La valoració dels coneixements de llengua catalana en l'accés a la funció pública local

L'element causal, més planament: el perquè, pretén posar en evidència les raons que permeten, exigeixen i, ensems, justifiquen que un cert coneixement de la llengua catalana pugui esdevenir un requisit indispensable per accedir a una plaça de funcionari en l'àrea lingüística on el català és la llengua pròpia. L'exigència de competència lingüística del personal de les administracions locals de les tres comunitats autònomes on el català és oficial es pot justificar a tres nivells: des d'un punt de vista general, des de l'òptica del ciutadà i des de les pròpies necessitats de PAdminístra-ció pública.

1. Justificacions de caràcter general de la política d'exigència de coneixements lingüístics del personal al servei de les administracions públiques

   Des del punt de vista general, ens trobem amb una primera justificació normativa, Així, l'acreditació lingüística es pot demanar per imperatiu legal, per imperatiu constitucional. No es demana el català de manera arbitrària, perquè aquell polític tossut hi està interessat o perquè aquell funcionari hi té una mania malaltissa, sinó que es demana el català per imperatiu constitucional, perquè la Constitució ha establert un estat plurilingüe. I no solament es desprèn de l'articulat constitucional,¹⁹ sinó que els es-

   Page 107

   tatuts d'autonomia i, concretament, l'art. 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC), Fart. 7 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (EACV), l'art. 3 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears (EAIB) i més matisadament l'art. 7 de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó (EAA), també ho corroboren.²⁰ Tot això dóna fonament jurídic i justificació política a la meritació o exigència del català en les proves selectives per a l'accés a la funció pública de les administracions radicades en les comunitats autònomes esmentades.

   Una segona justificació de caràcter general és la declaració del català com a llengua oficial en els estatuts d'autonomia esmentats.²¹ La declaració d'oficialitat per si sola no pot ser una justificació suficient, ja que el castellà no sembla que s'exigeixi en els processos de selecció i també és oficial d'acord amb els estatuts i la Constitució. Amb tot, hi ha una diferencia essencial: el castellà és oficial des de fa temps, mentre que el català fins en un període recent no ha tornat a ser llengua oficial. Es a dir, la declaració d'oficialitat del castellà no és nova, ni afegeix res de nou al règim precedent. Per tant, els efectes jurídics produïts per l'esmentada declaració d'oficialitat són totalment aplicables: el castellà és la llengua de l'Administració, de l'ensenyament, dels mitjans de comunicació, ... I tot això encara és més evident si reparem que les altres llengües no

   Page 108

   castellanes eren prohibides i perseguides, tot assegurant, encara més, el domini generalitzat de la llengua castellana fora dels àmbits privats i familiars. Des d'aquest punt de vista, el català reneix de nou a l'àmbit oficial. Es tracta d'una represa que es lliga amb períodes anteriors on el català tenia més presència pública. L'equiparació formal d'oficialitat requereix que el català sigui ensenyat, de manera obligatòria, a l'escola, com va posar de manifest Antoni Milian.²² Per tant, han de passar uns anys perquè la meritació del català es doni per sobreentesa, com es dóna per sobreentès el coneixement de la llengua castellana que dèiem que semblava no exigir-se però, en canvi, és present arreu. De manera que no hi ha una prova específica de castellà, però totes les convocatòries són redactades en castellà, la sol·licitud per presentar-s'hi i les preguntes formulades durant les proves també. No s'exigeix perquè quasi tothom l'ha après, l'ha estudiat i el coneix i, sobretot, perquè fóra impossible ingressar a l'Administració sense saber-ne un borrall. En aquest sentit, s'hi va pronunciar el professor Edorta Cobreros.²³ Per això, en canvi, es demanen coneixements de l'altra llengua oficial, la catalana, que no ha gaudit durant els darrers segles d'aquest impuls i suport oficial. Ara, el que és cla-ríssim és que, des de l'aprovació de la Constitució i dels estatuts d'autonomia, els actes que es realitzen en llengua catalana són plenament vàlids, a resultes de la declaració d'oficialitat de l'idioma.²⁴ En conseqüència, si el català és la llengua oficial, però, per motius històrics prou coneguts, no té encara prou presència en els àmbits oficials, malgrat la declaració d'oficialitat, llavors cal preveure mesures normalitzadores tant en l'ingrés com en la permanència, que assegurin l'eficàcia de la validesa dels actes realitzats en llengua catalana. Actualment el cas del català a l'Aragó no es contempla com a llengua oficial, sinó que ve protegit dins del règim de les denominades modalitats lingüístiques.²⁵

   Una tercera justificació es refereix a l'ús de la llengua. Fins ara he destacat els punts relatius a l'equiparació formal, és a dir, a la declaració

   Page 109

   d'oficialitat del català i del castellà. Però l'equiparació formal no implica, de sobte, una igualtat efectiva i real, en el nivell substantiu, en el nivell material. L'equiparació formal o legal no significa, immediatament, l'equiparació de les llengües en llur ús social i oficial. Pel que fa a l'ús, és evident que el català es troba en una situació de desemparament.²⁶ Les lleis de normalització lingüística han d'acabar amb aquesta situació d'anormalitat.²⁷ La inexistència d'una equiparació material entre les dues llengües declarades oficials justifica l'aprovació de les lleis de normalització i la posada en marxa dels processos de normalització. Un procés de normalització ha d'incentivar la llengua catalana a fi d'aconseguir que l'equiparació formal i material siguin en el mateix nivell.

   I, finalment, l'última justificació de caràcter general també es troba en els estatuts d'autonomia,²⁸ on es defineix la llengua catalana com a llengua pròpia,²⁹ tret distintiu de les llengües oficials no castellanes. Encara que alguns autors han volgut restar-hi importància, es tracta d'una expressió continguda en una norma jurídica i, com a tota norma jurídica, se li han d'atorgar uns certs efectes, se li ha de saber trobar la seva projecció jurídica, com apunta Josep Puig i Salellas.³⁰ A Catalunya, del concepte de llengua pròpia s'han extret conseqüències jurídiques. D'aquesta ma-

   Page 110

   nera, la llengua pròpia és la llengua d'ús de l'Administració o Ens que així l'ha declarat. És a dir, existeixen dues llengües oficials i ambdues poden ser utilitzades. Ara bé, una d'elles és la llengua pròpia i, per tant, l'escollida per ser utilitzada en l'àmbit de què es tracti. Així, la llengua catalana serà la llengua prioritària en els usos administratius, sense menystenir la llengua castellana que podrà ser també usada i sense que es pugui produir cap discriminació al ciutadà que usi aquesta llengua. Es tracta d'establir una regla supletòria d'ús, si el ciutadà no elegeix una llengua concreta de relació amb l'Administració, aquesta funciona normalment en català, llengua vàlida i eficaç com ho és el castellà, perquè ambdues són oficials.³¹

2. Justificació des de l'òptica del ciutadà

   Des del punt de vista del ciutadà, hi trobem dues justificacions: una que en deriva de manera directa i individual i una altra que és conseqüència de la pertinença del ciutadà a una col·lectivitat. La primera es basa en la llibertat genèrica de tot ciutadà, que es concreta en la llibertat d'opció lingüística³² o dret d'ús d'una determinada llengua oficial.³³ Tot ciu-

   Page 111

   tadà pot operar en la llengua que vulgui. Els drets lingüístics dels ciutadans poden esdevenir fonamentals per connexió amb els drets i llibertats a què la Constitució garanteix una empara ordinària per un procediment preferent i sumari i un recurs d'emparament constitucional.³⁴ I el respecte efectiu a aquesta llibertat d'opció implica una certa valoració de la competència lingüística dels funcionaris, perquè l'Administració ha d'estar preparada per poder respondre a la lliure elecció del ciutadà. A més, aquesta llibertat d'opció ho és davant l'Administració, no solament per dirigir-s'hi, sinó també per ser atès. Això està recollit en la Sentència del Tribunal Constitucional 82/1986,³⁵ si bé s'hi diu que s'aplicarà de manera progressiva. Però que sigui progressiu no és cap impediment perquè hi hagi una evolució. Una evolució que constitueix un procés de normalització i en la qual estem immersos. Aquest procés s'ha d'iniciar, no es pot ajornar sine die el seu començament, perquè s'estaria vulnerant el marc legal. Les justificacions que estic desenvolupant en aquest apartat serveixen també per provar la inexistència d'una desigualtat discriminatòria entre els ciutadans que pretenguin accedir a la funció pública.³⁶

