La propietat intel·lectual

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Pàgines:239-258
 
EXTRACTO GRATUITO
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
CAPÍTOL 11
LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL
1. Introducció
En general associem la propietat amb béns físics: terres, pisos o objectes amb més o
menys valor econòmic. No obstant, es poden tenir facultats absolutes i excloents (carac-
terístiques del dret de propietat) sobre béns immaterials, que són creacions de l’intel·lecte
humà a las que l’ordenament jurídic atorga un status assimilat al dels béns corporals.
Les creacions de la ment humana tenen unes característiques especials derivades de
la seva manca de corporeïtat: no tenen ubicació, no es poden destruir i moltes persones
en poden gaudir plenament i simultàniament (es comparteixen sense necessitat de reparti-
ment físic o temporal). A més, no són escasses per naturalesa (de fet, es poden multiplicar
il·limitadament) i és difícil excloure els tercers. No obstant això, es considera que aquests
béns han de ser propietat privada per dos raons fonamentals. La primera, per ser just reco-
nèixer i recompensar l’esforç individual i la segona, perquè admetre l’apropiació del fruit
de l’esforç humà és la millor manera d’estimular-ne la creació i disseminació, la qual cosa
contribueix al progrés econòmic i social.
La protecció dels béns immaterials es basa en el reconeixement al seu titular d’un dret
exclusiu (monopoli) que li permet explotar el bé excloent els tercers. Ara bé, al igual del
que passa amb els béns materials, reconèixer la propietat no equival a negar els interessos
socials. Es tracta d’equilibrar els interessos del titular amb els interessos del públic.
En l’àmbit internacional i comunitari (p. ex. l’Organització Mundial de la Propietat
Intel·lectual (OMPI); l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual rela-
cionats amb el Comerç (ADPIC); Directiva 2001/29/CE, de 22 maig 2001, relativa a l’har-
monització de determinats aspectes dels drets d’autor i drets ans als drets d’autor en la
societat de la informació) s’anomena propietat intel·lectual al conjunt de drets que recauen
sobre els béns immaterials. En Espanya, però, dins de la categoria dels béns immaterials, es
distingeix entre propietat intel·lectual que fa referència als drets d’autor i drets connexos,
i propietat industrial, que es refereix als drets sobre patents, marques, dissenys etcètera.
Aquesta és la distinció que seguirem en aquest capítol.
Cada modalitat de propietat intel·lectual i industrial té els seus propis requisits i àm-
bit de protecció però es poden produir superposicions. Aquesta circumstància no impedeix
l’aplicació independent de les diferents proteccions (art. 3 TRLPI pels drets d’autor i art.
240 BLANCA TORRUBIA
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
40 ter TRLPI per a les bases de dades). Així, el títol d’una obra pot estar protegit pel dret
d’autor i estar registrat com a marca, el disseny d’una taula pot estar protegit com a obra
plàstica i estar registrat com a tal disseny, i un programa d’ordinador pot estar protegit
com a obra i ser objecte d’una patent.
2. Origen i règim jurídic de la propietat intel·lectual
Al segle XV sorgeix, com a conseqüència de la invenció de la impremta per Guten-
berg, l’activitat de producció i venda d’exemplars d’obres literàries. Els impressors aviat
senten la necessitat d’impedir als tercers la reproducció d’obres prèviament introduïdes
en el mercat per aquells. Fruit d’aquesta necessitat neix un conjunt de privilegis en el seu
favor –no en el dels autors–. En aquest context apareix també la censura com a meca-
nisme de control per part de l’Església i de l’Estat d’un mitjà de tan fàcil accés al públic.
L’estatus dels impressors es manté ns que, primer a Anglaterra, amb l’Estatut de la reina
Anna de 1709, i després en altres països, es considera més adequat reconèixer drets als
autors. Aquest reconeixement va donar lloc a dues teories per justicar-lo: els sistemes del
copyright (Estats Units, Regne Unit i països del common law) el consideren un mecanisme
que estimula la creació de noves obres i l’avanç de la cultura (un instrument que bene-
cia la col·lectivitat). Per contra, els sistemes del «dret d’autor» de l’Europa continental el
conceben com un reconeixement d’un dret natural de propietat (doctrina iusnaturalista)
que és just ja que recompensa l’esforç creador. La Llei no «atribueix» la propietat intel-
lectual, sinó que es limita a «reconèixer-la». Aquesta diferent concepció es va plasmar en
diferències normatives (concepte d’originalitat i d’autoria, durada, drets morals, etc.) que
van desapareixent poc a poc a causa de la progressiva internacionalització de la propietat
intel·lectual i la inuència de les noves tecnologies.
Hi ha, però, autors que es mostren contraris al reconeixement del monopoli que
suposa la propietat intel·lectual per entendre que, a diferència dels béns, les idees i les
seves plasmacions no són béns escassos que justiquin una protecció. En aquesta línia
s’inclouen també els moviments favorables a que els autors permetin la lliure circulació de
les seves creacions (p.ex. les llicències creative commons amb les quals l’autor autoritza al
públic en general l’ús gratuït de la seva obra, que continua estant protegida).
A Espanya, un dels països amb més tradició en «dret d’autor», la regulació es conté
en el Reial Decret Legislatiu 1/1996, de 12 d’abril, pel qual s’aprova el Text Refós de la
Llei de Propietat Intel·lectual (TRLPI), regularitzant, aclarint i harmonitzant les disposi-
cions legals vigents sobre la matèria. Aquest text ha estat modicat en nombroses ocasions
per afegir regulacions que suposen la transposició de nombroses Directives comunitàries.
L’última reforma es va produir per la Llei 21/2014, de 4 de novembre, amb l’objecte de
traslladar les Directives del Parlament Europeu i del Consell 2011/77/UE i 2012/28/UE a
la normativa espanyola. La nalitat d’aquesta reforma ha estat la de ampliar determinats
terminis en l’àmbit de l’explotació dels fonogrames i que els artistes intèrprets i executants
també es beneciïn donada la seva rellevant contribució creativa. D’altra banda, es vol
garantir la seguretat jurídica en la utilització de les obres orfes per part de les institucions
culturals i els organismes públics de radiodifusió. La digitalització facilita la posada a
disposició del públic de les col·leccions o arxius, sense perjudici dels drets de propietat
intel·lectual dels seus titulars.
El TRLPI s’aplica (art. 10.4 Cc. i 155 TRLPI), quan la protecció es reclami a Es-
panya, als autors espanyols i nacionals d’altres Estats membres de la Unió Europea; als

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA