Que què de què, eh?: preguntes i respostes en registres (in)formals
| Autor | Marta Torres |
| Cargo | Llicenciada en filologia catalana |
| Páginas | 13-37 |
Page 13
L’objectiu 1 d’aquest treball és l’anàlisi de les divergències entre els parells adjacents pregunta-resposta en funció del grau de formalitat del text que els acull. Com a primera hipòtesi de treball partirem del supòsit que hi ha diferències en la tipologia de preguntes i respostes entre els registres orals formals i els informals. Amb aquesta finalitat hem triat dos fets de parla: un judici i una conversa col.loquial. Per tal de definir-los des de la perspectiva de les varietats funcionals del català ens basarem en els quatre factors proposats per Gregory i Carrol (1978):
| Judici | Conversa col·loquial 2 | |
| CAMP MODE TENOR TO | específic oral i escrit argumentatiu formal | quotidianitat oral espontani interactiu informal |
La segona hipòtesi que mou aquest treball és que hi haurà una sèrie de preguntes i respostes comunes, però d’altres que només seran presents en un dels dos fets de parla seleccionats en funció del to (formal o informal).
Page 14
A partir d’aquesta presència o absència podrem determinar si hi ha una correlació entre el tipus de pregunta-resposta i el nivell de formalitat del text on s’inscriuen. Justament serà el grup de preguntes-respostes especialitzades en funció del to el que analitzarem amb més deteniment.
Aquest treball es fonamenta en dades reals, és a dir, no inventades ad hoc, fruit de l’enregistrament i transcripció d’un corpus de llengua oral formal i informal.
Les fonts d’obtenció dels materials que conformen el corpus d’aquest estudi han estat dues:
a) Com a mostra de llengua formal, juntament amb els companys dels cursos de doctorat Òscar Bladas i Eva Casasús, vam enregistrar una sèrie de judicis celebrats als jutjats de Girona i Barcelona dels quals n’hem transcrits els que oferien una major presència de llengua catalana: un sobre una estafa, un sobre unes pintades, un sobre un incident en un establiment d’entrepans i un sobre una custòdia. Les transcripcions, que no podem oferir per raons d’espai, formen part del Corpus Oral de Registres (cor) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Els exemples que oferim en aquest treball provenen del judici més extens i complet: l’estafa. Hi intervenen el JUTge, acusats, demandants i advocats de les dues parts.
b) Per a l’obtenció d’una mostra de registre informal, hem usat una de les mostres del Corpus Oral de Conversa (coc) del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, publicat en cd-rom (Payrató i Alturo (ed.) 2002).
El judici té una extensió de 3.812 grups tonals mentre que la conversa en té 1.320, per tant, en qualsevol anàlisi quantitativa haurem de tenir en compte aquesta proporcionalitat.
Lectura dels exemples:
• Tots els exemples s’encapçalen per un parèntesi en el qual indiquem si es tracta del judici o de la conversa i del número del grup tonal, com per exemple:
(Conversa, 268) ANI: (.. 0.31) només m’he enterat d’això jo\
Page 15
• Els participants que apareixen en els exemples provinents del judici són:
JUT: jutge
DMD: demandant dona
DMH: demandant home
ac1: acusat 1
ad2: advocat 2
• Les inicials ANI, BEB, MAM i NIA es corresponen amb les quatre noies que participen en la conversa.
Tal com hem esmentat anteriorment, hem considerat peces clau els intercanvis del tipus pregunta-resposta. Dins la conversa, i també en el judici, l’intercanvi que es produeix en aquesta seqüència està tipificat com a parell adjacent, que Payrató (1996) defineix com a unitat textual:
(i) formada per dos anunciats successius, cada un produït per un parlant diferent en el torn de parla corresponent, i
(ii) en què el primer membre permet “esperar” o preveure en certa mesura el segon.
Així per exemple, és predictible que la continuació de A sigui B en:
A: Ep, com anem?
B: Bé i tu?
i no:
B: No vaig enlloc.
De la mateixa manera, i pel que fa al nostre objecte d’estudi, la continuació esperable d’una pregunta serà una resposta. Ara bé, com veurem més endavant, la predictibilitat de la resposta tindrà una gradació prou significativa. Una mostra d’allò que podem obtenir a partir d’un primer membre amb valor il.locutiu de pregunta és, segons Richars i Schmidt (1983) i ampliat per Payrató (1996):
Page 16
-
Pregunta A: Se n’ha anat?
2a. Resposta B: No ho sé.
2b. Aclariment B: Per què ho vols saber?
2c. Desafiament B: I a tu què t’importa!
I encara hi podríem afegir:
2d. Demanda de repetició B: Perdona?
2e. Sorpresa B: Òndia! No fotis.
2f. Indiferència B: (Resposta no verbal amb elevació de les espatlles i petit esbufec)
Fins i tot, en qualsevol conversa podem trobar-nos que l’enunciat que segueix a una pregunta és del tot impredictible o inadequat, és a dir, agramatical si consideréssim que la pragmàtica és un component de la gramàtica. Heus ací uns exemples reals:
(Conversa, 268)
ANI: (.. 0.31) només m’he enterat d’això jo\
NIA: (.. 0.46) com es diu/ ?
MAM: i: d’aquella manera\
(Conversa, 280)
ANI: (.. 0.49) ho ha intentat tantes vegades que potser alguna ho aconseguirà\
MAM: (. 0.19) {(F) tantes vegades/ ? no ho ha intentat mai\}
Al primer cas, la intromissió de NIA ha estat penalitzada per la resta d’interlocutors no contestant-li sense atenuants; MAM podia haver introduït un perdona? o bé li podien haver respost en els següents torns però no ha estat així. La intervenció de MAM és coherent amb la d’ANI. En el segon exemple, la pregunta de MAM, que és un eco del torn anterior, és resposta per si mateixa sense donar opció a cap altre participant.
