Albert Bastardas, «Diversitats. Llengües, espècies i ecologies»
| Autor | Carles Riera |
| Páginas | 454-457 |
Page 454
Bastardas i Boada, Albert (ed.), Diversitats. Llengües, espècies i ecologies. Barcelona: Empúries, 2004, 206 p., isbn 84-9787-040-9.
Un estudi inter o transdisciplinari sempre és suggerent. El món del saber, o del coneixement, avui el tenim segmentat en branques cada cop més ramificades i més fines —especialitzacions i microespecialitzacions—, però totes pertanyen a un tronc comú. Cada disciplina sol tenir el seu mètode d’anàlisi de la realitat —física o metafísica—, el seu instrumental propi, els seus models. Cada ciència —experimental, humanística, etc.— proporciona un marc de pensament capaç de construir hipòtesis, teories i altres aproximacions a la realitat examinada. Hi ha temes, anomenats transversals, que són objecte d’anàlisi no pas d’una única assignatura sinó de quisap-les. La llengua, aquesta interessant i complexa realitat capaç de donar forma al pensament, fóra un d’aquests temes transversals.
La sociolingüística, concretament, és una matèria amb una clara vocació transdisciplinària, com es posa de relleu en el llibre que ressenyem, fruit d’una jornada d’estudi organitzada pel Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona. L’editor —o curador— de l’obra, el professor de sociolingüística Albert Bastardas i Boada, ens informa en elPage 455prefaci que aquesta jornada transdiciplinària anava adreçada a «tots els estudiosos interessats a estendre i preservar la diversitat biològica i cultural». «Ens empenyia —diu— la necessitat de sortir dels marcs teòrics de la lingüística, i fins i tot de la sociolingüística per a anar a buscar, en altres camps que hi poguessin tenir similituds, noves inspiracions conceptuals i nous models teòrics que ens permetessin dibuixar amb més precisió i profunditat els mapes dels fenòmens del contacte i de l’evolució lingüístics. I havíem intuït que en el terreny de la diversitat biològica i dels estudis d’ecologia podríem trobar-los.»
Diversitats. Llengües, espècies i ecologies és un llibre divers que aplega aquests sis treballs: «Diversitat biològica i diversitat lingüística: algunes pistes transdisciplinàries per a una socioecologia de les llengües», pel mateix A. Bastardas; «Formes de la diversitat en la cultura: l’argument de la diferenciació», per l’antropòleg Claudi Esteve i Fabregat; «Lingüística genètica», per l’antropòloga lingüística M. Carme Junyent i Figueras; «De la destrucció de la diversitat lingüística i d’algunes raons per a evitar-la», pel lingüista Joan A. Argenter; «Valoracions ètiques i polítiques de la diversitat des de l’ecologia», per l’ecòleg Jaume Terradas, i «Valoracions ètiques i polítiques de la diversitat des de la filosofia», pel filòsof Josep M. Terricabras.
El treball de Bastardas sobre diversitat —biològica i lingüística— proporciona al lector el marc orientatiu i unes pistes per a una socioecologia de les llengües. El prolix treball d’Esteva enfoca l’evolució de la diversitat en la cultura, amb profusió de dades de tot tipus. Junyent parla de malentesos, mètodes i dubtes de la lingüística genètica i també de les llengües mixtes. Argenter sosté que la destrucció de la diversitat lingüística planetària és assimilable a la destrucció de la diversitat biològica, i planteja problemes i alternatives similars, com ara la necessitat d’anar cap a un model de desenvolupament culturalment i lingüísticament sostenible. El treball de Terrades, que té en compte aspectes ètics i polítics, pretén respondre a dues preguntes: per què salvar la diversitat? i com fer-ho? Finalment, l’assaig de Terricabras gira entorn de dues afirmacions estretament interconnectades: 1) és impossible distingir nítidament, rígidament, entre natura i cultura, i 2) convé, en canvi, distingir entre la llengua com a mitjà i la llengua com a medi.
Com és fàcil d’entendre, el fet que existeixin distintes identitats lingüístiques és una manera de representar la diversitat. Ara bé, en un món globalitzat, amb tants i tants contactes a escala mundial, el desenvolupament sostenible d’una llengua no és fàcil. Semblantment al que passa en el camp de la biologiaPage 456particular —distinta i única. Per això, en el cas de les llengües minoritzades, com el català, és tan necessària una política de funcions exclusives. Relegada a la irrellevància, cap llengua no és sostenible; únicament viurà —o sobreviurà— dotada de funcionalitat.
----------------------------------------
[12] Antoni Montserrat, «L’aplicació de la resolució del Parlament Europeu sobre la llengua catalana a les institucions europees», in: Revista de Llengua i Dret 18 (1992), pp. 67-93.
