Autonòmiques 1995: formació de governs després de les eleccions del capgirament
| Autor | Miguel Revenga Sànchez/M. Paz Sànchez Manzano |
| Cargo | Professor titular de dret constitucional/Professora associada de dret constitucional |
| Páginas | 347-358 |
Page 347
Hom recordarà les eleccions autonòmiques del maig de 1995 com aquelles en què el mapa polític de les comunitats autònomes anomenades de via lenta va experimentar un capgirament notori. Les tres consultes anteriors (les de 1983, 1987 i 1991) havien creat una hegemonia declinant del Partit Socialista. L'any 1983, la força electoral d'aquest partit va permetre que formés governs homogenis ni més ni menys que en 12 de les 13 comunitats autònomes, nombre que va quedar reduït a 7 l'any 1987 i a 6 l'any 1991. Després de les eleccions de 1995, el PSOE només ha pogut formar govern homogeni en 2 de les 13 comunitats autònomes, en una (Castella-la Manxa) majoritàriament, i en l'altra (Extremadura) el PSOE va aconseguir-hi el 47,61 dels escons, amb caràcter quasimajoritari. En percentatge de vots, el PP va avantatjar el PSOE en 13,13 punts, la qual cosa es va traduir, per primer cop d'ençà del 1983, en l'obtenció per part del PP d'un nombre total d'escons molt superior al que hi va aconseguir el PSOE: 364 del PP per 262 del PSOE (quadre 1). Per comunitats autònomes, la distància més gran en percentatge de vots entre totes dues formacions es va enregistrar a Castella i Lleó, on el PP va avantatjar el PSOE en 23,12 punts. Hi va haver marges superiors als 20 punts a les Balears, Madrid i Múrcia, i superiors als 10 punts a Aragó, Navarra i La Rioja.
[ NO INCLUYE TABLA ]
Page 348
Després de desaparèixer el CDS de l'escenari polític, el funcionament del parlamentarisme a les comunitats autònomes d'aquesta mena sembla haver assolit unes pautes de continuïtat sobre la base de tres grans partits d'implantació nacional (PP, PSOE i IU), i un estoí de forces de caràcter regionalista, la presència de les quals assoleix una importància determinant a Aragó, les Canàries i Navarra (casos del Partido Aragonès Regionalista, Coalición Canària i Convergència Democràtica de Navarra, respectivament), valor significatiu a les Balears, Cantàbria i València, i força més aviat testimonial a Astúries, Castella i Lleó, Extremadura i La Rioja. El quadre 2 dóna informació sobre aquest punt i recull, desglossats per comunitats autònomes, els partits, les coalicions i les agrupacions d'implantació regional que han aconseguit algun escó entre 1983 i 1995. Com es pot observar, els quatre processos electorals que s'han dut a terme a les comunitats autònomes i que renoven simultàniament els seus parlaments, consoliden des d'aquesta perspectiva índexs de fragmentació partidista força semblants. Aquests índexs oscil·len entre un mínim de 16 forces d'implantació regional els anys 1983 i 1991, Í un màxim de 21 l'any 1987. Els factors determinants d'aquesta fragmentació són la insularitat de les comunitats autònomes de les Balears i les Canàries, com també la presència en la competició partidista del nacionalisme basc, l'esquerra abertzale i la ideologia de caràcter foralista, en el cas de Navarra.
[ NO INCLUYE TABLA ]
Page 349
Sigles
AC-INC Asamblea Canaria-Izquierda Nacionalista Canària
AGI Agrupación Gomera Independiente
AHI Agrupación Herrefia Independiente
AIC Agrupación Independiente Canària
AIPF Agrupació d'Independents per Formentera
AM Asamblea Majorera
CC Coalición Canària
CCNC Convergència Nacionalista Canària
CDN Convergència Democràtica de Navarra
CE Coaüción Extremefía
CIM Coalició Independent de Menorca
CHA Chunta Aragonesista
EA Eusko AIkartasuna
EEM Entesa de l'Esquerra de Menorca
EU Extremadura Unida
EVIB Els Verds de les Illes Balears
FIEF Federació d'Independents d'Eivissa i Formentera
HB Herri Batasuna
PAR Partido Aragonès Regionalista
PNB Partido Nacionalista Vasco
PR Partido Riojano
PRC Partido Regionalista de Cantàbria
PRP Partido Riojano Progresista
PSMa Partit Socialista de Mallorca
PSMe Partit Socialista de Menorca
PSMa-EN Partit Socialista de Mallorca-Esquerra nacionalista
PSMe-EEM Partit Socialista de Menorca-Entesa de l'Esquerra de Menorca
PSMa-PSI Partit Socialista de Mallorca-Partit Socialista d'Eivissa
SI Solución Independiente
UDF Unión Democràtica Foral
UM Unió Mallorquina
UPL Unión del Pueblo Leones
UPN Unión del Pueblo Navarro
Page 350
Parlant en termes generals, els resultats electorals de 1995, pel que fa al nombre de governs homogenis, tenen un saldo molt proper a les pautes de les tres consultes anteriors: 10 l'any 1983, 9 l'any 1987, 8 el 1991, i una altra vegada 9 l'any 1995 (quadre 3). Això permet qualificar les elecciones d'aquest últim any com les eleccions del capgireu pe! fet que el PP ocupa en els governs autonòmics el lloc d'hegemonia que ocupava el PSOE. Ara el PP és present en els executius de 9 de les 13 comunitats autònomes; en 5 (Balears, Castella i Lleó, Madrid, Múrcia i La Rioja) hi és amb còmodes majories absolutes, en 1 (Astúries) amb govern homogeni de tipus quasimajoritari (46,66 % dels escons) i en uns altres 3 (Aragó, Cantàbria i València) formant part de coalicions de govern, de caràcter majoritari a Aragó i València, i de tipus quasimajoritari (48,71 % dels escons) a Cantàbria.
[ NO INCLUYE TABLA ]
Si observem retrospectivament els resultats de les quatre consultes autonòmiques, podem afirmar que el predomini del parlamentarisme majoritari d'un sol partit ha estat quelcom excepcional i circumscrit a la primera de les consultes, la dePage 351 1983. Un cop d'ull al quadre 3 permet comprovar que, d'ençà de 1987, es va inaugurar a les comunitats autònomes de via lenta l'era del que es podria dir parlamentarisme de consens, és a dir, un parlamentarisme caracteritzat per la necessitat d'assolir acords de coalició o pactes d'altres tipus, a causa de la manca de majories absolutes. L'any 1987, hi havia 10 comunitats que es trobaven en aquesta situació. Després de les eleccions de 1995, i de la mateixa manera que havia passat l'any 1991, 7 comunitats han hagut d'entrar en una dinàmica negociadora, més o menys complicada, amb vista a la formació de govern.
La via de recerca de pactes ha estat especialment agitada l'any 1995. Esquerra Unida, que va obtenir els millors resultats de la seva història en aquesta mena d'eleccions (11,44 % del vot vàlid total), referma la seva posició de força frontissa entre el PP i el PSOE. La seva negativa a assolir un acord generalitzat que afectés les comunitats autònomes i els ajuntaments, com volia el PSOE, va crear en tots dos espais polítics una situació caracteritzada per la incertesa i la fluïdesa d'opcions.
La interdependència del comportament partidista en els nivells local i autonòmic, i els intents d'utilitzar la força aconseguida en els parlaments d'algunes comunitats autònomes, com a mitjà de pressió sobre el Govern central, van fer que el procés negociador fos encara més complex. La millor mostra d'aquesta complexitat la podem trobar en els casos d'Astúries, Extremadura i Canàries.
A Astúries, les iniciatives del PSOE per pactar amb IU un acord de coalició, desplaçant d'aquesta manera el PP (que va ser la força més votada) de la presidència de la Comunitat, van topar amb la negativa d'IU. Esquerra Unida va condicionar el pacte a l'acceptació per part del PSOE d'un decàleg de mesures polítiques, alguna de les quals (per exemple, reforma laboral) ultrapassava clarament l'àmbit de decisió de la comunitat autònoma. Amb aquest rebuig a donar suport al candidat del PSOE en segona votació, IU va afavorir la investidura del candidat del PP, d'acord amb el que es va aprovar en referèndum entre els seus afiliats de la regió. A Extremadura, l'oferta del PSOE (que va ser aquí el partit més votat) per pactar amb IU -solemnitzada mitjançant una carta oberta del president en funcions- tampoc no va aconseguir captar el suport d'IU. Fent el sord a les protestes d'inestabilitat que proclamava el PSOE, l'agrupació regional d'IU es va inclinar per assolir un pacte institucional amb el PP i Coalició Extremenya, amb el propòsit de revitalit2ar el parlament. D'acord amb aquest pacte, IU va assolir la presidència de l'òrgan legislatiu. A les Canàries, l'acord inicial entre el PSC-PSOE i Coalición Canària sobre govern autonòmic i ajuntaments -que va ser adduït a Astúries com a mostra de la capacitat dels socialistes per comprometre's en afers d'abast extrautonòmic- es va trencar a causa del no-acatament de l'acord amb motiu de l'elecció dels alcaldes de diversos municipis. El pacte posterior entre Coalición Canària i el PP va provocar la fi de la formació del que avui és l'únic govern homogeni de caràcter minoritari (tot i que amb el suport del PP en el moment de la investidura). D'acord amb aquest pacte, el PP ha ocupat la presidència del Parlament, i haurà de decidir, un cop s'hagin fet les properes eleccions generals, si entra a formar part de l'executiu autonòmic, moment en el qual ocuparia quatre carteres. Si les coses anessin així, el nombre de governs de coalició resultant de les eleccions de 1995 es veuria ampliat a 5.
Els pactes del PP amb el Partido Aragonès Regionalista (PAR) a Aragó i amb Unió Valenciana (UV) a València van preveure la integració en el govern d'aques-Page 352tes forces regionalistes, amb dues carteres per al PAR a Aragó, i una per a UV a València. Els pactes van afectar igualment la presidència de la cambra autonòmica, que ha passat en totes dues comunitats a mans de membres d'aquestes forces.
Com ja havíem observat en un treball anterior, l'ocupació de la presidència del parlament és un element clau en les negociacions dels acords de govern.1Encara que, llevat comptades excepcions, els estatuts atorguin al president de la Cambra la funció institucionaj d'impulsar la investidura, això fa que la seva intervenció no es pugui comparar en absolut a la d'una instància amb indicis de neutralitat i propiciadora, per aquesta causa, de trobades i acords. Tanmateix, destaca des d'aquesta perspectiva, el cas de Cantàbria, on un mateix membre del PP ha passat a ocupar la presidència de l'assemblea per tercera legislatura consecutiva. Si més no formalment, el president de la diputació regional sí que ha actuat a Cantàbria com un genuí promotor de converses entre les forces polítiques a la recerca d'una sortida a la situació de crisi institucional que arrossega aquesta comunitat autònoma com a conseqüència de l'afet Hormaechea. La presència en el parlament del partit que ell havia creat, UPCA, amb set escons, va generar enfront d'aquesta força una mena de convenció ad excludendum, en què les alternatives van ser un govern «de progrés», proposat al Partido Regionalista de Cantàbria (PRC) pel PSOE i IU i un govern de majoria, proposat pel PP al PRC i IU. Les negociacions van consolidar-se finalment en una coalició de caràcter quasimajoritari PP/PRC el candidat a president de la qual va obtenir la investidura en segona votació amb l'abstenció d'IU.
A Navarra s'havia format una coalició de tipus semblant en què el desplaçament d'UPN -que anava a les eleccions coaligada amb el PP- ha provocat l'únic cas en què la llista més votada hagi estat vulnerable a pactes alternatius (quadre 4). L'aliança del PSOE amb Convergència Democràtica de Navarra (CDN) i Eusko Alkartasuna (EU) va atorgar la presidència del parlament al PSOE i va permetre la formació d'un govern tripartit, la qual cosa va fer que, per primera vegada d'ençà de 1983, no s'elegís president de !a comunitat foral -segons la clàusula d'investidura automàtica prevista a la llei de govern- a favor del candidat del partit amb més escons.
[ NO INCLUYE TABLA ]
Page 353
Mesa de la Cambra
President PAR
Vicepresident primer PP
Vicepresident segon PSOE
Secretari primer PP
Secretari segon PAR
Tipus de govern
Coalició majoritària PAR-PP
Composició
1 president (PAR)
6 consellers (2 independents, 2 PP, 2 PAR)
Page 354
[ NO INCLUYE TABLA ]
Mesa de la Cambra
President PP
Vicepresident primer PSOE
Vicepresident segon IU
Secretari primer PP
Secretari segon PSOE
Tipus de govern
Homogeni quasimajoritari PP
Composició
1 president
6 consellers (PP)
Page 355
[ NO INCLUYE TABLA ]
Mesa de la Cambra
President PP
Vicepresident primer PP
Vicepresident segon PSOE
Secretari primer PP
Secretari segon PSOE
Tipus de govern Homogeni quasimajoritari
Composició
1 president (PP)
1 vicepresident (PP)
10 consellers (PP)
Page 356
[ NO INCLUYE TABLA ]
Mesa de la Cambra
President
Vicepresident primer Vicepresident segon Secretari primer Secretari segon
Tipus de govern Homogeni minoritari
Composició
1 president (CC)
10 consellers (CC)
Page 357
[ NO INCLUYE TABLA ]
Mesa de la Cambra
President
Vicepresident primer Vicepresident segon Secretari primer Secretari segon
Tipus de govern
Coalició quasimajoritària PP-PRC
Composició
1 president (PP)
1 vicepresident (PRC)
9 consellers (6 PP, 3 PRC)
Page 358
[ NO INCLUYE TABLA ]
Mesa de la Cambra
President
Vicepresident primer Vicepresident segon Secretari primer Secretari segon
Tipus de govern Homogeni majoritari
Composició
1 president (PSOE)
9 consellers (PSOE)
--------------------------
[1] Miguel Revengi Sànchez, «Investiduras presidenciales y formación de gobierno tralles elec-iones autonómicas de 1991», Autonomies, 15 (1992) pàg. 151 i seg.
