La incidencia de la técnica legislativa en el llenguatge jurídic

Els estudis de técnica legislativa, com a branca especialitzada d'un saber mes ampli i general, la ciencia de la legislado,¹ son una conseqüéncia directa de la crisi de l'Estat del benestar en una de les seves facetes: la crisi de la legislació. Aquesta crisi provoca una decadencia de la Uei com a ínstrument jurídic, decadencia que ja es va comencar a manifestar amb intensitat a partir de la segona meitat del segle xix quan es criticava la manca de racionalitat de la llei i del codi com a instrument exhaustiu, complet i amb vocació d'eternitat, ja que el codi i les Ueis envelleixen, no son complete, teñen llacunes i contradiccions; en aquest sentit es va considerar que a la pressuposada racionalitat de la llei no li quedava mes refugi que la interpretació del dret.²

Aquesta decadencia s'accentua encara mes a partir de 1'adveniment de l'Estat del benestar, en el sentit que l'Estat passa d'espectador a protago-Page 12 nista de la vida económica, de manera que la regulado jurídica penetra en diversos aspectes de l'activitat económica, cultural, professional, etcétera, i suposa 1'extensió de la normativitat a esferes abans exemptes. En poques paraules es pot dir que el punt de partida d'aquest moviment d'idees el constitueix una consciéncia generalizada sobre l'existéncia d'una degradado deis nivells de qualitat de la producdó normativa a causa de la massificadó i l'acceleradó de la tasca legislativa, que dona lloc a problemes d'inconsisténcies, redundáncies, una redacció defectuosa de la norma que la fa incomprensible o inviable, etcétera... Així, amb la idea que existeix un creixent i perillos augment deis defectes técnics en les normes jurídiques, n'estudiarem des de les causes fins a les possibles vies de millora. I és per aixó que resulta important vigilar, entre altres aspectes, el lienguatge legislatiu.

La técnica legislativa³tractará de buscar soludons a aquests defectes de qualitat en la producció normativa i per aquesta rao haurá d'analitzar les fases per les quals transcorre el «missatge»'1 legislatiu des que es forma i es transmet correctament al seu receptor; entre les quals hi ha la que aquí es posará en relleu: la seva formulado lingüística, tenint en compte que els problemes que es deriven d'un incorrecte lienguatge normatiu incideixen greument en la seguretat jurídica, faciliten el désconeixement de la llei per la seva incomprensibilitat.

Pero abans d'entrar a delimitar el camp d'actuació del lienguatge legislatiu, l'haurem de diferenciar del lienguatge deis juristes (1), després estudiar les relacions existents entre les normes jurídiques i el lienguatge (2), l'íntima connexió que hi ha entre el lienguatge jurídic i l'ordinari (3) i, d'aquesta manera, establir una dassificació deis termes emprats peí lienguatge jurídic ⁴) i quin ha de ser l'objectiu de la técnica legislativa en materia de lienguatge jurídic: la consecució de la claredat lingüística de la norma ⁵).Page 13

Ja que s'expressen a través del llenguatge, és notori que les operacions relacionades amb el dret teñen un suport lingüístic. Per aquest motiu existeix un interés per analitzar qüestions que teñen per objecte el Uenguatge jurídic, tenint present que aquest no és homogeni, i hi podem trobar tipus de documents i de solucions lingüístiques ben diferencíades en la redacció legislativa, en la redacció judicial, etcétera.5

Dins del llenguatge del dret, es poden separar, segons una distintió ja dássica efectuada per primera vegada per B. Wróblewski, dos grans grups de llenguatges: el legal (o normatiu) i el dels juristes. Mentre que el primer és aquell amb el qual s'escriuen les normes, el segon fa referencia ais llenguatges (el de les detissions d'aplicació del dret, el processal, el juridicodoctrinal, etcétera) a través dels quals els professionals del dret parlen d'ells.⁶

El llenguatge legal i, en general, el llenguatge de les normes es manifesta en el fet que, en tots els camps del dret, la llengua de la práctica jurídica es recolza en la de les liéis, enteses en el sentit de normes jurídiques.⁷Així es pot parlar d'un llenguatge jurídic, que tindria com a base el llenguatge legal (entes en sentit ampli, com a llenguatge de les normes jurídiques), i d'un llenguatge sobre el llenguatge legal, que es pot denominar com a metallenguatge, i que inclouria el deis juristes.⁸

El llenguatge que s'utilitza per a la redacció de les normes forma part del llenguatge jurídic, i s'ha de situar en el marc deis llenguatges d'especia-Page 14 litat. Per llenguatges d'especialitat s'entén cadascuna de les varietats que la llengua adopta com a instrument de comunicació formal i funcional entre especialistes d'una matèria determinada.⁹

En les pròximes pàgines m'ocuparé únicament del llenguatge legal, és a dir, de quina és la forma de redactar els textos normatius, tenint en compte que les persones que, com a part de la seva feina habitual, han de redactar sovint documents convé que assoleixin un bon nivell de preparació en aquests aspectes a partir d'una pràctica en la lectura i en la redacció de textos i d'un aprenentatge de les tècniques de disseny i dels recursos d'estil.¹⁰

Seguint von Wright s'entén que l'activitat característica dels actes normatius és una activitat verbal que consisteix en l'ús d'un cert tipus d'enunciats amb el propòsit de promulgar una norma o prescripció.¹¹En el cas de la major part de les normes jurídiques s'acudeix al llenguatge amb la finalitat de promulgarles, però, tal com afirma Nino,¹²d'això no s'infereix que, perquè existeixi una norma, s'hagi hagut de realitzar necessàriament un acte lingüístic. Moltes vegades les normes no es verbalitzen, sinó que es pressuposen implícitament quan es reacciona en determinat sentit davant unes determinades circumstàncies (és el que passa amb les normes consuetudinàries).

En aquest punt seguiré la distinció efectuada per Austin i que desenvolupa Searle, quan diferencia dins dels actes lingüístics entre actes d'emissió, actes ilocucionaris i actes proposicionals. D'acord amb aquesta distincióPage 15 s'ha de tenir present que els actes d'emissió consisteixen simplement a emetre seqüències de paraules -i per tant no són els que en aquestes pàgines ens interessaran-; en canvi, són els actes Uocucionaris (enunciar, preguntar, manar, prometre, etcètera) i els proposicionals (referir i predicar), que consisteixen característicament a emetre paraules dins d'oracions, en determinats contextos, sota determinades condicions i amb determinades intencions, que aquí s'analitzaran en relació amb la promulgació de normes jurídiques. A més, i correlativament a la noció d'actes ilocucionaris, hi ha la noció dels actes perlocucionaris, és a dir, les conseqüències o efectes que aquests actes tenen sobre les accions, pensaments, etcètera... dels oients, i que s'estudiaran en relació amb la funció pragmàtica del llenguatge.¹³

Però l'estructura del llenguatge i la manera com s'utilitza es projecten més enllà de les paraules i incideixen en el funcionament i l'operativitat de la norma. Per això, la correcció del llenguatge és també una garantia de seguretat jurídica, i al mateix temps un element d'integració social de la norma, que va dirigida al jurista i també al ciutadà, de manera que el text formulat mitjançant el Uenguatje legal s'ha d'adaptar a les característiques dels seus destinataris, perquè s'ha de valorar que un text legal o una disposició no és una obra tancada dins d'ella mateixa, sinó que té una destinació pública i uns usuaris previsibles. Així, doncs, els textos han de ser intel·ligibles per ells mateixos, i s'ha de prestar atenció especialment a la precisió, la claredat i l'accessibilitat lingüístiques.¹⁴Per això Aarnio destaca que per comprendre correctament les normes s'ha d'entendre en primer lloc el significat de les expressions lingüístiques, perquè solament així és possible entendre el comportament humà, i qualifica aquest enteniment com a «dual»: per entendre l'acció, s'ha d'entendre el llenguatge.¹⁵

Les normes solament poden ser expressades mitjançant algun llenguatge. Una manera de concebre les normes consisteix a caracteritzarles com a significats d'expressions lingüístiques usades per prescriure, és a dir, per qualificar com a prohibides, obligatòries o permeses determinades conductes o estats de coses que en resulten. És la denominada concepció hilètica de les normes. Per aquest motiu, i seguint aquesta concepció, aquí es distingirà entre la formulació de la norma com una expressió lingüística i la norma com el significat d'aquella expressió. Això implica que solament es pot parlar de normes una vegada s'hagi interpretat d'una manera unívocaPage 16 les formulacions normatives, ja que s'identifiquen les normes amb els significats de les expressions lingüístiques.¹⁶

D'aquesta forma, podem distingir entre normes i proposicions sobre les normes, allò que es denomina com a «proposicions normatives», ja que les paraules compleixen el seu paper de comunicar idees¹⁷no aïlladament, sinó formant part d'oracions (les oracions són conjunts de paraules ordenades segons determinades lleis gramaticals) í es poden utilitzar amb finalitats molts diverses.¹⁸Quan l'oració s'utilitza amb la finalitat de descriure alguna cosa el seu significat es designa amb el nom de «proposició».¹⁹

Les normes es poden utilitzar prescriptívament, però les proposicionsPage 17 són usades descriptivament. Encara que tant una com l'altra poden ser expressades mitjançant les mateixes paraules, les seves propietats són diferenciables; perquè les normes no són veritables ni falses, però poden ser vàlides o invàlides, obligatòries o no, etcètera; en canvi, les proposicions normatives són veritables o falses, i no té sentit dir que són vàlides o obligatòries.²⁰

S'ha de partir de la base que la qualitat d'una norma es manifesta no solament en la seva claredat semàntica i sintàctica (ús adequat del llenguatge), sinó també en la seva claredat normativa (clara expressió de la seva condició de norma, del seu contingut i de la seva vigència).²¹

En les properes pàgines s'analitzaran breument els problemes sintàctics, semàntics i pragmàtics dels textos legislatius.²²Per això, en primer lloc s'estudiarà l'estructura gramatical de les normes; posteriorment es passarà a veure el significat de les paraules que conformen l'oració que circumscriu la norma (perquè les paraules individuals no tenen significat independent, solament tenen un significat abstret de les expressions en què apareixen, de la seva contextualitzadó, de manera que s'ha de tenir present que el significat d'una expressió depèn de l'ordre de les paraules i de la manera com aquestes estiguin connectades);²³i, finalment, s'examinarà la utilització correcta del llenguatge normatiu per a la consecució de finalitats o objectius.

No hi cap dubte que el llenguatge legal és part del llenguatge ordinari,²⁴amb el qual s'expressa la legislació de què es tracti; és el resultat dePage 18 l'activitat del legislador que formula els textos dels actes normatius. Fins i tot s'afirma que, en realitat, el llenguatge del dret d'una comunitat no és més que un subconjunt del llenguatge natural d'aquesta comunitat.²⁵No és un llenguatge artificial o simbòlic (com el de les matemàtiques o la lògica) i per aquest motiu no pot ser exacte.²⁶Però, malgrat això, no el podem deixar de banda, ja que pot resultar útil al dret. Un exemple el trobem en el cas de la informàtica jurídica, disciplina relativament recent però que va incrementant la seva importància de manera progressiva.

En el pla de la tècnica legislativa, la informàtica jurídica pot contribuir a la normalització del llenguatge legal en possibilitar el control de la unicitat, la precisió i la claredat formals de les expressions normatives.²⁷S'ha de tenir present que un ideal en la futura redacció de normes jurídiques pot consistir en l'adequació entre un perfecte ús de la llengua i la claredat dels elements utilitzats suficientement significatius com per poder ser emprats com a identifkadors a efectes informàtics.²⁸

Malgrat aquesta íntima connexió entre ambdós, el llenguatge jurídic és, en relació amb el comú, un Llenguatge especialitzat com un llenguatge natural tecnificat. És cert que es basa en d llenguatge ordinari (els termes amb els quals s'expressen les normes tenen el fonament semàntic i sintàctic en el llenguatge comú), però també ho és el fet que posseeix determinadesPage 19 característiques pròpies que fan possible caracteritzarlo com a llenguatge tecnifícat. En aquest sentit, el llenguatge legislatiu també inclou una terminologia pròpia, específicament jurídica.²⁹Respecte a la relació entre ambdós llenguatges, Wróblewski afirma que el llenguatge legal no té peculiaritats sintàctiques, però sí alguns caràcters semàntics a causa de la influència del legislador en formar els significats d'alguns dels termes que utilitza. També considera que es donen peculiaritats pragmàtiques en aquest llenguatge, ja que s'utilitza majoritàriament en el discurs legal i no en la comunicació diària. ³⁰

L'ús de termes del llenguatge ordinari com a base o sosteniment fonamental del llenguatge legislatiu es justifica pel fet que si els ciutadans estan subjectes a l'ordenament jurídic i la ignorància de les lleis no excusa del seu compliment, cada norma ha d'estar redactada en un llenguatge que els seus destinataris puguin entendre. Per això el llenguatge jurídic necessita assumir el valor comunicatiu del llenguatje ordinari.³¹Les normes i, en general, qualsevol producció textual que es proposa intencionadament la tasca d optimitzar un text amb l'objectiu d'aconseguir una major comprensibilitat, han de tenir present la base de coneixements que presumiblement tindrà el receptor, desitjar d'una manera més conscient i reflexiva que comPage 20 succeeix habitualment, i han de dirigirhi les formulacions escollides.³²Per tant, les normes s'han de redactar utilitzant el sentit propi de les paraules en el llenguatge comú, més accessible a la comprensió dels ciutadans,³³de manera que la funció social del dret es veuria avui seriosament compromesa si les normes fossin formulades de manera que solament un grup molt petit «d'iniciats» pogués comprendreles. A més, perquè la llei sigui expressió de la voluntat popular en un estat democràtic, ha d'ésser expressada en la forma més intel·ligible per a tothom, de manera que per poder ser obeïda la norma ha de poder ser entesa.³⁴

Però, no obstant això, no s'ha d'oblidar que la preocupació per temes relacionats amb el llenguatge legislatiu no és nova, ja que el llenguatge jurídic resulta de vital importància des del moment en què la legislació es basa en lleis escrites i decau el predomini dels costums de l'Edat Mitjana. Es pot assenyalar que Beccaria³⁵ja considerava que la llei havia de ser única, senzilla, redactada en forma concloent i fàcil d'entendre, i que no hi havia cosa més perillosa que aquell axioma comú que és necessari consultar l'esperit de la llei; o que Bentham³⁶afirmava que tot el que es diu dret no escrit és una llei que governa sense existir, que els simples ciutadans no poden conèixer, perquè les lleis escrites són l'expressió d'una voluntat positiva, que qui ha de fer-Page 21 ne la regla de la seva conducta, l'ha de conèixer amb anticipació; d'aquesta manera Bentham relacionava la publicació de la llei amb el coneixement per part dels seus destinataris, la qual cosa comporta la certesa en el dret.³⁷Per la seva banda, Diering³⁸relacionava la claredat en la redacció de la norma amb la facilitat que comportava per a l'aplicació de les normes generals a cada cas concret, de manera que preconitzava que s'havia d'intentar que les lleis fossin clares, precises i detallades, ja que, com més complex i obscur sigui un dret, de tal manera que en dificulti la comprensió a qui ha d'aplicarlo, més defectuosa serà la seva aplicació.

Un llenguatge legislatiu intel·ligible serà, per tant, la base per respectar el principi de seguretat jurídica; principi que es configura com un dels pilars bàsics de l'Estat de dret i que es concreta, tal com assenyala Pérez Lufio,³⁹en exigències objectives de correcció estructural (formulació adequada de les normes de i'ordenament jurídic) i correcció funcional (compliment del dret pels seus destinataris i especialment pels òrgans de la seva aplicació). Juntament amb aquesta dimensió objectiva, la seguretat jurídica es presenta, en la seva accepció subjectiva -encarnada per la certesa del dretcom la projecció en les situacions personals de les garanties estructurals i funcionals de la seguretat objectiva; per això es requereix la possibilitat del coneixement del dret per mitjà de la seva publicitat.

Partint de les paraules que componen la norma, els termes del llenguatge legislatiu es poden classificar en termes del llenguatge ordinari, termes pertayents a una determinada ciència o tècnica i termes tecnicojurídics.⁴⁰Page 22

Són termes del llenguatge ordinari aquells propis de la llengua en què la llei és formulada i que es troben en la comunicació diària. Les normes jurídiques, que obliguen, prohibeixen o autoritzen determinats comportaments, es componen de paraules que tenen les característiques pròpies del llenguatge ordinari. Això és així perquè es busca el seu major grau de comprensió.

Són termes tècnics els propis d'una determinada ciència o tècnica i que normalment estan al marge del llenguatge ordinari. La terminologia tècnica de les normes no solament és de procedència jurídica, sinó també de sectors tecnificats i especialitzats de la realitat social amb vocabularis propis. Irrompeixen així en el llenguatge legislatiu terminologies científiques i econòmiques, i les lleis s'adapten al lèxic particular de la matèria regulada. L'ús d'aquests tecnicismes no jurídics en el llenguatge legal pot portar a la manca de claredat; no obstant això, la realitat és que el lèxic tècnic no jurídic es manifesta en les normes segons la regla següent: com més especialitzat és el contingut de la norma, més determinat i especialitzat es va fent, i el mateix succeeix amb el cercle de destinataris immediats⁴¹Això no significa, però, negar el caràcter general de la norma jurídica. És evident que la regulació legal, encara que sigui especialitzada, va destinada a tots els ciutadans, però també és evident que la seva eficàcia real es desplega sobre els professionals o experts en la matèria regulada en la norma en qüestió. D'aquesta manera, la intel·ligibilitat de les normes rau no tant en el fet que puguin ser compreses d'immediat per tots els ciutadans, com en el fet que no puguin serho, a causa de la seva deficient redacció, per aquells que en són els destinataris més directes.

I, per últim, són termes tecnicojurídics els que, malgrat formar part de l'ús ordinari del llenguatge, la seva connexió amb el dret fa que, o bé conservin solament una de les diverses accepcions que tenen en el llenguatge ordinari, o be adoptin un sentit més restringit i precís.Page 23

Es critica la falta de qualitat del llenguatge legal i s'afirma que aquest és obscur, imprecís i gramaticalment incorrecte. Les tres característiques que han de presidir un bon llenguatge legal són la claredat, la precisió i la correcció lingüística.⁴²

La claredat i la precisió en l'ús del llenguatge són necessàries per garantir el principi de seguretat jurídica i la certesa del dret. Per densa que sigui la matèria i complexa la tècnica jurídica, el redactor del text legal s'ha d'orientar vers el principi d'intel·ligibilitat de les normes. Ara bé, l'interès per fer comprensible la norma pot, en algun cas, perjudicarne la precisió i amenaçar, també, el principi de seguretat jurídica.⁴³S'han de conciliar ambdues exigències; així, encara que la intel·ligibilitat ha de ser prioritària per sobre la seguretat, i un cert marge d'indeterminació afavoreix l'ajustament temporal de les normes a la realitat social, cal aturar no l'ús ponderat sinó l'abús de conceptes jurídics indeterminats i el recurs a l'ambigüitat en la redacció de les normes, que tant abunda en el nostre dret.⁴⁴

El legislador en un estat social i democràtic de dret, on conflueixen diverses forces polítiques i socials, recorre freqüentment als conceptes jurídics indeterminats per tal de prendre decisions legislatives que siguin conformes amb la majoria política i trasllada en aquests casos l'última decisió sobre el contingut de la norma als jutjes i als tribunals, que són els qui hauran de delimitar aquests conceptes. Així, es desplaça la responsabilitat legislativa a la decisió jurisprudencial i s'afecta greument el principi de seguretat jurídica (perquè els ciutadans a qui va dirigida la norma en qüestió no tenen possibilitat de conèixer amb exactitud quin és el seu contingut un cop aquesta ha estat aprovada).

Per tal d'assolir la claredat lingüística de les normes, cal investigar els defectes que pateixen, partint de la premissa que qualsevol llenguatge i qualsevol text lingüístic pot ser investigat des de tres dimensions:⁴⁵Page 24

- la sintàctica, que estudia l'estructura i relacions entre els símbols. Aquesta part de la investigació s'ocupa únicament de les relacions dels signes lingüístics,

- la semàntica, que estudia la relació entre els símbols i el seu significat, del llenguatge amb la realitat. Aquí ens hem de preguntar sobre quin significat té una expressió lingüística; i, finalment,

- la pragmàtica, que estudia la relació entre els símbols i l'ús que se'n fa; és a dir, les disposicions sobre la finalitat per la qual un text pot ser utilitzat i com ha d'ésser creat per tal d'assolir aquesta finalitat.

Aquests tres aspectes de la investigació d'un llenguatge es troben interrelacionats de la manera següent: la pragmàtica pressuposa la sintaxi i la semàntica; i la semàntica pressuposa la sintaxi.

Els defectes de qualitat del llenguatge legal no solament provenen de l'ambigüitat i la vaguetat de les paraules -defectes comuns al llenguatge ordinari-, sinó que a més el llenguatge legal presenta causes específiques d'indeterminació lingüística. Es tracta de problemes semàntics que poden provenir de la tècnica legislativa pròpia de cada ordenament jurídic, en ía mesura en què aquests inclouen termes amb significats pròpiament jurídics; així com de problemes sintàctics que es deriven del mal ús de les estructures gramaticals pròpies del llenguatge ordinari; i també de problemes pragmàtics relacionats amb la dificultat de preveure quina pot ser la millor redacció de la norma per tal que faciliti que es puguin assolir, amb ella, els objectius que es proposa (un resultat adequat).

En primer lloc, em referiré a l'ús de tecnicismes en el llenguatge legal. Aquest llenguatge tècnic conté termes que, o bé són solament utilitzats en aquell àmbit i, per aquesta raó, apareixen rigorosament definits, o bé són termes usats en el llenguatge comú però utilitzats de tal manera que, en un àmbit especialitzat i en virtut de definicions, tenen un ús determinat, més rigorós i unívoc que el seu ús en el llenguatge comú.⁶²D'aquesta manera, el redactor de la norma ha de buscar un equilibri entre el tecnicisme necessari (que és garantia de la seva precisió) i el llenguatge ordinari (que és garantia de la seva comprensió); no ha d'incòrrer en tecnicismes jurídics superflus i, si n'utilitza, ha d'ajudarse de definicions per tal d'explicar elPage 30 lèxic utilitzat. Atès que resulta inevitable la utilització de termes tècnics en el llenguatge legal, un instrument que caldrà tenir present seran les definicions efectuades pel legislador en la mateixa norma, per tal d'afavorir la seva comprensibilitat.⁶³

Cal tenir present que la proporció de paraules utilitzades de forma exclusiva pel dret és molt migrada, ja que en la seva majoria es corresponen al lèxic comú, que el dret modula semànticament amb accepcions pròpies, de manera que la tecnicitat del llenguatge legal no el lliura d'existir en l'entramat del llenguatge ordinari.

A tot això es poden afegir els problemes de mala qualitat de les normes que es deriven de l'ús excessiu de majúscules; la utilització abusiva de sigles, neologismes i eufemismes; la no-sincronítzació o la utilització incorrecta dels temps verbals, emprant sovint el temps futur com si fos quelcom venidor i no present; les construccions artificioses, llargues i confuses dels paràgrafs o l'alteració capritxosa de l'ordre lògic dels sintagmes, entre d'altres.⁶⁴Per aquest motiu, en els textos legals ha d'existir una preocupació per la selecció del contingut i de la forma lingüística amb què es presenta. Aquesta actitud de control de l'expressió aconsella i facilita la concisió.⁶⁵Page 31

La tècnica legislativa, de forma general, ha de facilitar la tasca del legislador a l'hora d'elaborar les lleis; pretén dotar de seguretat i previsibilitat la feina de l'intèrpret i aplicador del dret en el moment d'identificar la norma; i, a la vegada, atès que el dret es manifesta a través del llenguatge amb una pretensió de comprensibilitat i intel·ligibilitat, és imprescindible que les normes siguin enteses pels destinataris, que no són solament els operadors jurídics, sinó tots els ciutadans, ja que d'una altra manera es veuria seriosament perjudicat el principi de seguretat jurídica i el A'ignorantia iuris non excusat. D'aquí que el llenguatge legal sigui la base per iniciar una elaboració correcta de normes jurídiques, en el sentit de produir normes de qualitat, facilitantne d'aquesta manera la posterior interpretació i aplicació. Però és més, perquè la intel·ligibilitat pot ser un factor clau per incrementar l'acceptació de la norma per part dels que en seran els destinataris, ja que com més clarament estigui redactada la norma, més possibilitats tindrà de ser acceptada.

Per acabar, només voldria posar en relleu que els problemes d'interpretació i aplicació són en gran part conseqüència directa de la defectuosa redacció de les lleis i que caldrà, per tal de sistematitzar els ordenaments jurídics actuals -heterogenis i complexos-, canviar la mentalitat legislativa (en el sentit d'elaborar normes de qualitat) en molts aspectes, però sobretot en alguns dels que hem tingut ocasió d'analitzar en aquestes pàgines, i que per tal de millorar la qualitat del llenguatge jurídic caldrà no només observar quins són els seus defectes més característics, sinó també intentar establir uns criteris per tal d'evitarlos; per això s'han dictat algunes directrius de tècnica legislativa.⁶⁶Page 32

-------------------------------------

[1] Disciplina jurídica que té per objecte Pestudi de la legislado en el seu aspecte avaluatiu, institucional i procedimental, és a dir, el procés general de producció de liéis i normes jurídiques. Aixíla caracteriza Pagano a «Rtpensare la técnica legislativa anche in fimzione della informática giuridica», en el IV Congrés Internacional sobre Informática i Reglamentacions Jurídiques, Roma, 1988, citat per López Muñiz de Mendizábal, B. i Domínguez Luis, J. A., «Técnica legislativa y sistemas expertos», a Revista de las Cortes Generales, núm. 27, 1992, pág. 179.

