Ressenya de les principals sentències del Tribunal Suprem

Páginas:101-111
 
EXTRACTO GRATUITO

Page 101

ACCIÓ DECLARATIVA DE DOMINI

Immobles adquirits pel difunt espòs de la demandant estant casats en règim conjugal de separació de béns

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 467/2012, de 19 de juliol (Ponent: Francisco Javier Orduña Moreno) LA LEY 155294/2012

Les sentències d’instància van desestimar l’acció declarativa de domini i subsidiària de reclamació d’indemnització per enriquiment injust. El Tribunal Suprem declara que no és procedent el recurs de cassació interposat per la part demandant.

En aquest cas, no es pot admetre que la part recurrent - que va interposar acció declarativa de domini sobre immobles adquirits pel seu difunt espòs-, en l’exercici de l’acció declarativa, hagi acreditat cap prova que refereixi el seu domini sobre els immobles. Ben al contrari, del resultat de la prova realitzada se’n conclou que cap dels arguments al·legats constitueix, directament o indirectament, prova de títol apte per adquirir el domini, ni presumpció d’aquest, i s’allunya notablement de l’objecte i la funció d’aquesta acció, ja que no queda ressaltat el dubte o la raó discutida que pogués contradir el títol d’adquisició de la part recorreguda. L’espòs de la recurrent va adquirir aquests béns estant casat en règim conjugal de separació de béns, de manera que per raó del seu matrimoni no es va donar cap tipus d’unió o confusió patrimonial, ni tampoc cap tipus de comunitat o consorcialitat, és a dir que els béns adquirits posteriorment li pertanyien de manera privativa. Tampoc no s’ha acreditat que utilitzés diners privatius de la seva esposa per realitzar aquestes adquisicions; una qüestió que, d’altra banda, si hagués estat provada, no competeix a l’exercici de l’acció declarativa, sinó a una acció de reclamació de deute a dilucidar separadament, o en el curs de la liquidació del règim conjugal. Però és que, a més a més, tampoc no s’han impugnat els títols adquisitius, ni les seves corresponents inscripcions registrals, de manera que difícilment es pot estar legitimat activament per a l’exercici de l’acció declarativa de domini sense ser titular dominical actual, ni aportar raó discutida del títol d’adquisició de la part recorreguda.

ACCIÓ REIVINDICATÒRIA

Acció reivindicatòria del venedor que es va reservar el domini contra el comprador

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 498/2012, de 24 de juliol (Ponent: Antonio Salas Carceller) LA LEY 149895/2012

El Jutjat de Primera Instància va estimar l’acció reivindicatòria exercitada respecte a una embarcació. L’AP Barcelona va revocar la sentència del Jutjat i va desestimar la demanda. El Tribunal Suprem declara que és procedent el recurs de cassació i cassa la sentència recorreguda, però desestima igualment la demanda, tot i que amb diferent argumentació.

Referit a si el venedor amb reserva de domini pot exercir accions de naturalesa real respecte de la cosa venuda davant del seu comprador i, en concret, si compta a favor seu amb l’acció reivindicatòria per seguir sent amo de la cosa, la resposta ha de ser negativa. La reserva de domini dóna lloc a la coexistència temporal sobre el mateix objecte de dues posicions jurídico-reals de tipus dominical que són simultànies, compatibles i recíprocament

Page 102

retallades en el seu contingut: la del venedor i la del comprador. L’anomenat pacte de reserva de domini es presenta com un dels diferents actes de transcendència real que té el registre de la propietat pública -art. 23 LH-, amb els importants efectes que això comporta, però en realitat no es tracta d’una condició que afecti el contingut total del contracte de compravenda, ja que les parts no volen condicionar-lo sinó que, amb finalitat de garantia, supediten la plenitud de l’efecte transmissiu al moment en què es completi el pagament del preu. En aquest sentit resulta molt significatiu que no s’hagi discutit mai que el risc -res perit domino suo- passa del venedor al comprador amb el lliurament, de manera que si la cosa es perd en poder d’aquest es perd per a ell i estarà obligat, a més a més, a pagar-ne el preu, fet que afavoreix la idea que en realitat el comprador adquireix un dret, tot i que de caràcter resoluble. Resulta clar que la possessió del comprador està plenament justificada mentre no es produeixi la resolució i, en conseqüència, com que el comprador és un posseïdor de dret no és possible contra ell l’acció reivindicatòria, ja que un dels requisits d’aquesta és que el posseïdor -demandat- no tingui títol possessori vàlid.

ARRENDAMENTS URBANS

Inaplicació analògica als arrendaments de locals d’allò previst per als d’habitatge

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 514/2012, de 20 de juliol (Ponent: José Antonio Seijas Quintana) LA LEY 105581/2012

El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda de reclamació de quantitat de concepte d’increment de la renda arrendatícia derivat de les fusions de l’arrendatària amb altres societats del seu grup. L’AP Madrid va revocar la sentència del Jutjat i va estimar parcialment la demanda. El Tribunal Suprem estima el recurs de cassació formulat per l’arrendadora, cassa la sentència recorreguda i estima íntegrament la demanda.

El contracte que van subscriure les parts és d’arrendament de local de negoci i no d’habitatge, i no s’està davant d’un supòsit d’actualització de la renda, sinó davant del dret de l’arrendador a percebre per disposició legal una elevació o un increment de la renda pactada i en vigor com a conseqüència de les fusions efectuades per l’arrendatària amb altres entitats del seu grup, tal com resulta del contracte i de la mateixa llei -art. 32 LAU 1994-, la qual cosa impedeix utilitzar l’analogia per aplicar una normativa prevista per a un cas tan concret, com és el de la renda d’habitatge, a un arrendament de local de negoci que les parts van excloure del seu àmbit material. La naturalesa dels efectes que la fusió provoca en la relació arrendatícia es produeixen des del moment en què va tenir lloc, al marge que fos coneguda o no per la societat arrendadora. L’increment de la renda no està subjecte a l’arbitri d’una de les parts, suposa un dret establert a favor de l’arrendador -«tindrà dret», diu l’art. 32 LAU 1994-, l’exercici del qual és determinant per a l’elevació de la renda des del moment en què es van produir els fets determinants d’aquest increment, que no és altre que el de la inscripció de cada una de les fusions al registre, que té a aquests efectes eficàcia constitutiva, tal com es va sol·licitar en la demanda, sempre que no hagi prescrit l’acció corresponent, hagi pactat en contrari o l’arrendador hagi renunciat a aquesta o a les quantitats que s’haguessin meritat des del moment en què aquella fos exigible, fet que no succeeix en aquest cas. L’arrendatari coneixia, ja que així es dedueix tant del contracte com de la mateixa llei a l’aplicació supletòria de la qual es van remetre les parts, el dret de l’arrendador a incrementar la renda i a fer-ho des del compliment dels fets que van determinar l’elevació, per tant, des d’aquell moment havia d’haver realitzat les previsions econòmiques oportunes per poder adaptar-se a aquesta nova situació, sense que l’actuació de l’arrendador suposi de cap manera l’aplicació retroactiva de la norma, però sí, en canvi, un benefici per a l’arrendatari que no va comunicar les fusions i que no va patir en el seu moment l’increment que legalment li podia haver aplicat l’arrendador.

BÉNS DE DOMINI PÚBLIC

Conformitat a dret de la delimitació de béns de domini públic marítim terrestre

Sentència Tribunal Suprem, Sala Tercera, Secció 5a, de 13 de setembre de 2012 (Ponent: Eduardo Calvo Rojas) LA LEY 142313/2012

El Tribunal Suprem declara que no és procedent el recurs de cassació interposat contra la sentència de l’Audiència Nacional que va declarar conforme a dret la delimitació de béns de domini públic realitzada.

Les disposicions transitòries 2.2 de la Llei de Costes i 6.1 del RD 1471/1989 d’1 de desembre (Reglament de Costes), es refereixen als terrenys guanyats al mar o dessecats de la seva riba en virtut de la clàusula concessional anterior a la LC, i estableixen com a regla que es mantindran en aquesta situació jurídica; però si en els terrenys es donen determinades condicions, és a dir, si es tracta de platges o de la zona marítimo-terrestre, continuaran sent de domini públic. Doncs bé, la sentència recorreguda assenyala que el tram de costa a què es refereix la delimitació està caracteritzat per constituir una zona de poca cota, propera al mar, de petita elevació, amb l’existència de platges amples de formació natural que en alguns casos han estat objecte d’actuacions per reparar la regressió que es produeix en aquesta zona del litoral de Marbella. En definitiva, la sentència d’instància considera que concorre aquí aquest supòsit previst a les disposicions transitòries esmentades, perquè els terrenys s’inunden pel flux i el reflux de les marees.

QUALIFICACIÓ REGISTRAL

Correcta interpretació per part del registrador mercantil de la Llei de Societats Professionals

Sentència Tribunal Suprem, Sala Primera, núm. 451/2012, de 18 de juliol (Ponent: Francisco Marín Castán) LA LLEI 138949/2012

El Jutjat Mercantil va desestimar la demanda d’anul·lació de la resolució de la DGRN que va revocar la qualificació negativa del registrador demandant. L’AP València va revocar la sentència del Jutjat i va declarar la nul·litat de la resolució. El Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació per interès cassacional interposat per l’Administració de l’Estat.

En aquest cas, el registrador mercantil va excloure d’inscripció -de l’objecte social d’una societat de responsabilitat limitada- «la de gestió administrativa, la d’assessorament comptable, fiscal, laboral i jurídic», per ser activitats que requereixen títol ofi-

Page 103

cial i estan subjectes a col·legiament; són activitats pròpies de les societats professionals subjectes a la Llei 2/2007 de 15 març (societats professionals) que exigeixen la...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA