Incidència del Conveni-marc per la protecció de les minories nacionals en l'Estatut de les llengües regionals o minoritàries

Si bé actualment es considera que la situació de les minories -vinculades o no a una llengua minoritària- exigeix una solució urgent, si es vol «la consolidació d'una Europa de seguretat democràtica»,¹ aquestaPage 100preocupació ha adquirit força recentment, sobretot a partir dels terribles enfrontaments de l'Europa Central i de l'Est,²

Pel que fa a la voluntat concreta de salvar les llengües minoritàries, la preocupació era molt dèbil o inexistent a l'àmbit internacional fa trenta anys, malgrat l'existència d'una profusa normativa a nivell estatal.³ És a partir dels anys vuitanta quan comencen a donar-se els primers passos seriosos en aquesta direcció.

Exemple d'aquesta sensibilitat, nascuda de les nefastes conseqüències de voler ignorar una realitat social plural, són dos convenis internacionals del Consell d'Europa: La Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals.

La Carta persegueix el repte d'assegurar el plurilingüisme a Europa, atorgant a les llengües que històricament han sofert un procés de minora-ció, un estatut que impedeixi la seva desaparició. Es tracta de protegir les llengües com a element essencial de la cultura, obligant els estats al compliment d'un bloc comú de principis i objectius, seguit d'un sistema gradual de compromisos a aplicar «segons la situació de cada llengua». La Carta protegeix les llengües però no directament els drets de les minories.

La protecció de les minories, i per tant també de les minories lingüístiques, és l'objectiu del Conveni-marc. Però tampoc aquest no reconeix drets, sinó principis que han de complir els estats per mitjà de les legislacions i les polítiques respectives. El sistema de garanties d'execució o compliment és molt feble.

L'objectiu d'aquest comentari és la incidència que el Conveni-marc, adoptat dos anys després de la Carta, pot tenir en l'Estatut de les llengües minoritàries. És evident que ambdós textos fan referència a un problema que continua pendent de solució: el reconeixement dels drets de les minories. En aquest cas, les minories que parlen una llengua minoritària d'Europa. L'adopció d'ambdós convenis és un reflex del que s'ha qualificat com una nova doctrina del Consell d'Europa de reconeixement de les minories per tal d'assegurar el bon funcionament de la democràcia a Europa, condició indispensable per a la seva estabilitat.

Page 101

S'ha afirmat que «el paisatge lingüístic europeu actual es caracteritza per la multiplicitat i la riquesa».⁴ La majoria dels actuals estats europeus han format les seves fronteres a partir de la dominació d'unes comunitats nacionals sobre altres. D'aquí el fenomen dels estats multilingües; de l'existència en cada estat d'almenys una comunitat ètnica que es diferencia de la majoria per la seva llengua i cultura pròpies. «Tan sols Portugal, Malta, Liechtenstein, Xipre i Islàndia escapen a la presència de realitats lingüístiques diferents de la llengua estatal».⁵

Conseqüència d'aquella dominació és que les llengües no oficials han sofert en el transcurs dels segles un procés de minoració, fins a arribar, algunes d'elles, a un perill real d'extinció. Aquest procés afectaria entre 40 i 50 llengües i més de 40 milions de locutors de l'Europa Occidental.⁶

Després d'esmentar aquestes dades, convé subratllar immediatament que no existeix un estudi exhaustiu, rigorós i actualitzat del panorama multilingüístic d'Europa, i així ho ha reconegut l'Oficina Europea de les Llengües Menys Utilitzades. No obstant això, no han mancat esforços considerables en aquest sentit. Així, l'Informe de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, sobre les llengües minoritàries i els dialectes a Europa, de 12 de juny de 1981, anomenat Informe Cirici,⁷ i el més recent del Parlament Europeu, sobre les minories culturals i lingüístiques de la Comunitat Europea, de 13 d'octubre de 1992,⁸ ambdós referits a la situació de les llengües parlades per minories lingüístiques, que, com es veurà més endavant, és un concepte diferent al de llengües minoritàries,

L'Informe Cirici registra 51 llengües minoritàries i dialectes a Europa. Per la seva banda, l'Informe del Parlament Europeu registra 36 llengües parlades per minories lingüístiques a la Comunitat Europea.

Page 102

Algunes dades significatives assenyalades a l' Informe del Parlament Europeu són les següents:

1. Hi ha un grup de llengües la precarietat de les quals és ben patent, tant des del punt de vista legal com del de la seva situació social: L'armi-na, llengua romanç emparentada amb el romanès, parlada a les regions muntanyoses de la Península hel·lènica, i l´ eslau-makendonski o macedoni, existent en la Macedònia grega, el nombre de locutors de cadascuna és d'uns 40.000 individus. En ambdós casos, la font d'aquestes dades és realment antiga: el cens de 1951.

   El pomak, llengua eslava propera al búlgar, se situa encara en un nombre inferior de locutors, uns 27.000 individus a la Tràcia occidental (Grècia), segons el cens de 1971.

   Però la situació pot ser encara pitjor. El kemewek o comuallès, la llengua de Conrualles, es parlada amb fluïdesa per 200 persones. I no hi ha estimacions ni dades censals sobre el nombre de locutors del scots o escocès.

   Resulta innecessari assenyalar que aquestes llengües han quedat reduïdes al llenguatge familiar i col·loquial, sense cap presència pública.

2. Existeix un altre grup de llengües amb un nombre major de locutors però que no tenen cap reconeixement legal. Per exemple, el bretó, el cors o el sard.

3. En altres casos, existeix algun tipus de reconeixement legal. Dins d'aquest supòsit s'inclouria el furlan o friulès, parlat al nord-est d'Itàlia, i el frisi, els locutors del qual estan repartits entre Frísia Occidental (Països Baixos), Frísia Septentrional i Frísia Oriental (Alemanya).

4. Altres llengües han tingut més sort i gaudeixen de reconeixement legal o oficial. El cymraeg o gal·lès, parlat pel 19 % de la població de Gal·les, o el ladí, llengua oficial de les valls ladines de les províncies italianes de Trento i Bolzano. «El català és, de totes elles, la més estesa de les llengües minoritàries de l'Europa occidental, parlat per gairebé 8.000.000 de persones», diu textualment l'Informe Cirici.⁹

   A Espanya, des del punt de vista legal, es parteix d'una situació d'avantatge en la majoria dels casos. L'article 3.2 de la Constitució Espanyola reconeix la cooficialitat de les altres llengües espanyoles diferents del castellà, en els territoris de les comunitats autònomes respectives, d'acord amb els seus estatuts. La situació legal, esquemàticament, és la següent:

   Page 103

1. Han establert la cooficialitat per a tot el territori de la seva comunitat els estatuts d'autonomia següents, i respecte a les seves llengües pròpies: Catalunya (art. 3 EAC), Balears (art. 3 EAIB), País Basc (art. 6 EAPB) i Galícia (art. 5 EAG).

2. Els estatuts d'autonomia de València (art. 7.6 EACV) i Navarra (art. 9.2 LORAFNA) preveuen la cooficialitat del valencià i del basc, respectivament, en part del seu territori.

3. L'Estatut d'autonomia d'Astúries preveu la protecció del bable o asturià però sense que existeixi reconeixement oficial d'aquest.¹⁰ L'Estatut d'autonomia d'Aragó preveu la protecció de les «diverses modalitats lingüístiques» d'Aragó, però sense que existeixi reconeixement oficial i ni tan sols s'esmenten aquestes modalitats, que són el catalâ¹¹ i l'aragonès.¹² En el mateix sentit, l'Estatut d'autonomia de Melilla, el d'aprovació més recent, que recull «la pluralitat cultural i lingüística de la població» (art. 5.b EAME), la qual cosa ha provocat les protestes de sectors de la població berber per no citar expressament la llengua tamazirt.¹³

4. L'aranès, que va obtenir una menció en l'art. 3.4 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, ha assolit la cooficialitat, juntament amb el castellà i el català, a la Vall d'Aran, mitjançant la Llei de Catalunya 16/1990, de 13 de juliol, sobre el règim especial de la Vall d'Aran.

   Page 104

5. El panorama multilingüístic d'Espanya va més enllà, no obstant això, de les previsions legals anteriors. Els estatuts d'autonomia següents han condemnat a l'oblit determinades realitats lingüístiques del seu territori:

   - Múrcia, respecte al català parlat en la zona del Carxe.¹⁴

   - Castella-Lleó, respecte al gallec parlat en la zona occidental del Bierzo i de Sanabria;¹⁵ i respecte de l'asturià parlat en el nord de Lleó, oest de Zamora i Salamanca.

   - Astúries, respecte al gallec parlat en la «franxa exterior».¹⁶

   - Cantàbria, respecte a l'asturià parlat en els territoris occidentals d'aquesta Comunitat.

   - Extremadura, respecte a l'asturià i al portuguès parlat a la zona d'Olivenza.¹⁷

   El català, el basc i l'aranès a França

   La incidència que té per a alguna de les nostres llengües la seva situació sòcio-legal a França, aconsella d'incloure aquí una ràpida anàlisi de la situació:

   Page 105

1. El català, que té el reconeixement de llengua cooficial en les comunitats autònomes de Catalunya, Balears i València, es parlat per uns 200.000 habitants del Rosselló (i per unes 20.000 persones a l'Alguer, al nord de Sardenya), sense que l'Estat francès l'hagi reconegut oficialment. No hi ha presència pública d'aquesta llengua en els serveis de l'Administració o de la justícia.

2. El basc, a més a més de ser la llengua oficial d'Euskadi i Navarra -es calcula que al voltant del 25 % de la seva població, 515.000 persones, parlen èuscar-, es parla també en la regió francesa dels pirineus atlàntics. No hi ha dades estadístiques oficials sobre l'ús d'aquesta llengua, però s'estimen en uns 80.000, sobre una població de 240.000, el nombre de locutors.

3. Varanès, varietat de la llengua occitana, parlada pel 80 % dels 5.000 habitants de la Vall d'Aran. Està reconeguda la seva cooficilitat juntament amb el català i el castellà, per la Llei de Catalunya 16/1990, de 13 de juliol.

   Encara que tampoc no existeixen dades oficials sobre el nombre de locutors d'occità a França, s'estima que d'un total de 12/13 milions de locutors de la zona compresa per 31 departaments, el 48 % l'entén, el 28 % pot parlar-lo, un 9 % l'utilitza i un 6 % és capaç d'escriure' l. La llengua no té cap categoria legal.

   En una informació de premsa de 1993,¹⁸ es publicaven les estadístiques d'escolarització a França, en relació amb una llengua regional, amb el resultat global següent: un alumne escolaritzat per cada cent, al voltant de 130.000 alumnes en total.

   No obstant això, s'afirma en l'article periodístic, les llengües regionals s'ensenyen a qui ho vulgui i a tots els nivells. Els concursos d'ensenyants s'organitzen en basc, bretó, català, cors, occità i alsacià; una llengua pot ser objecte d'una prova escrita o oral, amb caràcter obligatori en el batxillerat. Des del Ministeri d'Educació Nacional es va demanar el novembre de 1992 als rectors de les acadèmies interessades que redactessin plans acadèmics de desenvolupament de les llengües i cultures regionals. Es van posar en marxa consells consultius locals de llengües i cultures locals a Bretanya, Occitània, País Basc i Còrsega. I l'Estat ha assumit el personal de les associacions privades que en els primers anys de l'ensenyament practiquen la «immersió lingüística»: «Seaska» en el País Basc; «Diwan» a Bretanya; «Bressola» i «Arrels» a Catalunya; «Calendretas» a Occitània; «Cultura di lingua corsa» a Còrsega.

   Page 106

   Encara que això pugui ser cert, també ho és que el tema de les llengües minoritàries continua essent a França un tema tabú; no les empara cap estatut jurídic ni molt menys un reconeixement oficial. França no ha signat ni la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries ni el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals. En canvi, va aprovar, el 4 d'agost de 1994, l'anomenada Llei Toubon, relativa a l'ús de la llengua francesa,¹⁹ que ha estat considerada una amenaça per a les llengües regionals. I davant d'aquesta realitat jurídico-formal no es pot oposar cap realitat material que la justifiqui.

   Finalment, davant la debilitat i gairebé pes social nul d'algunes d'aquestes llengües, i considerant, per altra banda, l'enorme esforç humà i financer que fa falta per neutralitzar-ne el procés de desaparició o per la recuperació d'aquest equilibri històric, cal preguntar-se si val la pena tant esforç.

   Henri Giordan, citant el biòleg Jean Dausset, ha dit que la diversitat cultural i lingüística és, com la diversitat fisiològica mateixa, indispensable per al manteniment de la vida humana.

   Aquest autor reflexiona sobre l'evolució del pensament sobre la llengua i recorda que fa una trentena d'anys els lingüistes creien poder predir l'arribada d'una llengua universal que seria la que millor s'adaptés a una col·laboració harmoniosa amb els ordinadors, i això no obstant els fets han desmentit aquest pronòstic. La funció social i el caràcter insubstituïble de les llengües naturals, de les més esteses a les més minoritàries, la forma com els individus i els grups les fan seves, condueix a posar de manifest la seva condició fonamental de creativitat.

   El destí de les llengües no depèn, doncs, únicament del pes dels interessos polítics, econòmics o científics, sinó que obeeix a factors més difícils d'avaluar. La condició essencial perquè una llengua visqui o reïxi resideix -segons el mateix autor- en el ressò col·lectiu, en el fet que una comunitat humana la doti d'un simbolisme més gran i aquesta llengua arrelarà en la història que aquesta comunitat té la intenció de procurar-se en el futur. Quan una comunitat humana carrega una llengua amb el valor d'unir-la íntimament al destí al qual aspira, aquesta no tan sols perviu sinó que pot reeixir fins i tot després d'un eclipsi de diversos segles. Així, recorda l'autor, el cas d'uns nacionalistes jueus que cap al 1880 proposaren que l'hebreu, desaparegut de la tradició oral jueva, es convertís en la llengua de la nació jueva; llavors l'hebreu contemporani es convertí pro-Page 107gressivament en la llengua habitual de la gran majoria dels que seguien l'ideal sionista de tornar a una terra on es parlava 2.000 anys enrere. I, al contrari, esmenta el fracàs relatiu de les llengües artificials com l'esperanto. Un dels compromisos més importants del dret lingüístic, a criteri de Giordan, en la mesura amb la qual s'ambiciona situar-lo al servei de l'home, és evitar ser l'expressió del poder dels estats i dels imperis. El seu objectiu essencial seria més aviat reconèixer i garantir la llibertat que tenen els homes d'escollir la comunitat amb la qual tenen la voluntat d'identificar-se, sigui quina sigui la seva situació, una comunitat que gaudeixi de condicions normals d'existència o una comunitat en lluita per conquerir el dret a viure amb dignitat. Reflectint així la part de llibertat dels homes i registrant aquesta voluntat tan tènue però essencial, el dret lingüístic ocupa un lloc entre els drets fonamentals de l'home. Tota llengua representa una part d'allò humà, que no podria ser substituïda sens perjudici de la resta. Comprometre la llibertat d'ús d'una llengua és, en certa manera, atemptar contra la integritat de la persona humana.²⁰

Abans d'arribar a l'adopció per part del Consell d'Europa dels dos primers instruments jurídics obligatoris en dret internacional en aquest àmbit: la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries de 1992 (a partir d'ara la Carta) i el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals de 1994 (el Conveni-marc), cal tenir en compte el marc jurídic internacional següent, format per textos de diferent naturalesa jurídica:

Els esforços del Consell d'Europa per assegurar una major protecció dels drets humans, i «la protecció de les minories forma part integrant de la protecció internacional dels drets de l'home»,³¹ es remunten als primers anys de la seva creació. El Conveni europeu dels drets humans i de les llibertats fonamentals (a partir d'ara, cedh) de 9 de novembre de 1950 i el seu sistema de garanties continuen sent únics en el seu gènere.

Però el cedh només comporta una protecció indirecta per a les persones . pertanyents a les minories, i més concretament dins de l'àmbit de les llengües per als locutors de les llengües minoritàries, perquè l'article 14 prohibeix tota discriminació, però no té caràcter autònom. De tal manera que es pot afirmar que «una discriminació lingüística només està prohibida per l'art. 14 en el cas de l'exercici d'un dels drets consagrats pel conveni. Entre aquests drets, els que són susceptibles de comportar un incident lingüístic són, essencialment, el dret a l'ensenyament i els drets de defensa».³² El balanç històric d'aquest article 14, com ha dit Peter Kovacs, és deficitari.³³

D'aquí les diverses iniciatives per adoptar un protocol addicional al CEDH que reforci aquest principi de la no-discriminació de l'article 14 amb altres disposicions que estableixin directament drets materials de caràcter lingüístic. La primera cal situar-la a l'any 1961, quan la llavors Assemblea Consultiva va adoptar la Recomanació 285 proposant incloure un article al CEDH per tal de garantir a les minories nacionals certs drets que aquest no empara.

Però com sigui que aquestes iniciatives varen anar conduint successivament al fracàs, l'estratègia va evolucionar. Com ha dit el jutge Woehr-ling: «d'una banda, el concepte de "minories nacionals" ha cedit progressivament el pas al de "cultures i llengües regionals o minoritàries". D'altraPage 111banda, en lloc d'avançar directament per mitjà dels òrgans més "polítics" del Consell d'Europa, aquest tema s'ha arrelat i desenvolupat en el marc més "tècnic" de les instàncies representatives de les autoritats locals i regionals».³⁴ Aquestes instàncies són la Conferència Permanent de Poders Locals i Regionals (cplre) i moltes de les conferències de poders locals i regionals que aquesta ha organitzat o en què ha participat notòriament.

Llengües minoritàries i minories lingüístiques són dos conceptes diferents, si bé existeix una certa confusió entre ambdós en la normativa europea.⁴⁶ No necessàriament una minoria lingüística ha de pertànyer a una llengua minoritària, encara que la llengua és «un dels problemes de les minories nacionals a Europa».⁴⁷ L'anàlisi de la Carta i del Conveni-marc pot aproximar aquests conceptes.

La Carta no dóna un concepte de llengua pròpiament dit, però en el seu article 1 entén per llengües regionals o minoritàries «les practicades tradicionalment en el territori d'un Estat pels naturals d'aquest Estat que constitueixen un grup numèricament inferior al de la resta de la població de l'Estat, i diferents de la/les llengua/llengües oficial/s d'aquest Estat». No inclou ni els dialectes de les llengües oficials de l'Estat ni les llengües dels emigrants. En conseqüència, es refereix a les llengües històriques d'Europa.

Són els estats, en últim terme, els que tenen el poder d'apreciar si un determinat modus d'expressió d'un grup dels seus nacionals constitueix una llengua regional o minoritària. Això s'interpreta de l'anàlisi de l'article 2.⁴⁸ D'altra banda, la Carta no inclou cap distinció entre categories d'aquestes llengües ni cap llista d'elles.

El concepte de llengua que utilitza la Carta, com assenyala l' Informe del CAHLR, s'articula essencialment al voltant de la funció cultural de la llengua. No es tracta, com ja s'ha dit, de donar una definició político-social o ètnica que caracteritzi la llengua com a vehicle d'expressió d'un determinat grup social.⁴⁹

Page 115

La terminologia utilitzada «llengües regionals o minoritàries» es refereix a situacions de fet existents en un estat determinat, no a nocions de dret. Així, l'adjectiu «regional» afecta les llengües parlades en una part determinada del territori d'un estat, en el qual aquestes llengües poden ser parlades per la majoria dels ciutadans. Per la seva part, l'adjectiu «minoritàries» es refereix tant a situacions en les quals una llengua és parlada per persones que no es concentren en una part determinada de l'estat, com quan encara que s'hi concentrin el seu nombre és inferior a la població de la regió que parla la llengua majoritària de l'estat.

La Carta no pretén protegir les minories lingüístiques, sinó les llengües minoritàries com a expressió de la riquesa cultural (art.7.1.a). L'Informe del cahlr és ben clar:

La Carta persegueix protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries, no les minories lingüístiques. Per aquesta raó es posa èmfasi en la dimensió cultural i la utilització d'una llengua regional o minoritària en tots els aspectes de la vida dels seus locutors. La Carta no crea drets individuals o col·lectius per als locutors de les llengües regionals o minoritàries.

⁵⁰

Henri Giordan, en estudiar la qüestió dels drets lingüístics en relació amb les minories nacionals, distingeix entre:

1. Llengües en situació minoritària: «poblacions situades per evolució de la història en l'interior de les fronteres d'un estat que utilitzen la llengua d'un estat generalment veí però que pot ser llunyà. És el cas d'una part important de la població d'Alsàcia i de Lorena, que utilitza dialectes que formen part de la llengua alemanya, com els habitants de la Vall d'Aosta, a Itàlia, que utilitzen un dialecte franco-provençal i que han adoptat el francès com a llengua oficial des de 1561. Aquestes situacions són relativament elevades en nombre».⁵¹

2. Llengües minoritàries: són llengües que en cap part d'Europa o del món no ocupen una posició dominant en la societat on es troben. Existeixen llengües que tenen un estatut de llengua oficial (l'irlandès o el català) o nacional (el romanx o l'italià a Suïssa), i que no estan, per tant, en una situació dominant. Si no es tenen en compte les llengües de lesPage 116poblacions immigrants, es poden enumerar, segons aquest autor, 19 llengües d'aquest tipus per Europa occidental o meridional: basc, bretó, català, còrnic, cors, escocès, feroès, friso, gallec, gal·lès, irlandès, yiddish, ju-deo-espanyol, occità, romanx, romaní-ladí i romaní-friulès, saami, sard i sorabe.

   El Conveni-marc, per la seva part, no defineix el concepte de minoria lingüística, ni tan sols el concepte de minoria nacional, terme més ampli. Raons polítiques han impedit un acord. Així ho reconeix el cahmin en assenyalar que «no és possible en l'estadi actual d'arribar a una definició susceptible de tenir el suport global de tots els estats membres del Consell d'Europa».⁵²

   Això no obstant, encara que l'Informe del cahmin té cura de precisar que no implica necessàriament la creació de minories nacionals, l'article 5 enumera com a elements essencials de la identitat de les minories quatre elements: la religió, la llengua, les tradicions i el patrimoni cultural.

   L'Informe de la reunió d'experts de la csce de Ginebra, per la seva banda, va expressar que «totes les diferències ètniques, culturals, lingüístiques o religioses no condueixen necessàriament a la creació de minories nacionals».⁵³

   L'Assemblea ha portat en diferents documents una definició de minoria nacional: a) l'Informe de la Comissió de qüestions jurídiques i de drets de l'home relatiu a un protocol addicional a la Convenció Europea dels drets de l'home sobre els drets de les minories,⁵⁴ a propòsit de la definició de minories nacionals, assenyala que «en definitiva, el que compta més és el factor subjectiu: la voluntat dels membres d'una minoria d'afermar-se com a tals i de reivindicar la seva vinculació a allò que forma la seva identitat específica»,⁵⁵ b) l'Informe de la Comissió de qüestions polítiques relatiu al mateix protocol⁵⁶ distingeix en un primer moment entre minories que no són nacionals -musulmans i gitanos- i minoriesPage 117nacionals, d'altres grups d'origen divers i recent: els refugiats, els immigrants, els residents estrangers i els apàtrides, per apropar-se després a les minories nacionals, a partir de constatar una doble realitat. Unes minories nacionals tenen el seu origen històric:

   «Han estat separades dels seus conciutadans per la creació de nous estats, però mantenen la seva identitat i les seves característiques formant part d'un estat diferent al del seu origen. Aquest és el cas, per exemple, dels hongaresos o dels turcs residents fora d'Hongria i de Turquia. Altres minories nacionals són aquelles anomenades, en la teoria i en la història, «nacionalitats». Són col·lectivitats humanes amb una identitat diferenciada i marcada (cultural, lingüística o ètnica) establertes després de segles en una part del territori de l'Estat, on constitueixen veritables comunitats. Els exemples són molt coneguts: els catalans, els bascos, els corsos, els escocesos.»⁵⁷

   Més endavant, en el mateix informe, s'assenyala que les minories nacionals són, en definitiva, «formacions socials més o menys vertebrades que, tenint consciència de pertànyer a un grup específic, reivindiquen el respecte a la seva identitat i el dret a viure sense renunciar a aquesta identitat».⁵⁸

   L'Assemblea Parlamentària, en aprovar sobre la base d'ambdós informes la Recomanació 1.201 (1993) en què es proposava un protocol addicional a la Convenció Europea dels drets de l'home sobre els drets de les minories, defineix en el seu article 1 l'expressió «minoria nacional», com un grup de persones que dins d'un estat:

1. Resideixen en el territori d'aquest estat i en són ciutadans.

2. Mantenen llaços antics, sòlids i perdurables en aquest estat.

3. Presenten unes característiques ètniques, culturals, religioses ò lingüístiques.

4. Són suficientment representatius, ja siguin en menor nombre que la resta de població de l'estat o en una de les regions d'aquest estat.

5. Els anima una voluntat de preservar la seva identitat comuna, especialment la seva cultura, les seves tradicions, la seva religió o la seva llengua.⁵⁹

   Page 118

   La mateixa definició ha estat reiterada recentment en la Recomanació 1.255 (1995), sobre la protecció dels drets de les minories nacionals.

   Giordan proposa «per anar a allò que és essencial» una triple definició:

1. Nacionalitats: aquestes minories territorials, implantades des de fa molt temps sobre un territori, són sociològicament nacions en la mesura en què la major part de la població del territori històric reconeix pertànyer a aquesta minoria. És el cas dels bascos, dels catalans, dels croats, dels escocesos, dels gallecs, dels gal·lesos, dels eslovens, etc.

2. Minories territorials: estan constituïdes per poblacions importants separades del seu territori principal, gaudint d'un estatut d'estat o no, per les fronteres d'un estat: els eslovens de Trieste i Gorizia, els catalans i els flamencs a França, els frisis o els danesos a Alemanya, etc.

3. Illots lingüístics: aquestes minories es distingeixen de la categoria precedent per l'escàs nombre de població: els eslovens de la província d'Udi-na, els occitans del Piamont i els occitans de la Vall d'Aran a Espanya, etc.

   Erik Allardt ha buscat els criteris fonamentals de les llengües minoritàries per arribar a definir què és una minoria lingüística. No obstant això, les dificultats de la definició li fan dir que no sembla possible d'especificar els criteris aplicables a tots els membres del grup lingüístic. Encara que és evident que la majoria de membres d'una minoria lingüística posseeix habitualment alguns atributs en comú, és estranya la vegada que aquests són en tots els seus membres. Per a aquest autor resulta útil precisar els criteris fonamentals de l'existència d'una minoria lingüística, que serien els següents: 1) autocategorització o autoidentificació; 2) ascendència comuna; 3) trets lingüístics, culturals i històrics units a la llengua, i 4) organització social de la interacció de grups lingüístics situant els grups en qüestió en situació minoritària.

   Immediatament aquest autor adverteix que els quatre criteris tenen un valor de definició i presenten les característiques necessàries de les minories lingüístiques, però, això no obstant, aquests criteris no són absoluts en el sentit que hagin de ser compartits pels membres del grup. Encara que es pugui afirmar que «en tota minoria lingüística, alguns membres com a mínim estan units al grup per cada un dels criteris fonamentals i que cada membre està unit a la minoria lingüística per un d'aquests criteris.»⁶⁰

   Page 119

   Com a resum de com es pot definir una minoria lingüística resulta convenient tornar a citar aquest autor, el qual, en la mateixa línia expressada pels informes abans comentats de l'Assemblea Parlamentària, assenyala que «l'element que distingeix les minories lingüístiques avui en dia a Europa és l'autoidentificació més que no pas la categorítzació externa».⁶¹

La Carta no és una carta de minories nacionals sinó de llengües minoritàries

Si bé el preàmbul es refereix «al dret de practicar una llengua regional 0 minoritària com un dret imprescriptible conforme als principis continguts en el Pacte Internacional relatiu als drets civils i polítics de les Nacions Unides, i conforme a l'esperit del Conveni per a la salvaguarda dels drets humans i de les llibertats fonamentals del Consell d'Europa», no pot induir a confusió, perquè es tracta de protegir les llengües com a element amenaçat del patrimoni cultural europeu, i no de reconèixer minories ètnico-lingüístiques, ni d'aconseguir drets individuals o col·lectius per als locutors de les llengües regionals o minoritàries.

Per a l'assoliment d'aquest objectiu es poden extreure de la Carta tres línies d'acció:

1. El reconeixement de les llengües regionals o minoritàries. Es tracta de reconèixer l'existència d'aquestes llengües com a condició prèvia a l'adopció de mesures actives de protecció i promoció, «les llengües com a bé cultural, patrimoni comú d'Europa, que és necessari salvaguardar per a l'interès general». Tenint en compte aquesta realitat cultural, es vol protegir la utilització de les llengües regionals o minoritàries en tots els aspectes de la vida dels seus locutors. Aquest reconeixement no significa en cap cas reconèixer un estatut de llengua oficial.⁶² L' Informe del cahlr és ben explícit:

   La Carta persegueix protegir i promoure les llengües regionals o minoritàries, no les minories lingüístiques. Per aquesta raó, es posa èmfasi en la dimensió cultural i la utilització d'una llengua regional o minoritària en tots els aspectes de la vida dels seus locutors. La Carta no crea dretsPage 120individuals o col·lectius per als locutors de les llengües regionals i minoritàries

   .⁶³

   En aquest sentit, Peter Kovacs ha dit que la Carta busca protegir les llengües de les minories en comptes de prendre posició en el debat conceptual drets individuals versus drets col·lectius i a fortiori en la definició de les característiques de les minories.⁶⁴

   El reconeixement d'aquestes llengües es preveu entre els objectius i principis de l'article 7 de la Carta de compliment obligatori per als estats signants.

2. La prohibició de tota discriminació. Un altre principi de compliment obligatori per a totes les parts és el compromís d'eliminar tota distinció, exclusió, restricció o preferència injustificades en la pràctica d'una llengua regional o minoritària o que tinguin per objectiu desmotivar o posar en perill el manteniment o el desenvolupament d'aquestes (article 7.2).

   No cal dir que aquesta condemna a la discriminació constitueix una garantia fonamental per a aquestes llengües. Aquest principi ja estava establert en l'article 14 del cedh, però la Carta el concreta i el reforça, desenvolupant «una dimensió nova que li sigui pròpia»:

   el principi de no-discríminació, tal com el preveu la Carta, s'entén com una protecció, no tan sols als individus, sinó també a les comunitats que practiquen una llengua regional o minoritària, i com una protecció a les llengües com a tals, és a dir, com a element constitutiu del patrimoni cultural europeu

   .⁶⁵

3. Necessitat d'una acció positiva en favor de les llengües regionals o minoritàries. L'article 7.1.C preveu l'obligació d'emprendre mesures que impliquin un suport actiu a aquestes llengües. No n'hi ha prou amb la clàusula de no-discriminació referida a la utilització de les llengües regionals o minoritàries. La situació de perill en què es troben determina forçosament la necessitat d'una acció positiva, la simple prohibició de la discriminació no és suficient per assegurar Ja supervivència d'aquestes llengües. La Carta parla d'una acció «decidida» de promoció d'aquestes llengües, del seu ús escrit i oral, en la vida pública i privada. Els 35 paràgrafs o preceptes que els estats s'obliguen a escollir com a mínim, en el supòsit que hagin optat per indicar la llengua o llengües que volen fer beneficià-Page 121ries de les mesures previstes en la part III de la Carta, constitueixen la forma com es concreta aquesta acció positiva.

   Però és una Carta que vol atenuar els problemes de les minories a Europa

   Encara que les obligacions que dimanen de la Carta es refereixen a l'estatut de les llengües regionals o minoritàries, aquest incidirà sobre la situació de les comunitats lingüístiques respectives.⁶⁶ L'informe del cahlr és ben eloqüent:

   Si el projecte de Carta no s'ocupa del problema de les nacionalitats que aspiren a la independència o a les modificacions de fronteres, haurà, de poder ajudar, d'una manera mesurada i realista, a atenuar el problema de les minories la llengua de les quals constitueix l'element distintiu, permetent-los de sentir-se còmodes dins l'estat en el qual la història els ha situat.

   ⁶⁷

   La Carta defensa els valors de la interculturalitat i el plurilingüisme com a elements de promoció de la cooperació entre els pobles i per a una millor comprensió entre els diferents grups de la població dels estats.

   El Conveni-marc persegueix la protecció de les minories

   Per mitjà de «precisar els principis jurídics que els estats es comprometen a respectar per assegurar la protecció de les minories nacionals».⁶⁸

   Com s'ha dit, el Conveni-marc no té cap definició de la noció «minoria nacional». S'ha optat per «una aproximació pragmàtica».

   El Conveni no reconeix cap dret col·lectiu; el seu objectiu és que els estats es comprometin a assegurar la protecció de les persones que pertanyen a minories nacionals perquè puguin exercir els seus drets individualment o «conjuntament amb altres». EI mateix cahmin especifica en el seu Informe que l'exercici en comú de drets i llibertats és una noció diferent de la de drets col·lectius, i que així mateix la paraula «altres» s'entén també referida a persones que pertanyen a la majoria.⁶⁹

   Page 122

   Ambdós tractats són un exponent de la contribució del Consell d'Europa a la construcció Europea

   La Carta i el Conveni-marc són una contribució important a la construcció d'Europa, desenvolupant la tasca històrica d'ampliar l'espai de les democràcies a l'Europa Central i de l'Est.

   Així, el Conveni queda obert als estats no membres del Consell d'Europa, i s'assegura una aproximació més completa a aquests estats mitjançant la inclusió de certs principis, el desenvolupament dels quals, en drets i llibertats, ja han quedat garantits pel cedh.⁷⁰

   D'altra banda, «la protecció i el reforçament de les llengües regionals o minoritàries tradicionals representen una contribució a la construcció d'Europa, ja que ella només es pot recolzar, segons els ideals dels membres del Consell d'Europa, sobre els principis pluralistes.»⁷¹

L'article 2 de la Carta distingeix fonamentalment dos tipus d'obligacions: obligatòries mínimes i optatives, que es corresponen amb la part II i III, respectivament. Les disposicions obligatòries mínimes han d'aplicar-se íntegrament al conjunt de les llengües regionals o minoritàries practicades en els territoris dels estats part. Són els principis i objectius previstos en l'article 7.⁷² Però es tracta de principis, no de mesures concretes. Mentre que les disposicions optatives, previstes en la part III, són les que recullen les mesures concretes en què es tradueixen els principis generals de la part II. Es refereixen a aquells àmbits de la vida on es desenvolupen les llengües.

Les disposicions del Conveni-marc, per la seva pròpia naturalesa, no s'apliquen directament, sinó per mitjà de les legislacions nacionals i de les polítiques governamentals respectives.⁷³ El Conveni-marc es limita a «definir els principis que cal respectar i les obligacions que en resulten per assegurar, en el si dels estats membres i d'altres estats que esdevinguin parts en aquest instrument, la protecció efectiva de les minories nacionals...».⁷⁴

Page 123

Per tant, malgrat la diferent naturalesa jurídica d'ambdós textos, es pot afirmar que les normes que vinculen, almenys en un primer moment, són en la categoria de principis. Si els estats optessin per assumir les obligacions derivades de la part III de la Carta, com fóra desitjable, el nivell de protecció de les llengües seria diferent.

Partint de l'anàlisi i l'estructura consegüent de les obligacions dels estats que s'ha fet en un altre moment respecte de la Carta,⁷⁵ es poden trobar també en el Conveni-marc els eixos següents: a) la prohibició de tota discriminació per causa de la llengua o pertinença a una minoria; b) el compromís d'una acció positiva a favor de les llengües regionals o minoritàries, en un cas, i en favor de les condicions de desenvolupament pròpies de les minories, en l'altre; c) el principi de respecte a l'àrea geogràfica de la llengua i de les minories; d) aquests eixos se situen en un marc d'acatament del principi de lleialtat de les minories a l'estat on es troben.

La Carta reconeix el fet cultural de l'existència d'unes llengües i la seva utilització en tots els aspectes de la vida dels seus locutors;⁸⁰ en can-Page 128vi, el Conveni-marc se situaria netament en un estadi superior, el del reconeixement d'uns drets, si no fos perquè es limita a regular unes obligacions a nivell d'objectius i principis, que han d'ésser desenvolupats per mitjà de les legislacions i les polítiques nacionals. A més, cal sumar-hi l'article 20 del Conveni-marc, que diu molt clarament que cal respectar la constitució i les altres lleis nacionals; encara que l'Informe del cahmin adverteixi que «és clar, no obstant això, que el reenviament a la legislació nacional no dóna pas a les parts la facultat de no respectar les disposicions del Conveni-marc», dóna la mesura de la feblesa de les obligacions.⁸¹

Dit això, i centrant-nos en la incidència que el Conveni-marc pot tenir fonamentalment en l'estatut de les llengües, els preceptes més significatius es poden agrupar en els blocs següents:

Els mecanismes de control de l'aplicació de la Carta són, com s'ha dit, de caràcter informatiu i d'autocontrol estatal.⁸⁵ No es preveu cap mena de control de naturalesa jurisdiccional. El tipus de control és de caràcter polític.

Es poden distingir uns mecanismes interns dels estats en l'aplicació de la Carta, i uns mecanismes de seguiment del Consell d'Europa.

La llengua és un element essencial de la identitat de les minories nacionals. Essent així es podia esperar que un instrument internacional encaminat a protegir les minories nacionals com és el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals significaria un avenç important respecte de la Carta europea de les llengües regionals o minoritaries, la finalitat de la qual, com s'ha dit tantes vegades, és d'ordre cultural.

Però el Conveni-marc, per la seva naturalesa i el seu contingut, no ve a garantir drets, particularment drets lingüístics, que és allò que en últim terme cal assolir. Les obligacions que assumeixen les parts se situenPage 135al voltant de l'observança d'uns principis que hauran de ser respectats mitjançant les polítiques i les legislacions nacionals. La Cimera de Viena de caps d'estat i de govern del Consell d'Europa de 1993, en apartar-se de les recomanacions de l'Assemblea Parlamentària que proposaven l'adopció d'un protocol addicional al Conveni europeu dels drets de l'home, sobre els drets de les minories, s'allunya d'aquest objectiu.

És innegable que el fet de l'adopció del Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals, que el converteix en el primer instrument internacional de caràcter obligatori, és una novetat jurídica internacional que cal reconèixer. També cal valorar positivament aspectes importants com els següents: a) l'article 1 situa els drets de les minories com a part integrant de la protecció internacional dels drets humans; b) el Conveni dóna importància a la llibertat d'expressió i als drets lingüístics, i els drets lingüístics vinculats a l'ensenyament; c) el Conveni-marc queda obert a la signatura dels estats no membres del Consell d'Europa, que per mitjà d'aquest Conveni s'aproparien més al reconeixement d'alguns drets i llibertats ja garantits pel cedh; d) el problema de les minories passa a ser no tan sols de les persones pertanyents a aquestes minories, sinó un problema que l'estat part assumeix com a propi, comprometent-se «a crear les condicions apropiades que els permetin expressar, preservar i desenvolupar la seva identitat».⁸⁷

En aquest sentit, el Conveni-marc té el mèrit d'haver trencat el sistema imperant d'ignorància del problema de les minories i establir una nova doctrina més propera al reconeixement dels drets d'aquestes minories, situant-se així en la línia d'assolir «l'Europa de seguretat democràtica», única garantia per aconseguir la pau i l'estabilitat en el continent.

Tanmateix, el Conveni-marc no reconeix cap dret material; per tant: a) els ciutadans no poden invocar cap dret, particularment cap dret lingüístic, davant dels tribunals; b) en no constituir un protocol addicional al cedh, no hi ha drets invocables davant d'una instància internacional com és el Tribunal Europeu dels Drets Humans; c) els procediments i garanties de compliment de les obligacions de les parts són extremament dèbils, de caràcter polític i d'autocontrol estatal.

Per tant, aquí ja no s'entra en la discusió tradicional «drets individuals versus drets col·lectius», perquè ni tan sols no es reconeixen drets individuals. No obstant això, cal assenyalar que l'article 3.2 del Conveni-marc es manifesta clarament partidari de l'exercici individual dels drets de les persones pertanyents a les minories, amb caràcter individual o béPage 136com a conjunt de drets individuals. En aquest sentit, el Conveni-marc se situa també dins l'òrbita del que ha estat la posició mantinguda pel sistema jurídic internacional, segons la qual la protecció dels drets de l'home pot permetre de resoldre el problema de les minories, i que els fets desvirtuen amb escreix. En aquest sentit, cal recordar que la funció dels drets fonamentals no és solament protegir l'autonomia individual, sinó oferir igualment una veritable garantia de pluralisme de la societat.⁸⁸

La naturalesa jurídica i el contingut del Conveni-marc sembla ser més un document per tranquil·litzar determinades consciències davant de la situació dels Balcans i de l'Europa de l'Est, que no pas una resposta seriosa al problema que planteja l'existència del mapa ètnico-lingüístic d'Europa, trossejat per les fronteres dels estats.

La protecció de les minories implica reconèixer els drets individuals de les persones i també aquells drets col·lectius necessaris per a la pervi-vència de la identitat com a tals minories. I les garanties del seu respecte no poden ser tan sols de caràcter polític, sinó que han de ser garanties judicials, incloent-hi la possibilitat de recurs jurídico-internacional. Una altra fórmula de garantia eficaç del respecte als drets de les minories seria el reconeixement d'un veritable dret de veto de les minories davant d'aquelles mesures legislatives o polítiques que signifiquessin un atac als seus drets fonamentals. Però cal definir i reconèixer abans aquests drets, individuals i col·lectius.

-------------------------------------

[1] Aquesta ha estat la idea eix reiteradament al·ludida en la Declaració de Viena dels caps d'estat i de govern dels estats membres del Consell d'Europa de 9 d'octubre de 1993, segons el prof. J.A. Carrillo Salcedo. Vid. «La declaración de Viena de los Jefes de Estado y de Gobierno de los Estados miembros del Consejo de Europa (9 de octubre de 1993)», RIE, vol. 21, 1, 1994, pàg. 120.