Amb tot, en la majoria d’ocasions una pregunta va seguida d’una resposta, formant així un parell adjacent que a partir d’ara anomenarem parell adjacent interrogatiu (pai).
La gramàtica tradicional divideix les oracions interrogatives en dos grans grups: les generals i les parcials. Vegem la definició que ens n’ofereix Badia (1994):
Page 17
1) Oracions interrogatives generals. La ignorància del parlant s’estén a tot el judici lògic (hom demana simplement si és cert que S és P, ço és: si el predicat convé al subjecte). Com és natural, la resposta a aquestes oracions és sí o no. Tanmateix, sovint aquests adverbis són acompanyats per altres expressions que matisen el sentit de la resposta:
[6]a Va dir la veritat? Resposta: sí o no.
[6]b Altres respostes: sí, tota la veritat; sí, com ningú més; sí, però amb evasives; no tota; només en part, etc.
2) Oracions interrogatives parcials. La ignorància ara es limita a una de les parts del judici lògic (hom hi demana el subjecte, o un complement, etc.). Com és natural, la resposta ja no pot ésser sí o no, sinó la menció de la part gramatical que el parlant ignora. Així, aquest pot preguntar pel subjecte ([13]), pel complement directe ([14]), per un complement circumstancial: de lloc ([15]), de temps ([16]), de manera ([17]), etc.
[13] qui ha guanyat les eleccions?
[14] què estudiaran l’any vinent?
[15] on començareu l’excursió?
[16] quan s’acaba el curs?
[17] com es prepara aquell aperitiu?
Com és fàcil de veure en els ex. [13] a [17], les oracions interrogatives parcials s’inicien amb unes quantes paraules que funcionen com a elements de pregunta i que morfològicament són quantificadors (quant) (232.1 i 232.2), interrogatius (quin i flexió, qui i què) (234.1 i 234.2) i els adverbis interrogatius on (de lloc) (251.2.I), quan (de temps) (251.2.II) i com (de manera) (251.1.II).
Com podem veure, Badia estableix una correspondència entre les interrogatives generals i una resposta del tipus sí o no. Encara que aquesta solució sembli la més lògica, veurem com amb les dades de la llengua oral hi haurà altres alternatives.
A la gramàtica de Badia (1994) també hi ha lloc per a les construccions conegudes com a tag-questions:3
Page 18
Sovint les oracions interrogatives veuen reforçat llur caràcter amb l’addició d’expressions com ara: no?, (no) és cert?, (no) fa?, eh?, oi?, veritat?, etc. Remarquem que (no) fa?, en altre temps molt popular (com encara ho és avui a diversos indrets), ha esdevingut en general una frase selecta. Amb l’ús de no (o expressions com les enumerades) a l’inici o a la terminació de l’oració, hom dóna per descomptat que la resposta de l’interlocutor serà afirmativa.
[1]c el pare va al mercat, no?
[2]c és possible que s’enfadi, oi?
[3]c potser es desentendran de nosaltres, veritat?
[4] N1 hi haurà discrepàncies greus, no fa?
[5]a no va ser dissabte passat?
[5]b va ser dissabte passat, no?
Cal remarcar que, més que reforçar el caràcter interrogatiu, els mots cua converteixen una oració enunciativa sense entonació interrogativa com:4
el pare va al mercat (_ o \)
en un enunciat interrogatiu on la marca d’aquest nou mode és precisament el mot cua —no?, oi?, eh?, etc.— i la seva entonació marcadament ascendent:
el pare va al mercat + no? (/)
Badia apunta amb encert que la resposta esperable serà afirmativa de manera que altre cop es dóna una relació de causa-efecte en un pai.
Però les construccions interrogatives ofereixen més possibilitats. En aquesta líNIA cal destacar la divisió en tres classes d’acord amb la resposta esperable que ens proposen uns clàssics de la gramàtica anglesa, Quirk i Greenbaum (1975).
-
YES-NO questions: demanen una afirmació o una negació.
Tens fred?
-
WH-questions: requereix una resposta que ens faciliti una nova informació.5
Com et dius?
Page 19
-
ALTERNATIVE questions: se n’espera com a resposta una de les opcions que la pregunta explicita:
Estudies o treballes?
Considerem com a opcions qualsevol dels dos elements que coordina la conjunció o, tant si es tracta de dues oracions, cas de l’exemple anterior, com de dos sintagmes:
Dinem a La Valenciana o al bar?
L’estructura permet l’omissió del segon verb donat que coincideix amb el primer:
...o (dinem) al bar?
Encara que Quirk i Greenbaum (1975) no ho esmentin, les tag-questions angleses, equivalents als nostres mots cua, s’inclouen dins del primer grup atès que se n’espera una resposta afirmativa.
Però no tots els pai es poden encasellar tan fàcilment. L’entonació i la intensitat tenen un paper desambiguador entre les estructures de resposta sí-no i les d’alternativa en construccions com:
Sí-no:
A: Aniràs a la piscina o a la platja?
B: No, em quedaré a casa.
Alternativa:
A: Aniràs a la piscina o a la platja?
B: A la platja.
D’altra banda, podem trobar-nos amb estructures a cavall de les d’alternativa i les de sí-no:
A: Vindràs o no?
