La llengua catalana al Principat després de quaranta anys d'autonomia política. Un balanç des de la perspectiva jurídica
| Autor | Joan Ridao Martín |
| Páginas | 31-51 |
LA LLENGUA CATALANA AL PRINCIPAT DESPRÉS DE QUARANTA ANYS
D’AUTONOMIA POLÍTICA. UN BALANÇ DES DE LA PERSPECTIVA JURÍDICA
Joan Ridao Martín*
Resum
La reforma de l’Estatut amplià la regulació lingüística en el context de l’objectiu de millora de l’autogovern, tot i no
comportar una innovació especial en l’estatus jurídic de les llengües i en el catàleg de drets i deures ja presents a la
legislació lingüística i sectorial. Amb tot, cal reconèixer que l’Estatut dotà les garanties legals preexistents de major
rang, tutela i estabilitat. La STC 31/2010 avalà a grans trets la constitucionalitat d’aquest règim juridicolingüístic,
encara que algunes interpretacions del TC han concitat intensos debats hermenèutics i pronunciaments posteriors tant
d’aquest tribunal com de la jurisdicció ordinària sobre àmbits com el model de conjunció lingüística a l’escola catalana
que posen de manifest la transcendència política del fet lingüístic i el seu caràcter evolutiu.
THE CATALAN LANGUAGE IN CATALONIA AFTER FORTY YEARS OF POLITICAL
AUTONOMY. A BALANCE FROM THE LEGAL PERSPECTIVE
Abstract
The reform of the Statute broadens the linguistic regulation in the context of the objective of self-government
improvement, although it does not entail a special innovation in the legal status of languages and in the catalog of
rights and duties already present in the linguistic and sectoral legislation. However, the Statute has provided the pre-
existing legal guarantees of higher rank, protection and stability. STC 31/2010 largely endorses the constitutionality
subsequent rulings of both this court and of ordinary jurisdiction over areas such as the model of linguistic conjunction
in the Catalan school that show the political transcendence of the linguistic fact and its evolutionary character.
Keywords:
* Joan Ridao Martín, professor titular de dret constitucional. Departament de Ciència Política i de l’Administració, Dret Constitucional
jridao@ub.edu
Citació recomanada
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law (70), 31-51. DOI: 10.2436/rld.
i70.2018.3143.
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 32
Sumari
1 La recepció constitucional del multilingüisme en el dret comparat i el model lingüístic de la Constitució
part del Tribunal Constitucional
3 El contingut de la regulació estatutària: l’estatus jurídic de la llengua catalana
4.1 Els drets lingüístics davant les administracions públiques i, en particular, les institucions estatals
4.2 Els drets lingüístics en l’àmbit del consum
5 Conclusions
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 33
1 La recepció constitucional del multilingüisme en el dret comparat i el model lingüístic de
la Constitució espanyola de 1978
La tendència del constitucionalisme modern és la d’incorporar en les constitucions dels estats compostos i
plurilingües un principi favorable a aquest fenomen i, en molts casos, encabir-hi la normació de l’estatus
bàsic de cada llengua.1
indigenista.2 En aquest context constitucional, les lleis s’acostumen a encarregar de la regulació dels usos
corresponents i d’incorporar aspectes com el nivell de coneixement exigible als empleats públics o els drets
i deures lingüístics de la ciutadania.
En el dret constitucional comparat s’observen dos grans models en funció de la situació sociolingüística
i de l’opció política dels governants. En uns casos impera el principi de personalitat, de manera que totes
facilita la mobilitat de la ciutadania dins un mateix territori sense posar en perill l’estabilitat lingüística de
les comunitats receptores (com ha passat a Finlàndia respecte al suec). En altres casos regeix el principi de
territorialitat, que implica el reconeixement de drets col·lectius, de forma que les normes s’estableixen en
funció del territori i respecte a tots els habitants d’aquest (ja sigui un estat o un ens subestatal), que n’han de
rebre el mateix tractament. Aquest principi és el v
és clar, i suposa que en un mateix estat es puguin aplicar
implica necessàriament que es doni un monolingüisme territorial, ja que en les demarcacions territorials es
per tant, incorpora un principi favorable al pluralisme lingüístic entre els fonaments constitucionals de l’Estat,
que és el que el TC ha denominat en la seva doctrina «model lingüístic constitucional». Aquest principi es
relaciona estretament amb el reconeixement de la realitat plurinacional de l’article 2 CE, que distingeix
nacionalitats de regions i empara l’autonomia política d’aquestes.3
4 En aquest sentit, aquest
un dret lingüístic prioritari respecte als castellanoparlants a conseqüència de la incidència del seu dret tant
en les àrees de parla castellana (monolingües) com en les àrees no castellanoparlants (regions bilingües), a
banda del monolingüisme present en les institucions estatals, que es posa en relleu en les institucions que són
comunes o generals.5
1
2 Vegeu Vernet, Jaume (2011). Dret públic
(p. 147-150).
3 Vegeu 06). Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España.
Atelier; i Vernet, Jaume (2017). «El marc constitucional i estatutari del plurilingüisme». A: Pla, Anna Maria (coord.). Reptes del dret
4
bable i el gallec a Astúries, la fabla aragonesa i el català a Aragó, que resten com a patrimoni cultural que ha de ser objecte d’especial
5
especials, a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús d’una llengua regional.»
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 34
Es tracta, en opinió de molts juristes i lingüistes, d’una expressió del supremacisme lingüístic del castellà.6
l’Estat», i la imposició del deure correlatiu de conèixer-la de ex article 3 CE, partia d’una
7 per bé que no sigui la llengua materna de tots els ciutadans.
considerat de capital importància, com demostra el fet que alguns sectors polítics, primer, i, darrerament, la
8
9 TC, etc.) o la mateixa jurisdicció,10 tot posant en relleu la crua incomprensió atàvica cap
11
diferents iniciatives polítiques que han proposat una legislació estatal que en garanteixi aquest ús.12
2 El tractament constitucional de les llengües espanyoles distintes del castellà i la interpre-
tació d’aquest per part del Tribunal Constitucional
(apartats 2 i 3 de l’article 3 CE),13 la Constitució parteix d’un reconeixement més aviat escadusser de
l’existència de fets diferencials lingüístics a l’Estat, tenint en compte la tradicional postergació de llengües
com el català, el basc o el gallec, excloses de la vida institucional, social o educativa en els territoris en què es
6 Vegeu Moreno Cabrera, Juan Carlos (2018). «El
Revista Llengua i Dret
<
>
7 Punset, Ramón (2013). . El Cronista
del Estado Social y Democrático de Derecho (39), 32-49.
8
economia i llengua». A: Llibre blanc de l’ús del valencià II. Iniciatives per al foment del valencià. Publicacions de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua]. En el mateix sentit, Milian, Antoni (2009). :
model reeixit o regulació obsoleta?». A: El plurilingüisme a la Constitució.
Dret lingüístic
Luis (2013). « ». A: Anuario de la Facultad de Derecho (17),
475-500.
9
en el debat de mocions al ple en la primera intervenció del president de la cambra davant el ple i, com abans de la reforma, davant
intervencions davant el ple si ho fan de forma breu i immediatament tradueixen oralment el que acaben de dir.
10
2014-2016. <https://rm.coe.int/spainpr5-es-docx/1680788433>
11 Vegeu Marcet, Joan. (2013). pluralisme
cultural». Revista de Llengua i Dret (59), 73; i Pla, Anna Maria (2017) (coord.).
debat crític
12 Proposició de Llei orgà üe à
és dels Diputats, XII legislatura, núm. 207-1, 9 de febrer de 2018, p. 1), presentada pel
13
especial respecte i
protecció.»
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 35
juntament amb el castellà i a expressar la necessitat de respectar la riquesa de les diferents modalitats
és només la
llengua: el castellà i el búlgar, respectivament. És precisament d’aquí d’on s’infereix des d’amplis sectors
polítics i doctrinals que el castellà és d’ús necessari en tots els àmbits d’abast estatal, tot i que «conèixer»
ús fos obligatori.14
respectives llengües originàries la condició no només d’«»,15 d’acord amb la previsió constitucional
de l’article 3 CE, sinó també de llengües «»,16 de forma que se’n derivés un criteri en favor de la
ús simultani de les dues llengües,
de l’estat.17
esdevenint «vinculants»
independentment de la titularitat d’aquests poders (STC 82/1986, FJ 2, 5 i 8):
«
ómicos
», de manera que
necesaria adaptación» a través ».
bell antuvi que l’equilibri competencial en matèria lingüística havia de passar per conciliar dues premisses
fonamentals: d’una banda, que l’ens titular d’una competència substantiva posseeix també la titularitat per
regular l’ús de la llengua en aquest àmbit material,
intern, sinó també en les relacions amb els ciutadans; i, de l’altra, que, en tot en aquests casos, el mandat
descriu com a
FJ 5
14 Podeu consultar Fabeiro, Patricia (2013). El derecho de usar y el deber de conocer las lenguas en la Constitución Española de
1978. Madrid: Iustel.
15
16 àsica de
ègim
de 1933 (art. 3), i, més tardanament
17 Vegeu Punset, Ramón (2007). . A: Vernet, Jaume;
Punset, Ramón (coord.). Lenguas y Constitución. Madrid: Iustel; Puig Salellas, Josep Maria (2009).
pròpia: dues llengües i un territori
Lluís J. (2011). . Revista de Llengua i Dret (56); i Pons, Eva.
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 36
àmbits
materials involucrats i la disposició dels mitjans concrets per donar compliment a aquelles conseqüències.18
Arribats a aquest punt, cal dir que la sentència relativa a l’Estatut de 2006 (STC 31/2010) suposà, encara que
per la via de la interpretació conforme en la majoria de casos, una disrupció notable en la doctrina anterior19
en diferents àmbits materials, com tindrem ocasió d’examinar.20 En efecte, en aquesta sentència el TC no
només proclamà com a principi fonamental la «igualtat» radical entre el català i el castellà, sinó que declarà
la inconstitucionalitat de la consideració «preferent» del català en l’àmbit de les administracions públiques
21 Segons
«la primacía de una lengua sobre la otra
ún caso
pueden tener un trato privilegiado» (FJ 14)
catalana en les seves sentències, tot i validar alguns aspectes normatius rellevants. Amb referència al cinema,
el TC determinà
esmentar les digitals (STC 89/2017).22 Pel que fa a la llei reguladora del sector audiovisual, malgrat no
entre les dues llengües, el TC sancionà favorablement el fet que la majoria de canals que oferissin els
és ser el català, a més del fet que es poguessin crear xarxes entre territoris que comparteixen
una mateixa llengua, la qual cosa avalava la reciprocitat d’emissions televisives entre el Principat, el País
23 Finalment, en un àmbit com el de l’acollida de nous immigrants,
l’alt tribunal va jutjar com a vàlid que el català fos vehicular en la formació i la informació per a les persones
acollides (de forma tributària al que preveu la STC 31/2010 en l’àmbit educatiu) i la primera llengua en
la relació entre els estrangers i l’Administració, per bé que considerà inconstitucional condicionar l’accés
a la formació en castellà a l’acreditació prèvia d’unes competències bàsiques en català (STC 87/2017).24
18 Vegeu Milian, Antoni (2016).
por el Tribunal Constitucional
19 Per disposar d’una panoràmica sobre les implicacions de la STC 31/2010, podeu veure Pla, Anna Maria (2010). «El règim lingüístic
». Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia de
Catalunya de 2006; Pons, Eva (2011).
. Revista d’Estudis Autonòmics i Federals (12); Muro, Xavier (2010). «Valoració dels aspectes relatius a la llengua en
la Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència
31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006; Jou, Lluís (2011). «La Sentència 31/2010, reinterpretada. Legislació
lingüística, realitat social i política». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals (12); Alonso de Antonio, Ángel Luis (2011). «La
Teoría y Realidad
Constitucional (27).
20
de l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010, d’1 d’octubre) i la Llei d’educació (Llei 12/2009, de 10 de juliol).
21 La Llei 1/1998, de política lingüística (LPL), al marge d’altres lleis sectorials com la de consum o funció pública, actua com una
espècie de llei bàsica de l’ordenació juridicolingüística (STC 46/1991).
22
23
gener de 2006).
24 Recaiguda després del recurs interposat per la Defensora del Poble en funcions respecte als apartats segon, quart i cinquè de l’article
».
Revista de Llengua i Dret. http://eapc-rld.blog.
gencat.cat/2017/10/19/la-decisio-del-tribunal-constitucional-sobre-la-llei-catalana-dacollida-jordina-vinas>
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 37
Més endavant ens referirem in extenso a la doctrina constitucional recaiguda en matèria de funció pública,
3 El contingut de la regulació estatutària: l’estatus jurídic de la llengua catalana
Les qüestions relatives a la llengua es contenen en diverses parts del text estatutari. En concret, el legislador
«llengua d’ús normal25] de
«llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge
» (art. 6.1 EAC). D’altra banda, també establí diversos mandats de promoció del català
internacionals quan incorporen clàusules de caràcter cultural o lingüístic, etc.26
En el títol relatiu als drets, deures i principis rectors (títol I), el text estatutari conté diversos preceptes relatius
ítol
III), inclou algunes normes relatives a l’ús del català en l’Administració de justícia, així com en relació amb
Administració (art. 102). El títol dedicat a les competències (IV) preveu la competència exclusiva de la
aranesa (art. 143). També es fa referència a matèries concretes, com les relatives als mitjans de comunicació
social, les notaries i els registres públics. Finalment, el títol sobre les institucions (V) esmenta el català en
de juliol, orgànica del Poder Judicial, o la ja extinta Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les
administracions públiques i del
principal novetat respecte a l’Estatut de 1979 i al marc legal vigent residia en el fet de convertir en «deure»
el coneixement del català (art. 32) (en idèntics termes que preveu per al castellà l’article 3.1 CE), amb el
endavant, la STC 31/2010 (FJ 14), després de proclamar radicalment la igualtat entre el català i el castellà,
anul·là aquest deure concebut per evitar que ningú pogués al·legar vàlidament el desconeixement del català
per impedir-ne el seu ús a un catalanoparlant.
comporta: és la llengua d’ús normal de les administracions i és la llengua
jurídiques (STC 46/1991 i STC 337/1994). Sobre aquesta qüestió, el TC va considerar inobjectable que el
català és la llengua «peculiar o privativa de Catalu, por contraste con el castellano, lengua compartida con
todas las Comunidades Autónomas», i que aquest caràcter és la condició inexcusable per al seu reconeixement
25 Aquest terme fou declarat inconstitucional i nul d’acord amb la STC 31/2010.
26 Vegeu Ridao, Joan (2009). «El règim jurídic lingüístic al nou Estatut. Principis i àmbits». Revista de Llengua i Dret (52).
«La llengua a l’Estatut d’autonomia
. A: El plurilingüisme a la Constitució espanyola
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 38
ús públic en general.
ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de
ús
el text promulgat
de l’article 6.1 d’acord amb la distinció que fa la LPL entre la «llengua d’ús», aplicada a totes les institucions
«preferentment emprada», reservada a l’Administració de l’Estat). Segons el TC,
que anul·là aquesta possibilitat, ha d’imperar el principi de neutralitat de les administracions públiques en
l’ús normal per als poders
31/2010, FJ 14), en el que constitueix una manifestació més de la tradicional interpretació supremacista de
que correspon a l’Estat vetllar pel respecte dels drets lingüístics en el sistema educatiu i, en particular, el
en els estudis bàsics (STC 6/1982, FJ 10; STC 337/1994, FJ 10). A aquests efectes, com tindrem ocasió
27
educatiu». A la STC 31/2010 (posterior a la LEC), el TC no qüestionà «la legitimidad constitucional de
ículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autó
Tanmateix, advertí que «el catal
pero no la única que goce de tal condición, predicable con igual título que el castellano en tanto que lengua
.
üents
raó de llengua, d’acord amb l’article 32 EAC: «Totes les persones tenen dret a no ésser discriminades per
per facilitar el compliment del deure de coneixement, sense que hi pugui haver discriminació per l’ús de
qualsevol de les llengües
í
ún
vinculan a la Administración catalana con sus funcionarios, obligados a dar satisfacción al derecho de opción
lingüística reconocido en el art. 33.1 EAC».
deure imperfecte, tan exigible o inexigible a la pràctica com el deure de conèixer el castellà de l’article 3 CE.
ús i el coneixement de la llengua. De manera
mena al fet que, en realitat, l’única llengua d’sigui el castellà.
27úm. 5422, 16 de juliol de 2009).
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 39
el gallec i el basc com a llengües
o al Comitè de les Regions, i té dret a rebre una resposta en la seva llengua. També es tradueixen al català
28 De la mateixa manera, l’article 6.3 EAC preveu
en els organismes internacionals i en els tractats internacionals de contingut cultural o lingüístic».
la llengua catalana.29
4 Els drets i els deures lingüístics: els àmbits de les administracions, el consum i
l’ensenyament
4.1 Els drets lingüístics davant les administracions públiques i, en particular, les institucions esta-
tals
é
i administracions públiques, sense distingir si es tracta d’«institucions»
«administracions» de
públiques.
Aquesta disposició estatutària arrenca del fet acceptat per la doctrina constitucional que l’obligació d’adaptar-
cter estatal
(en sentido estricto), autonómico o local de los distintos poderes públicos» (STC 82/1996, FJ 12 i 14), tot
28 El Parlament Europeu va aprovar, l’11 de desembre de 1990, la resolució sobre les llengües a la Comunitat i la situació de la
llengua catalana. El text és conegut com la «Resolució Reding», perquè la llavors eurodiputada Viviane Reding en va ser la ponent.
2006 <
29
la traducció de literatura i pensament escrits en català, i la producció cultural catalana en altres àmbits com el teatre, el cinema, el circ,
que té la seu a Andorra. Podeu consultar el web <https://www.llull.cat/catala/home/index.cfm>
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 40
de poderes públicos radicados en el territorio autonómico, sin exclusión de los órganos dependientes de la
Administración central i de otras instituciones estatales en sentido estricto».30
En aquest sentit, l’article 56. 2 de la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut bàsic de l’empleat públic
àmbit de les seves competències, han de
preveure la selecció d’empleats públics degudament capacitats per cobrir els llocs de treball a les comunitats
».31 A més, el legislador estatutari va manejar la jurisprudència
un factor determinant no només perquè el català fos admès com a mitjà normal i vàlid de comunicació a
l’interior de cadascun dels poders públics (i entre ells) i en la seva relació amb els subjectes privats, sinó
també perquè fossin reconegudes la raonabilitat i la imprescindibilitat de valorar el coneixement d’aquesta
llengua com a requisit general de capacitat per accedir a un lloc de treball a l’Administració pública, seguint
32
Cal tenir present que la doctrina constitucional anterior a la STC 31/2010 havia admès repetidament l’existència
reconèixer en la STC 31/2010, amb citació de la seva doctrina tradicional:
«
a regular el ré
han de ser respetadas como un prius
é t
» (FJ 4).
De fet, fou en aquest context que la LPL establí
corporacions públiques, i també les institucions i les empreses que en depenen, «han d’emprar el català en
llurs actuacions internes i en la relació entre ells. També l’han d’emprar normalment en les comunicacions i
àmbit lingüístic català, sens perjudici
del dret dels ciutadans i ciutadanes a rebre-les en castellà, si ho demanen» (art. 9.1), a més del fet que en
els procediments administratius s’ha d’emprar el català, sens perjudici del dret dels ciutadans a presentar
elegeixin, i els poders públics, el deure d’expedir-los en la llengua sol·licitada.
Per la seva banda, l’article 11 LPL, relatiu a la capacitació lingüística del personal al servei de les administracions
30 « pública». A: Las lenguas nacionales en la
Administración
. Llengua, societat i comunicació. Revista de Sociolingüística
de la Universitat de Barcelona
Drets lingüístics, de debò? Els drets lingüístics en les actuacions administratives i en determinades activitats
supervisades per les administracions
31 L’excepció, parcial, a aquesta regla general la constitueixen, paradoxalment, les forces armades, les quals, com a administració
comunicació, ateses raons de «funcionalitat i operativitat» en tractar-se d’una institució estatal d’àmbit general. L’altra gran excepció
32 Vegeu, en aquest sentit, Vernet, Jaume (2009). . Simposi internacional
sobre el català al segle XXI. Balanç de la situació i perspectives de futur.
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 41
l’article 42 del Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre, pel qual s’aprova la refosa en un text únic dels
n el procés de selecció s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com
en l’escrita».
Amb tot, cal tenir en compte que, amb posterioritat i a remolc de la STC 31/2010, la STC 165/2013, relativa
TC. En la resolució, el TC assumí de forma acrítica l’exposició de motius de la llei qüestionada en el sentit
de proclamar una «àmplia» implantació del català en la societat i en l’Administració pública balear, cosa
que deixava entreveure una preocupació infundada per la necessitat de protegir el castellà a les comunitats
posteriors. En suma, aquesta sentència no només suposà una clara infravaloració de la llengua catalana, sinó
D’altra banda, l’article 33, apartats 3, 4 i 5 EAC va preveure la garantia del dret d’opció lingüística en els
àmbits de l’Administració de justícia, la jurisdicció, les notaries, els registres, l’Administració de l’Estat
nals i jurisdiccionals d’àmbit estatal, la qual cosa implicava
oposa al·legant un desconeixement que pugui generar indefensió. I afegeix que les actuacions judicials i els
castellà excepte quan hagin de tenir efectes fora de la jurisdicció, excepte que es tracti de comunitats amb
jutges i magistrats, així com les del personal al servei de l’Administració de justícia, en les CA que gaudeixen
que, amb el temps, podria evolucionar com a requisit.
«proporcionalitat» (en els termes a què es referia la citada STC 82/1996) ni la «progressivitat» en l’aplicació
de les mesures necessàries per satisfer l’objectiu disposat en la norma ni la «raonabilitat» en el seu
desplegament (FJ 21). Podríem dir, a més, que el TC se citava a si mateix a valorar aquesta previsió més
i judicials d’abast estatal, que es remet al «procediment establert per la legislació corresponent», en advertir
seva qualitat de mitjà de comunicació jurídicament vàlid respecte a poders públics no radicats al territori de
«
...], con independencia del lugar donde radique su
una determinada Comunidad Autónoma, sino a todo el territorio nacional, por lo que no puede tener cabida
, i 137/2010, FJ 6).33
33
Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006.
2010». Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006
150.
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 42
Finalment, destacarem que el TC, en declarar la constitucionalitat del principi rector ex article 50.5 EAC (la
i en les relacions entre ells), va excloure qualsevol interpretació literal del precepte, atès que «sólo los
»
(STC 31/2010, FJ 23). Tanmateix, més endavant, per salvar la constitucionalitat del precepte, va admetre que
ús del català fos superior al del castellà,
probablement en consideració a l
suposà que el tribunal negués qualsevol posició prioritària del català ni encara que fos respectat el dret a rebre
a), de forma tributària a la inconstitucionalitat declarada de l’incís «preferent» de l’article 6.1 EAC.
L’Estatut preceptua, en termes similars a l’article 32 LPL, que totes les persones tenen el dret de ser ateses
béns, productes i serveis. En concret, l’article 34.1 EAC estén a l’àmbit de les relacions interprivades el dret
d’«opció lingüística», de forma que les entitats, les empreses i els establiments oberts al públic queden
subjectes al deure de «disponibilitat lingüística» en els termes establerts per la llei (art. 34.2). En aquest cas,
la llibertat d’empresa (art. 38 CE), i l’interès que motiva aquesta intervenció és el d’assegurar una atenció
establir els termes concrets del seu compliment.
oberts al públic, a concretar legalment, tot i advertir que en l’àmbit de les relacions entre privats l’Estatut no
pot imposar de manera immediata i directa el deure de disponibilitat lingüística com en l’àmbit públic, a més
de prohibir que la regulació de desplegament estableixi cap tipus d’obligacions individuals en relació amb
llei, que més tard seria impugnat, garanteix el dret de les persones consumidores a ser ateses oralment i per
contractual, els pressupostos, les factures i altres documents, com també les informacions necessàries per al
consum, l’
amb la salvaguarda de la salut i la seguretat
i la documentació que hi faci referència o que se’n derivi.
que de l’article recorregut 128-1 i declarat constitucional se’n puguin derivar obligacions individuals
exigibles de manera «general, immediata i directa», i, en segon terme, resta virtualitat a la possibilitat que
es pugui establir un règim sancionador per la infracció d’aquestes obligacions individuals, atès que «en el
incumplimientos de la norma autonómica».
retolin en català, tot i la declaració de constitucionalitat.34
34 Vegeu Pou, Agustí (2017). «Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques
». Revista Catalana de Dret Públic, 16 de novembre de 2017.
http://eapc-rld.blog.gencat.cat/tag/agusti-pou/>
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 43
D’altra banda, la sentència admet la «intervenció» lingüística en les relacions entre particulars, tot i insistir
establiments oberts al públic. En concret, sobre el dret a rebre en català la informació i els documents
norma és legítim (sobre la base de l’article 3.3 CE), a més d’admetre que no s’exclou en cap cas el castellà,
ja que l’obligació legal s’estableix sens perjudici de rebre la documentació també en castellà i de lliurar la
informació en català, a més de «
le deja a la comunidad autónoma». En aquest sentit, la STC 88/2017 recorda la doctrina de la STC 147/1996,
en l’etiquetatge.35
à
obtención de una información comprensible se obtiene siempre que esta se dé en castellano» per tal com «la
». Per
ús del castellà respon a una necessitat comunicativa recollida a la
Constitució, el català respon més aviat a una voluntat de promoció cultural. I, en tot cas, deixa la porta oberta,
por parte del Estado», fonamentada en els articles 149.1, 13 i 16 CE (títols competencials exclusius de l’Estat
que faculten a regular amb caràcter bàsic el tractament igualitari en l’exercici de drets, l’economia general o
Els drets constitucionals en matèria lingüística en l’àmbit de l
dret a l’educació de l’article 27 CE),36és la garantia,
a la qual cosa s’assigna a l’Estat en el seu conjunt (incloent-hi les CA) «el deber constitucional de asegurar
el conocimiento tanto del castellano como de las lenguas propias de aquellas comunidades que tengan otra
» (STC 87/1983, FJ 5, reiterada a la STC 337/1994, FJ 10).
correspon en cada cas a l’administració competent determinar la forma com s’ha de rebre aquesta educació
37 com ara el de conjunció lingüística,
38 que exclou
l’elecció de llengua i la separació dels alumnes per centres o grups de classe per raó de llengua.
35
36 En aquest sentit, és obligat fer referència a alguns autors que han tractat a bastament la qüestió des de diferents punts de vista:
Milian, Antoni (1994). Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación: un estudio comparado: Italia, Bélgica, Suiza,
Canadá y España. Madrid: Cívitas; Albertí, Enoch (1995).
23 de diciembre)». Revista Española de Derecho Constitucional (44); Parejo, Luciano (1999). «El sistema de conjunción lingüística
. A: Estudios jurídicos sobre la Ley de Política Lingüística
Derechos lingüísticos y euskera en el sistema educativo.
. Cuadernos de Derecho Judicial (11).
37 Vegeu Pons, Eva i Vernet, Jaume (2009). . Revista
d’Estudis Autonòmics i Federals (8), 162-185.
