Iusgenètica

La primera reacció í la més generalitzada va ser de temença. La mateixa comunitat científica³⁰ semblava desbordada i consternada per possibilitats que semblaven ressuscitar velles pràctiques entre l'alquímia i el sàbat.

L'any 1974 es va imposar una moratòria als Estats Units que també van adoptar altres països, i es va convocar una conferència de científics a Asilomar l'any 1975, que va adoptar una sèrie de principis, més aviat restrictius,³¹ la qual cosa va donar lloc a laPage 13 creació d'un Comitè assessor sobre l'ADN recombinant. Aquest Comitè va assumir les recomanacions de l'esmentada conferència i va establir una reglamentació més aviat restrictiva. En comprovar que els perills s'havien sobreestimat inicialment,³² va ser suavitzada l'any 1978,³³ i revisada de nou l'any 1984³⁴ per als experiments que fessin servir fons públics.

La normativa vigent als EUA identifica una sèrie de pràctiques i cauteles encaminades a eliminar el que anomenem «bioatzar» imposant equipament i instal·lacions de laboratori que comptin amb defenses físiques i, si s'escau, biològiques suficients, i classifica els experiments en quatre grups: els del primer grup exigeixen l'autorització expressa del Comitè Federal, de l'Institut Nacional d'Higiene i dels comitès institucionals de bioseguretat que han de funcionar en les institucions que patrocinen aquests experiments. Els del segon grup només exigeixen l'autorització del comitè intern. Per als dels tercer només cal una notificació, i els del quart grup no estan subjectes a cap mena de requisit.

Tot i que aquest procediment s'ha dissenyat per tal de prevenir riscos, també inclou consideracions ètiques i, d'aquesta manera, una proposta estable de modificació d'ovelles i porcs amb la incorporació de gens de creixement humà (això ja s'havia fet amb ratolins, tal com hem vist) va ser refusada amb el suport pràcticament unànime dels científics consultats.

Els progressos legislatius en aquest camp de caràcter liberalitzador han trobat en tots els països una forta oposició, especialment per part de grups ecologistes, però també per part d'associacions i individualitats d'altres tendències, malgrat que la liberalització, amb rigideses prudents, tendeix a estendre's.³⁵

A Alemanya, l'any 1989 es va introduir al Bundestag una llei curta molt contestada de tarannà permissiu, que es va justificar quant a la necessitat d'alineament amb la competència en aquest sector. Finalment es va aprovar la Llei de 1990, molt completa i amb una tècnica jurídica excel·lent, que té 41 articles.³⁶ A Anglaterra, la normativa aplicable era la tradicional sobre medicaments, pesticides i plantes patògenes que conté la Llei sobre sanitat i seguretat en el treball de 1974, revisada a aquest efecte l'any 1978 quan es va imposar als implicats en manipulacions genètiques l'obligació de notificar aquest fet, primer al Genètic Manipulation Advisory Group, i al Health and Safety Executive, després.³⁷ A França, l'any 1992, es va aprovar una llei relativa al control de l'ús i la disseminació d'organismes modificats genèticament, la qual, curiosament, s'insereix en el model intervencionista d'activitats classificades de començaments de segle.³⁸ Pel que fa als Estats Units, val la pena esmentar la fermaPage 14 oposició organitzada per un individu curiós, Jeremy Rifkin, i la seva Foundation on Economies Trends, la tàctica principal del qual ha estat paralitzar els progressos en modificacions genètiques mitjançant el recurs als tribunals. Hi ha tingut força èxit, si bé en algunes causes les seves demandes han estat desestimades perquè afectaven projectes o procediments en curs; el jutge ha refusat els greuges pretesos en considerar-los «abstractes, conjecturals o hipotètics».³⁹

La Comunitat Econòmica Europea ha parat atenció a aquesta matèria, en primer lloc per consideracions de salut humana i d'equiparació de condicions de comerç, ja que evidentment aquest mercat, cada vegada més important, quedaria desequilibrat en funció dels criteris tolerants o restrictius dels països membres respectius, la qual cosa podria afectar la fase de comercialització dels productes. Posteriorment es tenen en compte les preocupacions ambientals que veurem a continuació, tot i que els controls de laboratori ja miraven d'evitar fuites o escapaments vers l'exterior, aspectes que regula la Directriu 90/219, de 23 d'abril de 1990.

Les tècniques de recombinació per vectors van ser objecte d'una Recomanació del Consell l'any 1982.⁴⁰ Però el cos normatiu que regeix en aquests moments a la Comunitat és la Directriu ja citada 90/219/CEE, relativa a l'ús i el contingut de microorganismes modificats genèticament.

Aquesta operació, tot i que era necessària en una fase experimental i inevitable si es volen aconseguir rendiments de la investigació, resulta particularment arriscada per tal com és impossible de preveure amb certesa absoluta quina serà l'última destinació dels gens i les conseqüències ambientals possibles,⁴¹

Pot ser que aquests gens o el vector que els transmet perjudiquin altres organismes i donin lloc a efectes nocius amb els quals no es comptava. Cal recordar el que passa, sovint per causes naturals, en transmetre's malalties i pertorbacions, o quan un agent inofensiu en un medi determinat es difon en un altre en què no troba barreres defensives, com és el cas de la grafiosi de l'om holandès esmentada en el quart programa de la CE, que va causar la mort de milions d'arbres americans i europeus; o del cranc de riu autòcton espanyol. La història és plena d'aquests episodis espontanis o induïts involuntàriament que han acabat amb espècies senceres o amb la seva implantació en certs ambients. És el cas del míldiu, que va destruir les vinyes europees al final del segle passat, la qual cosa recorda un document recent de la Comunitat Europea que, per cert, inclou la indústria de la l'enginyeria genètica entre les activitats amb risc ambiental elevat.⁴²

A més, hi ha el perill de provocar desequilibris ecològics importants que acabin amb espècies més dèbils o amb menys capacitat d'adaptació que la que ha estat potenciada genèticament.⁴³

Page 15

També és important el perill, a voltes sobrevalorat per certs naturalistes, de la disminució de la varietat genètica de les espècies cultivades, la qual cosa restaria capacitat per evolucionar o adaptar a noves exigències del medi i comportaria la pèrdua de les aptituds productives amb el temps. En aquesta línia, la CE esmenta el fet que les malalties del bestiar cada vegada siguin més difícils de guarir a causa de l'augment de la uniformitat genètica.⁴⁴ Però si s'avancés en el domini de les biotèc-niques sempre seria possible de corregir aquests errors o de crear noves modalitats de plantes o animals que substituïssin les races o varietats exhaurides. L'esperança en la ciència pot alleugerir aquestes inquietuds.

L'alliberament d'organismes modificats genèticament (OMG) ha estat prohibit durant força temps a gairebé tots els països. Als Estats Units, a partir dels anys vuitanta es van començar a autoritzar en comptades ocasions aquestes operacions; n'és l'òrgan competent l'Environmental Protection Agence (EPA). Aquí, aquestes iniciatives continuen sent controvertides i normalment són residencials davant els tribunals, continuant d'aquesta manera els precedents dels primers alliberaments que afectaven bacteris protectors davant les gelades a què es va recórrer sobre la base de la National Environmental Protection Act de 1982. Això va provocar-ne la prohibició fins que no es comptés amb una valoració de l'impacte ambiental. La prohibició general va retirar-la posteriorment un tribunal federal d'apel·lació,⁴⁵ però encara hi ha una certa inseguretat jurídica que també s'estén, com en d'altres països, a l'ordre dels Tribunals competents, a causa de la transcendència territorial polèmica dels fets,⁴⁶ que afecta la determinació de la jurisdicció corresponent.

Lentament, totes les nacions han anat atenuant les restriccions amb condicionaments més o menys generalitzats que inclouen una anàlisi d'impacte ambiental, pronunciaments cas per cas, i la intervenció de comitès assessors especialitzats.⁴⁷ Això ha donat lloc a experiències satisfactòries des del punt de vista científic i pacífiques pel que fa a la seva assimilació social, com ara les que es van dur a terme a Oxford i en una zona de Bèlgica per contrastar els efectes d'un virus modificat que actua com a insecticida reforçat i una vacuna recombinant per combatre la ràbia de les guineus.⁴⁸

En l'àmbit de la CE, les ambigüitats jurídiques desapareixeran un cop el Consell hagi aprovat la Directriu 90/220/CE, de 23 d'abril de 1990, sobre l'alliberament intencional al medi ambient d'organismes modificats genèticament. Aquesta Directriu estableix un procediment comunitari d'autorització, ja previst en el Quart Pla, que amplia el que disposava la Directriu abans esmentada sobre experiments en laboratoris. Les motivacions de la segona directriu estan reforçades per la transcendència ambiental més gran d'aquestes activitats i pel fet que els organismes alliberats es poden propagar a d'altres territoris nacionals.

L'expedient dissenyat per la CEE és força complex, i inclou tres fases: una relativa a l'alliberament pròpiament dit, una altra relativa a l'autorització per l'òrgan compe-Page 16tent de cada país de la comercialització del producte implicat, i l'última sobre la decisió de la Comissió pel que fa a aquesta qüestió. Sintèticament, les etapes del procediment es poden articular de la manera següent:

- Notificació per la qual qui es proposi de liberalitzar un OMG o una combinació d'aquests faci avinent la seva intenció a l'autoritat competent designada per cada país, incloent-hi la informació que preveuen l'Annex II i l'apartat 2 de l'article 5, com també una declaració en què s'avaluïn els efectes i els riscos que els usos previstos dels OMG impliquin per a la salut humana o l'ambient. Les autoritats competents han de fer arribar per escrit a la Comissió un resum de la notificació basant-se en el model que estableix la Decisió del Consell,⁴⁹ de 4 de novembre de 1991.

- Resposta per escrit de l'autoritat competent que concedeix l'autorització, si s'escau, amb les condicions que consideri necessàries. Tot i que la Directriu hi dóna un termini de 90 dies, el silenci no funciona positivament, ja que en tot cas cal que es comuniqui expressament la decisió,

- Comunicació a l'autoritat competent dels resultats de l'alliberament pel que fa a qualsevol risc per a la salut humana o l'ambient.

- Sol·licitud de comercialització, un cop satisfetes les exigències esmentades, a l'autoritat competent de l'Estat membre on es posi a la venda per primera vegada el producte, d'acord amb el que estableixen l'article 11 i l'Annex III.

- Remissió del dictamen de l'autoritat competent a la Comissió, si és favorable.

- Trasllat de l'expedient per mitjà de la Comissió a tots els Estats membres, els quals disposen d'un termini de seixanta dies per manifestar-hi objeccions. Si no n'hi ha cap, l'autoritat competent ha d'atorgar una autorització de comercialització vàlida per a tota la Comunitat.

- Decisió de la Comissió si no es resolen les diferències interestatals en el termini assenyalat anteriorment. Si aquesta decisió és positiva, cal comunicar-la a l'autoritat competent de l'Estat implicat perquè doni l'autorització final.

Els Estats membres han d'intercanviar informació sobre l'experiència adquirida en matèria de prevenció de riscos i han de lliurar un informe anual a la Comissió, la qual en publica un resum cada tres anys.

El termini per adaptar el dret intern a la Directriu va acabar el 23 d'octubre de 1991. Espanya encara no ho ha fet, segurament perquè no hi ha cap investigació avançada que ho requereixi.

La Conferència de Rio era conscient de la importància que té per als països en via de desenvolupament de disposar de les tecnologies que hem vist. Per això, el Programa 21 preveu l'establiment de mecanismes que facilitin el desenvolupament i l'aplicació ecològicament racional de la biotecnologia, i reconeix la necessitat d'enfortir la capacitat endògena d'aquests països mitjançant noves iniciatives internacionals que, d'aquesta manera, donin suport al seu desenvolupament.

Tot això significa aportacions econòmiques i fluxos privilegiats de productes,Page 17 tecnologies i ensinistraments, sense els quals els països del sud difícilment poden fer servir els avenços científics del nord.

Les Nacions Unides, conscients d'aquestes circumstàncies, van consignar en la Declaració de Rio sobre el medi ambient i el desenvolupament⁵⁰ el deure dels estats de cooperar en el desenvolupament sostenible per mitjà de l'intercanvi de coneixements, intensificant «la difusió i la transferència de tecnologies, entre aquestes, les tecnologies noves i innovadores».⁵¹

Aquesta qüestió va ser tractada més explícitament en el Conveni sobre la diversitat biològica,⁵² l'article 1 del qual inclou significativament entre els seus objectius la «participació justa i equitativa en els beneficis que es derivin de la utilització dels recursos genètics, entre d'altres, per mitjà d'un accés adient a aquests recursos i una transferència apropiada de les tecnologies pertinents».

En altres articles del Conveni reconeixen més explícitament que la tecnologia inclou la biotecnologia⁵³ a l'efecte d'accés i transferència, i obliguen cada part contractant a assegurar l'accés dels països en via de desenvolupament que aportin recursos genètics a la tecnologia que fa servir aquest material genètic en condicions acordades mútuament, incloent-hi el règim de patents i altres drets de propietat intel·lectual.⁵⁴ En aquests casos, es garanteix a aquests països, en condicions justes i equitatives, l'accés als resultats i els beneficis derivats de la biotecnologia en condicions determinades de mutu acord.⁵⁵

A aquests i altres efectes es preveu l'aportació de recursos financers que han de fer les parts⁵⁶ i els mecanismes per al subministrament de fons als països en via de desenvolupament, que han de funcionar sota l'autoritat i l'orientació de la Conferència de les Parts.⁵⁷

Malauradament, aquest Conveni no el van subscriure els Estats Units, amb l'excusa que les obligacions de transferència de tecnologies i beneficis de l'aplicació de resultats que s'obtenen biotecnològicament perjudiquen o desanimen les iniciatives de recerca i contradiuen els principis internacionals de respecte dels drets protegits per llicències i patents.

Aquestes conseqüències no es desprenen directament o automàtica dels termes del Conveni, on s'al·ludeix la «protecció adient i eficaç dels drets de propietat intel·lectual» en el cas de la transferència de tecnologia subjecta a patents i altres drets.⁵⁸ A cada Estat li incumbeix la presa de mesures adients per tal que el sector privat faciliti l'accés a la tecnologia esmentada als països en via de desenvolupament,⁵⁹ segons les condicions acordades mútuament, sense que això impliqui una confiscació dels drets dels particulars, els quals han de ser compensats pel seu Estat o bé mitjançant els mecanismes financers establerts.

Page 18

Hi ha la impressió que la indústria biocecnològica efectivament va funcionar com a grup de pressió perquè el president nord-americà no signés aquest acord, la qual cosa d'alguna manera també es relaciona amb l'intent de privatitzar els descobriments científics sobre el genoma humà. Aquest rebuig dels EUA també s'inscriu en la línia d'aquest país de no adquirir compromisos financers indiscriminats, actitud que ha mantingut enèrgicament la representació americana malgrat la repercussió internacional negativa. Sens dubte que en aquesta actitud va influir la conjuntura electoral que afectava el president Bush.

En l'altre extrem se situaven les demandes d'alguns països en vies de desenvolupament, els quals pretenien treure partit no solament del fet que les seves reserves biològiques actuals poden ser utilitzades per obtenir nous productes i espècies, sinó també per recuperar els avantatges obtinguts en el passat si es té en compte que algunes plantes, actualment cultivades arreu, procedien de les seves àrees nacionals actuals i si es té en compte, a més, que s'han d'utilitzar per regenerar les espècies utilitzades actualment, les quals, exhaurides o vulnerables a causa de la seva gran especialització, han de ser revitalitzades mitjançant el recurs a les espècies salvatges. Aquestes consideracions, entre d'altres, van animar Etiòpia a sol·licitar compensació per l'ús dels seus cafetars autòctons, i els països andins a reclamar drets sobre llurs més de sis-cents tubèrculs de patata.

Entre les primeres dolències de transmissió hereditària podem esmentar l'hemofília i la ceguesa als colors, imputables a defectes del cromosoma X. També té aquest origen í'anomenada malaltia de Down -mongolisme en termes corrents-, l'origen de la qual no era degut, tal com creia el seu descobridor, John Langdon Down, a un retrocés de l'evolució cap a una raça mongòlica primitiva, sinó a la presència d'un cromosoma addicional, el 47, tal com va comprovar el genetista francès Le Jeune l'any 1958.

Però el descobriment genètic més sensacional que va aplicar directament les tècniques modernes de marcadors d'ADN és la imputació de l'origen de la malaltia de Huntington a un gen ubicat en el cromosoma 4 l'any 1983, proesa a què va dedicar tots els esforços Nancy Wexler, després que la seva mare morís precisament d'aquesta terrible malaltia, que apareix inevitablement en els portadors d'aquest gen quan arriben a la maduresa i que destrueix l'organisme i provoca també una bogeria total.⁷¹

Una altra malaltia dramàtica també identificada entre les de causes genètiques l'any 1989 és la fibrosi quística, que apareix en els nens abans de la pubertat i que en provoca la mort per increment de la serositat dels pulmons.

Actualment també es coneixen els orígens hereditaris d'altres malalties, com ara la distròfia muscular, l'anomenada malaltia Tay-Sachs, que afecta els jueus ashkena-zim i hassidim, i la talassència de cèl·lules falciformes que presenten els negres. Però fins avui només s'han aïllat 100 gens causals aproximadament, i s'estima que són 3.000 els trastorns d'origen genètic.⁷²

A diferència dels anteriors, els gens que estem veient no causen la dolèncía fatalment, sinó que en propicien l'aparició.

La detecció precoç d'aquestes propensions hereditàries és summament importantPage 22 per tal de poder evitar-ne les conseqüències prenent les precaucions adients, ja que les conductes i la influència ambiental són decisives, per tal com algunes proclivitats disfuncionals, genèticament marcades, desaconsellen el contacte, per exemple, amb certs medis de treball i, per tant, l'execució en aquests medis de professions específiques.

Hi ha alguns hàbits, com el tabac, l'alcohol, el consum de certs aliments greixo-sos, la pressió, que són factors de risc per als portadors de certs gens als quals es fa responsables de la propensió a desofrures relacionats amb la diabetis, el càncer, l'alcoholisme, el sistema càrdio-vascular, el colesterol, els transtorns mentals, la malaltia d'Alzheimer, etc.

La teràpia genètica consisteix en la introducció en l'organisme humà de material cromosòmic que corregeixi o supleixi gens defectuosos. Aquestes tècniques curatives que influeixen en cèl·lules somàtiques són diferents de les que veurem en l'última part d'aquest treball, relacionada amb la possibilitat de modificació de les cèl·lules sexuals, amb transcendència, per tant, hereditària.

Tot i que aquestes intervencions s'havien refusat al final dels anys seixanta per massa especulatives, l'any 1990 van dur-les a la pràctica dos científics - Anderson i Blaese-⁷³ després d'un escrutini minuciós del seu projecte, que van revisar quinze vegades set organismes diferents (inclosos, entre d'altres, el Consell de les Esglésies i l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa).

Aquestes tècniques són prometedores i, una vegada ha nascut l'afectat, són l'única reacció eficaç possible per a malalties genètiques d'incidència inevitable. Encara no estan desproveïdes de riscos pel que fe a la determinació d'efectes indesitjables que poden produir-se en altres cèl·lules, però amb el consentiment dels pacients i en circumstàncies en què no hi ha cap altra opció no tenim motius per descartar-les.

La teràpia genètica s'està aplicant ja en malalties comunes independentment del seu origen genètic o d'altres causes. El càncer de pulmó, que és el que produeix la major mortalitat en la població masculina en els països desenvolupats, es tractarà amb aquestes tècniques als EUA, on el Comitè Consultiu Federal d'ADN ha autoritzat aquestes intervencions a un especialista.⁷⁴

Cal reconèixer que en aquests moments l'eugenèsia no té gaire bona acollida ni des de la perspectiva de les ciències de la natura ni des de les ciències socials, cosa perfectament explicable si per eugenèsia s'entén la millora d'una raça particular dominant, marginant components d'altres ètnies, o liquidant-los físicament o reproductiva, juntament amb individus defectuosos del grup exultantment autoentro-nitzat.

El màxim entusiasta d'aquest moviment, impulsat primer per Galton, que va encunyar l'expressió a la darreria del segle XIX a partir d'un passatge de Darwin, va ser Davenport, que va publicar als EUA l'any 1911 el conegut llibre Heredity in Relation to Eugenies.⁸³

Aquestes doctrines, sens dubte mancades de suficient base científica, es proposaven positivament entre altres accions el matrimoni entre gent ben dotada hereditària-ment, i negativament l'eliminació, l'esterilització, la segregació i la prohibició de matrimoni dels mal dotats.

Aquesta influència es va estendre a la política, va animar la legislació estatal que autoritzava l'esterilització de certs individus com ara els epilèptics o simplement els criminals habituals, i també va inspirar la Llei d'immigració de Nord-amèrica, de 1924, la qual em sembla que encara és vigent, que assigna quotes a diferents nacions en funció de la presumpta intel·ligència. El president que va signar aquesta Llei,Page 28 Calvin Coolidge, afirmava que, tal com demostra la biologia, els nòrdics es deterioren quan es barregen amb d'altres races.⁸⁴

Tot i que aquestes idees es van difondre a un gran nombre de països,⁸⁵ va ser a l'Alemanya nazi on van induir les màximes aberracions que es coneixen en la història de les relacions ciència-política. Sobre la base d'una Llei de 1933 es va autoritzar l'esterilització legal dels ciutadans alemanys que patien unes malalties determinades, o que fossin de raça negra, jueus o gitanos i, a partir del 1940, l'eliminació dels pacients psiquiàtrics,⁸⁶ que finalment va desembocar en la criminal i aberrant matança a què es va sotmetre tot el poble jueu.

Aquesta lliçó de la història encara és molt present en la ment dels membres de la comunitat científica i, en general, dels intel·lectuals i polítics actuals, per la qual cosa no és estrany el rebuig quasi visceral que provoca el tetme eugenèsia i, fins i tot, neo-eugenèsia.

Per això Watson, la figura més prestigiosa del genetisme modern, ha proposat que com a mínim el 3% dels fons disponibles per al PGH es dediquin a estudiar les implicacions ètiques i socials, conscient dels terribles abusos que provoca el coneixement passat i incomplet de la genètica humana sota el nom d'eugenèsia.⁸⁷

Aquests temors han fet demanar que el PGH resisteixi l'agenda eugenètica⁸⁸ i que les noves investigacions no portin a la neo-eugenèsia,⁸⁹ que s'adrecin solament a la identificació d'individus amb alt risc i, si s'escau, que s'impedeixi la transmissió de les malalties genètiques⁹⁰ i «l'ús indegut, no clínic, dels coneixements i les tecnologies genètiques»,⁹¹

Fins i tot dins de la investigació mèdico-genètica hi ha una oposició seriosa o, com a mínim, temor i reluctància a l'ús en general de la teràpia sobre cèl·lules germinals, és a dir, sobre aquelles que poden transmetre hereditàriament les modificacions induïdes. El Consell d'Investigacions Mèdiques Europees va refusar, en la reunió de 1988, aquestes intervencions i el Consell de l'Organització Internacional de Ciències Mèdiques celebrat al juliol de 1990 va suggerir cautela en aquestes pràctiques, tant en aspectes tècnics com ètics.⁹² El Govern britànic, quan ha autoritzat explícitament les teràpies genètiques en els humans, ha exclòs les que incidissin en les cèl·lules reproductives.⁹³

Però no se'ns diu res més. No se'ns explica el motiu de fons d'aquest rebuig, que no es pot basar només en la repercussió emocional de l'experiència eugenèsica del passat, que indubtablement no es repetirà mai més. Sens dubte hi ha un component respectable i compartible de temença vers allò desconegut, com també manca dePage 29 maduresa de la recerca genètica i social. Però penso que convé reflexionar sobre tots els factors extraracionals que operen en aquest cas.

L'avantpredísposició que hem apuntat prèviament sobre ingerències -amb finalitats conductistes- en la dinàmica hereditària dels humans és anterior a la recerca biomolecular moderna, i ja ha permeabüitzat les pràctiques forenses i el dret positiu, tal com demostra el tractament donat a una cosa no gaire escandalítzadora com l'elecció possible de sexe amb mitjans científics; en altres temps, això es resolia sense pegues socials per mitjà de pràctiques que actualment ens semblen, certament, pura barbàrie.⁹⁴ Aquesta qüestió ha donat lloc a una jurisprudència⁹⁵ abundant i conflictiva als EUA. A Espanya, fins ara, s'ha resolt negativament, ja que no es va autoritzar l'elecció de sexe a una mare de cinc filles,⁹⁶ cosa que té una base legal suficient ja que es considera una infracció molt greu la selecció del sexe.⁹⁷

La legislació que permet la pràctica de tècniques de reproducció assistida en alguns països sol prohibir contundentment, com és el cas de l'espanyola, que la intervenció influeixi sobre els caràcters hereditaris no patològics o que busqui la selecció d'individus o races.⁹⁸

Cal reconèixer que en aquests moments hi ha un posicionament social contrari quant a l'ús de les tècniques de què parlem amb intencions que, per la nostra banda, considerem positives: millora, de l'espècie humana, ajut a certs individus perquè neixin amb característiques normals. Evidentment, les lleis es fan ressò d'aquests criteris majoritaris.

Però no sempre ha estat així. En altres temps, tal com mostra la mitologia que recullen moltes religions (l'egípcia, la grega, la hindú, etc), els mateixos déus s'encarnaven en quimeres, és a dir, animals mixtos. Els faunes, els centaures i les sirenes llegendaris suscitaven sentiments d'admiració i no pas repugnància.⁹⁹

Durant l'edat mitjana encara persistia l'ambició dels mags i els alquimistes per crear artificialment éssers parahumans. Val la pena de citar Faust: Wagner presenta a Mefïstòfeles, l'homuncle que ell crea, un passatge que possiblement exhibeixin les clíniques genètiques dels segles vinents:

Nosaltres reconeixem la manera antiga d'engendrar com una mera obra.

El punt delicat d'on brolla la vida, la força dolça que emana de l'interior ha perdut d'ara endavant tota la importància, tota la dignitat.

Si l'animal encara troba en això algun plaer, l'home dotat de qualitats nobles ha de tenir un origen més noble i pur.

Page 30

Ens atrevim a experimentar racionalment allò que es considerava el misteri suprem de la natura.»¹⁰⁰

Actualment tenim una cultura diferent que, tant en àmbits científics com populars, s'oposa a la superació dels límits de la teràpia genètica, basada en part en una prudència legítima, atesa la novetat d'aquestes recerques, sobretot a partir d'idees morals o religioses prou difoses, però que no tenen garanties d'acceptació perpètua. Sens dubte, aquests supravalors canviaran amb el temps i en l'espai.

Per exemple, no s'aprecia que el concepte de la dignitat humana -que sol ser el més emprat- tingui uns perfils monolítics. Històricament s'hi han fet cabre moltes coses, com ara el turment que practicava la Inquisició amb finalitats religioses (que també duien a terme els jutges laics, com a pràctica processal ordinària), l'esclavitud, la discriminació de races, sexes o creences i l'obligació que encara hi ha en alguns països que les dones es vesteixin d'una manera determinada i tinguin un comportament no vedat als homes.

Recordo una anècdota il·lustrativa, més o menys relacionada amb els avenços sanitaris. Hi ha un quadre que reflecteix el «miracle» de Sant Cosme i Sant Damià, patrons dels cirurgians des de l'època de Dioclecià, que recull l'amputació de la cama a un esclau negre que es recargolava per terra de dolor i que s'empeltava després a un prohom ric que jeia en un llit sumptuós amb baldaquí de brocat.

Llevat del punt de vista del dogma religiós -respectat però no necessàriament compartit-, l'única modalitat legítima de qualificar un dret de fonamental és l'acord social, expressat nacionalment o internacionalment. Tal com indica Bobbio, el fonament històric del consens és l'única cosa que es pot provar factualment.¹⁰¹ Efectivament, el conflicte entre ciència i ètica rau en el caràcter objectiu de la primera i en l'ús de «principis que varien amb el temps i els individus» per part de la segona.¹⁰²

Hi ha un altre factor que és present fins i tot en el subconscient dels mateixos científics: la por a robar el foc de Prometeu, a agafar els fruits prohibits de l'arbre de la vida, la qual cosa està arrelada en les claus judeo-cristianes de la nostra cultura que, tal com deia Tertul·lià, ens inhibeixen de fer el que Déu no vot que hagi de ser fet pels homes,¹⁰³ és a dir, modificar la llei natural i, encara menys, canviar l'home, el centre de la Creació.

Fins i tot els esperits més tolerants i progressistes s'espanten davant les propostes d'alguns escriptors científics que proposen alteracions genètiques perquè l'organisme humà duri eternament, o la creació d'embrions clonats conservats en fred per ser utilitzats com a bancs de cèl·lules i teixits utilitzables pel donant per recanviar els seus òrgans.¹⁰⁴ En el futur, ha dit Toffler, «les tecnologies avançades ens plantejaran problemes ètics que ara amb prou feines podem ullar: la manipulació genètica, la possibilitat d'accedir a la immortalitat mitjançant la griogemmació...»¹⁰⁵

Page 31

@@@c) La procreació reflexiva

Si les conviccions socials canvien i les lleis ho palesen, serà possible de prosperar en coses que avui ja es practiquen àmpliament: la diferenciació entre la concepció genèticament conscient i el plaer sexual.

Aquestes tendències ja compten amb un suport col·lectiu indubtable des de la perspectiva de l'alliberament de les conductes sexuals i el control de la maternitat, àmpliament difós entre les parelles de joves i adults. La planificació familiar és un fet sòlidament establert en la cultura occidental que hom intenta exportar a altres indrets amb l'objectiu de frenar una explosió demogràfica que podria provocar un nombre d'humans que, d'aquí a 1.200 anys, pesarà com tota la terra, si continua la tendència actual.¹⁰⁶

Tal com indiquen els antropòlegs, aquests comportaments coincideixen amb les aptituds i proclivitats de l'espècie humana, que, diferentment del que succeeix en altres espècies -llevat, potser, d'una raça d'orangutans-, copulen en qualsevol moment i no ho fan exclusivament quan pot tenir lloc la fecundació de la femella, la situació de la qual pel que fa a això no coneixen per signes biològics precisos.¹⁰⁷

Encara tenim menys consciència sobre la conveniència de fer de l'acte de creació de la descendència una decisió mediatitzada per imperatius de la ciència. És cert que en la societat en què vivim és un fet prou normal que els fills es tinguin deliberadament, però la higiene genètica conceptiva és rudimentària i es limita simplement, a Espanya si més no, a comprovar el grup sanguini dels pares i a la pràctica durant l'embaràs de la prova de la amniocentesi.

En el futur, és possible que els nens s'engendrin cada vegada més en clíniques especialitzades per a la reproducció assistida, on prèviament s'haurà fet un estudi a consciència dels antecedents familiars dels pares amb vista a detectar possibles anomalies transmissibles, sense descartar tampoc que es millorin les característiques del futur fill. Aquest darrer punt és especialment polèmic, però es dissenyen tècniques, actualment o potencialment, disponibles.

Si es practica la inseminació in vitro no hi ha obstacles legals, si més no a Espanya, perquè es puguin descartar preembrions si es detecten anomalies genètiques. Per aquestes causes podria suscitar-se la interrupció de l'embaràs natural o assistit, un cop produït. Actualment no es pot precisar fins on poden arribar les irregularitats que facin lícites aquestes pràctiques i, en tot cas, caldrà valorar si convé l'avortament o la teràpia genètica, en el cas que aquesta última sigui practicable.

No és fàcil determinar a priori els límits del que és patològic. Per exemple, hi ha el que anomenem síndrome del cromosoma X fràgil, que en els nens -no pas en les nenes- provoca un retard mental moderat o greu,¹⁰⁸ o la possible identificació d'una intel·ligència sensiblement inferior a la mitjana, un enanisme congènit, o altres tares no invalidants però que faran que tant pares com fills tinguin una existència desgraciada.

La diagnosi en preembrions (conjunts que resulten de la divisió progressiva de l'òvul des que és fecundat fins aproximadament catorze dies després) permet de detec-Page 32tar possibles anomalies genètiques. Per tant, si aquestes anomalies es poden qualificar de greus, per a la qual cosa em remeto al que hem exposat anteriorment, cal abandonar la implantació a l'úter; es pot recórrer, però, a altres òvuls fecundats disponibles que eventualment no presenten irregularitats genètiques.

La legislació espanyola empara aquestes pràctiques, si els caràcters hereditaris que s'observen són patològics¹⁰⁹ i es comprova la inaptitud del preembrió per transferir-lo a l'úter matern.¹¹⁰

Però de moment, almenys a Espanya, no es podria permetre que per mitjà de les tècniques de selecció de preembrions una parella pogués seleccionar aquells en què apareixen els gens dominants d'algun dels seus components, com ara l'aptitud per a la música, el pensament abstracte, l'esport, etc. Ara bé, llevat de predomini de precon-ceptes morals, no em sembla que es pugui condemnar el fet que els pares facin tot el racionalment possible per tal que els seus caràcters més apreciats passin als seus fills.

Caldria per tant harmonitzar la normativa de l'avortament i de la fecundació assistida, ja que si la primera liberalitza la interrupció de l'embaràs durant el primer període (el que de fet passarà a Espanya després de la reforma del Codi penal), no seria raonable que es limiti l'autonomia de voluntat de la mare en la fase anterior a la gestació en l'úter. Ni és lògic que es pugui autoritzar l'avortament per raons psíquiques si es comprova que el futur fill seria d'un sexe no volgut, i no es permeti fer el mateix amb motiu de la procreació assistida. Aquestes conclusions es podrien ampliar a d'altres supòsits.

Però si encara hi ha reserves morals, sens dubte que es podrien resoldre, si la recerca i/o el tractament es fes en un òvul encara no fecundat, la qual cosa sembla que ja s'està iniciant.¹¹¹

Aquestes possibilitats revolucionàries de millora genètica no sanitària no estan prohibides per la llei, però estan afectades pel vet general a «la manipulació genètica amb finalitats no terapèutiques» de la llei espanyola. Si s'aconsegueix, i no crec que falti gaire, incorporar material genètic als gàmetes i després es fa la fecundació in vitro, es podria millorar genèticament en diversos aspectes i de manera sensible el fill que en resulta. Tanmateix, ara com ara hi hauria una enorme oposició. Cal recordar el que hem dit pel que fa a la resistència encara menys objectable a la teràpia genètica en cèl·lules sexuals.

Cal reconèixer que actualment és impracticable la inducció de canvis quan s'hí impliquin nombrosos gens les posicions i particions dels quals no es coneixen bé. Rita Montalcini, en la inauguració a Itàlia del Centre de Biotecnologia Avançada, per això va fer al·lusió «a l'alarmisme injustificat dels que temen que amb l'enginyeria genètica es podran manipular les millors qualitats genètiques de l'home: el caràcter, les capacitats cognitives i ètiques. Això no s'esdevindrà mai.»

Però malgrat aquestes afirmacions, és segur que els progressos de la ciència superaran totes les barreres, i aleshores caldrà valorar si existeixen entrebancs intrínsecs, noPage 33 cientifies, que facin inviable o desaconsellin una intervenció eugenèsica organitzada per l'Estat, sobre pressupòsits d'acceptació voluntària, que permeti de millorar la prole sobre la base de l'aportació genètica de la parella mateix o amb concurs exterior. La possible objecció es fonamentaria en l'empobriment genètic dels individus que fessin servir aquestes virtualitats, però això no hauria de ser necessàriament així, ja que no es buscaria una especialització empobridora, ans el contrari, una ampliació dels recursos genètics.

L'eugenèsia moderna que aquí presentem no es proposa de millorar els espècimens d'una pretesa raça superior, sinó que vol ajudar genèticament els més desfavorits per tal d'aprofitar els recursos culturals a disposició de tots. Hi ha, doncs, un objectiu col·lecti vi tzador i igualitari que potser no agradi als elitistes intel·lectuals i als que basen el seu estatus privilegiat en les facilitats que proporciona formar part d'un cert arbre genealògic implantat en un humus econòmic i cultural ric.

L'eugenèsia ha estat responsable de pràctiques horribles, però això es deu als qui van aplicar-la i a la pobresa del patrimoni científic que va sustentar-la durant altres èpoques, però ha tingut també el concurs de reformistes èticament impecables com Julian Juxley.

Com s'ha reconegut des de criteris globalment i radicalment desqualificadors d'aquestes intervencions, tant passades com futures, molts eugenistes primitius també van ser científics socialment ben intencionats i, per descomptat, políticament molts d'ells eren progressistes o advocaven per l'esquerra socialista.¹¹²

No arribo a entendre per què el genotipus ideal hagi de ser monopoli dels que ja en disposen, o que les parelles que vulguin tenir un fill s'hagin de resignar al fet que aquest sigui un ximple o un abúlic com a conseqüència d'un codi genètic que reprodueixi les debilitats hereditàries dels progenitors. Coincideixo amb Koshland en el sentit que, si bé hi ha immoralitats que cal evitar, «també hi ha la immoralitat de l'omissió», és a dir, la que consisteix a «no aplicar una nova tecnologia amb moltes possibilitats per tal d'ajudar els pobres, els malalts i els desemparats».¹¹³

@@@d) Una utopia. La teràpia genètica per a l'esquizofrènia de la nostra espècie

Diferentment del que succeeix en altres espècies animals, en l'home predomina aclaparadorament -si més no pel que fa a la dimensió social que té- el component cultural sobre els determinants genètics. Això fa que les construccions i les deduccions que es basen exclusivament en els comportaments pretesament derivats de l'arrossegament acumulatiu de caràcters purament animals que impulsarien l'èxit reproductor siguin inútils.¹¹⁴

Possiblement, el desequilibri entre allò innat i allò adquirit (entre l'atzar i la necessitat, segons la formulació clàssica de Jacques Monod) és la causa de la major partPage 34 dels nostres problemes, tenint en compte els temps ràpids de l'evolució cultural en relació amb la lenta cadència natural.¹¹⁵

La trajectòria de l'home, que no s'ajusta a l'esquema darwinià, ha il·luminat el camí, la qual cosa li ha permès d'avançar ràpidament i superar els esculls del medi, i alhora ha fet innecessari que, tal com succeeix en altres espècies, solament les dificultats exteriors hagin afavorit una lenta evolució especialitzada que ha donat lloc a individus més ben adaptats.

Cal recordar que els nostres predecessors, els homínids, van tardar prop de 20 milions d'anys a afavorir l'aparició de la nostra espècie, mentre que l'homo sapiens només té 200.000 anys a les espatlles i que han passat menys de 15.000 anys des de la decisiva revolució neolítica.

Els nostres congèneres no s'adapten a la natura, sinó que la conformen fins a extrems perillosos pel que fe a les constants vitals de la biosfera. Sobretot són incapaços de viure com a espècie única, potser perquè aquí sí que la cultura no ha sufocat els instints primitius i els hàbits possiblement genètics de convivència en petits grups.

No és que l'home hagi estat dissenyat per esdevenir un «imbècil traçut», ni que dins seu hi hagi un «mono sanguinari»: simplement no està preparat per prosperar, genèticament i/o cultural, cap a la solidaritat amb els seus semblants, actuals i futurs. Som conscients -encara que no fem res-, en aquest sentit, que la nostra perspectiva és universal i comporta una responsabilitat global, tant pel que fa a la resta de membres del gènere humà com pel que fa a les nombroses maneres de viure amb què compartim el nostre món.¹¹⁶ Efectivament, per sobre dels interessos humans hi ha els interessos suprems de l'espècie humana, comuns als de les altres espècies del planeta.¹¹⁷ Sabem que la humanitat es pot perdre de la mateixa manera que altres espècies es varen perdre,¹¹⁸ tot i amb l'originalitat que som l'única espècie capaç d'autodes-truir-nos. «L'eventualitat del suïcidi col·lectiu és l'últim avatar de l'evolució cultural.»¹¹⁹

Sobre nostre tenim greus problemes macrosocials: la contaminació, la desforestació, el racisme, el xovinisme, l'integrisme, l'explosió demogràfica, la depauperació del Tercer Món, el conflicte nord-sud.¹²⁰ Un cop d'ull al nostre entorn en aquests moments no ens aporta precisament optimisme: Iugoslàvia, Perú, Somàlia, l'Afganistan, Angola, etc.

La solució només pot venir de la solidaritat, únicament ens pot salvar l'altruisme planetari.¹²¹ Tanmateix, tenim dubtes seriosos que això pugui passar. Probablement ens falta el gen de l'amor, encara que aquest no es pot proporcionar per mitjà de lesPage 35 tècniques que hem vist. És impossible transmetre a l'home les indicacions genètiques provinents, per exemple, dels tèrmits o de les abelles. En aquest punt és on comença la il·lusió, el somni naturalista.

Evidentment, hi ha una altra opció: generar una nova cultura poderosa, similar a la que un dia ens va donar Jesús de Natzaret. Cal recordar, però, que els seus missatges autèntics no van durar gaire i que els homes el van crucificar només d'intentar-ho. Un desengany semblant va afectar les propostes d'altres grans universalistes, com Buda, Lao Tse, Mahoma o Marx.

No tenim res en perspectiva que pugui resoldre la dissociació entre evolució i cultura i, dins d'aquesta, entre la tècnica i la filosofia. Fa temps que constato que els fabulosos avenços en les ciències de la natura no van al mateix pas que els de les ciències socials que haurien de controlar-ne els resultats. Aquesta reflexió ha conduït Bernard a mesurar aquesta díscordància comparant els coneixements d'Arquímedes amb els dels físics actuals i la saviesa de Plató amb la dels nostres filòsofs.¹²²

Si tinguéssim sentit comú, potser hauríem de finançar -amb més generositat que la que ha estat palesa per al PGH- un projecte paral·lel que estudiés l'enginyeria social necessària per a la supervivència. Però caldria algun taumaturg per dirigir-lo i no sembla que, de moment, estiguin disponibles.

-------------------------------------

Vid. Leakey, La formación de ta Humanidad, Ediciones del Serbal, 1981, pàg. 20 i Dickenson, «La evolución de la vida», a Invesíigación y Ciència, 11/1978, especialment pàg. 48.

Sutton, l'any 1904. Els cromosomes són unitats hereditàries duplicades; la meitat de cada tira procedeix del pare i l'altra de la mare, L'home en té 23 parells. Vid. més detalladament i per als no iniciats Bishop, Waldholz, Genoma, edició espanyola, Plaza & Janés, Barcelona, 1992, pàg. 24 i ss.

Àcid desoxiribonucleic. Vid, Perutz, Asociación en biologia molecular, a Foundation Scientific Euro-pe, i Europa Científica. Investigaciòn y tecnologia en 20 países, Editorial Labor, Madrid, 1991, pàg. 390.

Amb el suport de la Fundació del Banc Bilbao-Biscaia.

Segons afirma el mateix Watson, «The human Genome Project: Past, Present and Future», a Nature Science, núm. 248/1990.

Una aproximació a aquesta problemàtica des d'una altra perspectiva a Albin Eser, «Genètica, "Gen-ética", Derecho genético», trad. Romeu Casabona, La Ley, núm. 1.397/1986.

Programa 21, Conferencia de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament, 3-14 de juny de 1992, A/CONF/151-1, «Introduccions, pàg. 123. Una definició més imperfecta és la de Bull Hait i Lilly, de què es fa ressò Delgado de Miguel, segons la qual «la biocecnologia és l'aplicació de la ciència i de l'enginyeria al tractament de materials per mitjà d'agents biològics per a la producció de béns i serveis», Derecho agrario ambiental. Propiedad y ecologia, Aranzadí, Pamplona, 1992, pàg. 283.

Observada típicament en el comportament de l'anomenada Agrobacterium Tumefaciens. Vid. Van Muntago, «Ingenietía genètica en plantas», a Europa Científica, pàg. 444.

Arbet, «Consecuencias de los genes móviles», a Europa Científica, pàg. 411.

Consisteixen en la transformació, la fusió cel·lular i la conjugació.

Arber, op. cit., pàg. 413.

Article 2 de la Directriu 90/220/CE del Consell, de 23 d'abril de 1990, sobre l'alliberament intencional al medi ambient d'organismes modificats genèticament.

Annex, 1 A, part 1.

Em remeto a la meva obta El espacio de las nuevas tecnologías, Generalitat Valenciana, València, 1986, pàg. 22 i ss.

Vid. Quevedo, «Lo "bio" vende», El País, 15/12/1991.

A/CON 151.4, part II.

Programa 21, pàg. 124.

Vid. Decisió 85/195/CE del Consell, de 12 de març de 1985, relativa a un programa plurianual d'acció en el sector de la biotecnologia. Posteriorment, el Consell va aprovar un programa específic de recerca i desenvolupament tecnològic en matèria de biotecnologia mitjançant la Decisió 89/621/CE, 1990-1994, Bridge.

Vid. Meínecke-Tillman, «Animales hechos de encargo», a Europa científica, pàg. 437.

Van Monrago, «Ingeniería genètica en plantas», a Europa Científica, pàg. 447.

Que va tenir lloc a la Fundación Areces de Madrid.

Referència que trec d'ABC 20/10/1992. Vid. Bercovitz, «La protección de las invenciones bio-tecnológicas», a qui segueixo aquí, a Biologia, desarrollo y ètica, Fundación de Estudiós Avanzados, València 1986, pàg. 88.

Bercovicz, op. cit., pàg. 89.

Vid. Nicholas, «Biotechnology in Hazardous-Waste Disposal; an Unfulffïlled Promise», a ASM. News, març 1987, pàg. 138 i seg., al qual fem referència aquí.

Nicholas, op. cit., pàg. 141.

Meinecke-Tillman, «Animales hechos pot encargo», loc. cit., pàg. 437.

En el cas dels EUA, sobretot, on es desorienta i cohibeix els legisladors i els jutges.

«It's not My Fauft», editorial de la revista The biocbemist, agost-setembte 1992, pàg. 2.

Una referència una mica antiga a Review and Analysis of International Biotechnology Regulations, US Department of Commerce, Washington, 1987. La Llei més completa és, a parer meu, l'alemanya Gen-technikgesetz-Gen TG, de 20 de juny de 1990, i la francesa, més recenr, de 13 de juliol de 1992, que paradoxalment connecta amb la vella legislació sobre activitats classificades.

Vid. Berg i altres, «Potencial biohazards of recombtimnt DNA molècules», aScknce, 185/1974, pàg. 303.

Vid. Berg i altres, «Summary Statement of the Asilomar Conference on recombinanr DNA molècules», Proceedings of the National Academie of Science, 1975/74, pàg. 198 i ss.

National Inscitute of Health, «Guidelines for research involving recombinant DNA molècules», General Regiiter, núm. 43/1978.

Vid. Cory, «Release of Genetically Modifïed Viruses», a Medical Virology, núm. 79-88/1991, pàg. 83.

Federal Register, núm. 227/1984. Em remeto a la meva obra Bioetica y Derecho, Ariel, Barcelona, 1987, pàg. 137 i ss.

El Japó comptava amb una regulació particularment extensa, si bé s'han fet avenços considerables pet facilitar el desenvolupament comercial. Vid. «Less Biotechnology Regulation in Europe and Japan», a ASW News, núm. 3, de 1987, pág. 127.

Gesetz zur Regelung der Gentechnik, de 20/6/1990.

Vid. Benet, Kirsop, eds,, The Import of New and Impending Regulations on UK Biotechnology, Cambridge 1990, of. Cory, «Release», pàg. 82.

Llei 92/654, de 13 de juliol de 1992, que modifica la Llei 76/663, de 19 de juliol de 1974.

Vid. «Court Dimisses Suits Proresting Biotechnology Regulations», a ASW News, núm. 3, de 1987, pàg. 126.

Recomanació 82/472/CE (DOCE L 213, de 21/6/1982).

Vid. Arber, «Consecuenrias de los genes móviles», loc. cit,, pàg. 413.

El estado del medio ambienti en la Comunidad Europea. Una idea general, vol. III, COM (92) 23 final, Brussel·les, 20/5/1992, pàg. 46.

Vid. Rerragni, «La regola delia manipolazione», iRivista Giuridka delí'Ambientí, març de 1990, pàg. 7, cit. Delgado de Miguel, Derecho Agrario Ambiental, pàg. 284.

Cap a un desenvolupament sostenible, COM (92) 23 final, vol. II, Brussel·les, 20/5/1992, pàg. 40.

Vid. Cory, «Release of Genetically Modified Viruses», loc. cit., pàg. 83.

Vid. National Research Council, Field Testing Genetically Modified Organisms: Framework for Decisions, National Academy Press, Washington DC, 1989.

Vid, Kling-Müller, ecf,, Risk Assessment for Deliverate Release, Springer, Berlín, 1988.

Bàcut virus i Poxvirus, respectivament, Vid. Cory, «Release of Genetically Modified Viruses», cit., on s'exposen extensament aquestes experimentacions.

91/596/CE.

A/CONF. 151/1.

Principi a.

Aprovat a la Conferència de Rio, el 5 de juny de 1992, Na. 92-7810.

Article 16.

Article 16.4.

Article 19.2.

Article 21.

Article 21.

Article 16.2.

Article 16.4.

Vid. Lee, The Human Genome Project, Plenun Press, New York, 1991, obra de divulgació científica que faig servir juntament amb la de Bishop, Waldhoz, Genoma, trad. esp. a Plaza & Janés, Barcelona, 1992. Aprofito l'ocasió per agrair la informació que m'han facílirar Fernando Moya, José Rodríguez, Manuel Oliver i, especialment, Severo Ochoa, amb qui he parlat a bastament sobre aquests temes en el Curs d'Estiu 1992 de La Granda, Avilés.

Vid. Bishop, Waldholz, op. cit., pàg. 25 i ss.

Fins a l'any 1956 es creia que n'hi havia 48 en lloc dels 46 -23 parells- que són en realitat. Vid. Bishop, Waldholz, Genoma, pàg. 241.

Però també en altres camps com el dels denominats algoritmes genètics que simulen, en cert grau, la selecció natural. Vid. Holland, «Algoritmes genéticos», a Investigación y Ciència, 9/1992, pàg. 38 i ss.

Premi Nobel i president del Centre d'Estudis de Poliformísme de París, a ABC, 23/8/1992.

Lee, The Human Genome, pàg. 13.

Suggeries pels genetistes americans Botstein i Davis.

Vid. Watson, «The Human Genoma Project; Past, Present, Future», a Science, núm. 248, 6/4/1990, pàg. 45.

Vid. Bishop, Waldholz, Genoma, pàg. 259.

Bishop, Waldholz, pàg. 264.

Segons el premi Nobel Renaco Dulbecco, El País, 7/10/1992.

Vtd. Bishop, Waldholz.Genoma, pàg. 80 i ss.

Lee, The Human Genome, pàg. .263.

Vid. Lee, The Human Genom, pàg. 290 i Leal, «Aspectos jurídicos de la depresión», a La Depresión, Espasa, Madrid, 1992, pàg. 37 i ss.

El País, 17/9/92.

Vid. sobre aquests aspectes Elias i Annas, Reproductive Genètics and the Law, Year Book Medica] Publishers, Chicago, 1987;Nelkin, Tancredi, Dangerous Diagnòstics, Basic Book, New Yotk, 1989- Vid. Byk, «Lecciones del pasado: Proyecto pata el futuro. El Ptoyecto Genoma Humano y el Contrato Social: un enfoque de política jutídica», a Proyecto Genoma Humana: Ètica, Fundació BBV, Bilbao, 1991, pàg. 405 i ss. Una aproximació a la qüestió en el dret espanyol des de la perspectiva penal a Romeo Casabona, «El diagnostico antenatal y sus implicaciones jurídico-penales», a La Ley, núm. 1751/1987, i Arroyo Zapatero, «La indicación eugenética», a «Estudiós de Derecho Penal en Homenaje ai Profesot Luis Jiménez de Asúa», Revista de la Facultad de Derecho de la Universidad Complutense, núm. 1/1986, pàg. 47 i ss.

Víd. Lee, The Human Genome Project, pàg. 255 i 256.

Declaracions que recull ABC, de 23 d'agost de 1992. Paradoxalment:, sembla que l'impulsor d'aquest deliri de patents és el professor Verter, qui va suggerir el text de la declaració al·ludida.

Bercovitz, La protección de las invenciones biotecnologicas,lioc. cit., pàg. 87.

D'altra banda, es van exposar abans d'iniciar-se el PGH. No conec la seva posició posrerior.

«La revolución genètica», a ABC, 23/8/1992.

«Impact of Genètic Manipulation on Society and Medicine», a Science, núm. 219/1983, pàg. 135 i ss. cit., Bishop, Waldholz, pàg. 381.

«Secuences and consecuences of the Human Genome», zScience, núm. 246/1989.

Vid. Kevles, In the namt of Eugènia. Genètics and the Uses of Human Heredity, Knopf, Nova York, 1985; i «The Unmastered Pasr of Human Genètics», a Teich, Porter, Fin de Siecle and its Legacy, Cambridge Universiry Press, 1990.

Lee, op, cit., pàg. 276.

Vid. Adams, ed., Eugènia in Germany, Fraace, Brazil and Rússia, Oxford University Press, 1990.

Vid. Müller-Hill, «La desigualdad genètica y la injustícia social: una lección de la Historia», a Projecto Gemma Humano: Ètica, pàg. 385. També del mateix autor, Murderous Science. Elimination by Selection ofjews, Gypsies, and Others. Germany, 1933-1945, Oxford University Press, 1988; Proctot, Racial Hygiene: Medicine under the Nazis, Cambridge, 1988.

The Human Genome Project, loc. cit., pàg. 249.

Annas, Reproductive Genètic and the Law, cit.

Parlament Europeu, sessió de gener de 1989, cit. Lee, pàg. 277.

Comissió d'Economia Europa.

Bertholomé, «Mas allà de las declaraciones: ¿Es posible acoplar la ètica en el proyecto geno-ma?», a Proyecto Genoma Humano, cit., pàg. 377.

Lee, op. cit., pàg. 293.

El País, 17/1/1992.

Vid. Harris, «Cuantos hijos», a Nueslra espècie, Alianza Editorial, Madrid, 1991.

Vid. O'Brien, «The suprenie Court and 5ex Choice», a Medical Ethics, Massachusets, 1983, pàg, 457 i ss.

En ser revisada la sentència permissiva inicial, criticada per Valera Portella, «Rechazo al control de calidad de ios hijos», El Pafs, 1/9/1990.

Article 20.B.n de la Llei 35/1988.

Article 13.3.d de la Llei 35/1988, de 22 de novembre. Vid. Bustos, «El Derecho espanol anre las nuevas técnicas genéticas», a ha Ley, núm, 3055/1992, per a una crítica sobre altres aspectes d'aquesta Llei.

Em remeto a la meva obra Bioetica y Derecho, Ariel, Barcelona, 1985, pàg. 171 i ss.

Goethe, Fausto, Orbasa Origen, Barcelona, 1982, pàg. 192.

«Presente y futuro de los derechos humanos», a El Tiempo de los Derechos, Sistema, Madrid, 1991, pàg. 64.

Grisolia, çit., Lee, Genoma, pàg. 261.

Vid. Ruffïé, De la biologia a la cultura, trad. esp., Muchnik Editores, Barcelona, 1982, pàg. 388.

Estalayo, «La Sociedad de las utopías», a Muy Interesante, suplement núm. 137/1992, pàg. 41 i 42.

Entrevista publicada a la revista citada abans, pàg. 48.

Ruffié, De la biologia a la cultura, cit., pàg. 385.

Vid. Hatris, «El mito del imperativo procreador», a la seva obra Nuestra espècie, cit., pàg. 205 i ss.

Vid. Bishop, Waldholz, Genoma, pàg. 377.

Article 13.3.e de la Llei 35/1988. Respecte a això, la Llei considera quirúrgiques aquestes intervencions, la qual cosa em sembla poc adequada.

Article 12.1.

Verinsky i altres, «Genètic Analysís of Polar body DNA. A new approach to preimplanta-tion Diagnosis», American Journal of Human Genètic, núm. 1072/1989; cit. Bishop, Wadlholz, Genoma, pàg. 370.

Kevles, «La influencia de la eugenesia en la genètica humana», a Proyecto Genoma Humano: Ètica, cit., pàg. 402. Més àmpliament d'aquest autor, In the name of Eugenics, Genètic and the Use of Human Heredity, Knopf, Nova York, 1985.

Koshland, «Secuences and consecuences of the Human Genome», Science, núm. 874/1989.

Tal com suposen els sociobiòlegs, el màxim exponent dels quals ha estat Wilson, Sociobiology: The new synthesis, Harvard University Press, Cambridge, 1975. Hi ha traducció espanyola, Sociobiología, Omega, Barcelona, 1980. Una crítica d'aquests plantejaments a Shalins, Uso y abuso de la biologia. Una crítica antropològica de la sociobiología, trad. esp., Siglo XXI, Madrid, 1982.

Vid, Ruffié, De la biologia a la cultura, op. cit., pàg. 279 i ss. També Lacadena, «Problemas genéticos en relación con el medio ambiente», a Gafo, ed., Ètica y Sociologia, Universidad Pontifícia de Comillas, Madrid, 1991, pàg. 40.

Leakey, La formació

de la humanidad, Ediciones del Serbal, Barcelona, 1981, pàg. 251.

[117] Vid, Sosa, «The neo-contractualist Ethics and the Envitonment: Can the Ethics of Díalogue raaintain an Environmental Etílics?», en el cicle de conferències que va tenit lloc al Pavelló de Suïssa de l'Expo'92, sota el lema Cultura per la Natura.

[118] Ruffié, De la biologia a la cultura, pàg. 396.

[119] Ruffié, op. cit., pàg. 285.

[120] Tal com remarquen científics sensitius. Vid. Lapiedra, «Formació i informació a l'Ensenyament Universitari», a Revista de Catalunya, núm. 63/1992, pàg. 20.

[121] Ruffié, op. cit,, pàg. 289, a partir de Haldane (1932), Wright (1949), Hamilton (1964) i Dobzhansky (1974).

[122] «Nouveaux pouvoirs, nouveaux devoirs», a Le Monde, 19/9/1974, cit. Ruffié, pàg. 389.