El Canadà i Espanya: una comparació des del federalisme contractual

Tal com salta de seguida a la vista, seran importants els problemes sense resoldre en l'orientació jurisprudencial expressada que va adoptar el Tribunal Suprem -si no oberts o causats directament per aquesta- des de la perspectiva general del constitucionalisme democràtic. Tots aquests problemes -plantejats i afrontats, però no resolts completament, atesa la seva complexitat o abast- revesteixen un interès comparatiu. I no solament, ho repeteixo, des de la seva lectura a Espanya, sinó des de l'òptica, més àmplia, de l'entorn cultural liberal i democràtic.

Ens en poden servir els següents:

1. Què és el que cal entendre per majoria clara en el moment d'adoptar decisions que resultin congruents amb els imperatius de la teoria democràtica. Si la democràcia és el govern de tes majories i el respecte de les minories, la democràcia constitucional és tot això plus respecte a les regles de joc pactades solemnement en una constitució garantida (o, en altres paraules, una constitució normativa i jurisdiccionalitzada) i a la inviolabilitat d'un conjunt de drets fonamentals.

   Això implica, sens dubte, la revocabilitat de tots els consentiments (principi general i valor de la llibertat), en congruència amb els principis bàsics del contractua-Page 13lisme liberal. Però també comporta l'observança correlativa de la seguretat jurídica, certesa i estabilitat d'allò constitucionalitzat, com també el fet d'atenir-se al que s'ha pactat (principi pacta sunt servanda).

   Ara bé, l'equilibri sempre inestable entre allò indisponible, en tant que pactat i regit solemnement, i allò que sí que és disponible per la mediació democràtica d'un simple canvi de majoria, no es pot resoldre d'una manera responsable amb una apel·lació genèrica a la «claredat» d'aquesta majoria. Això equivaldria a ignorar dades tan elementals de la realitat constitucional com ara que la unanimitat en l'adopció d'una llei ordinària no equival a fer-ne una llei reforçada («constitucional» o «orgànica»), de la mateixa manera com tampoc les majories més aclaparadores no poden modificar regles constitucionals, excepte, naturalment, que així ho autoritzi la constitució vigent gràcies als procediments especials que hi preveu a aquest efecte.

2. La compatibilitat de la idea d'un «poble» dins un altre «poble»

   En efecte, la conjugació, en altres termes, d'un hipotètic «poble quebequès» amb el que hagi de dir sobre un mateix objecte el «poble del Canadà» és una còpia d'un problema antic d'una envergadura més gran: el de la viabilitat de l'existència d'una «nació» dins una altra; o, en d'altres paraules, el de la viabilitat d'una «nació de nacions» o de «nacionalitats i regions», com és el cas d'Espanya (art. 2 CE).

   Sembla evident que el tractament d'aquesta qüestió transcendeix àmpliament el marc de debat imposat per l'anàlisi tècnica del dret positiu i la seva congruència interna en cada cas concret, per assolir els límits de la cultura política i cívica, que és on es ventila la possibilitat de parlar d'una identitat col·lectiva la percepció de la qual en el si d'una societat determinada permetrà, o no, de parlar convencionalment d'una «nació» o d'un «poble» que resulti compatible amb una altra identitat més àmplia o omnicomprensiva.

   Malgrat que ha rebut, doncs, plasmacions en dret positiu (i és obvi que gairebé totes les constitucions modernes i contemporànies identifiquen, d'alguna manera, una «nació» o un «poble» en el qual localitzen, al mateix temps, el subjecte originari del poder constituent i el centre de referència de l'acte constitucional) i tot i que també aquestes plasmacions poden arribar a revestir una rellevància decisiva en el tractament de problemes constitucionals específics (com va ser el cas, el 1990, de la Decisió del Consell constitucional francès que va descartar l'existència d'un «poble cors» perquè era incompatible amb la idea republicana més àmplia de «poble francès» com a subjecte exclusiu i excloent de la sobirania), malgrat tot això, hi insisteixo, el cert és que aquests dilemes, tan íntimament associats als tipus de la titularitat de la sobirania mateix, no són dilemes jurídics stricto sensu entesos: ho són, en rigor, prejuridics o, si de cas, metajurídics.

   En el fons es tracta d'un antic problema de la filosofia política, que condueix directament a retrobar les velles apories de la sobirania (i a la seva incompatibilitat amb la idea de constitució normativa, que ja va detectar M. Kriele, per tal com en aquesta darrera ja no hi hauria «sobirania» sinó simples competències). I també condueix, amb doble raó, amb les apories no tan inveterades de la moderna teoria de la «cosobirania» o «sobirania compartida» (una polèmica que han tornat a revifar recentment a l'Espanya de les autonomies les anomenades Declaració de BarcelonaPage 14 i Declaració de Lizarra, dos manifestos polítics signats per forces i partits d'orientació nacionalista tendents a accentuar la pretensió diferencial «proconfederacionista» respecte a la resta d'Espanya, de les que se sol anomenar, amb terminologia ajurídica i en realitat sense cap suport positiu en dret, «nacionalitats històriques»: Catalunya, País Basc i Galícia).

3. D'altra banda, un tercer problema -molt més específic, tanmateix, de la situació canadenca- és el de la subrogació dels drets dels pobladors aborígens històricament pactats amb la Federació canadenca.

   Però aquest front tampoc no escapa totalment a l'interès del comparatista.

   No solament perquè darrere aquesta qüestió, en aparença especial, hi ha unes altres relatives al respecte que es deu a la diferencialitat legítima de què es revesteixen determinades minories (localitzables en funció de la seva cultura distintiva, la llengua, l'origen ètnic o la localització territorial) davant l'execució o l'aplicació de decisions adoptades legítimament per les majories. No sols això, com diem, sinó també perquè en el concepte i la institució genuïnament canadencs dels fiduciary rights dels pobladors autòctons resulta possible trobar reverberacions familiars de les clàusules de salvaguarda dels drets històrics o consuetudinaris, i també de la foralitat, d'institucions jurídiques igualment inexportables, incardinades en altres constitucions democràtiques. Aquest és el cas notori de la Constitució espanyola de 1978 (art. 149.1.8 i disposició addicional 1 CE) o el de la Constitució sud-africana d'11 d'octubre de 1996 (capítol 12, seccions 211 i 212), els comparatistes de les quals, ho diem de passada, també acudeixen sovint a l'exemple canadenc.

Doncs bé, pel que s'ha vist, també és obvi que, en conjunt, els problemes esmentats -i no podia ser de cap altra manera, ja que totes les economies haurien aconsellat el mateix- no han trobat la solució en la decisió adoptada pel Tribunal Suprem del Canadà davant el Reference Case que ens ocupa. Al contrari, el Tribunal Suprem canadenc els ha esquivat florentinament en la seva resposta a la consulta del Govern federal.

Tanmateix, resulta difícil ignorar fins a quin punt alguns altres assumptes complicats adjacents a les qüestions nuclears que justificaven la decisió han estat encarats -aquests sí- amb un innegable coratge, fins i tot més enllà de l'exigible raonablement, tenint en compte la posició institucional que ocupa el Tribunal Suprem del Canadà en l'organització jurisdiccional del país.

Es pot pensar, així, en l'esforç que s'ha fet pel que fa a la incidència del dret internacional com a font integradora (i integrada) del dret intern, una consideració de fons que, de fet, havia intentat descartar l'objecció de jurisdicció i competència plantejada en aquest punt per l'amicus curiae (un actor processal propi del dret anglosaxó, sense un paral·lel exacte en l'ordenació del procés europeu continental).

Es pot pensar igualment en l'elaboració metòdica que ha fet sobre la rellevància de les regles i els principis procedents de les fonts iusinternacionals en l'enjudiciament de la constitucionalitat (aquesta és una qüestió, de fet, respecte a la qual per-Page 15sisteixen a Europa bastants diatribes doctrinals i sobre la qual els tribunals constitucionals respectius encara són lluny d'haver apostat per solucions homogènies: només cal pensar en el contrast de les sentències Frontini (1973) i Granital (1984), dictades per la Corte Costituzionale italiana, o en les famoses Solange I i Solange II (1974 i 1986, respectivament) del Bundesverfassungsgerïcht de Karlsruhe).

I, sobretot, cal pensar en la construcció tractada pel Tribunal Suprem del Canadà quan fa èmfasi en el caràcter netament constitucional -en el sentit més profund del terme- de la dimensió negocial i procedimental de la democràcia, cosa que li confereix un caràcter de procés al servei d'una societat oberta i de la seva realització política...

Cap d'aquestes línies de raonament constitucional no es poden subestimar des d'una perspectiva comparada. Em sembla especialment rellevant -si se'm permet fer aquí una apreciació personal- aquesta darrera, perquè té a veure amb una «línia de fractura» o diferenciació entre la idea de constitució encunyada en la tradició jurídica anglosaxona, molt més pròxima a la cultura del contracte, i la idea distintiva de constitució normativa eurocontinental, més propera a la visualització com a acte autoritari d'un poder legitimat (el poder constituent), els designis del qual subjecten, des que s'adopta, tots els seus destinataris, tant si són els ciutadans (individualitzadament o organitzadament, en tant que cos electorat) com si són els poders públics (tots ells poders constituïts).

Aquesta és una qüestió cultural que, atesa la importància que té, al meu parer, difícilment es podrà exagerar mai a l'hora d'explicar moltes de les limitacions de l'anàlisi comparativa quan, com en aquest cas, intentem contrastar dues experiències jurídiques emmarcades en una òrbita i unes tradicions pròpies de cadascuna.

Ara bé, sens perjudici de les cauteles que acabem de sintetitzar, convé subratllar immediatament la més remarcable cautela sobre la qual el Tribunal Suprem del Canadà en aquest cas ha volgut cridar l'atenció de les parts de qualsevol federació, la qual cosa equival a dir de qualsevol Estat compost.

En efecte, és molt important destacar fins a quin punt el Tribunal Suprem canadenc ha volgut advertir amb claredat les limitacions intrínseques a l'instrument del dret com a tècnica de resolució de conflictes.

L'ocasió li han prestat els fonaments jurídics que ha dedicat a respondre a la primera pregunta. El Tribunal Suprem del Canadà ha negat l'existència d'un pretès dret constitucional a la secessió unilateral en el si d'un ordre federatiu basat en una constitució que s'hagi d'entendre com a norma fonamental, vinculant per a les parts de la federació, per als poders públics (federals, provincials i locals) i per als ciutadans. No es pot plantejar, doncs, a la lliure disposició o conveniència de cadascú, assilvestradament, una dissolució de les regles vinculants convingudes prèviament.

Però no es pot fer tampoc unilateralment, tot i que el procediment emprat per a això revesteixi formes democràtiques (una consulta popular convocada amb observança de la llei i el dret, substanciada, a més, d'una manera impecablement democràtica).

Ara bé, la Constitució federal també s'ha d'entendre establerta no solament en regles de dret escrit -hi continua raonant Tribunal Suprem canadenc-, sinó en principis derivats de la teoria democràtica: pacte federatiu, principi de llibertatPage 16 quant a revisabilitat i/o revocabilitat de totes les decisions, subjecció a la llei, imperi de les majories i observança inexcusable dels drets i interessos de les minories, configuren de comú acord un enquadrament axiològic a la idea de democràcia constitucionalitzada.

Es tracta, doncs, d'un paràmetre per a l'enjudiciament de constitucionalitat notablement més ampli que el que proporciona la simple lletra formalitzada del que la doctrina jurídica canadenca entén, amb tota la seva complexitat, com a integrada dins la «Constitució del Canadà» (un encaix de normes de textura i origen històric diversos, que van des del 1867 al 1982).

Doncs bé, d'aquests altres paràmetres d'allò constitucional el Tribunal Suprem canadenc dedueix l'existència d'un genuí deure constitucional -per tant, deure jurídic- de negociar (renegociar) el pacte formalitzar en cas que un pronunciament democràtic en la forma i inequívoc en el fons indiqui que les condicions originàries d'aquest acord s'han de revisar en la mesura en què ho ha estat (i així ho han demostrat les urnes) revocat o revisat ja en la realitat social i política subjacent.

Ara, quan advera l'existència d'una genuïna obligació constitucional de negociar, arribat el cas, el Tribunal Suprem del Canadà ha volgut dir exactament això, estrictament i solament això, i parar en aquest punt.

La resta (ni més ni menys que la resta!), les condicions i l'avaluació dels resultats de l'eventual consulta referendària, fins i tot les modalitats de canalització de les altres qüestions constitucionals implícites (cal pensar, per exemple, en les possibles reformes que resultarien necessàries i en la discussió a propòsit dels seus procediments adequats jurídicament; o en la identificació respecte a quins serien exactament els drets de les minories afectades per les previsibles reformes, com ara el supòsit dels pobladors aborígens a les diferents províncies del Canadà, com també en la correlativa nova projecció contractual en els antics vincles fiduciaris sobre les anomenades «nacions autòctones»..., problemes importants tots ells), tota aquesta resta, ho repetim, queda deferit, exclusivament i excloentment, en les mans de l'única jurisdicció a la qual pertany en rigor: la de la política i els seus actors.