38 De fet, l’establiment del català com la llengua vehicular i d’aprenentatge emprada normalment en l’educació infantil, l’educació
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 44
Com és àmpliament conegut, la STC 337/1994 va declarar la plena constitucionalitat d’aquest model, inclosa
i el seu «centre de gravetat» (FJ 7, 8 i 10). L’alt tribunal arribà a aquesta conclusió prenent com a base dos
del fet que, a parer del tribunal, la garantia del coneixement correcte d’ambdues llengües a l’acabament de
amb la previsió de l’article 3.1 CE sobre el deure de coneixement del castellà. El segon passava per constatar
el fet que el model lingüístic educatiu català ha estat concebut per preservar una realitat sociolingüística
secundària.
En segon lloc, i directament connectat amb l’esmentada naturalesa prestacional del dret a l’educació, el TC ha
educación en la lengua de preferencia de sus progenitores en el Centro docente público de su elección» (STC
195/1989, de 27 de novembre, FJ 3). Aquesta declaració ha estat reiterada en altres sentències posteriors
poderes públicos en esta materia pueda estar condicionada por la libre opción de los interesados de la lengua
» (FJ 3).
reconeguda pel TC, tot i advertir que ha de garantir l’ús i el coneixement del castellà (STC 337/1994, FJ 10).
D’altra banda, l’Estatut de 2006 prescriu amb caràcter general (art. 35.1) que tothom té dret a rebre
Aquesta dicció estatutària té en compte el fet que, com ja s’ha expressat, el dret a l’educació no inclou un dret
ex article 149.1.30 CE (que li reserva la potestat d’establir les normes bàsiques per al desenvolupament del
dret fonamental a l’educació de l’article 27 CE, d’acord amb la STC 337/1994). Reblant, l’article 35.2 EAC
preveu que l’alumnat té dret a no ser separat en centres ni en grups de classe diferents per raó de la seva llengua
habitual, i preveu, en tot cas, que l’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema escolar gaudeixi del dret a
Així les coses, es pot dir que l’Estatut consagra els dos pilars bàsics del model lingüístic a l’escola adoptat des
de 1983 i validat a la STC 337/1994: primer, el model de conjunció lingüística (davant el model de segregació
dues llengües, d’acord amb les exigències de la seva tasca docent.
En relació amb aquesta regulació estatutària i en coherència amb la seva doctrina tradicional,39 la STC
Decret 75/1992, pel que fa a l’educació infantil; el Decret 95/1992, en relació amb l’educació primària, i el Decret 96/1992, pel que
fa a l’educació secundària.
39
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 45
La regulació estatutària, doncs, no permet excloure el castellà, com resulta del sentit no excloent de l’ús
normal del català i de la resta d’enunciats de l’apartat 2 de l’article 35 EAC, que estableixen el dret i el deure
cicles educatius). De fet, aquesta darrera sentència (FJ 24) no imposa cap percentatge concret pel que fa a l’ús
ús es refereix simplement al fet
l’activitat educativa i de la naturalesa prestacional del dret a l’educació.
diverses disposicions sobre l’ús de les llengües a l
lingüística del català a tota la població escolar, independentment de quina sigui la seva llengua habitual, el
Tribunal Suprem, com veurem), que contenen diverses disposicions sobre l’
l
de societat oberta.40
En l’interregne entre la STC 31/2010 i la nonada sentència del TC sobre la LEC, les sentències del Tribunal
vehiculars
aspectes ambdós sobre els quals, com hem vist, la doctrina constitucional ha reiterat un mateix criteri.41
Tanmateix, cal fer esment que el mateix Tribunal Suprem va variar la posició sostinguda en aquestes
legitimidad constitucional de una educación en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma
, atès que aquesta conseqüència es deriva de l’article
3 CE i del que disposa l’estatut d’autonomia respectiu (STC 337/1994, FJ 9).
40
41 Convé ressaltar que els recursos contenciosos administratius resolts per mitjà d’aquestes STC es van iniciar en el període 2006-
2009 i, per tant, són anteriors a la STC 31/2010 (i anteriors també en molts casos als decrets de 2007 i 2008) i responen a un marc
legal i normatiu diferent de l’actual. Tanmateix, el Tribunal Suprem els aplica el que anomena «la doctrina» de la STC 31/2010. Podeu
».
A: Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i les Illes Balears.
pdf>; i Corretja, Mercè (2013). «De nou, sobre els tribunals i l’ús de les llengües vehiculars a l’escola». Revista de Llengua i Dret
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 46
recurrent i no alterar tot el sistema educatiu. Aquesta sentència, a més de deixar clar que no correspon al
competència dels poders públics per regular aquest ús tenint en compte únicament com a límit el deure
d’assegurar el coneixement d’una llengua i l’altra a través del sistema educatiu amb l’objectiu de garantir el
dret al coneixement i a l’ús de totes dues. I, un cop més, reitera que no existeix un dret dels interessats a triar
la llengua de l
desembre, de millora de la qualitat de l’educació (LOMCE), va introduir el dret dels representants legals dels
42
A aquests efectes, aquesta llei orgànica va incorporar una polèmica disposició addicional a la LOE (38a), en
oferta i traslladant a l’Administració autonmica el cost corresponent. Aquesta disposició fou objecte de
desplegament reglamentari (RD 591/2014, d’11 de juliol).
de competències), ambdues normes esmentades representaven una contravenció del règim lingüístic i de
l’ordenació competencial en matèria educativa, atès que, com s’ha exposat a bastament, correspon a les
mateix legitima l’existència de diferents models lingüístics educatius constitucionalment vàlids, com ara el
6/1982). Segons aquesta mateixa doctrina, l’Estat s’ha de limitar a l’examen de les possibles infraccions
amb caràcter general la implementació de mecanismes estatals de control no previstos a la Constitució (STC
227/1988, FJ 20 d; STC 195/1989, FJ 3; STC 337/1994, FJ 5, 7, 8, 10 i 11; STC 35/2005, FJ 2; i STC 180/2013,
FJ 8). Finalment, la STC 14/2018 (FJ 10, 11 i 12) i la STC 30/2018 van resoldre les dues impugnacions
i la nul·litat del procediment legal i reglamentari descrit per manca de competència estatal.
5 Conclusions
El conjunt de normes que regulen el reconeixement i l’ús del català al Principat ha experimentat una
evolució
ha depès, tanmateix, dels nivells d’autogovern assolits durant aquest dilatat període, i no exclusivament
el fet que la vigent LPL de 1998, principal cànon normatiu emprat pel legislador estatutari de 2006, fou
de 2006, tot i que el seu aparell lingüístic fou impugnat posteriorment in extenso, sorgit igualment d’un
context polític propici a l’aspiració expressada per les institucions catalanes de millora de l’autogovern i,
doncs, també en un àmbit que conforma un dels elements més singulars de la identitat col·lectiva com la
llengua, amb l’objectiu d’elevar de rang normatiu el règim lingüístic. Per contra, quan el context polític no
reconeixement i tutela de la pluralitat lingüística han estat molt superiors, i s’han multiplicat les invectives
42 Vegeu Ridao, Joan (2015). «La LOMCE o la construcció d’un dret educatiu inexistent: el de triar el castellà com a llengua
vehicular». Revista de Llengua i Dret
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 47
l’Estatut de 2006 i especialment contra la legislació sectorial de desplegament estatutari amb l’objecte de
regular els usos lingüístics en àmbits com les administracions públiques, el consum, l’educació, el cinema o
el sector audiovisual.
Per la seva banda, el principi plurilingüístic de l’article 3 CE ha topat de forma permanent amb reserves
subjacent en el text constitucional i la incomprensió atàvica cap a la diversitat lingüística fora dels territoris
una legislació d’àmbit estatal que en garanteixi el reconeixement i l’ús en aquesta esfera, per bé que aquesta
Capítol a part mereix l’evolució doctrinal del TC i de la jurisdicció ordinària. Aquesta, al marge de les
vicissituds esdevingudes en el procés polític, que sens dubte hi ha tingut la seva incidència, ha discorregut en
a la situació existent en l’immediat postfranquisme i el període constituent, després de segles de prostració,
que ha dut l’alt tribunal a proclamar la igualtat rabiosa entre ambdues llengües en una sentència cabdal com
la STC 31/2010 (i, de retop, la STC 137/2010). Aquesta concepció, que ha estat replicada en resolucions
posteriors de l’alt tribunal, no té en compte, tanmateix, que els innegables progressos experimentats des de
1979 pel que fa a l’extensió de l’ús social i institucional de la llengua
sociolingüístic del Principat, sacsejat per un fenomen com la nova immigració.
el deure de coneixement referit al castellà, en contraposició al dret d’ús, la qual cosa fractura l’anterior
equiparació proclamada i nega no només la igualtat de posició jurídica, sinó també la possibilitat que aquell
deure reconegut estatutàriament pugui operar com una garantia que no es pugui al·legar vàlidament el
Des del moment de la seva publicació, han estat moltes les anàlisis jurídiques de la mencionada STC
coincidir a constatar que en aquesta sentència el TC va transcendir la seva funció d’intèrpret del bloc de la
constitucionalitat per convertir-se en un poder neoconstituent que donà un nou sentit a bona part de l’articulat
estatutari, també en l’apartat lingüístic, tot i que, com s’ha dit, els postulats d’aquest es trobaven presents
en les lleis preexistents. L’aspecte més xocant d’aquest pronunciament és, doncs, que el tribunal s’apartà
à com a paràmetre exclusiu la Constitució, que conté, com s’ha
exposat en aquest treball, una regulació més aviat escadussera de les llengües diferents del castellà i que,
ha consagrat un dret lingüístic prioritari respecte als castellanoparlants com a expressió de la supremacia de
pel fet de considerar el castellà com la «llengua comuna».
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 48
posteriorment pel legislador no fa res més que corroborar aquesta impressió i la introducció dels tres grans
arguments reductius per la garantia del català que han anat sovintejant: el reconeixement d’un deure general
sociolingüístic entre el castellà i el català, i el veto a qualsevol possible tractament diferenciat entre ambdues
per no caure en una discriminació dels castellanoparlants.
Així, respecte a la relació dels ciutadans amb les administracions públiques, el tribunal partí a la STC
31/2010 d’una posició de relativa subordinació dels poders públics a les persones, en el sentit que les
que només els particulars poden preferir una llengua o l’altra en les seves relacions amb els poders públics
de demanar, tot i que la solució més coherent hauria estat la de preveure sol·licitar a l’Administració que
Pel que fa als empleats públics, el TC ha fet darrerament una interpretació gens neutra del deure de coneixement
paraules, així com la STC 46/1991 declarà textualment que un cert nivell de coneixement del català és una
de forma acrítica els motius del legislador, que pretexta l’equiparació en termes sociolingüístics del català
amb el castellà en aquella comunitat.
múltiples cauteles. En efecte, la STC 88/2017 refermà una interpretació tendent a debilitar una vegada més la
garantia dels drets lingüístics en relació amb l’ús del català, seguint l’estela de la STC 31/2010 o de la citada
STC 165/2013, sota el pretext novament de la necessitat de preservar la igualtat de tracte entre el català i el
castellà, tot i la constatable desigualtat existent en aquest àmbit i la inequitat, en termes jurídics, que suposa
el reconeixement d’un deure general de coneixement del castellà per part de la ciutadania.
