La litigació climàtica a Espanya: una prospectiva
| Autor | Jordi Jaria i Manzano |
| Páginas | 1-34 |
REVISTA CATALANA DE DRET AMBIENTAL Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
-Estudio-
1
[https://doi.org/10.17345/rcda2154]
LA LIT IGACIÓ CLIMÀTI CA A ESPANYA: UNA PROSPECTIVA
CLIMATE LITIGATION IN SPAIN: A PROSPECTIVE
JORDI JARIA-MANZANO
Professor agregat Serra Húnter de Dret constitucional i ambiental
Universitat Rovira i Virgili
jordi.jaria@urv.cat
Recibido: 26 de octubre de 2018 / Aceptado: 11 de diciembre de 2018
RESUM: La dependència de les institucions tradicionals de producció normativa
d’estructures de poder transnacionals i opaques, en el context de la fase global i
financera de l’evolució sistema-món capitalista. desplaça progressivament
l’èmfasi, en relació amb l’adaptació i mitigació del canvi climàtic, des de la
regulació a l’adjudicació, del poder legislatiu al poder judicial. És per això que, en
els últims anys, s’ha desenvolupat progressivament la litigació climàtica. Casos
emblemàtics, com Urgenda, als Països Baixos, i Juliana, als Estats Units, han
posat de manifest que l’espai forense esdevé un àmbit útil i innovador per
impulsar la reacció social davant de la transformació antròpica del Sistema Terra,
permetent la participació activa d’actors no institucionals i l’apoderament de la
ciutadania. D’aquesta manera, es poden desplegar estratègies de control del
poder i exigència de responsabilitats, amb la finalitat de permetre la
transformació progressiva de la presa de decisions per ajustar-la a les exigències
de la transició cap a l’Antropocè. En aquest marc, es proposa una anàlisi
prospectiva de la litigació climàtica a Espanya, a partir dels fonaments
constitucionals.
RESUMEN: La dependencia de las instituciones tradicionales de producción
normativa de estructuras de poder transnacionales y opacas, en el contexto de
la fase global y financiera de la evolución del sistema-mundo capitalista,
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
2
desplaza progresivamente el énfasis en la adaptación y mitigación del cambio
climático desde la regulación a la adjudicación, del poder legislativo al poder
judicial. Es por ello que, en los últimos años, se ha desarrollado progresivamente
la litigación climática. Casos emblemáticos, como Urgenda, en los Países Bajos,
y Juliana, en Estados Unidos, han puesto de manifiesto que el espacio forense
deviene un ámbito útil e innovador para impulsar la reacción social ante la
transformación antrópica del Sistema Tierra, permitiendo la participación activa
de actores no institucionales y el empoderamiento de la ciudadanía. De este
modo, se pueden desplegar estrategias de control del poder y exigencia de
responsabilidades que permitan la transformación progresiva de la toma de
decisiones para ajustarla a las exigencias de la transición hacia el Antropoceno.
En este marco, se propone un análisis prospectivo de la litigación climática en
España, a partir de los fundamentos constitucionales.
ABSTRACT: The dependence of the traditional normative powers regarding the
transnational and opaque structures of the capitalist world-system, in its global
and financial phase, moves progressively the emphasis from regulation to
adjudication, from the legislative to the judiciary, in the shaping of social
responses of adaptation and mitigation regarding climate change. In this context,
in recent years, climate litigation has been developed. Leading cases, as
Urgenda, in the Netherlands, or Juliana, in the United States, have underlined
that the courts have become a useful and innovative space to propel the social
reaction, confronting the anthropic transformation of the Earth System and
allowing the active participation of non-institutional actors, as well as the
empowerment of the citizens. With this, people can deploy strategies of control
of power, accountability and demand of liabilities, allowing the transformation of
decision-making processes to adjust them to the needs of the transition to the
Anthropocene. Within this framework, this paper aims to provide an appraisal of
climate litigation in Spain, starting from its constitutional foundations.
PARAULES CLAU: Canvi climàtic — Litigació — Sostenibilitat — Justícia.
PALABRAS CLAVE: Cambio climático — Litigación — Sostenibilidad —
Justicia.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
3
KEYWORDS: Climate Change — Litigation — Sustainability — Justice.
SUMARI: I. Introducció. II. L’Antropocè i el canvi climàtic. III. Sostenibilitat, justícia climàtica i
drets humans. IV. La litigació climàtica: un panorama general. V. Control i responsabilitat en la
protecció del medi ambient: la posició del Tribunal Constitucional. VI. Back to Basics: la
Constitució Espanyola i les perspectives de la litigació climàtica a Espanya. VII. Prospectiva sobre
la litigació climàtica a Espanya. IX. Conclusions. X Bibliografia.
I. INTRODUCCIÓ
Els episodis indicatius del canvi climàtic es multipliquen a mesura que el temps
avança i l’evidència científica en relació amb el fenomen augmenta
paral·lelament. La complexitat i les implicacions del canvi climàtic, amb la
progressiva presa de consciència sobre la seva materialització, es projecten en
el conjunt dels sabers i les pràctiques socials i, per suposat, també en el món del
dret
1
. En aquest sentit, és cosa sabuda que les polítiques d’adaptació i mitigació
relacionades amb el canvi climàtic han donat lloc a un seguit d’estratègies
reguladores, tant en el terreny internacional, com en el context del dret
supraestatal, l’estatal i, fins i tot, l’infraestatal, des de la signatura de la Convenció
contra el Canvi Climàtic l’any 1992
2
.
Tanmateix, cal reconèixer que els escenaris en els quals es produeixen aquestes
regulacions són extremadament sensibles a la defensa aferrissada d’una certa
concepció de l’interès nacional, així com a les pressions de la indústria implicada
en la generació dels gasos d’efecte hivernacle (GEH), tenint en compte la clara
dependència del sistema-món capitalista de les energies fòssils
3
. Tot plegat fa
que hi hagi un cert escepticisme en relació amb la seva efectivitat
4
. D’altra banda,
en el context intern, els fenòmens de captura del legislador en relació amb les
1
John S. Dryzek, Richard B. Norgaard i David Schlosberg, a “Climate Change and Society:
Approaches and Responses”, John S. Dryzek, Richard B. Norgaard, David Schlosberg (eds.),
The Oxford Handbook of Climate Change and Society, Oxford University Press. Oxford, 2011, p.
3, assenyalen que el canvi climàtic “presents perhaps the most profund challenge ever to have
confronted human social, political, and econòmic Systems”.
2
Vid. la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC), feta a Nova
York el 9 de maig de 1992, el text oficial de la qual en la versió castellana està disponible a
convsp.pdf> [consultat el 10 de setembre de 2018].
3
Aquesta seria la tesi que desenvolupa Andreas Malm a Fossil Capital. The Rise of Steam Power
and the Roots of Global Warming, Verso. Londres, 2016.
4
Vid. Sam Adelman, “Climate change, human rights and corporate accountability”, Stephen
Humphreys (ed.), Human Rights and Climate Change, Cambridge University Press. Cambridge,
Nueva York, 2010, p. 163.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
4
polítiques energètiques són notoris i tenen una incidència remarcable en les
estratègies dels estats en relació amb el canvi climàtic, amb conseqüències que
es projecten sobre l’eficàcia d’uns acords internacionals que no responen a una
acció concertada i ambiciosa que respongui la gravetat del fenomen
5
. És per això
que existeix, en els darrers anys, una certa presa de consciència en la relació
amb la necessitat de dissenyar estratègies complementàries per activar la
reacció social i política en relació amb el canvi climàtic.
És en aquest context on cal ubicar la litigació climàtica, que esdevé un instrument
a l’abast de la societat civil organitzada per incidir sobre unes polítiques
climàtiques que venen configurades d’una manera que no garanteix una reacció
apropiada, atesa la importància i la urgència del repte, el qual, en realitat, implica
la modificació antròpica del Sistema Terra en unes proporcions inaudites i
potencialment catastròfiques
6
. D’aquesta manera, es pot considerar que és
necessari un trasllat de l’èmfasi en la reacció social davant del canvi climàtic des
de l’interès per la regulació, subjecte a les limitacions que deriven del joc
diplomàtic en l’arena internacional i del fenomen de la captura del legislador en
l’àmbit intern, cap a l’adjudicació, això és, la intervenció dels tribunals en
conflictes concrets, que pot tenir com a resultat decisions que impulsin polítiques
efectives, així com, en general, canvis en el capteniment dels actors que causen
el canvi climàtic
7
.
Es constata, efectivament, que la litigació climàtica ha augmentat en la darrera
dècada. Particularment, ha estat notable l’evolució del fenomen als Estats Units.
5
Sobre el concepte de la regulatory capture, vid. Ernesto Dal Bó, “Regulatory Capture: A
Review”, Oxford Review of Economic Policy 22(2), 2006, p. 203-225. Sobre la pressió que
exerceixen determinats actors informals, particularment actors corporatius, en la presa de
decisions sobre les institucions formalment democràtiques, vid. Peter Evans, “¿El eclipse del
Estado? Reflexiones sobre la estatalidad en la época de la globalización”, Miguel Carbonell,
Rodolfo Vázquez (eds.), Globalización y Derecho, Ministerio de Justicia y Derechos Humanos.
Quito, 2009, p. 46. Específicament referit al cas espanyol, vid. Jordi Jaria i Manzano,
Ambiental 8(1), 2017, p. 19ss.; i Alba Nogueira López, “Crisis económica y cambios estructurales
en el régimen de ejercicio de actividades”, Avelino Blasco Esteve (coord.), El Derecho público de
la crisis económica. Transparencia y sector público. Hacia un nuevo Derecho administrativo,
INAP. Madrid, 2011, p. 139.
6
Vid. Bo Kjellén, “Justice in global environmental negotiations: the case of desertification”, Jonas
Ebbeson, Phoebe Okowa (eds.), Environmen tal Law and Justice in Context, Cambridge
University Press. Cambridge, Nova York, 2009, p. 334.
7
Walter F. Baber i Robert V. Bartlett, a “The Role of International Law in Global Governance”,
Dryzek, Norgaard, Schlosberg, The Oxford Handbook… cit., p. 660ss., es refereixen a les
limitacions del dret internacional per reaccionar adequadament davant del canvi climàtic i posen
de manifest, en particular, el dèficit democràtic que acompanya a la pràctica diplomàtica normal.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
5
Altres indrets de l’àmbit del common law han generat, així mateix episodis
interessants en l’evolució de la litigació climàtica, cosa que també ha succeït en
diverses jurisdiccions asiàtiques, com és el cas del Pakistan o de les Filipines,
per posar dos exemples significatius. En l’àmbit europeu continental, el cas que
ha tingut més impacte i que ha generat una atenció generalitzada, particularment
en aqueles jurisdiccions en la tradició del civil law, ha estat Urgenda, als Països
Baixos, un leading case l’impacte del qual és difícil de menystenir. En definitiva,
es pot considerar que la litigació climàtica ha anat fent el seu camí en els darrers
anys, amb aconseguiments notables, en múltiples jurisdiccions, representatives
de tradicions jurídiques ben diverses
8
. És per això que sembla raonable ocupar-
se de les possibilitats de la litigació climàtica en el sistema jurídic espanyol, que,
fins al moment, ha estat poc destacat en aquest àmbit
9
. El que planteja aquest
estudi, atesa la situació, és, en conseqüència, una anàlisi prospectiva sobre les
possibilitats de la litigació climàtica a Espanya, tot prenent en consideració,
fonamentalment, el marc constitucional de protecció del medi ambient.
II. L’ANTROPOCÈ I EL CANVI CLIMÀTIC
A hores d’ara, sembla que és reconegut de manera majoritària que l’escalfament
del sistema climàtic és inequívoc i que, en les darreres dècades, s’han
experimentat canvis que no tenen precedents en els darrers mil·lennis, cosa que
pot observar-se tant en els mesuraments històrics de temperatura de l’atmosfera
i dels oceans, al mateix temps que en la disminució de la quantitat de gel en el
conjunt del planeta i en l’augment del nivell dels oceans
10
. El darrer informe del
8
Un panorama recent de l’evolució es pot copsar a United Nations Environment Programme, The
Status of Climate Change Litigation – A Global Review, 2017.
9
En l’informe esmentat, la única referència al cas espanyol es produeix en relació amb la litigació
impulsada per empreses en relació amb les assignacions realitzades pel Reial Decret 1866/2004,
(BOE núm. 216, de 7 de setembre de 2004).
10
Per a l’evidència disponible sobre el canvi climàtic, cal consultar els informes realitzats pel
panell internacional d’experts, disponibles a
setembre de 2018]. Particularment, vid. Intergovernmental Panel on Climate Change, Climate
Change 2014. Synthesis Report, 2014, p. 40ss. Les dades i la interpretació proporcionades pel
panell han estat discutides, però, en general, hom tendeix a considerar poc sòlides les posicions
més escèptiques, a banda de què aquells que les mantenen tendeixen a tenir fortes relacions
amb els interessos corporatius vinculats a l’explotació de les energies fòssils. Vid., en aquest
sentit, Sheila Jasanoff, “Cosmopolitan Knowledge: Climate Science and Global Civic
Epistemology”, Dryzek, Norgaard, Schlosberg, The Oxford Handbook… cit., p. 130. Per a una
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
6
Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) és concloent en relació
amb la producció del canvi climàtic i el seu origen en l’activitat humana, cosa que
el constitueix en la mostra més clara de la transformació antròpica del Sistema
Terra
11
. Efectivament, el canvi climàtic ha esdevingut del patró de la
representació de la intensitat, la gravetat i la perillositat de la modificació humana
de la biosfera, si més no en les darreres tres dècades
12
.
Com és sabut, l’augment de la capacitat antròpica de transformació del Sistema
Terra ha estat tan gran en les últimes dècades que s’ha considerat que, de fet,
implica l’entada en una nova era geològica, l’Antropocè, circumstància que, tot i
ser objecte de debat encara entre els geòlegs, és acceptada com a patró
d’interpretació de la realitat d’una manera cada vegada més àmplia
13
. En aquest
context, el canvi climàtic, en la mesura que expressa la capacitat humana de
transformar el Sistema Terra fins al punt del col·lapse, si més no pel que fa al
manteniment de les condicions que fan possible la vida humana, sembla el cas
paradigmàtic per a sostenir el relat del Antropocè, que, d’altra banda, en la
mesura que es fonamenta en l’ús massiu d’energies d’origen fòssil i els seus
efectes, sembla clarament superposable a l’evidència del canvi climàtic
14
.
Podem considerar, per tant, que el desafiament global que representa el canvi
climàtic constitueix el punt adequat per plantejar-se les necessitats institucionals
que implica la governança en un context planetari
15
. En conseqüència, els
problemes i les oportunitats que aquí es susciten representen, alhora, aspectes
de la necessària adaptació de la política i el dret a aquest fenomen, al mateix
perspectiva panorámica del negacionisme climàtic, vid. Riley E. Dunlap, Aaron M. McCright,
“Organized Climate Change Denial”, op. cit., p. 144-160.
11
Vid. Intergovernmental Panel on Climate Change, Climate Change 2014 cit., p. 48.
12
Vid. Alexandre Kiss, Dinah Shelton, Manual of European Envi ronmental Law, Cambridge
University Press. Cambridge, 1993, p. 10.
13
El terme ‘Antropocè’ va començar a circular entre la comunitat científica en el context de la
recerca realitzada pel grup International Geosphere-Biosphere Programme (IGBP), a partir de
2000. Vid., en relació amb això, Paul J. Crutzen, Eugene F. Stoermer, “The «Anthropocene»”,
Global Chang e Newsletter 41, 2000, p. 17-18. Tanmateix, un dels dos autors d’aquest
article,Eugene F. Stoermer, ja l’utilitzava des de la dècada dels vuitanta, de manera més o menys
informal, d’acord amb el que explica de Louis J. Kotzé, a Global Environmental Constitutionalism
in the Anthropocene, Hart. Oxford, Portland, 2016, p. 32-33.
14
Vid. Thomas Lowe, Katrina Brown, Suraje Dessai, Miguel de França Doria, Kat Haynes,
Katharine Vincent, “Does tomorrow ever come? Disaster narrative and public perceptions of
climate change”, Public Understanding of Science 15(4), 2006, p. 435-457.
15
Sobre la idea d’una polity, això és, una comunitat política, global en el moment present i les
seves implicacions, vid. Vid. Olaf Corry, “What is a (global) polity?”, Review of International
Studies 36(1), 2010, p. 157-180.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
7
temps que àmbits de visibilitat dels canvis necessaris per adaptar els processos
socials a un context de transformació antròpica del conjunt del Sistema Terra
16
.
Si la crisi ambiental va començar a experimentar-se en el context de la Guerra
Freda, quan el relat sobre la possibilitat de transformació del Sistema Terra a
partir de l’acció humana venia epitomitzada per l’ús de l’energia nuclear, el canvi
climàtic esdevé, una vegada es produeix el col·lapse de la Unió Soviètica, el punt
focal de les polítiques ambientals en tots els nivells i es converteix en el
desafiament més significatiu que la humanitat en el seu conjunt afronta en el
moment present
17
. Efectivament, ja no es tracta d’una situació que depengui d’un
esdeveniment catastròfic puntual, sinó que la transformació antròpica es
normalitza en el funcionament ordinari dels processos de reproducció social a
escala global, en el context del metabolisme social de l’economia-món
capitalista
18
. En aquest context, el dret internacional públic ha entès que el canvi
climàtic esdevé una preocupació comuna de la humanitat
19
.
D’altra banda, cal considerar que l’activitat humana que provoca el canvi climàtic
no és homogèniament distribuïda ni pel que fa als seus causants, ni pel que fa
als seus efectes
20
. En aquest sentit, cal contextualitzar el relat de l’Antropocè,
aplicat a la descripció del canvi climàtic com a fenomen físic que transforma el
Sistema Terra a partir de l’acció humana, en el context l’organització social
d’aquesta acció humana, cosa que es projecta sobre la lectura que cal fer-ne a
l’hora d’impulsar polítiques públiques i marcs jurídics que permetin el disseny
d’una governança adaptada a aquesta nova realitat
21
. De manera sumària, cal
considerar que el canvi climàtic, en el context de l’Antropocè, respon a l’augment
16
Vid Jesse Ribot, “Cause and Response: Climate Vulnerability in the Anthropocene”, Journal of
Peasant Studies 41(5), 2014, p. 667-705.
17
Vid. Richard Falk, “The second cicle of ecological urgency: an environmental justice
perspective”, Ebbeson, Okowa, Environmental Law... cit., p. 49.
18
Sobre la idea de metabolisme social i el seu origen en l’obra de Karl Marx, vid. Víctor M. Toledo,
“El metabolismo social: una nueva teoría socioecológica”, Relaciones 136, 2013, p. 42-43.
19
Vid. Alan Boyle, “Human Rights and the Environment: Where Next?”, Europea n Journal of
International Law 23(3), 2012, p. 618.
20
Vid., per exemple, Marcia Rocha, Mario Krapp, Johannes Guetschow, Louise Jeffery, Bill Hare,
Michiel Schaeffer, Historical Responsibility for Climate Chang e – from countries emissions to
contribution to temperature increase, Climate Analytics, novembre 2015, disponible a
de setembre de 2018].
21
En aquest sentit, cal prendre en consideració l’estructura jerarquitzada entre centre i perifèria
de l’economia-món capitalista. Sobre aquesta diferenciació, vid. Peter J. Taylor, Colin Flint,
Geografía política. Economía-mundo, estado-nación y localidad, Trama. Madrid, 2002 (2ª. edició
castellana a càrrec de Adela Despujol Ruiz-Jiménez y Heriberto Cairo Carou), p. 21ss.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
8
del metabolisme social, això és l’intercanvi de matèria i energia entre la societat
i el seu suport físic
22
.
L’augment del metabolisme social es produeix a partir de l’expansió de
l’economia-món capitalista, un context d’intercanvi socioeconòmic, definit
d’acord amb la teoria dels sistemes-món, que acaba tenint un abast planetari i
que genera les condicions socials sobre les que s’opera la transformació
antròpica del Sistema Terra
23
. L’economia-món capitalista ve configurada a
través de la diferenciació entre centre i perifèria, de manera que la jerarquització
de les relacions d’intercanvi provoca un flux desequilibrat de béns entre ambdós
pols.
Aquest flux es descriu com a intercanvi desigual i, recentment, en termes de
matèria i energia, com a intercanvi ecològicament desigual
24
. D’aquesta manera,
el metabolisme social global definit per l’economia-món capitalista no només
provoca una transformació antròpica significativa del Sistema Terra, que justifica
la narrativa de l’Antropocè, sinó que ho fa en uns termes inequitatius, que fan
inseparables, en acabat, les qüestions de sostenibilitat i les qüestions de justícia,
que, en definitiva, defineixen la crisi civilitzatòria actual
25
. En aquest context, cal
considerar que el canvi climàtic, en la mesura que constitueix l’expressió més
conspícua de la modificació humana de la base biofísica de la reproducció social
és un àmbit particularment sensible pe que fa a les qüestions de sostenibilitat i
22
Sobre l’ús del concepte de metabolisme social en el context de l’anàlisis del flux material en
l’economia, vid. Marina Fischer-Kowalski, “Society’s Metabolism: The Intellectual History of
Materials Flow Analysis, Part I, 1860-1970”, Journal of Industrial Ecology 2, 1998, p. 61-78; i
Marina Fischer-Kowalski, Walter Hüttler, “Society’s Metabolism: The Intellectual History of
Materials Flow Analysis, Part II, 1980-1998”, Journal of Industrial Ecology 2, 1998, p. 107-136
Sobre l’augment del metabolisme social i la seva distribució desigual, vid. J. Timmons Roberts,
Bradley C. Parks, “Ecologically Unequal Exchange, Ecological Debt, and Climate Justice. The
History and Implications of Three Related Ideas for a New Social Movement”, International
Journal of Comparative Sociology 50(3-4), 2009, p. 385.
23
Per a un panorama general sobre el concepte de sistema-món, vid. Carlos A. Martínez-Vela,
“World Systems Theory”, Research Seminar in Engineering Systems, MIT, Cambridge (Mas.),
2001, [consultat el 12 de setembre
de 2018]. Aquest concepte ha estat desplegat per Immanuel Wallerstein, particularment en la
seva trilogia dedicada a l’anàlis del sistema-món capitalista. Vid., particularment, Immanuel
Wallerstein, El moderno sistema mundial. I. La agricultura capitalista y los orígenes de la
economía-mundo en el siglo XVI, Siglo XXI. Madrid, 2010 (2ª. edició castellana a càrrec de
Antonio Resines).
24
Vid. Roberts, Parks, “Ecologically Unequal Exchange…” cit.
25
Vid. Andreas Malm, Alf Hornborg, “The geology of mankind? A critique of the Anthropocene
narrative”, The Anthropocene Review 1 (1), 2014, p. 62-69.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
9
justícia que suscita la transició cap a l’Antropocé, interpel·lant, en conseqüència,
el Dret com a expressió del consens social.
III. SOSTENIBILITAT, JUSTÍCIA CLIMÀTICA I DRETS HUMANS
Les profundes desigualtats en l’evolució del metabolisme social que causa la
transició cap a l’Antropocè es projecten particularment sobre la modificació
climàtica. De fet, el règim internacional sobre el canvi climàtic expressa
l’existència d’aquesta desigualtat a través del principi de responsabilitats
comunes però diferenciades, del qual, si bé és cert que no s’han extret
conseqüències des del punt de vista de la compensació dels perjudicats, mostra,
si més no, l’existència de diferències remarcables en relació amb la causació,
l’aprofitament i les conseqüències del canvi climàtic
26
. En aquest context, doncs,
la sostenibilitat, entesa com la capacitat de reproduir indefinidament les
condicions que permeten la continuïtat de la vida en el Sistema Terra,
particularment, la vida humana, i la justícia, que distribuiria equitativament el
gaudi d’aquestes condicions entre la comunitat humana, esdevenen elements
centrals a l’hora d’articular una resposta a la problemàtica creada per la
modificació antròpica del clima
27
.
A l’hora de vincular els conceptes de sostenibilitat i justícia en el marc de la crisi
ambiental que viu la humanitat, s’ha anat desenvolupant la idea de justícia
ambiental, on conflueix la problemàtica de la sostenibilitat d’un sistema fràgil i
26
S’hi refereix l’art. 3 de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic
CMNUCC, vid. Rudolf Dolzer, “Die internationale Konvention zum Schutz des Klimas und das
allgemeine Völkerrecht”, Ulrich Beyerlin, Michael Bohte, Rainer Hofmann, Ernst-Ulrich
Petersmann (eds.), Recht zwischen Umbruch und Bewahrung. Festschrift für Rudolf Bernhardt,
Springer. Berlin, Heidelberg, Nova York, 1995, p. 957-973. Sobre el principi particular de les
responsabilitats comunes però diferenciades, vid. Jutta Brunnée, “Climate Change, global
environmental justice and international environmental law”, Ebbeson, Okowa, Environmental
Law... cit., p. 324ss.; Stephen Clarkson, Stepan Wood, A Perilous Imbalance. The Globalization
of Canadian Law and Governance, UBC Press. Vancouver, Toronto, 2009. p. 122ss.; i Miguel
Ángel Elizalde Carranza, “Desarrollo y cambio climático”, Revista Catalana de Dret Ambiental
1(1), 2010, p. 11-12.
27
Deixaré de banda aquí la qüestió de la justícia interespecífica, que presenta problemes teòrics
notables i que no és imprescindible per a l’anàlisi que segueix. En tot cas, és cert que la justícia
ecològica ha anat desenvolupant-se en les dues últimes dècades com una noció teòrica i també
pràctica en el context d’una visió holística de la crisi ambiental. Es tractaria d’una noció de justícia
que “extends beyond human interaction to nature itself”. Vid. Stephen Stec, “Environmental
justice through courts in countries in economic transition”, Ebbeson, Okowa (eds.), Environmental
Law... cit., p. 159.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
10
limitat amb les qüestions relatives al repartiment dels efectes beneficiosos i
perjudicials que genera l’acció antròpica en aquest sistema
28
. La justícia
ambiental pretén fonamentar un repartiment equitatiu de les càrregues i els
beneficis que deriven del metabolisme social, entès com intercanvi de matèria i
energia entre la societat i la seva base biofísica
29
. La justícia ambiental es va
desplegar inicialment com una concepció articulada a l’entorn dels moviments
socials, per esdevenir progressivament un concepte teòric que ha permès
articular una resposta equitativa davant dels dèficits de distribució de l’economia-
món capitalista en relació amb la utilització de les recursos naturals
30
.
La justícia ambiental ha estat una matriu inspiradora per altres formes de justícia
que s’hi vinculen i que tenen un relleu particular en relació amb el canvi climàtic.
D’una banda, cal esmentar aquí el concepte de justícia energètica, que es
relaciona amb la transició energètica (Energiewende) i que, òbviament, impacta
sobre l’activitat humana generadora del canvi climàtic, en la mesura que,
fonamentalment, la causació antròpica del fenomen prové del model de consum
energètic, particularment, l’ús massiu i inequitatiu de combustibles fòssils
31
. A
més, s’ha desenvolupat un concepte específic de justícia climàtica que projecta
la necessitat d’equitat relacionada amb la sostenibilitat de la vida en el Sistema
Terra en la qüestió del canvi climàtic
32
. En aquest sentit, seria una faceta
específica de la justícia ambiental entesa en sentit ampli.
La justícia climàtica parteix, d’una banda, de la idea de què el canvi climàtic és
un fenomen intrínsecament inequitatiu i desigual, tant des del punt de vista de la
responsabilitat, com des del punt de vista dels efectes
33
. Davant d’aquesta
28
Vid., en relació amb això, Richard J. Lazarus, “Pursuing «Environmental Justice»: The
Distributional Effects of Environmental Protection”, Land Use and Environment Law Review,
1994, p. 263-333.
29
En relació amb aquesta idea, vid. Jordi Jaria i Manzano, “Environmental Justice, Social Change
and Pluralism”, IUCN Academy of Environmental Law e-Journal 1, 2012, p. 18-29.
30
Sobre l’origen del concepte de justícia ambiental en els moviments socials, vid. Karin
Mickelson, “Competing narratives of justice in North-South environmental relations: the case of
ozone layer depletion”, Ebbeson, Okowa, Environmental Law... cit., p. 300.
31
Sobre l’Energiewende, vid. Anaïs Guerry, “A reflection on some legal aspects of decision
control in the energy transition process: a comparison of France and Germany”, Jordi Jaria i
Manzano, Nathalie Chalifour, Louis J. Kotzé (eds.), Energy, Governance and Sust ainability,
Edward Elgar. Cheltenham, Northampton, 2016, p. 194ss.
32
Sobre la relació entre la justícia ambiental i la justícia climàtica, vid. Brunnée, “Climate
Change...” cit. Sobre el concepte de justícia climàtica, vid. Stephen M. Gardiner, “Climate
Justice”, Dryzek, Norgaard, Schlosberg, The Oxford Handbook… cit., p. 309-322.
33
Vid. Will Steffen, “A Truly Complex and Diabolical Policy Problem”, Dryzek, Norgaard,
Schlosberg, The Oxford Handbook… cit., p. 23-24.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
11
realitat, pren en consideració que la dignitat de la persona no es pot realitzar
plenament quan les condicions climàtiques impedeixen el desenvolupament
d’una vida humana sana, això és, les conseqüències de la desigualtat climàtica
en relació amb la protecció de les persones
34
. D’aquesta manera, estableix un
vincle amb els drets humans “to achieve a human-centred approach,
safeguarding the rights of the most vulnerable people and sharing the burdens
and benefits of climate change and its impacts equitably and fairly”
35
. De fet,
aquest vincle amb els drets humans ha estat subratllat en l’àmbit de les Nacions
Unides, la qual cosa permet articular la matriu bàsica per fonamentar la litigació
climàtica. En concret, l’Oficina de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als
Drets Humans (OACNUDH) ha posat de manifest que, en relació amb el canvi
climàtic, cal tenir en compte els següents aspectes en matèria de drets humans:
- To mitigate climate change and to prevent its negative human rights
impacts.
- To ensure that all persons have the necessary capacity to adapt to
climate change.
- To ensure accountability and effective remedy for human rights harms
caused by climate change.
- To mobilize maximum available resources for sustainable, human rights-
based development.
- International cooperation.
- To ensure equity in climate action.
- To guarantee that everyone enjoys the benefits of science and its
applications.
- To protect human rights from business harms.
- To guarantee equality and non-discrimination.
- To ensure meaningful and informed participation
36
.
34
Sobre la idea de la dignitat en aquest context, vid. Gregorio Mesa Cuadros, “Elementos para
una teoría de la justicia ambiental”, Gregorio Mesa Cuadros (ed.), Elementos para una teoría de
la Justicia Ambiental y el Estado Ambiental de Derecho, Universidad Nacional de Colombia.
Bogotá, 2011, p. 31.
35
Mary Robinson Foundation, “Principles of Climate Justice”, disponible a
36
Vid. OHCHR’s Key Messages on Human Rights and Climat e Cha nge, disponible a
[consultat el 16 de juny de 2018].
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
12
Amb aquestes consideracions es fa transparent la importància del canvi climàtic
a l’hora de construir un context apropiat de convivència i la seva projecció en la
substància axiològica fonamental del sistema de Nacions Unides. Si hom
considera que els drets humans es projecten, a partir del seu reconeixement en
la Declaració Universal, com l’element fonamental del constitucionalisme global,
les observacions de l’OACNUDH poden servir per començar a articular un
discurs en el que, efectivament, es puguin sostenir demandes de contingut
climàtic a partir de les previsions constitucionals dels diferents estats, la qual
cosa obre la porta a la litigació climàtica, que és allò que aquí ens interessa
37
.
IV. LA LITIGACIÓ CLIMÀTICA: UN PANORAMA GENERAL
Fa més d’una dècada Myles R. Allen i Richard Lord posaven de manifest que
l’exigència de responsabilitat en relació amb els efectes de les emissions de GEH
havia estat un tabú en el debat sobre el canvi climàtic. Tanmateix, en opinió
d’aquests autors, calia ser conscients de què hi havia persones que ja estaven
pagant els costos d’adaptació al canvi climàtic, de manera que, segons el seu
criteri, l’aspecte crític per a una bona part de la humanitat en relació amb aquesta
qüestió era la identificació dels responsables d’assumir els esmentats costos
d’adaptació, així como la compensació a aquelles persones que es troben en
una situació que fa impossible l’adaptació
38
.
En aquest context, sembla clar que la litigació climàtica ha de jugar un paper
crucial, canalitzant les demandes relatives a l’exigència de responsabilitats, que
han de proporcionar els fons per a les polítiques d’adaptació, al mateix temps
37
El constitucionalisme global és una narrativa que pretén establir un patró d’interpretació del
dret internacional en el context de la globalització, tot insistint en les seves característiques
constitucionals, fonamentalment en relació amb els drets humans, i la interconnexió dels diversos
sistemes jurídics a partir d’uns fonaments compartits. Vid. Anne Peters, “Global
Constitutionalism”, Michael Gibbons (ed.), The Encyc lopedia of Political Thought, Wiley-
Blackwell. Bognor Regis, 2015, p. 1-4. En el context de l’Antropocè, la idea del constitucionalisme
global es vincula a la crisi ambiental global i adquireix relleu en relació amb qüestions com ara el
canvi climàtic. Vid. Louis J. Kotzé, “Arguing Global Environmental Constitutionalism”,
Transnational Environmental Law 1, 2012, p. 199. En aquest sentit, a l’hora de considerar la
litigació climàtica, és molt útil configurar-la en el context d’un marc constitucional complex, que
permet integrar el dret internacional i, particularment, els drets humans a l’hora de construir la
posició jurídica dels demandants, connectant-la amb les disposicions constitucionals internes per
desenvolupar estratègies de control i exigència de responsabilitats en la construcció de les
respostes a la transformació antròpica del Sistema Terra que dona lloc al canvi climàtic.
38
Vid. Myles R. Allen, Richard Lord, “The blame game”, Nature 432, 2004, p. 551.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
13
que han de desincentivar les polítiques i les activitats que causen el canvi climàtic
això és, ha de proporcionar canals adequat del control de les decisions que
determinen l’empremta antròpica sobre el clima. D’entrada, en relació amb les
possibilitats de la litigació climàtica pel que fa tant a l’exigència de
responsabilitats com al control del poder en aquest context, cal remarcar que
s’ha desenvolupat un marc normatiu considerable en relació amb el canvi
climàtic, que abasta des dels acords internacionals a partir de la Convenció
contra el canvi climàtic, completada darrerament amb l’Acord de París, fins a les
diverses regulacions estatals o infraestatals relatives a aquesta qüestió, la qual
cosa permet als litigants l’ús d’aquestes normes per avaluar l’adequació o
inadequació dels esforços dels poders públics en matèria climàtica
39
.
Entre la multitud de casos que s’han anat plantejant en els darrers anys, n’hi ha
dos que han adquirit significació especial i que poden considerar-se leading
cases en la matèria. D’una banda, cal esmentar el cas Urgenda, en el qual la
ciutadania, a través d’una organització no governamental, ha pogut exigir
responsabilitats al seu govern en relació al que ha estat considerat una actuació
insuficient per protegir-la dels efectes negatius del canvi climàtic
40
. En un primer
moment, la decisió del Tribunal de Districte de la Haia del 24 de juny de 2015 va
considerar que el Govern neerlandès havia de prendre les mesures oportunes
per reduir les emissions dels Països Baixos pel cap baix un 25% en comparació
als nivells de 1990 cap al final de 2020
41
.
En conseqüència, ens trobem davant de la decisió d’un tribunal de justícia que
commina el Govern a prendre mesures efectives en relació amb el canvi climàtic
i, per tant, assenyala un camí per exigir no només responsabilitats, sinó també
accions efectives per part dels poders públics en aquest àmbit. Tanmateix, al
setembre de 2015, malgrat l’oposició manifestada no només pels demandants,
sinó també per membres de la comunitat científica i ciutadans en general, el
Govern neerlandès va recórrer la decisió. Finalment, el 9 d’octubre de 2018, el
39
United Nations Environment Programme, The Status of Climate Change Litigation – A Global
Review, 2017, p. 4.
40
La informació sobre el cas està disponible a -case/>
[consultat el 10 de juliol de 2018].
41
El veredicte del Tribunal està disponible a
content/uploads/VerdictDistrictCourt-UrgendavStaat-24.06.2015.pdf> [consultat el 18 de
setembre de 2018].
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
14
Tribunal d’Apel·lació de la Haia va validar la decisió de l’òrgan d’instància, donant
lloc al que es considera com una decisió de transcendència històrica, que sembla
que permet concebre esperances en relació amb l’impacte de les decisions dels
tribunals de justícia en relació amb el control de les polítiques climàtiques i
l’exigència de responsabilitats en aquest àmbit
42
.
Un altre leading case, ara a la jurisdicció federal nordamericana, és Juliana.
Consisteix en una demanda presentada per una sèrie de joves contra el Govern
dels Estats Units davant de la Cort de Districte d’Oregon l’any 2015, en la que
també pren part l’organització Earth Guardians, demanda que va ser admesa a
tràmit el 2016 en una decisió interlocutòria que acceptava la legitimitat activa dels
demandants
43
. La demanda considera que les accions realitzades pel Govern
federal que contribueixen al canvi climàtic constitueixen una violació dels drets a
la vida, la llibertat i la propietat de les generacions més joves, així com una falta
al deure de cura en relació amb els recursos confiats al Govern
44
.
Si, en el cas Urgenda, la dimensió constitucional resta implícita en una demanda
civil, que, en realitat, parteix del dret d’immissions, en el cas de Juliana, aquesta
dimensió és plenament explícita, tot lligant les polítiques ineficaces i, fins i tot,
estimuladores del canvi climàtic a la violació drets constitucionals, la qual cosa,
en definitiva, dibuixa un escenari en què la justícia climàtica, lligada al gaudi dels
drets humans, pot trobar un recorregut en l’àmbit de la litigació a través de les
normes constitucionals d’un determinat sistema jurídic.
La importància d’aquesta demanda, però, ha donat lloc a un capteniment,
qualificat d’obstruccionista per part dels demandants, de l’Administració Trump
adreçat a posar les màximes dificultats possibles per a la seva tramitació,
particularment, mitjançant objeccions de caràcter processal substanciades
davant de la Novena Cort d’Apel·lació, el pronunciament de la qual era
determinant per a què que el cas avancés davant de la Cort de Districte, on la
42
Una traducció no oficial a l’anglès de la decisió en apel·lació està disponible a
24 d’octubre de 2018].
43
Vid. Juliana v. United States, No. 6:15-CV-01517-TC, 2016 WL 6661146 (D. Or. Nov. 10, 2016),
disponible a [consultat el 19 de
setembre de 2018].
44
La informació sobre el cas és accessible a -
lawsuit/> [consultat el 20 de juliol de 2018].
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
15
demanda havia estat presentada
45
. Finalment, però, la Novena Cort d’Apel·lació
va decidir, el 7 de març de 2018, rebutjar el writ of mandamus presentat pel
Govern federal, de manera que el judici ha estat fixat per al dia 29 d’octubre de
2018
46
.
Sigui com sigui, aquests dos casos mostren les possibilitats processals per part
de persones afectades pel canvi climàtic o d’organitzacions que s’ocupen de la
qüestió de traslladar el debat sobre les polítiques adoptades en aquesta matèria
a l’àmbit dels tribunals. En aquest sentit, la litigació climàtica és una porta oberta
per a la fiscalització dels poders públics, en moltes ocasions poc proclius a
adoptar polítiques efectives de mitigació i adaptació davant del canvi climàtic,
així com, de manera paral·lela, per a l’exigència de responsabilitats en relació
amb els efectes del fenomen. Aquests dos aspectes configuren el sentit de la
litigació climàtica. Vegem tot seguit quines expectatives genera el Tribunal
Constitucional espanyol en relació amb això, a partir de pronunciaments previs
relatius a les polítiques energètiques.
V. CONTROL I RESPONSABILITAT EN LA PROTECCIÓ DEL MEDI
AMBIENT: LA POSICIÓ DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
La litigació climàtica afronta una situació en la que es produeix, per dir-ho
d’alguna manera, un desplaçament des de la regulació a la litigació a causa de
la captura del legislador, que genera normatives favorables a les grans
corporacions i desincentiva les polítiques actives de transició energètica, cosa
que, per altra banda, també pot projectar-se en relació amb la posició
internacional dels estats, en un context de dependència dels mercats per obtenir
el finançament que permet les polítiques públiques sobre les que fan reposar la
seva legitimació
47
. Per reconduir aquesta situació, sembla raonable pensar en la
possibilitat d’impulsar accions davant dels jutges i tribunals amb l’objecte
d’obtenir resolucions que puguin obligar a fer canvis significatius en les polítiques
seguides pels poders públics representatius, com es pot veure en el casos
45
Aquesta informació també està disponible al lloc esmentat.
46
En el moment de tancar aquestes pàgines, la decisió de la Cort de Districte encara no havia
estat adoptada.
47
Vid. Joseph Stiglitz, The Price of Inequality, Norton. Nueva York, Londres, 2013, p. 174.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
16
Urgenda i Juliana, als que m’acabo de referir. En aquest sentit, com posen de
manifest Allen i Lord, “[u]ntil now, most of the legal focus has been on regulations,
but litigation in relation to greenhouse-gas emissions is increasingly likely, and
has already started”
48
.
Efectivament, les polítiques que tenen incidència en el canvi climàtic s’articulen
a través d’una legislació que pot arribar a oferir un tracte de privilegi als actors
corporatius, més enllà dels fenòmens de porta giratòria, a causa de la pressió
dels mercats de capital, que constitueixen la font de finançament dels estats, la
qual cosa dona lloc a la captura del regulador, particularment, en àmbits com
l’energètic, on la incidència sobre el clima i la capacitat d’influència del sector
empresarial són molt notables
49
. En aquest sentit, la litigació apareix com un
instrument de control dels poders públics, els quals, en un context notori de
dependència, tenen incentius molt notoris per continuar amb polítiques que tenen
un impacte negatiu en el clima, entre altres mesures regressives en matèria
ambiental, que s’han agreujat amb la crisi econòmica del 2008
50
.
D’altra banda, la litigació climàtica no només es projecta sobre el control del
poder, particularment, dels poders públics, sinó que també té una incidència en
l’exigència de responsabilitat, essent ambdós fenòmens, de fet, les dues cares
de la mateix moneda. En realitat, l’exigència de responsabilitats en el context de
la causació del canvi climàtic és el correlat natural del control del poder en un
escenari de polítiques energètiques sota pressió dels actors corporatius menys
interessats en estratègies de menor impacte
51
.
48
Vid. Allen, Lord, “The blame game” cit., p. 552.
49
Vid. Jordi Jaria i Manzano, “Constitución, desarrollo y medio ambiente en un contexto de crisis”,
Revista Catalana de Dret Ambiental 8(1), 2017, p. 23.
50
Per al cas d’Espanya, vid. Alba Nogueira López, Susana Borràs Pentinat, Rosa Giles Carnero,
Jordi Jaria Manzano, “Marco general. El medio ambiente en los tiempos de globalización
neoliberal”, Francisco Javier Sanz Larruga, J. José Pernas García (dirs.), Jennifer Sánchez
(coord.), Derecho ambiental para una economía verde. Informe ECOVER, Thomson Reuters-
Aranzadi. Cizur Menor, 2016, p. 21-48.
51
En relació amb l’exigència de responsabilitats en un context d’incidència manifesta de les grans
corporacions empresarials no només en la determinació de les polítiques climàtiques, sinó en la
pròpia causació del canvi climàtic, cal tenir en compte la necessària projecció en aquest àmbit
de l’eficàcia horitzontal dels drets fonamentals (Drittwirking der Grundrechte). En relació amb la
virtualitat d’aquest marc conceptual per respondre a les violacions dels drets humans per part de
les empreses multinacionals, a les que no són alienes les situacions de vulnerabilitat creades pel
canvi climàtic, vid. Jordi Jaria i Manzano, “Consideraciones constitucionales en relación con la
protección de las víctimes de violacions de los derechos humanos causades por la actividad de
las empresas españolas en el extranjero”, Maria Chiara Marullo, Francisco Javier Zamora Cabot
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
17
La problemàtica de l’exigència de responsabilitats és múltiple. D’una banda, cal
anotar la complexitat a l’hora d’establir cadenes causals clares entre
determinades conductes o decisions i la causació efectiva del canvi climàtic
52
. El
dret tal com el coneixem, doncs, presenta insuficiències conceptuals notòries, en
la mesura que aplica esquemes cartesiano-newtonians a una realitat que el
coneixement hegemònic mateix —això és, la tecnociència— interpreta a partir
d’altres patrons, fonamentalment, la física relativista i la mecànica quàntica
53
.
Des d’aquest punt de vista, un dels problemes crucials en l’àmbit del dret
ambiental, que adquireix una dimensió especialment significativa en matèria de
canvi climàtic és la construcció de la veritat processal i els problemes que
s’associen amb la prova
54
.
D’altra banda, cal notar que les dinàmiques internes del sistema tendeixen a fer
una distribució esbiaixada de la responsabilitat, de manera que, tot sovint, és la
ciutadania, a través dels impostos, la que assumeix els costos de decisions o
conductes que depenen d’actors privats o els beneficis de les quals corresponen
a actors privats. En el cas espanyol, cal esmentar el cas Cástor. En aquest
supòsit, es planteja la qüestió de qui ha d’assumir la responsabilitat de la inversió
feta per una prospecció gasística una vegada s’ha d’interrompre per causa de
l’aflorament de riscos sísmics no previstos inicialment. El cas va ser resolt pel
Tribunal Constitucional en la STC 152/2017, de 21 de desembre
55
. La decisió del
Tribunal responia al recurs d’inconstitucionalitat plantejat contra el Reial Decret-
llei 13/2014, de 3 d’octubre, mitjançant el qual s’adopten mesures urgents en
relació amb el sistema gasista i la titularitat de les centrals nuclears
56
. Es referia,
(eds.), Empresas y derechos humanos. Temas actuales, Editoriale Scientifica. Nàpols, 2018, p.
69-89.
52
Vid. Anne Petitpierre-Sauvain, “La responsabilité du polleur: révision de la LPE et droit
souhaitable”, La semaine judiciaire 2, 1996, p. 22.
53
Això du a lloc a la incertesa estructural de la informació disponible, que ve paradigmàticament
enunciada en el principi d’indeterminació de Heisenberg, d’acord amb el qual la precisió en la
determinació de la posició d’una partícula subatòmica és inversament proporcional a la precisió
en la determinació de la seva massa i velocitat. Vid., en relació amb això, Roger Penrose, La
nueva mente del emperador, Grijalbo-Mondadori. Barcelona, 1991 (edición castellana de Javier
García Sanz), p. 314ss. En el plànol macroscòpic, la complexitat del Sistema Terra dona lloc
també a una situació d’incertesa en relació amb les cadenes causals. Vid. Kenneth A. Manaster,
“Law and the Dignity of Nature: Foundations of Environmental Law”, Land Use and Environment
Law Review, 1978, p. 16ss.
54
Vid. Stephen Humphreys, “Competing claims: human rights and climate harms”, Humphreys,
Human Rights… cit., p. 52.
55
BOE núm. 15, de 17 de gener de 2018.
56
BOE núm. 241, de 4 d’octubre de 2014.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
18
en particular, a les mesures preses pel Govern en relació amb la renúncia la
concessió de l’explotació per part de la societat concessionària
57
.
La Sentència considera apropiada la hibernació del projecte a través del Decret-
llei discutit, però, en canvi, determina que els efectes que es preveuen en relació
amb l’extinció de la concessió van més enllà d’allò que és constitucionalment
admissible, en la mesura que la situació de necessitat urgent i extraordinària que
justifica la finalització de les operacions no cobreix, en canvi, els efectes
determinats pel Govern. Ara bé, més enllà de la idoneïtat de la utilització del
decret-llei en aquest cas, la decisió del Tribunal no entra a considera les
qüestions materials relatives a la responsabilitat i, per tant, a la determinació de
qui ha d’assumir el cost de les indemnitzacions derivats de l’extinció de la
concessió; en definitiva, qui assumeix el risc, cosa que el Decret-llei resolia tot
atribuint-lo a l’Estat i, per tant, en última instància, a la ciutadania
58
.
En relació amb això, Julio González García assenyala que “[r]esulta muy
paradójico que no sea el concesionario [qui assumeixi la responsabilitat], ni total
ni parcialmente, a pesar que su vinculación con la zona proviene de 1996, esto
es, ocho años antes de que aparecieran los problemas. Es especialmente
curioso el hecho de que la sentencia del Tribunal Supremo que resolvió uno de
los recursos planteados en esta materia, ya se señalaba el hecho de que la
responsabilidad del concesionario era previsible”
59
. Aquest cas, mostra, al meu
entendre, que el marc hermenèutic que defineix el Tribunal Constitucional és poc
prometedor des del punt de vista de l’exigència de responsabilitat en relació amb
la mitigació i l’adaptació del canvi climàtic. Aquest és un factor desincentivador
en relació amb la practicabilitat de la litigació climàtica a Espanya, particularment
pel que fa a les empreses responsables del gruix de les emissions de GEH.
Tanmateix, això no exclou, en principi, la possibilitat d’exigir responsabilitats als
actors que contribueixen a la producció del canvi climàtic, la qual cosa pot
57
Arts. 4 a 6 del Reial-Decret llei 13/2014.
58
Vid. un comentari de la Sentència a Jordi Jaria i Manzano, “Jurisprudencia constitucional en
materia de protección del medio ambiente (primer semestre 2018)”, Revista Catalana de Dret
Ambiental, 9(1), 2018, p. 8ss.
59
Vid. Julio González García, “STC 152/2017, sobre el caso Castor: un problema jurídica, social
y políticamente inacabado”, Blog de la Revista Catalana de Dret Públic, 1 de febrer de 2018,
disponible a
un-problema-juridica-social-y-politicamente-inacabado-julio-gonzalez-garcia/> [consultat el 20 de
juliol de 2018].
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
19
vehicular-se a través de la jurisdicció civil, així també en l’àmbit de la jurisdicció
contenciosa administrativa —i també davant del Tribunal Constitucional—, en la
mesura que aquesta responsabilitat derivi de les decisions dels poders públics.
La dimensió pública de la responsabilitat en aquest àmbit és important, atesa la
incidència de les polítiques energètiques en a l’hora de definir les condicions en
què els operadors privats produeixen l’energia i, per tant, els estímuls que
existeixen en relació amb l’emissió de GEH
60
. Aquí sorgeix, per tant, la qüestió
del control del poder polític i de la fiscalització de l’activitat administrativa.
Tanmateix, cal admetre que, en relació amb el control de les polítiques públiques
relacionades amb la causació del canvi climàtic, aspecte fonamental en els
leading cases citats més amunt —Urgenda i Juliana— la jurisprudència
constitucional tampoc no convida a l’optimisme
61
. Hi dos aspectes crucials en
relació amb la política energètica espanyola en què el Tribunal Constitucional ha
pogut pronunciar-se en un sentit que tingués en compte els seus efectes sobre
el canvi climàtic i, per tant, en relació amb la dimensió constitucional de la
qüestió, cosa que hauria significat l’establiment d’uns paràmetres constitucionals
per enquadrar la possibilitat i la projecció de la litigació climàtica.
D’una banda, cal referir-se a la jurisprudència constitucional sobre la fractura
hidràulica (fracking). El desenvolupament d’aquesta tecnologia per a l’obtenció
d’energia ha generat posicionaments polítics divergents en relació amb el seu
ús. Particularment, en el cas espanyol, diferents comunitats autònomes han
decidit legislar per prohibir o limitar severament l’ús d’aquesta tècnica, que
consisteix, fonamentalment, en la injecció d’aigua a alta pressió —barrejada amb
altres productes— amb la finalitat de provocar una fractura en la formació rocosa
que conté gas d’esquist, un hidrocarbur atrapat en la mateixa roca, de manera
que aflori a la superfície i pugui ser utilitzats com a combustible
62
.
60
Cal esmentar aquí, particularment, la Llei 24/2013, de 26 de desembre, del Sector Elèctric
(BOE núm. 310, de 27 de desembre de 2013); i la Llei 34/1998, de 7 de octubre, del sector
d’hidrocarburs (BOE núm. 241, de 8 d’octubre de 1998; modificada en diverses ocasions des
d’aleshores).
61
En general, sobre això, vid. Jaria i Manzano, “Constitución...” cit., p. 23ss.
62
Vid. Alejandra Martins, “¿Qué es el fracking y por qué genera tantas protestas?”, BBC, 29
d’octubre de 2013, disponible a
[consultat l’1 d’octubre de 2018].
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
20
A partir d’aquí, el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat en una sèrie de
sentències, concretament, les 106/2014, de 24 de juny
63
; 134/2014, de 22 de
juliol
64
; 208/2014, de 15 de desembre
65
; i STC 260/2015, de 3 de desembre
66
.
En aquests pronunciaments, el Tribunal, fonamentalment, ha evitat entrar en el
fons de la qüestió i, pronunciar-se, en particular, sobre els riscos que aquesta
tecnologia implica, tant de del punt de vista de la salut humana (art. 43 CE) com
des del punt de vista de la protecció del medi ambient (art. 45 CE)
67
. No cal dir
que, si això és així, el Tribunal ni tan sols es planteja els efectes de l’ús d’aquesta
tecnologia des del punt de vista de la generació de GEH i, per tant, la seva
contribució al canvi climàtic. Amb aquests pronunciaments, el Tribunal
Constitucional es mostra absolutament aliè a la problemàtica del canvi climàtic i,
en conseqüència, és incapaç d’interpretar-la en termes constitucionals.
Aquesta impressió es referma en contemplar la jurisprudència constitucional
sobre el canvi de l’estratègia energètica del Govern, consistent fonamentalment
a revertir la política de foment de les energies renovables i, en conseqüència,
reforçar la presència d’energies fòssils en l’oferta, amb les conseqüències
previsibles des del punt de vista de l’augment de les emissions de GHE, de
manera que es promou una regressió clara en relació amb la mitigació del canvi
climàtic. Ens trobem aquí també davant d’una sèrie de sentències, entre les cal
destacar la 96/2014, de 12 de juny
68
; la 109/2014, de 26 de juny
69
; la 270/2015,
de 17 de desembre
70
; la 19/2016, de 4 de febrer
71
; la 29/2016, de 18 de febrer
72
;
la 30/2016, de 18 de febrer
73
; i la 42/2016, de 3 de març
74
.
En aquesta sèrie de sentències, el Tribunal Constitucional renuncia a entrar en
el fons de les qüestions litigioses, atès que la volatilitat normativa del sector fa
63
BOE núm. 177, de 27 de juliol de 2014.
64
BOE núm. 199, de 16 d’agost de 2014.
65
BOE núm. 17, de 20 de gener de 2015.
66
BOE núm. 10, de 12 de gener de 2016.
67
El vot particular a la STC 106/2014, de 24 de juny, subscrit pels magistrats Valdés Dal-Ré, Xiol
Ríos y Asua Batarrita, assenyala que el Tribunal “no pondera debidamente la incidencia de los
riesgos del ‘fracking’ en un interés de la máxima relevancia constitucional como es la protección
de la salud humana”.
68
BOE núm. 162, de 4 de juliol de 2014.
69
BOE núm. 177, de 22 de juliol de 2014.
70
BOE núm. 19, de 22 de gener de 2015.
71
BOE núm. 57, de 7 de març de 2016.
72
BOE núm. 71, de 23 de març de 2016.
73
BOE núm. 71, de 23 de març de 2016.
74
BOE núm. 85, de 8 d’abril de 2016.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
21
que els seus pronunciaments es dictin, majorment, quan la norma analitzada ja
ha perdut vigència, de manera que, virtualment, s’absté d’exercir el control de
constitucionalitat en matèria energètica
75
. En conseqüència, sembla que una
visió panoràmica de la jurisprudència constitucional relacionada amb el Dret de
l’energia és més aviat descoratjadora a l’hora de proporcionar un punt de suport
per a construir casos viables de litigació climàtica. Malgrat això, potser val la pena
explorar la possibilitat d’articular uns paràmetres constitucionals de control més
consistents i eficaços. Cal, en definitiva, tornar al text de la Constitució i provar
de veure si se’n poden desplegar patrons per a l’argumentació jurídica en relació
amb el canvi climàtic.
VI. ‘BACK TO BASICS’: LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA I LES
PERSPECTIVES DE LA LITIGACIÓ CLIMÀTICA A ESPANYA
L’article 45 CE de la Constitució espanyola és més promissori, al meu entendre,
que allò que l’ús que n’ha fet el Tribunal Constitucional històricament pugui fer
pensar. Així, en relació amb els dos aspectes essencials que es despleguen en
relació amb la litigació climàtica, el text de la disposició esmentada, permet
establir una matriu que una interpretació més progressiva i ambiciosa de la
Constitució podria permetre desplegar a l’hora de construir estratègies de control
en relació amb les polítiques climàtiques, cosa que, fonamentalment, afecta a la
mitigació, i avançar en l’exigència de responsabilitats en relació amb la causació
del canvi climàtic, cosa que afecta, sobretot, al finançament de les accions
d’adaptació. Així, més enllà del dret reconegut en l’article 45.1 CE, cal referir-se
a allò que es preveu en l’apartat segon del mateix article, disposició que, en la
meva opinió, és un punt de partida per fundar accions de control de les polítiques
públiques relatives al canvi climàtic. En concret, l’article 45.2 CE estableix:
Los poderes públicos velarán por la utilización racional de todos los recursos
naturales, con el fin de proteger y mejorar la calidad de la vida y defender y
restaurar el medio ambiente, apoyándose en la indispensable solidaridad
colectiva.
75
Vid. Jordi Jaria i Manzano, “Jurisprudencia constitucional en materia de protección del medio
ambiente (Segundo semestre 2014)”, Revista Catalana de Dret Ambiental 5(2), 2014, p. 12.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
22
Estableix, doncs, una obligació dels poders públics que cal estendre a l’ús dels
combustibles fòssils, en la mesura que això afecta a la composició de
l’atmosfera, que cal considerar un recurs natural en el sentit de l’article 45.2 CE,
així com, indirectament a altres recursos naturals, la configuració i la disponibilitat
dels quals es veuria afectada pel canvi climàtic. Es planteja, com és habitual, la
justiciabilitat de l’article 45 CE, que ha estat exclosa en ocasions per la doctrina
dominant, en base a les previsions de l’article 55.3 CE. Tanmateix, sóc de l’opinió
que el dret a un medi ambient adequat en la Constitució es concreta, en
combinació amb la previsió continguda a l’apartat segon de l’article 45 CE, en la
possibilitat d’exigir als poders públics “el respeto a los límites constitucionales en
relación con su facultad de configuración del medio ambiente protegido, de modo
que, efectivamente, cumpla con la finalidad que la propia Constitución fija, esto
es, la adecuación al desarrollo de la persona”
76
.
Per tant, en conseqüència, considero que és possible induir el control del
legislador en matèria de canvi climàtic i discutir constitucionalment l’acceptabilitat
de determinades polítiques públiques, legislativament formulades, en atenció als
seus efectes sobre el clima —en la mesura que emparen o afavoreixen una
utilització dels recursos naturals—
77
. En aquest sentit, entenc que, quan l’article
53.3 CE estableix que “[e]l reconocimiento, el respeto y la protección de los
principios reconocidos en el Capítulo tercero informarán la legislación positiva, la
práctica judicial y la actuación de los poderes públicos”, de manera que només
“podrán ser alegados ante la Jurisdicción ordinaria de acuerdo con lo que
dispongan las leyes que los desarrollen”, no exclou el control de
constitucionalitat, cosa que seria tant com negar la normativitat d’una part del
text constitucional
78
.
76
Vid. Jordi Jaria i Manzano, “Derechos y medio ambiente”, Albert Noguera Fernández,
Adoración Guamán Hernández, Lecciones sobre Estado social y derechos sociales, Tirant lo
Blanch. Valencia, 2014, p. 596.
77
Vid. Nicolai Müller-Bromley, Staatszielbestimmung Umweltschutz im Grundgesetz?
Rechtsfragen der Staatszielbestimmung als Regelungsform der Staatsaufgabe Umweltschutz,
Eric Schmidt. Berlín, 1990, p. 117.
78
En relació amb la justiciabilitat de l’article 45 CE, vid. Ramón Martín Mateo, Tratado de Derecho
Ambiental (I), Trivium. Madrid, 1991. En relació amb el control de constitucionalitat a partir del
capítol III del Títol I de la Constitució espanyola, vid. Enoch Albertí Rovira, Autonomía política y
unidad económica, Civitas. Madrid, 1995, p. 209; i José María Porras Ramírez, “Caracterización
y garantía de los derechos de prestación en el Estado constitucional”, Francisco Balaguer
Callejón, Derecho constitucional y cultura. Estudios en homenaje a Peter Häberle, Tecnos.
Madrid, 2004, p. 669. En relació al valor normatiu del conjunt del text de la Constitució espanyola,
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
23
En la meva opinió, efectivament, l’article 45 CE i, en el cas que ens ocupa,
particularment l’apartat segon, pot ser utilitzat per fer efectiu el control de normes,
encara que calgui entendre, d’acord amb l’article 53.3 CE que no permet sostenir
pretensions jurídiques subjectives associades a una prestació concreta dels
poders públics
79
. En aquest sentit, crec que es pot avançar considerablement
més del que ho ha fet el Tribunal Constitucional en relació amb el control de les
polítiques energètiques i, en general, de les polítiques que tenen incidència en el
canvi climàtic. Per a això, cal, en definitiva, prendre’s seriosament l’article 45 CE
com a paràmetre de constitucionalitat i construir una argumentació persuasiva
que permeti establir fermament que una determinada decisió del legislador, en
la mesura que contribueix a l’agreujament del canvi climàtic, valida una utilització
irracional dels recursos naturals i, en última instancia, lesiona el dret a un medi
ambient adequat per al desenvolupament de la persona
80
.
Pel que fa a l’exigència de responsabilitats, tot i que la seva canalització a través
de la justícia constitucional no és tan transparent, cal admetre que, en tot cas, un
règim jurídic de les responsabilitats en relació amb l’assumpció dels costos de
l’adaptació al canvi climàtic ha de partir, així mateix, d’una base constitucional.
En aquest sentit, en relació amb les responsabilitats que puguin derivar-se en
relació amb les conseqüències de l’ús dels combustibles fòssils sobre el sistema
climàtic, cal tenir en compte els beneficis obtinguts de la seva explotació
comercial i del seu ús industrial, la qual cosa implica la incorporació de les
externalitats al sistema de costos
81
. El marc constitucional en relació amb
vid. Raúl Canosa Usera, Interpretación constitucional y fórmula política, Centro de Estudios
Constitucionales. Madrid, 1988, p. 60.
79
Vid. Eduardo García de Enterría, La Constitución como norma y el Tribunal Constitucional,
Civitas, Madrid, 1985 (3a. edició), p. 69; i Agustín Ruiz Robledo, “Un componente especial de la
Constitución económica: La protección del medio ambiente”, Revista Andaluza de Administración
Pública 14, 1993, p. 35.
80
En aquest sentit, li correspon al Tribunal Constitucional construir una argumentació persuasiva
que sigui representativa del conjunt de la ciutadania com a titular de la sobirania (article 1.2 CE)
i corregeixi la decisió de la institució democràtica representativa sobre la base de la necessitat
de restaurar la virtualitat del pacte constituent, que limita les opcions del legislador democràtic.
Vid., en aquest sentit, Robert Alexy, “Los derechos fundamentales en el Estado constitucional
democrático”, Miguel Carbonell, (ed.), Neoconstitucionalismo(s), Trotta, Madrid, 2003, p. 40.
81
Sobre aquesta qüestió, amb caràcter general, vid. Jordi Jaria i Manzano, “La externalización
de costes ambientales en el acceso a los recursos naturales: marco institucional y distribución
inequitativa”, Proyecto “Del desarrollo sostenible a la justicia ambiental: Hacia una matriz
conceptual para la gobernanza global" (DER2013-44009-P), informe núm. 4, 2016,
public.urv.cat/media/upload/domain_89/arxius/working%20papers/DEFINITIUS/working%20pap
er%204.pdf> [consultat el 6 d’octubre de 2018].
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
24
aquesta qüestió cal fixar-lo a partir de l’article 45.3 CE, el qual estableix el
següent:
Para quienes violen lo dispuesto en el apartado anterior, en los términos que
la ley fije se establecerán sanciones penales o, en su caso, administrativas,
así como la obligación de reparar el daño causado.
D’aquesta manera, la Constitució estableix un vincle entre la exigència de
responsabilitats i la utilització irracional dels recursos naturals, en la que es
podria enquadrar l’ús desproporcionat dels combustibles fòssils i la causació
d’emissions massives de GEH, una vegada establerta l’evidència científica sobre
la relació entre l’escalfament del sistema climàtic i l’augment de la presència de
GEH a l’atmosfera per causa de l’activitat humana. D’altra banda, cal establir,
així mateix, el vincle entre els apartats segon i tercer de l’article 45 CE i el seu
apartat primer, on es reconeix el dret a un medi ambient adequat per al
desenvolupament de la persona, associat al deure de conservar-lo, que cal lligar
amb l’exigència de responsabilitats que deriva de l’apartat tercer, tal com he
assenyalat. Crec que, en la mesura que el dret contingut a l’article 45.1 CE
s’articuli com un dret procedimental per exigir el respecte del mandat
constitucional de cura, és rellevant en relació amb la legitimació de cara a la
litigació climàtica
82
.
Aquesta vinculació entre ambdós preceptes és una qüestió clau, al meu
entendre, perquè permet construir l’eficàcia horitzontal del dret constitucional a
un medi ambient adequat en relació amb l’exigència de responsabilitats per la
transformació antròpica del clima, a la que he fet referència més amunt
83
. En
82
La faceta procedimental del dret a un medi ambient adequat es concreta en tres aspectes: la
informació, la participación i l’accés a la justicia, tal com apunten José Antonio Razquin Lizarraga,
i Ángel Ruiz de Apodaca Espinosa, Información, Participación y Justicia en Materia de Medio
p.151. Aquesta perspectiva es deriva del que és el document de referència en aquesta matèria,
a saber, el Conveni sobre l’accés a la informació, la participació del públic en la presa de
decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient, fet a Aarhus el 25 de juny de 1998,
ratificat per Espanya el 15 de desembre de 2004 (BOE núm. 40, de 14 de febrer de 2005).
83
L’eficàcia horitzontal dels drets fonamentals parteix de la doctrina de la Drittwirkung der
Grundrechte, que es va desenvolupar a Alemanya en els primers temps de vigència de la Llei
fonamental, a partir de la Sentència Lüth (BVerfGE 7, 198 [Lüth]). En general, sobre aquesta
qüestió, vid. Robert Alexy, Teoría de los derechos fundamentales, Centro de Estudios
Constitucionales, Madrid, 1993 (edición castellana de Ernesto Garzón Valdés), p. 506ss.; Luis
Prieto Sanchís, Estudios sobre derechos fundamentales, Debate. Madrid, 1990, p. 205ss.; i Ana
Poyal Costa, “La eficacia de los derechos humanos frente a terceros”, Revista de Derecho
Político 34, 1991, p. 189-221; i Kaspar Wespi, Die Drittwir kung der Freiheitsrechte, Schulthess.
Zurich, 1968.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
25
aquest sentit, la protecció dels drets constitucionals adquireix una dimensió
objectiva (objektive Wertentscheidungen) que fonamenta la seva eficàcia entre
els particulars
84
. En un context en què la situació de les persones ve, en bona
part, definida per l’actuació dels actors corporatius, la qual cosa sembla evident
en relació amb la causació el canvi climàtic, atenent a l’origen de les emissions
de GEH, la projecció dels valors fonamentals de la Constitució, entre els que es
troben els drets fonamentals, sobre els actors privats esdevé una qüestió
crucial
85
.
Crec que l’eficàcia horitzontal dels drets fonamentals permet construir canals
adequats per a l’exigència de responsabilitats en relació amb el canvi climàtic, a
partir de la relació entre els apartats primer i tercer de l’article 45 CE. En relació
amb això, cal remarcar que l’eficàcia horitzontal dels drets fonamentals entre els
particulars ha estat generalment acceptada a Espanya, la qual cosa hauria d’obrir
la possibilitat d’explorar-la en relació amb la litigació climàtica
86
. En definitiva,
l’exigibilitat dels drets fonamentals davant dels actors privats enllaça amb el
vincle entre deteriorament climàtic i lesions greus dels drets humans, la qual cosa
constitueix el fonament per a l’exigència de responsabilitat i hauria de permetre
ampliar les possibilitat de la litigació climàtica en el sistema constitucional
espanyol
87
.
VII. CONCLUSIONS
D’acord amb el que s’ha dit en les pàgines anteriors, cal concloure que el canvi
climàtic suscita qüestions de relleu jurídic de manera indiscutible, en la mesura
que es configura com a una amenaça per a la sostenibilitat i posa de manifest
84
Vid. Robert Alexy, “Los derechos fundamentales…” cit., p. 34.
85
Vid. Jörg Paul Müller, Elemente einer schweizer ischen Grundrechtstheorie, Stämpfli. Berna,
1982, p. 80.
86
Vid. Antonio Torres del Moral, “Naturaleza jurídica de los derechos constitucionales”, en
Balaguer Callejón, Derecho constitucional... cit., p. 509-510.
87
Vid. Antoni Pigrau, Jordi Jaria, “La aplicación de los principios rectores sobre empresas y
derechos humanos en el caso de los daños al medio ambiente causados por empresas
españolas en terceros países”, Carmen Márquez Carrasco (ed.), España y la implementación de
los principios rectores de las Naciones Unidas sobre empresas y derechos humanos:
oportunidades y desafíos, Huygens. Barcelona, 2014, p. 305ss. Cal assenyalar aquí que Principis
Rectors sobre les empreses i els drets humans (A/HRC/17/31, Assemblea General, 21 de març
de 2011) estableixen que les empreses han de respectar els drets humans, la qual cosa, en
particular implica que han d’abstenir-se de conculcar els drets de tercers i fer front a les
conseqüències negatives en relació amb els drets humans en les que tinguin alguna participació.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
26
les inequitats del metabolisme social global, tot amenaçant la situació de milions
de persones arreu del planeta, des del punt de vista del gaudi d’unes condicions
de vida mínimament acceptables. En aquest sentit, els problemes de
sostenibilitat i els dèficits pel que fa a la justícia es vinculen directament a la
protecció dels drets humans, particularment, d’aquells que estan en una posició
més vulnerable.
En un context de captura del regulador, les estratègies de control i exigència de
responsabilitats a través de la litigació cobren importància, de manera que
aquesta esdevé una via crucial per articular respostes efectives davant del canvi
climàtic, tant des del punt de vista de la mitigació, com des del punt de vista de
l’adaptació, alhora que un instrument imprescindible per protegir els drets
humans amenaçats en un context de transformació del clima. Davant de la
insuficiència de les respostes de caràcter regulador, de fet, la litigació esdevé
una eina imprescindible per reaccionar i promoure les estratègies apropiades per
garantir la sostenibilitat i maximitzar l’equitat en relació amb el canvi climàtic. Tot
plegat és pot apreciar en l’enorme creixement que la litigació climàtica ha
experimentat en el context global al llarg de la darrera dècada.
La translació de les possibilitats de la litigació climàtica a Espanya passen per
una comprensió adequada del marc constitucional, que hauria de funcionar com
a fonament per a les pretensions en aquest àmbit, tant en relació amb el control
de les polítiques públiques com en relació amb l’assumpció de responsabilitats
pel que fa a les conseqüències, particularment en relació amb els costos de
l’adaptació. Pel que fa a això, cal reconèixer que el Tribunal Constitucional ha
estat extremadament inactiu en relació amb la garantia d’un medi ambient
adequat per al desenvolupament de la persona, la qual cosa s’ha fet evident en
un aspecte sensible des del punt de vista de la litigació climàtica, com és el
control de constitucionalitat de les polítiques energètiques.
Tanmateix, els problemes cal anar-los a trobar més aviat en l’actitud del Tribunal
Constitucional, extraordinàriament deferent amb el legislador (estatal) i poc
sensible a les qüestions ambientals, que no pas en el text de la Constitució. En
aquest sentit, s’ha mostrat com l’article 45 CE pot operar com un paràmetre de
control de constitucionalitat amb projecció sobre les polítiques públiques que
contribueixen a l’emissió de GEH, així com un fonament per explorar l’exigència
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
27
de responsabilitats en relació amb les conseqüències negatives relacionades
amb el canvi climàtic. Òbviament, més enllà de la construcció d’una
argumentació jurídica a partir del marc constitucional present, cal notar les
dificultats en relació amb la prova que es donen en aquest àmbit, però això no
obsta per avançar en el disseny de pretensions fonamentades en relació amb la
litigació climàtica a Espanya.
VIII. BIBLIOGRAFIA
Adelman, Sam, “Climate change, human rights and corporate accountability”,
Stephen Humphreys (ed.), Human Rights and Climate Change, Cambridge
University Press. Cambridge, Nueva York, 2010, p. 159-179.
Albertí Rovira, Enoch, Autonomía política y unidad económica, Civitas. Madrid,
1995.
Alexy, Robert, Teoría de los derechos fundamentales, Centro de Estudios
Constitucionales, Madrid, 1993 (edición castellana de Ernesto Garzón Valdés).
— “Los derechos fundamentales en el Estado constitucional democrático”,
Miguel Carbonell, (ed.), Neoconstitucionalismo(s), Trotta, Madrid, 2003, p. 31-
47.
Allen, Myles R., amb Richard Lord, “The blame game”, Nature 432, 2004, p. 551-
552.
Baber, Walter F., amb Robert V. Bartlett, a “The Role of International Law in
Global Governance”, John S. Dryzek, Richard B. Norgaard, David Schlosberg
(eds.), The Oxford Handbook of Climate Change and Society, Oxford University
Press. Oxford, 2011, p. 653-665.
Boyle, Alan, “Human Rights and the Environment: Where Next?”, European
Journal of International Law 23(3), 2012, p. 613-642.
Brunnée, Jutta, “Climate Change, global environmental justice and international
environmental law”, Jonas Ebbeson, Phoebe Okowa (eds.), Environmental Law
and Justice in Context, Cambridge University Press. Cambridge, Nueva York,
2009, p. 316-332.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
28
Clarkson, Stephen, amb Stepan Wood, A Perilous Imbalance. The Globalization
of Canadian Law and Governance, UBC Press. Vancouver, Toronto, 2009.
Corry, Olaf, “What is a (global) polity?”, Review of International Studies 36(1),
2010, p. 157-180.
Crutzen, Paul J.; amb Eugene F. Stoermer, “The «Anthropocene»”, Global
Change Newsletter 41, 2000, p. 17-18.
Dal Bó, Ernesto, “Regulatory Capture: A Review”, Oxford Review of Economic
Policy 22(2), 2006, p. 203-225.
Dolzer, Rudolf, “Die internationale Konvention zum Schutz des Klimas und das
allgemeine Völkerrecht”, Ulrich Beyerlin, Michael Bohte, Rainer Hofmann, Ernst-
Ulrich Petersmann (eds.), Recht zwischen Umbruch und Bewahrung. Festschrift
für Rudolf Bernhardt, Springer. Berlin, Heidelberg, Nova York, 1995, p. 957-973.
Dryzek, John S., amb Richard B. Norgaard, David Schlosberg, “Climate Change
and Society: Approaches and Responses”, John S. Dryzek, Richard B. Norgaard,
David Schlosberg (eds.), The Oxford Handbook of Climate Change and Society,
Oxford University Press. Oxford, 2011, p. 3-17.
Dunlap, Riley E., amb Aaron M. McCright, “Organized Climate Change Denial”,
John S. Dryzek, Richard B. Norgaard, David Schlosberg (eds.), The Oxford
Handbook of Climate Change and Society, Oxford University Press. Oxford,
2011, p. 144-160.
Elizalde Carranza, Miguel Ángel, “Desarrollo y cambio climático”, Revista
Catalana de Dret Ambiental 1(1), 2010.
Evans, Peter, “¿El eclipse del Estado? Reflexiones sobre la estatalidad en la
época de la globalización”, Miguel Carbonell, Rodolfo Vázquez (eds.),
Globalización y Derecho, Ministerio de Justicia y Derechos Humanos. Quito,
2009, p. 39-71.
Falk, Richard, “The second cicle of ecological urgency: an environmental justice
perspective”, Jonas Ebbeson, Phoebe Okowa (eds.), Environmental Law and
Justice in Context, Cambridge University Press. Cambridge, Nova York, 2009, p.
39-54.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
29
Fischer-Kowalski, Marina, “Society’s Metabolism: The Intellectual History of
Materials Flow Analysis, Part I, 1860-1970”, Journal of Industrial Ecology 2, 1998,
p. 61-78.
— amb Walter Hüttler, “Society’s Metabolism: The Intellectual History of
Materials Flow Analysis, Part II, 1980-1998”, Journal of Industrial Ecology 2,
1998, p. 107-136.
Constitucional, Civitas, Madrid, 1985 (3a. edició).
Gardiner, Stephen M., “Climate Justice”, John S. Dryzek, Richard B. Norgaard,
David Schlosberg (eds.), The Oxford Handbook of Climate Change and Society,
Oxford University Press. Oxford, 2011, p. 309-322.
González García, Julio, “ STC 152/2017, sobre el caso Castor: un problema
jurídica, social y políticamente inacabado”, Blog de la Revista Catalana de Dret
Públic, 1 de febrer de 2018, disponible a
rcdp.blog.gencat.cat/2018/02/01/stc-152-2017-sobre-el-caso-castor-un-
problema-juridica-social-y-politicamente-inacabado-julio-gonzalez-garcia/>.
Guerry, Anaïs, “A reflection on some legal aspects of decision control in the
energy transition process: a comparison of France and Germany”, Jordi Jaria i
Manzano, Nathalie Chalifour, Louis J. Kotzé (eds.), Energy, Governance and
Sustainability, Edward Elgar. Cheltenham, Northampton, 2016, p. 194ss.
Humphreys, Stephen, “Competing claims: human rights and climate harms”,
Stephen Humphreys (ed.), Human Rights and Climate Change, Cambridge
University Press. Cambridge, Nueva York, 2010, p. 37-68.
Intergovernmental Panel on Climate Change, Climate Change 2014. Synthesis
Report, 2014.
Jaria i Manzano, Jordi, “Environmental Justice, Social Change and Pluralism”,
IUCN Academy of Environmental Law e-Journal 1, 2012, p. 18-29.
— “Jurisprudencia constitucional en materia de protección del medio
ambiente (Segundo semestre 2014)”, Revista Catalana de Dret Ambiental 5(2),
2014.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
30
— “Derechos y medio ambiente”, Albert Noguera Fernández, Adoración
Guamán Hernández, Lecciones sobre Estado social y derechos sociales, Tirant
lo Blanch. Valencia, 2014, p. 577-615.
Revista Catalana de Dret Ambiental 8(1), 2017.
— “Jurisprudencia constitucional en materia de protección del medio
ambiente (primer semestre 2018)”, Revista Catalana de Dret Ambiental 9(1),
2018.
— “Consideracions constitucionales en relación con la protección de las
víctimes de violacions de los derechos humanos causades por la actividad de las
empresas españolas en el extranjero”, Maria Chiara Marullo, Francisco Javier
Zamora Cabot (eds.), Empresas y derechos humanos. Temas actuales,
Editoriale Scientifica. Nàpols, 2018, p. 69-89.
Jasanoff, Sheila, “Cosmopolitan Knowledge: Climate Science and Global Civic
Epistemology”, John S. Dryzek, Richard B. Norgaard, David Schlosberg (eds.),
The Oxford Handbook of Climate Change and Society, Oxford University Press.
Oxford, 2011, p. 129-143.
Kiss, Alexandre, amb Dinah Shelton, Manual of European Environmental Law,
Cambridge University Press. Cambridge, 1993.
Kjellén, Bo, “Justice in global environmental negotiations: the case of
desertification”, Jonas Ebbeson, Phoebe Okowa (eds.), Environmental Law and
Justice in Context, Cambridge University Press. Cambridge, Nova York, 2009, p.
333-347-
Kotzé, Louis J., “Arguing Global Environmental Constitutionalism”, Transnational
Environmental Law 1, 2012, p. 199-233.
— Global Environmental Constitutionalism in the Anthropocene, Hart. Oxford,
Portland, 2016.
Lazarus, Richard J., “Pursuing «Environmental Justice»: The Distributional
Effects of Environmental Protection”, Land Use and Environment Law Review,
1994, p. 263-333.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
31
Lowe, Thomas; amb Katrina Brown, Suraje Dessai, Miguel de França Doria, Kat
Haynes, Katharine Vincent, “Does tomorrow ever come? Disaster narrative and
public perceptions of climate change”, Public Understanding of Science 15(4),
2006, p. 435-457.
Manaster, Kenneth A., “Law and the Dignity of Nature: Foundations of
Environmental Law”, Land Use and Environment Law Review, 1978, p. 3-26.
Malm, Andreas, amb Alf Hornborg, “The geology of mankind? A critique of the
Anthropocene narrative”, The Anthropocene Review 1 (1), 2014, p. 62-69.
— Fossil Capital. The Rise of Steam Power and the Roots of Global Warming,
Verso. Londres, 2016.
Martín Mateo, Ramón, Tratado de Derecho Ambiental (I), Trivium. Madrid, 1991.
Martínez-Vela, Carlos A., “World Systems Theory”, Research Seminar in
Engineering Systems, MIT, Cambridge (Mas.), 2001,
Mary Robinson Foundation, “Principles of Climate Justice”, disponible a
Mesa Cuadros, Gregorio, “Elementos para una teoría de la justicia ambiental”,
Gregorio Mesa Cuadros (ed.), Elementos para una teoría de la Justicia Ambiental
y el Estado Ambiental de Derecho, Universidad Nacional de Colombia. Bogotá,
2011, p. 25-62.
Mickelson, Karin, “Competing narratives of justice in North-South environmental
relations: the case of ozone layer depletion”, Jonas Ebbeson, Phoebe Okowa
(eds.), Environmental Law and Justice in Context, Cambridge University Press.
Cambridge, Nueva York, 2009, p. 297-315.
Müller, Jörg Paul, Elemente einer schweizerischen Grundrechtstheorie, Stämpfli.
Berna, 1982.
Müller-Bromley, Nicolai, Staatszielbestimmung Umweltschutz im Grundgesetz?
Rechtsfragen der Staatszielbestimmung als Regelungsform der Staatsaufgabe
Umweltschutz, Eric Schmidt. Berlín, 1990.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
32
Nogueira López, Alba, “Crisis económica y cambios estructurales en el régimen
de ejercicio de actividades”, Avelino Blasco Esteve (coord.), El Derecho público
de la crisis económica. Transparencia y sector público. Hacia un nuevo Derecho
administrativo, INAP. Madrid, 2011, p. 121-187.
— con Susana Borràs Pentinat, Rosa Giles Carnero, Jordi Jaria Manzano,
“Marco general. El medio ambiente en los tiempos de globalización neoliberal”,
Francisco Javier Sanz Larruga, J. José Pernas García (dirs.), Jennifer Sánchez
(coord.), Derecho ambiental para una economía verde. Informe ECOVER,
Thomson Reuters-Aranzadi. Cizur Menor, 2016, p. 21-48.
Penrose, Roger, La nueva mente del emperador, Grijalbo-Mondadori. Barcelona,
1991 (edición castellana de Javier García Sanz).
Peters, Anne, “Global Constitutionalism”, Michael Gibbons (ed.), The
Encyclopedia of Political Thought, Wiley-Blackwell. Bognor Regis, 2015, p. 1-4.
Petitpierre-Sauvaine, Anne, “La responsabilité du polleur: révision de la LPE et
droit souhaitable”, La semaine judiciaire 2, 1996, p. 17-33.
Porras Ramírez, José María, “Caracterización y garantía de los derechos de
prestación en el Estado constitucional”, Francisco Balaguer Callejón (coord.),
Derecho constitucional y cultura. Estudios en homenaje a Peter Häberle, Tecnos.
Madrid, 2004, p. 659-673.
Poyal Costa, Ana, “La eficacia de los derechos humanos frente a terceros”,
Revista de Derecho Político 34, 1991, p. 189-221.
Pigrau, Antoni, amb Jordi Jaria, “La aplicación de los principios rectores sobre
empresas y derechos humanos en el caso de los daños al medio ambiente
causados por empresas españolas en terceros países”, Carmen Márquez
Carrasco (ed.), España y la implementación de los principios rectores de las
Naciones Unidas sobre empresas y derechos humanos: oportunidades y
desafíos, Huygens. Barcelona, 2014, p. 301-332.
Prieto Sanchís, Luis, Estudios sobre derechos fundamentales, Debate. Madrid,
1990.
Ribot, Jesse, “Cause and Response: Climate Vulnerability in the Anthropocene”,
Journal of Peasant Studies 41(5), 2014, p. 667-705.
RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34 La litigació climàtica a Espanya…
33
Roberts, J. Timmons; con Bradley C. Parks, “Ecologically Unequal Exchange,
Ecological Debt, and Climate Justice. The History and Implications of Three
Related Ideas for a New Social Movement”, International Journal of Comparative
Sociology 50(3-4), 2009, p. 385-409.
Rocha, Marcia, amb Mario Krapp, Johannes Guetschow, Louise Jeffery, Bill
Hare, Michiel Schaeffer, Historical Responsibility for Climate Change – from
countries emissions to contribution to temperature increase, Climate Analytics,
novembre 2015, disponible a
Ruiz Robledo, Agustín, “Un componente especial de la Constitución económica:
La protección del medio ambiente”, Revista Andaluza de Administración Pública
14, 1993, p. 27-53.
Stec, Stephen, “Environmental justice through courts in countries in economic
transition”, Jonas Ebbeson, Phoebe Okowa (eds.), Environmental Law and
Justice in Context, Cambridge University Press. Cambridge, Nueva York, 2009,
p. 158-175.
Steffen, Will, “A Truly Complex and Diabolical Policy Problem”, John S. Dryzek,
Richard B. Norgaard, David Schlosberg (eds.), The Oxford Handbook of Climate
Change and Society, Oxford University Press. Oxford, 2011, p. 21-37.
Stiglitz, Joseph, The Price of Inequality, Norton. Nueva York, Londres, 2013.
Taylor, Peter J., amb Colin Flint, Geografía política. Economía-mundo, estado-
nación y localidad, Trama. Madrid, 2002 (2ª. edición castellana a cargo de Adela
Despujol Ruiz-Jiménez y Heriberto Cairo Carou).
Toledo, Víctor M., “El metabolismo social: una nueva teoría socieconómica”,
Relaciones 136, 2013, p. 41-71.
Torres del Moral, Antonio, “Naturaleza jurídica de los derechos constitucionales”,
Francisco Balaguer Callejón (coord.), Derecho constitucional y cultura. Estudios
en homenaje a Peter Häberle, Tecnos. Madrid, 2004, p. 497-516.
United Nations Environment Programme, The Status of Climate Change
Litigation – A Global Review, 2017.
J. Jaria Manzano RCDA Vol. IX Núm. 2 (2018): 1 – 34
34
Wallerstein, Immanuel, El moderno sistema mundial. I. La agricultura capitalista
y los orígenes de la economía-mundo en el siglo XVI, Siglo XXI. Madrid, 2010
(2ª. edición castellana a cargo de Antonio Resines).
Wespi, Kaspar, Die Drittwirkung der Freiheitsrechte, Schulthess. Zurich, 1968.
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba