Jurisprudència: Tribunal Constitucional

(BOE núm. 19, de 23 de gener de 1995), ple. Ponent Julio Diego González Campos. Vot particular del magistrat José Gabaldón López.

Page 326

La secció tercera de la sala tercera del Tribunal Suprem va plantejar la qüestió d'inconstitucionalitat núm. 710/1994 amb relació als articles 14.2, 14.4, 15 (incís primer) i 20 de la Llei catalana 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística (lnl), llei sobre la qual ja es va pronunciar el Tribunal Constitucional en la stc 83/1986 a partir d'un recurs de constitucionalitat interposat pel Govern, però que no va entrar en les qüestions ara debatudes. Convé precisar que en el procés principal davant del Tribunal Suprem es debat la validesa de les normes reglamentàries que apliquen un sistema educatiu determinat denominat de conjunció lingüística o bilingüisme integral (conegut també com «d'immersió lingüística»). Per això, el Tribunal Constitucional no entra a judicar la validesa de les esmentades normes reglamentàries, sinó que estudia els preceptes legals que donen suport a aquestes normes, d'acord amb la seva funció de control de constitucionalitat de les normes amb rang de llei, segons el que preveu l'art. 163 de la ce i el 35.1 de la lotc. D'aquesta manera, com és preceptiu, el Tribunal limita la seva resolució a allò que estableix la llei, sense sentir-se de cap manera condicionat pel desenvolupament regla-meYitari d'aquesta, de la qual cosa s'ocuparan els jutges ordinaris (a hores d'ara el Tribunal Suprem ja s'ha pronunciat en la Sentència de 13 de juliol de 1995, en la qual estima els arguments de la Generalitat).

El succint comentari de la Sentència seguirà majoritàriament l'ordre d'exposició del Tribunal Constitucional i se subdividirà en quatre apartats, que corresponen als quatre preceptes impugnats.

1. Pel que fa a l'art. 14.2 de la lnl, aquest precepte establia el dret dels nens a rebre el seu primer ensenyament en la seva llengua habitual, dret que pot ser instat pels pares o tutors i que l'Administració ha de garantir i posar-hi els mitjans necessaris. El Tribunal Suprem entenia que es limitava el dret esmentat solament als nens en la primera etapa educativa. El Tribunal Constitucional basa el seu judici en la finalitat de la normalització, en la interpretació sistemàtica de la lnl, en la idea de progrés-sivitat de la introducció de la llengua catalana i en la d'equilibri respecte dels resultats educatius (fj 7). Igualment, valora, com és comú en tota sentència sobre el principi d'igualtat, la proporcionalitat de les mesures proposades i, finalment, la incidència social de les mesures (fj 8).

   Per finalitat de les disposicions normalitzadores entén aquelles que tenen per objectiu general el «de asegurar el respeto y fomentar el uso de la lengua propia de la Comunidad Autónoma y cooficial en ésta y, a este fin, corregir positivamente una situaciòn histórica de desigualdad respecto del cas-tellano, permitiendo alcanzar, de forma progreúva y dentro de las exigenciasPage 327que la Constitución impone, el más amplio conocimiento y utilización de dicha lengua en su territorio» (fj 7). La Llei té per finalitat «corregir y llegar a superar los desequilibrios existentes entre las dos lenguas oficiales en la Co-munidad Autónoma» (fj 8). El Tribunal Constitucional aborda, doncs, clarament quina és la finalitat normalitzadora, que havia defugit en les primeres sentències i recorda, sense mencionar-lo, l'art. 9.2 de la CE, que demana una actuació positiva de discriminació per part dels poders públics quan la declaració formal de la igualtat fos insuficient per capgirar una realitat contrària a l'efectivitat dels drets, en aquest cas els drets lingüístics. Aquesta posició és molt interessant, ja que el Tribunal Suprem ha entès el principi d'igualtat, durant molt de temps, d'una manera peculiar, en un sentit contrari al que ara estem destacant, ja que no acceptava un tracte discriminatori en favor de les llengües oficials no castellanes, en contra de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Europeu dels Drets Humans, que entén la igualtat en sentit material i no solament en sentit formal.

   El problema del Tribunal Suprem davant la qüestió de la igualtat és que no comprèn l'Estat espanyol com a ens compost per comunitats autònomes on aquestes tenen un poder de legislar capaç de variar la situació jurídica dels ciutadans. Certa doctrina del Tribunal Suprem denota que, per aquest tribunal, no existeixen drets lingüístics diferents en funció de la distribució territorial del poder polític en comunitats autònomes. Per això, el principi de la igualtat entre els ciutadans no admet que els ciutadans tinguin drets i deures diferents segons la comunitat autònoma en què es trobin. Si la situació és uniforme, el tractament ha de ser també uniforme. Com que aquesta premissa és incorrecta, les conseqüències que n'extreu són també desafortunades jurídicament. Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha deixat ben clar que les comunitats autònomes, d'acord amb les seves competències de caràcter polític, poden variar el feix de drets subjetius dels ciutadans. Respecte a la qüestió lingüística, el Tribunal Constitucional parteix de la base que, quant a l'abast de l'oficialitat, cada comunitat autònoma té competència i, per tant, la situació jurídica d'un ciutadà en una comunitat autònoma amb règim de doble oficialitat és diferent de la del mateix ciutadà en una comunitat autònoma en la qual l'única llengua oficial és la castellana (malgrat que cap comunitat autònoma no ho declari). Per això, com que la situació és diferent, el tractament ha de ser diferent. A més a més, el Tribunal Constitucional ha considerat, en ocasions, altres diferències que abunden en un tractament diferenciat com és la consideració de l'expressió estatutària de «llengua pròpia» referida a la llengua «cooficial» (STC 76/1991). Ultra això, el Tri-Page 328bunal ha considerat també la situació històrica precedent contrària al desenvolupament normal de les llengües pròpies no castellanes, cosa que té en compte de cara al procés de normalització i representa l'admissió de tractaments de discriminació positiva, doctrina allunyada de la que sosté normalment el Tribunal Suprem, malgrat haver de seguir la fonamentació jurídica deí Tribunal Constitucional (art. 5.1 de la Llei orgànica del poder judicial). Aquest excursus és pertinent perquè altrament costa de capir la qüestió d'inconstitucionalitat plantejada i un conjunt important de sentències del Tribunal Suprem. De manera que, respecte a l'aplicació del principi d'igualtat a qüestions de caràcter lingüístic (i a qualsevol altra tema), cal determinar si les situacions comparades són situacions equivalents (que exigeixen un tractament igual) o diferents (que exigeixen un tractament desigual o diferenciat). En aquest segon cas convindrà encara estudiar si les mesures aprovades són adequades i proporcionades a la finalitat perseguida.

   El Tribunal Constitucional resol la qüestió plantejada pel Tribunal Suprem amb la valoració prèvia i l'estudi de dos temes connectats i contradictoris: d'una banda, el pretès dret dels pares (i, si s'escau, dels estudiants) a elegir la llengua en què volen que es faci l'ensenyament no universitari. De l'altra, si les institucions autonòmiques, en l'exercici de les seves competències, estan facultades per determinar la utilització de la llengua pròpia com a llengua docent.

   En realitat, la primera pregunta ja havia estat contestada pel Tribunal Constitucional, en ocasions anteriors, i comentades les seves resolucions en aquesta Crònica. Ens referim bàsicament a les stc 195/1989 i 19/1990, en les quals es destacava que cap apartat de l'art. 27 no inclou, com a element del dret a l'educació constitucionalment garantit, el dret dels pares que els seus fills rebin l'educació en la llengua de preferència dels seus progenitors. Tanmateix, cal recordar que en el primer supòsit (suscitat al País Valencià) no es negava la possibilitat d'escollir la llengua, ja que els pares, segons triessin llengua castellana o catalana, podien portar-los a centres diferents segons que aquests fossin de línia castellana o valenciana. Sistema diferent de l'aplicat a Catalunya, en què els pares no compten amb centres de «línia castellana», ja que l'opció de la Generalitat és la de conjunció lingüística i no la de la separació en «línies» educatives per raó de la llengua docent.

   A parer del Tribunal Constitucional, el dret de tothom a l'educació s'exerceix en el marc d'un sistema educatiu en què els poders públics determinen els curricula dels diferents nivells, etapes, cicles i graus, tractant-se d'una activitat reglada. Raó per la qual el dret a l'educació noPage 329implica que l'activitat prestacional dels poders públics en la matèria pugui estar condicionada per la lliure opció dels interessats de la llengua docent (fj 9 B in fine). En conseqüència, es tracta d'una qüestió competencial i no de drets, com ja va apuntar el professor M. A. Aparicio Pérez en el dictamen previ publicat a La lengua de enseñanza en la legislación de Cataluña (Barcelona, Institut d'Estudis Autonòmics, 1994), pàg. 361-369 i 375, opinió que compartim. Com tota qüestió competencial, el legislador autonòmic no gaudeix d'una competència exclusiva i està sotmès a determinats límits constitucionals que condicionen la seva actuació. Aquests límits, però, segons el Tribunal, permeten albirar, no obstant això, uns certs drets subjectius que es concreten en obligacions que han de suportar les administracions educatives. Així, d'una banda, les institucions educatives han de proveir els mitjans de suport pedagògic adequats que facilitin, al llarg dels estudis no universitaris, el coneixement previ de la llen-gua oficial diferent de la castellana i, de l'altra, els poders públics han d'establir les mesures de caràcter flexible en l'ordenació legal de l'ensenyament per atendre especials situacions personals, com la d'aquells alumnes que han iniciat els seus estudis en una altra comunitat autònoma (fj 11). El Tribunal indica que els valors constitucionals de la llibertat i el principi de dignitat i del lliure desenvolupament de la personalitat tampoc no consagren per ells mateixos drets fonamentals (com es va dir a la STC 5/1981, fj 7), ni es pot entendre, com apunta el Tribunal Suprem, que la introducció de la llengua catalana en el sistema educatiu vulnera aquests principis (fj 12).

   En el fj 9 B, el Tribunal Constitucional fa una referència a l'art. 3.3 de l'Estatut de Catalunya, que voldríem comentar críticament, ja que segons el Tribunal l'objectiu del dit precepte és la «plena igualtat» de les dues llengües oficials. Del que dedueix que «mal cabe entender que el deber general de conocimiento del castellano pueda llegar a entranar el derecho a excluir el empleo del catalán como lengua docente», com pretenia l'argumentació del Tribunal Suprem. La conseqüència és correcta, no per l'equiparació de les llengües, sinó per la inexistència d'un dret o d'un deure precís respecte al tema abordat. L'art. 3.3 de l'eac afirma que la Generalitat crearà les condicions que permetin assolir la seva plena igualtat pel que fa als drets i deures dels ciutadans de Catalunya. Per tant, l'objectiu és la igualtat de drets i deures, no la igualtat d'ús de les llengües. I, en aquest cas, els pares no tenen dret a imposar l'ensenyament ni en català ni en castellà, sinó que es tracta simplement d'una competència organitza-tiva de la Generalitat. Solament podríem compartir l'opinió del Tribunal Constitucional si la plena igualtat signifiqués la plena equiparació entrePage 330les llengües castellana i catalana quant als efectes que es poden derivar de l'oficialitat i, per tant, quant als drets i deures que de la declaració d'oficialitat es poden deduir.

   Respecte al tema competencial, el Tribunal Constitucional reconeix la competència de la Generalitat, d'acord amb l'art. 149.1.30 i l'art. 15 de l' eac, per establir un règim educatiu propi, tot respectant la legislació bàsica estatal i certs límits que el Tribunal fa derivar de l'art. 3.1 de la CE, és a dir, del deure de conèixer el castellà. El Tribunal afirma que l'esmentat deure pressuposa la satisfacció del dret dels ciutadans a conèixer-lo a través dels ensenyaments rebuts en els estudis bàsics (fj 10), cosa que ja es preveu en l'art. 14.4 de la Llei de normalització (també impugnat i que s'estudiarà a continuació), en el qual la Generalitat es compromet que en acabar els estudis bàsics l'alumnat podrà utilitzar normalment i correcta el català i el castellà, qualsevol que sigui la llengua vehicu-lar de l'ensenyament.

   El primer límit de la competència autonòmica és, doncs, que al final dels estudis es conegui el castellà. El segon límit consisteix en el fet que no s'exclogui el castellà com a llengua docent i que, per tant, s'arribi al coneixement de les dues llengües. Igualment, el Tribunal admet el sistema de conjunció lingüística, perquè respon a un propòsit d'integració i de cohesió social i perquè permet, d'aquesta manera, corregir situacions de desequilibri heretades històricament (fj 10). Es tracta de condicionants que fonamenten i també limiten l'activitat de la Generalitat, els quals han estat tinguts en compte pel legislador autonòmic i, en conseqüència, consenten a declarar la constitucionalitat de la llei.

2. Respecte a l'art. 14.4 de la Llei de normalització, aquest precepte estableix que tots els nens de Catalunya, qualsevol que sigui la seva llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels seus estudis bàsics.

   El Tribunal Suprem entenia que s'afirmava un deure de conèixer la llengua catalana i que aquest deure era inconstitucional, ja que la Constitució només l'exigia respecte al castellà. El Tribunal Constitucional critica aquesta argumentació i recorda la seva doctrina, segons la qual ja s'havia afirmat, l'any 1983, que, en matèria educativa, el deure de conèixer la llengua cooficial «no deriva sólo del Estatuto sino de la misma Constitucions (stc 87/1983, fj 5 i stc 88/1983, fj 4). D'aquesta manera, competeix a l'Estat regular l'ensenyament del castellà, i a les comunitats autònomes el de les altres llengües oficials (fj 14). Aquesta distribució competencial no pot estar exempte de problemes d'aplicació pràctics, ja que és quasiPage 331impossible desenvolupar la competència atribuïda sense afectar l'altra ti-tularitat.

3. Respecte a l'art. 15 (incís primer), aquest precepte diu que no es pot expedir el certificat de grau de l'ensenyament general bàsic a cap alumne que, havent començat aquest ensenyament després d'haver-se publicat aquesta Llei, no acrediti en acabar que té un coneixement suficient del català i del castellà.

   El Tribunal Constitucional indica, en primer lloc, que, si és constitucional el deure d'assegurar el coneixement de les dues llengües oficials per part dels poders públics, com ha estat afirmat anteriorment, és evident que la correlativa obligació dels estudiants és també constitucional (FJ 17).

   Segonament, el Tribunal estudia la distribució de competències respecte a l'expedició de títols (art. 149.1.30) per si de cas es pogués veure afectada per la norma qüestionada. Segons el Tribunal no hi afegeix cap condició ni modifica les establertes per a l'obtenció del certificat de graduat escolar en la legislació estatal (fj 18), cosa que no succeïa quan van resoldre la inconstitucionalitat d'un article quasi idèntic de la Llei de normalització lingüística balear (stc 123/1988).

   Finalment, el Tribunal Constitucional reafirma la seva posició segons la qual «el establecimiento de un régimen de cooficialidad lingüística en una parte del territorio del Estado no contradice el principio de igualdad de los espanoles en todo el territorio nacional, recogido en el art. 139.1. ce, ya que tal principio no puede ser entendido en modo alguno como una rigurosa y monolítica uniformidad del ordenamiento de la que resulte que en cualquier parte del territorio se tengan los mismos derechos y obligaciones» (stc 46/1991, fj 2, avançada anteriorment en les stc 37/1981, 17/1990 o 150/1990, com també en d'altres en què tracta el principi d'igualtat de l'art. 14), per. la qual cosa el precepte estudiat entén que és conforme a la Constitució (17 19).

4. Respecte a l'art. 20 de la Llei de normalització lingüística, aquest indica que els centres d'ensenyament han de fer de la llengua catalana un vehicle d'expressió normal, tant en les activitats internes, incloent-hi les de caràcter administratiu, com en les de projecció externa. El Tribunal Suprem qüestionava aquest precepte, perquè entenia que expulsava el castellà dels centres docents, malgrat ser la llengua oficial de l'Estat. Altrament, el Tribunal Constitucional, basant-se en l'atribució de llengua pròpia a la llengua catalana, entén que el català és la llengua de l'AdministracióPage 332educativa, afirmació que vincula directament i exclusiva amb la finalitat de normalització de l'ús del català, que han d'assumir i fer realitat els centres docents situats a Catalunya. D'aquesta manera, continua el Tribunal Constitucional, el precepte «no entraria en modo alguno que el catalán haya de ser utilizado como lengua única en las relaciones de los ciuL·danos con los Centros docentes situados en Cataluña, ni en las de estos con aquellos, con el consiguiente desconocimiento o exclusión del castellano. Pues hemos declarado que en los territorios dotados de un estatuto de cooficialidad lingüística, los particulares pueden emplear cualquiera de las lenguas oficiales, a su elección» (fj 21). Sense desdir el dret dels ciutadans a usar la llengua que més plaent els sigui, això no implica que el català deixi de ser la llengua de l'Administració, en virtut de ser establerta com a llengua pròpia, a més a més de llengua oficial. L'article qüestionat no és inconstitucional perquè pretén l'ús «normal», cosa que no implica un deure o una imposició que, a parer del Tribunal Constitucional, és el que podria justificar el dubte sobre la seva inconstitucíonalitat. El Tribunal fineix la Sentència tot dient que l'ús normal i habitual del català no crea un «entorno idiomàtica forzado» (en mots del Tribunal Suprem), ja que «si el catalán es lengua cooficial en Cataluna y lengua usual en la Sociedad catalana, difícilmente cabe imputar al Centro docente, en atención al uso normal y habitual del cataldn, la creación de un entorno que no es distinto al de la propia sociedad a la que sirve».