Els pactes en previsió de la ruptura matrimonial

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Càrrec de l'autor:Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva
Pàgines:227-247
RESUMEN

1. Introducció - 2. Els pactes en previsió de la ruptura matrimonial com a manifestació de la contractualització del matrimoni - 2.1. Noves bases o regles que permeten prefigurar els efectes de la possible ruptura matrimonial - 2.2. Aplicació supletòria dels pactes en previsió de la ruptura a les parelles estables - 3. Formalització dels pactes en previsió de la ruptura matrimonial - 3.1.... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 227

1. Introducció

L’admissibilitat dels pactes en previsió de la ruptura matrimonial al Codi civil de Catalunya ja no pot ser qüestió de debat en estar expressament admesos i regulats in extenso, singularment, a l’article 231-20. La seva admissió s’assenta en la nova contemplació del matrimoni com un contracte, sens perjudici de la singularitat del seu objecte i de la seva causa, i en la mateixa privatització del Dret de família, enfront de les construccions doctrinals de fa un segle que inclús pretenien enquadrar-lo dins el Dret públic.

A l’exposat s’hi uneix la creixent autonomia privada dels cònjuges que es posa de manifest en el limitat àmbit que es concedeix a l’homologació judicial en no poder suplir l’activitat dispositiva dels cònjuges, havent-se de reduir a homologar o no, sense poder fixar el contingut supletori d’allò no homologat (cfr. SAPB, secc. 18a., núm. 251/2010, de 16 d’abril de 2010, que, per a la legislació derogada del CF català, reduïa l’homologació a que no hi hagi perjudici per als fills menors o incapacitats). Així, amb el vigent Codi civil de Catalunya, conforme a l’art. 233-3.1, ha d’homologar-se tot l’acordat lliurement pels cònjuges, llevat en els pactes o condicionants que no siguin conformes a l’interès dels fills menors o incapacitats. Per altra part, la protecció a cada cònjuge (al marge de la clàusula rebus sic stantibus, arts. 233-7 i 231-20.5) es confia a la necessària i individual assistència lletrada independent per a cada cònjuge, fins i tot encara que la separació o divorci sigui de mutu acord (art. 233-5.2).

2. Els pactes en previsió de la ruptura matrimonial com a manifestació de la contractualització del matrimoni

Els pactes, com el matrimoni, són susceptibles de no ser considerats com un autèntic contracte, no només per raó de l’objecte o la causa, sinó també per raó de les obligacions sinal·lagmàtiques. En efecte, encara que hi ha un conjunt d’obligacions de cadascun dels cònjuges, o inclús és possible que siguin només d’un d’ells, això no exigeix que a l’assumit

Page 228

per un hagi de correspondre una recíproca obligació de l’altre, sinó que fins i tot han de ponderar-se en la seva exigibilitat conjuntament, admetent-se de forma expressa la clàusula rebus sic stantibus, cfr. 231-20.5. Això no obstant, entenc que no impedeix –llevat que es restringeixi el concepte de contracte als mers negocis patrimonials– considerar-los com un contracte, sobretot si es pensa que la seva causa no és patrimonial, ni als possibles desplaçaments patrimonials –que puguin resultar d’aquests pactes– els ha de ser exigible una altra causa distinta de la denominada causa familiae.

Causa familiae que ha d’afirmar-se que no pot reconduir-se a cap dels supòsits clàssics d’onerosa o gratuïta, es tracta d’una causa atípica, en el sentit de causa objectiva específica en la que encara que falti el preu o contraprestació en les obligacions assumides per cada cònjuge, no per això s’exclou que la seva naturalesa no és onerosa (o més exactament caldria precisar que, en tot cas, encara que falti el preu no és gratuïta), i, per descomptat, no és acte transaccional (juntament amb no existir conflicte de present, tampoc no es donen ni els seus requisits, ni els seus efectes). Aquesta concepció causal –de la denominada causa familiae– influeix en matèria de forma, de tributació, d’incidència respecte dels creditors o en el contrast per a la seva validesa amb les normes imperatives.

El reconeixement d’aquests pactes també ve facilitat per l’evolució des del matrimoni-institució, o amb la regulació imperativa a la que els cònjuges s’adherien sense poder alterar el seu contingut, fins al matrimoni-contractual, o dit en compendiada expressió anglosaxona «From status to contract». No és casual que sigui el sistema angloamericà on neixen, la seva admissió la facilita el fet que el sistema del Common Law estigui més lligat al pacte que a la regulació legal positiva, pròpia del sistema continental del Civil Law.

La contractualització del matrimoni, en modificar-se els límits d’allò susceptible de pacte en capítols matrimonials, i inclús en aquests mateixos pactes en previsió de la ruptura matrimonial, no impedeix que el matrimoni segueixi sent l’estat civil per antonomàsia, encara que ara ja no impliqui limitació de la capacitat d’obrar, ni de la llibertat dels cònjuges. El transcendent és que l’status familiae, que encara actua limitant la matèria susceptible de pacte, implica reconèixer un interès comú familiar, cfr. a l’efecte, art. 236-2 (que imposa com a inexcusable que s’exerciti la potestat parental «en el marc de l’interès general de la família»).

2.1. Noves bases o regles que permeten prefigurar els efectes de la possible ruptura matrimonial

A l’expressa admissió pel Codi civil de Catalunya d’aquests pactes s’hi uneix, a més, que la reforma operada pel Codi incideix en la contractualització del matrimoni, i, per altra part, no pot desconèixer-se que en aquest àmbit el rellevant és l’art. 10.1 CE (i no l’art. 39, encara que pugui servir de complement), ja que la celebració del matrimoni no pot restringir els drets i deures fonamentals dels cònjuges, que conserven intacta la seva dignitat de persona i íntegra capacitat d’obrar, tot això facilita el camí a la seva admissió i, per tant, la consegüent regulació positiva.

Sobre tals pilars, els pressupòsits que permeten prefigurar els efectes de la possible ruptura matrimonial són els següents:

  1. La major llibertat individual en matèria de separació i divorci, doncs justament la previsió que puguin arribar a donar-se és el que justifica les previsions d’aquests pactes.

    Page 229

  2. La desaparició de la separació o divorci culpables, encara que una de les qüestions debatudes segueixi sent fins a quin límit pot pactar-se sobre les causes de divorci o la seva mateixa al·legació, vgr. exclusió del deure de fidelitat o convivència.

  3. La constant evolució, i ampliació, de l’àmbit d’autonomia de la voluntat dels cònjuges (pràcticament s’admet al nostre Ordenament positiu el divorci consensual) i de la seva llibertat individual; així com el lliure desenvolupament de la seva personalitat i la dels propis descendents, dins l’àmbit matrimonial i familiar.

  4. La consolidació de l’evolució desenvolupada en matèria d’ordre públic familiar (ara de marcat caràcter constitucional) i d’igualtat dels cònjuges.

  5. La pròpia redefinició del denominat interès comú familiar que ja no és un fi públic abstracte i imposat, o condicionat, pel Poder polític (singularment accentuat, encara que pugui ser-ho amb diferents orientacions, en els sistemes menys democràtics), sinó que ara és el resultat de la confluència dels interessos comuns de tots els integrants de la família. Així, enfront de la família de sistema jerarquitzat, jerarquia que era entre els cònjuges (del marit sobre la dona) i dels progenitors sobre els fills, els drets dels quals no estaven ni especialment reconeguts, ni, per tant, protegits; ara, preval la igualitària, o de sistema democràtic, que no implica que cada membre de la família pugui fer el que el seu propi egoisme li demani, sinó que el seu actuar dins la família ve influït pels principis de solidaritat i d’igualtat, tant generacional, com respecte del més dèbil o perjudicat, sigui un dels cònjuges o qualsevol dels descendents. Per altre costat, no necessàriament comuns a ambdós cònjuges, ja que pot haver-hi fills d’anteriors matrimonis de qualsevol dels cònjuges integrats en la família recomposta, cfr. art. 231-1.2 sempre «que convisquin en el mateix nucli familiar».

  6. La salvaguarda de la unitat familiar i d’altres pretesos interessos superiors o públics no poden mostrar-se tan rellevants com per sacrificar els interessos, ni menys els drets o llibertats fonamentals, sigui dels cònjuges o dels fills. Això no impedeix que el desenvolupament de la pròpia personalitat –de tots els integrants, o sigui cònjuges i fills– es pugui fer participant en l’experiència...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA