Ressenya de les principals sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
| Autor | Víctor Esquirol Jiménez |
| Cargo | Notari del Masnou |
| Páginas | 126-132 |
Page 126
INEFICÀCIA D’INSTITUCIÓ D’HEREU PER SEPARACIÓ DE FET
Sota el règim del Codi de Successions, la separació de fet amb cessament de la convivència durant més de tres anys presumeix la revocació de la disposició ordenada a favor del cònjuge del testador.
Sentència núm. 1/ 2012, de 5 de gener. (Ponent: Maria Eugènia Alegret Burgués)
Resum: El causant, mort el febrer de 2005, de nacionalitat espanyola i veïnatge civil català, havia atorgat testament a Irlanda i havia nomenat hereva la seva esposa, de qui es va separar de fet posteriorment, i va morir sense modificar el testament. La separació de fet va tenir una durada superior als tres anys, durant els quals l’esposa i els fills comuns del matrimoni van residir a Irlanda i el causant, a Catalunya, on va formar una parella de fet amb qui va tenir dos fills. Tant en primera com en segona instància, es va disposar la revocació del testament a l’empara de l’art. 132 CS, que presumeix aquesta revocació en cas de separació de fet amb ruptura de la unitat familiar per alguna de les causes que permeten la separació judicial o el divorci, presumpció que no s’ha desvirtuat en cap de les dues instàncies.
El TSJC confirma la Sentència de l’Audiència pels mateixos motius adduïts en aquesta, ja que l’art. 132 CS concorda amb l’art. 82.6 CC, vigent en el moment de l’obertura de la successió, que qualificava com a causa de la separació judicial el cessament efectiu de la convivència conjugal durant el termini de tres anys. La Sentència destaca la previsió del legislador català dels anys noranta d’estendre la revocació basant-se en la hipotètica voluntat del testador en el supòsit de la separació de fet en deter-minades condicions, la qual cosa no constava en la Compilació de Dret Civil de Catalunya ni consta actualment en el Codi Civil espanyol, «calant la fragilitat cada cop més acusada de la institució matrimonial, a la vegada que constatava, en la realitat social, la freqüència d’oblits i descuits, en cas de ruptura del matrimoni, de la modificació de testaments».
Comentari: És força sorprenent que un cas tan clar com aquest no només hagi iniciat la via judicial, sinó que, a més a més, hagi hagut d’arribar fins al TSJC. No resulta del text de la Sentència cap argument de pes de la part recurrent que pugui obrir un debat sobre la qüestió. Tan sols cal recordar que l’actual art. 422-13 CCCat també es refereix a la separació de fet, però sense exigir cap altre requisit, ni ruptura de la unitat familiar, ni causa que permeti la separació judicial o el divorci, ni consentiment mutu expressat formalment. Per tant, com diu Miriam ANDERSON (Comentaris al llibre IV, Atelier, 2009, pàg. 313), el que importa és la ruptura de la relació convivencial, i no tant el procediment que s’hagi pogut seguir per regularitzar la nova situació.
Des del punt de vista de la pràctica notarial, pot sorgir el dubte de si és necessari que la «ineficàcia» de la disposició a favor del cònjuge sigui declarada judicialment o si, per contra, pot
Page 127
ser apreciada pel Notari un cop li sigui acreditada la ruptura de la convivència. Pel principi d’economia processal, jo m’inclinaria per això últim, sempre que la ruptura quedi documentada a través de la corresponent acta de notorietat (que podria quedar integrada en la mateixa acta de declaració d’hereus abintestat, si aquests són els descendents o ascendents) i que del testament no en resulti que el testador hagués volgut mantenir l’atribució a favor del cònjuge, malgrat el cessament de la convivència. Així ho va entendre també implícitament la DGDEJ en la Resolució de la DGDEJ de 17 de setembre de 2010 (DOGC de l’11 d’octubre de 2010). La ineficàcia de la institució d’hereu a favor del cònjuge o de la parella estable produirà l’aplicació de la substitució vulgar i, si no estigués prevista, s’obriria la successió intestada i el testament seria nul per falta d’institució d’hereu o passaria a convertirse en codicil, si conté llegats, que conservarien la seva validesa.
ELEMENTS DEL CONTRACTE
Tractes preliminars
Sentència núm. 2/2012, de 5 de gener. (Ponent: Carlos Ramos Rubio)
Resum: Es planteja si es pot considerar com a contracte de permuta un document de les característiques següents: el 2002, una empresa promotora d’habitatges envia a només un dels diversos copropietaris d’un solar «una carta» en què, com a concreció de «converses» anteriors, es feia referència a una permuta futura («a atorgar en breu»), fent constar, com a «contraprestació de la finca» identificada en un apartat, «dues edificacions independents de PB + 3 PP, cada una, que resulten en 8 habitatges, de 128 m2 construïts, aproximadament, de conformitat amb els plànols i la memòria de qualitats que s’adjunten [requisit que no es compleix]. El soterrani de cada una de les edificacions està destinat a aparcament». I com a «condicions de la permuta», només es recollien les següents: «Signatura de l’escriptura: 15 dies naturals a partir de la llicència d’obra. Termini de lliurament de les edificacions: 24 mesos a partir de la llicència d’obra. Valor de la permuta: 70 M ptes. = 420.708 euros. Garanties: aval bancari per un import del 15% del valor de la permuta 10,5 M ptes. = 63.106 euros». També es feia constar que «els costos i les despeses deri-vats tant de la gestió urbanística com de la urbanització» serien a compte i càrrec de la promotora. El destinatari de la carta va retornar a la remitent un exemplar d’aquesta signada per ell, tot afegint: «Rebut i conforme acceptant les condicions» (totes les cometes figuren a la Sentència). No resulta acreditada l’existència de cap altre document subscrit per les parts, ni tan sols que el copropietari al·ludit actués en nom i representació dels altres copropietaris, ni que aquests n’estiguessin degudament al corrent. Un any i mig després de la redacció de la «carta», la promotora va iniciar les gestions urbanístiques davant l’Ajuntament, que van conduir a l’aprovació de l’estudi de detall i del projecte d’urbanització, sense arribar a obtenir la llicència d’obra. Al·legant aquest fet i el fet que no s’haguessin iniciat les obres de construcció, a mitjan 2005, el copropietari que va signar l’acceptació de les condicions de la carta va comunicar a la promotora «la resolució del contracte». Pocs dies després, tots els copropietaris van atorgar una escriptura pública de permuta de la finca per construcció futura amb un tercer, davant la qual cosa la promotora va demandar tots els propietaris i va reclamar l’import dels perjudicis produïts i del lucre cessant (en total, poc menys de 4 milions d’euros).
La pretensió de l’actora va ser desestimada a les dues primeres instàncies per dos motius: en primer lloc, perquè el demandat que va acceptar les condicions del document només ostentava un terç de la propietat, sense que s’arribés a acreditar que exercís la representació dels altres copropietaris; en segon lloc, per considerar que el document en qüestió no plasmava «una verdadera voluntat contractual», tenint en compte la seva forma («una carta»), els seus termes (es referia a «la permuta a atorgar en breu») i l’omissió en aquest de certs requisits exigits per l’art. 3.1 de la Llei 23/2001 («les característiques de l’obra, les condicions, els terminis inicial i final de la construcció i la qualitat dels materials utilitzats»), sobretot quan la demandant es dedicava professionalment a la promoció immobiliària i, per tant, «havia de conèixer les exigències legals d’aquest tipus de contracte i el contingut mínim establert per la llei». Aquestes circumstàncies duen els esmentats tribunals a no qualificar l’acord com un precontracte, concretat només d’un futur «consentiment definitiu» de les parts, ja que aquest no conté tots els elements del futur contracte de permuta, o almenys, «els seus elements essencials», sinó a qualificar-lo com una simple proposta d’algunes de les condicions que la demandant oferia a un dels propietaris perquè veiés si li convenien i les traslladés als altres titulars amb la finalitat d’arribar a un acord.
El TSJC assumeix aquest criteri de l’Audiència i afegeix que el contracte de cessió de finca a canvi de construcció futura, malgrat que no exigeix cap altra forma que l’escrita, ha d’incorporar certes dades de la construcció i dels seus adjudicataris, que tenen com a finalitat precisar el contingut i l’abast de l’obligació del cessionari, atès que la idea rectora de la Llei 23/2001 és protegir el cedent, el qual, a més a més, disposa de la facultat especial per exigir la resolució anticipada del contracte si les obres no s’han iniciat en el termini pactat. També considera insuficient la determinació de la construcció futura, que el legislador català exigeix en major grau que l’estatal. Aquesta falta de concreció de condicions porta el TSJC a declarar que no estem en presència d’un contracte perfeccionat, ni d’un precontracte, sinó d’uns simples tractes preliminars. Si bé la jurisprudència ha estat considerant que en el precontracte no cal que s’hi indiquin «tots» els elements específics del contracte, sí que és necessari que precisi «l’objecte concret sobre el qual versarà el contracte definitiu» (Sentència del TS 1a, de 4 de juliol de 1991) o les «dades essen-cials», perquè «si no estiguessin determinats i fes falta un nou acord, es tractaria de simples tractes previs, sense eficàcia obligacional» (Sentència del TS 1a 1325/2006, de 14 de desembre). En el cas específic de la permuta de solar per obra futura, s’exigeix que les parts determinin «els seus elements essencials, com són les finques a transmetre i la contraprestació que ha de rebre el seu anterior propietari» (Sentència del TS 1a 34/2010, de 8 de febrer).
Ens trobem, per tant, segons el TSJC, davant d’uns simples tractes preliminars...
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba