Expressió I informació: dos drets entre la societat I l'estat

Els pronunciaments jurisprudencials sobre els límits als drets Fonamentals són coherents amb la condició no absoluta d'aquests. No existeixen drets il·limitats, i, per tant, els drets de l'article 20 CE no són una excepció. Els límits són no solament els que de forma expressa preveu la Constitució sinó també aquells que per una via mediata o indirecta deriven de la norma fonamental, per la necessitat de protegir o preservar d'altres drets i béns jurídics protegits. En aquest sentit, en una de les seves primeres sentències, el Tribunal Constitucional recorda que la llibertat de pensament llibertat per expressar opinions no comprèn la possibilitat «d'exercir sobre tercers una violència moral d'abast intimidatori perquè això és contrari a béns jurídics constitucionalment protegits, com són la dignitat de la persona i el seu dret a la integritat moral (art. 10 t 15 de la CE)».⁵ Afegeix el Tribunal Constitucional que aquesta prohibició afecta «...no solament els poders públics, sinó també els ciutadans, d'acord amb els articles 9 i 10 de la norma fonamental»,⁶ la qual cosa posa en relleu l'abast de l'eficàcia jurídica dels drets fonamentals tractada en pàgines anteriors.

En la resolució dels conflictes que es puguin presentar entre la llibertat d'expressió

1 el dret a la informació respecte a d'altres drets protegits, la posició del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem és, en principi, la de no fixar de forma apriorística els límits. En general, el criteri majoritari gira -en línia hermenèutica semblant a l'emprada per d'altres tribunals constitucionals- al voltant del principi de ponderació (el óalancing, habitual als Estat Units, o l'anomenat Abwàgunspinzip emprat pel Tribunal Federal alemany) sense perjudici d'introduir també el criteri de la posició preferent (la preferredposition, aplicada als Estats Units) del dret a la informació en determinats casos.

-En drets de la personalitat com a límit. A banda de la seva consideració com a drets fonamentals per part de l'article 18.1 de la CE, la protecció normativa dels drets a l'honor,⁷ a la intimitat⁸ i a la pròpia imatge⁹ troba la seva cobertura jurídica: d'una banda en el Codi penal (art. 453 a 467), amb la tipificació dels delictes d'injúries iPage 172 calúmnies per la tutela del dret a l'honor; i, d'una altra, en la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de protecció civil del dret a l'honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge.¹⁰

En relació a la legislació penal, ja fa temps que sectors de la doctrina proposen un replantejament dels límits del dret penal en allò que es refereix al delictes d'injúries, amb la perspectiva posada en un possible transvasament de competències en favor del dret civil, específicament respecte de les injúries menys greus.¹¹

La Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig,¹² és la norma que tutela els drets de la personalitat davant les intromissions il·legítimes que puguin produir-se sobre el que podríem denominar patrimoni moral i personal de la persona. És una Llei aquesta que ha estat objecte de crítica per la majoria de la doctrina jurídica i d'una àmplia contestació per part dels sectors professionals dels mitjans informatius. Aquests han cregut veure una porta oberta a ï'autocensura per la introducció de limitacions constitucionalment no previstes a la llibertat d'expressió i al dret a la informació. I és cert que una bona part de les queixes professionals troben confirmació en defectes jurídics que la Llei planteja. Podem destacar-ne els següents:

- La no-distinció entre fets i opinions per regular les causes d'intromissió il·legítima en els drets de la personalitat de l'individu.

- L'excessiva ambigüitat del seu art. 2.1: concretament, la referència com a criteri interpretatiu per valorar l'existència d'una intromissió, ah usossociab, «atenent l'àmbit que, pels seus mateixos actes, cada perosna mantingui reservat per a ella mateixa i la seva família».

Aquesta formulació afavoreix el subjectivisme en la interpretació d'una demanda per intromissió en els drets de la personalitat; és a dir, fomenta -i l'experiència no ho ha desmentit- una interpretació -per exemple- del dret a l'honor, desvinculada del context general en què la persona desenvolupa la seva activitat. Avui, en el marc del model d'Estat dissenyat per la CE, els drets de la personalitat no poden ser concebuts únicament com una facultat de l'individu aïllat sinó també, i principalment, com aPage 173 drets de coexistència amb l'àmbit social en què actua.¹³ Per aquesta raó, també ofereix notables problemes la formulació continguda en l'article 7.7 d'aquesta Llei quan afirma que tindran la consideració d'intromissions il·legítimes: «la divulgació d'expressions o fets relatius a una persona quan la difami o la faci desmerèixer en la consideració d'altri». Realment una clàusula tan genèrica com aquesta no planteja excessius problemes per ser utilitzada contra qualsevol expressió crítica que qüestioni, per exemple, la trajectòria professional d'un escriptor. En el «fer desmerèixer» hi cap quasi tot; des de la crítica dura i raonada fins a l'insult.

Ara bé, no tots els problemes deriven d'aquesta Llei. No es pot oblidar que alguns òrgans judicials han afavorit una interpetació dels drets de la personalitat més en funció de paràmetres socials propis d'una societat medieval que de ia que conviu en un estat democràtic. Així mateix, tampoc no es pot menystenir l'efecte negatiu d'algunes resolucions judicials de primera instància en què el jutge ha fomentat una concepció essencialment crematística de la Llei, quan ha acceptat demandes per intromissió il·legítima en els drets de la personalitat en què es demanen indemnitzacions desorbitades pel dany moral causat. O, finalment, l'admissió a tràmit de demandes presentades per persones en les quals resulta difícil excloure una actitud clarament especuladora sobre el valor econòmic -per exemple- de la seva intimitat.

Els criteris jurisprudendals sobre els límits dels drets de l'article 20 fonamentats en el respecte als drets de la personalitat han estat producte d'un bon nombre de sentències del Tribunal Constitucional, de les quals es pot deduir, en general, un cos interpretatiu prou definit per resoldre el conflicte entre drets fonamentals. Hi ha encara problemes i dubtes per resoldre, però les línees bàsiques estan ben marcades. A partir dels mètodes interpretatius proporcionats per la jurisprudència de valors i el balanç d'interessos, el Tribunal Constitucional ha elaborat una doctrina que defineix el nucli constitucionalment protegit dels drets de l'article 20, a partir dels punts següents:

- La distinció entre la llibertat d'expressió i el dret a la informació es defineix per l'existència d'elements vaioratius o de naturalesa fàctica que siguin detectables en allò que ha estat objecte de difusió. En aquest sentit, la llibertat d'expressió té per objecte pensaments, idees i opinions, conceptes tots ells d'abast molt ampli, en què s'ha d'indoure com a factor distintiu les creences o els judicis de valor. La component valorativa és, doncs, la que predomina en la llibertat d'expressió.

Per la seva banda, el dret a comunicar i rebre informació veraç versa sobre fets. Tanmateix, en una informació no sempre és clara la línia divisòria entre fets i opinions; aquests dos components no es mostren sempre en estat químicament pur. Aquesta raó motiva que, en els supòsits en què puguin aparèixer barrejats elements d'una i altra significació, l'òrgan jutjador haurà d'atendre, per qualificar el supòsit, quin és l'element (fàctic o valoratiu) predominant.¹⁴ El resultat d'aquesta qualificació jurídica condicionarà la resolució del conflicte dels drets de l'article 20 amb els drets de la personalitat. En aquest sentit, és evident que, per exemple, l'exigència de veracitat no opera amb el mateix grau en el cas de la llibertat d'expressió que respecte delPage 174 dret a la informació; no hi ha opinions que siguin contràries a la veritat, però sí que hi ha comunicació de fets que són erronis.

- El dret a la informació té caràcter preferent sobre eh de la personalitat. Ara bé, aquesta preferència o posició de primus interpares no és absoluta i indiscriminada. Si fos així trencaria amb el plantejament limitat dels drets fonamentals que la CE estableix. Un cop l'òrgan jurisdiccional realitza la ponderació o balanç entre els drets i llibertats implicats, la posició de preferència del dret a la informació és procedent quan:

1. La informació versi sobre assumptes que per raó del seu objecte siguin d'interès col·lectiu o general.

2. La informació versi sobre persones que per raó de la seva dimensió pública, determinada pel càrrec que ocupen, la funció que realitzen o l'activitat per la qual són conegudes, són, també, d'interès públic o social.

   Així mateix, el caràcter preferent és predicabU del dret a la informació exercit peh professionah d'aquesta mitjançant l'instrument institucionalitzat de formació de l'opinió pública, que és la premsa, entesa en el seu sentit més ampit, és a dir, els mitjans de comunicació, però no per d'altres suports materials atípics, com poden ser uns fulls clandestins.

   - Aquest caràcter preferent del dret a la informació quan es refereix a persones de notorietat pública no significa que aquestes no siguin titukrs deh drets de la personalitat que la CE reconeix a l'articlo 18.^{15 16} la seva dimensió pública comporta un nivell de protecció diferent i, certament, és un nivell considerablement més baix que el que correspon a una persona anònima. L'interès públic obliga que el subjecte hagi de prescindir d'una part del seu àmbit íntim i hagi d'acceptar la crítica que, eventualment, pugui incidir sobre el seu honor¹⁷ o la informació sobre aspectes de la seva intimitat i imatge. Ara bé, el requisit perquè el dret a la informació estigui protegit -i conservi el seu caràcter preferent- és que allò que ha estat difós sobre la vida privada, o l'opinió i/o informació que qüestionin el crèdit moral, social, professional o polític d'una persona «s'exerceixi en connexió amb assumptes que són d'interès general per les matèries a què es refereixin i per les persones que en ells intervenen». Correspon a l'òrgan jurisdiccional determinar l'existència o no d'aquesta connexió.

   - L'opinió i la informació sobre persones de notorietat pública pknteja també lal problemàtica que es pknteja quan la crítica es projecta sobre les institucions públiques i eh que temporalment actuen en la seva representació.

   Page 175

   El Tribunal Constitucional ha abordat aquesta qüestió amb una perspectiva respectuosa amb el pluralisme polític com a valor superior de l'ordenament jurídic; en aquest sentit, el dret de crítica als representants públics es vincula al dret fonamental a la llibertat ideològica, que autoritza el més ampli marge en el seu exercici, «a banda que sigui o no coincident amb el que estableix la Constitució i la resta de l'ordenament jurídic, o que sigui contrari als valors i béns jurídics que en ells es consagren, exclosa sempre la violència per imposar els propis criteris, però admetent la lliure exposició d'aquests en els termes que imposa una democràcia avançada».¹⁸ O com també ha posat en relleu el TEDH, la llibertat d'expressió i el dret a la informació, en tant que fonaments essencials d'una societat democràtica, «comprèn no solament les informacions inofensives o indiferents o aquelles que siguin favorables; també inclou les que puguin inquietar l'Estat o a una part de la població, ja que així resulta del pluralisme, la tolerància i l'esperit d'obertura, sense els quals no existeix una societat democràtica».¹⁹ La conseqüència és la necessitat, sempre, d'una interpretació restrictiva dels límits a l'exercici de la llibertat ideològica i del dret a expressarla.

   Cosa diferent és quan qui emet una opinió és una persona sotmesa a una situació d'especial subjecció (com són els funcionaris militars), als quals el legislador pot limitar específicament l'exercici del dret a ia lliure expressió, per garantir la jerarquia interna de l'Administració i la necessària disciplina en el si d'un cos armat, així com la desvinculació del seus membres del debat polític general.²⁰

   - Una qüestió vinculada a l'anterior és l'abast subjectiu deb drets de la personalitat amb relació als drets de l'article 20. Concretament, la qüestió plantejada és saber si Us persones jurídiques poden reclamar el dret a l'honor, a Li intimitat i a la pròpia imatge.

   El plantejament doctrinal clàssic es fonamenta en el caràcter personalíssim d'aquests drets: únicament la persona individualment considerada és titular de drets que tenen per objecce la protecció del seu patrimoni moral i de l'esfera íntima que l'envolta. Tanmateix, i amb criteri, sectors de la doctrina civilista²¹ rebutgen la negació absoluta que aquests drets puguin ser al·legats també en favor de les persones jurídiques, especialment en relació al dret a l'honor, entès com el respecte al crèdit social que una empresa pot reclamar per a si mateixa en el context social en el qual desenvolupa les seves activitats.

   La jurisdicció ordinària, especialment els jutjats de la Instància, s'han mostrat sensibles a aquest plantejament; per la seva banda el Tribunal Suprem no ha mantingut un plantejament que pugui considerar-se consolidat.²² Tampoc el Tribunal Constitucional no ha manifestat un criteri ferm sobre això tot i que no ho ha negat, com així ho demostra alguna resolució en què accepta el dret a l'honor d'un centre escolarPage 176 que considerà desacreditada la seva reputació acadèmica en els ambients escolars per causa d'un manifest crític signat pel claustre de professors.²³ Ara bé, en pronunciar-se sobre les institucions públiques o allò que el propi Tribunal Constitucional denomina «classes determinades de l'Estat» considera que no és procedent referir-se al dret a l'honor; «és més correcte -afirma- emprar els termes de dignitat, prestigi i autoritat moral, que són valors que mereixen la protecció que els dispensa el legislador, però que no són exactament identificables amb l'honor -dret al qual atribueix un significat personalista- (...) i per això, en la seva ponderació davant la llibertat d'expressió, se'ls ha d'assignar un nivell més feble de protecció».²⁴ Per contra, sí que ha estat clar en negar el dret a la intimitat de les persones jurídiques.²⁵

   Aquesta fluctuant línia interpretativa del Tribunal ConstitucionaJ sobre el dret a l'honor de les persones ha incorporat un nou element de notable complexitat, com és la seva atribució a una ètnia o raça genèricament considerada.²⁶ El criteri per fer-ho s'ha fonamentat en la dignitat com a valor constitucional en què es fonamenten l'ordre polític i la pau social, la qual cosa ha permès que una persona individualment considerada pugui obtenir empara constitucional per intromissió il·legítima en el seu honor tot i que no fos citada en unes expressions de menyspreu a l'ètnia a què pertanyia. A banda del positiu significat polític d'aquesta específica resolució, el. Tribunal Constitucional sembla obrir una via de límits a la llibertat d'expressió que podria esdevenir incontrolada. Entenc, per contra, que la referència aïllada al valor de la dignitat, sense que es demostri una mínima vinculació lesiva sobre el titular del dret fonamental a l'honor, pot permetre una generalització dels subjectes legitimats per recórrer contra expressions desqualificadores o similars.

   - La veracitat en la informació és un mandat constitucional. Tanmateix, el dret a comunicar i rebre informació veraç no pot ser entès en termes absoluts.²⁷ Veracitat significa que allò que s'ha difós es correspon sense cap bri de dubte a la realitat dels fets que han esdevingut. Ara bé, si el mandat s'entén de forma absoluta, el resultat més probable que de vegades es pot produir és el silenci obligatori del mitjà de comunicació davant la possibilitat o el perill de difondre alguna informació errònia. Per evitar que un plantejament tan rígid del mandat constitucional limiti el dret a la informació, el Tribunal Constitucional centra la seva protecció en la informació obtinguda amb diligència, que sigui respectuosa amb els deures deontologies de la professió periodística; deures que, entre d'altres obligacions, exigeixen el contrast amb dades objetives d'allò que és objecte de difusió. Ara bé, el que no fa l'ordenament és donar crèdit a conductes professionals negligents, ni, encara menys, als simples rumors o insinua-Page 177cions insidioses. No s'oblidi -diu el Tribunal Constitucional-, que les afirmacions errònies són inevitables en un debat lliure.

   - La veracitat no sempre exclou de responsabilitat: la veracitat no letigima la injúria. La veracitat no opera d'igual manera respecte del dret a l'honor que en relació al dret a la intimitat. La notorietat o el caràcter anònim de les persones també condiciona ela efectes jurídics de la veracitat informativa²⁸

1. El mandat constitucional sobre la veracitat en la informació és un element integrant del dret a la informació que opera com a límit, per evitar la lesió d'altres drets fonamentals. Tanmateix, l'adequació a la veritat d'una informació difosa no sempre és sinònim d'absència de responsabilitat. Concretament, la veracitat no eximeix de la responsabilitat derivada d'expressions insultants. Amb bon criteri, el Tribunal Constitucional recorda que la protecció constitucional dels drets de l'article 20 opera amb la màxima eficàcia quan l'exercici dels drets d'expressió i informació versa sobre matèries que contribueixin a la formació d'una opinió pública lliure, com a garantia del pluralisme democràtic. En aquest sentit, en el marc d una informació veraç, l'emissió simultània d'apel·latius formalment injuriosos, que siguin innecessaris per a la funció informativa o de formació de l'opinió, suposa un dany injustificat a la dignitat de les persones o el prestigi de les institucions. Més concretament, la crítica d'una conducta, que s'estima comprovada, d'una persona de dimensió pública, és una conseqüència lògica d'un sistema polític inspirat en valors democràtics; la subjecció a aquesta crítica és part inseparable de qualsevol càrrec de rellevància pública. Ara bé, una cosa és efectuar una valoració personal d'una conducta, per desfavorable que pugui ser; i una altra és emetre expressions, afirmacions o qualificatius vexatoris, desvinculats de l'objecte de la informació emesa, proferits gratuïtament i sense cap justificació.²⁹

2. Una segona qüestió és la referida a l'operativitat de la veracitat amb relació a dret a l'honor i el dret a la intimitat. En principi, la veracitat funciona como a causa legitimadora de les intromissions en el dret a l'honor; per contra, si es tracta del dret a la intimitat, únicament serà acceptable si es pot objectivar l'interès públic de la informació difosa.³⁰

3. Lligat al tema anterior, cal afegir que la veracitat informativa no eximeix de responsabilitat jurídica per intromissió il·legítima en qualsevol dels drets de la personalitat, quan de la informació no es pot objectivar l'interès col·lectiu que justifiqui la difusió;³¹ i això és així a banda que es refereixi a persones de dimensió pública. El fet que la vida i la conducta moral d'aquest grup de persones participi molt més de l'interès públic no suposa la supressió a radicede la seva intimitat, el seu honor o el dret a laPage 178 pròpia imatge. Qüestió diferent és si la persona és anònima: en aquest cas, la veracitat dels fets no en justifica la difusió; únicament ho serà si, un cop més, el principi de l'interès públic pot ser demostrat.

   - El dret de rectificació com a forma de comunicar informació i com a límit, D'acord amb el que preveu la Llei orgànica 2/1984, reguladora del dret de rectificació, «tota persona natural o jurídica té dret a rectificar la información difosa, per qualsevol mitjà de comunicació social, de fets que hi al·ludeixin, que consideri inexactes i la divulgació dels quals pugui causar-li perjudici» (art. 1, primer paràgraf). És a dir, la inclusió d'un escrit o declaració de rectificació per part d'un mitjà de comunicació ha de versar sobre fets, no sobre opinions. I la difusió de la rectificació pot ser voluntària o bé conseqüència d'una sentència judicial que així ho decideixi en judici verbal.

   El significat del procediment de rectificació és l'element que ha centrat l'atenció del Tribunal Constitucional, que ho ha fet de forma polèmica. El criteri central és el següent: el jutge pot imposar la difusió d'un escrit o una declaració de rèplica o rectificació³² tot i que posteriorment pugui revelar-se com a no ajustat a la veritat dels fets. La sentència que posa fi al procediment encetat per causa d'una acció de rectificació no assegura la veracitat dels fets ni tampoc, com és obvi, produeix efectes de cosa jutjada respecte d'una ulterior investigació processal dels fets efectivament certs. El Tribunal Constitucional considera que l'acció de rectificació no és l'únic procediment per esbrinar la veracitat de la informació. La via civil o també el procediment penal són instruments més complets per conèixer-la; per contra, la sumarietat d'un procediment de rectificació no obliga que en aquesta via es pugui indagar de forma exhaustiva sobre la veracitat d'allò que ha estat difós.

   Finalment, la difusió de dues versions diferents d'uns mateixos fets, sense que la respectiva exactitud hagi estat declarada en cap pronunciament ferm dels òrgans judicials competents, no redueix el dret a rebre informació que sigui veraç. En aquest sentit, la rectificació és, en si mateixa, un complement a la garantia d'opinió pública lliure. És una via més per comunicar i rebre informació.³³

   Certament, la part més suggestiva d'aquest criteri jurisprudencial és la doble dimensió del dret de rectificació. Tanmateix, i a parer meu, el procediment de rectificació també pot ser instrument suficient per conèixer -sense ulteriors vies processals- la veracitat dels fets. El plantejament del Tribunal Constitucional és excessivament maximalista: primer, perquè, en ocasions, converteix la funció jurisdiccional en una simple transmissió d'una versió dels fets; i segon, perquè desnaturalitza el sentit del procediment de rectificació amb una posició prorectificant, que podria afavorir una exacerbació d'accions de rectificació no sempre justificades. Si això fos així, la conseqüència probable podria ser un foment a la manca de credibilitat dels mitjans de comunicació que rebin i es vegin obligats a difondre una successió de rectificacions.³⁴

   Page 179

La delimitació del conflicte llibertat d'expressió-informació amb d'altres drets tutelats per la CE també ha estat objecte d'iniciatives preses per part dels subjectes que formen part del procés de producció informativa. L'autoregulació ha aparegut com una forma de limitació consensuada dels àmbits del dret a la informació a partir de l'establiment d'unes regles pròpies d'actuació que són complementàries -mai antagòniques- de l'ordenament jurídic vigent. El seu objecte és resoldre en l'interior del món periodístic una part dels conflictes que per natura genera l'exercici dels drets de l'article 20 de la CE, sense impulsar l'acció del poder coercitiu de l'Estat. Tanmateix, es tractà encara d'una manifestació d'abast reduït en í'àmbit dels mitjans de comunicació espanyols. Els instruments més habituals d'autoregulació són el estatuts de redacció, com també el codis deontologies, als quals caldria afegir la possible existència d'òrgans d'autocontrol de caràcter privat, com són els consells de premsa.

1. L'objecte de la clàusula de consciència és la protecció de la llibertat ideològica, el dret d'opinió i essencialment l'ètica professional del periodista. L'eficàcia directa de l'article 20 de la CE determina que sigui un element constitutiu del contracte de treball o de qualsevol relació jurídica que vinculi el periodista amb una empresa informativa, amb independència de la voluntat de les parts.

   La clàusula pretén protegir el periodista de les lesions que eventualment li pugui produir una decisió de 1 empresa periodística, bé perquè la propietat de l'empresa hagi canviat de tendència -supòsit aquest de causa habilitant més tradicional- o bé també com a conseqüència d'una decisió presa per l'empresa periodística que modifiqui de manera sobtada l'estatut professional del periodista en el procés de producció informativa, produint una lesió sobre el codi deontològic que objectivament assumeix la professió. Aquesta és una previsió que inclou la normativa austríaca⁵⁰ i la italiana,⁵¹ amb la qual es tracta de censurar aquelles decisions empresarials que són discriminatòries o que atempten contra la dignitat professional; de fet, són mesures que sota la cobertura de la gestió mercantil amaguen una represàlia soterrada.

   En el primer cas, l'efecte que es deriva de l'aplicació de la clàusula és la rescissió del contracte a iniciativa del periodista amb el dret d'obtenir a canvi una indemnització que, com a mínim, ha de ser equivalent a la que s'escauria en un supòsit d'acomiadament improcedent. En el segon, l'efecte podria ser el mateix o, també, el dret a romandre com a periodista vinculat a l'empresa editora del mitjà, sempre que les mesures empresarials denunciades fossin anul·lades.

   Al capdavall, la finalitat jurídica de la clàusula de consciència és introduir un element de trencament del principi d'autonomia de les parts. Es tracta, doncs, de configurar un factor d'heteronomia que operi sobre el contracte de treball que reculli els dos criteris bàsics que operen avui a la legislació europea. El primer i més tradicional es produeix quan la clàusula sigui al·legada com a conseqüència d'un canvi en la línia o tendència del mitjà de comunicació; el segon, quan ho sigui com a causa de decisions que lesionin de forma objectiva la seva ètica professional. A tall de síntesi, la clàusula pot significar dues coses: a) el dret a anar-se'n del mitjà de comunicació d'acord amb una sèrie de condicions de garantia laboral; b)o bé, eventualment, el dret a romandre a l'empresa d'acord amb una sèrie de garanties que la legislació ha d'establir.

   Tanmateix, un dels problemes que a parer meu planteja la clàusula és com garantir el caràcter objectiu de l'al·legació que el periodista fa davant la direcció de l'empresa informativa. Es a dir, la clàusula no pot ser un instrument jurídic sotmès a demandesPage 187 indiscriminades que pugui permetre utilitzar-la de manera descontrolada, o interpretar-la únicament des de l'únic paràmetre que ofereixi l'opinió del professional afectat, per molt respectable que aquesta pugui ser. En aquest sentit cal que la defensa que el periodista faci del seu dret a la clàusula de consciència davant la direcció de l'empresa tingui un contingut que objectivament pugui ser demostrat davant el conjunt de la redacció del mitjà. Altrament dit, que el cos de redacció es consideri vinculat deonto-lògicament per la demanda que el seu col·lega o col·legues presentin.

2. La titularitat del dret a la clàusula de consciència. Els titulars actius d'aquest dret són els periodistes. Per periodista no solament s'ha entendre els redactors; en principi, també s'hi poden incloure els col·laboradors permanents o els fotògrafs. En general, han de formar part d'aquest col·lectiu tots aquells que realitzin la professió informativa de manera permanent o amb una periodicitat acordada i sotmesa a una retribució estable. En aquest sentit, i assumint ei caràcter absolutament obert de qualsevol definició de la condició de periodista, entenc que pot resultar funcional considerar com una aproximació possible, que realitzar la professió periodística significa intervenir en el procés de producció informativa de forma decisòria sobre el contingut del missatge informatiu.

   Aquest plantejament permet acostar-se a la realitat de noves categories professionals que configura la complexitat tecnològica dels mitjans de comunicació audiovi-suals. És a dir, que els drets específics de l'article 20 puguin ser gaudits per professionals dels mitjans audiovisuals que tot i que no responen al model de periodista arquetípic, participen i condicionen el resultat del procés informatiu; és el cas, per exemple, dels operadors d'imatge, els realitzadors o, àdhuc, dels documentalistes. En qualsevol cas, considero que la delimitació de la definició deliberadament genèrica que hagi de fer el legislador orgànic hauria de ser més eficaç i realista, que la seva concreció vingués determinada per la via de l'autoregulació.

   El tema és també polèmic i de no fàcil solució quan es tracta d'abordar el subjecte passiu del dret. Sembla que hi ha acord a admetre que els subjectes passius d'aquest dret no són les empreses públiques; si més no, no ho són de forma indiscriminada. És evident que no apareixen dubtes quan es tracta d'empreses privades (de gestió privada, més exactament, si es tracta d'un mitjà audiovisual) on el dret a la tendència és part integrant de la llibertat d'empresa: l'ideari del mitjà de comunicació s'expressa en la seva línia editorial. Tanmateix, la qüestió no és tan òbvia quan el mitjà de comunicació és públic. Ací, la tendència strictu sensu no existeix, ja que el punt referencial amb què operen aquests mitjans es concreta en el principi constitucional del pluralisme polític amb el deure explícit de respectar-lo, acollint de manera equitativa totes les expressions ideològiques. Es tracta d'evitar que el mitjà de comunicació esdevingui una mena de soterrat portaveu de determinades forces polítiques.

   Si, com a conseqüència del resultat d'unes eleccions legislatives, es produeix una modificació en la composició del consell rector del mitjà de comunicació que comporti un canvi en la política informativa, per exemple, d'una cadena de televisió, la conclusió que caldria treure no hauria de ser altra que aquest fet és una manifestació més del pluralisme polític que l'electorat ha concretat amb el sentit del seu vot. No obstant això, no seria tan lògic -per exemple- que la mateixa cadena pública de televisió establís uns criteris de política informativa que mediatitzessin fins al punt d'anul·larPage 188 les opinions antagòniques. De fet, es podria afirmar que l'acurat respecte d'aquest mandat constitucional hauria de ser l'única tendència imputable als mitjans de naturalesa pública. D'acord amb aquests paràmetres, el professional de la informació únicament podria al·legar a favor seu la clàusula de consciència quan els elements essencials del pluralisme informatiu fossin ignorats sistemàticament.

   -----------------------------

   [1] Aquest treball fou presentat al Seminari d'Actualitat Jurídica, que, sota el títol «La llibertat d'expressió a la fi de segle», i organitzat per la Direcció General de Dret i Entitats Jurídiques i el Centre d'Estudis Jurídics i Formació especialitzada del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, tingué lloc els dies 13,14 i 15 de desembre de 1994. Vull agrair els comentaris i les aportacions que sobre aquest tema em va fer el professor Pau Salvador Coderch, catedràtic de dret civil de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.

   [2] Vid. David M. O. Brien, El derecho del publico a la informarien. La Suprema Corttr de los Estades Unidos de Amèricay la primera enmienda Constitucional. Publigrafis, S.A. Mèxic, 1983.

   [3] A tall d'exemple, no s'estudia ací el tema important del suport material del dret a comunicar informació que ha estat objecte de les ponències dels professors Aparicio Pérez i Salvador Coderch. Vegeu, en aquest sentit, l'anàlisi d'aquest últim a propòsit de les darreres sentències del Tribunal Constitucional sobre vídeos comunitaris, on sembla apuntar-se una relativització de la concepció de la radiotele-visió entesa com a servei públic (STC 31/1994,(16 31 de gener; ien el mateix sentit: 98/1944; 240/1994 i 281/1994) i la STC 127/1994, de 5 de maig, sobre la Llei de televisió privada, on el Tribunal torna-tot i que amb una forta divisió interna- a la posició tradicional.

   [4] Una anàlisi més àmplia apareix en el meu llibre: La clàusula de consciència i el secret professional dels periodistes. Centre d'Investigació de la Comunicació. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1992.

   [5] Vid, STC 2/1982, de 29 de gener, Fj 5. La traducció és meva.

   [6] ïbidem, FJ 5.

   [7] Vid. M. L. Balaguer Callejón, El derecho jundamental al honor. Tecnos, Madrid, 1992.

   [8] Vid. P. Gómez Pavón, La intimidadcomo objeto deprotecciónpenal. AkaJ , Madrid 1989; J. VidaL Martínez, El derecho a In intimidad en la Ley orgànica de 5 de mayo de 1982, Montecorvo, Madrid, 1984.

   [9] Vid. R. Casas Vallès, «El derecho a la imagen: el consentimienro y su revocación». PJ, núm. 14, 1989; X. O'Callaghan Munoz, Libertad de expresiàn y sus limites, Ed. Revista de Derecho Privado. Madrid, 1991.

   [10] Per a una visió crítica d'aquesta Llei vid.: P. Salvador i d'altres. iQué es difamar? Libelo contra la Ley del libelo, Civitas, Madrid, 1987. Del mateix equip dirigit per aquest catedràtic de dret civil: El mereado de las ideeu. CEC, Madrid, ! 991. També, del mateix autor, El derecho de la libertad, CEC, Madrid, 1993.

   [11] Vid. F. Morales Prats, La tutela penal de la intimidad:privacy e informàtica. Ed. Destino, Barcelona 1984, pàg. 141-142. Tanmateix, la filosofia que inspira -en el moment de redactar aquest capítol- el text de l'avantprojecte de Codi penal elaborat pel Ministeri de justícia no va precisament en aquesta línia, ja que, a més de mantenir sense excepcions el delicte d'injúries i excloure la clàusula de l'exceptio t/tritatis quan la injúria afecta funcionaris, afegeix un altre tipus penal com és el de la difamació. Segons l'article 205 d'aquest avantprojecte: «Constituye difamación imputar a otros hecbos que racionalmente puedan atentar contra su intimidad operjudicar sufama, imagen, dignidad u hotwrabilidad[...)». Les dificultats de distinció que la difamació ofereix respecte de la injúria introdueixen una ambigüitat addicional amb efectes restrictius sobre el dret a la informació (Vid Marc Carrillo, «Los periodistas y el nuevo Código penal», EL PERiÓDICO, Barcelona, 29 de Febrer de 1992, pàg. 7.

   [12] Modificada per la Llei orgànica 9/1990, de 18 de gener; Llei que fou declarada inconstitucional per la STC 9/1990, de 18 de gener. Sobre aquesta Llei, vegeu també: M. de la Valgoma, «Comenrario a la Ley de prorección civil del derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la pròpia imagen». ADH, núm. 2, Madrid, 1983.

   [13] Vid. A. E. Pérez Luno, Dereehos humanos. Estado de derecbo y Constitución. Tecnos, Madrid, 1984, pàg. 326.

   [14] Vid STC 6/1988, de 21 de gener, FJ 5. Aquest criteri ha estat adoptat d'acord amb els plantejaments continguts a la STEDH, de 8 de juliol de 1986 (Cas Lingens).

   [15] Vici. Entre d'altres, les STC 165/1987. de 27 d'octubre, FJ 10 (Cas dels fulls clandestins) i 104/1986, de 17 de juliol, FJ.5 (Cas de l'alcalde de Sòria). Sobre el caràcter preferent d'aquest dret i la jurisprudència que assumeix aquest plantejament, vegeu: M. Carrillo, «Información, derecho preferente». EL PAiS, de 6 d'abril de 1988, pàg. 24.

   [16] Vid. Entre d'altres, la STC 231/1988, de 2 de desembre, FJ 4 i 8 (Cas Vídeo Paquirri). Per a un comentari crític sobre aquesta resolució, vegeu: Marc CARRILLO: «La intimidad, ;un derecho instru-mentalizado? EL PAiS, de 4 de febrer de 1989, pàg. 18. També les STS de: 28/10/1986; 29/3/1988; 9/5/1988; 29/3/1988; 22/8/1988; 2/11/1988, etc.

   [17] Vid. STC 107/1988, de 8 de juny, FJ 2 (Cas de l'objector de consciència): STS de 24/10/1988. Més recentment, la STC 117/1994, de 25 de abril (Cas Ana Obregón).

   [18] Vid. STC 20/1990, de 15 de febrer, FJ 3 (Cas Mundials de Futbol-Injúries al Rei); vegeu també els meus articles: «Es por criticar la Corona?», Diari de Barcelona, 4 de gener de 1988, pàg. 2; Crítica a les institucions: un risc o un dret?, Diari de Barcelona, 13 de novembre de 1989, pàg. 9.

   [19] Vid. STEDH 8 de juliol de 1986 (Cas Lingens).

   [20] Vid. STC 371/1993, de 13 de desembre (Cas del tinent coronel d'Infanteria).

   [21] Vid, P. Salvador, «Qué es difamar?...», op. cit., pàg. 80-81; també, des de l'àmbit del drer públic, M. Carrillo, «Los limites...», op. cit., pàg. 52.

   [22] Vid. STS de 31/12/1983 i l'ATS de 2/5/1980.

   [23] Vid. STC 120/1983, de 15 de desembre (Cas Libro Rojo del Cole).

   [24] Vid STC 107/1988, de 8 de juliol, FJ 2 (la traducció és meva). En el mateix sentit, STC 51/1989, de 22 de febrer, FJ 2 i STS 14/10/1988.

   [25] Vid. STC 19/1983, de 14 de març, Fj 1 (Cas de la Diputació Foral de Navarra); 137/1985, de 17 d'octubre, FJ 2 i 3 (Cas Llei genera! tributària).

   [26] Vid. STC 214/1991, d'li de novembre, FJ 3,4,6 1 8 (Cas Violeta Friedman).

   [27] Vid. STC 6/1988, de 21 de gener, FJ 5, 7 i 9 (Cas del periodista del Ministeri de Justícia). Per a un comentari sobre els límits al dret a la informació i, especialment, a la STC 6/1988, vegeu: R. Casas Vallès, «Sobre la libertad de información y sus limites (Sentencia del Tribunal Constitucional 6/1988, de 21 de enero», RJC núm. 3, Barcelona 1988, pàg. 173-201. Sobre la influència de la jurisprudència nord-americana -concretament, La sentència 376 US 254 (1964) (Cas New York Times Co. v. Sulli-van), vegeu: Mufioi Machado, Libertad de prensa y .... op. cit., pàg. 91 i ss.

   [28] Vid. STC 105/1990, de 6 de juny, FJ 8 (Cas José M. García c. J. L Roca-Cortes de Aragón); STC 171/1990, de 5 de novembre, FJ 3-11 (Cas Patino/f/PA/S); STC 172/1990, de 5 de novembre, FJ 2 i 3 (Cas Va.únalDIARIO-16).

   [29] Vid. STC 105/1990, de 6 de juny, FJ 4,5 i 8 (Cas J. M García-J. L. Roca-Cortes de Aragón). També: STC 171 i 172/1990, ja esmentades abans. Més recentment, la STC 336/1993, de 15 de novembre (Cas Hormaechea-Zíwríí» Alertà) i la STC 170/1994, de 7 de juny (Cas M àlaga. Diario de la Costa del Sol).

   [30] Vid. STC 172/1990, de 5 de novembre, FJ 3 (Cas Pati fio-DIARIO-16).

   [31] Vid. STC 171/1990, de 5 de novembre, FJ 5 (Cas Patiíío-íZ /M/5).

   [32] Aqiiesca distinció no té rellevància en l'ordenament jurídic espanyol; procedeix del dret francès i respon a la naturalesa pública (rectificació) o privada (rèplica) de la persona que inicia l'acció de rectificació. Té acollida en el dret francès (Vid. R. Dumas, Le droiz de í'infòrmation. PUF, París, 1981, pàg. 240) i també la va preveure la Llei 14/1966, de 18 de març, de premsa i impremta.

   [33] Vid. STC 168/1986, de 22 de desembre, FJ 4 i 5 (cas Revista TIEMPO), que modifica en part el criteri de la STC 35/1983, d'l 1 de maig, Fj 4 (Cas oli de colza).

   [34] Sobre aquesta Sentència, vegeu dos comentaris oposats: C. Chinchilla Marín, «Sobre el derecho de rectificación». Pj núm. 6, Madrid, 1987; i el meu article: «Derecho a la información y veracidad informativa... REDC, núm. 23, Madrid, 1988, pàg. 187-206.

   [35] A més d'un seguit d'avantprojectes, entre els quals podem remarcar -entre d'alcres- l'estatut-marc aprovat pel Sindicat de Paper, Arts Gràfiques i Comunicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya el 10 de maig de 1990, o l'esborrany d'estatut de redacció de la Ràdio Televisió Valenciana, aprovat per l'Agrupació de Periodistes de la Unió General de Treballadors de València, el 5 de març de 1990.

   [36] Vid. art. 1.

   [37] Amb relació al temes laborals, la Llei 8/1980, de 10 de març, de XEstatut deh Trcbaüadory modificada posteriorment per la Llei 32/1984, de 2 d'agost i la Llei 3/1989, de 3 de març. Així mateix, la Llei 4/1983, de 29 de juny, que establí la setmana màxima de 40 hores i les vacances mínimes de trenta dies. Pel que fa als aspectes sindicals, bàsicament la Llei 11/1985, de 2 d'agost de llibertat sindical \ el Decret llei 17/1977, de 4 de març, sobre relacions de treball.

   [38] Vid punt II, paràgraf segon de l'ER català.

   [39] Vid. punt II, paràgraf tercer.

   [40] Vid. art. 2.

   [41] Aquest criteri de no introduir límits d'accés a la professió per raó del títol professional també és adoptat per VER EL MUNDO.

   [42] Sobre la dimensió institucional del drets fonamentals i, específicament, dels drets reconeguts a l'article 20 de la Constitució, vegeu les STC 6/1981, de 16 de març i 12/1982, de 31 de març.

   [43] El contingut de les propostes que aqu! exposa estan contingudes en el meu llibre: La clàusula de consciència i el secret professional deb periodistes. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1992, pàg. 89-95.

   [44] Sobre els factors històrics que han afavorit l'aparició del consells de premsa, vegeu: José M. Desantes, El autocontrol de la actividad informativa. Edicusa, Madrid, 1973, pàg. 105 i ss.

   [45] Vid. Vicente Salaner, «Los consejos de prensa europeos, en Madrid», AEDE núm. 4, Madrid, 1981, pàg. 57.

   [46] Entre els codis d'àmbit supraestatal es poden citar: a) El Codi internacional d'ètica periodística, aprovat per la UNESCO a París el 20 de novembre de 1983; íjla Declaració eU deures dek membres de la Federació Internacional de Periodistes (FIJ), realitzada en el seu congrés constituent, celebrat a Bordeus el 1954.

   [47] Formalment hi ha precedents. En la dictadura franquista, i un cop promulgada la Llei Fraga, per una Ordre ministerial de 19 de desembre de 1967, del Ministeri d'Informació i Turisme, es va crear l'anomenat Consejo Nacional de Prensa, «com a òrgan consultiu i assessor» del ministre. La naturalesa del règim polític i aquesta darrera condició excloïen qualsevol possibilitat que aquest Consell fes quelcom més que el que disposava l'article 2n de l'Ordre: *... eltratamiento del Consejo nacionalde prensa es imperso-naL Estarà acogido alpatrocinio del Apòstol San Pablo y celebrarà su fiesta mayor el 29 de junio».

   [48] A la data de redacció d'aquest treball estan pendents de debat a la Comissió Constitucional del Congrés dues proposicions de llei orgànica presentades per Izquierda Unula-Iniciativa per Catalunya, que regulen la clàusula de consciència i el secret professional. Vid. Boletln Oficial de las Cortes Generales (Congreso de los Diputados), Sèrie B, 14 de setembre de 1993, núm. 24-1 i 25-1). En la mesura que, per primera vegada, una iniciativa legislativa ha estat presa en consideració pel Congrés, resulta també útil la consulta del debats parlamentaris tinguts amb motiu d'aquest tràmk (Diario de Sesiones del Congreso de las Diputados-V Legislatura, núm. 43, sessió plenària núm. 42, del dimarts 8 de febrer de 1994, pàg. 2011 i ss (amb relació a la clàusula de consciència); i, el núm. 46, sessió plenària de 15 de febrer de 1994, pàg. 2172 i ss. (amb relació al secret professional).

   [49] Per a una aproximació als termes d'aquest debat, vegeu: Diversos autors, El secreta profesional de los periodistas (Debaté con Juan Luis Cebriàn). Centro de Estudiós Constirucionales, Madrid, 1988; diversos autors, La clàusula de concienciay el secreta profesional de los periodistas (Debaté celebrado en el Centro de estudiós Constitucionales el 24 de enero de 1994). Madrid, 1994.

   [50] Llei de 12 de juny de 1981.

   [51] Vid. A. Pace. Stampa. Giornalismo. Radioteltvuione. Cedam, Pàdua, 1983, pàg. 146.