L'ordenació de la qüestió lingüística a catalunya de 1892 a 1936: el procés de reconeixement de l'estatut d'oficialitat del català

Aquest¹ article proposa una anàlisi dels antecedents polítics i jurídics més significatius que han contribuït a construir l’estatut d’oficialitat de la llengua catalana en el període comprès entre 1892 i 1936.

La valoració de la llengua catalana com un baluard identitari de Catalunya, i la vinculació de la qüestió lingüística a nocions d’identitat nacional, justificarà que, en moltes ocasions, els projectes favorables al reconeixement d’un estatut d’oficialitat del català se circumscriguin dins de projec-Page 180tes més amplis de reivindicació d’un marc d’autonomia per a Catalunya. El moviment del catalanisme polític, i les seves diferents projeccions i estratègies per reivindicar cotes d’autogovern, adquirirà un paper explicatiu clau per comprendre l’evolució del règim jurídic de la llengua catalana al tombant del segle xix i principi del segle xx.

A Espanya, el reconeixement constitucional del plurilingüisme va ser molt tardà. El primer text constitucional espanyol que va regular una menció expressa a la qüestió lingüística és la Constitució de la II República, de 9 de desembre de 1931. Ni una sola de les constitucions espanyoles promulgades al llarg del segle xix conté cap tipus de referència a la realitat plurilingüe del país.

Això no vol dir que fos una qüestió del tot bandejada pel poder constituent del segle xix. De fet, el plurilingüisme d’Espanya va centrar debats parlamentaris amb motiu de la tramitació d’alguns textos constitucionals, com és el cas de la Constitució de Cadis de 1812. En la tramitació d’aquest text constitucional, símbol del liberalisme polític, es va tenir present la qüestió lingüística, per bé que finalment el seu articulat no en consignés cap referència. La llengua era percebuda com un tema delicat, el tractament del qual moltes vegades va vincular-se a debats més amplis sobre l’ordenació territorial de l’Estat.² Malgrat que aquesta Constitució de 1812 té una importància cabdal, més encara si es té en compte que ha estat qualificada com l’episodi fundacional de la modernitat política espanyola, la seva transcendència pràctica fou molt limitada. La seva vigència fou molt escassa, de 1812 a 1814 i entre 1820 i 1823. Coetàniament, el mateix any 1812, Catalunya era annexionada de facto a l’imperi napoleònic, annexió quePage 181produiria certs efectes polítics i jurídics substancials, també en el pla idiomàtic. De fet, en l’àmbit lingüístic, s’articularia el reconeixement d’un incipient estatut jurídic de cooficialitat de la llengua catalana, oficialitat que es consolidaria com una de les moltes tècniques o estratègies polítiques per aproximar i impulsar el procés de francesització general.³

El segle xix fou una etapa històrica accidentada en què la major part dels diferents moviments polítics i ideològics que es van succeir no van teoritzar les reivindicacions lingüístiques que començaven a fer-se sentir a certes parts del territori estatal. El castellà era la llengua dominant en totes les esferes oficials.⁴ Caldria esperar a la segona meitat del segle per trobar veritables projectes i acords polítics, de diferent contingut i abast, que van propugnar un reconeixement i tutela del plurilingüisme del país, greument coartat per la política d’uniformitat lingüística que havia imposat Felip V. Aquesta política havia estat concebuda com una forma de racionalització del funcionament de l’aparell estatal i de reforçament de la unitat nacional.⁵

Al llarg del segle xix va començar a despertar la consciència d’identitat col.lectiva de Catalunya, que havia romàs ofegada i fins i tot perseguida al segle xviii. El paper que jugarien moviments com ara la Renaixença literària i cultural, fonamentada en la redescoberta de la llengua catalana, del fet català i la història de Catalunya, o el moviment del catalanisme polític i lesPage 182seves diverses estratègies per reivindicar cotes d’autogovern, s’hauran de valorar com a elements que permeten contextualitzar les iniciatives i els acords, polítics i jurídics, que s’estudiaran a continuació.⁶

Quan el 1892 la Unió Catalanista va aprovar les cèlebres Bases per a la Constitució Regional Catalana, va establir-se que el català hauria d’esdevenir l’única llengua oficial a Catalunya i en les relacions d’aquesta amb l’Estat. La tercera d’aquestes Bases de 1892, també dites Bases de Manresa, proposava garantir que «la llengua catalana serà l’única que, ab caràcter oficial, podrà usar-se a Catalunya i en les relacions d’aquesta regió ab lo Poder central». Aquesta base s’ubicava dins el títol dedicat a l’ordenació del poder regional, a continuació de la previsió relativa a la tutela de la legislació antiga (Base 2a) i abans de l’ordenació de previsions com ara el requisit de la condició de català per exercir càrrecs públics (Base 4a) o l’ordenació territorial catalana (Base 5a). D’aquesta manera, es concedia a la qüestió lingüística una posició preeminent dins l’estructura formal del document.

La previsió d’un estatut d’oficialitat de la llengua catalana ja constava al Projecte d’aquestes Bases. Es tracta d’una qüestió que fou objecte d’un ampli consens en el decurs de les intervencions celebrades amb motiu de la tramitació del document. Tal com va proclamar-se en les deliberacions de la Base que garantia l’estatut d’oficialitat lingüística del català, «que aixó sia aixís, no sols es just, sinó que [...] es del tot necessari si volém ser un poble lliure y conservar la nostra personalitat. Que nostra llengua sia pera nosaltres la oficial es, ademés, pels catalans no sols qüestió de dret, sino també de dignitat. Desde’l moment que tením una llengua propia, una llengua que nasqué ab nosaltres, que es la expressió del esperit de nostra terra, que s’ha perpetuat en la familia y que ha mantingut sempre viva en nosaltres la conciencia de nostra nacionalitat, ningú té dret á privarnos de aquesta llengua ni á imposárnosen una altra de forastera». En el decurs dels debats esPage 183va insistir en la necessitat de protegir la llengua catalana, en tant que estàndard identitari per excel.lència de Catalunya. En aquesta línia, resulta il.lustrativa la intervenció del delegat de Barcelona, Sr. Ramon Picó Campamar, quan va defensar la Base al.legant que «entre’ls elements constitutius de la personalitat d’un poble, la llengua es, sens dupte, lo més visible: certament que aixó sól no fa que sia’l més important de tots, peró, si be’s mira, ‘s veurá que es l’element que més singularisa aquesta personalitat y’l que més contribuheix á la seua duració.[...] Es, senyors, que la llengua d’un poble es quelcom més qu’un serie de sons més ó menys articulats; la llengua es la expressió sensible ó com si diguessem lo cos del pensament [...] es la més alta expressió de la seua personalitat». Partint d’aquest fonament, es va defensar que esdevingués llengua oficial de Catalunya i la llengua de les relacions de la regió amb el poder central, acord respecte del qual no es van presentar objeccions.⁷

L’anàlisi d’aquesta previsió lingüística de les Bases de Manresa exigeix partir de dues premisses: la primera és la que fa referència al context social en el qual foren adoptades per la Unió Catalanista, en un període històricPage 184d’emergència i consolidació del moviment del catalanisme polític que es pronunciaria clarament favorable al reconeixement i la protecció de la llengua catalana, en tant que element d’identitat col.lectiva del poble català; en segon lloc, hom ha de valorar aquest document tenint en compte que ha passat a la història per ser la primera formulació política i constitucional del catalanisme,⁸ afirmació que s’haurà de modular.

Aquestes Bases, adoptades en el context de l’Estat de la Restauració, responien a un plantejament clarament autonomista i tenien la vocació d’esdevenir una primera concreció constitucional de les tesis defensades pel moviment catalanista dirigit per la Lliga Regionalista.⁹ En aquest sentit, si bé no es pot parlar d’un únic projecte polític del catalanisme, que es forja al segle xix, les diferents manifestacions d’aquest moviment presenten una base comuna: la reivindicació d’una presa de consciència i un reconeixement dels trets identitaris del poble català, i la consegüent articulació de fórmules o estratègies per satisfer el respecte a la identitat de Catalunya i la seva voluntat d’autogovernar-se.

Aquests postulats que consten a les Bases de Manresa, incloent-hi la reivindicació d’atorgar a la llengua catalana un estatut d’oficialitat, ja s’havien anunciat pocs anys abans en el cèlebre Missatge a Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, reina regent d’Espanya, del 1888, i en el Memorial de Greuges de 1885. Amb les Bases, aquest discurs adoptaria una forma que hom ha qualificat com a menys medievalitzant, amb vocació de consolidarse com una primera concreció constitucional d’aquest corrent ideològic i polític.

En el Missatge a la reina regent de 1888, es va reivindicar un estatut d’oficialitat per a la llengua catalana. El document proclamava la voluntat «que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d’aquest poble». En aquesta mateixa línia ja s’havia pronunciat tres anys abans el també cèlebre Memorial de Greuges o Memorial en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña de 1885. Aquesta iniciativa ha estat qualificada com un primer pas del catalanisme polític modern.¹⁰ Pel que fa a les reivindicacions de naturalesa lingüística, un estudi d’aquest document il.lustra que es van centrar més a denunciar laPage 185situació històrica de dominació soferta per la llengua catalana. A diferència del Missatge a la reina regent de 1888, on es proclamava una ferma reivindicació que el català gaudís d’un estatut d’oficialitat, el Memorial de Greuges responia més a una vocació de denúncia dels greuges soferts per les llengües regionals.¹¹

Per consegüent, es pot concloure que l’ordenació lingüística de la tercera de les Bases de Manresa fou adoptada en un context en el qual ja s’havien formalitzat i consolidat estratègies de reivindicació d’un estatut de protecció jurídica de la llengua catalana. Iniciatives com ara el Memorial de Greuges de 1885 o el Missatge a la reina regent de 1888 ja postulaven la necessitat de garantir un marc de protecció i reconeixement de l’idioma propi del Principat.

En aquest escenari polític, l’interès de la tercera de les Bases de Manresa radica en la seva vocació d’esdevenir una concreció constitucional d’aquests postulats del catalanisme polític en matèria lingüística. Tingui’s en compte que d’altres propostes, com ara les Bases para la Constitución Federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña de 1868; el Projecte de Constitució Federal de la República Espanyola de 1873; el Projecte de Constitució per a l’Estat Català aprovat pel Congrés Regional Federalista de 2 de maig de 1883; o, del mateix any, el Projecte de Constitució Federal de Pi i Margall, no contenien cap previsió en matèria lingüística, malgrat que alguns d’aquests projectes compartien una ràtio comuna vinculada als postulats del catalanisme polític. Aquest moviment va distingir-se per una ferma defensa de la llengua catalana. Figures com ara Valentí Almirall¹² o Enric Prat de la Riba¹³ es van pronunciar a favor del reconeixement d’un estatut d’oficialitat de l’idioma propi de Catalunya. La defensa d’aquest ús oficial de la llengua catalana s’entenia com una conseqüència del seu estatut de llengua de la nacionalitat catalana.¹⁴

Page 186

Cal tenir present que el catalanisme polític fou un moviment que va centrar intensos debats parlamentaris a les Corts constituents republicanes de 1931, moltes vegades projectats sobre el model d’organització política de l’Estat. Els discursos de teòrics del catalanisme polític com ara Valentí Almirall o Prat de la Riba van ser citats en nombroses intervencions parlamentàries, bé fos per criticar-ne els postulats, bé fos per adherir-se a certes tesis. Inevitablement, aquests postulats del catalanisme polític també van ser presos en consideració quan es va discutir el model lingüístic de la Constitució de 1931.

Les Bases de Manresa se situen dins d’aquest corrent de pensament. No pot oblidar-se que Enric Prat de la Riba, nomenat vicepresident per l’Assemblea General de Delegats de la Unió Catalanista a la sessió constitutiva del 25 de març de 1892, va participar activament en els treballs de tramitació del que serien les Bases. S’encetava així una nova etapa, que es consolidaria al primer terç del segle XXI que hauria d’aprofundir la reivindicació de l’oficialitat de la llengua catalana, oficialitat lingüística que els teòrics del catalanisme polític havien esbossat amb vocació de constitucionalitzar-la durant la segona meitat del segle xix.

Durant el primer terç del segle xx, foren diverses les iniciatives i les propostes, polítiques i jurídiques, tendents a garantir i tutelar els drets lingüístics dels catalanoparlants. De fet, fou justament a principis d’aquest segle quan l’idioma català es va anar introduint i estenent en àmbits fins aleshores monopolitzats per la llengua castellana.¹⁵ Tan és així que doctrinalment es parla de l’existència d’una veritable ofensiva catalana, percebuda, per certs sectors, incloent-hi el mateix Govern estatal, com un risc al qual calia fer front.¹⁶

Page 187

Una anàlisi del context històric permet concloure que existien posicionaments tendencialment oposats pel que fa al tractament jurídic que s’havia de concedir a la qüestió idiomàtica, que es projectaven més enllà del que era el pla estrictament lingüístic i es vinculaven a reivindicacions de diferents models d’organització política de l’Estat. La llengua catalana, en tant que element identitari del poble de Catalunya, era percebuda, per certs sectors, com un perill per a la unitat estatal. Per contra, un important moviment cívic i polític català es manifestava, com mai no ho havia fet, a favor de la reivindicació d’un estatut jurídic del català que en tutelés l’ús en l’àmbit públic a Catalunya. De fet, moltes de les iniciatives que van emergir durant el primer terç d’aquest segle proposaven garantir-li l’estatut de llengua oficial.

Els primers anys del s. xx es van caracteritzar per ser un període històric de fortes convulsions polítiques i socials. Un dels principals episodis que hom ha de valorar és el triomf de Solidaritat Catalana a les eleccions del 1907, un moviment unitari nascut un any abans i impulsat per grups i partits catalanistes que aplegaria un ampli catàleg de forces polítiques. En el seu Comitè Executiu, nomenat al final de gener de 1906, hi hauria representants de la Lliga Regionalista, com ara F. Cambó, republicans independents, la Unió Republicana, carlins o nacionalistes republicans. La candidatura de Solidaritat Catalana va obtenir una victòria aclaparadora a les eleccions de 1907, i va aconseguir quaranta-una de les quaranta-quatre actes de diputat de Catalunya. Tal com s’ha apuntat doctrinalment, aquesta victòria representaria un avenç decisiu del catalanisme, que aplanaria el camí al que s’ha qualificat com la primera experiència moderna d’autogo- vern de Catalunya: la Mancomunitat.

La Mancomunitat va assumir un paper clau en el procés de reivindicació d’un estatut d’oficialitat de la llengua catalana. Sota els seus auspicis, es va impulsar un important procés de normalització lingüística que va permetre estendre l’ús públic de l’idioma propi de Catalunya.¹⁷ Il.lustra aques-Page 188ta afirmació, per totes, el missatge del Consell Permanent de Catalunya adreçat al president del Consell de Ministres el 1916 en defensa dels drets de la llengua catalana, on es va proclamar «a tots els regnes on hi ha pluralitat de llengües es lluita vivament, ardentment, per la llengua pròpia: els ciutadans no jutgen assolida la plenitud de llibertat política ni d’igualtat civil mentre als drets i a les llibertats proclamats en la primera etapa dels moviments democràtics no s’uneixi també la llibertat i la igualtat de condició de les diferents llengües nacionals, mentre hi ha una llengua privilegiada i altres llengües preterides, mentre no obtenen totes les llengües nacionals exactament els mateixos drets».

En aquest manifest, es reivindicava concedir «a la nostra llengua la plenitud dels seus drets, la igualtat de condició que les altres llengües espanyoles i, d’una manera especial, l’oficialitat en tota la vida pública interior de Catalunya, així en els organismes locals populars com en tots els centres i dependències de l’Estat situats en el territori de Catalunya. Aquesta voluntat catalana [...] ha estat ratificada recentment pel vot unànime de l’Assemblea de la Mancomunitat; i en compliment d’aquest acord, elevem a les Corts i al Govern la petició que sigui proclamada l’oficialitat de la llengua catalana en tota la vida interior de Catalunya, única manera que quedi garantit el ple respecte al dret dels ciutadans catalans en tot allò que a l’ús de llur idioma es refereix».¹⁸

Aquest període històric es caracteritza per una progressiva efervescència de la voluntat d’autogovern de Catalunya, que desembocarà en el que hom ha anomenat el problema català, accentuat en l’etapa que transcorre de novembre de 1918 a final de febrer de 1919. Tal com s’ha dit, «durant vora quatre mesos, Espanya viurà el problema català potser com mai», en un context en el qual «l’aspiració a l’autonomia ja desbordava el marc juridicopolític o el dels interessos».¹⁹

D’aquesta accidentada etapa històrica daten iniciatives com ara la celebració del plebiscit organitzat per l’Escola de Funcionaris d’Administració, dependent de la Mancomunitat, celebrat entre els ajuntaments de Catalunya en pro de l’autonomia catalana, plebiscit que fou contestat afirmativament per una àmplia majoria dels electors; o iniciatives com ara la tramesaPage 189el 28 de novembre del 1918 per part del Consell de la Mancomunitat al cap del Govern García Prieto, del Mensaje y Bases per a l’Autonomía de Catalunya, en el qual es reclamava un augment de l’autonomia catalana. Aquest projecte fou desestimat en un context polític que va agreujar-se per la dimissió del Govern de García Prieto per la falta d’acord sobre la política que calia adoptar respecte a aquesta reivindicació.

Pocs mesos més tard, el gener de 1919, es formalitzaven dues noves iniciatives que plantejaven estratègies diferents per afrontar les aspiracions d’autonomia catalana. Ambdues iniciatives es van tramitar paral.lelament i van preveure referències expresses a la qüestió lingüística. Aquestes iniciatives són, en primer lloc, el Projecte d’autonomia presentat pel Govern espanyol al Congrés, de 20 de gener de 1919; en segon lloc, l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat el 25 de gener de 1919.

El projecte governamental formalment s’estructurava en un total de vinti-dues bases, l’objectiu de les quals, tal com s’indicava a l’encapçalament del Projecte de llei, era «satisfacer las demandas de autonomía, para que cada órgano del cuerpo nacional recobre y conserve la independencia de sus funciones, logrando así aquella unidad que, dentro de la variedad, constituya la base de una intensa y efectiva armonía entre las regiones de Espanya». La darrera Base, la vint-i-dosena, en diversos preceptes del seu articulat, contenia referències expresses a la qüestió lingüística, si bé projectades a àmbits concrets com ara l’ensenyament,²⁰ la publicació bilingüe de l’Estatut de dret foral,²¹ la capaci-Page 190tació lingüística del personal judicial²² o els usos lingüístics davant diferents organismes públics.²³

Aquestes previsions lingüístiques previstes al projecte governamental esbossaven un marc juridicolingüístic particularment garant de la presència i l’ús de la llengua catalana en àmbits fins aleshores monopolitzats pel castellà. Es proposava assolir un sostre juridicolingüístic del català gens menyspreable. De fet, en certs àmbits, com és el cas del règim de capacitació lingüística de jutges, magistrats i Ministeri Fiscal, l’ordenació proposada era més generosa que l’actualment vigent.²⁴ Malgrat que aquesta iniciativa no va prosperar, resulta interessant en la mesura que contemplava un estatut ampli de reconeixement i protecció de la llengua catalana, sense precedents. Es buscava una solució de consens per al «problema català», un problema que excedia amb escreix del pla estrictament lingüístic. En aquest escenari, l’estatut que s’havia de concedir a la llengua catalana es consolidava com una matèria més o menys transaccional que, eventualment, podria afavorir la negociació i l’aproximació de posicionaments.

El segon dels projectes de referència fou l’Estatut d’autonomia de Catalunya, aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat el 25 de gener dePage 1911919. És interessant advertir que, pel que fa referència a la qüestió lingüística, les previsions del projecte governamental són més abundants que les del projecte de la Mancomunitat. Aquest Estatut d’autonomia de la Mancomunitat només preveia una única disposició que contenia una referència a la qüestió lingüística: l’article 6.A.3. Aquest precepte establia l’obligatorietat de l’ensenyament de la llengua castellana a totes les escoles d’ensenyament primari de Catalunya.²⁵

Tots dos projectes eren políticament incompatibles. Es tractava d’estratègies d’autonomia o, altrament dit, projectes de govern per a Catalunya tendencialment divergents.²⁶ Tal com va proclamar Cambó en la seva intervenció al Congrés dels Diputats en la sessió de 7 de febrer de 1919: «Si nuestro problema fuera un problema de ordenación administrativa podríamos examinar el proyecto, podríamos llegar a un acuerdo; pero es un problema de personalidad y para un problema de personalidad no está hecho el proyecto que vamos a discutir [...] la voluntad de todo el pueblo de Cataluña es que quiere una autonomía, no solamente distinta, sino contrapuesta, absolutamente diversa de la de este Estatuto»,²⁷ i es va pronunciar favorable a la celebració d’un referèndum català.

S’iniciava així un període de forta inestabilitat política i social, que finalitzaria el 13 de setembre de 1923 amb el cop d’Estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, amb el suport de grups conservadors.

El Projecte de Constitució provisional de la República Catalana de 1928, també conegut com a Constitució de l’Havana, presenta, pel que fa al tractament de la qüestió lingüística, un trets que el fan singular. L’anàlisi d’aquest document exigeix tenir present el context històric en què fou adoptat, en plena dictadura del general Primo de Rivera.

El 15 de setembre de 1923, Primo de Rivera fou nomenat president del Directori Militar, i es va iniciar així un parèntesi en el procés d’expan-Page 192sió i tutela de la llengua catalana. Tres dies després del nomenament, aquesta dictadura sotmetria a la llengua catalana a un estatut de submissió, i fins i tot, de persecució. Per Ordre reial de 18 de setembre de 1923 de «Defensa de la Unidad Nacional», s’establia, pel que fa a la llengua, que «al expresarse o escribir en idiomas o dialectos, las canciones, bailes, costumbres y trajes regionales no son objeto de prohibición alguna; pero en los actos oficiales de carácter nacional o internacional no podrá usarse por las personas investidas de autoridad otro idioma que el castellano, que es el oficial del Estado español, sin que esta prohibición alcance a la vida interna de las corporaciones de carácter local o regional, obligadas, no obstante, a llevar en castellano los libros oficiales de registros, actas, aun en los casos de que los avisos y comunicaciones no dirigidas a autoridades se hayan redactado en lengua regional».

Aquesta previsió lingüística, de coerció del català, fou una de les primeres mesures que va adoptar el Directori Militar, en els propis inicis del cop d’Estat. Resulta curiós advertir que s’ordenés el 18 de setembre de 1923, fins i tot abans de dissoldre les diputacions per Reial decret de 12 de gener de 1924 o abans de dissoldre la Mancomunitat, el 20 de març de 1925. Aquesta constatació il.lustra l’entitat simbòlica de la llengua catalana, tradicionalment vinculada a reivindicacions nacionalistes, catalanistes i d’autogovern de Catalunya. Aquest valor altament simbòlic és confirmat per la constatació que aquesta previsió lingüística es consignava just a continuació de la prohibició d’exhibició de banderes o senyeres de «significación antipatriótica», i a la mateixa disposició que prescrivia que els «delitos contra la seguridad y unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto» serien enjudiciats per tribunals militars.²⁸

Durant aquest període dictatorial s’aprovarien diverses disposicions amb l’objectiu de perseguir l’ús del català en diferents àmbits. La finalitat se centrava a prohibir-ne l’ús en sectors en què aquesta llengua s’havia estès i normalitzat a les dècades precedents, sota l’impuls del catalanisme po-Page 193lític.²⁹ D’aquesta etapa de persecució política del català, resulta interessant estudiar-ne un projecte que fou tramitat i aprovat amb la vocació de constitucionalitzar i reafirmar els principis del catalanisme polític: l’anomenada Constitució de l’Havana de 1928.

L’any 1928, en aquest període dictatorial, les delegacions del Separatisme Català, sota la presidència de Francesc Macià, aproven el Projecte de Constitució provisional de la República Catalana, també conegut com a Constitució de l’Havana. Tal com indica l’exposició de motius del projecte, el seu objectiu era reafirmar els principis i «ideals patriòtics» catalans, apel.lant a «la unitat espiritual indestructible de Catalunya», sobre la base de la qual van declarar la seva voluntat de «valdre’s dels medis revolucionaris per a independitzar-se de l’Estat espanyol». Partint d’aquesta base ideològica, van promoure «la següent Constitució en nom del poble català, perquè aquest s’hi regeixi amb caràcter provisori, mentre no estigui en condicions de poder-se fixar i d’atorgar-se la seva llei fonamental definitiva». Aquest seria el que s’ha qualificat com el primer Projecte de Constitució de la història pensat per a una Catalunya independent de l’Estat espanyol. Aquest projecte es fonamentava sobre la base ideològica de percebre el catalanisme com a sinònim de separatisme o independència d’Espanya.³⁰

Aquest projecte, pel que fa referència a les previsions lingüístiques, presenta unes característiques que el fan singular. L’article 2 del Projecte, ubicat dins el títol II rubricat «Idioma, bandera i escut», establia que l’única llengua oficial, a Catalunya, era la catalana. Amb aquesta formulació, es proposava assolir dos objectius bàsics: primer, concedir a la llengua catalana un estatut d’evident preeminència simbòlica, més encara si es té en compte que s’ordenava en el títol dedicat a l’ordenació d’elements simbòlics per excel.lència; segon, es proposava concedir al català una posició de preeminència jurídica, concedint-li l’estatut d’única llengua oficial a Catalunya, sense cap tipus de menció a la llengua castellana. Amb la Constitució de l’Havana es proposa una Catalunya independent de l’Estat espanyol que hauria de tenir el català com a única llengua oficial. A part de l’article 2, aquesta Constitució de l’Havana feia una menció expressa a la qüestió lingüística als seus articles 24, 26, 195 i 196,³¹ per bé que projec-Page 194tada a àmbits concrets com ara l’ensenyament o l’Administració pública.

Malgrat la seva manca de vinculatorietat jurídica, aquest document resulta interessant en el pla d’anàlisi teòrica. Esbossa un model lingüístic singular, sense precedents en els projectes del segle xix. Es tracta d’un projecte polític separatista que va motivar moltes crítiques, que s’acabarien projectant en els mateixos debats de les Corts constituents celebrats el 1931 amb motiu de la tramitació del que seria la Constitució espanyola de la II República.

Val la pena destacar que el mateix any que es publica la Constitució de l’Havana veu la llum un text de Francesc Cambó que posa en circulació un concepte que ha tingut importància en el debat polític i constitucional d’èpoques recents: el fet diferencial. Aquest «fet diferencial» de Catalunya es troba representat, segons Cambó, per la llengua.³²

Page 195

El 1929, per tant també en període dictatorial, es redactava l’Avantprojecte de Constitució de la monarquia espanyola, l’article 8 del qual proposava la dicció següent: «El idioma oficial de la nación española es el castellano»³³

La dimissió el gener de 1930 del general Primo de Rivera, substituït pel general Berenguer, obriria el camí a una nova etapa política, que s’havia gestat en els moviments d’oposició a la dictadura: la República, proclamada el 14 d’abril de 1931, dos dies després de les eleccions municipals, que, pel que fa a Catalunya, foren àmpliament guanyades per la formació Esquerra Republicana de Catalunya, dirigida per Francesc Macià. Aquesta República hauria de permetre a les files catalanistes assolir cotes d’autogovern per a Catalunya.

Pel que fa a la qüestió lingüística, l’adveniment de la República posaria fi a l’etapa de persecució política de la llengua catalana i, en el curt període de temps de la seva vigència, que es veuria violentament sacsejat per la Guerra Civil espanyola, permetria fixar les bases del que, molts anys més tard, seria el model lingüístic pel qual va acabar optant Estatut d’autonomia català de 1979, influït per l’Estatut republicà de 1932.

Aprovat l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 15 de setembre de 1932, s’iniciava una nova etapa política al Principat. El 20 de novembre de 1932 es van celebrar les eleccions que haurien de permetre constituir el nou Parlament de Catalunya, que tindria l’encàrrec de tramitar el que hauria de ser la llei més important: l’Estatut interior de Catalunya, també dita Llei fonamental de Catalunya, Constitució de Catalunya o Estatut orgànic interior.

Aquestes eleccions foren guanyades per àmplia majoria per Esquerra Republicana de Catalunya, partit que obtingué cinquanta-set actes de diputat, davant de la Lliga que, amb un total de setze actes, es consolidava com el gran partit de l’oposició conservadora. D’aquesta manera, hom pot concloure que s’instaurava el bipartidisme hegemònic com a sistema dePage 207partits a Catalunya.⁵³ D’altres formacions polítiques, com ara Unió Democràtica de Catalunya, Acció Catalana Republicana o Unió Catalanista tindrien una presència simbòlica, amb un escó cadascuna. Unió Socialista n’obtindria cinc, gràcies a la seva vinculació electoral i política amb l’esquerra, i s’erigia com a minoria d’oposició. D’altres formacions, com ara el Partido Radical Autónomo, també tindrien presència parlamentària.

El 14 de desembre de 1932 es va constituir el Parlament de Catalunya i la sessió parlamentària del 5 de gener de 1933, sota la presidència de Lluís Companys, ja s’obria amb la presentació i lectura del Projecte d’Estatut orgànic interior de Catalunya, que hauria de consolidar-se com la llei fonamental catalana.

L’Avantprojecte d’aquesta iniciativa fou redactat per una comissió jurídica assessora, integrada per juristes de diversa adscripció política, que la Generalitat havia nomenat mesos abans. Aprovat per la comissió, aquest Avantprojecte, acompanyat dels seus vots particulars, fou tramès al Govern de la Generalitat, que va elaborar un projecte a partir de la proposta de la comissió. El Projecte del Govern de la Generalitat va servir de base als treballs de la Comissió parlamentària, el dictamen de la qual fou llegit a la sessió del Parlament de Catalunya el 22 de febrer de 1933. El 24 de febrer s’iniciaven els debats parlamentaris del Projecte d’Estatut interior de Catalunya, que s’acabaria aprovant amb els vots a favor de tot el Parlament, a excepció dels diputats de la Lliga Catalana i Unió Democràtica.

Pel que fa referència al tractament de la qüestió lingüística, l’article 4 de l’Avantprojecte de la Comissió Jurídica Assessora, dit Avantprojecte de Constitució de Catalunya, deia «el català és la llengua pròpia de Catalunya» i afegia «l’ús oficial del català i del castellà es farà de conformitat amb el que disposa l’article 2 de l’esmentat Estatut».

L’article 3 de l’Estatut interior de Catalunya que s’acabaria aprovant pel Parlament català es limitava a proclamar que «la llengua pròpia de Catalunya és la catalana». Hom constata que aquest article, en la versió finalment aprovada, no contenia cap menció al règim de la doble oficialitat lingüística que havia fixat l’Estatut d’autonomia un any abans, sota l’auspici de les Corts constituents republicanes. Ni tan sols feia cap referència a la llengua castellana. Es limitava a qualificar que el català era la llengua pròpia de Catalunya.

Aquesta decisió responia a una clara voluntat de concedir a la llengua catalana un estatut de preeminència en relació al castellà. S’abandonava laPage 208menció expressa al bilingüisme previst a l’article 4, paràgraf segon, de l’Avantprojecte de la Comissió. Tal com s’ha defensat doctrinalment, «es tracta d’una forma negativa d’afirmar unes conviccions i expressar indirectament un rebuig a les limitacions de l’Estatut de 1932»,⁵⁴ limitacions que hom no pot oblidar que s’havien fixat en la fase de tramitació de l’Estatut a les Corts constituents republicanes.

A part de l’article 3, l’Estatut interior de Catalunya també ordenava la qüestió lingüística en el seu article 11, projectada a l’àmbit de l’ensenyament. Aquest precepte disposava, entre d’altres previsions, que «l’ensenyament primari serà obligatori, gratuït i català per la llengua i pel seu esperit».

L’adveniment de la Guerra Civil i les dècades de dictadura franquista impedirien que aquestes previsions despleguessin els seus efectes.⁵⁵ Nogensmenys, són interessants perquè van fixar els fonaments d’un model que, anys més tard, serviria de base a l’actual ordenació lingüística. En la tramitació parlamentària de l’article 3 de l’Estatut d’autonomia de 1979, es tindria ben present l’antecedent republicà. La llengua catalana, definida com a element vertebrador del caràcter nacional de Catalunya,⁵⁶ seria objecte d’un procés de normalització lingüística que es consolidaria com una prioritat de l’agenda del govern de la Generalitat restablerta amb l’adveniment de la democràcia.⁵⁷

----------------------------------------

[1] L’article s’inscriu en el marc del projecte d’r+d del Ministeri de Ciència i Tecnologia, núm. bju 2003-06043, rubricat «La contribución de las comunidades autónomas al desarrollo de los derechos», dirigit pel professor M. A. Aparicio, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona.

[2] Doctrinalment, s’ha il.lustrat aquesta constatació fent memòria d’algunes de les intervencions de certs parlamentaris celebrades el setembre de 1811, amb motiu de la tramitació del text constitucional, que feien referència expressa al plurilingüisme d’Espanya. Vid. Xavier Arbós Marín, «1808-1814. Crisi i refundació constitucional: la Constitució de Cadis», L’Avenç, núm. 290, abril 2004, p. 13-19. L’estudi permet constatar que «la llengua, que avui considerem el signe més definitori de la identitat catalana, no és una qüestió gaire discutida als debats constituents. Hi havia la consciència que era una qüestió delicada, com altres, i es van fer intervencions tranquil.litzadores, sobretot en tractar la futura divisió provincial». S’il.lustra aquesta constatació amb intervencions parlamentàries com ara la del diputat Sr. Leiva («El idioma de los pueblos y sus habitudes tendrán lugar en la meditación profunda y madura que ha de procedir el acierto», advertint-se que «sobre todo, debemos estar persuadidos de que esa operación tendrá siempre por objeto la unidad de la Nación espanyola») o la del Sr. Gutiérrez de la Huerta («Bien sabido es que no se mezclarán las provincias cuyo lenguaje, educación, costumbres y preocupaciones sean diferentes. Se trata de reunir las que sean de igual índole, idioma y caràcter»), ambdues proclamades a la sessió parlamentària celebrada el 2 de setembre de 1811.

[3] Vid. Lluís M. de Puig Oliver, «La guerra del francès», a Jaume Sobrequés Callicó (ed.), Història contemporània de Catalunya, volum I, Columna Assaig, Barcelona, 1997, p. 42-56. També, Pere Marcet Salom, Història de la llengua catalana II. Els segles XIX i XX, Ed. Teide, Barcelona, 1987, p. 23.

[4] Per a una ampliació sobre el contingut i l’abast de les mesures de persecució de la llengua catalana d’aquesta etapa històrica, vid. Francesc Ferrer Gironès, La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, Edicions 62, Barcelona, 1986, p. 61-73.

[5] Vid. Santiago Sobrequés Vidal, Història de la producció del dret català fins al Decret de Nova Planta, Col.legi Universitari de Girona, 1978, p. 85-91. El Decret de Nova Planta de Catalunya, de 16 de gener de 1716, va representar un important cop a la llengua catalana. Aquesta disposició només considerava la qüestió idiomàtica al seu article 4, que establia: «Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana». Si bé el Decret només va imposar, de manera expressa, la castellanització de les causes judicials substanciades davant la Real Audiencia, paral.lelament i per la via d’instruccions confidencials trameses als corregidors es va recomanar «el mayor cuydado en introducir la lengua castellana [con] las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuydado», la qual cosa es va traduir en la imposició de la llengua castellana en àmbits públics en els quals fins aleshores s’havia garantit i emprat el català. Per a una ampliació sobre la tramitació, el contingut i l’abast del Decret, vid. Francesc Ferrer Gironès, La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, cit. nota supra, p. 9-33.

[6] Vid. Jaume Sobrequés Callicó i Amèlia Gavilán, «La Restauració monàrquica», a: Jaume Sobrequés Callicó (ed.), Història contemporània de Catalunya, volum I, Columna Assaig, Barcelona, 1997, p. 316-320. Vid. també Pere Marcet Salom, Història de la llengua catalana II. Els segles XIX i XX, Ed. Teide, Barcelona, 1987, p. 107. També, Pere Anguera, El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional, Ed. Empúries, Barcelona, 1997 i Francesc Vallverdú, Dues llengües: dues funcions, Edicions 62, Barcelona, 1987.

[7] Vid. el facsímil de les deliberacions i els acords de l’Assemblea Catalanista celebrada a Manresa el març de 1892, a Bases per a la Constitució Regional Catalana. Manresa març de 1892, Institut Universitari d’Història Jaume Vivens Vives, Eumo Editorial, Vic, 1991, p. 71- 81. En el decurs de la tramitació del Projecte, es van formular moltes intervencions favorables a garantir un estatut d’oficialitat lingüística de la llengua catalana. En aquesta línia, van pronunciar-se els ponents Sr. Sans Guitart («trobo del tot conforme á l’esperit de Catalunya, y ho considero capital pera que segueixi sent idéntica la personalitat d’aquesta, lo manteniment del nostre idioma, lo valor oficial d’aquest y l’us esclussiu del matéix ádhuc en las relacions oficials, de la nostra regió ab lo Poder Central») o el Sr. Picó Campamar, quan va proclamar que «volém que’l Poder Central respecti totas las llenguas de las diversas regions d’Espanya, y que fassi com l’Emperador d’Austria quí, al dirigir la paraula als distints pobles que s’abrigan sota son mantell imperial, ho fa parlántloshi la llengua que’ls es propia». Resulta particularment interessant advertir el posicionament adoptat pel que fa referència a la llengua de relació amb el poder central. Així, es va advertir que «Admetre que’l Poder Central d’un estat compost tingui per llengua la d’una de les regions que’l composen, y que pera entendres ab totas ellas se serveixi unicament d’aquella y de cap altra, no es possible. Aixó fora, ja de bonas á primeras, establir diferencias y preferencias quan precisament de lo que’ns queixém es d’aixó, de que tals diferencias existeixin. A la casa del Poder Central ó, per dirho millor, á la casa payral de la mare Espanya, no ha d’haverhi un sitial de reyna per una llengua sola; ha d’haverhi una banquera, un ascó hont puguin seure á pler totas las germanas. Totas las regions han de ser igualment respectadas y atesas, totas han de ser per igual consideradas; y aixó no fora aixís si la llengua d’una d’ellas fos l’escullida pera llengua oficial del Poder Central y l’imposada á las demés pera entendres oficialment ab ell. Aixó fora establir una injusticia, y ¡ay á las horas de la autonomía regional! Aixecada damunt fonaments falsos abiat s’esfondraría. No ho dubteu, senyors: la autonomia de las regions d’un Estat compost portará en sí mateixa’l gérmen de la uniformitat sempre que’l Poder Central tingui per única llengua oficial la d’una de les regions».

[8] Vid. J. A. González Casanova, Federalisme i Autonomia a Catalunya (1868-1938), Documents de cultura, Curial, Barcelona, 1974, p. 166-172.

[9] Vid. Antoni Rovira Virgili, Resum d’història del catalanisme, Ed. La Magrana - Diputació de Barcelona, Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català núm.1, p. 57.

[10] i> Vid. Xavier Arbós Marin, «Els antecedents històrics de l’autonomia de Catalunya», a Mercè Barceló i Joan Vintró (coord.), Dret Públic de Catalunya, Cedecs editorial, Barcelona, 2003, p. 46.

[11] Per a tots, vid. ddaa, El Memorial de Greuges i el catalanisme polític, Edicions La Magrana-Institut Municipal d’Història de l’Ajuntament de Barcelona, 1986.

[12] Vid. Valentí Almirall, Cultura i societat, Edicions 62, Barcelona, 1985. Del mateix autor, Lo catalanisme, Alta Fulla, Barcelona, 1978.

[13] Vid. Enric Prat de la Riba, Prat de la Riba, propulsor de la llengua i la cultura (articles i parlaments), Ed. Selecta, Barcelona, 1974, p. 41-48.

[14] A tall d’exemple i per a tots, vid. Conferència d’Enric Prat de la Riba publicada a La Renaixença, núm. 1714, d’11 de febrer de 1897, p. 852-858; de 12 de febrer, p. 872-876 i de 13 de febrer, p. 896-898, també a Prat de la Riba, Enric, «La llengua dins el concepte de nacionalitat», a Prat de la Riba, propulsor de la llengua i la cultura, obra cit. nota supra, p. 26- 40. En la mateixa línia, vid. també, del mateix autor La nacionalitat catalana, Edicions 62, Barcelona, 1978, p. 134-143.

[15] Vid., per a tots, Antoni Rovira Virgili, Resum d’història del catalanisme, Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català núm. 1, Edicions La Magrana-Diputació de Barcelona, 1983, p. 93-97. També, Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater, La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Institut d’Estudis Catalans i Edicions Proa, Romanyà, 1996, p. 83 i s. També, Francesc Vallverdú, «Catalanisme i reivindicació lingüística», a ddaa Catalanisme. Història, política i cultura, L’Avenç, Barcelona, 1986, p. 230-236.

[16] Vid. Francesc Ferrer Gironès, La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, cit. nota supra, p. 93.

[17] Per a una ampliació, vid. Albert Balcells, Enric Pujol i Jordi Sabater, La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, cit. nota supra, p. 444-449. En paraules de l’obra, «Va ser amb la Mancomunitat que la llengua catalana, de feia molt poc temps normativitzada, prengué caràcter públic i oficial. No assolí la cooficialitat, però la normalització lingüística feu en deu anys un pas endavant de tal dimensió que no podria ser anul.lat per sis anys de dictadura anticatalana» (p. 15). La normalització del català va consolidar-se com una de les prioritats de la Mancomunitat. El mateix Enric Prat de la Riba, en el seu discurs de presa de possessió de la Presidència de la Mancomunitat de Catalunya, el 6 d’abril de 1914, va proclamar: «volem donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra». Vid. Obra completa Enric Prat de la Riba 1906-1917, edició a cura d’Albert Balcells i Josep Maria Ainaud de Lasarte, Institut d’Estudis Catalans i Editorial Proa, Barcelona, 2000, volum iii, p. 763.

[18] Vid. Enric Prat de la Riba, Prat de la Riba, propulsor de la llengua i la cultura, cit. nota supra, p. 146-150.

[19] Vid. J. A. González Casanova, Federalisme i Autonomia a Catalunya (1868-1938), cit. nota supra, p. 221.

[20] L’article 10 del Projecte d’autonomia del Govern estatal de 20 de gener de 1919 establia que, a la instrucció primària a Catalunya, «podrá la región establecer y sostener a sus expensas cuantas escuelas estime convenientes, en las cuales [...] será obligatoria la enseñanza de la lengua castellana [...]. Fuera de lo preceptuado para las escuelas primarias regionales, en los establecimientos de enseñanza que sostenga la región, podrán los profesores y los alumnos, siendo derecho de aquéllos y de éstos, dar la enseñanza y contestar respectivamente en castellano o en catalán».

[21] L’article 13 d’aquest Projecte d’autonomia preveia la publicació bilingüe, en castellà i català, de l’Estatut de dret foral, establint-se que en cas de discrepància entre la literalitat de les dues publicacions, prevaldria el text castellà «para las diferencias de interpretación que puedan plantearse». Aquest precepte deia «Las instituciones especiales de Derecho civil que están vivas actualmente en territorios de la región catalana y difieren de la legislación común, serán compiladas y ordenadas por la Diputación a propuesta de la Generalidad, circunscribiéndose estrictamente a ellas un Estatuto, para cuya publicación como ley queda autorizado el Gobierno, pudiendo oír a la comisión de Códigos si lo encontrare ajustado a este artículo, sometiendo, en otro caso, la solución a las Cortes. En todo caso, el Estatuto de Derecho Foral se publicará en la Gaceta de Madrid y en el periódico oficial de la región, en castellano y en catalán, estándose al primer texto para las diferencias de interpretación que puedan plantearse».

[22] L’article 14 del Projecte ordenava el règim de capacitació lingüística de jutges, magistrats i funcionaris del Ministeri Fiscal nomenats pel Govern per a Catalunya. Aquest article disposava que «La justicia se administrará dentro de la región catalana en nombre del Rey, por Jueces y Magistrados que figuren con las debidas calidades en el escalafón general, y sean conocedores de la lengua catalana, acreditándose en la forma que se dispondrá por Real Decreto este requisito exigido también a los funcionarios del Ministeri Fiscal que el Gobierno nombre para Catalunya».

[23] L’article 15 establia que «en las deliberaciones orales de la Diputación, de los Ayuntamientos o de otras cualesquiera Corporaciones oficiales, organizadas por la Región, se podrá usar indistintamente la lengua catalana o la castellana, y también al practicar actuaciones judiciales o gubernativas, en las cuales intervengan litigantes, procesados, peticionarios, peritos o testigos; mas las actas de las sesiones, las formalizaciones escritas de diligencias, en los juicios o en los expedientes, y cualesquiera otros documentos oficiales o públicos, sean cuales sean su origen, su índole y su destino, si se redactan en la lengua catalana deberán contener también su versión castellana; de modo que las firmas, signos, sellos y demás requisitos de autenticidad, abonen y autoricen los dos textos para que, juntamente éstos, se archiven, comuniquen, notifiquen o publiquen. Ante los Tribunales de Cataluña se podrá informar en catalán previa conformidad de las partes y sus defensores».

[24] Val a dir que la previsió del requisit de coneixement del català per exercir funcions judicials a Catalunya encara planeja en el debat polític del Principat del segle xxi. Actualment, es reconeix el dret dels justiciables d’emprar la llengua oficial i pròpia de Catalunya (el català) en la seva relació amb els jutjats i tribunals radicats a Catalunya, però no es preveu una correlativa obligació dels jutges i magistrats de conèixer aquest idioma emprat per molts justiciables. El coneixement del català es valora com un mèrit en la provisió de les places. En el cas del Ministeri Fiscal ni tan sols es valora com a mèrit.

[25] L’article 6.A.3 de l’Estatut de l’autonomia de Catalunya aprovat per l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya el 25 de gener de 1919 deia: «Serà obligatòria l’ensenyança de l’idioma castellà en totes les escoles de primera ensenyança».

[26] Vid. J. A. González Casanova, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), cit. nota supra, p. 249.

[27] Diario de Sesiones del Congreso, núm. 120, de 7 de febrer de 1919.

[28] La coerció de la llengua catalana, en tant que element definidor de la personalitat d’una comunitat nacional, seria contestada obertament per autors tals com Antoni Rovira i Virgili, el qual poques setmanes després del cop d’Estat publicaria l’article «La llengua és la sang de l’esperit», a La Publicitat de 26 d’octubre de 1923, núm. 306. En aquest document, l’autor proclamaria que «no sentiríem tant la supressió de corporacions, de llibertats polítiques i de drets ciutadans com la minva del llenguatge». Vid. Antoni Rovira i Virgili, Catalunya i Espanya, Ed. La Magrana/Diputació de Barcelona, a cura de Jaume Sobrequés Callicó, Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català núm. 20, Barcelona, 1988, pròleg xxviii.

[29] Vid. Francesc Ferrer Gironès, La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui, cit. nota supra, p. 139-151.

[30] Vid. Xavier Arbós Marin, «Els antecedents històrics de l’autonomia de Catalunya», cit. supra, p. 51. També, Josep Conangla Fontanilles, La Constitució de l’Havana i altres escrits, Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català núm. 14, Edicions La Magrana, Barcelona, 1986.

[31] Article 24 de la Constitució de l’Havana de 1928: «Sols els catalans podran exercir càrrecs públics de govern, justícia, armes, administració i ensenyament a Catalunya. S’exceptua l’ensenyança d’idiomes i d’especialitats tècniques, que podran exercir-la els estrangers capacitats». Article 26 de la Constitució de l’Havana de 1928: «Per a entrar en possessió dels drets polítics, ésser elector i elegible, desempenyar funcions i obtenir càrrecs públics serà necessari ésser major d’edat i saber llegir i escriure en català». Article 195 de la Constitució de l’Havana de 1928: «La Llei orgànica d’Instrucció Pública i Belles Arts deurà establir i regular els següents serveis [...] Ensenyança primària obligatòria en català dels sis als dotze anys; Ensenyança secundària en català, dels idiomes castellà (obligatori), francès, anglès i alemany, potestatius dos d’aquests, obligatori un d’ells». L’article 196 del mateix document preveia l’existència d’una Acadèmia de la Llengua Catalana.

[32] Vid. Francesc Cambó, «Per la concòrdia», dins les seves Obres, volum 4 (Llibres), Editorial Alpha, Barcelona, 1984, p. 465-515. Cambó proclamaria: «El problema català té per base, per única base, l’existència d’un fet diferencial català, d’una personalitat catalana inconfusible i indestructible, la qual, per a qui no sigui orb d’esperit, és tan forta i acusada, en el passat i en el present, en els fets històrics que l’han creada i en les realitats actuals que la mantenen [...]. En llibres i en discursos ha estat explicat tantes vegades el fet diferencial català que no val la pena insistir-hi. D’aquest fet diferencial, allò que és menys discutible, és l’existència de la llengua catalana i l’adhesió dels catalans a llur verb pairal. Mentre aquesta manifestació no desaparegui, voldrà dir que el fet diferencial català, amb tota la seva força i amb la potencialitat de totes les conseqüències que se’n deriven, subsisteix» (p. 473-474). En la mateix línia, l’autor subratlla que «Les bases essencials d’una concòrdia són dues: la consagració de la unitat política de Catalunya mitjançant la creació d’organismes centrals que englobin directament tot el territori català, i el reconeixement definitiu que la llengua catalana és la llengua pròpia dels catalans, a la qual tenen el dret d’atorgar les màximes consagracions i els màxims honors en la vida interior de Catalunya. I acceptades aquestes dues bases, que cobreixen l’essència del fet diferencial català, tots els altres problemes són de bona solució, i els catalans tenen el deure de fer tots els sacrificis necessaris per a accelerar-la» (p. 508). Vid. també, del mateix autor, la conferència feta en la inauguració del Casal Catalanista de la Barceloneta, pronunciada el 8 de gener de 1923 i publicada a La Veu de Catalunya de 9 de gener de 1923, p. 10-12. En aquesta conferència no parlava expressament de fet diferencial sinó de «personalitat». En paraules de la conferència, «I hi ha una altra realitat que és l’existència de personalitats diverses que han subsistit al llarg dels segles i a través de totes les accions imaginables per a destruir-les. I aquesta realitat ens diu que formen un sol Estat, però que aquest sol Estat sigui un estat compost, un Estat complex, un Estat federatiu, que respecti l’expansió lliure de les distintes personalitats que l’integren».

[33] Vid. Jorge de Esteban, Constituciones españolas y extranjeras, volum I, Biblioteca Política Taurus, Madrid, 1977, p. 280-306.

[34] Els partits polítics que, des dels propis inicis del procés de tramitació de l’article 3 de l’eac, van proposar un model d’ordenació lingüística estatutària més pròxima al model republicà foren Unió Democràtica de Catalunya, Aliança Popular i Unión del Centro Democrático. Vid. Jordi Matas Dalmases, «El model lingüístic dels partits polítics catalans en la redacció de l’Estatut d’autonomia de 1979», Revista de Llengua i Dret, núm. 16, desembre de 1991, p.121-122.

[35] Vid. Catalunya i l’Estatut d’autonomia, Editorial Undarius, Barcelona, 1976, p. 89-90.

[36] A tall d’exemple, vid. la intervenció del parlamentari Sr. Esteve a la sessió del 16 de juny de 1932, publicada al Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 184, de 16 de juny de 1932, p. 6263 a 6266, on va esgrimir els següents tres arguments de la minoria catalana favorables al reconeixement d’un estatut jurídic de protecció plena i d’oficialitat de la llengua catalana en el termes esbossats al Projecte d’Estatut tramès a les Corts: en primer lloc, va esgrimir un argument de legitimitat, al.legant que la dicció i l’esperit del Projecte d’Estatut havia estat plebiscitat pel poble de Catalunya amb la correlativa obligació de les Corts de respectar la voluntat popular; en segon lloc, va esgrimir un argument de naturalesa diguem-ne més política, al.legant que la qüestió lingüística havia de ser tractada amb especials garanties per part de la República, en tant que element identitari i riquesa cultural del poble català; en tercer lloc, va esgrimir un argument de dret comparat apel.lant als models lingüístics que oferien Estats plurilingües com ara Suïssa, Finlàndia o Bèlgica. Sobre la base dels arguments esmentats, va defensar l’esmena que proposava la dicció següent: «La lengua catalana será oficial en Cataluña. En las relaciones con el Gobierno de la República será única oficial la lengua castellana» i afegia la previsió del dret d’ús del català davant els tribunals de justícia.

[37] Així, per exemple, en aquesta sessió certs parlamentaris van denunciar pressions rebudes de la Minoria Catalana i van expressar el seu malestar per l’actuació de certes autoritats de la Generalitat de Catalunya que es percebien com a veritables perills per la supervivència d’una República espanyola que a l’any 1932 començava a donar els seus primers passos. Per a tots, vid. Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 188, de 23 de juny de 1932, p. 6421-6422, intervenció del parlamentari Sr. Maura a la sessió on es va votar el que seria l’article 2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, que ordenaria el règim lingüístic, quan va denunciar que «los ciudadanos españoles, el martes por la mañana nos enteramos siempre de lo que va a pasar la semana siguiente, porque estos caballeros [señalando a la minoría catalana] han ido a Barcelona, se han reunido y allí han decretado, y lo que allí se decreta, aquí se cumple [...] con relación con el problema que estamos discutiendo, lo que ha ocurrido es lo siguiente: la Comisión ha estado indecisa, vacilante, hasta que han vuelto esos señores [nuevamente señala a la minoría catalana...] [...] se va a confeccionar el Estatuto de Cataluña en contra de una serie de partidos republicanos que representan en España tanto como estos señores en Cataluña, nada más que porque la imposición de estos señores obliga al Gobierno a seguir su pauta, en vez de buscar términos de concordia entre todos los partidos republicanos y toda la Cámara [...]. No es posible que la Cámara se sienta con dignidad suficiente ni con autoridad bastante para discutir y votar el Estatuto bajo la presión constante que supone la amenaza perpetua y perenne de autoridades de Cataluña que en forma conminatoria, unas veces agria, otras semicortés y otras francamiente intolerable, vienen diciendo una y otra vez que el Estatuto de Cataluña será ley, sea como sea». També, vid. per a tots Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 188, de 23 de juny de 1932, p. 6402.

[38] S’ha de valorar tenint present que per certs sectors, l’anomenat problema català era un risc per la unitat d’Espanya. A tall d’exemple, vid. Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 188, de 23 de juny de 1932, p. 6402, intervenció del parlamentari Sr. Algora, quan va advertir que «respeto desde luego la conducta de los catalanes, que vienen aquí a defender su región y sus intereses, como es digna de aplauso también la de los que defendemos los intereses contrarios [...] las manifestaciones hechas por el Sr. Macià a la Prensa. El Señor Macià, sin moverse de Barcelona, está dominando a España entera, predicando un separatismo claro o enmascarado (protestas y aplausos)».

[39] Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 188, de 23 de juny de 1932, p. 6399-6400, intervenció del parlamentari Sr. San Andrés, quan va proclamar: «lo único que puedo decirle a S.S. es que la cooficialidad es igualdad de derecho». També, per a tots, Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 184, de 16 de juny de 1932, p. 6265.

[40] Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española, núm. 188, de 23 de juny de 1932, p. 6400, intervenció del parlamentari Sr. Rey Mora.

[41] Un exemple l’ofereix el debat sobre el deure de coneixement de la llengua castellana de l’article 3.1 de la Constitució de 1978, que deu la seva raó de ser a l’antecedent republicà. Quan es va discutir aquest deure en seu de Corts constituents republicanes ja va centrar intenses controvèrsies, que tornarien a planejar en el debat de l’article 3 de la Constitució de 1978. Per certs sectors, aquest deure fou valorat com una garantia d’integració. Per d’altres sectors fou valorat com una imposició que atemptava contra el reconeixement i estatut de les altres llengües regionals. Il.lustra aquesta afirmació, per totes, la intervenció del diputat Sr. Alomar a la sessió parlamentària celebrada el 18 de setembre de 1931, quan va proclamar «no tengo más que decir sino que lo que nos ha repugnado acaso más para no aceptar esa enmienda, es la noción de deber en cuanto al aprendizaje de la Lengua castellana; cuando nos presentamos con el corazón abierto, cuando se inaugura [...] una época nueva, llena de cordialidad [...] queremos que el castellano no sea nunca una imposición, sino un idioma aprendido con agrado y admitido en el alma» (vid. Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española núm. 41 de 18 de setembre de 1931, p. 1022). L’any 1978 novament es van plantejar importants objeccions a la consagració constitucional d’a- quest deure de coneixement del castellà. Contra aquesta constitucionalització, destaquen les oposicions dels Srs. Letamendía (DSC núm. 66, de 12 de maig de 1978), Aguirre (DSC núm. 67, de 16 de maig de 1978) o Audet, per tots (DSS núm. 41, de 22 d’agost de 1978). Aquest deure, en els debats constituents, va ser valorat, per certs sectors, com una reiteració innecessària que podia donar lloc a una discriminació de les altres llengües espanyoles diferents de la castellana. Es tornaven a fer sentir objeccions i crítiques que havien centrat intensos debats dècades abans, en motiu de la tramitació parlamentària de la Constitució republicana. Per a una ampliació sobre el règim juridicolingüístic actual, vid. Jaume Vernet (coord.); Dret lingüístic, Ed. Cossetània, Barcelona, 2003.

[42] Vid. Jaume Vernet Llobet i Anna Maria Pla Boix, «La llengua catalana i un nou Estatut d’autonomia per a Catalunya», Revista de Llengua i Dret núm. 41, 2004, p. 141-174.

[43] Vid. J. A. González Casanova, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), cit. supra, p. 340 i 344.

[44] L’article 2 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1932 deia: «L’idioma català és, com el castellà, llengua oficial a Catalunya. Per a les relacions oficials de Catalunya amb la resta d’Espanya, així com per a la comunicació de les autoritats de l’Estat amb les de Catalunya, la llengua oficial serà el castellà.

»Tota disposició o resolució oficial dictada dins de Catalunya, haurà d’ésser publicada en els dos idiomes. La notificació es farà també en la mateixa forma, cas de sol.licitar-ho part interessada.

»Dins del territori català, els ciutadans, qualsevol que sigui llur llengua materna, tindran dret a elegir l’idioma oficial que prefereixin en les seves relacions amb els tribunals, autoritats i funcionaris de totes classes, tan de la Generalitat com de la República.

»A tot escrit o document judicial que es presenti davant dels Tribunals de Justícia, redactat en llengua catalana, s’haurà d’adjuntar la seva corresponent traducció castellana, si així ho sol.licita alguna de les parts.

»Els documents públics autoritzats pels fedataris a Catalunya, es podran redactar indistintament en castellà o en català i obligadament en una o altra llengua a petició de part interessada. En tots els casos, els respectius fedataris públics expediran en castellà les còpies que hagin de tenir efecte fora del territori català.»

[45] En aquests debats parlamentaris van emergir tesis frontalment oposades. Moltes de les intervencions van vincular el tractament del marc lingüístic a qüestions relatives a la situació política de Catalunya, a discussions sobre els postulats del catalanisme polític, del fet diferencial o a denúncies del risc de separatisme. L’escenari dels debats excedia del pla estrictament idiomàtic. Vid., per exemple, Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española de 9 de juny de 1932, núm. 180, p. 6122.

[46] Per a una ampliació sobre el contingut i l’abast de l’article 4 de la Constitució de 1931, vid. Nicolás Pérez Serrano, La Constitución española. Antecedentes, texto, comentarios, Editorial Revista de Derecho Privado, Madrid, 1932, p. 69-71. Aquesta obra apunta els principals debats sostinguts en motiu de la tramitació de l’article 4 de la Constitució republicana. Val a dir que l’autor critica la dicció de l’article 4 del text constitucional i titlla de «elementos anticastellanistas» els sectors que van defensar que es garantís el coneixement i ús de les llengües regionals diferents de la castellana. En paraules de l’obra, «siendo capital en la materia el principio de que a nadie se violente imponiéndole idioma distinto del nacional, parecía lógico que hubiera prevalecido la enmienda Unamuno, en que tal principio se recogía; pero la presión de los elementos anticastellanistas hizo que la Comisión y la Cámara cedieran, quedando concebido el texto constitucional en la forma poco satisfactoria y nada explícita que arriba consta. En resumen, podrá exigirse el conocimiento y el uso de una lengua regional (no provincial) cuando una Ley especial lo ordene así; pero esas Leyes especiales no deberán olvidar que en puridad no hay en toda España sino un idioma oficial: el español. Sería injusto, sin embargo, desconocer que los funcionarios públicos de una región donde se hable usualmente otra lengua, deberán hallarse en situación de entenderla y emplearla. Este fué el motivo, razonable, que los representantes catalanes adujeron: no sería lícito que se desvirtuara torpemente su sentido». L’article 50 de la Constitució de 1931 també contenia una altra referència expressa a la qüestió lingüística. Disposava que «Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza de sus lenguas respectivas de acuerdo con las facultades que se conceden en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República. El Estado ejercerá la suprema inspección en todo el territorio nacional para asegurar el cumplimiento de las disposiciones contenidas en este artículo y en los dos anteriores. El Estado atenderá a la expansión cultural de España estableciendo delegaciones y centros de estudio y enseñanza en el extranjero y preferentemente en los países hispanoamericanos».

[49] Vid. Antoni Bayona, «Els Estatuts de 1932 i de 1979: anàlisi comparada de competències», a Idees, núm. 4, 1999, p. 69.

[50] Vid. article 4 de l’Estatut d’autonomia de Galícia republicà. Altres preceptes, com ara els articles 14.c i 15 d’aquest Estatut d’autonomia gallec republicà, també contenien referències expresses a la qüestió lingüística, si bé predicats respecte d’àmbits materials concrets. L’article 14.c ordenava el règim d’aptitud lingüística de registradors de la propietat i notaris. L’article 15 regulava el règim lingüístic de l’ensenyament.

[51] Vid. articles 1 i 7 de l’Estatut d’autonomia basc republicà. L’article 3 d’aquest Estatut també contenia una referència expressa a l’ordenació lingüística, si bé predicada respecte del personal judicial.

[52] Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española, núm. 188, de 23 de juny, p. 6418. Així mateix, també es va advertir que possiblement regions com ara Mallorca o València podrien eventualment reivindicar un estatut de cooficialitat lingüística del català. Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes de la República Española, núm. 184, de 16 de juny.

[53] Vid. J. A. González Casanova, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), p. 362-389.

[54] Vid. J. A. González Casanova, Federalisme i autonomia a Catalunya (1868-1938), cit. supra, p.371.

[55] Per a tots, vid. Pere Marcet Salom, Història de la llengua catalana II. Els segles XIX i XX, cit. supra, p. 172-201.

[56] Vid., a tall d’exemple, les reflexions de Pierre Vilar a la seva obra Catalunya dins l’Espanya moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals, Volum I, Edicions 62, Barcelona, 1965, p. 83-84. L’autor subratllaria «no podem desconèixer que la llengua és probablement l’agent principal d’una cristal.lització per on progressa, com tot fenomen afectiu, el complex nacional que neix o reneix», tot constatant l’existència d’un «ordre relatiu entre el fet polític i el fet lingüístic. És, sens dubte, perquè parlen català que els catalans han sentit amb més força aquesta consciència de grup que han refusat d’oblidar el català».

[57] Vid., per a tots, Borja de Riquer, «La política lingüística de la Generalitat» a Historia de Catalunya. Volum X. La Catalunya autonòmica 1975-2003, segona part, Edicions 62, Barcelona, 2004, p. 372-381.