Una nova empenta per a l'ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L'avanç inestable, i no sempre lineal, de la normalització lingüística

AutorMaria Ballester Cardell
CargoProfessora de dret constitucional de la Universitat de les Illes Balears des de 1993 i membre del Consell Consultiu de les Illes Balears des de 2009 i consellera secretària de 2009 a 2011, i a partir de 2015
Páginas85-104
UNA NOVA EMPENTA PER A L’ÚS SOCIAL DE LA LLENGUA CATALANA A LES ILLES
BALEARS. L’AVANÇ INESTABLE, I NO SEMPRE LINEAL, DE LA NORMALITZACIÓ
LINGÜÍSTICA
Maria Ballester Cardell*
Resum
Al llarg dels més de trenta anys d’autonomia balear el règim jurídic de la llengua catalana a les Illes Balears ha passat
per diverses etapes d’evolució i millora —impulsades per les previsions estatutàries i per la Llei de normalització
lingüística de 1986—, però, també, per moments de retrocessos i estancaments.
Al llarg de la VIII Legislatura, el Govern de les Illes Balears impulsa un seguit de mesures que afecten la presència de
la llengua catalana en les institucions, en l’educació i en l’esfera pública. La política lingüística de l’executiu en aquesta
etapa signica, en realitat, una revisió integral del marc jurídic i lingüístic a les Illes Balears, que no facilita l’ús habitual
i normal, oral i escrit, del català a l’Administració pública, l’ensenyament o els mitjans de comunicació, i que debilita
la condició de la llengua pròpia ocial.
El restabliment del marc jurídic del català per part del Parlament de les Illes Balears a l’inici de la IX Legislatura
—materialitzat en la Llei 1/2016, de 3 de febrer, de modicació de la Llei 3/1986, de 29 d’abril de normalització
lingüística de les Illes Balears; i en la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació
de l’ús del català a l’àmbit de la funció pública— dóna un nou impuls a l’ús de la llengua pròpia de les Illes en la vida
institucional i social.
Paraules clau: llengua pròpia; llengua ocial; normalització lingüística; model trilingüe; ús progressiu; forma ocial
dels topònims; símbols.
A NEW IMPULSE FOR THE SOCIAL USE OF CATALAN IN THE BALEARIC ISLANDS: THE
UNSTABLE AND NOT ALWAYS LINEAR PROGRESS OF LANGUAGE NORMALIZATION
Abstract
Over the course of more than 30 years of Balearic self-government, the legal regime of the Catalan language in the
Balearic Islands has gone through various stages of development and improvement, driven by the provisions of its Statute
of Autonomy and by the Language Normalization Act of 1986, but also through times of regression and stagnation.
Throughout the 8th legislative session, the Government of the Balearic Islands pushed through a series of measures that
affected the presence of Catalan in institutions, education and the public domain. The language policy of the executive
branch during this period actually meant a comprehensive review of the legal and linguistic framework in the Balearic
Islands, which did not facilitate the habitual and normal oral and written use of Catalan in the civil service, in the school
system or in the media, and which weakened the status of the ofcial own language.
The reestablishment of a legal framework for Catalan by the Balearic Island Parliament at the beginning of the 9th
legislative session, embodied in Law 1/February 3, 2016 regarding the modication of Law 3/of April 29, 1986, concerning
language normalization in the Balearic Islands; and Law 4/April 6, 2016 concerning language training to restore the use
of Catalan in the civil service, gave a new impulse to the use of the autochthonous language of the Islands in institutional
and social life.
Keywords: own language; ofcial language; language normalization, trilingual model, progressive use, ofcial form of
toponyms, symbols.
* Maria Ballester, professora de dret constitucional de la Universitat de les Illes Balears des de 1993 i membre del Consell Consultiu
de les Illes Balears des de 2009 i consellera secretària de 2009 a 2011, i a partir de 2015, maria.ballester@uib.es
Article rebut: 02.09.2016. Avaluació cega: 04.10.2016. Data d’acceptació de la versió nal: 12.10.2016.
Citació recomanada: Ballester Cardell, Maria. «Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears.
L’avanç inestable, i no sempre lineal, de la normalització lingüística», Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm.
66, 2016, pàg. 85-104, DOI: 10.2436/rld.i66.2016.2861.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 86
Sumari
1 El marc constitucional de la llengua castellana i de la resta de llengües ocials als seus territoris
2 El règim lingüístic de la llengua catalana a les Illes Balears. Inicis i evolució
3 La progressió, no sempre lineal, de l’estatus de la llengua catalana a les Illes Balears
4 El “desmuntatge” del marc normatiu del català a les Illes Balears durant la VIII Legislatura
4.1 El tractament del català com a llengua de l’Administració de les Illes Balears i dels organismes que en
depenen
4.2 El règim jurídic de l’ensenyament de les llengües ocials. La introducció del model trilingüe
4.3 Altres àmbits d’afectació. En particular, la Llei de símbols i la forma ocial dels topònims
4.3.1 La Llei de símbols
4.3.2 La forma ocial dels topònims
5 La restitució del marc jurídic de la llengua catalana
Conclusions
Bibliograa
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 87
1 El marc constitucional de la llengua castellana i de la resta de llengües ocials als seus
territoris
L’article 3.1 de la Constitució de 1978 indica que la llengua castellana és l’ocial a l’Estat i proclama el
dret d’usarla i el deure de conèixer-la. Per la seva banda, l’article 3.2 del text constitucional es refereix a
l’ocialitat per a les altres llengües espanyoles en les respectives comunitats autònomes, de conformitat amb
els estatuts d’autonomia.
Aquest marc constitucional xa els dos elements d’asimetria en la declaració de l’ocialitat del castellà i
de la resta de llengües espanyoles.1 D’una banda, la Constitució únicament estableix el deure de conèixer
el castellà i no esmenta la possible obligatorietat de coneixement de la resta de llengües ocials. De l’altra,
es limita la capacitat de l’Estatut d’autonomia perquè aquest pugui imposar l’ocialitat exclusiva de la
llengua pròpia, que necessàriament quedarà circumscrita al seu àmbit territorial. Tanmateix, la declaració
d’ocialitat de la llengua castellana, juntament a l’habilitació als estatuts per a determinar l’ocialitat de
les altres llengües espanyoles, suposa el reconeixement del pluralisme lingüístic de la societat i fa necessari
ordenar jurídicament l’ús de la diversitat lingüística existent.
La declaració d’ocialitat d’una llengua suposa el seu reconeixement per part dels poders públics com a
mitjà ecaç de comunicació entre ells i els ciutadans i que no pot negar-se validesa als actes realitzats en
aquesta llengua ni privar-los d’efectes jurídics.2 Hi ha, doncs, una clara connexió entre ocialitat i presumpció
de coneixement d’una llengua que, en el cas del castellà, es complementa amb el deure constitucional de
conèixer-lo. Tanmateix, aquesta connexió lògica es trenca en el cas de la resta de llengües ocials, amb
relació a les quals la Constitució no estableix l’obligació de coneixement.3
A la vista d’aquesta situació, hom es planteja quins són els concrets efectes de l’asimetria entre llengües,
igualment ocials (una a tot l’Estat i l’altra pròpia d’una comunitat autònoma). A partir de la construcció
doctrinal sobre el signicat jurídic de la proclamació constitucional de deures,4 convé distingir la implicació
que té per als ciutadans el deure de conèixer el castellà dels efectes que té aquest mandat sobre el legislador.
Pels particulars, l’article 3 de la Constitució no té d’altra conseqüència que la impossibilitat d’invocar
ignorància del castellà. En canvi, pel legislador, en concret, per l’estatutari, el precepte limita l’abast de
la coocialitat de les llengües pròpies, en el sentit que redueix la capacitat dels poders públics d’utilitzar
indistintament les dues llengües ocials en aquells casos en què el particular invoqui desconeixement de la
llengua ocial, territorialment circumscrita.5
D’altra banda, cal posar en relleu que les previsions contingudes a l’article 3 de la Constitució, juntament amb
el respectiu reconeixement estatutari de l’ocialitat de la llengua pròpia, habiliten les comunitats autònomes
per regular-ne el seu règim jurídic. El Tribunal Constitucional ha admès l’existència d’aquesta competència
1 Durant els treballs constituents l’asimetria sobre la correlació entre ocialitat de la llengua i el deure de coneixement donà lloc a
diverses interpretacions sobre l’abast del mandat constitucional de coneixement del castellà i els efectes de la inexistència d’aquest
deure en relació amb les llengües coocials allà on existeixin. Sobre l’exegesi de l’article 3.1 i 2, entrena Cuesta, Rafael. “Artículo
3”, a Comentarios a la Constitución (coordinació Fernando Garrido Falla). Madrid: Civitas, 2001, p. 63-65. Sobre la proclamació
del deure de conèixer el castellà, Milian Massana, Antoni. “La regulación constitucional del multilingüismo”, Revista Española de
Derecho Constitucional, núm. 10 (1984), p. 133-134.
2 “Aunque la Constitución no dene, sino que da por supuesto lo que sea una lengua ocial, la regulación que hace de la materia
permite armar que es ocial una lengua, independientemente de su realidad y peso como fenómeno social, cuando es reconocida
por los poderes públicos como medio normal de comunicación en y entre ellos y en su relación con los sujetos privados, con plena
validez y ecacia” (STC 49/1991, de 28 de febrer).
3 Les SSTC 82, 83 i 84/1986, que resolen els recursos d’inconstitucionalitat plantejats en relació amb les lleis de normalització
lingüística basca, catalana i gallega, assenyalen, a més, que no resulta discriminatori pels ciutadans l’existència d’un deure de
coneixement del castellà i la inexistència d’aquest en relació amb la resta de llengües espanyoles.
4 Valera díaz, Santiago. “La idea de deber constitucional”, Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 4, (1982), p. 82-84.
5 ruBio llorente, Francisco. “Dictamen acerca de la Constitucionalidad de determinados preceptos de la Ley 7/1983, del Parlamento
de Cataluña sobre normalización lingüística”, La lengua de enseñanza en la legislación de Cataluña, Barcelona: Institut d’Estudis
Autonòmics, 1994, p. 654-655. L’autor diu que a les comunitats autònomes amb llengua pròpia “la coocialidad obliga al poder, pero
es para los ciudadanos un puro derecho, de manera que los órganos de poder (estatal, autonómico o local) están obligados a publicar
en todas las lenguas ociales las disposiciones y a mantener en la lengua elegida por el ciudadano, las relaciones individualizadas”.
Aquest és un plantejament assumit per la redacció originària dels estatuts d’autonomia de les comunitats amb llengua pròpia i per les
lleis de normalització lingüística que s’han aprovat en aquestes comunitats autònomes.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 88
i n’ha determinat el seu contingut.6 Aquest àmbit d’actuació ha estat desenvolupat en les diverses comunitats
autònomes que tenen llengua pròpia i ocial a través de les respectives lleis de normalització lingüística.
2 El règim lingüístic de la llengua catalana a les Illes Balears. Inicis i evolució
Aprovada la Constitució, s’obrí a les Illes Balears el camí per preservar i potenciar l’ús social i institucional
del català,7 que havia de portar a la declaració, per part de l’Estatut d’autonomia de 1983, de l’ocialitat
de la llengua catalana, juntament amb el castellà. El marc estatutari de la llengua i la cultura catalana xa
clarament els principis que han de permetre al català assolir el mateix estatus que té la llengua castellana: la
denominació de la llengua catalana, que no només és ocial, sinó que també és pròpia de les Illes Balears i
la declaració de no discriminació per raó de l’idioma (article 3); la protecció i el foment de la cultura pròpia,
llegat històric de les Illes Balears (article 13); l’habilitació per exercir competències per a l’ensenyament de
la llengua catalana, el mandat als poders públics de normalitzar l’ús de la llengua pròpia i el reconeixement
de la unitat de l’idioma, compatible amb l’existència de les modalitats insulars (article 14)8.
Certament, durant els més de trenta anys d’autonomia, l’impuls i l’empenta dels poders públics de les
Balears per aconseguir la normalització de la llengua pròpia no sempre ha estat lineal. Tanmateix, a poc a
poc s’ha anat conformant el marc juridicolingüístic a les Illes Balears. Així, les dues primeres reformes de
l’Estatut d’autonomia consoliden el règim lingüístic de la llengua catalana. En concret, amb la reforma de
1999 s’introdueix un nou apartat a l’article 3, inspirat en part en l’Estatut català, per tal d’assegurar els drets
lingüístics dels ciutadans i aconseguir la plena equiparació de les dues llengües ocials.9
A nivell legislatiu, cal destacar la transcendental Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística
a les Illes Balears,10 aprovada per unanimitat, que continua el camí iniciat per l’Estatut per recuperar l’ús
social de la llengua catalana en l’àmbit social amb la inclusió de mesures aplicables a nivell institucional i
en el sistema educatiu, així com en els mitjans de comunicació. També resulta rellevant la Llei 1/1996, de
23 d’abril, de modicació de l’article 45 de la Llei 2/1989, de 22 de febrer, de la Llei de funció pública de la
Comunitat Autònoma de les Illes Balears, que determina que el català passa de ser un mèrit a un requisit per
a l’ingrés del personal al servei de les administracions públiques. I encara en aquest àmbit, la Llei 3/2003, de
26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears,11 preveu que
les entitats que integren l’administració instrumental han d’utilitzar el català en les seves actuacions internes,
en relació entre aquestes, en les comunicacions i les noticacions adreçades a persones residents a l’àmbit
lingüístic català i en la tramitació dels procediments (articles 43 i 44).
6 La STC 337/1994, de 23 de desembre, en el fonament jurídic setè, diu: “De este modo, la Generalidad de Cataluña resulta habilitada
para determinar el alcance de la coocialidad”, así como para ejercer “acciones políticas” y “toda la actividad administrativa que
crea conveniente en aras de la efectividad de los derechos de los ciudadanos relativos a las lenguas coociales” (STC 74/1989,
fundamento jurídico 3º, con cita de la STC 83/1986).
Dentro de estas acciones políticas se incluyen, como ya se ha declarado por este Tribunal, las disposiciones de las comunidades
autónomas encaminadas a promover la normalización lingüística en su territorio (SSTC 69/1988 y 80/1988). Disposiciones cuyo
objetivo general no es otro que la de asegurar el respeto y fomentar el uso de la lengua propia de la Comunidad Autónoma y coocial
en ésta y, a este n, corregir positivamente una situación histórica de desigualdad respecto al castellano, permitiendo alcanzar, de
forma progresiva y dentro de las exigencias que la Constitución impone, el más amplio conocimiento y utilización de dicha lengua
en su territorio.”
7 Sobre els antecedents del règim lingüístic implantat per l’Estatut, ColoM Pastor, Bartomeu. “L’estatut lingüístic de les Illes
Balears”, Revista Jurídica de les Illes Balears, núm. 3 (2005), p. 40 i ss.
8 Sobre l’anàlisi d’aquest primer marc normatiu, vegeu segura ginard, Lluís. “Comentari sobre el règim jurídic lingüístic de
l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”, Estudios sobre el Estatuto de Autonomía para las Islas Baleares”, Palma: Govern
Balear, 1988, p. 37 i ss. També ColoM Pastor, Bartomeu. Les claus polítiques del procés autonòmic balear, Palma: Institut d’Estudis
Autonòmics, 2003, p. 111 i ss.
9 ColoM Pastor, Bartomeu. “Article 4. Llengua pròpia”, Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”, Cizur Menor:
Parlament Illes Balears-Thompsom-Civitas, 2008, p.77-79.
10 Arran del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Govern espanyol, el Tribunal Constitucional va declarar —mitjançant la STC
123/1988, de 23 de juny— contraris a la Constitució i, per tant, nuls l’apartat 2 de l’article 5, l’incís 2n de l’article 7.1, l’article 13 i
l’apartat 2 de l’article 20.
11 Aquesta llei, alhora, va derogar els apartats 1 i 2 de l’article 10 de la Llei 3/1986, referits a determinades qüestions d’organització
de l’Administració autonòmica, que varen passar a ser regulats per la mateixa Llei de 3/2003.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 89
Les disposicions reglamentàries de caire lingüístic resulten difícils de sistematitzar, pel seu nombre i els
diferents àmbits que toquen: publicació de les normes, procediment administratiu, educació, mitjans de
comunicació, sanitat, o protecció dels consumidors. Tanmateix, cal destacar, entre d’altres, per la seva
rellevància, el Decret 100/1990, de 29 de novembre, pel qual es regula l’ús de les llengües ocials a
l’Administració de la Comunitat Autònoma; el Decret 92/1997, de 4 de juliol, que regula l’ús i l’ensenyament
de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears,
segons el qual com a mínim la meitat de les assignatures s’havien d’impartir en català; o el Decret 24/2009,
de 27 de març, pel qual es regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments
selectius d’accés i de mobilitat relatius a la funció pública estatutària i per ocupar llocs de treball que es
convoquin en el sector públic sanitari de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
El tractament del règim lingüístic a l’Estatut d’autonomia aprovat per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer,
presenta algunes millores—especialment, a l’article 4, que és el que es dedica a la llengua pròpia—, per bé
que no implica canvis substancials respecte a la regulació anterior. Així, com a principals novetats, destaca
la referència en el preàmbul a la llengua catalana com a “element vertebrador” de la identitat de la societat
de les Illes Balears; l’article 5, que conté un mandat al Govern balear perquè promogui la comunicació,
l’intercanvi cultural i la cooperació amb les comunitats i els territoris, que tenen vincles lingüístics i culturals
amb les Illes Balears; la inclusió, a l’article 14.3, del dret a adreçar-se a l’Administració autonòmica en
qualsevol de les dues llengües ocials i a rebre resposta amb la mateixa llengua; la referència singularitzada
als títols competencials referits a la protecció de la cultura pròpia (article 34) i a l’ensenyament de la llengua
catalana (article 35); l’encàrrec al Consell Audiovisual de fomentar el pluralisme lingüístic en l’àmbit de
la comunicació (article 77) i als mitjans públics que vetllin els principis que inspiren el model lingüístic de
l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears (article 90.2); l’exigència de considerar el coneixement del català
com a mèrit preferent per a proveir els llocs de magistrat i jutge (article 97.2) i de les places de notaris,
registradors de la propietat, mercantils i de béns mobles (article 99.2); la invocació als convenis de cooperació
i de col·laboració que es considerin oportuns per salvaguardar el patrimoni lingüístic comú, i també per
efectuar la comunicació cultural entre les comunitats de parla catalana (disposició addicional segona); i
la facilitació, per part de la Comunitat Autònoma, dels mitjans necessaris perquè tots els funcionaris i el
personal laboral destinats a les Illes puguin adquirir el coneixement de la llengua i de la cultura de les Illes
Balears (apartat segon de la disposició transitòria segona).
De conformitat amb les disposicions constitucionals, i en sintonia amb el règim estatutari vigent, el model
lingüístic a les Illes Balears se segueix mantenint sobre dos elements estructurals: l’ocialitat de les llengües
catalana i castellana i el reconeixement d’ambdues com a elements de comunicació entre els ciutadans i els
poders públics, amb validesa i ecàcia plenes; i la política de normalització de la llengua catalana a través
de l’empenta dels poder públics, per garantir que els ciutadans puguin usar, en condicions de normalitat,
la llengua pròpia de les Balears en tots els àmbits de la vida social i institucional.12Tanmateix, es perd
l’oportunitat de millorar el nucli essencial de l’estatut lingüístic del català per aconseguir la plena equiparació
i el mateix estatus —en relació amb els drets i les obligacions— entre les llengües ocials. Així, a pesar dels
diferents intents d’igualar el règim jurídic del català i el castellà, tant en la fase de iniciativa autonòmica com
durant la tramitació a les Corts Generals, nalment no s’incorpora al text estatutari el deure de conèixer la
llengua pròpia de la Comunitat Autònoma.13
3 La progressió, no sempre lineal, de l’estatus de la llengua catalana a les Illes Balears
El marc normatiu de la llengua a les Illes Balears ha permès que durant l’etapa estatutària s’hagi assolit
un determinat nivell de normalitat en l’ús social i institucional del català i que se n’estableixi un àmbit de
protecció. El català, que és reconegut com a llengua pròpia i ocial de les Illes Balears, s’ha convertit en
llengua d’ensenyament i d’ús normal a tots els nivells educatius, de manera que la llengua i literatura catalanes
són matèries obligatòries en l’ensenyament no universitari. A més, a partir dels objectius constitucionals i
12 Sobre els eixos principals del model lingüístic balear, segura ginard, Lluís. “El règim lingüístic”, Manual de Dret Públic,
(Avel·lí Blasco Esteve, director), Palma: Institut d’Estudis Autonòmics, 2012, p. 56-66.
13 Sobre la insuciència dels avanços en matèria lingüística a la reforma de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears, ColoM
Pastor, Bartomeu. “Article 4”, op. cit., p. 80-82. També CaMinal Badia, Miquel. “La reforma dels Estatuts i la llengua catalana”,
Revista de Llengua i Dret, núm. 47 (2007), p. 240-242.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 90
estatutaris de normalització lingüística i de garantia de coneixement de les dues llengües ocials, s’admet
que el català sigui el centre de gravetat del sistema d’ensenyament, juntament amb el castellà com a llengua
docent.14 El català també s’ha congurat com a llengua pròpia del Govern autònom, del Parlament i dels
consells insulars i, en general, de l’Administració pública, de l’Administració local i de les corporacions
i institucions públiques dependents de la comunitat autònoma.15 A poc a poc, s’han aconseguit avanços en
l’ús del català en l’esfera dels mitjans de comunicació, inicialment canalitzats per la iniciativa privada16 i,
posteriorment, a través de l’impuls institucional —per bé que no sempre amb el mateix nivell de compromís
amb la llengua pròpia17—, que ha creat mitjans propis (Televisió de Mallorca, per part del Consell Insular
de Mallorca, i de Radiotelevisió de les Illes Balears, per part del Govern de les Illes Balears). En l’àmbit
empresarial i en les relacions comercials no hi ha una regulació especíca —la Llei de normalització
lingüística no actua en aquesta esfera— i, de fet, aquest és l’àmbit on l’ús del català és més baix.18
En qualsevol cas, queda palès que pocs àmbits com el de les competències lingüístiques de la comunitat
autònoma i el seu reex en l’ús social i institucional del català resulten tan permeables a la conjuntura
política concreta. De fet, a partir de la VI legislatura els avanços i retrocessos del règim lingüístic segueixen
un estricte moviment pendular, com si es tractés de processos de signe contrari; de manera que, en funció
de les majories parlamentàries que s’han conformat en les diferents legislatures, hem assistit a un procés de
guany de posicions de la llengua pròpia o a un fre a aquesta tendència. S’ha de tenir en compte, també, que
les legislatures de govern de coalició d’esquerra nacionalista, més sensibilitzats a priori amb la promoció
dels elements identitaris i amb el foment de la llengua i cultura pròpia, han estat molt inferiors —només
dues, la V Legislatura (1999-2003) i la VII (2007-2011), a més de l’actual— a les de majoria parlamentaria
conservadora o liberal —de la I a la IV legislatures, la VI i la VIII—. Aquestes alternances deriven en un
règim lingüístic amb llums i ombres i que, lluny de congurar un marc estable i de ançament continuat per a
la plena normalització del català, són camp d’abonament per a possibles instrumentalitzacions polítiques de
la llengua, en fer-la objecte de confrontació social.19 La inestabilitat normativa tampoc s’avé amb el principi
de no regressió en les accions de normalització lingüística20 ni amb la línia jurisprudencial seguida, entre
d’altres, per la Sentència núm. 142/2012, de 23 de febrer, de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal
Superior de Justícia de les Illes Balears, segons la qual, i partint de l’impuls del procés normalitzador, “el
14 Amb caràcter general, sobre l’ús de les llengües ocials en l’educació, Milian Massana, Antoni. “Los derechos lingüísticos en
la enseñanza, de acuerdo con la Constitución”, Revista Española de Derecho Constitucional, núm. 7, 1983; VVAA. La lengua en
la enseñanza en la legislación de Cataluña, Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 1994; més recentment, Pons Parera, Eva.
“La llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem”, Els drets lingüístics en el
sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears, Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2013, p. 57-88; Ballester
Cardell, Maria. “La enseñanza de y en las lenguas ociales. La dimensión lingüística del derecho a la educación”, Valencia: Tirant
lo Blanch, 2014, p. 359-385. En relació amb el model concret a les Illes Balears, segura ginard, Lluís. “El règim lingüístic de la
llengua catalana en el sistema educatiu de les Illes Balears”, Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i
les Illes Balears, Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2013, p. 133-166.
15 Els estudis sobre usos lingüístics donen com a resultat que l’ús més alt del català es fa en les relacions que s’estableixen amb
l’Administració local, que se situa 6 punts per damunt de l’ús que es fa en les relacions amb l’Administració autonòmica i 12 punts
per damunt de l’ús del català en l’àmbit de l’Administració de l’Estat. En aquest sentit Meliá, Joan. “El català a les Illes Balears.
2014. Primera aproximació”, Llengua i ús. Revista tècnica de Política Lingüística, (2015), 57, p. 68. Sobre el règim normatiu de
l’ús del català en l’actuació administrativa, ColoM Pastor, Bartomeu. “Estatuto jurídico del catalán en las Illes Balears”, Estudios
sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España, (José Manuel Pérez Fernández, coord.), Barcelona: Atelier, 2006, p. 331-338.
16 Com s’ha avançat, els progressos han estat molt lents. Tots els diaris editats a Balears ho són en castellà, per bé que es pot accedir
als diaris en català publicats a Catalunya. Hi ha hagut revistes d’edició periòdica publicades en català (Lluc. Revista de cultura i idees
va tancar l’any 2011). L’Associació de Premsa forana de Mallorca agrupa 35 publicacions editades en llengua catalana. La majoria
d’emissores privades de ràdio emeten en castellà. http://guiacomunicacio.caib.es/gcofront/categoria.htm?id=10100#id=10166
(consulta 10 de juliol de 2016).
17 Sobre les llums i ombres del model lingüístic de IB3, sobretot durant la seva etapa bilingüe, BiBiloni, Gabriel. “L’ús de la llengua
catalana a IB3”http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2007/bibiloni.pdf (consulta: 10 de juliol de 2016); Melià, Joan. “La llengua
catalana als mitjans audiovisuals de les Illes Balears”, Quaderns del Consell Audiovisual del Catalunya, (2007). 28, p. 21-30.
18 En concret, en l’àmbit comercial, els valors d’ús de català i de castellà s’han mantingut estables en els darrers anys en les grans
superfícies, sent que dues terceres parts diuen emprar el castellà i una quarta part el català. En el petit comerç, en canvi, s’ha produït
un retrocés en l’ús de la llengua catalana, per tal com s’ha incrementat la diferència favorable al castellà (de set a tretze punts) entre
els que usen aquella llengua i el usuaris del català. Meliá, Joan. “El català a les Illes...”, op. cit., p. 71.
19 Sobre els avanços carranquejants, en diferents etapes, en l’ús i la promoció de la llengua pròpia, BiBiloni, Gabriel. “El català a les
Illes Balears: una situació inquietant”, Akten des demeinsamen Kolloquiums der deustschsprachigen Lusitaniestik un Katalanistik,
Frankfurt: Domuns Editora Europea, 1993. Per una visió més ampla d’aquesta situació, ColoM Pastor, Bartomeu. Llengua, dret i
autonomia. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2001, p. 12 i ss.
20 segura ginard, Lluís. “El règim jurídic de la llengua catalana…”, op. cit., p.164-165.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 91
paso efectivo del bilingüismo ocial al bilingüismo real es una tarea evolutiva, progresiva y en alguna
medida pendiente aún hoy”.21
4 El “desmuntatge” del marc normatiu del català a les Illes Balears durant la VIII Legislatura
Al llarg de la VIII Legislatura, el Govern de les Illes Balears impulsa un seguit de mesures que afecten la
presència de la llengua catalana en les institucions, en l’educació i en l’esfera pública. Així, a partir de la Llei
9/2012, de 19 de juliol, —que modica, alhora, la Llei de la funció pública (Llei 3/2007, de 27 de març),
determinades disposicions de la Llei de normalització lingüística (3/1986, de 19 d’abril), algunes normes
de règim jurídic de l’Administració autonòmica (Llei 3/2003, de 26 de març) i un precepte de la Llei de
coordinació de policies locals (Llei 6/2005, de 3 de juny)— es produeix una important revisió normativa del
tractament de les llengües ocials a la comunitat autònoma.22 A la pràctica, les directrius polítiques d’aquesta
etapa no proposen només una modicació puntual de les lleis esmentades, sinó que pretenen una reforma
integral del marc jurídic i lingüístic a les Illes Balears. Aquests canvis en el marc normatiu no faciliten l’ús
habitual, oral i escrit, del català i debiliten la condició de la llengua pròpia ocial. Els àmbits afectats són
diversos, si bé les modicacions engegades a aquesta etapa incideixen principalment a la presència del català
en les relacions amb l’Administració pública i en l’àmbit de l’ensenyament.
4.1 El tractament del català com a llengua de l’Administració de les Illes Balears i dels organismes
que en depenen
La Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modicació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la
Comunitat Autònoma de les Illes Balears (BOIB núm. 106, de 21 de juliol), pretén, segons expressa l’Exposició
de motius, “assegurar la correcta satisfacció del drets lingüístics que es reconeixen als ciutadans” i “que
s’asseguri que el dret de lliure elecció lingüística pot exercir-se sense obstacles raonables davant els òrgans i
les unitats de l’Administració”. El legislador manifesta que, en concordança amb determinats passatges de la
fonamentació jurídica de la STC 31/2010, de 28 de juny, referits, particularment, a l’”equilibrio inexcusable
entre dos lenguas igualmente ociales”, “es modica la Llei 3/2007 per eliminar l’exigència general d’un
determinat nivell de coneixement del català com a requisit per accedir a l’Administració” i també es revisa la
resta de “les lleis que regulen l’ús del de la llengua a l’Administració (la Llei 3/1986, de 19 de normalització
lingüística, i la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònoma
de les Illes Balears)”. En relació amb els canvis introduïts en la Llei 3/1986, es destaca la modicació de
l’article 14 per “possibilitar que juntament amb la forma catalana també pugui ser ocial el topònim en
la seva forma castellana”. Tanmateix, a la vista de l’ampla afectació de la reforma i, particularment, de la
transcendència dels seus efectes sobre el valor de l’ocialitat de la llengua pròpia, es pot armar que la Llei
en qüestió no representa una simple modicació puntual de les lleis esmentades, sinó que signica un canvi
integral del marc jurídic i lingüístic a les Illes Balears, que s’ha vist completada, a l’àmbit educatiu, amb la
modicació del règim d’ensenyament de les llengües als centres docents no universitaris, que serà objecte
d’anàlisi més endavant.
21 Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa 142/2010, de 23 de febrer, del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears,
fonament jurídic tercer, que també afegeix: “el encadenamiento lógico y jurídico del proceso de normalización, implantado por la
Ley 3/86 y rearmado para la actividad administrativa por la Ley 3/03, supone tanto que no sean posibles retrocesos en los niveles de
conocimiento requeridos, que es lo que la Sala ya señaló en la sentencia número 121/08 , como supone igualmente que la justicación
de la proporcionalidad del nivel requerido sea exigible en el proceso de elaboración y en la norma administrativa que implantó
ese nivel por primera vez; y no cuando, como aquí sucede, los niveles en cuestión no son sino el restablecimiento de la previsión
normativa anterior al retroceso operado por el Decreto 162/03. […] [E]sa nueva manifestación de retroceso en el curso natural del
proceso de normalización lingüística también fue expulsada del ordenamiento jurídico, en concreto por violar el artículo 23.2 de
la Constitución -sentencias de la Sala de 4 de febrero de 2004 y 15 de junio de 2005, conrmadas por las sentencias del Tribunal
Supremo de 23 de noviembre de 2007 y 9 de febrero de 2009-.” La Sentència 142/2010, del Tribunal Superior de Justícia de les Illes
Balears resol el recurs interposat contra determinats preceptes del Decret 114/2008, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament
que regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per ocupar
llocs de treball que se convoquin en l’àmbit de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
22 Ballester Cardell, Maria. https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2016/04/21/la-restauracio-del-marc-legal-del-catala-a-les-illes-
balears-maria-ballester/. L’autora fa un repàs dels canvis que s’han succeït en els primers mesos de la IX Legislatura, impulsats per
les directrius polítiques del pacte de Governabilitat subscrit entre els partits de l’esquerra nacionalista, que pretenen reposar el marc
normatiu de la llengua pròpia i coocial.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 92
Més de cinquanta senadors del Grup Parlamentari Socialista interposaren recurs d’inconstitucionalitat contra
determinats preceptes de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, tot considerant la possible afectació a la posició del
català com a llengua ocial de la comunitat autònoma. Tanmateix, la STC 165/2013, de 26 de setembre,
emesa tot coincidint amb una situació socialment convulsa a les Illes Balears —en el moment en què la
ciutadania protestava per la reforma precipitada i sense consens del règim lingüístic a l’ensenyament—, i
amb dos vots particulars, desestima el recurs d’inconstitucionalitat.23
Per tal d’abordar els diferents elements d’impugnació, el Tribunal Constitucional distingeix entre tres blocs
de motius. El primer, la infracció del bloc de constitucionalitat (articles 3 de la Constitució i 4 i 14.3 de
l’Estatut d’autonomia) en relació amb la possible afectació a la posició del català com a llengua ocial de la
comunitat autònoma, com a conseqüència de la modicació de normes de la funció pública autonòmica, de
normalització lingüística i del règim jurídic de l’Administració autonòmica. El segon, relatiu a la infracció de
la competència estatal per vulneració de la legislació bàsica en matèria de règim jurídic de les administracions
públiques i ocupació pública. I el tercer, la infracció, pel conjunt de la Llei 9/2012, de diferents preceptes
constitucionals (art. 9.3, 14, 137, 140 i 141.4).
El Tribunal Constitucional analitza els diferents motius d’impugnació a partir del reconeixement de la realitat
plurilingüe de l’Estat espanyol (STC 82/1986, de 26 de juny), així com de la necessitat de promoure el valor
cultural d’aquesta realitat, de la qual deriven algunes conseqüències jurídiques relacionades amb el caràcter
ocial de les diferents llengües. Recorda també que el règim de coocialitat lingüística establert per la
Constitució i els diferents Estatuts d’autonomia pressuposa la convivència de les dues llengües ocials per
tal de preservar el bilingüisme existent en aquelles comunitats que tinguin llengua pròpia (STC 337/1994,
de 23 de desembre). I, rearma, tot invocant la doctrina continguda a la STC 31/2010, de 28 de juny, que
la doble ocialitat s’ha de sotmetre a un patró d’equilibri o igualtat entre llengües, sense que pugui atorgar-
se prevalença o preponderància d’una llengua sobre l’altra, tot i que admet també que el legislador podrà
adoptar les adequades i proporcionades mesures dirigides a corregir situacions històriques de desequilibri
que puguin existir i salvar, d’aquesta manera, la posició secundària o de postergació que pogués tenir una de
les llengües ocials.
Tanmateix, de la lectura dels arguments interpretatius emprats a la Sentència sobre conceptes i categories
estatutàries (llengua pròpia, ocialitat, drets lingüístics dels ciutadans) es desprèn una certa degradació del
valor i l’ecàcia normativa de l’Estatut d’autonomia, tal com ja va succeir a la STC 31/2010. A més, la
resolució se separa de pronunciaments jurisprudencials previs, especialment els referents a la capacitació
lingüística dels funcionaris públics (STC 46/1991) i a l’ús normal del català en els procediments administratius
(STC 82/1986). Crida l’atenció que la Sentència, assumint acríticament les consideracions de l’exposició
de motius sobre l’ampla implantació del català a la societat i a l’Administració pública, no invoqui les
argumentacions que han avalat el procés d’evolució de la normalització lingüística; de fet, no s’apel·la ja a la
legitimitat de les mesures de política lingüística favorables al català per corregir el seu desequilibri històric
i, en canvi, a la Sentència es deixa entreveure una certa preocupació per la necessitat de protegir el castellà
a les Illes Balears.
No s’entén que el Tribunal Constitucional no hagi invocat el deure de les institucions autonòmiques de
garantir l’ús normal del català a l’Administració pública per exigir un estàndard de protecció sucient de la
llengua, quan el català segueix sent llengua pròpia del Govern, del Parlament, dels consells insulars i de les
corporacions locals i es manté el caràcter de llengua d’ús preceptiu per l’Administració autonòmica. També
resulta sorprenent que el Tribunal Constitucional no hagi explicat de manera més extensa la reinterpretació
que s’ha fet de la doctrina continguda a la STC 46/1991, que havia considerat raonable i proporcionat, en
funció del caràcter ocial del català i de la mateixa ecàcia de l’Administració autonòmica, l’exigència d’un
cert nivell de capacitació lingüística en la llengua pròpia als empleats públics. I això, perquè la variació que
s’ha produït en la interpretació donada per la STC 165/2013 és molt signicativa.24
23 Aquesta sentència ha estat comentada per Ballester Cardell, Maria. “La desestimació del recurs de inconstitucionalitat contra la
reforma de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de les Illes Balears”, Barcelona: Revista catalana de dret públic [blog]
https://eapc-rcdp.blog.gencat.cat/2013/10/16/la-desestimacio-del-recurs-dinconstitucionalitat-contra-la-reforma-de-la-llei-32007-
de-27-de-marc-de-la-funcio-publica-de-les-illes-balears-maria-ballester/. [Consulta: 12 de juliol de 2016].
24 ridao Martín, Joan. “El canvi de paradigma en la jurisprudència constitucional sobre la competència lingüística dels empleats
públics, Revista de Llengua i Dret, (2014), núm. 61, p. 71-86. L’autor arma que “la STC 165/2013, relativa a la modicació
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 93
4.2 El règim jurídic de l’ensenyament de les llengües ocials. La introducció del model trilingüe
En la VIII Legislatura etapa, l’executiu també es planteja una modicació important que afecta la presència
del català en l’esfera educativa. El Decret 15/2013, de 19 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de
les llengües als centres docents no universitaris, té per nalitat implantar l’ensenyament trilingüe a les aules
—amb la mateixa distribució horària equilibrada entre les tres llengües.25 La norma és objecte de múltiples
crítiques, no tant per l’objecte pretès sinó per la manera en què s’articula la reforma. Des d’un punt de vista
jurídic, s’objecta que la introducció de llengües estrangeres com a llengües vehiculars de l’ensenyament
no universitari només pot dur-se a terme en coherència amb els principis i regles fonamentals del model
lingüisticoeducatiu i sense deixar d’ajustar-se a altres directrius dels legisladors estatutari i ordinari en
matèria de llengües ocials.26 Des de la comunitat educativa s’alerta dels perills d’una reforma formulada
de forma precipitada i sense consens, sense avals pedagògics ni cientícs i sense els recursos econòmics i
personals sucients per aplicar amb èxit el projecte.27
Ningú no discuteix l’objectiu de la norma —la millora de la formació dels alumnes en llengua anglesa—
però, en canvi, es reclama diàleg amb el Govern de les Illes Balears per introduir als centres d’ensenyament
un nou model lingüístic que implica la inclusió de l’anglès com a llengua vehicular d’ensenyament. Des de
l’entrada en vigor del Decret 15/2013 —el 21 d’abril de 2013—, ja es fan paleses les dicultats vinculades
al procediment d’elaboració i aprovació del Projecte de tractament integrat de llengües. Concretament,
la majoria de centres d’ensenyament opten per seguir la via de l’article 20, que permet, de conformitat
amb el principi d’autonomia dels centres, seguir un model, distint de l’ordinari, més exible pel que fa
al repartiment de les àrees no lingüístiques en les llengües ocials i en la primera llengua estrangera. Ben
de la legislació balear en matèria de funció pública i de normalització lingüística, constitueix un esquinçament en la tradicional
dogmàtica del TC sobre la qüestió, a remolc de la STC 31/2010, sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, en la direcció de deixar
sense protecció els drets lingüístics del catalanoparlants derivats de l’article 3.2 de la CE. Així doncs, aquesta darrera sentència no
només suposa una clara infravaloració de la llengua catalana sinó també de l’ecàcia normativa dels estatuts d’autonomia, com va
succeir a la mencionada STC 31/2010. Sobre la previsibilitat del resultat de la sentència, Munar Fullana, Jaume. “Jurisprudència
Constitucional. Sentència núm. 165/2013, de 26 de setembre”, Revista Jurídica de les Illes Balears, (2014), núm. 12, 276-294.
25 El Decret 15/2013, de 15 d’abril, pel qual es regula el tractament integrat de llengües, té com objectiu prioritari, equiparar quant
a formació i capacitació les dues llengües ocials amb les estrangeres i, per això, preveu que les distintes matèries (tant les àrees
lingüístiques com les no lingüístiques) s’imparteixin en les dues llengües ocials i, almenys, amb una llengua estrangera (article
5). La norma disposa que, a partir de l’educació primària, s’establiran unes disposicions horàries setmanals de les distintes àrees
de manera que “les hores lectives en les quals s’imparteixin matèries no lingüístiques es repartiran de manera equilibrada entre les
dues llengües ocials i la llengua estrangera” (article 7.3 segon apartat); i per tal “de garantir una riquesa semàntica en les diferents
llengües, s’ha de procurar l’alternança del tractament d’aquestes en relació amb les diferents àrees o blocs de continguts, al llarg
d’aquesta etapa educativa” (article 7.5 segon apartat). I preveu, encara, que en determinades etapes educatives “es pot permutar la
llengua d’aprenentatge de les matèries” no lingüístiques (article 8.4). La disposició preveu un procediment ordinari d’elaboració i
aprovació dels projectes lingüístics (article 19) i un procediment especial, de conformitat amb el principi d’autonomia docent, per
aquells centres que requereixin una distribució horària distinta a la prevista en el Decret (article 20).
26 segura ginard, Lluís: “El règim jurídic de la llengua catalana...”, op. cit., p. 157-158. L’autor entén que els principis sobre
els quals se sustenta el tractament integrat de llengües “condueixen, en termes generals, a la constatació d’un canvi substancial
d’orientació en la política lingüística” i conclou que “[...] el Decret 15/2013 constitueix realment un punt d’inexió en l’ordenació
del procés de normalització de la llengua catalana a les Illes Balears. Això es fa palès en la mesura que es desvia del camí traçat
pel Decret 92/1997 i dibuixa alhora un nou escenari en què cobren cada vegada més protagonisme els canvis en els objectius de
la política lingüística i les accions de desactivació de les mesures que ns ara s’havien considerat idònies per al compliment del
títol II de la LNL”. En aquest mateix sentit, es manifesta el vot particular que conté el Dictamen del Consell Consultiu 33/2013,
relatiu al Projecte de decret pel qual es regula el tractament integrat de llengües als centres docents universitaris de les Illes Balears
(http://www.consellconsultiu.es/PDF/032-2013.pdf?t=20160713090854 [Consulta: 13 de juliol de 2016]), tot considerant que la
disposició dictaminada desconeix preceptes i principis de l’Estatut d’autonomia i de la Llei de normalització lingüística i que “[...]
la introducció de llengües estrangeres com a llengües vehiculars de l’ensenyament no universitari no es pot dur a terme fent tabula
rasa dels principis i regles fonamentals del nostre model lingüisticoeducatiu, sinó en coherència amb aquests i sense deixar d’ajustar-
se a altres directrius dels legisladors estatutari i ordinari en matèria de llengües ocials”. segura ginard, Lluís J.; sBert i garau,
Miquel: “L’ordenació normativa del model educatiu trilingüe a les Illes Balears”, Anuari de l’Educació de les Illes Balears. 2014,
p. 454-476. Els autors exposen que el model es construeix a partir “d’una concepció descontextualitzada de l’equilibri lingüístic,
desproveïda de la seva connexió inicial amb l’imperatiu legal de reforçar l’ús del català, i que es pretén que esdevingui un instrument
per anivellar l’ensenyament en ambdues llengües ocials. Així, obertament es renuncia, amb tota la intenció, a l’objectiu que el català
sigui el centre de gravetat del sistema educatiu (articles 4.3 i 35 de l’Estatut d’autonomia, i 1.2.b i 22 de la LNL) per una mena de
bilingüisme/trilingüisme neutre que faci visible una igualtat formal entre llengües ocials.
27 Sobre les conseqüències de la precipitació i la manca de consens en la implantació del sistema del trilingüisme i sobre la necessitat
que el paradigma plurilingüe compti amb les mesures metodològiques adequades, Morante, Antoni; Quintana, Antoni; i serra,
Antònia. “L’aplicació del projecte de tractament integrat de llengües (TIL) als centres públics d’educació secundària durant el curs
2013-14. Català, castellà i anglès al sistema educatiu de les Illes Balears”, Anuari de l’Educació de les Illes Balears. 2014, p. 478-
510.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 94
aviat apareixen diferències interpretatives de l’esmentat article 20 entre els equips docents i pedagògics
dels centres encarregats d’elaborar els projectes lingüístics i l’Administració educativa. Amb l’objectiu de
“facilitar l’elaboració per part dels centres educatius del projecte de tractament integrat de llengües, així
com establir pautes pel procés d’aprovació” el 9 de maig de 2013 el secretari autonòmic d’Educació dicta
unes instruccions sobre l’aplicació del Decret 15/2013. I encara, per tal d’aclarir el sentit de l’article 20, els
Serveis Jurídics de la Conselleria d’Educació emeten un informe intern, en el qual es deixa “constància de les
dicultats interpretatives que planteja el Decret” i el secretari autonòmic dicta, el 22 de maig, unes segones
instruccions adreçades, aquest cop, al Departament d’Inspecció Educativa.28
Paral·lelament, el 18 de juny de 2013 s’inicia el procediment d’impugnació del Decret 15/2013 i de les
instruccions del secretari autonòmic de 9 de maig, a través de la interposició del recurs contenciós
administratiu. L’entitat recurrent sol·licita mesures cautelars, concretament la suspensió dels apartats 1, 2 i
3 de l’annex, referents al calendari d’aplicació de la norma per al curs acadèmic 2013-14.29 Posteriorment,
el 6 de setembre de 2013 s’emet la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears que
decideix la suspensió de l’efectivitat de l’annex del Decret (que afecta el calendari d’aplicació de la norma
per al curs 2013-14), així com de la vigència de les instruccions de 9 de maig del secretari autonòmic.
Contra la decisió judicial el Govern autonòmic decideix no presentar recurs, sinó que opta per una via jurídica
més discutible. El mateix dia, el Consell de Govern aprova el Decret llei 5/2013, de 6 de setembre, pel qual
s’adopten determinades mesures urgents en relació amb la implantació, per al curs 2013-14, del sistema del
tractament integrat de llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears (BOIB núm. 124, de
7 de setembre). Aquesta disposició tracta de fer efectives, mitjançant un règim sobrevingut i excepcional, les
previsions que havien estat paralitzades pel Tribunal Superior de Justícia i implementar des d’aquell moment
el tractament integrat de llengües per al curs acadèmic que ja havia començat. Entre aquestes mesures destaca
la derogació de l’article 20 del Decret 15/2013 —“davant els dubtes que ha generat” la seva aplicació, tal
com explica l’Exposició de motius— i l’articulació d’un nou procediment amb la inclusió dels requisits que
han de regir l’elaboració i l’aprovació d’altres projectes lingüístics (article 4). A més, tot i reconèixer que
“la competència per aprovar els projectes de tractament integrat de llengües és del consell escolar o òrgan
equivalent”, el decret llei estableix que la decisió última per aprovar els “projectes transitoris” correspon al
Departament d’Inspecció Educativa (article 5). La disposició aprovada pel Govern autonòmic també dóna
rang de llei a les instruccions emeses en el seu moment pel secretari autonòmic —i que foren també suspeses,
com ja s’ha dit, per la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia—. El decret llei fou convalidat (i, per
tant, adquirí vigència denitiva) pel Ple del Parlament de les Illes Balears en sessió de 24 de setembre (BOIB
núm. 134, de 28 de setembre de 2013).
La decisió del Govern d’utilitzar la legislació d’urgència deriva en un seguit de conseqüències, que superen
l’esfera estrictament jurídica.30 En l’àmbit jurisdiccional, les interlocutòries que donen resposta als recursos
28 Tanmateix, és evident que aquestes instruccions, que en teoria només poden actuar en l’àmbit intern i que no poden innovar
l’ordenament normatiu, en realitat introdueixen innovacions respecte de les disposicions reglamentàries aplicables i s’extralimiten
d’allò que està previst en el Decret que tracten d’interpretar. Així per exemple, les instruccions especiquen que l’àrea de religió/
activitat alternativa queda exclosa del còmput d’hores que es duran a terme en cada una de les llengües, i en canvi el Decret preveu
expressament que “totes les àrees, matèries, mòduls o àmbits [...] es poden impartir en les dues llengües ocials o en la primera
llengua estrangera” (article 5). A més, i pel que fa al procediment d’aprovació d’altres projectes, distint de l’ordinari, les instruccions
(en el punt 11) introdueixen mecanismes substitutius d’aprovació dels projectes, qüestió no establerta en la norma reglamentària i
això implica un excés en relació amb l’objecte i la nalitat de les instruccions. Convé recordar, una vegada més, que les instruccions,
pel seu caràcter intern, han de servir per aclarir el contingut de la norma jurídica que s’ha d’aplicar, però no poden suplantar, com
ha passat en aquest cas, l’actuació del poder reglamentador que correspon al Consell de Govern o, amb determinades condicions,
als consellers.
29 Entenem que aquesta circumstància és molt rellevant en relació amb l’estratègia que més endavant seguirà l’executiu autonòmic,
perquè des del moment de la impugnació del Decret el Govern de les Illes Balears té coneixement de la possibilitat que, ns i
tot abans de l’inici del curs escolar, l’òrgan jurisdiccional acceptés la sol·licitud de la mesura cautelar i decretés la suspensió del
calendari d’aplicació del Decret.
30 El 29 de setembre de 2013 se celebra a les quatre capitals insulars manifestacions on participen més de 100.000 persones de
tots els aspectes socials i ideològics amb el lema “Contra la imposició defensem l’educació”. [http://www.diariodemallorca.es/
mallorca/2013/09/29/comienzan-llegar-palma-preve-manifestacion/878216.html]. Les manifestacions, que foren promogudes per
diverses entitats cíviques i sindicals, foren enteses també com un acte de suport a la vaga indenida de docents que havia estat
convocada feia unes setmanes per l’Assemblea de Docents, en la qual una de les principals reivindicacions —però no la única— va
ser la retirada del Projecte de tractament integrat de llengües. Ballester Cardell, Maria. “Islas Baleares”, Informe de Comunidades
Autónomas 2013, Barcelona: Instituto de Derecho Público, 2014, p. 233-239.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 95
plantejats per forçar l’Executiu a aturar l’aplicació del Decret conclouen que no es pot obligar a suspendre
l’aplicació de la norma en qüestió perquè la disposició que s’havia suspès ara no existeix, i que aquella s’ha
vist desplaçada per una norma amb força de llei aprovada pel Govern, sobre la qual no hi ha possibilitat
de recursos contenciosos.31 La resolució es refereix a la utilització extensiva de la institució del decret llei
per part del Govern de les Illes Balears. Així mateix, la Sala recorda que no és la primera vegada que es
produeixen actuacions semblants en les quals s’utilitza l’activitat legislativa del Parlament per impedir la
plena efectivitat d’una decisió judicial i adverteix que el control d’aquesta mesura correspon exclusivament
al Tribunal Constitucional.
El 23 de setembre de 2014 es dicten tres sentències de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal
Superior de Justícia de les Illes Balears estimatòries dels recursos presentats per CCOO, STEI i UGT, que
declaren nul el Decret 15/2013, de 19 d’abril. Les resolucions fonamenten la seva decisió en dos arguments,
principalment. D’una banda, es considera que en la tramitació de la disposició reglamentària es va ometre
el tràmit preceptiu de sol·licitud d’informe a la Universitat de les Illes Balears, que és la màxima institució
consultiva per a tot el que es refereix a la llengua catalana. A més, s’entén que el Govern ha incomplert
l’obligació establerta en la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible, en particular a l’article 4, que té
caràcter bàsic, de justicar —a través d’un procés d’anàlisi i ponderació adequada— la regulació que pretenia
implantar. L’endemà, quatre interlocutòries de la mateixa Sala, també estimatòries dels recursos formulats,
adopten la mesura cautelar de suspendre l’Ordre de la consellera d’Educació, Cultura i Universitats, de 9 de
maig de 2014, per la qual es desenvolupen determinats aspectes del tractament integrat de llengües. Tot i que,
en un primer moment, el Govern es mostra ferm en la seva intenció de seguir endavant amb la implantació
del sistema d’educació trilingüe,32 nalment l’Executiu deixa “morir” el TIL.33
L’últim capítol envers el polèmic model trilingüe ha estat escrit molt recentment, a mode de resolució del
recurs d’inconstitucionalitat que cinquanta senadors del Grup Parlamentari Socialista formularen envers
el Decret llei 5/2013, de 6 de setembre.34 Exposada la viabilitat del reconeixement estatutari del decret llei
a l’àmbit autonòmic, la STC 38/2016, de 3 de març, (BOE núm. 85, de 8 d’abril) inicia la fonamentació
jurídica de la resolució posant en relleu el caràcter restringit de la gura del decret llei, en la mesura que
suposa una exclusió del procediment legislatiu ordinari i una excepció a la participació de les minories
en aquest. Precisament per això, assegura que s’imposa una interpretació restrictiva que ha de marcar la
utilització d’aquest instrument per part del Govern. No debades, el Tribunal Constitucional (SSTC 182/1997,
de 28 d’octubre; 68/2007, de 28 de març, i 39/2013, de 14 de febrer, entre d’altres) manté una doctrina
estricta en aquest punt i recorda que el concepte d’extraordinària i urgent necessitat no és un xec en blanc
en favor del Govern, sinó que es tracta d’un límit jurídic concret que el Govern ha de respectar. Tanmateix,
tot considerant, igualment, que l’apreciació de l’extraordinària necessitat depèn d’un judici purament
31 El 25 de setembre de 2013 es dicta la interlocutòria desestimatòria de l’incident d’execució i s’invoca l’argumentació jurídica
següent: “TERCERO. La disposición derogatoria única del Decreto-Ley 5/2013 deroga tanto el Anexo, como el artículo 20 del
Decreto 15/2013, de 19 de abril. Por consiguiente, una vez convalidado en el día de ayer por el Parlamento de les Illes Balears el
producto normativo excepcional emanado del poder ejecutivo autonómico, este Tribunal, en virtud de su sometimiento exclusivo
al imperio de la Ley preceptuado por el artículo 117 de la Constitución Española, no puede sino aplicar la norma con rango de ley
aprobada con posterioridad al dictado del Auto, en cuanto esta norma destierra del mundo jurídico el Anexo del Decreto 19/2013,
perdiendo toda virtualidad práctica y es de sentido requerir a la Administración demandada la adopción de medidas para la inmediata
suspensión de su aplicación, ya que la disposición suspendida cautelarmente, y consecuentemente, los actos administrativos dictados
en su desarrollo –con referencia a las Instrucciones de 9 de mayo de 2013– han quedado, respectivamente, derogadas y con contenido
imposible. A partir del razonamiento expuesto, y en virtud de los artículos 105.2 y 109 LJCA, este Tribunal no puede acordar las
medidas de ejecución de la medida cautelar interesadas por la representación de la parte actora.”
32 L’Administració autonòmica presenta recurs contra aquesta suspensió, que és desestimat per la Sala el 24 d’octubre de 2014.
33 Ballester Cardell, Maria. “Islas Baleares”, Informe de Comunidades Autónomas 2014, Barcelona: Instituto de Derecho Público,
2015, p. 271-272. També sobre les conseqüències de les resolucions jurisdiccionals, nadal i soler, Antoni. “Crònica legislativa de
les Illes Balears. Segon semestre de 2014”, Revista de Llengua i Dret, núm. 63, 2015, p. 218-219.
34 Les línies argumentals del recurs formulat davant el Tribunal Constitucional són les següents: d’una banda, es considera que
la norma impugnada vulnera les exigències de participació de la comunitat educativa en la programació general de l’ensenyament
i limita l’autonomia organitzativa i pedagògica dels centres docents (article 27.5 de la Constitució); a més, s’entén que afecta els
elements essencials del dret a l’educació en allò que es refereix al règim legal dels projectes educatius i que afecta les competències
dels consells escolars i dels claustres de professors; s’invoca, també, que no concorre en el cas impugnat el pressupòsit de fet
habilitant per dictar la disposició normativa d’urgència (article 86.1 de la Constitució i 49.1 de l’Estatut d’autonomia de les Illes
Balears); s’addueix la infracció del dret fonamental a la tutela judicial efectiva, en la manifestació de l’execució de les resolucions
judicials (article 24.1 en relació amb l’article 118 de la Constitució); i, nalment, es considera que s’ha vulnerat l’article 9.3 del text
constitucional, que prohibeix l’arbitrarietat dels poders públics.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 96
polític (STC 11/2002, de 17 de gener) i que el control que pertoca a l’alt tribunal sobre la concurrència del
pressupòsit de fet habilitant és purament extern —que no pot substituir l’àmbit de discrecionalitat del Govern
en aquest punt (STC 182/1997, de 30 d’octubre)—, conclou que l’argumentació continguda en el preàmbul
resulta sucient per justicar la situació d’extraordinària i urgent necessitat (fonament jurídic 4). A més, es
considera que la majoria de mesures adoptades pel Decret llei (en concret, l’objecte i nalitat, el calendari
d’aplicació del projectes lingüístics, la derogació de l’annex del Decret 15/2013, la facultat a la consellera
d’Educació, Cultura i Universitat de dictar les disposicions necessàries per desenvolupar el decret llei i la
determinació del dia que comença a vigir) resulten coherents amb la situació d’urgència i necessitat denida
(fonament jurídic 5, al principi). Tanmateix, l’alt tribunal entén que les previsions contingudes als articles
4 —que substitueix a l’article 20 del Decret 15/2013, de 19 d’abril, referit als requisits exigits als centres
docents per a l’aprovació “d’altres projectes” diferents dels establerts normativament— i 5 —relatiu als
“projectes transitoris”— no mantenen connexió amb la situació d’urgència provocada per la suspensió del
calendari d’aplicació del TIL.
En l’argumentació jurídica, el Tribunal Constitucional rebutja que la disposició d’urgència reguli una matèria
no permesa —el dret a l’educació—, tot considerant que no hi ha afectació al contingut essencial del dret
fonamental, de manera que els aspectes que s’impugnen són purament procedimentals.35 Tampoc accepta
l’alt tribunal que s’hagi produït una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, perquè considera que
les mesures legals que s’impugnen no suposen un sacrici desproporcionat dels interessos expressats en un
procediment judicial.36
La Sentència és valorada de forma molt positiva per part dels que impulsaren el trilingüisme a l’ensenyament
i s’interpreta com una rearmació de la política lingüística en l’àmbit educatiu impulsada pel Govern durant
la VIII Legislatura.37 Tanmateix, és clar que la resolució no entra en la qüestió material del tractament
integrat de llengües, sinó que analitza l’instrument normatiu utilitzat pel govern autonòmic per reaccionar a
la suspensió del calendari d’aplicació del projecte educatiu lingüístic.
4.3 Altres àmbits d’afectació. En particular, la Llei de símbols i la forma ocial dels topònims
Els retrocessos del català a nivell institucional es visualitzen, igualment, en la desactivació del Consell Social
de Llengua Catalana, òrgan d’assessorament i consulta en matèria lingüística, sense convocar-lo ocialment
entre els anys 2011 a 2015. A més, la principal manifestació de col·laboració amb altres territoris de l’àmbit
lingüístic i cultural català també es veu afectada; de fet, l’experiència de les Illes Balears amb l’Institut
35 “[...]la aprobación de un calendario que se limita a concretar en qué cursos del segundo ciclo de educación infantil,
de educación primaria y de educación secundaria obligatoria han de aplicarse los proyectos de tratamiento integrado de lenguas
(cuya constitucionalidad no se cuestiona), se sitúa en el ámbito meramente procedimental, pero no afecta al contenido material del
proyecto educativo que se regula a lo largo del articulado del Decreto 15/2013, cuyo contenido no es objeto del presente recurso de
inconstitucionalidad. En consecuencia, los preceptos impugnados no afectan al régimen general del derecho a la educación, ni al
contenido o elementos esenciales de dicho derecho”. [fonament jurídic sisè].
36 Entén el Tribunal que en aquest cas no es produeix vulneració de l’article 24 de la Constitució, ateses les següents circumstàncies:
“a) el Decreto-ley 5/2013 tiene una justicación razonable ya que la situación creada no podía solventarse a través de los medios
ordinarios con los que contaba la Administración, ya que el curso escolar había comenzado, los centros docentes habían aprobado
sus respectivos proyectos educativos de tratamiento integrado de lenguas conforme a un decreto vigente, la plantilla de profesorado
estaba organizada, los libros de texto comprados y, sin embargo, se carecía de un calendario de aplicación para iniciar el periodo de
docencia de acuerdo con el nuevo modelo; b) es idónea, pues la intervención del legislador de urgencia hizo posible que los alumnos
pudieran incorporarse a las aulas el 13 de septiembre de 2013, al jar un calendario para la aplicación del proyecto docente aprobado
por todos los centros escolares conforme a un decreto válido y ecaz; y, c) es proporcional en sentido estricto, esto es, «resulta
ponderada o equilibrada, por derivarse de su aplicación más benecios o ventajas para el interés general que perjuicios sobre otros
bienes o intereses en conicto” (STC 48/2005, de 3 de marzo, FJ 7) [fonament jurídic setè].
37 http://ultimahora.es/noticias/local/2016/03/14/181750/bauza-dice-sentencia-del-tribunal-constitucional-sobre-trilinguismo-
triunfo-favor-libertad.html [Consulta: 14 de juliol de 2016]. Altres informacions que recullen aquesta mateixa valoració: El
Constitucional avala el decreto de Bauzá para implantar el TIL (http://www.elmundo.es/baleares/2016/03/11/56e2f343ca474144
028b45ef.html [Consulta: 14 de juliol de 2016]). El Constitucional justica el decreto-ley del TIL que Bauzá aprobó por urgencia
(http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2016/03/12/constitucional-justica-decreto-ley-til/1100830.html [Consulta: 14 de juliol
de 2016]).
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 97
Ramon Llull, creat per a la promoció de la llengua catalana,38 ha vengut marcada per la inestabilitat.39 Seguint
una tendència pendular, també en aquesta etapa, tot invocant el “criteri de l’austeritat”, el Govern decideix
eliminar la partida pressupostària per a l’Institut Ramon Llull i, en conseqüència, les Illes Balears queden
desvinculades del consorci.
La presència de la llengua catalana als mitjans de comunicació es redueix encara més quan el Consell
de Mallorca, amb el vot dels representants del Partit Popular, acorda el tancament del mitjà audiovisual
íntegrament en català, Radiotelevisió de Mallorca, després de sis anys de trajectòria informativa.40 Per la
seva banda, les decisions aplicades per l’àrea lingüística de Corporació Radiotelevisió de les Illes Balears
—que van des de la supressió de la llibertat de tria de la llengua per als programes de producció aliena, ns
a la introducció d’un nou llibre d’estil per impulsar el model dialectal en els serveis informatius— minven
la presència del català ocial en els mitjans de comunicació públics. De fet, aquestes accions condueixen la
llengua catalana cap a la reducció a un registre pràcticament col·loquial.41
A continuació, i per cloure aquest repàs als efectes de la política lingüística del Govern entre els anys
2011 i 2015, ens volem referir també a dos àmbits d’actuació molt sensibles, com són el tractament de l’ús
d’elements simbòlics en defensa de la unitat de la llengua catalana i la forma ocial dels topònims.
4.3.1 La Llei de símbols
El moviment de contestació social que genera la política lingüística i educativa del Govern durant la VIII
Legislatura va derivar en diverses iniciatives, entre d’altres, la col·locació de llaços quadribarrats en les
façanes dels centres docents. Aquesta situació obre un debat a nivell social, que es trasllada també a l’esfera
política, sobre els límits de la llibertat d’expressió en els centres d’ensenyament sostinguts en fons públics.