[2] Sobre les causes que donen Uoc al fracás del codi com a instrument racional i al canvi de paradigma des de la racionalitat del legislador a la racionalitat en raplicació de la llei, vegeu Prieto Sanchís, L., Ideología e interpretación jurídica, Tecnos, Madrid, 1987, pág. 28-29.

[3] La técnica legislativa es planteja com a objectiu roptimització de la producció de les liéis, i sorgeix de la necessitat de donar una resposta practica a Ja crisi de la legislado. Així és com defineix aquesta disciplina M. Atienza a la seva Contribución a una teoría de la legislación, Civitas, Madrid, 1997, pág. 23-25.

[4] Considerar una instancia lingüística com un missatge equival a considerarla com una instancia produida o emesa, no simplemfnt pensada, com un acte de. comunicado lingüística. Cfr. Searle, J., Actos de habla. Ensayo de filosofía del lenguaje, Cátedra, Madrid, 1990,pag:26.

[5] Cfr. Duarte i Montserrat, C, «Consideracions generáis d'estil», a Gretel, La redacció de les liéis, Generalitat de Catalunya, Escola d'Administració Pública de Catalunya, Barcelona, 1995, pág. 12.

[6] Sobre aquest aspecte, Núñez Ladéveze afegeix que el llenguatge dels jurisnes pressuposa a la vegada dos nivells o «usos» lingüístics: el del llenguatge «teoric» dels juristes, és a dir, aquel! en el qual s'estudia el dret, o es procura construirlo, criticarlo, etcétera; pero també aquell altre llenguatge entorn del dret que tracta d'apticarlo, com el deis jutjes i advocats, és a dir, el llenguatge «practic» dels juristes. Vid. Lenguaje jurídico y ciencia social, Alca! editor, Toledo, 1977, pág. 109.

Així mateix, sobre el llenguatge dels juristes, en concret el dels legisladors i del jutje, es pot veure Kalinowski, G., «Sur les langages respectifs du législateur, du juge et de la loi», a Archives de Pkilosophie du Droit, XIX, 1974, especialment pag. 63-66.1, respecte a la normalització en Tus de la llengua catalana per part dels juristes en general, i mes en concret pels advocats, vegeu Tudela, J-, «La ¡lengua professional dels advocats», a Revista de Llengua i Dret, núm. 23, juliol de 1995, pag. 209-212.

[7] Cfr. Martín i Casáis, M., «La fixació de models lingüístics en les directrius de técnica legislativa», a Gretel, La redacció de les liéis, dt., pag. 178.

[8] Cfr. Iturralde Sesma, V., Lenguaje legal y sistema jurídico. Fundación.Cultural Enrique Luño Peña, Tecnos, Madrid, 1989, pág. 30.

[9] C/r. Dimrte i Montserrat, C, «Consideracions generals d'estü», a't., pàg. 11; així com «Els llenguatges d'especialitat», a Revista de Llengua i Dret, núm. 14, juliol de 1990, pàg. 93-109.

[10] Sobre aquestes qüestions, vegeu Duarte, C, Alsina, A. i Sídina, S., Manual de llenguatge administratiu, Generalitat de Catalunya, Escola d'Administració Pública de Catalunya, Barcelona, 1996,4" ed.

[11] C/r. von Wright, Norma y acción. Una investigarien lògica, Tecnos, Madrid, 1979, pàg. 131.

D'acord amb la idea de von Wright, l'ús del llenguatge en certa forma i context genera, dóna existència, a normes prescríptives: pronunciar determinades paraules, sota determinades condicions, suposa realitzar l'acció de prescriure. Però també és important destacar que en el dret existeixen elements que no són prescripcions, com poden ser les definicions. Llavors s'haurà d'acceptar que no tots els actes lingüístics normatius tenen força prescriptiva en el sentit d'ordenar la conducta humana.

[12] C/r. Nino, C. S., Jntroducrión al anàlisis delderecho, Àrid, Barcelona, 1992, pàg. 245.

[13] Cfr. Searle, J., Actos de kabla. Ensayo de filosofia del knguaje, de., pàg. 32-34.

[14] Cfr. Duarte i Montserrat, C, «Consideracions generals d'estü», cit., pàg. 17.

[15] Cfr. Aarnio, A., Derecho, racionalidady comunicación social. Ensayos sobre filosofia del derecho, trad. de P. Larranaga, Fontamara, Mèxic, 1995, pàg. 15.

[16] C/r. Aichourrón, C. E, i Bulygin, E., «Norma jurídica», a diversos autors, Elderechoyb justícia, ed. d'E. Garzón Valdés i F. J. Laporta, Trotta, Madrid, 1996, pàg. 134-135.

[17] Austin reconeix que les paraules són eines, que hem d'estar preparats contra les trampes que ens posa el llenguatge i que d conjunt de les expressions que utilitzem incorpora totes les distincions que els homes han cregut que podia ser útil fer. Afegeix a més que no s'han de confondre les paraules amb les coses, i que en primer lloc s'ha de conèixer què signifiquen les paraules i què volem dir amb elles. C/r. Austin , J. L., Cosas que bacer con palabrtis, Paidós, Buenos Aires, 1971.

[18] S'ha de tenir present que el llenguatge s'utilitza freqüentment per transmetre informació; però aquesta no és la seva única funció, també pot servir per ordenar, aconsellar, demanar, permetre, etcètera. Una classificació dels usos del llenguatge és la que indica Nino, el qual diferencia entre: un ús informatiu, que es dóna quan el llenguatge s'utilitza per descriure determinats estats de coses; un ús expressiu, que consisteix a utilitzar el llenguatge per tal d'expressar emocions o provocarles en l'interlocutor; un ús interrogatiu, on l'oració té com a funció requerir informació de l'interlocutor; un ús operatiu, que es caracteritza pel fet que pronunciar determinades paraules en unes condicions implica realitzar l'acció a què es refereixen aquestes paraules; i un ús prescriptiu o directriu, que es dóna quan mitjançant el llenguatge el que parla es proposa dirigir el comportament d'algú altre, o sigui induirlo que adopti un determinat curs d'acció. Òbviament, no perjudica la seva funció de directiu el fet d'assolir o no el seu propòsit. Encara que la directriu resulti ineficaç, continuarà sent una directriu sempre que l'emissor hagi tingut intenció real d'influir en la conducta del destinatari.

El fet que una expressió lingüística sigui o no una directriu és, en bona part, independent del fet que l'oració, des del punt de vista gramatical, estigui en el mode imperatiu. L'ús del verb de l'oració en mode imperatiu és un bon recurs per expressar la intenció de dirigir el comportament del destinatari, però de cap manera és una condició necessària ni suficient perquè una oració expressi una directriu; com tampoc no és necessari utilitzar expressions deòntíques com «obligatori» o «prohibip>; o modals, com «necessari», «possible», «impossible», per expressar una directriu. Vid. Ni no, C. S., Introducción al anàlisis del derecbo, al., pàg. 63-65.

[19] Una proposició ha de distingirse clarament d'una asserció o enunciat d'ella. Enunciar i asseverar són actes, però les proposicions no són actes. Una proposició és allò que és asseverat en Tacte d'asseverar, allò que és enunciat en l'acte d'enunciar. C/r. Searle, J., Actos de babla. Ensayo de filosofia del lenguaje, cit., pàg. 38.

[20] Cfr. Alchourrón, CE., i Bulygin, E,, Norma jurídica, cit., pàg. 141.

[21] Cfr. Sainz Moreno, F., «Tècnica normativa: visión unitària de una matèria plural», a La tècnica legisL·liva a debaté, Tecnos, Madrid, 1994, pàg. 43.

[22] Això és així perquè la semiòtica (o ciència que estudia els signes) es divideix en tres parts: la pragmàtica, que considera les relacions entre els signes i els seus intèrprets o usuaris; la sintaxi, que estudia exclusivament les relacions dels signes entre ells; i la semàntica, que s'ocupa de les relacions entre els signes i els objectes denotats per ells.

La semàntica estudia les relacions dels signes amb allò que constitueix la seva interpretació, encara que al marge dels contextos específics en que els signes són usats pels parlants. Aquests aspectes contextuals relatius a l'ús dels signes són, en canvi, l'objectiu d'estudi de la pragmàtica. Cfr. Morris, Ch., Fundamentos de la teoria de los sigrtos, Universidad Nacional de México, 1958, secc. 3.

[23] Cfr. Ross, A., Sobre el derecho y L justícia, Editorial Universitària de Buenos Aires, 1994, pàg. 110 y 119.

[24] J. Wróblewski utilitza l'expressió «natural» per qualificar aquest tipus de llenguatge, diferencíantlo així del llenguatge legal, que presenta elements artificials, encara que tampoc no arriba a ser un llenguatge artificial en sentit estricte, ja que els elements semàntics del llenguatge natural no són eliminats totalment per ell, Vid. «Les langages jurídiques: une typologie», a Droit et Société, Revue intemationale de théorie du droit et de sodologie juridi -que, núm. 28, 1988, pàg. 15-16.

[25] Cfr. Moreso, J. J., «Lenguaje jurídico», a diversos autors, El derecho y la justícia, cit., pàg. 108.

[26] No obstant això, existeixen intents de construir un llenguatge artificial per les normes jurídiques; aquest és el cas d'alguns aspectes de la lògica deòntíca. Sobre aquesta qüestió espot veure Moreso, J. J., ibid., pàg. 11.

[21] Així ho afirma Pérez LuSo, A. E., La seguridad jurídica, Ariel, Barcelona, 1991, pàg, 47.

[28] Els principals defectes de ta redacció actual de les lleis, quant a la seva recerca informàtica, es poden concretar en els punts següents: omissió de paraules, termes o nocions que solament apareixen implícits en el text legal; la utilització de paraules polisèmiques, sense especificar el seu veritable sentit; les referències genèriques a d'altres preceptes legals i les derogacions tàcites. Cfr, López-Muniz Goni, M., «La redacción de las normas en función de su aplicación informàtica», a Documentaríem Administrativa, núm. 199, 1983, pàg. 429-438.

Sobre els problemes de l'ús de la informàtica en la redacció de textos normatius, vegeu també Muniz de Mendczabal, B. i López-Muniz Goni, M., «Un modulo lingüístico para la búsqueda informàtica del lenguaje natural», a Documentació» Administrativa, núm. 199, 1983, pàg. 367-380.

[29] A mesura que les lleis aborden matèries més complexes i especialitzades, cal recórrer a un Llenguatge tècnic; de manera que el dret ha anat elaborant la seva pròpia terminologia especialitzada, la qual és menys intel·ligible per al ciutadà que el llenguatge comú o ordinari. Cfr. Iturralde Sesma, V., «Cuestiones de récnica legislativa», a Revista Vasca de Administrarien Pública, núm. 24 de 1989, pag. 226; de la mateixa autora, Lenguaje legaly sistema juridico: cuestiones relativas a fa apliasción de L· ley, a't., pàg. 31.

[30] C/r. Wróblewski, J., Constitució» y teoria general de h interpretación jurídica, traducció d'Arantxa Azurza, Cuadernos Civitas, Madrid, 1985, pàg. 41.

[31] De manera que ta racionalitat comunicativa imposa la supressió tant d'expressions inapropiades (humiHiants, discriminatòries, etcètera), com d'expressions impròpies en el llenguatge jurídic (gramaticalment incorrectes). Cfr. Prieto de Pedró, J., Lenguas, lenguaje y derecbo, Civitas, Madrid, 1991, pàg. 106.

La Llei es manifesta amb un llenguatge i aquest ha de comunicar al destinatari un missatge clar. Una llei serà racional des del punt de vista lingüístic quan en oferir un missatge comunica al destinatari el que pretén. Cfr. Atienza, M., Contríbudón a una teoria de L· legisLción, Civitas, Madrid, 1997, pàg. 28-32; en el mateix sentit, vid. Calsamiclia, A., «^Debe ser ta moral el único criterio para legislar?», a Doxa, Cuadernos de Filosofia delDerecho, núm. 13, pàg. 169.

Es tractarà de conjugar els criteris d'una racionalitat pràctica de l'activitat legislativa (en la qual els criteris directors són la facticitat, la utilitat, l'especialitat i l'adequació a la realitat, davant d'un model de racionalitat forma]), la millora de la qualitat de les lleis i el màxim grau de comprensió de les normes per part dels destinataris, ja siguin professionals del dret o ciutadans ílecs. C/r. Ruiz Sanz, M., «De h ciència de U legisL·ción bada la tècnica legislativa-», a Anuario de Filosofia delDerecho, xiv, 1997, pàg. 637-650.

[32] C/r. Busse, D., «La comprensibilitat de les lleis: un problema des del punt de vista lingüístic». Trad. de T. Guilleumas, a Revista de Llengua i Dret, núra. 22, desembre de 1994, pàg. 9.

[33] Sainz Moreno considera que així es desprèn de l'article 3 del Codi civil, de la redacció del qual es dedueix el principi d'intel·ligibilitat de les normes quan es diu que «ks normas se interpretaran según el sentida propio de sus palabras, en reL·ción con el contexto, los antecedentes históricos y legislativos, y L· realidad social del tiempo en que bati de ser aplicadas, atendiendo fundamentalmente al espíritu y finalidad de aquélL·s». C/r. Sainz Moreno, F., «La tècnica normativa: el seu significat dins el context autonòmic», a Tècnica normativa: ei procediment intern d'eL·boració de les normes, Generalitat de Catalunya, Departament de Governació, Comitè Assessor per a l'Estudi de l'Organització de l'Administració, Barcelona, 1991, pàg. 26.

[34] La creixent insatisfacció dels ciutadans davant la «inflació» legislativa o l'obscuritat de les normes i la inseguretat que la seva defectuosa redacció provoca, obliga la doctrina -i els propis legisladora- a estudiar l'eficàcia d'altres tècniques no normatives de control i de canvi social més eficaces i a articular procediments de redacció més respectuosos amb els drets dels ciutadans. Cfr. Zapatero, V., «De la jurisprudència a la legislacions, a Doxa, Cuademos de Filosofia delDerecho, 15-16-1994, pàg. 773. Vegeu també, del mateix autor, «Producción de normas», a diversos autors, El derecho y la justícia, cit., pàg. 161-186.

[35] C/r. Beccaria, C, De los delitós y de hs penas (1764), Alianza Editorial, Madrid, 1993, pàg. 76.

[36] Cfr. Bentham,}., Tratados de legislarien cit/ily penal (1802). Traducció de R. Salas de l'edició francesa d'E. Dumont, Ed, Nacional, Madrid, 1981, pàg. 576.

[37] De la importància de la publicitat de la llei com a garantia del principi de seguretat jurídica i de la seva influència en la codificació, també es va ocupar, entre d'altres, Kant. Sobre aquestes qüestions, vegeu De Lucas, J., «Anotaciones sobre d principio kantiano de publicidad», aDianoia, núm. 1,1987,pàg. 131-148,i «Sobre la leycomo instrumento de certeza en la Sevolución de 1789. El modelo del Code Napoleón», a Anuario de Filosofia del Derecbo, vi, 1989, pàg. 129-134.

[38] Cfr. Ihering, R., «Teoria de la tècnica legislativa» (1858), a Casanovas, P. i Moreso, J. J. (editors) ,El àmbito de lo jurídica. Lecturas de pensamientojurídico contempordneo, Crítica, Barcelona, 1994, pàg. 62-65.

[39] Cfr. Pérhz Luno, A. E., La seguridadjurídica, a't., pàg. 21-27.

[40] Es recull en aquest apartat la tripartició efectuada per Iturralde Sesma, que a la vegada es basa en la divisió efectuada per Gény, qui, a Sciencie et tecnique du droit privépositif, vol. II, Sirey, 1915, pàg. 466-468, distingia entre nocions preses de la vida corrent, nocions extretes de disciplines de la vida social (principalment morals, econòmiques o polítiques) i nocions específicament jurídiques. Així mateix, vid. Iturralde Sesma, V., Lenguaje legal y sistema jurídica: cuestiones relativas a la aplicación de Ux ley, dl., pàg. 44-45.

[41] C/r. Prieto de Pedró, J., «Los viciós del lenguaje legal. Propuestas de estilo», a La calidad de hs leyes, Parlament Basc, Vitòria-Gasteiz, 1989, pàg. 143.

[42] Ibid., pàg. 128.

[43] Per això, tal com afirma Iturralde Sesma, si s'aborda una matèria complexa en termes simples es corre ei risc de provocar ambigüitats significatives, que precisament és el que es tracta d'evitar. Vid. «Cuestiones de tècnica legislativa», cit., pàg. 226.

[44] C/r. Prieto de Pedró, J., Lenguas, lenguaje y derecbo, cit., pàg. 134.

[45] Segons el punt de vista que predomini, s'obtindrà una relació distinta entre normes i llenguatge i, fins i tot, diverses concepcions de les normes: ínscripcionajista (si preval el punt de vista sintàctic), hilètica (quan preval el sentit semàntic de les normes) i expressiva(quan allò més important és la funció pragmàtica de la norma). CJr. Moreso, J. J., «Lenguaje jurídico», cit., pàg. 105-107.

També cal apuntar aquí que va ser Carnap qui va afirmar que si en investigar una llengua fem referència explícita als parlants d'aquella llengua, als seus usuaris, aquesta investigació pertanyerà al domini de l'anàlisi pragmàtica d'aquella llengua. Si pel motiu que sigui es fa abstracció dels parlants, de les seves creences i els seus interessos, i s'examinen tan sols tes relacions que tenen les expressions d'aquella llengua amb les seves extensions o intencions, la investigació pertanyarà a la semàntica. I si fem, fins i tot, abstracció d'aquestes relacions, i ens circunscrivim a l'estudi rMs n^xes que mantenen entre sí els signes de la llengua, l'estudi serà de naturalesa sintàcü^a. Així ho. Irma a Introduction to Semàntics, i ho recullen Acero, J. J., Bustos, E. i Quesada, D., a Introducción a h filosofia del lenguaje, Càtedra, Madrid, 1982, pàg. 177.

Sobre les dimensions del llenguatge es pot veure també Schreiber, R., Lògica del derecho, traducció d'E. Garzón Valdés, Fontamara, Mèxic, 1992, pàg. 22-23.

[46] C/r. Camps i Giralt, O., «Aspectes sintàctics», a Gretel, La redacció de les lleis, cit., pàg. 51.

[47] C/r. Bayo Delgado, J-, «La formación bàsica del ciudadano y el mundo del derecho. Crítica lingüística del lenguaje judicial», a Revista de Llengua i Dret, núm. 25, juliol de 1996, pàg. 62.

[48] Vid. Ros5, A., Sobre el derecbo y la justícia, cit., pàg, 119-122; Iturralde Sesma, V., Lenguaje legal y sistema jurídica. Qüestiones relativas a la aplicación de h ley, dt., pàg. 62-67; així com Prieto de Pedró, J., «Los viciós del lenguaje legal. Propuestas de estilo», ai., pàg. 137.

[49] La utilització de / en el llenguatge legislatiu no és unívoca; pot expressar l'operació de conjunció o la de tot o res. Els textos legals recorren a aquest terme indistintament en un sentit o l'altre. En el primer sentit, la conseqüència jurídica es produeix en relació amb cada un dels arguments de «i», i, per tant, pot donarse igualment per separat; en canvi, en el segon sentit únicament es dóna la conseqüència jurídica si ambdós arguments es produeixen al mateix temps.

Una situació similar es dóna amb l'ús de la connectiva o, que és ambigua, ja que a vegades es pot interpretar amb la funció de disjunció excloent (de manera que l'enunciat és vertader solament si es dóna una de les alternatives que menciona, però no la resta), o amb el significat d'una disjunció incloent (de manera que l'enuniciat és vertader tant si es donen algunes de les alternatives, com si es donen totes elles).

[50] C/r. Carkió, G. R., Notas sobre derecbo y lenguaje, a't., pàg. 28.

[51] C/r. Hart, H. L. A., El concepto de derecbo, traducció de Genaro R. Carrió, Abeledo-Perrot, Buenos Aires, 2a edició, 1963, pàg. 152-153.

[52] C/r. Hart, H. L. A., «El cielo de los conceptos de Ihering y la jurisprudència analítica moderna», a Casanovas, P. i Moreso, J. J. (editors), Elàmbito de lo jurídica. Lecturas depensamienlojurídico contemporúneo, a't., pàg. 114,

[53] L'ambigüitat semàntica consisteix en el fet que una mateixa forma fonètica pot estar associada a diversos significats. També és dóna lloc a ambigüitats equívoques quan una expressió té un significat vulgar relacionat amb el seu ús científic, però diferent d'ell. L'ambigüitat semàntica s'origina moltes vegades en un ús metafòtic de la paraula, però que amb el temps va creant un significat independent de l'original. Cfr. Nino, C. S., Introducción al anàlisis del derecho, cit., pàg. 261.

[54] L'ambigüitat sintàctica pot provenir de t'ordre de les paraules i de la manera com estiguin connectades en l'estructura de l'oració, així com de l'ús de constants lògiques fora del llenguatge lògic.

[55] Cfr. Moreso; J. J., «Lenguaje jurídico», cit., pàg. 110.

[56] Així ho afirma en Cómo hacer cosas con palabras, cit.; afirmació que també recull Hart, H. L. A., a «Eldelo de los conceptos de ïbering y h jurisprudència analítica moderna», C!í.,pàg. 119.

Per la seva banda, Morris va considerar que la pragmàtica tracta de l'origen, els usos i els efectes dels signes dins de la conducta en què es fan presents. Cfr. Morris, Ch., Signos, lenguaje y conducta, Losada, Buenos Aires, 1962, cap. 8, secc. 1.

[57] Austin considerava que els actes perlocatius són aquells en què es dóna la presència de verbs realitzatius (perfomatíve verbs) explícits en la descripció dels actes lingüístics corresponents. Els verbs realitzatius explícits són una espècie de verbs que, quan s'empren en primera persona del singular, més que descriure el tipus d'acció associada amb el verb, permeten portar a terme justament aquesta acció. Çfr. Austin, J. L., Cómo hacer casas con palabras, àt.

Per la seva banda, Chomsky distingeix entre competència (competence) i actuació (perfomance) en la seva teoria del llenguatge; i defineix l'actuació com l'ús real del llenguatge en situacions concretes i la competència com allò que fa possible l'actuació o comportament lingüístic i que es manifesta en aquest. C/r. Cl·lOMSfcy, N., Aspectos de la teoria de la sintaxis, Aguilar, Madrid, 1970, cap. 1, secc. 1.

[58] Çfr. Fiedleh, H., Derecbo, lògica, matemàtica, traducció d'E. Bulygín i E. Garzón Valdés, Fontamara, Mèxic, 1992, pàg. 11-12.

[59] Vid. Acbro, J.]., Bustos, E. i Quesada, D., Introducció» a h filosofia del lenguaje, cit., pàg. 269.

[60] Vtd. Fiedler, H., Derecho, lògica, matemàtica, cit., pàg. 17.

[61] C/r. Schrkiber, R., Lògica del derecho, traducció d'E. Garzón Valdés, Fontamara, Mèxic, 1992, pàg. 26-27.

[62] C/r. Moreso, J. J., «Lenguaje jurídico», cit., pàg. 108.

[63] La definició consistirà en una especificació del significat d'un terme o d'una expressió (seqüència ordenada í ben formada de termes). Cfr. Martino, A. A., Le deflnixioni legislative, Torí, Giappichelli, 1975, pàg. 22.

Per definició legislativa s'entén qualsevol enunciat que, formant part d'un text legislatiu, fixa el sentit dels termes emprats pel legislador.

No és possible parlar de definició legislativa com si es tractés d'una tècnica lingüística única i compacta, sinó que, ben al contrari, existeix una diversitat de tipus que Iturralde Sesma classifica de la manera següent: definició extensional, que és aquella mitjançant la qual s'enumera el conjunt d'objectes als quals es refereix el definiendum; definició per gènere i diferència específica, que és la definició per excel·lència i la més utilitzada, emprant en el definíem termes més generals í abstractes que els que es pretenen definir; definició operativa, que es dóna quan el definiens indica les operacions experimentals que s'han de realitzar per decidir si el definiendum és aplicable o no en un determinat cas; definició connotativa, en la qual el definiens inclou totes les característiques necessàries del definiendum; definició per descripció empírica de l'objecte o situació qualificada; definició per causa de producció, que s'utilitza quan el legislador defineix un terme referintse a l'origen, provínença o procés productiu d'aquest; i definició contextual, que té lloc per mitjà de la interrelació de més d'un enunciat. Cfr. Iturralde Sksma, V., Lenguaje legaly sistema jurídica. Cuestiones relatives a lo aplicación de k ley, a'l., pàg. 51-57. Vid., també, Spector, H., «Definiciones», a diversos autors, El dereehoy la justícia, dt., pàg. 285-291.

[64] Qüestions a què fa referència Priiíto de Pedró, J., a «Los viciós del lenguaje legal: propuestas de estilo», a't., pàg. 130-134; així com Gretbl, La redacció de les lleis, cít.

[65] Cfr. Duarte i Montserrat, C, «Consideracions generals d'estil», «I., pàg. 18.

[66] Les directrius de tècnica legislativa són «un conjunt de regles -normalment reglaments organitzatius interns- sobre aspectes de tècnica legislativa, és a dir, sobre aspectes formals o conceptuals que s'han de tenir en compte en l'elaboració de disposicions normatives. Vid, Martín i Casals, M., «La fixació de models lingüístics en les directrius de tècnica legislativa», a Gretel, La redacció de les lleis, a't., pàg. 172.