El pla troncal general. Proposta d'esquema bàsic per al desenvolupament de la normalització lingüística

Si la lingüística s'ha anat obrint cada cop més a la resta de ciències :socials —i la sociolingüística, des de múltiples vessants, és la conseqüència d'aquesta obertura interdisciplinària—, és evident que un procés de normalització lingüística, que comporta introduir un canvi social, ha de ser estudiat, assessorat i fins i tot dirigit des de l'òptica del conjunt de les ciències socials que hi tinguin relació.²

Com cal fer aquesta aportació, en quins termes, quin cas se'n farà, quin límits cal fixar, etc, són preguntes que, de moment, encara no tenen resposta, si més no clara. De moment, cal reconèixer que aquesta aportació serà fruit d'un esforç intel·lectual notable, ja que, com s'ha dit, no tenim models.

Les ciències socials amb l'aportació de les quals caldria comptar són: antropologia, sociologia, història, psicologia, geografia, demografia, economia, dret, ciències de la comunicació, política, filosofia, ensenyament i pedagogia, lingüística i, per descomptat, sociolingüística.

L'aportació bàsica que caldria que fessin aquestes ciències socials hauria de respondre a la pregunta: qui o què mana/determina principalment el funcionament de la (nostra) societat?, quin motor és bàsic? Cada ciència social sap els factors optimitzadors del funcionament bàsic de la societat. Cal revisar quines teories i factors optimitzadors socials serien aplicables al procés de normalització lingüística. Aquestes teories i factors més determinants podran procedir d'una especulació intellectual, però també procediran (segons cada ciència hi haurà una preponderància) d'experiències empíricament comprovades.

Alguns exemples: en geografia humana (econòmica) existeix la teoria anomenada dels «llocs centrals» (en certa manera allargada per la de «centre/perifèria»), segons la qual tots els territoris, a la llarga, són dirigits econòmicament, informativament, en actituds, en innovacions, etc,Page 177per una ciutat gran des de la qual es transmeten les «innovacions» a altres llocs més petits que, al seu torn, les passen a llocs que encara en són més fins arribar a cobrir tota la societat. Segons una altra teoria geogràfica (urbana) —connectada amb l'anterior—, la imatge del centre de la ciutat dirigent és el model simbòlic del conjunt de la societat que representa; per mimesi, el comportament general té sempre molt en compte aquella imatge que comporta prestigi (i/o poder).

Per la sociologia sabem que, quant a les persones, el perfil de l'arquetip del dirigent és un home —enfront de la dona—, d'una edat compresa entre els 35 i els 60 anys, de classe social benestant, amb bon bagatge cultural i que resideix en una gran ciutat. Per l'economia sabem que hi ha sectors d'aquesta activitat que són els que dirigeixen el conjunt del funcionament econòmic, sigui perquè tenen gran arrelament i pes específic entre nosaltres, sigui perquè són sectors que condicionen els altres per determinades raons.

Què és el que específicament hauria d'aportar cada ciència social? En primer lloc, ja ha estat esmentat, hauria d'aportar, d'una manera molt oberta, les teories, factors i models que poguessin ser susceptibles d'optimitzar el procés de normalització lingüística.

En segon lloc, un altre tipus d'aportació de la mateixa naturalesa, referida, però, als tres factors que han de protagonitzar el procés de normalització lingüística i que, alhora, el condicionen: l'àmbit polític, l'econòmic i el de la societat civil (en parlaré més endavant).

Tercer, les directrius actuals i les tendències de futur, contrastades amb les tradicionals.

Quart, els elements que introduiria per millorar la situació del català, amb un ordre de prioritats, atesa l'escassetat dels recursos.

És evident que, tot i que la intenció és clara i que fins i tot el que es demana podria ser respost per la majoria de ciències socials, hi ha una vaguetat conceptual en l'encàrrec. És inevitable, quan s'hi fa els primers passos i es desconeix, lògicament, l'enorme gamma d'aportacions que les ciències socials poden fer, diferents en forma i contingut. Contra aquesta dificultat inicial, només es podrà lluitar mitjançant la reflexió i la crítica en successives etapes.

Aquesta col·laboració podria vehicularse de distintes maneres: encàrrecs a les universitats (que han de participar activament i institucional amb un paper específic en el procés de normalització lingüística); o bé, directament a professionals de reconeguda solvència i sensibles a la normalització lingüística, (un per a cada ciència o en equip a fi de poder contrastar mésPage 178bé les aportacions), mitjançant cicles de conferències, seminaris, taules rodones, etc.

Un cop presentades totes les aportacions, caldria efectuar una síntesi, de la qual sortirien els trets fonamentals, amplis i diversos però també, ben segur, repetitius, que podria ser anomenada l'òptim social global (per a la normalització del català).

Si ens referim a l'exemple anterior sobre els models en geografia humana, ens trobaríem, probablement, que des del punt de vista de la geografia, la psicologia i la sociologia, una gran ciutat com Barcelona podria {hauria de) efectuar en la normalització lingüística una pressió positiva sobre el territori poc catalanitzat del seu entorn més immediat de la mateixa manera que l'efectua en altres aspectes, a causa del prestigi que dóna la gran ciutat. El factor del prestigi serà, probablement, un dels més repetits. També ens podríem trobar, des de l'angle de la sociologia, l'antropologia o la psicologia, que caldria incidir especialment sobre els catalans castellanoparlants perquè sentin més la cultura i la llengua de Catalunya com a signe d'identitat seu; sobre els líders socials, tant els «famosos» com els de la vida més quotidiana. Que una llengua, com a signe d'expressió d'un poble, no ha de ser mai identificada amb una sola classe social, com sovint s'ha intentat de fer, podria ser una aportació de la història per ser tinguda en compte a l'hora d'incidir en l'àmbit castellanoparlant.

La confecció d'aquesta síntesi no es preveu pas fàcil. No és ara el moment, però, d'entrar més a fons en aquesta qüestió de l'aportació de les ciències socials a la normalització lingüística.

El document resultant, que marcaria les línies directrius bàsiques per poder executar plans sectorials de normalització lingüística, hauria de ser sotmès a la classe política dirigent, que li hauria de donar la directriu política. Teòricament, la directriu política hauria de ser prèvia a l'elaboració de cap pla. Però sobre aquesta qüestió és molt possible que hagin de ser els tècnics els qui convencin els polítics de l'eficàcia dels plans i de la conveniència de determinades directrius polítiques. Per aquestes raons, podem considerar que la directriu política seria més o menys paral·lela en el temps a la tècnica.

Respecte a aquesta qüestió, em permeto d'exposar la meva opinió, producte de la pràctica quotidiana d'un tècnic sobre el tema, més que no pas d;una reflexió teòrica.

A cops es produeix una certa confusió entre el ritme i el contingut, la valentia i l'eficàcia. El ritme de la normalització lingüística ha de ser lent, que no vol dir massa lent o poc apreciable. Un procés de canvi ha de tro-Page 179bar una disposició mental per part de tota, absolutament tota, la població. L'actitud ha de trobar un complement imprescindible en la competència i tots dos processos són individualment lents ben sovint i, comunitàriament, encara més. Ara bé, que el ritme sigui lent no vol dir que no sigui necessari saber on es va i de quina manera es vol assolir aquest objectiu. Per això, cal planificar el procés de normalització lingüística. Per tant, el contingut ha d'existir, previst i ben dirigit. EI ritme, lent, no hi interfereix.

La segona qüestió és que bi ha qui opina que una política més imperativa, més «valenta», amb presa de mesures legals per imposar el català, és imprescindible per accelerar el procés de normalització lingüística; més agressivitat, amb paraules ara de moda que, de tota manera, ens apropen a la realitat del que és la via del decret. Sembla que defensar una política d'aquesta mena resultaria eficaç (o més eficaç que no fer-la), diuen. Hi estic d'acord en determinats aspectes, però, en conjunt, no gaire.

M'hi manifesto d'acord pel que fa als àmbits oficials i paraoficials: tot l'ensenyament en general (les universitats haurien d'estar completament catalanitzades, per exemple), empreses vinculades a qualsevol administració, col·legis professionals, federacions esportives, les forces armades, etc. Em temo, però, que els qui volen decrets a ultrança pensen sovint "en àmbits més propis de la iniciativa privada: bars i restaurants, cadenes d'alimentació o qualsevol ram en l'àmbit empresarial.

Crec que hi ha una doble vessant en la qüestió: l'oportunitat i la viabilitat. Respecte a la primera, aixecaria encara butllofes entre bona part de la població la imposició, in crescendo, del català per aquesta via (multes lingüístiques? Mare de Déul...). Ni les actituds són tan bones ni la competència, en general, és suficient. Amb seguretat, podem dir que es trencaria la convivència... i el català hi perdria, evidentment. Respecte a la viabilitat d'aplicar una política de mesures legals, cal tenir en compte quan una disposició no es compleix (i això seria molt possible), s'obtenen tres derrotes: a) desprestigi de la institució dimanant i de l'imperi de la llei en general; b) òbviament, cap guany, o poc, respecte a l'objectiu de la disposició; c) burla del tema sobre el qual versava la disposició, ja que la població que n'és contrària s'adona que s'ha arribat a l'últim extrem i ni així s'ha guanyat aquella causa, que pot semblar injusta i impopular. A més, hi ha problemes de tipus tècnic que a l'hora de la veritat dificultarien la realització d'aquestes mesures.

Amb tot, acabo aquesta digressió amb una proposta: a més dels referits, estaments oficials i paraoficials, caldria provar de començar la via de la disposició oficial en àmbits susceptibles de compliment en grau elevat, considerats com de servei públic necessari i que corresponguessin a rams o col·lectius fàcilment controlables: els transports públics de viatgers, per exemple.

Page 180

Amb la fusió de les directrius tècniques, mitjançant l'òptim social global, i de les polítiques ja es podrà elaborar el document que ha de ser l'eina bàsica per a la normalització lingüística a Catalunya: el Pla Troncal General, o tronc central de la normalització lingüística del qual sortiran, com veurem, com una conseqüència, tots els plans sectorials. Dit d'una altra manera: tots els plans de normalització lingüística tindran una orientació comuna i s'interrelacionaran homogèniament perquè seran inspirats en la mateixa font.

Com serà un Pla d'aquest tipus? Quines característiques podria tenir? Òbviament, és impossible de respondre ara aquestes preguntes. Vull aportar, de moment, algunes reflexions encara que no tinguin altra categoria que una especulació.

El procés de normalització lingüística del català és, per naturalesa, un projecte de llançament de la nostra llengua: en aquest sentit, sembla clar que tot allò que sigui col·locar el català en una via dinàmica, d'efectes multiplicadors, facilitarà en el futur la normalitat lingüística.

Sembla que un Pla d'aquesta mena ha de posar èmfasi en actuacions sobre aquelles persones el prestigi, les accions i les decisions de les quals tinguin aquests efectes multiplicadors sobre la societat; i en aquelles activitats que comportin uns efectes similars. Així, accions de cara a persones çastellanoparlant, genèricament; un home (enfront de la dona), adult, resident en una ciutat, classe mitjana alta o alta, nivell cultural elevat; pel que fa a activitats: mitjans comunicatius de més impacte, lleure de moda, sectors econòmics punta, etc., per citar només alguns aspectes concrets.

Un pla de «llançament», però, n'admet per definició un de contrari: un pla de conservació (de la llengua) que posaria l'èmfasi en els seus aspectes oposats: la dona, en tant que la mare és el subjecte transmissor fonamental d'una llengua; classe social popular; pobles i ciutats petites, a fi d'enfortir la llengua en aquestes zones d'una forma més segura (per exemple, ajudant els mitjans de comunicació locals, que, dit sigui de passada, són els que forneixen bàsicament de bons locutors els mitjans de comunicació centrals); accions de cara a persones catalanoparlants poc «normalitzades»; sectors econòmics que tradicionalment tenen un pes específic, etc.

La finalitat seria intentar preservar/conservar tant l'estatus com el corpus lingüístic allà on ara comença ja a trontollar. En una segona etapa, des d'aquest punt de vista, es podria passar al pla de llançament. Dit en termes sociolingüístics: mentre el pla de llançament té com a objectiu el canvi lingüístic, el de conservació cerca la continuïtat en la lleialtat lingüística.

Probablement, caldria combinar un pla i l'altre, tot i que els objectius immediats de l'un i de l'altre siguin oposats.

Page 181

Seria convenient que les aportacions de les ciències socials tinguessin en compte aquesta possible doble aportació.

Per dur a terme la normalització del català cal la col·laboració 'de tres eixos: l'estament polític, l'econòmic i la societat civil. Si manca la voluntat o el convenciment d'algun d'ells, el procés de normalització lingüística no avançarà. No n'hi hauria prou amb l'empenta decidida d'un d'ells, sol.

Efectivament, si manca la voluntat popular ens trobem, com sovint ha estat comentat per d'altres sociolingüistes, en una presumpta «irlandització» amb mesures legals i ús administratiu, però amb manca d'ús lingüístic en situacions nò oficials tant institucionalitzades com individualitzades. Malauradament, el català es troba en una situació en què, crec, l'augment de l'ús oral decreix(erà), tot i que augmenta(rà) l'ús escrit, probablement (tot i les diferències, potser comencem a seguir el camí irlandès. En aquest sentit, la responsable no serà tant l'Administració com la societat civil).

La situació de manca de poder polític és la del franquisme, no cal comentarla.

La contribució del poder econòmic és, en canvi, diferent: no es tracta d'una voluntat sinó d'un convenciment... que al final depèn, en gran mesura, però, de la voluntat popular, ja que és el consumidor, amb la seva actitud lingüística, qui mana.

Efectivament, el canvi lingüístic en l'estament econòmic es pot produir sempre que hi hagi el convenciment que aquest canvi (o ús) lingüístic comportarà algun benefici en vendes, prestigi, etc. Per tant, és inútil de cridar aquest estament a la contribució per a la normalització de català, ja que la seva finalitat, la raó de ser, no és pas patriòtica ni lingüística. Com caldrà, per`o, col·laborar amb aquest estament? No és ara el moment d'estendrem'hi, només faré un petit comentari.

Els establiments turístics de la Costa Brava tenen pràcticament tots els missatges escrits en anglès, francès, alemany i fins i tot en altres llengües. Han disposat d'ajut tècnic o econòmic (els únics que poden donar-se per part de l'Administració)? No, que sàpiga. Això vol dir que s'han espavilat perquè els convenia. Estaven convençuts que oferien un servei més al client del qual se suposa que, arribat el cas, preferiria un establiment amb aquesta facilitat lingüística que un altre establiment que no l'oferís.

Aquest és un exemple, fins a cert punt parangonable, amb el que succeeix- en el món empresarial en general: quan hi ha el convenciment que cal integrar a l'empresa un determinat factor, no calen gaires raonaments: s'hi integra amb tots els seus avantatges i possibles inconvenients. PodenPage 182existir inèrcies, però l'empresari que s'hi aferra no acostuma a tenir un bon futur. Per tant, l'aspecte bàsic és aquest convenciment; l'empresari que estigui convençut que cal emprar el català en les seves comunicacions amb el client, tindrà en compte la sèrie de mesures escaients (entre elles, s'adreçarà a qui li mereixi més confiança en el nivell lingüístic, per la qual cosa l'Administració ha de subministrarli l'ajut tècnic que li demani. L'Administració està obligada a complir més bé que molts turistes que van fer el servei de traduir els missatges dels establiments turístics). La qüestió és: com desvetllar aquest convenciment?

La resposta, i acabo ja aquesta digressió respecte a l'estament econòmic, em porta a referirme novament a l'estament civil, ja que una «irlandització» significaria una renúncia a exigir als dirigents empresarials l'ús del català, els quals, d'aquesta forma, tindrien una actuació d'omissió justificada. La lleialtat lingüística, ni que sigui tan sols passiva, ha de continuar existint, i ha de ser copsada per l'Administradó mitjançant enquestes i estudis oferts a l'empresariat respecte a l'acceptació del català en l'àmbit comercial.³

Generalment, s'emfasitza el paper que ha de tenir l'Administració en el procés de normalització lingüística i no es dóna prou importància a l'estament econòmic. En canvi, aquest estament pot condicionar l'existència d'una llengua, ja que el món del consum és, atesa la naturalesa de la (nostra) societat, omnipresent i prestigiós i, al seu costat, l'Administració i la comunicació personal no institucionalitzada perden prestigi. Un convenciment total d'emprar el català al món empresarial obligaria fins i tot l'Administració a afavorir aquesta presència mitjançant mesures escaients.

Un cop especificats i comentats breument els eixos sobre els quals gira la normalització lingüística, cal veure com el Pla Troncal General els im-Page 183brica i dóna responsabilitat a cadascun d'ells (és per aquest motiu que anteriorment deia que les aportacions dels especialistes en les ciències socials haurien de tenir en compte aquests eixos).

Aquest índex consistirà en un estudi periòdic (efectuat cada dos anys, per exemple) en forma de mostra sobre la situació del procés de normalització lingüística. Mitjançant la puntuació que s'adjudiqui als factors que hi intervinguin s'obtindrà un nombre final o índex que, en si mateix, serà completament arbitrari, però que constituirà una valoració quantificada de la situació. La intenció fonamental és que, en repetirse periòdicament l'estudi, es pugui saber com s'està produint el procés de normalització lingüística; la dada serà científica i irrefutable, de manera que es podrà obviar les impressions subjectives acientífiques actuals. L'INLAC permetrà de ratificar o reorientar, sí cal, el Pla Troncal General.

Actualment, disposem d'estudis parcials sobre els aspectes més diversos del procés de normalització del català: d'una població, d'un sector social, dels padrons, dels cursos de català, enquestes sobre les actituds lingüístiques generals, etc. Però la suma de molts estudis parcials no ens dóna pas un resultat global de la dinàmica del procés de normalització engendrat pel conjunt de la societat catalana.⁴

Constatem, doncs, que cal una valoració global científica del procés de normalització lingüística.

Sabudes les línies bàsiques tècniques d'actuació en cadascun dels eixos-socials de la normalització lingüística (estaments polític, civil, econòmic) mitjançant el Pla Troncal General i sabut l'estat del català mitjançant: l'INLAC (fins a la segona vegada que es dugui a terme no podrem, però, saber la dinàmica del procés de normalització lingüística), els tècnics en normalització lingüística podran començar a elaborar els plans bàsics d'actuació en els estaments esmentats.

A partir d'aquests plans es podrà començar a concretar les actuacions, necessàries en els sectors compresos en aquells estaments. Per exemple: els mitjans de comunicació dins el sector serveis en l'estament econòmic; la joventut com a grup social dins l'estament civil, etc. Els programes: d'aquests plans poden ser adreçats a persones, directament, o bé a les persones a través de les seves activitats.

Aquests plans tindran en compte els requisits indispensables de prioritats, recursos, etc, sempre d'acord amb les directrius marcades. D'aquesta manera, el conjunt de plans parcials tindran una coherència i complementarietat. L'ideal, que en aquests casos no sempre es compleix per part d'una Administració, és que qualsevol mena d'actuació normalitzadora fos feta en el marc dels plans previstos (en realitat, caldria que tots els plans fossin conseqüència necessària i, per tant, prevista, del Pla Troncal General).

Per descomptat que, tot i que els tècnics en normalització lingüística, comptaran amb el guiatge del Pla Troncal General per poder elaborar els plans sectorials, hauran de comptar també amb l'assessorament tècnic d'especialistes i professionals en cada cas.

L'elaboració, l'execució i la difusió del Pla Troncal General (i els plans parcials conseqüents) són tasques pròpies de la Generalitat de Catalunya i més específicament de la seva Direccó General de Política Lingüística. Atesa la importància que un Pla per normalitzar el català ha de tenir en la nostra societat (i també en d'altres d'alienes), caldria replantejar si l'actual consideració de la normalització com un «afer cultural» és prou vàlida o si no fóra millor considerarlo com un «afer d'Estat» que, pel cas, voldria dir de Presidència.

En aquest cas difusió vol dir no tan sols comunicar-ne l'existència del pla, sinó també procurar-ne l'acompliment de les responsabilitats que pertoquin a cada col·lectiu.

Caldria que el Pla Troncal General fos assumit per totes les forces polítiques i sindicals, si més no les més significades, de Catalunya.

Aquest consens és importantíssim, ja què és l'única forma que, en l'aplicació, es trobaran les col·laboracions necessàries que demostrin que hi estan realment interessades i amb interès de collaborar-hi.

És arribada l'hora en què les universitats han de tenir un paper en el procés de normalització lingüística. Si en la confecció de l'òptim social global caldrà comptar amb l'aportació científica universitària —encara que de moment es fes a títol particular—, posteriorment, un cop aprovat el Pla Troncal General, les universitats han de saber el que han de complir i ho han de fer saber a la societat en general. El divorci actual és incomprensible, atès que en moltes tasques hi hauria d'haver una col·laboració intensa i profitosa a causa de la naturalesa del que fan ambdues institucions; el Pla Troncal General seria el marc que regularia aquesta relació ara insatisfactòria, però potencialment fructífera.⁶

Page 188

És, sens dubte, el més oblidat, en general, en el procés de normalització lingüística, al qual ja m'he referit anteriorment.

Aquí vol dir, per definició, tota la societat no compresa en apartats anteriors. És absolutament fonamental: és cert que la normalització lingüística. Depèn de vostè/tu», però també ho és que la població, en general, s'està sentint desemparada lingüísticament. No sap què ha de fer, no sap què fa la Generalitat. No sap realment de qui/què depèn el futur del català.

Fer públic el Pla Troncal General tranquil·litzaria, en primer lloc, la població. En segon lloc, caldria fer arribar en què ha de col·laborar realment cadascú per poder assolir la normalització lingüística. En tercer lloc, les entitats sabrien el paper que haurien de dur a terme, emmarcat com una funció que només elles poden efectuar, dins l'esquema d'actuació del Pla Troncal General.

Per vetllar pel compliment del Pla Troncal General, hauria de crear-se un Consell de revisió del Pla Troncal General, format per persones de la Direcció General de Política Lingüística i especialistes convidats per a aquesta tasca, sigui corporativament a través d'universitats o altres institucions normalitzades del català, sigui a nivell personal. La funció hauria de ser revisar el procés de normalització lingüística general i les distintes etapes exposades.

-------------------------

^* L'elaboració d'aquesta proposta de Pla Troncal General ha comptat amb diversos ajuts (com els corresponents a I'INLAC en què alguns especialistes ja hi van fer alguns esbossos); en altres casos, les converses més o menys informals m'han representat unes col·laboracions molt entiquidores. Vull destacar, en aquest sentit, i en primer lloc, el personal de la dgpl, ja que en major o menor grau n'he rebut observacions, crítiques, aportacions en definitiva que m'han estat útils. A més; Albert Bastardas, Aina Moll, Gabriell Planella; Alejandro Costa i Jordi Augusto (uab), Àngel Hevia (eco, s. a:), Francesc Hernandez i Francesc Mercader (gabise, s. a.), respecte a I'INLAC. A tots, el meu agraïment.

[1] Això es produïa al 1986-87. Anteriorment, al 1982-83 jo mateix havia començat a reclamar i dur a terme, fins al punt que em fou acceptada una acció triple per desenvolupar la normalització lingüística: a) Accions preparades per la mateixa DGPL, a fi d'augmentar l'ús del català per àmbits (com la campanya duta a terme en l'àmbit de la restauració); b) Creació de Serveis de Català d'àmbit municipal perquè tinguessin, entre altres, la funció d'executar a nivell territorial les esmentades campanyes de tipus «complet» i no d'estricta propaganda (com la del «Depèn de vostè» o la de «la Norma»), i c) Coordinació d'aquestes accions amb totes les persones i institucions preocupades per la normalització lingüística a través d'una Revista de Normalització Lingüística. Era un embrió d'actuació planificada que trobà un suport desigual.

[2] Aquesta afirmació pot semblar ara pràcticament òbvia. D'aquesta necessitat, me'n vaig adonar especialment quan en 1982-83, fruit d'una relació sovintejada amb especialistes en diverses ciències socials, obtenia respostes que venien a dir que si el procés de normalització del català no comptava amb la psicologia, geografia humana, economia, etc, no s'hi podria fer gaire cosa. Cadascú creia que la «seva» ciència social era bàsica per encarrilar el català. Traslladades aquestes opinions formalment a la Direcció General de Política Lingüística, no s'hi trobava l'acolliment que hauria estat necessari. Val a dir que aleshores, en l'opinió d'especialistes relacionats amb la normalització lingüística («sociolingüistes»), aquest procés semblava una matèria, un afer intern de la sociolingüística (i encara més: bàsicament dels lingüistes). L'opinió, però, ha anat canviant i s'ha obert cada cop més a la col·laboració dels presumptes intrusos d'altres ciències.

[3] Al 1983 vaig promoure la realització de diversos estudis sobre aquest aspecte: un d'ells per saber per què determinades empreses començaven, aleshores, a emprar el català i quina era la seva experiència en aquest sentit; un altre sobre l'acceptació del català per part dels comerciants; un darrer, el més important, sobre l'acceptació o rebuig del català per part dels consumidors, en forma d'enquesta. El primer estudi no s'ha dut a terme; el segon, es va dur a terme però no ha estat publicat; el tercer, la necessitat del qual de ser dut a terme va ser requerida també en el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, va ser realitzat entre 1986 i 1987 (juntament amb el dels comerciants) i ha estat publicat per la dgpl el 1989 sota el títol La llengua en el món del comerç. L'actitud dels catalans davant l'ús comercial del català. Els resultats d'aquests estudis són, en línies generals, íorça positius. Ara caldrà veure com fa incidit la dgpl aquest estudi en el món empresarial i els resultats finals obtinguts.

[4] Cal dir que és molt difícil de fer una avaluació d'una «campanya» (o sèrie d'accions) adreçada a un sector concret (per exemple, la ja esmentada de la restauració). La raó és que el canvi lingüístic s'efectua per múltiples motius, d'entre els quals, per descomptat, deuen ser fonamentals les campanyes institucionals; però no es pot oblidar que en el procés de normalització lingüística participen particulars i entitats i empreses a més de les institucions. És un procés obert i globalitzador per naturalesa, amb efectes múltiples constants. Per això, les avaluacions de les accions tenen una validesa relativa i de difícil apreciació. Té més efectivitat una avaluació sectorial global com la que es proposa mitjançant l'INLAC.

[5] Exemples: comerç, indústria, serveis en l'àmbit econòmic; joventut, immigració, esports i lleure en el civil; administració, ensenyament, sindicats en el polític. Les divisions conceptuals d'aquesta mena sempre són relatives i molt discutibles. Més que no trobar una classificació definitiva, es tracta de consensuar la classificació més vàlida (una de les divisions que vaig promoure a la dgpl és la d'àmbits amb ànim de lucre i aquells que no en tenen com a finalitat primordial; és una divisió absolutament criticable, però que ha resultat vàlida com a punt de partida).

[6] Un dels aspectes més importants en què les universitats han de collabotar en eí procés de normalització lingüística és la formació idònia del personal que hi ha de treballar. Una universitat és una institució per formar professionalment persones perquè siguin útils a la societat a què pertanyen. Les nostres universitats han de fornir a l'Administració en general (ja que no hi ha altte tipus de sortida professional en aquest cas) llicenciats degudament preparats per treballar en la normalització del català. La societat té el dret d'exigir a la universitat aquesta prestació. L'Administració no és, en canvi, una institució on s'hagi de formar el personal, llevat del reciclatge per a la mateixa carrera administrativa o bé de la celebració esporàdica de cursets o seminaris específics. Els estudis sobre normalització lingüística haurien d'incloure necessàriament coneixements de sociologia, psicologia, antropologia, demografia, geografia humana, economia, dret, ciències polítiques i de la comunicació. Naturalment, això no vol dir una acumulació extraordinàriament extensa de coneixements, sinó una elaboració interdisciplinària de matèries enfocades cap al procés de normalització lingüística. Cal dir-hi, sense cap por, que aquest procés pot (ha de) ser enfocat i treballat des de les ciències socials, i no cal necessàriament per fer-ho la llicenciatura en filologia. És hora ja de rebutjar la confusió entre lingüistes (que treballen per al corpus lingüístic i que han de tenir una determinada preparació) i «normalitzadors» (o «planificadors») de la llengua, ja què una formació i altra no es requereixen mútuament. Una altra cosa és que la col·laboració dels professors de català, dels assessors lingüístics i, en general, dels qui treballen sobre el corpus, sigui imprescindible per a la normalització del català. Com també n'és, d'imprescindible, la funció dels escriptors, dels periodistes, etc.