El Grup Parlamentari Popular, amb una ampla majoria en el Parlament, i determinades entitats, entenen que
cal evitar les manifestacions ideològiques o polítiques en els espais públics —particularment en les escoles
i instituts—. Per això, el Govern impulsa l’aprovació d’un marc legal per respondre a aquelles situacions en
què es produeixi un exercici abusiu de la llibertat d’expressió en determinats espais públics. En el pla jurídic,
l’Avantprojecte de Llei se sotmet, per dues vegades, al dictamen del Consell Consultiu de les Illes Balears.42
Passat aquest tràmit, que no és preceptiu, s’inicia la tramitació parlamentària de la disposició que culmina
amb l’aprovació de la Llei 9/2013, de 23 de desembre, sobre l’ús de símbols institucionals de les Illes Balears
(BOIB núm. 181, de 31 de desembre).
Tot i que l’articulat no indica expressament quin és el seu objecte, l’exposició de motius de la Llei, després
d’invocar tot un seguit de disposicions normatives, dedicades a diverses matèries —la regulació de la bandera
de les Illes Balears i els símbols distintius propis, la llei estatal de marques, l’estatut bàsic de l’empleat
públic— i de distints preceptes constitucionals i estatutaris —referits a la llibertat d’expressió, la protecció
de la joventut i de la infància, els fonaments de l’ordre polític i la pau social, o a la llibertat d’ensenyament—,
38 El conveni per a la seva creació se signa el 5 d’abril de 2002 i, de conformitat amb l’article 145.2, és comunicat a les Corts
General. En relació amb aquest conveni, CalaFell Ferrà, Vicente J. “Algunas consideraciones en torno al convenio de creación del
Institut Ramon Llull entre Catalunya y las Illes Balears”, Revista Jurídica de les Illes Balears, (2003), núm. 1, p. 181 i ss.
39 Després de les eleccions de 2003, el Govern de les Illes Balears denuncia el conveni. En canvi, a l’inici de la VIII Legislatura
(2007-2011)se’n tramita el reingrés. Sobre l’experiència de l’Institut Ramon Llull, segura ginard, Lluís. “Article 5. Els territoris
amb vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears”, Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”, Cizur Menor:
Parlament de les Illes Balears-Thompsom-Civitas, 2008, p. 87 i 88.
40 L’11 de desembre de 2011 “Radio Televisió de Mallorca posa punt i nal a les seves emissions” (http://www.ara.cat/media/Radio-
Televisio-Mallorca-nal-emissions_0_605939549.html), tot invocant “la insostenibilitat de la situació de l’ens a nivell econòmic i
nancer, i l’escassetat de recursos de què disposa el Consell.”
41 nadal soler, Antoni M. “Crònica legislativa de les Illes...”, op. cit., p. 219 es fa ressò de diverses consideracions de lingüistes
balears (BiBiloni i Munar) que alerten dels perills de la política de fragmentació i dialectalització de la llengua impulsada pel govern
entre els anys 2011 i 2014 i sobre l’ús indiscriminat de l’article baleàric a nivell institucional i en els mitjans de comunicació.
42 El 13 de juny de 2013 el Consell Consultiu emet el Dictamen 55/2013, amb vot particular, sobre l’esborrany d’Avantprojecte de
llei que, essencialment, fou favorable, si bé conté algunes observacions essencials, on demana la supressió de l’article 4.3, que preveu
la subjecció a l’autorització prèvia de la col·locació de qualsevol símbol ocial en els espais públics dependents de la comunitat
autònoma, perquè aquella disposició no encaixa en el dret fonamental a la llibertat d’expressió. Sol·licitat per part del president de les
Illes Balears aclariment al Dictamen, es presenta una nova redacció de l’esborrany, en què es formula que “Qualsevol altra utilització
d’aquests béns per a nalitats distintes de les derivades del Servei públic al qual estan afectats, necessitarà de l’oportuna autorització
administrativa per part de la conselleria competent en matèria de patrimoni.” En aquesta segona ocasió, el Dictamen 66/2013, de 10
de juliol, és favorable, per bé que els consellers discrepants del primer informe en formulin, novament, vot particular.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 98
acaba dient que cal regular la utilització de símbols en els espais afectes al servei públic “per tal que
compleixin la funció representativa i d’integració simbòlica que els corresponen. No es tracta d’impedir la
llibertat d’expressió, sinó que aquesta no es desenvolupi en espais que, per se, no han de tenir cap connotació
ideològica”.43 Tanmateix, de la lectura de l’articulat es veu clarament que el contingut dispositiu de la Llei
està encaminat a modular la llibertat d’expressió en els béns immobles i mobles afectes al servei públic,44
la qual cosa resulta especialment preocupant quan s’està pensant a aplicar el règim d’utilització privativa
en els edicis dedicats al servei públic educatiu.45 A la vista de la incoherència entre la part expositiva i
la dispositiva, hom es podria demanar sobre la necessitat de regular els símbols ocials, atès que aquesta
qüestió concreta resulta bàsica i es troba sucientment desenvolupada, tant en l’ordenament estatal com en
l’autonòmic. Desactivada la justicació de la nalitat esmentada pel legislador, sembla que es pot concloure
que l’objectiu principal de la norma —formalment no manifestat—, rau en la intenció d’aturar el moviment,
social i cultural de la defensa i la promoció de la unitat de la llengua catalana.
A nivell ciutadà determinades entitats plantegen, sense èxit, al Defensor del Poble la interposició d’un recurs
d’inconstitucionalitat envers la Llei de símbols.46 Tanmateix, un cop aprovada la norma i passada la primera
etapa de major tensió, particularment entre part de la comunitat educativa i l’executiu balear, la Llei de
símbols no arribar a ser desplegada normativament i, per tant, tampoc fou aplicada. Es pot dir que el Govern,
desistint del mandat de procedir al desplegament de la norma, opta per enterrar en vida la polèmica Llei.
En canvi, la primera llei de la IX Legislatura es fruit d’una “simbòlica” iniciativa de la nova majoria
parlamentària. Tot invocant la “inutilitat de la norma, els riscs d’infracció constitucional i la manca de
seguretat jurídica”, s’aprova la Llei 8/2015, de 16 d’octubre, per la qual deroga la Llei 9/2013, de 23 de
desembre, sobre l’ús dels símbols institucionals de les Illes Balears (BOIB núm. 156, de 27 d’octubre) i
s’ordena l’arxiu de qualsevol procediment sancionador que s’hagués pogut iniciar sota la seva empara.
43 A l’Exposició de motius es llegeix també: “en aquests moments es considera convenient regular amb més detall l’ús dels símbols
institucionals de les Illes Balears, com també quins símbols es poden utilitzar o col·locar en els immobles o mobles afectes a serveis
públics de la comunitat autònoma de les Illes Balears. Amb aquesta llei el que es pretén precisament és objectivar l’ús dels símbols
en els mobles o immobles afectes a serveis públics de la comunitat autònoma per tal de garantir aquest desenvolupament ple de la
personalitat humana respecte als principis democràtics de convivència i a les llibertats fonamentals, sense interferències ideològiques
de cap mena.
44 Ús dels símbols als immobles o mobles afectes als serveis públics de la comunitat autònoma de les Illes Balears
1. Als béns immobles o mobles afectes als serveis públics propis de la comunitat autònoma de les Illes Balears només es permet
utilitzar o col·locar la bandera de la Unió Europea i la resta de símbols ocials de la Unió Europea; la bandera d’Espanya, l’escut
d’Espanya i altres símbols ocials de l’Estat espanyol; i els símbols ocials propis de les Illes Balears que es descriuen en l’article
2 d’aquesta llei.
2. També estan permesos els símbols següents:
a) Els representatius d’actes commemoratius de caràcter ocial.
b) Els representatius de declaracions ocials d’interès local, autonòmic, nacional o internacional.
c) Els representatius de dol declarat ocialment.
d) Els símbols històrics o artístics que siguin part dels conjunts arquitectònics dels immobles o mobles afectats.
3. La utilització o la col·locació de qualsevol altre símbol diferent dels descrits en els punts anteriors haurà d’esser autoritzada per
la conselleria competent.
4. Els béns immobles afectes als serveis públics propis de la comunitat autònoma de les Illes Balears han de disposar d’una placa
identicativa a l’entrada de l’edici amb el logotip del Govern de les Illes Balears. En el cas que es tracti de béns immobles afectats
per un concert amb el Govern de les Illes Balears o sostinguts totalment o parcialment amb fons públics de la comunitat autònoma
de les Illes Balears, a la placa identicativa, com a mínim, s’hi haurà de fer constar aquesta circumstància.
45 Les referències continuades a la llibertat d’ensenyament i als objectius de l’educació, tot advertint que la norma no afecta aquesta
llibertat i la protecció dels infants fan pensar que el legislador es planteja, en particular, l’actuació en els centres educatius públics.
Així es desprèn de sengles vots particulars als dictàmens 55 i 66/2013.
46 L’Associació de directors de secundària de Mallorca, l’Associació de directors d’infantil i primària de Mallorca i la Federació
d’associacions de pares i mares d’alumnes de Mallorca, presenten conjuntament una reclamació sol·licitant la interposició d’un
recurs d’inconstitucionalitat contra l’esmentada Llei per la vulneració del dret de la llibertat d’expressió. http://www.fapamallorca.
org/llei-simbols-defensor-poble/ [Consulta: 14 de juliol de 2016).
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 99
4.3.2 La forma ocial dels topònims
Tal com s’ha avançat a l’inici d’aquest estudi, les competències autonòmiques per regular el règim de la
coocialitat de la llengua habiliten per exercir totes aquelles accions polítiques que es considerin adients
per fer efectius els drets dels ciutadans amb relació a les llengües ocials. Així, s’admet sense problemes
que, en desenvolupament d’aquesta competència, les comunitats autònomes amb llengua pròpia coocial
puguin determinar en les seves respectives lleis de normalització lingüística la forma ocial dels topònims.
En aquest context, la legislació bàsica de l’Estat estableix que “la denominació dels municipis podrà ser, a
tots els efectes, en castellà, en qualsevol altra llengua espanyola ocial a la respectiva comunitat autònoma,
o en ambdues” (article 14.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de bases de règim local).47 I, de
manera constant, la jurisprudència ha admès la competència autonòmica, plena i exclusiva, per denir la
denominació ocial dels municipis;48 i que la legislació autonòmica que regula l’ús de la llengua pròpia en
les administracions públiques autonòmiques i de les entitats locals del seu àmbit territorial no és contrària a
l’autonomia municipal.49
La Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears, en la seva redacció original,
disposa a l’article 14 que “els topònims tenen com a única forma ocial la catalana” i que “correspon al govern
de la comunitat autònoma, d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, determinar
els noms ocials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en general
i topònims de la Comunitat Autònoma”. A més, la disposició transitòria segona preveu que “tots els rètols
indicadors a què fa referència l’article 14 i que no són escrits en català, o que ho són incorrectament, han
de ser escrits correctament en aquesta llengua en el termini màxim de tres anys. No obstant això, a més de
la nova retolació, es podran conservar el rètols o indicadors antics que tenguin un valor historicoartístic
rellevant.” Per tal de donar compliment a les previsions legals s’aprova el Decret 36/1988, de 14 d’abril,
pel qual es publiquen en el BOCAIB les formes ocials dels topònims de les Illes Balears, modicat pel
Decret 50/1988, de 12 de maig, ampliat pel Decret 61/1988, de 31 de maig, i modicat encara pel Decret
2/2004, de 16 de gener. Tanmateix a les Illes Balears no s’ha regulat un procediment especíc per canviar de
denominació o nom dels municipis, atès que la disposició reglamentària es limita a establir la denominació
ocial dels topònims.50 I aquesta situació, juntament amb les implicacions que té el canvi de nom o la
“normalització” del topònim sobre l’autonomia local, genera una certa confusió sobre el procediment que
47 De fet, totes les comunitats autònomes amb llengua ocial, en l’àmbit de les seves competències, han establert a les respectives
lleis de normalització lingüística l’ús de les llengües pròpies a la toponímia: Llei 1/1988, de 7 de gener, de política lingüística a
Catalunya (article 18); Llei 10/1982, de 24 de novembre, bàsica de normalització de l’ús de l’euskera (article 10); Llei 3/1983, de 15
de juny, de normalització Lingüística a Galícia (article 10); Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (article
15); Llei Foral 18/1986, de 15 de novembre (article 8); i la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears
48 La Sentència del Tribunal Suprem (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 3a) de 21 de febrer de 2000 considera: “Debe,
pues, estimarse este primer motivo de casación, por cuanto la sentencia recurrida no ha tenido en cuenta las antedichas normas que
atribuyen a la Generalidad Valenciana plena y exclusiva competencia para denir y acordar cuanto se reera a la denominación
ocial de los municipios comprendidos en su territorio, con arreglo a sus propias normas especícas, que son básicamente las que
se contienen en el Decreto autonómico 74/1984, de 30 julio; tanto si se trata de un cambio puramente lingüístico (art. 4), como si se
tratase de una alteración sustancial, o incluso de la implantación de una nueva denominación (arts. 1 al 3). No hace falta recordar
que estas normas reglamentarias autonómicas han sido aplicadas con toda corrección en el presente caso, según demuestran las
actuaciones; y respetando siempre el principio de primacía de la voluntad municipal, manifestaba a través de sus instituciones
representativas, que aseguran la garantía constitucional de la autonomía local”.
49 Així, la Sentència del Tribunal Suprem (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 4a) de 25 de setembre de 2000 diu: “[...] tales
previsiones legales no son contrarias a la autonomía municipal en su aspecto de autoorganización, pues, como ha tenido ocasión de
reiterar esta Sala (SSTS 21 de septiembre y 13 de octubre de 1998), la normalización lingüística de una lengua o idioma coocial
entra en el ámbito o esfera de intereses de la comunidad local, pero excede de ella para afectar, de modo prioritario, a los de la
Comunidad Autónoma que tiene atribuida la especíca competencia lingüística. Así, pues, el cumplimiento y ejecución «in genere»
de la normativa lingüística de la Comunidad Autónoma vincula también a los entes locales. Les impone, al regular la lengua propia,
deberes estructurales o funcionales que, sin embargo, no inciden de manera directa en la organización interna de los órganos de los
Entes locales que ha de corresponder a éstos de acuerdo con los criterios organizativos propios, en coherencia con la autonomía que
la propia Constitución y la Carta Europea reconoce a tales Entes (art. 140 CE)”.
50 Val a dir que la Sentència del Tribunal Suprem de la Sala Contenciosa Administrativa, de 20 de febrer de 1998, anul·la parcialment
el Decret 36/1988, de 14 d’abril —en la referència que fa a tres topònims corresponents al nucli urbà del municipi de Manacor—,
perquè considera que en la tramitació de la disposició reglamentària s’hauria d’haver donat audiència a l’Ajuntament de Manacor,
per bé que no l’exigia l’article 105.c de la Constitució, sinó els articles 2 i 4 de la Llei de reguladora de les bases del règim local. En la
resolució es diu que el procediment sobre el qual gira l’àmbit de l’apel·lació —la determinació del topònim ocial— no és coincident
amb el de canvi de denominació de municipis o entitats locals.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 100
s’ha de seguir en el cas que una ciutat o municipi hagi d’adaptar el seu nom per adequar-se a les previsions
de la Llei de normalització lingüística.51
La Llei 9/2012, de 19 de juliol, que modica la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la
Comunitat Autònoma de les Illes Balears, també dóna una nova redacció, als efectes que ara interessa, a
l’article 14 de la Llei de normalització lingüística, en el sentit que disposa que els topònims de les Illes
Balears poden tenir la forma ocial catalana o la castellana i la catalana conjuntament.52 De manera que
el nou marc legal obre la possibilitat que s’iniciïn procediments per canviar els noms dels topònims, que
podrien passar a tenir forma ocial catalana i castellana conjuntament. Això és el que succeeix en el cas de
la ciutat de Maó, a partir de l’Acord del Ple de l’Ajuntament de Maó, de 29 d’octubre de 2012, que acorda
“aprovar el canvi de nom ocial actual de la ciutat i del municipi, de manera que Maó passi a ser Maó-Mahón
[...]”.53 S’ha de dir que aquest cas, que és l’únic en què es fa efectiva la denominació bilingüe d’un municipi,
ha generat molta sensibilitat entre la ciutadania; principalment, entenem, perquè, sobretot mediàticament,
s’han prioritzat interessos de caire polític o ideològic sobre els criteris estrictament cientícs o lològics.
Només d’aquesta manera s’entén la tensió que provoca aquest canvi.54 La polèmica, però, ve d’enrere, quan
l’any 2005 l’Ajuntament de Maó —per tal d’adaptar la forma ocial del topònim a les previsions de la Llei
de normalització lingüística— ja tramità el canvi de denominació segons les disposicions previstes en la
legislació local, que va donar lloc a l’Acord de 24 de març de 2006 del Consell Executiu del Consell Insular
de Menorca sobre la denominació ocial de Maó.55 A partir d’aquest moment es gesta un estat d’opinió
difícilment conciliable entre els plantejaments més “tradicionalistes”, de recuperar la denominació castellana
del topònim, tot i que sigui de forma conjunta amb la catalana, i els favorables a l’ús de la forma ocial en la
llengua pròpia de les Illes Balears.56
51 Per una aproximació completa a aquesta qüestió, Mas rigo, Jeroni. “El règim jurídic dels topònims de les Illes Balears”, IV
Seminari de Metodologia en Neotoponímia i normalització lingüística, Palma: Universitat de les Illes Balears, 2009, p. 13-31. En
relació amb els dubtes que es plantegen sobre les diferències o les coincidències entre els procediments de canvi de denominació
o els processos d’adaptació de la forma catalana del topònim resulta interessant el Dictamen 89/2016, de 16 de juny, que conté un
vot particular, relatiu a la consulta facultativa sobre els efectes de l’entrada en vigor de la Llei 1/2016, de 3 de febrer, que modica
l’article 14.1 de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística de les Illes Balears, en relació amb la denominació de la
ciutat i municipi de Maó-Mahón. En el Dictamen es conclou que “La determinació del nom ocial de la ciutat i el municipi de Maó
es produeix a partir de les previsions contingudes en l’article 14 de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística, en la
redacció que en fa la Llei 1/2016, de 3 de febrer, i per l’aplicació del Decret 36/1988, de 14 d’abril, amb les seves modicacions, que
és la disposició que determina les formes ocials dels topònims a les Illes Balears. Correspon a l’Ajuntament de Maó prendre l’acord
per adaptar el nom del municipi a la forma ocial, per iniciativa pròpia o a instància del Consell Insular de Menorca.”
52 “1. Els topònims de les Illes Balears poden tenir com a forma ocial la catalana o la castellana i la catalana conjuntament.
2. Amb l’acord previ del ple de l’ajuntament corresponent, el consell insular respectiu, amb l’assessorament de la Universitat de les
Illes Balears, ha de determinar els noms ocials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en
general i topònims de la comunitat autònoma.
Els noms de les vies urbanes, els han de determinar els ajuntaments corresponents, també amb l’assessorament esmentat, i han de
donar preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons.
3. Aquestes denominacions són legals a tots els efectes i la retolació ha de concordar amb qualsevol de les formes ocials. El
Govern de la comunitat autònoma ha de reglamentar la normalització de la retolació pública, respectant, en tots els casos, les normes
internacionals que l’Estat hagi subscrit.”
53 Acord del Consell Executiu del Consell Insular de Menorca, adoptat en Sessió extraordinària de 18 de novembre de 2013, en
relació amb la resolució de l’expedient de canvi de nom de la ciutat de Maó a Maó-Mahón (publicat al BOIB núm. 170, de 19 de
desembre de 2013).
54Les notícies en premsa són prou representatives del fragmentació social en aquest punt. “L’Ajuntament de Maó aprova
l’espanyolització del seu topònim sota la fórmula Maó-Mahón” http://www.lavanguardia.com/encatala/20130326/54369572653/
ajuntament-mao-aprova-espanyolitzacio-toponim-mahon.html [Consulta: 14 de juliol de 2016]). “Maó és ja Maó-Mahón” http://
www.arabalears.cat/xarxa_local/Mao-ja-Mao-Mahon_0_1096090479.html [Consulta: 14 de juliol de 2016].
55 Resolució de l’expedient de canvi de nom de la ciutat i del municipi de Mahón a Maó, de 24 de març de 2006, (BOIB núm. 46,
d’1 d’abril de 2006).
56 Les diferències entre uns i altres són tan manifestes que s’ha arribat a anunciar per part de determinats càrrecs amb responsabilitat
política la celebració d’una consulta popular sobre la qüestió —que mai s’ha arribat a celebrar—. “Canvi de nom de Maó: o tries “Mahón-
Mahó, o be esculls Mahón-Maó” http://www.ara.cat/politica/LAjuntament-Mao-convocara-referendum-deixara_0_578942271.html
[Consulta: 14 de juliol de 2016].
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 101
5 La restitució del marc jurídic de la llengua catalana
Com s’ha vist, a la pràctica la política lingüística del Govern de les Illes Balears durant la VIII Legislatura
deriva en un retrocés de la situació de la llengua pròpia a l’esfera institucional, a l’àmbit de l’ensenyament
o en els mitjans de comunicació,57 per esmentar els àmbits més afectats. En aquestes condicions, el procés
normalitzador del català entra en un atzucac, quan encara no s’ha arribat, en molts casos, a la desitjable
equiparació amb l’ús del castellà. Durant bona part d’aquella etapa, les manifestacions de la societat civil en
favor de la unitat de la llengua provoquen un notable desgast en la tasca de govern. En campanya electoral,
ressorgeix el moviment ciutadà en defensa de la llengua i la cultura pròpies, que mobilitza al votant dels
partits nacionalistes i d’esquerres, els quals obtingueren un resultats històrics a les eleccions de maig de
2015.
En el pacte de governabilitat subscrit pels grups d’esquerra nacionalista per a la present legislatura (2015-
2019) es fa palesa la necessitat de dignicar la llengua pròpia i de recuperar-ne els usos i el prestigi.58 Més
enllà dels diferents àmbits d’actuació que el Govern pretén impulsar, cal destacar per la seva rellevància
dues reformes legislatives, articulades per restablir el marc legal del català, en coherència amb els mandats
estatutaris de protecció i foment de la llengua pròpia. Es tracta de la Llei de normalització lingüística —per
tal de recuperar la versió aprovada per consens l’any 1986— i la de funció pública —per reintroduir mesures
de capacitació lingüística en aquest àmbit—.
El Grup parlamentari Pi-Proposta per les Illes, que no participa en la coalició de govern, presenta la Proposició
de llei de modicació de la Llei 3/1986, de normalització lingüística per tornar a la redacció prèvia a la
donada per la Llei 9/2012, de 19 de juliol. Durant la tramitació parlamentària, els grups Popular i Mixt
(Ciutadans) defensen tot un seguit d’esmenes per mantenir en la redacció de la Llei els principis introduïts
l’any 2012 d’opció de llengua.59 En canvi, les forces polítiques que donen suport al Govern posen en relleu
la necessitat de continuar l’acció de foment de l’ús de la llengua pròpia de les Illes Balears i d’assegurar de
manera efectiva els drets lingüístics dels ciutadans. Amb l’aprovació de la Llei 1/2016, de 3 de febrer, de
modicació de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística de les Illes Balears (BOIB núm. 18,
de 6 de febrer) es retorna al text acordat entre tots els partits amb representació parlamentària l’any 1986 i se
supera el que fou el canvi més intens de tots els que ha tengut la norma.
Per la seva banda, per restablir de forma coherent l’ordenació de l’ús de les llengües ocials, gairebé en
paral·lel a la iniciativa anterior, es presenta —subscrita pels grups parlamentaris Socialista, Podem Illes
Balears, MÉS per Mallorca, MÉS per Menorca i Mixt (Gent per Formentera)— la Proposició de llei de
modicació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de les Illes Balears. Convé recordar que
en el marc vigent d’aleshores, determinat per la ja esmentada Llei 9/2012, de 19 de juliol, els coneixements
de català es deixaren de considerar, amb caràcter general, com un requisit vinculat als principis de mèrit
i capacitat per a l’accés i promoció en la funció pública. Aquesta iniciativa també pretén incorporar
mesures de correcció de la situació actual de desequilibri del català —en aquest cas, per possibilitar l’ús
normal del català per part dels poders públics autonòmics— i assegurar els drets lingüístics dels ciutadans,
57 Ballester Cardell, Maria. https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2016/04/21/la-restauracio-del-marc-legal-del-catala-a-les-illes-
balears-maria-ballester/.
58 A l’Acord de Governabilitat per a les Illes Balears (http://www.caib.es/govern/rest/arxiu/2449674 [consulta 11 de juliol de 2016])
es recullen les línies mestres de la política lingüística per la legislatura. Així, el nou govern de coalició, adopta el compromís
d’impulsar la normalització del català per recuperar la presència de la llengua pròpia en tots els àmbits, reingressar a l’Institut Ramon
Llull, redenir l’Institut d’Estudis Baleàrics, reactivar el Consell Social de la Llengua Catalana, recuperar les indicacions i el model
lingüístic establert per la Universitat de les Illes Balears en l’àmbit institucional i dels mitjans de comunicació, i, en denitiva,
recuperar el consens per evitar situacions de conicte o de rebuig de la llengua pròpia a les Illes Balears. Algunes d’aquestes tes ja
s’han assolit. El Consell Social de la Llengua Catalana reprèn la seva tasca a l’octubre de 2015, després de quatre anys d’inactivitat
(http://dbalears.cat/balears/2015/10/16/287395/solemnitat-primera-reunio-quatre-anys-del-consell-social-llengua-catalana.html). Al
novembre de 2015 el Govern balear signa el protocol d’incorporació a l’Institut Ramón Llull (http://web.gencat.cat/ca/actualitat/
detall/El-Govern-Balear-a-lInstitut-Ramon-Llull).
59 En concret, parteixen, en les seves argumentacions, del principi de no existència de primacia d’una llengua sobre l’altra i no
discriminació, i promoció de les modalitats pròpies; quant a la forma ocial catalana dels topònims, es proposa que la Llei mantingui
la possibilitat de l’ús bilingüe dels noms dels municipis; i pel que fa a la funció normalitzadora dels poders públics, es pretén una
referència expressa a la proporcionalitat en el coneixement de la llengua per a la provisió de places a l’Administració pública i, a més,
la consideració del català com a mèrit, excepte en aquells casos en què es consideri requisit vinculat a les necessitats comunicatives
de determinats llocs de feina. Diari de sessions del Ple del Parlament de les Illes Balears (2016) núm. 22, de 26 de gener.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 102
perquè es puguin atendre les seves demandes també en la llengua pròpia de les Illes Balears. En aquesta
proposició, que es tramita pel procediment d’urgència —per permetre que es puguin aplicar les previsions
de la norma projectada en els propers processos selectius—, es deneix el nivell de català requerit, les
possibles excepcions i la intermobilitat administrativa, en la qual el personal funcionari procedent d’altres
administracions públiques que obtingui la destinació en un lloc de treball de l’Administració autonòmica que
no pugui acreditar el nivell mínim exigit de català, queda obligat a assolir-lo i acreditar-lo.60 L’aprovació de
la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en
l’àmbit de la funció pública escenica el retorn a un marc normatiu que reforça la condició del català com a
llengua pròpia i ocial. La restitució del requisit del coneixement del català per part dels empleats públics de
la comunitat autònoma posa, novament, en valor l’ús normal del català a l’Administració pública, més enllà
de l’àmbit estrictament polític i institucional.
Conclusions
En el trenta aniversari de la Llei de normalització lingüística de les Illes Balears, el marc jurídic del català
se segueix mantenint sobre dos elements estructurals: l’ocialitat de les llengües catalana i castellana i el
reconeixement d’ambdues com a elements de comunicació entre els ciutadans i els poders públics, amb
validesa i ecàcia plenes; i la política de normalització de la llengua catalana a través de l’empenta dels
poders públics, per garantir que els ciutadans puguin usar, en condicions de normalitat, la llengua pròpia de
les Balears en tots els àmbits de la vida social i institucional. Aquest règim normatiu de la llengua a les Illes
Balears ha permès que durant bona part de l’etapa estatutària s’hagi assolit un determinat nivell de normalitat
en l’ús social i institucional del català i establir-ne un àmbit de protecció.
Pocs àmbits com el de les competències lingüístiques de la comunitat autònoma i el seu reex en l’ús
social i institucional del català resulten tan permeables a la conjuntura política concreta. De fet, trencant
la continuïtat dels progressos en el tractament legal del català, a partir de la VI Legislatura els avenços i
retrocessos del règim lingüístic segueixen un estricte moviment pendular, com si es tractés de processos de
signe contrari; de manera que, en funció de les majories parlamentàries que s’han conformat en les diferents
etapes, hem assistit a un procés de guany de posicions de la llengua pròpia o a un fre a aquesta tendència.
Aquesta situació s’ha posat en relleu en les tres darreres legislatures i, amb més claredat que mai, en els darrers
cinc anys. Després d’una legislatura de replantejament constant dels principis i regles fonamentals del model
lingüístic, la directriu política del nou govern ha optat per retornar a un camí iniciat, consensuadament, amb
l’Estatut d’autonomia de 1983 i amb la Llei de normalització lingüística de 1986.
No hi ha dubte que les recents modicacions legislatives del marc jurídic del català aprovades pel Parlament
de les Illes Balears signiquen un nou impuls per a l’ús de la llengua pròpia de les Illes en la vida institucional
i social. Amb la recuperació de la redacció original de la Llei de normalització lingüística es reforcen les
mesures correctores, de protecció i de foment de la llengua pròpia per evitar que el català es mantingui en
una situació secundària respecte de la llengua castellana. Amb l’exigència general del requisit del català
per a l’accés i la promoció en la funció pública, introduïda novament en la Llei, es pretén l’efectivitat dels
drets dels ciutadans a ser atesos en la llengua ocial de la seva preferència, en coherència amb el dret a l’ús
normal de la llengua catalana (article 4.3 de l’Estatut) en l’àmbit administratiu i en les concretes relacions
entre l’Administració i els ciutadans.
60 Els grups parlamentaris Popular i Mixt (Ciutadans) s’oposen a la modicació que es tramita, tot anunciant una esmena a la totalitat,
per considerar que el català només pot ser un requisit excepcional per a l’accés i promoció en la funció pública; i en el decurs del
debat en comissió i en el plenari formulen esmenes a l’articulat per mantenir el contingut de la Llei de funció pública en la redacció
donada per la Llei 9/2012, de 19 de juliol. Tal com ja va succeir en la tramitació de la reforma de la Llei de normalització lingüística,
en aquest cas també els grups parlamentaris que donen suport al Govern rebutgen aquelles esmenes, tot partint dels plantejaments
jurisprudencials continguts ja a la STC 46/1991, que havia considerat raonable i proporcionat, en funció del caràcter ocial del català
i de la pròpia ecàcia de l’Administració autonòmica, l’exigència d’un cert nivell de capacitació lingüística en la llengua pròpia als
empleats públics. Es considera, igualment, per part dels proponents que és la reforma que es pretén es coherent amb les previsions
de la Carta Europea de les Llengües Regionals Minoritàries, de 5 de novembre de 1992, que vincula l’Estat espanyol i que xa el
màxim compromís dels signataris per tal d’assegurar, a petició de les parts, que es desenvolupin els procediments jurisdiccionals i
administratius contradictoris en les llengües ocials o minoritàries (article 9.c, i). Diari de Sessions del Ple del Parlament de les Illes
Balears (2016), núm. 31, de 31 de març.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 103
Tanmateix, pensam que la situació social i jurídica del català a les Illes Balears segueix sent preocupant,
no tant a curt termini, sinó de cara al futur, perquè com molt bé expressa Colom Pastor “depèn massa
de les contingències polítiques i ideològiques, dels avatars polítics i dels jocs de majories. Per tant, no és
una llengua consolidada ni de regulació precisa, i paradoxalment es mou entre dues aigües”.61 Aquestes
alternances produïdes durant les darreres legislatures, deriven en un règim lingüístic amb llums i ombres
que, lluny de congurar un marc estable i de ançament continuat per a la plena normalització del català,
són camp d’abonament per a possibles instrumentalitzacions polítiques de la llengua, en fer-la element de
confrontació social. La inestabilitat normativa tampoc s’avé amb el principi de no regressió en les accions
de normalització lingüística. Perquè l’estatus del català a les Illes Balears deixi de ser fràgil i frueixi d’un
reforçament sostingut amb temps no és sucient revisar periòdicament el règim legal de la llengua; cal
adoptar un acord bàsic i de principis entre totes les forces polítiques, de compromís amb la defensa i la
promoció de la llengua catalana, capaç de superar oportunismes o vel·leïtats partidistes.
Bibliograa
Ballester Cardell, Maria. “Islas Baleares”, Informe de Comunidades Autónomas 2013, Barcelona: Instituto
de Derecho Público, 2014, p. 233-239.
— “La desestimació del recurs de inconstitucionalitat contra la reforma de la Llei 3/2007, de 27 de març, de
la funció pública de les Illes Balears”, Barcelona: Revista catalana de dret públic [blog] https://eapc-rcdp.
blog.gencat.cat/2013/10/16/la-desestimacio-del-recurs-dinconstitucionalitat-contra-la-reforma-de-la-llei-
32007-de-27-de-marc-de-la-funcio-publica-de-les-illes-balears-maria-ballester/.
— “La enseñanza de y en las lenguas ociales. La dimensión lingüística del derecho a la educación”,
Valencia: Tirant lo Blanch, 2014, p. 359-385.
BiBiloni, Gabriel. “El català a les Illes Balears: una situació inquietant”, Akten des demeinsamen Kolloquiums
der deustschsprachigen Lusitaniestik un Katalanistik, Frankfurt: Domuns Editora Europea, 1993.
— “L’ús de la llengua catalana a IB3” http://www.uib.cat/depart/dfc/gresib/curs/2007/bibiloni.pdf (consulta:
10 de juliol de 2016).
CalaFell Ferrà, Vicente J. “Algunas consideraciones en torno al convenio de creación del Institut Ramon
Llull entre Catalunya y las Illes Balears”, Revista Jurídica de les Illes Balears, (2003), núm. 1, p. 181 i ss.
CaMinal Badia, Miquel. “La reforma dels estatuts i la llengua catalana”, Revista de Llengua i Dret, núm. 47
(2007), p. 240-242.
ColoM Pastor, Bartomeu. “Article 4. Llengua pròpia”, Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes
Balears”, Cizer Menor: Parlament Illes Balears-Thompsom-Civitas, 2008, p.77-79.
— “Article 4. Llengua pròpia”, Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”, Cizer Menor:
Parlament Illes Balears-Thompson-Civitas, 2008, p.77-79.
— “Estatuto jurídico del catalán en las Illes Balears”, Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en
España, (José Manuel Pérez Fernández, coord.), Barcelona: Atelier, 2006, p. 331-338.
— “L’estatut lingüístic de les Illes Balears”, Revista Jurídica de les Illes Balears, núm. 3 (2005), p. 40 i ss.
Les claus polítiques del procés autonòmic balear, Palma: Institut d’Estudis Autonòmics, 2003, p. 111 i ss.
Llengua, dret i autonomia. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2001, p. 12 i ss.
entrena Cuesta, Rafael. “Artículo 3”, a Comentarios a la Constitución (coordinació Fernando Garrido
Falla). Madrid: Civitas, 2001, p. 63-65.
61 ColoM Pastor, Bartomeu. Revista de Llengua i Dret..., op. cit., p. 12-13.
Maria Ballester Cardell
Una nova empenta per a l’ús social de la llengua catalana a les Illes Balears. L’avanç inestable ...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 104
Mas rigo, Jeroni. “El règim jurídic dels topònims de les Illes Balears”, IV Seminari de Metodologia en
Neotoponímia i normalització lingüística, Palma: Universitat de les Illes Balears, 2009, p. 13-31.
Meliá, Joan. “El català a les Illes Balears. 2014. Primera aproximació”, Llengua i ús. Revista tècnica de
Política Lingüística, (2015), 57, p. 68.
— “La llengua catalana als mitjans audiovisuals de les Illes Balears”, Quaderns del Consell Audiovisual del
Catalunya, (2007). 28, p. 21-30.
Milian Massana, Antoni. “La regulación constitucional del multilingüismo”, Revista Española de Derecho
Constitucional, núm. 10 (1984), p. 133-134.
Morante, Antoni; Quintana, Antoni; i serra, Antònia. “La aplicació del projecte de tractament integrat de
llengües (TIL) als centres públics d’educació secundària durant el curs 2013-14. Català, castellà i anglès al
sistema educatiu de les Illes Balears”, Anuari de l’Educació de les Illes Balears. 2014, p. 478-510.
Munar Fullana, Jaume. “Jurisprudència Constitucional. Sentència núm. 165/2013, de 26 de setembre”,
Revista Jurídica de les Illes Balears, (2014), núm. 12. 276-294
nadal i soler, Antoni. “Crònica legislativa de les Illes Balears. Segon semestre de 2014”, Revista de Llengua
i Dret, núm. 63, 2015, p. 218-219.
Pons Parera, Eva. “La llengua de l’ensenyament en la jurisprudència del Tribunal Constitucional i del
Tribunal Suprem”, Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears,
Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 2013, p. 57-88.
ridao Martín, Joan. “El canvi de paradigma en la jurisprudència constitucional sobre la competència
lingüística dels empleats públics, Revista de Llengua i Dret, (2014), núm. 61, p. 71-86.
ruBio llorente, Francisco. “Dictamen acerca de la Constitucionalidad de determinados preceptos de la
Ley 7/1983, del Parlamento de Cataluña sobre normalización lingüística”, La lengua de enseñanza en la
legislación de Cataluña, Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics, 1994, p. 654-655.
segura ginard, Lluís J.; sBert i garau, Miquel: “L’ordenació normativa del model educatiu trilingüe a les
Illes Balears”, Anuari de l’Educació de les Illes Balears. 2014, p. 454-476.
segura ginard, Lluís. “Article 5. Els territoris amb vincles lingüístics i culturals amb les Illes Balears”,
Comentaris a l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”, Cizur Menor: Parlament Illes Balears-Thompsom-
Civitas, 2008, p. 87 i 88.
— “Comentari sobre el règim jurídic lingüístic de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears”, Estudios sobre
el Estatuto de Autonomía para las Islas Baleares”, Palma: Govern Balear, 1988, p. 37 i ss.
— “El règim lingüístic de la llengua catalana en el sistema educatiu de les Illes Balears”, Els drets lingüístics
en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears, Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics,
2013, p. 133-166.
— “El règim lingüístic”, Manual de Dret Públic, (Avel·lí Blasco Esteve, director), Palma: Institut d’Estudis
Autonòmics, 2012, p. 56-66.
Valera díaz, Santiago. “La idea de deber constitucional”, Revista Española de Derecho Constitucional,
núm. 4, (1982), p. 82-84.
VVAA. La lengua en la enseñanza en la legislación de Cataluña, Barcelona: Institut d’Estudis Autonòmics,
1994

VLEX utiliza cookies de inicio de sesión para aportarte una mejor experiencia de navegación. Si haces click en 'Aceptar' o continúas navegando por esta web consideramos que aceptas nuestra política de cookies. ACEPTAR