La potestat parental

Autor:Adolfo Lucas Esteve
Càrrec de l'autor:Profesor i Magistrado, Universitat Abat Oliva
Pàgines:477-513
RESUMEN

1. Introducció - 2. Regulació de la potestat parental - 3. Caràcters de la potestat parental - 3.1. La titularitat de la potestat parental - 3.2. La potestat parental com a funció - 3.3. L’interès del fill - 3.4. La intervenció judicial - 3.5. Relacions personals - 3.6. Privació i recuperació de la potestat parental - 4. L’exercici de la potestat parental - 4.1. L’actuació conjunta - 4.2.... (ver resumen completo)

 
ÍNDICE
EXTRACTO GRATUITO

Page 477

1. Introducció

Com hem assenyalat en els capítols anteriors, l’establiment d’una relació de filiació, per naturalesa o per adopció, comporta per als progenitors el naixement d’una sèrie d’obligacions envers els seus fills menors d’edat, que es realitzen d’ordinari a través de l’institut tradicionalment anomenat pàtria potestat. Per haver tingut un fill o per haver-lo adoptat els pares adquireixen un entramat d’obligacions i responsabilitats, les quals seran independents de les vicissituds per les quals pugui passar la relació personal dels progenitors o adoptants esmentats entre si.

La institució de la pàtria potestat, denominada en el dret català com la potestat parental, és una mesura de protecció dels menors d’edat, ja que atesa la falta de capacitat d’aquests cal que altres els auxiliïn i defensin els seus interessos. Tanmateix, no és una mesura més, sinó que constitueix la institució protectora dels menors per excel·lència i és una conseqüència natural de la paternitat. Per aquest motiu, només quan falten els pares es posen en funcionament els altres mecanisme legals de protecció del menor.

Tot seguint pEñA bErnArdo dE quirós la potestat parental es pot definir com la potestat tuïtiva general sobre menors o incapacitats i que la llei reconeix als dos pares com a efecte automàtic de la relació jurídica paternofilial.

2. Regulació de la potestat parental

El Codi Civil de Catalunya regula la potestat parental en el capítol VI del títol III del llibre II, articles 236-1 a 36, que segueix les orientacions del Codi de Família, que al seu torn seguia les de la Llei 12/1996, de 29 de juliol, que va ser la primera que va regular d’una manera completa aquesta institució en l’àmbit del dret civil català i va introduir el canvi de la denominació tradicional de la pàtria potestat per la de «potestat del pare i de la mare», ja que la considerava més adequada als temps actuals i a la regulació que es dóna a aquesta institució en els drets moderns, en què la relació paternofilial s’ha allunyat del principi d’autoritat del pare i és un dret-funció en benefici dels fills, l’exercici del qual correspon tant al pare com a la mare.

Page 478

Les novetats que introdueix el llibre II del Codi Civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, a més de referir-se a la institució com a potestat parental en lloc de potestat del pare i de la mare, en línia amb altres ordenaments europeus, van dirigides a donar resposta a les necessitats de les anomenades famílies recompostes o reconstituïdes, és a dir, les integrades per parelles que tenen al seu càrrec fills no comuns, i a donar una resposta clara als problemes derivats de la violència en les relacions familiars. No obstant això, amb la reforma s’introdueixen algunes modificacions dels articles del Codi de Família i s’actualitzen les referències als textos legals.

3. Caràcters de la potestat parental

Les idees que donen caràcter a la institució de la potestat parental es poden extreure de les disposicions generals que li dedica el capítol VI del títol III del llibre II del Codi Civil de Catalunya.

3.1. La titularitat de la potestat parental

La potestat parental s’atribueix al pare i a la mare com a conseqüència o efecte de la filiació, la qual cosa exigeix que aquesta estigui determinada legalment respecte d’ambdós; si hi estigués només respecte d’un, estarem davant un supòsit d’atribució individual. Aquesta idea, recollida explícitament a l’article 132 CF, es dedueix de l’actual article 236-1 CCCat que assenyala que «els progenitors, (…) tenen la potestat respecte els fills menors no emancipats.» Per tant, els progenitors, sempre que la filiació resulti determinada respecte d’ambdós, participen de la mateixa manera quant a la titularitat de la potestat parental, si bé, com veurem posteriorment, quant al seu exercici, a la pràctica s’estableixen una sèrie de regles a fi de donar-li la flexibilitat suficient.

La potestat parental és una mesura de protecció dels fills que no tenen plena capacitat d’obrar general i, consegüentment, independència jurídica. Per això, hi estan sotmesos, per regla general, els menors no emancipats; però, atès que és la família el medi natural per al creixement, l’educació i la protecció dels fills, en el cas que aquests fossin incapacitats, abans o després de la majoria d’edat, també s’hi establiria amb preferència a la constitució de la tutela, i exceptuant les excepcions que la llei estableix (vid. articles 236-34-2 i 236-35 CCCat), ja que d’acord amb l’article 236-1 CCCat «la potestat parental es pot estendre als fills majors d’edat incapacitats prorrogant-la o rehabilitant-la.» No obstant això, no existeix una identitat absoluta entre potestat parental ordinària, en el sentit de la qual s’exerceix sobre els menors no emancipats, i la potestat parental prorrogada o rehabilitada, perquè la primera, per regla general, és una funció tuïtiva general que abraça tot l’elenc d’interessos del menor, mentre que la potestat parental prorrogada o rehabilitada s’exercirà en els termes que disposi la declaració judicial d’incapacitat (articles 236-33 i 34 CCCat), que tindrà en compte les circumstàncies personals i patrimonials del fill per fer aquesta funció tuïtiva més o menys àmplia.

3.2. La potestat parental com a funció

Tradicionalment la doctrina jurídica ha destacat que la potestat parental és un dret que la llei reconeix als progenitors amb una finalitat molt determinada «per a complir les

Page 479

responsabilitats parentals» que la llei li imposa (article 236-1 CCCat), això és, el conjunt de drets i facultats que la llei reconeix als pares pel mer fet de ser-ho constitueix l’instrument de compliment de les obligacions que la llei els imposa. Són drets que es concedeixen no pensant en el seu titular, sinó en el millor compliment dels deures i funcions que es pretén que serveixin, per la qual cosa la doctrina ha ressaltat el caràcter de funció que té la potestat parental, que específicament reconeix l’article 236-2 CCCat, en el sentit que els progenitors són titulars d’un càrrec, officium, al qual s’assigna una especial funció de protecció.

La potestat parental com a funció té el caràcter d’inexcusable (article 236-2 CCCat), fet que suposa que no s’hi pot renunciar, ja que s’estableix amb la finalitat d’atendre un interès superior, com és l’interès dels fills.

3.3. L’interès del fill

Efectivament, segons determina l’article 236-2 CCCat, «la potestat parental (…) en el marc de l’interès general de la família, s’exerceix personalment en interès dels fills, d’acord amb la seva personalitat i per facilitar-ne el seu ple desenvolupament.» Aquest article és la manifestació en l’àmbit de la potestat parental d’un principi més ampli reconegut per totes les legislacions europees i formulat a l’article 3 de la Convenció dels Drets del Nen, que consisteix que l’interès del fill ha de ser el criteri de solució de tots els procediments en què aquest pugui estar en joc. Els progenitors, per tant, en la presa de les seves decisions pel que fa als fills, han de tenir com a criteri d’actuació l’interès d’aquests, és a dir, han de prendre les decisions que resultin més beneficioses per a ells.

Els progenitors han de buscar l’interès dels fills i han de fer-ho d’acord amb llur personalitat i per facilitar-ne el ple desenvolupament (article 236-2 CCCat). Això suposa que la labor educativa dels pares ha d’anar orientada que el fill disposi de tots els elements necessaris per formar la seva pròpia personalitat. Atès que aquesta personalitat es va formant des de la infància a l’adolescència, la potestat parental no és una institució rígida, sinó que és evolutiva, ja que les necessitats del fill evolucionaran amb aquestes. A la vista d’aquestes consideracions, tenint en compte unes vegades l’edat i d’altres la maduresa del fill, les lleis li atribueixen en ocasions l’exercici de determinats drets, o bé directament, o bé amb l’assistència dels seus progenitors; i en general...

Para continuar leyendo

SOLICITA TU PRUEBA