Vida i mort de les llengües
| Autor | Carles Duarte |
| Páginas | 384-386 |
Carme Junyent, Vida i mort de les llengües, Barcelona, Editorial Empúries, 1992, 137 pàgines, isbn 84-7596-254-4.
Page 384
Cal saludar amb satisfacció la publicació d'aquest llibre de Carme Junyent, professora universitària que ja ens havia ofert altres obres interessants sobre llengües: Les llengües d'Afrika i Les llengües del món,
El llibre de Carme Junyent que ara comentem té un propòsit divul-gatiu i fa una presentació clara i ben documentada sobre els processos de formació i desaparició de les llengües.
D'una banda, Carme Junyent rebat interpretacions errònies que s'havien donat de forma força general sobre aquests fenòmens: «Ara sabem, per més que no tothom ho creu, que no hi ha res en la llengua que la faci més o menys adequada per sobreviure» (p. 21) o «sense perdre de vista que el canvi lingüístic és universal i continu, podem equiparar el desenvolupament de l'in-doeuropeu fins al català al del xinès
Page 385
arcaic fins al xinès modern» (p. 22).
D'altra banda, Carme Junyent ens ofereix valuosos elements de reflexió sobre la situació crítica en què es troben nombroses llengües del món, entre les quals hi ha moltes llengües indígenes d'Estats Units d'Amèrica, de Canadà, d'Austràlia, de Mèxic, de Colòmbia, de Perú, de Brasil, de l'índia, de la cei, etc. Carme Junyent arriba a afirmar que: «El futur de les llengües minoritàries, si res no canvia, és, doncs, molt negre i més aviat curt» (p, 93).
A més, l'obra de Carme Junyent, elaborada a partir d'una visió ben àmplia pel que fa a les llengües a què es refereix i pel que fa a l'estudi de les anàlisis fetes per diversos experts de diferents països, constitueix una aportació d'una importació singular en el marc del debat sobre el futur de la llengua catalana, perquè ens permet de comprendre quines són les tendències que poden perjudicar més greument la pervivència de la llengua catalana (per exemple el manlleu massiu de formes de la llengua dominant, ja que «la degradació de la llengua accelera el procés d'extinció justament perquè els par-lants creuen que «una llengua així» no val la pena de parlar-la ni, per tant, preservar-la» (p. 59)...), i quins són els aspectes que poden contribuir a reforçar-la («la responsabilitat de la societat és una constant entre els requisits que es demanen per a la conservació d'una llengua» (p. 86), el prestigi -associació de la llengua a la modernitat,...-).
El llibre s'inicia amb un pròleg i una introducció general, que precedeixen un breu primer capítol sobre «vida» i «mort» de les llengües. Al segon capítol Carme Junyent fa una presentació precisa dels pidgins («una llengua (...) que sorgeix arran del contacte entre grups amb llengües diverses que necessiten un codi per entendre's», p. 26) i els criolls (quan aquestes llengües de comunicació entre membres de diferents grups passen a ser la llengua materna d'algú) i recorda el cas de la Iin-gua franca al Mediterrani.
El tercer capítol s'ocupa de la vida de les llengües i de la continuïtat del canvi lingüístic.
El capítol més extens del llibre és, però, el que Carme Junyent dedica a la mort de les llengües i a la substitució lingüística. L'autora ens hi recorda que el bilingüisme és una condició imprescindible perquè es doni un procés de substitució, però que el bilingüisme no és pas suficient per provocar la substitució. Tot seguit examina la posició de l'individu (edat, sexe, classe social, origen i comparació social) respecte al procés de substitució, tracta del bilingüisme, analitza els fenòmens concurrents a la substitució lingüística (aspectes lingüístics de la substitució -manlleus, degradació-, reducció de la base territorial, pèrdua de funcions, pèrdua d'estatus), plante-
Page 386
ja factors demogràfics i de prestigi com a causes possibles de la substitució i fa una valoració de ía incidència de l'escolarització en el manteniment i la mort de les llengües (amb uns comentaris inspirats en el cas de l'irlandès), perquè de vegades es pot produir un «excés de fe en l'escola a l'hora de contribuir al manteniment de les llengües reces-sives» (p. 88).
El capítol cinquè, que tanca la part central del llibre, s'ocupa de l'evolució futura de la diversitat lingüística al món i reprodueix la Declaració de Recife, d'octubre de 1987, que propugna l'adopció d'una Declaració Universal dels Drets Lingüístics.
A continuació el llibre conté un apèndix sobre les llengües actual-mente amenaçades, un altre apèndix, redactat per Noemí París, sobre el renaixement de la llengua hebrea, que constitueix un fenomen excepcional de restabliment de la plenitud d'usos d'una llengua que havia deixat de ser parlada, i una interessant bibliografia.
