Jurisprudència: Tribunal Constitucional
| Autor | Eva Pons/Agustí Pou |
| Cargo | Professora titular de dret constitucional de la Universitat de Barcelona/Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 415-417 |
Page 415
Durant el primer semestre de l’any 2008, el Tribunal Constitucional no ha dictat cap resolució que afecti directament el règim lingüístic. Sembla, doncs, que el proper pronunciament rellevant en la matèria serà la futura sentència sobre l’Estatut de Catalunya, pel que fa a la impugnació d’una part important de les disposicions lingüístiques per part del Defensor del Poble i el Partit Popular. En el període ressenyat només hem localitzat dues referències tangencials a les llengües en les resolucions que s’esmenten a continuació.
Ple. Ponent: Elisa Pérez Vera. Vot particular del magistrat Jorge Rodríguez-Zapata Pérez. Suplement del BOE núm. 52, de 29 de febrer de 2008.
Aquesta sentència es pronuncia sobre la constitucionalitat de la disposició addicional segona de la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes, de modificació de l’article 44 bis de la Llei orgànica 5/1985, del règim electoral general, per la qual s’obliga a garantir una composició equilibrada de dones i homes —mínim del quaranta per cent d’un dels sexes— en les llistes electorals. La impugnació de la norma té un doble origen: la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada per un jutge i el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular. Tot i que la majoria del Tribunal afirma la constitucionalitat de la mesura de paritat electoral en relació amb els articles 6, 9.2, 14, 16.1, 20.1. a, 22, 23 i 68.5 CE, el magistrat Jorge Rodrí-Page 416guez-Zapata, signant de l’únic vot particular, sosté la seva inconstitucionalitat a partir d’una extensa disquisició sobre l’abast del principi d’igualtat i la seva relació amb el model de democràcia representativa que instaura la Constitució, on apareix l’al·lusió a la llengua.
La referència lingüística il·lustra dins el vot particular l’oposició a l’acollida de distincions entre els ciutadans en la configuració dels mecanismes representatius, adduint la idea d’unitat de la representació política originària de la Revolució Francesa. El magistrat rebutja, així, les teories doctrinals i els models polítics que, des de la Revolució esmentada, han reformulat la concepció de la democràcia representativa des de posicions pluralistes, en les quals s’admet la compatibilitat de la ciutadania democràtica amb el reconeixement en el pla de les institucions polítiques dels grups o comunitats que conformen l’Estat. És a dir, la tesi de fons del vot particular pretén oposar-se preventivament —més enllà de la qüestió de discriminació per raó de sexe debatuda en la Sentència— a una concepció de l’Estat espanyol més plural, des de la perspectiva de la representació institucional de les minories lingüístiques o nacionals. Així es dedueix de la cita, d’altra banda imprecisa, al sistema polític de Bèlgica, que reconeix el paper de les distintes col·lectivitats en la conformació de les institucions generals, com a contraexemple.
[...] En las democracias occidentales la función primera de la representación política consiste en transformar una pluralidad inicial en “una” voluntad política, porque resulta deseable que la heterogeneidad de razas, religiones, culturas, lenguas, lugares de nacimiento, etc., no sea obstáculo para la consideración legal de ciudadano. Se es ciudadano y sólo ciudadano. Por ello en nuestro modelo constitucional la soberanía nacional reside en el pueblo español en su conjunto, del que emanan los poderes del Estado (art. 1.2 CE), las Cortes Generales representan al pueblo español (art. 66.1 CE) y son electores y elegibles todos los españoles que estén en pleno uso de sus derechos políticos (art. 66.5 CE).
El nuevo modelo de representación política que se inaugura con la Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, interpone la condición sexual entre la soberanía y la condición de ciudadano, de modo que hombres y mujeres, hasta ahora personas indiferenciadas en el ejercicio del derecho de sufragio, incorporan una circunstancia añadida de la que no pueden desprenderse. Ciertamente no puede extrañar el recelo de esta regulación en un amplio sector de la militancia feminista.
Debemos preguntarnos: ¿Es concebible dividir a los representantes políticos en categorías, con el fin de facilitar o asegurar un mínimo de elegidos de cada una, sin que resulte gravemente afectado el principio de la unidad y de la homogeneidad del cuerpo de ciudadanos? Si la respuesta es afirmativa ello permitirá al legislador, en un futuro, imponer al cuerpo electoral que en las candidaturas electorales deban figurar necesariamente personas integradas en colectivos definidos por la raza, la lengua, la orientación sexual, la religión, determinadas minusvalías congénitas, su condición de jóvenes o de personas de la tercera edad, etc., sin que la Sentencia acierte a razonar convincentemente que, en adelante, el legislador no pueda introducir estos criterios al regular el derecho de sufragio pasivo, yaPage 417 que la propia Sentencia (FJ 4) atribuye al legislador la tarea de “actualizar y materializar” la efectividad de la igualdad en el ámbito de la representación política. Así, en Bélgica, mediante reforma constitucional, se han introducido cuotas lingüísticas en la actividad política.
(punt 2 del vot particular)
Sala Segona. Ponent: Guillermo Jiménez Sánchez. Suplement del BOE núm. 52, de 29 de febrer de 2008.
La qüestió lingüística és aquí subjacent als fets que motiven el recurs d’empara del diputat Francisco Javier Tomás Puchol de les Corts Valencianes. A meitat de la legislatura aquest parlamentari sol·licità la baixa del Grup Popular per passar a integrar, com a únic membre, el Grup Mixt de la cambra. El recurrent addueix que la no-admissió per la Mesa parlamentària d’una proposició no de llei en relació amb la defensa de l’idioma valencià, arran de les esmenes presentades en el Congrés dels Diputats a la Proposició de llei orgànica de reforma de l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, va vulnerar el seu dret fonamental a l’exercici del càrrec públic (art. 23.2 CE). La Sentència no entra a analitzar el fons de l’assumpte, ja que inadmet el recurs per falta de pressupòsits processals, en no haver-se presentat anteriorment el recurs previ de reposició contra els acords de la Mesa.
