Legislació reguladora de la presència de la llengua catalana en la radiodifusió del Principat

En les societats modernes¹, el poder polític intervé en els diversos àmbits en què es diversifica l'activitat humana. Generalment, gràcies a la pauta establerta pels governs -sovint articulada en forma de disposicions jurídiques- es protegeixen els drets individuals i col·lectius i s'exerceixen plenament. N'és un exemple la regulació de la presència d'una llengua en els diversos àmbits d'una comunitat.

Page 118

En general, la intervenció del poder pot emmascarar-se en un procés de planificació lingüística en el qual, després d'una primera etapa de selecció i d'una segona de codificació d'una varietat base, té lloc una tercera que, si seguim la terminologia establerta pel noruegonord-americà Einar Haugen (1983), s'anomena extensió social, caracteritzada per l'aprovació de lleis i de reglaments que estenen l'ús de la varietat codificada a determinats àmbits socials.

En l'etapa d'extensió social de l'ús, la ràdio -com a mitjà de comunicació de massa- és un instrument molt potent de difusió de la llengua. Però en els setanta-cinc anys de la seva existència l'ús del català hi té un balanç molt pobre en relació amb el castellà. Ha estat sobretot en els darrers quinze anys que al nostre país la radiodifusió (al costat de la televisió) ha contribuït a posar en contacte la població amb la varietat estàndard oral del català. Aquesta aportació s'ha fet des de dues vessants:

1. l'elaboració i la difusió d'una varietat diafàsica de la llengua catalana condicionada pel canal de transmissió del missatge, i

2. l'ensenyament de l'idioma mitjançant espais adreçats tant al públic infantil com a l'adult.²

La intervenció del poder en la regulació de la presència del nostre idioma en la ràdio va experimentar un avenç important el 21 de setembre de 1998, quan el Govern de la Generalitat de Catalunya va signar un conveni de col·laboració amb l'Associació Catalana de Radiodifusió Privada (acrp). Aquest fet va suposar, a més d'un compromís entre la màxima institució executiva del país i els representants d'empreses de radiodifusió privades, l'entrada d'una regulació (en aplicació de la iegalitat establerta per la Llei 1/1998) en la ràdio privada que té l'objectiu de protegir la llengua i els drets dels seus usuaris en un àmbit en què és present de forma desequilibrada en relació amb el castellà.

D'aquí la importància que la llengua tingui en aquest mitjà un marc ju-Page 119rídic que n'empari l'ús i que sigui garant de la seva presència. En aquest article ens disposem a repassar les normes jurídiques que regulen la utilització del nostre idioma en l'àmbit de la radiodifusió, pública i privada, al Principat de Catalunya, normes que possibiliten que el català hi progressi. Però abans de parlar d'aquestes disposicions, esbossarem quina era la presència del nostre idioma en la radiodifusió del Principat a principis de la democràcia (II). La reintroducció del català a la ràdio va haver de lluitar contra dues dificultats. D'una banda, la presència escassa (o testimonial) de la llengua en l'àmbit mediàtic i, de l'altra, el seu empobriment a causa de la repressió patida durant gairebé quaranta anys. Comprovarem que calia protegir jurídicament la tímida arrencada del nostre idioma a la ràdio i, per això, dediquem un punt als òrgans de l'Administració de la Generalitat de Catalunya que vetllen per l'aplicació de la normativa sobre la presència de la llengua catalana en aquest sector (III).

Ei nucli d'aquest treball repassa la regulació lingüística de la radiodifusió (IV), tant pública (IV. I) com privada (IV.2), al Principat de Catalunya. En el primer cas, fem atenció especial a les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ccrtv). En el segon, ens centrem en tres aspectes: l'Acord entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i l'acrp (IV.2. I), el Decret 269/1998, de 21 d'octubre (IV.2.2), i, finalment, el règim sancionador previst per la Llei 1/1998, de 7 de gener (IV.2.3).

Durant el franquisme³, tot i que les ràdios estaven molt lluny de parlar únicament en català, diverses emissores feien un esforç molt important a l'hora de produir espais en llengua catalana. Una mostra de la lluita que, per a la recuperació del nostre idioma, es duia a terme des de la radiodifusió (únicament privada) del Principat és: a Radio España de Barcelona, «Aquí Catalunya»; a Ràdio Barcelona, «Radioscope», presentat per Salvador Escamilla; a Radio Nacional de España, «Paraula i pensament», di-Page 120rigít per Manuel Cubeles, i «La veu de la sardana», dirigit per Antoni An-guela; a Ràdio Miramar, «Nostra Terra» i «La comarca ens parla», conduït per Jordi Campà; i a Radio Peninsular, «Parlem-ne», realitzat per Antoni Serra.

El 1974, però, encara era força estrany que els professionals de la ràdio s'atrevissin a fer programes en català. Dels espais realitzats a les acaballes del règim franquista destaca «Dietari», de Ràdio Barcelona. Aquest programa, iniciat el 2 d'octubre de 1974 i editat per Alfons Quintà, va marcar el punt d'inflexió cap a la ràdio informativa en català. La finalitat del seu editor era copsar allò que passava al carrer i, per això, entrevistava «personalitats polítiques emergents i, fins i tot, clandestines» (Franquet, 1995: 75).

El 13 de desembre de 1976 Ràdio 4, emissora en freqüència modulada de Radio Nacional de España, començava a emetre. Ràdio 4 era (i és) un mitjà de comunicació de massa d'abast nacional totalment en català. Aquesta novetat va canviar la situació atès que des de la desaparició de Ràdio Associació de Catalunya (1939) no hi havia hagut cap emissora que parlés íntegrament en llengua catalana. Ràdio 4, que va néixer en un context favorable per a les emissions en català, va realitzar una gran labor en el procés de normalització lingüística. A més d'aquesta emissora, però, van contribuir a la recuperació del català per a la ràdio unes altres que van seguir produint parcialment en català.⁴ És el cas de Ràdio Barcelona, que va realitzar espais de gran transcendència històrica per a l'idioma.⁵

En la programació de Ràdio 4 es van incloure tres edicions de l'informatiu «Panorama», transmès en connexió amb altres emissores de Catalunya i de les Illes Balears. «Novel·la», «De bon matí», «Temps obert», «Cançons al vent», «Catalunya a l'abast», «Aula d'experiències», «D'ací i d'allà», «Mainada» i «Cap de setmana» van ser alguns dels espais amb més audiència dels emesos per aquesta cadena. Entre els altres programes que va difondre, destaquem «Temps obert», «Viure a Barcelona», «Jovenívol», «Parlem-ne» i «Catalunya pam a pam», aquest darrer amb el guió de Maria Aurèlia Campmany (Minobis, 1993: 96-101), així com la sèrie «Temps passat, notícia d'avui», també de la mateixa autora (Munsó, 1980: 278). En l'àmbit musical, va crear «L'àlbum català de l'any», que guardonava el mi-Page 121llor disc anual en català. Aquesta emissora va recollir el testimoni de fets polítics de gran importància per a Catalunya, com l'arribada del president Tarradellas a Barcelona el 23 d'octubre de 1977.

Sis anys i escaig més tard de l'aparició de Ràdio 4, Catalunya Ràdio va començar a emetre el 20 de juny de 1983, dins de la ccrtv, com a emissora institucional de la Generalitat de Catalunya. La primera programació va comptar, a banda dels serveis informatius, amb espais molt populars: «Inèdits i pirates», de Jordi Tardà; «En pijama», de Carle:s Cuní; «L'esport al punt», de Lluís Canut, i «El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico», de Jordi Vendrell, Ramon Barril i Quim Monzó. A partir de 1985, va destacar el programa «El matí de Josep Cuní» (Sarsanedas, 1993: 115-122) i, recentment, el magazín «El matí de Catalunya Ràdio», editat per Antoni Bassas, és líder d'audiència en la seva franja d'emissió.

El nombre d'emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ccrtv) va augmentar amb Ràdio Associació de Catalunya, que emet des del 2 d'abril de 1984 en freqüència modulada, ja que la cooperativa que l'explotava des del 1980 en va cedir els drets a la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, el maig de 1987, s'hi va afegir Catalunya Música. Catalunya Informació va començar a emetre l'11 de setembre de 1992. Però Ràdio Associació de Catalunya va sortir de la Corporació l'octubre de 1998. Finalment, Catalunya Cultura va començar les seves emissions el febrer de 1999.

Configurat el panorama de la radiodifusió en català als inicis de la democràcia, cal parlar ara del segon obstacle. Ens referim a la precària situació de la llengua i de la seva institució, paralitzada des de feia anys. La normativa de la llengua catalana no estava preparada per afrontar la situació del món audiovisual, perquè les dues dictadures i la consegüent marginació de l'idioma, el van deixar completament obsolet. Aleshores s'imposava la idea que el català apte per als media havia de ser una eina de comunicació entre el mitjà i la societat. Emperò la llengua amb què es va trobar l'estrena de la televisió i la represa de la ràdio en català era un objecte difícil de manejar, perquè no s'havia fet una proposta d'estàndard oral apte per a la comunicació de masses. Per això, calia modernitzar la llengua, de manera que pogués explicar fets d'actualitat (Fité, 1992:23), això és, crear una modalitat de la llengua, adaptada a la nova realitat audiovisual.

Page 122

Les competències actuals de la Generalitat de Catalunya en matèria de ràdio i de televisió provenen de l'article 149, 1, 27è⁶ de la Constitució espanyola (ce), que reserva en exclusiva a l'Estat l'aprovació de les normes bàsiques del règim de ràdio i de televisió, sens perjudici de les facultats de desenvolupament i d'execució que corresponen a les comunitats autònomes. D'aquí que l'article 16 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (eac) prevegi que la Generalitat de Catalunya pot crear, regular i mantenir la seva pròpia ràdio i la seva pròpia televisió, en el marc de les normes bàsiques de l'Estat.⁷

Una de les primeres mesures de la Generalitat restablerta va ser la creació, en virtut del Decret 115/1980, de 23 de juny, de les direccions generals de Política Lingüística i de Mitjans de Comunicació, ambdues adscrites al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.⁸ La primera tenia com a objectiu fer possible el desplegament de l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i vetllar per l'aplicació efectiva de la Llei de normalització lingüística. La segona s'havia d'encarregar tant d'afavorir la presència del català a la premsa, a la ràdio i a la televisió, com de tenir cura de l'observança de les lleis del Parlament de Catalunya en aquesta matèria.

En aplicació de l'eac, el maig de 1983 es va aprovar la Llei 10/1983, de 30 de maig (dogc núm. 337, de 14.6.1983), que creava l'ens públic Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ccrtv). Entre els principis generals dePage 123 la seva programació es troba el foment de la llengua i de la cultura catalanes -article 14.e. Per mitjà d'aquesta norma, es va facultar la ccrtv per a la constitució de l'empresa pública en forma de societat anònima que s'ocupés del servei de radiodifusió. Així es va constituir la societat anònima Catalunya Ràdio, srg,⁹ sa, dins de la qual l'emissora Catalunya Ràdio va començar a emetre el 20 de juny de 1983.

En l'estructura actual de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, la Direcció General de Radiodifusió i Televisió, adscrita al Departament de la Presidència, exerceix les funcions de concessió d'emissores de freqüència modulada (FM): municipals, comercials, educatives i culturals. Així mateix, efectua la gestió, la inspecció, el control de continguts i la facultat sancionadora en matèria de radiodifusió sonora i televisió.¹⁰

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (cac), creat per la Llei 8/1996, de 5 de juliol,¹¹ del Parlament de Catalunya, té la missió de garantir el compliment de les normes que regulen els continguts audiovisuals en matèria de ràdio i televisió. La recent aprovada Llei 2/2000, de 4 de maig, del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (dogc núm. 3133, de 5.5.2000), redefineix el cac com un ens públic de caràcter institucional, una autoritat independent dotada de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat d'obrar. D'aquí que el cac pugui actuar, a partir de la seva constitució, amb independència de les administracions públiques en l'exercici de les seves funcions.

En aquest marc, correspon al Consell de l'Audiovisual de Catalunya vetllar per la pluralitat lingüística i cultural en el conjunt del sistema audiovisual de Catalunya i, en particular, pel compliment de la legislació relativa a la preservació i normalització de la llengua i la cultura catalanes i l'aranès. En relació amb l'adjudicació o la renovació de les concessions, tant en l'àmbit dels mitjans de la Generalitat de Catalunya com en els de règim de concessió -article 2-, el cac s'ocupa d'informar sobre:

Page 124

1. la proposta del plec de condicions formulada pel Govern amb caràcter previ a la convocatòria de concurs d'adjudicació de concessions (preceptivament),

2. les propostes presentades en els concursos d'atorgament de concessions per a la gestió d'emissores de radiodifusió sonora i de televisió (preceptivament), i

3. les peticions de renovació de concessions amb la finalitat de vetllar per la pluralitat lingüística i cultural en el sistema de l'audiovisual de Catalunya.

El Consell exerceix la potestat sancionadora que les lleis reguladores de la comunicació audiovisual i de la publicitat atorguen a la Generalitat pel que fa a l'àmbit d'actuació i les funcions del mateix consell establertes per aquesta Llei.

Des d'un punt de vista jeràrquic, les dues normes superiors de l'ordenament jurídic que s'encarreguen de la regulació de l'ús lingüístic en general són la Constitució espanyola (1978) i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1979). Aquestes disposicions van restablir, oficialment, les funcions que des d'antic el català havia tingut i van dotar la llengua de les dimensions social i pública necessàries per al seu desenvolupament.

La Constitució espanyola estableix, en l'article 3, que la llengua oficial de l'Estat espanyol és la castellana, sens perjudici de les altres Llengües que també puguin ser oficials en l'àmbit d'algunes comunitats autònomes. A Catalunya, doncs, les llengües cooficials són el català -alhora llengua pròpia- i el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol, tal com assenyala l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (eac).

En un procés de planificació lingüística, el poder polític, a través de lleis i reglaments, contribueix a estendre l'ús de la varietat que prèviament els gramàtics han codificat amb el suport polític. N'és un exemple l'establiment de quotes de presència pública de la llengua en els diferents àmbits de la societat. L'aplicació d'una legalitat com l'exposada en aquest article constitueix un marc que garanteix l'extensió del coneixement i l'exercici dels drets lingüístics individuals i col·lectius, de manera gradual. El procés de planificació lingüística té més possibilitats de fer avenços sòlids si té un marc de la naturalesa com el descrit, sobretot si tenim en compte la importància dels media en el procés d'estandardització d'una llengua.

Hem comprovat la manera com la regulació de la presència del català ha anat conquerint l'àmbit de la radiodifusió privada al Principat de Catalunya sobre la base que li oferia la regulació del mateix aspecte en les emissores radiofòniques institucionals (fet, de forma pionera, pel: la Llei 7/1983). De la voluntat d'aplicació consensuada, no traumàtica i progressiva de l'article 26 de la Llei 1/1998, n'és una prova l'Acord de 21 de setembre de 1998, signat entre el Govern de la Generalitat i l'acrp. L'acord resol l'aplicació de la nova legislació en les ràdios amb una llicència en vigor i constitueix una base ferma per a l'entrada de la regulació de l'ús del català en l'àmbit de la radiodifusió privada en aplicació de la mateixa llei i del Decret 269/1998, de 21 d'octubre.

