Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui/1
| Autor | Carles Duarte i Montserrat |
| Páginas | 291-293 |
Josep Ruaix i Vinyet, Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui/1, edició de l'autor, Barcelona, 1994.
Page 291
La contribució de Josep Ruaíx i Vinyet a la difusió del coneixement de la llengua catalana ha estat i és certament extraordinària. Els seus materials didàctics per a l'aprenentatge del català han exercit una influència ben positiva en la millora de la quantitat i de la qualitat de l'ús del català.
Observador atent dels comportaments lingüístics i gran coneixedor de la tradició i de la bibliografia lingüística catalana, Josep Ruaix i Vinyet ha publicat, a més d'obres pedagògiques, diversos estudis sobre aspectes de la llengua que generen dubtes i polèmiques (Punts conflictius del català, 1989).
Ara Josep Ruaix ens presenta el primer volum d'un nou llibre, Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui/1, en el qual es combinen les dues orientacions que caracteritzen el seu treball lingüístic. Es tracta d'una obra plantejada com un curs d'aprofundiment lingüístic, que inclourà unes pràctiques de correcció, i alhora com un recull de reflexions sobre el bon us de la llengua.
Aquesta obra es divideix en set capítols: i. Interferència del castellà; n. Analogies antitradicionals; m. Mecanicisme i ultracorrecció; iv. Aplicació precipitada de propostes infundades; v. Esnobisme, relaxació, empobriment; vi. Manca d'informació sobre novetats; novetats discutibles; vn. Defectes estilístics freqüents. D'aquests set capítols, trobem dins del volum que ressenyem els tres primers.
A la presentació del llibre, Josep Ruaix explicita els tres grans crite-
Page 292
ris rectors que el guien a l'hora de formular les seves observacions: la unitat de la llengua, la seva personalitat i la seva dignitat.
Al capítol i, dedicat a la interferència del castellà, l'autor examina aspectes de fonètica i ortografia (obertura de la vocal neutra, proliferació de la ela dental,...), de mor-fosintaxi (anteposició del verb -en castellà: «fue llevado Jesús por el Es-ptritu» I en català: «Jesús fou endut per l'Esperit»-, calcs que afecten l'article -per exemple «La institució tal ja ha complert (els) quaranta anys», on l'ús de l'article els té un caràcter abusiu-, l'ús del li pleo-nàstic anticipat, que Ruaix condemna -així, doncs: «Diré a la senyoreta que m'enredes» és preferible a «Li diré a...»-, calcs que afecten les preposicions -per exemple Ruaix critica com a castellanisme la construcció «Als dos dies d'arribar al poble...», que hauria de ser «AI cap de dos dies d'arribar al poble...»-, calcs que afecten les conjuncions -per exemple el com superflu a «No eren tan importants (com) perquè hi dediquéssim la nostra atenció»,...) i de lèxic Í estilística (hipocorístks acastellanats, els noms d'operació tècnica -que Ruaix aconsella d'acabar en -atge i no en -at- i els castellanismes lèxics). Aquest primer capítol del llibre es tanca amb els útils apèndixs següents: «Ordre epigramàtic o funcional de la frase», «Pleonasmes amb els pronoms febles», «Sobre les construccions reflexivo-passiva i reflexi-vo-impersonal» i «Breu ullada sobre la distribució com j com a».
Josep Ruaix dedica el segon capítol del llibre a les analogies antitra-dicionals. Dins d'aquest capítol Ruaix es refereix a la flexió verbal (morit,...), a l'ús incorrecte dels verbs telefonar, trucar i escriure com si fossin transitius, a l'ús de reflexionar que estableixen els diccionaris i que Ruaix, possiblement amb raó, considera estrany (Ruaix propugna reflexionar sobre un projecte i no reflexionar un projecte, com fixen els diccionaris), a l'abús de només, que en alguns casos considera preferible substituir per solament, sols o únicament, etc.
Al tercer capítol Ruaix s'ocupa dels fenòmens de mecanicisme (aplicació mecànica, forçada, de determinades regles) i d'ultracorrecció (exageracions que van més enllà de la veritable correcció). En aquest capítol Ruaix es refereix, entre altres punts, a les accentuaciones forçades de noms greco-Ilatins, a grafies forçades, com la doble n de tennis o es-cànner, mots procedents de l'anglès, on la doble n es pronuncia com una « simple, a la zz de pizzeria, que Ruaix proposa d'escriure amb tz. Una de les matèries que Ruaix analitza dins d'aquest capítol és l'ús de la coma en els encapçalaments de les cartes, que proposa de substituir, seguint, de fet, d'acord amb l'ús del
Page 293
castellà, per dos punts (Benvolgut amic,/:). En relació amb aquesta qüestió, sorprèn que Ruaix afirmi que «la fórmula d'encapçalament no és pròpiament un vocatiu» (pàg. 103), quan precisament el seu caràcter vocatiu explica l'ús tradicional en alemany d'un signe d'admiració a l'acabament d'aquesta fórmula de salutació inicial. A més, l'ús de la coma és general en francès, anglès, alemany o italià. Sembla, doncs, que Ruaix es precipita quan conclou que «s'hauria d'abandonar l'ús de la coma en els encapçalaments dels textos» (pàg. 104), sobretot si tenim en compte que els manuals catalans actuals de correspondència comercial i administrativa (Osvald Cardona, Meritxell Sales, M. Teresa Cairat - Anna Zamora, el llibre La carta publicat pel Govern d'Andorra,...) fan servir habitualment la coma en aquest cas. En relació també amb el llenguatge administratiu, cal assenyalar un altre aspecte discutible d'aquest tercer capítol: la defensa que Ruaix hi fa de l'ús de previ, prèvia com a ablatiu absolut («prèvia consulta a...»). Sense discutir l'explicació que Ruaix ens dóna per defensar-ne la correcció, ens inclinem a considerar que es tracta d'un ús que encarcara l'expressió i que la fa forçada, poc natural. Creiem que és preferible recórrer en aquest cas a solucions més usuals com després de (consultar) o un cop (consultat).
Al costat dels punts d'aquest capítol que he volgut destacar, podríem esmentar-ne molts altres igualment interessants, com la defensa que Ruaix fa de l'admissió de les construccions a començaments de, a finals de, de cara a (en sentit figurat), en relació a.
La publicació d'un llibre com el que ara ressenyem és sens dubte una aportació molt valuosa a la reflexió sobre el bon ús de la llengua catalana. Josep Ruaix i Vinyet, amb el seu admirable sentit de la llengua, ens ofereix una obra que caldrà tenir molt en compte d'ara endavant.
