Els noms propis geogràfics no catalans

1.1. Un dels problemes menys estudiats en relació amb la traducció és el tractament que han de rebre els noms propis en la llengua d'arribada. L'objectiu d'aquest article és aprofundir en aquesta qüestió i, més concretament, analitzar els problemes que planteja l'escriptura dels noms propis geogràfics quan la llengua d'arribada és el català.

En llegiria¹ bibliografia sobre aquest matèria, de seguida es fan evidents les divergències entre els autors que en parlen pel que fa a la terminologia emprada.

1.2. L'onomàstica, que és la branca de la lingüística que estudia els noms propis, es divideix en antroponímia i toponímia, que tracten, respectivament, dels noms propis de persona (antropònims) i dels noms propis geogràfics. En general, però, es considera que el terme nom de lloc (o topònim) comprèn tots els noms propis geogràfics. Així, per exemple, Joan Coromines, en la «Introducció a l'estudi de la toponímia catalana» dels Estudis de toponímia catalana, afirma:²

L'estudi dels noms de lloc és una de les coses que més han desvetllat la curiositat dels erudits i àdhuc la del poble en general. És natural que sigui així. Aquests noms s'apliquen a l'heretat de què som propietaris, o a la muntanya que enclou el nostre horitzó, o al riu d'on traiem l'aigua per regar, o al poble o la ciutat que ens ha vist néixer i que estimem per damunt de totes les altres, o a la comarca, el país o l'estat on està emmarcada la nostra vida col·lectiva.

I, en el pròleg de l´Onomasticon Cataloniae³ ratifica —traduint literalment del francès un article seu recollit en els mateixos Estudis de toponímia catalana (vol. II, 1970, p. 255-270)—:

L'Onomasticon Cataloniae serà un vast recull d'onomàstica que enregistrarà i explicarà etimològicament [...] tots els noms de lloc, morts o vius,Page 25situats en aquest territori; noms de lloc en la més ampla accepció del mot: noms de llocs habitats, indrets (sigui quina sigui la importància de cada un), noms de cursos d'aigua o d'estanys, nom[s] d'accidents geogràfics, de cases aïllades, de coves, fonts, arbres renomenats, etc.

Així mateix, Lluís Basseda, en la «Toponymie historique de Catalunya Nord», publicada en la revista Terra Nostra, ens fa saber:⁴

[...] j'étudie séparément, par ordre alphabétique, les toponymes usuels (montagnes, rivières, regions, surtout localités), [...].

Per la seva banda, Enric Moreu-Rey defineix la toponímia de la manera següent:⁵

La Toponímia és doncs la ciència (que alguns autors han anomenat amb un mot inútilment més complicat: Toponomàstica, que, en tot cas, podria reservar-se per a l'estudi purament lingüístic) que té per objecte els noms propis de lloc (o "topònims").

Hom entén noms de lloc —o noms propis geogràfics— en el sentit més ampli de la paraula: és a dir, tots els noms (simples o expressions compostes) que designen els indrets habitats, tant actualment com antigament (noms de països, de comarques, de territoris de tota mena, d'aglomeracions urbanes o rurals —ciutats, viles, pobles i llogarrets—, o subdivisions d'aquestes aglomeracions —barris, ravals, carrers, places—, o d'edificis aïllats de totes les categories, utilitzats o enrunats: torres, barraques, etc; com també els llocs no habitats (partides, peces de terra campa i boscos, llocdits, objectes característics, roques, arbres eminents); els noms del relleu —interior o coster [sic]— (anomenats "orònims"); de muntanyes, valls, altiplans, illes, caps, cales, badies; els noms de lloc associats amb el pas i els efectes de l'aigua (dits també «hidrònims»), corrent o estancada, terrestre o marítima: mars, llacs, rius i rieres, torrents i barrancs, fonts, estanys, aiguamolls; els noms de les vies de comunicació. I, naturalment, encara, tant si es tracta de noms utilitzats avui dia com si es tracta de noms en desús o "pretèrits".»

Finalment, autors d'altres àmbits científics, com ara Ferran Marín i Jaume Vemet pel que fa al dret, manifesten, en un article publicat en aquesta mateixa revista:⁶

Page 26

Per toponímia hem entès d conjunt dels accidents geogràfics d'un país. D'aquest grup d'elements podem destriar ds noms dds ens locals (topònims majors) de la resta heterogènia de mots (topònims menors), formada per altres noms de lloc com rius, muntanyes, valls, masos, indrets, etc.

Els diccionaris generals defineixen topònim com un «nom propi de lloc» i toponímia com «la branca de l'onomàstica que estudia els topònims», i també com el «conjunt de topònims».⁷ En aquesta mateixa línia, pensem que, quan es parla de toponímia —i, per tant, de topònim—, hom s'hauria de referir als noms propis de lloc, habitats o que han estat habitats, i aquest és el sentit amb què nosaltres emprarem aquest terme en el nostre article.

1.3. D'altra banda, la distinció entre toponímia major i toponímia menor és també poc clara. Ja hem vist la que feien Ferran Marín i Jaume Ver-net. Altres autors consideren que el límit entre toponímia major i toponímia menor és d terme municipal: tot el que té una extensió igual o superior al municipi es considera toponímia major, i tot el que té una extensió inferior al municipi es considera toponímia menor (aquesta distinció sovint es fa extensiva als noms d'accidents geogràfics, en què serien topònims menors ds torrents, els turons i les fonts situats dins el territori d'un municipi).

Hi ha autors, però, que consideren que no és lícit de distingir aquests dos conceptes:⁸

[...] no hi ha veritable diferència objectiva, des del punt de vista científic de l'Onomàstica (no així des de la geografia humana o física, la història, el jurisme, la cartografia o el turisme), entre la toponímia que hem anomenat, paternals, menor i la que hom eleva a major. Recorrem un cop més a una exemplificació genèrica: si en d lloc on hi ha en principi una partida, un tros de terra anomenat, doncs, hi neix un poble, i aquest poble creix, tindrem que el topònim corresponent, inicialment menor i minoríssim, acaba essent major (si el poble pren, com és presumible, d nom preexistent dd lloc on ndx), i fins potser dels més coneguts i per tant valorats.

Page 27

En el context conceptual més restringit en què ens movem en aquest article, i atès que és una distinció que ens pot ser útil, apliquem el terme toponímia major als nuclis de població —siguin municipis o no. Apliquem, en canvi, el terme toponímia menor a les partides, les cases aïllades, etc; és a dir, a noms de lloc que no contenen elements més simples en què es puguin subdividir.⁹

Finalment, cal afegir que en aquest àmbit alguns autors empren també el terme entitat menor, que s'aplica als noms de lloc que no tenen categoria de municipi. El terme entitat major no es fa servir.

Davant tota aquesta diversitat terminològica, hem considerat convenient de fixar el sentit dels termes que emprarem al llarg d'aquest treball. Fins ara hem explicat l'ús que farem dels termes topònim, toponímia, toponímia major i toponímia menor. En el quadre 1 podem veure reflectida l'estructura jeràrquica que relaciona tots els termes utilitzats en aquest article.

De totes aquestes classes de noms, en aquest article tractarem, especialment, de l'escriptura dels noms propis geogràfics següents:

1. Els noms propis que designen els cossos celestes.

2. Els noms propis terrestres que designen els accidents geogràfics de fora dels Països Catalans.

3. Els exotopònims, és a dir, els noms propis terrestres que són de fora dels Països Catalans i que designen llocs habitats —o que han estat habitats.

En els noms propis geogràfics podem distingir conceptualment dos elements: la part genèrica (o genèric) i la part concreta, que és un complement adjectival o preposicional d'aquella.

Només hi ha un genèric o apel·latiu per a cada nom, que pot ser explícit o implícit {el llac Ness, [la ciutat de] Londres). La resta —la part concreta— és nom propi, entès en sentit estricte. Així, diem la comarca de la Vall d'Aran {en què la comarca és la part genèrica —es tracta d'una comarca—, de és el nexe d'unió i la Vall d'Aran és la part concreta), però la vall d'Aran (en què

29. Vegeu la «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs en català», a Documents de L· Secció Filològica, i, 1990, pàg. 141-158, i la «Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català», Documents de L· Secció Filològica, III, 1996, pàg. 55-89Page 41vall és la part genèrica —es tracta d'una vall—, d´ és el nexe d'unió i Aran és la part concreta). Aquesta distinció té repercussions importants pel que fa a la grafia del nom propi, com podrem veure en l'apartat 4.2.3.

Segons M. Teresa Espinal, el genèric és un classificador lèxic que pot fer transparent (és a dir, que es pugui reconèixer) un nom propi opac:³⁰

[Hay] NNPP que exigen la introducción de clasificadores léxicos: es decir, nombres comunes que proporcionen al receptor del mensaje información sobre la denotación del nombre, cuando esta no pueda suplirse por anàlisis semàntico, por ejemplo:

(28) Ratheim : la ciudad de Ratheim »Hudson : el río Hudson »Tipp-Ex : liquido corrector Tipp-Ex

»Dado que el significado lingüístico de dichos NNPP es opaco, con la introducción de un NC su interpretación se vuelve transparente.»

Centrant-nos ja en la traducció, observem que, pel que fa als noms propis geogràfics, hi ha dos usos ben diferenciats d'aquests noms en els textos escrits: d'una banda, l'ús de la forma tradicional; de l'altra, l'ús de la forma oficial segons la legislació. De vegades, aquestes formes es diferencien ostensiblement.

Sense voler pontificar sobre aquesta matèria, però amb el desig de poder oferir eines útils als traductors, donem a continuació uns criteris que, si no indiquem explícitament una altra cosa, serveixen per a l'escriptura dels noms propis geogràfics no catalans en els textos oficials i en tota altra mena de textos, però especialment en els periodístics i en els científics en general.

Page 57

En aquest estudi hem pogut veure que la bibliografia sobre la traducció dedica molt poca atenció al tractament dels noms propis. Nosaltres, en canvi, hem arribat al convenciment que aquesta és una qüestió que no pot ésser considerada, ni de bon tros, d'una manera banal, ni des d'un punt de vista extern, només en relació amb els noms comuns.

Entre tots els aspectes que hem tractat, els que ens agradaria de destacar són els següents:

— Cal tenir en compte la importància de les propietats dels noms propis a l'hora de tractar-los amb vista a la traducció.

— Calen estudis exhaustius dels diversos aspectes relacionats amb el tractament dels noms propis en la traducció.

— És essencial que, al més aviat possible, els traductors puguin disposar d'uns criteris clars i pràctics per a la transliteració i la transcripció dels noms propis de llengües que fan servir un alfabet no llatí.

— Recordem que, per als noms propis geogràfics catalans i aranesos, hem de fer servir la forma oficial en tota mena de textos.

— Quant als noms propis geogràfics no catalans, si tenen forma tradicional en català, aquesta és la que hem de fer servir arreu; si no en tenen, haurem de procedir a adaptar-los formalment. En aquest cas, optarem per la transcripció o la transliteració segons el tipus de text que traduïm, o bé, excepcionalment, optarem per la traducció (la plaça Roja),

— En el tractament dels noms propis geogràfics de les llengües que no fan servir alfabet llatí, cal anar amb compte amb les interferències que provoquen les transcripcions de llengües d'ús internacional, com l'anglès o el francès. Pel que fa a l'acceptació d'aquestes transcripcions com a universals, una decisió raonable s'hauria de prendre amb el consens dels professionals dels mitjans de comunicació i dels responsables dels països corresponents.

Finalment, esperem que amb aquest article hàgim pogut contribuir a resoldre algunes de les dificultats amb què es troben els traductors a l'hora de tractar els noms propis no catalans, especialment, els noms propis geogràfics, en el procés de traducció.

Page 73

Albaigès, Josep M. «Sobre l'ortografia dels prenoms personals». Societat d'Onomàstica: Butlletí Interior, núm. lxiv (març de 1996), p. 8-9.

Aties universal català. 3 a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991.

Basseda, Lluís. «Toponymie historique de Catalunya Nord». Terra Nostra, núm. 73-80 (1990).

Bastida, Roser [et al.]. Atlas d'Andorra. Andorra la Vella: Govern d'Andorra. Conselleria d'Educació, Cultura i Joventut, 1991.

Bibiloni, Gabriel. «L'article dels topònims». Ronda, núm. 18 (1985), p. 111-137.

Caria, Rafael. Il mondo del Càlic, I: Studi di toponomastica e lessicografia algherese. Sàsser: Editrice Democratica Sarda, 1990.

Catford, J. C. Una teoria lingüística de la traducción. Caracas: Universidad Central de Venezuela, 1970.

Constitució del Principat d'Andorra

. Butlletí Oficial del Principat d'Andorra, núm. 24 (4 de maig de 1993).

Coromina, Eusebi. El 9 Nou: Manual de redacció i estil, Vic: Diputació de Barcelona: Eumo: Premsa d'Osona, 1991.

Coromines, Joan. Estudis de toponímia catalana. Vol. I. Barcelona: Barci-no,1965.

— Estudis de toponímia catalana. Vol. II. Barcelona: Barcino, 1970.

— «Alguns noms propis estrangers usats sovint en forma incorrecta». A: Lleures i converses d'un filòleg. Barcelona: Club Editor, 1971, p. 55-60.

— Onomasticon Cataloniae. Vol. I. Barcelona: Curial Edicions Catalanes: La Caixa, 1989.

Criteris lingüístics. 2a ed., revisada. Barcelona: Universitat de Barcelona. Servei de Llengua Catalana, 1992.

Criteris lingüístics per a la senyalització viària. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1992.

Criteris lingüístics que proposa el Departament de Filologia Catalana per a les emissions de TVE a les Illes Balears. Palma de Mallorca: Universitat de les Illes Balears: Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, [s. d.]. [Exemplar mecanografiat]

Decret 254/1987, de 4 d'agost, pel qual es regula l'ús de les llengües oficials per part de l'Administració de la Generalitat de Catalunya

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 885 (2 de setembre de 1987).

Decret 36/1988, de 14 d'abril, pel qual es publiquen en el BOCAIB les formes oficials dels topònims de les Illes Balears

. Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, núm. 51 (28 d'abril de 1988).

Page 74

Decret 140/1988, de 24 de maig, pel qual s'aprova el Reglament de demarcació territorial i població dels ens locals

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1016 (11 de juliol de 1988). [Esmenes en el dogc núm. 1092 (13 gener 1989)].

Decret 61/1990, de 31 de maig, d'ampliació del Decret 36/1988, de 14 d'abril

. Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, núm. 73 (16 de juny de 1990).

Decret 78/1991, de 8 d'abril, sobre l'ús de la toponímia

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1434 (24 d'abril de 1991).

Decret 58/1992, de 13 d'abril, del Govern Valencià, pel qual es regula el procediment per a l'alteració dels noms dels municipis

. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 1775 (5 d'abril de 1992).

Denominació oficial dels municipis de la Comunitat Valenciana. 2a ed. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d'Administració Pública, 1992.

Denominació oficial dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, 1992, València: Generalitat Valenciana. Secretaria General de la Conselleria d'Administració Pública, 1992.

Documents de la Secció Filològica, I. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1990.

Documents de la Secció Filològica, II. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1992.

Documents de la Secció Filològica, III. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1996.

Duarte, Carles. «La tradició administrativa avui: mètodes i problemes». Revista de Llengua i Dret, núm. 11 (juliol de 1988), p. 77-89.

— «Traducció». A: Camps, Oriol [et al.]. La redacció de les lleis. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Escola d'Administració Pública de Catalunya, 1995, p. 149470.

Edicte de 13 de gener de 1993, pel qual es dóna publicitat al nom oficial dels municipis de Catalunya, de les seves respectives capitals i de les entitats municipals descentralitzades

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1704 (5 de febrer de 1993).

Emissores de la Generalitat [de Catalunya]. U[nitat] [d']A[ssessora-ment] L[iNGüísTIc]. Les principals faltes davant el micròfon. L'Hospitalet [de Llobregat]: Centre de Normalització Lingüística, 1986, p. 39.

Espinal, M. Teresa. «Sobre la traducción de los nombres propios». Cuader-nos de Traducción e Interpretación, núm. 11-12 (1989-1991), p. 73-93.

Fabra, Pompeu. Converses filològiques. Vol. VI: Lèxic. Primera part. Barcelona: Barcino, 1955, § 361-366, p. 71-78.

Page 75

— Converses filològiques. Vol. IX: Lèxic. Quarta part. Barcelona: Barcino, 195, § 555-5556, p. 60-62.

— Gramàtica catalana. 15a ed. Barcelona: Teide, 1991. [1a ed., 1956] Generalitat de Catalunya. Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu. Criteris de traducció de noms oficials [Document provisional]. Barcelona, 1996. [Inèdit]

Gran enciclopèdia catalana. 2a ed. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1993.25 v.

Gran Larouse català. Barcelona: Edicions 62, 1990-1993. 10 v. Guia lingüística per a administracions locals. Barcelona: Consorci per a la Normalització Lingüística, 1992. [Fulls datats el setembre de 1995] Institut d'Estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana. Barcelona:

Enciclopèdia Catalana: Edicions 62: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Palma: Moll; València: Edicions 3 i 4,1995. Jané, Albert. Aclariments lingüístics. Vol. I. Barcelona: Barcino, 1973, p. 136-140.

— «Noms del Rosselló». Avui (2 de maig de 1976).

— «Toponímia correcta (III)». Avui (23 de setembre de 1976).

— «El Voló». Avui (15 de febrer de 1977).

— «Els topònims inventats». Avui (8 de juny de 1977).

— «La guingueta». Avui (24 de juliol de 1977).

— «Les majúscules (II)». Avui (12 de gener de 1978).

— «El Roine passa per Lió». Avui (17 de març de 1978).

— «Noms geogràfics». Avui (14 de setembre de 1978).

— «Consulteu els nomenclàtors». Avui (7 d'agost de 1980).

— «Adaptacions ortogràfiques». Avui (20 de novembre de 1980).

— «Cervera de la Marenda». Avui (5 de juny de 1983).

— «Els països imaginaris». Avui (11 de desembre de 1983).

— «Noms estrangers». Avui (20 de febrer de 1984).

— «Topònims alemanys». Avui (18 de maig de 1984).

— «Noms de lloc». Avui (24 de juny de 1984).

Lacreu, Josep. Manual d'ús de l'estàndard oral. 2a ed., rev. i ampl. València: Universitat de València. Institut de Filologia Valenciana, 1993.

Ley 2/1992, de 28 de febrero, por la que pasan a denominarse oficial-mente Girona y Lleida las provincias de Gerona y Lérida

. Boletín Oficial del Estado, núm. 52 (29 de febrer de 1992).

Ley 7/1985, de 2 de abril, reguladora de las bases de régimen local

. Bo-letín Oficial del Estado, núm. 135 (7 de juny de 1985). [Esmenes en el boe núm. 139 (11 de juny de 1985)].

Page 76

Libro de estilo de ABC. Barcelona: Ariel, 1993.

Libro de estilo de El Periòdica de Catalunya. [Barcelona: s. d.] [Exemplar fotocopiat]

Llibre d'estil de l'Avui. [Barcelona: s. d.] [Edició provisional]

Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià

. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 133 (1 de desembre de 1983).

Llei 7/1983, de 12 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 322 (22 d'abrü de 1983).

Llei 3/1986, de normalització lingüística a les Illes Balears

. Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, núm. 15 (20 de maig de 1986).

Llei 6/1987, de 4 d'abril, de l'organització comarcal de Catalunya

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 827 (10 d'abril de 1987). [Esmenes per error tècnic en el DOGC núm. 830 (22 d'abril de 1987)]

Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 832 (27 d'abril de 1987).

Llei 3/1990, de 8 de gener, de modificació de la divisió comarcal de Catalunya

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1243 (17 de gener de 1990).

Llei 8/1991, de 3 de maig, sobre l'autoritat lingüística de l'Institut d'Estudis Catalans

. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 1440 (8 de maig de 1991).

Les majúscules i les minúscules. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Gabinet de Llengua Catalana, 1992.

Majúscules i minúscules. 2a ed. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística, 1992.

Manual de correcció i redacció del Diari de Sessions. Barcelona: Parlament de Catalunya, [1995].

Marín, Ferran; Vernet, Jaume. «El règim jurídic de la llengua en la reto-lació pública, la toponímia i la denominació dels ens locals a Catalunya». Revista de Llengua i Dret, núm. 16 (desembre de 1991), p. 85-119.

Mendieta, Salvador. Manual de estilo de TVE. Barcelona: Labor, 1993.

Mestres, Josep M. [et al.]. Manual d'estil: La redacció i l'edició de textos. Barcelona: Eumo: Universitat de Barcelona: Universitat Pompeu Fabra: Associació de Mestres Rosa Sensat, 1995.

Milian, Antoni. «Notes de legislació i jurisprudència». Revista de Llengua i Dret, núm. 3 (abril de 1984), p. 135-155. [Reproducció del text de la Llei 3/1983, del 15 de juny, de normalització lingüística, p. 140-148]

— «Notes de legislació i jurisprudència». Revista de Llengua i Dret, núm. 4Page 77(novembre de 1984), p. 167-207. [Reproducció del text de la Llei 4/1983, del 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià, p. 172-190]

— «Notes de legislació i jurisprudència». Revista de Llengua i Dret, núm. 8 (desembre de 1986), p. 205-248. [Reproducció del text de la Llei 3/1986, del 29 d'abril, de normalització lingüística, p. 232-246.]

M[inisterio de] O[bras] P[úblicas y] U[rbanismo]. Instrucción 8.1-IC Senalización vertical. Madrid: MOPU. Dirección General de Carrete-ras, 1990.

El(s) modelis) lingüístic(s) de la RTW. [València: RTW, s. d.] [Exemplar mecanografiat]

M[oll], A[ina], «Topònims». A: Línia directa amb la Campanya de Normalització Lingüística. 2a ed. Vol. I. Palma de Mallorca: Campanya de Normalització Lingüística de les Illes Balears, 1992, p. 39-45.

Moran i Ocerinjauregui, Josep. «De re toponymica». Ronda, núm 20 (1986), p. 231-234.

— Consideracions sobre l'onomàstica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1996.

Moreu-Rey, Enric. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Moll, 1982.

Newmarck, Peter. Manual de traducción. Madrid: Càtedra, 1992. El País: Libro de estilo. Madrid: El País, 1990. Proposta de traducció de noms propis. Barcelona: Universitat de Barcelona. Servei de Llengua Catalana, 1991.

Pujol, Josep M.; Solà, Joan. Ortotipografia: Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic. Barcelona: Columna, 1995.

Real decreto 567/1992, de 29 de mayo, [...]

. Boletín Oficial del Estado, núm. 138 (9 de juny de 1992).

Resolució 109/V, del Parlament de Catalunya, sobre la normativa relativa a les denominacions dels municipis i les comarques

. Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 69 (26 de juny de 1996).

R[iba], C[èlia]. «Els nostres topònims». A: Línia directa amb la Campanya de Normalització Lingüística. Vol. V. Palma de Mallorca: Campanya de Normalització Lingüística de les Illes Balears, 1993, p. 50-52.

Sanchis Guarner, Manuel. Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1966.

Servitje, Albert. Llibre d'estil de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona, upf, 1996.

Sol, Ramón. Manual practico de estilo. Barcelona: Urano, 1992. Solà, Joan [dir.]. Llibre d'estil de l'Ajuntament de Barcelona. Barcelona: Consorci per a la Normalització Lingüística: Ajuntament de Barcelona, 1995.

Page 78

Solé, Joan Ramon [et al.]. «Crònica legislativa». Revista de Llengua i Dret, núm. 18 (desembre de 1992), p. 295-296.

Telèfon lingüístic. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Direcció General de Política Lingüística, 1993, text núm. 512. [Recull fotocopiat]

Topografia i cartografia: Assaig de sistematització. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya, 1985.

Turull, Albert. «Dues qüestions de toponímia general (Tema í comentari. Explicació i especificació)». A: Miscel·lània d'homenatge a Enric Mo-reu-Rey. Vol III. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988.

Un model de llengua pels mitjans de comunicació: Llibre d'estil del Diari de Barcelona. 3a ed. Barcelona: Empúries, 1988.

Vila, Marc-Aureli, Aportació a la terminologia geogràfica catalana. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1997. [En curs d'edició.]

---------------------------------------

[1] Agraïm a Josep Moran, membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i director de l'Oficina d'Onomàstica d'aquesta Secció; a Marc-Aureli Vila, membre de la Societat Catalana de Geografia, i a Joan Anton Rabella, membre també de l'Oficina d'Onomàstica, les seves orientacions per a l'establiment de la terminologia que emprem en aquest article. Així mateix, agraïm a la professora Elena Vidal, de la Universitat de Barcelona, les observacions que ens ha fet sobre la transcripció i la transliteració del rus al català.

[2] Vol. 1,1965, pàg. 7.

[3] Vol. I, «Illes Balears», 1989, pàg. VII.

[4] Núm. 70-80 (1990), pàg. 9.

[5] Els nostres noms de lloc, 1982, pàg. 10.

[6] «El règim jurídic de la llengua en la retolació pública, la toponímia i la denominació dels ens locals a Catalunya», Revista de Llengua i Dret, núm. 16 (desembre 1991), pàg.104-105.

[7] Institut d'Estudis Catalans, Diccionari de la llengua catalana, 1995. Aquest mateix diccionari defineix toponomàstica com l'«estudi dels noms propis de lloc», és a dir, com un sinònim de toponímia.

[8] Albert TUrull, «Dues qüestions de toponímia general (Tema i comentari. Explicació i especificació)», a Miscel·lània d'homenatge a Enric Moreu-Rey, vol. III, 1988, pàg. 270.

[9] Vegeu, per exemple, les definicions de toponímia major i toponímia menor de Marc-Aureli Vila en l'obra Aportació a la terminologia geogràfica catalana (en curs de publicació en el moment de redactar aquest article).

[10] Consideracions sobre l'onomàstica, 1996, pàg. 5.

[11] Gramàtica catalana, 15a ed., 1991, pàg. 18-19.

[12] «Sobre la traducción de los nombres propios», Cuadernos de Traducción e Inter-pretación, núm. 11-12 (1992), pàg. 79-95.

[13] «Sobre la traducción de los nombres propios», Cuadernos de Traducció» e Interpretación, núm. 11-12 (1992), pàg. 82-83.

[14] 2a ed., Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1986-1993,25 v.

[15] 3a ed., Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1991.

[16] Documents de la Secció Filològica, III, 19%, pàg. 88-89.

[17] Barcelona, Edicions 62, 1990-1993, 10 v.

[18] Alguns autors, per a llengües determinades, proposen dos tipus de transcripció: la transcripció completa i la transcripció simplificada. Nosaltres ens referirem sempre a la transcripció simplificada, que és la que ens sembla més adequada a tota mena de textos.

[19] Considerem nom propi al-lòcion el nom propi que es fa servir en una llengua altra que la de procedència.

[20] Cf. «Lingüístics and ethnology», a Exploring semantic structures, Munic, Fink Ver-lag, 1975, pàg. 66-78. No ens ha estat possible de consultar directament aquest treball.

[21] Vegeu la «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs en català», &Documents de L· Secció Filològica, 1,1990, pàg, 141-158, i la «Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català», Documents de li Secció Fiblògiat, lli, 1996, pàg. 55-89.

[22] Alguns mitjans de comunicació consideren que, per fer-ne l'adaptació a les llengües romàniques, caldria depurar-lo de la seva excessiva influència de la fonètica anglesa.

[23] El Gran Larousse català, erròniament, compon el nom d'aquest estat amb dues gg: Singgapur

[24] Hi ha autors que s'estimen més de parlar de «versions equivalents», més que no pas parlar de «traducció», per referir-se a aquestes formes.

[25] Josep M. Albaigès, «Sobre l'ortografia dels prenoms personals», Societat d'Onomàstica: Butlletí Interior, núm. lxiv (març 1996), pàg. 9.

[26] Converses filològiques, vol. VI, 1955, pàg. 71-78.

[27] És discutible que les lletres k, w i y es puguin considerar actualment estranyes en català, per tal com figuren en el nostre alfabet.

[28] Converses filològiques, vol. VI, 1955, pàg. 76.

[29] Vegeu la «Proposició sobre els sistemes de transliteració i transcripció dels mots àrabs en català», a Documents de L· Secció Filològica, i, 1990, pàg. 141-158, i la «Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català», Documents de L· Secció Filològica, III, 1996, pàg. 55-89.

[30] «Sobre la traducción de los nombres propios», Cuadernos de Traducción e Interpretación, núm. 11-12 (1992), pàg. 89.

[31] «Sobre l'escriptura dels noms de lloc», & Aclariments lingüístics, vol. i, 1973,pàg. 137.

[32] Converses filològiques, vol, vi, 1955, pàg. 76-77.

[33] El Gran Larousse català, erròniament, compon agut aquest nom: Txernobil.

[34] «Traducció», a La redacció de les llets, 1995, pàg. 164-166.

[35] «La traducció administrativa avui: mètodes i problemes», Revista de Llengua i Dret, núm. 11 (juliol 1988), pàg. 85.

[36] Carles Duarte, «Traducció», a La redacció de les lleis, 1995, pàg. 166.

[37] Diari Oficial de k Generalitat de Catalunya, núm. 322 (22 d'abril de 1983).

[38] Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 143 4 (24 d'abril de 1991). El text d'aquest Decret fa servir Val d'Aran en comptes de Vall d'Aran, com pertocaria (vegeu l'apartat 3.1.2 i la lletra b de l'apartat en què som).

[39] M[inisterio de] O[bras] P[úblicas y] U[rbanismo]. ïnstrucción 8.1-IC Señaliza-ción vertical. Madrid: MOPU. Dirección General de Carreteras, 1990.

[40] Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1992.

[41] Boletín Oficial del Estada, núm. 52 (29 febrer 1992).

[42] Efectivament, el Reial decret 567/1992, del 29 de maig (BOE núm. 138, del 9 de juny de 1992), modifica l'art. 233 del Codi de circulació i canvia la sigla oficial GE per GI en les plaques de matrícula i en els permisos de circulació nous, i també en els vells que es renovin; estableix, així mateix, que aquesta modificació es pot fer també voluntàriament.

[43] «Llista dels noms dels municipis del Principat», a Documents de la Secció Filològica, I, 1990, pàg. 85-118; «Addicions i esmenes a la "Llista de noms dels municipis del Principat" dreçada el 6 de novembre de 1980», a Documents de la Secció filològica, II, 1992, pàg. 71-77, i «Sobre toponímia», a Documents de la Secció Filològica, III, 1996, pàg. 153-169 (vegeu les notes a peu de pàgina de la llista de municipis del capítol XVI, «Les expressions de lloc», de l'obra Manual d'estil: La redacció i l´edició de textos, 1995, pàg. 508-569).

[44] «Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya», Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, núm. 832 (27 abril 1987).

[45] Josep M. Mestres et al, Manual d'estil: La redacció i l'edició de textos, 1995, pàg. 497,

[46] Document Inèdit, 1996, pàg. 24.

[47] Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 133 (1 de desembre de 1983).

[48] Diari Oficial de la Generalitat Valenciana, núm. 1775 (5 d'abril de 1992).

[49] Vegeu les notes a peu de pàgina de la llista de municipis del capítol XVI, «Les expressions de lloc», de l'obra Manual d'estil: La redacció i l'edició de textos, 1995, pàg. 508-569,

[50] Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, núm. 15 {20 de maig de 1986).

[51] Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, núm. 51 (28 d'abril de 1988).

[52] Butlletí Oficial de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, núm .73 (16 de juny de 1990).

[53] Butlletí Oficial del Principal d'Andorra, núm. 24 (4 de maig de 1993).

[54] Roser Bastida et al., Andorra !a Vella, Govern d'Andorra, Conselleria d'Educació, Cultura i Joventut, 1991.

[55] Vegeu, sobre aquesta qüestió, les notes a peu de pàgina de la llista de municipis del capítol XVI, «Les expressions de lloc», de l'obra Manual d'estil: La redacció i l'edició de textos, 1995, pàg. 508-569.

[56] Considerem alfabet llatí el conjunt dels caràcters alfabètics que fan servir les llengües romàniques —català, occità, espanyol, francès, portuguès, italià, romanès, etc.—, que inclou, entre d'altres, la k, la w i la y.

[57] Manual d'ús de l'estàndard oral, 2a ed., 1992, pàg. 335.

[58] Noteu que es tracta d'una adaptació mixta: mig forma adaptada, mig forma original.

[59] Noteu que es tracta d'una adaptació mixta: mig forma adaptada, mig forma original.