Les regions dins la nova unió europea. El llarg camí cap a una presència directa de les regions dins la Unió Europea

Document

Citado por

Autor	Enoch Albertí Rovira
Cargo	Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona
Páginas	171-199

LES REGIONS DINS LA NOVA UNIÓ EUROPEA.

EL LLARG CAMÍ CAP A UNA PRESÈNCIA DIRECTA

DE LES REGIONS DINS LA UNIÓ EUROPEA

Enoch Albertí Rovira

Catedràtic de dret constitucional

de la Universitat de Barcelona

Sumari

1. La presència actual de les regions dins la Unió Europea

1.1.Unió, estats compostos i principi d’autonomia institucional

Avui no es discuteix el fet que els membres de la Unió Europea són els estats i

que sobre aquests descansa la responsabilitat del procés d’integració. I si bé en algun

moment van poder tenir un cert predicament unes altres concepcions,1avui no hi

ha alternatives doctrinals serioses (en el sentit de viables) a aquesta construcció.

Tanmateix, i obviant ara el fet que aquesta afirmació conté un grau de comple-

xitat més gran del que aparenta pel que fa a alguna de les seves conseqüències,2la

qüestió es complica força més en els casos dels estats compostos o complexos, que

basen la seva estructura constitucional interna en un doble nivell de govern, cada

1. Com ara la de l’Europa de les regions o la de l’Europa dels pobles, des de les quals es propugnava,

almenys en alguna de les seves tendències i manifestacions, una construcció europea que no se sustentés

només, ni principalment, en els estats, sinó en aquestes altres entitats, a vegades difícils de delimitar.

2. Vid. L. M. Díez Picazo, «¿Qué significa ser estado dentro de la Unión Europea?», a E. García

de Enterría (dir.) i R. Alonso García (subdir.), La encrucijada constitucional de la Unión Europea, Cole-

gio Libre de Eméritos, Civitas, Madrid, 2002, pàg. 267 i seg.

1. La presència actual de les regions dins la

Unió Europea

1.1 Unió, estats compostos i principi d’au-

tonomia institucional

1.2 Els fonaments constitucionals i comu-

nitaris de la participació regional en els

afers europeus

1.3 Les regions dins la Unió Europea: una

participació a diversos nivells

1.4 La participació interna encara com a

mecanisme fonamental de participació

2. La irrupció de les regions amb poders legis-la-

tius en el debat sobre el futur de la Unió

3. El debat sobre el paper de les regions dins la

Unió: qüestió europea o qüestió domèstica

dels estats

4. La resolució (provisional) del debat sobre

les regions dins la Unió: les regions en el

projecte de Tractat constitucional de la Con-

venció

4.1 Un nivell baix i indirecte de reconeixe-

ment de les regions en el Tractat consti-

tucional

4.2 La remissió bàsica de la participació re-

gional a la decisió interna dels estats

4.3 La continuïtat del Comitè de les Re-

gions com a via fonamental de la parti-

cipació regional institucionalitzada en la

vida de la Unió

5. A tall de conclusió: continuarà...

Autonomies, núm. 29, novembre de 2003, Barcelona.

un d’ells amb institucions i poders que disposen de naturalesa estatal, cosa que suc-

ceeix en cinc estats de l’actual Unió de 15.3I és clar que en aquests casos no pot ope-

rar simplement una equació que equipari estat amb poder central.

Això és evident, i així s’ha reconegut sense gaires problemes en l’anomenada

fase descendent del dret comunitari europeu, és a dir, respecte de l’execució de les

normes comunitàries, que ha de correspondre en el si de cada estat a qui detingui la

competència interna.4En aquest sentit, la Unió, en virtut del principi d’autonomia

institucional, no hi té res a dir.5El principi d’autonomia institucional serveix així

per garantir que l’equilibri de poders a l’interior de cada estat no es veu alterat, al-

menys en principi, per la Unió.

Però l’aplicació del mateix principi d’autonomia institucional en la fase ascen-

dent —és a dir, en el procés d’elaboració de les normes i les decisions comunità-

ries— provoca, en canvi —i també si més no en principi—, l’alteració d’aquest ma-

teix equilibri intern. La «neutralitat» o la «ceguesa» de la Unió enfront de les

estructures constitucionals internes dels estats membres presenta aquí, en aquesta

segona dimensió, un alt potencial d’afectació d’aquestes mateixes estructures, amb

una capacitat considerable per modificar-les. No s’ha d’oblidar que els qui formen

part del Consell, principal instància decisòria de la Comunitat, són els governs cen-

trals dels estats membres, i que aquests, per tant, passen a intervenir també en àm-

bits i afers la competència interna dels quals, abans de ser transferida a la Unió, cor-

responia a les entitats territorials. Per aquestes, la Unió implica haver d’enfrontar-se

a un doble procés de centralització: a favor de la Unió, d’una banda, a causa de la

transferència de poders propis a les institucions comunitàries (que afecta també les

instàncies centrals de govern, en l’àmbit de competència que els correspon), i a fa-

vor dels governs centrals, d’una altra, ja que aquests són els qui formen part de la

principal institució decisòria de la Unió, que exerceix els poders comunitaris trans-

ferits.

La Unió és neutra o indiferent davant la realitat regional interna d’alguns estats,

però aquesta neutralitat presenta una ambivalència que cal tenir present. Per això

aquesta indiferència és molt més difícil de mantenir, perquè en el procés de forma-

ció de les decisions comunitàries aquesta neutralitat comporta, en realitat, una alte-

ració dels equilibris constitucionals interns dels estats i, de fet, s’ha modulat i mati-

sat de manera notable durant els darrers anys, especialment des del Tractat de

Maastricht de 1992. A partir d’aquest moment, que va suposar una veritable revo-

lució institucional de les estructures comunitàries tradicionals, la Comunitat va en-

AUTONOMIES · 29

172

3. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Itàlia i Espanya, als quals s’haurien de sumar també, almenys par-

cialment, Portugal (Açores i Madeira), Finlàndia (Illes Åland) i el Regne Unit (Escòcia), que presenten

una estructura de descentralització política no generalitzada territorialment.

4. A Espanya, de manera explícita en la jurisprudència del Tribunal Constitucional, des de la

Sentència 252/1988, de 20 de desembre, a la qual segueixen moltes més (STC 64/1991, 236/1991,

79/1992, 80/1993, 141/1993,102/1995, 67/1996, 45/2001 i 95/2001, entre d’altres). Aquest princi-

pi general de no alteració de l’ordre intern de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats

autònomes no està exempt, però, d’algunes modulacions, especialment en l’àmbit de les subvencions

(per totes, STC 79/1992).

5. Reconegut expressament pel Tribunal de Justícia, des de la Sentència International Fruit Com-

pany, de 15 de desembre de 1971.

treobrir les portes per donar pas a les regions, tot i que de manera força tímida i amb

un abast molt limitat.

Abans de passar a examinar com es manifesta aquesta presència de les regions

dins la Unió, és important aturar-se un moment en els fonaments que justifiquen

aquesta presència, ja que en gran part serviran per donar la mesura en què s’ha de

produir.

1.2. Els fonaments constitucionals i comunitaris de la participació regional en els afers

europeus

Com ja s’ha dit, el procés d’integració europea implica un transvasament de po-

ders dels estats cap a les institucions comunitàries, mitjançant la seva atribució pels

tractats, de manera directa o per les vies d’extensió competencial que s’hi preveuen

(clàusules dels art. 308 TCE i, en una altra mesura, art. 95 TCE). En un estat d’es-

tructura composta, aquests poders estatals transferits poden correspondre tant a la

instància central de govern (política monetària o política comercial exterior, per

exemple) com a les instàncies territorials (agricultura, per exemple). I des de l’exer-

cici d’algunes competències comunitàries que presenten una clara dimensió horit-

zontal (com ara la relativa a la política de la competència, per exemple), també es

poden veure afectats els poders que corresponen internament a les regions, tot i que

no s’hagin transferit formalment a la Comunitat (així, per exemple, activitats i ser-

veis culturals —que poden incloure certs mitjans de comunicació— o serveis pú-

blics locals). El procés d’integració provoca d’aquesta manera una alteració de l’e-

quilibri constitucional intern del repartiment de poders, que s’ha de restaurar si no

es vol que es produeixi una mutació que soscavi greument els fonaments sobre els

quals descansa la convivència política de la comunitat, expressada en les regles cons-

titucionals de cada estat.

Aquest reequilibri necessari s’ha plantejat tradicionalment en termes de partici-

pació de les regions en les decisions estatals que versen sobre l’àmbit de poders que

internament els corresponien abans que fossin assignades a la Unió, o que condicio-

nen o afecten greument les que encara retenen. Es tracta de compensar la pèrdua de

capacitat de decisió i actuació autònoma i individual per una quota de participació

en els processos de decisió en aquelles matèries i sectors que ja s’han situat sota l’òr-

bita comunitària.6La participació és així el contrapès amb el qual es pretén equili-

brar la pèrdua de poders individuals per part de les regions i la doble pressió centra-

litzadora que exerceix el procés d’integració europea, i que deriva, com s’ha dit, no

sols del transvasament de poders al nou centre que constitueixen les institucions co-

munitàries, sinó també del fet que és el govern central qui forma part de les institu-

cions que exerceixen aquests poders transferits, i molt especialment del Consell.

És important assenyalar que aquesta participació no es presenta simplement en

termes de cooperació, i encara menys com un principi polític prudent de bon go-

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 173

6. Sobre la idea de participació com a compensació, per tots, a Espanya, A. López Castillo, «Crea-

ción y aplicación del derecho comunitario europeo», Revista Española de Derecho Constitucional, 12,

1992, pàg. 111 a 151, i E. Roig Molés, Las comunidades autónomas y la posición española en los asuntos

europeos, Tirant lo Blanch-Institut d’Estudis Autonòmics, València, 2002, esp. pàg. 80 i seg.

vern, tot i que també sigui aquestes dues coses, sinó pròpiament com un principi

constitucional, que deriva directament de la necessitat de preservar l’equilibri cons-

titucional de repartiment de poders davant les transformacions de fet que ha origi-

nat el procés d’integració europea. Per bé que no ens hi puguem aturar, l’afirmació

del principi de participació efectiva com un principi constitucional té conseqüèn-

cies importants, tant pel que fa a la seva exigibilitat com també a la seva traducció

operativa, que ningú no pot passar per alt.

A Espanya, la consideració de la participació regional en els afers europeus

com a principi constitucional no és encara gaire habitual,7però, en canvi, aques-

ta és la perspectiva que han adoptat de manera inequívoca la resta d’estats com-

postos membres de la Unió, que han reformat els seus textos constitucionals per

ancorar-hi de manera expressa el principi i per establir al màxim nivell normatiu

el disseny bàsic de les vies per les quals ha de transcórrer. Així ha succeït a Ale-

manya, que va reformar la Llei fonamental l’any 1992 per disposar expressament

la participació dels Länder en els afers europeus a través del Bundesrat (art. 23); a

Àustria, que va modificar igualment la seva Constitució el 1994, abans fins i tot

de l’ingrés en la Unió, per tal de preveure els mecanismes de participació dels

Länder (nous art. 23.c, 23.di 23.e); a Bèlgica, on l’ancoratge constitucional de la

participació regional en els afers europeus i la configuració del mecanisme que es

posa a disposició seva, malgrat no estar previst de manera expressa a la Constitu-

ció, ve donat pel paral·lelisme que s’estableix entre competències internes i com-

petències internacionals (art. 167); i, finalment, fins i tot a Itàlia, que mit-

jançant la reforma constitucional de 18 d’octubre de 2001 ha introduït en el text

de la seva Constitució el principi de participació regional en els afers europeus

(art. 117).

A aquesta justificació constitucional —i, per tant, interna— de la participació

regional en els afers europeus, cal afegir-hi encara d’altres motius, ara derivats prò-

piament del sistema comunitari europeu. En primer lloc, la participació regional és

exigida, o almenys fomentada, per raons d’eficàcia en l’aplicació de les polítiques

comunitàries. Com se sap, la Comunitat actua en general a través d’un sistema

d’administració indirecta, pel qual les seves polítiques són executades normalment

per les administracions dels estats. I dins els estats compostos aquesta execució cor-

respon en molts casos (entre un 70 i un 80 per cent dels programes comunitaris, se-

gons l’estimació de la Comissió)8a les administracions regionals, en virtut de les re-

gles constitucionals de repartiment de competències. Per tant, hi ha un interès

evident, especialment de la Comissió, per comptar amb una relació directa amb les

entitats regionals. En són una prova les reflexions i les propostes que en aquest sen-

AUTONOMIES · 29

174

7. No ho era en absolut a finals dels anys vuitanta, quan la qüestió es va començar a considerar

doctrinalment, encara que es pot dir que va guanyant terreny. Una argumentació sòlida en aquest sen-

tit a E. Roig, op. cit., pàg. 78 i seg., i pàg. 86 i seg. La consideració de la participació regional com a

principi constitucional té, a més, una altra dimensió important, com a expressió del límit constitucio-

nal que oposa el principi autonòmic al procés d’integració europea. Sobre aquesta qüestió, especial-

ment, A. López Castillo, Constitución e integración, CEC, Madrid, 1996.

8. Recollida en el projecte d’Informe del Parlament Europeu, Comissió d’afers constitucionals,

sobre la delimitació de competències entre la Unió Europea i els estats membres, 2001/2024 (INI),

ponent Alain Lamassoure, de 6 de febrer de 2002.

tit contenen el Llibre blanc sobre la governança,9de juliol de 2001, i diversos infor-

mes del Parlament Europeu, entre els quals destaca l’Informe Lamassoure,10 tot i

que la versió final d’aquest ha rebaixat notablement el to en aquest sentit, com es

veurà més endavant.

I, en segon lloc, no es pot menysprear el paper que les regions poden fer a fa-

vor de la integració europea, tot fent-la avançar mitjançant l’estrenyiment de les

xarxes de cooperació i, atès que són entitats molt properes als ciutadans, aportant

dosis suplementàries de legitimitat democràtica a un procés que presenta un dèficit

elevat d’un bé tan preciós. Aquest paper ha estat reconegut fins i tot per la Comis-

sió, al Llibre blanc sobre la governança, que destaca el fet que la construcció euro-

pea es desenvolupa no solament de manera vertical, sinó també mitjançant xarxes

horitzontals que estenen la cooperació i fan avançar la integració. Per aquests mo-

tius, involucrar les regions en el procés d’integració presenta avantatges evidents des

del punt de vista comunitari.

1.3. Les regions dins la Unió Europea: una participació a diversos nivells

Tots els factors indicats, interns i comunitaris, han provocat un cert esquerda-

ment del principi tradicional d’autonomia institucional i han propiciat una certa

presència de les regions a la Unió. Aquesta presència es pot xifrar fins ara en al-

menys tres nivells diversos: (i) la participació en les delegacions estatals davant les

institucions comunitàries, especialment el Consell; (ii) la participació col·lectiva en

la Unió Europea, fonamentalment mitjançant el Comitè de les Regions, i (iii) la

participació directa i individual de les regions en els processos de decisió i actuació

comunitària. Tanmateix, crec que cal ressaltar que la participació regional en els

afers europeus es continua canalitzant fins ara, i crec que també en el futur previsi-

ble, a través dels mecanismes interns que permeten una intervenció en la formació

de la voluntat dels estats respectius. A aquesta qüestió es dedica l’apartat 1.4.

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 175

9. Llibre blanc sobre la governança, de 27 de juliol de 2001, COM (2001) 428 final, que, en

aquest àmbit, es refereix fonamentalment a la necessitat d’efectuar consultes prèvies a les regions i a les

entitats locals abans d’emprendre certes iniciatives, i als contractes tripartits per objectius (Comissió,

estats, regions) per a l’aplicació de les polítiques comunitàries. Vid. sobre aquest punt les comunica-

cions de la Comissió «Cap a una cultura reforçada de consulta i diàleg. Principis generals i normes mí-

nimes per a la consulta de la Comissió a les parts interessades» [COM (2202) 704 final, d’11 de de-

sembre de 2002], i «Un marc per als contractes i convenis tripartits per objectius entre la Comunitat,

els estats i les autoritats regionals i locals» [COM (2002) 709 final, d’11 de desembre de 2002].

10. Resolució del Parlament Europeu sobre la delimitació de competències entre la Unió Euro-

pea i els estats membres [P5 TAPROV (2002) 0247], que indica que correspon als estats «promoure,

en el marc del seu ordenament constitucional, la participació adequada de les regions en els processos

de presa de decisió i representació en els afers europeus de cada país [...]», constata «el paper creixent

que les regions i, a vegades, altres col·lectivitats territorials fan en l’aplicació de les polítiques de la

Unió, en particular allà on existeixen regions amb competències legislatives» (tot i que prèviament re-

coneix, però, que «l’organització territorial interna i el repartiment de competències dins cada estat

membre pertanyen exclusivament a l’àmbit de decisió nacional»), i «manifesta, en conseqüència, el

desig que la Unió es mostri oberta a les propostes dels estats membres tendents a aconseguir una mi-

llor associació de les seves respectives col·lectivitats territorials en la preparació i, si s’escau, la transpo-

sició de les normes europees, dins el respecte a les diferents constitucions nacionals [...]».

(i) La participació en les delegacions estatals al Consell

El Tractat de Maastricht, com se sap, va fer una nova redacció de l’art. 203 TCE

(art. 146 en aquell moment), que, sense alterar el sentit fonamental de la participa-

ció governamental dels estats en el Consell, va introduir una flexibilitat més gran

per permetre la presència de membres dels governs regionals, amb la condició que

actuessin en representació de l’estat i estiguessin facultats per comprometre el seu

govern (central).

Aquesta possibilitat ha estat recollida en diversos estats compostos membres de

la Unió, partint de la idea que per fer efectiu el principi de participació no n’hi ha

prou amb el fet que les regions intervinguin en la formació de la voluntat interna de

l’estat que després ha de ser representada davant les institucions comunitàries. En

correspondència justa amb la idea que l’estat, com a part de la Unió, no es pot iden-

tificar sense més ni més amb el govern central, també s’ha entès que les regions po-

den ser presents en les delegacions estatals que presentaran aquestes posicions a

Brussel·les i, fins i tot, que poden adreçar-les o assumir directament la representació

de l’estat. Això és així com una cosa natural i inherent al paper que correspon cons-

titucionalment a les regions i atesa la seva qualitat estatal.

Així s’ha entès a Alemanya i a Àustria, on les seves constitucions han establert

explícitament la participació dels Länder respectius en les delegacions estatals que

intervenen en el Consell; fins i tot s’ha arribat a atribuir-los la direcció d’aquestes

delegacions.11 En el cas belga, les regions i les comunitats han assumit fins i tot la

presidència del Consell, en nom del Govern federal belga, durant el segon semestre

de 2001, quan el torn presidencial va correspondre a aquest país.12 I, finalment, el

Regne Unit ha permès, fins i tot sense cap previsió legal no convencional en aquest

sentit, la presència de representants d’Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord en cer-

tes formacions sectorials del Consell que tractaven afers de la competència d’aquestes

entitats.13

A Espanya, en canvi, la qüestió de la participació en les delegacions espanyoles

es presenta en termes molt més difícils i (políticament) més complexos. L’Acord de

AUTONOMIES · 29

176

11. Art. 23.6 de la Llei fonamental de Bonn: «Quan en una qüestió essencial resultin afectades

competències legislatives exclusives dels Länder, la Federació ha d’encomanar a un representant d’a-

quests, designat a aquest efecte pel Bundesrat, l’exercici dels drets que corresponen a la República Fede-

ral d’Alemanya com a estat membre de la Unió Europea [...]». Art. 23.d.3 de la Constitució d’Àustria:

«Quan una proposta iniciada en el marc de la Unió Europea afecti també matèries la legislació de les

quals sigui competència dels Länder, el Govern federal pot transferir la participació en la formació de la

voluntat del Consell de Ministres de la Unió Europea a un representant nomenat pels Länder[...]».

12. Consells d’Indústria, Recerca, Cultura, Educació, Joventut, Turisme i Política Regional. La

presència de les regions i les comunitats, segons els casos, no es preveu directament a la Constitució,

sinó a l’Acord de cooperació de 9 de març de 1994, que regula la participació d’aquestes entitats en el

Consell de Ministres de la Comunitat Europea.

13. Especialment, consells d’Agricultura, Pesca, Medi Ambient, Sanitat i Educació, fins a un to-

tal de 16 participacions, entre els anys 1999, en què es va iniciar aquesta pràctica, i 2001, de les quals

13 corresponen a Escòcia, a vegades amb les altres dues regions. La participació regional en el Consell

no és prevista a la Scotland Act, en contra del que proposava el Llibre blanc sobre la descentralització a

Escòcia, de 1997, sinó que atribueix a l’Estat la competència sobre les relacions amb la Unió Europea i

les seves institucions (art. 7).

participació interna de novembre de 1994, al qual em referiré més endavant, no va

efectuar cap previsió sobre aquest punt i es va limitar a fer una referència a la moció

aprovada pel Ple del Senat amb ocasió del debat sobre l’Estat de les Autonomies de

setembre de 1994, celebrat en el marc de la Comissió general de comunitats autò-

nomes. Aquesta moció assenyalava com a objectiu «fer factible que, a partir de la

pràctica de la participació de les comunitats autònomes en cada conferència secto-

rial, es generi l’experiència necessària per articular, com a element complementari

d’aquesta participació, la inclusió, quan es consideri oportú, de representants de les

comunitats autònomes o d’experts en la delegació espanyola que vagi a debatre da-

vant els organismes comunitaris sobre temes que incideixin en competències au-

tonòmiques».14 Aquesta previsió, però, no ha tingut fins a aquest moment cap des-

plegament ni aplicació, amb l’excepció de la participació de representants

autonòmics en alguns comitès de la Comissió,15 en una experiència que es qualifica

unànimement com a positiva, però que té un abast molt limitat.16

Però la participació autonòmica en les delegacions estatals s’ha quedat de mo-

ment aquí, sense que s’hagin produït avenços en la inclusió de representants au-

tonòmics en el Consell, com a institució comunitària en la qual es troben per ex-

cel·lència representats els estats. En aquest sentit, el Congrés dels Diputats va

aprovar gairebé per unanimitat17 el 1998 una moció per la qual s’instava el Govern

«perquè, en el marc de la Conferència per a afers relacionats amb les Comunitats

Europees, s’iniciï, mitjançant la inclusió en l’ordre del dia de la pròxima reunió

plenària del mes de juny, un procés que tendeixi a establir una fórmula que permeti

la presència d’un representant de les comunitats autònomes en la delegació del Go-

vern, en aquelles reunions del Consell de Ministres de la Unió en què es tractin

afers sobre els quals tinguin competència exclusiva les comunitats autònomes». I

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 177

14. Moció aprovada en la sessió del Ple del Senat de 28 de setembre de 1994 (Diari de Sessions

del Ple del Senat, de 28 de setembre de 1994). Posteriorment, el Congrés dels Diputats ha aprovat, per

unanimitat, dues resolucions en les quals s’insta el Govern «perquè, en el marc de la Conferència per a

afers relacionats amb les Comunitats Europees, s’iniciï un procés tendent a establir una fórmula que

permeti la presència d’un representant de les comunitats autònomes en la delegació del Govern, en

aquelles reunions del Consell de Ministres de la Unió en què es tractin afers per als quals tinguin com-

petència exclusiva les comunitats autònomes [...]» (Proposició no de llei aprovada per unanimitat en

la Comissió mixta per a afers de la Unió Europea el dia 4 de març de 1998, i moció, en el mateix sentit,

aprovada, també per unanimitat, pel Ple del Congrés dels Diputats en la sessió del dia 25 de març de

1998).

15. Inicialment, en 55 comitès, sobre els més de 200 existents, que es va acordar (i es va produir)

l’any 1997, en el marc dels acords d’investidura del Sr. Aznar com a president del Govern amb Con-

vergència i Unió i Coalició Canària. El 2002, la Conferència per a afers relacionats amb la Comunitat

Europea va depurar aquesta llista de comitès, excloent-ne els que havien deixat de funcionar i refonent

els que havien estat fusionats, i va ampliar la participació autonòmica a 47 comitès més, amb la qual

cosa les comunitats autònomes són presents, durant el període 2002-2006, en 95 comitès de la Co-

missió, en el marc de la comitologia.

16. Sobre l’experiència de participació de les comunitats autònomes en els comitès de la Comis-

sió,vid. el seguiment anual realitzat per E. Roig, a Informe comunidades autónomas, Instituto de Dere-

cho Público, Barcelona, i especialment el de l’any 2001, pàg. 529 i seg.

17. Moció aprovada el 10 de març de 1998, amb 313 vots a favor, 1 en contra i 2 abstencions

(BOCG, Congrés, sèrie D, núm. 258, de 23 de març de 1998; vid. el debat al Diari de Sessions del

Congrés dels Diputats, any 1998, VI Legislatura, núm. 140, de 10 de març de 1998, pàg. 7383 i seg.).

posteriorment s’han emès diverses propostes, provinents d’algunes comunitats

autònomes,18 i fins i tot en els últims mesos de 2001 va semblar que s’aconseguiria

una posició comuna de les comunitats sobre la qüestió, que, a més, no era mal vista

pel Govern central. Finalment, però, aquest s’hi va oposar, amb raons essencial-

ment polítiques,19 i es va donar la circumstància que algunes comunitats van adop-

tar la posició del govern. Així, l’acord autonòmic inicial no es va arribar a formalit-

zar com a tal, i la qüestió, per tant, continua pendent. I probablement una mica

més complicada que abans, ja que el Govern estatal ha vinculat la qüestió al concep-

te de sobirania en la Constitució, que impedeix, al seu parer, que es pugui establir

una participació autonòmica sense «una reforma prèvia constitucional que faci pos-

sible el reconeixement exprés de la facultat de representació de l’Estat a favor de les

comunitats autònomes en l’àmbit de la Unió Europea».20 Per sostenir aquest argu-

ment es porten a col·lació els casos d’Alemanya i Àustria (on, com s’ha vist, la parti-

cipació regional en les delegacions estatals simplement s’ha ancorat en la Constitu-

ció), sense tenir en compte, al meu parer, la distinta funcionalitat que poden tenir

les previsions constitucionals, que a vegades actuen com a habilitació i unes altres

com a garantia.

(ii) La participació col·lectiva en la Unió Europea

Les regions tenen un lloc en l’arquitectura institucional de la Unió Europea: el

Comitè de les Regions, creat pel Tractat de Maastricht de 1992 a partir d’una ini-

ciativa hispanogermana.21 Tanmateix, el Comitè té una composició heterogènia,

AUTONOMIES · 29

178

18. Proposició de llei presentada pel Parlament de la Comunitat de les Illes Balears sobre partici-

pació autonòmica en afers europeus (la presa en consideració de la qual va ser rebutjada pel Ple del

Congrés dels Diputats en la sessió de 2 d’octubre de 2001); «Posició negociadora d’Extremadura sobre

participació dels governs autonòmics en els consells de ministres de la Unió Europea», aportada pel

Govern d’Extremadura al grup de treball de la Conferència d’Afers Europeus constituït a aquest efec-

te, en la reunió de 27 de novembre de 2001, sobre la base de la qual es va articular l’acord inicial de les

comunitats autònomes, finalment frustrat; i Proposició de llei presentada pel Parlament de Catalu-

nya al Congrés dels Diputats el dia 19 de novembre de 2002, sobre la participació de les comunitats

autònomes en la formació de la posició espanyola en afers relacionats amb la Unió Europea, pendent

del tràmit d’admissió en el moment de redactar aquestes línies.

19. La llarga llista de dificultats i obstacles s’exposa en un document titulat Cuestiones técnicas

que plantea la participación de las comunidades autónomas en las formaciones sectoriales del Consejo de

Ministros de la Unión Europea, que es va presentar en la sessió de 13 de desembre de 2001 de la Con-

ferència d’Afers Europeus, destinada en principi a aprovar la posició comuna de les comunitats autò-

nomes sobre la participació en el Consell. Entre d’altres extrems, s’hi condiciona la possibilitat de la

participació autonòmica davant les institucions comunitàries a una reforma constitucional prèvia,

que la prevegi expressament, i a una reforma de la Llei del Govern i de la Llei d’organització i funcio-

nament de l’Administració general de l’Estat, que reconeguin «rang ministerial» als representants au-

tonòmics, d’acord, s’hi diu, amb el requisit establert a l’art. 203 TCE.

20. Informe sobre Cuestiones técnicas que plantea la participación de las comunidades autónomas

en las formaciones sectoriales del Consejo de Ministros de la Unión Europea, cit., pàg. 10.

21. Sobre el procés de gestació del nou òrgan comunitari i dels seus precedents, com ara el Con-

sell consultiu dels ens regionals i locals, l’Assemblea de les Regions i el Congrés de Poders Locals i Re-

gionals d’Europa, vid., entre les obres més recents, M. Moreno Vázquez, Comité de las Regiones y Unión

Europea, Pol Europeu Jean Monnet de València, Tirant lo Blanch, València, 2001, esp. pàg. 21 i seg.

que barreja representants de regions amb poders legislatius, regions administratives

i entitats locals; disposa de facultats merament consultives, i no té accés al TJCE per

defensar, si escau, les seves posicions. Per aquests motius no és una instància ade-

quada per fer presents les regions amb poders legislatius en els processos de decisió i

actuació comunitaris, perquè aquestes puguin defensar-hi els seus interessos legí-

tims, en àmbits on la competència o la responsabilitat a l’interior dels seus respec-

tius estats els correspon a elles i no a la instància central de govern.22 En l’actual pro-

cés de debat sobre el futur de la Unió s’han presentat diverses propostes sobre una

nova configuració d’aquest organisme, que seran examinades més endavant.

(iii) La participació directa i individual de les regions en els processos de decisió i

actuació comunitària

També hi ha possibilitats d’una participació regional a títol individual i de ma-

nera directa en els processos de decisió i actuació comunitaris. Aquesta possibilitat,

però, és avui molt restringida i es limita bàsicament a la participació que es pugui

oferir a les regions en el procés d’elaboració d’algunes iniciatives i propostes comu-

nitàries, processos en els quals la Comissió pot consultar les entitats territorials inte-

ressades. A aquesta possibilitat de consulta i diàleg directe, a la qual em referiré des-

prés més extensament, ja que és un dels camps on es pot produir una participació

regional més àmplia i una de les principals demandes de les regions amb poders le-

gislatius, s’ha d’unir també la ja quasi tradicional intervenció de les entitats regio-

nals afectades als comitès de seguiment que es formen al voltant de la política de de-

senvolupament regional i cohesió territorial i social, a través dels quals poden

participar en la programació dels ajuts i en l’execució dels projectes i programes en

què aquests ajuts es concreten, en un règim de partenariat.

1. 4. La participació interna encara com a mecanisme fonamental de participació

No hi ha dubte, però, que avui com avui la intervenció de les regions en els afers

europeus es canalitza fonamentalment a través de la participació que aquestes pu-

guin tenir en els processos interns de formació de la voluntat del seu respectiu estat.

I del fet que això, segons la meva opinió, continuarà sent així durant bastant de

temps. Per aquest doble motiu convé aturar-se aquí una mica més.

El principi de participació regional en els afers europeus mitjançant el qual s’in-

tenta refer l’equilibri de la divisió territorial de poders que resulta afectada per la

integració europea s’ha pretès fer efectiu mitjançant l’establiment de mecanismes a

l’interior de cada estat que permetin una intervenció (d’una intensitat diversa i, en

general, d’acord amb la distribució constitucional interna de competències) de les

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 179

22. Un examen detallat de l’actuació del Comitè a B. Vila, «El Comité de las Regiones», Informe

comunidades autónomas, cit., 1994, i C. Pellisé, «El Comité de las Regiones», Informe comunidades au-

tónomas, op. cit., 1995-1999.

entitats regionals en aquells afers que són de competència seva o, més àmpliament,

del seu interès, i sobre els quals l’Estat ha de formular una posició davant les institu-

cions comunitàries. Amb l’actual (i també amb el futur) esquema institucional de la

Unió, l’estat és aquí el Govern central (amb més o menys intervenció del parlament

estatal) i la Comunitat és fonamentalment el Consell (de Ministres, en la novadeno-

minació atorgada per la Convenció Europea). Per tant, es tracta d’establir un meca-

nisme (òrgans i procediments) que permeti que les regions siguin presents, amb

una capacitat determinada, en el procés de formació de les posicions negociado-

res que el respectiu govern central es proposi defensar en el Consell en aquells àm-

bits que les afecten. Això implica que, a més, tal mecanisme permeti que les regions

puguin continuar la negociació d’aquella posició, fins que es prengui una decisió fi-

nal en la qüestió.

Efectivament, la compensació per la pèrdua de capacitat de decisió autònoma i

per la nova pressió centrípeta que erosiona l’autonomia política de les regions s’ha

produït fins ara, invariablement, en primer lloc i de manera principal mitjançant

l’atorgament de quotes d’intervenció en el procés decisori intern. La mesura d’a-

questa quota, com també la manera concreta que adopti, varia d’un estat a un altre.

Però, llevat del cas de Bèlgica, que se sustenta en el paral·lelisme constitucional en-

tre les competències internes i les internacionals, el principi és el mateix: canvi de

capacitat autònoma per participació.

Aquest és, efectivament, el principi que opera, amb rang constitucional, a Ale-

manya, Àustria i, des de la llei constitucional d’octubre de 2001, també a Itàlia. I en

el seu desplegament, en aquests estats s’han disposat mecanismes que, tot i que di-

versos i amb diferents nivells d’eficàcia, tendeixen a permetre la intervenció de les re-

gions respectives en la formació de la posició estatal.23 I aquesta també és la via que

s’ha seguit a Espanya, encara que sense rang constitucional explícit, mitjançant l’A-

cord de la Conferència per a afers relacionats amb les Comunitats Europees de 30 de

novembre de 1994, que adopta un model de participació de les comunitats autòno-

mes en els afers europeus que es basa, fonamentalment, en les conferències sectorials,

com a òrgans de trobada i de cooperació entre l’Estat i les comunitats autònomes en

els diversos sectors en què conflueixen competències i interessos d’ambdues parts,24 a

AUTONOMIES · 29

180

23. A Alemanya, fonamentalment a través del Bundesrat; a Àustria, a través de l’anomenada Con-

ferència d’Integració; a Itàlia, abans de la reforma constitucional de 18 d’octubre de 2001, la participació

regional s’articulava a través de l’anomenada Conferència Estat-Regions. Sobre aquestes experiències de

participació regional, vid. l’ampli tractament que n’han fet P. Pérez Tremps (coord.), M. A. Cabellos Es-

piérrez, E. Roig Molés, La participación europea y la acción exterior de las comunidades autónomas, Marcial

Pons - Institut d’Estudis Autonòmics, Barcelona, 1998, pàg. 33-175. Amb un enfocament diferent, que

examina l’experiència comparada en les diverses fases de participació, vid. E. Roig, op. cit.

24. Sobre el procés, llarg i complex, que va conduir a l’adopció de l’Acord, vid. especialment E.

Roig,op. cit., pàg. 135 i seg. Aquesta obra analitza igualment amb deteniment les modalitats de parti-

cipació que es deriven de l’Acord. Sobre aquest Acord, amb anàlisis diverses del model que instaura, la

bibliografia ja és bastant extensa. Entre les obres més recents, vid. especialment també P. Pérez Tremps

(coord.), M. A. Cabellos Espiérrez, E. Roig Molés,op. cit., esp. pàg. 283 i seg.; autors diversos, La par-

ticipación de las comunidades autónomas en los asuntos comunitarios europeos, MAP, Madrid, 1995; A.

Pérez Calvo (coord.), La participación de las comunidades autónomas en las decisiones del Estado, Tec-

nos, Instituto Navarro de Administración Pública, Madrid, 1997; Mª Antonia Arias Martínez, Co-

munidades autónomas y elaboración del derecho comunitario europeo, IVAP, Oñati, 1998.

les quals s’afegeix una conferència específica per a afers europeus, amb funcions que

haurien de ser d’impuls i col·laboració general en aquest àmbit entre el Govern de

l’Estat i els de les comunitats autònomes.25

Tanmateix, el model instaurat per l’Acord de 1994 presenta problemes per

aconseguir una participació efectiva de les comunitats autònomes en els afers euro-

peus. Alguns es refereixen al seu contingut mateix,26 però els de més fondària són els

relatius al seu desplegament i aplicació, perquè en la realitat fallen els dos pilars so-

bre els quals se sustenta el model: les conferències sectorials i la concertació entre

comunitats autònomes. En relació amb el primer element, l’Acord preveu, en efec-

te, un procediment marc de participació, que les conferències sectorials han de de-

senvolupar, en els diferents camps de l’activitat pública. No obstant això, no gaires

conferències han complert aquest compromís.27 A aquesta circumstància cal afegir

que el funcionament de les conferències és heterogeni i irregular, ja que presenten

grans diferències entre elles; que no disposen d’una estructura organitzativa que

permeti realitzar amb eficiència les funcions de participació; i, a més, que interpre-

ten de manera força diversa el seu propi paper en aquest àmbit, perquè algunes es

conceben com a simples òrgans de col·laboració en aquest terreny. Cal ressaltar que

aquest no és un diagnòstic extern i merament doctrinal, que posi l’accent en l’enfo-

cament crític que cal esperar d’una anàlisi acadèmica, sinó que aquests tres grans

mals, que invaliden de fet la participació autonòmica en la formació de les posi-

cions europees espanyoles, o almenys, li’n resten gran part d’efectivitat, són recone-

guts expressament des de les instàncies oficials estatals.28

I en relació amb la concertació autonòmica, que és una condició indispensable

per a la participació, ja que la posició que s’ha de presentar davant les institucions

comunitàries ha de ser unitària, es pot assenyalar que pràcticament no hi ha meca-

nismes de cooperació horitzontal, entre les comunitats autònomes, o, almenys, no

n’hi ha amb el grau de formalització i institucionalització que seria necessari per

aconseguir que les comunitats arribin a posicions comunes, perquè després siguin,

segons els casos, acceptades o negociades amb l’Estat.

Aquest no és, sens dubte, el lloc per proposar-hi solucions. Però crec que les co-

munitats han d’abordar amb decisió aquests dos fronts de problemes i han de pas-

sar, per tant, a establir un òrgan adequat (o una xarxa d’òrgans) amb prou capacitat

per articular la intervenció de les comunitats i la seva relació amb l’Estat, i a crear

igualment mecanismes adequats per canalitzar la relació entre les comunitats, amb

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 181

25. Conferència per a Afers Europeus, institucionalitzada mitjançant la Llei 2/1997, de 13 de

març. Sobre l’activitat d’aquesta Conferència, resulta d’interès particular el seguiment que n’ha fet E.

Roig Molés, a Informe comunidades autónomas, anual, IDP, Marcial Pons, Barcelona.

26. Especialment, pel que fa al grau de vinculació estatal a les posicions adoptades per les comu-

nitats autònomes en les diferents matèries, segons el seu règim competencial.

27. Fins a la fi de l’any 2002, només tres conferències, de les 25 existents, havien desenvolupat el

procediment marc (les d’Agricultura i Desenvolupament Rural, Pesca Marítima i el Consell Interterri-

torial del Sistema Nacional de la Salut).

28. «Informe del Ministerio de Administraciones Públicas sobre el cumplimiento del Acuerdo

de participación interna de las comunidades autónomas en los asuntos comunitarios a través de las

conferencias sectoriales» (VI Legislatura, 1996-2000), d’1 de març de 2000, accessible a la pàgina web

del Ministeri.

l’objectiu de facilitar la concertació de posicions comunes. A més, també caldria

instaurar un mecanisme eficaç de canalització d’informació, indispensable per per-

metre la participació en els afers europeus, i les comunitats haurien d’adaptar les se-

ves estructures organitzatives internes i els seus procediments, inclosos els parla-

mentaris, per tal d’adequar-se a les exigències particulars de l’actuació europea. I en

el context d’aquest replantejament general sorgeix la qüestió del paper que hi po-

dria fer el Senat, tot i que la seva configuració actual l’inhabilita per esdevenir la

gran instància que canalitzi la participació autonòmica en els afers europeus, a l’estil

del Bundesrat alemany. I sorgeix igualment la qüestió, per motius intrínsecs i també

per les dificultats a l’hora d’establir un sistema general de participació autonòmica,

de la possibilitat d’una participació bilateral que resulti efectiva, més enllà de les

inoperants comissions bilaterals que s’han establert fins avui, i que pugui encaixar

bé en el sistema general. Tot això és una qüestió de disseny institucional tècnic, però

també, i sobretot, de voluntat política, de l’Estat i de les comunitats, sense la qual és

impossible construir cap sistema de participació.

2. La irrupció de les regions amb poders legislatius en el debat sobre el futur

de la Unió

L’obertura comunitària a les regions que s’ha produït des de l’any 1992, tot i

que de manera tímida i limitada, juntament amb les limitacions intrínseques de la

participació interna, han propiciat que la qüestió regional s’hagi portat més decidi-

dament cap a l’àmbit comunitari, de manera que ha desbordat el marc estatal

domèstic en què bàsicament es movia fins llavors. El procés de reforma de la Unió

obert a Niça ha significat una gran ocasió per replantejar la qüestió regional en

l’àmbit comunitari, ocasió que han aprofitat diverses instàncies per formular pro-

postes amb vista a tractar de trobar el paper que poden fer les entitats regionals, es-

pecialment les que disposen d’autonomia política reconeguda constitucionalment

i, fruit d’això, de poders legislatius, en el nou sistema comunitari, tant en la seva ar-

quitectura institucional com en els seus processos decisoris i d’actuació.

Les regions europees, especialment les que disposen de poders legislatius, han

expressat en fòrums diversos la seva voluntat de ser presents en el debat en curs so-

bre el futur de la Unió Europea i de trobar un lloc en la nova estructura de la Unió

que neixi d’aquest procés de reforma. En especial, s’han de considerar les propos-

tes que s’han llançat des de la Conferència de presidents de regions amb poders le-

gislatius29 i la Conferència d’assemblees legislatives regionals de la Unió Europea

AUTONOMIES · 29

182

29. La Conferència de presidents de Regions amb poders legislatius, en la tercera reunió (a la

qual van assistir 40 presidents regionals), celebrada a Florència els dies 14 i 15 de novembre de

2002, en la línia del que ja s’havia acordat en la Declaració política de les regions constitucionals

de Baviera, Catalunya, Escòcia, Flandes, Renània del Nord-Westfàlia, Salzburg i Valònia, de 28 de

maig de 2001, i en les reunions primera i segona de la mateixa Conferència (celebrades a Barcelona,

el 24 de novembre de 2000, i a Lieja, el 15 de novembre de 2001), va adoptar una resolució per la

qual sol·licita a la Convenció Europea que tingui en compte les seves propostes, que s’expressen en

la resolució mateix.

(CALRE),30 a les quals s’han de sumar aquelles altres expressades per algunes re-

gions concretes, com ara Catalunya31 o els Länder alemanys.32

Com a síntesi general de les demandes regionals poden servir les formulades per

la Conferència de presidents de regions amb poders legislatius, que són altament

expressives d’aquesta voluntat de presència europea de les regions, i que es concre-

ten a l’entorn de diversos extrems:

1. Reconeixement explícit al preàmbul del Tractat constitucional del respecte a la

diversitat cultural i a la identitat nacional dels estats membres, que inclou

les seves regions; i reconeixement, quan escaigui, de la dimensió regional en les

diferents parts del Tractat.

2. Previsió expressa dels principis de subsidiarietat i de proporcionalitat, amb

eficàcia vinculant i amb un reconeixement explícit de l’esglaó regional en l’ac-

tual art. 5 TCE; i establiment d’un mecanisme exante de control de la seva apli-

cació, en el qual puguin intervenir les regions amb poders legislatius. Expressa-

ment es diu que la intervenció del Comitè de les Regions no seria suficient.

3. Aclariment i simplificació del sistema de delimitació de les competències

entre la Unió i els estats membres, i dels instruments d’actuació.

4. Aplicació generalitzada (a escala interna de cada estat) de les possibilitats que

ofereix l’art. 203 TCE pel que fa a la participació de les regions en el Consell

de Ministres. Més enllà, s’hauria d’assegurar la implicació de les regions, a

l’interior de cada estat, en totes les decisions europees que les afectin.

5. Atribució d’un estatus especial dins de la Unió, que inclogui els drets a:

a) Ser consultades per la Comissió quan aquesta formuli propostes que

afectin afers la competència interna dels quals els correspon.

b) Participar en el procediment de control dels principis de subsidiarietat i

de proporcionalitat.

c) Accedir directament al TJCE en cas de conflicte de competències amb la

Unió.33

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 183

30. La Conferència d’assemblees legislatives regionals de la Unió Europea (CALRE), en les di-

verses trobades que ha tingut des que es va constituir a Oviedo, els dies 6 i 7 d’octubre de 1997, ha in-

sistit en la necessitat d’atorgar un paper per a les regions i, dins d’aquestes, per als seus parlaments, en

el sistema comunitari, d’acord amb els termes que es veuran tot seguit.

31. A Catalunya, la Convenció catalana per al debat sobre el futur de la Unió Europea va apro-

var un document final amb 80 propostes sobre les diverses qüestions plantejades en l’actual procés de

reforma de la Unió («Conclusions i propostes de la Convenció catalana per al debat sobre el futur de la

Unió Europea, 80 propostes per a una nova Europa», gener de 2003).

32. Els Länder alemanys s’han pronunciat expressament en el debat sobre el futur de la Unió

mitjançant diverses resolucions adoptades en les sessions de la Conferència de ministres europeus (es-

pecialment, les seves posicions fonamentals s’expressen en les adoptades els dies 10 i 11 d’octubre de

2001 i 5 i 6 de juny de 2002).

33. Més enllà de la possibilitat, reconeguda jurisprudencialment, que poden interposar un recurs

d’anul·lació com a «persones jurídiques» quan siguin destinatàries de l’acte impugnat o si aquest els

d) Incloure els parlaments regionals en els procediments que s’estableixin

per possibilitar la participació dels parlaments nacionals en els processos

europeus.

e) Prendre en consideració les regions en la delimitació de les circumscripcions

electorals del Parlament Europeu.

6. Reformar el Comitè de les Regions, en particular:

a) La seva composició, perquè estigui format per membres amb responsabi-

litat política regional o local i en la qual les regions amb poders legislatius

es trobin més ben representades.

b) La seva posició, amb el reconeixement com a institució i amb l’atorga-

ment d’accés directe al TJCE en defensa de les seves prerrogatives.

La CALRE, per la seva banda, ha insistit especialment en el fet de reivindicar

un paper per a les regions (i, dins d’aquestes, per als seus parlaments) en l’aplicació

del principi de subsidiarietat, que inclogui també un dret de recurs davant el TJCE

per defensar-se contra invasions eventuals de les seves competències per part de la

Unió, fent èmfasi igualment en la necessitat d’establir relacions entre el Parlament

Europeu i els parlaments nacionals i regionals, perquè els representants regionals

puguin participar en els treballs de la Comissió de Política Regional i en d’altres que

afectin directament les regions, com també en altres tasques i treballs del Parlament

Europeu amb forta repercussió regional. Amb un caràcter més general, la CALRE

es pronuncia també a favor d’un repartiment més nítid de competències entre la

Unió i els estats; d’una reforma del Comitè de les Regions, per tal de revalorar-ne

la posició; de la creació de circumscripcions regionals per a l’elecció del Parlament

Europeu; de la participació de representants regionals en les delegacions estatals en

el Consell, i de la promoció de mecanismes formalitzats i individuals per establir re-

lacions entre les regions i els òrgans decisoris europeus.34

AUTONOMIES · 29

184

afecta de manera directa i individual (ex art. 230 TCE), fins i tot si s’interpreta de manera extensiva,

tal com ha fet el TPI, incloent-hi la impugnació de decisions de la Comissió que prohibeixin ajuts

concedits per les regions (ja que, tot i que el destinatari és l’estat respectiu, el Tribunal considera que

afecta l’autoritat regional per tal com «l’impedeix exercir directament com consideri oportú les seves

competències pròpies», i l’interès afectat és propi de la regió i no es pot incloure en el de l’estat a

què pertany, «en la mesura que aquesta autoritat és titular de drets i interessos particulars, de manera que

els ajuts a què es refereix la decisió impugnada constitueixen mesures adoptades en virtut de l’autono-

mia legislativa i financera de què gaudeix directament conforme a la constitució de l’estat membre de

què es tracta» —Sentència Freistaat Sachsen v. Comissió, de 15 de desembre de 1999, T-132/96, Rec.

1999, p. II-3663—; vid. sobre aquesta qüestió les reflexions del document del Praesidium sobre «La

dimensió regional i local a Europa», CONV 518/03, de 29 de gener de 2003).

34. Posicions adoptades especialment a partir de les declaracions de la segona Conferència,

de Salzburg, de 6-7 octubre 1998, i de la tercera Conferència, celebrada a Florència els dies 17 i 18 de

maig de 1999. A partir de la Conferència de Santiago de Compostel·la (28 d’octubre de 2000), la

CALRE va començar a concretar les seves idees al voltant de la modificació dels tractats, sobre la base

d’aquestes posicions generals. La documentació de la CALRE es troba accessible a la seva pàgina web,

<www.calre.net>.

A Catalunya, d’altra banda, la Convenció catalana per al debat sobre el fu-

tur de la Unió Europea35 va aprovar un document final amb 80 propostes sobre

les diverses qüestions plantejades en l’actual procés de reforma de la Unió

(«Conclusions i propostes de la Convenció catalana per al debat sobre el futur

de la Unió Europea, 80 propostes per a una nova Europa», gener de 2003).36

Aquestes propostes expressen una «visió catalana» global sobre la reforma de la

Unió, no limitada a la qüestió de la participació regional, encara que en aquest

àmbit s’incideix de manera especial, amb propostes que se situen en l’òrbita de

les formulades per la Conferència de presidents de regions amb poders legisla-

tius, especialment en la demanda d’institucionalització de les regions dins la

Unió Europea, de manera que se’n permeti la participació en el Consell, s’esta-

bleixi l’obligació de la Comissió de consultar totes les iniciatives que les afectin,

se’n permeti la participació en els treballs del Parlament Europeu, s’estableixin

circumscripcions de base regional per a les eleccions al PE, es reformi la compo-

sició i la posició del Comitè de les Regions i s’admeti el seu accés directe al

TJCE. Específicament, la Convenció catalana es pronuncia pel reconeixement

exprés de les nacions sense estat i de les regions amb poders legislatius i pel re-

coneixement i el respecte de la diversitat cultural i lingüística, i elevar a rang de

llengües oficials de la Unió aquelles que ho siguin a l’interior dels diferents

estats.

Els Länder alemanys, al seu torn, també s’han pronunciat expressament en el

debat sobre el futur de la Unió, amb la voluntat d’assegurar que la construcció

europea no elimini sinó que permeti un espai substancial perquè actuïn. De ma-

nera principal, els Länder alemanys han incidit en la necessitat de reformar el

sistema competencial de la Unió, en el sentit d’aclarir i simplificar tal sistema.

Per a això proposen limitar les competències comunitàries, establint de manera

expressa que es tracta de competències taxades i d’atribució (cosa que ha de

comportar, segons la seva opinió, una limitació de les clàusules actuals dels art.

94, 95 i 308 TCE), l’exercici de les quals ha de respectar els principis de subsi-

diarietat i de proporcionalitat i la identitat nacional dels estats membres. En el

terreny específic de la participació regional, els Länder propugnen que la Comis-

sió efectuï consultes de les seves iniciatives legislatives ja des de les primeres fases

de la seva elaboració, i que es reconegui, tant al Comitè de les Regions com a les

regions amb poders legislatius, un accés directe al TJCE. Però els Länder, a di-

ferència d’altres regions amb poders legislatius, concentren gran part de les seves

demandes de participació en una millora de la posició del Bundesrat, tant en-

front del Govern federal com també enfront de les mateixes institucions de la

Unió, com a instància fonamental de canalització de la seva intervenció en els

afers europeus.37

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 185

35. Ampli fòrum social de debat, convocat pel Govern de la Generalitat de Catalunya a instàn-

cia del Parlament (Resolució de 4 d’octubre de 2001), organitzat i coordinat pel Patronat Català Pro

Europa, amb l’assistència d’una comissió d’experts, dirigida per F. Requejo.

36. Accessible a la pàgina web <www.convenciocatalana.org>.

37. La documentació es troba accessible a la pàgina web de la Conferència de Ministres d’Afers

Europeus, <www.europaminister.de>.

3. El debat sobre el paper de les regions dins la Unió: qüestió europea o qües-

tió domèstica dels estats

La qüestió regional no figurava a l’agenda acordada a Niça, encara que algunes

mencions a les regions van aparèixer quan els quatre grans temes de Niça es van des-

compondre en les ja famoses 64 preguntes de la Declaració de Laeken, que havien de

marcar el debat sobre el futur de la Unió. La Convenció Europea, convocada pel Con-

sell de Laeken per encarrilar aquest debat i elevar una proposta de reforma dels trac-

tats, no va crear cap grup de treball específic sobre el possible paper de les regions dins

la Unió futura, però la qüestió regional va aflorar, amb més o menys intensitat, en els

treballs de diversos grups.38 La presència regional en la Convenció, a més, es va intro-

duir, un cop descartada una representació directa,39 mitjançant un anomenat grup de

contacte que va debatre amb un dels vicepresidents de la Convenció40 un document

preparatori elaborat pel Praesidium,41 amb vista a la celebració d’una sessió plenària

dedicada específicament, entre d’altres, a la qüestió regional.42 La possible presència i

intervenció de les regions dins la nova Unió va ser considerada igualment en els debats

i les contribucions d’algunes institucions i òrgans comunitaris, especialment el Parla-

ment Europeu43 i el Comitè de les Regions,44 i va ser objecte també de contribucions

específiques d’alguns membres de la Convenció.45

AUTONOMIES · 29

186

38. Així, especialment, el grup «Subsidiarietat» (Informe final CONV 268/02), però també els

grups dedicats a la simplificació (Informe final CONV 424/02) i a les competències complementàries

(Informe final CONV 375/1/02).

39. El Consell de Laeken només va admetre la presència a la Convenció de sis observadors del

Comitè de les Regions.

40. Document de síntesi dels treballs del grup de contacte «Regions i entitats locals», CONV

523/03, de 31 de gener de 2003.

41. Document de reflexió del Praesidium sobre «La dimensió regional i local a Europa», cit.

42. Sessió plenària dels dies 6 i 7 de febrer de 2003 (Informe resumit de la sessió plenària,

CONV 548/03, de 13 de febrer).

43. Informe del PE sobre la delimitació de competències entre la Unió Europea i els estats membres

(Informe Lamassoure, projecte de 6 de febrer de 2002, 2001/2024 (INI); Informe final de 24 d’abril de

2002, A5-0133/2002, final); i Informe del PE sobre el paper dels poders regionals i locals en la construcció

europea (Informe Napolitano, projecte de 31 d’octubre de 2002, 02241 (INI), i Informe final de 4 de de-

sembre de 2002, A5-0427/2002 (final), amb Resolució final aprovada pel Ple el dia 14 de gener de 2003).

44. El Comitè de les Regions ha estat present en el procés de debat a través de diverses interven-

cions, directes en alguns casos (Dictamen de 14 de novembre de 2001 sobre la participació de repre-

sentants dels governs regionals en els treballs del Consell de la Unió Europea i del Comitè de les Re-

gions en els consells informals, CDR 431/2001 final; Declaració de la Mesa del Comitè de les Regions

de 26 d’octubre de 2001 sobre el paper de les regions amb poders legislatius en el procés decisori co-

munitari, CDR 191/2001 final; Dictamen de 13 de març de 2002 sobre el «Projecte d’informe del

Parlament Europeu sobre la delimitació de competències entre la Unió Europea i els estats membres»;

Dictamen de 21 de novembre de 2002 sobre el «Projecte d’informe del Parlament Europeu “El paper

de les regions en la construcció europea”»), i particulars d’alguns dels membres en unes altres (així, en-

tre d’altres, Contribució de sis observadors del Comitè de les Regions sobre «El Comitè de les Regions

i el futur de la Unió Europea», CONV 497/03; i Contribució de sis observadors del Comitè de les Re-

gions sobre «El paper de les autoritats regionals i locals en la integració europea», CONV 520/03).

45. Especialment, són remarcables les contribucions de MacCormick (298/02, 525/03); Teufel

(530/03), Farnleitner i Tusek (534/03); Gucht i Duff (152/02); Klujunen i 14 més (321/02); Balázs,

Szájer, MacCormick, Eckstein-Kovács i Szent-Ivány (639/03); Hain (526/03); Martín (561/03,

640/03); Michel (544/03); Speroni (328/02); i Szajer (580/03).

Per tot això es pot afirmar que, malgrat les limitacions que hi ha hagut, la qües-

tió regional ha estat present en el debat sobre la futura configuració de la Unió. Pre-

cisament per aquest motiu, per haver tingut ocasió d’haver estat considerada de ma-

nera específica, el resultat final s’ha d’entendre com a fruit d’una decisió plenament

deliberada i conscient. I, efectivament, aquest resultat es pot veure en termes de

triomf d’una alternativa política (la que propugna el manteniment de la qüestió re-

gional com a afer domèstic dels estats) sobre l’altra present en el debat (la que pro-

pugna la consideració de la presència i la participació regional en la Unió des del

dret i les mateixes instàncies de la Unió).

Perquè, en efecte, aquestes dues són les posicions bàsiques que s’han enfrontat

en aquesta qüestió en el debat sobre el futur de la Unió. D’una banda, les regions

amb poders legislatius, ja sigui de manera individual o agrupades en les associa-

cions i els organismes que les reuneixen (Conferència de presidents, CALRE, Co-

mitè de les Regions), han advocat per obtenir un lloc propi a la Unió, tot ancorant

la seva participació en els afers europeus pròpiament en el dret constitucional de la

Unió. Aquest lloc propi, que s’uniria a la participació interna que cada regió obté a

l’interior del seu estat, es pot expressar sintèticament en els termes que va proposar

la versió inicial de l’Informe Lamassoure:46 l’establiment d’un estatut de regió asso-

ciada a la Unió, que s’aplicaria a les col·lectivitats territorials designades per cada es-

tat, i que comportaria uns certs drets de participació en les polítiques comunitàries,

i especialment els de ser consultades per la Comissió, estar representades específica-

ment en el Comitè de les Regions i tenir accés al TJCE per plantejar conflictes de

competència enfront d’actes de la Unió que les afectessin.

D’una altra banda, en la qual han militat en general els governs47 i que ha trobat

múltiples expressions en la Convenció i el Parlament Europeu, s’advoca per confi-

nar la qüestió regional a l’àmbit intern de cada estat, partint de la idea que la Unió

ha de ser indiferent a l’estructura constitucional interna dels seus membres, que, a

més, és molt diversa. Aquesta idea, portada a l’extrem, és expressada amb total niti-

desa en l’opinió minoritària del diputat europeu G. Berthu a l’Informe Napolita-

no:48 «únicament els estats són membres de la Unió i estableixen lliurement la seva

organització interna, en particular, la manera d’associar les seves col·lectivitats lo-

cals a la presa de decisions».

Doncs bé, no hi ha dubte que, almenys en els treballs de la Convenció, ha

triomfat la segona de les posicions indicades. Els matisos que es poden introduir

a aquesta afirmació, que es veuran tot seguit, no desmenteixen al meu parer aquesta

valoració global. Cal remarcar el que va succeir en el procés d’aprovació de l’Infor-

me Lamassoure: el projecte d’informe proposava inicialment atorgar un lloc especí-

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 187

46. Informe del Parlament Europeu sobre la delimitació de competències entre la Unió Europea

i els estats membres (Informe Lamassoure, cit., especialment Consideració I i apartat 22).

47. Posició expressada en múltiples i variades declaracions, en el cas del Govern espanyol. Però

aquesta posició també la comparteixen altres governs centrals. En aquest sentit, resulta altament signi-

ficativa la intervenció de l’ambaixador alemany a Espanya, Sr. Bitterlich, al fòrum EuropaFutura de

Barcelona (La delimitació de les competències de la Unió, Fundació Pi-Sunyer i Institut d’Estudis Au-

tonòmics, Barcelona, en premsa).

48. Informe del Parlament Europeu sobre el paper dels poders regionals i locals en la construcció

europea (Informe Napolitano, cit.).

fic a les regions en el sistema comunitari, de caràcter certament limitat, com ja s’ha

vist, partint de la idea que «els textos fundadors de la Unió no poden continuar ig-

norant aquests interlocutors particulars (les regions dotades de poders legisla-

tius)».49 El text aprovat finalment, després de nombroses esmenes en aquest apartat,

«considera que l’organització territorial interna i el repartiment de competències en

el si de cada estat membre pertanyen exclusivament a l’àmbit de decisió nacional».50

El principi de què es parteix és, simplement, el contrari.

Tanmateix, a partir d’aquí es fa més flexible aquesta afirmació de principi. Fins

i tot l’Informe Lamassoure continua dient que es «constata, al mateix temps, el pa-

per creixent que les regions i, de vegades, altres col·lectivitats territorials fan en l’a-

plicació de les polítiques de la Unió, en particular allà on existeixen regions amb

competències legislatives». I això, en conseqüència, condueix el Parlament Europeu

a manifestar «el desig que la Unió es mostri oberta a les propostes dels estats mem-

bres tendents a aconseguir una millor associació de les seves respectives col·lectivi-

tats territorials en la preparació i, si s’escau, la transposició de les normes europees,

dins el respecte envers les diferents constitucions nacionals».51

Aquesta també és la via per la qual han transitat igualment les propostes realit-

zades per l’Informe Napolitano, ja citat,52 i per on han passat les posicions majoritàries

a la Convenció, expressades en la sessió plenària dedicada a la qüestió, ja citada tam-

bé. I, en definitiva, és la manera com s’ha plasmat finalment la qüestió regional en

el projecte de Tractat constitucional aprovat per la Convenció. En definitiva, la fór-

mula consisteix a afirmar des de l’inici el caràcter intern de la participació regional

en els afers europeus, per atorgar-li a continuació una certa flexibilitat, a partir de la

constatació del paper real que fan les regions en l’aplicació de les polítiques comu-

nitàries, flexibilitat que opera en un doble sentit: per preveure certes modalitats de

relació directa amb la Unió, i per preveure un marc de possibilitats de participació

directa de les regions en l’escala comunitària, tot i que pel que fa a la posada en mar-

xa efectiva d’aquest marc es remet a la decisió interna de cada estat.

AUTONOMIES · 29

188

49. Considerant I de l’Informe, versió inicial, cit.

50. Apartat 38 de l’Informe, versió final, cit.

51. Apartats 38 i 39, respectivament, de l’Informe, versió final, cit.

52. L’Informe formula algunes propostes generals al voltant de la participació regional, si bé con-

diciona en gran part les modalitats i els mecanismes d’aquesta participació a la decisió interna de cada

estat, en considerar que aquesta és bàsicament una qüestió domèstica dels estats. En general, l’Informe

proposa fonamentalment: (i) introduir formalment en el Tractat constitucional l’obligació de respecte a

l’autonomia de les regions i els municipis, com a part de l’obligació de respecte a les estructures consti-

tucionals internes dels estats; (ii) establir nous mètodes de participació de les regions en el procés de

preparació de les decisions comunitàries i en l’aplicació de les polítiques de la Unió; (iii) reforçar els me-

canismes interns dels estats membres per possibilitar la participació de les seves regions en els afers del

seu interès; (iv) associar les regions a la Comissió en l’elaboració dels actes legislatius i les polítiques co-

munitàries, quan aquestes polítiques s’hagin d’aplicar, i en especial, impulsar la via dels contractes tri-

partits; (v) intensificar la cooperació entre els parlaments regionals i el PE, especialment en el marc de la

Comissió de Política Regional, Transports i Turisme del PE; (vi) permetre l’accés de les regions al TJCE

quan la vulneració de principi de subsidiarietat hagi infringit les seves competències, tot i que sota l’au-

toritat de l’estat al qual pertanyen i d’acord amb les seves previsions constitucionals i legals; (vii) fomen-

tar la cooperació transfronterera i elaborar un estatut específic que la faciliti, (viii) i, sobretot, encara

que de manera una mica implícita, reforçar el paper del Comitè de les Regions, que es qualifica d’«es-

sencial» com a interlocutor institucional de les col·lectivitats locals i regionals en el marc de la Unió.

4. La resolució (provisional) del debat sobre les regions dins la Unió: les re-

gions en el projecte de Tractat constitucional de la Convenció

Les diverses i variades mencions a les regions que realitza el projecte de Tractat

constitucional aprovat per la Convenció53 es poden ordenar al meu parer en tres di-

reccions bàsiques: (i) el reconeixement del fet regional; (ii) la participació indivi-

dual de les regions en la vida comunitària, i (iii) el Comitè de les Regions com a

instància de participació regional col·lectiva dins la Unió. Sobre aquests tres eixos es

pot efectuar una primera valoració sobre la manera com ha acabat, de moment, el

debat sobre la presència de les regions en el nou sistema de la Unió.

4.1. Un nivell baix i indirecte de reconeixement de les regions en el Tractat constitucional

Les regions no han obtingut en el projecte de Tractat constitucional un reconei-

xement explícit i directe, al qual es pugui vincular alguna conseqüència jurídica per

a la Unió, que l’obligués, de manera autònoma i directa, a prendre-les en considera-

ció i respectar-les.

Certament, en el projecte de Tractat hi ha, per primera vegada, algunes men-

cions generals a les regions, però aquestes al·lusions donen lloc a un reconeixement

de caràcter indirecte i, a més, de baixa intensitat. Hi destaca, en primer lloc, el reco-

neixement regional d’abast general que realitza l’art. I-5.1, però aquest reconeixe-

ment té, en efecte, un caràcter indirecte i mediat, que s’inclou com a part de l’obli-

gació de respectar les estructures constitucionals internes dels estats membres: «La

unió ha de respectar la identitat nacional dels seus estats membres, inherent a les es-

tructures fonamentals polítiques i constitucionals d’aquests estats, també pel que fa

a l’autonomia local i regional», cosa que reforça precisament la idea que les regions

són una qüestió interna dels estats, en relació amb la qual la Unió no té res a dir de

manera autònoma. D’aquesta manera es produeix un efecte que, almenys al princi-

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 189

53. El projecte de TCUE aprovat per la Convenció fa referència a les regions pel que fa a: a) ob-

jecte de reconeixement i respecte de la seva identitat (art. I-5 i Preàmbul Carta DF; també art. II-22

Carta, pel que fa als termes de respecte a la diversitat cultural, religiosa i lingüística); b) objecte de pre-

sa en consideració en l’aplicació del principi de subsidiarietat per part de la Comissió (art. I-9.3

TCUE); c) institucions que poden ser consultades per la Comissió a l’efecte de la valoració de les seves

iniciatives des del principi de subsidiarietat (ap. 2 Protocol sobre subsidiarietat i proporcionalitat); d)

institucions que poden participar, d’una manera limitada i, en general, indirecta, en el procediment

d’aplicació dels principis de subsidiarietat i de proporcionalitat (ap. 5 Protocol); e) objecte de presa

en consideració en el disseny i/o l’aplicació de certes polítiques (cohesió econòmica, social i territo-

rial —art. III-116-120—; xarxes transeuropees —art. III-144—; cultura —art. III-181—; protecció civil

—art. III 184); f) fonament i objecte de l’establiment de règims especials o excepcionals (Länder ale-

manys en matèria d’ajuts públics —art. III-56— i transports —art. III-141—; i regions ultraperifèri-

ques —art. III-330); g) part de les entitats públiques, juntament amb les autoritats nacionals i locals, i

altres entitats i empreses públiques, que es veuen sotmeses a certes limitacions i prohibicions (prohibi-

ció d’autorització de descoberts per part del BCE —art. III-73—; prohibició d’accés privilegiat al crè-

dit —art. III-74—; indicació que la Unió o els altres estats membres no respondran dels compromisos

financers de les autoritats regionals —art. III-75); h) entitats que estan representades i formen part del

Comitè de les Regions, com a organisme consultiu de la Unió (art. I-31; art. III-292-294).

pi, pot resultar paradoxal: les regions són esmentades per primera vegada de manera

directa i amb abast general als tractats fundacionals, però aquesta menció serveix

per fonamentar l’exclusió de la seva presència autònoma dins la Unió. I, a més,

aquest reconeixement, que tot i ser indirecte constitueix sens dubte una novetat

amb un potencial per explorar, es compensa immediatament al mateix art.

I-5.154 per una declaració força incomprensible en termes jurídics i que, en cas que

s’interpreti com a clàusula de garantia de la integritat territorial dels estats membres

en els seus límits actuals, entraria en contradicció flagrant amb el principi sobre el

qual es basa precisament la pretensió que les entitats regionals constitueixen un as-

sumpte merament intern dels estats.

El recel envers els nacionalismes que traspuen aquelles posicions que identifi-

quen regions amb nacionalisme, nacionalisme amb separatisme i separatisme amb

desastre, sembla que també ha estat present, encara que no d’una manera exclusiva,

en la substitució dels «pobles» pels «ciutadans» com a fonts reconegudes a l’art. I-1,

d’on emana la voluntat de constituir la Unió Europea.55 En tot cas, la menció als

pobles europeus es manté —d’una manera completament insulsa, al meu enten-

dre— al preàmbul del projecte de Tractat aprovat per la Convenció i, amb més sen-

tit, al preàmbul de la part segona del projecte de Tractat, que conté la Carta dels

drets fonamentals de la Unió.

Una mica més operatiu pot resultar el reconeixement de les regions que es pro-

dueix en l’àmbit dels principis de subsidiarietat i de proporcionalitat. A part d’una

eventual participació regional en el procediment d’aplicació d’aquests principis,

com es veurà més endavant, l’art. I-9.3 del projecte de TCUE i després el Protocol

(apartat 4) obliguen a prendre en consideració el nivell regional de govern (i també

el local) per valorar les iniciatives que pretengui adoptar la Unió des del punt de vis-

ta de la subsidiarietat56 i els efectes que puguin tenir, quan es tracti de lleis marc, en

la normativa que hagin de desplegar els estats membres.57

AUTONOMIES · 29

190

54. La Unió «ha de respectar les funcions essencials de l’estat, en particular les que tenen

com a objecte garantir la integritat territorial de l’estat, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la

seguretat interior».

55. Cal dir sembla perquè el mètode del consens interpretat pel president que es va seguir en

l’elaboració del projecte per part de la Convenció —que va excloure un debat polític obert entre opcions

diverses, amb votacions i explicacions de vot— impedeix molts cops reconèixer amb claredat les posi-

cions polítiques en discussió. En aquest extrem hi ha també una altra línia argumental, almenys, per

justificar la substitució, que té a veure amb la voluntat de constituir un demos propi europeu (de ma-

nera que la Unió ja no tindria com a base una unió de pobles, sinó un poble) i d’identificar la sobirania,

de la qual neixen tots els poders, més amb els ciutadans (considerats individualment i, sobretot, sense

fer cas de la nacionalitat) que amb els pobles. Sobre la qüestió, vid. les esmenes a l’art. I-1 del projecte

presentat pel Praesidium el dia 6 de febrer de 2003 (CONV 528/03), al document CONV 574/03,

de 21 de febrer, i la sessió plenària de 27 i 28 de febrer de 2003 (resum al document CONV

601/03, d’11 de març, i transcripció a <http://european-convention.eu.int>.

56. «[…] la Unió només hi intervindrà en la mesura que els objectius de l’acció pretesa no pu-

guin ser assolits de manera suficient pels estats membres ja sigui a escala central o bé a escala regional i

local […]» (art. I-9.3 projecte TCUE).

57. La fitxa de subsidiarietat que ha d’adjuntar la Comissió a totes les seves propostes legislatives

ha de valorar, quan es tracti de lleis marc, «els seus efectes en la normativa que han de desplegar els es-

tats membres, inclosa, quan escaigui, la legislació regional» (ap. 4 Protocol sobre subsidiarietat i pro-

porcionalitat).

A banda d’això, el projecte de Tractat, en la decisiva part tercera, conté al-

guns reconeixements singulars a favor de certes regions, que fonamenten tracta-

ments específics i derogacions singulars del règim comunitari general de certes

matèries i polítiques. Aquest és el cas, molt significatiu, dels Länder alemanys,

respecte dels quals s’estableix un règim especial en matèria d’ajuts públics58 i de

transports,59 i també el de les anomenades regions ultraperifèriques (departa-

ments francesos d’Ultramar, Açores, Madeira i Canàries); les circumstàncies es-

pecials d’aquests territoris es tradueixen en una habilitació per adoptar «regla-

ments i decisions europeus orientats, en particular, a fixar les condicions per a

l’aplicació de la Constitució en aquestes regions, incloses les polítiques comu-

nes»,60 és a dir, per establir règims especials que atenguin les característiques pe-

culiars d’aquests territoris.

4.2. La remissió bàsica de la participació regional a la decisió interna dels estats

La pugna que ha tingut lloc al llarg del debat sobre la reforma de la Unió entre

la posició que sosté que les regions constitueixen una qüestió merament interna

dels estats, d’una banda, i aquella altra que entén que les regions existents han

d’ocupar un lloc propi dins la Unió, s’ha resolt de moment, com ja s’ha indicat, a

favor de la primera, almenys en els seus termes fonamentals. Es manté així, per tant,

el principi tradicional d’autonomia institucional també en la fase de formació del

dret i la voluntat comunitària. Però amb algunes contradiccions i inconsistències, i

també amb algunes petites ruptures.

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 191

58. L’art. III-56 TCUE declara compatibles amb el mercat interior (i els exclou de la prohibició

general) «els ajuts concedits per tal d’afavorir l’economia de determinades regions de la República Fe-

deral de Alemanya, afectades per la divisió d’Alemanya, en la mesura que siguin necessàries per com-

pensar els desavantatges econòmics que resulten d’aquesta divisió». La recepció d’aquesta disposició

en el projecte de TCUE (que prové del Tractat de Roma original i que va ser pensada inicialment per

compensar els desavantatges econòmics derivats de la divisió d’Alemanya l’any 1948, amb la situació

d’aïllament que aquesta divisió va provocar en algunes zones, especialment Berlín) fa pensar que pot

tenir (o almenys se li’n vol donar) una virtualitat més àmplia de la que va justificar la seva inclusió al

Tractat de Roma, tot i que el Tribunal de Justícia ha descartat la interpretació per la qual aquesta dis-

posició, després de la reunificació, podria justificar ajuts als Länder de l’antiga RDA perquè aquests as-

soleixin el nivell econòmic de la RFA (Sentència del TPI, de 15 de desembre de 1999, Freistaat Sach-

sen v. Comissió,cit., esp. 129-135, 137).

59. L’art. III-141 recull el contingut de l’antic art. 78 TCE, que en la numeració original

(art. 82) ja figurava al Tractat de Roma de 1957, pel qual les disposicions del Tractat en matèria de

política de transports «no han d’obstar les mesures adoptades a la República Federal d’Alemanya,

sempre que siguin necessàries per compensar els desavantatges econòmics que la divisió d’Alema-

nya ocasiona a l’economia de determinades regions de la República Federal, afectades per aquesta

divisió». El fet que el projecte de TCUE ho assumeixi sembla indicar que potser se li vol atorgar

una virtualitat més gran de la que el va justificar en el seu origen, en el mateix sentit indicat a la

nota anterior.

60. Art. III-330 projecte TCUE, que recull bàsicament la redacció que va fer el Tractat d’Ams-

terdam de l’art. 299 TCE, l’antecedent del qual era la Declaració relativa a les regions ultraperifèriques

de la Comunitat, adoptada per la Conferència Intergovernamental de 1992. L’adopció d’aquestes nor-

mes especials s’encomana al Consell de Ministres, a proposta de la Comissió i amb la consulta prèvia al

Parlament Europeu.

Resulta, en efecte, inconsistent amb aquest principi el fet que es prevegi, per part del

dret de la Unió, una participació en els processos de decisió i actuació comunitaris de de-

terminats òrgans interns dels estats membres, com passa amb els parlaments nacionals.61

Si l’estructura constitucional interna dels estats és una qüestió completament domèstica,

que només els incumbeix a ells, resulta si més no una excepció que es doni joc (i, a més,

amb el mateix abast) en l’arena comunitària a una d’aquestes institucions constitucionals

internes, de manera que es reflecteix en l’àmbit comunitari aquesta mateixa estructura

constitucional interna. Si això és una excepció, que es pot explicar sens dubte per motius

sòlids que tenen a veure amb una aportació més gran de legitimitat democràtica a la

Unió, s’hauria de justificar també sòlidament el criteri pel qual tal excepció s’ha de cir-

cumscriure als parlaments nacionals i no es pot estendre a uns altres elements igualment

essencials de l’estructura constitucional interna dels estats. I fins ara, almenys amb la in-

formació disponible, no se n’ha dit res, ni se n’ha debatut ni justificat aquest tractament.

Però allò que ja constitueix una excepció bastant més difícil de justificar, que

entra en contradicció clara amb el principi d’autonomia institucional i la filosofia

que aparentment el sustenta, és la presa en consideració de l’estructura bicameral

d’alguns parlaments nacionals, a l’efecte d’establir una participació pròpia i diferen-

ciada de cada una d’ambdues cambres en certs processos comunitaris.62 Aquí ni tan

sols es podria utilitzar el feble argument de la homogeneïtat de la institució en els

estats membres amb el qual potser alguns pretenguin justificar la previsió de parti-

cipació dels parlaments nacionals, en els termes que acabem de veure, ja que en

aquest cas no tots els parlaments disposen d’una estructura bicameral, i no tots els

parlaments bicamerals responen al mateix model. A més, atorgar la mateixa posició

i el mateix pes a les dues cambres en els processos en què poden intervenir els parla-

ments nacionals suposa, sens dubte —almenys en alguns casos, entre els quals hi ha

l’espanyol—, interferir (i alterar profundament) en la relació que mantenen amb-

dues cambres en el sistema constitucional intern i fins i tot arribar a l’absurd de

transmetre informació a una cambra sobre afers que no són competència seva o en

els quals la seva actuació es troba clarament subordinada a l’altra.63

AUTONOMIES · 29

192

61. Intervenció dels parlaments nacionals que es produeix en una direcció doble: primer, en el

procediment d’aplicació i control ex ante del principi de subsidiarietat, prevista a l’art. I-9.3 del projecte

TCUE i als apartats 5 i 6 del projecte de Protocol sobre l’aplicació dels principis de subsidiarietat i de

proporcionalitat. I, segon, amb caràcter més general, encara que amb una intensitat en principi menor,

centrada en la informació als parlaments nacionals i la cooperació entre aquests i el Parlament Europeu,

prevista al Protocol sobre la comesa dels parlaments nacionals dins la Unió Europea, que reformula el

Protocol sobre aquesta mateixa qüestió annex al Tractat d’Amsterdam, que al seu torn portava causa de

la Declaració que amb el mateix títol va adoptar la Conferència Intergovernamental de 1992.

62. En el procediment de control del principi de subsidiarietat cada cambra dels parlaments bi-

camerals compta amb una posició pròpia i un vot (els parlaments unicamerals, amb dos vots), segons

els apartats 5 i 6 del projecte de Protocol. Els procediments d’informació previstos al projecte de Pro-

tocol sobre la comesa dels parlaments nacionals dins la Unió Europea s’apliquen, igualment, a totes

dues cambres en cas de parlaments bicamerals (ap. 8), la qual cosa constitueix una novetat respecte del

Protocol sobre la mateixa qüestió annex al Tractat d’Amsterdam.

63. Casos de matèries excloses de la competència de les segones cambres a Bèlgica i Àustria, per

exemple; o casos en què la segona cambra no pot prendre una posició autònoma, sinó que es troba su-

bordinada i depèn de la que fixi en primer lloc la cambra baixa, com passa en general a Espanya en el

procediment legislatiu.

La justificació cal buscar-la en uns altres àmbits, i potser tingui molt a veure

amb la voluntat dels Länder alemanys d’assegurar-se un lloc propi en certs proces-

sos comunitaris, i especialment en el d’aplicació i control ex ante del principi de

subsidiarietat, sense dependre del Bundestag o cambra baixa.64 No s’ha d’oblidar

que els membres del Bundesrat són els governs dels Länder, que d’aquesta manera

aconseguirien ser presents, de manera col·lectiva, a la Unió, sense la mediació ni del

Govern ni del Parlament federals. I no s’ha d’oblidar tampoc que sense l’aprovació

del Bundesratno es pot ratificar a Alemanya la revisió dels tractats.

A més, es pot considerar també que és inconsistent i contradictòria amb el prin-

cipi d’autonomia institucional la previsió que conté l’art. I-5.1 del projecte de

TCUE,65 especialment si s’entén com una mena de garantia de la integritat territo-

rial dels estats i del manteniment dels seus límits territorials actuals.

Un cop trencat el principi d’autonomia institucional en aquests tres supòsits, la

qüestió resideix a justificar per què no s’aplica almenys la mateixa flexibilitat per te-

nir en compte la realitat regional d’alguns estats, prendre-la en consideració i pro-

porcionar un lloc propi dins la Unió a les regions amb poders legislatius, que són

peces fonamentals no solament de l’estructura constitucional interna d’alguns es-

tats, sinó també de l’aplicació de les polítiques de la Unió.

Però d’altra banda, com ja s’ha dit, el principi d’autonomia institucional, que

ha servit per negar un lloc propi a les regions amb poders legislatius dins la Unió, a

part de les inconsistències a les quals s’ha fet al·lusió, ha sofert una certa flexibilitza-

ció. Malgrat que no disposen d’aquest espai propi, directe i autònom, les regions

compten en el projecte de Tractat amb una possibilitat de presència directa dins la

Unió, tot i que aquesta possibilitat es troba limitada i sotmesa gairebé completa-

ment al que disposi cada estat al seu interior.

El projecte de Tractat ofereix, efectivament, un marc de possibilitats a la intervenció

directa i individual de les regions dins la Unió, en quatre àmbits o direccions diverses:

(i) La par ticipació en el Consell de Ministres, pràcticament en els mateixos ter-

mes que es van introduir en el Tractat de Maastricht, encara que ara es ma-

nifesta una certa tendència restrictiva, per tal com s’ha establert de manera

més clarament expressa la unitat de representació i de vot, com a mesura

preventiva enfront de demandes eventuals de split vote. Amb la fórmula em-

prada, les regions poden formar part de la delegació estatal davant el Con-

sell de Ministres, i fins i tot poden assumir-ne la direcció, a condició que es

nomeni un sol representant, que aquest disposi de rang ministerial i que es-

tigui facultat, en exclusiva, per comprometre l’estat al qual representa i exer-

cir el seu dret de vot en el Consell (art. I-22.2).

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 193

64.Vid. sobre aquest punt la contribució d’E. Teufel, membre de la Convenció en representació

del Bundesrat, amb una proposta en aquest sentit (CONV 530/03, de 4 de febrer de 2003), per tal

d’introduir-la en el projecte de Protocol d’aplicació del principi de subsidiarietat, en el qual les ver-

sions inicials remetien a cada parlament nacional la manera d’organitzar les consultes i emetre el dicta-

men en cas que tingués una estructura bicameral.

65. «La Unió […] ha de respectar les funcions essencials de l’estat, en particular les que tenen

com a objecte garantir la integritat territorial de l’estat, mantenir l’ordre públic i salvaguardar la segu-

retat interior».

(ii) La intervenció dels parlaments regionals66 en l’emissió, per part del parla-

ment nacional respectiu, del dictamen previst en el procediment d’alerta

ràpida dissenyat en el projecte de Protocol sobre l’aplicació dels principis

de subsidiarietat i de proporcionalitat. El text del projecte aprovat final-

ment permet, en efecte, que els parlaments nacionals puguin consultar els

parlaments regionals abans d’emetre el seu dictamen (ap. 5, últim incís),

en una previsió que al meu parer resulta completament gratuïta, ja que els

parlaments nacionals poden establir, sens dubte, els contactes i evacuar les

consultes internes que creguin convenients per emetre el seu dictamen,

que solament és imputable a ells. Aquesta previsió no té, doncs, cap valor

habilitant en absolut, i el seu sentit s’hauria de buscar més aviat en el ter-

reny del recordatori de la bondat i encara de la necessitat de comptar amb

l’opinió de les regions quan la Unió es disposa a exercir competències que

originàriament pertanyien a les regions o bé que les afectin.

(iii) La interposició eventual de recursos davant el Tribunal de Justícia, sempre a

través de l’estat corresponent, especialment en el marc del control de la

subsidiarietat i de la proporcionalitat de les actuacions comunitàries.

Aquesta possibilitat es pot deduir analògicament de la previsió que conté

l’ap. 7 del projecte de Protocol sobre subsidiarietat respecte dels parlaments

nacionals, i tenint en compte que aquests han pogut consultar prèviament

amb les regions respectives. Res no s’oposa, doncs, al fet que els parlaments

nacionals assumeixin i canalitzin una impugnació provinent de les regions i

la trametin segons les condicions generals previstes al Tractat. Això no sols

resulta perfectament possible, sinó que encaixa bé en la lògica expressada al

Protocol sobre les consultes regionals dels parlaments nacionals.

Cal notar que, en aquests tres casos, la decisió sobre la participació i la presència

directa de les regions es pren a l’interior de cada estat. La Unió ofereix solament

possibilitats, un marc potencial de participació, que només és efectiu mitjançant la

decisió interna de cada estat. En definitiva, la participació regional es remet al que

disposi cada estat, que actuarà d’acord amb les seves regles constitucionals i els seus

usos i pràctiques polítiques.

(iv) La quarta direcció en què es mou la possible participació directa de les re-

gions té, en canvi, un caràcter diferent, ja que se sustenta pròpiament so-

bre la base del dret comunitari, en la mesura que és el Tractat el que l’esta-

bleix. Es tracta, en efecte, del mandat que el projecte de Tractat adreça a la

Comissió perquè dugui a terme «àmplies consultes» sobre les iniciatives i

les actuacions que emprengui. Això es preveu amb caràcter general, com a

manifestació del principi de democràcia participativa que ha de presidir

AUTONOMIES · 29

194

66. Aquesta és, sens dubte, una altra inconsistència del principi d’autonomia institucional, ja

que la consulta regional dels parlaments nacionals s’hauria de poder adreçar a qualsevol òrgan regio-

nal, i no sols al seu parlament.

l’actuació de les institucions de la Unió (art. I-46.3 del projecte TCUE), i

també, amb caràcter més específic, en relació amb les propostes legislatives

de la Comissió (ap. 2 del projecte de Protocol sobre els principis de subsi-

diarietat i de proporcionalitat). En ambdós casos, les «àmplies consultes»

han d’incloure els actors regionals, ja sigui perquè és adient considerar-los

com a «parts interessades» (en el cas de l’art. I-46.3), bé perquè en les pro-

postes legislatives la Comissió ha de tenir en compte expressament «la di-

mensió regional i local de les accions considerades». D’aquesta manera, les

regions, especialment les que disposin de poders legislatius, poden acabar

tenint un lloc propi en el procés de formació de les decisions comunitàries,

per la via de les consultes de la Comissió, si aquesta actua d’acord amb la

filosofia que inspirava el Llibre blanc sobre la governança, vista més

amunt, i decideix donar veu pròpia a les regions amb poders legislatius

quan resultin afectades; per fer-ho, hauria d’establir un protocol de con-

sulta adequat, el qual hauria d’identificar les regions que han de ser consul-

tades i també la manera i el moment en què han de ser consultades.67

4.3. La continuïtat del Comitè de les Regions com a via fonamental de la participació

regional institucionalitzada en la vida de la Unió

El Comitè de les Regions, en la configuració bàsica establerta ab initio pel Tractat

de Maastricht, es continua presentant com l’instrument principal al qual es confia la

representació de les regions (i dels ens locals) dins la Unió. Es continua tractant, per

tant, en primer lloc, d’una representació heterogènia, en la qual les regions amb po-

ders legislatius, les regions administratives i les entitats locals es barregen indistinta-

ment en el mateix organisme, la composició del qual impedeix així, o almenys dificul-

ta greument, que pugui expressar amb una certa claredat uns interessos homogenis i

coherents. I, en segon lloc, es continua tractant també d’una representació regional

i local que compta amb un pes fonamentalment consultiu, tot i que el projecte de

Tractat n’ha ampliat les facultats, especialment atorgant-li legitimació directa per ac-

cedir al Tribunal de Justícia, per impugnar aquells actes legislatius respecte dels quals

el Tractat constitucional requereix la consulta al Comitè (ap. 7 del Protocol sobre els

principis de subsidiarietat i de proporcionalitat i art. III-270.3 del projecte TCUE).

Malgrat aquesta ampliació de facultats, però, els problemes que presenta el Co-

mitè de les Regions continuen sent els mateixos: representació mixta, heterogènia i

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 195

67. La Comunicació de la Comissió «Cap a una cultura reforçada de consulta i diàleg», citada,

per la qual s’intenten establir principis generals i normes mínimes per a la consulta de la Comissió a les

parts interessades, encara és força rudimentària i no passa d’enunciar principis molt genèrics. No obs-

tant això, aquesta Comunicació anuncia l’adopció futura d’«un marc de diàleg més sistemàtic amb les

associacions europees i nacionals de govern local i regional de la UE». Aquí també s’hauria de conside-

rar la possibilitat d’una consulta directa i singular a les regions afectades, per a la qual cosa caldria

identificar igualment les regions susceptibles de ser consultades, ja sigui directament o bé mitjançant

una decisió estatal interna que comuniqués a la Comissió quines són les regions que han de ser consul-

tades i sobre quins afers o àmbits cal fer la consulta.

indiferenciada d’entitats de naturalesa diferent (regions amb potestats legislatives,

regions administratives i entitats locals),68 d’una banda, i presència col·lectiva, d’una

altra, d’aquests subjectes heterogenis a la Unió, que accentua encara més la incapa-

citat del Comitè per assumir la representació dels interessos de les regions legislati-

ves. Per això no ha de sorprendre que aquestes regions, que a més han vist rebutja-

des, almenys de moment, les seves propostes de reforma,69 es mostrin força

indiferents envers el Comitè i manifestin, en canvi, una tendència a actuar i defen-

sar les seves posicions fora d’aquest.

5. A tall de conclusió: continuarà…

El debat sobre la presència de les regions dins la Unió Europea s’ha resolt, de

moment, i tal com ja s’ha vist, mitjançant una doble previsió: la Unió ofereix un

marc de possibilitats perquè les regions hi puguin fer un cert paper, limitat, però

l’activació d’aquesta participació, com també la manera concreta i la intensitat que

adopti, es remet al que es disposi a l’interior de cada estat, d’acord amb les seves re-

gles i pràctiques.

Aquesta resolució de la qüestió regional a la Unió Europea, que en principi po-

dria semblar satisfactòria especialment per a aquelles regions que compten amb una

sòlida posició constitucional interna als estats respectius (que pot incloure, com a

arma decisiva, una coparticipació en el procés de ratificació de la modificació dels

tractats comunitaris) presenta, tanmateix, dues debilitats fonamentals: el caràcter

limitat del paper que hi poden fer, que en general exclou també la possibilitat d’una

presència individual, d’una banda, i el fet de no trobar un fonament clar i directe en

l’ordenament propi de la Unió, de l’altra. Aquestes circumstàncies, al meu enten-

dre, fan que el resultat actual d’aquest debat s’hagi de considerar com a provisional,

i que es pugui augurar que la qüestió continuarà provocant tensions i que, per tant,

encara serà present en el debat sobre la configuració de la Unió.

Les regions (les que veuen garantida la seva existència i el seu autogovern per les

constitucions respectives, i que compten amb poders legislatius originaris) són pe-

ces constitucionals rellevants per a certs estats, sense les quals aquests no es podrien

comprendre. I la Unió no es pot construir en contra de les regions, alterant els equili-

AUTONOMIES · 29

196

68. En matèria de composició, l’únic canvi significatiu, tot i que amb més rellevància formal que

substantiva, atès que en gran part ja s’aplicava, consisteix a exigir que els membres de Comitè siguin

«representants dels ens regionals i locals que siguin titulars d’un mandat electoral d’un ens regional o

local, o que tinguin responsabilitat política davant una assemblea elegida». La titularitat de la respon-

sabilitat política s’ha d’entendre, sens dubte, i malgrat l’expressió, en el sentit que siguin responsables

políticament davant una assemblea electa (per sufragi popular directe?). Seria desitjable que el text de-

finitiu corregís aquests errors i aclarís aquestes imprecisions.

69. En el sentit d’atorgar una representació específica a les regions amb poders legislatius, esta-

blint una mena de cambra o secció al Comitè; o establir, encara que sense una diferenciació orgànica

en el seu si, que totes les regions amb poders legislatius (75 actualment, en la Unió de 15, que no hau-

rien de ser gaires més després de l’ingrés dels nous 10 membres l’any 2004, ja que les regions que exis-

teixen en alguns d’aquests estats, tot i que compten en algun cas amb facultats àmplies d’autogovern

—Polònia i la República Txeca—, no disposen pròpiament de poders legislatius) siguin presents al

Comitè.

bris bàsics sobre els quals es fonamenta la convivència política en aquestes comuni-

tats que són els estats i que constitueixen encara en l’actualitat el marc fonamental

del contracte social. Ni tampoc no es pot construir a l’esquena d’aquestes, ignorant

la seva existència com a elements configuradors essencials d’alguns estats, portadors

d’interessos que no s’identifiquen ni es confonen necessàriament amb els dels go-

verns centrals ni amb els de la comunitat de regions a l’interior dels estats respectius.

La participació interna és avui i continuarà sent-ho en el futur no sols de la mà-

xima transcendència per canalitzar la presència de les regions en la Unió Europea,

sinó també el seu instrument principal. Per aquesta raó, millorar i enfortir els meca-

nismes que permeten que les regions participin en la formació de la voluntat del seu

estat respectiu és fonamental per assegurar que l’actuació de la Unió no lesiona els

interessos bàsics de les regions i per promoure, en positiu, aquests interessos, pro-

jectant-los a l’àmbit comunitari. No hi ha dubte que, sense un mecanisme de parti-

cipació interna fort i eficaç, les regions corren riscos molt seriosos per al manteni-

ment del seu autogovern i la protecció dels interessos que tenen encomanats.

Però la participació interna no és suficient. Les regions haurien de poder trobar

un lloc propi en el sistema de la Unió. Un lloc que els permetés ser tingudes en

compte i respectades per la Unió, ser consultades en aquells afers del seu interès, po-

der advertir les institucions i els òrgans comunitaris quan estan en joc els seus inte-

ressos bàsics i poder defensar-se autònomament enfront d’actuacions lesives. Un

lloc, així, que no impliqués cap interferència negativa ni una major complicació del

funcionament de la Unió, sinó que permetés aportar-hi els avantatges de la seva

participació, tant en termes d’eficàcia com de legitimitat.

Per tot això, crec que cal dir que el debat continuarà. I probablement s’intensi-

ficarà amb l’ampliació de la Unió a 25 membres, tenint en compte les característi-

ques, de població i també econòmiques, dels nous estats que s’hi incorporaran l’any

2004. Les taules que s’inclouen al final mostren comparativament la població i la

dimensió econòmica de les comunitats autònomes espanyoles i d’alguns Länder

alemanys respecte a les mateixes magnituds dels nous membres de la Unió, alguns

dels quals, a més, són fruit de secessions anteriors i recents. No cal magnificar

aquestes dades comparades, però crec que indiquen, almenys, que aquestes diferèn-

cies es poden convertir fàcilment en un focus de tensions polítiques en el futur. Si,

al final, l’única manera de comptar amb una presència pròpia dins la Unió és ser es-

tat, potser s’està encoratjant aquest ànim i en el futur caldrà anar pensant en una in-

ternal enlargement, per emprar l’expressió de MacCormick.70

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 197

70. Contribucions de Sir Neil MacCormick: «Les nacions sense estat i el debat de la Convenció

sobre les regions», de 31 de gener de 2003 (CONV 525/03), i «Democràcia en diversos nivells: la re-

forma constitucional europea», de 18 de setembre de 2002 (CONV 298/02).

AUTONOMIES · 29

198

Gràfica 1. Població de comunitats autònomes i PECO (en milers d’habitants)

La Rioja

Malta

Cantàbria

Navarra

Xipre

Illes Balears

Extremadura

Astúries

Múrcia

Aragó

Estònia

Castella-la Manxa

Canàries

Eslovènia

País Basc

Letònia

Castella i Lleó

Galícia

Lituània

Com. Valenciana

Madrid

Eslovàquia

Catalunya

Andalusia

Hongria

República Txeca

Polònia

14.000

12.000

10.000

8.000

6.000

4.000

2.000

270270270

390

538

556

671

879

1.073

1.075

1.190

1.200

1.436

1.755

1.781

1.989

2.101

2.417

2.479

2.733

3.696

4.2035.372

5.401

6.3617.403 10.024

10.272 38.649

Font: MAP, Direcció General de Política Autonòmica.

Gràfica 2. PIB de comunitats autònomes i PECO (en EPA: estàndard de poder adquisitiu)

Malta

La Rioja

Estònia

Letònia

Cantàbria

Xipre

Lituània

Navarra

Extremadura

Múrcia

Astúries

Illes Balears

Eslovàquia

Eslovènia

Aragó

Castella-la Manxa

Canàries

Galícia

Castella i Lleó

País Basc

Hongria

República Txeca

Com. Valenciana

Andalusia

Madrid

Catalunya

Polò nia

160.000

140.000

120.000

100.000

80.000

60.000

40.000

20.000

Font: Eurostat, Anuaris 2001 i 2002.

3.400

4.459

4.800

5.900

7.672

8.500

10.000

10.253

10.538

14.022

14.111

14.214

18.500

18.700

18.877

20.788

24.552

33.267

35.058

38.368

45.200

49.800

58.398 80.733 104.884

113.790

146.000

Enoch Albertí Rovira, Les regions dins la nova Unió Europea... 199

Gràfica 4. PIB de Länder i PECO (en EPA)

Malta

Estònia

Letònia

Xipre

Lituània

Eslovàquia

Eslovènia

Hongria

República Txeca

Saxònia

Renània-Palatinat

Polònia

500.000

450.000

400.000

350.000

300.000

250.000

200.000

150.000

100.000

50.000

Font: Statistisches Bundesamt Deutschland, 2002.

Hessen

Baden-

Württemberg

Baviera

Renània del Nord-

Westfàlia

3.400

4.800

5.900

8.500

10.000

18.500

18.700

45.200

49.800

72.840

89.820

146.000

180.970

296.060

351.920

456.010

Gràfica 3. Població de Länder i PECO (en milers d’habitants)

Malta

Xipre

Estònia

Eslovènia

Letònia

Lituània

Renània-Palatinat

Saxònia

Eslovàquia

Hessen

Hongria

República Txeca

45.000

40.000

35.000

30.000

25.000

20.000

15.000

10.000

5.000

Font: Statistisches Bundesamt Deutschland, 2002.

Polònia

Baden-

Württemberg

Baviera

Renània del Nord-

Westfàlia

390

671

1.436

1.989

2.417

3.696

4.040

4.410

5.401

6.070

10.024

10.272

10.560

12.280

18.020

38.649

Los suscriptores pueden acceder a la versión informada de este caso.

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Los suscriptores pueden ver una lista de toda la legislación y jurisprudencia citada de un documento.

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Los suscriptores pueden ver una lista de todos los documentos que citan el caso

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Los suscriptores pueden ver una lista de todas los versiones de la ley con las distintas afectaciones

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Los suscriptores pueden ver todas las afectaciones de un caso

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Los suscriptores pueden acceder a una representación visual de un caso y sus relaciones con otros casos. Como alternativa a las listas de casos, el Mapa de Precedentes facilita la tarea de encontrar que caso tienes más relevancia en tu búsqueda. Al mismo tiempo también tendrás una referéncia del grado de aceptación del caso.

Request your trial

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Los suscriptores pueden ver una lista de resultados conectados a su documentos vía tópicos y citas encontradas por Vincent.

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Accede a más de 120 millones de documentos de más de 100 países, incluida la mayor colección de legislación, jurisprudencia, formularios y libros y revistas legales.
Miles de fuentes de datos

Actualizado cada día, vLex reúne contenido de más de 750 proveedores dando acceso a más de 2500 fuentes legales y de noticias de los proveedores líderes del sector.
Encuentra rápidamente lo que necesitas

Gracias a una avanzada Inteligencia Artificial desarrollada por vLex, enriquecemos editorialmente la información legal para hacerla accesible, incluyendo traducción instantánea a 14 idiomas para garantizar el acceso a la información y la capacidad de efectuar búsquedas comparativas.
Más de 2 millones de usuarios registrados

Fundado hace más de 20 años, vLex proporciona contenido de alta calidad y un servicio muy intuitivo para abogados, despachos, instituciones gubernamentales y universidades de derecho alrededor del mundo

Les regions dins la nova unió europea. El llarg camí cap a una presència directa de les regions dins la Unió Europea

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados

Regístrate para una prueba y aprovechar al máximo nuestro servicio, incluidos estos beneficios.

¿Por qué debería darme de alta en vLex?

Más de 100 países

Miles de fuentes de datos

Encuentra rápidamente lo que necesitas

Más de 2 millones de usuarios registrados