Recensions
| Autor | Raimon Alamany |
| Páginas | 325-330 |
Page 325
María Dolors Farreny i Sistac, Processos de crims del segle XV a Lleida: transcripció i estudi lingüístic, Lleida (Institut d'Estudis Ilerdencs. Di-putació Provincial de Lleida) 1986, iv + 230 págs., 17 X 24 cm, isbn 84-00-06502-6.
Al núm. 7 de la Revista de Llen-gua i Dret aparegué publicat un ar-ticle de M. Dolors Farreny i Sistac intitulat Notes d'interés lingüístic en set processos de crims medievals (Lleida, s. XV), basat en la seva tesi de ¡licenciatura. En la primera nota de l'esmentat article ja s'anunciava la futura edició com a llibre de la seva tesi de. llicenciatura, que és l'obra que ara ressenyem. En la publicado el llibre és introduit per un próleg del professor Joan Veny i Ciar, Ca-tedrátic de Dialectología Catalana de la Universitat de Barcelona.
L'obra de M. Dolors Farreny, rea-litzada sobre un corpus de 14 processos judicials davant del Tribunal de Coltellades de Lleida datats entre 1402 i 1502, resulta una aportado valuosa a la bibliografía sobre el ca-talá del segle xv i resulta singular-ment destacada per un seguit de fac-tors: a) Es refereix a uns textos llei-datans, ámbit territorial que ha estat objecte d'una escassa atenció dels his-toriadors de la llengua; b) Els textos triats no son Iiteraris, sino jurí-dico-administratius, amb la qual cosa permet de fer análisis especifiques relatives a aquesta yarietat funcional; i c) Pel fet que els textos son processos de ciims constitueixen una font de gran interés per a l'estudi del registre coHoquial i de Pexpressió oral si parem I'atendó en els retalls de transcripció de declaracions.
Aquest llibre presenta, per la materia, un ciar paral-lelisme amb l'obra del Dr. Joan Miralles Un llibre de Cort Reiat mallorquí del segle XIV (1357-60) Introdúcelo, transcripció i estudi lingüístic (Palma de Mallorca, Instituí d'Estudis Baleárics-Edito-rial Molí, 1984), que ja va ser objecte de recensió del professor Narcís Garolera al núm. 5 de la Revista de Llengua i Dret.
L'estructura del llibre de M. Dolors Farreny s'inicia, després del pró-Page 326 leg ja esmentat del Dr. Joan Veny, amb un prefaci molt breu i una des-cripció del pía de treball seguit (in-troducció, metodología, instruments de transcripció i aplicado). A continuado l'autora publica la transcrip-ció del text dels catorze processos exatninats, que completa amb la re-producció dels manuscrita correspo-nents ais processos n i ix. L'estudi üngüístic és 3a darrera part del llibre i l'autora hi estudia extensament di-ferents aspectes de granes, fonética, sintaxi i Uatinismes. A mes, l'autora recull unes útils taules verbals i un léxic, forca complet, de mots d'inte-rés dialectal o historie. El llibre acaba amb unes conclusions, en qué es destaquen uns comportaments coínri-dents i diferendals respecte a la llen-gua comuna i uns arcaismes, i una bibliografía.
Hi trobem a faltar una major aten-ció ais formulismes jurídics i unes conclusions mes exhaustives, pero aqüestes consideracions no ens han de distreure de l'excellent valorado de conjunt que I'obra ens mereix.
Esperem que els especialistes en historia de la Mengua, en llenguatge jurídico-administratiu i en el dialec-te nord-occidental tinguin prou en compte d'ara endavant aquest treball de M. Dolors Farreny, que l'autora té intenció d'aprofundir en la tesi doctoral que actualment elabora.
Caries Duarte
Josée Chapelle (dir.), Images d'utilité publique, París (Éditions du Centre Pompidou), 1988, 152 pags., 22 X 31 cm, isbn 2-85850-429-6, 270 ff.
Images d'utilité publique és el lli-bre-catáleg de l'exposició que amb el mateix títol va organitzar el Centre de Création Industrielle al Centre d'Art Georges Pompidou, a París, del 3 de febrer al 28 de marc de 1988.
Josée Chapelle, que havia conce-but l'exposidó amb Marsha Emma-nuel i Nicole Gauzit-Fatou, ha diri-git Tedició d'aquesta obra que, en-quadernada amb tapa dura i profu-sament iHustrada en color i blanc i negre, té la voluntat de ser un llibre mes enllá de la temporalitat d'un ca-táleg d'exposidó.
El llibre está dividit en quatre grans capítols, el primer dels quals, «Le pouvoír et les signes», inclou dos treballs de Raouí Girardet i Francoise Dagognet que, a manera d'introducdó, constaten l'ús que des de sempre l'Estat ha fet dels signes per afirmar el seu poder, co-men^ant pels primers segells i bit-llets de banc que, a mes del seu valor de can vi, difonen la imatge d'un Estat. En un segon estadi, la imatge pública adquirirá la fundó de cohesionar fervors en époques de crisi o d'amenaces externes (vegeu, per exemple, el cartellísme europeu d'a-bans i durant les dues guerres mun-Page 327 dials). Mes endavant, encara eixam-plará el seu camp en incorporar un component educacional: de prevea-ció contra les malalties, els accidents laboráis, l'excés de velocitat o l'abús del tabac i ]'alcohol.
Afirmar el seu poder, cohesionar i educar, aqüestes sembla que han estat les principáis funcions successi-ves del grafisme públic, funcions que han acabat per superposar-se i con-fondre's.
El segon capítol, «L'utilisation du graphisme par l'Etat», s'obre amb una breu historia del grafisme públic, limitada al segle xx. Giovanni Anceshi passa revista a les aporta-cions dels pioners de principi del segle xx i els seus treballs relacio-nats amb les avantguardes históri-ques, com ara els de Rodtchenko i Maíakovski a la Unió Soviética o els de Man Ray per al metro de Londres; al període de professionalitza-ció de la década dels trenta, amb la influencia de la Bauhaus, que acabará creant un llenguatge gráfic internacional del qual se servirán mes tard les escoles anglesa, americana, suíssa, polonesa, etc., dites nado-nals, que conviuran amb la irrupció del grafisme pop i underground a la década dels seixanta. Tot i aixó ex-plicat molt succintament, en només vuit pagines de text i iHustració.
Completen aquest segon capítol quatre treballs monográfics: el de Pietter Brattinga, que descriu el cas exemplar dels Paísos Baixos, i els mes concrets de Paul Hefting sobre la imatge del servei de correus holandés, de Francoise Holtz-Borneau sobre la imatgeria telemática i de Gianfranco Mariotti sobre la política d'informació al municipi de Pe-saro. Aquesta ciutat italiana, d'uns cent mil habitants, va iniciar ais anys setanta una política de comunicació dinámica i innovadora. Els resultats, segons Mariotti, son sorprenents, ja que s'ha creat una relació directa i de familiaritat entre governants i ciutadans i, a mes, a Pesaro el grafisme ha acabat esdevenint «une ins-titution, une babitude, un flux léger par lequel on communique». Ha cal-gut, pero, una voluntat política, el treball continuat de l'equip d'un sol grafista (Massimo Dolcini) i un salt cultural per part dels administradora públics: «il doit se persuader que" l'image grapbique est auss't un véhi-cule ¿'opinión "en soi"» (p. 33). ;
El tercer capítol, «Projets, prati-' ques, suports», recull trenta-nou tre-, balls de grafisme públic de diferents; paísos. Cada un va acompanyat d'una explicado breu de deu a vint línies. i de dues a cinc fotografíes. Están agrupáis en els subapartats «Identi-', fier, symboliser», dedicat ais programes ¿'identificado visual, des del-programa del govern de Canadá als: nous logotips de Saint Gallen, Blanc-, Mensil, Amersfoort i Ulm; «Infor-: mer, sensibiliser», que recull, per exemple, des de la línia de publica-; cions dels pares nacionals americana,, a les campanyes de prevenció de la sida a Franca i Anglaterra; «Presen- ter, représenter», dedicat només a la publicitat dels grans concerts, tem-porades d'opera, biennals d'art, etc., organitzats. per ..ÜAdminístració; . i'Page 328
Signaler, signaliser
, que presenta onze casos d'aplicació de signelética, de les biblioteques de Rotterdam i Colonia a les paradés d'autobús de Copenhaguen.
El quart capítol, «Les rapports entre institutions et professionnels
Plafons Informatius per a l'ajuntament «TArle, agencia Topologies (L. Madrelle), 198¿«5
Objete trouvés recevoir, rhcrtlier, donner. de la conjmunication visuelle en Fran-ce», amb arricies d'Arnau Sorapairac, Sabine Grandadam i Richard Fer-rand, parla de la situado a Franca i estudia diverses aplicacions d'iden-titats gráfiques, com son els casos del transpon públic a París (ratp), el servei de correus (ptt), el Centre d'Art Georges Pompidou, el Musée d'Orsay, La Víllete, etc.
Richard Ferrand assenyala que, almenys a Franca, l'augment de l'in-terés per la comunicació i la imatge ha estat paraHel al procés de des-centralització de l'Estat, procés que ha comportat la necessitat de «éíre connu, reconnu, apprécié mente, datts leurs Ierres d'élection, informant les citoyens-électeurs les réalisañom menees avec les deniers publics; au-delá, il s'agirá de "vendré" la ville, le département ou la región pour attirer de nouveaux acteurs économi-ques potentiales. Crise oblige» (p. 142).
Clouen aquest llibre una bibliografía breu i un annex amb les fit-xes tecniques de cada un dels pro-jectes gráfics reprodu'íts (amb indicado del client, grafísta, sistema d'e-lecció, data, pressupost, material i premis obtinguts).
Images d'utilité publique pateix els defectes de l'obra coHectiva que no ha estat concebuda com a tai: set-ze plomes diferents, i no execessiva-ment coordinades, per a un llibre de cent cinquanta-dues pagines, ort mes de la meitat son d'¡Ilustrado, donen lloc a un seguit de reiteradons i a una sensació general d'amalgama sen-se aconseguir les virtuts del «colla-ge». Tot i així, son aqüestes repeti-Page 329 cions les que ens donaran una idea sobre l'estat de la qüestió peí que fa al grafisme públic: aquest fluctúa entre la satisfacció davant la resposta a un projecte gráfic que s'ha pogut concebre i aplicar amb garanties i el desassossec dels professionals per la batalla continua que han de man-tenir contra la insensibilitat i els pre-judicis dels administradors públics, Així, es reconeix que son les políti-ques d'imatge de les grans empreses privades les que arrosseguen l'Admi-nistració a adoptar-ne de propies. Mentre una de les primeres preocu-pacions d'un empresari és el Iogo-tip de la seva nova empresa, la d'un ministre difícilment.
Si deixem el text i observem la selecció de treballs gráfics, ens ado-narem que aquesta és irregular. Pal-sos amb tradició en l'aplicació del grafisme al encárrecs públics, com ara Canadá o Dinamarca, compten només amb la reproducció d'un tre-ball. Aquest és el cas de Catalunya, que hi és presen t amb un cartell de Pere Torrent «Peret», que no és ni el seu millor treball per a un orga-nisme públic, ni el millor encárrec que hagi fet l'ajuntament de Barcelona. També, és Túnica selecció de tot l'Estat espanyol.
D'altra banda, hi ha reproduits molt pocs documents administratius, en total una desena d'impresos de les seguretats socials francesa i an-glesa i de Vombudsman dels Paisos Baixos. No veiem, tampoc, exemples de butlletins o diaris oficiáis de cap Estat. Evidentment, aquest és un terreny poc agra'it per al grafisme, sotmés ais imperatius dels costos (disponibilitat d'espai, qualitat del paper, etc.) i a l'aridesa del mateix text. En el fons, aquest és el grafisme públic de cada día i ens hauria agrá-dat de veure exemples de solución s Cartel] de Massimo Dolcinl per a l'ajuntament de Pesara, 1978 funcionáis i enginyoses aplicades a la literatura grisa. Pero tal com hem avangat al principi, s'ha optat per un llibre luxós i breu, que recull so-bretot encárrecs de gran pressupost i on, en molts casos (temporades de teatre, música, etc.), la diferencia entre grafisme públic i privat és inexis-tent. Hi distingim treballs en qué el grafista ha tingut una llibertat total i altres, la majoria, en qué impera l'adopció de solucions conservadores i segures, a remole de les aporta-cions d'altres arts. Així, hauran de passar quinze anys perqué el grafis-Page 330 rae públic aprofiti la forc.a comunicativa del cómic, tal com ja havien fet, a la década deis seixanta, la pintura de Roy Lichtenstein o els pam-flets deis situacionistes francesos.
Finalment, només assenyalar que Images d'utilité publique, tant el Uibre que ressenyem com l'exposició, semblen un pas mes despues de l'exposició «Dutcb desing for the publie sector» organítzada per Gert Dumbar el 1978, i la «Biennale delta Gráfica di pubblica utiltta» celebrada a Cattolica, el 1984— cap a una mes gran sensibilitat que ha de fer possible que el grafisme públie esde-vingui realtnent d'interés públie.
