Les substitucions hereditàries
| Autor | Dra. Francesca Llodrà Grimalt |
| Cargo del Autor | Professora titular de dret civil de la UIB |
| Páginas | 195-212 |
Page 195
Al Llibre IV del CCCat trobem les substitucions hereditàries regulades al Capítol V del Títol II, en matèria de successió testada. Observem, per tant, que, en el mateix capítol, el CCCat inclou la regulació de dos tipus de substitucions diferents: la substitució de l'hereu per un altre hereu (la substitució vulgar) i la substitució del testador per una altra persona (la substitució pupil·lar i exemplar).
Fem aquesta observació ja que es parla de la substitució pupil·lar i exemplar com expedients per tal de suplir la manca de capacitat per testar ja que la manca d'edat (14 anys) o de capacitat natural es poden suplir amb l'ordenació d'una substitució pupil·lar i exemplar, respectivament, com a mode per evitar que el menor de 14 anys i l'incapaç hagin de morir forçosament intestats. Des d'aquesta òptica, ambdues substitucions són excepcions al caràcter personalíssim del testament permeses amb atenció al principi favor testamenti i, per aquest motiu, pot ser lògic l'estudi d'aquestes figures dins el tema de la testamentificació activa. Però nosaltres, seguint la sistemàtica del CCCat, ubicarem l'estudi d'aquestes dues institucions dins el tema general de les substitucions hereditàries.
En concret, la substitució vulgar es regula als arts. 425-1 a 425-4 (Secció primera del Capítol II); la substitució pupil·lar es regula als arts. 425-5 a 425-9 (Secció segona del Capítol II) i, finalment, la substitució exemplar ve regulada als arts. 425-10 a 425-14 (Secció tercera del Capítol II) del CCCat.
Pel fet de ser tant recent la promulgació del CCCat, es obligat fer una referència a la regulació anterior, la de la Llei 40/1991, de 30 de desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya.
És una variant sistemàtica remarcable respecte del CS, en matèria de disposicions generals, el desplaçament de la regla continguda en la segona frase del paràgraf segon de l'article 4 del CS («Això no obstant, en la institució sotmesa a condició suspensiva, l'herència es defereix en el moment que es compleix la condició, i en la substitució vulgar es defereix al substitut quan s'ha frustrat la crida anterior») a l'art. 425-4.1 CCCat («La delació de l'herència al substitut vulgar s'entén produïda al mateix temps que al substituït i, per tant, encara que mori abans que es frustri la crida al substituït, el dit substitut vulgar transmet el seu dret als seus successors») amb una formulació diferent que pretén aclarir la qüestió dubtosa que introduïa l'art. 4 CS,
Page 196
relativa al moment en què es produeix la delació a favor del substitut vulgar si es frustra la crida preferent (tema que estudiarem més endavant). Pel demès, la substitució vulgar, manté la regulació tradicional, amb pocs canvis significatius a part d'esmenes d'estil.
En relació amb les substitucions pupil·lar i exemplar, hi ha algunes novetats respecte de la regulació del CS. En primer lloc, la regulació sobre el dret a llegítima en l'herència del substituït es col·loca en la secció que regula la substitució pupil·lar, malgrat ser aplicable també a l'exemplar. En segon lloc, la novetat més rellevant fa referència a la substitució exemplar i és la modificació de les regles de designació de substituts en aquesta substitució. Com diu el Preàmbul de la Llei 10/2008: «seguint un criteri adequat a la realitat social contemporània es fixa un ordre de possibles substituts, però s'hi introdueixen canvis quant a les persones que ho poden ésser efectivament: en primer lloc, s'hi inclouen no només els descendents de l'incapaç, sinó també el seu cònjuge o convivent en unió estable, i, en segon lloc, abans que entri qualsevol estrany, s'hi inclouen tots els parents consanguinis de l'incapaç dins del quart grau i no, com fins ara, els descendents del testador, que podria ésser que no fossin parents del substituït. A més, es permet que el causant ordeni la substitució, prescindint de les prelacions esmentades, a favor de les persones que hagin exercit la tutela de l'incapaç o que hagin assumit i complert deures d'atenció personal envers aquest».
A partir de l'art. 425-1 CCCat, observem que la substitució vulgar és una institució successòria testamentària amb la qual el testador institueix un segon hereu o un hereu posterior (quan ha establert vocacions successives d'hereu) amb la previsió de poder fer front al supòsit de que el primer hereu instituït o l'anterior hereu (si hi ha vocacions successives) no arribi a ser hereu perquè no vulgui ser-ho o no pugui ser-ho.
La substitució vulgar es presenta com una categoria general (veure: arts. 452-3.2 i 425-8 CCCat) i residual (veure: art. 426-14.2 CCCat), en matèria de substitucions hereditàries, de manera que té una regulació sistemàtica completa però, alhora, en el tractament d'altres substitucions i d'altres figures durant tot el Llibre IV del CCCat, hi ha remissions i referències a la substitució vulgar.
Així ho veiem en l'art. 423-7.1 CCCat, en relació amb la institució d'hereu a favor d'una persona i els seus fills; en l'art. 425.8, en matèria de substitució pupil·lar; en els arts. 426-5.3, 426-7, 426-8, 426-9.2, 426-14.2, 426-17, 426-19.1, 426-40.4, en relació amb la subs- titució vulgar en fideïcomís i la substitució vulgar implícita i en els arts. 426-11c i 426-12a pel que fa al fideïcomís d'elecció i distribució; en els arts. 427-6, 427-12.1, 427-16.1, 427- 43.1 CCCat en matèria de substitució vulgar en un llegat i d'imputació a la quarta falcídia; en l'art. 432-2.1c CCCat en relació amb la remissió que en matèria de donacions per causa de mort es fa als llegats; en l'art. 461-2.2 CCCat en matèria d'acceptació d'herència; i, finalment, en els arts. 462-1.1, 462-2.4, 462-3.1 i 462-4 CCCat en relació amb el funcionament del dret d'acréixer entre cohereus, en els llegats i en els fideïcomisos.
Quan assenyalem que es tracta d'una categoria general i residual, volem dir el que s'expressa a l'art. 425-3.2 CCCat sobre el fet que les substitucions pupil·lar, exemplar, fideïcomissària i preventiva de residu enclouen sempre una substitució vulgar tàcita, de manera
Page 197
que, si el causant ordena qualsevol de les quatre substitucions assenyalades i aquestes no operen per falta d'efectivitat, s'entén ordenada una substitució vulgar tàcita. Es parla de tàcita perquè el causant no l'ha ordenada expressament, sinó que s'entén implícita en l'ordenació d'una substitució pupil·lar, exemplar, fideïcomissària o preventiva de residu.
La finalitat última del causant que ordena una substitució vulgar és evitar l'obertura de la successió intestada atès que el dret català exigeix que tot testament ha de contenir la institució d'hereu i aquesta ha d'esdevenir eficaç, per tant, per evitar la ineficàcia del testament provocada pel fet que l'hereu inicial no arribi a ser-ho, amb la conseqüència de l'obertura de la successió intestada. Amb tal finalitat, el causant ordena substituts vulgars de l'hereu primer.
Sobre les característiques o naturalesa d'aquesta figura, primer de tot, hem de remarcar que es tracta d'una institució successòria testamentària, pel fet que només pot operar una substitució vulgar si el testador ha tingut la precaució d'inserir-la en la seva disposició d'hereu.
Així mateix, la substitució vulgar no és una crida successiva d'hereus perquè el substitut només esdevindrà hereu si manca el primer, per tant, en substitució, i no en successió del primer (ho veurem amb més detall en els apartats posteriors). Finalment, també s'ha de ressaltar que no es tracta d'una successió condicional perquè, mentre la condició suspensiva imposada a l'hereu és un esdeveniment posat voluntàriament pel testador (art. 423-12.2 CCCat); en la substitució vulgar la circumstància que el primer instituït no arribi a ser hereu és un requisit necessari per tal que la substitució operi (Puig i FErriol).
Finalment, cal dir que la substitució vulgar es pot ordenar també respecte al legatari (art. 427-6.1 CCCat), a l'hereu fideïcomissari (s'anomena substitució vulgar en fideïcomís (art. 426-7 CCCat) i al donatari per causa de mort (art. 432-2.1c CCCat).
A la substitució vulgar observem que el testador ha anomenat un hereu en primer lloc i, per cobrir els casos en què aquest successor no arribi a ser hereu, anomena un o més (si fa una substitució vulgar successiva) substituts vulgars, per tant, amb la previsió de poder fer front al supòsit de que el primer instituït o l'anterior (si són hereus successius) no arribi a ser hereu perquè no vulgui ser-ho (en cas de repudiació de l'herència) o no pugui ser-ho (en cas de premoriència, indignitat, desheretament...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba