Autonomia universitària i denominació de la llengua pròpia de la comunitat valenciana (comentari a la STC 75/1997, de 21 d'abril)

La possibilitat d'interposar recurs d'empara en defensa de l'auconomia universitària, a partir de la conceptualització de l'art. 27.10 CE com un dret fonamental,¹ ha permès a la Universitat de València recórrer al Tribunal Constitucional en la controvèrsia sobre la denominació de la llengua oficial distinta del castellà a la Comunitat Valenciana. La Sentència 75/1997, de 21 d'abril, dictada en el marc d'aquesc procés, confirma la possibilitat d'utilitzar el terme català com a sinònim o substitutiu de valencià i assenyala que ambdues denominacions de la llengua pròpia no són incompatibles o excloents, si més no en l'àmbit universitari.

El pronunciament que és objecte de comentari suposa una etapa decisiva del llarg conflicte en el qual s'han vist involucrades diverses universitats del País Valencià, que fins aquest moment només havien obtingut pronunciaments jurisdic-Page 194cionals desfavorables.² Com és sabut, el motiu formal d'aquest conflicte rau en el contrast entre les al·lusions al català contingudes en determinades disposicions universitàries i les normes generals que fixen el règim lingüístic de la Comunitat valenciana (art. 7.1 de l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per la Llei orgànica 5/1982, d'l de juliol, i la Llei de les Corts Valencianes 4/1983, de 23 de novembre, sobre ús i ensenyament del valencià (en els seus art. 2, 5, 7-1 i 7.2), que anomenen la mateixa llengua valencià. El problema de fons és el de la unitat lingüística det català, qüestionada pels mateixos sectors socials i polítics que pretenen negar l'autoritat lingüística de les universitats, amb l'objecte de neutralitzar aquesta instància crítica en el debat obert sobre la unitat de la llengua.³

A l'origen de la polèmica hi ha les dificultats per resoldre de forma satisfactòria la qüestió simbòlica -com a reflex d'una problemàtica política i social més profunda- al llarg del procés autonòmic valencià. El tema dels noms que correspondrien al nou ens polític i a la llengua pròpia del territori varen constituir dos dels aspectes més problemàtics, que desembocaren finalment en una solució de compromís.⁴ Així, l'adopció del terme valencià i la seva consideració específica com a «idioma» a l'art. 7.1 de l'Estatut d'autonomia («Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i et castellà») manifestaven la voluntat de diferenciació lingüística respecte del català, causa principal de l'ambigüitat que tenyeix tot el plantejament lingüístic estatutari.⁵

Page 195

La controvèrsia que dóna lloc a la STC 75/1997 s'inicia amb la confecció dels seus escatuts per part de les universitats valencianes, d'acord amb el que disposa la Llei orgànica 11/1983, de 25 d'agost, de reforma universitària (citada com a LRU), norma que desenvolupa el contingut de l'autonomia constitucionalitzada a l'art. 27.10 CE. L'elaboració dels estatuts s'atribueix a la comunitat universitària representada en el Claustre (art. 15 LRU),⁶ que hi regula de forma autònoma l'organització i els aspectes bàsics del funcionament de la universitat. No obstant això» l'aprovació definitiva correspon al Govern estatal o autonòmic (art. 12 LRU), que els publica com a decret. Aquesta forma reglamentària és compatible amb la naturalesa dels estatuts com a primera expressió normativa de l'autonomia i norma institucional bàsica de la universitat.⁷

Malgrat que no es tracti d'un element necessari dels estatuts,⁸ un contingut habitual o normal,⁹ especialment en les universitats radicades en comunitats autònomes on existeix una segona llengua oficial distinta del castellà, és la regulació de les llengües oficials i pròpies de la universitat i dels usos lingüístics dels membres de la comunitat universitària.¹⁰ D'aquesta manera, les universitats adopten el règimPage 196 lingüístic de doble oficialitat aplicable a totes les administracions del territori autonòmic, i l'especifiquen en relació amb les seves necessitats de funcionament intern¹¹.

La qüestió idiomàtica es recull habitualment en el primer títol dels estatuts, que conté els principis bàsics definitoris de la identitat pròpia de la institució universitària: caracterització jurídica de l'ens; seu i àmbit territorial d'actuació; principis, fins o objectius propis que inspiren la seva actuació; competències; símbols d'identificació;¹² lligams amb d'altres institucions científiques i universitàries, entre d'altres possibles. Cal notar que, pel seu mateix caràcter, bona part de les normes integrants d'aquest títol no solament acullen les previsions de !a LRU sinó que són reproducció de disposicions constitucionals (així, les que al·ludeixen als principis del pluralisme, igualtat o llibertat o bé proclamen l'efectivitat de les llibertats de càtedra, d'investigació i d'estudi) o àdhuc internacionals (com, per exemple, l'adopció explícita de la Declaració universal dels drets humans).¹³

Un examen comparatiu dels estatuts universitaris posa de manifest la gran varietat de fórmules utilitzades per les universitats en relació amb el tema lingüístic. Aquesta diversitat no solament és un reflex de l'específic model lingüístic fixat per l'Estatut d'autonomia,¹⁴ en ús de la remissió inclosa a l'art. 3.2 CE,¹⁵ sinó que s'haPage 197 d'entendre com un producte de la llibertat autoconfïguradora que, fruit de l'autonomia, regeix la confecció de la norma estatutària per part dels membres de la comunitat universitària.

Així, tres de les cinc universitats radicades a la Comunitat Valenciana varen recollir inicialment l'expressió català per denominar la llengua pròpia de la institució universitària.¹⁶ El context normatiu d'aquesta denominació idiomàtica no era, però, idèntic en tots els casos.

La Universitat d'Alacant defineix el marc general de doble oficialitat a l'article primer, apartat quart, que disposa: «Les llengües pròpies i oficials de la Universitat d'Alacant seran les de la Comunitat Autònoma Valenciana.» La menció al català apareixia a l'art. 2, precepte dedicat a enumerar els objectius propis de la institució, entre els quals s'esmentava el de «potenciar el coneixement i l'ús de la llengua pròpia, valencià segons l'Estatut d'autonomia, acadèmicament català, atenent a la seva consolidació i plena normalització en tota la vida universitària» (apartat b).¹⁷

Pel que fa a la Universitat de València, la recepció del règim de doble oficialitat lingüística s'opera per l'art. 6 amb els termes següents: «Són llengües oficials de la Universitat de València les reconegudes com a oficials en l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana» (apartat primer); amb l'especificació que «les llengües oficials de la Universitat de València són vehicle d'expressió normal de qualsevol òrgan universitari de govern i de representació, com també de la docència i de les activitats acadèmiques, administratives i culturals» (apartat tercer). L'art. 7, l'apartat primer del qual es dedica a enumerar els àmbits de l'autonomia institucional de la Universitat,¹⁸ declara a l'apartat segon: «Com a institució pública, la llengua pròpia de la Universitat de València és la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana. Als efectes dels presents estatuts, s'admeten com a denominacions seves tant l'acadèmica, llengua catakna, com la recollida a l'Estatut d'autonomia, valencià.»

En darrer lloc, a la Universitat Jaume I de Castelló la declaració d'oficialitat de les llengües consta a l'art. 7, que dicta: «La llengua oficial de la Universitat Jaume I és la llengua pròpia, respectant els drets lingüístics que es derivin de l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana.» De forma similar al cas anterior, era l'art. 5Page 198 -en la versió originària dels estatuts redactada pel Claustre constituent- que incloïa com una de les finalitats pròpies de la Universitat: «Potenciar el coneixement i l'ús de la llengua pròpia, valencià segons l'Estatut d'autonomia, acadèmicament llengua cataL·na, atenent a la seva consolidació i plena normalització en tota la comunitat universitària» (apartat ).¹⁹

La sort reservada a aquestes disposicions universitàries ha estat condicionada pel moment de la seva aprovació. Així, els estatuts de les universitats d'Alacant i de València varen publicar-se amb l'esmentada denominació acadèmica de la llengua, tot i que, arran de les iniciatives impugnatòries sorgides de certs grups polítics i socials d'ideologia anticatalanista, els tribunals l'anul·laren.²⁰ Diversament, la Universitat de Castelló ha vist com el nou Govern autonòmic del Partit Popular eliminava directament dels estatuts la referència al català, en contra de la voluntat reiteradament manifestada per la comunitat universitària.²¹

En el cas de la Universitat de València, que protagonitza el recurs d'empara resolt per la STC 75/1997, el desencadenant del conflicte fou un recurs contenciós formulat per l'entitat estudiantil Asociación Cultural y Representativa Alternativa Universitària contra un acord de la Junta de Govern que contenia certes mesures de normalització lingüística del català en l'àmbit docent. L'acord adoptat el 20 de juliol de 1986 per la Junta de Govern establia que en les diferents escoles i facultats de la Universitat l'ensenyament s'impartiria «en qualsevol de les dues llengües oficials de la Comunitat Valenciana» (apartat a); aconsellava la creació de grups en llengua castellana per als alumnes castellanoparlants dels primers cursos en centres en els quals es trobés generalitzat l'ús del valencià {apartat b); si bé oferia als ma-Page 199teixos alumnes les classes de català necessàries per adquirir en un futur immediat la capacitat adequada per seguir amb facilitat les classes impartides en català (apartat c).

L'Audiència Territorial de València va considerar contrària a la legalitat estatutària i ordinària la referència al català inclosa en el darrer apartat del referit acord. A la vegada, la decisió anul-iatòria s'estenia a la menció consignada a l'art. 7 dels estatuts, com a fonament estatutari de l'acord impugnat.²² Tant l'Audiència Territorial de València com el Tribunal Suprem, que va confirmar l'anterior sentència en apel·lació,²³ proclamaren «de uso obligada la denominació» legaly oficial de L· lengua e idioma valenciana en el àmbito de L· Universidad de Valencià».

L'exposició succinta dels arguments utilitzats pels tribunals ordinaris per tal de declarar il·legítima la denominació idiomàtica llengua cataL·na ens permetrà constatar els principals paranys legals salvats pel Tribunal Constitucional en atorgar l'empara a la Universitat de València.²⁴ Aquesta argumentació s'articula al voltant dels tres nusos interpretatius que sintetitzem a continuació.

El criteri principal parteix de la diferenciació de dues dimensions de la llengua: una d'acadèmica i una altra de pròpiament política,²⁵ a la qual s'incorporen les decisions d'aquest gènere plasmades en normes jurídiques.²⁶ El pas següent consisteix a afirmar que el conflicte dirimit se situa en el segon pla i, per tant, s'ha de resoldre exclusivament sobre la base de paràmetres jurídics, al marge de criteris científics. Així, per al Tribunal Suprem:

El que en II comunidad científica haya o no un cL·ro criterio de la unidad tinguis-Page 200tica entre L· lengua valenciana y la lengua catalana nada dice en contra del criterio de la sentencia apelada, porque no son criterios científicos los que se han de manejar en este pkito, sinó pardmetros jurídicos, plasmades bien chramente en el Estatuto de Autonomia²⁷

.

Una segona clau argumentativa rau en l'aplicació rigorosa i formalista d'un mètode d'interpretació gramatical a la solució del conflicte normatiu, oblidant d'altres criteris interpretatius -com l'històric, el sistemàtic, el teleològic o el con-textual- emprats més sovint per resoldre conflictes d'alta intensitat política.²⁸ En aquest sentit, es considera suficient el contrast literal entre la denominació idiomàtica valencià, prevista a les normes que configuren el règim lingüístic de la Comunitat Valenciana, i el terme català que recullen les disposicions universitàries per concloure la il·legalitat d'aquestes últimes, quan s'indica:

La solución de L· normativa aplicable es k de que L· lengua distinta del castellano que se babL· en la Comunidad Autònoma de Valencià se IL·ma "lengua valenciana" [...]. Hoy por hoy, por lo tanto, L· polèmica està solucionada desde elpunto de vista jurídica: la lengua autòctona de L· Comunidad Valenciana se IL·ma "valenciana "porque así lo ha querido el ordenamiento jurídica. No asumirlo así serà muy acertado (o no) desde L· perspectiva política, però es una flagrante vioL·ción de L· letra y el esptritu de las leyes

.²⁹

Pot connectar-se amb l'argument anterior el basat en el principi de seguretat jurídica, que imposa la certesa i claredat de les normes per als seus destinataris. L'òrgan jurisdiccional considera que parlar de la llengua catalana pot induir a pensar erròniament que les universitats es refereixen a una llengua distinta del valencià, que és l'idioma propi de la Comunitat Autònoma.³⁰ No sembla necessari remarcar que la finalitat de les normes universitàries és precisament la contrària: aclarir que es tracta d'una mateixa llengua.

Page 201

Finalment, i com a tercera clau del raonament, els tribunals ordinaris operen un buidament de l'autonomia universitària -principi substantiu afectat pel conflicte-, tot reconduint-la al dret individual de llibertat d'expressió del professor consagrat a l'art. 20.1.rde la CE, sota l'enunciat de la llibertat de càtedra. La premissa segons la qual la llengua deixa de tenir relació amb la filologia quan sobre el tema intervé el legislador serveix per excloure qualsevol afectació de l'autonomia universitària, principi al·legat per la Universitat de València en l'apel·lació.³¹

En aquest sentit, el Tribunal Suprem considera «incuestionabk que h Universidad no puede escudarse en su derecho a la autonomia para devaluar las prescripciones jurídicas a meros opiniones académicas», amb l'advertiment explícit que: «Entre las facultades que comporta esa autonomia, y que son muchas, no està la de, cual si de un partida poUtico se tratara (art. SdeL· Constitución), la Universidad participe conto tal Institución en las contiendaspolíticas.» I afegeix que «losprofesores universitariospodran en sus closes, ejerciendo su libertad acadèmica, explicar a los alumnos que L· lengua valenciana proviene de la lengua catalana, o que es la lengua cataL·na misma, o que son lenguas distintas, etc.;pero U Universidad, como Institución, no puede tener a este respecto mas opinión que U impuestapor elordenamiento jurídica» (FJ 11). Com veurem a continuació, una comprensió més d'acord amb el text constitucional de l'autonomia permetrà al Tribunal Constitucional rebatre el criteri dels tribunals i reconèixer el dret de la Universitat a pronunciar-se sobre el caràcter de la llengua pròpia.

La vinculació entre l'autonomia universitària i la llibertat acadèmica constitueix la clau de volta de la conceptualització jurisprudencial de l'art. 27.10 CE com a dret fonamental. Des de la STC 26/1987, i amb diferents matisos, l'intèrpret constitucional ha anat reiterant la doctrina que ara es reprodueix, d'acord amb la qual «la autonomia universitària encuentra su razón de ser en el respeto de k libertad acadèmica (de ensenanza, estudio e investigación) frente a cualquier injerencia externa», i s'explicita que, pel seu sentit, «se trata de garantizar, en su doble vertiente individualy colectiva, L· libertad de ciència», de manera que «la autonomia universitària es U dimensión institucional de iz libertad acadèmica para garantizar y completar su dimensión personal, constituida por U libertad de càtedra» (STC 75/1997, FJ 2).

Sense poder entrar a exposar les crítiques que ha rebut aquesta construcció jurisprudencial,³² observarem com el criteri teleològic fundat en la llibertat acadèmica es projecta sobre la identificació del citular i sobre la delimitació del contingut de l'autonomia universitària.

Pel que fa a la titularitat, després de la STC 26/1987, on el dret a l'autonomia semblava residenciar-se en la comunitat universitària -o, més específicament, en el seu component professoral-,³³ l'intèrpret constitucional ha distingit claramentPage 203 els titulars respectius de les dues dimensions de la Uibertac acadèmica: el professor, pel que fa al vessant individual constituït per la llibertat de càtedra, i la universitat, com a subjecte titular del vessant institucional configurat per l'autonomia.³⁴

En aquesta línia, la STC 75/1997 assenyala explícitament que l'autonomia «[se] reconoce y garantiza a ta Universidad como institució» y, en es te caso, a la de Valentia» (FJ 3, paràgraf primer). Amb això s'exclou la subsumpció de l'aspecte institucional de la llibertat científica en el dret de titularitat professoral, que constituïa la premissa de Pafirmació dels tribunals ordinaris que els professors universitaris poden explicar lliurement que valencià i català són una. mateixa llengua, però en canvi la Universitat no pot equiparar ambdós termes en ús de la seva potestat d'autonormació.

La llibertat acadèmica, qualificada pel preàmbul de la LRU com a «fonament i límit de l'autonomia»,³⁵ s'ha utilitzat també com a criteri delimitador de l'abast de la potestat estatutària de les universitats. L'intèrpret constitucional recorre a aquesta pauta interpretativa per definir el contingut essencial o indisponible de l'autonomia, que «està formada por todos los elementos necesarios para el aseguramiento de laPage 204 libertad acadèmica»³⁶ Aquesta delimitació abstracta, que ha de respectar el legislador quan procedeixi a concretar el contingut autonòmic, es complementa amb la delimitació que identifica el nucli essencial de l'autonomia amb les facultats compreses a l'art. 3.2 de la LRU.³⁷

Tanmateix, fins ara, les aplicacions juriprudencials de la delimitació basada en la llibertat acadèmica han mostrat la seva virtuaJitat reduïda per protegir un àmbit de decisió propi de les universitats.³⁸ Vist això, la sentència actual pot considerar-se com una excepció dins aquest panorama jurisprudencial?

La resposta ha de ser matisada. Efectivament, l'argumentació de la STC 75/1997 per tai de legitimar la inclusió de la denominació acadèmica de la llengua en els estatuts de la universitat no se sosté en un judici abstracte sobre l'abast de la llibertat esmentada, sinó que l'alt Tribunal creu necessari reforçar-ho amb un argument de legalitat, consistent en ta consagració de l'expressió discutida en una norma reglamentària, dictada pel Govern de l'Estat en virtut d'una habilitació específica de la LRU (art. 35.3 en relació amb l'apartat tercer dels articles 3, 37 i 38 LRU).

En efecte, en ocasió de la regulació dels concursos d'accés als cossos docents universitaris, el Reial decret 1988/1984, de 26 de setembre, procedent del Ministeri d'Educació i Ciència, defineix les àrees de coneixement com «aquells camps del saber caracteritzats per l'homogeneïtat del seu objecte de coneixement, una tradició històrica comuna i l'existència de comunitats d'investigadors, nacionals o internacionals», i dins la disposició transitòria primera estableix un catàleg de les àrees de coneixement a les quals s'han d'adscriure les places convocades, on figura individualitzada l'àrea de «filologia catalana», al costat d'altres com l'alemanya, l'espanyola, la francesa, la grega, l'anglesa, la llatina, la romànica, la basca, la gallega i la portuguesa. La conseqüència destacada per la Sentència és que «se consagra asl una denominación del àrea que desde entonces seria la aplicable a las distintas plazas exis-tentes en Facultades y Escuelas Universitarias pese a que otrora se llamaran "lengua cataL·na", "lenguay literatura cataL·nas", "lingüística valenciana"y "lenguay cultura valenciana*"» (STC 75/1997, FJ 4, paràgraf segon).

Sembla qüestionable que es valori com una dada determinant del sentit de l'equivalència entre català i vakncià el que disposi una norma reglamentària estatal. D'una banda, perquè, com és evident, la LRU no autoritzava el Govern a pronunciar-se sobre la unitat de la llengua catalana i, per tant, en aquest punt el reglamentPage 205 no podia operar com a paràmetre normatiu de les disposicions universitàries.³⁹ Per altra banda, entenem que la decisió de l'intèrpret constitucional no hauria de veure's condicionada per l'atmosfera jurídica en què es produeixen les normes que donen determinats efectes jurídics a la similitud o dissimilitud entre les diferents variants de la llengua catalana.⁴⁰ Al contrari, és precisament d'aquesta dinàmica que calia sostreure's quan està en joc l'autonomia científica de la universitat.

Quina funció resta, en el context d'aquesta argumentació, a la llibertat acadèmica? Doncs, bàsicament, la de servir com a criteri d'interpretació finalista de les disposicions universitàries qüestionades, que permet vincular-les amb les funcions universitàries de recerca i docència, i alhora destacar-ne la projecció merament interna en l'àmbit universitari. Així es desprèn de la conclusió de l'intèrpret constitucional en aquest punt:

Por lo dicho ya, elpàrrafo segundo, inciso final, del art. 7 de los Estatutos de L· Universidad de Valencià no hace sinó optar por una de las denominaciones, con un soporte de caràcter científico, acogida en una norma reglamentaria dictada por la Ad-ministración general del Estado con la correspondiente habilitarien de h Ley [...] y lo ha hecho, ademús, con una finalidad exclusivamente acadèmica, esto es, para la docència, y la investigación, en una de las dreas de conocimiento, según claramente se desprende no solo delpropio texto de ese inciso final sinó del contexto de los Estatutos por eljuego sistemàtica de una sèrie depreceptos interconectados, como son, por un lado, los art. 6.1 y el primer inciso del segundo pàrrafo del art. 7 y, por U otra, los art. 6.2 y 80, cuyo punto de mira es la "normalización de la lengua pròpia de la comunidad valenciana"

(STC 75/1997, FJ 4, paràgraf tercer).

En el paràgraf reproduït es reconeix que l'ús del terme català respon a la llibertat acadèmica de la universitat per adoptar una denominació de la llengua d'acord amb els criteris científics, que són els emprats pels membres de la comunitat acadèmica que tenen la llengua com a objecte de coneixement. I s'hi admet, a més, quePage 206 aquesta decisió ve reforçada pel compromís assumit per la institució universitària en relació amb el mandat estatutari de normalització de la llengua pròpia de la Comunitat Autònoma.⁴¹

El magistrat José GabaJdón López, que formula un vot particular de la Sentència, discrepa sobre la projecció donada a la llibertat acadèmica, en considerar que «en este concreto caso L cuestión planteada excede de su pretendido fundamento en la autonomia científica, de investigacióny cultural, reconocídas en L· LRU o L·de ehbo-ración de los pL·nes de estudio e investigación reconocidas en L· STC187/1991». A la vista del contingut de les disposicions universitàries, opina que «no se ha tratado en las sentenciós ahora impugnadas del contenido docente o investigador de los referidos acuerdos (alcance propio de la autonomia de L· universidad) ni tampoco de la organi-zación de L· misma ni de ninguna otra de las materias a las que expresamente se refiere el art. 3 de L· LRU o a las que pueda akanzar elgenérico principio de libertad acadèmica tal como se formuL· en el art. 2" de dicba ley».⁴²

Entenem que aquestes crítiques poden contemplar-se com un exemple de la mal·leabilitat del criteri de la llibertat acadèmica, que comporta un risc elevat d'arbitrarietat o decisionisme per part de l'intèrpret.⁴³ Amb tot, hem de constatar que la solució interpretativa defensada pel vot particular conduiria a la contradicció de considerar compatible amb aquell nucli essencial de l'autonomia de les universitats impedir-los actuar d'acord amb el seu criteri científic.

Un segon eix articulador del debat processal de la STC 75/1997 es referia a la configuració del paràmetre normatiu dels estatuts universitaris. La Universitat recurrent va sostenir la posició de la LRU, com a llei actualitzadora de la remissió legislativa de l'art. 27.10 de la CE, com l'únic límit legal dels estatuts universitaris; contràriament, l'Associación Alternativa Universitària defensà la subjecció de les universitats a tot el bloc de legalitat, integrat per l'Estatut d'autonomia i per la Llei de les Cons Valencianes sobre ús i ensenyament del valencià.

En realitat, però; com es desprèn dels antecedents, les posicions contraposades de les parts no expressen sinó dues maneres molc diverses, i amb un rerefons ideològic dar, d'enfocar el problema de les denominacions idiomàriques: la que pretén reduir-Page 207lo a un conflicte formal de mera contradicció entre les normes universitàries i les normes generals, resoluble mitjançant l'aplicació del principi de jerarquia; i, en un sentic divers, la que preveu la necessitat de tenir en compte la presència d'altres valors substantius, concretats en l'autonomia universitària. Com veurem tot seguit, aquestes dues concepcions tenen el seu paral·lel en l'àmbit constitucional: la primera inspira el vot particular, mentre que la darrera és l'adoptada per la Sentència.

Sembla oportú notar que el Tribunal passa per sobre el problema de la identificació de les normes que, a banda de la mateixa LRU, configuren el marc legal dels estatuts universitaris. Entrar en aquesta qüestió, que en certa mesura la jurisprudència constitucional sempre ha tractat d'evitar, no resultava imprescindible per resoldre el problema plantejat.⁴⁴ Malgrat que implícitament s'admeti que l'ordenament universitari ha de respectar les normes generals que fixen el règim lingüístic de la comunitat autònoma, la solució s'extreu de la doctrina que precisa el grau de vinculació a la llei de les normes derivades de l'autonomia, continguda fonamentalment a les STC 55/1989 i 130/1991.

El fonament jurídic tercer de la Sentència-que juntament amb el segon acull les bases argumentals de la decisió del Tribunal- reitera la doctrina sobre la naturalesa pròpia dels estatuts universitaris, que els diferencia dels reglaments executius dictats en desplegament d'una llei prèvia."5 D'acord amb aquesta, els estatuts tenen en la LRU la seva norma habilitant, però aquesta constitueix únicament un límit o marc negatiu dins el qual es desplega la potestat d'autoordenació de les universitats. Com a conseqüència d'això, els estatuts no han de seguir estrictament l'esperit o finalitat de la llei -com s'exigeix a les normes procedents de l'executiu-, circumstància que comporta un debilitament dels controls aplicables a aquest tipus de normes.

En relació amb el control de legalitat atribuït al Govern per l'art. 12 LRU, la STC 55/1989 establí que l'autonomia només és compatible amb un control de legalitat -excloent-ne la utilització de criteris d'oportunitat o de mera conveniència tècnica- i va sancionar un principi de favor übertatu, que obliga a interpretarPage 208 la legalitat de la manera més favorable a la garantia de l'autonomia, de manera que els preceptes estatutaris només poden considerar-se il·legals si contradiuen frontalment les normes que delimiten l'autonomia universitària i caldrà salvar-ne la validesa sempre que admetin una interpretació conforme a la legalitat.

Aplicant aquesta doctrina al problema examinat, l'intèrpret constitucional rebutja que existeixi una contradicció insalvable entre la denominació amb la qual s'oficialitza la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana a l'Estatut d'autonomia i la denominació acadèmica introduïda per les disposicions universitàries, en assenyalar:

«En definitiva, el acuerdo de la Junta de Gobierno de la Universidad de Valencià quefue impugnada en la via contencioso-administrativay el art. 7 de los Estatutos de la Universidad donde encuentra cobertura, vienen a establecer de consuno que L· valenciana, lengua pròpia de L· Comunidad Valenciana y, por ello, de su Universidad, podrà ser también denominada "lengua catalana", en el àmbito universitària, sin que ello contradita el Estatuto de Autonomia ni k Ley de las Cortes Valencianas mencionada al principio. La Universidad de Valencià no ha transformada la denominación del valenciano y se ha limitada a permitir que en su seno pueda ser conocido también como catalàn, en su dimensión "acadèmica", según lospropios Estatutos. No se rebasa, pues, elperítnetro de L· autonomia universitària, taly como se configura legalmente y por tanto es indudable la validez de los preceptos en tela de juicios⁴⁵ (FJ 4, paràgraf quart).

Com s'ha avançat, el magistrat José GabaJdón López tampoc no comparteix el criteri majoritari expressat per la sentència i, accoliint la ratio decidendiòt les Sentències impugnades, reclama el respecte estricte de l'art. 7.1 de l'Estatut d'autonomia, que conformaria el bloc de constitucionalitat en aquesta matèria. A partir d'una interpretació formalista, constreta per l'element gramatical, considera que al marge que la llengua de la Comunitat Valenciana pogués denominar-se indistintament valencià o català, i al marge també de les discrepàncies filològiques, històriques o sociològiques plantejades al voltant d'aquestes llengües, «esta cuestión atahe solamente al concreto hecho de que L· denominación exclusivamente atribuïda en el Estatuto de L· Comunidad Valenciana a su lengua cooficial como valenciano (incluso cuando se refiere a L· ensenanza) exige que deba atenerse a elL· cualquier regulación y también, por supuesto, el Estatuto de L· Universidad, que carece de facultades para introducir cualquier denominación que no sea L· allí establecida».⁴⁶

Tot i que la Sentència l'addueixi en darrer lloc, és la doctrina establerta per la STC 130/1991 la que s'aplica per tal de resoldre la vulneració judicial del dret fonamental denunciada en el recurs d'empara. Dictada en un supòsit del qual es destaquen les similituds amb el present,⁴⁷ en aquesta Sentència varen precisar-se els límits de la fiscalització jurisdiccional de les decisions autònomes de les universitats, tot indicant que, d'una banda, ha d'atenir-se a la configuració legal de l'auto-Page 209nomia universitària, sense introduir-hi límits no volguts pel legislador de la LRU; i, de l'altra, ha de respectar el nucli de llibertat fruit de l'autonomia que permeti adoptar la decisió que es consideri més adequada en cada cas als interessos de la pròpia Universitat. Finalment, s'advertia que «lo que le està vedado alórganojudicial es situar el control de legalidad en los confines de L oportunidad de la decisión libre-mente adoptada en ejercicio de L· autonomia, y rebasarhs, como ha sucedido en el caso que nos ocupa»,⁴⁸

En la mateixa línia, l'intèrpret constitucional afirma al final del fonament jurídic quart que el problema no se centra tant en el contingut de l'autonomia sinó en l'abast possible dels controls aplicables a les normes autònomes de la universitat. En aquest sentit, les resolucions judicials que declaren il·legal la denominació acadèmica català basant-se exclusivament en el contrast literal amb la denominació prevista a.l'Estatut d'autonomia valencià incorren, sota el seu pretès rigor legalista, en un judici d'oportunitat o, si més no, excedeixen els límits d'un control compatible amb l'autonomia. Així ho confirma el suprem intèrpret constitucional, en concloure:

Podrà discutim cuanto se quiera sobre L· pertinència de que en el seno de la Universidad de Valencià la lengua pròpia de L· Comunidad Autònoma se denomine indistintamente vdlenciano o catalàn, però, como ha quedado dicho, elto no contradice valores, hienes o intereses constitucionalmente tuteladosy no vulnera precepto legal al-guno.y ⁴⁹, conseqüent amb això, atorga l'empara sol·licitada a la Universitat de València.

@3. Consideracions finals

No es pot qüestionar que tant els antecedents com el mateix objecte de la controvèrsia conferien una inusual càrrega política al recurs d'empara resolt per la STC 75/1997. Les conseqüències de la decisió del legislador estatutari de no manifestar explícitament la identitat entre el català i el valencià -com fa, en el seu àmbit, l'Estatut balear-so es projecten sobre un sector, l'universitari, dotat d'unes connotacions particulars que comporten un esquema protector especial. Aquesta circumstància que ens preguntem, en el marc d'aquestes consideracions finals, sobre l'abast de la Sentència des del doble punt de vista de la interpretació de l'autonomia universitària i del reconeixement jurídic de la unitat de la llengua catalana.⁵⁰

Page 210

El problema que se suscitava, en termes jurídics abstractes, feia referència a: la legitimitat d'una disposició universitària que reitera una norma superior (la denominació de la llengua com a valencià a l'Estatut d'autonomia) i, a més, hi afegeix una especificació no prevista a la primera, la qual es troba, a més, mancada de cobertura directa en les competències atribuïdes explícitament a l'ens universitari per l'art. 3.2 LRU.

Com hem vist, el Tribunal Constitucional opta per un plantejament fundat en els límits inherents al control judicial de les disposicions universitàries, atès que la vulneració del dret fonamental a l'autonomia s'imputava directament als tribunals ordinaris que havien prohibit les mencions al català. Tanmateix, cal destacar les diferències que separen el supòsit analitzat del resolt per la STC 130/1991, que impliquen una extensió evident de la doctrina establerta en relació amb el cas de la modificació de l'escut de la Universitat de València, on s'adduïa la manca de prede-terminació normativa o de continguts preceptius que vinculessin la decisió del Claustre universitari.⁵¹ Sobretot si tenim en compte l'existència de la reserva estatutària establerta a l'art. 3.2 de la CE pel que fa a la fixació de les llengües oficials i pròpies de les comunitats autònomes.

D'entre totes les sentències que han seguit a la STC 26/1987, la polèmica sobre les denominacions lingüístiques es presentava com el supòsit més clar d'exercici de la llibertat acadèmica per la universitat. Segons el nostre parer, la inserció de la denominació acadèmica català en els estatuts s'hauria pogut basar més clarament en l'atribució d'operativitat directa a aquest principi dimensionador de l'autonomia constitucionalitzada, proclamat emfàticament des de la primera jurisprudència. Malgrat que la conclusió assolida no variés de l'obtinguda per la STC 75/1997, es podria objectar que l'alt Tribunal hi arribi per mitjà d'arguments -com la ratificació de l'expressió per una norma del Govern estatal o la disminució de la intensitat dels controls sobre les decisions universitàries- en certa mesura externs al nucli del problema.

Partim de la consideració que la potestat normativa reconeguda a les universitats deriva, en darrer terme, de l'art. 27.10 del text constitucional i, en conseqüència, no es requereix en cada cas una habilitació legislativa explícita, encara que en general s'encomani a la llei la delimitació del terreny en el qual es pot produir la normació universitària. Interpretada en aquest sentit, la clàusula d'obertura com-petencial de l'art. 3.2.kdt la LRU⁵² empararia una intervenció normativa en relació amb les matèries que afecten l'àmbit nuclear de l'autonomia universitària, això és,Page 211 al «desenvolupament, la transmissió i la crítica de la ciència i de la cultura» (art. I.2.a LRU), que el Tribunal Constitucional ha identificat amb el fi institucional bàsic de les universitats.⁵³

De l'anterior es pot concloure que l'adopció de la denominació acadèmica de la llengua, com a realitat cultural que és objecte d'estudi filològic i al mateix temps mitjà fonamental de creació i transmissió dels coneixements científics, s'inscriu dins el contingut essencial dimensionat al voltant de la preservació de la llibertat acadèmica, concepte que al·ludeix alsentit últim de l'autonomia universitària, com a garantia d'«elespacio de libertad inteiectualsin el cual no esposible la plena efecúvi-dad de L· junción esencial y consustancial a la institución universitària, consistente, según el art. 1.2.a de U LRU, en la crearien, desarrolb y tmnsmisión y critica de la ciència, de la técnkay de L· cultura».⁵⁴ En aquest àmbit, com assenyala correctament la Sentència, no és admissible una ingerència de les instàncies polítiques ni judicials.⁵⁵

Pels motius indicats, no pot recloure's la qüestió de les denominacions lingüístiques al que el Tribunal Suprem anomenava «l'àmbit polític juridificat», arribant a equiparar l'actuació de la universitat quan es pronuncia sobre la llengua a la d'un partit polític. Només una visió molt estreta de l'autonomia universitària impedeix reconèixer que, d'acord amb la Funció crítica de la institució reconeguda pel text constitucional i per la LRU, la Universitat pot i ha de pronunciar-se, fent ús de la seva competència científica, sobre realitats d'aital caràcter que en l'àmbit polític puguin ésser discutides.

Un segon ordre de consideracions se centren en la projecció futura de la decisió del Tribunal Constitucional. En aquest sentit, l'eficàcia de la STC 75/1997 no es pot pretendre absolutament limitada al reconeixement del dret de la Universitat de València a denominar la llengua pròpia de ia Comunitat Valenciana català en els seus actes Í disposicions normatives. En virtut del principi de vinculació dels jutges a la doctrina constitucional (art. 5.1 LOPJ), la mateixa obre la porta perquè la Universitat d'Alacant i la Universitat Jaume I de Castelló, a través de la reforma dels seus estatuts, puguin reintroduir l'expressió per denominar la llengua pròpia. De manera que no es pot oposar cap impediment jurídic, ni per part de l'executiu autonòmic ni per part dels tribunals ordinaris, a una iniciativa en tal sentit.

Amb tot, com s'encarrega de subratllar l'intèrpret constitucional en admetre que «el vaUnciano pueda ser conocido como cataldn, en su dimensión acadèmica», l'actual pronunciament se circumscriu a l'àmbit universitari i, per tant, no resol jurídicament el contenciós més extens al voltant de la denominació de la llengua catalana al País Valencià. Conflicte ubicat en els intersticis del dret i la realitatPage 212 -històrica, cultural i científica de la llengua-, de la qual s'haurien de desprendre certs límits per a les decisions polítiques plasmades jurídicament, potser en el sentit apuntat per la Sentència de defugir una interpretació nominalista de les denominacions legals.⁵⁶

La constatació precedent no autoritza a minimitzar la importància de la STC 75/1997, que salvaguarda la funció assumida històricament per les universitats com a institució crítica i factor d'integració cultural, davant l'intent d'obligar-les a sancionar la ruptura de la unitat de la llengua catalana. Per aquest motiu, entenem que és necessari celebrar l'aportació a la racionalitat que representa el pronunciament al qual hem dedicat aquestes pàgines.⁵⁷

-------------------------------

Recordarem que el precepte, que «reconeix l'autonomia de les universitats, en la forma que la llei estableixi», rebé aquesta configuració dins la STC 26/1987, dictada en el recurs d'inconstitucio-nalitat contra la Llei orgànica 11/1983, de 25 d'agost, de reforma universitària, que va desestimar la categorització com a garantia institucional adduint diversos arguments de tipus gramatical, històric, sistemàtic i teleològic. Malgrat les crítiques suscitades per la solució jurisprudència! (vegeu les opinions dissidents dels magistrats F. Rubio Llorente i Díeï-Picazo en els vots particulars a la Sentència) i la intensa discussió doctrinal que provocà (per a una síntesi de la qual fem remissió a Tar-dío Pato, J. A., Elderecho de las universida/L·ipúblicas espanoL·s, PPU, Barcelona, 1994, pàg. 1216-1237), es troba avui pacíficament acceptada l'extensió a l'art. 27-10 CE de la protecció del recurs d'empara, possibilitar que han utilitzat diverses universitats (STC 55/1989, 187/1991, 156/1994, 179/1996).

Aquests pronunciaments es recullen dins la crònica jurisprudencial de la Revista de Llengua i Dret, núm. 16, de 1991, pàg. 3! 8-319, pel que faa la Universitat d'Alacant, i núm. 20 i 21, de 1993, pàg. 222-232 i 168-169, respectivament, quant a la Universitat de València.

Per a una anàlisi en clau històrica de les discussions sobre el nom de la llengua parlada a València, així com de les causes de la resistència a donar-li la denominació científica català per la qual és coneguda internacionalment, pot consultar-se el llibre de Sanchis Guarner, M., La llengua deh valencians, Eliseu Climent ed., 8a edic, València, 1983.

Pel que fa al nom de la comunitat autònoma, s'oposaren els partidaris del terme Regne de València (present en els projectes de d'UCD i AP) i els defensors del terme País Valencià (proposat per socialistes i comunistes i que recollien la pràctica totalitat de textos anteriors). Ambdues denominacions simbolitzaven, segons Martínez Sospedra, concepcions divergents de la societat valenciana i de l'autonomia de la qual es pretenia dotar: davant l'arcaisme i la visió autonomista estreta inherent a la primera, la segona es vinculava a una concepció progressista i connotava ia pertinença del Pals a una comunitat més àmplia (cultural o política, segons els moments, els autors o els casos). La denominació fina) de Comunitat Valenciana és fruir d'una solució transaccional adoptada in extremis a la Comissió Constitucional del Congrés, Sobre el tema, vid. Martínez Sospedra, M., Derecho autonòmica valenciana, Publicacions de la Generalitat Valenciana, València, 1985, pàg. 48-50.

Durant el procés estatuent, la discussió s'establí principalment entre els qui defensaven utilitzar només el terme valencià, com a denominació de la varietat dialectal del català del País Valencià (la consagració d'aquest terme, present en tots els projectes d'estatuts del període republicà, implicava descartar la denominació català, inclosa en els precedents estatutaris més recents, com l'art, 14 de l'Estatut d'Elx, o lart, 6 de l'Avantprojecte d'Estatut del País Valencià, i els qui, a més, pretenien remarcar-ne el caràcter d'idioma, amb la finalitat de fracturar la unitat lingüística amb el català, reconeguda inequívocament en l'àmbit científic i acadèmic (a més de per les universitats, també per l'Institut d'Estudis Catalans i la Real Acadèmia de L· Lengua Espanola). Sobre les motivacions d'aquests darrers, el senyor Bono Martínez ja palesava en la discussió a la Comissió Constitucional del Congrés que semblen més decidits a reduir el «àmbito cultural del valenciana para así, de alguna forma, mackacar mejor el valenciana», que no pas s potenciar-lo (Diari de Sessions del Congrés de Diputats, de 29 de desembre 1981, núm. 57, pàg. 2752). El pacte dels partits majoritaris (UCD-PSOE) a l'entorn de la fórmula adoptada finalment es dedueix del rebuig de totes les esmenes presentades al segon informe de la Ponència, que ja recollia l'actual redacció. Vid, el comentari de l'art. 7.1 d'Asensi Sabater, j., dins Martín Mateo, R., Comentaria; al Estatuto de Autonomia deia Comunidad Autònoma Valenciana, Madrid, MAP-IEAL, 1985, pàg. 73.

El concepte de comunitat universitària, recollit a l'art. 4 de la LRU, enclou els estudiants, professors i personal d'administració i serveis que realitzen les seves funcions pròpies en el si d'una universitat. La disposició transitòria segona de la LRU (paràgrafs primer i tercer) contenia previsions específiques sobre la convocatòria del Claustre constituent en els primers estatuts posteriors a l'entrada en vigor de la llei.

Aquesta caracterització, que la Constitució aplica solament als estatuts de les comunitats autònomes (art. 147.1), pot estendre's als estatuts universitaris, que responen igualment al concepte de normes d'autoorganització reguladores de tot allò referent als òrgans, composició i funcionament de la universitat. Vid. T. R. Fernandez-Rodríguez, «La autonomia y su incidència en la vertebración del ordenamiento jurídico», a La Constitucièn Espanola y las fuentes del Derecho, vol. II, Instituto de Estudiós Fiscales, 1979. pàg. 830-832.

La potestat estatutària de les universitats, reconeguda a l'art. 32, apartat a de la LRU, es desplega necessàriament sobre la resta d'àmbits recollits pels apartats èajdel mateix precepte (amb l'única excepció de les normes de permanència dels estudiants que s'estableixen per un reglament universitari aprovat pel Consell Social). Com veurem, el Tribunal Constitucional ha identificat el contingut essencial de l'autonomia amb les facultats enumerades en aquest precepte. A més, el contingut obligatori dels estatuts s'integra pel conjunt d'aspectes previstos explícitament en d'altres preceptes de la mateixa llei (art. 8.4, 13, 18.2, 27.4, 33.3, 35.3, 50, erc).

L'admissibilitat d'un contingut addicional dels estatuts es deriva del darrer apartat de l'art. 3.2 LRU, que atribueix a les universitats «qualsevol altra competència necessària per al compliment de les funcions assenyalades a l'art. 1» [lletra i). El precepte citat fa referència al desenvolupament, transmissió i crítica de la ciència, la tècnica i la cultura; la preparació per a l'exercici d'activitats professionals; el suport al desenvolupament cultural, econòmic i social, i l'extensió universitària (art. 1 LRU), També la jurisprudència constitucional s'ha referit a l'existència d'un contingut normal de la potestat d'autonormació en la qual es concreta l'autonomia, que ve definit residualment respecte de les potestats concretes enumerades a l'art. 3.2 LRU (STC 130/1991, de 6 de juny). En el pla doctrinal, s'ha presentar com una conseqüència directa de l'autonomia l'admissibilitat d'un contingut eventual dels estatuts universitaris. Vid. De Tura, A., L'autonomia delle uniuersità statali, Cedam, Pàdua, 1993, pàg. 74.

Sobre els conceptes de llengua oficial i llengua pròpia en els ordenaments constitucional i estatutari, vid. Miliani Massana, A., «Ordenament lingüístic), a Comentaris sobre l'Estatut d'autonomia de Catalunya, vol. I, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona, 1988, pàg. 171-190; i Vernet i Llobet, J., Normalització lingüística i accés a la funció pública. Fundació Jaume Callis, Barcelona, 1992, pàg. 21-45.

Per a un comentari de les disposicions estatutàries en matèria lingüística de les universitats radicades en comunitats autònomes bilingües, vid. Expósito Gómez, E., «Els professors universitaris, la llibertat de càtedra i l'ús de les llengües pròpies», Revista de Llengua i Dret, núm. 23, pàg. 129-170.

Sobre la possibilitat que els estatuts regulin aquesta matèria es pronuncià la STC 130/1991, relativa a la decisió del Claustre de ta Universitat de València sobre modificació de l'escut de la Universitat per la qual s'hi suprimia la imatge de la Verge de h Sapiència. L'intèrpret constitucional no fa qüestió de la competència universitària i es limita a indicar com a fonamentació «k que muy poderosa-menú se desprende de la naturaleza de las cosas», a més de notar que la majoria d'universitats han exercit la seva potestat d'autonormació en aquest àmbit, de manera que no sembla discutible la capacitat de les universitats per adoptar els seus símbols de representació i identificació (FJ 3, paràgraf segon).

El fenomen no ha passat desapercebut a la doctrina italiana, que l'explica per la consciència, per part de la comunitat universitària, que mes enllà de l'actuació legislativa d'aquests principis, és directament de la Constitució que deriva el fonament de la seva autonomia, la qual només té sentit si es vincula als valors de llibertar i pluralisme. Cfr. Rosselli, O., «Le fonti normative delle università (una prima ricognízioneK dins U. de Siervo, Osservatoriosullefonti, Torí, Giappichelli, 1996, pàg. 293-294.

Així, l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana, a diferència d'altres, com el de Catalunya o el de les Illes Balears, no recollia la qualificació de la llengua territorial com a llengua pròpia, la qual cosa no ha impedit que algunes universitats especifiquin el caràcter propi del valencià (cal dir, però, que el terme ja apareix a l'art. 1 de la Llei 4/1983, de 23 de novembre, d'ús i ensenyament del valencià). Del caràcter propi de la llengua pot derivar-se la seva consideració com a llengua prioritària de comunicació (cfr, Vernet i Llobet, j., Normalització lingüística, op. cit., pàg. 45) o d'ús preferent per les administracions radicades en el territori de la comunitat autònoma, dins els límits que puguin derivar-se de la Constitució (Milian i Massana, A., «Ordenament lingüístic», op. cit., pàg. 189). Amb tot, alguns autors neguen que es pugui predicar una eficàcia jurídica pròpia del concepte; així Rubio Llorente, F., «Dictamen acerca de la constitucionalidad de determinados precepros de la Ley 7/1983, del Parlamento de Catalufu, sobre normalización lingüística», a La lengua de enstnanza en la legiskciòn de Catalunya, Institut d'Estudis Autonòmics, Barcelona, 1994, pàg. 658.

L'art. 3.2 CE no remet als estatuts d'autonomia la mera declaració d'oficialitat de les llengües territorials, preceptiva des de la Constitució, sinó que li encomana la regulació dels efectes que es desprenen d'aquesta declaració. Cfr. Miliani Massana, A., «Les llengües espanyoles diferents de la llengua castellana als Estatuts d'Autonomia», Revista de Llengua i Dret, núm. 1, 1983, especialment pàg. 79-82. Pel que fa al caràcter d'aquest contingut estatutari, que se situa fora de l'art. 147.2 CE, entenem que es tracta igualment d'un contingut necessari, per bé que únicament en els territoris autonòmics on existeix una llengua pròpia diferent del Castella, en contra de l'opinió de César Aguado, qui ho considera un contingut facultatiu dels estatuts. Vid. Aguado Renedo, C, El estatuto de autonomiay su posición en el ordenamiento jurídica, Madrid, Centro de Estudiós Constitucionales, 1996, pàg. 345.

En canvi, no l'acull la Universitat Politècnica de València, que només dedica a la regulació dels aspectes lingüístics l'art. 5 dels estatuts, on es llegeix: «Són llengües oficials de la Universitat Politècnica de València les que ho són a la Comunitat Valenciana» (Decret 145/1985, de 20 de setembre, DOGV núm. 291, de 30 de setembre, i 295, de 14 d'octubre de 1985). Per alrra banda, la Universitat Miguel Hernandei de nova creació d'Elx encara no ha conclòs el seu procés estament.

Estatuts aprovats pel Decret 107/1985, de 22 de juliol (DOGV núm. 319, de 16 de desembre de 1985).

El precepte determina: «La Universitat de València disposa d'autonomia docent, investigadora, administrativa i financera, d'acord amb l'establert a les lleis vigents i en la forma en què des-evolupen els presents estatuts». Estatuts aprovats pel Decret 172/1985, de 28 d'octubre (DOGV núm. 319, de 16 de desembre de 1985).

Els estatuts són aprovats pel Decret 5/1997, de 28 de gener (DOGV núm. 2922, de 4 de febrer), en el qual desapareix, com explicarem més endavant, la denominació acadèmica de la llengua catalana.

Pel que fa a la Universitat d'Alacant, el Decret 107/1985, de 22 de juliol, pel qual s'aprovaven els estatuts, fou impugnat globalment pel partit polític Unió Valenciana argüint irregularitats centrades en et procés d'aprovació dels estatuts, La Sentència de l'Audiència Territorial de València de 24 de desembre de 1987, que acollia el primer recurs i anul·lava els estatuts, va ser revocada per la Sentència de 4 de maig del Tribunal Suprem, dictada en el recurs d'apel·lació plantejat pel Consell de la Generalitat Valenciana. Aquesta es pronuncià sobre l'únic punt substantiu no resolt per la primera Sentència, la legalitat de l'incís «acadèmicament català» de l'art. 2.bdeh estatuts, declarant-lo nul de ple dret.

L'executiu valencià, en la fase de control previ dels estatuts, advertí un defecte de legalitat en les denominacions País Valencià-que s'utilitzava per a descriure l'entorn històric, social i econòmic en el qual es troba immersa ta universitat-, i català, referida a la llengua pròpia. Els estatuts foren retornats al Claustre constituent, que decidí mantenir les expressions contingudes en el text inicial després d'estudiar jurídicament la qüestió. En resposta a aquesta actitud, i emparant-se en les sentències contràries dictades en els casos de València i Alacant i en un dictamen facultatiu sol·licitat al Consell d'Estat, en el qual s'aconsellava seguir el criteri sostingut per la jurisprudència del Tribunal Suprem, el Govern autonòmic va suprimir directament totes dues expressions en aprovar els estatuts. Cal asssenyalar que les STC 55/1989 i 106/1990 han confirmar la possibilitat que l'executiu modifiqui directament els punts dels estatuts considerats il·legals, aspecte no precisat a l'art. 12 de la LRU, en contra de la tesi doctrinal que excloïa aital actuació en aquells aspectes directament incardinats en la voluntat constituent de la universitat. Vid. Alegre Àvila, J, M., «En torno al concepto de autonomia universitària (A propósito de algunos caracteres del régimen universitario espajïol. En especial, sus implicaciones funcionariales)». Revista Espanola de Derecko Administrativo, núm. 51. 1986, especialment pàg. 381-382.

Aital circumstància resta parcialment confosa a la interlocutòria del Tribunal Constitucional de 18 d'octubre de 1993 (sala segona), resolutòria de la demanda de suspensió plantejada per la Universitat de València en formular el recurs d'empara, en la qual es considerà salvada la vigència de la norma estatutària, sense necessitat de decretar la suspensió de les sentències impugnades. Malgrat això, dins la Sentència posterior, el Tribunal ja parteix clarament de la connexió necessària entre l'acord universitari i l'art. 7 dels estatuts.

El Tribunal Suprem considerà que els arguments de la Universitat apel·lant foren «contestades seria y contundentemente por L· sentencia impugnada, con unos razonamientos impecables y atinados, que son màs que sufirientes para justificar, por mera remisión a ellos, L confirmarien de esa sentencia. Salo porque U Universidad de Valencià insiste en sui argumentos habremos de contestaries nosotros debidamente, aunque ello sígnifique repetir en sitstancia lo queya dijo L· SaL· de Valencià» (fonament jurídic segon).

Per a un comentari crític del pronunciament del Tribunal Suprem, vegeu els dos articles publicats per Vicent Franch sota el títol «Els paranys legals d'una sentència estrambòtica», a la revista Ei Temps, el desembre de 1992.

E! Tribunal Suprem admet de bon principi el rerefons polític del problema: «El fondo del asunto no es acadèmica o lingüística, y esta bien L· saben las partes enfrentadas en este recurso. Et fondo del asunto es política, y hay que comenzar por reconocerlo para no perdernos en eufemismes inútiles. El fondo del asunto constituye una manifestación de un grave desacuerdo que existe desde hace anas en la Sociedad valenciana. En cuanto confiicto político, es inviable para ser llevada ante Jueces y Tribunales, salvo en aquellas manifestariones (como la de la lengua) que han sido asumidasy resueltaspor el Derecho» (Sen tèn-cia de 20 de novembre de 1992, FJ 9).

El Tribunal Suprem assenyala sobre això: «Desde luego que la lengua tiene otras dimensiones, ademàs de la científica y acadèmica; tiene una cL·ra dimensiàn política (es un crisol de historia, tradició-ties, artey sentimientos que expresa Lis aspiraciones de un pueblo) que, en cuanto asumida por el Derecho, adquiere valor jurídica» (Senrència de 20 de novembre de 1992, FJ 12).

STS de 20 de novembre de 1992, FJ 14. La conclusió assolida en aquest punt apunta: 'En efecto, desde un punto de vista histórico o UngüL·lico o acadèmica la lengua valenciana derivarà o no deia lengua catalana, o ambas seran o no una misma lengua, o seran o no itnguas diferrntes, y serà por ello correcte o no usar ambas denominaciones coma sinónimas, però desde un punto de vista jurídica ya no hay duda alguna, porque el ordenamienso jurídica ha adoptada una solución, que ha de ser respetaíL·

9).

[28] Sobre les limitacions d'aquest mètode interpretatiu, constatades per la generalitat de la doctrina, vid. Alonso Gatcía, E., La interpretacién de la Constitttción, Centro de Estudiós Constiruciona-les, 1984, pàg. 115 i seg.; Larenz, K., Metodologia de la ciència del Derechu, Ariel, Barcelona, 1994, pàg. 316 i seg.

[29] Sentència del Tribunal Suprem de 20 de novembre de 1992, FJ 9.

[30] Segons el Tribunal Suprem, a partir de la redacció literal de la norma continguda a l'art. I.h dels estatuts de la Universitat d'Alacant «no se puede tener L· absoluta certeza de que en ta misma se pretenda únicamente potenciar el Idioma Valenciana, en cumplimiento de lo dispuesto en el apartado 7, del articulo 7, del Estatuto de A utonomía de la Comunidad Valenciana, o si también se tiende a potenciar et conocimiento y uso del 'cataL·'n 'al que considera acadimicamente igual o sinónimo de aquél introdu-ciende con ello una calificacién o definicién de la similitud de ambas lenguas o idiomas que han de convivir junta al 'castellana 'en el àmbito respectiva de cada Comunidad Autònoma, con arreglo a lo dispuesto en la Constitucióny en cada una desús Estatutos -'vaknciano'cnL·de Valenciày 'çatalàn'en la de Cataluna-, pera sin que sea jurídicamente posible itnponer el conocimiento y uso de la Lengua o Idioma catalàn fuera del àmbito territorial de L· Comunidad de Cataluna a través de normas indirectas, cual seria el mentado articulo 2.b) del Estatuto de L· Universidad de Alicante, aiando para elh seria menester una disposición general de rango superiorproducida por el Órgano competente» (Sentència de 4 de maig de 1990, FJ 5).

[31] Corn recull la Sentència, en el recurs d'apel·lació la Universitat al·legà que «la denominarien de L· lengua hablada en la Comunidad VaL·nciana (valenciana o cataLín) es algo que corretponde al patrimonio científica du la Universidad, en el cual bs Tribunales nopueden entrar sin viohr la autonomia universitària; U lengua (se dice) no tiene, como cuestión filològica, orra dimensión que la científica y acadèmica».

[32] A banda de remetre a les cites ulteriors per als aspectes puntuals d'aquest debat doctrinal, destacarem l'elaborada reinterpretació de López-Jurado Escribano, F., La autonomia de las Universi-datUs como derecbo fvrutamerttal; La construcció» del Tribunal Constitucional, Civicas, Madrid, 1991.

[33] El context d'aquest pronunciament (STC 26/1987, FJ 902, paràgraf segon) estava constituït per l'enjudiciamenr dels art. 39 i 47.3 de la LRU, que atribuïen certes decisions referents a les plantilles de professorat universitari ai Consell Social, òrgan de participació social on es reserva a la comunitat universitària una representació minoritària (art. 14 LRU). L'atribució subjectiva del dret ha estat un dels temes més discutits per la doctrina: vid, entre d'altres, Sdnchez Blanco, À., «El derecho fundamental a la autonomia universitària», Revista Vascade Administrarien Pública, núm. 22, 1988, pàg. 155-168, autor que reorienta significativament els seus plantejaments crítics a «Derechos indivíduales e intereses colectivos en el dmbito de la ensenanza», XII Jornadas de Estudio. L·s derechos fitndamentalesy libertadespúblicas (I), Dirección General del Servicio Jurídico del Estado. Secretaria Genera] Tècnica. Servicio de Publicaciones, vol. 11, Madrid, 1992, pàg. 1325-1333. La tesi del Tribunal Constitucional és justificada per Leguina Villa, J., «La autonomia universitària en la jurisprudència del Tribunal Constitucional», a Estudiós sobre la Constitu-ción EspanoL·. Homenaje alprofesar Eduardo García de Entenia, tom II, Civitas, Madrid, 1991, pàg. 1199-1211, el qual parla d'una hipòstasi entre la universitat i el seu element personal essencial o insubstituïble. Aquesta visió subjectivista és compartida per bona part de la doctrina italiana: vid., per a tots, Paladin, L., «Stato e prospettive dell'autonomia universitària», a Nuovedimensioni neidiríttidi libertà. Scritti in onore di P. Barile, CEDAM, Pàdua, 1990, pàg. 460-478.

[34] L'oportunitat per clarificar aquest aspecte l'oferí la STC 217/1992, d'l de desembre, dins la qual es discutia l'atribució de les facultats examinadores i d'elaboració de programes docents al profes-sor-titular de la llibertat de càtedra o bé als departaments, en tant que òrgans col·legiats que exerceixen les funcions pròpies de l'autonomia. Vid, els comentaris de B. Lozano, «La libertad de càtedra en la ensefianza pública superior {A propósito de la STC 217/1992, de 1 de diciembre)», Revista de Administración Pública, núm. 131 (maig-agost), 1993, pàg. 191-217, i Gallego Anabitarte, A., Dere-chos fundamentales y garantias institucionaUs: anàlisis y doctrina jurisprudència! (derecho a la educarien; autonomia local; opinión pública), Civitas, Madrid, 1994, pàg. 130-132. La recent STC 179/1996, de 12 de novembre, ratifica la diversitat d'àmbits protegits per ambdós preceptes: «los derechos de L·s art. 20.1.c) y 27.10 de L· Constiturión, lejos de autoexcluirse se complementari de un modo redproco. El derecho a la autonomia universitària garantiza un espacio de libertad para L· organización de la ensenan-za universitària frente a injerencias externas, mientras que la libertad de càtedra apodera a cada docente para disfrutar de un espacio intelectuat propio y resistente a presiones ideolégicas, que le faculta para explicar, seguit tu criterio científica y personal, los contenidos de aquella* ensenanzos que la Universidad asigna, disciplina y ordena* (Fj 6, paràgraf primer).

[35] Aquesta referència del preàmbul s'emmarca en l'exposició dels principis inspiradors de la redistribució de competències en matèria d'ensenyament superior i recerca entre l'Estat, les comunitats autònomes i les mateixes universitats, exigida pel text constitucional. J. M. Souvirón ha assenyalat la vinculació entre l'elecció d'aquest concepte com a límit de l'autonomia i l'orientació prevalente-ment reformista de! legislador estatal. Vid. Souvirón Morenilla, J.M, La UniversidadespanoL·. Claves de su definirieny regimen jurídico institurional, Universitat de Valladolid, Secretariat de Publicacions, Valladolid, 1988, pàg. 143-149. Ja abans que la LRU recollís el concepte, Joan Prats advertia que una autonomia concebuda exclusivament en funció de la llibertat acadèmica

[36] STC 26/1987, de 27 de febrer, FJ 4.a, paràgraf serè: i rambé la STC L 87/1991, de 3 d'octubre, FJ 3, paràgraf segon.

[37] El Tribunal Constitucional ja se serveix d'aquest criteri dins la STC 26/1987, on s'indica que «en el articulo 3.2 de L· LRU se enumeran Lis potestades que comprende [el contenido esendal} y que, en tirminos generales, coinciden con las habitualmente asignadas a L· autonomia universitària» [FJ 4.a, paràgraf setè]. No obstant això, és la STC 106/1990 (FJ 3 i 4) la que explicita el sentir de l'art. 3.2 LRU com a paràmetre de constitucionalitat de l'autonomia, posteriorment aplicat per les STC 187/1991 {FJ 3) i 156/1994 (FJ 2).

[38] En efecte, després de la STC 26/1987, on s'adduïa la llibertat acadèmica de la comunitat universitària per declarar inconstitucional l'atribució de determinades «matèries de naturalesa acadèmica» al Consell Social, en cap altre dels supòsits sotmesos al Tribunal Constitucional aquest òrgan no ha apreciat directament una vulneració de la llibertat acadèmica de ta universitat. La poca operati-vitat del concepte per garantir l'autonomia organitzativa de les universitats ha estat advertida per Lozano, B., La libertad de càtedra. Marcial Pons, Madrid, 1995. pàg. 135-137.

[39] Per l'efecte de la reserva de llei continguda a l'art. 27.10 CE la intervenció del reglament en els àmbits propis de l'autonomia universitària respon a condicions molt restrictives: dictar-se a partir d'una habilitació expressa de la LRU i limitar-se al desenvolupament directe de les seves previsions. Vid. Souvirón Morenilla, J. M., La Utiiversidad espanoh, op. rít., pàg. 213. Malgrat això, la línia interpretativa mantinguda per la jurisprudència ha deixat un espai considerable a la intervenció reglamentària del Govern en aquest terreny, limitadora per definició del marge de decisió propi de la universitat [vid. especialment les STC 26/1987 (FJ 7.a i 156/1994, en relació amb la configuració dels departaments universitaris].

[40] Sobretot si tenim en compte la trajectòria erràtica de la normativa estatal pel que fa a l'equiparació o la distinció entre el català i el valencià. A tall d'exemple, vegeu: Ordre de 21 d'octubre de 1988, per la qual s'equiparen, a l'efecte dels concursos de trasllat, les places de professor de ltengua i literatura catalana i valenciana de l'ensenyament secundari i formació professional del Principat, el País Valencià i les Illes Balears (BOE núm. 257, de 26 d'octubre, ratificada per les ordres de 13 d'octubre de 1992, BOE núm. 258, de 27 d'octubre, i de 13 d'octubre de 1994, BOE núm. 257, de 17 d'octubre); Resolució de 6 de febrer de 1989, sobre proves d'accés a l'escola de formació de policies nacionals, on únicament s'esmenta el català, al costat de l'eusquera i el gallec, com a llengua que pot ésser objecte d'exercicis lingüístics voluntaris (BOE núm. 39, de 15 de febrer); Reial decret 47/1992, de 24 de gener, que fixa els continguts obligatoris dels ensenyamenrs de gallec, eusquera i català a les escoles oficials d'idiomes, que provoca el Decret 48/1993, de 5 d'abril, del Govern valencià, pel qual es reprodueix el reglament estatal substituint el títol de català pel de valencià; reforma constitucional que afectava l'art. 13.2 (BOE de 27 d'agost de 1992), publicada en llengua catalana i valenciana.

[41] Els preceptes estatutaris invocats per la Sentència estableixen: «És objectin fonamental de la Universitat de València l'assolir l'ús normalizat de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, això és, el desenvolupament de totes les funcions sociolingüístiques d'una llengua de cultura moderna» (art. 6.2 dels estatuts). D'acord amb aquest objectiu, l'art. 80 estableix el Servei de Normalització Lingüística de la Universitat, al qual s'encomanen les funcions de: realitzar les tasques necessàries de traducció, correcció i extensió del coneixement de la llengua pròpia (apartat a); organitzar i dur a terme activitats docents de capacitació, perfeccionament i reciclatge per a postgraduats i per al personal de la Universitat de València (apartat i>); i planificar i realitzar campanyes destinades a incrementar l'ús d'aquesta llengua en tots els àmbits i activitats de la Universitat de València (apartat c).

[42] Punt 2, paràgrafs primer i segon del vot particular.

[43] Erectes que són el fruit de la combinació d'elements subjectius -referents a la llibertat de càtedra del professor- i objectius -vinculació amb les funcions universitàries bàsiques de recerca i docència-, inherents al criteri de la llibertar acadèmica, com assenyala López-Jurado Escribano, F., La autonomia de las Univenidades, op. cit., pàg. 138.

[44] A la STC 26/1987 (FJ 8), en resposta a la impugnació pel Govern basc de l'art. 12.1 de la LRU, que solament refereix el control de legalitat previ dels estatuts al que disposa la LRU, l'intèrpret constitucional afirmà que dins la remissió legal es troba comprès i'art. 6, que determina: «Las Univer-sidaaes se regiran por L·presente Ley, por las normas que dicten elEstadoylas Camunidades Autónomas en el ijtrcicio de sus respectivas competència* y por stis Estatutos.» Nogensmenys, la qüestió de la identificació de tes normes que, més enllà de la LRU, configuren el paràmetre normatiu dels estatuts i de la resta de normes universitàries no té una resposta fàcil, en la mesura que pressuposa definir la posició de les universitats públiques -determinada pel principi d'autonomia- en el conjunt del sistema de les administracions públiques (sobre el tema, vid. Tardío Pato, J. A., El derecho de las universidades, op. cit., pàg. 806 i seg). Entenem que el dubte no es planteja, tanmateix, en relació amb l'Estatut d'autonomia de la comunitat autònoma, norma general Cjue regeix per a totes les esferes administratives, com afirma també Chaves García, J. R., «Posición y valor de los Estatutos de las Universidades en el ordenamiento jurídico», a Actiialidad Administrativa, núm. 25 (juny 1991, pàg. 322.

[45] En aquest punt, la doctrina constitucional reprodueix literalment l'establerta pel Consell d'Estat en diversos dictàmens en els quals es qualifiquen els estatuts universitaris com a «reglaments autònoms» (vid., per exemple, Dictamen 47.784, de 16 de maig de 1985, sobre el projecte d'estatuts de la Univesitat de Salamanca). Notem, però, que aquesta discutible qualificació, que recollia la STC 55/1989, desapareix del raonament de la STC 75/1997.

[46] Punt tres, paràgraf tercer del vot particular.

[47] Vid. la nota núm. 11. La resolució del Tribunal Constitucional va consistir en l'anul·lació de les sentències que declaraven il·legal l'acord del Claustre de modificació de l'escut universitari adduint la manca de justa causa fonamentada en la llibertat acadèmica, al costat de certs defectes formals observats en la tramitació de la proposta de modificació, considerats insuficients per la sentència per fonamentar una ingerència judicial en ta decisió adoptada per la Universitat.

[48] STC 130/1991. FJ 8, infine.

[49] STC 75/1997, FJ 4, paràgraf cinquè.

[50] La denominació s'inclou a l'art. 3 de l'Estatut d'autonomia per a les Illes Balears (aprovat per la Llei orgànica 2/1983, de 25 de febrer), que disposa: «La llengua catalana, pròpia de les illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d'idioma oficial.» Tot i que el tema del nom de la llengua també provocà polèmica durant el procés d'elaboració de l'Estatut, el mapa polític (a favor del terme llengua catalana es pronunciaren UCD, PSOE, PCIB i PSMM; mentre que solament AP defensà en totes les instàncies del Congrés i del Senat l'expressió llengua balear) va permetre, en aquest cas, que racionalitat política i racionalitat científica s'acordessin en la denominció de la llengua oficial. Vid Petrus Quintana, J. M., El Estatuto de autonomia para las L·las BaUarcs. Anàlisis jurídica y sistemàtica, Civitas, Madrid, 1984, pàg. 73-75.

[51] STC 130/1991, Fj 5, paràgrafs sisè i setè. El tema afectat aquí era la preservació d'un àmbit de lliure discrecional i tac de les universitats en els sectors mancats d'una regulació jurídica objectiva, en els quals les decisions s'adopten conforme a criteris d'oportunitat o conveniència valorats i decidies sense cap altre condicionament pels universitaris. Es parlava, en el sentit indicat, d'«opcionei de natii-raleza primària oprevalentementepolítica» adoptades en exercici de l'autonomia universitària, principi que es connectava amb els valors superiors de llibertat i pluralisme proclamats a l'articte primer del text constitucional. Per tant, la llibertat acadèmica no es veia directament afectada en aquest supòsit.

[52] El precepte operaria així com una habilitació legal implícita a favor de les universitats, que es tradueix en una presumpció d'actuació en exercici legítim de l'autonomia, Fins i tot en àmbits sobre els quals es projecti una reserva de llei. Una interpretació similar, l'ha sostinguda en relació amb l'espai configurat pels assumptes propis dels ens locals Parejo Alfonso, L, Derecho basico de la ad-ministración local, Ariel, Barcelona, 1988, pàg. 124.

[53] Sobre el fi bàsic de la institució universitària fem remissió al text clàssic d'Ortega y Gassei, J., xMisión de la Universidad», recollit a Obras Compíetas, tom IV, pàg. 313-353.

[54] STC 187/1991, de 3 d'octubre, FJ 3, paràgraf segon.

[55] Un problema similar s'ha suscitat al voltant cie la Sentència de 4 de maig de 1995 del Tribunal Superior de Justícia de Galícia, per la qual s'anul·la el precepte dels estatuts de U Universitat de Vigo (art. 254), que es pronunciava sobre les normes gràfiques de la llengua gallega utilitzables en el marc d'aquesta Universitat, per no adequar-se estrictament a la normativa de la Comunitat Autònoma sobre la matèria. Un comentari de la Sentència a Santamaría Conde, J. J., «Juíies com lei, grama-ticos sem norma», Revista de Llengua i Dret, núm. 20, pàg. 81-86.

[56] Una crítica de les interpretacions nominalistes de la veu valencià, en el marc d'una anàlisi més global del tema subjacent a la sentència comentada, pot llegir-se Alcaraz Ramos, M., «Problemes jurídics al voltant de la denominació de la llengua pròpia en l'Estatut d'autonomia valencià», Revista de Llengua i Dret, núm. 26, 1996, pàg. 79.

[57] La fe alguns anys, en relació amb el mateix problema de fons, Joan Fuster escrivia les paraules següents: «Unes i altres, segons sembla, comencen a dir ara que convindria 'despoliritzar' el problema de la llengua. O el de les llengües, en plural, si hem de ser més exactes. Bé. Jo no estic massa segur que, en el món que vivim, puga haver cap problema despolitictable, perquè tots els 'problemes' -els col·lectius, és clar, i no pocs dels privats- sempre tenen connotacions polítiques inevitables. (Què no és política en reaJitat? Siga com siga, no estaria gens malament, que en la qüestió idiomàtica al País Valencià, es produís per fi la temptativa, ja que no de 'resoldre-la', almenys de 'racionalitzar-la'.» Fuster, j., «Llengua i política», a Escrits sobre la llengua, Barcelona, Pirene, 1994, pàg. 106.