Té una estructura adversativa prototípica de les d’alternativa —en el segon membre s’ha el.lidit el verb «...o no (vindràs)?»— però s’espera com a resposta sí-no. De fet, el darrer exemple no dista gaire de la mateixa formula- ció amb mot cua:
A: Vindràs, no?
B: Sí, i tant.
Page 20
Per tant podríem concloure que l’estructura ... o no? està menys gramaticalitzada que ... no?, de la qual només se n’espera una resposta afirmativa sí.
Grau
de
gramaticalització
–
↓
↓
↓
+
A: Vindràs, no?
B: Sí
A: Vindràs o no?
B: Sí / No
En alemany trobem un procés semblant però en aquest cas cau el no i es manté la conjunció o de manera que la traducció literal seria:
A: Vindràs, o?
Així, la conjunció coordinant o s’ha gramaticalitzat fins a esdevenir pregunta confirmatòria, tot contraposant la modalitat afirmativa de vindràs amb la negativa del marcador confirmatori (vegeu Cuenca, 1995).
Si ens deixem guiar pels plantejaments teòrics de les gramàtiques basades en exemples generats pels seus autors, ha arribat l’hora de donar compte de les dades no plANIficades de la llengua oral. En primer lloc, focalitzarem la nostra atenció cap al primer membre del pai: la pregunta. Tot seguit analitzarem les respostes que s’obtenen a fi i efecte d’establir una tipologia dels pai prototípics sense desatendre les seves variacions, tant a partir del judici —de to formal— com de la conversa —de to informal.
A partir de la proposta de Badia (1994) podem reconèixer preguntes generals i parcials com a primera divisió. Quirk i Greebaum (1973) ens n’han aportat un tercer tipus: les d’alternativa. Ambdues obres han esmentat tangencialment les formulades amb mots cua. Vegem quines figuren en el nostre corpus a partir d’una mostra de 125 grups tonals del judici i de la conversa:6
Page 21
| Judici | Conversa | |
|---|---|---|
| Generals | JUT: la senyora ip _ ah:_ porta advocat_ ? Total: 12 | NIA: tu has agafat les peles/ ? Total: 3 |
| Alternativa | JUT: li va comentar algo del test/o què [què li] va dir|? Total: 3 | BEB: Anna vols cafè\ [o:] desca- — ? Total: 1 |
| Mots cua | ∅ | MAM: (... 1.12) o sigui ens pre- sentem allà\ no/ Total: 3 |
| Parcials | JUT: i aixís quan temps va pas- sar\? Total: 14 | MAM: quina Anna\ ? Total: 8 (però 4 no respostes) |
| Interjectives | ∅ | NIA: [xxxx] vale/ ? Total: 1 |
En primer lloc, cal destacar que no hi ha cap pregunta del grup mot cua en el judici, ni en la mostra de 125 grups tonals ni en la resta de la transcripció.
En segon lloc, hem constituït un nou tipus de preguntes que no havien estat recollides per les gramàtiques de Badia (1994) i Quirk i Greebaum (1973). Ens referim a les preguntes interjectives. Per tal de caracteritzar-les, caldrà que en localitzem més exemples. No n’ha aparegut cap en tot el judici, però a la conversa n’hi ha 7:
(15) NIA: [xxxx] vale/ ?
Page 22
| (26) | MAM: *NIA: |
amb un/ ? no li arriba ni a la sola [del peu\] [un un\] un\ |
| (281) | MAM: *ANI: | {(F) tantes vegades/ ? no ho ha intentat mai\} que no\ |
| (516) | MAM: | [sí\] vale/ ? |
| (518) | NIA: | {(??) a veure/} ? x dó(na)’m les claus_ |
| (615) | BEB: *ANI: | {(F) got/} ? o: petit\ o mig\ (... 1.90) mig\ |
| (1138) | ANI: | m/ ? no m’he enterat de re\ |
Com es pot observar, les preguntes interjectives no obtenen resposta perquè no la requereixen. Les continuacions dels exemples (26), (281) i (625) marcades amb * no són les respostes esperables dels enunciats inter- rogatius assenyalats amb ?, sinó dels enunciats immediatament anteriors. Així, a (615) la intervenció d’ANI respon a la disjuntiva de BEB o petit o mig i no pas a la pregunta got?
D’entrada sembla que:
• no requereixen resposta, com veurem a 5.2
• són d’extensió reduïda (1 o 2 mots)
• l’entonació final és ascendent (/)
• es poden substituir per una interjecció
• comparteixen una de les funcions de les interjeccions: l’expressiva, tot mANIfestant dubte o incredulitat7
Page 23
Les interjeccions es diferencien, doncs, d’altres preguntes curtes amb entonació ascendent com:
(Conversa, 85)
MAM:
què dius/
NIA:
do:ncs:_
doncs això\
(Conversa, 733)
BEB: què passa/
ANI: que estàvem parlant\
(Conversa, 806)
ANI: l’has vist/
MAM: no\
perquè ni contenen mots-Q com els què interrogatius de (85) i (733) ni es responen. Recordem que sí que hi ha un tipus de pai constituït per inter- jeccions interrogatives que obtenen resposta: els mots cua.
Encara no hem tractat un aspecte definitori de les interrogatives com és el de l’entonació. Fixem-nos en com el defineix Badia (1994):
El tret que singularitza aquestes oracions [interrogatives] és l’entonació ascendent final.
Ara bé, si ens fixem en les marques entonatives dels exemples del quadre veurem que no sempre és així. Moltes preguntes tenen una fase final descendent (\), pròpia de l’entonació enunciativa, o bé de manteniment (_). El total d’entonacions finals dels pai de les mostres de 125 grups tonals del judici i conversa és el següent:8
Page 24
| Judici | Conversa | |
| E. Ascendent (/) E. Descendent (\) E. Manteniment (_) | 4 21 4 | 9 8 0 |
De les darreres dades, però, no podem concloure que la marca entonativa prototípica de les interrogatives no sigui ascendent. Així ho corrobora el fet que en els contextos on la corba melòdica és l’únic element desambiguador, l’elocució enunciativa acabi en manteniment (_) i la interrogativa en ascens (/). Aquest fet és característic de les preguntes de resposta sí-no, com ens mostra Payrató (1988) amb el següent exemple:
Sopem? /
Sopem \
Podem verificar la relació grup final ascendent-preguntes generals (de resposta sí-no) a partir de les dades del nostre corpus:
| Preguntes generals | Judici | Conversa |
| E. Ascendent (/) E. Descendent (\) E. Manteniment (_) | 4 5 3 | 2 1 ∅ |
Seria massa arriscat extreure cap conclusió atès que caldria ampliar el nombre d’ocurrències estudiades, però sí que es perfila la tendència que apuntàvem més amunt sobre el paper desambiguador de l’entonació ascendent en els pai generals. Vegem-ho amb els tres exemples de la conversa:
(77)
NIA:
a: l’Enric no estarà/
(78)
NIA:
tu has agafat les peles/
(90)
NIA:
vols trucar a l’E-
— a l’Enric\
Si l’entonació dels dos primers casos fos descendent hi hauria un canvi de significat; en el primer, la component de sorpresa es convertiria en una enunciació hipotètica i en el segon, en lloc de preguntar acusaríem de lla-Page 25dre un interlocutor. En el tercer exemple, en canvi, el verb volitiu no deixa tant lloc a l’ambigüitat, tot i que es podria reforçar l’expressivitat amb un grup final ascendent. En un context com:
A: voldria:::_
B: vols trucar l’Enric\
on A expressa dubte, marcat per l’allargament de la darrera vocal i l’entonació de manteniment, la intervenció de B podria ser de confirmació, però es tracta d’un context un xic forçat.
Els pai del judici que tenen com a resposta sí-no no ens serveixen per corroborar la hipòtesi que la desambiguació es produeix per l’entonació final ascendent per un motiu ben senzill: en aquest fet de parla, els rols dels participants estan molt ben definits de manera que en tot moment queda clar qui formula les preguntes i qui les ha de respondre. El JUTge, en definitiva, usa indiferentment finals ascendents i descendents perquè la situació i una micropausa al final del torn indiquen que l’interrogat ha de respondre:
(Judici, 445)
JUT: [li va] dir simplement li va donar el sobre\ ?
DMH: sí\
Abans d’emparellar les preguntes amb la tipologia de respostes dels pai, fixem-nos en les classes de respostes:
-
Obertes: qui respon té un marge ample de possibilitats.
(Judici, 452)
JUT:
i què més va passar\ ?
DMH:
i bueno i:_
jo después ja anava::_
anava a n allà a veure què passava i n:_
no tenia cap resposta\
-
Constituent: la resposta ha de coincidir amb una de les dues opcions que es formulen en la pregunta.
(Judici, 796)
AD2: indicava alguna altra cosa
o el va fer vostè sol el text\
DMH: el vaig fer sol_
Page 26
-
Sí-no: són les dues úniques alternatives, a grans trets, de qui respon.
(Judici, 412)
JUT:
i aquesta senyoreta_
li va fer preguntes sobre el test i tot això/ ?
DMH:
sí\
sí\
-
Resposta no verbal: es respon amb un gest o amb una rialla.9
-
Sense resposta: és una alternativa molt practicada com veurem a la taula següent, sovint perquè en el judici, qui interroga formula dues o tres preguntes de cop i l’interlocutor només en respon una.
Les respostes dels pai de mot cua formen un subgrup de les sí-no, atès que, com ja plantejava Badia (1994), se n’esperava una resposta afirmativa. És a dir,
A: Has anat al departament?
admet dues respostes alternatives:
B: Sí // B: No.
En canvi, de
A: Has anat al departament, oi?
se n’espera només
B: Sí.
malgrat que admet també no, però llavors A mANIfestaria sorpresa.
Basant-nos en l’expectativa de resposta plantejada per Badia (1994) i Quirk i Greenbaum (1973) hem elaborat el quadre següent, a partir de les mateixes preguntes de l’apartat 5.1. Hem assenyalat el nombre de preguntes no respostes així com el subtipus en el cas de les generals:
Page 27
Judici Conversa GENERALS
⇓
SÍ-NO
JUT: la senyora IP_
ah:_
porta advocat_ ?
DMD: (...) no\
Total: 11 (sí) / 1 (no)NIA: tu has agafat les
peles/?
MAM: {(F) sí home sí\}
Total: 2 (sí) / 1 (no)ALTERNATIVE
⇓
CONSTITUENT
JUT: li va comentar algo del test/
o què [què li] va dir| ?
DMH: [n:o\]
això [no\]
Total: 3 (mai respostes)BEB: Anna vols cafè\
[o:] desca- — ?
*ANI: [sí_]
Total: 1MOTS CUA
⇓
SÍ
∅ MAM: o sigui ens pre-
sentem allà\
no/
NIA: ah\
bueno\
Total: 3PARCIAL
⇓
OBRERTA
JUT: i aixís quan temps va pas-
sar\?
mesos\
Total: 14 (però 4 no respostes)MAM: quina Anna\
*ANI: {(AC) vaig a estendre això
DMH: (...) potser quatre o cinc perquè se’m va mullar i
aquesta nit me plog-
[me—}”
Total: 8 (però 4 no respostes)INTERJECTIVES
⇓
∅∅ NIA: [xxxx] vale/ ?
Total: 1(sense resposta)
Com podem veure, les preguntes d’alternativa, parcials i interjectives sovint no obtenen resposta, mentre que les generals i les de mots cua sempre han format pai de manera exitosa, és a dir, sempre es responen. Aquest fet no és casual: representa poc cost per a l’interlocutor contestar amb un sí o amb un no.
En addició a la classificació que acabem de presentar, cal prestar una atenció especial a una fórmula característica del fet de parla judici. Ens referim a ... no és cert?. Per la seva situació final dins l’enunciat, per la seva entonació ascendent i perquè demana com a resposta sí guarda una relacióPage 28estreta amb els mots cua. La diferencia és que el seu grau de gramaticalització és menor, a diferència del que succeeix en l’exemple:
«Vens a sopar, no és veritat?»
↓
«Vens a sopar, veritat?»
↓
«Vens a sopar, vitat?» (Valencià)
↓
«Vens a sopar, tat?» (Castelló i Rosselló)
De la pregunta confirmatòria plena no és veritat?, passant per la inter- jecció impròpia veritat?, s’ha arribat en català a la interjecció pròpia tat?, ja difícil de relacionar amb el primer nivell per la pèrdua de cos fonètic pròpia dels processos de gramaticalització.10
L’expressió no es cert? apareix amb una freqüència elevada al judici amb funció de pregunta confirmatòria. En concret, trobem 14 ocurrències de les quals 11 tenen entonació ascendent i 8 són respostes amb el sí que se n’espera per no transgredir les expectatives de qui planteja la pregunta.
Un cop hem analitzat les correspondències entre pregunta i resposta és el moment d’anar un xic més enllà tot intentant justificar per què uns pai són només propis de la conversa informal i no pas del judici.
En aquest sentit, hi té un paper important el que hem anomenat control sobre la resposta. Ja apuntàvem a l’apartat anterior que el marge de possibilitats dels pai de resposta sí-no era més ampli —no gaire més— que l’afirmació que s’esperava d’un mot cua. Vegem com afecta la gradació de llibertat de resposta en la resta de pai:
| Pregunta | Resposta | |
| + llibertat ↓ ↓ ↓ – llibertat | GENERAL ALTERNATIVA PARCIAL MOT CUA INTERJECTIVA | OBERTA CONSTITUENT SÍ-NO SÍ ∅ |
Page 29
Aquesta realitat contrasta amb una norma subjacent a qualsevol judici, ben definida per Luchjenboers (1997):11
Another fundamental tenet of jury style courts is the principle that witnesses should be allowed to tell their own story in their own way: the fewer interruptions the better.
Tanmateix, els estudis realitzats per Luchjenbroers i altres autors demostren el contrari:
Therefore, wintnesses should only be guided trhough thier respectives testimonies by barrister questioning, and the function of barrister contributions is to keep testimonies in as chronological a format as possible to facilitate jury comprehension of the facts. However, it can scarcely be said that the latter aim of guiding witnesses through their testimonies is compatible with the ideal that witnesses present their testimonies in their own words.
L’estudi elaborat per Luchjenboers (1997) a partir d’una transcripció
d’un judici per assassinat a Austràlia amb una durada de 6 dies i 33 testimonis demostra com els pai més habituals són els que no atorguen gaire llibertat de resposta a l’interrogat. Si sumem els resultats de les preguntes de la defensa i de l’acusació s’obtenen els resultats que es mostren a la taula de la pàgina següent.
Si afegim les declaratives a les generals, el total de preguntes que només es responen amb sí-no, arriba al 68 %. En conclusió, no són precisament els testimonis qui s’expressen amb les seves pròpies paraules sinó que es veuen obligats a afirmar o negar allò que JUTges i advocats pregunten.
Les dades del nostre judici, per la seva banda, no fan més que corroborar els resultats del judici australià pel que fa als pai (vegeu els quadres de 5.1 i 5.2). Tot plegat, però, no respon a un desig de coartar la llibertat
Page 30
| Preguntes acusació + defensa | |
| GENERALS ⇓ SÍ-NO MOTS CUA ⇓ SÍ ALTERNATIVA ⇓ CONSTITUENT PARCIAL ⇓ OBERTA DECLARATIVES14 ⇓ SÍ | 30 % 4,6 % 1,1 % 12,4 % 38 % |
dels testimonis sinó que més aviat té a veure amb les normes pròpies del fet comunicatiu que analitzem. Si prenem com a marc teòric el Principi de cooperació de Grice (1975), veurem com no sempre els testimonis dels nostres judicis es regeixen pels postulats d’aquest autor. De les quatre màximes que proposa, la de quantitat, la de relació o pertinència i la de manera (evita l’ambigüitat) són constantment vulnerades per les limitacions lingüístiques dels participants, per la inadequació o el desconeixement de les normes del judici o senzillament pels nervis del moment.
És ben cert que si el JUTge i els advocats no formulessin les preguntes que, de fet, incorporen la resposta, i deixessin que aquesta tasca de construir la resposta depengués del testimoni, el judici esdevindria feixuc, llarg, poc clar i amb massa digressions.
D’entrada, una pregunta resol «les situacions d’ignorància o de dubte» (Badia 1994). Tanmateix, una peculiaritat dels judicis és que qui pregunta ja coneix d’antuvi la resposta, fet no gaire habitual però que també succeeix en el cas dels exàmens, per exemple. Ni tan sols el JUTge és desconeixedor d’allò que s’exposa —disposa d’uns informes escrits que se suposa quePage 31ha llegit. Aquesta realitat contribueix al fet que s’acceleri al màxim la part expositiva constituïda per les respostes a partir de preguntes generals que, en principi, segueixen al peu de la lletra les màximes de Grice (1975) i només necessiten una confirmació o una negació. En conclusió, les particularitats del fet de parla poden condicionar el tipus de pai. En el cas que ens ocupa, JUTge i advocats plantegen preguntes de les quals se n’espera una senzilla afirmació o negació.
A partir dels judicis que hem transcrit s’evidencia que moltes de les preguntes que planteja, sobretot, el JUTge són metalingüístiques:
(Judici, 17 i 50)
JUT: i què li va dir\ ?
(Judici, 89)
JUT:
qui li va dir que li faria un test psicotècnic\ ?
{(P) el senyor M\
li va dir que li xxxx algun especialista_ ?
(Judici, 42)
JUT:
li va comentar algo del test/ ?
o què què li va dir\ ?
Les metalingüístiques no constitueixen per si mateixes un tipus de pregunta, sinó que pertanyen al grup de pai parcials que, com hem vist, ofereixen la possibilitat d’expressar-se amb més o menys llibertat als testimonis.
A més, poden formar part d’interrogatives que, a primer cop d’ull, formen part de les d’alternativa, com al darrer exemple. En aquest cas, la conjunció o uneix una pregunta oberta i una de parcial, fet que dificulta respondre-les amb encert: la primera demana sí-no i la segona, una explicació. En definitiva, les preguntes metalingüístiques formen part de les generals en la majoria d’ocasions o bé són un component de les d’alternativa.
Un altra particularitat que hem de considerar és que malgrat la tipologia de pai que hem establert, els límits poden ser difusos. El cas més clar el constitueixen els pai parcials en relació amb la llibertat de resposta que, com hem vist, és la major. De manera intuïtiva, en el segon exemple es restringeix més la resposta:
(Judici, 400)
JUT:
i què va passar\ ?
DMH:
el vaig fe:r_
i bueno xxx_
Page 32
ah: va anar passant el temps_
i vaig veure que_
em van dir que em_
(...) no sé amb quants dies em dirien al— alguna
cosa_
(Judici, 430)
JUT:
sí\
i amb qui va parlar\ ?
DMH:
amb::b_
bé\
amb ella\
Sense entrar en massa detalls, (400) requereix un complement directe com a resposta amb qualsevol verb que denoti activitat. En canvi (430) restringeix molt més el tipus de resposta. Amb qui va parlar? demana Amb + complement de persona. El mateix succeiria amb altres mots-Q; per exemple, Quan? exigeix un complement circumstancial de temps:
(Judici, 73)
JUT: i aixís quan temps va passar\ ?
DMH: (...) potser quatre o cinc mesos\
En conclusió, fins i tot dins els pai parcials, es pot establir una gradació pel que fa a la llibertat de resposta.
En darrer lloc, no hem d’oblidar una estructura característica del registre col.loquial com és (afirmació) + o què?,15 que per aquesta raó només apareix un sol cop en el conjunt de tots els judicis enregistrats, de to formal. Hem localitzat dues ocurrències en la conversa:
(Judici, 425)
JUT: [el van] xxxar o què\ ?
DMH: hi vaig trucar\
(Conversa, 475)
NIA:
{(L2) reflejo violín/}
o què\ ?
MAM: no:_
és:_
{(L2) rojo intenso\}
(Conversa, 547)
NIA:
{(@) i què heu de sorti:r molt o què ara\} ?
MAM:
{(@) no:\
però:_}
Page 33
La construcció interrogativa que analitzem accepta com a resposta sí-no. En els dos exemples de la conversa és negativa. En l’exemple del judici, si suposem que la pregunta era JUT: el van telefonar o què\ ?, DMH precisa que fou ell qui va trucar però sense explicitar el no. Aquesta resposta fa de pont amb l’altra possibilitat que admeten les preguntes amb ... o què? i és la repetició del primer formant que, de fet, amaga o equival a un sí:
A: Vindràs o què?
B: Vindré. // Sí.
D’aquesta manera es manté la pseudoalternativa que planteja l’estructura amb la partícula adversativa o però que en el fons només ens deixa triar entre vindré = sí i (o què) = no.
En darrer lloc, no volem deixar de banda uns mots cua per dir-ho d’alguna manera “enganyosos”, és a dir, que de fet no constitueixen una pregunta confirmatòria. Ens referim a eh. En qualsevol intent de caracteritzar les interjeccions hem de tenir en compte les seves funcions gramaticals, semàntiques i pragmàtiques. A partir de les ocurrències del judici i la con- versa hem establert la tipologia següent:
Si comparem eh amb altres interjeccions encasellades com a interrogatives —oi, saps, veritat, etc.—, ens adonarem que eh és la de menor entitat des d’un punt de vista fonètic. Es tracta d’un sol so, això sí, tònic i que es realitza com a e oberta en els dialectes orientals —neutra tònica en balear— i tancada als occidentals. Amb funció conativa, però, es pronuncia e tancada a tot el domini català. La seva grafia sempre és eh.
Pel que fa a la seva situació en l’enunciat, pot anar aïllat —vehicula informació nova— o bé en posició final d’una estructura (final de torn o bé final de grup entonatiu) —posició prominent dins del discurs.
(Conversa, 726)
MAM els iaios\
ANI que guapo:s\
Page 34
MAM sí eh/
ANI sí que canviem oi/
— Quan és intercanviable per un altre mot cua com oi — Situació: permet mobilitat a l’inici de l’estructura sense que en principi en variï el significat, però llavors l’estructura sintàctica resultant ha de ser eh + que + oració
— Relació amb el receptor: requereix resposta, però amb menys obligació que amb oi, és a dir, si no es respon no es violenten en excés les expectatives de l’emissor
— Entonació: ascendent (/)
— Funció: remarca la pressuposició i a més pregunta (aporta informació nova).
(Judici, 162)
JUT:
(...) molt bé\
pues ja pot seure eh/
(Judici, 346)
JUT:
ara firmen i ja haurem acabat eh/
(...) gràcies eh\
xxxx\
xxx bon dia\
(Conversa, 1094)
BEB
{(F) Marina_
però l’Anna on ha anat\
BEB
(.) perquè té el biquini fet eh\}
MAM
{(F) a casa la Georgina_
a portar-li un llibre\}
— No intercanviable per oi (quan l’estructura sintàctica ho permet, canvia el sentit)
— Posició: no permet mobilitat, ni a l’inici de l’estructura ni en posició medial
— Entonació: ascendent (/) o manteniment (_)
— Relació amb el receptor: no requereix resposta
— Funció: intensifica l’asseveració que el precedeix
En alguns casos sembla que atenuï l’enunciat quan aquest constitueix una amenaça per a la imatge de l’interlocutor (Conversa, 1094). Trobem, a més, exemples clarament adversatius (Conversa, 2907, 3350, etc.) que, perPage 35la seva funció, també s’acollirien al subgrup que suavitza els efectes de l’enunciat.
(Conversa, Ø)
— Situació: inici de la intervenció en un intercanvi conversacional
— Permet repetició eh, eh, eh
— Entonació: manteniment (_)
Estableix la comunicació amb un interlocutor tot cridant-li l’atenció. Per aquest motiu, normalment precedeix un vocatiu, per exemple, Eh, vosaltres!, Eh, Joan! En canvi, no permet que els segueixi una estructura del tipus que + oració a diferència de 2.1 (mot cua).
(Judici, 50)
AC1:
[no no\]
(...) no\
ell esperava_
no tenia res a veure\
JUT: eh/
AC1:
que ell estava esperant_
a què acabessim_
perquè ell no:_
no tenia res a veure\
(Conversa, 299)
MAM un altre dia véns [més d’hora_]
NIA [xxx/]
MAM i t’ho faig abans de sopar\
ANI eh/
NIA què li volies fer\
MAM allisar-li\
— Equival a Què?, Com dius? — Situació: membre únic del grup tonal (i quasi sempre també del torn de parla)
— Entonació: ascendent (/).
L’emissor demana una repetició d’allò que no ha entès.
Page 36
El dcvb recull dues entrades per a aquesta interjecció: l’una equival a l’eh que hem classificat com a conatiu i l’altra inclou les funcions de mot cua (Demà és el teu sant; eh que sí?) i la interrogativa (Els teus pares et criden. —Eh? (=què dius?)). No esmenta cap exemple del tipus emfatitzador tot i que són, amb molta diferència, els més freqüents en el corpus que hem analitzat. A més, eh apareix dislocat al final de l’oració en tots els nostres exemples, en canvi el dcvb no inclou aquesta possibilitat de manera explícita. Sembla, doncs, que en les mostres ad hoc del dcvb eh encapçala les frases mentre que la tendència en els usos informals, espontANIs, és la postposició.
Durant el treball que ara arriba a les seves acaballes hem pogut verificar i, fins i tot, anar una mica més enllà de les dues hipòtesis inicials que plantejàvem a la introducció.
En primer lloc, hem constatat a partir de les transcripcions del corpus seleccionat que són freqüents en el judici els pai generals (de resposta sí-no) mentre que els pai de mots cua i interjectius són inexistents, a diferència de la conversa col.loquial. Tanmateix, un registre formal com el judici ha generat un mot cua propi d’ús molt freqüent: ..., no és cert?
En segon lloc, hem vist que sí que hi ha una correlació entre el tipus de pai i el nivell de formalitat, de manera que a cap participant del judici se li ocorre formular una pregunta interjectiva o de mot cua. A més, en un fet de parla com el judici, els pai en general obtenen resposta mentre que en la con- versa sovint resten interrogatives sense contestar (vegeu el quadre de 5.1).
No hem volgut desatendre altres aspectes com la rellevància de l’entonació ascendent a l’hora de desambiguar intervencions interrogatives en- front de les enunciatives. El control sobre la resposta ha estat un concepte definitiu per demostrar com JUTge i advocats utilitzen preguntes que limiten al màxim la resposta de l’interlocutor de manera que, d’una banda, agiliten el procés judicial però, de l’altra, condicionen que els participants s’expressin amb les seves pròpies paraules.
Hem intentat caracteritzar un nou tipus de pai que hem anomenat inter- jectiu i que encara necessita un estudi més aprofundit a partir de més dades.
La profusió de preguntes metalingüístiques també s’ha revelat com a característica dels judicis mentre que els pai interjectius i de mots cua semblen més propis de la llengua col.loquial. Així doncs, hem aprofundit en aquest darrer grup en tant que marca una de les diferències de registre en-Page 37tre els dos fets de parla del nostre corpus. Hem vist construccions com ...o no? i ...o què? però sobretot hem analitzat el cas del mot cua eh?, el qual es mANIfesta amb diverses funcions —prou allunyades— tant als judicis com a la conversa.
Badia, A. M. (1994) Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Barcelona, Proa.
DCVB = Alcover, A. M. i Moll, F. de B (1980) Diccionari català-valenciàbalear. Palma de Mallorca, Moll.
Cuenca, M. J. (1996) Sintaxi fonamental. Barcelona, Empúries.
Cuenca, M. J. i J. M. Castellà (1995) «Una caracterització cognitiva de les preguntes confirmatòries question tags», a: Caplletra, núm. 18, p. 65-84.
Gregory, M. i S. Carrol (1978) Language and Situation. Language Varieties and their Social Context. Londres, Routledge & Kegan Paul.
Grice, P. H. (1975) «Logic and conversation», a: P. Cole i J. C. Morgan (ed.): Syntax and semantics. Nova York, Academic Press, vol. III: Speech acts, p. 41-58.
Luchjenboers, J. (1997) «‘In your own words...’: Questions and answers in a Supreme Court trial», a: Journal of Pragmatics, núm. 27, p. 477- 503.
Payrató, L. (1988) Català col.loquial. Aspectes de l’ús corrent de la llengua catalana. València, Universitat de València (3ª ed., 1996).
Payrató, L. i N. Alturo (ed.) (2002) Corpus oral de conversa col.loquial. Materials de treball. Barcelona, Publicacions de la Universitat de Barcelona.
Quirk, R. i S. Greenbaum (1973) A University Grammar of English. Londres, Longman (3ª ed., 1975).
Richars, J. C. i R. W. Schmidt (1983) «Conversational analysis», a: J. C.
Richards i R. W. Schmidt (ed.), Language and comunication. Londres, Longman, p. 117-154.
Solà et al. (2002) Gramàtica del català contemporANI. Barcelona, Empúries.
----------------------------------------
[1] . El text d’aquest article és fruit del treball de curs de l’assignatura Etnografia i registres orals formals (1998) del programa de doctorat Llengua i variació del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.
[2] . Aquesta caracterització del registre col.loquial fou proposada per Payrató (1996).
[3] . El terme tag-question en anglès es refereix a una construcció consistent en un auxi- liar més un pronom amb o sense una partícula negativa en funció de si ja la conté l’enunciat que la precedeix: «She loves him, doesn’t she?» «John doesn’t like his car, does he?». Tanmateix, en català els elements que desenvolupen la funció de les tag-question no segueixen la mateixa estructura. Simplement se situen al final de l’enunciat, tot i que també es poden anteposar inserint la partícula que: «Vindràs, oi?» «Oi que vindràs?» Així doncs, a partir d’ara anomenarem oi, eh, no, veritat, etc. mots cua per diferenciar-los dels tags.
[4] . Sobre la transcripció de les marques d’entonació, vegeu Payrató i Alturo (ed.), 2002, p. 18-19.
[5] . El seu nom és degut al fet que en anglès, la majoria de les partícules que les introdueixen comencen amb la inicial wh-: who/whom/whose, what, wich, when, where, how, why.
[6] . Posteriorment a la redacció d’aquest treball, Payrató, en el capítol «L’enunciació i la modalitat oracional» publicat a Solà et al. (2002), classifica les interrogatives en totals (equivalents a les generals), parcials, confirmatòries (mots cua), retòriques i indirectes (del tipus Què en podíem esperar, d’aquells desgraciats?), i reiteratives (es refereixen a una informació que s’acaba de presentar en el discurs, per exemple, [Dius que] un estruç s’ha escapat?).
[7] . Prenem com a base la classificació de les funcions de les interjeccions de Cuenca (1996).
[8] . De vegades, alguns enunciats interrogatius estan formats per més d’un grup tonal. En aquests casos hem tingut en compte l’entonació de la fase final. En el següent exemple és de descens: (96) jut: i i vostè va anar-hi (a)llà_ al cap d’uns dies a fer-lo\ ?
[9] . El fet de no enregistrar les interaccions dels corpus amb un suport d’imatge impossibilita recollir una gran font d’informació com són els gestos, però la informació paraverbal audible, com els riures, els estossecs, etc. sí que queda enregistrada i per tant es transcriu.
[10] . Vegeu sobre aquesta qüestió Cuenca (1995).
[11] . Queda fora del quadre la resposta gestual pels problemes d’enregistrament que ja hem exposat.
[12] . Aproximadament: «Un altre principi fonamental de l’estil jurídic del tribunal és que els testimonis han de poder explicar la seva pròpia història de la seva manera: com menys interrupcions millor.»
[13] . Aproximadament: «Per tant, només cal que els testimonis siguin guiats durant la seva declaració pel qüestionari de l’advocat, i la funció de les contribucions de l’advocat és aconseguir que la declaració segueixi una líNIA tan cronològica com sigui possible per facilitar la comprensió dels fets al jurat. No obstant això, no es pot dir que la darrera intenció de guiar els testimonis a través de la seva declaració sigui compatible amb l’ideal que el testimoni declari amb les seves pròpies paraules.»
[14] . En el present treball no hem considerat les preguntes declaratives atès que equivalen a les generals i perquè ambdues requereixen una resposta sí-no, si bé en anglès la distinció pot ser formalment pertinent.
[15] . Sobre el tractament sintàctic d’aquestes estructures, vegeu el concepte de fragment de Cuenca (1996, cap. 4.2.3).