En l’àmbit educatiu, tot i que resta pendent la sentència que tancarà el cicle jurisprudencial sobre el català
esdevingut després de l’aprovació de l’Estatut de 2006, la relativa a la LEC, tenim que l’Estatut consagra
els dos pilars bàsics del model lingüístic fundacional, validat pel TC: el model de conjunció lingüística
dues llengües, sense dret a elegir-ne una de sola. Precisament, la STC 31/2010 va admetre novament que
no existeix el dret d’elecció de llengua i que correspon als poders públics determinar la proporció amb
sistema educatiu, com havia sostingut des de la STC 337/1994. Aquest plantejament, a parer del tribunal, es
declarades inconstitucionals (STC 14/2018 i STC 30/2018), per raons competencials, la dilació i els dubtes
de cap a on ha de tombar en el futur el TC, a causa dels precedents jurisprudencials ja exposats i del context
polític existent en cada moment, no només van permetre al seu dia la iniciativa del legislador, sinó també
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 49
Albertí, Enoch (1995). «El
diciembre)». Revista Española de Derecho Constitucional
Alonso de Antonio, Ángel Luis (2011). «La cuestión lingüística en la sentencia del Tribunal Constitucional
Teoría y Realidad Constitucional (27).
«La desestimació del recurs d’inconstitucionalitat contra la reforma de la Llei
Revista Catalana de Dret Públic,
«».
Anuario de la Facultad de Derecho (17).
Llengua, societat i comunicació. Revista de Sociolingüística de la Universitat de
Barcelona (2).
« Las lenguas
nacionales en la Administración. València: Diputació Provincial de València.
Corretja, Mercè (2013). «De nou, sobre els tribunals i l’ús de les llengües vehiculars a l’escola». Revista de
Llengua i Dret
Fabeiro, Patricia (2013). El derecho de usar y el deber de conocer las lenguas en la Constitución Española
de 1978. Madrid: Iustel.
«La ». Cuadernos de Derecho Judicial (11).
Drets lingüístics, de debò? Els drets lingüístics en les actuacions
administratives i en determinades activitats supervisades per les administracions.
Jou, Lluís (2011). «La Sentència 31/2010, reinterpretada. Legislació lingüística, realitat social i política».
Revista d’Estudis Autonòmics i Federals
Marcet, Joan (2013). «La política lingüística de l
pluralisme cultural». Revista de Llengua i Dret (59).
Milian, Antoni (1994). Derechos lingüísticos y derecho fundamental a la educación: un estudio comparado:
Italia, Bélgica, Suiza, Canadá y España. Madrid: Cívitas.
— (2009). obsoleta?».
A: El plurilingüisme a la Constitució
— (2010). Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010,
Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia
de Catalunya de 2006.
— (2011). «Contingut i conseqüències jurídiques de la Sentència del Tribunal Constitucional 31/2010, de 28
. Revista Jurídica de les Illes Balears (9).
— (2016).
por el Tribunal Constitucional.
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 50
Moreno Cabrera, Juan Carlos (2018). «
Revista Llengua i Dret
Muro, Xavier (2010). «Valoració dels aspectes relatius a la llengua en la
». Revista Catalana de Dret Públic. Especial Sentència 31/2010,
sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de
Llibre blanc de
l’ús del valencià II. Iniciatives per al foment del valencià. València: Publicacions de l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua.
Parejo Alonso, Luciano (1999). «El sistema de ».
A: Estudios jurídicos sobre la Ley de Política Lingüística
Estudios sobre el estatuto jurídico de las lenguas en España.
Pla, Anna Maria (2010). . Revista Catalana de Dret
Públic. Especial Sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006
— (2017). . Pla, Anna Maria (coord.).
Pons, Eva (2010). «La llengua en la ». Revista Catalana de Dret Públic.
Especial Sentència 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006.
— (2011). «
Revista d’Estudis Autonòmics i Federals
— (2013). «
Suprem». A: Milian, Antoni (coord.). Els drets lingüístics en el sistema educatiu. Els models de Catalunya i
les Illes Balears
— (2015). .
». Revista d’Estudis Autonòmics i Federals
Pou, Agustí (2017). Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions
Revista Catalana de Dret Públic, 16 de novembre
Puig Salellas, Josep Maria (2009). A:
». El Cronista del Estado Social y Democrático de Derecho (39).
— (2007). . A: Vernet, Jaume i
Punset, Ramón. Lenguas y Constitución. Madrid: Iustel.
Joan Ridao Martín
La llengua catalana al principat després de quaranta anys d’autonomia política...
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 70, 2018 51
Ridao, Joan (2009). «El règim jurídic lingüístic al nou Estatut. Principis i àmbits». Revista de Llengua i Dret
— (2014). «El canvi de paradigma en la jurisprudència constitucional sobre la competència lingüística dels
empleats públics». Revista de Llengua i Dret
— (2015). «La LOMCE o la construcció d’un dret educatiu inexistent: el de triar el castellà com a llengua
vehicular». Revista de Llengua i Dret
Segura, Lluís J. (2011). Constitucional». Revista de
Llengua i Dret
Derechos lingüísticos y euskera en el sistema educativo.
Vernet, Jaume (2003) (coord.) Dret lingüístic. Tarragona: Cossetània Edicions.
— (2009). «L’ . Simposi internacional sobre el
català al segle XXI. Balanç de la situació i perspectives de futur. A: Vallverdú, F. (cur.). Institut d’Estudis
Catalans.
— (2009). «El plurilingüisme a
la Constitució espanyolaInstitut d’Estudis Autonòmics
— (2011). Dret
p.
— (2017). «El marc constitucional i estatutari del plurilingüisme». A: Pla, Anna Maria (coord.). Reptes
«La decisió del Tribunal Constitucional sobre la Llei catalana d
Revista de Llengua i Dret
