La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
| Autor | Marc Flores |
| Páginas | 343-353 |
LA SITUACIÓ DE LA LLENGUA ARAGONESA: ESTANDARDITZACIÓ, REVITALITZA-
CIÓ LINGÜÍSTICA I ESCENARIS DE FUTUR*
Marc Flores**
Resum
En aquest treball s’ofereix una descripció de la situació actual de l’aragonès que fa atenció a les possibilitats
d’estandarditzar-lo. Tenint en compte que l’estandardització sovint és l’estratègia de revitalització lingüística per defecte,
i amb l’objectiu de contribuir a canalitzar els esforços revitalitzadors cap a aquelles estratègies amb més possibilitats
d’èxit, la present descripció se centra en tres factors crucials a l’hora d’estandarditzar amb èxit qualsevol varietat: 1)
el factor econòmic i demogràc; 2) el marc polític i jurídic, i 3) els actors polítics en pro de l’estandardització. La
descripció conclou amb una anàlisi de l’escenari polític que s’ha obert amb les eleccions autonòmiques de l’Aragó
del 26 de maig de 2019, amb la intenció de poder esbossar els escenaris de futur per a l’aragonès. Així doncs, s’hi
analitza el context sociopolític de l’aragonès per tal de discernir si la seva estandardització és la millor estratègia
de revitalització lingüística per a l’aragonès i s’hi conclou que el futur de la llengua implica donar prioritat a altres
estratègies revitalitzadores i treballar a partir dels consensos existents, que no inclouen l’estàndard.
Paraules clau: estandardització lingüística; revitalització lingüística; llengües minoritzades; llengües amenaçades;
substitució lingüística; llengua aragonesa.
THE STATUS OF THE ARAGONESE LANGUAGE: STANDARDISATION, LINGUISTIC
REVITALISATION AND FUTURE PROSPECTS
Abstract
This paper provides a description of the current status of Aragonese, with a particular emphasis on the possibilities of
standardising it. Bearing in mind the fact that standardisation is often the default strategy for revitalising a language, in
the aim of helping focus efforts in this regard on those strategies with the greatest chance of success, said description pays
particular attention to three key factors for successfully standardising any variety: 1) the economic and demographic
factor; 2) the political and legal framework, and 3) the political players in pursuit of standardisation. This description
concludes with an analysis of the political scenario opened up by Aragon’s autonomous community elections of 26
May 2019, with the aim of being in a position to sketch out some future scenarios for Aragonese. It therefore analyses
Aragonese’s socio-political context in order to judge whether standardisation is the best strategy for revitalising the
language, and concludes that its future depends on prioritising other revitalisation strategies and working upon the
basis of existing consensuses, which do not encompass standard Aragonese.
Keywords: language standardisation; language revitalisation; minority languages; endangered languages; language
shift; Aragonese language.
* El present treball és una versió actualitzada del TFM defensat el juliol de 2019 dins del marc del Màster en Lingüística Teòrica
i Aplicada de la UPF, davant del tribunal format per Brian Mott, Mario Bisiada i Joan Costa Carreras. Gràcies a la tutorització del
darrer i als comentaris del primer i del segon, he pogut millorar el meu treball, que m’he vist amb forces de publicar arran de la
recomanació de tots tres de fer-ho. Per descomptat, les visions que hi expresso són exclusivament meves, així com qualsevol error.
** Marc Flores, doctorand al departament de Near Eastern Studies de la Johns Hopkins University. more29@jhu.edu
Citació recomanada: Flores, Marc. (2019). La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris
de futur. Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, 72, 343-353. https://doi.org/10.2436/rld.i72.2019.3349
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 344
Sumari
1 Introducció
2 El factor econòmic i demogràc
3 El marc jurídic i polític
4 Els actors polítics en pro de l’aragonès
4.1 Associacionisme i parlants patrimonials
4.2 Partits polítics
5 Conclusions
Referències bibliogràques
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 345
1 Introducció
L’aragonès, parlat principalment a l’Alt Aragó, és la llengua romànica més amenaçada de totes (López Susín,
2013: 159; Eito i Marcuello, 2019: 8; vid. Moseley, 2010). Segons el cens coordinat per Llera (2001), 10.137
(7,8%) dels 129.964 habitants de l’Alt Aragó declaren que tenen l’aragonès com a L1, mentre que 111.639
(85,9%) indiquen el castellà com a tal i 6.368 (4,9%) tant el castellà com l’aragonès (Llera, 2001, citat a
Campos Bandrés, 2018: 41).1 Pel que fa al coneixement de la llengua, el cens revela que 24.172 persones
(18,6%) entenen i parlen l’aragonès, 34.830 (26,8%) només l’entenen i 70.570 (54,3%) ni l’entenen ni el
parlen (Llera, 2001, citat a Campos Bandrés, 2018: 42). Així doncs, el procés de substitució lingüística està
molt avançat, ns al punt que la zona aragonesòfona es limita a les valls pirinenques i prepirinenques de
l’Alt Aragó on es van formar els dialectes constitutius (Tomàs, 2006: 2). Avui dia, la Ribagorça és el lloc on
l’aragonès té més vitalitat amb diferència, amb un 20% de persones que el parlen, seguit del Sobrarb amb un
10% (López Susín, 2018: 216). També és interessant destacar que un 58,7% dels parlants considerava que el
2011 l’aragonès es parlava menys (Llera, 2001: 169).
Sens dubte, el pessimisme respecte a les perspectives de l’aragonès va lligat al fet que la transmissió
intergeneracional de la llengua es podia donar pràcticament per trencada ja el 2001 (Campos Bandrés, 2018:
43): l’aragonès només es transmet als lls en un 62% de les famílies, del qual un 21% juntament amb
el castellà (López Susín, 2018: 217). Per tant, l’aragonès només es transmet de manera monolingüe en
un 41% dels casos, un clar senyal que estem davant d’un procés de substitució lingüística “implacable”
(Eito i Marcuello, 2019: 22). Dit més cruament, l’aragonès perd la meitat dels seus parlants en cada relleu
generacional (López Susín 2018: 219). Per si no n’hi hagués prou, a això s’hi suma que l’ús de l’aragonès
és gairebé inexistent a la vida pública (López Susín, 2018: 220) i que les persones que només utilitzen
l’aragonès o més l’aragonès que el castellà en les relacions familiars tan sols sumen el 6,1% de la població
(Llera, 2001: 138), la immensa majoria de les quals té més de 60 anys (Llera, 2001: 140). També destaca la
manca de referents cultes per a la llengua, ja que aquells que més l’empren declaren que són de classe baixa
(8,2%) o de classe mitjana-baixa (8,9%).
Davant d’aquesta situació d’emergència lingüística, aquells que treballen en pro de la revitalització de
l’aragonès no es poden permetre fer cap pas en fals. Els esforços s’han de concentrar en les estratègies que
puguin tenir més èxit, la qual cosa depèn en última instància de la coherència entre les metes de revitalització
xades i les actituds lingüístiques dels parlants, és a dir, els anhels, aspiracions, inquietuds i creences que
tenen respecte a la seva llengua (Campos Bandrés, 2018: 15). Tenint en compte que l’estandardització
sovint és l’estratègia de revitalització lingüística per defecte, en aquest article s’ofereix una descripció
de la situació actual de l’aragonès que fa atenció a les possibilitats d’estandarditzar-lo. Amb l’objectiu de
contribuir a canalitzar els esforços revitalitzadors cap a aquelles estratègies amb més possibilitats d’èxit,
aquesta descripció se centra en tres factors crucials a l’hora d’estandarditzar amb èxit qualsevol varietat, tot i
que no són els únics: 1) el factor econòmic i demogràc; 2) el marc polític i jurídic, i 3) els actors polítics en
pro de l’estandardització. La descripció conclou amb una anàlisi de l’escenari polític que s’ha obert amb les
eleccions autonòmiques de l’Aragó del 26 de maig de 2019, amb la intenció de poder esbossar els escenaris
de futur per a l’aragonès.
2 El factor econòmic i demogràc
No cal dir-ho, l’Alt Aragó, part de l’Estat espanyol, està plenament integrat en el sistema polític i socioeconòmic
modern. Dit això, l’estructura econòmica de l’Alt Aragó no afavoreix la necessitat d’una llengua estàndard,
ja que les relacions socials que s’hi emmarquen són eminentment primàries. Això es palesa en el fet que un
58,5% del valor agregat brut (VAB) de l’economia altaragonesa està vinculat al sector de serveis,2 el qual
1 López Susín, director general de Política Lingüística de l’Aragó, probablement amb dades més actualitzades, fa constar 8.425
(5,23%) que el saben parlar, 14.924 (9,4%) que l’entenen (incloent-hi els que el parlen), a més de 14.045 persones que l’entenen o
el parlen fora de les zones tradicionals de l’idioma, sobre una població total de 159.000 (López Susín, 2018: 216). Reyes, Gimeno,
Montañés et al. (2017) fan constar 25.556 persones que el parlen i 44.439 que l’entenen, respectivament l’1,9% i el 3,3% sobre la
població total d’Aragó. Com que aquestes dades han estat extrapolades a partir dels formularis usats per fer el cens de població de 2011,
on no es deneix què són aquestes dues competències lingüístiques, les dades de Llera (2001) i de López Susín (2018) són més ables.
2 Font: Institut Nacional d’Estadística. Aquestes i la resta de dades econòmiques es refereixen al 2010.
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 346
ocupa un 61,84% de la població.3 Dins del sector terciari, el comerç destaca com l’activitat econòmica més
important, majoritàriament minorista i vinculat amb l’alimentació, la llar, el vestit i el calçat; li segueix
el turisme i l’hostaleria. D’altra banda, l’agricultura i la ramaderia representen gairebé el 12% del VAB i
ocupen el 14,14% de la població, mentre que la indústria representa el 15,41% del VAB i la construcció el
12,52%, que ocupen el 14,8% i el 9,21% de la població respectivament. Amb aquestes dades, es constata que
les relacions socials que aquest tipus de feines generen —generalment no qualicades—,4 a les botigues, a
l’obra, al camp i a les fàbriques, cadascú les pot establir fent ús del dialecte aragonès propi sense necessitat
de fer ús d’una llengua estàndard per a la intercomunicació.
Segonament, cal tenir en compte que la dimensió dels grups lingüístics, pel que implica econòmicament
i política, també té pes en la possibilitat d’establir un estàndard. Una comunitat petita com l’altaragonesa
(129.964 habitants), per no parlar de l’aragonesòfona (10.137 parlants), rarament pot tenir capacitat
d’inuència i mitjans de pressió sobre el 1.313.463 d’aragonesos, la majoria dels quals són castellanoparlants,
i sobre un centre de poder castellanitzat des de fa segles com és Saragossa. Tanmateix, l’existència d’actors
polítics favorables a l’estandardització i, més generalment, a la revitalització de l’aragonès, ha forçat el
centre polític d’Aragó a fer certes concessions a les minories aragonesòfones i catalanòfones. Així doncs,
la feina d’aquests actors, que individuarem més avall, ha obert la possibilitat de desenvolupar un marc
sociopolític més favorable per a la creació d’un estàndard i la revitalització de l’aragonès.
3 El marc jurídic i polític
Nominalment, tots els estatus d’autonomia que ha tingut l’Aragó en reconeixen la realitat lingüística
i garanteixen la protecció d’aquesta realitat lingüística. Al primer estatut, de 1982, s’hi arma que “las
diversas modalidades lingüísticas” d’Aragó gaudiran de protecció com a part del patrimoni cultural i històric,
tot i que no deneix quines són aquestes varietats (López Susín, 2018: 212). En canvi, l’estatut de 1996
parlava de llengües d’Aragó, sense denir quines són, i animava el govern a aprovar una llei per garantir-
ne l’ensenyament i els drets dels parlants (López Susín, 2018: 212). Tanmateix, malgrat que el marc jurídic
permetia i animava a legislar sobre la protecció del patrimoni lingüístic aragonès, encara que de manera
força ambigua, els successius governs de l’Aragó no van promoure cap iniciativa al respecte, sinó una “no
política” lingüística, fent prevaldre un “modelo de políticas donde priman unas ocasiones es (sic) la desidia,
otras la pereza institucional, [...] a modo de políticas de baja intensidad y de intervención mínima” (Eito
i Marcuello, 2019: 18). És en aquest context infaust, de desemparament i menysteniment institucional i
polític, que l’aragonés común del Consello d’a Fabla Aragonesa (CFA) s’ha desenvolupat (Tomàs, 2006:
7-13). Sens dubte, un context molt contrari a l’estandardització que aquesta associació veu com a única via
per preservar la llengua aragonesa, tal com els seus integrants expressaren al II Congreso de l’Aragonés
celebrat el 2006 (Tomàs, 2006: 19).
El nou text estatuari del 2007, aprovat per un ampli consens amb els vots del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE), Partit Popular (PP), Partido Aragonés (PAR), Izquierda Unida (IU) i l’abstenció de la Chunta
Aragonesista (CHA), actualment en vigor, encetà una nova etapa que ha resultat en l’aprovació de dues
lleis de llengües. Al text s’hi diu que “las lenguas y modalidades propias de Aragón constituyen una de las
manifestaciones más destacadas del patrimonio histórico y cultural aragonés”, tot animant novament els
governs a aprovar una llei per, en paraules de López Susín, “regular los derechos de los hablantes, promover
la protección, recuperación, enseñanza, promoción y difusión del patrimonio lingüístico y favorecer el uso
de las lenguas propias en las relaciones con la Administración pública” (López Susín, 2018: 213); també, que
garanteixi que cap parlant sigui discriminat per raó de llengua (López Susín, 2018: 213). Aquesta vegada,
els parlamentaris concretaren el que es va establir en l’estatut en la Llei de llengües del 2009,5 amb els vots
del PSOE i CHA i amb l’oposició de PP, PAR i IU, la qual reconeixia l’aragonès i el català com a llengües
històriques de l’Aragó (López Susín, 2018: 213). Emperò, aquesta llei fou derogada per la Llei de llengües
3 Aliats Seguretat Social. Ministeri de Treball, 2010.
4 El cens de Llera (2001: 17) és força indicatiu: el 54,8% de la mostra només tenen estudis primaris; el 10,8%, formació professional;
el 16,5%, estudis secundaris; i el 17,2%, estudis superiors.
5 Consultable aquí.
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 347
del 2013,6 impulsada pel nou govern PP-PAR (2011-2015) i coneguda per haver-s’hi encunyat els acrònims
LAPAO (lengua aragonesa propia del área oriental) i LAPAPYP (lengua aragonesa propia de las áreas
pirenaica y prepirenaica) per tal de referir-se al català i a l’aragonès, respectivament (López Susín, 2018:
213). Si bé hi ha certes diferències quant a la zonicació lingüística de l’Aragó, la resta del contingut és força
similar. Tanmateix, igual que la Llei del 2009, no serví per desenvolupar cap mena de política lingüística
decidida.
En aquest sentit, la IX legislatura (2015-2019), amb un govern de coalició PSOE-CHA, és la que ha suposat
un major avenç. Tal com fa constar el mateix López Susín, el 2015 es creà per primera vegada una Direcció
General de Política Lingüística del Govern d’Aragó (DGPLA). El 2016 es dotà la DGPLA de personal i
d’un pressupost de 532.000 euros, augmentat ns als 734.000 el 2018 (López Susín, 2018: 214-215). També
el 2016, es creà la Comissió Assessora de Toponímia del Govern d’Aragó, que s’ha encarregat d’establir la
toponímia dels pics de més de tres mil metres i de certes comarques de l’Alt Aragó, i s’establiren ozinas de
lengua aragonesa a Osca i Saragossa, amb delegacions comarcals (López Susín, 2018: 213-214). Aquestes
polítiques lingüístiques estan emparades per la Llei de llengües de 2013, de la qual només s’ha modicat la
manera com s’anomenen les llengües minoritàries de l’Aragó; de nou, s’hi parla d’aragonès i català.
En l’àmbit de l’educació, en què “se han centrado la mayor parte de esfuerzos habida cuenta de la importancia
que tiene para el mantenimiento de cada una de las lenguas”, s’han desenvolupat i xat els currículums de
la matèria d’aragonès per a primària, secundària i batxillerat, i s’ha desenvolupat un programa pilot, en
col·laboració amb la Universitat de Saragossa, per fer de l’aragonès la llengua vehicular a l’ensenyament
infantil: s’ha dut a la pràctica el curs 2016-2017 amb 130 nens de 7 localitats de l’Alt Aragó, amb materials
escrits en la varietat de cadascun d’ells (López Susín, 2018: 220). En relació amb això, s’ha augmentat el
nombre de professors d’aragonès de 6 a 15 a primària i de 2 a 5 a secundària, així com el nombre d’alumnes,
per la qual cosa s’ha creat també una borsa de professorat interí (López Susín, 2018: 220), i s’ha creat la
Càtedra Johan Ferrández d’Heredia a la Universitat de Saragossa (Eito i Marcuello, 2019: 9). Finalment, a
part dels nombrosos programes de dinamització cultural a l’escola i la recuperació del seminari de professorat
de català i aragonès, s’ha adequat la certicació de l’aragonès al Marc europeu comú de referència per a les
llengües i s’ha previst la incorporació —no desenvolupada encara— de l’aragonès a les escoles ocials
d’idiomes de l’Aragó (López Susín, 2018: 220-221).7
Podem constatar, doncs, que des de l’aprovació de l’Estatut del 2007 s’ha desenvolupat un marc jurídic
lleugerament més favorable per a la preservació de l’aragonès i, tímidament, a la seva estandardització;
sobretot, cal destacar les accions de política lingüística dutes a terme els últims quatre anys, que representen
“un contexto favorable en términos institucionales y políticos, como nunca antes” (Eito i Marcuello, 2019:
9). Tanmateix, la manca de concreció legislativa quant a l’ensenyament de l’aragonès a l’escola, la manca
de formació del professorat i de prestigi de la llengua, de referents cultes que parlin aragonès,8 així com
l’existència d’un model d’ensenyament de llengua obsolet (Campos Bandrés, 2018: 161-165), posen en
perill qualsevol mena de política lingüística favorable a la revitalització de l’aragonès. El marc jurídic i
polític encara és, tot i haver suposat un gran avenç, insucient.
Paral·lelament, també constatem que aquestes polítiques lingüístiques poden ser endebades si no es remeia
urgentment la qüestió de la transmissió intergeneracional de la llengua. Tota estandardització de l’aragonès
que pugui acompanyar la política lingüística de la DGPLA, amb els benecis que podria suposar per a la seva
revitalització, no pot fructicar sense una comunitat de parlants viva i vivaç (vid. Barrieras i Ferrerós, 2018).
Ara bé, la transmissió lingüística, per bé que es pot afavorir des de les institucions amb mesures que prestigiïn
la llengua, fent-la la llengua vehicular a l’escola, creant-hi mitjans de comunicació, etc., depèn en última
instància de la decisió dels pares de parlar-la o no als lls. Una decisió que, si bé es manifesta com a
individual, té l’arrel en discursos i actituds lingüístiques alimentades col·lectivament, i travessades per les
dinàmiques de poder de cada societat concreta. Com veurem, però, cap dels actors polítics implicats en la
6 Consultable aquí.
7 Per a més detalls sobre l’activitat de la DGPLA, sobretot pel que fa a la difusió i promoció de l’aragonès, vegeu la Memoria de
Actividades de Septiembre 2015/Septiembre 2018.
8 La manca de referents cultes s’ha pal·liat lleugerament amb el programa de televisió “Charrín Charrán”, que s’emet a Aragón TV
des del maig del 2019.
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 348
revitalització de l’aragonès ha desenvolupat cap estratègia per tal que no es trenqui la poca transmissió que
queda i que es pugui recuperar en famílies que l’han parlat tradicionalment. Quins són aquests actors polítics,
i què fan?
4 Els actors polítics en pro de l’aragonès
La recerca sobre l’aragonès, molt centrada en la caracterització lingüística i lològica de la llengua, en opinió
de Campos Bandrés (2018: 21, amb bibliograa), s’ha vist mancada d’una tradició sociolingüística sòlida
comparable a la d’altres llengües minoritzades de l’Estat espanyol, i ns a dia d’avui, encara no ha estat
desenvolupada àmpliament. L’autora assenyala que encara cal un cens complet de parlants que incorpori dades
quantitatives i qualitatives, un coneixement més detallat del grau de substitució lingüística de cadascun dels
dialectes aragonesos i de la situació de l’aragonès a les aules, així com de les relacions sociolingüístiques i
dels vincles entre els parlants dels diversos dialectes i, també, entre els parlants patrimonials i els neoparlants
(Campos Bandrés, 2018: 22). D’aquests punts, Campos Bandrés (2018) ha contribuït a un millor coneixement
de la situació de l’aragonès a l’escola i de les actituds lingüístiques tant de parlants d’aragonès com de castellà.
Igualment, ens podem congratular per l’aparició de l’estudi d’Eito i Marcuello (2019), en què s’aprofundeix
en el sistema d’actors polítics en pro de l’aragonès, com es relacionen i interactuen (Eito i Marcuello, 2019:
9), i que ens servirà per caracteritzar els defensors de l’aragonès i esbossar les accions que es fan possibles i
necessàries dins d’aquest marc de relacions (Eito i Marcuello, 2019: 11).
4.1 Associacionisme i parlants patrimonials
L’associacionisme aragonès compta, segons Eito i Marcuello, amb vint-i-quatre entitats registrades
ocialment, a part de moltes altres que han fet i fan accions esporàdiques en favor de l’aragonès. Malgrat
l’heterogeneïtat del món associatiu, els autors identiquen tres entitats que són capaces de crear discurs,
corrents d’opinió i inuir en les accions i el posicionament ideològic de la resta d’associacions: el Consello
d’a Fabla Aragonesa (CFA), la Sociedat Lingüística Aragonesa (SLA) i l’Estudio de Filología Aragonesa
(EFA) (Eito i Marcuello, 2019: 33), creat el 2006 de resultes del II Congreso de l’Aragonés9 amb l’objectiu
de ser l’autoritat lingüística de l’aragonès; per aquest motiu, també es fa dir Academia de l’Aragonés. El
que els autors han detectat és que, entre aquestes associacions, hi ha posicions molt divergents i enrocades
respecte a qüestions tant lològiques com socials, i que giren al voltant de tres punts: 1) el model de llengua
(estàndard), 2) les normes gràques (com a símptoma de l’anterior)10 i 3) l’autoritat sobre la llengua. D’aquestes
diferències se n’ha fet mala sang ns al punt d’arribar a desqualicacions personals i crear enemistats entre
els integrants d’aquestes associacions, quelcom que en desprestigia el conjunt (Eito i Marcuello, 2019: 34-
37) i que els autors qualiquen de “balcanització de l’aragonès” (Eito i Marcuello 2019: 36, seguint Eito i
Marcuello, 2013-2014). Aquesta manca d’unanimitat, sumada a la manca de reconeixement per parts dels
poders públics, diculta granment l’establiment d’una llengua estàndard aragonesa (Mott, 2010: 78-80).
Més enllà d’aquestes desavinences, però, destaca l’abisme que separa el món associatiu i els parlants
patrimonials. Eito i Marcuello informen que, durant la seva investigació, han trobat que molts parlants
patrimonials relacionen el món associatiu amb la denominada fabla, un terme que usen amb connotació
negativa per referir-se a qualsevol intent de crear una varietat codicada per a l’aragonès, amb la qual no se
senten representats. A més, relacionen l’associacionisme amb un sociotipus d’”urbanita” castellanoparlant
que s’acosta a l’aragonès per curiositat, com a experiment o a la cerca de les arrels perdudes d’una comunitat
idealitzada, sense tenir en compte els parlants patrimonials que mantenen viu bona part d’aquest patrimoni
lingüístic (Eito i Marcuello, 2019: 26-27). Malgrat que els crítics amb el model de llengua del CFA —com
hem vist més amunt, l’SLA, però també l’EFA— fa temps que promouen models alternatius per apropar
la llengua codicada als parlants, la majoria d’aquests encara s’identica amb el seu dialecte i les normes
ortogràques arrelades a la tradició literària pròpia, normalment de base castellana (Eito i Marcuello, 2019:
9 Se’n poden consultar les actes aquí.
10 Cada associació ha desenvolupat la seva graa pròpia. Un fet molt il·lustratiu sobre aquestes desavinences és el resultat de
l’arbitratge per a l’ortograa de l’aragonès promogut per la DGPLA, que reuní tres experts de renom internacional i d’acord amb les
associacions, les quals es comprometeren a acatar-ne el resultat. En sortí la Grafía aragonesa de compromís, que des de llavors usa la
DGPLA, però que fou rebutjada per totes tres associacions malgrat haver-se compromès a acatar-les (López Susín, 2018: 225-229).
Arran d’això, la DGPLA s’ha convertit en un contrincant més de les associacions (Eito i Marcuello, 2019: 42).
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 349
28). En resum, la distància que hem recollit és entre neoparlants i parlants patrimonials i, més concretament,
entre les legitimitats que uns i altres creuen tenir sobre la llengua: els uns, per ser experts i militants de la
llengua; els altres, per ser els parlants “d’allò que es parla realment” (Eito i Marcuello, 2019: 22).
Ara bé, l’aragonès no es pot salvar ni revitalitzar només amb els parlants patrimonials o els neoparlants.
Per una banda, la despoblació crònica de les terres de l’Alt Aragó —quelcom que s’hauria de combatre
políticament si no es vol abocar a la misèria i a l’anomia els seus habitants— fa força improbable que
l’aragonès sobrevisqui sense mantenir una base de parlants a les ciutats (Eito i Marcuello, 2019: 30-32). Els
que ja en formen part —els neoparlants de les associacions— volen una llengua estàndard per a la seva vida
urbana i “moderna”, i això ja es pot considerar una raó de pes per desenvolupar-la. Però, a més, una llengua
estàndard per a l’aragonès podria permetre guanyar encara més neoparlants, atrets per una varietat que “es
pot fer servir per a tot” en contraposició a les variants de l’aragonès patrimonial que perceben com a rurals i
inútils. És necessari, doncs, tenir en compte el que volen els (neo)parlants dels centres urbans. D’altra banda,
cal escoltar i comptar amb els parlants patrimonials per a qualsevol acció revitalitzadora, ja que són ells els
principals afectats per la substitució lingüística i són ells els que encara serven el cosmos de la llengua i la
riquesa lingüística de cadascun dels dialectes.
Per tant, per poder albirar un futur per a l’aragonès, el primer que cal és recosir el teixit associatiu, que
es produeixi un acostament real amb els parlants, i bandejar els usos exclusivistes i patrimonialistes de
la llengua (Eito i Marcuello, 2019: 38): els pertany a tots i els pertoca a tots revitalitzar-la. Quant a les
associacions, tal com armen els informants, cal que posin el focus en iniciatives que estiguin lluny dels
punts de fricció, és a dir, el model de llengua, la graa i l’autoritat lingüística (Eito i Marcuello, 2019: 36).
De la mateixa manera, és necessari desenvolupar fòrums de trobada entre les associacions, que permetin
coordinar les accions que es duen a terme i desenvolupar “conjunts d’acció” per tal d’afavorir-ne, així, la
“complementarietat funcional” i evitar que competeixin entre elles per les mateixes activitats; és a dir, cal
promoure’n l’especialització (Eito i Marcuello, 2019: 56-57). Però, sobretot, així ho indiquen els informants,
cal que hi hagi una treva entre les associacions, que no es faci més mala sang, i que hi entri una nova fornada
que no estigui tan marcada pel ressentiment i la malvolença dels últims anys (Eito i Marcuello, 2019: 60-61).
Per la seva banda, els parlants patrimonials que defensen la seva pròpia varietat davant de qualsevol llengua
estàndard, i malgrat la distància de les associacions, cal que reconeguin que sense les iniciatives d’aquestes
estarien molt pitjor: és signicatiu que aquests parlants patrimonials, mancats de recursos, no han tirat
endavant cap mena d’iniciativa pròpia: ben signicativament, ns que no es va començar a ensenyar a les
escoles l’aragonés común, cap dialecte hi havia tingut presència (Eito i Marcuello, 2019: 30). Malgrat tot,
hi ha dos punts en què associacions i parlants patrimonials coincideixen unànimement: 1) la transmissió
intergeneracional està interrompuda i 2) l’escassa vitalitat de la llengua (Eito i Marcuello, 2019: 44).
Queda clar, doncs, que l’existència d’actors polítics a favor de l’estandardització és una arma de doble tall
en el cas de l’aragonès. La situació d’estancament que s’ha generat obliga que les estratègies per revitalitzar
l’aragonès hagin de deixar de banda l’obsessió per la llengua estàndard: ns a dia d’avui, cap dels models
proposats no ha canviat substancialment les percepcions i representacions lingüístiques dels parlants
patrimonials i, principalment, ha generat tensions, conictes i desunions entre associacions, neoparlants i
parlants patrimonials. A hores d’ara, doncs, qualsevol política lingüística ha de centrar-se en el manteniment
i la recuperació de la transmissió dels vernacles perquè tornin a ser llengües d’ús quotidià en les relacions
socials primàries. Amb aquestes circumstàncies, entossudir-se en la creació d’una llengua estàndard quan es
perd la meitat dels parlants a cada generació és simplement un suïcidi lingüístic. Com bé assenyalen Eito i
Marcuello (2019: 46):
“el continuum del aragonés, territorialmente y socialmente hablando, está quebrado. Por eso es fundamental
establecer planteamientos y acuerdos que no choquen con las percepciones de las comunidades locales
de hablantes. La revitalización y uso del aragonés no ha de percibirse de forma negativa ni tampoco como un
modo de recuperar un pasado arcaico.”
Tanmateix, la voluntat de parlar una llengua va molt lligada a la percepció de la seva utilitat per a la vida
“moderna”, quelcom que la manca d’una llengua estàndard pot dicultar. És per això que Eito i Marcuello
proposen, partint de les converses amb els actors implicats, quatre possibles solucions al problema de
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 350
la llengua estàndard que permetin donar visibilitat a l’aragonès tot evitant els conictes que hem anat
assenyalant: a) coexistència de diverses normes, qualssevol; b) poques normes, però jerarquitzades; c) norma
de consens temporal; d) cap norma (Eito i Marcuello, 2019: 47-48). Aquestes propostes, però, que tenen la
virtut d’haver pres en consideració les relacions establertes entre els actors polítics en pro de l’aragonès i les
actituds lingüístiques dels parlants, tenen la seva condició de possibilitat en l’escenari polític que s’ha obert
amb les eleccions aragoneses del maig de 2019.
És per això que, en el proper subapartat, prendrem en consideració els plantejaments dels partits polítics
amb representació parlamentària, els quals no han estat objecte d’anàlisi detallat a Eito i Marcuello (2019),
potser pel fet de ser un coneixement compartit per la societat aragonesa. A que els lectors no aragonesos
puguin tenir una visió completa del panorama sociopolític que condiciona el futur de l’aragonès, i a de
situar el lloc que pot ocupar una llengua estàndard aragonesa en els propers anys respecte a la revitalització
lingüística, ara analitzarem les propostes i accions polítiques dels partits de l’Aragó, amb especial atenció a
l’escenari sorgit de les eleccions autonòmiques del 26 de maig de 2019.
4.2 Partits polítics
A l’apartat 3 sobre el marc polític i jurídic, ja hem vist quins partits han millorat lleugerament aquest marc
mitjançant les seves tasques parlamentàries: primer, la Llei de llengües de 2009, aprovada pel PSOE i la
CHA; segon, la política lingüística més decidida de la història de la democràcia de l’Aragó, que té com
a símbol la creació de la DGPLA, duta a terme per la coalició de govern PSOE-CHA amb el suport de
PODEMOS-EQUO i IU. La Llei del 2013, aprovada pel PP i el PAR, és difícilment interpretable com una
acció de política lingüística proactiva, sinó més aviat com una resposta de tall ideològic a remolc de la Llei
de 2009, com deixa clar el fet que la modicació més signicativa fou la invisibilització de l’aragonès i el
català rere acrònims sense cap mena de base sociolingüística ni antropològica. En aquests fets, doncs, es
constata que no hi ha una política lingüística d’estat (Eito i Marcuello, 2019: 43), ja que són només dos els
partits que han dut la iniciativa en aquest sentit. Més enllà de la retòrica i dels programes electorals, PSOE,
CHA, PODEMOS-EQUO i IU són els únics partits amb representació que han volgut materialitzar un marc
jurídic i polític lleugerament favorable a la preservació del patrimoni lingüístic aragonès amb l’aprovació
dels pressupostos de 2016 i els subsegüents.
Tenint en compte el que acabem d’exposar, si volem preveure els escenaris de futur de l’aragonès, hem
de posar l’atenció en la correlació de forces que ha sorgit de les eleccions aragoneses del 2019, que es
reecteix en la composició parlamentària següent (majoria absoluta: 34 escons): PSOE, 24; PP, 16; Cs, 12;
PODEMOS-EQUO, 5; CHA, 3; VOX, 3; PAR, 3; IU, 1.11 Lamentablement, les forces que van aprovar els
pressupostos que han permès tirar endavant la creació de la DGPLA i de les polítiques lingüístiques que hem
esmentat (PSOE, CHA, PODEMOS-EQUO i IU) (Lasmarías, 2016), només van obtenir 33 escons i, per tant,
no poden aplicar una política lingüística continuista sense el suport d’alguna altra força. D’altra banda, tot i
que el centredreta i la dreta (PAR, PP, Cs, VOX) van sumar la majoria absoluta, la possibilitat que aquestes
forces poguessin desarticular les polítiques lingüístiques de l’última legislatura va quedar descartada després
del pacte de coalició anunciat per PSOE i PAR a principis de juny del 2019 (Marcos, 2019).
Si analitzem els programes de les dretes, l’únic en què ens podem basar per preveure les polítiques lingüístiques
que podrien haver desenvolupat, trobem que tots excepte VOX, que vol derogar la Llei de llengües i tancar
les acadèmies de llengua (Vox, 2019: 1 i 3), esmenten la preservació del patrimoni lingüístic aragonès. La
majoria, però, no passa de la correcció política i no planteja cap mena de política lingüística concreta, a
part que afegeixen matisos com els següents: Cs arma que la preservació de les llengües d’Aragó no ha
d’anar vinculada a projectes polítics excloents, de confrontació i de divisió (Ciudadanos, 2019: 32), i el
PP s’oposa a la uniformitat de “la lengua catalana y la fabla por su falsedad histórica y por la ideología
nacionalista que traslada” (Partido Popular, 2019: 38). De fet, el PAR és l’únic partit d’aquest bloc que
menciona una acció concreta per a la promoció de l’aragonès, concretament sobre l’ensenyament a l’escola,
el qual promet garantir a les zones tradicionals de parla (Partido Aragonés, 2019: 38). Això explica, en part,
que històricament sigui el partit més votat pels parlants d’aragonès (Llera, 2001: 141) i per aquells que se
senten més aragonesos que espanyols o només aragonesos (Llera, 2001: 169).
11 Aquí es poden consultar els resultats.
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 351
Quant als partits de centreesquerra i esquerra, destaca el fet que el PSOE no reivindiqui les polítiques
lingüístiques dutes a terme durant la legislatura passada ni plantegi nous horitzons per a la nova legislatura
(Partido Socialista Obrero Español, 2019). Això fa pensar que les polítiques lingüístiques de la legislatura
2015-2019 s’hagin d’explicar per la necessitat del PSOE d’acontentar els socis de govern de la CHA. De
fet, alguns sectors ocials creuen que la CHA té el control de la DGPLA (Fernández, 2018). La hipòtesi
que el PSOE s’hagi vist obligat a cedir en qüestions de política lingüística no sembla escabellada si veiem
el programa electoral de la CHA, que reivindica la feina feta, aporta propostes per a l’aragonès per a la
nova legislatura i és l’únic partit que fa un ús públic de l’aragonès.12 Les mesures de la CHA inclouen,
entre d’altres, mantenir les polítiques lingüístiques de la legislatura anterior, codicar les llengües, fer-les
coocials amb el castellà, promoure’n l’ús social, normalitzar-ne la presència als mitjans de comunicació,
ensenyar-les en hores lectives i augmentar el pressupost de la DGPLA (Chunta Aragonesista, 2019: 12-14).
Aquestes mesures són gairebé del tot coincidents amb les d’IU que, a més, advoca per una nova llei de
llengües (Izquierda Unida, 2019: 107-108). PODEMOS-EQUO arma voler fer complir la Carta europea de
les llengües regionals i minoritàries subscrita per Espanya el 1992, garantir els drets dels parlants i, també,
l’ensenyament (Podemos-Equo, 2019: 56 i 62).
Del que hem vist se’n deriva que, dels tres escenaris de futur previstos per Eito i Marcuello (2019: 64-66)
—1) inacció, 2) mediació entre els actors polítics i 3) institucionalització forta de l’aragonès—, l’únic que pot
suposar una estandardització i institucionalització forta de l’aragonès és un pacte per l’esquerra. De manera
força esperançadora, aquest pacte s’ha materialitzat amb la investidura de Javier Lambán, però, sobretot,
amb la formació d’un govern de coalició integrat per PSOE, PODEMOS-EQUO, PAR i CHA, i que a més
compta amb el suport extern d’IU (Portillo, 2019). En altres paraules, la IX legislatura de les Corts d’Aragó
té un govern que necessita el suport de dues forces que parlen explícitament de “normativitzar” l’aragonès
(CHA i IU) i una força que vol fer complir la Carta europea de llengües regionals i minoritàries (PODEMOS-
EQUO). Aquests partits poden fer de contrapès al PSOE, que renega de les polítiques lingüístiques de l’última
legislatura, i al PAR, que advoca per mantenir l’statu quo (ensenyament de l’aragonès com a assignatura
optativa). El paper de les forces d’esquerres serà determinant pel que fa a les possibilitats d’aplicar una
política lingüística continuista i d’afrontar el repte de crear consens al voltant d’una o diverses graes, així
com de mitjançar entre els diversos actors polítics per aconseguir revertir la pèrdua de parlants i revitalitzar la
llengua. A manca d’accions concretes, cal concloure que s’ha materialitzat el millor dels escenaris possibles
per al futur de l’aragonès.
5 Conclusions
A partir d’una descripció centrada en tres factors determinants per a l’estandardització de qualsevol varietat
(economia i demograa, marc jurídic i polític i actors polítics a favor de l’estandardització), hem pogut
comprovar que l’estandardització de l’aragonès, a dia d’avui, difícilment pot tenir èxit. Si bé el marc jurídic
i polític permet desenvolupar certes polítiques lingüístiques per a la preservació del patrimoni lingüístic de
l’Aragó, i malgrat l’existència d’actors polítics que treballen en aquest sentit, hem corroborat que aquestes
condicions són insucients per a la revitalització de l’aragonès. Per una banda, hi ha unanimitat en el món
associatiu quant a la necessitat de dotar l’aragonès d’una llengua estàndard: això ho demostra el fet que el
Consello d’a Fabla Aragonesa, la Sociedat Lingüística Aragonesa i l’Estudio de Filología Aragonesa han
elaborat els seus propis models de llengua estàndard. D’altra banda, aquesta unanimitat no existeix pel que
fa a les especicitats d’aquest model, cosa que ha generat molts conictes en les últimes dècades, ni tampoc
entre els partits polítics: només la Chunta Aragonesista (CHA) i Izquierda Unida (IU) parlen explícitament
de la necessitat de “normativitzar l’aragonès”. Igualment, la majoria de parlants patrimonials no senten la
necessitat d’un estàndard i, històricament, no s’han sentit representats pels models proposats. A tot això, cal
sumar-hi que el marc jurídic és força inconcret sobre qüestions com l’ensenyament i que, a més, és inestable:
són pocs els actors polítics parlamentaris disposats a fer-lo valdre, defensar-lo i millorar-lo.
A causa d’aquestes circumstàncies força desfavorables, i malgrat les polítiques lingüístiques sense precedents
que s’han dut a terme a l’Aragó durant els últims quatre anys, el millor per assegurar el futur de la llengua és
treballar sobre els consensos existents entre tots els actors polítics: la transmissió lingüística i la vitalitat de la
12 Molts dels continguts del seu web estan escrits en aragonès.
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 352
llengua. Dit això, i sabent que una llengua estàndard pot tenir efectes beneciosos en el procés de revitalització
(prestigi, nous àmbits d’ús, percepció d’utilitat, canvi en representacions lingüístiques, predisposició a emprar
la llengua i transmetre-la), no s’ha de renunciar a la idea mateixa de dotar l’aragonès d’una norma: simplement
cal adaptar aquesta aspiració a les representacions dels parlants i al context sociopolític actual. En aquest
sentit, el govern de coalició que s’ha format arran de les eleccions autonòmiques del 26 de maig 2019 permet
albirar la possibilitat que es produeixi una mediació entre tots els actors polítics, una institucionalització forta
de l’aragonès o la convivència de diverses normes. El futur immediat de l’aragonès depèn, en gran part, de la
voluntat del govern de PSOE, PODEMOS, PAR i CHA d’aplicar polítiques lingüístiques continuistes i de la
voluntat de planicar la revitalització lingüística dels pròxims anys a partir dels consensos socials existents.
Referències bibliogràques
Barrieras, Mònica, i Ferrerós, Carla (eds.). (2018). Transmissions. Estudis sobre la transmissió lingüística.
Romanyà del Vallès: Eumo Editorial.
Campos Bandrés, Iris Orosia. (2018). Lengua minorizada y enseñanza. Actitudes, metodologías y resultados
de aprendizaje en el caso del aragonés. Saragossa: Prensas de la Universidad de Zaragoza.
Chunta Aragonesista. (2019). #CHA cumple. Programa electoral. Elecciones autonómicas 2019. (Consultat
l’11 de juny de 2019).
Ciudadanos. (2019). “¡Vamos!” Aragón. Programa Elecciones Autonómicas Aragón 2019. (Consultat el 10
de juny de 2019).
Eito, Antonio, i Marcuello, Chaime. (2013-2014). A balcanización (graca) de l’aragonés. Una reesión
dende la soziolochiya. Luenga & Fablas, 17-18, 145-150.
Eito, Antonio, i Marcuello, Chaime. (2019). Análisis prospectivo y escenarios sociales de las lenguas propias
de Aragón. El caso del aragonés. Saragossa: Universidad de Zaragoza.
Fernández, Andoni. (5 d’octubre de 2018). La política lingüística del Gobierno de Lambán podría pasarle
factura al PSOE. Moncloa. Polítca, poder, pasión. (Consultat l’11 juny 2019).
Izquierda Unida. (2019). Un Aragón que lucha. (Consultat l’11 juny 2019).
Lasmarías, Pepe. (30 de gener de 2016). Aragón tiene presupuestos para 2016. SER. (Consultat el 7 de juny
de 2019).
Llera, Francisco José (dir.). (2001). Estudio sociolingüístico de las hablas del Alto Aragón. Bilbao: Equipo
Euskalbarómetro. Departamento de Ciencia Política y de la Administració de la Universidad del País
Vasco.
López Susín, José Ignacio. (2013). Informe: el aragonés en el siglo XXI. Saragossa: Rolde de Estudios
Aragoneses.
López Susín, José Ignacio. (2018). Política lingüística de Aragón: estado de la cuestión. Dins Javier Giralt
i Francho Nagore (ed.), Lenguas minoritarias en Europa y estandarización. Saragossa: Prensas de la
Universidad de Zaragoza.
Marcos, José. (7 de juny de 2019). El pacto de PSOE y PAR imposibilita una coalición de derechas en
Aragón. El País. (Consultat el 8 de juny de 2019).
Moseley, Christopher. (2010). Atlas de las lenguas del mundo en peligro (2a ed.). París: Organización de las
Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura.
Mott, Brian. (2010). The present state of Aragonese. Dialectología, 5, 65-85.
Partido Aragonés. (2019). El centro necesario. Aragón, mi pasión. (Consultat el 10 de juny de 2019).
Marc Flores
La situació de la llengua aragonesa: estandardització, revitalització lingüística i escenaris de futur
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 72, 2019 353
Partido Popular. (2019). Centrados en tu futuro. Piensa en Aragón. Programa Electoral Elecciones
Autonómicas 2019. (Consultat el 10 de juny de 2019).
Partido Socialista Obrero Español. (2019). Juntos por Aragón. Program Electoral Autonómicas Aragón 2019.
(Consultat l’11 de juny de 2019).
Podemos-Equo. (2019). Aragón, contigo. Programa electoral 2019. (Consultat l’11 de juny de 2019).
Portillo, Javier. (31 de juliol de 2019). Javier Lambán es elegido presidente de Aragón y gobernará con otros
tres partidos. El País. (Consultat el 2 de setembre de 2019).
Reyes, Anchel, Gimeno, Chabier, Montañés, Miguel et al. (2017). L’aragonés y lo catalán en l’actualidat.
Analisi d’o Censo de Población y Viviendas de 2011. Saragossa: Seminari Aragonés de Sociolingüística
de la Universidad de Zaragoza.
Tomàs, Xavier. (2006). L’aragonès: l’angoixa d’una llengua mancada de planicació lingüística. Sociedat de
Lingüística Aragonesa.
Vox. (2019). Aragón por España. Programa Elecciones a Cortes de Aragón (siete ideas) Mayo 2019.
(Consultat el 10 de juny de 2019).
