Les competències autonòmiques I locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos
| Autor | Àlex Seglers Gómez-Quintero |
| Cargo | Professor lector de dret eclesiàstic de la Universitat Autònoma de Barcelona |
| Páginas | 182-206 |
LES COMPETÈNCIES AUTONÒMIQUES I LOCALS EN RELACIÓ
AMB LA GESTIÓ PÚBLICA DELS AFERS RELIGIOSOS
Àlex Seglers Gómez-Quintero*
Sumari
1. Introducció
2. La descontextualització de la LOLR i els acords de cooperació
3. Competències autonòmiques i locals amb relació a la gestió pública
dels afers religiosos
3.1. Urbanisme, equipaments de caràcter religiós i edificació de llocs
de culte
3.2. Sacrifici d’animals i productes halal i caixer
3.3. Reserva de parcel·les en els cementiris i dret a rebre sepultura
3.4. Serveis funeraris i dret a practicar els ritus mortuoris
3.5. Dietes alimentàries religioses a les escoles
3.6. Assistència religiosa als hospitals, a les presons i als centres
educatius
3.7. Ensenyament de la religió
3.8. Patrimoni històric i artístic de les confessions
3.9. Mitjans de comunicació, dret d’accés i respecte als sentiments
religiosos
4. Vers la gestió autonòmica del pluralisme religiós
181
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
* Àlex Seglers Gómez-Quintero, professor lector de dret eclesiàstic de la Universitat Autònoma de
Barcelona (alex.seglers@hotmail.com).
Article rebut el 25.05.2006. Data d’acceptació de la versió final:20.06.2006.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 181
1. Introducció
La Constitució de 1978 va iniciar la descentralització del poder polític territo-
rial, en definir l’Estat espanyol mitjançant principis com els d’unitat,autonomia
i reconeixement de les nacionalitats i regions. El principi d’unitat significa que
la sobirania resideix en el poble espanyol, però la unitat no es concep en termes
d’uniformitat sinó d’integració de tots els ens territorials que configuren l’Es-
tat.1Per la seva banda, el principi d’autonomia serveix perquè el poder de les co-
munitats autònomes esdevingui un poder polític que implica «la capacitat de
cada regió i nacionalitat per decidir quan i com ha d’exercir les seves competèn-
cies».2Finalment, amb el reconeixement de les nacionalitats i regions s’ha
conclòs que Espanya «no és una realitat uniforme,sinó plural, ja que es troba in-
tegrada per realitats nacionals distintes».3
Doncs bé, cal preguntar-se si el bloc normatiu que conforma el dret ecle-
siàstic vigent –la Llei orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de llibertat religiosa
(LOLR) i els respectius acords de cooperació amb les confessions– es va inspirar
en aquests tres principis o si, per contra, en va romandre al marge. Respondre
aquesta qüestió prèvia és important si volem copsar després –a l’epígraf 3–
quins són els títols competencials que permeten a les comunitats autònomes i
als ens locals incidir en el desenvolupament dels drets de la llibertat de religió,
àdhuc els que l’Estat ha pactat amb la Santa Seu i les minories no catòliques.
2. La descontextualització de la LOLR i els acords de cooperació
En el nostre sistema de fonts del dret, la categoria pròpia de la llei orgànica està
prevista, entre altres funcions, per a desenvolupar els drets fonamentals i les lli-
bertats públiques. Segons la jurisprudència constitucional i la doctrina més re-
cent, l’àmbit material de la llei orgànica és restringit i el seu ús és excepcional per
tal de no petrificar l’ordenament jurídic.4Això s’explica, fonamentalment, per-
Àlex Seglers Gómez-Quintero
182
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
1. STC 4/1981, de 2 de febrer.
2. STC 35/1982, de 14 de juny.
3. Molas, Isidre,D erecho constitucional, Madrid, 1998, pàg. 179.
4. Barceló, Mercè, La ley orgánica. Ámbito material y posición en el sistema de fuentes, Barcelona,
2006.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 182
què la missió d’aquesta peça del sistema de fonts és desenvolupar directament els
drets fonamentals, és a dir,desenvolupar-los en el que és estrictament essencial,
sense que concrecions tècniques o segones (que no són necessàries per a donar
efectivitat al dret) es puguin considerar que formen part de la reserva material
de l’article 81.1 CE.
Com succeeix amb els altres drets i llibertats, el desenvolupament directe
de la llibertat religiosa no és el mateix que la regulació del seu exercici, ja que la
regulació de l’exercici s’instrumenta mitjançant la llei ordinària, ja sigui estatal
o autonòmica. Doncs bé, d’antuvi caldria preguntar-se si els articles 5, 7 i 8
LOLR formen part del desenvolupament directe de la llibertat religiosa, si són
imprescindibles per a donar operativitat a aquesta llibertat i si, a diferència dels
articles 1, 2, 3, 4 i 6 LOLR,en són la concreció primera.5Més encara: els articles
5, 7 i 8 LOLR formarien part del contingut essencial o nuclear d’una llibertat
com la religiosa? Cal una regulació de tipus orgànic per a establir un registre pú-
blic –com és el Registre d’entitats religioses– o una comissió assessora? Cal tenir
en compte que tant l’article 5 com el 8 descendeixen directament del rang orgà-
nic al reglamentari i s’hi remeten per a crear aquests dos òrgans administratius
que depenen del Ministeri de Justícia.
A aquestes preguntes, cal afegir-n’hi una altra, no menys important: una
llei orgànica –destinada a desenvolupar una llibertat com la religiosa– pot fer
una assignació competencial ex novo a les Corts Generals perquè només a través
d’aquestes l’Estat (no pas els «poders públics», que és l’expressió que l’article
16.3 CE empra) pacti acords amb les minories religioses al marge de l’article 149
CE i el bloc de la constitucionalitat? És, doncs, funció d’una llei orgànica «trair»
el sentit literal de l’article 16.3 CE (que es caracteritza perquè estén les relacions
de cooperació a tots els «poders públics») i reduir la cooperació de l’Estat mit-
jançant una llei de les Corts Generals, com l’article 7.1 LOLR fa injustificada-
ment?
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 183
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
5. L’article 5 crea el Registre d’Entitats Religioses i fixa els requisits per a la inscripció registral.
L’article 7 estableix que només per llei de les Corts Generals l’Estat pot pactar amb les confessions
inscrites que hagin adquirit l’arrelament notori, que és un requisit afegit la determinació del qual
correspon –segons la LOLR– al Ministeri de Justícia i no a les comunitats autònomes.Finalment,
l’article 8 crea la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, un òrgan col·legiat adscrit orgànica-
ment i funcional al Ministeri de Justícia, sense presència dels governs autonòmics.Al meu enten-
dre, aquests tres preceptes ultrapassen l’àmbit material de la LOLR,que és una llei orgànica enca-
rregada de desenvolupar directament una llibertat pública (intel·lectual) com la religiosa.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 183
Entenem que la resposta ha de ser negativa. No considerem que sigui una
funció de les lleis orgàniques regular matèries que vagin més enllà del seu propi
àmbit material. I, tanmateix,sembla clar que les lleis orgàniques que desenvolu-
pen drets fonamentals a l’empara de l’article 81.1 CE no poden atorgar o assig-
nar competències legislatives –com succeeix amb la frase final de l’article 7.1
LOLR– a les Corts Generals, ignorant que el nostre sistema compost es fona-
menta en la pluralitat de legisladors i que les seves relacions es canalitzen mit-
jançant el principi de competència.
La conseqüència que es deriva de totes aquestes preguntes és que la LOLR
està descontextualitzada, si la comparem amb el paper que tenen actualment
aquestes peces del sistema de fonts en el nostre ordenament jurídic. En primer
lloc, per raons tècniques: cal pensar que es va aprovar el 1980, en un moment
anterior a l’evolució de la jurisprudència constitucional respecte a la categoria
de la llei orgànica i la tècnica de les matèries connexes.I, en segon lloc, perquè es
va elaborar mirant més al passat que al futur, recentralitzant la cooperació amb
les confessions minoritàries únicament en favor del Govern de l’Estat i les Corts
Generals. Un passat en què el pes històric de les relacions bilaterals amb la San-
ta Seu (concordats) lògicament hi va influir,igual com el tractament polític cen-
tralista dels afers religiosos, no tan sols al llarg del règim franquista, sinó també
durant la II República, tal com es pot comprovar en la redacció contundent de
l’article 14.2.ade la Constitució de 1931.6
Si fins aquí hem analitzat la LOLR des de la perspectiva de l’Estat espanyol
com a estat territorialment compost o complex, ara cal abordar el paper que te-
nen els acords de cooperació subscrits amb les confessions.7Ja avancem que el
plantejament jurídic –que s’analitza també en vista dels principis inspiradors
del model territorial– no difereix excessivament de la LOLR.
Els acords entre l’Estat i les confessions són de dos tipus: els signats amb la
Santa Seu i els signats amb les minories protestant, jueva i musulmana. Els pri-
mers es van aprovar el 1979, abans de l’inici del procés autonòmic i,per tant, no
van preveure les futures assumpcions competencials de les comunitats autòno-
Àlex Seglers Gómez-Quintero
184
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
6. Són de competència exclusiva de l’Estat espanyol «la legislació i l’execució directa en les matè-
ries següents: [...] 2a. Relació entre les esglésies i l’Estat i règim de cultes.»
7. Sobre el repartiment del poder territorial, vegeu:Barceló, Mercè; Vintró,Joan (coord.), Dret pú-
blic de Catalunya, Barcelona, 2001.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 184
mes. Cal recordar, no obstant això, que l’article 149.1.3 CE atorga la competèn-
cia exclusiva a l’Estat en matèria de «relacions internacionals». Un fet que no
succeeix amb les minories religioses, ja que el títol VIII CE no estableix explíci-
tament cap títol competencial de l’Estat per a formalitzar convenis amb les mi-
nories.
Els acords de 1992 amb la Federación de Comunidades Religiosas Evangé-
licas de España (FEREDE), la Federación de Comunidades Israelitas (FCI) i la
Comisión Islámica de España (CIE) es van signar sense tenir en compte la rea-
litat composta de l’Estat espanyol i no van preveure les competències autonò-
miques de desenvolupament. A més,hem dit que es van aprovar per mitjà d’u-
na «reserva de llei» (frase final de l’article 7.1 LOLR) que menysté el caràcter
plurilegislatiu de l’Estat.
Una lectura atenta de les disposicions addicionals de les lleis 24, 25 i 26 de
1992 corrobora la marginació de les comunitats autònomes en el seguiment i
desenvolupament dels acords:la disposició addicional primera assenyala que «el
Govern espanyol ha de posar en coneixement [de les minories] les iniciatives le-
gislatives que afectin el contingut del present Acord.» I si aquestes iniciatives són
impulsades pels parlaments autonòmics sobre la base del principi constitucio-
nal de competència? La disposició addicional segona estableix que qualsevol
dels tres acords poden «ser objecte de revisió, total o parcial, per iniciativa de
qualsevol [de les parts signants], sens perjudici de la seva ulterior tramitació
parlamentària.» Aquí no es diu res de les autonomies,ja que no van ser part sig-
nant dels acords. I, finalment, la disposició addicional tercera assenyala que «es
constituirà una Comissió Mixta Paritària amb representació de l’Administració
de l’Estat [i de les tres minories] per a l’aplicació i el seguiment del present
Acord.». Novament es constata l’exclusió de les comunitats autònomes, que no
han estat cridades a formar part d’aquesta Comissió Mixta.
És normal aquest menysteniment autonòmic en un estat que ja no és uni-
tari, sinó compost? Què succeeix amb les competències estatutàries que perme-
ten el desenvolupament –normatiu i executiu– de les lleis 24,25 i 26 de 1992? Si
hem sostingut que des de 1978 regeix el principi de competència, aleshores els
parlaments autonòmics també poden –d’acord amb els seus estatuts d’autono-
mia– desenvolupar els continguts dels acords.Consegüentment, no hauria estat
més respectuós amb el model territorial de l’Estat integrar les autonomies en les
comissions mixtes?
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 185
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 185
El problema de fons és creure que l’article 7.1 LOLR podia assignar una re-
serva de llei al marge dels títols competencials de la Constitució. I això pensem
que és insostenible: perquè en el nostre sistema constitucional les úniques nor-
mes que atribueixen competències es troben en el bloc de la constitucionalitat,
és a dir, a la Constitució espanyola, als estatuts d’autonomia i a les lleis orgàni-
ques de transferència o delegació de competències que figuren expressament a
l’article 150 CE.8Lleis orgàniques, naturalment, no són equiparables a la LOLR,
la missió de la qual no consisteix a fer reserves de llei que incideixen restrictiva-
ment en les potencialitats que ofereix el pluralisme de legisladors i que, al cap-
davall, ultrapassen l’àmbit material que és inherent a aquesta peça del sistema
de fonts, que s’ha de limitar a desenvolupar directament –en el que és essencial–
una llibertat pública com la religiosa, que únicament requereix algunes facetes
prestacionals.
Si actualment es redactés una nova llei orgànica de llibertat religiosa, la fra-
se final de l’article 7.1 LOLR seria sospitosa d’inconstitucionalitat. En primer
lloc, perquè s’autoassigna una reserva de llei només en favor de les Corts Gene-
rals i sense cap ancoratge en la llista del títol 149 CE. En segon lloc, perquè l’ar-
ticle 7.1 LOLR reinterpreta de manera injustificada el 16.3 CE, que preveu
l’activitat cooperativa a tots els «poders públics» segons –lògicament– les seves
competències respectives. Atès que en el nostre sistema constitucional regeix el
principi de competència, les lleis que resulten de la frase final del 7.1 LOLR no
estan per damunt de les lleis ordinàries de les comunitats autònomes, tot i que
s’han acordat i pactat amb les confessions.
Una qüestió distinta és el paper que la clàusula primera de l’article 149.1
CE podria adquirir en la regulació dels drets de llibertat religiosa, que sí que fa-
culta l’Estat per a regular «les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de
tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures consti-
tucionals.» No obstant això, i més enllà dels nombrosos debats doctrinals sobre
Àlex Seglers Gómez-Quintero
186
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
8. Alguns autors han arribat a defensar que les lleis aprovades ex articulo 7.1 LOLR formen part
del bloc de la constitucionalitat.Vegeu: Sánchez García, J. M.,«Aspectos metodológicos del Dere-
cho eclesiástico», a Otaduy,J. (coord..), Diálogo sobre el futuro de la ciencia del Derecho eclesiástico
en España, Pamplona,2000, pàg. 151 i seg.; Martín Sánchez, I., «La naturaleza jurídica de los acuer-
dos mencionados en el artículo 7 de la Ley orgánica de libertad religiosa y su posición en el sis-
tema de fuentes del Derecho eclesiástico» del Estado», Revista General de Derecho Canónico y
Derecho Eclesiástico del Estado, núm. 8, 2005, <www.iustel.com>.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 186
aquesta clàusula, aquest títol no s’ha aplicat per a regular la llibertat de religió ni
per a justificar els pactes amb les minories no catòliques.
3. Competències autonòmiques i locals amb relació
a la gestió pública dels afers religiosos
És obvi que les demandes derivades de l’exercici de la llibertat de religió concer-
neixen els poders públics. No ens trobem en un context social idèntic a l’inici del
constitucionalisme d’antany,que es basava en la no-interferència i en la clàssica
immunitat de coacció. Actualment,i més enllà de les conseqüències operatives
de l’Estat social, apareixen en l’horitzó social, jurídic i polític propostes i reali-
tats «postmodernes», com la igualtat complexa –que reivindica el dret a la di-
ferència (nacional, ètnica, religiosa, sexual...)–,o també la ferma constatació so-
cial d’una multiculturalitat que interpel·la els decisors públics i les polítiques de
gestió de la integració dels fluxos migratoris. Una integració que –si es vol satis-
factòria– no tan sols ha de girar a l’entorn de l’ocupació i l’accés a l’habitatge,
sinó que també ha de fer èmfasi en les dimensions qualitatives dels immigrants
–els seus «gens de l’ànima»– integrant, d’una manera estable i moralment de-
fensable, el patrimoni cultural i religiós dels nouvinguts.9
En els propers epígrafs s’identifiquen els títols competencials que permeten
a les comunitats autònomes i als ens locals incidir en la gestió de les demandes
religioses. No es tracta tant de fer una anàlisi competencial de les matèries esta-
tutàries, com d’enumerar,d’una banda, aquells títols el desplegament dels quals
ha incidit en els continguts de la LOLR i els acords de cooperació, i,de l’altra,
analitzar la producció normativa autonòmica que ha servit per a regular els afers
religiosos. Una regulació que ha combinat la unilateralitat i la bilateralitat, com
explicarem a l’epígraf 4: «Vers la gestió autonòmica del pluralisme religiós».10
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 187
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
9. Gutman, Amy,«The Challenge of Multiculturalism to Political Ethics», Philosophy and Public
Affairs, 22/3, 1993,pàg .171 i seg. El mateix concepte d’integració defensa Kymlicka, W.,Ciutada-
nia multicultural. Una teoria liberal dels drets de les minories, Barcelona, 1999.
10. Ens referim als acords signats per la Generalitat amb les entitats religioses representatives de la
societat catalana: Conveni marc entre el Consell Evangèlic de Catalunya i la Generalitat (21 de
maig de 1998); Conveni marc de col·laboració entre la Generalitat de Catalunya i la Comunitat Is-
raelita de Barcelona (15 d’abril de 2002); Conveni de col·laboració entre la Generalitat i la Lliga per
la Laïcitat (15 de desembre de 2004); Conveni de col·laboració entre l’Administració de la Genera-
litat i el Consell Islàmic i Cultural de Catalunya (5 de maig de 2005);Conveni de col·laboració en-
tre la Generalitat i la Comunitat Local Bahà’í de Barcelona (5 de maig de 2005).
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 187
3.1. Urbanisme, equipaments de caràcter religiós
i edificació de llocs de culte
Una de les demandes que ha generat més polèmiques per l’efecte NIMBY és la
construcció de llocs de culte, especialment mesquites o oratoris islàmics.11 L’ar-
ticle 148.1.3a CE atribueix a les comunitats autònomes la competència exclusi-
va en matèria d’ordenació de l’urbanisme, en la qual intervé un tercer poder ter-
ritorial: els municipis, que la poden condicionar en el planejament d’acord amb
les seves atribucions.
L’urbanisme «al·ludeix a la disciplina jurídica del fet social o col·lectiu dels
assentaments de població en l’espai físic, [...] el contingut de l’urbanisme es tra-
dueix en potestats concretes [...] com les referides al planejament,la gest ió o l’e-
xecució d’instruments planificadors i la intervenció administrativa en les facul-
tats dominicals sobre l’ús del sòl i l’edificació, [i també] la determinació, en el
que sigui pertinent, del règim jurídic del sòl com a suport de l’activitat transfor-
madora que la urbanització i l’edificació impliquen.»12
En els acords de 1992, hi ha drets de la llibertat religiosa que es projecten en
el contingut d’aquest sector material. Així, quan la Sentència 61/1997, de 20 de
març, del Tribunal Constitucional esmenta el fet social o col·lectiu dels assenta-
ments de població, és obvi que aquesta població palesa activitats religioses sobre
el terreny que convé disciplinar. És el cas, per exemple,de la construcció de llocs
de culte i de cementiris confessionals.13 La sentència afirma també que l’urbanis-
me «es tradueix en la fixació del que podríem anomenar polítiques d’ordenació
de la ciutat», la gestió i la planificació de les quals correspon als ajuntaments. Les
comunitats autònomes, doncs,són competents per a legislar sobre aquest sector
material, però pertoca als ens locals gestionar el planejament urbanístic, que in-
clou les converses prèvies amb les comunitats religioses i les esglésies que neces-
sitin terrenys per a la construcció de llocs de culte o cementiris confessionals.
Àlex Seglers Gómez-Quintero
188
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
11. Ponce Solé, Juli,«L’urbanisme en les societats pluriculturals. La gestió de la diversitat religio-
sa», a A. D.,La immigració a Catalunya avui. Anuari 2004, Institut de Dret Públic, Barcelona, pàg.
106-107. L’expressió NIMBY significa «no en el pati de darrere de casa meva» (Not In My Back
Yar d) i al·ludeix al rebuig veïnal i l’oposició ciutadana davant la ubicació i la instal·lació de deter-
minats equipaments comunitaris públics i privats.
12. Sentència 61/1997, de 20 de març, del Tribunal Constitucional.
13. Per a un estudi complet sobre el règim jurídic dels llocs de culte,vegeu: Rodríguez Blanco, Mi-
guel, Libertad religiosa y confesiones. El régimen jurídico de los lugares de culto, Madrid, 2000.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 188
En aquest sentit, la Llei 2/2002, de 14 de març, d’urbanisme, va preveure a
l’article 34.4 els «equipaments de caràcter religiós», terme que substitueix el de
«temples», que figurava a la legislació espanyola supletòria.Actualment, en can-
vi, aquest nou tipus d’equipament comunitari (com el comercial, cultural, do-
cent o sanitari) està concebut per a satisfer les necessitats que la vida quotidiana
genera a les persones, també en el seu vessant religiós. Actualment, el Decret le-
gislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s’aprova el Text refós de la llei d’urba-
nisme, disposa a l’article 34.5 que «el sistema urbanístic d’equipaments comu-
nitaris comprèn els centres públics; els equipaments de caràcter religiós,
cultural, docent, esportiu, sanitari, assistencial,de serveis tècnics i de transpor t,
i els altres equipaments que siguin d’interès públic o d’interès social».
Els equipaments de caràcter religiós enclouen el dret a establir llocs de cul-
te i el dret a posseir cementiris confessionals (jueus i islàmics, segons els dos
acords de cooperació de 1992),malg rat que els cementiris estan subjectes a una
sèrie de mesures sanitàries que, a la pràctica, difícilment es poden encabir en la
figura dels equipaments de caràcter religiós, a diferència dels llocs de culte. Pel
que fa al dret d’establir llocs de culte, aquest és regulat a l’article 2 LOLR. En
canvi, el dret a posseir cementiris confessionals propis només apareix en els
acords de cooperació de la FCI i la CIE, sense rang orgànic.
Els ajuntaments poden definir els equipaments de caràcter religiós per a
qualsevol confessió religiosa. En principi, la seva decisió no està condicionada,
necessàriament, pels acords de cooperació, ja que la determinació dels usos dels
equipaments comunitaris no esta subjecta a aquells. En tot cas, cal valorar l’es-
tatus de la confessió que demana l’equipament, especialment si es troba inscri-
ta en el Registre d’Entitats Religioses i si forma part d’alguna de les tres federa-
cions signants dels acords.14 Una solució alternativa –assajada amb un cert èxit
en alguns municipis– és la cessió d’immobles i locals destinats a les pregàries.
3.2. Sacrifici d’animals i productes
halal
i caixer
El Reial decret 2210/1979, de 7 de setembre,va transferir a la Generalitat de Ca-
talunya les funcions i competències relatives a l’acció pública sanitària, àdhuc
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 189
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
14. La norma que crea el Registre és el Reial decret 142/1981, de 9 de gener,sobre organització i
funcionament del Registre d’entitats religioses.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 189
aquelles que el Decret 2263/1974, de 20 de juliol, atribuïa als òrgans de l’Admi-
nistració de l’Estat. Així, a l’empara de les competències de desplegament en
matèria de sanitat interior estipulades a l’article 17.1 EAC, s’ha bastit una nor-
mativa que afecta –directament o indirecta– algunes de les previsions de la
LOLR i dels acords de cooperació.15
Els acords amb la FCI i la CIE, d’una banda, permeten la comercialització,
la importació i l’exportació dels productes caixer i halal, i, de l’altra, preveuen
que el sacrifici d’animals ha de respectar la normativa sanitària vigent. Així, el
Reial decret 147/1993, de 29 de gener, sobre condicions sanitàries de producció
i comercialització de carns fresques, va transposar les directives comunitàries
91/497/CEE i 91/498/CEE, ambdues de 29 de juliol de 1991. I, poc després,
aquest Reial decret va ser completat per un altre: el 54/1995, de 20 de gener, so-
bre protecció d’animals en el moment del seu sacrifici o mort, que va transpo-
sar la Directiva 93/119/CEE.
L’article 8 oi pde la Llei 15/1990,de 9 de juliol, assenyala que correspon al
Servei Català de la Salut el control sanitari i la prevenció dels riscs per a la salut
derivats de productes alimentaris, com també la promoció i la millora de les ac-
tivitats de veterinària de salut pública. Juntament amb aquestes competències
concurrents, el Reial decret 147/93, de 29 de gener, abans esmentat, prohibeix
clavar ganivets a les carns, excepte quan es tracti d’un ritu religiós.16 Aquest pre-
cepte el desplega l’article 5.2 del Reial decret 54/1995, de 20 de gener, que dis-
posa que «en el cas d’animals que siguin objecte de mètodes particulars de sa-
crifici, requerits per determinats ritus religiosos, els requisits establerts al
paràgraf c de l’apartat 1 no són aplicables». Aquest apartat assenyala que, als
«solípedes, ruminants, porcs, conills i aus de corral introduïdes en els escorxa-
dors per al seu sacrifici, se’ls ha de: [...] c) Atordir abans del sacrifici, o donar
mort de forma instantània.»
Àlex Seglers Gómez-Quintero
190
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
15. Estretament relacionada amb aquest títol competencial hem d’esmentar la Llei 21/2000,de 29
de desembre, sobre els drets d’informació que concerneixen la salut i l’autonomia del pacient i la
documentació clínica, que es va aprovar abans de la Llei bàsica 41/2002, reguladora de l’autono-
mia del pacient i de drets i obligacions en matèria d’informació i documentació clínica. Ambdues
lleis reconeixen el respecte a la llibertat de consciència dels usuaris dels serveis sanitaris.Vegeu l’es-
tudi de Tarodo,Salvador,Libertad de conc iencia y derechos del usuario de los servicios sanitarios, Bil-
bao,2005.
16. Article 33 de l’annex, relatiu a la higiene del sacrifici d’animals.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 190
Els sacrificis religiosos d’animals, per tal d’adequar-se a la normativa sa-
nitària, s’han de realitzar en els escorxadors.Els ens locals tenen responsabilitats
pel que fa al control sanitari dels edificis i els llocs d’habitatge i convivència hu-
mana, especialment els centres d’alimentació, els centres residencials i les esco-
les; el control sanitari de la distribució i el subministrament d’aliments, begudes
i altres productes, relacionats directament o indirectament amb l’ús o el con-
sum humans, com també els mitjans per al seu transport. Per això, és factible
subscriure convenis municipals amb aquelles comunitats i confessions –prefe-
rentment les inscrites en el Registre d’Entitats Religioses– que practiquin el
sacrifici religiós d’animals. I això amb una finalitat doble: assegurar el compli-
ment de les mesures sanitàries esmentades i utilitzar correctament les instal·la-
cions dels escorxadors municipals.
3.3. Reserva de parcel·les en els cementiris i dret a rebre sepultura
La gestió dels cementiris cal posar-la en relació amb el dret a rebre una sepultu-
ra digna, establert a l’article 2.1 bLOLR, i amb la Llei 49/1978, de 3 de novem-
bre, d’enterraments en cementiris municipals, que prohibeix la discriminació i
la segregació per motius religiosos: «Els ajuntaments estan obligats que els ente-
rraments que s’efectuïn en els seus cementiris es realitzin sense discrimina-
ció per raons de religió.» Respecte dels ritus funeraris, l’article 2 consigna que
«s’han de practicar sobre cada sepultura de conformitat amb allò que el difunt
hagi disposat o amb el que la família determini. Així mateix, es podran celebrar
actes de culte en les capelles o llocs destinats a l’efecte [...] En els cementiris mu-
nicipals, s’autoritzarà als qui ho sol·licitin l’establiment de les capelles o llocs de
culte.» Finalment, l’article 3 atribueix un mandat directe: «Els ajuntaments han
de construir cementiris municipals quan en el seu terme no existeixi un lloc
d’enterrament en què es pugui complir el que aquesta llei disposa.»
Pertoca els municipis decidir si es concedeixen o no reserves de parcel·les
en els cementiris. El fonament d’aquest dret –de caràcter pactici perquè es tro-
ba en els acords signats amb la FCI i la CIE– és mantenir la jurisdicció espiritual
de les religions, derivada del ius sepulcri i del ius sepellendi. Ara bé, la concessió
de parcel·les no només s’atorga a les comunitats islàmiques o jueves, sinó tam-
bé a altres esglésies i comunitats religioses. La decisió és competència municipal,
però caldria valorar prèviament l’estatus de la confessió que demana la reserva
d’espai al cementiri. Una altra solució seria concedir un espai genèric i obert a
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 191
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 191
totes les comunitats que pertanyin a un mateix tronc religiós comú, per tal
d’evitar possibles discriminacions entre elles.
3.4. Serveis funeraris i dret a practicar els ritus mortuoris
Estretament relacionats amb el dret a rebre sepultura digna trobem els ritus fu-
neraris propis de cada tradició religiosa, els quals no poden vulnerar l’ordre pú-
blic i, per tant, tampoc la seguretat i la salut. En matèria d’higiene i sanitat, el
Parlament de Catalunya va elaborar la Llei 2/1997, de 3 d’abril,sobre serveis fu-
neraris. Aquesta llei fixa l’abast de la competència dels ajuntaments i dels con-
sells comarcals en relació amb els serveis funeraris, tant pel que fa a la normati-
va sanitària aplicable com pel que fa a la garantia dels principis d’universalitat,
accessibilitat, continuïtat i respecte als drets dels usuaris. És important destacar
que aquesta llei també regula les condicions d’inspecció i control de la Genera-
litat i dels ens locals en relació amb els serveis funeraris, alhora que tipifica les
possibles infraccions que es cometin tot establint un quadre de sancions l’ob-
jectiu del qual és garantir el compliment de les condicions sanitàries a què la
normativa vigent sotmet aquesta activitat.
Una activitat que afecta el dret a rebre sepultura digna és l’adopció de les
mesures oportunes per a l’observança de les regles tradicionals jueves i islàmi-
ques relatives a les inhumacions, les sepultures i els ritus funeraris. Doncs bé,la
Llei 2/1997, de 3 d’abril, consigna que els usuaris tenen el dret a rebre els serveis
funeraris en condicions de respecte a les conviccions religioses i d’igualtat. La
Llei entén per «servei funerari» totes les activitats que s’han de prestar com a
conseqüència de la mort d’una persona i de la inhumació i la incineració del seu
cadàver. L’article 2.1 disposa que els municipis són l’administració competent
en matèria de serveis funeraris i, per tant, els responsables de garantir-ne l’e-
xistència i la prestació a tota la col·lectivitat local, però sempre en el marc «de la
legislació sanitària i de la de règim local», l’establiment de la qual competeix a
la Generalitat.
Per la seva banda, el Decret 209/1999,de 27 de juliol, pel qual s’aprova el Re-
glament que regula, amb caràcter supletori, els serveis funeraris municipals, des-
plega la disposició final 1 de la Llei 2/1997, de 3 d’abril, la qual estableix que els
ajuntaments han de regular (mitjançant una ordenança o bé un reglament) el rè-
gim a què s’han de sotmetre els serveis funeraris. La normativa de la Generalitat
Àlex Seglers Gómez-Quintero
192
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 192
és, doncs, supletòria. Amb tot, pel que fa als drets de les persones usuàries, l’arti-
cle 10 atorna a incidir en les «condicions de respecte a la intimitat; a la dignitat;
a les conviccions religioses, filosòfiques o culturals,i al dolor de les persones afec-
tades». I, tanmateix, l’article 14.1 esmenta les anomenades «activitats comple-
mentàries», entre les quals destaquen «d) Les gestions davant l’Església catòlica i
altres organitzacions corresponents a la resta de confessions religioses.» Aquestes
gestions pertoquen als ajuntaments i s’han d’oferir a totes les confessions, no no-
més a l’Església catòlica. En aquest cas, no es diu res sobre l’estatus de les mino-
ries religioses ni de si han d’estar inscrites en el Registre d’Entitats Religioses.
El Decret 297/1997, de 25 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament de
policia sanitària mortuòria, esdevé la norma principal que regula les pràctiques
sanitàries sobre cadàvers i restes cadavèriques; les condicions tecnicosanitàries
en què les empreses funeràries presten els seus serveis; les normes sanitàries que
els cementiris públics, privats (per exemple,els de propietat confessional) i mix-
tos han de complir; la funció inspectora i la potestat sancionadora. Així mateix,
l’article 3 assenyala que les «facultats administratives en matèria de policia sa-
nitària mortuòria corresponen, d’acord amb el que disposen aquest Reglament;
la Llei 15/1990, de 9 de juliol, d’ordenació sanitària de Catalunya, i la Llei
8/1987, de 15 d’abril, [...] als ajuntaments i al Departament de Sanitat». De fet,
la legislació estatal de sanitat ja advertia a l’article 42.2 eque pertocava als ajun-
taments el control sanitari dels cementiris i la policia sanitària mortuòria. Així
doncs, competeix als ajuntaments i a la Generalitat (Departament de Sanitat) el
conjunt de les facultats administratives: atorgament de les autoritzacions sa-
nitàries, comprovació de les funcions, destinació final dels cadàvers i la seva
classificació, inhumació, incineració, exhumació, embalsamament, conservació
transitòria i altres pràctiques sobre cadàvers i restes cadavèriques,com també la
seva conducció i el trasllat.
Els acords amb la FCI i la CIE reconeixen,juntament amb l’obser vança de
les regles tradicionals jueves i islàmiques relatives a les inhumacions, les sepul-
tures i els ritus funeraris, el dret a traslladar els cossos dels difunts jueus i islà-
mics dels cementiris municipals als confessionals. L’exercici d’aquest dret no
impedeix, però, que altres confessions al marge dels acords també el puguin
exercir. El requisit és que totes s’han d’atenir tant al Reglament de policia sa-
nitària mortuòria com al Decret 304/1983, de 7 de juliol, sobre trasllats de cadà-
vers a Catalunya, que faculta el Govern de la Generalitat per a dictar les normes
necessàries per a executar-lo, desplegar-lo i aplicar-lo.
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 193
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 193
Finalment, respecte a les entitats autoritzades per al transport de cadàvers,
els articles 16, 17 i 18 del Decret 209/1999, de 27 de juliol, són especialment im-
portants. En tot cas, l’autorització per a transportar els cadàvers competeix al
Departament de Sanitat de la Generalitat. La normativa autonòmica no preveu
la possibilitat que les pròpies confessions siguin les que traslladin els cadàvers
dels seus difunts. Aquesta funció l’han de fer les entitats (funeràries) que la Ge-
neralitat autoritzi.
3.5. Dietes alimentàries religioses a les escoles
El dret a rebre les dietes alimentàries religioses (article 14 de l’Acord de coope-
ració signat amb la CIE) afecta essencialment les atribucions dels ajuntaments,
que han de vetllar per la participació en els centres docents per mitjà dels con-
sells escolars, la col·laboració en activitats extraescolars i complementàries dels
centres educatius, la formació dels adults, la promoció de la relació entre els
programes dels centres i l’entorn social i econòmic, actuacions de caràcter com-
pensatori en relació amb persones,gr ups i àmbits territorials que es trobin en si-
tuacions desfavorables, com també la provisió de recursos econòmics,accions
específiques en matèria d’educació infantil, la creació de consells escolars muni-
cipals, la construcció i el manteniment de centres públics docents, la vigilància
del compliment de l’escolaritat obligatòria, la cooperació amb les administra-
cions educatives, la participació en la programació general de l’educació, inter-
venint en el consell escolar i altres òrgans de l’administració educativa, i, final-
ment, el transport i el menjador escolar.
Pel que fa als menjadors escolars,l’Acord amb la CIE disposa que l’alimen-
tació dels alumnes musulmans «es procurarà adequar als preceptes religiosos
islàmics, com també a l’horari d’àpats durant el mes de dejuni (Ramadà)». Dues
observacions: en primer lloc, l’Acord no estableix una garantia d’obligació; sim-
plement assenyala un mandat genèric, en virtut del qual «es procurarà» prestar,
sempre que els centres escolars disposin dels mitjans adequats; en segon lloc,
l’Acord té una clara vocació expansiva, ja que els titulars d’aquest dret a rebre
l’alimentació religiosa, especialment en els horaris d’àpats del mes de dejuni
(Ramadà), són tots «els alumnes musulmans», no només aquells que pertanyin
a les comunitats de la CIE. És per això que, actualment, en la majoria de les es-
coles els alumnes musulmans reben una alimentació respectuosa amb les seves
creences religioses.
Àlex Seglers Gómez-Quintero
194
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 194
3.6. Assistència religiosa als hospitals, a les presons
i als centres educatius
La regulació de desenvolupament de l’assistència religiosa en els centres hospi-
talaris i penitenciaris és competència del Govern de la Generalitat, mentre que
la gestió l’articulen els propis centres. Els acords amb la FEREDE,la FCI i la CIE
disposen a l’article 9 el dret a l’assistència religiosa. L’Ordre de 10 de desembre
de 1986 va disposar la publicació de l’Acord sobre assistència religiosa catòlica
als centres de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública. Així mateix,el Conve-
ni marc amb el Consell Evangèlic de Catalunya estableix a l’article 6 aquest dret,
que s’ha d’implementar per mitjà de convenis menors amb cada establiment
hospitalari i penitenciari. Com a tasca específica de govern, i amb una voluntat
expansiva diàfana, la Generalitat ha editat recentment la Guia per al respecte a la
pluralitat religiosa en l’àmbit hospitalari.17
Si bé en l’àmbit hospitalari no hi ha una norma comuna que reguli l’as-
sistència religiosa per a totes les confessions, no succeeix el mateix amb els esta-
bliments penitenciaris, una competència traspassada en virtut del Reial decret
3482/1983, de 28 de desembre. També recentment s’ha publicat la Instrucció
1/2005, de regulació del dret a rebre atenció religiosa en el medi penitenciari.
Aquesta instrucció regula aspectes relatius a l’acreditació del personal religiós,
els espais pluriconfessionals de les presons, els mitjans i els horaris.18 Pel que fa
al personal religiós, aquest l’ha de designar cada confessió, amb l’autorització
anual de la Direcció General de Recursos i Règim Penitenciari.A diferència del
Reial decret 710/2006, de 9 de juny, de desenvolupament dels acords de coope-
ració en l’àmbit de l’assistència religiosa penitenciària, la novetat és que en la
instrucció de la Generalitat l’assistència religiosa es pot ampliar a aquells interns
les confessions dels quals no han subscrit un acord amb l’Estat,o que no formen
part de la FEREDE, la FCI o la CIE.
Finalment, convé referir-se a l’assistència religiosa als centres escolars, re-
collida a l’Ordre ministerial de 4 d’agost de 1980, la qual no té precedents a Ca-
talunya. L’article 1 disposa imperativament que «s’han d’habilitar locals idonis
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 195
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
17. <http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/pdf/guiaplurireli.pdf >
18. Per a un comentari de la nova normativa,vegeu: Seglers, Àlex, «Comentario a la nueva regu-
lación autonómica sobre asistencia religiosa penitenciaria», Revista General de Derecho Canónico y
Derecho Eclesiástico del Estado, núm. 9, 2005. <www.iustel.com>.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 195
per al desenvolupament, dins el centre,d’activitats de formació i assistència re-
ligiosa per als alumnes que hi desitgin participar, inclosa la celebració d’actes de
culte». L’article 2 preveu que les autoritats acadèmiques competents han d’acor-
dar aquesta assistència amb la jerarquia de l’Església catòlica i amb els respon-
sables de les confessions «inscrites legalment».
A aquesta norma es poden formular tres crítiques: primera, que l’assistèn-
cia religiosa té com a finalitat primordial la pràctica del culte i la celebració dels
ritus, i no l’apostolat, el magisteri o la formació; segona, que restringeix l’as-
sistència religiosa als alumnes les confessions dels quals estiguin inscrites legal-
ment, entenem que al Registre del Ministeri de Justícia,i tercera, que és una or-
dre allunyada del fonament jurídic que justifica el dret d’assistència religiosa: la
concurrència d’un veritable obstacle que dificulti o limiti l’exercici de la lliber-
tat del culte, com succeeix a les presons o als hospitals i, àdhuc, als orfenats.
I aquest no és el cas, ja que la norma s’adreça a les escoles.19
3.7. Ensenyament de la religió
La competència en ensenyament és de tipus concurrent.Pertoca a l’Estat la fixa-
ció de les bases i a la Generalitat «la regulació i administració de l’ensenyament
en tota la seva extensió, nivells i graus,modalitats i espe cialitats,en l’àmbit de les
seves competències.» Tant els acords amb les confessions com l’actual Llei orgà-
nica 2/2006, de 3 de maig,d’educació, recullen el dret a rebre formació religio-
sa i moral. La disposició addicional segona es remet als acords i la disposició ad-
dicional tercera assenyala que «la proposta per a la docència correspon a les
entitats religioses», les quals mantenen la venia docendi,és a dir: el dret a desig-
nar el seu professorat.
Ens trobem amb unes disposicions addicionals que tenen caràcter bàsic.
Per tant, el Govern de la Generalitat va aprovar el Decret 266/1997, de 17 d’oc-
tubre, sobre drets i deures dels alumnes dels centres de nivell no universitari de
Catalunya, en virtut del qual es va articular l’organització del dret a rebre l’en-
senyament religiós de la pròpia confessió.Actualment, la novetat és que, amb la
nova Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, l’assignatura de religió no
Àlex Seglers Gómez-Quintero
196
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
19. Contreras Mazario, José M., Laicidad del Estado y asistencia religiosa en centros docentes,Ma-
drid, 2002, pàg. 174 i seg.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 196
té una altra alternativa obligatòria, com succeïa amb l’ètica. Podem afirmar,
doncs, que l’assignatura confessional de religió catòlica, jueva, protestant i mu-
sulmana perd el caràcter de fonamental i no s’equipara a les altres assignatures
obligatòries, tot i que és d’oferta obligatòria per part dels centres.
Respecte al traspàs del professorat de religió, aquest es va produir mit-
jançant el Reial decret 615/2001, de 8 de juny. I, posteriorment, el Reial decret
528/2002, de 8 de juny, va determinar el cost efectiu de les càrregues financeres
dels professors contractats, que no sufraguen les confessions sinó l’Estat.
3.8. Patrimoni històric i artístic de les confessions
La Llei 9/1993, de 30 de setembre, del patrimoni cultural català, va reconèixer,
per raons òbvies, que, «atesa la importància del patrimoni de l’Església catòlica,
es fa una referència expressa als deures d’aquesta institució i al marc en què s’ha
de desplegar la col·laboració entre l’Administració de la Generalitat i la dita Es-
glésia per al compliment d’aquesta llei». L’article 4 menciona explícitament la
col·laboració amb l’Església, seguint la declaració d’intencions ex articulo XV de
l’Acord sobre ensenyament i afers culturals.20 El primer apartat diu: «L’Església
catòlica, com a titular d’una part molt important del patrimoni cultural català,
ha de vetllar per la protecció, la conservació i la difusió d’aquest patrimoni i,
amb aquesta finalitat, ha de col·laborar amb les diverses administracions públi-
ques de Catalunya.» I el segon concreta la fórmula d’aquesta col·laboració,que
s’ha d’efectuar mitjançant una «comissió mixta entre l’Administració de la
Generalitat i l’Església catòlica, [que] ha d’establir el marc de col·laboració i
coordinació entre les dues institucions i fer-ne el seguiment».
L’article 4 el desplega la Resolució, de 18 de febrer de 1992, del Departa-
ment de Cultura, que dóna publicitat al Reglament de funcionament de la Co-
missió de Coordinació Generalitat-Església a Catalunya per al patrimoni cultu-
ral. Aquesta Comissió l’han de presidir el titular de la Conselleria de Cultura i el
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 197
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
20. L’article disposa el següent: «La Iglesia reitera su voluntad de continuar poniendo al servicio de
la sociedad su patrimonio histórico, artístico y documental y concertará con el Estado las bases para
hacer efectivos el interés común y la colaboración de ambas partes, con el fin de preservar, dar a cono-
cer y catalogar este patrimonio cultural en posesión de la Iglesia, de facilitar su contemplación y estu-
dio,de lograr su mejor conservación e impedir cualquier clase de pérdidas, en el marco del artículo 46
de la Constitución.»
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 197
bisbe delegat de la Conferència Episcopal Tar raconense per al patrimoni cultu-
ral, i té les atribucions següents, que venen xifrades a l’article 6: «a) la prepara-
ció conjunta dels programes i pressupostos destinats a les cinc àrees culturals
(arxius, biblioteques, museus, patrimoni arquitectònic i difusió cultural) que
afectin l’Església; b) l’emissió de dictàmens tècnics amb relació a les peticions
d’ajuda econòmica o tècnica adreçades al Departament de Cultura de la Gene-
ralitat per part d’entitats eclesiàstiques; c) l’emissió de dictàmens tècnics refe-
rents a l’adjudicació de les dites peticions; d) l’establiment de prioritats, tant dels
ajuts econòmics o tècnics com dels programes culturals que afectin l’Església; e)
l’establiment dels mòduls de catalogació i d’inventari d’arxius, biblioteques,
museus i del patrimoni artístic, moble i immoble de l’Església.»
La normativa autonòmica ha optat per estimular la cooperació amb l’Es-
glésia catòlica, titular d’un patrimoni històric i artístic importantíssim. Pel que
fa a les minories, el Conveni marc del Consell Evangèlic menciona als articles
12, 13 i 14 que s’ha d’afavorir la normalització lingüística en els rètols dels edi-
ficis de culte, els llibres de text i la literatura religiosa evangèlica. El Conveni
marc de la Comunitat Israelita també disposa que la Generalitat «reconeix la
cultura i la història jueves i el fet sefardita com a part del patrimoni cultural in-
tegral dins de Catalunya, motiu pel qual ambdues parts es comprometen a pro-
moure actes culturals i a donar suport, si es considera pertinent, als actes que
s’organitzin mitjançant la difusió d’aquests i l’ús de locals. En els programes
d’actes culturals patrocinats per la Generalitat s’ha de promoure la participació
de persones i entitats del món de la cultura judaica. «Col·laborar per la salva-
guarda i/o l’ampliació del patrimoni històric, artístic i literari jueu a Catalunya
i la conservació amb la deguda garantia de les restes arqueològiques que even-
tualment puguin trobar-se.»
3.9. Mitjans de comunicació, dret d’accés i respecte als sentiments
religiosos
Respecte als mitjans de comunicació, el Consell de l’Audiovisual ha vist reforça-
des les seves atribucions arran de l’aprovació de la Llei 22/2005, de 29 de de-
sembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya. La llei conté nombroses
referències al factor religiós. Al preàmbul,es llegeix que «fixa un seguit de límits
vinculats directament amb els principis, els valors i els drets constitucionals que
poden legitimar els límits legals de l’exercici de les llibertats d’expressió i d’in-
Àlex Seglers Gómez-Quintero
198
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 198
formació. Són límits vinculats al respecte de la dignitat de les persones, la man-
ca de tota incitació a l’odi per motius de raça, sexe, religió o nacionalitat, la se-
paració entre informacions i opinions, i el respecte al principi de veracitat in-
formativa». Així mateix, l’article 26 estableix com a missió específica del servei
públic de comunicació audiovisual de la Generalitat: «g) La promoció activa de
la convivència cívica, el desenvolupament plural i democràtic de la societat, el
coneixement i el respecte a les diverses opcions i manifestacions polítiques, so-
cials, lingüístiques, culturals i religioses presents al territori de Catalunya.»
L’article 80 es refereix als principis bàsics de la regulació dels continguts
audiovisuals: «En el marc de l’exercici legítim dels drets fonamentals de llibertat
d’expressió i d’informació, la realització d’activitats de comunicació audiovisual
se sotmet als límits següents: [...] b) No incitar a l’odi per motius de raça, sexe,
religió o nacionalitat. c) Respectar el dret de tota persona a no ésser discrimina-
da per raó de naixement, raça, sexe, religió, nacionalitat o qualsevol altra condi-
ció o circumstància personal o social.» I l’article 115 de la Llei assenyala que el
Consell de l’Audiovisual té –entre altres funcions– la de «b) Vetllar pel respecte
del pluralisme polític, religiós, social, lingüístic i cultural,i també per l’equilibr i
territorial adequat en el conjunt del sistema audiovisual de Catalunya.»
En aquest àmbit competencial, hi ha dos aspectes que cal considerar: pri-
merament, el dret d’accés de les confessions als mitjans públics de comunicació,
i, segon, el respecte als sentiments religiosos dels cives-fideles. En el primer cas,
fa temps que s’emeten dos programes religiosos: un de catòlic (Signes dels
Temps) i un d’evangèlic (Néixer de Nou).Aquests programes –organitzats i fi-
nançats per les pròpies confessions i, per tant, de lliure accés– es van renovant
any rere any. Pel que fa al respecte dels sentiments religiosos, el Consell de l’Au-
diovisual va emetre els denominats Criteris en matèria de tractament del fet re-
ligiós en els programes audiovisuals d’entreteniment (sessió de 9 de maig de
2002).21
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 199
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
21. «1. Respectar i fomentar la llibertat religiosa de les persones com a dret fonamental del qual
deriven altres drets fonamentals. 2. Respectar i fomentar la llibertat religiosa en la seva dimensió
col·lectiva com a valor social positiu, fet que implica un respecte a totes les confessions o entitats
religioses, considerades i reconegudes per l’ordenament jurídic.3. Respectar els sentiments indivi-
duals i col·lectius, de forma que no s’utilitzin indegudament, encara que es faci en clau d’humor,
aquells símbols representatius per a les persones que professen una confessió religiosa.4. Respec-
tar el pluralisme religiós, en el marc dels valors universals,els drets fonamentals i la convivència en
democràcia i les diferents actituds de la ciutadania en relació amb l’ateisme i l’agnosticisme. 5.Ac-
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 199
Certament, es podria considerar la possibilitat d’obrir negociacions amb
altres minories, àdhuc la musulmana, per tal que accedissin als mitjans, però la
seva heterogeneïtat dificulta la interlocució, i no totes les comunitats es troben
inscrites en el Registre d’Entitats Religioses. No hi ha cap dubte que, arran de
l’afer de les «caricatures de Mahoma» i la pressió d’algunes plataformes cristia-
nes, s’ha obert un debat sobre el binomi entre llibertat d’expressió i respecte als
sentiments religiosos. La darrera polèmica que el Consell de l’Audiovisual va
haver de resoldre va ser el cas Porca misèria.L’actor i director d’aquesta sèrie me-
ritosa, en Joel Joan, digué en un capítol,per boca del personatge que interpreta,
el següent:
«Merda! He posat una creu a la casella dels capellans! La mare que em va
parir, només em faltava donar pasta a aquest grup de reaccionaris que prohibei-
xen els avortaments, els condons i els matrimonis gays… no fos cas que tots es
casessin en massa!»22
Doncs bé, a la Decisió 12/2005, assumpte: telesèrie Porca misèria, emesa el
13 de novembre de 2005, a les 21.35 h,per TV3, el Consell de l’Audiovisual va
desestimar les queixes d’e-Cristians; no obstant això, el Consell va recordar que
s’ha de vetllar pel respecte als sentiments religiosos, individuals i col·lectius:
Àlex Seglers Gómez-Quintero
200
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
tuar amb especial responsabilitat i rigor en el cas d’expressions que puguin suscitar discrimina-
cions per motius religiosos. 6.Aplicar el principi d’igualtat de tracte per a totes les confessions, in-
dependentment de la incidència sociològica que tinguin. 7.Acceptar que, en l’exercici de la lliber-
tat d’expressió, entesa aquesta com l’emissió de judicis personals i subjectius, d’opinions, de
creences o de pensaments, els personatges públics o amb notorietat pública hagin de suportar,per
la seva condició, que les seves actuacions en el desenvolupament i en l’exercici dels seus càrrecs i
funcions es vegin sotmeses a l’escrutini de l’opinió pública i, en conseqüència, s’emetin judicis de
valor amb relació a les seves actuacions. 8.Acceptar que la crítica legítima en afers d’interès públic
empara aquelles que puguin molestar,inquietar o disgustar en l’ànim d’un determinat conjunt de
la ciutadania. 9.Rebutjar que, en virtut de la llibertat d’expressió, s’emetin apel·latius o expressions
formalment injurioses, desconnectades de la crítica legítima i innecessària per al missatge que es
vol difondre i que puguin produir un dany injustificat al prestigi de les institucions religioses o a la
dignitat de les persones que les representen. 10.Els operadors han de ser conscients a priori –atès
que la societat cada vegada és més plural, heterogènia, multicultural i secularitzada–, mitjançant
l’establiment de codis deontològics, de l’actitud que cal adoptar quant al tractament de les creen-
ces o dels símbols religiosos en els programes d’entreteniment i de la seva repercussió posterior i
l’abast que aquest tindria en el conjunt de la ciutadania.»
22. En el context de la mateixa escena,i mentre emplenava la declaració de renda, el protagonista
criticava l’espoli fiscal que sofreix la societat catalana: «Tu saps el que haurem de pagar a aquests
cabrons? Total, perquè l’AVE acabi arribant a velocitat de tortuga,la sanitat i l’escola pública con-
tinuïn arruïnades i no hi hagi ni una puta piscina pública. Això és un espoli i,a més a més, t’has de
sentir que ets un insolidari.»
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 200
«El Consell desestima les reclamacions, atès que considera que l’escena ob-
jecte de queixes no vulnera la normativa vigent. Tampoc no es veuen vulnerats
els criteris del CAC en matèria del tractament del fet religiós, els quals, si bé re-
comanen que siguin respectats “els sentiments individuals i col·lectius”en la uti-
lització dels símbols religiosos, també consideren que “la crítica legítima en as-
sumptes d’interès públic empara aquelles que puguin molestar, inquietar o
disgustar en l’ànim d’un determinat conjunt de la ciutadania”. [...] No obstant
això, el Consell recorda a l’operador de televisió la cura especial que hauria de
tenir pel que fa al tractament de les creences o dels símbols religiosos tenint en
compte la repercussió i l’abast que tenen en el conjunt de la ciutadania, i que
podrien produir perjudici en algun sector o institució.»
4. Vers la gestió autonòmica del pluralisme religiós
No hi ha cap dubte que un dels fets socials més importants dels darrers anys és
la visibilització del pluralisme religiós, tant a Espanya com a Catalunya.La im-
migració i la sedentarització posterior dels nouvinguts, sobretot de la ciutadania
musulmana, es tradueix en iniciatives comunitàries, com la proliferació d’ora-
toris –n’hi ha més de 140– i entitats culturals inscrites en el Registre d’associa-
cions.23 Així mateix, segons les dades de la Direcció General d’Afers Religiosos
de la Generalitat, hi ha més de 722 llocs de culte i prop de 350 confessions ins-
crites en el Registre d’Entitats Religioses del Ministeri de Justícia.24 Totes aques-
tes confessions –que coexisteixen amb els 2.419 centres catòlics– pertanyen a
distintes tradicions provinents d’arreu del món: judaisme, Islam, cristianisme
ortodox, adventisme, protestantisme –destaca la consolidació de l’Església de
Filadèlfia–, mormons, testimonis de Jehovà, hinduisme,budisme, taoisme, ba-
há’ís, sikhs, etc.25 Ras i curt: la transformació del mapa religiós és un exemple
viu de la realitat plural existent.
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 201
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
23. Vegeu:A. V., Gestionar la diversitat. Reflexions i experiències sobre les polítiques d’immigració a
Catalunya, Barcelona,2003, pàg. 150. I l’estudi: Estruch, J.(coord.), Les altres religions. Minories re-
ligioses a Catalunya, Barcelona, 2004.
24. <http://www10.gencat.net/presidencia/AppJava/cat/dgar/estudis/conclusions.jsp>. Vegeu
també: Mantecón, J. (coord.),Confesiones minoritar ias en España. Guía de entidades y Vademécum
normativo,Madrid, 2004.
25. <http://www10.gencat.net/presidencia/AppJava/cat/dgar/estudis/sintesi.jsp>.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 201
Però aquesta realitat social conviu amb un model de relacions Estat-con-
fessions que es caracteritza per la seva piramidalitat: l’Església catòlica es troba
en el vèrtex superior del sistema, amb els seus acords de cooperació de rang in-
ternacional, que alguns autors recentment han tornat a criticar pel seu «caràcter
contrari a la Constitució, en general, i a alguns dels drets fonamentals que
aquesta declara» i han manifestat que «[els] acords han de ser renegociats, a fi
que assumeixin un model de relació amb l’Estat que s’ajusti, efectivament, als
principis de llibertat religiosa, laïcitat i igualtat, seguint l’estela dels convinguts
amb les confessions minoritàries.»26
Juntament amb la piramidalitat, el sistema és bilateral ja que es basa en els
pactes amb les confessions d’arrelament notori, que no gaudeixen de l’estatus de
l’Església catòlica. És aquest, doncs, un precipitat que és el resultat de la transi-
ció i que encara no ha canviat, potser per manca de voluntat política. I,així ma-
teix, com dèiem al segon epígraf d’aquest article, el sistema també és molt cen-
tralista: els acords de 1979 i 1992 es van elaborar sense tenir en compte les
competències autonòmiques i la LOLR no va preveure el procés futur de des-
centralització per a gestionar les demandes derivades del pluralisme religiós.27
De fet, era lògic: l’any 1980 la societat espanyola no incorporava la immigració
extracomunitària d’ara i els processos estatutaris no havien començat.
Ateses les mancances d’aquestes dècades, el nou Estatut d’autonomia de
Catalunya ha incorporat, per primera vegada, competències per a la gestió dels
afers religiosos.28 Anys abans, però, el Govern de la Generalitat ja va constituir
un organisme específic, únic a escala autonòmica. El Decret 184/2000, de 29 de
maig, va crear la Secretaria de Relacions amb les Confessions Religioses, que va
canviar la denominació per la de Secretaria d’Afers Religiosos (Decret 289/2001,
de 6 de novembre). Posteriorment, aquesta denominació es va tornar a modifi-
car per la que és vigent actualment: Direcció General d’Afers Religiosos (Decret
195/2004, de 24 de febrer,de reestructuració parcial del Depar tament de la Pre-
sidència de la Generalitat de Catalunya).
Àlex Seglers Gómez-Quintero
202
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
26. Porras Ramírez, José María,Liber tad religiosa, laicidad y cooperación con las confesiones en el
Estado democrático de Derecho, Cizur Menor,2006, pàg. 221-222.
27. Tracto aquest centralisme a: Seglers, Àlex,Libertad relig iosa y Estado autonómico,Granada,
2005.
28. Boletín Oficial de las Cortes Generales, sèrie B. «Proposiciones de Ley», 22 de març de 2006,
núm. 210-214.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 202
Les funcions de la Direcció General d’Afers Religiosos són les mateixes que
les de les dues secretaries anteriors:
«a) L’atenció a les diferents entitats religioses establertes a Catalunya.
b) L’aplicació dels acords del Govern amb els òrgans representatius de les
diferents confessions religioses a Catalunya i vetllar pel seu compliment.
c) L’exercici de la representació ordinària de la Generalitat davant les enti-
tats religioses.
d) L’elaboració d’estudis i informes en matèria d’afers religiosos.
e) L’establiment i el manteniment de relacions amb els responsables insti-
tucionals per a temes de l’àmbit religiós.
f) L’exercici de qualsevol altra funció sobre la matèria que el titular o el se-
cretari general del Departament de la Presidència li encarregui.»
L’existència d’aquest òrgan va servir perquè el Govern de la Generalitat subs-
crigués diversos convenis de col·laboració amb les principals entitats religioses del
país. Els seus continguts tenen un abast programàtic de caràcter transversal i es-
devenen instruments de reconeixement institucional de les confessions.29 Les
matèries acordades varien d’una entitat a una altra. En el cas del Consell Evangè-
lic, es fa l’èmfasi en els llocs de culte, els agents pastorals,l’ensenyament, el foment
dels llibres de text en llengua catalana,l’establiment del mapa matrimonial, la tas-
ca social i el protocol oficial de la Generalitat, que ha de comptar amb una repre-
sentació del Consell Evangèlic.Amb la Comunitat Israelita s’aposta pel diàleg ins-
titucional, el reconeixement de la cultura jueva, el suport al col·legi sefardita, la
protecció de les persones que professen el judaisme i la dotació pressupostària.Per
la seva banda, la Lliga per la Laïcitat va subscriure el seu acord amb la voluntat de
promoure la laïcitat i la llibertat de consciència de la societat.Per això, va preveu-
re una aportació econòmica de 12.000 euros i la creació d’un observatori com-
partit amb la Generalitat, per tal d’avaluar l’estat de la societat catalana. El Consell
Islàmic, després d’acceptar al preàmbul la distinció entre la religió i la política,
aposta pel diàleg i la integració de l’Islam. També s’assigna una partida pressu-
postària per a realitzar cursos de llengua catalana entre els imams. Finalment, el
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 203
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
29. El contingut dels convenis es troba als números 3 (Comunitat Israelita),5 (Consell Islàmic), 8
(Lliga per la Laïcitat) i 9 (Comunitat Local Bahà’í) de la Revista General de Derecho Canónico y De-
recho Eclesiástico del Estado, <www.iustel.com>. Posteriorment,s’han tornat a publicar íntegra-
ment a: Tarodo,S., «Los recientes convenios de colaboración entre la Generalitat de Catalunya y al-
gunas confesiones minoritarias», Laicidad y Libertades. Escritos Jurídicos, núm. 5, desembre de
2005, pàg. 353 i seg.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 203
conveni amb la Comunitat Local Bahà’í recalca el compromís per la llibertat reli-
giosa i la llengua catalana i el combat contra els prejudicis religiosos i culturals.
Al marge de la política bilateral duta a terme fins ara, el més rellevant és que
el nou Estatut d’autonomia ha acabat recollint un tractament competencial del
fenomen religiós, a diferència de l’Estatut de 1979. L’article 161 disposa:
«Relacions amb les entitats religioses.
1. Correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria d’entitats
religioses que acompleixen llur activitat a Catalunya, que inclou,en tot cas, la re-
gulació i l’establiment de mecanismes de col·laboració i cooperació per a l’acom-
pliment de llurs activitats en l’àmbit de les competències de la Generalitat.
2. Correspon a la Generalitat la competència executiva en matèria relativa
a la llibertat religiosa. Aquesta competència inclou en tot cas:
a) Participar en la gestió del registre estatal d’entitats religioses amb rela-
ció a les esglésies, les confessions i les comunitats religioses que acom-
pleixen llur activitat a Catalunya, en els termes que determinin les lleis.
b) L’establiment d’acords i convenis de cooperació amb les esglésies, les
confessions i les comunitats religioses inscrites en el registre estatal
d’entitats religioses en l’àmbit de competències de la Generalitat.
c)La promoció, el desenvolupament i l’execució, en l’àmbit de les com-
petències de la Generalitat, dels acords i dels convenis signats entre l’Es-
tat i les esglésies, les confessions i les comunitats religioses inscrites en el
registre estatal d’entitats religioses.
3. La Generalitat col·labora en els òrgans d’àmbit estatal que tenen atri-
buïdes funcions en matèria d’entitats religioses.»
Certament, l’article 161 permetrà consolidar encara més la política bilate-
ral del Govern. A diferència d’altres preceptes,aquest article no va ser objecte de
cap esmena i el redactat que hi havia al Projecte del 30 de setembre de 2005 es
va mantenir incòlume. Ni abans ni ara no s’altera el model estatal d’afers reli-
giosos, ja que el Govern central es continua reservant la «competència» per a
pactar els seus acords amb les minories que hagin obtingut l’arrelament notori,
i aprovar-los després per llei de les Corts Generals.30
Àlex Seglers Gómez-Quintero
204
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
30. Sobre el requisit de l’arrelament notori, vegeu: Fernández-Coronado,Ana, «Consideraciones
sobre una interpretación amplia del concepto de ‘notorio arraigo’», Laicidad y Libertades. Escritos
Jurídicos,núm. 0, desembre de 2000.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 204
Tanmateix,hi ha una altra v ia per incidir en la gestió descentralitzada dels
afers religiosos: per exemple, impulsant una nova normativa. I així va succeir.
Un fet que demostra l’actualitat del tema que ens ocupa va ser el registre, al
Congrés de Diputats, d’una proposició de llei orgànica de llibertat religiosa, la
primera des de l’any 1980.31 La proposició és innovadora en el tractament jurí-
dic –estatal, autonòmic,local– del fenomen social religiós i té una influència cla-
ra del dret comparat, sobretot de la Lei nº. 16/2001, de 22 de Junho, da Liberdade
Religiosa de Portugal, per la qual cosa no sembla que incorri en derives laïcistes
o clericals.32 Més enllà del debat en seu parlamentària i de si finalment aquesta
proposició es consensua o no,seria recomanable que una nova llei orgànica d’a-
questes característiques servís per a situar el «centre de gravetat» en el principi
d’igualtat religiosa, a partir de la inscripció registral i no tant en un sistema bi-
lateral que, al llarg de tots aquests anys, s’ha mostrat sectoritzat, discrecional i
centralista, i que ha exclòs moltes confessions minoritàries dels beneficis dels
acords de cooperació.
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 205
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
31. Boletín Oficial de las Cortes Generales, sèrie B, «Proposiciones de Ley», 24 de febrer de 2006,
núm. 233-1. La va presentar el Grup Parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).
32. La llei portuguesa dóna resposta avançada als reptes jurídics i socials del pluralisme religiós,
malgrat algunes crítiques formulades en seu doctrinal. Vegeu:Rossell, Jaime, «La Ley orgánica de
libertad religiosa española y los proyectos italiano y portugués: un análisis comparativo», Anuario
de Derecho Eclesiástico del Estado, vol. XVI, 2000; Llamazares,Dionisio, «Portugal. Ley de libertad
religiosa de 2001», Laicidad y Libertades. Escritos Jurídicos,núm. 2, desembre de 2002.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 205
Àlex Seglers Gómez-Quintero
206
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
RESUM
Revista catalana de dret públic, 33,ISSN 1885-5709, 2006
Font de la classificació: Classificació Decimal Universal (CDU)
Font dels descriptors: paraules clau facilitades pels autors
348.71
Àlex Seglers Gómez-Quintero, professor lector de dret eclesiàstic de la Universitat Autònoma
de Barcelona
ca Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels
afers religiosos
p. 181-208
La Constitució de 1978 significà un trenca-
ment amb el règim franquista. La llibertat i la
igualtat religioses, la no-confessionalitat
i la cooperació amb les esglésies –especialment
la Catòlica– foren els quatre principis inspi-
radors del nou model. Però el bloc legislatiu
que desplegava aquests principis s’elaborà
d’esquenes a les comunitats autònomes.
Ni la Llei orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de
llibertat religiosa (LOLR), ni els respectius
acords de cooperació amb la Santa Seu i les
minories evangèlica, jueva i protestant van
preveure el futur paper de les competències
autonòmiques.Igualment, el model espanyol
d’afers religiosos s’ha anat construint a tra-
vés d’una legislació asimètrica i piramidal,
fruit de l’opció bilateral Estat-confessions, la
qual ha acabat prioritzant –en primer terme–
l’estatus jurídic de l’Església catòlica i, després,
el de les federacions protestant, jueva i mu-
sulmana, que no representen la totalitat de les
esglésies i comunitats que conformen aques-
tes tres religions.El disseny centralista del dret
eclesiàstic, però,no ha e vitat que en el decurs
d’aquests darrers anys –esperonats per la im-
migració extracomunitària i les demandes de
les comunitats islàmiques– les comunitats
autònomes i els municipis anessin assumint
de motu proprio responsabilitats a l’hora de
gestionar el desenvolupament dels acords en
els seus propis àmbits competencials.Una vo-
luntat certament política,que es palesa a l’ar-
ticle 161 de l’Estatut d’autonomia de Cata-
lunya (2006), i que incorpora per primera
vegada competències en matèria d’entitats re-
ligioses. Tot amb tot, la rèmora centralista d’a-
questes dècades ha portat cap a una gestió pú-
blica del pluralisme religiós caracteritzada per
respostes parcials i descoordinades a l’hora de
desenvolupar la LOLR i els acords respectius.
Paraules clau: llibertat religiosa; acords de cooperació; competències autonòmiques i
locals; gestió dels afers religiosos.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 206
Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos 207
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
RESUMEN
Revista catalana de dret públic, 33,ISSN 1885-5709, 2006
Fuente de la clasificación: Classificación Decimal Universal (CDU)
Fuente de los descriptores: palabras clave facilitadas por los autores
348.71
Àlex Seglers Gómez-Quintero, profesor lector de derecho eclesiástico de la Universidad
Autónoma de Barcelona
ca Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels
afers religiosos
es Las competencias autonómicas y locales en relación con la gestión pública de los
asuntos religiosos
p. 181-208
La Constitución de 1978 significó un cambio
radical respecto al régimen franquista. La li-
bertad e igualdad religiosas, la no confesio-
nalidad y la cooperación con las iglesias –es-
pecialmente la católica– fueron los cuatro
principios inspiradores del nuevo modelo.El
bloque legislativo desarrollador de estos prin-
cipios, sin embargo,se elab oró a espaldas de
las comunidades autónomas. Ni la Ley or-
gánica 7/1980, de 5 de julio, de libertad reli-
giosa (LOLR), ni los respectivos acuerdos de
cooperación con la Santa Sede y las minorí-
as evangélica, judía y protestante previeron
el futuro papel de las competencias autonó-
micas. Igualmente, el modelo español de
asuntos religiosos se ha ido construyendo a
través de una legislación asimétrica y pira-
midal, fruto de la opción bilateral Estado-
confesiones,que ha acabado priorizando –en
primer lugar– el estatus jurídico de la Iglesia
católica y,después, el de las federaciones pro-
testante, judía y musulmana, que no repre-
sentan la totalidad de las iglesias y comuni-
dades que forman estas tres religiones. El di-
seño centralista del derecho eclesiástico, sin
embargo, no ha evitado que en el decurso de
estos últimos años –auspiciadas por la inmi-
gración extracomunitaria y las demandas de
les comunidades islámicas– las comunidades
autónomas y los municipios hayan ido
asumiendo de motu proprio responsabilida-
des a la hora de gestionar el desarrollo de los
acuerdos en sus propios ámbitos competen-
ciales. Una voluntad ciertamente política,que
se refleja en el artículo 161 del Estatuto de
autonomía de Catalunya (2006), y que in-
corpora por primera vez competencias en
materia de entidades religiosas. No obstante,
la rémora centralista de estas últimas déca-
das ha dado como fruto una gestión públi-
ca del pluralismo religioso caracterizada por
respuestas parciales y descoordinadas a la
hora de desarrollar la LOLR y los respectivos
acuerdos.
Palabras clave: libertad religiosa; acuerdos de cooperación; competencias autonómicas
y locales; gestión de asuntos religiosos.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 207
Àlex Seglers Gómez-Quintero
208
Revista catalana de dret públic, núm. 33, 2006, p. 181-208
ABSTRACT
Revista catalana de dret públic, 33, ISSN 1885-5709,2006
Classification source: Universal Decimal Classification (UDC)
Key words source:Key words are given by the authors
348.71
Àlex Seglers Gómez-Quintero, visiting professor in religious affairs law at the Autonomous
University of Barcelona
ca Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels
afers religiosos
en The powers of the Regional and Local Governments in the oversight of religious
affairs
p. 181-208
The 1978 constitution meant a significant
break with the Francoist regime. Religious
freedom and equality, the fact that there was
to be no state religion, and cooperation be-
tween the government and the different reli-
gions, especially the Catholic Church, were
the four principles that underlay the new
model. Nonetheless, the legislation that was
to elaborate on these principles was drawn up
without consulting the regional and local gov-
ernments. Neither the July 5, 1980 Imple-
menting Act on Religious Freedom (LOLR)
nor the respective cooperation agreements
with the Holy See and the Evangelical,Jewish
and Protestant religious minorities took into
consideration the future role of regional and
local governments. Further,the Spanish reli-
gious affairs model has been built through
asymmetric, pyramidal legislation, stemming
from following the bilateral central govern-
ment-religions option. This option has end-
ed up giving priority to, first, the legal status
of the Catholic Church,and afterwards, to that
of the Protestant, Jewish and Muslim Feder-
ations, who do not represent the totality of
the denominations and religious communi-
ties that make up these three religions. In re-
cent years, however, the centralist design of
religious affairs law has not prevented the re-
gional and municipal governments, spurred
on by immigration from outside the Euro-
pean Community and the demands of the Is-
lamic communities,from acting on their own
to assume responsibility for overseeing the
implementation of these agreements in their
own jurisdictions. Such actions clearly reflect
a political purpose. Such political resolve is
manifest in Article 161 of the Catalan Statute
of Autonomy (2006),which for the first time
incorporates powers having to do with reli-
gious groups.All the same, the centralist bur-
den of these decades has resulted in a public
oversight of religious pluralism that has been
characterized by partial, uncoordinated re-
sponses in elaborating on the text of the LOLR
and the respective cooperation agreements.
Key words: freedom of religion; cooperation agreements; regional and local powers;
oversight of religious affairs.
06 ALEX SEGLES 13/11/06 15:29 Página 208
