Xavier Lamuela, «Estandardització i establiment de les llengües»
| Autor | Emili Boix |
| Páginas | 318-320 |
Page 318
Xavier Lamuela, Estandardització i establiment de les llengües, Barcelona, Edicions 62.
Deixar les coses clares, «desplegar les cartes sobre la taula i buscar les cartes marcades», és el que pretén Lamuela en aquest llibre sobre què és una llengua hegemònica, una llengua establerta, en la seva societat. Que el català sigui tan hegemònic al seu territori com el txec a la República Txeca és el seu objectiu. Que, en paraules de Josep Murga-des, «els ciutadans hi siguin discriminats en primera i inexcusable instància en català, i només subsidiàriament en tantes altres llengües com convingui».
El problema clau i d punt de partida de la política (lingüística) és el poder, l'Estat. Desemmascarar en primer lloc el poder ideològic del més fort «que deix[a] les mans lliures al qui el té d'entrada», [...] «l'exercici del poder dels petits és irritant mentre que el dels grossos pertany al domini de les coses òbvies i in discutides». No debades a partir del poder és possible solucionar (en gran part, però no totalment) problemes d'estandardització i codificació d'una llengua, evitar, per exemple, que desapareguin els parlants nadius del català al Rosselló com pràcticament ja ho han fet els habitants de l'Occitània de Georges Brassens o Paul Valéry. No per atzar entorn del poder s'articula la reflexió teòrica sobre un bon enfilall de conceptes de socio-lingüística que en el llibre Lamuela va desgranant, classificant i definint amb precisió. Quina llàstima que el detallisme i fins i tot conceptuositat del text ens recorden massa que la mare del llibre és l'apartat teòric d'una tesi doctoral sobre el friülà, dens, complet i de lectura un xic feixuga per al públic d'una col·lecció anomenada «Llibres a l'Abast». Lamuela era molt més clar i a l'abast en les seves columnes d'opinió quinzenals que van aparèixer al Diari de Barcelona a començament dels anys noranta (per cert, quan les publicarà algú?)
Un dels punts més atractius del llibre és la diversitat i heterodòxia de tradicions en què l'autor ha pouat. A part del mestre Aracil, molts dels autors en què es basa La-muela són germànics, txecs, italians i occitans (europeus i perifèrics, doncs) i, molt menys del que és normal, anglosaxons o nord-americans (els autors de la sociolingüística que remena les cireres, per entendre'ns). Llengua, llengua nacional, referencial, llengües per distància i per elaboració, la comunitat lingüística, la subordinació, la funció discriminant de les llengües, la modernització social, les fases de la planificació lingüística, són alguns dels conceptes precisats per Lamuela. El concepte de normalització, per exemple, és atacat perquèPage 319s'ha tornat inútil de tan imprecís. Aquest arsenal teòric permet a La-muela aclarir molt bé les alternatives i debats sobre política lingüística: l'artificialitat dels models de llengua, per exemple.
El marc teòric del treball de La-muela em sembla utilíssim perquè puguem descriure amb millors eines el conflicte lingüístic als països de llengua catalana. Em pregunto, però, si el seu missatge serà «entomat» pels sectors amb poder, o pels sectors de la població ocupats i pre-cupats per la llengua catalana. El seu treball, com d'altres recerques acadèmiques en sociolingüística que han aparegut en els darrers anys, planteja la qüestió de la divisió entre els qui «pensen» sobre l'ús lingüístic i la pràctica de la política lingüística. El tema és significatiu en l'anomenada «sociolingüística catalana», perquè aquesta escola fou considerada en els seus inicis —en el context únic de la transició política espanyola dels anys setanta— com una combinació de pràctica i teoria sociolingüística (veg. La sociolingüística catalana (1979), de Georges Kremnitz). La posició de partida de Lamuela és la distanciada d'un universitari, però també la d'un il·lustrat catalanista que vol evitar els simplismes futbolístics en què ràpidament l'afirmació d'un «nosaltres» és interpretada com un «no als altres».
Lamuela afirma que fins i tot en els casos en què només s'aspiri a una expansió limitada de la llengua subordinada, és indispensable implicar-hi el conjunt de la població i establir noves normes de distribució del poder en la societat (pàg. 110). Precisament perquè l'autor aspira que el català sigui la llengua hegemònica del seu territori (una llengua «establerta», en lloc del terme tan desgastat de «llengua normalitzada» ) i perquè fer la truita d'aquesta hegemonia comporta trencar molt ous, i guanyar la participació de la majoria de la població, trobo a faltar que doni pistes sobre com es pot aconseguir aquesta adhesió: qui té interessos a no trencar o a trencar els ous? El «mentrestant» —els mitjans— hauria de ser tractat amb tanta cura com la descripció dels objectius finals. Si no, la fita final queda per a les calendes gregues. Si no, el mateix analista de l'establiment de la llengua corre el risc de ser el nowhereman de la cançó dels Beatles, com ho solen ser els codificadors de despatx (pàg. 166). És significatiu que Lamuela conclogui el volum (també a la pàg. 166) amb la conclusió brusca següent: «Té raó Dafydd Glyn Jones (1988: 169), que, després d'haver discutit els problemes socioestilís-tics del gal·lès, observa: "Deixeu en pau la nostra llengua", insta el títol americà d'una moderna introducció a la lingüística. Els parlams del gal·lès farien bé de fer cas d'aquesta injunció, sempre que no s'oblidin mai d'afegir-n'hi una altra: «[...] i canvieu el món».
Page 320
La seva visió «des de dalt» de l'ús lingüístic, des d'un marc conceptual exterior al que tenen els seus protagonistes, ha de ser complementada per les dades de la tradició antropològica que ha estudiat les pràctiques i ideologies lingüístiques més quotidianes, aquelles que reflecteixen, distorsionen o resisteixen les ideologies dominants. La gran diversitat de visions de la llengua com a símbol que conviuen, coexisteixen i s'enfronten a la societat catalana em fa creure que certs termes emprats per Lamuela poden ésser malinterpretats i mistificats, o simplement malentesos, amb facilitat. Proposo que així, com alguns textos d'antropologia de la llengua en català eviten emprar el terme grup ètnic per referir-se als grups et-nolingüístics de la societat catalana, també s'evités d'usar el terme funcions discriminadores en català. Per què no usar un terme amb menys connotacions negatives?
