El règim jurídic del professorat universitari: la jurisprudència del tribunal constitucional sobre el seu repartiment competencial i algunes conseqüències sobre el dret vigent

La naturalesa de la relació que hi ha entre l'Administració i el personal que s'hi relaciona constitueix un dels fonaments sobre els quals es fonamenta qualsevol esquema organitzatiu de l'Estat. Així, la Constitució, en l'art. 103, disposa que «La llei regularà l'estatut dels funcionaris públics, l'accés a la funció pública d'acord amb els principis del mèrit í de la capacitat, les peculiaritats de l'exercici del seu dret a la sindicació, el sistema d'incompatibilitats i les garanties per a la imparcialitat en l'exercici de les seves funcions.»

D'aquesta manera, la Llei suprema declara que el vincle jurídic que uneix l'Administració amb el funcionari ha de ser de naturalesa estatutària; un estatut ha de regular els diferents elements que integren aquesta relació, el contingut del qual s'ha de fonamentar en la llei, no pas en la lliure voluntat contractual de totes dues parts.

Després d'haver establert el que s'acaba de mencionar, la nostra Constitució, en l'art. 149.1.18, atribueix a l'Estat la competència exclusiva per a l'establiment de les «bases del règim jurídic de les Administracions públiques i del règim estatutari dels seus funcionaris, les quals garantiran, en qualsevol cas, als administrats un tractament comú davant aquelles».

La determinació d'aquests grans pronunciaments constitucionals sobre el sistema de funció pública (el contingut del concepte règim estatutari i la seva distribució competencial) ha centrat els esforços tant del Tribunal Constitucional com de la doctrina.¹ Les dades esmentades són completades a Catalunya per l'Estatut d'autonomiaPage 68 de Catalunya, que en l'art. 10.1 permet que «en el marc de la legislació bàsica de l'Estat i, si s'escau, en els termes que aquella legislació estableixi, correspon a la Generalitat el desenvolupament legislatiu i l'execució de les matèries següents: 1. [...] així com el règim estatutari de llurs funcionaris».

A més, l'art. 15 EAC atribueix la matèria ensenyament com a competència de la Generalitat.

Si la tasca acomplerta pel Tribunal Constitucional en la delimitació d'aquests conceptes ha estat dura, encara ha trobat més dificultats a l'hora de referir-se als funcionaris de les universitats, concretament al professorat (catedràtics i professors titulars), la qual cosa ha estat provocada per la vigència del principi d'autonomia universitària reconegut constitucionalment.

En les pàgines següents, i per tal de donar a conèixer les resolucions més importants sobre el tema i la seva incidència en el dret vigent, examinarem genèricament el concepte de règim estatutari dels funcionaris públics (II), l'impacte que sobre aquest règim té el principi d'autonomia universitària si ens referim a les relacions funciona-ris-universitat (III), l'estatut del professorat universitari i les matèries que t'integren (IV), per acabar amb l'examen d'algunes conseqüències que resulten de la doctrina del Tribunal Constitucional sobre el dret positiu i, particularment, la relativa al règim disciplinari dels funcionaris de la Universitat de Barcelona (V).

Com tothom sap, la Constitució es va limitar a establir la regla de la-competència exclusiva de l'Estat per aprovar les bases del règim estatutari dels funcionaris públics, sense afegir-hi res més. Aquesta regulació tan austera va donar com a resultat que sorgissin dos grans dubtes sobre el contingut que s'havia d'atribuir al terme règim estatutari dels funcionaris: inclou únicament els aspectes jurídics de la relació funcionaria! o també imposa per a totes les Administracions públiques un model d'organit-Page 69zació única, òbviament determinat per l'Estat? Quines matèries concretes de la relació funcionari-Administració integren l'estatut del funcionari públic?

Sobre la primera pregunta, la gran incògnita que es desprenia de la lectura del text constitucional era saber si les comunitats autònomes podien definir i establir un model de funció pública diferent de l'Estat o, al contrari, s'havian d'acomodar al que aquest havia definit.

La polèmica es va centrar en la interpretació del terme règim estatutari dels funcionaris, utilitzat per l'art. 149.1.18, polèmica que va ser analitzada en l'extensíssi-ma STC 76/1983, de 5 d'agost (LOAPA), recaiguda en diversos recursos previs d'in-constitucionalitat adreçats contra el text definitiu del Projecte de llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic, promoguts pel Govern i el Parlament bascos, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya i el Parlament de Catalunya.

En aquesta sentència s'evidencien les dues tesis contraposades que fins aleshores havien estat defensades: «Una, autonomista, que entendió que el régimen estatutària no comprendrà mas que los aspectos jurídicos de la relación funcionarial, tales como definición del concepto de funcionaria, derechos y deberes, situaciones administrativas, potestad disciplinaria, garantías, nacimiento y extinción de la relación funcionarial, bdsicamente, remitiéndose, en consecuencia, a las Comunidades Autónomas la regulación del modelo y aspectos organizatorios de la función pública; otra estatalista, para la que en el concepto de régimen estatutario y en la competència del Estado no solamente se incluían aquellas materias relacionales o estrictamente jurídicas, sinó tambiin las reglas definidoras del modelo y de la organización de la Función Pública, tales como sistema de cuerpos o de puestos de trabajo, régimen de carrera, ascensos, formación de los funcionarios, etc.».²

El problema el soluciona et Tribunal Constitucional d'una manera favorable en la segona interpretació. Diu el següent: «El articulo 149-1.18 de la Constitución reconoce al Estado competència exclusiva para dictar las bases del régimen jurídica de las Administracions públkas y del régimen estatutario de sus funcionarios. De ello deriva una doble competència estatal en matèria de función pública; 1. Competència para regular los aspectos bdsicos de la situación personal de los funcionarios públicos; es decir, de la denominada relación de Servicio, contenido indiscutible del régimen estatutario, y, 2. La competència parà regular los aspectos esenciales de la organización de la burocràcia de las Administraciones públicas, pues la expre-sión «régimen jurídica» contenida en el precepto constitucional no se refiere exclusivamente al procedimiento y al régimen de recursos, como ha senalado este Tribunal Constitucional en su Sentencia 32/1981, de 28 de julio, y ha de entenderse incluida también en ella la regulación bàsica de la organización de todas las Administraciones públicas».

De tota manera, és en la STC 99/1987, d'11 de juny,³ on el Tribunal Constitucional, en contestar la segona pregunta, perfila una mica més el concepte i el significat del terme «règim estatutari», i inclou, en principi, «la normación relativa a la adquisición y pérdida de la condkión de funcionaria a las condiciones de promoción en la carrera administrativa y las situaciones que en esta puedan aarse, a los derechos y deberes y responsabili-dad de los funcionarios y a su régimen disciplinario, ast como a la creación e integración, en suPage 70 caso, de Cuerpos y Escalas funcionariales y, finalmente, al modo de provisión de puestos de trabajo al Servicio de las Administradores Públicas»,⁴ matèries que, a més de ser regulades per llei formal, la seva concreció és competència de l'Estat.

Hem vist, sumàriament, quines són les funcions que, per a la generalitat de funcionaris públics, integren el concepte de règim estatutari i, en conseqüència, el repartiment competencial Estat-comunitats autònomes. Per tant, ara cal examinar com es concreten aquelles directrius respecte als funcionaris docents universitaris, tenint en compte el principi d'autonomia universitària consagrat constitucionalment. Aquest principi, com diu la STC 26/1987, de 27 de febrer, no s'ha d'entendre només com a garantia institucional sinó, a més, com a dret fonamental.

En efecte, tal com queda reflectit en les sentències que comentarem a continuació, no resulta gens clar que el funcionari docent universitari pertanyi a l'Administració de l'Estat, ni a l'estructura de la funció pública autonòmica. Tot això actua com un «plus» o afegitó que complica encara més la determinació justa del repartiment competencial en matèria de règim estatutari de la funció pública docent universitària, camp de batalla del qual, en aquest cas, no en són protagonistes únics l'Estar central i les comunitats autònomes, sinó que hi ha un tercer protagonista: la mateixa universitat.

Aquest marc previ es recull a la STC 26/1987, de 27 de febrer (Llei de reforma universitària), recaiguda en virtut d'un recurs d'inconstitucionalitat que va interposar el Govern basc contra determinats preceptes de la Llei orgànica 11/1983, de 25 d'agost, de reforma universitària.

En aquesta llei, entre d'altres qüestions, s'examina l'adequació constitucional dels títols V i VI de la LRU relatius al personal docent i no docent de la universitat.

Se sostiene en el recurso

, diu el Tribunal Constitucional, «que la matèria relativa al personal docente y no docente regulada en los títulos V y VI de la LR U, aunque no es ajena a los ti'tulos competenciales de la Comunidad Autònoma, tiene las dos limitaciones siguientes: la impuesta por la autonomia universitària, cuya defensa fundamenta la impugnación de algunos artkulos; y la que resulta de "las bases del régimen jurídica de los funcionarios", por cuyo sistema funcional opta claramente la ley según resulta de los artkulos 44-1 y 49-3 de la misma. Y, partiendo de estàs limitaciones, entiende la representación del Gobierno vasco que la LRU es excésivamente ''reglamentista" y no permite por ello ninguna posibilidad a la Comunidad Autònoma para desarrollar una política de personal, pese a que el EAPV, en sus articules 10.4 y 156, se la reconoce en matèria de funcionarios y de ensenanza.

El planteamiento es correcta, porque, repetimos, prescindiendo ahora de las consecuencias a que llega, es cierto que en matèria universitària el reparto competencial, como ya hemos dicho, presenta una estructura peculiar respecto de otros sectores consistente en que a las competencias del Estada y de las Comunidades Autónomas hay que anadir las derivadas de la autonomia de las Universidades que limitan necesariamente aquéllas.»

Page 71

Aquest punt de partida, referit a la globalitat del personal que treballa a la Universitat, es concretarà en sentències posteriors que es refereixen exclusivament al professorat universitari.

@IV. L'estatut del professorat universitari

@@a) Generalitats

En primer terme cal examinar la STC 235/1991, de 12 de desembre, resolució que és causa de conflictes de compecència que han promogut respectivament el Govern basc i el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya davant el Govern central, en relació amb el Reial decret 898/1985, de 30 d'abril, sobre el règim del professorat universitari, i on es declara quines matèries concretes formen part de l'Estatut del professorat universitari. Impugnaven totes dues comunitats autònomes el que consideraven una invasió per part del Govern central en les competències que respectivament els atribueixen els seus estatuts d'autonomia (art. 10.4 i 16 de l'Estatut d'autonomia del País Basc, i 10.1 i 15 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya) en matèria de funció pública i ensenyament.

El Tribunal Constitucional, després de resoldre una qüestió relativa a la possible falta de legitimació, duu a terme l'enfocament material de la controvèrsia, fins arribar a la conclusió que la categoria genèrica material en què s'havia de centrar la qüestió era la de «funció pública». «En el presente caso», diu el Tribunal Constitucional, «resulta claro que el Real Decreto 898/1985 regula el régimen jurídica de la funden docente universitària, y es, por tanta y ante todo, una norma sobre régimen funcionar tal. Ast lo demuestra el contenido de la misma referida a nombramientos, situaciones, licencias, dedicación, retribucio-nes, régimen disciplinaria, etc., extrems que inciden todos ellos en el desarrollo de la relación al Servicio de los Profesores con la Universidad».

Així doncs, tornen a aparèixer qüestions com ara nomenaments, retribucions o el règim disciplinari com a integrants materials i hi afegiríem necessaris però no suficients del règim que reguli una determinada funció pública independentment de la instància de podet que aquesta serveixi. Però aquesta relació material s'incrementa més endavant concretament en el fonament jurídic quart quan el Tribunal, en referència a les competències que regula l'art. 9 del Reial decret 989/1985, sosté que «resulta claro que todas y cada una de ellas, forman parte del régimen funcionarial de los profesores universitarios, pues regulan extremos relativos a su relación de Servicio con la Universidad a la que estén vinculades: duracién de la jornada laboral, reparto de boras entre docència y asistencia al alumnado, exención o incremento de obligaciones docentes, fíjación de nuevas actividades y elección del régimen del profesorado».

Després hi afegeix el règim disciplinari «como uno de los aspectos esenciales de la regulación del estatuto de los funcionarios...».

Un cop centrada la qüestió en el títol competencial «funció pública» i definit part del seu àmbit objectiu, aquesta sentència també desplega altres qüestions que fan referència a problemes als quals hem al·ludit al llarg d'aquest estudi.

Així, el Tribunal Constitucional es pronuncia en aquesta ocasió sobre la distribució competencial concreta en matèria de règim de la funció pública. Després d'afirmar que correspon a l'Estat la competència exclusiva per establir les bases del règim es-Page 72tatutari dels funcionaris públics, matisa que aquesta expressió es refereix a «totes les Administracions públiques» (STC 25/1983, de 7 d'abril, 7/1983, de 5 d'agost, i 99/1987, d'li de juny). «Puesto que el articulo 149.1.18 de la CE ha dejado a la disponibilidad autonòmica competencias dentro del límite que comporta la competència estatal» (STC 85/1983, de 25 d'octubre) cal fixar quina és la competència que assumeixen les comunitats autòmomes del País Basc i Catalunya en els seus estatuts respectius. Ara bé, són els art. 10.4 EAPB i 10,1 EAC les normes que, segons el Tribunal Constitucional, completen el marc normatiu de l'ordre competencial en la matèria controvertida, «pues en ellos las Comunidades Autónomas ert cuestión han asumido, con caràcter exclusiva, la competència sobre el régimen estatutària de "sus" funcionaries».

A continuació l'alt Tribunal comença acollint l'objecció que l'advocat de l'Estat va plantejar sobre la manca de legitimació de la comunitat autònoma i afirma que «la configuración constitucional de la autonomia universitària es la pròpia de un derecho fundamen-tal (articulo 27.10), cuya titularidad ostentan las Universidades, por lo que, la legitimación originaria para la defensa de dicha autonomia tan solo a e/las les asiste (y no al Estado, ni a las Comunidades Auténomas)...».

Després el Tribunal Constitucional defineix l'autonomia universitària com un «límit» per a la regulació estatal de l'estatut dels funcionaris docents universitaris, i diu: «Ha de tenerse muy en cuenta que en matèria universitària el reparto competencial presenta una estructura peculiar respecto de otros sectores, consistente en que a las competencias del Estado y de las Comunidades Autónomas hay que anadir las derivadas de la autonomia de las U niversidades que limitan necesariamente aquéllas (STC 26/1987 y 146/1989)».

Més endavant l'Alt Tribunal vol salvar part de la compecència de l'Estat central, i afirma que «una vez establecido el sistema funcionarial de los cuerpos docentes universitarios en el articulo 33 de la LRU, es inherente a ese sistema la existència de un régimen uniforme sobre determinados aspectos del estatuto funcionarial, lo que en ultimo termino impone ciertas limita-ciones, tanta de la autonomia universitària, como de la de las Comunidades Autónomas (STC 26/1987)».

Així, amb l'excusa de la «existència de un régimen uniforme sobre determinados aspectos (...) que impone ciertas limitaciones...» es conclou finalment que «la regulación de las competencias de referència, en cuanto a encuadrables en el régimen funcionarial de los Cuerpos docentes universitarios, corresponde al Estado» (sic).

Concloem aquest apartat tot fenr una breu referència a la Llei 30/1984, de mesures per a la reforma de la funció pública, en la qual, d'alguna manera, es va voler preveure l'«especialitat» que qualifica la funció docent universitària. Així, fan referència a les «peculiaritats» d'aquesta funció els art. 1.2, quant a l'àmbit d'aplicació de la mateixa llei; 19-2, quant a la seva selecció; disposició addicional quinzena, paràgraf 2, referit a l'accés, promoció, cossos i escales, etc, i, finalment, el paràgraf 10 d'aquesta disposició, referit a rota la funció pública docent en general.

Constitucional en la matèria: el cas del règim disciplinari dels professors de la Universitat de Barcelona

Les conseqüències pràctiques de la doctrina que estableix el Tribunal Constitucional en les resolucions esmentades han repercutit en la legislació existent fins aquest moment. Aquest és el cas, per exemple, del règim disciplinari del professorat de la Universitat de Barcelona.

Fins aleshores no era prou clar a qui pertanyia la competència per regular elsPage 77 expedients disciplinaris. D'aquesta manera, d'una banda, la Llei 17/1985, de 23 de juliol, de la funció pública de l'Administració de la Generalitat de Catalunya, assenyala, en l'art. 2, que l'àmbit de l'Administració catalana abasta «(...) b) el personal de las universidades, respetando la autonomia universitària».

Per la seva banda, els estatuts de la Universitat de Barcelona van ser elaborats d'acord amb l'art. 12.3 de la Llei 11/1983, de 25 d'agost, de reforma universitària, i aprovats per Decret d'l de juliol de 1985- Aquesta norma situa entre el personal al servei de la Universitat esmentada l'anomenat «personal acadèmic» (títol vuitè, art. 169 i següents). El personal acadèmic és format, segons que especifica l'art. 175 de la llei esmentada, pels «profesores de la Universidad de Barcelona, integrados, entre otros miembros, por: a) y b) (...) los Catedráticos y Profesores Titulares».

D'acord amb els preceptes més amunt esmentats, va ser aprovat el Reglament de règim disciplinari de la funció pública de l'Administració de la Generalitat de Catalunya (Decret 336/1986, de 6 de novembre). En l'article primer inclou, dins el seu àmbit d'aplicació, «a todo el personal funcionaria comprendido en la Ley 17/1985, de 23 de julio, de la función pública de la Administración de la Generalidad de Catalana», i concreta diversos aspectes procedimentals pel que fa al professorat esmentat en la disposició addicional segona.

No obstant això, a aquesta interpretació, que declara aplicable la normativa autonòmica en cas que sigui incoat un expedient disciplinari a qualsevol professor de la Universitat de Barcelona, se li pot oposar una segona interpretació que atribueix aquesta competència a l'Estat. D'aquesta manera, l'art. 1.2 de la LMRFP recull expressament la possibilitat que es dictin normes per adequar els mandats d'aquesta llei «a las peculiaridades del personal docente e investigador», especifïcitats que es concreten, pel que fa a certs aspectes del règim disciplinari, en els art. 10 i 11 del Reial decret 898/1985, de 30 d'abril, sobre règim de professorat universitari.

La regulació sobre el tema és completada amb el Reial decret 33/1986, de 10 de gener, sobre règim disciplinari dels funcionaris de l'Administració de l'Estat. L'àmbit d'aplicació d'aquesta norma inclou (art. 1) «a todo el personal funcionaria comprendido en el articulo 1 de la LMRFP».

A més, en el cas que resti cap dubte sobre l'aplicació del Reial decret 898/1985 en totes les especifïcitats que regula, el Reglament 33/1986, de 10 de gener, assenyala expressament la vigència del Reial decret quan diu en la disposició derogatòria: «que-dan derogadas (...) cuantas disposiciones de igual o inferior rango se hubieren dictado para regular el Régimen Disciplinario del personal incluido en el ámbito de aplicación del presente Real Decreto, con exclusión del Real Decreto 898/1985, de 30 de abril, sobre Régimen de Profesorado Universitària».

Doncs bé, en vista d'aquesta posició, el Tribunal Constitucional, en l'anteriorment comentada Sentència 235/1991, de 12 de desembre, ha escollit definitivament aquesta segona opció en considerar que:

1. L'Estat ha de dictar les bases que regulen l'Estatut del funcionari de totes les administracions.

2. El règim disciplinari dels funcionaris docents universitaris forma part de l'Estatut esmentat i, a més, en constitueix un aspecte essencial o bàsic.

3. Per tant, la competència per a la seva regulació correspon a l'Estat. Així ho declara també la STC 26/1987, de 27 de febrer, que examinava la impugnacióPage 78 de l'art. 44.2, segons el qual, d'entre els expedients disciplinaris la resolució dels quals s'atribueix al rector, se n'exceptua «la separació» del Servicio, que serà acordada por el órgano competente según la legislación de funcionarios a propuesta del Consejo de Universidades». El recurs qüestionava exclusivament l'òrgan encarregat de formular la proposta, i no pas el fet que la decisió correspongui «al órgano competente según la legislación de funcionarios». La proposta, d'acord amb la demanda, havia de ser encomanada al rector en virtut de l'autonomia universitària o, si no n'hi havia, a la Comunitat autònoma, de conformitat amb els art. 10.4 i 16 de l'Estatut, atès que es tracta d'una facultat d'execució.

Segons el parer del Tribunal, no es pot estimar el recurs en cap dels dos sentits indicats. El sistema funcionarial del professorat imposa certes limitacions com ja ha estat dit tant de l'autonomia universitària com de la regulació normativa que en fa la Comunitat autònoma.

Si l'Estat es reserva la facultat d'infligir la màxima sanció, també podrà regular, a fi de garantir l'estabilitat dels nomenaments, les condicions o els requisits previs a la decisió que calgui adoptar pel que fa a la separació del servei. L'opció que sigui el Consell d'universitats, i no el rector, qui faci la proposta garanteix també la uniformitat en aquesta matèria tan important, opció que no és incompatible ni amb l'autonomia universitària ni, encara menys, amb les competències d'execució de la Comunitat autònoma.

--------------------------------

[1] Sobre aquests problemes, vegeu: Font i Llovet, T., «Tendencias organízativas en la Administración de las Comunidades Autónomas», RVAP, núm. 6, 1983. Garcia de Entetría, E., La ejecución autonòmica de la legislarien del Estada. Ed. Civiras. Madrid, 1983. García de Enterría, E., i T. R. Ferníndez, Curso de Derecho Administrativa, vol. I. Ed. Civiras, sisena edició. Madrid, 1993. Garrido Falta, F., Comentaries a la Constitución, comentaria al articulo 105.3. Ed. Civitas. Madrid, 1983. Gonzalez-Haba Guisado, «Trayectoria de la reforma de la Función Pública Espanola (1977-1981)». RAP, núm. 4, 1984. Montoro Chiner, M. J., «Comentaris a l'article 10.1.1 EA», a Comentaris a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. IEA. Barcelona, 1989. Munoz Machado, S., Derecho publico de las Comunidades Autónomas. Ed. Civitas. Madrid, 1982. Nieto, A., «La Administración y la burocràcia del Estado en la dècada de los ochenca», RVAP, núm. 13, 1985, pàg. 117 is. - «Los derechos adquiridos de los funcionarios», RAP, núm. 39, 1962. Ortega Àlvarez, L., Los derecbos sindicales de los funcionarios públicos. Ed. Tecnos. Madrid, 1993. Palomar Olmeda, A., Derecho de la función pública (régimen jurídico de los funcionarios), Ediciones Dykinson, segona edició. Madrid, 1993. Parada Vàzquez, J, R., Derecho Administrativa. Organización y Empleo Pública. Ed. Marcial Pons. Madrid, 1993. Sanchez Morón, M., Notas sobre la función administrativa en la Constitución Espanola de 1978, dirigida per Predieri i García de Enterría. Ed. Civitas. Madrid, 1980. Tornos Mas, J., «La legislación bàsica de la jurisprudència del TC», RVAP, núm. 31, 1991, pàg. 280. - «La Función Pública en las Comunidades Aucónomas (Condicionantes previos y marco normativo de la potestad legislativa autonòmica)», RVAP, núm, 7, 1983. - «La disrribución de comperencias entre Estado y las Comunidades Autónomas: algunos probie-mas actuales», a Estudi Jurídic de l'Estana d'Autonomia. Generalitat de Catalunya. Universitat de Barcelona. Barcelona, 1981. Tornos Mas, )., i Lliset, F., La Funció Pública de les Comunitats Autònomes. Escola d'Administració Pública de Catalunya. Barcelona, 1986. Trayter, J. M., Manual de Derecho Disciplinaria de los Funcionaries Públicos. Ed. Marcial Pons i Escola d'Administració Pública de Catalunya. Madrid, 1992. Existeix la versió catalana d'aquest llibre, amb el títol El dret disciplinari de la funció pública, publicada per la mateixa Escota, Barcelona, 1992. Entrena, R., «El Régimen Escatutario de los funcionarios públicos como postulado constitucional», al Libro homenaje al profesor García de Enterría. Ed. Civitas. Madrid, 1991, pàg. 2599 i s.

[2] Sobre aquest tema, vegeu Parada Vàzquez, J. R., Derecho Administrativa (organización y empleo publico). Ed. Marcial Pons, ja a l'edició del 1986, pàg. 238; Llisec, F. i Tornos, J., La funció pública de les comunitats autònomes. Escola d'Administració Pública de Catalunya. Barcelona, 1986.

[3] Recurs d'inconscitucionalitat recaigut contra determinats preceptes de la Llei 30/1984, de 2 d'agosr, de mesures per a la reforma de la funció pública.

[4] Matèries que posteriorment es veuran matisades. Sobre aquest tema, vegeu Trayter, J. M., La conflictivitat competencial. El règim estatutari dels funcionaris públics. 1EA. Barcelona, 1993.

[5] En el mateix sentir, vegeu l'art. 10. 1.1 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya.

[6] Pel que fa a la Comunitat Autònoma catalana, l'art. 15 del seu Estatut d'autonomia afirma: «És de competència plena de la Generalitat la regulació i administració de l'ensenyament en tota la seva extensió, nivells i graus, modalitats i especialitats, en l'àmbit de les seves competències, sens perjudici d'allò que disposen l'article 27 de la Constitució i lleis orgàniques que, conforme a l'apartat 1 de l'article 81 d'aquella, el desenvolupin, de les facultats que atribueix a l'Estat el número 30 de l'apartat 1 de l'article 149 de la Constitució i de l'alta inspecció necessària per al seu compliment i garantia».

[7] Al nostre entendre, el principi d'autonomia universitària afecta també, i d'una manera igualment reductora, l'esfera competencial de l'Estat en aquesta matèria, i no solament la de les comunitats autòno-

[8] Sobre la base d'aquesta uniformitat s'ha dictat el RD 989/1986, de 13 de maig, que, entre d'altres qüestions, regula «el complement específic» de catedràtics i professors titulars. Aquest complement és menor per als professors titulars que per als catedràtics, regulacié que està d'acord amb la legislació vigent segons la STS de 20 d'abril de 1993 (Ar. 2849).