Presentació: Llengües i estatus. L'oficialitat importa?

Autor:Eva Pons Parera
Càrrec:Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona
Pàgines:1-6
 
CONTENIDO
PRESENTACIÓ: LLENGÜES I ESTATUS. L’OFICIALITAT IMPORTA?
Eva Pons Parera *
La Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, inclou en aquest número 67 una secció
monogràca sobre l’estatus jurídic de les llengües en el dret comparat. La secció recull els textos de les
ponències presentades en el simposi internacional Llengües i estatus. L’ocialitat importa?, organitzat per
Linguapax en col·laboració amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, a Barcelona, els dies 24 i
25 de novembre de 2016.
El concepte de “llengua ocial”, i d’altres nocions similars o relacionades, és present en la majoria de
declaracions lingüístiques de les constitucions estatals.1 Malgrat això, hi ha pocs estudis teòrics que reexionin
directament sobre l’ocialitat, en tant que estatus jurídic superior que pot atorgar-se a una llengua, i la
bibliograa existent en el dret comparat és més migrada del que hom podria esperar.
La contingència de la noció d’“ocialitat” (o de “llengua ocial”) pot ser una primera raó explicativa
d’aquesta situació, en la mesura que les aproximacions jurídiques i polítiques al concepte són condicionades
per les distintes realitats en què s’inscriu. Malgrat això, la generalització en els textos constitucionals del
terme “llengua ocial” –dotat d’una capacitat conformadora del règim juridicolingüístic i de les polítiques
associades– constitueix la base d’una aproximació general a aquesta noció, que permeti identicar-ne certs
elements comuns, sens perjudici dels trets propis o diferencials de cada context sociopolític.
El tema és avui especialment rellevant a Catalunya, on es debat públicament sobre l’estatus que hauria
de correspondre a les llengües amb presència, en el marc d’un hipotètic estat propi. En aquest debat –on
participen acadèmics, polítics i altres agents socials– hi és recurrent la referència a l’”ocialitat lingüística”,
si bé el terme acostuma a utilitzar-s’hi sense precisar-ne el contingut i, tot sovint, sense uns pressupòsits
compartits quant al seu sentit i abast, que apareixen alhora molt condicionats pel marc estatal vigent.
Amb l’organització del simposi internacional i la publicació d’aquesta secció monogràca es compleix
simultàniament el mandat fundacional de Linguapax, d’identicar estratègies que facilitin el diàleg i la
comprensió entre diferents comunitats lingüístiques, i també el de la Revista de Llengua i Dret, Journal of
Language and Law, d’estudiar tot allò que incideix en l’estatus jurídic, la difusió i l’ús social de la llengua
catalana.
Els casos d’anàlisi
En el monogràc s’analitzen les regulacions legals i les polítiques lingüístiques de sis països: Eslovènia,
Finlàndia, Malta, el Paraguai, Sud-àfrica i Suïssa. Es tracta d’estats que conformen una mostra molt diversa,
tant geogràcament (amb presència de tres continents), com en termes demogràcs, polítics, econòmics
i culturals. Des d’una perspectiva lingüística, els casos d’estudi també divergeixen quant a la tipologia i
situació de les llengües que reben un estatus ocial o similar: Eslovènia declara l’eslovè com a “llengua
ocial estatal”, si bé d’altres llengües minoritàries –hongarès i italià– gaudeixen d’un estatus ocial a nivell
municipal; a Finlàndia la consideració de “llengua nacional” s’aplica alhora al nès i a una llengua minoritària
com el suec; a Malta, el maltès, llengua pròpia o originària (com s’anomena la dotada d’una major historicitat
* Eva Pons Parera, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona i directora de la Revista de Llengua i Dret, Journal
of Language and Law.
Citació recomanada: Pons Parera, Eva. «Presentació general: Llengües i estatus. L’ocialitat importa?», Revista de Llengua i Dret,
Journal of Language and Law, núm. 67, 2017, p. 1-6. DOI: 10.2436/rld.i67.2017.2989
1 Pons Parera, E. (2015). L’ocialitat lingüística. Declaracions constitucionals i implicacions jurídiques i pràctiques. Barcelona:
Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya.http://llengua.gencat.cat/web/.content/documents/publicacions/btpl/arxius/14_
Ocialitat_linguistica.pdf>
Eva Pons Parera
Presentació general: Llengües i estatus. L’ocialitat importa?
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 2
en el territori) de la majoria de la població, és “llengua ocial” juntament amb la llengua –l’anglès– d’un
dels anteriors estats colonitzadors; també al Paraguai, el guaraní, llengua nacional i originària, és “ocial”
al costat del castellà; a Sud-àfrica onze llengües, incloses diverses llengües africanes i l’anglès, es declaren
igualment “ocials” en seu constitucional i, per últim, Suïssa combina el reconeixement igualitari de tres
“llengües nacionals i ocials”, amb una “llengua nacional” –el romanx– dotada de certs usos ocials en el
pla federal.
Sens perjudici de la diversitat esmentada, els estudis inclosos en la secció monogràca analitzen uns mateixos
aspectes bàsics –a partir d’un qüestionari previ proporcionat als ponents– relatius al signicat general i les
implicacions jurídiques i pràctiques de l’estatus de “llengua ocial” o d’altres estatus relacionats. Aquesta
metodologia permet, alhora, que s’expressin una pluralitat de punts de vista sobre el tema. Volem agrair des
d’aquí molt sincerament les aportacions i el treball rigorós dels autors, tots ells acadèmics i especialistes
de renom en l’àmbit del dret i les polítiques lingüístiques: Albert Borg, Mattias Brenzinger, Albina Nécak
Lük, Thomas Pace, Nicolas Schmitt, Markku Suksi i Miguel Ángel Verón. Només en un dels casos, el de la
ponència sobre l’Índia, les diferències abans esmentades han estat prou grans com perquè no s’hagi pogut
incloure, tenint en compte els criteris editorials de la Revista.
La construcció del consens constitucional al voltant de la regulació lingüística
Un primer bloc analitza el tractament i la posició de les llengües en el context general del procés constituent,
els punts principals de debat sobre la qüestió lingüística en els moments fundacionals, la relació amb la
història lingüística prèvia, el sentit i abast de les reformes constitucionals ulteriors –si n’hi ha–, així com les
possibles inuències externes en les opcions constitucionals adoptades.
Una idea general que se suscita, en relació amb la tria de les llengües reconegudes constitucionalment, és la
relativa al trencament o ruptura amb la llengua de l’estat precedent, no sempre acomplerta. Així, un patró
observable a Llatinoamèrica, i en la majoria dels països africans, comporta mantenir inicialment la posició
dominant de la llengua colonial en els usos ocials, si bé es pot reconèixer, en un segon terme, una llengua
pròpia o autòctona com a “nacional” (o “nacional ocial”), estatus simbòlic que comporta unes funcions
ocials molt limitades o inexistents. El cas del Paraguai mostra una evolució inicial regressiva (ns a la
reforma de 1992), en la qual la llengua autòctona –que la colonització no havia pogut debilitar gaire– veu
minvar els usos ocials dins les estructures del nou estat independent. La continuïtat històrica en la tria
lingüística és destacada en el procés de construcció estatal de Finlàndia. Només en el cas d’Eslovènia,
la independència estatal permet reconèixer una plenitud d’usos ocials formals a la llengua pròpia, que
anteriorment gaudia d’un estatus ocial materialment subordinat.
D’altra banda, s’observa la importància de factors històrics singulars o propis de cada realitat, a l’hora de
decantar les opcions lingüístiques que plasmaran les normes constitucionals. Un exemple clar n’és el model
lingüístic de Sud-àfrica, resultant de l’abolició del sistema de l’apartheid (l’any 1990), on la Constitució de
1996 ocialitzarà les llengües africanes, al costat de l’anglès i l’afrikaans, en un intent de superar les polítiques
divisòries i discriminatòries contra la població de color. A Malta, la història de la primera meitat del segle XX
mostra la inuència negativa del feixisme, que acaba afavorint tant l’ocialització de la llengua autòctona
com l’opció nal per l’anglès, en la disputa amb l’italià per l’hegemonia dels usos públics i ocials, si bé la
Constitució deixa expressament oberta la porta a l’ocialització d’altres llengües (l’any 2016 es confereix
legalment aquest estatus a la llengua de signes).
En tot cas, com palesen diversos autors, l’estatus formal de les llengües no sol ser el fruit d’una decisió
sistemàtica, ni respon al trasllat simple d’un element numèric poblacional, sinó que acostuma a fundar-se
sobre unes bases complexes o àdhuc antagonistes, que engloben certs components mítics (Suïssa, Finlàndia).
En direccions potencialment oposades, s’assenyala la força de la pressió popular i de la societat organitzada
per fer avançar l’estatus de les llengües pròpies (el Paraguai, Eslovènia), mentre que en d’altres supòsits, es
valora el rol de les elits polítiques per tal d’articular jurídicament la pluralitat lingüística existent (Suïssa,
Finlàndia).
Eva Pons Parera
Presentació general: Llengües i estatus. L’ocialitat importa?
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 3
Sentit polític i jurídic de l’estatus ocial o d’altres estatus reconeguts a les llengües
Un segon bloc central comprèn l’examen de les dimensions identitària i funcional de la noció de “llengua
ocial” o d’altres nocions relacionades, així com la seva relació amb d’altres principis constitucionals (amb
una especial atenció als relatius a l’organització territorial) dels estats on aquests termes s’utilitzen.
Quant a la dimensió identitària, les respostes obtingudes destaquen la connexió entre el règim lingüístic
i la concepció política en termes d’identitat de l’estat. Aquesta connexió inclou, d’una banda, un impacte
simbòlic cap a l’interior –sobre la concepció de la unitat nacional– i, d’una altra, una possible projecció
exterior, com a signe de resistència contra la dominació cultural i política per part d’estats veïns poderosos o
l’expansió global d’una llengua, com ara l’anglès.
La comprensió d’aquest vessant presenta variacions o matisos signicatius en les diferents experiències
analitzades. Així, en presència d’una única llengua estatal, a Eslovènia es manifesten dues visions teòriques
contraposades de les implicacions genèriques de l’ocialitat: una visió més tradicionalista o defensiva,
que ressalta la llengua com a símbol identitari, i una visió més moderna o d’activisme lingüístic renovat,
orientada cap al context global de l’adquisició de la llengua i els usos lingüístics, que vincula el prestigi
de la llengua amb factors generals relatius al clima social i el grau de benestar. A Sud-àfrica, malgrat el
sentit teòricament d’emancipació de la decisió constitucional d’ocialitzar les llengües africanes, es constata
que no s’han produït els efectes transformadors pretesos (sinó bàsicament el reforçament de l’anglès,
en detriment de l’afrikaans). En altres casos, l’adopció de dues o més llengües ocials o equiparades es
concep com un mecanisme privilegiat –sobretot quan són dèbils d’altres elements nacionals compartits–
d’integració nacional, que permet projectar una visió de país sense conicte (Suïssa) o evitar parlar de
minories (Finlàndia), malgrat que això darrer no tingui una correspondència exacta en termes d’ús funcional
de les llengües reconegudes.
L’equilibri inestable entre les dues dimensions –identitària i funcional– de l’ocialitat pot afectar la tria i
denició dels termes lingüístics constitucionalitzats. Això és el que mostra el cas del Paraguai, on l’any 1992
se substituí el concepte identitari de “llengua nacional” aplicat al guaraní (Constitució de 1867) pel concepte
de “llengua ocial”, que incorpora ja garanties jurídiques d’ús. A Malta es manifesta en l’omissió deliberada,
en seu constitucional i legal, d’una denició del terme de “llengua nacional” aplicat al maltès –d’acord
amb la idea de permetre diferents identitats lingüístiques–, i que en la pràctica perpetua la inferioritat de
la llengua pròpia en una distribució funcional dels usos en termes diglòssics. A Finlàndia s’opta en el pla
estatal pel terme “llengües nacionals” (només a les Illes Åland es declara l’”ocialitat” del suec) per raons
essencialment identitàries, alhora que es permeten regulacions asimètriques dels usos ocials del nès i el
suec.
Pel que fa a les implicacions funcionals del concepte de “llengua ocial”, en general comprenen la vigència
i l’ús de les llengües ocials en els poders legislatiu, executiu i judicial i en totes les institucions públiques
de l’Estat (per exemple, en l’article 3 de la Constitució del Paraguai). Es tracta d’una noció amb tendència
a l’expansivitat funcional, que estén la funció ocial de la llengua a totes les esferes de la vida, inclosos els
diversos canals interns i externs de comunicació (Eslovènia). D’acord amb una altra visió, més pròpia de
Finlàndia i inspirada en els textos internacionals, del “reconeixement ocial” en deriven una sèrie de drets:
dret d’ús en l’esfera social, protecció contra la discriminació, igualtat de tracte lingüístic davant les autoritats,
dret a la identitat lingüística, drets a l’educació i a la participació política i social en la llengua reconeguda.
Tanmateix, d’una manera més concreta, l’abast funcional de la llengua ocial esdevé condicionat per
la completa arquitectura jurídica i política de l’estat on es predica aquesta ocialitat (vegeu l’apartat
següent). Per la seva projecció general, convé destacar aquí els efectes derivats de l’estructura territorial de
l’Estat (o modulacions jurídiques territorials de l’ocialitat): així, a Suïssa el principi de territorialitat i la
descentralització de la política lingüística en els cantons –majoritàriament unilingües– comporta que gairebé
s’elimini la discussió sobre quina de les llengües ocials cal utilitzar en cada supòsit; en el cas de Sud-àfrica,
per contra, la manca de garanties territorials i la directriu d’ocialitzar el nombre mínim de llengües a nivell
provincial, d’entre les onze reconegudes constitucionalment, buida de contingut l’ocialitat de la majoria
de llengües africanes; i el principi territorial també esdevé crucial a Finlàndia, on la classicació legal dels
municipis de majoria nòfona (en un major nombre i en creixement constant) o de majoria suecòfona limita
Eva Pons Parera
Presentació general: Llengües i estatus. L’ocialitat importa?
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 4
en la pràctica els usos ocials del suec i la pretesa neutralitat del model de dues llengües nacionals. En el
model eslovè, d’una llengua ocial estatal única, el reconeixement d’usos ocials respecte d’altres llengües
es canalitza igualment a través de l’autonomia municipal.
Les projeccions legals i les modulacions de iure o de facto de l’estatus ocial de les llen-
gües
En relació amb la dimensió funcional, en un tercer bloc es proposava examinar les projeccions legals de
l’ocialitat, des d’una perspectiva doble: d’una banda, la capacitat d’aquest estatuts jurídic de condicionar
el desplegament del règim legal d’ús de les llengües; i, d’altra banda, les modulacions de l’estatus ocial,
que afecten els usos ocials de les llengües concernides, i que poden venir imposades pel mateix legislador
(modulacions de iure) o derivar d’altres factors extrajurídics (modulacions de facto).
En primer lloc, pel que fa a l’arquitectura legal de model, tot i les diferències palesades, s’observen punts
de contacte signicatius entre experiències aparentment allunyades. D’entrada, la importància del dictat
d’una legislació lingüística general, per tal de reforçar i aplicar de manera efectiva l’estatus constitucional
de la llengua pròpia, és destacada a Malta, Eslovènia i el Paraguai. A Sud-àfrica, el legislador nacional, dotat
d’un marge de decisió considerable dins el marc constitucional, ha optat per no fer una regulació detallada
ni garantista, amb les conseqüències negatives esmentades quant a l’ús d’una majoria de les onze llengües
declarades ocials. A Finlàndia, en canvi, la Constitució xa ja unes garanties lingüístiques bàsiques quant a
les dues llengües ocials, sens perjudici de la seva implementació legal detallada en els àmbits administratiu
i processal. Suïssa és, en certa mesura, un contramodel, atès que la competència lingüística cantonal fa
innecessàries moltes lleis en el nivell federal i es destaca l’element de la voluntat política en la implementació
dels compromisos lingüístics.
En segon terme, tots els casos analitzats ofereixen exemples de modulacions jurídiques funcionals –a
banda de les modulacions territorials, ja examinades–, que delimiten positivament o negativament els usos
d’algunes de les llengües ocials, entre d’altres: a Sud-àfrica, per la remissió legal a les mesures planicadores
adoptades pels òrgans públics en la decisió sobre quines llengües ocials concretes seran utilitzades en els
distints àmbits institucionals i territorial (províncies); a Malta, per les nombroses previsions normatives
que privilegien o determinen l’ús exclusiu de l’anglès (en l’educació, el comerç, la banca, la publicació de
normes, etc.), que contrasten amb l’única declaració constitucional favorable al maltès, com la llengua dels
tribunals; a Finlàndia, per l’absència de traducció al suec de tots els debats i treballs parlamentaris o de la
majoria de les sentències dels tribunals nacionals; i, en un altre sentit, a Eslovènia, per la distinta intensitat
reguladora de la legislació protectora de l’eslovè en els diferents tipus de situacions comunicatives.
Altrament, també modulacions de facto poden condicionar d’una manera signicativa els usos ocials reals
d’algunes de les llengües: especialment, factors ideològics (ideologies supremacistes al Paraguai o ignorància
de la població sobre les polítiques lingüístiques provincials a Sud-àfrica), factors sociolingüístics (el rol de
l’anglès com a lingua franca, lligat a la globalització, que condiciona cada cop més les polítiques de llengua
ocial) o, en general, factors vinculats amb les relacions de poder econòmic i polític presents en la societat
(a Malta es parla d’una doble ocialitat coartada pel predomini de l’anglès com a llengua escrita en l’esfera
pública) i al Paraguai, en certes zones frontereres explotades per empreses del Brasil, el portuguès desplaça
les llengües ocials com a llengua d’ús normal.
La importància de les polítiques lingüístiques
El darrer bloc d’anàlisi versa sobre la rellevància atribuïble a les polítiques orientades a garantir l’ús de
les llengües ocials o amb d’altres estatus similars, especialment les desplegades pels poders públics, però
també quant a la participació d’altres ens privats en la promoció i garantia dels usos ocials.
D’entrada, la importància de les polítiques públiques és clara quan es parteix d’una situació històrica
de desavantatge de certes llengües que es troben confrontades amb d’altres llengües de comunicació
internacional. Si bé es tracta d’una circumstància compartida per la majoria de països analitzats (on el darrer
rol correspon a l’anglès i/o el castellà), el cas més vistós és el de Sud-àfrica, on una absent o incorrecta gestió
Eva Pons Parera
Presentació general: Llengües i estatus. L’ocialitat importa?
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 5
del multilingüisme benecia la llengua més forta (l’anglès). Com a consideració general –extrapolable al cas
suís– el reconeixement jurídic d’una llista molt àmplia de llengües ocials tendeix a traslladar els problemes
i les possibles vies de solució al terreny de les polítiques i, en un sentit més ampli, a la voluntat política
existent.
D’altra banda, en models de llengua estatal única, la importància relativa de les polítiques de la llengua pot
dependre de les diferents visions o aproximacions teòriques al fenomen lingüístic, que hi poden conviure: el
model escandinau, que atribueix un rol central de promoció i supervisió als organismes lingüístics existents;
i el model francès, amb predomini del component legal o regulador en el control i sanció dels incompliments
dels usos lingüístics per part de les institucions i els individus responsables. En aquest sentit, a Eslovènia
s’observa la necessitat d’anar reorientant un model de protecció vers un model de promoció del coneixement
i els usos a través de mesures planicadores (especialment les relacionades amb les eines tecnològiques).
El sector de les polítiques educatives manté una centralitat pel que fa a la consecució o no dels objectius
propis dels models de pluriocialitat. Les dicultats detectades en aquest terreny són diverses. A Malta,
la legislació educativa, tot i partir de l’objectiu de coneixement de les dues llengües ocials, tendeix a
contraposar els benecis identitaris en l’aprenentatge del maltès versus els benecis utilitaris del domini
de l’anglès, a més de no garantir en els nivells postobligatoris la competència en maltès. Al Paraguai, les
polítiques d’educació bilingüe guaraní-castellà, a banda de parcials i discontínues, no semblen tampoc obeir
a objectius de manteniment de la llengua guaraní, sinó que tenen efectes castellanitzadors de la població.
També a Suïssa es destaca un cert fracàs de les polítiques educatives, de competència cantonal, com a
rerefons de la imposició progressiva de l’anglès com a lingua franca.
L’acció d’organismes públics, amb una composició tècnica adequada i un nançament sucient, encarregats
de dissenyar, aplicar o supervisar les mesures de política i planicació lingüístiques destaca com un altre
element necessari per a una implementació correcta de l’ocialitat declarada. En sentit negatiu, cal ressaltar
els problemes derivats de la falta d’autonomia o la subjecció dels organismes lingüístics especialitzats als
avatars polítics del Govern (en el casos de Sud-àfrica i del Paraguai), així com les crítiques referides a la
degradació del seu rang orgànic (a Eslovènia) o a les contradiccions lingüístiques en què incorre la seva
acció (a Malta, el nom exclusiu en anglès de l’agència governamental establerta l’any 2013 per atendre els
assumptes relacionats amb la ciutadania i la identitat dels individus).
Finalment, cal destacar el rol assumit, en contextos diversos, per part d’organismes de base associativa,
grups d’experts i altres entitats privades, en el desenvolupament de les funcions d’estandardització i
normativització i d’impuls del prestigi i l’ús de la llengua. Les experiències més destacables són al Paraguai,
quant a publicació de la normativa del guaraní; a Eslovènia, en el període previ a la independència, i a Malta,
en el treball conjunt amb el teixit associatiu del Consell Nacional de la Llengua Maltesa.
L’ocialitat importa?
La resposta dels autors a aquesta qüestió nal és unànime: sí, òbviament, l’ocialitat importa.
D’entre les raons que s’addueixen per justicar-ho, i que en part es desprenen de tot el que hem examinat
ns aquí, s’esmenten les següents: l’estatus ocial comporta un criteri de priorització d’aquestes llengües en
la distribució dels recursos estatals (Brenzinger); l’element jurídic de reconeixement i regulació dels usos
té una importància decisiva en el marc de les polítiques adreçades a la normativització i la pràctica real de
la llengua (Nécak); l’ocialitat permet garantir uns usos, especialment en les funcions lingüístiques altes, a
les llengües històricament menystingudes (Verón, Borg-Pace); dona estabilitat i cohesió política en models
lingüístics complexos (Schmitt), i garanteix una sèrie de drets als parlants de la llengua (Suksi).
Ara bé, els estudis aplegats en aquesta secció monogràca destaquen igualment que l’estatus ocial (dimensió
estàtica), no és sucient per al reconeixement efectiu i el desplegament dels usos de la llengua, sinó que
resulten imprescindibles d’altres precondicions o factors que es vinculen amb la voluntat política i amb
polítiques lingüístiques adequades i adaptades a les circumstàncies canviants (dimensió dinàmica).
Eva Pons Parera
Presentació general: Llengües i estatus. L’ocialitat importa?
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 6
En contextos amb dues o més llengües ocials, cal tenir en compte les modulacions d’ordre jurídic que
afecten l’ocialitat i que limiten la projecció d’algunes de les llengües en un nombre més o menys important
d’àmbits d’ús ocial. A més, l’abast i la incidència pràctica que poden assolir factors de tipus extrajurídic
(modulacions de facto) és una altra de les raons que s’addueixen per qüestionar, no tant la rellevància,
però sí la suciència de l’estatus ocial per garantir uns usos coherents i tendencialment complets d’una
llengua, sobre la base del seu coneixement generalitzat entre la població. Aquesta insuciència de la mera
declaració d’ocialitat per revertir situacions d’usos subordinats o diglòssics afecta les llengües pròpies amb
una situació de feblesa en el context estatal precedent, i de manera especial davant situacions d’ocialitats
múltiples sense un principi de territorialitat.
Finalment, el simposi internacional que dona lloc a aquesta secció monogràca va permetre, en tot cas,
constatar que la diversitat lingüística és un fet normal dins les societats actuals. D’acord amb aquesta
premissa, l’ocialitat sí que importa, però no és l’únic recurs, ni és sucient per garantir la supervivència
i la plenitud d’usos d’una llengua. L’estatus d’ocialitat i les polítiques lingüístiques que en derivin s’han
de modular i optimitzar d’acord amb el context i les dinàmiques socials amb la nalitat de preservar les
llengües. Us convidem, doncs, a llegir les aportacions extremament enriquidores dels autors del monogràc
sobre un tema tan rellevant i ns avui poc estudiat de manera sistemàtica des d’una perspectiva comparada.