Tribunal Constitucional

A càrrec de Manuel Gerpe Landín

Sentència 9/2001, de 18 de gener (BOE núm. 41, de 16 de febrer, suplement).

Recurs d'inconstitucionalitat núm. 2728/1993, promogut pel president del Govern davant diversos articles i la disposició addicional primera de la Llei del Parlament de Galícia 6/1993, d'11 de maig, de pesca de Galícia. Vot particular.

Ponent: Guillermo Jiménez Sánchez.

El president del Govern promou recurs d'inconstitucionalitat davant l'esmentada Llei de pesca de Galícia ata- cant-la per invasió de les competències estatals en matèria de pesca marítima, normativa bàsica en matèria d'ordenació del sector pesquer, marina mercant i capacitat de l'Estat per atorgar autoritzacions o concessions d'ocupació dels béns de domini públic estatal. Els articles de la LPG afectats serien els següents: el primer paràgraf de l'art. 6.a, els tres primers paràgrafs de l'art. 6.d, l'art. 13, la disposició primera 7 en connexió amb els art. 5, 7, 20, 28, 30, 32 i 43, el quart paràgraf de l'art. 6.d, un incís de l'art. 6.n, els art. 20, a i b i, per connexió, l'art. 21.a.3 i els art. 45 a 47 LPG.

Per a les representacions processals de la Junta i del Parlament de Galícia, els preceptes objecte del recurs s'han dictat d'acord amb les competències estatutàries. En concret, les matèries de pesca en aigües interiors, el marisqueig i l'aqüicultura, com també el desplegament legislatiu i l'execució de la legislació de l'Estat en matèria d'ordenació del sector pesquer.

En primer lloc, es discuteix l'abast de les competències de «pesca marítima» i d'«ordenació del sector pesquer», la primera relativa a la competència exclusiva de l'Estat de l'art. 149.1.19 CE; la segona, referent al sector econòmic i productiu de la pesca en tot allò que no sigui una activitat extractiva. La distinció entre una matèria i l'altra és clara d'a- cord amb una doctrina consolidada del mateix Tribunal (STC 56/1989, de 16 de març, FJ 5 i altres de posteriors). En aquest sentit, l'elaboració de plans de pesca, en relació amb la distribució de llicències per pescar en aigües internacionals o de països tercers a conseqüència de tractats internacionals, s'incardina en la matèria «pesca marítima» i supera l'àmbit d'«aigües interiors», per la qual cosa el Tribunal Constitucional entén que la Llei va més enllà de les competències autonòmiques. Quant a l'ordenació del sector pesquer, l'adopció de diverses mesures de conservació i millora dels recursos pesquers que preveu la Llei és adequada a les competèn- Page 198 cies autonòmiques només en la mesura en què limitin el seu camp d'actuació a les aigües interiors (art. 5, 6, 7 i 13). D'altra banda, la Llei distingeix entre diverses modalitats de marisqueig. En aquest punt el Tribunal Constitucional afirma la necessitat de separar aquest concepte del de pesca marítima, i amb aquesta finalitat entén que cal fixar-se en les arts o en les tècniques pròpies de cadascuna de les activitats. El marisqueig no vulnera la competència de l'Estat, atès que la Comunitat Autònoma de Galícia té competència ex art. 27.15 del seu Estatut d'autonomia, fins i tot fora de les aigües interiors. Paral·le- lament, el Tribunal entén que l'art.30 de la Llei, interpretat d'acord amb les al·legacions del Parlament gallec, en el sentit que conté una sèrie de mesures de reforma, no vulnera la competència estatal per ordenar el sector pesquer en tot allò que fa referència a la modernització de la flota.

El Tribunal entén que l'autorització de desplaçament dels vaixells des de les bases de Galícia a altres comunitats autònomes l'ha d'efectuar l'Estat, seguint la doctrina de la STC 227/1988, de 29 de novembre, FJ 32. Pel que fa a la matèria «marina mercant», el Tribunal segueix la doctrina mantinguda en la STC 40/1998, de 19 de febrer, FJ 40, que l'atribueix amb caràcter exclusiu a l'Estat, de manera que no és constitucional la previsió de la llei autonò- mica objecte del present recurs sobre execució de la legislació de despatx dels vaixells pesquers. Finalment, respecte a les concessions i les autoritzacions sobre el domini públic marítim o maritimoterrestre, el Tribunal afirma en el FJ 16 que «la titularidad del dominio público no es, en sí misma, un criterio de delimitación competencial», seguint doctrina anterior del Tribunal per concloure, en contra de l'opinió de l'advocat de l'Estat, en el FJ 17, que «la Comunidad Autónoma de Galicia puede otorgar autorizaciones y concesiones para instalaciones o concesiones de cultivos marinos».

El Tribunal Constitucional estima parcialment el recurs d'inconstitucionalitat i declara que vulneren l'ordre constitucional de competències i resulten nuls els preceptes següents de la Llei 6/1993, d'11 de maig, de pesca de Galícia: el primer paràgraf de la lletra a de l'art. 6, en tot allò que es refereix als «plans de pesca»; l'art. 6, lletra d, quart paràgraf, i l'art. 6.n. Declara, a més, la constitucionalitat de l'art. 30 en la mesura en què s'interpreti d'acord amb el que s'exposa en el FJ 11.

La Sentència va seguida d'un vot particular signat pel president Pedro Cruz Villalón, al qual s'adhereix el magistrat Manuel Jiménez de Parga. Entenen que també caldria considerar inconstitucional l'art. 5 de la Llei 6/1993. Se sosté que «la captura de marisco en la zona económica exclusiva no es marisqueo en el sentido del art. 27.15 EAG i sí pesca marítima en el sentido del art. 149.1.19 CE». No es comparteix la idea que la competència exclusiva sobre el marisqueig es pugui assimilar a l'extracció de marisc en qualsevol lloc en què se'n pugui trobar. Addicionalment, s'ataca la interpretació de la Sentència segons la qual el fet que es consideri un tipus de marisqueig o un altre depèn de les arts o les tècniques, la qual cosa, afirmen, confon i no aclareix realment amb vista al repartiment competencial, i en casos concrets s'estableix una mena de porció autonòmica dins la zona econòmica exclusiva que correspon a l'Estat.

Joan Lluís Pérez Francesch Page 199

Sentència 45/2001, de 15 de febrer (BOE núm. 65, de 16 de març, suplement).

Conflictes positius de competència acumulats plantejats pel Consell de Govern de la Diputació Regional de Cantàbria i el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, contra el Reial decret 1888/1991, de 30 de desembre, de modernització i de reordenació del sector de la llet i dels productes lactis, i contra l'Ordre del MAPA que el desplega, com també contra el Reial decret 1319/1992, de 30 d'octubre, de normes per a l'aplicació de la taxa suplementària en el sector de la llet i els productes lactis i l'Ordre del MAPA que el desplega.

Ponent: Tomás S. Vives Antón.

Els conflictes de competència acumulats núm. 1169/1992, 1398/1992, 624/1993 i 757/1993 es plantegen davant una normativa que conté un pla de reordenació i unes normes específiques per a l'aplicació del règim de la taxa suplementària en el sector de la llet i dels productes lactis. Les comunitats autònomes en discuteixen el caràcter de normativa bàsica i l'abast en relació amb les mateixes competències executives, a partir de la centralització per part del Ministeri d'una sèrie de funcions de gestió, seguiment i control amb vista a l'aplicació del sistema comunitari de la taxa suplementària i de les mesures d'ordenació que estableix el dret comunitari.

Es discuteix l'abast dels títols competencials sobre «relaciones internacionales» (art. 149.1.3 CE), «bases y coordinación de la planificación general de la actividad económica» (art. 149.1.13 CE), com també l'abast de les competències autonòmiques de «planificació de l'activitat econòmica a Catalunya» i «agricultura i ramaderia» (art. 12.1 i 4 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya), i, en aquesta darrera competència, també per a Cantàbria, d'acord amb l'article 24.9 del seu Estatut d'autonomia. El Tribunal Constitucional considera que ha de donar una solució general a aquest conflicte, atès que totes les comunitats autònomes han assumit competències en agricultura i ramaderia, en el marc de la planificació general de l'economia. D'altra banda, es recorda que l'estructura del sector lacti està condicionada per la normativa comunitària europea, la qual descansa sobre la fixació d'unes determinades quantitats de referència màximes per campanya que s'assigna a cadascun dels estats membres. Un dels elements de la política comuna en la matèria és el mecanisme de la taxa suplementària, d'aplicació sobre l'excés de producció. Els reials decrets impugnats completen i adapten les normes comunitàries. A més, d'ençà de la interposició dels conflictes, les normes espanyoles han canviat, sempre en la línia d'un reconeixement progressiu a les comunitats autònomes de funcions executives que inicialment van ser objecte de controvèrsia. En concret, el Reial decret 324/1994, de 28 de febrer, dictat a l'empara de l'art. 149.1.13 CE; o, en la mateixa línia, el Reial decret 174/1998, de 16 de febrer; o, més recentment, el Reial decret 1192/2000, de 23 de juny, del MAPA, que territorialitza les quantitats de referència i assigna a cada comunitat autònoma un import global del qual posteriorment s'haurà de sostreure un 10 % per a la reserva nacional. Page 200

En aquest cas, es discuteix la permanència de la controvèrsia competencial i, si s'escau, una possible pèrdua sobrevinguda de l'objecte del conflicte. La representació processal de la Gene- ralitat de Catalunya i del Consell de Govern del Principat d'Astúries sostenen que, malgrat els avenços propiciats per les noves normes que han recollit la participació autonòmica en la fixació de quotes làcties, hi continua havent un problema de delimitació competencial, en la mesura en què es manté la competència de l'Estat per a la resolució final dels expedients relatius a l'assignació i a la reassignació de les quantitats de referència. L'advocat de l'Estat és del mateix parer. El Tribunal Constitucional afirma, en el FJ 6, que les successives modificacions i derogacions de les disposicions objecte d'aquest conflicte no comporten necessàriament que hi hagi hagut una pèrdua sobrevinguda de l'objecte del conflicte. La controvèrsia se centra en la titularitat de la competència per adoptar una resolució final relativa a l'assignació i a l'assignació complementària de quantitats de referència i quantitats addicionals provinents de la reserva nacional. Aquest aspecte es recull en l'art. 1 del Reial decret 1319/1992. Tanmateix, els altres aspectes dels conflictes plantejats inicialment sí que han perdut el seu objecte, almenys parcialment. Això vol dir que l'Estat no pot veure reforçada la seva posició i envair competències autonòmiques a conseqüència de l'execució del dret comunitari europeu. D'acord amb el Tribunal Constitucional, resulta aplicable a aquesta matèria el mateix criteri de territorialització que s'aplica en matèria de subvencions. Per tant, el Tribunal afirma que «más allá de la facultad de mera propuesta, puedan las Comunidades Autónomas acordar la efectiva asignación a los productores ubicados en su territorio de cantidades, dentro del límite máximo disponible que les haya correspondido, en nada sustancial podría incidir sobre la competencia estatal ex art. 149.1. 13 CE» (FJ 8). Ara bé, en el cas d'assignació de quantitats provinents de la reserva nacional integrada pel 10 % del total de les quantitats, considera que ha de correspondre a l'Estat, ja que racionalitza tant la res posta a reclamacions com la reordenació del sector (FJ 9).

El Tribunal Constitucional estima parcialment els conflictes 624/1993 i 757/1993 i declara que correspon a les comunitats autònomes de Catalunya i Cantàbria la competència per adoptar la resolució final dels expedients d'assignació individual de les quantitats de referència que no provinguin de la reserva nacional, i declara que és inconstitucional l'art. 1 del Reial decret 1319/1992 per tal com atribueix a la Direcció General del MAPA l'assignació d'aquestes quantitats, mentre que correspon a l'Estat la competència per adoptar la resolució final en els expedients de quantitats procedents de la reserva nacional. Dins els pronunciaments de la decisió s'inadmeten parcialment els conflictes 1169/1992 i 757/1993, en la mesura en què deter- minades impugnacions no van ser incloses en el requeriment d'incompetència, i es considera que els conflictes 1169/1992 i 1289/1992 han perdut el seu objecte totalment, mentre que els conflictes 624/1993 i 757/1993 només l'han perdut parcialment.

Joan Lluís Pérez Francesch Page 201

Sentència 62/2001, d'1 de març (BOE núm. 77, de 30 març, suplement). Recurs d'inconstitucionalitat promogut pel president del Govern en relació amb determinats preceptes de la Llei de les Corts d'Aragó 7/1993, de 4 de maig, de pressupostos de la Comunitat Autònoma per a 1993.

Ponent: Pablo García Manzano.

En aquest pronunciament s'exposa la posició que manté el Tribunal Constitucional sobre dos temes. En primer lloc, sobre un conflicte de competències entre l'Estat i les comunitats autònomes en relació amb l'autonomia en la despesa d'aquestes últimes i, en segon lloc, sobre la superioritat jeràrquica que la llei posseeix davant els convenis sorgits de la negociació col·lectiva entre l'Administració i els funcionaris.

El primer tema esmentat és portat a consideració pel Tribunal arran del fet que la Comunitat Autònoma d'Aragó disposa d'un increment anual de la massa retributiva per al seu cos de funcionaris públics superior al límit màxim global que fixa l'Estat a través de la Llei de pressupostos corresponent. El Tribunal entén que aquesta disposició ultrapassa el principi d'autonomia en la despesa que posseeixen les comunitats autònomes, el qual es troba limitat pel principi de coordinació amb la Hisenda de l'Estat, tal com preveu l'art. 156.1 de la CE.

Aquest argument es reforça mitjançant l'art.149.1.13 del text constitucional fent menció de la competència de l'Estat sobre les bases i la coordinació de la planificació general de l'activitat econò- mica.

El segon tema tractat dóna l'oportunitat al Tribunal de reiterar jurisprudència sobre un dels aspectes de l'estatut de la funció pública com és el retributiu. Sobre aquest tema entén que l'estatut dels funcionaris de les administracions públiques és fixat essencialment i primordialment a través de la llei, i aquesta no pot estar sotmesa al producte de la negociació col·lectiva, és a dir, al conveni que puguin formular l'Administració i els funcionaris que en depenen.

Sobre la base dels arguments breument considerats aquí, el Tribunal estima de manera parcial el recurs i considera inconstitucionals les disposicions de la Llei d'Aragó esmentada, relatives a l'augment de la massa retributiva dels funcionaris públics.

José Antonio Fernández Amor Page 202

Sentència 95/2001, de 5 d'abril (BOE núm. 104, d'1 de maig, suplement).

Conflicte positiu de competència plantejat pel Govern en relació amb l'art. 3.2.b del Decret 168/1991, de 20 de desembre, de la Diputació Regional de Cantàbria, pel qual es regula l'execució d'un pla de foment de l'abandonament de la producció lletera en zones de muntanya.

Ponent: Pablo Cachón Vilar.

La Diputació Regional de Cantàbria va aprovar el Decret esmentat i va regular una sèrie de mesures d'abandonament de la producció lletera durant un període de set anys a partir del mes de març de 1992 i fins a una quantitat de 30.500 tn de finançament exclusiu a càrrec dels fons de la Comunitat Autònoma. L'art. 3.2.b estableix que els beneficiaris hauran de signar un contracte en el qual es comprometen a determinades obligacions, una de les quals és la de complir la decisió del Govern de Cantàbria a l'efecte de designar els titulars d'explotacions que siguin cessionaris de les quantitats de referència alliberades a conseqüència del pla de foment de l'abandonament de la producció. L'advocat de l'Estat entén que aquesta mesura alteraria la competència estatal de reordenació del mercat nacional de la llet i els productes lactis establerta en el Reial decret 2466/1986, dictat en desplegament d'un reglament comunitari i en exercici de la competència de l'article 149.1.13 CE. Tanmateix, per al Govern de Cantàbria s'ha exercitat una competència en execució del dret comunitari, que, a falta d'una reserva nacional, permetia tornar a ubicar i consegüentment a reordenar el sector lacti a la regió, en aplicació del títol competencial autonòmic en matèria de ramaderia. La normativa estatal bàsica que establia una reserva nacional d'acord amb el dret comunitari es va concretar posteriorment en el Reial decret 1888/1991.

Es discuteix, d'una banda, si la qüestió plantejada entra dins el títol competencial de l'article 149.1.13 CE («bases y coordinación de la planificación general de la actividad económica») o «ganadería, de acuerdo con la ordenación general de la economía» (art. 22.7 EAC, actualment art. 24.9, després de la reforma de 1998). El Tribunal remet a la STC 45/2001, atesa la similitud de matèries objecte de conflicte, per la qual cosa considera que la titularitat de la competència controvertida correspon a la Comunitat Autònoma de Cantàbria i desestima el conflicte instat pel Govern central. Per tant, afirma que «la designación por parte del Gobierno de Cantabria de los destinatarios de las cantidades liberadas como consecuencia de la puesta en práctica de un plan regional de fomento de abandono de la producción, ejecutado con cargo a los presupuestos de la propia Comunidad Autónoma (y respetándose, en todo caso, la normativa estatal básica sobre la materia, esto es, que se deje a la competencia del Estado la asignación de cantidades procedentes de la reserva nacional), en nada afectaría a la unidad del sistema ni a su plena eficacia, ni resultaría tampoco desproporcionado ni contrario al principio constitucional de igualdad» (FJ 6).

Joan Lluís Pérez Francesch Page 203

Sentència 97/2001, de 5 d'abril (BOE núm. 104, d'1 de maig, suplement). Recurs d'inconstitucionalitat promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra determinats preceptes de la Llei 1/1996, de 10 de gener, d'assistència jurídica gratuïta.

Ponent: Carles Viver Pi-Sunyer.

El recurs d'inconstitucionalitat és interposat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra diversos preceptes de la Llei 1/1996, de 10 de gener, d'assistència jurídica gratuïta (LAJG). Aquesta Llei, que té com a finalitat la configuració material del contingut i la regulació de l'exercici del dret a l'assistència jurídica gratuïta, d'acord amb l'art. 119 de la Constitució, opta per una «desjudicialització» del procediment de reconeixement del dret en qüestió i l'atribueix a les Comissions d'Assistència Jurídica Gratuïta (CAJG). Aquests òrgans administratius de nova creació depenen de les comunitats autònomes sempre que aquestes, com en el cas de la recurrent, hagin assumit competències en matèria de provisió de mitjans a l'Administració de justícia. En conseqüència, mitjançant el Decret 253/1996, de 5 de juliol, i en desplegament de la llei impugnada, el Departament de Justícia de la Generalitat ha creat les CAJG de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida.

En aquest supòsit el lletrat de la Generalitat, que reconeix la competència estatal per ordenar i regular la constitució, composició i funcions de les CAJG (FJ 2), al·lega que amb aquesta regulació, en relació amb l'art. 9 de la LAJG que fixa la seu i l'àmbit provincial de l'actuació de les CAJG, i a l'art. 10.1 de la mateixa Llei, que atribueix la presidència i la secretaria d'aquestes a uns membres determinats, s'han vulnerat les competències de la Generalitat en matèria «d'Administració de justícia», atribuïdes per la clàusula subrogatòria (art. 18.1 EAC), i en matèria de «règim jurídic de la Generalitat i ens públics que en depenen» (art. 10.1.1 de l' EAC).

L'advocat de l'Estat, per contra, sosté que en la mesura que les CAJG realitzen funcions d'auxili a l'Administració de justícia, els preceptes en qüestió s'han dictat a l'empara dels títols competencials en matèria «d'Administració de justícia» (149.1.5 CE) i subsidiàriament de les competències sobre «les bases del règim jurídic de les administracions públiques» (149.1.18 CE) i sobre les «condicions bàsiques per a garantir una certa igualtat en l'exercici del dret constitucional de justícia gratuïta»(149.1.1 CE).

El Tribunal Constitucional, després de recordar breument les característiques essencials del dret a l'assistència jurídica gratuïta com a dret prestacional i de configuració legal, d'acord amb la doctrina establerta a la STC 16/1994 (FJ 3), procedeix a examinar els preceptes impugnats en relació amb els dife- rents títols competencials al·legats per les parts.

En primer lloc, nega la possibilitat d'inscriure el contingut d'aquests preceptes que fixen l'àmbit provincial, la seu, i atribueixen la presidència i la secretaria de les CAJG a determinats membres d'aquestes en el títol competencial de l'Estat en l'àmbit de «l'Administració de justícia» (FJ 4 que cita les STC 56/90, 62/90, 105/2000), tant en relació amb el seu concepte més estricte o nuclear, ja que no afecten ni es refereixen a l'exercici de la funció jurisdiccional ni a l'autogovern del poder judicial, Page 204 com tampoc en relació amb el concepte més ampli d'aquesta. El Tribunal argumenta que, tot i que el dret d'assistència jurídica gratuïta és un dret instrumental o complementari que constitueix un dels pressupòsits del dret a la tutela judicial efectiva, la relació orgànica i funcional de les CAJG amb la funció jurisdiccional exercida pels òrgans que conformen el poder judicial és tan indi- recta i mediata que la seva inclusió en l'àmbit en qüestió en desfiguraria total ment el concepte constitucional (FJ 5).

En segon lloc, en aplicació de la seva doctrina, on delimita el contingut de la matèria relativa al «règim jurídic de les administracions públiques» i precisa, dins d'aquesta, l'abast de les bases en relació amb el desplegament legislatiu i l'execució (FJ 6 que fa referència, entre d'altres, a les STC 76/1983 i 147/1991), el Tribunal conclou que no es pot atribuir caràcter bàsic als art. 9 i 10.1 de la LAJG. En relació amb el primer, perquè no existeix cap raó que avali la idea que l'àmbit provincial d'actuació de les CAJG i la fixació de la seva seu a la capital de provincia garanteixi l'exercici del dret d'assistència gratuïta en un context d'igualtat (FJ 7). El Tribunal afegeix que tot i que la província sigui una de les demarcacions judicials i que hi radiqui la seu de les audiències provincials i de diferents jutjats, l'àmbit territorial d'actuació del Servei d'Assistència Jurídica Gratuïta no es veu condicionat per aquest fet ja que es gestiona a partir dels col·legis d'advocats i de procuradors, sobre els quals les comunitats autònomes també tenen competències, i la impugnació de les decisions de les CAJG correspon al jutge o tribunal competent per conèixer el procés respectiu. En relació amb el segon precepte impugnat, el Tribunal considera que mitjançant la regulació detallada i uniforme per part de l'Estat del contingut i dels requisits de l'exercici del dret a l'assistència jurídica gratuïta, i la representació d'interessos que detenen els membres de les CAJG, entre els quals es troba el Ministeri Fiscal, queda suficientment assegurada la garantia del tractament comú dels ciutadans i el marc organitzatiu homogeni entre totes les comissions i que, per tant, la competència autonòmica en matèria d'autoorganització preval sobre l'hipotètic increment de garantia que podria suposar l'atribució de la presidència al representant del Ministeri Fiscal (FJ 8). En aquests sentit, posa de manifest que ni la LAJG ni les altres normes que regulen el funcionament de les CAJG no atribueixen a aquest càrrec cap funció específica que pugui tenir incidència en l'adopció de decisions.

Finalment, el Tribunal Constitucional també descarta com a títol competencial per dictar els preceptes qüestionats «l'establiment de les Bases per l'exercici en condicions d'igualtat del dret d'assistència jurídica gratuïta», que el representant del Govern de l'Estat cita sense argumentació (FJ 9), i declara que els art. 9 i 10.1 de la LAJG vulneren les competències de la Generalitat de Catalunya sobre desplegament legislatiu i execució de l'Administració de la Generalitat, i la inaplicabilitat a Catalunya, per tant, de la disposició addicional primera de la mateixa Llei, que estableix indirectament l'aplicació d'aquests articles al territori d'aquesta comunitat autònoma.

Elisenda Casañas Page 205

Sentència 98/2001, de 5 d'abril (BOE núm. 104, d'1 de maig, suplement).

Conflicte positiu de competència núm. 2697/1997, promogut pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra l'Ordre del Ministeri d'Indústria i Energia de 6 de febrer de 1997, per la qual s'aproven les bases reguladores de la concessió de subvencions en el marc del Pla d'estalvi i eficiència energètica per al període 1997-1999 i es convoquen les de l'exercici 1997.

Ponent: María Emilia Casas Baamonde.

L'objecte d'aquest recurs de competència presentat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya el constitueixen els art. 2, 4, 5, 6, 7, 10, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17 i 18 i l'annex I de l'Ordre del Ministeri d'Indústria i Energia de 6 de febrer de 1997, perquè entén que vulnera les competències normatives i d'execució en les matèries de règim energètic i medi ambient previstes als art. 10.1.5 i 6 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Així mateix, la Generalitat considera també que l'Ordre impugnada que pretén promoure actuacions que fomentin un ús racional de l'energia i la utilització de fonts d'energia renovables tampoc no satisfà els requisits formals de la normativa bàsica estatal. Si bé és cert que l'Estat té atribuïda la competència sobre legislació bàsica per a la protecció del medi ambient i sobre les bases del règim energètic (art. 149.1.23 i 25 CE), en aquest cas la Generalitat centra la controvèrsia en l'objecte de les ajudes i en el grau de detall de la regulació que conté l'Ordre, i entén que, com que entre els objectius de la regulació figuren els de la investigació i els de desenvolupament tecnològic del medi ambient industrial, això implica una reducció indeterminada dels fons públics destinats a l'estalvi energètic, la substitució d'energies en demanda final i la producció elèctrica independent que s'haurien de territorialitzar, així com la seva gestió estatal, i deixa així sense contingut les competències autonòmiques sobre medi ambient i energia.

El Tribunal Constitucional entén que si l'objectiu de l'Ordre és fomentar la «investigació científica i tècnica» sobre tècniques que optimitzin la utilització de l'energia, el títol competencial estatal (art. 149.1.15 CE) pot desplaçar el títol competencial autonòmic en matèria d'energia (art. 10.1.6 EAC) d'a- cord amb la doctrina assentada pel mateix tribunal (STC 53/1988, de 24 de març); fet que implica haver de comprovar que l'apel·lació a la investigació que es fa en la normativa impugnada no és una mera invocació formal, sinó que ha de ser patent que l'activitat principal o predominant sigui la investigadora; en cas contrari s'estaria buidant de contingut els títols competencials autonòmics amb els quals concorre la competència estatal.

En la mesura que, d'acord amb la jurisprudència del Tribunal Constitucional, no tota activitat d'innovació pot qualificar-se d'investigació, ja que aquella pot consistir únicament en l'aplicació en un determinat sector dels resultats d'una investigació prèvia ja realitzada (STC 242/1999); i que les referències de l'Ordre a la innovació tecnològica no és un element predominant entre els criteris d'avaluació que es tenen en compte per a la concessió de les subvencions, el Tribunal Constitucional conclou que les línies subvencionables controvertides s'han d'inclou- Page 206 re dins de la matèria «règim energètic» (art. 149.1.25 CE i 10.1.5 EAC). D'a- cord amb aquest emmarcament competencial, correspon a l'Estat deter- minar-ne la normativa bàsica i a la Generalitat de Catalunya el desplegament legislatiu i l'execució d'aquelles bases. En aquest tipus de supòsits l'Estat pot consignar subvencions de foment en els seus pressupostos generals, especificar-ne la destinació i regular les condicions essencials d'atorgament, sempre que deixi un marge de competència a les comunitats autònomes per poder concretar amb major detall l'afectació o destinació, o, almenys, per desenvolupar o complementar la regulació de les condicions d'atorgament de les ajudes i la seva tramitació (STC 13/1993, FJ 8).

Ara bé, tot i que el Tribunal Constitucional entengui que la normativa estatal no respecti les exigències formals de la normativa bàsica (que preveuen que la utilització de la potestat reglamentària per a la regulació d'algun precepte bàsic només es pot efectuar si és un complement necessari per garantir la finalitat que li correspon en la seva competència sobre les bases), en aquest cas hi ha diverses circumstàncies excepcionals que justifiquen la utilització de la doctrina del Tribunal (establerta a la STC 242/1999), segons la qual, a pesar de la insuficiència de rang, determinades ordres ministerials no incompleixin les exigències formals de la normativa bàsica ja que va haver-hi una intervenció parlamentària que va decidir la necessitat d'aprovar aquell pla; aquest va ser finalment aprovat amb posterioritat per la Comissió Delegada del Govern per Assumptes Econòmics, i no es va reformular per l'Ordre ministerial la normativa subvencional continguda en normes de rang superior. Per tant, salvada la vessant formal el Tribunal ha d'entrar necessàriament a examinar la perspectiva material dels preceptes als quals es refereix el conflicte de competència per tal de valorar si poden considerar-se bàsics des d'aquesta perspectiva substantiva.

En aquesta anàlisi el Tribunal Constitucional estima parcialment el conflicte de competència promogut per la Gene- ralitat de Catalunya i considera que l'Ordre impugnada s'excedeix en la determinació de les bases i, en conseqüència, vulnera les competències de la Generalitat en els aspectes següents: 1) quan estableix que és l'Estat el competent per a la presentació de les sol·licitud de subvencions, models i terminis de resolució; 2) en la regulació del procés d'instrucció dels expedients de sol·licitud de les ajudes; 3) en la deter- minació de la composició de la comissió que ha de valorar tècnicament les subvencions sol·licitades; 4) el tràmit d'audiència als interessats; 5) la resolució de les sol·licituds; 6) la gestió economicofinancera; 7) el pagament de les ajudes; 8) la determinació de les obligacions dels beneficiaris; 9) la fiscalització per part de la Intervenció General de l'Estat de les ajudes concedides; 10) la determinació de les conseqüències de l'incompliment de les condicions exigides per a l'obtenció de la subvenció, i 11) la remissió que fa a la normativa estatal que haurà de ser d'aplicació complementària. El Tribunal desestima el conflicte en tota la resta.

El magistrat Rafael de Mendizábal Allende formula un vot particular concurrent a la Sentència perquè entén que l'Ordre ministerial impugnada no s'im miscueix en cap cas en l'àmbit de competències de la Generalitat de Catalunya ni redueix les de la Sindicatura de Comptes en tot allò relatiu a la funció Page 207 de control i fiscalització de les subvencions públiques concedides i que, en tot cas, retalla les competències que té atribuïdes el Tribunal de comptes espanyol com a òrgan suprem de fiscalització dels comptes i la gestió econò- mica i financera de l'Estat i del sector públic.

Francesc Vallès

Sentència 131/2001, de 7 de juny (BOE núm. 158, de 3 de juliol, suplement).

Qüestió d'inconstitucionalitat plantejada per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, pel que fa a l'art. 11.1, en relació amb l'art. 101.c de la LJCA/1956, i, subsidiàriament, a l'art. 1 de la Llei 5/1993, de 16 d'abril, sobre liquidació definitiva de la participació de les corporacions locals en els tributs de l'Estat corresponent a l'exercici de 1990.

Ponent: Vicente Conde Martín de Hijas.

En primer terme, el Tribunal se centra a fixar l'objecte del recurs. Considera que la seva competència s'estén no solament a normes de rang superior, sinó també a actes de ministres i òrgans centrals de jerarquia inferior que resolen recursos administratius. Així mateix, considera que en el tema en qüestió la derogació sobrevinguda de la norma qüestionada no és cap obstacle per abordar el tema.

Un cop analitzats els aspectes anteriors que fixen la seva competència, el Tribunal entra en el tema de fons, que és la participació de les corporacions locals en els tributs de l'Estat. En aquest sentit, el tema se centra en un dels recursos propis de les hisendes locals a través del qual se satisfà el principi de suficiència. Doncs bé, la fixació d'a- quest percentatge de manera definitiva a través de la Llei 5/1993 -cosa que produeix, lògicament, una revisió dels pagaments provisionals o a compte que s'hagin dut a terme per aquest concepte- no suposa un efecte retroactiu de la norma que pugui vulnerar drets individuals, la seguretat jurídica o que suposi arbitrarietat dels poders públics, la qual cosa es troba vedada per la nostra Constitució.

Es desprèn implícitament de la Sentència en qüestió que és propi del recurs que es tracta la fixació, després d'un període de temps determinat, d'un percentatge definitiu que tanca, per a un període concret, la participació dels ens locals en els ingressos de l'Estat. Sobre la base d'aquesta idea es pronuncia una decisió de desestimació de la qüestió d'inconstitucionalitat.

José Antonio Fernández Amor Page 208

Sentència 159/2001, de 5 de juliol (BOE núm. 178, de 26 de juliol, suplement). Qüestió d'inconstitucionalitat núm. 2140/1993, plantejada per la Secció Tercera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en relació amb els art. 15, 25.2.b, 47, 50 i 133 del Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol, pel qual es va aprovar el text refós de les disposicions legals vigents a Catalunya en matèria urbanística; i els art. 91.2 i 218 del Reial decret 1346/1976, de 9 d'abril, pel qual es va aprovar el text refós de la Llei sobre règim del sòl i ordenació urbana.

Ponent: Guillermo Jiménez Sánchez.

Els motius d'inconstitucionalitat allegats per la Sala Contenciosa Administrativa que va plantejar la qüestió d'inconstitucionalitat es fonamenten en la consideració que determinats preceptes impugnats van incórrer en un excés en relació amb la llei de delegació (vici que és conegut també com ultra vires), i a més han vulnerat l'autonomia local (47, 50 i 133 del Decret legislatiu 1/1990); altres només han vulnerat l'autonomia local (art. 15 del Decret legislatiu 1/1990, i art. 91.2 i 218 del text refós de la Llei del sòl); i finalment, l'art. 25.2.b del Decret legislatiu 1/1990 per incórrer en excés en relació amb la llei de delegació.

El Tribunal Constitucional recorda, abans de començar a examinar els preceptes impugnats, quin és el contingut de l'autonomia local, i diu que aquest concepte «hace referencia a la distribución territorial del poder del Estado en el sentido amplio del término, y debe ser entendida como un derecho de la comunidad local a participar, a través de órganos propios, en el gobierno y administración de cuantos asuntos le atañen, constituyendo en todo caso un poder limitado que no puede oponerse al principio de unidad estatal» (STC 4/81/3, 22/87/2, 109/98/2, entre d'altres). D'acord amb això els art. 137, 140 i 141 CE contenen una garantia institucional de les autonomies provincial i municipal, que no prejutja «su configuración constitucional concreta, que se defiere al legislador ordinario, al que no se fija más límite que el del reducto indisponible o núcleo esencial de la institución que la Constitución garantiza» (STC 32/81/3). Concretament, declara el Tribunal Constitucional, «la garantía institucional de la autonomía local no asegura un contenido concreto ni un determinado ámbito competencial si no la preservación de una institución en términos reconocibles para la imagen que de la misma tiene la conciencia social en cada tiempo y lugar, de suerte que solamente podrá reputarse desconocida dicha garantía cuando la institución es limitada, de tal modo que se la priva prácticamente de sus posibilidades de existencia real como institución para convertirse en un simple nombre» (STC 32/81/3).

També recorda el Tribunal Constitucional que la norma que desenvolupa la garantia institucional de l'autonomia local és la Llei estatal de règim local de 1985, encara que no tots els seus preceptes siguin expressius d'aquest nucli essencial. Aquesta norma, atès que, com ha reconegut el Tribunal Constitucional, «tiene una singular y específica naturaleza y posición en el ordenamiento jurídico» (STC 259/88/2), s'integra en el bloc de la constitucionalitat, i actua com a paràmetre de constitucionalitat que serveix per determinar si s'ha vulnerat l'autonomia local. Page 209

Finalment, en aquesta primera part de la Sentència, el Tribunal Constitucional adverteix que l'Administració territorial a qui el constituent va encomanar la competència normativa sobre urbanisme (comunitats autònomes o Estat) es troba legitimada, sempre que es respecti el nucli mínim de l'autonomia local, per regular de diferents mane- res l'activitat urbanística, i per atorgar als ens locals, i especialment als municipis, una major o menor presència i participació en els diferents àmbits de l'urbanisme.

Entrant ja a examinar els diferents preceptes impugnats, el Tribunal Constitucional comença per l'art. 15 del Decret legislatiu 1/1990, relatiu al control de legalitat de les actuacions dels ajuntaments sobre urbanisme, que permet la subrogació de la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat en supòsits d'infracció. El precepte preveu un supòsit de subrogació no previst a la Llei de règim local, i permet així una major intervenció autonòmica, i una reducció del nivell mínim d'actuació dels òrgans propis dels municipis. A més l'article permet la subrogació davant qualsevol incompliment, mentre que la Llei de règim local exigeix perquè pugui actuar la subrogació un incompliment qualificat. Per aquestes raons el Tribunal Constitucional declara que el precepte vulnera l'autonomia local i resulta inconstitucional. Així mateix, atès que aquesta norma deriva de l'art. 218 de la Llei del sòl, aquest precepte també vulnera l'autonomia local i es declara inconstitucional i derogat.

En relació amb l'art. 47 del Decret legislatiu 1/1990 s'impugna el fet que va ometre l'incís «en defecto de acuerdo entre las corporaciones afectadas» que constava a l'art. 33 de la Llei del sòl (objecte de refosa). El Tribunal Constitucional considera que l'art. 47 encara que no preveu aquesta cautela no l'exclou totalment, i deixa oberta la possibilitat que els municipis puguin intervenir en els mateixos termes que l'esmentat art. 33. Per tant, conclou que si es manté aquesta interpretació, considerant que la facultat de la comunitat autònoma de formular plans de conjunt només pot fer-se en defecte d'acord entre les corporacions afectades, el precepte no resulta inconstitucional.

Pel que fa a l'art. 50 del Decret legislatiu 1/1990, que atorga a l'Administració autonòmica competència per a l'aprovació definitiva del planejament urbanístic derivat, s'al·lega el seu possible ultra vires en relació amb el Decret llei 16/1981 sobre plans generals d'ordenació urbana, atès que aquell article no té present aquest Decret llei. Per examinar aquest possible excés el Tribunal Constitucional analitza si l'esmentat Decret llei estava o no vigent a Catalunya en el moment d'aprovar-se el text refós. El Tribunal conclou que des de 1978 la Generalitat cata- lana era competent, en l'àmbit de la seva competència exclusiva sobre urbanisme, per disposar quina Administració té la potestat d'aprovació definitiva de plans urbanístics, i per tant no era aplicable l'esmentat Decret llei, i llavors l'art. 50 impugnat no va incórrer en ultra vires.

Respecte a l'al·legació que l'art. 50 vulnera l'autonomia local perquè atribueix a l'Administració autonòmica l'aprovació definitiva del planejament urbanístic derivat, el Tribunal Constitucional recorda que a la STC 61/97/25 va declarar que és constitucional que les comunitats autònomes, en l'exercici de la seva competència sobre urbanisme, deter- minin el nivell de participació dels municipis en l'elaboració dels instruments de planejament. El límit per a aquesta deter- minació és en tot cas el respecte a la ga- Page 210 rantia mínima de participació dels ens locals, i en opinió del Tribunal Constitucional, l'article 50 no elimina absolutament la participació local, ja que només els exclou de l'aprovació definitiva.

Respecte a l'article 133 del Decret legislatiu 1/1990 s'al·lega que no va refondre l'art. 91 de la Llei del sòl, en la part relativa a l'expropiació forçosa en territori fora del propi terme municipal. L'examen del Tribunal Constitucional tracta, en primer lloc, de determinar si aquest últim article vulnera l'autonomia local, ja que si així fos estaria derogat, i llavors no s'hauria incorregut en ultra vires en no considerar-lo vigent i per tant no incloure'l al text refós. El Tribunal Constitucional considera que l'article 91, en autoritzar un municipi a exercitar les seves potestats expropiatòries fora del propi territori vulnera l'autonomia local, essent inconstitucional i en conseqüència ha quedat derogat, la qual cosa determina la consideració que l'art. 133 no va incórrer en ultra vires en no considerar-ho vigent.

Per acabar, en relació amb l'art. 25.2.b del Decret legislatiu 1/1990, s'impugna perquè no va fer constar l'expressió «parques y jardines públicos» del text objecte de refosa, sinó que només va dir «parques y jardines» i per tant es considera que va incórrer en ultra vires. El Tribunal Constitucional defensa, però, que seguint una interpretació lògica i sistemàtica del precepte amb el conjunt del text, s'ha d'entendre que s'està referint només als parcs i jardins públics, i per tant, d'acord amb aquesta interpretació el precepte no és inconstitucional.

Marta Fernández de Frutos

Sentència 164/2001, d'11 de juliol (BOE núm. 194, de 14 d'agost, suplement). Recursos d'inconstitucionalitat núm. 3004/1998, 3144/1998 i 3182/1998, plantejats respectivament pel Parlament de Navarra, 84 diputats dels grups parlamentaris Socialista, Federal de Izquierda Unida i Mixt; i el Consell de Govern de la Junta d'Extremadura, contra la Llei de les Corts Generals 6/1998, sobre règim del sòl i valoracions.

Ponent: Fernando Garrido Falla.

El Tribunal Constitucional adverteix, en primer lloc, que la resolució dels recursos d'inconstitucionalitat ha de prendre com a punt de partida la doctrina que sobre les competències urbanístiques i concurrents va establir el Tribunal en la Sentència 61/1997. En aquest sentit recorda que va declarar que les comunitats autònomes són titulars, en exclusiva, de les competències sobre urbanisme. Aquesta competència legislativa sobre urbanisme permet a les comunitats autònomes fixar les seves prò- pies polítiques d'ordenació de la ciutat; però sense que això pugui implicar el desconeixement de les competències que atribueix a l'Estat l'art. 149.1 CE, atès que mitjançant aquestes competències l'Estat pot condicionar la de les comunitats autònomes sobre l'esmentat sector material.

Així mateix, abans d'entrar al fons del recurs, s'examina la impugnació relativa a les referències en la Llei del sòl a «planeamiento», «planeamiento general», i «planeamiento de desarrollo», que es fonamenta en el fet que suposen la imposició d'uns Page 211 determinats plans urbanístics, i vulnera, així, les competències autonòmiques. El Tribunal Constitucional considera que la Llei no fa aquesta imposició, ja que el precepte permet que sigui cada comunitat autònoma la que decideixi quins són els actes jurídics que ha de contenir el planejament, sempre que s'interpreti que els termes «planeamiento general» i «planeamiento de desarrollo» no contenen una referència a cap opció urbanística de l'Estat, sinó que són referències de caràcter indeterminat relatives a plans o decisions que continguin les determinacions necessàries per harmonitzar el gaudiment dels drets de propietat amb l'estructura i la política urbanística de cada ciutat.

En relació amb les altres al·legacions, per determinar la constitucionalitat d'alguns dels preceptes impugnats, el Tribunal Constitucional recorda que a la STC 61/97/8 el Tribunal Constitucional va declarar que l'Estat, d'acord amb l'art. 149.1.1. CE, té competència per regular «las condiciones básicas que garanticen la igualdad de todos los propietarios del suelo en el ejercicio de su derecho de propiedad urbana, es decir, la igualdad básica en lo que se refiere a las valoraciones y al régimen urbanístico de la propiedad del suelo», cosa que permet que pugui adoptar una determinada concepció del dret de propietat urbana en les línies més fonamentals.

D'acord amb això el Tribunal Constitucional considera que part dels articles impugnats troben el seu fonament a l'art. 149.1.1 CE, i per tant són conformes amb la Constitució. Així ho declara respecte a l'art. 1 de la Llei, que es qualifica a la disposició final única de precepte bàsic, i que estableix que l'objecte de la Llei és regular el contingut bàsic del dret de propietat.

També es rebutja la impugnació de l'art. 4.1 de la Llei, que atribueix als ens públics la direcció de l'acció urbanística, perquè només estableix les condicions bàsiques de l'exercici dels drets constitucionals de propietat i de llibertat d'empresa, però en aquest marc permet a cada comunitat autònoma l'articulació concreta de l'acció urbanística pública amb la participació o iniciativa privada. A més l'art. 4.1 no atribueix necessàriament als propietaris la iniciativa urbanística, sinó que aquesta es deixa a la determinació, si escau, de la legislació urbanística autonòmica. L'art. 4.2 opta per la direcció i pel control públics de la gestió urbanística, cosa que troba, segons el Tribunal Constitucional, cobertura en l'art. 149.1.1 CE. També troba cobertura en aquest precepte l'art. 4.3, que regula la participació de la iniciativa urbanística privada que deriva del dret de propietat (art. 33.1 CE) i de la llibertat d'empresa (art. 38 CE), sense establir cap manera concreta de participació, si no les condicions bàsiques d'igualació per als propietaris i empresaris urbanístics d'Espanya, cosa que no envaeix les competències de les comunitats autònomes.

En relació amb l'art. 5 de la Llei, el Tribunal Constitucional considera que el mandat d'equidistribució que conté la norma pretén garantir la igualtat dels propietaris urbans, pel qual es troba connectat amb l'art. 149.1.1 CE, sense que la seva referència al planejament com a instrument d'ordenació suposi optar per un instrument determinat de planejament, ni tampoc comporta l'opció per un model concret d'equidistribució.

L'art. 7 de la Llei, que estableix una classificació tripartida del sòl en urbà, urbanitzable i no urbanitzable o classes equivalents regulades per la legislació urbanística, s'emmarca dins la competència de l'Estat de l'art. 149.1.1 CE, Page 212sense limitar la competència de les comunitats autònomes per regular altres classificacions de sòl diferents.

L'art. 8 de la Llei preveu criteris normatius per a la classificació del sòl com a urbà, i atès que els criteris són els indispensables però no imposa cap model urbanístic, resulta emparat per l'art. 149.1.1 CE.

Pel que fa a l'art. 9 de la Llei, determina dos criteris directes per a la classificació del sòl com a no urbanitzable. El Tribunal Constitucional considera que són dos criteris elementals que serveixen como a criteris mínims d'igualació de tots els propietaris de sòl, i queda així dins l'àmbit de la competència de l'art. 149.1.1 CE.

L'art. 10 de la Llei defineix quan el sòl és urbanitzable, però el Tribunal constitucional considera que deixa un ampli marge d'actuació a cada comunitat autònoma per determinar quin sòl s'ha de classificar com a urbanitzable, cosa que comporta la seva constitucionalitat.

L'art. 11 de la Llei s'impugna per la seva referència al planejament general. El Tribunal Constitucional defensa la possibilitat d'una interpretació en què la referència al planejament general s'entengui relativa a qualsevol instrument d'ordenació urbanística, i en conseqüència el precepte resulta conforme amb la Constitució.

També rebutja el Tribunal Constitucional la impugnació de l'art. 12 perquè considera que la referència a la gestió i l'execució del planejament no imposa cap model urbanístic a les comunitats autònomes.

L'art. 13 de la Llei estableix l'estatut jurídic de la propietat en el sòl urbà i ho fa diferenciant aquest del sòl urbanitzable, cosa que entra, segons el Tribunal Constitucional, dins del marc de la competència de l'art. 149.1.1 CE.

L'art. 14 diferencia entre sòl urbà consolidat i no consolidat, estableix el deure d'edificar els solars dins termini, i imposa deures als propietaris de sòl urbà, cosa que entra dins la competència de l'Estat, ex art. 149.1.1 CE. Pel que fa a la determinació de l'àmbit en què es generen plusvàlues urbanístiques, el Tribunal Constitucional afirma que l'art. 47 CE ordena la participació de la comunitat en les plusvàlues que generi l'acció urbanística dels ens públics, i fixa un objectiu comú per a tots els ens públics, essent així la identificació i valoració de les plusvàlues una actuació instrumental per a l'exercici de la competència estatal de l'art. 149.1.1 CE. Per la seva part, l'art. 14.2 imposa un mínim de cessió del sòl corresponent al 10 % de l'aprofitament urbanístic patrimonialitzable, cosa que també respecta l'art. 149.1.1 CE en ser una norma d'i gualació mínima. Així mateix el deure d'equidistribució de càrregues i beneficis entre propietaris també respecta les competències de les comunitats autònomes, ja que es compleix en la manera que determini la legislació urbanística autonòmica.

La referència de l'art. 15 de la Llei al planejament de desenvolupament ha de ser entès com qualsevol instrument d'ordenació urbanística, i permet que les comunitats autònomes determinin quins són aquests instruments.

L'art. 16.2 de la Llei estableix el dret de consulta dels propietaris de sòl urbanitzable residual o diferit, i determina els continguts normatius mínims de la consulta urbanística, la qual cosa no suposa la imposició d'un model urbanístic concret.

Pel que fa a l'art. 17 de la Llei, que té per finalitat assegurar que el possible gaudiment actual de la propietat privada no impedeixi el compliment d'allò que Page 213 disposi l'ordenació urbanística de cada ciutat, també, segons el Tribunal Constitucional, respecta l'art. 149.1.1 CE.

L'art. 18 de la Llei regula els deures dels propietaris de sòl urbanitzable, i atès que els deures són simètrics als de l'art. 14.2, ja examinat, es declara també la seva conformitat amb la Constitució.

L'art. 20 de la Llei fa referència al sòl no urbanitzable ordinari (i no al sòl no urbanitzable d'especial protecció), estableix determinats usos constructius excepcionals, permet que altres usos siguin determinats per les comunitats autònomes. També preveu l'agregació de valor econòmic a la propietat de sòl no urbanitzable comú quan en el sòl s'autoritzin actuacions d'interès públic, però això suposa, segons el Tribunal Constitucional, una igualació mínima de tots el propietaris d'aquella classe de sòl, cosa que entra dins l'art. 149.1.1 CE.

L'art. 29 de la Llei fa referència a la possible manca de planejament urbanístic, però no especifica cap tipus de planejament, per tant no és inconstitucional.

Es declara inconstitucional l'art. 16.1 que regula amb detall el dret de transformació del sòl, excedint de les condicions bàsiques, i per tant envaeix les competències urbanístiques de les comunitats autònomes.

El segon precepte constitucional que empara l'actuació de l'Estat segons el Tribunal Constitucional és l'art. 149.1.18 CE, que atribueix a l'Estat la competència sobre les bases del règim jurídic de les administracions públiques i procediment administratiu comú, sens perjudici de les especialitats derivades de l'organització pròpia de les comunitats autònomes; i la legislació sobre expropiació forçosa.

L'art. 6 de la Llei regula la participació general en l'elaboració del planejament i el dret a la informació urbanística, i això resulta conforme amb l'art. 149.1.18 CE.

L'art. 24 de la Llei determina per a les taxacions no voluntàriament pactades com a moment de valoració el d'iniciació del procediment corresponent . El Tribunal Constitucional considera que aquesta norma regula una taxació expropiatòria i, per tant, resulta emparada per l'art. 149.1.18 CE.

L'art. 33 de la Llei és una norma de procediment expropiatori, i a la STC 61/1997 el Tribunal Constitucional va declarar la competència de l'Estat per dictar normes expropiatòries que siguin expressió de normes procedimentals generals, per la qual cosa es declara la seva constitucionalitat, que resulta emparada per l'art. 149.1.18 CE.

També, l'art. 37 de la Llei, que estableix el règim general de pagament del preu just en diners, excepte consentiment de l'expropiat, troba la seva cobertura a l'art. 149.1.18 CE.

L'art. 40 de la Llei regula el dret de re versió a les expropiacions urbanístiques. Aquesta és una matèria de competència estatal, ex art. 149.1.18 CE, sempre que l'Estat es limiti a establir mitjançant criteris generals quan, i amb quins requisits, pot o ha de néixer el dret de reversió, o dicti normes especials que tinguin un caràcter mínim o principal, i deixa a les comunitats autònomes la possibilitat d'establir, dins les seves competències, els supòsits en què es pot aplicar l'expropiació forçosa, i determinar les causes d'expropiació i els fins d'interès públic a què l'expropiació pot servir. Això, segons el Tribunal Constitucional, és el que fa l'Estat a l'art. 40, cosa que en determina la constitucionalitat.

Els art. 41 a 44 de la Llei defineixen diferents supòsits de privació o lesió de drets urbanístics als quals ha d'acompa- Page 214 nyar una indemnització, cosa que troba la seva justificació a l'art. 149.1.18 CE.

Es declara la inconstitucionalitat de l'art. 38 de la Llei, que preveu la declaració implícita d'urgent ocupació, ja que constitueix una regulació procedimental específica per a les expropiacions urbanístiques, que no té caràcter mínim ni és expressió d'una garantia expropiatòria general, per la qual cosa queda fora de la competència estatal de l'art. 149.1.18 CE.

La impugnació de la disposició addicional primera de la Llei es rebutja perquè no imposa de manera incondicionada la prevalença de l'interès general definit per l'Estat davant de l'interès general que ha de ser definit per les comunitats autònomes, i a més no conté una omissió, com defensen els recurrents, que sigui contrària a la Constitució. Es rebutja també la impugnació de la disposició addicional tercera perquè no crea inseguretat jurídica, i la de la disposició addicional quarta, que estableix un sistema de classificació del sòl rellevant per a les facultats urbanístiques de do- mini, però que no determina quins han de ser els titulars d'aquelles facultats, i per tant no és contrària a l'art. 14 CE; i a més la referència que fa al sòl insular entra, segons el Tribunal Constitucional, dins l'àmbit de l'art. 149.1.1 CE.

Respecte a les disposicions transitòries primera a quarta de la Llei, se'n de- clara també la constitucionalitat ja que parteixen de la situació actual sense configurar cap model que s'imposi a les comunitats autònomes.

Pel que fa a la disposició final única de la Llei, en què l'Estat identifica els títols competencials d'acord amb els que s'aprova cada precepte de la Llei, es rebutja l'al·legació de la seva manca de precisió, ja que no existeix un deure estatal de nomenar els seus títols competencials. Només se'n declara la inconstitucionalitat en la part que fa referència als art. 16.1 i 38, ja que aquests han estat declarats inconstitucionals.

Vot particular que formula el magistrat Manuel Jiménez de Parga.

Es ratifica en el vot particular que va fer a la STC 61/1997 perquè considera que s'ha fet una interpretació errònia del sentit i l'abast de l'art. 149.1.1 CE.

Marta Fernández de Frutos

Sentència 188/2001, de 20 de setembre (BOE núm. 251, de 19 d'octubre, suplement). Conflictes positius de competència acumulats núm. 3386/1994 i 4710/1997, promoguts pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya, contra les ordres del Ministeri d'Educació i Ciència de 15 de juny de 1994 i 30 de juny de 1997, per les quals es convocaven beques i ajudes a l'estudi per a estudis universitaris i mitjans per als cursos acadèmics 1994-1995 i 1997-1998. Vots particulars de Carles Viver Pi-Sunyer, Vicente Conde Martín de Hijas i Guillermo Jiménez Sánchez.

Ponent: María Emilia Casas Baamonde.

El present conflicte positiu de competència, estimat parcialment pel Tribunal Constitucional, té per objecte la impugnació de diversos articles de dues ordres del Ministeri d'Educació i Cultura de 1994 i 1997, per les quals es convoquen beques i ajudes per a estudis uni- Page 215 versitaris i mitjans. Aquestes ordres contenen una regulació minuciosa i detallada dels criteris d'ordenació de les beques (tipus, quantitats, requisits, sistemes de baremació) i dels procediments de gestió d'aquestes (presentació de sol·licituds, verificació i control del compliment dels requisits, òrgans encarregats d'examinar les sol·licituds presentades i resolució centralitzada d'aquestes i dels recursos administratius corresponents). Tot i que els efectes de les dues ordres ja s'han esgotat, el Tribunal, abans d'entrar en el fons de la qüestió, afirma la pertinença de la controvèrsia competencial, i més quan la normativa impugnada ha estat substituïda per una altra que en essència planteja els mateixos problemes competencials (ordres de 17 i 18 de juny de 1999, 15 i 21 de juny de 2000 i 16 de febrer de 2001).

La discussió competencial gira, principalment, al voltant de si el cànon de constitucionalitat ha de ser l'art. 149.1.30 CE (que atorga competència a l'Estat per regular les normes bàsiques per al desplegament de l'art. 27 CE, dret a l'educació) o bé l'art. 149.1.1 CE (que atorga competència a l'Estat per a regular les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l'exercici dels seus drets i deures). La pri mera postura és defensada per la Gene- ralitat de Catalunya, que entén que una correcta interpretació de l'art. 149.1.30 CE, d'acord amb l'art. 15 EAC, no permetria a l'Estat desplegar, mitjançant les bases, una regulació exhaustiva de les beques ni retenir les funcions executives de tramitació, gestió i pagament, tal i com es fa en les dues ordres impugnades. Per això demana que el Tribunal declari la competència de l'Administració autonòmica sobre el desplegament legislatiu i l'execució de la normativa estatal bàsica del sistema de beques. L'altra postura és la defensada per l'advocat de l'Estat. Segons aquest, el títol compe tencial de l'art. 149.1.1 CE preval sobre el de l'art. 149.1.30 CE, i assegura la constitucionalitat dels preceptes impugnats.

El Tribunal s'inclina per la primera postura, és a dir, examinar la constitucionalitat dels preceptes impugnats i destriar les competències estatals de les autonòmiques a partir de l'art. 140.1.30 CE. Segons el Tribunal, la jurisprudència assentada des de la STC 69/1988, FJ 5, sobre la legislació bàsica, exigeix que, des d'una perspectiva material, no es deixin sense contingut les competències autonòmiques, i des d'una perspectiva formal, la regulació estatal no utilitzi arbitràriament normes infralegals perjudicant les competències autonòmiques. L'art. 149.1.1 CE, segons el Tribunal, habilita l'Estat a regular «les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat en l'exercici dels drets», però no més enllà de les imprescindibles o necessàries per garantir aquesta igualtat, que no pot consistir en una igualtat formal absoluta (STC 61/1997, FJ 7 a i b). Segons el Tribunal Constitucional, els preceptes controvertits no regulen les «condicions bàsiques» que cobreix el 149.1.1 CE, i les competències estatals deriven, per tant, exclusivament de l'art. 149.1.30 CE.

Des del punt de vista formal, el Tribunal entén que la regulació de les beques per normes amb rang reglamentari no suposa cap problema des del punt de vista constitucional. Segons el Tribunal Constitucional, el sistema de beques és un element nuclear per a l'efectivitat del dret a l'educació establert en l'art. 27 CE, i malgrat que en el seu apartat 5 no s'hi faci menció expressa («els poders públics garantiran el dret de tothom a l'educació mitjançant un Page 216 programa general de l'ensenyament»), les lleis orgàniques de desplegament preveuen l'establiment d'un sistema de beques (art. 26.3 LORU; art. 1.2 LODE; art. 66.1 LOGSE). La regulació de les beques es deixa, però, als reglaments: és el Reial decret 2298/1983 el que defineix el concepte i els tipus de beques, i n'adjudica la gestió al Ministeri d'Educació i Ciència. Aquest Decret és el que despleguen les ordres ministerials objecte de la present controvèrsia. Segons el Tribunal Constitucional, el legislador orgànic pot, excepcionalment, deixar de banda el principi de llei formal i regular per reglament un element central per a l'efectivitat del dret a l'educació com són les beques, perquè es tracta d'un complement necessari per garantir el fi a què correspon la competència estatal (art. 149.1.30 CE). És més, és totalment admissible que ni el Reial decret ni les ordres examinades declarin expressament el seu caràcter bàsic, sempre que tal caràcter es desprengui inequívocament del seu contingut, tal com es dóna en aquest cas (FJ 8).

Des d'un punt de vista material el Tribunal troba motius d'inconstitucionalitat en diversos dels preceptes impugnats. Segons el Tribunal Constitucional (FJ 10), tenen caràcter materialment bàsic els preceptes de les ordres de 1994 i de 1997 relatius a l'ordenació de les beques, tant els que estableixen les quantitats de les beques (segons el Tribunal Constitucional la quantitat -uniforme per a tot el territori nacional- de les ajudes forma part de les condicions essencials de l'atorgament de les subvencions) com els que estableixen els requisits acadèmics i econòmics per obtenir-les («la regulació de tots aquests aspectes presenta caràcter bàsic, perquè constitueixen, juntament amb la part econòmica, els elements centrals que condicionen l'accés a les beques en condicions d'igualtat en tot el territori nacional»). No obstant això, l'art. 25 d'ambdues ordres, que permet una aplicació discrecional de les ajudes per part dels òrgans gestors, i que és susceptible per tant d'un ús diversificat, no té caràcter bàsic. Els criteris de compatibilitat entre beques i ajudes establerts en amb- dues ordres tampoc presenten problemes de constitucionalitat. Però no tenen caràcter bàsic el grup de preceptes que regulen el sistema de gestió, d'acord amb la doctrina assentada en la STC 186/1999, FJ 10, on es deia que «les dificultats que pugui haver-hi per a la gestió descentralitzada no poden ser al·legades per a eludir competències que constitucionalment corresponguin a una Comunitat Autònoma», i s'assenyalava també que «les possibles dificultats prèvies poden salvar-se mitjançant tècniques» com la planificació estratègica i l'establiment de mecanismes de cooperació i coordinació.

Segons el Tribunal Constitucional, ha de ser la Generalitat qui estableixi el procediment de gestió, control i resolució de les sol·licituds de beca que es presentin i determini els òrgans competents, i són així mateix inconstitucionals els preceptes que centralitzen operacions de tramitació de les beques però no els preceptes relatius a la revocació de les beques per ocultació o falsejament de dades. Envaeixen per tant competències autonòmiques els art. 15.2, 40, 41, 42.2 i 3, 43.2 i3, 49.2, 51, 52 i 55 a 58 de l'Ordre de 1994 i els art. 15.2, 40, 51, 54, 55.1, 56 i 57 de l'Ordre de 1997. Atès que les ordres impugnades ja han esgotat els seus efectes, i que la declaració de nul·litat podria afectar situacions jurídiques consolidades, la pretensió de la Generalitat és satisfeta per la declaració de la titularitat de les competències controvertides. Page 217

L'acceptació sistemàtica d'excepcions al principi de llei formal és fortament criticada per Viver en el seu vot particular. Segons Viver, la plasmació de les bases en ordres ministerials que ni tan sols declaren expressament el seu caràcter bàsic vulnera els requisits formals. Viver creu que l'argument que les ordres són un complement necessari d'un règim jurídic legal i reglamentari previ i que el seu caràcter es desprèn de forma inequívoca del seu contingut és tautològic, ja que en admetre que es tracta d'una «regulació completa» estan reconeixent una extralimitació de les bases també des d'un punt de vista material. Es tracta, segons Viver, d'un problema que ve de lluny: una doctrina llarga i constant que a la pràctica admet invariablement com a excepcions al principi de «llei formal» establert per la STC 69/1988 tots els casos plantejats davant del Tribunal Constitucional, i afirma que del «principi de llei formal», després de deu anys de jurisprudència sobre aquesta qüestió, de fet només se'n coneixen les excepcions.

En un sentit totalment contrari, el vot particular de Vicente Conde Martín de Hijas, seguint l'argumentació de l'advocat de l'Estat, afirma la titularitat de la competència de l'Estat per dictar les ordres derivades de l'art. 149.1.1 CE, i que seguir un criteri diferent suposa una preocupant restricció del seu sentit i de la seva funcionalitat. A Conde la posició majoritària li suposa un fort refús intel·lectual, perquè no pot compartir la idea que en el marc de la Constitució no hi tingui cabuda «fins a les seves últimes conseqüències» un programa nacional de beques unificat sota la competència de l'Estat des del pla normatiu fins a l'executiu. Segons Conde, l'art. 149.1.1 CE és un instrument constitucional d'unitat connectat amb la pròpia idea d'unitat de la nació espanyola (art. 2 CE) i que respon a una finalitat d'homogeneïtat social mínima.

Josep Pagès

Sentència 195/2001, de 4 d'octubre (BOE núm. 266, de 6 de novembre, suplement). Conflicte positiu de competència núm. 3127/1994, promogut pel Consell de Govern del Principat d'Astúries en relació amb l'Acord de data indeterminada de la Xunta de Galícia, aprovatoris d'un projecte d'obres per a la construcció d'un port a Ribadeo (Lugo).

Ponent: Rafael de Mendizábal Allende.

El Govern d'Astúries interposà aquest conflicte positiu de competència contra un Acord de la Xunta de Galícia pel qual s'aprovava un projecte per a la realització d'unes obres de millora d'un port a la localitat de Ribadeo, a la província de Lugo. El Govern asturià sollicita en la demanda constitucional la declaració d'inconstitucionalitat de l'esmentat Acord del Govern gallec per entendre que la construcció de l'esmentat port comportava una incidència directa en el territori i les competències del Principat d'Astúries.

El Govern asturià fonamenta la seva demanda constitucional en el fet que l'execució de l'esmentat projecte d'o bres, tot i realitzar-se en territori de la Comunitat Autònoma de Galícia envaeix tot un seguit de competències que li atribueix el seu Estatut d'autonomia. Page 218

L'origen del conflicte es troba en el fet que la realització de les esmentades obres provoquen unes repercussions negatives al marge asturià de la ria de l'Eo, que es tradueix en alteracions importants en els fons marins asturians, en augments dels bancs d'arena i en perturbacions serioses de l'ecosistema. Els títols competencials pressumptament vulnerats que condicionen l'execució de les obres portuàries són els relatius a obres públiques (art. 10.1. c de l'Estatut del Principat d'Astúries); el de pesca en aigües interiors, marisqueig, aqüicultura, així com el desenvolupament de qualsevol altra forma de cultiu industrial i la protecció dels ecosistemes en què es desenvolupin aquelles activitats (art. 10.1.h; i la protecció del medi ambient (art. 12. a). En resum, el principat d'Astúries no reivindica per a ell l'exercici de la competència per aprovar i executar el projecte de millora en la instal·lació portuària, sinó que únicament entén que en el seu exercici per la Comunitat gallega suposa una important vulneració de les pròpies competències, com a conseqüència dels efectes perjudicials que aquella obra ocasiona en el marge asturià de la ria de l'Eo.

La Xunta de Galícia, per la seva banda, s'oposa al conflicte en qüestió i en sol·licita la inadmissibilitat perquè entén que l'acció plantejada no pot incloure's dins la definició constitucional de l'objecte dels conflictes positius de competències, sinó que més aviat és una acció que hauria de ser exercida en un altre ordre jurisdiccional del contenciós administratiu.

El Tribunal Constitucional entén que tot i que les obres realitzades pel Govern gallec tinguin un impacte físic en el marge asturià de la ria, aquelles no impedeixen en cap cas que el Principat pugui exercir les competències que, com a títols habilitants d'intervenció, li atribueixi l'Estatut. Així el Tribunal situa la controvèrsia en una lesió de fet com a conseqüència de la realització d'una obra pública en el territori de Galícia que podria haver causat danys en deter- minats béns del territori limítrofe d'Astúries; per tant, no és possible extreure'n cap controvèrsia competencial sinó, en tot cas, un problema que hauria de ser plantejar davant els tribunals ordinaris, d'acord amb allò establert a l'article 153. c de la Constitució. En no poder-se demostrar que l'exercici d'una competència per part de la Xunta de Galícia pressuposi una invasió de l'esfera competencial de la part que presenta el conflicte de competències; ni que aquell produeixi cap efecte jurídic concret amb contingut actual (sinó únicament d'efectes de fet), el Tribunal entén que falta el pressupòsit processal objectiu necessari dels conflictes de competència entre ens territorials.

Com a conseqüència, el Tribunal es veu obligat a declarar la inadmissibilitat del conflicte de competència plantejat pel Govern del Principat d'Astúries per entendre que no hi ha cap controvèrsia al·legable en relació amb les competències constitucionalment i estatutàriament atribuïdes a aquesta Comunitat i per tant existeix una manca de jurisdicció constitucional. Cal observar que aquesta decisió es pren mitjançant sentència, quan normalment la conseqüència de falta d'objecte processal hauria hagut de comportar un acte inicial d'inadmissió de la pretensió de la part actora. En aquest sentit, el Tribunal considera que tot i que aquest element va passar desapercebut en la fase inicial del procediment, això no justifica en cap cas que la decisió en la fase final s'hagi de convertir en una desestimació de la Page 219 pretensió, i per tant entén que n'ha de declarar la inadmissibilitat encara que sigui en un moment processal posterior a l'habitual. El Tribunal, doncs, és competent per apreciar les causes d'inadmissió que puguin existir en qualsevol demanda, amb independència que aquestes es detectin en la fase inicial o en la final del procés. Les primeres es declaren mitjançant actes, mentre que les segones podran declarar-se mitjançant sentència, fet que permet al Tribunal matisar el seu pronunciament amb un major rigor intel·lectual i jurídic.

Francesc Vallès

Sentència 206/2001, de 22 d'octubre (BOE núm. 279, de 21 de novembre, suplement). Recursos d'inconstitucionalitat interposats pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya i el Govern de la Generalitat de Catalunya, en relació amb determinats preceptes de la Llei 3/1993, de 22 de març, bàsica de les cambres de comerç, indústria i navegació.

Ponent: Pedro Cruz Villalón.

L'objecte fonamental d'aquesta Sentència és el conflicte de competències que la Generalitat de Catalunya considera que existeix en relació amb la regulació que fa l'Estat de les cambres de comerç. En aquest sentit, el Tribunal analitza l'abast i els límits, d'una banda, de la competència de l'Estat sobre les bases del règim jurídic de les administracions públiques i el comerç exterior i, de l'altra, de la competència exclusiva de desplegament legislatiu que tenen sobre aquesta matèria les comunitats autònomes.

Confrontant aquestes dues capacitats dels diferents ens territorials, l'alt Tribunal considera que l'Estat ultrapassa la competència que posseeix quan regula que el Consell Superior de Cambres, amb la tutela de l'Administració de l'Estat, pot aprovar el contingut i coordinar actuacions que van més enllà de l'interès general, atès que les qüestions més concretes en la matèria són pròpies de la competència de les comunitats autònomes. No obstant això, no considera que aquesta dinàmica pugui ser aplicada al control extern de despesa que pot efectuar el Tribunal de Comptes, ja que, d'una banda, és l'òrgan fiscalitzador suprem dels comptes i, de l'altra, no impedeix la fiscalització per part dels tribunals de comptes autonòmics.

En línia amb el que s'ha exposat, el Tribunal Constitucional entén que l'Estat no pot interferir en les competències que poden tenir les comunitats autònomes sobre la regulació del règim pressupostari de les cambres de comerç. Per tant, el Tribunal entén que no són apli- cables per a les comunitats autònomes recurrents els preceptes relatius al Con- sell Superior de Cambres i de pressupostos d'aquests ens, i, a més, estableix la forma d'aplicació constitucionalment correcta de la llei recorreguda.

José Antonio Fernández Amor Page 220

Sentència 235/2001, de 13 de desembre (BOE núm. 14, de 16 de gener de 2002, suplement). Recurs d'inconstitucionalitat núm. 1487/1996, plan- tejat pel Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya contra la Llei 3/1996, de 10 de gener, sobre mesures de control de substàncies químiques catalogades susceptibles de desviament per a la fabricació il·lícita de drogues.

Ponent: Vicente Conde Martín de Hijas.

Vots particulars (dos): Tomás S. Vives Antón María Emilia Casas Baamonde (s'hi adhereixen els magistrats Pablo García Manzano, Elisa Pérez Vera i Eugeni Gay Montalvo).

La qüestió de fons és l'abast de la competència de la Generalitat de Catalunya en matèria de seguretat pública. La controvèrsia concreta se centra en l'exclusió de qualsevol autoritat autonòmica del procés d'atorgament de llicències per dur a terme activitats relacionades amb les substàncies previstes a l'annex 1 de la Llei, del seu procés de supervisió i, si escau, de sanció posterior. Així, l'art. 11 de la Llei estableix que les llicències en qüestió han de ser concedides pel Ministeri de l'Interior i, en el cas que es tracti de subjectes que es dediquin a la importació, exportació i trànsit, pel Ministeri d'Economia i Hisenda. L'art. 12 estableix que el Ministeri de l'Interior o, si escau, el d'Economia i Hisenda determinaran les autoritats a les quals els subjectes obligats hauran d'enviar les comunicacions pertinents exigides per la normativa. Finalment, els art. 26 i 27 tornen a establir com a òrgans competents per a la incoació de l'expedient sancionador i per a la imposició de sancions els ministeris esmentats del Govern central.

La Generalitat de Catalunya argumenta que té competències en matèria de seguretat pública i un servei de policia propi, que du a terme les funcions de policia ordinària dins del territori de Catalunya, i resten a les mans dels serveis de policia de l'Estat la seguretat de caràcter extra i supracomunitari. Atès que els controls establerts als preceptes impugnats de la Llei se situen clarament en el marc de les activitats de policia governativa, les comunitats autònomes amb policia pròpia i competència en matèria de seguretat pública, la Generalitat en aquest cas, haurien de ser admeses com autoritats competents per concedir llicències, per rebre les comunicacions posteriors i incoar expedients sancionadors i, si escau, sancionar aquells subjectes que incompleixen les obligacions establertes a la Llei. El fet que sigui l'Estat qui n'estableixi les condicions no n'altera la situació, ja que, entre les funcions de la policia de la Generalitat s'hi troba la de vetllar per l'a- compliment de les lleis i la resta de disposicions de l'Estat. L'advocat de l'Estat argumenta que l'àmbit competencial en qüestió (prevenció del tràfic de drogues) està reservat a l'Estat, a través del Cos Nacional de Policia en funció del que estableixen els art. 13.4 de l'Estatut i 11.1. f i h i 12.1. A. e de la Llei orgànica 2/1986, de 13 de març, de forces i cossos de seguretat (aquesta seria una llei de referència en aquesta matèria, ja que l'Estatut d'autonomia de Catalunya hi remet a l'article 13.1 i 4).

El Tribunal comença per fer referència a l'existència d'una obligació davant la Unió Europea de regular aquesta Page 221 matèria (conseqüència de diverses normes comunitàries) i a la necessitat d'una mateixa regulació en tot el territori de l'Estat per justificar la intervenció esta tal en aquest àmbit (sense citar cap precepte constitucional que serveixi de base a aquesta argumentació) (FJ 4). Posteriorment, analitza el contingut de la matèria de seguretat pública (protecció de persones i béns i manteniment de la tranquil·litat o de l'ordre ciutadà), i conclou, en coherència amb la seva jurisprudència consolidada, que la policia només és un àmbit de la seguretat. És a dir, la seguretat pública inclouria el que el Tribunal anomena «Policía de Seguridad», però també altres àmbits; tot allò que fa referència a la policia seria seguretat pública però no a la inversa (FJ 6). Als ulls del Tribunal el problema se centra en saber si les mesures previstes en la Llei s'encabeixen dins del que són les funcions de «policía gubernativa» (terme sense base constitucional, però que el Tribunal utilitza en aquesta sentència amb l'abans esmentat de «policía de seguridad») o queden fora d'aquestes funcions i dins de l'àmbit més ampli que seria el de la seguretat pública. Si estem en el primer supòsit, la competència és de la Generalitat; en canvi, si no és així, la competència és de l'Estat. Segons el Tribunal la competència de la Generalitat en matèria de seguretat pública es limitaria als àmbits estrictament policials (FJ 8 i 9).

Tot seguit, per tal de determinar què hem de considerar com a component de la matèria policia i què únicament part de la de seguretat pública, el Tribunal diferencia entre activitats materials de seguretat, que serien les que durien a terme els cossos de policia (FJ 9) i les activitats administratives de seguretat, netament jurídiques, que formarien part del més ampli concepte de policia administrativa (FJ 9). Doncs bé, el Tribunal conclou que les activitats objecte de regulació, de control i, si escau, de sanció, en els preceptes impugnats, no són activitats materials, sinó jurídiques o de policia administrativa. En conseqüència, estan sota la competència de l'Estat tant pel que fa a la concessió de llicències i el controls de l'activitat d'aquells subjectes que treballen amb substàncies qualificades com a precursores de drogues il·lícites. L'atribució de la instrucció de l'expedient i la potestat sancionadora a l'Estat, serien, d'acord amb la sentència i la jurisprudència constitucional prèvia, una conseqüència natural de l'atribució a l'Estat de les competències en aquest camp, ja que, per principi, la potestat sancionadora va lligada a la competència sobre l'àmbit material objecte de la sanció (FJ 9). El recurs d'inconstitucionalitat presentat per la Generalitat de Catalunya és, doncs, desestimat.

Existeixen dos vots particulars (un del magistrat Tomás S. Vives Antón i l'altre de la magistrada María Emilia Casas Baamonde -al qual s'adhereixen fins a tres magistrats més-) que discrepen sobre la constitucionalitat de l'art.12 de la Llei, ja que creuen que significa una retallada de les competències de la Generalitat sense base constitucional. Tots dos vots particulars creuen que el Tribunal desconstitucionalitza el concepte de policia, deixant-lo a l'albir del legislador. El primer, a més, discrepa de la referència a la dimensió supracomunitària de les activitats regulades per justificar la competència estatal (cosa que assenyala que havia estat explícitament rebutjat a la STC 175/1999). El segon, per la seva banda, creu que la Sentència s'allunya de la jurisprudència constitucional prèvia (especialment la STC 175/1999), que establí que les obligacions genèriques dels particulars adreçades a la prevenció i Page 222 investigació d'actes il·lícits s'inserien, tot i tenir caràcter prepolicial, en l'àmbit dels serveis policials, i corresponia la competència, en conseqüència, a les comunitats autònomes amb competència en matèria de policia. Considera que la distinció entre activitats jurídiques (seguretat pública) i activitats materials (policials) està mancada de fonamentació i serveix per limitar injustificadament, en aquest cas, les competències de la Generalitat de Catalunya.

Francesc Guillén Lasierra

A càrrec de Markus González Beilfuss

1. Normes estatals amb rang de llei

Lleis orgàniques ¹

-Llei orgànica 8/2000, de 22 de desembre, de reforma de la Llei orgànica 4/2000, d'11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.

Recurs d'inconstitucionalitat 1640/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9, 15, 16 i 56 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1644/2001, promogut pel Parlament basc, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9, 12, 13, 50, 54, 55 i 56 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1668/2001, promogut pel Grup Parlamentari del PSOE al Congrés, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9 i 16 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1669/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta de Comunitats de Castella-la Manxa, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 7, 9, 15, 16, 50, 56 i 57 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1670/2001, promogut pel Consell de Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9 i 16 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1671/2001, promogut per la Diputació General d'Aragó, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9 i 16 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1677/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Extremadura, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9 i 16 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1679/2001, promogut pel Consell de Govern del Principat d'Astúries, en relació amb l'ar- Page 224ticle primer, apartats 5, 6, 9 i 16 (BOE d'1 de juny).

Recurs d'inconstitucionalitat 1707/2001, promogut pel Parlament de Navarra, en relació amb l'article primer, apartats 5, 6, 9 i 16 (BOE d'1 de juny).

-Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi penal.

Qüestió d'inconstitucionalitat 4246/ 2001, plantejada pel Jutjat Penal núm. 6 de Granada, en relació amb l'art. 335, per presumpta vulneració dels art. 9.3 i 25.1 CE (BOE de 13 de novembre).

Lleis ordinàries

-Llei 10/2001, de 5 de juliol, que aprova el Pla hidrològic nacional.

Recurs d'inconstitucionalitat 5209/2001, promogut pel Govern d'Aragó contra els articles 13; 16.2; 17.1.b, c i d; 17.6; 17.7; 19; 22.5; 22.6.a i b; 25, 28.4, i la disposició addicional novena (BOE de 13 de novembre).

Recurs d'inconstitucionalitat 5212/2001, promogut per les Corts d'Aragó, contra els articles 6, 11-23 i 25 (BOE de 13 de novembre).

-Llei 6/2001, de 8 de maig.

Recurs d'inconstitucionalitat 4364/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia, en relació amb l'article únic, ordinals 1 i 2, en tant que modifiquen els art. 5 i 7 del Decret legislatiu 1302/1986, d'avaluació d'impacte ambiental, i introdueix una nova disposició final tercera (BOE de 2 d'octubre). -Llei 13/2000, de 28 de desembre, de pressupostos generals de l'Estat per a l'any 2001.

Recurs d'inconstitucionalitat 1245/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia, contra els art. 79, 80, 81, 82, 83, 85 i 86, i les corresponents partides pressupostàries (BOE de 6 d'abril).

Recurs d'inconstitucionalitat 1330/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Extremadura, en relació amb els art. 79 a 83 (BOE de 6 d'abril).

Recurs d'inconstitucionalitat 1808/2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta de Comunitats de Castellala Manxa, en relació amb els art.79 a 83, 85 i 86, així com les corresponents partides pressupostàries (BOE de 8 de maig).

-Llei 1/2000, de 7 de gener, d'enjudiciament civil.

Qüestió d'inconstitucionalitat 4542/ 2001, plantejada pel Jutjat de Primera Instància número 8 d'A Coruña, en relació amb l'art. 763.1, paràgrafs primer i segon, per presumpta vulneració dels art. 17.1 i 81.1 CE (BOE d'11 d'octubre).

-Llei 55/1999, de 29 de desembre, de mesures fiscals, administratives i d'ordre social.

Conflicte en defensa de l'autonomia local 4546/2000, promogut per la Ciutat Autònoma de Ceuta, en relació amb l'art. 68, que modifica la disposició addicional tercera de la Llei 6/1998, de 13 d'abril, sobre règim del sòl i valoracions (BOE de 31 de gener). Page 225

-Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de las hisendes locals.

Qüestió d'inconstitucionalitat 984/2000, plantejada per la Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, en relació amb l'art. 108.6, per possible vulneració dels art. 31.1 i 33.3 CE (BOE de 22 de maig).

Qüestions d'inconstitucionalitat 5823/ 2000 i 5145/2001, plantejades per la Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb l'art. 20.3.s, en la redacció donada per la Llei 25/1988, de 13 de juliol, per possible vulneració dels art. 31.1, 133.1 i 133.2 CE (BOE de 23 de juny).

-Llei 8/1987, de 8 de juny, de plans i fons de pensions.

Qüestió d'inconstitucionalitat 3005/ 2001, plantejada pel Jutjat Social núm. 33 de Madrid, en relació amb el paràgraf 3 de l'art. 8.8, en la redacció donada per les lleis 30/1995 i 66/ 1998, per presumpta vulneració dels art. 24.1 i 117.3 CE (BOE de 6 de juliol).

-Llei general tributària.

Qüestió d'inconstitucionalitat 6567/ 2000, promoguda pel Ple del Tribunal Constitucional, dimanant del Recurs d'empara 2917/1994, en relació amb l'art. 61.2, paràgraf segon, en la redacciódonada per la Llei 18/1991, per possible vulneració de l'art. 24.2 CE (BOE de 31 de gener).

Decrets llei

-Reial decret llei 9/2000, de 6 d'octubre.

Recurs d'inconstitucionalitat 71/2001, plantejat pel Govern de la Junta d'Aragó, en relació amb l'article únic, ordinals 1, 2 i 3, en tant que modifica els art. 5 i 7 del Reial decret legislatiu 1302/1986, d'avaluació d'impacte ambiental, i introdueix una nova disposició addicional tercera i disposició final tercera (BOE de 8 de febrer).

-Reial decret llei 5/1996, de 7 de juny, de mesures liberalitzadores en matèria de sòl i de col·legis professionals.

Qüestions d'inconstitucionalitat 4831/ 2000 i 2090/2001, plantejades per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Basc en relació amb l'art. 2.2, per possible vulneració dels art. 149.1.1 i 148.1.3 CE (BOE de 31 de gener i 2 d'octubre).

-Reial decret llei 2/1996, de 26 de gener, sobre determinades prestacions patrimonials de caràcter públic gestionades per l'Administració general de l'Estat.

Qüestions d'inconstitucionalitat 5903/ 2000, 235/2001, 300/2001, 342/2001, 763/2001 i 1741/2001 plantejades per la Secció Setena de la Sala Contenciosa Administrativa de l'Audiència Nacional, en relació amb l'art. 1, per presumpta vulneració dels art. 9.3 i 31.3 CE (BOE de 8 de febrer i 10 de març). Page 226

Decrets legislatius

-Reial decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, que aprova el text refós de la Llei d'aigües.

Recurs d'inconstitucionalitat 5493/2001, promogut pel Consell de Govern de la Diputació General d'Aragó, contra els art. 67-72 i, per connexió, contra l'art. 53.6 i la disposició addicional sisena (BOE de 13 de novembre).

2. Normes estatals amb rang infralegal

-Reial decret 117/2001, de 9 de febrer, pel qual s'estableix la normativa bàsica de foment de les inversions per a la millora de les condicions de transformació i comercialització dels productes agraris silvícoles i de l'alimentació.

Conflicte positiu de competència 3549/ 2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta de Comunitats de Castella- La Manxa (BOE de 28 de juliol).

-Reial decret 1909/2000, de 24 de novembre, pel qual es fixa el complement de destí de funcionaris de Cossos de l'Administració de justícia i altres.

Conflicte positiu de competència 1637/ 2001, promogut pel Consell de Govern de la Generalitat de Catalunya (BOE de 17 d'abril).

Conflicte positiu de competència 1641/ 2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia (BOE de 17 d'abril).

-Reial decret 3484/2000, de 29 de desembre, pel qual es modifica el Reial decret 324/2000, 3 de març, pel qual s'estableixen les normes bàsiques d'ordenació de les explotacions porcines.

Conflicte positiu de competència 2621/ 2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Extremadura (BOE de 15 de juny).

Conflicte positiu de competència 2679/ 2001, promogut pel Govern d'Aragó, en relació amb l'article únic apartats 1 i 2 (BOE de 15 de juny).

-Ordre de 24 de juliol de 2000, del Ministeri de Treball i Afers Socials, de procediment administratiu referent a les mesures alternatives de caràcter excepcional regulades pel Reial decret 27/2000, de 24 de gener.

Conflicte positiu de competència 6416/ 2000, promogut pel Govern de la Gene- ralitat de Catalunya (BOE de 31 de gener).

-Resolució de la Direcció General de l'Institut per la Diversificació i Estalvi d'Energia, de 8 de setembre de 2000, per la qual es regula la concessió d'ajuts per al suport de l'energia solar tèrmica en el marc del Pla de foment de les energies renovables.

Conflicte positiu de competència 368/ 2001 promogut pel Govern d'Aragó (BOE de 23 de febrer).

-Resolució de la Presidència de l'Organisme Autònom Parcs Nacionals, de 18 de gener de 2001, per la que es convoca la concessió de subvencions públiques Page 227 estatals en àrees d'influència socioeconòmiques dels parcs nacionals per a l'any 2001.

Conflicte positiu de competència 2978/ 2001, promogut pel Consell de Govern de la Junta d'Andalusia (BOE de 6 de juliol).

3. Normativa autonòmica

Aragó

-Llei 6/2001, de 17 de maig, d'ordenació i participació en la gestió de l'aigua a Aragó.

Recurs d'inconstitucionalitat 4108/2001, promogut pel president del Govern, en relació amb la disposició addicional setena. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 2 d'agost). Aixecament de la suspensió acordat per Interlocutòria del Tribunal Constitucional d'11 de desembre (BOE de 21 de desembre).

-Llei 1/2001, de 8 de febrer, de modificació de la Llei 11/1992, de 24 de desembre, d'ordenació del territori.

Recurs d'inconstitucionalitat 2636/2001, promogut pel president del Govern, contra el seu article únic. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 15 de juny). Aixecament de la suspensió acordada per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 16 d'octubre (BOE de 26 d'octubre).

Canàries

-Llei 2/1999, de 4 de febrer, de mesures urgents econòmiques, d'ordre social i relatives al personal i a l'organització administrativa de la Comunitat de Canàries per a l'exercici de 1999.

Qüestió d'inconstitucionalitat 2900/ 2000, plantejada pel Jutjat Contenciós Administratiu núm. 3 de Las Palmas de Gran Canària, en relació amb la disposició transitòria primera , apartat 3, per presumpta vulneració de l'art. 149.1.18 CE (BOE de 31 de gener).

Qüestió d'inconstitucionalitat 1236/ 2001, plantejada per la Sala Contenciosa Administrativa de Santa Cruz de Tenerife, del Tribunal Superior de Justícia de Canàries, en relació amb la disposició transitòria primera , apartat 3, per presumpta vulneració dels art. 14 i 149.1.18 CE (BOE de 15 de juny).

-Normes de Govern Interior del Parlament de Canàries, aprovades el 6 de febrer de 1997.

Qüestió d'inconstitucionalitat 4975/ 2000, plantejada per la Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Canàries, en relació amb la disposició transitòria primera , apartat 1, per possible vulneració de l'art. 23.2 CE (BOE de 8 de febrer).

-Resolució de la Direcció General de Treball de la Conselleria d'Ocupació i Afers Socials, de 8 de març de 2001, sobre serveis mínims per la vaga convocada per l'empresa «Bai, Promoción i Congresos, S.A.» Page 228

Conflicte positiu de competència 3784/ 2001, promogut pel Govern de la Nació (BOE de 28 de juliol).

Castella-la Manxa

-Llei 11/2000, de 26 de desembre, de l'impost sobre determinades activitats que incideixen sobre el medi ambient.

Recurs d'inconstitucionalitat 1771/2001, promogut pel president del Govern en relació amb els articles 2.1.b i c, 2.2, 4.2, 5.1.b i c, i 7.4. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 8 de maig). Aixecament de la suspensió acordada per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 18 de setembre (BOE de 2 d'octubre).

Catalunya

-Llei 16/2000, de 29 de desembre, de l'impost sobre grans establiments comercials.

Recurs d'inconstitucionalitat 1772/2001, promogut pel president del Govern contra la totalitat de la Llei. Suspensió de la seva vigència com a conseqüència de la invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 8 de maig). Aixecament de la suspensió acordada per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 3 de juliol (BOE de 13 de juliol).

-Llei 1/1991, de 27 de febrer, que regula el règim sancionador a Catalunya en matèria de casinos, jocs i apostes.

Qüestió d'inconstitucionalitat 3228/ 2001, plantejada per la Secció Cinquena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb els art. 3.c i 5, per presumpta vulneració de l'art. 25.1 CE (BOE de 26 d'octubre).

-Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol, que aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria urbanística.

Qüestió d'inconstitucionalitat 3475/ 1998, plantejada per la Secció Tercera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb la disposició transitòria vuitena, per presumpta vulneració dels art. 82 i 137 CE (BOE de 28 de juliol).

-Llei 8/1987, de 15 d'abril, municipal i de règim local de Catalunya.

Qüestió d'inconstitucionalitat 4569/ 2000, plantejada per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb l'art. 110.1 g, per presumpta vulneració dels art. 81.1, 23.1, 140 i 149.1 CE (BOE de 31 de gener).

