Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
| Autor | Narcís Mir i Sala |
| Cargo | Responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers de la Unió Europea |
| Páginas | 255-263 |
ALGUNES CONSIDERACIONS ACTUALS SOBRE LA POSICIÓ DE LA LLENGUA
CATALANA EN RELACIÓ AMB EL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
Narcís Mir i Sala∗
Resum
L’objectiu principal de la nota és posar en relleu un seguit de dubtes sobre la legalitat de determinades normes que
adopta la Unió Europea i que, de manera directa o indirecta, repercuteixen negativament en la regulació interna dels usos
ocials de la llengua catalana, tot privant-la de la capacitat d’intervenció normativa de què disposava amb anterioritat a
l’adopció de la norma de la Unió. La nota també apunta els tipus d’actuacions que podrien emprendre’s per fer front a
aquesta situació. Al mateix temps, en el seu apartat inicial, fa un recordatori de la situació actual de la llengua catalana
dintre del sistema lingüístic de la Unió, apunta les noves dicultats que els darrers anys han anat sorgint en relació amb
el seu reconeixement d’ocialitat i fa un balanç crític de l’aplicació dels acords administratius en la matèria signats pel
Govern espanyol i les diverses institucions i organismes de la Unió que permeten un ús ocial limitat i indirecte del
català en aquestes instàncies.
Paraules clau: català; dret de la Unió Europea; acords administratius; reconeixement d’ocialitat.
SOME CURRENT CONSIDERATIONS ON THE POSITION OF THE CATALAN LANGUA-
GE IN RELATION TO THE LAW OF THE EUROPEAN UNION
Abstract
The main purpose of this note is to highlight a series of doubts concerning the legality of certain norms adopted by the
European Union which, directly or indirectly, have negative repercussions on the internal regulation of the ofcial uses
of Catalan, depriving it of the capacity for regulatory intervention that it enjoyed before the EU norm was adopted. The
note also points out the type of actions that might be taken to deal with this situation. At the same time, the initial section
of the note recalls the current situation of the Catalan language within the language system of the EU, pointing out the
new difculties that have arisen in recent years in relation to its ofcial recognition. It also takes stock of the application
of the administrative arrangements in the matter signed by the Spanish government and the various institutions and
bodies of the EU allowing limited and indirect ofcial use of Catalan in these authorities.
Keywords: Catalan, European Union law, administrative arrangements, ofcial recognition.
∗ Narcís Mir i Sala, responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers de la Unió Europea. Secretaria d’Afers
Exteriors i de la Unió Europea.
Citació recomanada: Mir Sala, Narcís. «Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el
dret de la Unió Europea», Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017, p. 255-263. DOI: 10.2436/rld.
i67.2017.2876.
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 256
Sumari
1 Mala peça al teler
2 La cara oculta de la lluna
3 Dubtes raonables
4 Resistir és vèncer?
4.1 Prevenció
4.2 Reacció
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 257
1 Mala peça al teler
En català tenim tota una colla de frases fetes i d’expressions molt riques semànticament per indicar que una
determinada situació presenta dicultats o que és de difícil solució. Entre elles podríem escollir, per exemple,
la de «tenir mala peça al teler» per acostar-nos a la qüestió que pretenc abordar en aquesta nota, que no és
una altra, com el seu títol indica, que fer uns breus comentaris sobre la situació actual del català en relació
amb el dret de la Unió Europea.
I és que, efectivament, dia a dia, i tant des d’una perspectiva política com jurídica, la nostra llengua va
sumant dicultats no només a l’hora de poder aconseguir el seu reconeixement ocial per part de les
institucions de la Unió, sinó, ns i tot, i aquest serà l’objecte principal dels meus comentaris, perquè estigui
plenament assegurada l’efectiva i completa aplicació del contingut de la seva ocialitat interna, la qual es
veu constantment erosionada per un nombre important de disposicions normatives i executives de la UE
amb incidència i repercussió directa o indirecta sobre l’ús de les llengües a l’interior dels estats membres.
