Manual de català científic
| Autor | Carles Duarte |
| Páginas | 383-384 |
Carles Riera i Fonts, Manual de català científic, Barcelona, Editorial Claret, 1992, 182 pàg. isbn 84-7263-779-4.
Page 383
L'obra que ressenyem és oportuna, d'una clara utilitat i d'un gran interès. L'oportunitat del llibre prové de l'extensió creixent que a hores d'ara la llengua catalana va aconseguint en els dominis científics i de la mancança d'un tractat general com el que ha elaborat amb tant d'encert Carles Riera. El Manual de català científic és una publicació útil perquè conté nombroses informacions d'aplicació pràctica per als usuaris del català com a llengua d'expressió científica i per a l'ensenyament i la millor comprensió de les característiques i del funcionament del llenguatge científic. A més, l'obra de Carles Riera inclou nombroses observacions que enriqueixen la visió que el lector pugui tenir sobre el llenguatge i que permeten d'entendre aspectes suggestius de la formació dels llenguatges tècnics i científics.
El llibre s'inicia amb una breu presentació i una llista de les sigles i abreviatures que hi utilitza l'autor. A continuació l'autor ens ofereix en una primera part, de caràcter introductori, un capítol dedicat a la presentació de la definició i de les característiques principals del llenguatge científic; un segon capítol sobre la neologia, els manlleus i els calcs (tipus de neologies, grau d'integració dels manlleus lèxics, llatinismes, anglicismes); un tercer capítol en què es descriuen els diferents procediments d'abreviació (abreviatures, símbols, sigles, acrò-nimes, aspectes lingüístics de la siglació, mots escurçats) i un quart capítol dedicat als aspectes d'accentuació (transcripció d'hel·lenismes, accentuació etimològica, accentuació analògica, dualisme accentual, remarques sobre l'accentuació d'alguns termes).
Page 384
A la segona part del llibre Carles Riera fa una presentació en deu capítols (dos sobre vocalisme i vuit sobre consonantisme) dels aspectes ortogràfics que poden provocar més dubtes i vacil·lacions a l'hora d'utilitzar el català en textos científics.
La tercera part del llibre està dedicada a les qüestions de morfologia flexiva (capítol 15: remarques sobre el gènere i sobre el nombre) i morfologia lèxica (capítol 16: composició í derivació) que tenen més incidència en la redacció tècnica i científica.
A la quarta part del llibre Carles Riera fa una exposició plena d'exemples i comentaris interessants sobre la formació del lèxic científic (amb una anàlisi dels diferents procediments d'habilitació semàntica -a partir de topònims, antropònims, noms de planetes i mitològics, noms de plantes, de bacteris, noms de marques...-, i amb una classificació dels llatinismes), i una presentació d'un seguit de termes del vocabulari especialitzat que, a causa de llur semblança formal, poden originar confusió.
El llibre es tanca amb un primer apèndix sobre l'alfabet grec i el vocabulari tècnic, un segon apèndix amb una bibliografia sobre terminologia i obres especialitzades d'interès lingüístic, un utilíssim i complet índex dels termes que apareixen dins del llibre i la bibliografia del llibre.
Carles Riera, llicenciat en filologia catalana i en farmàcia, fa, doncs, amb el Manual de català científic, una contribució excel·lent al coneixement del llenguatge tècnic i científic i a la difusió del català en aquest àmbit.