-Decret legislatiu 781/1986, de 18 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de les disposicions legals vigents en matèria de regim local.

Qüestions d'inconstitucionalitat 5571/ 2000 i 5708/2000, plantejades per la Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb l'art. 279.7 i la disposició derogatòria onzena (BOE de 8 de febrer).

-Decret 3313/1996, que aprova el text refós de la Llei de l'impost sobre activitats i beneficis comercials i industrials. Page 229

Qüestions d'inconstitucionalitat 5571/ 2000 i 5708/2000, plantejades per la Secció Primera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb l'art. 9.7 (BOE de 8 de febrer).

-Decret 278/2000, de 31 de juliol, pel qual es creen les comissions de secretaris judicials de Catalunya.

Conflicte positiu de competència 6565/ 2000, plantejat pel Govern de la Nació, en relació amb els art. 1.2, 3.b, 4.1.2.b, 4.1.3, 5 i 6 i els restants per connexió. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 25 de gener). Aixecament de la suspensió acordada per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 27 de març (BOE de 6 d'abril).

-Resolució del Departament de Justícia de 4 de setembre de 2000, per la qual s'inicia el procediment electoral establert en el Decret 278/2000 per al nomenament dels secretaris judicials electes.

Conflicte positiu de competència 6565/ 2000, plantejat pel Govern de la Nació. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 25 de gener). Aixecament de la suspensió acordada per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 27 de març (BOE de 6 d'abril).

Comunitat Valenciana

-Llei 8/1999, de 3 de desembre, per la qual se suprimeix l'àrea metropolitana de l'Horta.

Conflicte en defensa de l'autonomia local 6613/2000, promogut per l'Ajuntament de Torrent i altres, en relació amb l'art. 2 i la disposició transitòria (BOE de 22 de maig).

Illes Balears

-Llei 11/2001, de 15 de juny, d'ordenació de l'activitat comercial.

Recurs d'inconstitucionalitat 5061/2001, promogut pel president del Govern contra els art. 4.2, 14.1, 18, 20, 21.1.b, 22.1 incís final, 27.a, 28, 35.2 i 54.1. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 26 d'octubre).

-Llei 7/2001, de 23 d'abril, de l'im- post sobre les estades en empreses turístiques d'allotjament, destinat a la dotació del fons per a la millora de l'activitat turística i la preservació del medi ambient.

Recurs d'inconstitucionalitat 4407/2001, interposat pel president del Govern. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 2 d'octubre).

-Llei 8/2000, de 27 d'octubre, de con- sells insulars.

Interlocutòria de 22 de maig, per la qual s'acorda aixecar la suspensió dels art. 7.1.3 i 5; 8.1.h i v, 2 i 3; 9.2.u i 3; 10.2; 12; 13; 14; 15.1.a i 2, paràgraf segon; 16.1 i 3; 17.2; 18.2; 20.4, 5 i 6; i 22.2 i 3, recorreguts pel president del Govern a través del Recurs d'inconstitucionalitat 6433/2000 (BOE d'1 de juny).

-Acord del Consell de Govern de 29 de desembre de 2000, pel qual s'aprova la concessió d'un ajut econòmic per a Page 230 determinats beneficiaris de pensions assistencials i/o contributives.

Conflicte positiu de competència 2055/ 2001, plantejat pel Govern de la Nació (BOE de 22 de maig).

Madrid

-Llei 4/1994, de 6 de juny, de calendari d'horaris comercials.

Qüestions d'inconstitucionalitat 4568/ 2000, 4695/2000, 5757/2000, 117/ 2001, 1991/2001 i 3295/2001, plantejades per la Secció Novena de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid, per presumpta vulneració dels art. 149.1.13 i 149.3 CE (BOE de 31 de gener, 8 de febrer, 5 de juny i 28 de juliol).

Múrcia

-Llei 1/2001, de 24 d'abril, del sòl de la Regió de Múrcia.

Recurs d'inconstitucionalitat 4288/2001, promogut per diputats del Grup Parlamentari Socialista contra la disposició addicional vuitena (BOE de 26 d'octubre).

Navarra

-Llei foral 17/2001, de 12 de juliol, reguladora del comerç a Navarra.

Recurs d'inconstitucionalitat 5343/2001, promogut pel president del Govern contra els art. 23.3, paràgraf tercer; 24.1; 40.2.c; 46.1; 50.2; 72.1; i la disposició final segona . Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 13 de novembre).

-Llei foral 16/2000, de 29 de desembre, de modificació de la Llei foral 10/1999, de 6 d'abril, per la qual es de- clara Parc Natural les Bárdenas Reiales de Navarra.

Recurs d'inconstitucionalitat 2054/2001, plantejat pel president del Govern. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 24 de maig). Aixecament de la suspensió acor- dada per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 18 de setembre (BOE de 2 d'octubre).

País Basc

-Llei 11/1998, de 20 d'abril, sobre participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l'acció urbanística.

Qüestions d'inconstitucionalitat 6292/ 2000, 1716/2001, 1885/2001, 3227/ 2001 i 4166/2001, plantejades per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, en relació amb el seu art. únic per possible vulneració de l'art. 149.1.1 CE (BOE de 10 de maig i 6 de juliol).

-Llei 3/1997, de 25 d'abril, per la qual es determina la participació de la comunitat autònoma en las plusvàlues gene- rades per l'acció urbanística.

Qüestió d'inconstitucionalitat 3425/ 2001, plantejada per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Page 231 Basc, en relació amb l'article únic, per presumpta vulneració de l'art. 149.1.1 CE (BOE de 2 d'octubre).

-Llei 17/1994, de 30 de juny, sobre dret a l'aprofitament urbanístic.

Qüestions d'inconstitucionalitat 6329/ 2000, 1293/2001, 1433/2001, 1717/ 2001, 1903/2001 i 2376/2001, plantejades per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, en relació amb l'art. 11, per possible vulneració de l'art. 149.1.1 CE (BOE de 17 d'abril i 6 de juliol).

-Llei 9/1989, de 17 de novembre, de valoració del sòl.

Qüestions d'inconstitucionalitat 1787/ 2001 i 2589/2001, plantejades per la Secció Segona de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, en relació amb l'art. 19, per presumpta vulneració dels art. 149.1. i 149.1.18 CE (BOE de 13 i 28 de juliol).

-Decret 117/2001, de 26 de juny, de mesures per a la normalització lingüística de l'Administració de justícia a la Comunitat Autònoma del País Basc.

Conflicte positiu de competència 5973/ 2001, promogut pel Govern de la Nació, en relació amb els capítols II, III, IV i V, i les disposicions addicionals prime- ra, segona i tercera. Suspensió de la seva vigència per invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 21 de desembre).

-Decret 237/2000, de 28 de desembre, pel qual es crea a la Comunitat Autònoma del País Basc l'Oficina Pública, el seu Comitè i la Inspecció d'Eleccions Sindicals.

Conflicte positiu de competència 2260/ 2001, plantejat pel Govern de la Nació. Suspensió de la seva vigència com a conseqüència de la invocació de l'art. 161.2 CE (BOE de 22 de maig). Aixecament de la suspensió per Interlocutòria del Tribunal Constitucional de 18 de setembre (BOE de 2 d'octubre).

-Decret 309/2000, de 26 de desembre, pel qual s'aprova el II Acord de les organitzacions sindicals sobre modernització en la prestació del servei públic de la justícia i la seva repercussió en las condicions de treball del personal al servei de l'Administració de justícia.

Conflicte positiu de competència 2637/ 2000, plantejat pel Govern de la Nació, respecte del títol II, capítol V, Secció segona, en relació a llicències i permisos de lactància i per visitar familiars fins al segon grau de consanguinitat que estiguessin complint penes privatives de llibertat. Suspensió de la seva vigència com a conseqüència de l'al·legació de l'art. 161.2 CE (BOE de 5 de juny). Ai xecament de la suspensió acordada per Interlocutòria de 30 d'octubre (BOE de 13 de novembre). Page 232

Valoració general

Durant l'any 2001, el nombre d'assumptes de Ple ingressats al Tribunal Constitucional ha augmentat lleugerament respecte al de l'any anterior (de 139 s'ha passat a 148). Això no s'ha traduït necessàriament en un augment dels assumptes admesos a tràmit (que han baixat de 105 a 96), ja que aquests n'inclouen alguns ingressats l'any anterior, però no tots els presentats durant l'any 2001. En aquest sentit, destaquem el fet que el nombre d'assumptes de Ple nous pendents d'admissió ha augmentat considerablement respecte dels de l'any anterior (de 19 s'ha passat a 34).

Tal com es desprèn de la llista que precedeix aquestes línies, el nombre de processos ingressats en relació amb un mateix objecte continua sent elevat: així, pràcticament un terç de tots els recursos d'inconstitucionalitat admesos a tràmit durant l'any 2001 s'han dirigit contra la reforma de la llei d'estrangeria, mentre que la meitat de les qüestions d'inconstitucionalitat admeses a tràmit s'han dirigit contra quatre normes: el Decret llei 2/1996 sobre prestacions patrimonials de caràcter públic, la llei madrilenya d'horaris comercials i dues lleis basques d'urbanisme.

Entrant ja en el contingut dels diversos tipus de procediments competència del Ple, podem destacar que la immensa majoria de recursos d'inconstitucionalitat admesos a tràmit durant l'any 2001 tenen naturalesa competencial. Així, dels 26 recursos admesos a tràmit, 16 han estat interposats per les comunitats autònomes (generalment pels seus governs) contra lleis estatals (la meitat contra la reforma de la llei d'estrangeria), mentre que en 8 ocasions s'han admès a tràmit impugnacions del president del Govern dirigides contra lleis autonòmiques. Dels restants recursos admesos a tràmit, 2 havien estat interposats pel principal grup de l'oposició (l'un contra la reforma de la llei d'estrangeria i l'altre, curiosament, contra la llei murciana del sòl), mentre que cap no havia estat interposat pel Defensor del Poble.

Pel que fa a les qüestions d'inconstitucionalitat admeses a tràmit, més enllà de l'elevat nombre de qüestions idèntiques procedents d'un mateix òrgan jurisdiccional, també podem destacar que dues terceres parts d'aquestes qüestions es dirigeixen contra lleis autonòmiques, cosa que corrobora la participació creixent dels tribunals ordinaris en el control de la constitucionalitat de les normes amb rang de llei per motius competencials. A l'igual que en els anys precedents, la immensa majoria de les qüestions d'inconstitucionalitat admeses a tràmit havien estat plantejades pels tribunals superiors de justícia de les comunitats autònomes.

Finalment, i pel que fa als processos de caràcter conflictual, podem destacar que durant l'any 2001 s'han admès a tràmit els dos conflictes en defensa de l'autonomia local pendents d'admissió de l'any anterior, i que han ingressat al Tribunal dos nous conflictes que encara estaven pendents d'admissió en finalitzar l'any. Per la seva part, s'han admès a tràmit un total de quinze conflictes positius de competència, dels quals vuit havien estat plantejats per governs autonòmics i set pel Govern central. En canvi, els dos conflictes negatius de competència ingressats al Tribunal du- rant l'any 2001, tal com és habitual, no han estat admesos a tràmit.

Des del punt de vista de la conflictivitat territorial entre l'Estat i les comunitats autònomes, l'anàlisi dels recursos d'inconstitucionalitat de naturalesa competencial i dels conflictes de competència admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional du- Page 233rant l'any 2001 posa de manifest que la conflictivitat més gran s'ha produït entre la Comunitat Autònoma d'Aragó i l'Estat, que s'han enfrontat en 9 ocasions, totes a instàncies del Govern aragonès. A continuació destaca la litigiositat amb Catalunya i amb Andalusia (s'han admès a tràmit 5 processos enfront de l'Estat en cada cas, en el cas andalús, tots interposats pel Govern autonòmic), amb Castella-la Manxa i el País Basc (4 processos en cada cas), amb Extremadura i les Illes Balears (3 processos en cada cas), amb Navarra (2 processos) i, finalment, amb Astúries i Canàries (1 procés en cada cas). Un cop més, destaca el fet que, amb l'excepció de Catalunya i Canàries, la conflictivitat s'ha donat en relació amb comunitats autònomes governades per majories que no compten amb el suport del partit en el Govern a escala estatal.

-------------------------------

[1] Seguint el criteri iniciat en el número anterior, els processos contra normes admesos a tràmit pel Tribunal Constitucional durant l'any objecte d'estudi s'agrupen segons afectin normes estatals amb rang de llei, normes estatals de rang infralegal o normes autonòmiques. En els dos primers casos, se citen les normes objecte d'impugnació en ordre cronològic invers i es dóna compte dels diversos processos admesos a tràmit en relació amb aquestes, així com d'altres resolucions del Tribunal Constitucional que n'afecten a la vigència o processos pendents. En el cas de la normativa autonòmica, les normes afectades per processos constitucionals s'agrupen per comunitats autònomes, ordenades alfabèticament. La valoració general dels processos competència del Ple que han estat admesos a tràmit pel Tribunal també té en compte la Memòria del Tribunal Constitucional corresponent a l'any 2001.