Per dir-ho amb unes altres paraules; la resta queda reservada a l'àmbit al qual pertany: a les forces polítiques i a les institucions que animen -perquè aquest és el seu paper- la dinàmica pluralista de la democràcia representativa.

En efecte, no cal sotmetre la decisió a una anàlisi excessiva per detectar amb nitidesa l'entitat de l'esforç realitzat pel Tribunal Suprem canadenc per distingir l'anàlisi jurídica de les qüestions sotmeses a la seva jurisdicció del pla de la política -un pla, cal recordar-ho, complementari, alternatiu i paral·lel a aquell però diferent pel que fa a l'essència.

El Tribunal Suprem afirma amb això diverses coses:

1. En primer lloc, que el que s'hagi d'entendre per «majoria clara» en la consulta referendària eventual (que no seria sinó l'activació pràctica del teòric deure constitucional d'arrencar la «renegociació del pacte federatiu») no és -i així ho afirmarà en la seva decisió el Tribunal Suprem- una qüestió susceptible de dilucidació judicial; per contra, queda l'apreciació política dels actors responsables (del Govern federal i dels governs provincials: no sols -i això és important- del Govern que-bequès).

   Page 17

2. En segon lloc, que l'eventual projecció «històrica» o «fàctica» de l'«efectivitat» (l'«èxit», en termes empírics, d'una eventual segregació unilateral enfront del tot d'un Estat compost) no és tampoc una qüestió avaluable i soluble jurídicament. És, per contra, un cop més, una qüestió política, política i constitucional o política i legislativa. A la política (ja sigui internacional, ja sigui, després, políticament i constitucionalment, a nivell intern) li correspon deduir les conseqüències que consideri oportunes d'un determinat esdeveniment (la hipotètica pràctica d'una segregació unilateral del Quebec, una part, enfront del tot, el Canadà), per més que aquest esdeveniment sigui, en termes jurídics, estrictament incompatible amb la legalitat constitucional i internacional preexistent.

   I així, en congruència amb això, aporta el Tribunal Suprem exemples i antecedents històrics (Rhodèsia del Sud, els estats emergents de l'antiga Iugoslàvia o l'antiga Unió Soviètica), en què aquesta qüestió, essencialment política (la viabilitat, d'acord amb el principi extrajurídic de l'efectivitat de les situacions de fet en tant que consolidades), ha acabat reflectint un «recondicionament» o «remodelatge» de l'univers jurídic: d'una manera o d'una altra, a la pràctica, aquests «nous estats» s'acaben procurant de fet el seu lloc «sota el sol» dins el concert de les nacions.

   Però, immediatament, cal afegir-hi que la seva aparició no és una conseqüència jurídica d'un procés conforme a les regles del dret: és un precipitat polític d'una seqüència fàctica que acabarà condicionant un nou ordre de coses, un ordre que acabarà plasmant jurídicament, amb una ruptura de l'anterior, en la mesura que el dret és un producte de la força normativa de les coses tant com és, també, la més ben qualificada de les expressions formals de la seva legitimació.

Un cop dit això, m'agradaria assenyalar que, des de la meva interpretació, la dada més important de totes les que es desprenen de la decisió del Tribunal Suprem canadenc resideix en el recordatori d'una regla fonamental del sentit comú: tota constitució que vulgui servir al seu objecte i finalitat essencials ha de preveure no sols la simple possibilitat, sinó la garantia jurídica de la viabilitat i conducció del seu propi canvi en la mesura que els impulsos lliurement contrastats de la voluntat dels ciutadans així ho demanin.

En altres paraules, ni en una constitució federal (resultant, en principi, d'un pacte històric federatiu, sobre la genealogia i projecció normativa del qual s'estén, de fet, el Tribunal Suprem en diferents passatges del seu raonament), ni tampoc en una constitució que hagi acollit el valor normatiu del dret internacional públic (amb la Carta fundacional de l'ONU, adoptada a San Francisco el 26 de juny de 1945, al capdavant), com a font integradora del seu sistema de dret, donen prou espai ni suport per legitimar un acte de secessió d'una part enfront del tot (ja sigui una part d'un territori, ja sigui part d'una població o «poble» diferenciat). No ho presten, almenys, des d'un punt de vista jurídic.

A partir d'aquí, qualsevol valoració doctrinal d'aquest pronunciament imposa al comparatista -especialment a Espanya, pels motius que veurem- almenysPage 18 dues reflexions crítiques que tendeixen a subratllar els diferents pressupòsits i quadres de coordenades en què es mouen, en un cas i en l'altre, les pressions sobiranistes constatables de certes parts (províncies o comunitats autònomes, investides d'alguna manera d'ambició diferencial) enfront del tot o enfront de la resta (ja sigui en aquest cas Rest of Canada -ROC-, ja sigui «el que quedí d'Espanya», locució que cada vegada s'utilitza més).

1. Així, d'una banda, en el resultat aconseguit pel judici del Tribunal Suprem canadenc influeix molt fortament que s'entengui el Canadà com el resultat històric d'un pacte federatiu, en què la voluntat dels pobles que el formen continuen retenint una parcel·la decisiva de legitimació per reactivar una operació constituent, de reforma, revisió, reajust, reconcepció o dissolució, si s'escau, del pacte federatiu.

   Ensopeguem, per tant, amb un enteniment previ (una «assumpció» o pressupòsit) que, molt diversament, implicaria a Espanya, encara que resulti hipotèticament imaginable, un recurs inevitable al que l'art. 168 CE defineix com una «revisió total» de la Constitució (amb majories de dos terços a cada una de les cambres per aprovar-la, dissolució de les Corts, noves majories de dos terços i referèndum preceptiu: no és una simple «reforma» com la de l'art. 167 CE), atesa la identificació inequívoca, en el cas espanyol, d'un únic subjecte constituent (la «nació espanyola», encara «nació de nacions» al preàmbul i l'art. 2 CE, inclòs aquest en el títol preliminar, la modificació del qual està subjecta en tot cas a una fórmula extremament rígida).

2. Però, d'altra banda, tot i que una seqüència semblant continua sent possible en virtut d'una primacia sense discussió del dret resultant d'un procés democràtic, conformat lliurement, hi ha no sols dubtes seriosos sinó també l'escepticisme més radical sobre la seva hipotètica viabilitat a Espanya. I això encara que només fos per la composició fortament pluralista de tots els àmbits territorials des dels quals s'exerceix alguna pressió centrífuga o sobiranista enfront del centre (Catalunya, País Basc, Galícia i encara més acusadament a totes les altres comunitats autònomes); però també a la vista de la situació -i aquesta és una dada important- persistent d'anormalitat democràtica que s'ha patit al llarg de vint anys d'autogovern a Euskadi (interferència contínua de fenòmens de violència terrorista i formes fascistitzants d'intimidació social sobre la majoria per part de minories sectàries fortament adoctrinades), com també per l'absència, sobretot, de garanties mínimament fidedignes pel que fa a l'acceptació general dels resultats que siguin.

   Per dir-ho incidentalment, aquesta observació concreta ens recondueix a una pregunta que sorprenentment s'ha obviat, però amb molt sabor canadenc: com es pot procedir a articular jurídicament la pretensió secessionista per mitjà de l'al.legat procediment democràtic d'una consulta popular? Es pot parlar d'un dret, jurídicament parlant, més aviat que d'una pretensió emparada per màximes de principi que es desprenen de la política internacional? Es pot parlar, a aquestes alçades, d'un veritable dret sense cap règim d'exercici, ni cap actor recognoscible, ni cap procediment de tutela, ni cap garantia processal, institucional o política? Com, davant qui, quan i amb quins límits es pot exercir el dret a un pronunciament d'aquesta mena?

   Page 19

   Per expressar-ho en referència amb l'experiència canadenca: per què no va tractar el Tribunal Suprem l'evidència incontestable que aquesta consulta popular ja ha deixat de ser una mera prospectiva o hipòtesi, perquè simplement ja ha tingut lloc? Per què no ha considerat el Tribunal Suprem canadenc l'evidència incontestable que aquesta consulta popular ja s'ha substanciat a la pràctica i va fracassar dues vegades (el 1980 i el 1995), a la primera de les quals amb una «majoria clara» del 59% enfront del 41%?

   La resposta no explícita a aquestes decisives qüestions paleses resulta aclaridora; de fet, ens condueix novament a ressaltar l'evidència. Convocat dues vegades a les urnes per pronunciar-se sobre el supòsit de la independència enfront de ROC (la resta del Canadà), el 1980 i el 1995, el mateix poble quebequès ha declinat l'oferta sobiranista. Però això -i és a la vista la reedició d'aquesta oferta, anunciada o «amenaçada» en ocasions successives, en una tercera convocatòria de referèndum pel primer ministre provincial Lucien Bouchard, encara avui al capdavant del Govern nacionalista a la província francòfona- no ha estat prou perquè el nacionalisme francòfon hagi abdicat fins ara, democràticament, de la seva ambició maximalista.

   Dos fracassos referendaris, entre lapses de temps bastant significatius, i una «majoria clara» (la de la primera consulta, el 1980; la segona, en canvi, celebrada el 30 d'octubre de 1995, va ser extremament ajustada: un 50,6% per al «no» enfront d'un 49,4% per al «sí») no han estat prou argument per dissuadir el discurs nacionalista quebequès d'advocar, recorrent a tots els instruments polítics i jurídics que hi ha al seu abast, a favor d'un punt menys que la deriva inexorable de la història cap a la independència de Quebec i la seva irrupció com a Estat en el concert de les nacions.

   I si això ha estat així, està sent així i és així, en una situació democràtica, pacífica i civilitzada, en què el nacionalisme secessionista ha renunciat al terror, a la intimidació, al xantatge i a l'extorsió, quines perspectives d'aquietament del problema podria esperar Espanya, tal com està ara la pacificació d'Euskadi (sigui quin sigui el referent humà o territorial que comporta Euskal Herria), allà on l'exclusió, l'odi a l'altre i la mateixa «alteritat», el culte a la mort i a la «persecució» dels «irredempts socialment» per la seva desafecció a la pàtria col·lectiva, l'adoració, en definitiva, de la violència i l'amenaça perpètua de la minoria sobre la majoria, s'han arribar a erigir en senyal d'identitat tan indissociable a la seva essència com al seu dia ho van ser del nazisme i del feixisme?

   Es pot pensar seriosament que una consulta referendària, una de sola, qualsevol que en sigui el resultat, alleujaria per sempre la pressió sobiranista de l'anomenat món radical o abertzale, secessionista enfront d'Espanya però expansionista i agressiu enfront de Navarra i Iparralde (País Basc francès), per damunt del sentiment majoritari i democràtic dels ciutadans que viuen a aquestes altres parcel·les de l'anomenada integritat territorial d'Euskal Herria?

   Quantes consultes, en definitiva, caldrien per resoldre el problema? Potser, ens ho podem imaginar, totes les que costi un ajustat -però irreversible- triomf del «sí» a la secessió? Es pot acceptar com a raó democràtica aquella que propugna que no n'hi ha prou, mai, amb les «majories clares», per molt àmplies que siguin, quan aquestes diuen que «no», però sí que n'hi ha prou i a més són definitives de manera irreversible tot i que siguin molt ajustades, quan diguin que «sí»?

   Page 20

3. Restaria un tercer problema, encara més important: es tracta de la determinació no gaire menys problemàtica dels subjectes jurídics de la decisió referendària.

   Aparentment, al Quebec la qüestió és prou clara: el «poble de Quebec» comprèn els que hi resideixen, ja que es tracta d'un territori en principi delimitat i pacífic, és a dir, no sotmès a territorial claims, que no és objecte de litigi.

   Però ni tan sols al Quebec això és totalment així. Ens podem preguntar, en efecte, què cal fer amb la minoria anglòfona de Montreal, o amb els pobladors del nord quebequès, aborígens que aposten per la federació en totes les consultes electorals, en cas que en certes porcions localitzades d'aquest territori triomfés el «no» enfront del «sí» per una «majoria clara»?

   S'hauria d'obrir pas el particionisme (fractura) de l'actual província francòfona, de manera que determinats segments (els anglòfons de Montreal o els autòctons del nord) hi poguessin romandre canadencs si aquesta és la seva voluntat, expressada democràticament? I, així, fins on cal arribar o quan s'ha de tancar el cicle de l'autodeterminació successiva, un cop activat?

   N'hi ha prou, per percebre l'abast pràctic d'aquests interrogants, d'assenyalar al lector espanyol que totes aquestes qüestions no són «hipotètiques» o «de laboratori». Ben al contrari, d'un temps ençà la doctrina canadenca ha fet d'aquestes hipòtesis l'objecte real de discussió i l'epicentre de diversos escenaris (serien els famosos plans A, B i C, escenaris respectius de persuasió, dissuasió i minoració de la pressió sobiranista quebequesa, patrocinats pel Govern federal), per tal de prevenir i conduir de la manera més eficaç el conflicte allà on es manifesti amb l'oportunitat i el nivell de concreció que siguin necessaris.

   El mateix problema, com es pot endevinar, apareix amb perfils molt més crus a Espanya (o rectius, un cop més, en el conflicte d'Euskadi). No sols perquè (i aquesta és una diferència respecte a altres conflictes nacionals com ara el cas irlandès, encara que aquesta diferència no se subratlli sovint) el projecte independentista quebequès és políticament viable (ja que es tractaria d'instituir una nova democràcia parlamentària en el continent americà) mentre que el projecte abertzale del terrorisme d'ETA simplement no ho és (ja que es dirigeix a instituir una república nacionalista i socialista inviable al Cantàbric; una república delirant, excloent, antillibertària i expansionista; en una paraula: neonazi); no sols, ho repetim, pel que acabem d'advertir, sinó també i sobretot perquè el projecte radical de l'entorn polític que encoratja el terrorisme d'ETA inclou també l'annexió d'altres territoris veïns (Navarra i Iparralde o País Basc francès), les poblacions dels quals són lluny de donar un suport majoritari a la seva incorporació a un eventual Estat d'Euskal Herria (els nacionalistes bascos assoleixen a penes un 20% dels sufragis a Navarra i un 4,5% a Iparralde), però sense el concurs dels quals -i encara menys amb la seva oposició!- resulta totalment impossible imaginar cap forma de col·laboració o fins i tot de simple comprensió per part de la comunitat internacional (no sens dubte de l'ONU i encara menys de la Unió Europea, molt més compromesa per la seva possible expansió cap a l'est que per la multiplicació de nous estats membres a causa de la desagregació hipotètica dels seus estats membres actuals).

   És totalment inimaginable, en definitiva, el reconeixement eventual d'una secessió forçada com aquesta, per la via del terror o l'amenaça de les armes, per FrançaPage 21 i Espanya, tots dos estats democràtics i ben consolidats dins la comunitat internacional i a l'Europa que és el context geofísic i jurídic obligat, i implicats fins al coll en qualsevol escenari possible de pacificació del conflicte.

Al meu parer, les premisses principals que per a qualsevol operació d'enjudiciament constitucional apareixen implicades en aquest procés consultiu inclouen, almenys, les següents: a) El mateix concepte de Constitució de què en cada cas es parteix, és a dir, la identificació més o menys problemàtica de la Constitució com a paràmetre de constitucionalitat i el paper correlatiu del Tribunal Suprem (cas del Canadà) i del Tribunal Constitucional (en el cas espanyol) sobre el maneig i la selecció de les vies d'enjudiciament respectives (tècniques de discrecionalitat o certiorari en el cas canadenc; jurisdicció de rogació i reglada en el cas espanyol), especialment davant el judici de viabilitat (procedibilitat) d'una hipòtesi secessionista. b) La virtualitat efectiva, en un escenari i l'altre, dels principis federal, democràtic i de primacia del dret. Viabilitat d'una hipòtesi secessionista unilateral. Contrast d'aquesta hipòtesi amb els principis federal o autonòmic, democràtic i de primacia del dret. c) La mateixa viabilitat d'un referèndum en aquest sentit, ja sigui d àmbit estatal, ja sigui d'àmbit subestatal (provincial o autonòmic), amb una avaluació subsegüent dels efectes eventuals d'un referèndum en un cas i en l'altre, com també de la projecció dels principis referits davant la realització d'una hipòtesi de reforma o revisió de la Constitució. d) La posició discutida del dret internacional enfront de la Constitució i l'enjudiciament de constitucionalitat (i, en particular, del principiPage 23 d'autodeterminació dels pobles, extret, com s'ha subratllat en múltiples ocasions, de la Carta fundacional de l'ONU, de 1945, i de les resolucions 1415 (XV) i 2625 (XXV) de la seva Assemblea General: quines són, en altres termes, les tècniques d'integració de què es pot valer el jutge constitucional a l'hora de delimitar-ne els instruments paramètrics.

Escau, doncs, abans de tot, assenyalar la importància de la identificació de l'agent definitori del paràmetre de constitucionalitat, manifestament diversos en un cas i en l'altre. Conseqüent amb això és la distinció del paper que en una hipòtesi i en l'altra, tot i compartir un mateixa finalitat de garantia objectiva de la normativitat de la Constitució, compleix en cada un d'ells l'intèrpret suprem i garant constitucional, Tribunal Suprem canadenc i Tribunal Constitucional, respectivament, per mitjà de la tècnica de la jurisdicció consultiva (accionable en ambdós casos per iniciativa del Govern, federal o de la nació), no estrictament contenciosa, dins el ventall de les seves competències.

La segona de les línies d'anàlisi per fer una comparació entre la situació canadenca i l'espanyola s'ha de situar, al meu parer, al voltant de la mateixa possibilitat d'un debat constitucional sobre un propòsit semblant: la perspectiva, versemblant, d'una aposta democràtica per la segregació -fins i tot unilateral- d'una part enfront del tot, des del context i pressupost d'un estat compost fortament estructurat (federal al Canadà; autonòmic a Espanya), amb nivells amplis d'autogovern -autonomia, doncs, política- en espais subestatals.

Tornem sobre el que és bàsic. És cert que el Canadà i Espanya són, constitucionalment, estats compostos. Però no de la mateixa manera: convé, per tant, distingir amb prou claredat la peculiar lògica històrica, jurídica i política del partenariat federatiu respecte al model autonòmic.

El primer -federal- respon a una aposta jurídica, amb rang constitucional, per l'agregació, la unió, la compartició en un centre d'imputació comú (la federació, el Bund) d'àmbits de sobirania fins llavors residents en les parts que l'integren, i la formació, per tant, d'un subjecte polític (l'Estat federal) global i superior a les seves parts. Un estat federal és conseqüència així d'una voluntat de cooperar per part d'una varietat d'estats preexistents.

El segon, l'Estat autonòmic, és, al contrari, una resposta a una demanda de desestructuració («devolució», «descentralització») d'un estat unitari preexistent, només a partir de la Constitució del qual resulta possible «construir» jurídicament els ens subestatals sobrevinguts posteriorment.

Tots dos models poden exhibir, a la pràctica, nivells anàlegs de «descentralització» (ja que federar no és «descentralitzar molt», sinó tot el contrari: unir, agregar, associar). Però no és això -la quantitat del que es comparteix- allò que compta; el que compta és com es fa.

I és obvi, en aquest sentit, que una lògica i l'altra exhibeixen conseqüències innegables en l'articulació de les tècniques respectives d'interlocució, cooperació i participació de les parts en la formació i l'expressió de la voluntat del tot. Les cotes de col·laboració i lleialtat recíproca en les experiències federals com la canadencaPage 24 són més altes; en canvi, són menors, en benefici de fa conflictivitat, l'emulació i la competència -encara que només sigui perquè les tècniques cooperatives estiguin menys assajades ja que estan més subjectes encara a experiments de prova i d'error- en les devolutives, com és el cas d'Espanya.

Tots dos són, a més, estats plurinacionals o plurinacionalitaris, pluriculturals i plurilingüístics, encara que no de la mateixa manera.

Però no cal perdre de vista que aquest segon tret és al seu torn conseqüència de la primera diferència: Espanya no és el resultat d'una agregació federativa de dues o més nacions, d'un pacte entre diverses cultures, sinó una «nació de nacions» o de «nacionalitats i regions» (art. 2 CE 1978) resultant d'una història en què l'element del pacte ha estat molt menys rellevant i decisiu, fins i tot en termes mítics o de legitimació emocional o irracional.

Espanya i el Canadà són, tots dos, estats amb vells problemes d'integració nacional; però aquí no respiren tampoc de la mateixa manera. A diferència del Canadà, la qüestió nacional no s'ha substancial a Espanya, ni en el passat ni en el present, mitjançant la confrontació d'un territori, un poble o una cultura enfront de la resta.

S'hi han juxtaposat més aviat, d'una manera continuada, diversos fronts oberts, successivament o al mateix temps, alguns d'ells fortament estructurats, encara que es pot afirmar que són molt més recents (darreries del segle XIX) del que els nacionalismes perifèrics pretenen, mentre que altres s'hi han manifestat d'una manera recurrent o periòdicament reemergents.

I tots dos són estats que es fonamenten en una constitució que no preveu clàusules d'intangibilitat expressa. Ergo es tracta, en principi, de constitucions reformables davant qualsevol hipòtesi, tot i que no, un altre cop, de la mateixa manera. A conseqüència d'una primera diferència rellevant -la relativa a la «fractura» federació versus Estat de les autonomies-, les províncies canadenques tenen poder constituent, és a dir, acció i legitimació per incoar procediments de reforma constitucional, per bé que amb una eficàcia graduada segons els cinc supòsits diferents que estableix la seva Constitució.

Mentre que, al contrari, novament per raó de la seva pròpia lògica i història, les comunitats autònomes no disposen a Espanya d'un poder semblant, ja que la seva participació és més aviat indirecta (sobretot per la via del Senat) en una hipòtesi eventual de reforma constitucional.

Es pot concloure, per tant, que la diferència més important entre els dos supòsits canadenc i espanyol resideix, com ja hem avançat, en la naturalesa diversa de la instància o el poder constituent del qual dimana qualsevol hipòtesi constitucional en ella mateixa, per a tots dos casos. L'acte constitucional respon en el cas espanyol a una afirmació normativa i institucional d'un subjecte únic i indiferenciat: la nació espanyola (preàmbul de la CE) o Espanya en constituir-se en un estat social i democràtic de dret (art. 1 CE). A Espanya hi ha, primer que res, una nació indissoluble, «pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols» (art. 2 CE, sens perjudici, naturalment, del «dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren, i de la solidaritat entre totes elles»).

Tots els altres subjectes del nostre procés polític (les «comunitats autònomes que es constitueixin», art. 137 CE) seran derivacions (ni tan sols «creacions», per-Page 25què són dispositives i obeeixen a decisions posteriors de poders i òrgans constituïts) de la CE i de la llei.

I dir això -permeteu-me que posi l'accent en aquest punt- és dir molt.

A conseqüència d'això, d'entrada, i així ho han evidenciat els raonaments seguits pel Tribunal Suprem canadenc en l'enjudiciament del cas que ens ocupa, les respostes a les qüestions proposades s'encadenen en una direcció molt diferent del que s'hauria pogut esperar, si aquest cas s'hagués plantejat a Espanya.

Pel que hem vist, per tant, a l'hora d'avaluar per què no hauria estat possible un cas com el que comentem davant la jurisdicció constitucional espanyola, sembla obligat acudir a un examen específic i individualitzat dels principals objectes d'elucidació judicial.

I per expressar-ho amb no gaires paraules, tothom sap que els estudis federals han abandonat des de fa temps tot l'interès per la diatriba, a hores d'ara ja gairebé merament acadèmica, relativa a la distinció entre les diverses tècniques de partenariat polític i constitucional en l'organització territorial del poder. Estats federals, confederacions, federacions, estats lliures associats i estats regionalitzats o autonòmics..., totes són fórmules que tendeixen a identificar tècniques diferenciades de composició del poder per tal d'estructurar-lo en diferents nivells o àmbits territorials.

Però no són, en cap cas, per damunt de les variacions i els matisos, locucions que ens prestin una relació exhaustiva o esgotadora de la rica i variada realitat de la compartició territorial del poder. En tenim prou d'al·ludir a la sempre problemàtica ubicació de la Unió Europea en aquests esquemes insuficientment preestablerts per comprendre fins a quin punt aquestes semàntiques polèmiques o merament nominals es troben totalment desfasades respecte a les preocupacions federalistes prioritàries -molt més substantives.

De fet, en el mateix sentit, no es pot perdre de vista fins a quin punt tan elevat el mite i la realitat es donen la mà, sovint, en la socialització exitosa d'una experiència federal. Teoria i experiència acrediten la presència d'un cert ordre federal en el seu marc comparat.

Doncs bé, amb tot i amb això, si algun criteri distintiu continua sent vàlid, es tracta del que subratlla les conseqüències que deriven jurídicament del pressupòsit de dos processos històrics diferenciats entre si: el de l'abans al després enfront de tots els altres.

Deixant de banda els formalismes, aquesta línia divisòria es continua projectant a les parts que componen el tot cap a una posició protagonista en tota operació de reforma o modificació de la Constitució, independentment del que es vulgui que aquesta sigui.

Tot això imposa simplement una conseqüència clara: tot i que la participació de les parts en aquesta operació s'ha d'entendre diferent, per exemple, en els casos americà, alemany o canadenc, qualitativament és una altra la participació que en aquests mateixos procediments de modificació de la constitució compleix a aquells estats compostos anàlogament però no federatius, com és el cas, encara avui, de l'Espanya autonòmica. I això, ho repetim, independentment del fet que Espanya es pugui considerar, sense faltar a la veritat, un ordenament funcionalment federal, en el sentit que l'Espanya autonòmica ha evolucionat en una direcció marcadamentPage 26 federalitzant, i pugui competir en paràmetres de descentralització i composició del poder amb tots aquells estats que tenen més prestigi i es reputen com a federals (com ara Alemanya o els EUA) i fins i tot amb un avantatge respecte a molts d'aquests mateixos estats que es qualifiquen formalment de federals (Àustria, Austràlia, l'índia i encara Veneçuela, Mèxic, el Brasil o l'Argentina, totes elles repúbliques més centralitzades que Espanya).

I això es tradueix, en síntesi i en definitiva, en una dada summament rellevant: encara que les províncies no es puguin secessionar unilateralment, en un estat federal hi ha espai per formular la hipòtesi que quedarà una «resta de la federació» (ROC) supervivent a la segregació d'una de les parts. Costa molt més d'encaixar en l'actual ordre constitucional espanyol una teorització jurídica sobre la manera de tornar a acomodar «el que quedi d'Espanya» a partir d'una seqüència de secessió unilateral d'una part enfront de la resta.

Passant ara al tercer objecte de reflexió, la viabilitat d'un referèndum en l'ordenament federal canadenc s'ha d'enquadrar igualment en un marc molt diferent del que correspon a Espanya.

Com ja es coneix a bastament, l'ordenament canadenc es fonamenta constitucionalment en una mixtura curiosa de constitucionalisme escrit i sobirania parlamentària, influència de matriu clarament britànica aquesta darrera. Això vol dir que encara que no es prohibeixi constitucionalment la consulta popular directa, no en serà possible deduir conseqüències jurídicament rellevants. Només políticament -en aquest context, fortament dominat pel principi tradicional de primacia del Parlament (la mal anomenada «sobirania parlamentària»)- es pot atorgar importància als pronunciaments de les urnes.

Ara bé, malgrat aquest tret principal o de partida, el Tribunal Suprem ha deduït, en el cas canadenc, a partir d'una elaboració teòrica substanciosa sobre les projeccions polítiques i constitucionals del principi democràtic, una obligació (en l'argot constitucional espanyol es traduiria com un deure) d'abast i rang constitucional -no sols, per tant, política- de negociar la revisió del pacte constitucional si així es pot deduir un mandat popular a partir dels resultats que hagi hagut en una consulta directa i democràtica a les urnes.

El principi democràtic s'ha de posar, un cop més, en comunicació amb el principi federal i, especialment en aquest cas, de protecció de les minories. Cap derivació d'una consulta popular no es pot traduir immediatament en la imposició del dictat de la majoria, sense atendre els problemes que resulten de la tutela de les posicions subjectives, drets i interessos, de la/les minoria/es. Tot això forma part de la seqüència lògica i constitucional deduïble d'un pronunciament dels ciutadans en una societat democràtica, i així ho subratlla amb èmfasi el Tribunal Suprem.

Però ja no va més enllà el raonament judicial: la resta del repte, com ja hem advertit abans, es trasllada a la política, als seus actors distintius (les forces que articulen la representació i la participació en una democràcia pluralista) i a les seves tècniques específiques de realització. No hi ha res en l'ordre constitucional que permetiPage 27 al Tribunal Suprem ni a cap altre substituir la política, suplir-la o desplaçar-la, prescindint de l'arbitri de la política per prevalença del poder judicial.

Molt previsiblement, a Espanya, al meu parer, aquesta seqüència hauria quedat descrita en termes molt diferents.

Per començar, primacia de la Constitució i sobirania parlamentària tenen a Espanya traduccions molt diverses.

En segon lloc, l'aposta de la CE per la democràcia representativa relega fortament a un segon pla les consultes populars. En tercer lloc, les comunitats autònomes no tenen competència per convocar referèndums en matèries com la que analitzem.

Finalment, encara que es pot intuir que les conseqüències a Espanya d'una consulta evacuada en el sentit que aquí tractem també hi tindria un gran abast polític, és difícil imaginar que, a Espanya, el Tribunal Constitucional en deduís l'exigència d'un «deure constitucional» genuí.

En efecte, el referèndum és certament un institut rebut constitucionalment, fins i tot en diversos preceptes (art. 92, 149.1.32, 151, 152.2, 167.2 i 168.3 CE). L'art. 92 CE preveu la modalitat de consulta popular sobre decisions polítiques d'una importància particular (qualsevol que en sigui, s'entén, la naturalesa: tant si es tradueixen com si no en iniciatives legislatives o de reforma constitucional) i diposita aquesta decisió en la persona del president del Govern. Quant a l'art. 149.1.32, estableix -en termes d'atribució de competència exclusiva- l'aprovació preceptiva del Govern de la nació per efectuar qualssevol formes de consulta popular. Els art. 151 i 152 CE preveuen, respectivament, referèndums autonòmics d'aprovació o reforma d'un estatut d'autonomia, sempre que aquest estatut hagi estat adoptat per la via de procediment qualificada per l'art. 151 CE. Per la seva banda, els art. 167 i 168 CE estableixen sengles referèndums de ratificació (potestatiu el primer, a proposta d'una desena part de qualsevol de les dues cambres parlamentàries; preceptiu el segon) d'una reforma (parcial) o revisió (total, o d'un abast superior) de la Constitució.

D'altra banda, alguns estatuts d'autonomia (Catalunya, País Basc, Galícia, Andalusia, Aragó) preveuen la possibilitat de convocar consultes en l'àmbit autonòmic, sempre dins els termes de l'art. 149.1.32 CE i de la llei orgànica a què remet l'art. 92.3 CE (Llei orgànica 2/1980, de 10 de gener, reguladora de les diverses modalitats de referèndum), encara que no s'ha posat en pràctica.

Finalment, la Llei 7/1985, de bases del règim local, preveu (art. 71) la possibilitat de consultes populars a escala local sobre assumptes de competència municipal, sempre amb l'autorització del Govern central (art. 149.1.32 CE).

Legislativament desplegats en la important Llei orgànica 2/1980, reguladora de les diverses modalitats de referèndum, el cert és que els únics referèndums aplicables hipotèticament al supòsit que ens ocupa serien els dels art. 92, 167 i 168 CE, consultiu el primer i de ratificació d'un procediment complex de reforma i revisió constitucional, respectivament, els altres dos.

En el primer dels casos, la naturalesa és consultiva, influent políticament (fins i tot determinant) però no vinculant jurídicament, i en cap cas preceptiu. En els altres dos casos, és una condició de viabilitat per a la reforma i revisió de la Constitució. En tot cas és evident que el procés de consulta requereix, perquè aixíPage 28 ho ha volgut la Constitució, la participació com a protagonistes de les institucions centrals de l'Estat (Govern i Corts Generals), i que en cap cas no poden decidir per sí sols una consulta referendària altres poders (autonòmics o locals) que els centrals de l'Estat.

Quines possibilitats existeixen per a un control de constitucionalitat del referèndum? El professor Aguiar de Luque n'ha identificar tres: a) Eventualitat d'un control d'adequació a la CE del procés d'adopció de la decisió de convocar un referèndum; b) Eventualitat d'un control del procediment referendari en ell mateix; c) Eventualitat d'un control de constitucionalitat de les decisions polítiques o polítiques i legislatives adoptades successivament, si s'escau, a conseqüència del referèndum.

Al Canadà, curiosament, la situació és menys explícita, menys formalitzada i racionalitzada, però per la mateixa raó és una situació més flexible. No hi ha previsions explícites per convocar consultes populars. Precisament per això una decisió política que adopti eventualment un govern responsable davant el Parlament del qual n'obté la confiança pot comportar la convocatòria -sense cap impediment constitucional aparent- d'una consulta referendària ja sigui d'àmbit federal, ja sigui d'àmbit provincial o local.

De fet, amb l'experiència han anant sorgint lleis d'origen divers (Statutory Acts, federals o provincials) que tendeixen a regular els termes de procediment i administratius d'aquesta possibilitat oberta constitucionalment per convocar consultes, amb el benentès que no poden gaudir de conseqüències vinculants jurídicament sinó solament polítiques. Aquesta és, a part d'això, la lògica de la inserció excepcional d'un institut de democràcia directa en el marc institucional d'una democràcia representativa adscrita al tipus parlamentari de tradició anglosaxona, pròpia del model de Westminster. I aquest ha estat, com ja es coneix, el cas en la legislació federal i a la província quebequesa.

Com que no hi ha un enquadrament constitucional explícit, l'única limitació substantiva és la que imposa el respecte a la Canadian Charter of Rights and Freedoms (incorporada a la Canada Act, de 14 d'abril de 1982); no existeix tampoc una assignació de competència específica per al control de constitucionalitat d'un referèndum davant cap tribunal en concret, sens perjudici del caràcter obert de l'objecte d'una consulta (Re cases) davant el Tribunal Suprem federal del Canadà. Per tant, no es pot objectar res des del punt de vista estrictament constitucional, contràriament a Espanya.

Però també cal remarcar que, novament al contrari que a Espanya, l'apreciació de les seves conseqüències a la vista dels seus resultats és i serà en tot cas essencialment» política.

En contra del que succeeix al Canadà, la racionalització a Espanya de la ponderació de les conseqüències d'una consulta popular és rigorosament taxativa: els supòsits en què és oportuna (fins i tot genèrics, com en l'art. 92 CE), els seus termes i conseqüències són previstos amb rigor i precisió deliberada a la Constitució del 1978.

Després de tot, no es pot ignorar que es tracta d'una reacció -una altra més, entre tantes- als abusos que el franquisme va cometre per mitjà de consultes referendàries que van esdevenir plebiscits mancats de les més mínimes garanties de plu-Page 29ralisme. Com no s'ha d'oblidar tampoc fins a quin punt la nostra és una Constitució, com a conseqüència justa, en què s'ha obert deliberadament, ho reiterem, un marge molt restringit i constret per interferir excepcionalment la democràcia directa dins un marc que es caracteritza per una aposta severa per la representació i el parlamentarisme en una democràcia de partits.

En definitiva, l'articulació del dret internacional i del dret intern també troben en ambdós ordenaments enquadraments molt diferenciats.

Ja se sap que a Espanya la Constitució ha previst un capítol específic (el II del seu títol III) per a la incorporació del dret internacional a l'ordenament intern. La regla general consisteix a assumir-lo d'acord amb els principis generals del dret de tractats i dret internacional públic i que no és possible modificar aquestes regles sinó de conformitat amb els mateixos principis. Una menció especial mereix l'art. 93 CE que, amb les seves limitacions, va ser dissenyat per fer possible la incorporació d'Espanya a un ordre supranacional qualificat per la cessió parcial de sobirania (que conté l'expressió «cessió de l'exercici de competències derivades de la Constitució»).

També té una importància particular l'art. 10 CE, el paràgraf segon del qual imposa la interpretació i aplicació (sobretot judicial) de les normes relatives a drets i llibertats d'acord amb els tractats i acords internacionals adoptats per Espanya en la matèria.

Aquesta darrera regla afecta, no cal dir-ho, les resolucions adoptades per l'Assemblea General de les Nacions Unides (al capdavant hi ha la Carta fundacional de l'ONU de 26 de juny de 1945, que conté el principi d'autodeterminació dels pobles, amb les seves resolucions de desplegament, entre les quals destaca l'UNGA Resolutíon 2625 (XXV). Però també, sobretot, el sistema del CEDH fet a Roma el 4 de novembre de 1950 i ratificat per Espanya el 1979, la garantia del qual s'encarrega a un entramat institucional específic culminat pel TEDH (art. 25 i seg. CEDH) amb seu a Estrasburg.

Tot i que les disposicions internacionals canadenques sobre això tenen poc a veure, almenys formalment, amb les espanyoles, el cas és que també per la seva condició de part activa del club selectiu de democràcies respectuoses envers els drets individuals i col·lectius, el Canadà assumeix la possibilitat de vincular-se als documents i les regles internacionals.

Però això no és el realment decisiu, evidentment, sinó que ho és la no menys controvertida inaplicabilitat del principi d'autodeterminació fora de l'àmbit limitat i l'abast legitimador de l'emancipació colonial contra l'opressió forània de les antigues potències colonials amb què va ser concebuda; així s'ocupa de subratllar-lo, amb una anàlisi molt detallada sobre la impossible transposició d'aquest principi a contextos democràtics i constitucionals, el Tribunal Suprem canadenc en els fonaments jurídics de la decisió comentada.

De manera que, encara que els fonaments jurídics i formals que operen en un sistema i en l'altre -el federal canadenc i l'autonòmic espanyol- siguin totalmentPage 30 diferents, es pot col·legir que en tots dos la resposta jurisprudencial fonamentada en la Constitució hauria estat la mateixa: que és inviable l'aplicació d'un dret pretès d'autodeterminació en el marc d'un estat constitucional democràtic en què el poder representatiu sempre és el fruit d'un procés participatiu, lliure, pluralista i competitiu, amb garantia dels drets individuals i col·lectius, i en què, per tant, no és possible al·legar situacions d'opressió o submissió a un règim institucionalitzat de violació massiva i permanent dels més elementals drets i llibertat configuradors de la civilització i la pràctica de la democràcia.