Actas do III Congresso Internacional da Língua Galego-Portuguesa na Galiza. Em homenagem ao Professor Carvalho Calero
| Autor | Oscar Díaz Fouces |
| Páginas | 246-250 |
Maria do Carmo Henríquez Salido (ed.)- Actas do III Congresso Internacional da Língua Galego-Portuguesa na Galiza. Em homenagem ao Professor Carvalho Calero, agal, la Corunya. 1992. 660 pàg.
Page 246
El volum recull els treballs presentats al III Congresso Internacional da Língua Galego-Portuguesa, que tingué lloc a Galícia (Vigo i Ouren-se) entre els dies 27 de setembre i 1 d'octubre de 1990, organitzat per TAssociaçom Galega da Língua (agal).
El bloc de comunicacions s'estructura en tres grups: Lingüística i Fi-lofogia (trenta treballs), Llengua i text literari (tretze) i Estudis dedicats al professor Carvalho Calero (nou). L'evident excés de generalització en la definició dels apartats temàtics permet que, per exemple, dins de Lingüística i Filologia trobem barrejats treballs sobre semàntica, dret lingüístic, dialectologia, sociolingüística... Aquesta promiscuïtat disciplinària -que resulta justificable, en canvi, en el bloc d'estudis sobre el polifacètic Carvalho Calero-1 probablement hauria de fer reflexionar l'organització a propòsit de la conveniència d'establir en el futur algun tipus de delimitació temàtica per a les intervencions. De fet, altres publicacions d'agal, com els monogràfics Poder, ideologia e língua (Yvo Peeters ed.) i O uso das línguas na Europa Comunitària (M. C. Henríquez ed.), corresponents als seminaris homònims organitzats per l'Associació, ofereixen una perspectiva més arrodonida, tot i que els esforços d'organització i edició deurien ser considerablement inferiors als que corresponen a un congrés internacional.
Considerades en el seu conjunt, aquestes Actas resultaran especialment interessants per a dos grups de lectors:
- Els estudiosos d'algun dels aspectes de la vida i l'obra de Carvalho Calero, òbviament.
- Aquells que s'interessin per les vicissituds de la normativització del gallec, que enfronta els defensors de la proposta oficial -els anomenats isol·cionistas- i els que proposen la depuració d'espanyolismes i l'acostament a l'estàndard portuguès -els reintegracionistas, I'agal entre ells. Val a dir que les comunicacions sobre el tema són molt menys nom-
Page 247
broses que en les actes dels i i n Congressos, en els quals, remarcadament el primer, arribaven a ser obsessives (comprensiblement, si se situen en el context cronològic del debat normatiu). Amb tot i això, el text té un valor evident, com a testimoni de les activitats dels col·lectius enfrontats i de la polèmica mateixa en últim extrem. En aquest sentit, lamentem que no hagin estat recollides les intervencions corresponents als debats que van seguir a cada comunicació (com s'havia fet a les Actas del II Congresso). De la mateixa manera que no apareixen -sembla que per problemes tècnics- alguns dels treballs, com ara els de José L. Alvarez Emparantza, Lluís V. Aracíl, Joseph Herman o Xavier Isasi. Confiem que l'organització, com ha estat habitual fins ara, publicarà properament aquest material a la revista Agalia.2
Davant la impossibilitat de comentar totes les comunicacions, hem seleccionat aquelles la temàtica de les quals (aspectes legals del pluri-lingüïsme, planificació lingüística, anàlisi de categories sociolingüístiques) sembla més ajustada als interessos del lector de la Revista de Llengua i Dret.3
En la seva intervenció («Per una tipologia de la minorització lingüística»), Vicent Pitarch presenta una proposta de caracterització de les llengües minoritzades. Aquestes, que l'autor oposa a les «llengües estabilitzades», quedarien definides pels següents factors: legitimitat qüestionada, abundància de prejudicis, supeditació al bilingüisme i marginalitat i tensió. Després de desenvolupar-los, proposa un corol·lari d'actuacions orientades a superar la situació de minorització: fonamentalment, reactivar projectes de solidaritat/intercanvi (Irunean Sortua) i concentrar esforços en l'estudi de la minorització, mitjançant una «sociolingüística oportuna». A propòsit d'això, Pitarch reprèn una distinció entre sociolingüística «de lluita» i «acadèmica» (pàg. 25), que ja té una certa tradició per aquestes contrades.
Sens dubte, el treball de J. Ina-zio Marko («Orientaciones para la Planificación Lingüística a nivel municipal»), s'inscriu en la «sociolingüística de lluita» que hem esmentat. L'autor, membre de l'E[uskaI] K[uIturaren]B[atzarrea] (Assemblea de la Cultura Basca) presenta els resultats d'un treball de mesurament de l'ús oral de l'èuscar en els municipis de més de 10.000 habitants d'Euskal Herria, seguint la metodologia de siadeco. Tot seguit, formula una proposta ad boc de planificació
Page 248
de les activitats per a la recuperació de la llengua a nivell municipal. L'actitud a què fèiem referència queda palesa en expressions com ara «dinàmica de resistència popuL·r» (pàg. 227), «neutralizar a los enemigos de la lertgua» (pàg. 228), «convertir los hablantes en militantes activos» (pàg. 228). O bé, més arrodonida, «No es suficiente llevar a cabo campanas de concienciación, no es suficiente efer-cer una presión social, no es suficiente obtener una ley adecuada» (pàg. 228).
Dues comunicacions més fan referència a les activitats d'associacions cíviques d'àmbit municipal amb interessos lingüístics. Són les de Rosario Fernandez-Velho («Os grupos de base: a "Associaçom Rein-tegracionista de Ordes", experièn-cias»), i la de Julen Arejolaleiba («Dinàmica popular de normaJización lingüística: la experiència de "Ar-rasate Euskaldun Dezagun"»). La comparació de totes dues permet de contrastar les dinàmiques diferents que segueixen els activistes lingüístics a Galícia i Euskadi, respectivament. En el primer cas, amb la referència omnipresent a la fixació del corpus, una presència institucional mínima i una escassetat de recursos alarmant. Én el cas d'AED («Euskal-dunitzem Arraste», integrada en ekb), amb una publicació setmanal -Arrasate Press-, presència a la TV -Arrasate Telebista-, militants alliberats, suport econòmic de l'Ajuntament, de les caixes d'estalvi (obres socials), etc. Les diferències, tot i que òbviament no es poden generalitzar a la totalitat dels territoris respectius, són evidents.
En un nivell més teòric se situa el treball de Joan M. Romaní («El conflicte lingüístic: naixement i evolució d'un terme en la sociolingüística catalana»). La seva comunicació parteix del treball de Georg Kremnitz «Du bilingüisme au con-flit linguistique», i passa revista a les diverses definicions del terme conflicte lingüístic («conflicte social de baixa intensitat que té la diferència de codis lingüístics com a principal dimensió explícita»). Tot això adobat amb un punt de cinisme -saníssim, certament («També es pot fer sociolingüística des de la llengua dominant», pàg. 298)- que el desmarca clarament dels treballs més «combatius» del volum.
Koldo Zuazo («Conciencia nacional y unificación lingüística en el País Vasco») fa un repàs a les principals fites en la història de la codificació de l'èuscar, i les relaciona amb diverses propostes històriques d'articulació política del(s) territori (s) basc(os). Probablement hauria estat útil alguna reflexió a propòsit de les actituds dels euskaldunberris envers la norma unificada. Caldria veure si el fet d'arribar a la competència lingüística directament a través de l'estàndard -és a dir, bandejant les importants connotacions
Page 249
simbòliques de la variació dialectal- té algun tipus d'influència sobre I'auto-adscripció nacional dels nous parlants (un col·lectiu no gens menyspreable).
Dels aspectes relacionats amb l'anomenat dret lingüístic s'ocupen els textos d'Yvo Peeters («A Europa como garantia dos Direitos Linguisticos» i Jaume Vernet («El multilingüismo: una perspectiva constitucional»). El primer, perit consultor del Consell d'Europa, passa revista als antecedents de diverses iniciatives de protecció de les minories lingüístiques al Vell Continent (Carta Europea de les llengües minoritàries, xarxa mercator, programa ecalp). Vernet, per la seva banda, reflexiona sobre l'abast d'alguns conceptes clau de l'ordenament legal del multilingüisme a l'Estat espanyol (llengua oficial, deure de coneixement, respecte i protecció) i l'important rendiment que semblen tenir les corresponents interpretacions. Cal destacar el seu interès (posat de manifest en altres treballs) per examinar els encavalcaments terminologies entre dret (lingüístic) i sociolingüística.
Pel que fa a la situació del gallec, Pedró Fernandez-Velho («O discurso político na Galiza no inicio de 90»), en un treball documentat a partir dels diaris de sessions del Parlament autonòmic de Galícia, passa revista a algunes actituds (lamentables) de la classe política del país, remarcadament en matèria lingüística. An-tónio Gil Hernàndez («Dos ' 'Estu-dos" do prof. Rodrigues Lapa aos "Problemas" de Carvalho C aleró») compara les opinions lingüístiques de dos dels mentors intel·lectuals del reintegracionisme gallego-portuguès. Maria do Carmo Henríquez, presidenta de Pagal i editora del volum, fa una aproximació històrica a les opinions lingüístiques recollides a A Nosa Terra entre 1916 i 1920 («A língua e a gramàtica nas Irmanda-des da Fala»). Per la seva banda, els professors brasilers Súvio Elia i Gladstone Chaves de Melo, en línia amb treballs anteriors, fan una aferrissada defensa de la reintegració lingüística gallego-portuguesa.
Destaquem finalment les comunicacions de José M. Sànchez Carrión, «Txepetx», sobre «Patologia somàtica y teràpia lingüística» (amb denses imbricacions de teoria psicoanalítica, antropologia, sociolingüística... habituals dels seus treballs) i la d'Ignasi Vila («Aspectes psicològics del bilingüisme), a propòsit dels treballs de Jim Cummins i la hipòtesi d'interdependència lingüística, amb les implicacions que s'hi endevinen amb conceptes tan familiars -i cíclicament polèmics- com el d'immersió lingüística.
En resum, les Actas del III Con-gresso constitueixen un recull interessant, considerant les característiques d'aquest tipus de publicacions. Tenint en compte les condicions en
Page 250
què es desenvolupa l'activitat de I'agal -enfrontada a les institucions autonòmiques i bona part del món acadèmic «oficial»- la continuïtat en la celebració de congressos internacionals (1984-1987-1990-1993) és sens dubte un model de perseverança que cal valorar.
------------------------------
[1] Ricardo Carvalho Caiero (1910-1990) fou el primer catedràtic de lingüística i literatura gallegues a la Universitat de Santiago de Compostelia. Numerari de la Real Acadèmia Gallega, membre de la generació Nós i del Seminario de Estudos Galegos, president honorari de l'Associaçom Galega da Língua. A més de la seva obra com a lingüista i crític literari (Gramàtica elemental del gallega común, Probtemas da Língua Galega, Da falta e da escrita, Letrns Galegas, Historia da Literatura Galega Contempordnea...) fou un destacat poeta i narrador.
[2] Agalia Revista Ja Associaçom Galega da Língua. AGAL. La Corunya, trimestral (núm. 1, primavera, 1985).
[3] La tria és necessàriament injusta. Un índex que compta amb noms com els d'Eugenio Coseriu, Bernard Pottier, Sflvio Elia, Jenaro Marinbas... justifica amb escreix un cop d'ull al volum.