   Page 112

   Des del punt de vista col·lectiu, cal recordar que el català és la llengua d'una comunitat lingüística. I els conjunts d'individus, les col·lectivitats, també tenen drets. Internacionalment encara està poc desenvolupat)'exercici concret dels drets col·lectius que són reconeguts, ja que pràcticament depenen més del reconeixement estatal que de l'internacional, que té molta menys efectivitat. Tanmateix, actualment l'explosió dels nacionalismes en els països de l'Est d'Europa està fent replantejar la manca de protecció de les minories nacionals i lingüístiques. De manera que s'obre un nou procés que comportarà una major protecció i reconeixement de les col·lectivitats que no gaudeixen d'un Estat propi. En aquest sentit, va ser aprovada pel Consell d'Europa el 4 d'octubre de 1988 la Resolució 192/1988 sobre les llengües regionals o minoritàries a Europa. A l'Estat espanyol, el pluralisme lingüístic i nacional està reconegut per la Constitució en els art. 1 i 2 de la carta magna quan es refereix al pluralisme com a valor de l'Estat social i democràtic de Dret (art. 1) i quan es refereix que la Constitució reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions (art. 2). Els poders públics no poden ignorar els grups amb trets diferencials lingüístics i culturals comuns i han de donar resposta i satisfacció a aquest conjunt d'individus.³⁷

3. Des de l'òptica del funcionament de l'Administració pública

   Les justificacions de l'acreditació lingüística pel que fa a l'Administració pública es basen en l'obligació de servir l'interès públic que té l'Administració pública. Ho recull l'art. 103 de la Constitució espanyola, que tracta del principi d'interès general. Les entitats locals «han d'estar en condicions de garantir que els ciutadans puguin adreçar-se a elles utilitzant el català amb normalitat».³⁸ A més a més, també opera com a principi dins l'Administració pública, que aquesta ha de ser eficaç i eficient,³⁹ i per ser-ho no hi ha altra manera que poder funcionar en totes les llen-

   Page 113

   gües de la comunitat. Si no, no seria eficaç, ja que la contínua traducció endarreriria o obstaculitzaria els tràmits administratius requerits pel compliment del procediment administratiu.

   Una altra qüestió que també ajuda a justificar la necessària merkació de la capacitació lingüística és el fet que els funcionaris i altres membres del personal que estan al servei de l'Administració pública es troben en una relació de subjecció especial respecte a aquesta. És a dir, als funcionaris se'ls pot exigir més que a un ciutadà qualsevol. A aquest ciutadà «normal» potser no se li pot exigir el deure de coneixement que en principi només ve reconegut a la Constitució, literalment, pel castellà.⁴⁰ Però els funcionaris, en canvi, sí que estan sotmesos a una relació especial de subordinació, jeràrquica dins de l'Administració, i a una relació de servei respecte del ciutadà. Per això se'ls pot exigir un grau de coneixement major que el ciutadà ordinari. Al ciutadà ordinari se li demana que vagi a l'escola i que aprenguí la llengua de manera obligatòria. Deure que deriva directament del principi d'oficialitat.

   D'altra banda, l'Administració pública, quan ha de seleccionar el seu personal, ho ha de fer entre les persones més competents, les més capacitades. I sempre és més competent, més capacitada, aquella persona que conegui més d'una llengua: és més competent aquell que sap el català i el castellà que no pas aquell que únicament sap el castellà.

   I, finalment, cal recordar la importància del grau de coneixement necessari. El nivell exigible de coneixement de la llengua dependrà sempre, i això s'ha de tenir molt en compte, de l'activitat administrativa a realitzar, és a dir, del lloc de treball al qual està destinat el funcionari, el qual condicionarà el nivell de coneixement exigit.⁴¹

   Page 114

He tepassat els principals aspectes relatius al perquè de l'exigència lingüística del català. Ara analitzaré les qüestions relatives al qui. És a dir, em referiré a l'element persona] tant des del punt de vista actiu, l'Administració, que és l'ens que a través de les convocatòries demana una determinada capacitat lingüística, com des del punt de vista passiu, és a dir, d'aquell a qui s'exigeixen els citats coneixements lingüístics, o sigui, de l'aspirant. En aquest sentit, doncs, hem de veure l'element personal o la legitimació en relació amb qui ho demana i a qui s'exigeix.

1. Legitimació activa

   Amb relació a la legitimació activa, cal veure quines competències té l'Administració pública en general, l'Estat en sentit ampli, i cadascun dels organismes i institucions que la integren. Això també ens obligarà a estudiar quin és el resultat de l'exercici d'aquestes competències. És a dir, no solament procuraré esbrinar la distribució de competències i facultats sobre aquesta matèria, sinó que també intentaré assenyalar els productes normatius que emanen dels diversos poders públics.

   1.1. Tituiaritat de les competències

   1. Les competències més rellevants sobre el tema són k competència sobre la matèria lingüística, el règim estatutari dels funcionaris i el règim local.

      Respecte la primera, es dubta si es tracta d'una competència sobre la matèria lingüística o competència sobre la normalització lingüística. Aquesta diferència que faig, i que crec que s'ha de mantenir, tanmateix no la fa el Tribunal Constitucional, que confon matèria lingüística i normalització lingüística. D'aquesta confusió es dedueix que es tracta d'una competència concurrent, mentre que de mantenir la distinció precitada es podria arribar a la conclusió que estem davant d'una competència exclusiva de la comunitat autònoma pel que fa a la normalització i concurrent (o indistinta millor) pel que fa a la competència sobre matèria lingüística, que afecta totes les competències perquè en tota intervenció dels poders públics s'utilitza un instrument de comunicació que és la llengua. La matèria lingüística expressa la idea que la llengua és un mitjà de comunicació i, per tant, afectarà l'Administració de Justícia, l'Administració militar... totes les administracions i tots el àmbits de la vida. Per les múltiples connexions amb d'altres matèries de titularitat estatal o autonòmica es produeix una concurrència, i, fins i tot, una adjectivació de la matèria lin-

      Page 115

      güística. Es tracta d'un instrument, però no d'una matèria delimitada perfectament. En canvi, la normalització lingüística té una funcionalitat pròpia i una finalitat diferenciada que la distingeix dels àmbits sobre els quals actua, la qual cosa permet separar-la d'altres matèries i individualitzar el seu contingut.⁴²

   2. La segona competència afectada, en el nostre cas concret, és la competència sobre funció pública que, d'acord amb l'art. 149.1.18 de la Constitució, és una competència reservada a l'Estat en la seva formulació bàsica, i les comunitats autònomes podran derivar d'aquests principis bàsics les seves legislacions, la seva elaboració posterior. La comunitat autònoma no pot contravenir les normes bàsiques segons la doctrina i reiterada jurisprudència.⁴³ L'art. 103 de la CE és aplicable a totes les administracions públiques.⁴⁴ Entre elles l'administració local, que haurà de seguir les bases estatals.⁴⁵

      En aquesta qüestió s'ha de tenir en compte la diversitat de tractament competència! entre les comunitats autònomes estudiades. D'una banda, la Comunitat Autònoma balear no pot assumir cap títol competència! a partir de l'art. 149 de la CE, sinó que només pot, a través de l'Estatut d'Autonomia, assumir competències sobre les matèries exposades en l'art. 148 de la CE donat que és una comunitat autònoma de règim ordinari. Aquesta limitació no la té Catalunya, que va accedir a l'autonomia per la via anomenada ràpida de l'art. 151 de la CE i no per la via lenta de l'art. 143 com les Illes Balears. Aquesta comunitat necessita la reforma del seu Estatut d'Autonomia per poder intervenir en les competències de l'art. 149 que no estiguin expressament reservades a l'Estat. La reforma no es pot iniciar fins que hagin transcorregut cinc anys des de l'aprovació de l'Estatut. Lapse de temps que ja ha estat superat i que, per tant, permet, a les comunitats autònomes que seguiren el procediment d'accés a l'autonomia segons l'art. 143 de la CE, obtenir noves competències i equiparar-se a les comunitats autònomes de la via del 151. De totes maneres, a partir de l'art. 148. 1 i .2 de la CE, la Comunitat Autònoma balear ha entès que podia crear la seva pròpia funció pública dins del respecte de les bases estatals com així es dedueix dels art. 11.1, 11.3, 41 i 42

      Page 116

      de l'EAIB. Pel que fa a la Comunitat Autònoma valenciana, aquest aspecte podria estar resolt per la Llei orgànica 12/1982, de 10 d'agost, de transferència a la Comunitat valenciana de competències en matèria de titula-ritat estatal.⁴⁶

      D'altra banda, la interpretació que ha fet el Tribunal Constitucional del règim estatutari no ha inclòs dins d'aquest la qüestió lingüística,⁴⁷ posat que el Tribunal Constitucional, en la STC 82/1986, ha manifestat que la matèria funcionarial - que afecta clarament l'accés- no és inherent la qüestió lingüística. En conseqüència, aquesta competència sobre el règim funcionarial reservada a l'Estat, no hauria d'incloure les qüestions lingüístiques i, per tant, haig de continuar delimitant altres títols compe-tencials que sí que estiguin relacionats amb el tema objecte d'aquest estudi. A manca de títol competencial exclusiu de l'Estat (de manera directa o per reenviament), la comunitat autònoma pot intervenir i, evidentment, també les corporacions locals.

   3. I l'última de les competències que intervenen en tota aquesta qüestió és k competència sobre règim local.⁴⁸ Aquesta és una competència prevista a l'art. 148.2 de la Constitució i quasi totes les comunitats autònomes l'han assumida com a pròpia. Com es veu reflectit a l'art. 9.8 de l'EAC⁴⁹ l'art. 31.8 de l'EACV i els art. 10.2, 11.1 i 11.3 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.⁵⁰

      Page 117

      1.2. Exercici de les competències

      Passo ara a tractar l'exercici d'aquestes competències, és a dir, a dedicar-me al desplegament normatiu de les diverses competències. L'exercici de les competències esmentades ha provocat una allau de normes legislatives i reglamentàries. Tots els poders públics: l'Administració de l'Estat, les entitats locals i les comunitat autònomes han intervingut sobre aquelles matèries i han dictat ies seves pròpies normes. Però, totes aquestes normes no es refereixen directament a l'objecte d'aquest treball, sinó que són normes sobre el règim estatutari dels funcionaris, sobre règim local o sobre normalització lingüística, de les quals, oportunament interpretades, podem extreure algunes L'nies d'actuació en relació amb l'exigència del coneixement de la llengua catalana en les convocatòries per a l'accés del personal al servei de les corporacions locals i fins on es pot arribar en la valoració lingüística.

   1. La normativa estatal. L'única referència general és la que es troba a l'art. 19 de la LMRFP, que sanciona que aquells funcionaris que serveixin en els poders públics o en les administracions públiques que tinguin dues llengües oficials han d'estar degudament capacitats.⁵¹ L'art. 1 de la Llei 23/1988 de modificació de la LMRFP diu que l'article 19 que acabo d'esmentar s'ha de considerar base del règim estatutari dels funcionaris públics i aplicable al personal de totes les administracions. Per tant, doncs, això ho han de tenir en compte totes les administracions públiques: la perifèrica, l'autonòmica i la de les corporacions locals. En conse-

      Page 118

      qüència, les corporacions locals han d'exigir que els funcionaris estiguin capacitats lingüísticament.⁵²

      Hi ha una sèrie de reglaments, de reials decrets, que es consideren supletoris en el sentit proposat a l'art. 149.3 CE: el 2223/1984, de 19 de desembre, del Reglament general d'ingrés del personal al servei de l'Administració de l'Estat⁵³ i el 28/1990, de 15 de gener, del Reglament general de provisió de llocs de treball i promoció professional dels civils de l'Administració de l'Estat,⁵⁴ que tracten doncs, el primer, de l'ingrés i el segon del proveïment; però no fan cap referència expressa a la qüestió lingüística. Per tant, la supletorietat estatal respecte de la normativa autonòmica no es pot produir a causa de la mancança de regulació estatal específica.

      Per tant, les comunitats autònomes i les corporacions locals poden regular el tema dins de les prescripcions de l'art. 19 de la LMRFP. És més, en relació amb l'Administració perifèrica, darrerament s'ha dictat una ordre ministerial del Ministeri d'Administracions Públiques, en la qual es diu que en alguns llocs serà preceptiu el coneixement de la llengua de la comunitat autònoma i en altres es meritarà.⁵⁵ Es a dir, que fins i tot l'Administració de l'Estat, en relació amb la seva administració perifèrica, demana de manera inexcusable o puntua com a mèrit el coneixement de la llengua catalana a les Illes Balears. Encara més fonament, doncs, per a les corporacions locals i per a les comunitats autònomes per exigir la competència lingüística dels seus funcionaris.

      A més, d'aquestes normes que afecten totes les administracions, l'Estat ha dictat, concretament, per a les administracions locals, la LRBRL.

      Page 119

      Aquesta Llei, a Fart. 4, estableix les competències de les entitats locals.⁵⁶ Per altra banda, a l'art. 5, declarat inconstitucional pel Tribunal Constitucional, diu quina és la prelació normativa respecte el règim organitzatiu (art. 5.a) i el règim estatutari (art. 5.c), que és el que ens interessa. Segons aquests dos apartats de l'art. 5, l'Estat pot intervenir com també poden actuar la comunitat autònoma i les corporacions locals.⁵⁷ Les corporacions locals, per tant, disposen d'arguments jurídics suficients per actuar reconeguts en la mateixa llei estatal. Tots els camins, doncs, ens condueixen a la possibilitat de realitzar una certa política municipal al respecte.

      D'acord amb la normativa estatal citada (art. 4 LRBRL) les corporacions locals tenen la competència executiva en relació amb la potestat d'au-toorganització. És a dir, pel que fa a llur funció pública. L'art. 22.2.i) de la LRBRL concreta aquesta previsió entenent que correspon al Ple dels ajuntaments l'aprovació de la plantilla de personal, la relació de llocs de treball, les bases de les proves per a la selecció de personal i per als concursos de provisió dels llocs de treball, la fixació de la quantia de les retribucions complementàries dels funcionaris i el nombre i règim del personal eventual. Es a dir, el conjunt d'atribucions que estem tractant en aquest treball i que poden incidir directament en la normalització lingüística de l'Administració local. A més, aquestes facultats no són delegables segons l'art. 23.b) de la LRBRL.⁵⁸

      Igualment, el Reial Decret Legislatiu 781/1986, de 18 d'abril, el Text Refós de Règim Local també inclou uns preceptes d'interès. Es tracta dels art. 128, 135 i 137.⁵⁹ De tota manera, la referència a la prelació norma-

      Page 120

      tiva que indica l'art. 134.2 del text refós⁶⁰ també permet la intervenció de les corporacions locals, ja que tot aquest embull normatiu no es refereix concretament a la valoració lingüística, deixant via lliure a les corporacions locals. Finalment, dos reials decrets estatals més es dediquen a la funció pública local: el 2568/1986, de 28 de novembre, pel qual s'aprova el Reglament d'Organització, Funcionament i Règim Jurídic de les Entitats Locals⁶¹ i el RD 1174/1987, de 18 de setembre, pel qual es regula el règim jurídic dels funcionaris de l'Administració local amb habilitació de caràcter estatal.⁶² Del primer cal fer-ne esment perquè els art. 86.1, 110 i 201 corregits recullen un criteri lingüístic digne de menció: En efecte, l'art. 86.1, que és el més rellevant, estableix que «les convocatòries de les sessions, les ordres del dia, mocions, vots particulars, propostes d'acord i dictàmens de les Comissions informatives es redactaran en llengua castellana o en la llengua cooficial en la comunitat autònoma a la qual pertanyi l'entitat (..,)». S'abandona el règim de la uniformitat castellana o del bilingüisme (la doble columna o doble text). Això implica el reconeixement estatal de la doble oficialitat i de la validesa dels actes en castellà o en català i, ultra això, implica també la necessitat que els secretaris de l'Ajuntament que són els que donen fe pública dels actes hauran d'anar adquirint coneixements de la llengua pròpia de la comunitat i de la Corporació, a no ser que pretenguin donar fe d'un text que no entenen.⁶³ El segon decret dedica un títol sencer als funcionaris amb habilitació estatal on es preveu la forma d'accés i de provisió. La normativa estatal respecte a aquest cos de funcionaris no recull suficientment la qüestió lingüística, atès que aquests funcionaris exerciran la seva funció en uns àmbits on cada cop serà més important el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat autònoma. Amb tot, les corporacions, en el procés de provi-

      Page 121

      sió, poden intervenir a fi que el futur funcionari de la corporació tinguí uns coneixements adequats.⁶⁴

   2. La legislació autonòmica.⁶⁵ A les Illes Balears dues lleis fan referència al tema que tractem i a les quals ja m'he referit abans. Concretament, els art. 16, 33 i 34 de la LNLIB i els art. 2.2, 45 i 57 de la LFPIB. Doncs bé, aquesta legislació no pot contradir les bases generals, havent de desenvolupar l'única norma bàsica que hi ha que és el principi de capacitació dels funcionaris recollit en l'art. 19 de la LMRFP. La legislació balear podria abastar un camp més ampli del que tracta, però hi renuncia.⁶⁶ Així, l'art. 2.2 de la Llei de funció pública exclou de les seves prescripcions el cos de funcionaris locals d'habilitació estatal.⁶⁷ La LFPIB podria concretar alguna cosa més precisa respecte a l'execució de les convocatòries, pel que fa a la valoració lingüística. Tanmateix, no ho fa; per tant les corporacions locals poden obrar sense cap limitació legislativa autonòmica.

      L'art. 16.1 de la LNLIB es un precepte pensat per millorax la situació

      Page 122

      del català a l'Administració i demana als poders públics que promoguin les mesures més adequades de cara a la progressiva capacitació del personal actual de l'Administració pública a les Illes Balears, al qual mai no se li ha exigit abans cap tipus de coneixements lingüístics del català i, per tant, és previsible que es trobin amb mancances lingüístiques ben patents; l'art. 33 de la LNLIB amb una dicció més imperativa exigeix que els poders públics de la comunitat adoptin les mesures pertinents i pro-veeixin dels mitjans necessaris per al coneixement i l'ús de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida social; i l'art. 34 de la LNLIB demana expressament el coneixement del català en el proveïment de places, deixant la porta prou oberta per permetre el tipus de prova més escaient a la plaça ofertada.⁶⁸ D'aquesta manera, la legislació autonòmica exigeix la superació de proves que avaluïn els coneixements lingüístics dels aspirants a formar part del personal de l'Administració: tant en l'Administració autonòmica com en la local, atès que en aquesta administració la Llei de la funció pública i la Llei de normalització lingüística també hi són aplicables (l'art. 34.3 d'aquesta darrera s'hi refereix expressament).

      L'art. 45 de la LFPIB fa referència concretament a la selecció de personal i diu que s'hi ha de tenir en compte el coneixement del català. Demana, fins i tot, i això és molt interessant, que es ponderi el nivell professional, és a dir, que es relacioni el grau o nivell de coneixement de la llengua exigible d'acord amb el lloc de treball o, el que és el mateix, d'acord amb la funció administrativa a desplegar.⁶⁹ L'art. 57, pel que fa al proveïment que es correspondria amb el concurs de mèrits, diu que han de ser de necessària consideració el grau, el treball realitzat, els cursos de formació, l'antiguitat i, l'art. 34.3 de la LNLIB, és a dir, que es faci referència expressa, cito literalment, al «coneixement de la llengua catalana».

      Page 123

      Respecte a Catalunya, l'art. 2.3.b) de la Llei de la funció pública de Catalunya exclou el personal al servei de les corporacions locals. Ara bé, la Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC), entenc que el deroga tàcitament. En efecte, l'art. 307.1 de la LMRLC diu que el règim estatutari dels funcionaris locals serà idèntic al dels funcionaris de la Generalitat, als quals els és exigit el coneixement del catalàd'acord amb l'article 34 de la LFPAGC, declarat constitucional pel Tribunal Constitucional. Per tant, les bases de les convocatòries de les corporacions locals hauran d'incloure el coneixement de la llengua catalana en els termes de l'art. 34, és a dir, «en el procés de selecció s'ha d'acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l'expressió oral com en l'escrita». La qual cosa és conforme amb les normes bàsiques estatals, tant amb l'art. 19 de la Llei 30/1984 com amb el modificat art. 99.1 de la LRBRL, que s'ha revisat en el sentit de remetre a la legislació autonòmica.

      Al País Valencià, l'art. 30 apartats 2 i 3 de la LUEV i l'art. 9.3 del TRFGV que demana l'acreditació, exercici específic o cursos de perfeccionament.... tot excloent els funcionaris d'habilitació estatal segons l'art. 1.1 b del TRFGV. En canvi, les corporacions locals podran acollir-se al sistema d'habililtació i accés aplicable als funcionaris de la Generalitat valenciana per als seus funcionaris, d'acord amb l'art. 10 del TRFGV.

      Bé, a partir de tot aquest embull normatiu, ens adonem que les normes referenciades se sobreposen les unes a les altres i no cobreixen tots els supòsits expressament. En tot cas, són normes d'una gran ambigüitat, intencionada o no, sense que tractin concretament els temes específics als quals es dedica aquest treball. De manera que es dóna una discreciona-litat molt àmplia a les corporacions locals en les comunitats autònomes de les Illes i del País Valencià. A Catalunya, les prescripcions són molt més clares encara que s'hagi d'atendre una múltiple remissió legal esmentada anteriorment. El Tribunal Constitucional s'ha pronunciat en aquesta direcció recentment, a la STC 214/1989, FJ 25 i 26, sobre la constitucionalitat de la LRBRL.⁷⁰ En aquesta sentència el Tribunal entenia que l'au-

      Page 124

      tonomia local implicava alhora una certa responsabilitat, en el sentit que si el Ple de la corporació és l'òrgan encarregat de dictar les bases de les convocatòries, llavors serà també seva la responsabilitat d'haver inclòs exercicis que permetin avaluar la competència lingüística dels aspirants a una plaça en l'entitat local que correspongui. Així, el Tribunal Constitucional ha entès que les comunitats autònomes no poden desplaçar o mediatitzar les competències de les entitats locals. A aquestes els correspon «atendre expressament al mandat normatiu de garantir l'ús de les dues llengües oficials». Tots els poders públics són cridats en el compliment constitucional i estatutari de la doble oficialitat. Les entitats locals «en la mesura que també aquestes formen part de la comunitat autònoma bilingüe, han d'atendre igualment l'obligació de garantir l'ús de les llengües oficials pels ciutadans». Només per acabar aquesta qüestió, la que fa referència a l'element personal, no em puc estar de dir que les sentències del Tribunal Suprem, que inicialment podien ser contradictòries al que fins ara he exposat, en l'actualitat cada cop admeten amb més normalitat l'exigència de coneixements lingüístics. Malauradament, la doctrina d'aquestes sentències s'ha magnificat. En efecte, el Tribunal Suprem, com és sabut, no actua d'ofici, sinó que com tot tribunal només entra a decidir quan s'ha iniciat el procés judicial pertinent, és a dir, únicament en els casos en què s'hagi impugnat una convocatòria i que aquesta hagi estat apel·lada i que, finalment, hagi estat interposat un recurs davant del Tribunal Suprem, la qual cosa representa una ínfima part de les convocatòries resoltes i no impugnades. De fet, de convocatòries d'oposicions i de concursos, n'hi ha hagut moltes més que no han estat impugnades i, en molts d'aquests casos, s'exigia molt més del que el Tribunal Suprem rebutjava en aquells moments. Després, s'ha de dir que aquesta jurisprudència del Tribunal Suprem ha anat evolucionant i encara l'evolució continua.⁷¹ Així, la STS de 20 de no-

      Page 125

      vembre de 1989 permet l'exigència de coneixements lingüístics, amb caràcter eliminatori, en les entitats locals.⁷² Es tracta d'un procés discontinu, però d'un procés en el qual el Tribunal Suprem ha mantingut una jurisprudència vacil·lant. La STC 46/1991 donarà, ben segur, un impuls definitiu a aquesta lenta evolució jurisprudència! consolidant la tendència d'admissió dels coneixements lingüístics com a requisit necessari per desplegar funcions públiques en una comunitat amb dues llengües oficials. Finalment, l'estudi de les convocatòries d'oposicions, concursos-opo-sicions i concursos, tant de Catalunya com de les Illes, demostra que l'exigència no depèn del lloc que han d'ocupar aquests aspirants o candidats, sinó que depèn dels ajuntaments, com han posat en relleu Carles Duarte i Joan Ramon Solé.⁷³ I aquesta és una realitat que entenc que no es pot admetre. Una de les causes perquè això succeeixi és la ignorància d'alguns polítics locals sobre la preceptivitat de les normes, que comporta l'incompliment d'aquestes. Hi ha qui creu erròniament que la Constitució, l'Estatut d'Autonomia i les lleis de normalització i de funció pública són mers principis programàtics. I s'equivoquen radicalment, però, a més a més, incorren en responsabilitat. La Constitució i l'Estatut d'Autonomia estableixen normes directament aplicables que orienten en una determinada direcció. L'obligació de tots els poders públics és d'encaminar-s'hi. Si mantenen la situació com si res no hagués canviat, contradiuen l'esperit i la lletra de la Constitució i de l'Estatut. Els polítics locals són, doncs, responsables de la normalització lingüística en l'Administració local i han de donar suport a la política segons la qual s'ha d'exigir una certa competència lingüística al personal que recluta l'Administració local. Igualment, els assessors jurídics locals, especialment els secretaris d'ajuntament, haurien d'advertir els polítics de l'incompliment de la Constitució, ja que altrament es corresponsabilitzen de l'incompliment. Tots els ajuntaments han de preveure l'exigència d'una certa competència lingüística al seu per-

      Page 126

      sonal, tenint en compte el lloc que han d'ocupar aquest funcionaris. Però un ajuntament no pot decidir arbitràriament, sinó que ha de decidir responsablement. Tots els ajuntaments han d'exigir uns determinats coneixements lingüístics de llengua catalana al seu personal; el nivell exigit dependrà del que considerin més convenient i adequat a la situació de cada entitat local, a partir del nivell exigit a la legislació autonòmica. En qualsevol cas, els ajuntaments d'una comunitat autònoma que ha considerat el català la seva llengua oficial i pròpia no poden obviar de demanar un cert nivell de coneixement de la llengua catalana.⁷⁴

   3. La normativa local. A continuació, un cop referenciada la normativa estatal i autonòmica anem a donar una ullada al que diuen les ordenances municipals, que són expressió de la potestat reglamentària inherent a l'autonomia local.⁷⁵ A les Illes, a diferència del Principat i del País Valencià, moltes entitats locals han dictat una sèrie de reglaments interns sobre l'ús de les llengües oficials dins de la corporació.⁷⁶ Això és essencial, sobretot davant de l'ambigüitat assenyalada i davant de la remissió general a les corporacions locals. Es bo que les corporacions locals hagin establert aquests reglaments d'ús de la llengua dins de la corporació, perquè serveixen com a adaptadors del marc lingüístic ampli establert per la comunitat autònoma en el municipi que pot tenir unes peculiaritats de-terminadades, perquè tot sovint fonamenten que aquesta corporació local pugui demanar el coneixement del català als seus funcionaris i als que hi vulguin accedir i perquè els polítics locals han decidit com volen que funcioni la corporació.⁷⁷ En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha as-

      Page 127

      senyalat que el legislador o l'Administració (la corporació local en el nostre cas) dotaran de contingut, amb un ampli marge de llibertat, els conceptes indeterminats de mèrit i capacitat,⁷⁸ la qual cosa reforça la viabilitat de la intervenció local en la concreció dels esmentats principis constitucionals en les convocatòries per a l'accés a l'Administració pública local. Igualment, mentre el legislador aragonès no reguli els usos lingüístics de manera general, els ajuntaments de la Franja podrien establir una pròpia normativa que serviria perquè la corporació confeccionés bases de convocatòries per a oposicions i concursos locals amb una previsió lingüística adequada a fi de garantir els drets dels catalanoparlants.

2. Legitimació passiva

   El coneixement del català es demana, bàsicament, als aspirants o candidats a ser membres de les corporacions locals.⁷⁹ Però no solament es pot demanar a aquells que ingressen a l'Administració local. També es pot demanar a aquells que ja hi són. En aquest darrer cas, es pot exigir quan volen canviar de lloc, en els concursos de trasllat, de mobilitat horitzontal, però també quan volen ascendir, en els concursos de mobilitat vertical.

   Pel que fa als funcionaris que no es mouen del seu lloc, també se'ls pot exigir el coneixement del català. I això no va contra els anomenats drets adquirits,⁸⁰ sinó que se'ls demana l'actualització dels seus coneixements. Doncs bé, abans el coneixement de la llengua no podia demanar-se, perquè no era oficial, però ara sí que ho és d'oficial i pot exigir-se una certa capacitació. Per tot això, és plausible demanar una actualització o perfeccionament dels coneixements lingüístics que puguin tenir, essent punts comptadors per a futures oposicions o per millorar dins de l'Administració. En tot cas, es tracta d'aplicar la legislació autonòmica.

   I això afecta tots els funcionaris: els funcionaris de carrera, tant si són amb habilitació estatal com si són altres tipus de funcionaris que estan integrats en les escales i subescales, tant si són del cos especial com del cos general, pel que fa a l'Administració local com també els contractats en règim laboral i el personal eventual.

   Pel que fa als polítics, ja hem indicat que la resposta actualment és negativa, perquè ni la Constitució ni cap regulació específica no els ho

   Page 128

   demana. El principi de mèrit i capacitat s'exigeix únicament al personal al servei de les administracions públiques, mentre que se sobreentén amb relació al personal polític. Allò que se'ls demana és justament que obtinguin els vots suficients per ser escollits, per això són polítics que es presenten a unes eleccions. La capacitació lingüística, en principi, no els és requerida. Ara bé, el poble pot no votar-los si considera que no són prou responsables i incompleixen la legislació autonòmica que gaudeix del suport democràtic de la població.

   La selecció dels funcionaris de carrera d'habilitació estatal⁸¹ és decidida per la normativa central, com ja ha estat esmentat, encara que sobre l'aspecte lingüístic la comunitat autònoma i les corporacions locals també poden intervenir com ha estat destacat en la fase de provisió. L'ingrés es fa per concurs-oposició i es pot aconseguir fins a un punt pel coneixement d'una llengua oficial diversa de la castellana en una comunitat autònoma. Després, en la fase de provisió, les entitats locals,⁸² en el concurs de mèrits, disposen d'un 25 % de la puntuació de mèrits específics i del que estableixi la legislació autonòmica d'acord amb el modificat art. 99.1 de la LRBRL. Els ajuntaments han de considerar que els secretaris i interventors han de donar fe de textos redactats en català, que han d'assessorar en reunions que es desenvolupen en aquesta llengua, que han de redactar documents i donar-ne curs a d'altres també redactats en aquesta llengua.⁸³ Per tant, és plenament justificat que les entitats locals, men-

   Page 129

   tre no estigui assegurat el coneixement del català per part dels que han accedit ai cos corresponent, valorin específicament la capacitat dels nous funcionaris en la redacció de textos administratius en català i en l'expressió oral. O en qualsevol cas meritin la competència lingüística oral i escrita del català.⁸⁴

   Els altres funcionaris locals no són seleccionats per un tribunal estatal descentralitzat,⁸⁵ sinó que la selecció i la provisió la fa la pròpia corporació.⁸⁶ El mateix ocorre respecte del personal laboral.⁸⁷ En aquests casos les limitacions estatals s'esllangueixen i poden perseguir la capacitació del personal per altres vies a més de l'assenyalada pels funcionaris amb habilitació estatal. El personal eventual depèn, pel que fa a l'accés, del president de la corporació.⁸⁸ En aquest sentit, el grau d'exigència del ca-

   Page 130

   talà en la formulació de les convocatòries es pot mesurar i servirà de termòmetre que indicarà la voluntat política normalitzadora de cada corporació i mostrarà també aquelles corporacions que irresponsablement incompleixen els mandats constitucionals, estatutaris i la legislació autonòmica.

Un cop vistes⁸⁹ les qüestions sobre el perquè i el qui, vegem ara l'element temporal: Quan es pot valorar el coneixement de la llengua catalana en l'accés a la funció pública local? La problemàtica lingüística en l'accés té dos vessants, D'una banda, com a un vehicle de comunicació i, de l'altra, com a un element d'avaluació, És a dir, adés es tracta d'una opció lingüística de l'aspirant i dels membres del tribunal o adés d'una habilitat que s'ha d'acreditar davant del tribunal.

1. El català, llengua de comunicació

   D'acord amb el primer vessant, tota llengua serveix per comunicar unes persones amb d'altres. També, doncs, en el si d'un tribunal d'oposicions. En efecte, tant els aspirants o candidats com els membres del tribunal o de la comissió avaluadora poden usar qualsevol de les llengües oficials.⁹⁰ Tothom té el dret a expressar-se en qualsevol llengua i si aquesta és oficial, tots els actes realitzats en ella són plenament vàlids i eficaços, havent de ser reconeguts com a tals davant de qualsevol administració, sense que es pugui exigir cap mena de traducció al ciutadà. Aquesta orientació és la que ha utilitzat el Tribunal Constitucional en la STC 82/1986, FJ 3, referent a la normalització lingüística en el País Basc, que establia l'abast territorial de la Llei i de les seves prescripcions de manera ben clara: la normalització lingüística pot afectar «totes les administracions radicades en el territori de la comunitat autònoma». De manera que tot ciutadà ha de poder dirigir-se a qualsevol de les administracions en qualsevol de les llengües oficials reconegudes en la comunitat autònoma. El

   Page 131

   candidat o aspirant a una plaça de l'Administració és també un ciutadà i, en conseqüència, aquesta persona pot usar Ja llengua que vulgui en virtut del dret d'opció lingüística que pot fer valer davant de l'Administració. Però, el problema es pot presentar quan alguns membres d'alguns tribunals no coneixen la llengua pròpia de la comunitat autònoma, ja que han rebut l'educació general solament en llengua castellana i, en conseqüència, probablement no són prou competents en llengua catalana, a no ser que se n'hagin preocupat. Doncs bé, aquest és un problema que ha de resoldre l'òrgan convocant.⁹¹ Les corporacions locals o l'Administració de l'Estat, quan es tracta de la selecció de funcionaris amb habilitació estatal, són els que han de garantir la competència de la comissió avalua-dora. Qui convoca és el responsable que tots els seus membres estiguin capacitats per comprendre i poder avaluar els opositors. No només han de ser competents per poder avaluar els coneixements pertinents a la prova d'aquells candidats, sinó que també han d'estar capacitats lingüísticament, perquè si no és així, és impossible que puguin valorar els coneixements de les persones que es presenten a les proves. En un cas límit es pot recórrer a la traducció simultània, l'assessorament d'un servei de traducció o d'altres possibilitats tècniques, però no són solucions aconsellables per la manca d'immedíatesa que es produeix entre l'opositor i el tribunal i perquè tota traducció pot millorar o perjudicar l'exercici oral o escrit i, en conseqüència, pot influir en la qualificació. Per tant, fóra més convenient tenir en compte la realitat multllingüe i cooficial quan es trien els membres d'una Comissió avaluadora, a fi d'escollir entre els competents lingüísticament. Les corporacions no haurien d'oblidar que ens trobem en un Estat mukilingüe on es reconeixen diverses llengües com a oficials. Per tant, quan s'anomena la Comissió s'ha de preveure que tots els seus membres coneixen, almenys passivament, les llengües que poden usar vàlidament els opositors, sense que suposi per a aquests cap càrrega addicional o pèrdua dels seus drets lingüístics. En una situació de norma-

   Page 132

   litat, que és a la que tendim, el dret d'opció lingüística no ha de suposar cap inconvenient per al tribunal, ni ha de tenir cap influència en la valoració de l'exercici de l'aspirant; no ha de constituir ni un perjudici ni un benefici. D'aquesta manera, la llibertat de triar la llengua que sigui més còmoda per a l'opositor no ha convertir-se en cap cas en una forma d'avaluació, sinó que simplement és l'exercici d'un dret que deriva de la Constitució i de l'Estatut d'Autonomia.

2. El català, llengua avaluable

   L'altre vessant, la llengua com a element de valoració i no com a mitjà de comunicació, és el que ens interessa especialment i es pot considerar només en moments determinats. Aquests moments giren a l'entorn de la realització de les proves: abans, simultàniament o després d'aquestes. En primer lloc, en ei moment previ a l'admissió, entre els requisits d'admissibilitat. En segon lloc, pot demanar-se durant la realització de les proves en diverses modalitats o fórmules. I, finalment, es pot tenir en compte els coneixements lingüístics de l'aspirant un cop superades les proves. Donada la interrelació existent entre l'element temporal i el modal, utilitzaré la sistemàtica suara citada per analitzar aquest darrer element.

D'acord amb el que he esmentat introduiré, aprofitant les grans etapes de la realització d'unes proves de selecció, el mode o manera d'avaluació, assenyalant, per a cada tipus, els principals avantatges i inconvenients.

1. En el moment previ a la realització de les proves

   Es tracta d'exigir una determinada capacitat lingüística entre els requisits previs d'admissibilitat.⁹² Els requisits habituals que es demanen als ciutadans quan presenten la sol·licitud per ser admesos són diversos:

   Page 133

   1. Ésser espanyol, la qual cosa en un futur immediat, per a determinades funcions, es podria considerar com un element obstaculitzador de la lliure circulació de treballadors entre els diferents països de la Comunitat Econòmica Europea, ja que limita l'accés a aquells que pertanyen a un pafs en concret, simplement pel fet de ser-ne ciutadà, constituint, per tant, un element discriminatori i contrari a allò preceptuat als tractats constitutius de les Comunitats Europees.

   2. No haver contret certes malalties o no patir determinats defectes físics que l'impossibiliten o el fan inadequat per exercir el càrrec com, per exemple la tuberculosi. Aquest requisit és una antigalla, ja que es tracta d'una malaltia actualment guarible que no produeix infeccions als companys de treball. En canvi, altres malalties inguaribles i infeccioses o dis-capacitats físiques inguaribles no hi són considerades.

   3. A vegades es demana, també, presentar per escrit un jurament o promesa segons el qual no s'ha estat separat de l'Administració mitjançant expedient disciplinari o no s'ha comès cap delicte. Part de la doctrina opina que aquesta exigència suposa una doble pena per un idèntic capteniment antíjun'dic, ja que ja s'ha complert una sanció disciplinària o una condemna penal. Finalment, tampoc no s'ha de trobar en una de les situacions d'inhabilitació per a l'exercici de les funcions públiques.

   4. Els títols justificatius que acrediten que es disposa d'uns coneixements específics adequats al lloc de treball al qual s'opta.

   5. Una altra limitació exigeix que es tinguin complerts els divuit anys o que no li'n manquin menys de deu per a l'edat de jubilació forçosa determinada per la llei. Mesures que, si no es justifiquen prou, són susceptibles de produir un cas de discriminació per raó d'edat.

   6. Igualment, s'ha d'aportar o estar en disponibilitat d'acreditar tota la documentació curricular que servirà per avaluar l'experiència i capacitats del concursant. En tot cas, normalment no es demana un títol que demostri el coneixement de la llengua pròpia de la comunitat autònoma, quan no tothom n'és competent. En aquest sentit, cada comunitat podrà decidir aquells títols acreditatius del nivell de coneixement que es demani, tenint en compte aquells títols oficials expedits en d'altres comunitats de la mateixa àrea lingüística. La demostració de coneixements lingüístics en català no és excessiva si es té en compte que aquesta exigència no ve requerida en relació amb l'altra llengua oficial. La justificació de la dife-

   Page 134

   renciació consisteix en el fet que la llengua castellana ha estat ensenyada i demostrada per tots aquells que han cursat estudis en les comunitats autònomes de l'Estat espanyol, donada la seva obligatorietat; mentre que la llengua catalana no era exigida durant el període d'escolarització fins en una època molt recent, a conseqüència de l'aprovació dels diversos estatuts d'autonomia. Per això, a totes aquelles persones que surtin de l'escola amb aquests coneixements, no els caldrà l'acreditació del català, ja que l'han après en l'etapa escolar. En canvi, es pot continuar requerint a tots aquells que hagin realitzat el graduat escolar o batxillerat en una comunitat autònoma on el català no sigui oficial o la superació dels estudis hagi estat finalitzada quan el català no era encara obligatori i, per tant, no pot haver estat après efectivament. D'aquesta manera, totes aquestes persones que quan van estudiar no superaren les assignatures de llengua catalana hauran de presentar títols acreditatius específics i no n'hi haurà prou amb l'escolarització obligatòria. Tot això tenint en compte ei nivell més adequat per al lloc de treball que ha d'ocupar-se. En aquest sentit, el Tribunal Constitucional en diverses sentències -STC 6/1982, STC 87/1983 i STC 88/1983-⁹³ ha considerat que qualsevol política educativa que no arribi a aconseguir que el coneixement de les dues llengües sigui efectiu és una actitud inconstitucional dels poders públics. Per tant, s'ha d'assolir un coneixement efectiu, Í mentre no arribem en aquest punt es pot demanar un títol específic que acrediti la suficiència o bé unes proves concretes per aconseguir aquesta finalitat.

2. Durant la realització de les proves

   Durant les proves hi ha diverses possibilitats de verificar el nivell lingüístic del concursant o opositor, les quals tractaré succintament⁹⁴ a continuació.

   1. Una d'aquestes opcions no es limita a un exercici concret, sinó que es prova de verificar els coneixements de l'aspirant durant la realitza-

      Page 135

      ció de tots els exercicis, de manera paral·lela o simultània a la realització de proves específiques que pretenen demostrar la capacitat de l'aspirant en d'altres àmbits del coneixement. Així, algunes convocatòries d'oposicions o de concursos-oposicions que diuen «el coneixement del català s'acreditarà durant la realització de les proves».⁹⁵ Això vol dir que les preguntes es qüestionaran en català o que el qüestionari de respostes alternatives serà redactat en català. Si és així, únicament es demana el coneixement passiu o receptiu de l'idioma, oral o escrit, i potser es tracta d'un grau poc adequat per a aquelles proves en les quals es consideri bàsic un nivell superior. El coneixement receptiu és el coneixement mínim que es pot tenir d'una llengua. En canvi, amb el mateix enunciat es podria demanar un coneixement actiu, és a dir, no solament la comprensió de les preguntes o del qüestionari, sinó també que es responguin les preguntes en una determinada llengua, demostrant d'aquesta manera el coneixement actiu oral o escrit de l'idioma exigit. En aquest tipus de prova l'examinador puntua no solament la resposta sobre el contingut, sinó també el domini de la llengua, l'expressió i la riquesa lingüística de l'aspirant. Aquesta acre-ditació pot ser molt apropiada en exercicis orals, escrits o entrevistes personals, mentre que perd la seva virtualitat quan es tracta d'assenyalar la resposta correcta entre diverses per escollir. En aquest supòsit, la llengua usada pel candidat és un element que serveix per avaluar-lo i, per tant, no és indiferent per al tribunal la llengua que triï el candidat i, a més, aquest no pot negar-se a utilitzar la llengua que li indiqui el tribunal. En efecte, no s'hi pot oposar perquè l'excepció en virtut de la seva llibertat lingüística no opera en aquesta situació, perquè justament ací la llengua constitueix un element decisori per al tribunal, és un element que ajudarà a avaluar, i no simplement una forma d'expressió totalment inòcua o un vehicle de comunicació qualsevol. És el cas oposat a l'estudiat anteriorment.⁹⁶

      Altres alternatives que es poden proposar durant la realització dels

      Page 136

      exercicis són la prova específica de llengua obligatòria i eliminatòria, i la prova específica obligatòria, però no eliminatòria. Es podria considerar també la possibilitat d'establir el coneixement de la llengua com a mèrit preferent, però no en parlaré atès que a partir de la STC 99/1987 i de la Llei 23/1988 de modificació de la LMRFP, aquest tipus de mèrit ha restat molt limitat fins i tot quan els estatuts d'autonomia s'hi refereixen.⁹⁷ Tanmateix, els mèrits específics sí que han de ser considerats. De manera que a continuació tractaré les proves eliminatòries, obligatòries i els mèrits.

   2. El Tribunal Suprem, inicialment, rebutjava de manera absoluta qualsevol tipus de prova per demostrar la capacitació lingüística dels aspirants. No volia ni sentir parlar de mèrits i, encara menys, de les proves eliminatòries. En canvi, l'Audiència de Barcelona ja va acceptar l'any 1984, que el coneixement del català fos eliminatori i, després, a resultes de la reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem, va haver de rectificar en contra de les esmentades proves qualificadores i en contra també del principi de racionabilitat que amb el temps s'ha anat imposant igualment en les posteriors sentències del Tribunal Suprem. La jurisprudència del Tribunal Suprem, doncs, no ha estat només vacil·lant⁹⁸ sense produir cap conseqüència, sinó que ha tingut un resultat perniciós per a les audiències territorials més pròximes als ciutadans i de les comunitats autònomes on estaven radicades. Les audiències van haver de dictar sentències contràries a l'exigència de les llengües cooficíals no castellanes per evitar la cassació de llurs sentències per part del Tribunal Suprem. El Tribunal Suprem, doncs, inicialment, no ho acceptava fins que al voltant de 1987 es pot observar un canvi substancial, encara que amb reculades molt significatives. En efecte, trobem alguna sentència aïllada favorable abans d'aquesta data i força més de contràries amb posterioritat de 1987, essent un dels elements condicionants la Sala que dictava la sentència. En tot cas l'orientació majoritària comença a canviar el 1987 no consolidant-se fins molt més tard. A partir de 1987 apareixen algunes sentències en les quals s'accepta que la llengua oficial no castellana pugui demanar-se en una prova eliminatòria i, per tant, obligatòria, sempre que es doni un requisit concret manifestat sota la fórmula literal «que el coneixement sigui inex-

      Page 137

      cusable».⁹⁹ Aquest requisit va permetre al Tribunal Suprem que considerés que mai no era inexcusable el coneixement. L'expressió «sigui inexcusable» va esdevenir l'argument per bloquejar l'admissió de la prova eliminatòria. Un argument que es justificava per ell mateix. El Tribunal Suprem deia simplement que en el cas considerat no es donava aquesta circumstància, però no ho justificava adequadament. Aquesta posició, no obstant, també s'ha modificat amb la STS de 20 de novembre de 1989¹⁰⁰. On considera que la prova obligatòria i eliminatòria és un requisit de capacitat i admissible en un supòsit d'un cos general. La prova, doncs, es pot considerar adequada en les oposicions i concursos-oposicions en la primera fase d'oposició, entre les proves eliminatòries. Qüestió sobre la qual s'ha pronunciat favorablement el Tribunal Constitucional en la STC 46/1991, FJ 2, sense que produeixi cap mena de discriminació.

   3. En el cas que la prova sigui obligatòria, però no eliminatòria, tothom l'ha de realitzar. Tanmateix no té cap rellevància que se superi o que se suspengui. Aquesta prova obligatòria i no eliminatòria només serveix com un recordatori o un crit a la consciència ciutadana, però no res més. Únicament si l'aspirant gaudeix d'un cert nivell, podrà sumar alguns punts a la qualificació global obtinguda, no obstant això, no l'elimina de les proves. Per tant, es pot ser un perfecte ignorant i ésser qualificat amb un zero, però malgrat això es pot arribar a obtenir la plaça. En definitiva, funciona com els altres mèrits específics amb la diferència que tothom ha de realitzar la prova, sense cap conseqüència negativa per a aquells que evidenciessin no tenir els coneixements lingüístics suficients considerats adequats per al lloc de treball que s'ha posat en oferta.

   4. En el supòsit de valoració dels mèrits específics,¹⁰¹ sempre en la fase de concurs dins del concurs-oposició o en el propi concurs, es tracta de proves voluntàries que afegeixen punts i provoquen un canvi de situació, per dir-ho així, a tots aquells candidats que hagin anat superant les proves obligatòries. Amb tot, el canvi de posició en el rànquing dels aspirants és una mera possibilitat, ja que en ser una prova voluntària tot el col·lectiu d'aspirants pot no presentar-s'hi o fer-ho amb un nivell de coneixements escàs amb la finalitat d'aconseguir unes dècimes més que els

      Page 138

      altres. En conseqüència, no és una prova que aconsegueixi l'objectiu d'acord amb el qual els nous funcionaris tindran una competència lingüística adequada a la plaça a la qual opten. Tampoc no demostra la capacitació d'aquells que ocuparan un lloc a l'Administració, sinó simplement pot ajudar a accedir-hi. En qualsevol cas, aquest supòsit és el que ha provocat més sentències del Tribunal Suprem, el qual al principi ni tan sols admetia que el coneixement de les llengües oficials fos un mèrit verificable per a una prova voluntària. Després, però, ha canviat completament. Amb una diferència de mesos, el Tribunal Suprem va dir que no es podia meritar per a la competència lingüística fins a un deu per cent i que, en canvi, era adequat valorar-ho fins a un vint-i-cinc per cent.¹⁰² La raó adduïda, per afirmar la improcedència del deu per cent i per decidir-ne en l'altre cas la seva conveniència, es basava en la proporcionalitat de la mesura. En el primer cas no era una puntuació proporcionada i en el segon cas sí que ho era, sense afegir-hi ni un mot més, de manera que el Tribunal Suprem no motivava exactament la mancança o l'existència de proporcionalitat. En definitiva, aquest Tribunal ha utilitzat la proporcionalitat com a excusa per dictar una sentència formalment fonamentada, però en realitat només és un concepte subjectiu que ha usat com li ha convingut. Per aquesta raó, és molt important que totes les corporacions locals facin informes que justifiquin que per al lloc de treball ofertat és necessari el coneixement de la llengua, a fi de poder requerir fins al vint-i-cinc per cent, que és el permès pels art. 98 i 99 de la Llei de règim local, tant respecte dels funcionaris de qualsevol tipus i escala com per al personal contractat en què la corporació és més lliure. Això, sempre que no s'apliqui una legislació autonòmica més respectuosa amb el fet multilingüe, d'acord amb la nova redacció de l'art. 99 de la LRBRL, que permet que el legislador autonòmic estableixi el nivell de coneixements lingüístics més idonis. En tot cas, no cal oblidar que els mèrits, els requisits o altres fórmules que es poden utilitzar per verificar la capacitació lingüística dels aspirants a una plaça a l'Administració són complementàries i, per tant, no cal optar per unes, excloent-ne les altres. Només cal procurar que la forma d'exigència sigui la més adequada a la prova: mèrits en la fase de concurs, exercicis eliminatoris en la fase d'oposició,... i que la capacitació requerida sigui sempre veritablement proporcional a la funció pública que s'ha de desplegar, tot evitant que es produeixin casos de discriminació o d'arbitrarietat prohibits per l'ordenament constitucional. La puntuació de mèrits

      Page 139

      específics no és un mètode eficaç per a la normalització lingüística, ja que de fet no se n'exigeix el coneixement, sinó que aquest es potencia, encara que mínimament. No és un requisit imprescindible per superar les proves i, per tant, poden aconseguir plaça candidats molt preparats en certs aspectes, però sense la competència lingüística necessària per a una administració autonòmica que ha optat pel model de llengua pròpia,¹⁰³ ni per a la comunitat autònoma on han de servir. Només en proves multitudinàries la mínima puntuació que s'atorgui pot ajudar, ja que empenyerà en el rànquing els candidats amb coneixements lingüístics superiors.¹⁰⁴ En proves amb pocs candidats, els exercicis específics no obligatoris tenen, en canvi, una utilitat dubtosa per garantir uns coneixements mínims.

   5. Una altra forma de valoració consisteix a aprofitar els cursos de formació. En principi es podria pensar que no són adequats per valorar els coneixements lingüístics, ja que a aquella persona, que ha superat les oposicions o el procés de selecció que sigui, se li demana posteriorment que ha de realitzar i aprovar uns cursos de formació, entre els quals figura un curs de llengua catalana, basca, etc, d'una duració aproximada de tres mesos. En realitat, la no superació del curs de formació de llengua no demostra la incapacitat lingüística del candidat, sinó la impossibilitat real per arribar a conèixer suficientment i dominar una llengua. Es tracta d'una mesura, que aplicada de forma general, esdevé irracional, atès que en tres mesos no es pot aprendre, posem per cas, l'euskera. Ara, he posat expressament l'exemple de la llengua basca perquè, com és sabut, la distància lingüística entre aquest idioma i el castellà és enorme. Però potser que referit a altres llengües romàniques i quan el nivell de coneixement adequat a la plaça no és gaire elevat, llavors podria convertir-se en una altra

      Page 140

      fórmula d'exigir coneixements lingüístics. En tres mesos (o el termini que es vulgui establir) no es pot exigir un nivell de filòleg o de corrector, si no es disposa d'una certa base. En canvi, sí que es pot demanar que una persona comprengui el català en tres mesos si és castellanoparlant. Així, en uns determinats graus, en els quals actualment no s'està exigint res: el peó, el jardiner i altres, un curs d'aquestes característiques podria ésser útil per a la normalització dels nivells més baixos de l'Administració. Es tracta d'un curs adequat a la plaça i que un ciutadà normal pot superar sense dificultats. En aquest sentit, diversos lingüistes han realitzat estudis que conclouen que en tres mesos es pot tenir un cert grau de comprensió, si no òptim, sí suficient de llengua catalana. Per a nivells superiors, el curs de formació hauria de ser una mena de curs de perfeccionament o d'especialització en el qual s'ensenyés la terminologia específica de l'àrea en la qual s'haurà de treballar.

3. Després de la superació de les proves

   Una altra possibilitat és el període de pràctiques que es troba fora de les proves en sentit estricte. Jo crec que ja no estem davant d'un període d'avaluació dels coneixements lingüístics, sinó un període d'adaptació i d'aprenentatge dels usos, de les tasques a desplegar i de l'organització. Així, l'opositor, en aquest període, exercirà el seu dret d'opció lingüística en la seva relació amb la resta de funcionaris i comandaments. Si en aquest període ha arribat una persona que no comprèn el que se li diu, que no pot fer un escrit perquè no sap redactar, que no pot atendre el públic,... és un cas perdut amb relació a la fase de selecció de personal. Ara el problema-serà d'actualització de coneixements, d'exigències concretes en els trasllats, en l'augment de nivell o d'escala,... però no respecte a la selecció que ja ha finalitzat. Només pot tenir sentit quan el futur funcionari no ha triat destinació encara i es pot adonar de la necessitat de disposar d'uns coneixements que fins llavors no se li han exigit. En aquest supòsit, el nou funcionari o provarà de trobar una altra destinació o procurarà aprendre aquells coneixements que li manquen. De vegades s'obliga els funcionaris a comprometre's a aprendre la llengua territorial. Aquest compromís pot adoptar-se mitjançant la promesa o el jurament, sense altra sanció que la d'ésser perjur. La sanció per l'incompliment podria concretar-se en el no-proveïment definitiu de la plaça a la comunitat autònoma. El primer mètode ens sembla totalment inadequat, mentre que el segon pot ésser una alternativa a l'exigència idiomàtica durant les proves obligatòries i elimi-

   Page 141

   natòries dels coneixements lingüístics.¹⁰⁵ Algú pot pensar que de la mateixa manera que és suficient presentar, per escrit, un jurament o promesa per evitar la demostració d'altres requisits, el mateix es podria fer per evitar l'acreditació lingüística. Així, es jura o es promet que no s'ha estat separat de l'Administració pública i que no s'ha comès cap delicte. Amb tot, aquesta possibilitat no hauria de tenir-se en compte, ni ser admissible atès que es tractaria d'una mena de jurament sense sanció, ja que en els altres casos és més fàcil posar en evidència clarament el perjuri, mentre que la competència lingüística s'acredita normalment per la superació d'uns exàmens i requereix un comportament actiu, mentre que en els altres casos es tracta d'omissions, «no haver estat...», «no haver comès...», que poden ésser posats en evidència per la presentació de documents oficials..

L'objecte de la valoració són els coneixements lingüístics dels candidats o aspirants. En definitiva, el que he anat denominant la competència lingüística del futur membre de l'Administració pública local. En el meu parer en l'àrea lingüística catalana i gallega s'ha d'optar pel sistema de coneixement generalitzat de la llengua pròpia de la comunitat, que és l'únic sistema que garanteix efectivament el funcionament de l'Administració en la llengua pròpia i que implica que tots els funcionaris siguin competents lingüísticament. Ara bé, l'adopció del sistema de coneixement generalitzat ha de distingir una sèrie d'elements.

En primer lloc, cal distingir clarament entre dos nivells de coneixement: un grau general i mínim, i un grau específic i relatiu al lloc de treball. El primer nivell hauria de ser exigit a tothom que vulgui desplegar

Page 142

funcions públiques locals. Per tant, es pot introduir entre els requisits d'admissió. Les justificacions es troben, entre d'altres ja assenyalades, en el dret dels ciutadans de ser atesos en la seva pròpia llengua i en la relació de subjecció especial que lliga el funcionari respecte de l'Administració a la qual serveix, la qual cosa li exigeix acreditar uns coneixements bàsics per poder acomplir les funcions que tingui destinades en una comunitat on hi ha dues llengües oficials. El segon nivell de coneixements lingüístics depèn de la categoria o escala i del lloc de destinació. És a dir, ha d'estar íntimament relacionat amb la funció concreta a desplegar. L'auxiliar administratiu ha de poder passar a màquina textos escrits en català, amb la mateixa rapidesa que és capaç de fer-ho en castellà. L'administratiu ha de poder redactar un expedient en llengua catalana. El guàrdia municipal ha de ser capaç d'informar i orientar els ciutadans que se li dirigeixin, etc.

En segon lloc, s'ha de distingir entre el coneixement passiu o l'actiu. És a dir, entre comprendre l'altri i saber expressar-s'hi, entre ser receptor o emissor. Igualment, en cada un d'aquests tipus es pot diferenciar entre l'expressió oral o escrita.

D'aquesta manera, podríem afirmar que els coneixements mínims que haurien de ser exigits a tothom sense distinció són la comprensió i expressió parlada; mentre la resta de combinacions possibles fos motiu de requeriment o de meritació d'acord amb el lloc de treball que han d'ocupar. Així, la comprensió de textos escrits, la capacitat d'escriure o de traduir anirien lligats a les funcions particulars que cal desplegar.¹⁰⁶

Així, els secretaris dels ajuntaments haurien d'acreditar saber redactar una acta en llengua catalana, els interventors haurien de demostrar ser capaços de portar una comptabilitat en català, els administratius haurien de saber redactar expedients directament en català, els guàrdies urbans caldrà que sàpiguen donar una informació en el moment de ser sol·licitada en català, etc. De manera que vulneraria el principi d'igualtat de l'art. 14 i seria discriminatori exigir a un peó o a un uixer redactar un acta d'una sessió municipal tant en català com en castellà.

Altres comunitats autònomes s'inclinen per un procés més lent de nor-

Page 143

malització que es basa en el sistema dels perfils lingüístics, de manera que no exigeix a tots els funcionaris el coneixement de les dues llengües oficials, sinó que només una part dels funcionaris haurà de dominar les dues llengües declarades oficials, que de fet significa que només a un conjunt de persones al servei de les administracions se li exigirà el coneixement la llengua pròpia de la seva comunitat. Precisament aquelles persones que han de desenvolupar les seves funcions en llocs per als quals sigui inexcusable el seu coneixement. La valoració de la inexcusabilitat farà que dins d'aquest grup s'inclogui un conjunt més o menys ampli de funcionaris. Pel cap baix cal entendre que els traductors, els correctors, els mestres i, fins i tot, els que atenen en un taulell (ja que es parteix de la base que tota la documentació es realitza en castellà) hauran de gaudir del domini dels dos idiomes. Es pretén assegurar que l'Administració pot respondre en la llengua pròpia de la comunitat, encara que no tots els seus funcionaris la dominin o coneguin. Es procura garantir un mínim de personal capaç per atendre els ciutadans en la seva llengua. Aquest sistema de coneixement de la llengua pròpia singularitzant els llocs de treball potser és el més adequat en les situacions sociolingüístiques en les quals l'extensió de la llengua pròpia és força limitada. Com ara la situació basca, on l'ús social d'aquesta llengua, per motius històrics prou coneguts, és migrat.¹⁰⁷ Ara bé, en el meu parer, aquest sistema és una mala solució, ja que d'alguna manera consolida una situació de mínims per a la llengua menys valorada, sempre i quan no es tingui molt clar que es tracta d'una situació del tot provisional, que haurà d'anar canviant a mesura que el context social sigui diferent. Els poders públics en aquest període han d'esmerçar els seus esforços per modificar els usos lingüístics. En tot cas, aquesta és una decisió política que han de decidir els ciutadans de les respectives comunitats autònomes.

Page 144