La successió per causa de mort: subjectes i objecte
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Cargo del Autor | Professor de la UAO i Magistrat suplent de l’Audiència Provincial de Barcelona |
| Páginas | 45-66 |
Page 45
La mort d'una persona extingeix la seva personalitat i, conseqüentment, la titularitat sobre els béns que integren el seu patrimoni. Ara bé, és evident que la mort d'una persona no pot convertir-se en una causa forçosa d'extinció de les relacions jurídiques, ja que el tràfic jurídic resultaria incert, aleatori i contingent: els béns es convertirien en res nullius a disposició del primer que els ocupi, els deutes s'extingirien per mort del deutor, els drets reals limitats desapareixerien amb la mort del titular, etc. En un sistema econòmic i jurídic modern és fonamental mantenir la seguretat jurídica i organitzar un sistema que permeti la subsistència de les relacions jurídiques del difunt, adquirir els béns i satisfer les obligacions.
La successió del difunt es pot regular de dues maneres diferents: l'europea-continental i l'anglosaxona. L'europea suposa la subrogació d'un persona (l'hereu) en les relacions jurídiques del difunt que no s'extingeixin per la mort i, per tant, la continuïtat jurídica de la posició del causant en l'hereu. En canvi, l'anglosaxona suposa la liquidació prèvia del patrimoni del causant per un administrador i la transmissió de l'actiu, si existeix, al successor. En aquest cas, l'hereu no assumeix la condició de successor i el patrimoni del causant tampoc no es transmet com una universitas.
Així mateix, entre els ordenaments jurídics continentals es pot distingir entre el model romà i el germànic. La idea principal del sistema hereditari romà és la de reemplaçament en la posició jurídica del difunt i requereix l'acceptació per l'hereu. En canvi, en el sistema germànic, la transmissió de l'herència es produeix des del moment de la mort del causant, concretament des del moment de la delació; per tant, no és necessària l'acceptació, tot i que l'hereu pot repudiar l'herència dins d'un termini fixat. Així doncs, el sistema germànic aconsegueix una successió sense solució de continuïtat entre el causant i l'hereu, mentre que els ordenaments que segueixen el sistema romà han de buscar instruments per cobrir el lapse de temps entre l'obertura de la successió i l'adquisició, a través dels efectes retroactius de l'acceptació. A més, en el sistema germànic, la responsabilitat de l'hereu està limitada a la quantia de l'adquisició (responsabilitat intra vires hereditatis), mentre que en el sistema romà la responsabilitat és ultra vires hereditatis. En línees generals, podem dir que en el sistema romà és més important la institució d'hereu i, en canvi, en el sistema germànic és més important l'adquisició dels béns.
Page 46
El dret civil català segueix la tradició romana en la qual es designa algú perquè continuï les relacions patrimonials i personals del difunt, adquireixi els béns i respongui de les obligacions. Per tant, podem definir la successió com la «expresión del subentrar una persona en el lugar de otra en una misma relación jurídica (ya universal, ya singular) que subsiste idéntica, por cuanto tan sólo se produce mutación de la referida persona» (roca-sastrE muncunill) o com «la sustitución de un sujeto por otro en un relación jurídica que permanece inmutada en los demás elementos» (díEz-Picazo). Així doncs, la idea fonamental és la continuïtat: en la mateixa posició jurídica i en les mateixes relacions jurídiques. Segons marsal guillamEt, «la successió és la descripció d'un efecte jurídic: la transmissió d'una posició jurídica.»
El primer article del llibre IV comença amb una declaració concloent: «L'hereu succeeix en tot el dret del seu causant» (art. 411-1 CCCat) i, per tant, l'hereu continua les relacions jurídiques que tenia el causant i que no s'extingeixin amb la seva mort. És interessant destacar que l'article 411-1 CCCat està redactat des de la perspectiva de l'hereu, no del causat: és l'hereu qui succeeix al causant, convertint-se en la peça bàsica de la successió. L'hereu és el veritable protagonista de la successió, per damunt del causant.
Amb caràcter general, es parla de successió com una forma de transmissió/adquisició de béns i drets contemplada des de la perspectiva del subjecte adquirent: l'adquirent succeeix a l'anterior titular. Des d'aquesta perspectiva, podem diferenciar entre successió inter vivos i mortis causa, depenent de si la successió es produeix entre persones vives o com a conseqüència de la mort del titular. A més, en la successió mortis causa es pot diferenciar entre successió a títol universal, que suposa la transmissió global de tots els béns, drets i obligacions (l'hereu), i successió a títol particular, en què es transmeten alguns elements concrets i determinats (p. ex: el legatari).
Amb aquesta idea general, des del punt de vista de l'actiu, successor seria simplement algú que rep un dret de l'anterior titular i significaria simplement que cronològicament ve després d'aquest. Tanmateix, aquesta descripció és massa àmplia i val la pena precisar-la més, distingint entre successor i adquirent. El successor ocupa la posició jurídica de l'anterior titular, en canvi, l'adquirent extingeix la relació jurídica prèvia i la substitueix per una nova. És a dir, el successor substitueix a una altra persona, mantenint les mateixes relacions jurídiques, sense extingir-les; en canvi, l'adquirent rep una part patrimonial d'una altra persona, sense convertir-se en el seu substitut. En aquest sentit, podem parlar de successió inter vivos (per exemple, en el cas d'una subrogació) i de successió mortis causa, en cas d'un hereu i, en alguns supòsits, en cas d'un legatari.
L'hereu sempre és successor perquè ocupa la mateixa posició jurídica que el causant i ho fa en la mateixa relació jurídica (com a comprador, donatari...). A més, en els llegats d'eficàcia real també podem parlar de successor, perquè el legatari adquireix un bé propi del causant, per la sola virtualitat del llegat, des de la delació (sense necessitat d'acceptació) i sense extinció de la relació prèvia. En canvi, els llegats d'eficàcia obligacional no tenen caràcter successori, ja que fan néixer un dret de crèdit a obtenir una prestació de la persona gravada i, per tant, el legatari no es col·loca pura i simplement en el mateix lloc del causant.
Segons la STS de 22 de gener de 1963, «la sucesión a título universal equivale a herencia en sentido subjetivo «quam successio in universum jus quod defunctus habuerit» ocupando el heredero en la sucesión universal la misma posición jurídica que tendría el causante con respecto a las relaciones todas que no son inherentes a la personalidad y que no son atribuidas como bienes independientes..., mientras en la sucesión a título particular, la transmisión se opera para uno o más derechos singulares del causante o para todos sus actuales derechos «uti singuli», el uno distinto e independiente del otro.»
En resum, els elements essencials de la successió mortis causa són:
Page 47
· La substitució d'una persona per una altra en una relació jurídica preexistent. El successor mortis causa ocupa la posició jurídica que tenia el difunt i es subroga en les titularitats que siguin transmissibles.
· La continuació, sense extinció, de la mateixa relació jurídica que continua immutable: no s'extingeixen les relacions jurídiques del difunt, sinó que aquestes continuen en el successor. No existeix una nova relació jurídica, sinó la mateixa amb un altre subjecte: no és una simple transmissió de béns del causant al successor, sinó que es conserva la identitat de la posició jurídica. En la successió de les relacions jurídiques del causant a l'hereu «se trataría, de alguna manera de coger un «tren en marcha», sin solución de continuidad, toda vez que alguien se baja y otro se sube simultàniamente» (mEdina dE lEmus).
· La successió universal no és una substitució en una relació jurídica única, sinó que es refereix al conjunt de relacions jurídiques i titularitats que integraven el patrimoni del difunt: es succeeix en l'universum ius del causant. Ara bé universalitat no vol dir totalitat i, per tant, l'hereu no adquirirà necessàriament tots els béns del difunt, ja que poden segregar-se determinats béns que es destinin a una altra persona (per exemple, els llegats).
La successió d'una persona es pot regir per la seva pròpia voluntat o per la llei. Atenent a un criteri o un altre es pot parlar de successió voluntària o successió legal, respectivament. Aquesta diferència bàsica serveix per estructurar el Codi civil de Catalunya i per estudiar la matèria, ja que els criteris, principis i formulacions d'una i l'altra són radicalment diferents. Així doncs, atenent al fonament jurídic, és a dir, a l'origen de la vocació, les successions es poden classificar segons el següent esquema:
[VEURE PDF ADJUNT]
-
La successió voluntària és l'ordenada pel causant i pot ser testamentària (que és l'habitual) o contractual.
· La successió contractual és el fruit d'un pacte bilateral o plurilateral, de caràcter vinculant (irrevocable excepte en els supòsits establerts legalment) i preferent al testament. Quan en el pacte successori es nomena un hereu parlem d'heretament; en cas contrari, si no es nomena hereu, es tracta d'un pacte successori d'atribució particular.
· La successió testamentària és unilateral i essencialment revocable.
- ...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba