La propietat
| Autor | Adolfo Lucas Esteve |
| Páginas | 179-198 |
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
CAPÍTOL 8
LA PROPIETAT
I. EL DRET DE PROPIETAT
Regulat en el Títol IV del Llibre Cinquè del Codi, a continuació em centraré en el
seu Capítol I, que conté les denominades «disposicions generals» i apareix a la seva vegada
dividit en dos seccions: la primera, titulada «la propietat i la seva funció social», la segona,
especícament dedicada als fruits.
1. Delimitació del dret de propietat
Amb caràcter preliminar, s’ha d’esmentar que el Codi prescindeix del terme «do-
mini», llur relació amb el de «propietat» ha estat tradicional i llargament discutida per la
doctrina. Per exemple, PUIG BRUTAU defensava que la propietat es referia a qualsevol
relació de pertinència o titularitat (essent així possible parlar de propietat intel·lectual o
industrial), mentre que el domini quedava limitat al dret de propietat sobre béns corporals.
La supressió de la dualitat terminològica ha de considerar-se encertada, doncs elimi-
na un debat amb escassa inuència pràctica i enormement ambigu, ja que partia del vici de
que també el terme «propietat» s’utilitzava, no només en el llenguatge social, sinó també en
el jurídic, amb amplituds ben diverses (CASTÁN).
Sense contenir una denició pròpiament dita del dret de propietat, disposa l’article
ma plena els béns que en constitueixen l’objecte i a gaudir-ne i disposar-ne. 2. Els propie-
taris conserven les facultats residuals que no s’han atribuït a terceres persones per llei o per
títol». Aquesta norma ha de posar-se en relació amb l’article 541-2 CCCat: «Les facultats
que atorga el dret de propietat s’exerceixen, d’acord amb la seva funció social, dins dels
límits i amb les restriccions que estableixen les lleis».
De la combinació d’aquest dos preceptes resulta clar que el Codi contempla el dret de
propietat en la seva concepció moderna, d’acord amb la qual la funció social juga un paper
preeminent. Així ho consagra l’article 33 CE: «1. Se reconoce el derecho a la propiedad
privada y a la herencia. 2. La función social de estos derechos delimitará su contenido,
180 PABLO RODRÍGUEZ-PALMERO
DRET CIVIL CATALÀ IV | DRETS REALS
de acuerdo con las leyes». El context inequívocament social en que es reconeix el dret de
propietat queda raticat en l’article 128.1 CE, que diu: «Toda la riqueza del país en sus
distintas formas y sea cual fuere su titularidad está subordinada al interés general».
Tanmateix, l’esmentada funció social no sempre ha tingut tanta importància en la
delimitació del dret de propietat, ja que la denició d’aquest dret sempre ha estat inu-
enciada pel context en que s’ha formulat (DIEZ-PICAZO). Així es pot comprovar en la
següent referència a l’evolució històrica:
1) Dret Romà. Centrant-nos en l’època clàssica, la propietat era concebuda com un dret
pràcticament il·limitat, inviolable i sagrat protegit per la «reivindicatio», de forma que
apareixia denit com a «ius de re corporalis perfecti disponendi nisi lex prohibeatur», o
«ius utendi et abutendi re sua quantenus iuris ratio patitur».
Així mateix, mentre inicialment només es va reconèixer el dret de propietat en favor
dels ciutadans romans i sobre nques no provincials, propietat que només era trans-
missible per medis solemnes «mancipatio» i «in iure cessio» (l’anomenat «dominium
ex iure Quiritium»), amb el transcurs del temps es va anar creant un dret de contingut
similar en favor dels «peregrini» i sobre nques provincials («propietas»).
En síntesi, les característiques d’aquest dret de propietat eren les següents:
a) La unitat, que signicava l’existència d’un únic concepte de propietat, la qual
només podia ésser modulada per la concurrència sobre el bé de drets reals li-
mitats.
b) La perpetuïtat, de forma que el dret es mantenia vigent mentre ho fes el bé que
constituïa el seu objecte.
c) L’exclusivitat, ja que només el propietari podia gaudir del bé, i la il·limitació
de les seves facultats, concebudes com a generals i indeterminades. Com deia
la STS de 3 de desembre de 1946 en relació amb una concepció també àmplia
de la propietat, «el dominio es un señorío abstracto y unitario sobre la cosa, y
no la suma de unas facultades de las que puede verse privado temporalmente
su propietario, sin que por ello pierda la integridad potencial de su derecho
determinante de la posibilidad de recuperación efectiva de todas las facultades
dominicales».
Des d’aquesta perspectiva, es pot dir que la propietat es qualica per referència
mateixa al bé sobre el que recau, mentre que la resta de drets reals ho fan, prin-
cipalment, per descripció del poder jurídic que sobre aquell atorguen (PUIG
BRUTAU).
d) Finalment, l’elasticitat, doncs, si bé era possible que algunes de les facultats
del domini estiguessin temporalment limitades, aquelles serien recuperades pel
propietari immediatament després de la desaparició del dret real limitat.
No obstant, aquesta concepció de la propietat mai presentà la seva versió més extre-
ma, que resultava social i moralment inadmissible (BORREL I SOLER; en el mateix
sentit, SCHULZ). Altres autors, com KRELLER, manifesten que el tan mencionat
caràcter absolut de la propietat romana s’ha d’entendre referit, més que a l’absència
de límits, a la possibilitat de que les seves facultats es fessin efectives davant qualsevol
persona, per oposició a la tutela limitada a certs individus que mereixien altres posi-
cions jurídiques (típicament, la possessió).
2) Dret germànic. Presentà una concepció de la propietat ben diferenciada de la roma-
na, i principalment caracteritzada pel següent: (i) la seva titularitat apareixia atribuï-
Para continuar leyendo
Solicita tu prueba