Ressenya de les principals sentències del Tribunal Suprem

Páginas:85-93
 
EXTRACTO GRATUITO

Page 85

ACCIÓ DECLARATIVA DE DOMINI

Imprescriptibilitat de l’acció declarativa de domini

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 540/2012, de 19 de novembre (Ponent: José Ramón Ferrándiz Gabriel) LA LEY 208752/2012

ITER PROCESSAL: Les sentències d’instància van desestimar l’acció declarativa de domini formulada pels demandants. El Tribunal Suprem declara que no pertoca el recurs de cassació.

Els actors que van exercitar demanda van pretendre la declaració judicial de la seva cotitularitat dominical sobre diverses finques. La pretensió va ser desestimada a les dues instàncies, si bé per arguments diferents en cadascuna. El Jutjat va entendre que els demandats havien adquirit el domini de les finques per usucapió. Raó per la qual no era procedent declarar que els demandants eren els propietaris. El Tribunal d’apel·lació va considerar que l’acció declarativa de domini exercitada pels demandants havia prescrit pel transcurs del termini de trenta anys establert a l’art. 1963, en relació amb el 1969, tots dos del CC. El Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació formulat pels demandants. Comença l’Alt Tribunal declarant la imprescriptibilitat de l’acció declarativa de la propietat. Així, mentre el demandant sigui portador d’un interès legítim i resulti ser el propietari, estarà legitimat per a reclamar la declaració judicial del seu dret. És més, l’acció declarativa d’un dret constitueix la projecció processal de la facultat del seu titular de defensar-lo, dotant-li de certesa, de manera que segueix la seva sort. L’exposat hauria de conduir a l’estimació del recurs de cassació. No obstant això, l’aplicació de la doctrina sobre l’equivalència de resultats porta el Tribunal a desestimar el recurs ja que la decisió recorreguda ha de ser mantinguda encara que amb altres arguments. En efecte, les dades fàctiques evidencien la realitat d’una adquisició dominical per part dels comuners demandats sobre tota la finca litigiosa, per mitjà de la usucapió, a partir d’un supòsit evident d’nterversió del concepte possessori, ja que apareix provat que, des de l’any 1964 i a partir d’un acte de conciliació, els demandats van posseir la finca tractada com si fossin els únics amos, d’una manera pacífica, pública i ininterrompuda durant el temps exigit a l’art. 1959 CC. A la vista d’això, el Tribunal conclou afirmant que el que va succeir no va ser que l’acció declarativa exercitada en la demanda hagués prescrit, sinó que la usucapió guanyada pels demandats sobre tota la finca litigiosa va determinar l’extinció per als demandants del seu afirmat dret i la improcedència de declarar el contrari.

Mala fe processal del demandat que després d’assentir a la demanda i obtenir del tribunal d’apel·lació un pronunciament desestimatori, es desdiu de la seva postura inicial

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 55/2013, de 22 de febrer (Ponent: Francisco Marín Castán) LA LEY 16508/2013

ITER PROCESSAL: El Jutjat de Primera Instància va estimar íntegrament l’acció declarativa de domini formulada respecte a 15 finques. L’AP de la Corunya va revocar parcialment la sentència del Jutjat i va estimar la demanda solament respecte a una de les finques, tenint per desistida la part actora de les restants pretensions. El Tribunal Suprem estima el recurs extraordinari per in-

Page 86

fracció processal interposat pels demandants, deixa sense efecte la sentència recorreguda i confirma la de primera instància.

Reconeixement pel demandat, en la contestació a la demanda, de la propietat dels seus germans demandants sobre 14 de les 15 finques referides en la demanda, negant al mateix temps que estiguessin necessitats de tutela judicial perquè ell no havia discutit mai la seva propietat sobre aquestes finques. Aplanament, desistiment i renúncia. Estimada íntegrament la demanda en primera instància, la sentència d’apel·lació va desestimar les pretensions relatives a aquestes 14 finques en apreciar, indegudament, un desistiment dels demandants sobre aquestes finques amb base en una part de l’acta del judici desmentida pel desenvolupament íntegre de l’audiència prèvia i del judici. Improcedent confusió d’un aplanament del demandat, àdhuc ambiguament expressat, amb un desistiment dels demandants, equiparant-ho fins i tot, en els fonaments jurídics, a una renúncia a l’acció. Mala fe processal. Doble joc del demandat, que en el seu escrit d’oposició al recurs per infracció processal, i des de la posició d’avantatge assolit gràcies a la improcedent apreciació del desistiment, es desdiu del seu inequívoc reconeixement inicial del dret de propietat dels seus germans. Revocació de la sentència d’apel·lació i confirmació de la de primera instància.

