La búsqueda de la lengua perfecta en la cultura europea
| Autor | Joan Tudela |
| Páginas | 298-299 |
Umberto Eco, La búsqueda de la lengua perfecta en la cultura europea, Barcelona, Crítica, Grupo Grijalbo-Mondadori, 1994, 318 pàg., isbn 84-7423-652-5.
Page 298
Aquest llibre té un cert interès i, per tant, val la pena de parlar-ne aquí. Però cal dir de bon començament que es tracta d'un interès més aviat extralíterari. Parlem-ne.
En La búsqueda de la lengua perfecta, hi pesa molt el nom de l'autor. Efectivament, l'italià Umberto Eco, durant els anys seixanta i setanta, va convertir-se en el semiò-leg més famós del món, i ho va fer, deixant una mica de banda la seva feina de catedràtic, convertint els seus llibres de semiòtica en èxits editorials, almenys en el món universitari. Però el que ha fet de la firma d'Umberto Eco un nom de pes entre el gran públic lector és la seva vocació —tardana— de novel·lista, iniciada a començaments dels anys vuitanta. Les seves dues primeres novel·les han estat dos grans èxits de vendes i la tercera, que acaba d'aparèixer, segurament també ho serà. Un llibre escrit per Umberto Eco és important, per tant, si més no, pel nom de l'autor.
El gènere del llibre que comentem no és, però, la novel·la. Quin és? El mateix Eco ens ho explica a la introducció: «Si tuviera que decidir en què sección ficharía este libro para una biblioteca (y para Leibniz una cuestión de esta índole guardaba cierta relación con el problema de h lengua perfecta) no pensaria en la lingüística o en la semiòtica (aunque en estàs pdginas se utiliza un instrumental semiòtica y al voluntarioso lector se le exige un cierto interès semiòtica), sinó mas bien en h historia de las ideas.»
El tema del llibre és, diu l'autor, la història d'una utopia. Hauria pogut ser, perfectament, la recerca de la pedra filosofal, que havia de tenir, entre altres qualitats meravelloses, la de transformar el plom en or, i que era, no cal dir-ho, un somni impossible. Però el fet és que la història que ens presenta Umberto Eco és la dels homes que, al llarg dels segles, han dedicat el seu talent a trobar una llengua perfecta. Aquest idioma superior a tots els altres havia de ser, és clar, extraordinari, capaç, segons els casos, de convertir els infidels a la fe veritable o d'ins-
Page 299
taurar la fraternitat universal. La llengua triada al llarg d'aquesta història ha variat força, des d'una llengua morta i aleshores indesxifrable com l'antic egipci, fins a un idioma nou de trinca, inventat per a l'ocasió, com l'esperanto.
Umberto Eco no aprecia la brevetat. L'autor omple moltes pàgines com a semiòleg, n'omple moltes com a novel·lista i fa el mateix com a historiador de les idees. I com que l'amenitat no hi és prou present, el llibre resulta feixuc, tot i que el tema té, si més no, la virtut de ser curiós.
També com a experiència editorial el llibre és curiós. L'han publicat alhora cinc editorials europees «de lenguas y nacionalidades àiferen-tes». Una bona iniciativa a favor del pluralisme cultural d'Europa... El mal és que l'editorial espanyola, que és de Barcelona, ni ha publicat ni té intenció d'editar una versió en llengua catalana, tot i la bona acollida de públic que tenen a l'àrea idiomàtica catalana les obres, bones o dolentes, que tracten temes de llengua. Una llàstima.
