Sintaxi normativa; estat de la qüestió
| Autor | Carles Duarte |
| Páginas | 204-206 |
Joan Solà, Sintaxi normativa; estat de la qüestió, Ed. Empúries, col. «Biblioteca Universal», Barcelona, 1994, isbn 84-7596-408-7.
Page 204
Joan Solà és una de les figures més brillants de la lingüística catalana actual. Des de la publicació del seu primer Uibre, Estudis de sintaxi catalana (1972-1973), la seva obra científica s'ha caracteritzat per l'esforç de millorar el coneixement que tenim dels mecanismes de funcionament de la sintaxi del català i per la voluntat d'impulsar un procés de compleció i de revisió de la nostra gramàtica normativa.
És cert que Joan Solà ha publicat també estudis importants sobre història de la llengua o sobre lexicografia, però la sintaxi ha estat i és l'eix central de la seva contribució a la bibliografia científica sobre la llengua catalana.
El llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió es va originar, com l'autor explica a la introducció, en dues conferències pronunciades a la Nucia (1992) i a Castelló de la Plana (1993) i té com a punt de partença l'opinió de Solà que «és necessària i urgent una revisió i actualització desapassionades i realistes de la sintaxi catalana» (p. 8).
A partir de la consideració que la gramàtica normativa actual (la gramàtica de Fabra de 1918/1933) no s'ocupa de molts aspectes del funcionament gramatical de la llengua, Joan Solà reivindica una gramàtica normativa que sigui «una descripció idealment exhaustiva de totes les estructures que la lingüística ha revelat com a interessants en una llengua (p. 10).
Page 205
Amb el propòsit d'aportar elements a la renovació gramatical que propugna, Joan Solà examina en aquest llibre catorze aspectes que considera que la gramàtica normativa no resol d'una forma satisfactòria i, a més, inclou una llista addicional de tretze qüestions que enumera però que no desenrotlla.
La impressió que produeix el conjunt d'observacions i d'exemples que Joan Solà posa a la nostra disposició en aquest llibre és excel·lent. Qualsevol lector hi pot trobar fàcilment opinions i comentaris de l'autor que reflecteixen el seu admirable domini de la matèria examinada. Crec, però, que hauria estat més útil per al lector que l'obra s'ajustés d'una forma més sistemàtica a una metodologia definida. L'obra, que és sens dubte una contribució extraordinària a la bibliografia sobre sintaxi catalana, incrementaria el seu valor si, per exemple, inclogués a tots els capítols una documentació històrica, dialectal i comparativa, encara que, atès el caràcter del llibre, es limités a un breu resum dels coneixements de què disposem en cada cas. D'altra banda, l'enfocament metodològic adoptat per Joan Solà fa que de vegades sembli que la intuïció de l'autor tingui un pes excessiu a l'hora d'argumentar sobre els seus plantejaments.
En diverses ocasions Joan Solà és partidari de fer flexible la normativa (la concordança del ver haver-hi, els pronoms febles, les preposicions per i pera...), però hi ha també fragments en què l'autor tendeix a qüestionar comportaments que semblaven clarament admissibles. Per exemple, Joan Solà considera que en una conversa telefònica l'ús de la pregunta «Que hi és la Carme?» per «¿Que hi ha la Carme?» constitueix un «fenomen tan o més greu que» l'ús de la interrogació «Que està la Carme?». El fet de qüestionar usos lingüístics que solíem considerar consolidats, que no generaven dubtes pel que fa a la seva legitimitat i que no creaven vacil·lacions d'interpretació pot contribuir a crear la sensació que es propugna una normativa que amenaça d'encotillar excessivament la llengua.
Les consideracions que acabo de presentar poden suggerir una valoració poc favorable de l'obra que ressenyem. Ben al contrari, cal assenyalar amb contundència que Sintaxi normativa: estat de la qüestió és un instrument utilíssim per conèixer més a fons la sintaxi de la nostra llengua. Amb aquest llibre Joan Solà obre noves perspectives i ofereix nous punts de vista per a la resolució de diversos casos pendents. En vull destacar l'excel·lent introducció, la precisa descripció sobre els usos dels pronoms en i hi al País Valencià (pp. 51-65), l'anàlisi força aclaridora sobre l'ús dels possessius (pp. 141-161), l'estudi suggeridor sobre el complement directe (certament el règim preposicional del verb obviar
Page 206
contradiu l'ús general de la llengua) (pp. 163-177), el text interessantís-sim que Joan Solà dedica dins del llibre a la construcció «Q + de + -Adj/PP», que trobem en frases com «En té molta, de paciència» o «Porto aquestes botes perquè no en tinc d'altres», i el capítol dedicat a l'ordre d'elements i als duplicats pro-nominals (pp. 235-263), que inclou encertades observacions sobre les diferències que hi ha, pel que fa a l'ordre d'elements, entre el llenguatge col·loquial, el llenguatge científic i la llengua estàndard; sobre les gra-maticalitzacions; sobre les duplicacions amb relatius, i sobre la conveniència de marcar amb una coma els desplaçaments.