ARRENDAMENTS URBANS

Aplicació analògica de les normes de l’usdefruit per fixar la durada de l’arrendament

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 703/2012, de 14 de novembre (Ponent: Román García Varela) LA LEY 169726 /2012

ITER PROCESSAL: Les sentències d’instància van desestimar la demanda de resolució d’arrendament de local per expiració del termini. El Tribunal Suprem va declarar que no pertocava el recurs de cassació interposat pels demandants.

Arrendament de local de negoci. Demanda de resolució del contracte per expiració del termini. Desestimació. Contracte celebrat sota la vigència de la LAU 1994. Clàusula contractual en la qual es va establir un termini de durada d’un any prorrogable indefinidament per terminis iguals per la sola voluntat de l’arrendatari. Pacte contrari a l’exigència de durada limitada en el contracte d’arrendament. Integració analògica del pacte mitjançant l’aplicació de les normes de l’usdefruit. Doctrina jurisprudencial. La durada màxima que cal imposar a l’arrendador és la de 30 anys que l’art. 515 CC estableix com a límit temporal per a l’usdefruit.

Extensió als hereus del primitiu arrendador de la renúncia d’aquest als motius d’excepció a la pròrroga

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 139/2013, de 8 de març (Ponent: Francisco Javier Arroyo Fiestas) LA LEY 16841/2013

ITER PROCESSAL: El Jutjat de Primera Instància va estimar l’acció d’extinció de contracte d’arrendament d’habitatge per causa de necessitat. L’AP de Madrid va revocar la sentència del Jutjat i va desestimar la demanda. El Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació interposat pels demandants.

Denegació de la pròrroga per causa de necessitat. Desestimació de la demanda. Extensió als hereus del primitiu arrendador (demandants) de la renúncia d’aquest als motius d’excepció a la pròrroga. De la interpretació del contracte es conclou que quan el primitiu arrendador va renunciar a la possibilitat que tenia de denegació de la pròrroga, ho va fer no només a títol personal, sinó amb caràcter vinculant per aquells que li succeïssin, atès que es tractava de protegir la posició de la seva mare arrendatària.

ASSOCIACIONS

Obligació de constituir aval, imposada als membres de la Junta Directiva d’un club de futbol

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 764/2012, de 12 de desembre (Ponent: Rafael Gimeno-Bayón Cobos) LA LEY 220683 /2012

ITER PROCESSAL: El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda en què se sol·licitava la nul·litat de l’acte de presa de possessió de la Junta Directiva d’un club de futbol per no haver constituït els avals exigits per la Llei de l’Esport i el cessament dels seus membres, o subsidiàriament, la condemna als directius a prestar el corresponent aval. L’AP de Barcelona va revocar la sentència del Jutjat i va estimar parcialment la demanda condemnant les persones físiques demandades que seguissin sent membres de la citada Junta Directiva a aportar l’aval bancari en la quantia que resulta dels càlculs que s’indiquen a la pròpia sentència. El Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació interposat pels demandats.

Demanda formulada per un soci d’un club de futbol sol·licitant la nul·litat de l’acte de presa de possessió de la Junta Directiva per no haver constituït els avals exigits per la Llei de l’Esport i el cessament dels seus membres, o subsidiàriament, la condemna als directius a prestar el corresponent aval. Estimació parcial d’aquesta segona pretensió ja que la gestió de la Junta Directiva és responsable de part de les pèrdues del club durant l’exercici 2002/2003. Competència per decidir l’exigibilitat de l’aval. La Lliga de Futbol Professional va autoritzar la cancel·lació de l’aval prestat i va rellevar de la prestació d’avals en atenció als beneficis obtinguts pel club en els exercicis 2003/2006. No obstant això, aquest organisme manca de potestat per eximir contra llei del compliment de l’obligació de prestar els avals. Legitimació del soci per exigir davant els tribunals civils que els òrgans del club compleixin el deure de constituir aval. Inaplicació del termini de caducitat que regeix per impugnar infraccions estatutàries ja que l’acció se sustentava en una infracció legal. Obligació d’avalar d’aquells que s’incorporen a la Junta durant un mandat. Moment d’aportació dels avals. Encara que aquests han de prestar-se abans de començar cada exercici, no pot equiparar-se l’incompliment de l’obligació en el termini fixat per la norma a la impossibilitat de complir com a forma d’extinció de l’obligació que, en conseqüència, no podria exigir-se posteriorment, eliminant la possibilitat de compliment retardat.

COMPRAVENDA D’IMMOBLES

La nul·litat de la venda per constituir un delicte impedeix a les parts demandar-se entre si

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 21/2013, de 25 de gener (Ponent: Francisco Javier Arroyo Fiestas) LA LEY 1072/2013

ITER PROCESSAL: Declarada en judici penal la nul·litat de la venda d’unes finques per la comissió d’un delicte d’aixec de

Page 87

béns, la compradora va formular acció sol·licitant la declaració del dret a la subrogació en la hipoteca que gravava les finques i el reintegrament de les despeses i pagaments realitzats. Les sentències d’instància van desestimar la demanda. El Tribunal...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA