Notes sobre terminología jurídica
| Autor | Sebastia Solé i Cot |
| Cargo | Professor d'História del Dret de la Universitat Autónoma de Barcelona |
| Páginas | 69-74 |
Page 69
El Departament de Justicia de la Generalitat de Catalunya patrocina la publicado d'una coüecció anomenada Textos Jurtdics Catalans, on s'editaran textos jurídics catalans antics, manuscrits els uns, impresos els altres. Per presentar aqueixa coHecció, el Departament ha publicat un opuscle 1 que explica la finaÜtat, les característiques i els criteris que se seguirán en aqueixes edicions, i les persones a les quals han estat encomanades. Tot aixó ens sa-tisfá i ho aplaudim. Pero en enumerar els textos que hom hi pensa editar, cau en dues incorreccions que hem de censurar per un motiu doble: per poca fide-litat a la terminologia histórica, i per manlleu superflu i inconvenient a la llengua castellana. Es tracta deis mots Cort o Cort General, que hom transforma en 'Corts' en un cale lingüístic que no pas per habitual avui debea d'ésser iHícit, i de compilació, que també per un altre cale hom transforma en 'reco-pilació*. L'examen deis documents i obres catalanes antigües és concloent en tots dos casos, encara que hi hagi excepcions, des del segle xvn si mes no, degudes a la castellanització de la monarquía i de les classes socials catalanes que li eren mes próximes. El mateix Broca, en el primer llibre d'aqueixa collecció,2 ens ho ensenya: si bé sempre parla de 'Cortes' (l'obra, la va escriure en castellá), els textos que reprodueix sempre diuen Cort o Cort General.3 També Broca, en aquest mateix llibre, parla sempre de compilaciones i mai de 'recopilaciones' :4 en aquest cas, a diferencia de l'altre, a l'época de BrocaPage 70 encara no s'havia perdut la tradició genui'na del mot compilado, adulterat entre 1946 i 1960 per designar un trist apéndix al Codi Civil espanyol, quan, una vegada mes, el govem espanyol va fer servir un nom amb prestígi historie per aigualir una reivindicado" popular, tal com havia passat amb la Genera-litat l'any 1931 -nom i institució que no reclamava ningú-, i com ha passat no fa gaire amb les «universitats autónomes», amb els estatuts d'autono-mia, i d'altres.
Els historiadors hem d'ésser mes fidels que tothom a la terminología histórica, i hem de dir Cort a les diverses Corts i compilado a les diverses com-pilacions, per mes abassegadora que siguí la pressió d'altres llengües i d'altres cultures amb uns codís i amb unes estructures mentáis diferents. I no només per fidelitat histórica, sino per coherencia i respecte a les estructures de les llengües. Notem la gran tendencia del castellá ais plurals, que és la tendencia d'una llengua que troba la seva expressió máxima en el barroc i la seva fa-tuitat, la tendencia a la redundancia i a magnificar-ho tot, a aparentar el que no és, o mes del que és: diuen aguas, paraguas, tabacos, narices, délos, Navidades, Pascuas, tiempos, allá on els catalans diem sigua, paraigua, tabac, ñas, cel, Nadal, Pascua, (el) temps (en singular). Pero la cosa no és tan senzilla -no hi ha cap llengua que es pugui explicar i codificar amb criterís í normes ma-temátics, geométrics, racionáis; i menys encara no hi ha dues llengües que tinguin relacions inequívoques d'equivaléncies ni léxiques ni morfológiques ni sintáctiques ni semántiques...-: en cátala diem cabells, torrons, allá on en castellá diuen cabello o pelo, turrón, casos que corresponen a una realitat plural i que per aíxó en cátala preferim de reflectir aquesta pluralitat amb el plural corresponent, mes que no pas de fer una abstracció que repugnaría el nostre gust per les coses concretes, el nostre respecte per les individualitats i per la realitat, com ja ho havia notat el pare Calveras.5 Per aixó mateix em sembla que hauríem de fugir d'expressions tan lletges i xocants a l'estruc-tura de la llengua com 'camperolat', 'notariat*, 'alumnat', 'professorat', d'ori-gen clarament castellá i/o francés, i dir camperols o pagesos, notaris, alumnes, professors, que és el que havíem dit sempre. Si a Barcelona, i a tantes ciutats i viles de Catalunya, hi ha o hi ha hagut els carrers deis ferrers, deis saba-ters, deis corders, deis carders, deis assaonadors, deis matalassers..., per qué han hagut d'inventar un carrer del 'notariat' on sempre hi havia hagut el carrer deis notaris)6
El cas de compilado i recopilado és semblant. El castellá recorre sovint,Page 71 repetitivament i superflua, al prefix re-, per les mateixes causes de barroquis-me i ampullositat esmentades, fins al punt que, for$a vegades, aquest prefix assenyala el carácter no genuí d'un mot o d'una expressió. En cátala, les coses le¿ partim i no pas 'ens les repartim', les anem a cercar (o a buscar) i no pas 'a recollir'; les coses que son a térra, o esteses, tes collim i no pas les 'reco-llim'; els amics i coneguts, quan els trobem, els coneixem i no pas 'els re-coneixem'; un camí, un carrer, una carretera, el fem o el passem i no pas 'el recorran'; les coses, les persones, es traben i s'apleguen, mes que no pas 'es reuneixen'; els líibres, els diners, les coses, els tornem i no pas 'els re-tornem'...
I les liéis, els privilegís, els costums, les sentencies..., a Catalunya, es compilaven i no pas 'recopilaren'.
En cátala, en suma, escurcem tant com podem els mots.7 Es tracta, dones, d'enraonar amb senzillesa, sense recargolar el llenguatge.
En la presentado d'aquesta coliecció de Textos Jur'tdics Catalans hem perdut una avinentesa de polir la llengua en un aspecte fácil i lógic, i de respectar una terminología histórica que concorda inexorablement amb les seves estructures. L'autor d'aquestes línies desitja que Terror sigui esmenat a les introduccíons i comentaris de les obres que s'hi publicaran en el futur.
Com mes va mes em meravella la riquesa, l'espontaneítat, la gracia, la ironía del llenguatge popular que nosaltres hem heretat d'una cadena Úar-guíssima d'avantpassats nostres, i que hem de veure ara com es va perdent per moments. Ací vull destacar la influencia d'institucions jurídiques d'altres époques en el llenguatge popular, que és el llenguatge que trobo mes interes-sant perqué potser és el mes expressiu, acabat, variat, espontani, mes que cap altre deis llenguatges socials. Vegem, dones, algunes expressions que encara hem sentit a dir for?a a Barcelona mateix.
Ésser la inquhició: dit d'una persona, sobretot d'un infant o xicot, exi-gent, cápridos, cridaner, rondinaire, avalotador...; l'origen de I'expressió és ciar: el tribunal del Sant Ofiri contra les heretgies creat a Castella a fináis del segle xv i irnposat de seguida a Catalunya.
Ordeno y mando («fugiu, ordeno y mando!», «mireu-vos-el, ordeno y mando»...): el mateix significat de l'expressió anterior. El seu origen ha d'és-ser el to tibat, orgullos, cridaner, exigent, deis militars que s'installaven aPage 72 Catalunya des del segle xvr, la majoria deis quals eren castellans; la seva presencia va augmentar molt del 1714 enea, adhuc a les comarques mes a'illades on fins aleshores no n'hi havia hagut mai cap, la qual cosa explica que també trobem aquesta expressió al Pallars Jussá (corregiment de Talarn), segons que em va explicar en Josep M. Batista i Roca, que ho sentia a dir sempre a una minyona de casa seva que provenia d'aquella comarca. Ordeno y mando era la fórmula d'encapcalament deis edictes o bans militars i, sota el régim de la Nova Planta, de totes les disposicions deis corregidors i governadors militars ensems, en lloc del Ara oials tothom generalment tradicional.
Fer un sagramental: dit d'un gran rebomborí, aldarull, daltabaix, soroll, batussa, i també d'una criatura o criatures que fan grans brams, que és com jo ho he sentit a dir mes. Deu venir de l'antiquíssim sagramental, especie de sometent convocat a toe de campana, de corn o de trompeta. El fet d'ésser molt aplicat ais brams infantívols i a les discussions molt violentes de gent gran, fa que no hágim de descartar que puguin venir deis célebres actes sa-gramentals castellans del Barroc, forca representáis a Catalunya.
Amb un significat análeg ais anteriors, hi ha les expressions ésser la re-volució, dita especialment al Rosselló d'una persona que tot ho capgira, que tot ho destarota, que trenca la quietud i l'ordre, que fa un gran rebombori; o dita també del rebombori mateix; el seu origen és la Revolució Francesa, que en alguns sectors socials de la Catalunya Nord va ésser rebuda amb temor i hostilitat. I a la marina catalana (si mes no, a Arenys, Canet...), hom feia servir amb el mateix significat ésser un quinoccio, per tal com pels equinoccis hi havia grans tempestes, sobretot a la mar.
Haver-hi un cacau, quin cacan!, ésser un cacau: en el sentit d'embull, em-bolic, complicado, alterado inhabitual, batussa, avalot...; (també hom li dona els sentits de bufetada, cop de puny, canonada...: ni aquests ni aquells no els recullen ni el fabra, ni la GEC, ni el coromines, segurament perqué només pertanyen a un argot, a un llenguatge xava). En castellá no hi ha aqüestes expressions. Jo apuntaria que el seu origen és degut a un fets que van ocórrer a Barcelona cap al 1730; en aquella época el cacau era un refinament del paladar i la gola, habitual de les classes mes benestants, que tenia l'avantatge que agradava amb deliri i no emborratxava; cap al 1730, per culpa d'una guerra de les moltes que hi va haver en aquella centuria (i/o del monopoli del cacau atorgat el 1728 per Felíp V a la Real Compañía Guipuzcoana de Caracas), a tot Europa hi va haver escassetat de cacau, que venia d'América, i, com que era de «primera necessitat» per a les classes mes altes, les autoritats reíais de Barcelona van decidir de taxar-ne el preu i de castigar-ne l'acapara-ment, a fi que els botiguers no fessin negoci abusant de la necessitat deis nobles i ciutadans honrats. L'Audiéncia Reial, dones, va publicar edictes, va fer escorcollar magatzems i botigues, i va procedir contra els acaparadors. Aixó ja va ésser una novetat notable en els usos deis estaments mercantils de Bar-Page 73 celona; i les actuacions consegüents deis ministres, oficiáis i subalterns de la justicia, escorcollant, fent enregistrar les existéncies i les vendes, ádhuc amb els noms deis compradors a la menuda, devia fer un impacte extraordinari en una ciutat no avesada a un intervencionisme efectiu i tan aparatos. Pero, a mes a mes, s'hi va afegir una complicado mes espectacular encara: com que l'acaparament per especulado era un crim (un delicte, en diríem avui), hi va actuar la Sala del Crim de l'Audiéncia, alhora que també hi entenia I'Acord perqué la taxació, escorcolls i enregistrament de les vendes eren materia de govern; i les dues seccions de l'Audiéncia (Crim i Acord) es van bar aliar de tal manera que van ésser la riota de tota la dutat. L'espectacle, el va haver d'acabar el Capitá General i President de I1 Audiencia, que estava per damunt de totes les Sales i, amb mes seny que no pas elles, va matar la disputa sense estar de raons, com íeia sempre.8
Anar a les «quinientas»: arribar molt tard a un lloc, a un acte, etc., en comparado de l'hora que cal ésser-bi, que ha comen^at...; es diu especial-ment d'una persona que sempre fa tard, i forca. L'origen de l'expressió no pot ésser d'altre que la lentitud exasperant amb qué la Sala Segona de Govern del Consell de Castella decidía els recursos que hom li presentava; aquesta Sala era coneguda també amb el nom de Sala de Mil y Quinientas, perqué calía dipositar-hi 1.500 dobles d'or -o bé donar-ne fiadors-, abans de po-der-hi acudir en les matéries i casos de la seva competencia, quantitat que el recurrent o suplicant havia de pagar i perdia si el recurs era desestimat. A l'Antic Régim, els expedients de govem i, sobretot, les causes de justicia, avanc,aven amb una feixuguesa gran; les causes duraven décades i, algunes, segles i tot. A Catalunya, i a altres regnes de la Corona, les causes de justicia (civil i criminal) no podien sortir del regne o territori; pero al segle xvni, sota el régim de la Nova Planta, les causes sentenciades per l'Audiéncia Reial van poder ésser recorregudes o suplicades a la Sala esmentada del Consell de Castella mitjancant els dos recursos anomenats de segona suplicado i ¿'injusticia notoria (Decret Reial de 12 de gener del 1740).9 Aquests recursos van alentir i encarir molt mes encara el procediment civil ordinari i solemne: la possibilitat d'aquests recursos nous va comportar que les causes es podien allargar una pila d'anys mes (la Sala de Mil y Quinientas no excellia pas perPage 74 la seva celeritat), i que, a la importancia de la flanea (1.500 dobles d'or), s'hi afegien les costes enormes d'un plet de mes davant d'un tribunal tan alt i a tanta distancia del país; i, d'altra banda, la possibilitat d'aquests recursos i suplicacions, mes que una garantía deis súbdits, servia només per donar vida (aranzels, emoluments) ais tribunals reials i a tots els qui hi treballaven i en vivien. No és estrany, dones, que la gent acabes fent servir l'expressió á'anar (o recorrer) a les quinientas com a sinónim d'anar a tres quarts de quinze.
Avui ja no sentim tant aqüestes expressions, ni parlem amb el llenguatge ric i popular que nosaltres vam aprendre deis nostres pares. La televisió ens ha avesat a un llenguatge pseudo-cultista, pie de neologismes mancáis de significat real i emocional, d'una fonética pobra, i amb un ritme monóton i fred. I aixó no és pas exclusiu del cátala, sino que també passa en el castellá i poc o molt en les altres llengües. La pobresa de les íiostres llengües d'avui és un signe de l'empobriment humanístic i cultural del nostre temps.
-------------------------------------------
[1] Textos jurídics catalans: Presentació, Barcelona (Departament de Justicia de la Generalitat de Catalunya), 1985, 67 p.
[2] Guillem M. de Broca, Historia del Derecho de Cataluña,.,, vol. I, Barcelona 1918; edició facsímil, Barcelona, 1985.
[3] Op. ctt., ps. 256, 257 i n. 1, 259 i n. 14, 261 i n. 25 i 28, 262 i n. 30, 31, 32 i 34, 263, etc., etc.
[4] Op. cit., ps. 260 i n. 19, 375-380, etc., etc.
[5] Josep Calveras, La reconstrucció del ¡lenguatge literari cátala, Barcelona, 1925, ps. 169 n. 2 i p. 265 § 178; vegeu també p. 113 i n. 2, on presenta algunes abstraccions com un tecurs d'enriquiment del lexic de la llengua.
[6] En un país de tanta tradició i desenvolupament notarial com el nostre, el mot notariat no el trobem documentat fins al segle xix (Coromines, Diccionari etimolbgic i complementari de la llengua catalana, s.v. nota); a parer meu, és un castellanisrae in-trodu'it al segle xvni, amb el régim de la Nova Planta, quan els notaris catalans es van castellanitzar lingüísticament i, en part, també jurídkarnent.
[7] Coromines, El que s'ha de saber de la llengua catalana, Palma de Mallorca, 1972, p. 22.
[8] Un resum d'aquests fets, el fa Jaime Cabrera Pujal a Historia política y económica de Cataluña, Barcelona (ed. Bosch), 1947, vol. Itl, ps. 398-399, pero, coro tota l'obra histórica d'aquest periodista obligat a fer d'historiador per les circumstancies polítiques, cal prendre-la amb tota classe de precaucions. Millor será de consultar la documentado citada per aquest autor (ACÁ, ra, Consultas reg. 144 fols. 122, 144, 153, 156, 190 y 222), i també altres series de registres complementaris d'aquest (Expedientes, Villetes, Acordadas, Curiac.) a fi de no quedar-se només amb l'opinió de I'Acord.
[9] Per a mes detalls i precisions sobre aquests recursos, vegeu Ramón Lázaro de Dou Y DE Bassols, Instituciones de Derecho Público General de España..., Madrid 1800-1803, vol. II, ps. 178-179 i 185-189, vol. vi, ps. 363-367 i 377-388.