[2] Sobre les aproximacions metodològiques per a la protecció jurídica de les minories, Vid. «Aspectos jurídicos de la protección internacional de las minorías. Nacionalida-des y Regiones en el sistema espanol», Boletín de Informació» de! Ministerio de Justícia, 1677, juliol 1993, pàg. 3.641-3.646.

[3] Petschen Verdaguer, S., Las minorías lingüísticas de Europa occidental: Documentos (1492-1989), 2 vol., Ed. Parlamento Vasco, Vitoria-Gasteiz, 1990.

[4] Conseil DE l'Europe. CPLRE, 23ème. session. Doc. CPL (23) 8. Rapport sur les langues regionales ou minoritaries en Europe. Estrasburg, 1988, pàg. 1.

[5] Puig, LI. M. de, «Les llengües minoritàries d'Europa: estat de la qüestió», Quaderns de treball de l'Institut d'Estudis Autonòmics de la Generalitat de Catalunya, 9, Barcelona, 1986, pàg. 40.

[6] Ibídem.

[7] Conseil de l'Europe. Assemblée Parlementaire. 33ème. Session Ordinaire 30 sep-tembre-8 octobre 1981. Rapport sur les problemes d'éducation et de culture posés par les langues minoritaries et les dialectes en Europe. Doc. 4745. Estrasburg, 1981.

[8] Parlamento Europeo. Comisión de Juventud, Cultura, Educación y Medios de Comunicación. Informe sobre las minories culturales y lingüísticas de la Comunidad Europea. Ponent Sr. Mark Killilea. 13 d'octubre de 1992.

[9] Conseil de l'Europe. Assemblée Parlementaire. Rapport sur les problemes d'édu-cation et de culture posés par les langues minoritaries et les dialectes en Europe, cit., pàg. 13.

[10] Segons les dades del Govern del Principat d' Astúries, parla asturià el 30 % de la població i reconeix com a híbrid l'asturià que parla (asturià amb algun caràcter castellà) el 49 % d'aquesta població. Per altra banda, quant a escolarització, durant el curs 1987-1988, es van donar classes d'asturià en 92 centres, essent 10 els centres pilot, amb un total de 6.550 alumnes d'EGB i 352 alumnes en ensenyances mitjanes. (Principau d'Asturies. Conseyeria d'educacion, cultura y deportes. —Asturias y la Lengua asturiana», Gijón, 1991, pàg. 110. Memoria sobre la escolarización de la llingua asturiana; tres años de experiencia, 1984-1987, elaborada pet la Conselleria d'Educació del Govern del Principat d'Astúries.)

[11] A Aragó es parla català a l'anomenada Franja de ponent, amb una població de 70.000 habitants, la immensa majoria dels quals té el català com a llengua pròpia. (Palla-rol I Sànchez, J., «El català a Aragó: el dret i les actituds», II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, VI, Àrea 5, llengua i dret, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona, 1987, pàg. 301.) Segons el Justicia de Aragón, entre un 5 i un 10 % de la població d'Aragó és catalanoparlant. (Justícia de Aragón, Informe sobre las lenguas minoritarias de Aragón, de 26 de gener de 1993, pàg. 2.)

[12] Al voltant d'un 2 % de la població de la Comunitat Autònoma té l'aragonès com a llengua materna. (Justícia de Aragón. Informe cit., pàg. 2.). Unes 30.000 persones són capaces de parlar i entendre aquesta llengua. (Parlamento Europeo. Informe de la Comisión de ]uventud, Cultura, Educació» y Medios de Comunica-àón sobre ks minorías culturales y lingüísticas de la Comunidad Europea, cit., pàg. 11.)

[13] Vid. diari AVUI, 18 d'abril de 1995, pàg. 10.

[14] L' ilot català de la Comunitat de Múrcia es redueix a la CanadA del Trigo i la Torre del Río, Pedanías de Jumilla i San Vicente de Raspei, Pedanía de Yecla, amb una població aproximada de 800 a 1.000 habitants.

[15] Fora del territori de l'actual Comunitat Autònoma de Galícia, on el gallec té reconeguda la cooficialitat, existeix la terra del Navia-Eo, que té el gallec com a llengua pròpia. És el territori de l'anomenada «frauxa exterior» de llengua i cultura gallegues, administrativament pertanyent a les comunitats autònomes d'Astúries i Castella-Lleó. El cens aproximat d'habitants és de 50.000 a la part asturiana, 20.000 a la comarca del Bierzo i 2.500 a la zona de Las Portelas. (FernÁndez Rei, F. «A normalización de Franxa Exterior de lingua galega», Cadernos de lingua, Ed. Real Academia Galega, 4, 1991, pàg. 7.)

[16] Els 50.000 habitants que parlen gallec a la part asturiana pertanyen a 15 consells dels 78 que té el Principat.

[17] Olivenza es compon d'una vila històrica, quatre llogarrets i dos poblats de colonització de creació recent (1956). La llengua portuguesa, pel fet de ser llengua materna, està en fase d'extinció irrecuperable, representada per la generació dels de més de 50 anys, distribuïts per les localitats d'Olivenza, San Benito de la Contienda, San Jorge de Alor, Villareal, Santo Domingo, San Rafael de Olivenza i San Francisco de Olivenza, que integren el municipi oliventí. Al voltant de 150 alumnes segueixen classes de portuguès entre centres oficials i privats. Entre aquests últims, destaca el Centre d'Estudis Ibèrics «Agos-tinho da Silva», patrocinat per l'Institut Camoes de Portugal. (Dades facilitades per l'Exem. Ajuntament d'Olivenza, Universidad Popular, Centre d'Estudis Ibèrics «Agostinho da Silva», el 4 de maig de 1993).

[18] Vid. Le Monde, 21 de gener de 1993, pàg. 17-18.

[19] Vid. «Loi núm. 94-665, du 4 août 1994, telative a l'emploi de la langue francaise», Journal Officiel de la République Francaise, 5 aoút 1994, pàg. 11392.

[20] Giordan, H. Les minorités en Europe. Ed. Kimé, París, 1992, pàg. 24-25.

[21] Naciones Unidas. Resoluciones y decisiones aprobadas por la Asamblea General durante su cuadragésimo período de sesiones, vol. I, 15 de septiembre-23 de dkiembre de 1992. Doc. A/47/49 (vol. I), pàg. 220.

[22] Lerner, N., «The evolution of minority rights in International Law» a Diversos autors, Peoples and minorities in International Law, Ed. University of Amsterdam, Marti-nus Nijhoff, Dordrecht, 1993, pàg. 98-99.

[23] Doce de 9 novembre de 1981.

[24] Doce de 14 març de 1983.

[25] Doce de 30 novembre de 1987.

[26] Doce de 18 de novembre de 1988.

[27] Doce de 18 de gener de 1991.

[28] Doce. Documento de clausura de la reunión de Viena de 1986, Viena, 1989, pag. 97-98.

[29] Conseil de l'Europe. Assemblée Parlementaire, Doc. 6742, Rapport Worms, pàg. 10.

[30] Turk, D.; «Le droit des minorités en Europe» a Diversos autors. Les minorités en Europe, Ed. Kiraé, París, 1992 pàg. 464.

[31] Article 1 del Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals, del Consell d'Europa.

[32] Woehrling, J. M., «Droits de l'Homme, droits lingüístiques, droits de peuples» a Diversos autors, Les minorités en Europe, Ed. Kimé, París, pàg. 514.

[33] Kóvacs, P., «La protection des langues des minorités ou la nouvelie approche de la protection des minorités?», RGDIP, tom 97, 1993, 2, pàg. 549.

[34] Ibídem, pàg. 515.

[35] Actualment, Congrés dels Poders Locals i Regionals (cplre).

[36] Puig, LJ. M. de, «Debat i elaboració de la Carta europea de les llengües», Revista de Llengua i Dret, 16, 1991, pàg. 159.

[37] Vid. Clotet Miró, M, A., La cooperació» internacional de los municipios en el marco del Consejo de Europa, Ed. Cívitas, Madrid, 1992, pàg. 294-299.

[38] Dictamen 142 (1988), aprovat per l'Assemblea Parlamentària en el transcurs de la 40a sessió ordinària, 3-8 d'octubre de 1988.

[39] La resta d'estats firmants foren Àustria, Dinamarca, Finlàndia, Alemanya, Hongria, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Països Baixos i Noruega.

[40] Xipre i Suïssa.

[41] Diaria de Sesiones del Sentida, 7 de març 1995, núm. 68, pàg. 35-42.

[42] Rec. 1134 (1990), relativa als drets de les minories, que incorpora una llista de principis considerats necessaris per a la protecció de les minories nacionals. També la Rec. 1177 (1992).

[43] Conseil de l'Europe. Assemblée Parlementaire, Doc. 6742, Rapport relatif à un protocole additionnel à la Convention européenne des Droits de l'Homme sur les droits des minorités, 19 de gener de 1993.

[44] Parlamento Europeo, Comisión de Asuntos Exteriores y de Seguridad, Comunicació» a los miembros sabre la Declaració» de Viena del Consejo de Europa, Doc. PE 207.071, 9 de novembre de 1993.

[45] Diario de Sesiones del Congreso de Diputados, 11 de maig de 1995, núm. 146, pàg. 7.752 i seg.

[46] Puig, LL. M, de, «Les llengües minoritàries d'Europa: estat de la qüestió». Quaderns de treball, 9, Institut d'Estudis Autonòmics, Generalitat de Catalunya, 1986. pàg. 44.

[47] Kuipers, J. E., «A presentación da Carta Europea para as Línguas Rexionais ou Minoritàrias», Actas i simpósio internacional de linguas eurapeas e lexislacións, Santiago de Compostella, Galícia, 16, 17 i 18 d'octubre de 1992, pàg. 124.

[48] Conseil de l'Europe. Doc. DELA (92) 2, Charte Europeenne des langues regiona-les ou minoritaires, Rapport explicatif, Estrasburg, 7 de juliol de 1992, paràgraf 40.

[49] Ibídem, pàg. 5.

[50] Conseil DE l'Europe. Doc. DELA (92) 2, Charte Européenne des langues regiona-les ou minoritaires. Rappott explicatif, Estrasburg, 7 de juliol de 1992, pàg. 3-4.

[51] Giordan, H., «Droits des minorités, dcoits lingüístiques, Droits de l'Homme», a Diversos autors, Les minorités en Europe, Ed. Kimé, París, 1992, pàg. 28.

[52] Conseil de l'Europe. Convention-cadre pour la protection des minorités nationales et rapport explicatif. Doc. H (94) 10, Estrasburg, novembre de 1994, pàg. 13.

[53] Informe de la reunión de Expertos de la Csce, Ginebra 1-19 de juliol de 1991, secció II paràgraf 4.

[54] Conseil de l'Europe, Assemblée Parlementaire, rapport relatif à un protocols addi-tionnel à la Convention européenne des Droits de l'Homme sur les droits des minorités, Doc. 6742, 19 de gener de 1993, pàg. 13.

[55] Ibídem, pàg. 13.

[56] Conseil de l'Europe, Assemblée Parlementaire, avis relatif à un protocole addi-tionnel à la Convention européenne des Droits de l'Homme sur les droits des minorités, Doc. 6749, 1 de febrer de 1993.

[57] Ibídem, pàg. 3

[58] Ibídem, pàg. 13, paràgraf 12.

[59] Recommandation 1201 (1993), 1r février, relative à un protocols additionnel à la Convention européenne des Droits de l'Homme sur les droits des minorités. En aquest sentit, la Recomanació 1.255 (1995), d'l de febrer, sobre la protecció dels drets de les minories nacionals.

[60] Allardt, E., «Qu'est-ce qu'une minorité linguistique?» a Diversos autors, Les minorités en Europe, cit., pàg. 51.

[61] Ibídem, pàg. 52.

[62] Rapport explicatif, paràgraf 58, pàg. 18,

[63] Rapport explicatif, paràgraf 11, pàg. 5.

[64] Kovacs, P., «La protection des langues des minorités ou la nouvelle approche de la protection des minorités?», RGDIP, tom 97, 1993, 2, pàg. 413.

[65] Conseil de l'Europe. cplre. Doc. CPL (23) 8, cit., pàg. 22,

[66] Rapport explicatif, paràgraf 11.

[67] Rapport explicatif, paràgraf 13, pàg. 6.

[68] Rapport explicatif, paràgraf 10, pàg. 22.

[69] Rapport explicatif, paràgraf 37, pàg. 27.

[70] Rapport explicatif, paràgrafs 25 i 92.

[71] Rapport explicatif, paràgraf 26.

[72] Vid. Clotet Miró, M. A., «La Carta europea de las lenguas regionales o minoritarias», RIE, vol. 21, 2, Madrid, 1994, pàg. 539-542, 545-548.

[73] Penúltim paràgraf del preàmbul.

[74] Avantpenúltim paràgraf del preàmbul.

[75] Vid. Clotet MIRÓ, M. A.( «La Carta europea de las lenguas regionales o minori-tarias», cit., pàg. 548-557.

[76] Rapport explicatif, paràgraf 62.

[77] Rapport explicatif, paràgraf 59.

[78] Rapport explicatif, paràgraf 81.

[79] «Informe de la Delegación española en la reunión de Mínistros de Justícia del Consejo de Europa (Lugano, 21 y 22 de junio de 1993)», Boletín de Informació» del Minis-terio de justícia, 15 de juliol de 1993, núm, 1677, pàg. 3642.

[80] Rapporí explicatif, paràgraf 11.

[81] Rapport explicatif, paràgraf 89.

[82] Rapport explicatif, paràgraf 66.

[83] Rapport explicatif, paràgraf 35.

[84] Rapport explicatif, paràgraf 80.

[85] Vid. Clotet i Miró, M. A., «La Carta europea de las lenguas regionales o mino-ritarias», RIE, vol. 21, 2, Madrid, 1994, pàg, 557-559 i 561-562.

[86] Rapport explicatif, paràgraf 93.

[87] Paràgraf 7è del Preàmbul del Conveni-marc.

[88] Giordan, H., Les minorités en Europe, cit., pàg. 21. 136