És precisament aquest darrer aspecte, menys visible, però del tot rellevant, el que ha fet que hagi batejat el
segon apartat d’aquesta nota com «la cara oculta de la lluna», i contraposar-lo així a la que seria la seva cara
més visible, on se situen les qüestions relatives als debats, accions i propostes al voltant del reconeixement
de l’ocialitat de la nostra llengua en les institucions de la Unió.
Sobre els obstacles que impedeixen el reconeixement de la llengua catalana com a llengua ocial de la
Unió Europea no m’hi estendré gaire perquè són prou coneguts. Tanmateix, sí que voldria remarcar que,
tot i que es fan visibles i es concreten en disposicions precises dels tractats de la Unió (Tractat de la Unió
Europea, Tractat de funcionament de la Unió Europea i, per extensió, la Carta dels drets fonamentals de la
Unió Europea) i del seu dret derivat, la seva naturalesa no és únicament de caràcter jurídic sinó, i sobretot,
de caràcter polític, atès que són l’expressió o el reex d’un determinat sistema i equilibri de poder d’aquest
mateix caràcter, en aquest cas adoptat en l’àmbit de la Unió i dels seus estats membres. És per aquest motiu
que una superació signicativa d’aquests obstacles exigiria, en darrer terme, una reexió i unes actuacions
de la mateixa índole, de caràcter essencialment polític, per tant, el comentari de les quals, però, depassa la
intenció d’aquesta nota.
Tot i això, crec que sí que fora convenient recordar aquestes dicultats, encara que sigui molt breument, i
aprotar l’ocasió per comentar-ne també algunes de noves, potser impensables fa un temps, que darrerament
s’han afegit a les anteriors.
Així, entre les dicultats que podríem dir-ne «clàssiques», la principal ha estat, i ho continua essent, el fet
que la llengua catalana no té la consideració de llengua dels tractats en la qual aquests estan redactats en una
versió autèntica, ni tampoc és llengua ocial de cap estat membre de la Unió. En aquest sentit, cal recordar
que són únicament les llengües que pertanyen a algun d’aquests dos grups de llengües (que coincideixen en
l’actualitat) les que, ara per ara, poden ser declarades o reconegudes com a llengües ocials i de treball de
la Unió Europea.
D’altra banda, cal recordar també que, en relació amb el dret subjectiu dels ciutadans de la Unió de dirigir-se
directament a les institucions de la Unió en una determinada llengua i rebre una resposta en aquesta mateixa
llengua, aquesta possibilitat se circumscriu, tant des del marc que ofereix l’estatus de ciutadania europea
(article 20.d del Tractat de funcionament de la UE) com des de l’àmbit del dret a la bona administració que
esmenta la Carta de drets fonamentals de la Unió Europea (article 41 de la Carta), a les llengües en les quals
els tractats estan redactats, per a la qual cosa el català i, en general, la resta de llengües peninsulars i europees
que disposen d’un estatus jurídic similar, no tenen tampoc reconeguda aquesta possibilitat.
Davant del gran abast i envergadura d’aquestes dicultats, els acords de caràcter administratiu que, a partir
del 2005, va negociar i signar el Govern espanyol amb les principals institucions i organismes de la Unió
perquè les llengües distintes del castellà tinguessin una certa presència institucional en les institucions de
la Unió, no només han mostrat totes les seves limitacions i insuciències, sinó que, ns a un cert punt, han
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 258
contribuït a la situació d’estancament en què es troba actualment un hipotètic reconeixement ocial de la
llengua catalana en el si de la Unió.
Com comentava anteriorment, a aquestes dicultats tradicionals, s’hi han sumat els darrers anys algunes
de noves, algunes, ns i tot, d’inesperades. Entre aquestes dicultats, segurament podríem destacar com la
més rellevant la creixent percepció que es pot observar en bona part de l’entorn institucional i polític de la
Unió que la reivindicació i les accions que es duen a terme perquè el català sigui reconegut ocialment per
les institucions de la Unió, són vistes com una nosa o que «generen més problemes que no en solucionen».
L’evolució negativa de les sensibilitats en aquesta matèria ben poc que se l’haurien esperat els nostres primers
representants polítics en les institucions de la Unió, en especial, els parlamentaris catalans que ja des del
moment de l’adhesió a les comunitats europees van promoure, de manera unitària, les primeres resolucions
del Parlament Europeu en favor de la nostra llengua; una institució aquesta, per cert, que es mostrava més
clarament i obertament receptiva al reconeixement de la nostra llengua en aquells moments que no pas en
l’actualitat.
Una altra d’aquestes noves dicultats està relacionada amb els acords administratius actualment vigents als
quals anteriorment feia esment i que permeten un cert ús ocial limitat del català en les institucions de la
Unió. La concreció pràctica d’aquests acords es resumeix, ara per ara, en la possibilitat que un membre del
Govern de la Generalitat de Catalunya pugui intervenir en català en una sessió formal del Consell de la Unió
o que un alt càrrec de la nostra Administració pugui intervenir en les sessions plenàries del Comitè de les
Regions en català i, nalment, que un ciutadà pugui dirigir-se en català a les institucions de la Unió i rebre
una resposta en aquesta mateixa llengua. Cal subratllar, però, que aquesta darrera possibilitat és només de
caràcter indirecte, ja que tant l’escrit inicial com la resposta formal de la institució de la Unió han d’anar
obligatòriament acompanyats d’una traducció a una de les llengües ocials de la Unió, que normalment és
el castellà.
En la meva opinió, però, el problema rellevant que ha generat l’adopció d’aquests acords ha estat que la seva
simple existència ha portat a determinats actors i observadors externs d’aquestes qüestions, ja siguin polítics,
tècnics o acadèmics, a la conclusió que, des d’una perspectiva general i àmplia del sistema institucional i
jurídic de la Unió en matèria lingüística, el sistema actual és prou equilibrat i que correspon amb naturalitat
a una situació pacíca de gradualitat jurídica i política interna dels estats membres, la qual té el seu reex
i equivalència en les institucions de la Unió. D’aquesta conclusió se’n desprèn, per tant, la reticència o la
inconveniència d’alterar una situació pacicada.
Arribats a aquest punt, crec que convé deixar al lector reexionar sobre els tipus de solucions i alternatives
que podrien plantejar-se per superar les dicultats, velles i noves, que fan que el català sigui únicament, ara
per ara, en el sistema lingüístic institucional de la Unió, i en expressió encertada d’un bon amic meu, «un
asterisc en una nota a peu de plana».
2 La cara oculta de la lluna
De la mateixa manera que habitualment s’utilitza l’expressió «la cara oculta de la lluna» per referir-se als
diversos aspectes de la realitat que resten amagats, i ns i tot misteriosos, als ulls de l’observador, també en
el cas de la llengua catalana i de la seva relació amb el dret de la Unió podem fer servir aquesta expressió
per referir-nos al conjunt de situacions no evidents en una primera observació, però que tenen com a efecte
pervers l’erosió, del seu àmbit d’ocialitat interna com a conseqüència de la seva «ocultació» o invisibilitat
en relació amb moltes de les normes que la Unió adopta que regulen o tenen una repercussió directa o
indirecta en l’ús de les llengües a l’interior dels estats membres.
Algú podria objectar, però, que l’expressió «ocultació» és excessiva, pel fet que denotaria una —inexistent,
segons aquesta opinió— intenció o voluntat activa dels principals actors institucionals i polítics de la
Unió per dur-la a terme. Sense que calgui ara discutir aquesta armació, cosa que també seria possible
i en un altre context ns i tot imprescindible, el que sí que voldria remarcar és, no obstant això, que la
UE adopta regularment disposicions normatives i executives que repercuteixen en els usos ocials de les
llengües a l’interior dels estats membres. Aquestes disposicions, en fer abstracció —si es vol, de manera
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 259
no intencionada— de l’existència en aquests estats de llengües que disposen d’un estatus d’ocialitat però
que no tenen la consideració de llengües ocials de la Unió, acaben imposant a les llengües esmentades una
limitació jurídica o de fet del seu estatus d’ocialitat en àmbits i matèries en què, abans de la intervenció de
la Unió, els era possible actuar.
L’àmbit material en el qual aquesta intervenció normativa «invasiva» es produeix de manera més habitual
ha estat tradicionalment, i és encara, el que té a veure amb el funcionament del mercat interior europeu i
el desplegament de les seves llibertats fonamentals. Darrerament, a més, aquesta intervenció normativa ha
pres força també en aquelles matèries que estableixen formes i models de cooperació entre administracions
públiques dels estats membres amb les institucions i organismes de la Unió o de relació amb els ciutadans per
mitjà de plataformes i aplicacions informàtiques, les quals ignoren (oculten?) l’existència dintre dels estats
membres de llengües ocials distintes de la llengua declarada com a ocial de l’estat membre.
Els exemples que permetrien il·lustrar aquesta armació són molt nombrosos i, en aquest sentit, i perquè
pugui comprovar-ho per ell mateix, convido el lector a fer una ràpida lectura a qualsevol de les cròniques
legislatives semestrals del dret de la Unió sobre aquesta matèria que van apareixent regularment en la secció
corresponent d’aquesta Revista.
A l’efecte d’aquesta nota, però, crec que potser serà sucient fer referència a uns quants exemples. Així,
en matèria d’etiquetatge dels productes alimentaris, l’article 15.2 del Reglament (UE) núm. 1169/2011 del
Parlament Europeu i del Consell, de 25 d’octubre de 2011, sobre la informació alimentària facilitada al
consumidor, disposa que, en el seu propi territori, els estats membres en el qual es comercialitza un aliment
poden establir que aquesta informació es faciliti en una o més llengües d’entre les que són ocials de la Unió
Europea.
Un altre exemple, en aquest cas en matèria de consum, el podem trobar en el Reglament (UE) núm. 524/2013
del Parlament Europeu i del Consell, de 21 de maig de 2013, sobre la resolució de litigis en línia, el qual, en
el seu article 9, apartat 3, dedicat a la tramitació i transmissió de reclamacions, s’hi preveu que, en rebre un
formulari de reclamació, la plataforma de resolució de litigis en línia ha de transmetre la reclamació a la part
reclamada en una de les llengües ocials de les institucions de la Unió per la qual hagi optat aquesta part.
Un tercer exemple que em sembla d’especial interès destacar i que se situa en l’àmbit de la lliure circulació
de treballadors, serveis i dret d’establiment, el podem trobar en la modicació —al meu parer, regressiva—
que la Directiva 2013/55/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de novembre de 2013, ha introduït
en la Directiva 2005/36/CE, relativa al reconeixement de qualicacions professionals.
Així, en la seva redacció anterior a la modicació, l’article 53 d’aquesta última Directiva indicava
simplement, en un únic apartat, que els professionals que gaudissin del reconeixement de qualicacions
professionals haurien de posseir els coneixements lingüístics necessaris per exercir la professió en l’estat
membre d’acollida.
La nova Directiva, en canvi, tot i mantenir en l’articulat de l’article 53 de la Directiva modicada aquest
mateix apartat en termes idèntics, hi afegeix tres nous apartats que se centren en el control que els estats
membres poden fer d’aquesta exigència lingüística. D’acord amb aquests nous apartats, els estats només
poden assegurar que els coneixements exigits es limitin al d’una llengua ocial de l’estat membre d’acollida,
o d’una llengua administrativa de l’estat membre d’acollida, sempre que aquesta última sigui també una
llengua ocial de la Unió.
Cal anotar com a curiositat que, si més no ns allà on arriba la meva informació, que l’expressió «llengua
administrativa de l’estat membre» és el primer cop que apareix en una disposició d’aquestes característiques.
Finalment, i per acabar aquesta brevíssima relació d’exemples amb la qual he volgut il·lustrar mínimament la
invisibilitat o no consideració que les normes de la UE presenten respecte dels estatus d’ocialitat lingüística
interna d’aquelles llengües dels estats membres que no són, alhora, ocials de la Unió, caldria esmentar
també el Reglament (UE) 2015/848 del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de maig de 2015, sobre
procediments d’insolvència. Aquesta disposició conté diversos articles relacionats amb l’ús ocial de les
llengües, concretament els articles 22, 25, 36, 54, 55 i 73, que fan referència, entre altres aspectes, a l’ús de
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 260
formularis normalitzats, al sistema informàtic d’interconnexió dels registres d’insolvència i a les obligacions
d’informació de les diverses parts que intervenen en els procediments de comunicació que s’hi estableixen,
i en tots aquests casos únicament s’hi prenen en consideració les llengües ocials dels estats membres i la
resta de llengües ocials de la Unió. D’aquesta manera s’ignora, un cop més, l’existència dintre dels estats
membres de llengües ocials que, a més de tenir la consideració d’ocials d’una part del territori d’un estat
membre, són utilitzades de forma habitual per les seves respectives administracions públiques, tant en la seva
pròpia activitat interna com en la seva relació amb els ciutadans d’aquest territori.
3 Dubtes raonables
Amb independència de les consideracions de naturalesa política que, en darrer terme, i com ja he assenyalat,
són les que es troben en la base o els pressupòsits del dret de la Unió en aquesta matèria, crec que convé fer
ara algunes consideracions que serveixin per alertar sobre el caràcter no pacíc, segons el meu parer, que
presenta el plantejament de les disposicions normatives de la Unió en aquesta matèria des d’una perspectiva
estrictament jurídica.
Així, crec que es podrien plantejar dubtes raonables sobre la legalitat de normes de la Unió com ara les que
s’han relacionat en els exemples anteriors. La raó d’això és que aquests tipus de normes estableixen, en la
regulació d’un àmbit material concret, una distinció expressa o implícita, o un tractament diferenciat entre,
d’una banda, el grup de les llengües ocials dels estats membres i llengües ocials i de treball de la UE, que,
en l’actualitat, són equiparades, i, de l’altra, (per ocultació) les llengües que, tot i ser ocials en tot o en part
del territori d’un estat membre, no tenen la consideració de llengües ocials de la UE.
Aquesta distinció, en la meva opinió, té com a conseqüència modicar o alterar directament o indirecta el
contingut d’ocialitat interna de què disposaven les llengües d’aquest segon grup amb anterioritat a l’entrada
en vigor de la norma de la Unió, i això tant pel que fa a la relació administració-particulars (etiquetatge,
qualicacions professionals, en els exemples citats) com a l’actuació autònoma de la mateixa Administració
(models, formularis, aplicacions informàtiques de comunicació interadministrativa, en l’exemple citat).
Per aquest motiu, penso que les disposicions esmentades podrien patir un vici d’incompetència atès que, com
sabem, en matèria lingüística, la UE no disposa de competències per adoptar mesures que puguin qüestionar
elements bàsics del model lingüístic en un estat membre de la UE, amb independència que de l’estatus
d’ocialitat de les llengües presents en el seu territori se’n desprengui que aquestes puguin arribar a tenir, o
no, la consideració de llengües ocials de la Unió.
En aquest mateix sentit, una intervenció normativa de la Unió d’aquestes característiques crec que no només
alteraria el principi general de neutralitat del dret de la Unió, sinó que, a més, podria contravenir l’article
4.2 del Tractat de la Unió Europea, d’acord amb el qual la Unió respecta la identitat nacional dels estats
membres, inherent a les seves estructures fonamentals polítiques i constitucionals, també en el que concerneix
l’autonomia local i regional, entre les quals no hi ha dubte que gura l’ordenació del seu sistema lingüístic.
En contra d’aquesta armació és probable que, des de la defensa de la legalitat de la norma de la Unió, es
pogués argumentar que el dret de la Unió no s’oposa a l’adopció per part dels estats membres de mesures
de protecció de determinades llengües que ho poguessin requerir, a condició que aquestes mesures siguin
adequades i proporcionals a les nalitats perseguides i no s’oposin a l’exercici efectiu de les llibertats
comunitàries que asseguren els tractats.
D’altra banda, aquesta mateixa defensa podria també recordar o argumentar que, en denitiva, l’estatus
jurídic que cada estat membre atorgui a les llengües presents en el seu territori i la possibilitat que, en virtut
d’aquest estatus, l’estat membre hagi declarat en el moment de la seva adhesió a la UE o amb posterioritat,
quina o quines de les llengües tindrà la consideració de llengües ocials de l’estat també a l’efecte de la seva
ocialitat consegüent de la Unió, és una decisió que correspon adoptar a cada estat membre i respecte de la
qual la Unió manté una perfecta neutralitat.
Tanmateix, al meu parer, cap d’aquests arguments no té prou consistència perquè no sigui possible continuar
tenint dubtes raonables sobre la legalitat de les normes de la Unió a les quals ens hem referit. I la raó d’això és
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 261
que, en darrer terme, tots dos arguments defugen o esquiven el contingut precís i les conseqüències efectives
que l’aplicació de les normes controvertides com les que hem indicat suposen per a les llengües que, en
aquesta nota, hem qualicat de llengües ocultes o invisibles. Aquests efectes no són altres, tal com ja he
assenyalat, que els de restringir els àmbits d’aplicació que, amb anterioritat a l’entrada en vigor de la norma
de la Unió, corresponien a la seva condició de llengua ocial en un determinat territori d’un estat membre
de la Unió.
4 Resistir és vèncer?
4.1 Prevenció
A partir del marc i la posició actual que Catalunya ocupa en el sistema institucional de la Unió, i en vista de la
situació descrita en els apartats anteriors, voldria plantejar, nalment, algunes vies que, d’acord amb el marc
polític i jurídic actual, són pràcticament les úniques de les quals Catalunya disposa —em refereixo ara al seu
Govern i Administració— per intentar mitigar els efectes negatius que es deriven del sistema lingüístic de
la UE per a l’estabilitat i el desenvolupament del català (i, per extensió, de totes aquelles altres llengües que
disposen d’un estatus lingüístic similar).
A grans trets, aquestes vies se situarien, si més no des d’una aproximació teòrica, d’una banda, en una
dimensió preventiva, és a dir, en l’aprotament de les possibilitats d’intervenir en les fases prèvies i en les
negociacions interinstitucionals del sistema de presa de decisions de la Unió, i de l’altra, en una dimensió
reactiva i, en aquest cas, haurien de poder permetre acudir al sistema de recursos davant del Tribunal de
Justícia de la Unió Europea (TJUE), que assegura el control de legalitat de les normes adoptades per la Unió.
Pel que fa a la primera via, la capacitat per intervenir en els procediments formals de presa de decisió de
la UE de la Generalitat de Catalunya, deixant de banda ara la seva presència directa en el Comitè de les
Regions, poc rellevant pel fet de l’escàs pes institucional d’aquest organisme, ve emmarcada per la que
ofereix el sistema multilateral de participació del conjunt de les comunitats autònomes espanyoles en els
comitès d’execució de la Comissió Europea i en els grups de treball i les reunions formals de les formacions
del Consell de la Unió que es troben obertes a la participació autonòmica.
Per les característiques d’aquesta nota, no és possible entrar a comentar ara, ni tan sols en els seus trets més
generals, aquest sistema i els resultats als quals ha donat lloc la seva posada en funcionament des que va ser
adoptat (des dels inicis de la dècada dels 90 en el cas de la participació en els comitès de la Comissió, i a
partir de l’any 2004 pel que fa a la participació en el Consell). Però, tot i això, sí que crec necessari subratllar
que la pretensió d’intentar sistematitzar un seguiment exhaustiu per part de l’Administració i el Govern
de la Generalitat del conjunt de propostes normatives que s’elaboren en el si de la Unió amb incidència en
qüestions lingüístiques utilitzant aquest sistema és un propòsit il·lusori, ateses les seves característiques i
conguració actuals.
Més possibilitats d’efectuar aquest seguiment de manera efectiva el tindria, en canvi, l’Administració general
de l’Estat espanyol, la qual es troba present, de manera permanent i completa, en la totalitat dels comitès i
grups de treball de les diverses institucions i organismes que intervenen i negocien les propostes normatives
de la Unió. En aquest cas, i sobre la base dels corresponents mandats i instruccions de negociació a les
delegacions negociadores de l’Estat —línies vermelles— per part dels respectius responsables ministerials,
aquesta Administració sí que podria clarament defensar, amb la mateixa intensitat amb què ho fa habitualment
amb relació al castellà, les llengües ocials a l’Estat distintes d’aquesta última llengua. Per tant, també estaria
en les seves mans la possibilitat, si aquesta fos la seva voluntat i determinació, de garantir el manteniment de
la posició jurídica interna, en darrer terme, constitucional, de la resta de llengües que són ocials a l’Estat en
relació amb possibles normes invasives adoptades per la Unió com ara les que s’han assenyalat.
Encara en aquesta dimensió preventiva, es pot parlar també de les possibilitats que ofereix la tramitació de
les propostes legislatives de la Unió en fase parlamentària. En aquest cas, la tasca que podrien dur a terme els
membres del Parlament Europeu, sensibles a aquestes qüestions, no necessàriament i únicament els diputats
catalans, també podria ser signicativa. No em refereixo ara als àmbits més visibles i evidents de l’actuació
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 262
parlamentària en aquestes matèries, com ara els treballs que de manera regular i constant ja es porten a terme
per obtenir el reconeixement de l’ocialitat de la llengua catalana de les institucions de la Unió, o si més
no, en el mateix Parlament, sinó a aquells altres àmbits que tenen a veure amb la diversitat de les propostes
legislatives materials de la Unió que necessàriament han de ser debatudes i adoptades per aquesta institució.
En aquest cas, em consta que des de les unitats del Govern i l’Administració de la Generalitat s’ha fet arribar
als parlamentaris catalans algunes consideracions i propostes sobre aquestes qüestions perquè, si ho creuen
convenient, i amb respecte complet a la seva independència d’actuació, puguin utilitzar-les en ocasió de la
tramitació de les propostes legislatives que es debaten dintre les comissions de les quals formen part o en
d’altres amb les quals es puguin relacionar.
Tot i això, també en aquest cas, la tasca de dur a terme un seguiment sistemàtic del conjunt de propostes
legislatives que contenen disposicions que es refereixen a les llengües continua essent d’una gran envergadura,
atès el seu gran nombre i heterogeneïtat, tant material com també de rellevància.
4.2 Reacció
Tal com he assenyalat a l’inici d’aquest apartat, al costat de la possibilitat de dur a terme actuacions centrades
en els procediments formals d’adopció de les normes de la Unió, caldria també assenyalar les actuacions de
caràcter reactiu que es podrien dur a terme en el cas d’una norma adoptada per la Unió que incidís en l’ús de
les llengües a l’interior d’un estat membre i sobre la qual existissin dubtes sobre la seva legalitat.
Aquesta qüestió remet, en darrer terme, a les possibilitats que la Generalitat de Catalunya tindria d’acudir
davant del Tribunal de Justícia en el marc del contenciós de legalitat previst en el dret de la UE.
En aquest punt, únicament caldria recordar que, de manera semblant als acords que estableixen els sistemes
de participació de les comunitats autònomes en les institucions de la Unió, també existeixen acords i
procediments de coordinació establerts entre l’Estat i les comunitats autònomes destinats a assegurar la
defensa jurídica d’aquestes últimes davant del Tribunal.
En aquest sentit, entraria perfectament dintre de la lògica dels acords esmentats que, en el cas que el Govern
de la Generalitat considerés dubtosa la legalitat d’una disposició de la Unió, pogués instar el Govern espanyol
perquè aquest presentés el corresponent recurs d’anul·lació davant del TJUE. En aquest cas, les actuacions
coordinades de l’Advocacia General de l’Estat i el Gabinet Jurídic de la Generalitat haurien de poder dur a
terme sense més inconvenients aquesta defensa, sobre la base, naturalment, d’una convergència fonamental
en l’argumentació que caldria desplegar.
En el mateix sentit, de manera ideal, hom podria pensar en la possibilitat que ambdues administracions
exploressin prèviament i de manera conjunta les diverses possibilitats i motius que podrien permetre, arribat
el cas, la presentació d’un recurs d’anul·lació davant del TJUE en defensa, com s’ha dit, en denitiva, del
model constitucional i estatutari que ordena el sistema lingüístic de l’Estat en el seu conjunt.
Dintre del contenciós de legalitat de la UE, la possibilitat de qüestionar una norma de la Unió que pugui
considerar-se afectada per un vici de legalitat pot plantejar-se també a partir de la denominada qüestió o
recurs prejudicial. Cal recordar que, d’acord amb aquesta via, i en el decurs d’un litigi obert davant d’un
tribunal d’un estat membre, aquest pot formular al Tribunal de Justícia de la UE una qüestió o pregunta sobre
la interpretació o la validesa d’una norma de la Unió rellevant per a la resolució del cas que té planejat.
Aquesta seria, per tant, una via, certament limitada i indirecta, però que en cap cas s’hauria d’oblidar, que
podria permetre també a la Generalitat poder qüestionar la legalitat de determinades normes de la Unió; en
aquest cas, però, i atesa la seva pròpia conguració, seria necessària l’existència prèvia d’un procediment
contenciós ocasionat amb motiu de l’aplicació o execució internes d’una norma de la Unió i la voluntat del
tribunal intern de formular la pregunta o qüestió prejudicial davant del Tribunal de Justícia de la Unió.
En vista del que he comentat en aquest darrer apartat de la nota, la meva particular conclusió és que, atesa la
posició actual de Catalunya i del seu Govern i Administració en el sistema institucional de l’Estat espanyol
i de la Unió, la defensa efectiva de la llengua catalana davant dels efectes negatius del dret de la Unió en
Narcís Mir i Sala
Algunes consideracions actuals sobre la posició de la llengua catalana en relació amb el dret de la Unió Europea
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 67, 2017 263
matèria lingüística es troba actualment, tant des d’una perspectiva preventiva (en el sistema de presa de
decisions de la Unió) com reactiva (en el sistema de recursos davant del Tribunal de Justícia de la Unió), en
mans de l’Administració general de l’Estat i de les possibilitats d’entesa i complicitat que puguin existir entre
aquesta i el Govern i l’Administració de la Generalitat.
A manca d’aquesta entesa i complicitat, crec que només un canvi molt signicatiu de naturalesa política
i jurídica promogut des de Catalunya podrà permetre el reconeixement de la llengua catalana en el si de
la Unió i aturar el procés constant d’erosió del seu àmbit d’ocialitat interna al qual es veu actualment
arrossegada com a conseqüència de determinades normes de dret material de la Unió.