El marc jurídic exposat s'ha construït considerant els trets que caracteritzen (històricament) el nostre idioma. Es tracta d'una legislació que possibilita l'ús del català en les emissores de radiodifusió privades, ús que es concreta bàsicament en dos punts: el primer, la presència del català en les emissions. El segon, la difusió de música en llengua catalana. En aquest darrer cas, s'ha de fomentar, encara més, la producció de música en català amb subvencions, per tal que les emissores disposin d'una oferta prou àmplia per complir els percentatges fixats per les normes jurídiques estudiades.

A més a més de protegir la llengua en aquest àmbit, el marc jurídic actual, d'una banda, allunyarà (o contribuirà a allunyar) els factors externs que, en algun moment, poden posar en perill la presència de llengua catalana en la radiodifusió, un mitjà pertanyent al segon canal més important d'extensió de l'ús del nostre idioma -els mitjans de comunicació de massa- i, de l'altra, avançarà en el restabliment (encara llunyà) de l'equilibri entre les dues llengües oficials al Principat de Catalunya.

Page 140

Aspectes més rellevants de l'aplicació de la Llei de política lingüística als divuit mesos de la seva vigència (exemplar fotocopiat) [esmentat (inf, 1999)].

Bastardas, A. (1996). Ecologia de les llengües. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Carreras, L. de (1987). La ràdio i la televisió a Catalunya, avui. Barcelona: Ed. 62.

- (1999). «La llengua en els mitjans de comunicació». Jornades sobre la Llei de política lingüística. Barcelona: Institut d'Estudis Autonòmics, p. 253-262.

Camps, O. (1990). Parlem del català. Barcelona: Empúries.

Casals, D. (1997). «La llengua normativa a Catalunya Ràdio». A: Escola Catalana, 343, p. 11-16.

- (2000). «Les Orientacions lingüístiques de Catalunya Ràdio». A: Llengua i Mitjans de Comunicació. Lleida: Pagès, p. 247-257.

Fité, R. (1992). «Volem una llengua moderna». A: Grup d'Estudis Catalans. El barco fantasma. Barcelona: Llibres de l'índex (10), p. 23-28.

Franquet, R. (1995). Ràdio Barcelona. 70 anys d'història. 1924-1994. Barcelona: Diputació de Barcelona i Col·legi de Periodistes.

Frigola, E. (1993). «La represa de la ràdio en català». A: Annals de Periodisme Català. 70 anys de ràdio. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, p. 86-95.

Generalitat de Catalunya. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (dogc), núm. 322, 323, 329, 826, 2412, 2553, 2756 i 3133.

Guifreu, J. (dir.) (1986). Comunicació, llengua i cultura a Catalunya, horitzó 1990. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

Jou, L. (1998). «Els principis de llengua pròpia i llengües oficials en l'articulat de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística». A: Revista de Llengua i Dret, 29, p. 7-22.

- (2000). «Política i legislació lingüístiques a Catalunya». A: Pradilla, M. A. (ed.). Ecosistema comunicatiu. Llengua i variació. Barcelona: Alambor, p. 185-198.

Haugen, E. (1983). «The implementation of Corpus Planning: Theory and practice». A: Cobarrubias, J.; Fishman, J. A. [eds.]. Progress in Language Planning International Perspectives. Berlín: Walter de Gruyter, p. 269-289.

Lamuela, X. (1994). Estandardització i establiment de llengües. Barcelona: Ed. 62.

Page 141

Minobis, M. (1993). «Ràdio 4». A: Annals de Periodisme Català. 70 anys de ràdio. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, p. 96-101.

Munsó, J. (1980). 40 años de radio 1940-1980. Barcelona: Picazo.

Parlament de Catalunya. Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya. V Leg. 386,31.m. 1999.

Peiró, M. C. (1998). «Evolució del Prime-Time a Catalunya: 1990-1995». A: Treballs de Comunicació, 10, p. 101-111.

Puig, J. M. (1998). «Els grans conceptes de la doble oficialitat en la Llei 1/1998, de política lingüística». A: Revista de Llengua i Dret, 29, p. 23-56.

Sarsanedas, O. (1993). «Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya». A: Annals de Periodisme Català. 70 anys de ràdio. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya, p. 115-122.

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sentència 259/2000, de 16 de març [exemplar Fotocopiat].

-----------

[1] Agraeixo les observacions que la Dra. Margarida Blanch, el Dr. Antoni Milian, Joan Ramon Solé, Mar Massanell i Juliana Messalles han fet a un primer esborrany d'aquest article. La versió definitiva se n'ha beneficiat.

[2] De l'aspecte referit a l'ensenyament de la llengua, n'hi ha constància, entre altres, amb els espais: «Converses amb el Míliu», de Ràdio Barcelona, amb el locutor Joaquim Torres i el lingüista Artur Balot; «Lliçons de català», de Radio Nacional de España (rne), presentat per Esteve Bassols i Maria Matilde Almendros, i «Curs de català», de Radio Peninsular, a càrrec de Rosa-Victòria Gras (Munsó, 1980: 274), i també les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona, organitzades per Artur Martorell. Catalunya Ràdio també es va preocupar per l'ensenyament del català, seguint els models anteriors, i va realitzar el programa «Parlem del català», dirigit i presentat per Oriol Camps, que més tard va ser publicat en forma de llibre (Camps, 1990).

[3] La reintroducció del català a la ràdio durant la dictadura es va produir -als anys cinquanta- amb les emissions de teatre fetes per Ràdio Barcelona i per Radio Nacional de España, i amb el programa «La Veu de l'Església», fet per Ràdio Torelló (Frigola, 1993:87). D'altra banda, en aquesta època van destacar, per la presència de la llengua catalana, espais com ara «Nostra dansa», de Ràdio Girona (1950), realitzat per Francina Boris; «Xerrades sense malícia», de Ràdio Tortosa (1953), i la retransmissió de la missa montserratina que Ràdio Girona va fer el 1960 i que Ràdio Popular de Figueres va oferir el 1961.

[4] I a tot això, s'hí ha d'afegir un fenomen emergent de naixement de ràdios d'abast local. Destaquem, entre d'altres. Ràdio Arenys, Ràdio Cardedeu, Ràdio Rubí i Ràdio Canet, a més de les ràdios de Camprodon, d'Esparreguera, de Sant Boi de Llobregat, de Vilassar de Mar, de Ripoll i de Parets.

[5] Ràdio Barcelona recupera el català per a les retransmissions futbolístiques en l'espai «Futbol en català», dirigit per J. M. Puyal (1976).

[6] En relació amb les sentències del Tribunal Constitucional 26/1982, de 24 de maig, i 44/1982, de 8 de juliol. Cal aclarir, però, que l'article 149.1.21 reserva a l'Estat la competència exclusiva en matèria de telecomunicacions.

[7] Pel que fa a les concessions d'emissores de ràdio amb modulació de freqüència, la Sentència del Tribunal Constitucional 26/1982, de 24 de maig, diu que tenim, «desde el punto de vista competencial, [...] uso compartida por el Estado y la Comunidad Autónoma. La competencia del Estado en esta materia se extiende a las normas delimitadoras de la utilización del espectro radioeléctrico reservada a la radiodifusión sonora en dicha frecuencia y a las que regulan las condiciones básicas o requisitos generales para la prestación del Servicio, asi como a la eleboración de planes nacionales, la fijación de las condiciones técnicas y la inspección y el control de las mismas. Y sobre esta base corresponden a la Comunidad Autónoma de Cataluña las competencias específicas objeto de este proceso, esto es, la resolución de las solicitudes de emisoras de radiodifusión en frecuencia modulada y el otorgamiento de concesiones de instalación y fundonamiento de las mismas, [...] la regulación de los procedimientos de adjudicación» (extret de Guifreu, 1986).

[8] Decret 115/1980, de 23 de juny (dogc núm. 75, de 23.6.1980), derogat pel Decret 233/1988, de 12 de setembre (dogc núm. 1044, de 16.9.1988).

[9] Societat de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya.

[10] El Decret 223/1999 regula la inspecció dels Serveis de Telecomunicació de la Generalitat de Catalunya, entenent per activitat inspectora un seguit d'actuacions -constatacions, comprovacions, mesures, exàmens, anàlisis, controls o proves-dutes a terme pel personal adscrit a la Inspecció. Els Serveis de Telecomunicació de la Generalitat, dels seus organismes autònoms, de les seves empreses i dels ens públics que en depenguin estan subjectes tt aquesta inspecció.

[11] La Llei 8/1996, de 5 de juliol, de regulació de la programació audiovisual distribuïda per cable, arbitra mesures per a la protecció tant del català com del pluralisme lingüístic de Catalunya.

[12] Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística a Catalunya (dogc núm. 322, de 22.4.1983; correcció d'errada al dogc núm. 323, de 27,4.1983, i al dogc núm. 329, de 18.5.1983).

[13] Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística (dogc núm. 2553, de 9.1.1998).

[14] El Decret 269/1998, de 21 d'octubre, té en compte els preceptes de la Llei 1/1998, de 7 de gener, i incorpora l'aranès en la programació de les emissores que tenen la seva zona de servei a la Val d'Aran.

[15] Dins de l'acord van signar de forma col·lectiva, d'una banda, les emissores de la cadena Flaix FM i, de l'altra, les emissores de la cadena Ràdio Flaixbac.

[16] El conjunt de les emissores generalistes, segons l'informe esmentat, programa en català només el 30 % del temps d'emissió i, si només es tenen en compte les emissions comercials, el percentatge baixa al 10 %.

[17] Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, núm. 386, de 31.3.1999, p. 31904.

[18] Aquest informe està publicat a www.gencat.es/cac/estudi/e1-1997.htm.

[19] Segons L. de Carreras (1999:261), la producció tan mínima de CD en llengua catalana fa difícil complir l'objectiu del 25 % que estableix la llei.

[20] En les ràdios que ofereixen radiofórmula, l'emissió de música supera el 50 % de la seva programació.

[21] En aquest apartat comptaran doblement, a l'efecte del càlcul, les emissions fetes en el període prime time (de 7 a 12 h i de 18 a 20 h). El prime time és la franja horària en la qual els diferents operadors es juguen les seves millors cartes en una lluita competitiva per l'audiència (Peiró, 1998:101).

[22] L'any 1996 van ser subvencionats tretze discs compactes de música cantaria en llengua catalana i el 1997 la xifra va passar a setze CD, tot i que en aquest darrer any se n'inclouen un de Tete Montoliu, un de música simfònica i un altre de Guinovart (Carreras, 1999:261).

[23] Són emissores comercials les gestionades per persones físiques i jurídiques de caràcter privat que tenen com a finalitat la gestió comercial del servei mitjançant la difusió de qualsevol tipus de programes, el finançament de les quals es realitza indistintament mitjançant l'emissió de publicitat o l'emprament de fórmules de patrocini comercial -article 1.2. Segons un informe sobre l'aplicació de la Llei 1/1998 (inf, 1999:17), el Decret 269/1998 ha permès un augment de divuit punts en el percentatge d'emissores comercials que emeten més del 50 % del seu temps en català. Pel que fa a les emissores que emeten el 100 % del temps en català, el percentatge ha passat del 39,4 % el 1998 al 54 % el 1999. Significativament, les ràdios que emetien entre un 20 % en llengua catalana han passat del 32,5 % al 18,4 % el 1999. Per a més informació, vegeu inf (1999).

[24] No obstant això, la Direcció General de Radiodifusió i Televisió pot autoritzar l'exclusió d'aquesta obligació a les emissores especialitzades en música clàssica o folklòrica que ho demanin.

[25] El període comença amb el naixement de l'obligació en una de les emissores de la cadena, pel que fa a l'epígraf número 1, o quan entri en vigor aquest decret, pel que fa a l'epígraf número 2 de la disposició transitòria primera. Cal respectar, en tot cas, un mínim del 25 % del temps d'emissió en català.

[26] O el percentatge superior que el concessionari hagi proposat en el procés d'adjudicació de llicències.

[27] El procés d'adjudicació i de renovació de llicències per a emissores comercials que la Generalitat de Catalunya va resoldre el maig de 1999 va motivar la interposició del recurs contenciós administratiu 309/1999. El recurs al·lega que en el procés esmentat hi ha vulneració de drets dels articles 14, 20.1.a i d de la CE. La Sentència 259/2000, de 16 de març, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (tsjc) declara la validesa del Decret 269/1998 i, doncs, del sistema de quotes de català per a aquestes emissores, però estima parcialment el recurs perquè entén que el Plec de clàusules del concurs impugnat vulnera drets continguts en l'article 20.1.d de la CE. No obstant això, un vot particular d'un dels magistrats de la Sala Segona del TSJC és partidari de desestimar íntegrament l'esmentat recurs.

[28] En el Plec de clàusules es distingeixen dos grups de criteris, A i B. El primer s'ocupa de qüestions com ara la prestació del servei, la viabilitat del projecte, la programació, les infraestructures, l'entorn d'emissió i la relació amb altres mitjans de Catalunya. El segon, aplega els aspectes culturals i lingüístics. La Sentència 259/2000 declara que els criteris d'adjudicació A.7 (vinculació del licitador amb altres tipus de mitjans de comunicació social a Catalunya) i A.8 (presència del licitador en l'entorn comunicacional de l'àmbit de la freqüència que sol·licita) poden afavorir pràctiques col·lusòries i neutralitzar la finalitat volguda pel criteri A.9 (la diversificació dels agents informatius en emissores de radiodifusió sonora en ones mètriques amb modulació de freqüència a Catalunya que garanteixi la pluralitat informativa i en l'oferta radiofònica, i eviti l'abús d'una posició dominant i les pràctiques restrictives de la lliure competència, aspecte que es valora doblement).

[29] La Sentència 259/2000 no qüestiona el contingut dels criteris B.l, B.2, B.3 i B.6, però sí la seva puntuació (20 punts davant dels 10 de l'apartat A), que la considera desproporcionada en relació amb els criteris de l'apartat A (vegeu el plec de clàusules i la Sentència 259/2000).

[30] La Sentència 259/2000 considera que l'apartat B.7 és reiteratiu de l'apartat A.l, en mots del Tribunal, «en cuanto es o puede ser (aunque no necesariamente) expresión de garantía de continuidad, y es ajeno a lo que es objeto de la concesión, que ha de atender a una buena y actual prestación del servicio». Tanmateix, el vot particular esmentat no creu que «este criterio sea reiterativo del A.1, ni que el mismo sea ajeno a lo que es objeto de concesión, pues el arraigo que se valora en este criterio no es ajeno a la garantia de la buena prestación de servicio público en concurso.

[31] Els apartats 2.4 i 2.5 es refereixen al supòsit en què el licitador ja hagi explotat una concessió definitiva d'una freqüència a Catalunya (B.9).

[32] També es valorarà el temps d'emissió de programació per al conjunt de la cadena que es fa des de Catalunya.