Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià
| Autor | Raül Digón Martín |
| Cargo | Rau?l Digón Martín, professor associat de teoria política al Departament de Ciència Política, Dret Constitucional i Filosofia del Dret de la Universitat de Barcelona. Facultat de Dret, av. Diagonal, 684. 08028 Barcelona. rauldigonmartin@ub.edu |
| Páginas | 148-180 |
LLEIS I CULTURA DEMOCRÀTICA: LA REGULACIÓ DE LES POLÍTIQUES PÚBLIQUES
DE MEMÒRIA HISTÒRICA A CATALUNYA, LES ILLES BALEARS I EL PAÍS VALENCIÀ*
Raül Digón Martín**
Resum
Durant els darrers anys s’han aprovat a Espanya lleis i programes de polítiques públiques de memòria històrica i
democràtica d’abast estatal i autonòmic. L’article presentat tracta d’aquest fenomen d’interès jurídic i politològic, en
l’àmbit territorial de les comunitats autònomes de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. El text té per objecte
analitzar els fonaments teòrics, l’estructura i els continguts de les lleis que conformen els marcs jurídics català, balear
i valencià en la matèria, a partir d’una revisió preliminar de la llei estatal. En conseqüència, assenyala mancances de la
legislació —central i autonòmica— examinada i planteja propostes de coordinació interadministrativa i interdisciplinària
entre els poders públics, per tal d’atendre millor les demandes ciutadanes entorn dels drets a la veritat, la justícia, la
reparació i les garanties de no repetició, concebuts com a principis de justícia transicional.
Paraules clau: memòria; lleis; polítiques públiques; veritat; justícia; reparació; no repetició.
LAWS AND DEMOCRATIC CULTURE: THE REGULATION OF PUBLIC POLICIES
CONCERNING HISTORICAL MEMORY IN CATALONIA, THE BALEARIC ISLANDS
AND THE VALENCIAN COUNTRY
Abstract
In recent years, laws and public policy programmes concerning historical and democratic memory with a nationwide
and regional scope have been passed in Spain. The article presented deals with this phenomenon of legal and political
science interest within the territorial scope of the autonomous communities of Catalonia, the Balearic Islands and the
Valencian Country. The purpose of the text is to analyse the theoretical foundations, the structure and the contents
of the laws that structure the Catalan, Balearic and Valencian legal frameworks concerning the matter, based on a
preliminary review of the central government legislation. Consequently, it points out shortcomings in the (central and
regional government) legislation examined, and makes proposals for interdisciplinary coordination between public
administrations among the public powers, in order to better meet the public’s demands concerning the rights to truth,
justice, reparations and guarantees of non-repetition, conceived of as principles of transitional justice.
Key words: memory; laws; public policy; truth; justice; reparations; non-repetition.
* Aquest treball està dedicat a la memòria de Josep Ignasi Sardà Rico.
**
de la Universitat de Barcelona. Facultat de Dret, av. Diagonal, 684. 08028 Barcelona. rauldigonmartin@ub.edu.
Citació recomanada: Digón Martín, Raül. (2020). Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria
històrica a Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Revista Catalana de Dret Públic, 60, 148-180.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 149
Sumari
1 La memòria històrica i democràtica a Espanya com a problemàtica general
2 La Llei 52/2007, de 26 de desembre: balanç, crítica i prospectiva
4 Conclusions
5 Annexos
ANNEX I. Legislació sobre polítiques públiques de memòria històrica i democràtica a Espanya
ESTATAL
AUTONÒMICA
ANNEX III. Marc jurídic de les polítiques de memòria històrica i democràtica als Països Catalans
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 150
1 La memòria històrica i democràtica a Espanya com a problemàtica general
Qualsevol àmbit legislatiu integra dues dimensions fonamentals. En primer lloc, comporta la regulació de
relacions laborals o de la política educativa). Paral·lelament, suposa la projecció social dels valors subjacents
públiques de memòria (democràtica, històrica i/o col·lectiva),1 les implicacions ètiques i polítiques de la
anunciat— l’estudi d’aquesta matèria, que ha estat objecte d’aproximacions més generals (De la Cuesta,
Odriozola, 2018; García Bravo, 2019), escau rememorar succintament diversos esdeveniments fonamentals
de la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició política cap a la democràcia, com a rerefons històric
de víctimes i perpetradors.
assassinats a la rereguarda i hi va haver desenes de milers d’executats en consumar-se la derrota republicana,
a més del nombre desconegut d’adults i nens morts als bombardejos i els desplaçaments massius, el cost de
l’exili, els milers de persones mortes per malnutrició i malalties als camps de presoners i de concentració
espanyols o francesos, les víctimes dels batallons de treball i els morts per esgotament als camps de treball
nazis (Preston, 2011; Espinosa et al., 2010). La dictadura franquista, sorgida d’aquelles atrocitats, desplegà
un ampli ventall repressiu contra els drets fonamentals i la pluralitat ideològica de la societat: depuracions
professionals, consells de guerra sumaríssims, tortures, afusellaments, sostracció d’infants, sancions per
prohibició de l’ús públic de llengües com el català (Benet, 1995), humiliacions per gènere o orientació
ben avançada la transició política, solcada d’episodis violents (Sánchez Soler, 2010; Carballar, 2018). Totes
les víctimes i llurs parents conformen el destinatari primer de les polítiques públiques de memòria, per bé que
el conjunt de la societat i, en particular, el jovent en són igualment receptors (i protagonistes).
1 Aquest article es refereix conjuntament a la memòria “històrica”, com a expressió d’ús social i mediàtic més generalitzat,
i a la memòria “democràtica”, de denotació més substantiva i precisa, en ser les més emprades —alternativament o de manera
complementària— per la legislació examinada, sens perjudici de les accepcions particulars de les expressions memòria “històrica”,
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 151
El procés de transició política per restablir la democràcia i les llibertats, complex i amb clarobscurs, va
comportar el silenci i l’oblit sobre els drets de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, com a model de
disremembering (Elster, 2004: 62). No hi hagué cap comissió de la veritat ni es depuraren les responsabilitats
penals dels victimaris, que han gaudit d’impunitat pels crims perpetrats (Gil Gil, 2009; Jimeno Aranguren,
2018). Els poders públics limitaren l’atenció a les víctimes a mesures com les pensions o les indemnitzacions,
institucions de l’Estat envers els drets dels represaliats i els seus familiars ha estat objecte de reprovació i
recomanacions crítiques des de diverses instàncies internacionals, que desaproven l’incompliment reiterat
dels deures estatals derivats de tractats i convencions internacionals (la cerca de persones desaparegudes,
la recerca històrica sobre crims de lesa humanitat, la depuració de responsabilitats penals i tota l’atenció
Entre les crítiques amb més repercussió sobre l’opinió pública en els darrers anys, hi destaquen les del
Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades o Involuntàries (Nacions Unides), que el 2 de juliol de
de la delegació visitaren Madrid, Catalunya, el País Basc i Andalusia. Jasminka Dzumhur i Ariel Dulitzky
es reuniren amb nombrosos actors del món de la memòria (responsables d’institucions i d’associacions,
familiars de desapareguts, acadèmics, etc.). L’informe, atesa la Declaració sobre la protecció de totes les
persones contra les desaparicions forçades, constatà limitacions de la Llei de “memòria històrica” i de
dotació pressupostària, així com la necessitat de coordinar millor les institucions centrals i autonòmiques de
drets humans.
El Grup de Treball va considerar que la interpretació de la judicatura espanyola sobre la Llei 46/1977, de
15 d’octubre, d’amnistia (BOE núm. 248, 17/10/1977), implica la impunitat dels autors de les desaparicions
Imprescriptibilitat dels Crims de Guerra i dels Crims de Lesa Humanitat (1968) i establir que el delicte autònom
desaparició: quan apareix la persona o se’n troben les restes). Així mateix, atesa l’edat avançada dels testimonis,
es recomanava a l’Estat, d’acord amb la Declaració esmentada anteriorment i “altres obligacions internacionals”,
de justícia en la pràctica de les exhumacions. També s’instava a revisar les reformes legislatives restrictives de
la jurisdicció universal2 i a enfortir l’auxili judicial a qualsevol procediment penal sobre desaparicions forçades
a Espanya que es tramiti a qualsevol país. El Grup reclamava, en resum, que l’Estat assumís amb lideratge
la responsabilitat de desenvolupar els treballs de cerca de persones desaparegudes i el conjunt de mesures
associades, mitjançant una política d’Estat de caire integral, permanent i col·laboradora.
2
núm. 22, 25/1/2019)—, han restringit substancialment l’abast del principi de justícia universal a Espanya. El principi exceptua el
de territorialitat de la legislació penal de cada estat, perquè estén la jurisdicció dels òrgans penals d’un estat més enllà de les seves
fronteres, en casos sobre vulneracions greus dels drets humans (crims contra la humanitat d’acord amb el dret internacional). El
principi de justícia universal és subjacent als casos del dictador Pinochet durant la seva estada a Londres (ordre de detenció dictada
per l’exjutge de l’Audiència Nacional —AN— Baltasar Garzón el 16 d’octubre de 1998 per implicació en delictes de genocidi,
terrorisme internacional, tortures i desaparició de persones a Xile durant la dictadura) i del repressor Scilingo —SAN 16/2005 (Sala
—acreditació que els presumptes responsables són a Espanya o que hi ha víctimes de nacionalitat espanyola— que priven els jutges
L’informe del Grup de Treball instava a proporcionar suport als familiars i a llurs associacions; crear una entitat estatal que
gestioni una base de dades central; adoptar un pla estatal de cerca de persones desaparegudes; coordinar les activitats d’exhumació
accessible al públic i establir el marc legislatiu que faciliti l’accés als arxius; acomplir la Llei de “memòria històrica” en relació amb
la simbologia franquista; implementar amb consens les recomanacions de l’Informe de la Comissió d’Experts per al Valle de los
identitat; considerar la possibilitat de constituir una comissió d’experts per determinar la veritat sobre les violacions de drets humans
durant la Guerra Civil i el franquisme, amb atenció particular sobre les desaparicions forçades.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 152
sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició, emès el 22 de juliol de
Andalusia, Catalunya i Galícia), va constatar un desajust substantiu entre les demandes de les entitats
de l’Estat a avaluar amb rigor la implementació de la Llei de “memòria històrica” i establir canals de
comunicació entre les autoritats competents i les víctimes i les associacions; incrementar la coordinació entre
les institucions de memòria i dotar-les de recursos, i evitar disparitats profundes entre les lleis d’aplicació, en
els nivells autonòmic i estatal, que alterin la protecció igualitària que mereixen totes les víctimes. Atesos els
eixos del seu mandat,4 el relator formulà recomanacions sobre: veritat,5 garanties de no repetició,6 reparació7
i justícia.8
reivindicacions de les associacions, etc.— per part de Nacions Unides menen a reconsiderar l’abast de les
lleis de memòria aprovades a Espanya, algunes anteriors a l’emissió dels dos informes indicats i d’altres de
posteriors, així com a avaluar les polítiques de memòria implementades, principalment en les comunitats
autònomes que s’hi han compromès. Sense oblidar el tractament que n’ha fet el poder judicial, arran de les
denúncies presentades davant l’Audiència Nacional entre el 14 de desembre de 2006 i el 6 d’octubre de 2008
9
Malgrat que l’infructuós decurs processal d’aquesta problemàtica, tractada en altres articles (Digón i Dueñas,
10 que rau en l’estudi subsegüent del corpus
4
atendre situacions de “violacions manifestes dels drets humans i violacions greus del dret internacional humanitari” i es va concentrar
en mesures per promoure “la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició”. Quatre àrees temàtiques que ordenen les
Espanya (2014). Aquests eixos, avui consolidats per la doctrina acadèmica, estructuren l’articulat de diferents lleis autonòmiques de
memòria i el de proposicions de llei per a la reforma de la legislació sobre memòria històrica.
5
d’exhumació de restes de desapareguts i explorar temes poc estudiats (“infants robats”, responsabilitat de les empreses privades en
les violacions de drets humans, etc.).
6
franquistes; implementar les recomanacions de l’informe del 2011 del Comitè d’Experts sobre el Valle de los Caídos; consolidar
l’educació sobre història i drets humans; incorporar la història de la Guerra Civil i el franquisme en els plans d’estudi ordinaris;
reforçar els programes de formació de funcionaris, incloent-hi les forces de seguretat i, especialment, els membres del poder judicial
(en relació amb el substrat franquista de part de la judicatura: Jiménez i Doñate, 2012).
7 Recomanacions sobre reparació: ampliar els programes de reparació a totes les categories de víctimes, com les dones que patiren
efectiva la nul·litat de les sentències dictades en contra dels principis generals del dret.
8 Recomanacions sobre justícia: derogar les disposicions de la Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia, que han estat invocades
per evitar l’accés a la justícia i les investigacions sobre les violacions de drets humans comeses a la Guerra Civil i el franquisme;
conscienciar sobre les obligacions internacionals en matèria d’accés a la justícia, i garantir la col·laboració de la justícia espanyola
amb processos judicials exteriors, així com l’exercici de la jurisdicció universal per part dels tribunals espanyols.
9 A partir d’aquelles denúncies, Baltasar Garzón, aleshores magistrat jutge del Jutjat d’Instrucció núm. 5 de l’AN, dictà les
detenció il·legal, atès un pla sistemàtic d’eliminació d’oponents polítics mitjançant tortures, exili i desaparicions forçades, i s’hi
inhibició a favor dels jutjats d’instrucció de les localitats en els partits de les quals poguessin trobar-se les restes de les víctimes dels
delictes denunciats, la tasca processal dels quals no ha contribuït gaire a resoldre aquesta matèria. La STS 101/2012, de 27 de febrer,
va absoldre el jutge de l’acusació de prevaricació per haver-se declarat inicialment competent per investigar els crims franquistes,
però considerà que el procés penal i la seva fase d’instrucció no eren el canal adequat ni previst pel legislador per establir la veritat
històrica, adduint motius d’irretroactivitat, prescripció dels delictes, aplicació de la Llei d’amnistia, etc.
10 El fracàs de la via judicial a Espanya origina la querella criminal davant el Jutjat Nacional Criminal i Correccional Federal núm.
1 de Buenos Aires el 14 d’abril de 2010, d’entitats memorialistes, sindicals, cíviques i polítiques, emparant-se en el principi de
jurisdicció universal, que ha motivat peticions desateses —de la jutgessa Maria Romilda Servini de Cubría— d’extradició i d’auxili
judicial. D’altra banda, al gener de 2019 el Jutjat d’Instrucció núm. 1 de València inicià diligències per investigar les tortures a 12
militants del PCE al 1971 i va constituir la primera admissió a tràmit d’una querella contra agents de la Brigada Politicosocial per
delictes de tortura en un context de crims de lesa humanitat. També s’ha intentat, sense èxit, acudir al Tribunal Europeu de Drets
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 153
legislatiu de les polítiques de memòria en les comunitats autònomes de l’àmbit territorial dels anomenats
Països Catalans, un cop que es constatin succintament les mancances de la llei estatal de “memòria històrica”.
balears i valenciana de memòria? Quins problemes i llacunes s’hi detecten?
2 La Llei 52/2007, de 26 de desembre: balanç, crítica i prospectiva
Durant el període comprès entre la presentació de les denúncies esmentades de l’any 2006 —per delictes
de detenció il·legal— davant l’Audiència Nacional i la interlocutòria del 16 d’octubre de 2008, les Corts
Generals aprovaren la Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i
s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura
composició parlamentària plural a ambdues cambres i majoria progressista al Congrés dels Diputats, havien
aprovat com a premonitòria la Llei 24/2006, de 7 de juliol, sobre declaració de l’any 2006 com a Any de la
Memòria Històrica (BOE núm. 162, 8/7/2006).11
La Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda popularment com a llei de “memòria històrica”, va marcar
12 malgrat que hagi estat una norma qüestionada per les llacunes que conté. L’exposició de motius
valora positivament el procés de transició política, subratllant-ne l’esperit de reconciliació, la concòrdia i el
pluralisme, els quals es considera que haurien donat pas al sistema constitucional i a l’adopció de mesures
d’octubre, d’amnistia, tan discutida als darrers anys, mentre que s’invoca la Comissió Constitucional del
Congrés dels Diputats que el 20 de novembre de 2002 aprovà per unanimitat una proposició no de llei
sobre la il·legitimitat d’imposar conviccions polítiques mitjançant la violència i d’establir els règims que en
resultin, fets que mereixen la repulsa d’una societat democràtica. Cal destacar en aquest sentit que el rebuig
a tota imposició violenta de criteris polítics constitueix, com a llegat intergeneracional, un dels missatges
comuns més clars de les diferents lleis de memòria històrica i democràtica.
Igualment, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, assumeix la condemna del franquisme expressada en
l’informe de l’Assemblea parlamentària del Consell d’Europa a París el 17 de març de 2006, que denuncià
històrica”, com a llei que “va trencar el silenci” (Martín Pallín, 2008: 19-46), pretén posar els fonaments
perquè els poders públics desenvolupin polítiques adreçades al coneixement de la nostra història i a fomentar
la memòria democràtica dels qui patiren repressió per haver defensat els valors democràtics. Tot des del
reconeixement al dret individual a la memòria —personal i familiar de cada ciutadà— com a part de l’estatut
desaparegut.
11 El primer apartat de l’article únic de la Llei 24/2006, de 7 de juliol, “amb motiu del 75è aniversari de la proclamació de la Segona
República a Espanya”, declara l’any 2006 Any de la Memòria Històrica, en homenatge a tots els homes i dones que van ser víctimes
de la Guerra Civil o de la repressió franquista, així com dels qui van fer possible el règim democràtic instaurat amb la Constitució de
1978. La disposició addicional 1a preveu que el Ministeri de Cultura col·labori amb les comunitats autònomes per vetllar per l’edició
i la incorporació a biblioteques públiques de llibres pedagògics sobre la memòria històrica de la II República, la repressió franquista
de la mateixa Llei preveu que el procés de reparació —iniciat per les Corts amb reconeixements a Companys, Carrasco i Formiguera
o Alexandre Bóveda— culmini amb l’aprovació d’un projecte de llei per a la recuperació de la memòria històrica, d’acord amb la
Resolució aprovada pel Congrés dels Diputats el 8 de juny de 2004.
12 Entre els precedents de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, destaca la Llei 21/2005, de 17 de novembre, de restitució a la
Espanyola i de creació del Centre Documental de la Memòria Històrica (BOE núm. 276, 18/11/2005), l’aplicació de la qual ha
possibilitat, mitjançant els acords de la Comissió Mixta Govern-Generalitat de Catalunya (art. 4.1), el retorn a Catalunya d’una
(Jimeno Aranguren, 2018: 181-184).
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 154
jurídic de la ciutadania democràtica, concepció que mostra, per als partidaris d’aquestes polítiques, un lligam
En el seu articulat concís,14 la Llei 52/2007, de 26 de desembre, estableix un reguitzell de mesures per ampliar
i altres familiars dels espanyols que van morir com a conseqüència o en ocasió de la passada Guerra Civil (BOE
la quantia de determinades pensions d’orfandat, reconeix l’abonament de pensions al personal de la Marina
van patir privació de llibertat per motius polítics durant el franquisme (n’amplia els supòsits d’indemnització
entre l’1 de gener de 1968 i el 6 d’octubre de 1977 o, subsidiàriament, per a altres familiars del difunt si en
aquell període, patiren lesions incapacitadores pels mateixos fets (disposició addicional 4a).15 Per tant, en
coherència amb altres previsions, com la concessió de nacionalitat espanyola als voluntaris de les brigades
internacionals i les facilitats als descendents d’exiliats per obtenir-la, o el reconeixement a les associacions
de les diverses víctimes, la norma aporta o reforça mesures complementàries en l’àmbit assistencial, les
quals han estat objecte de desiguals disposicions de desplegament.
Tanmateix, la llei estatal de “memòria històrica” ha estat qüestionada per les mancances en altres vessants
desaparegudes en fosses comunes i la reclamada nul·litat de ple dret de les sentències i resolucions dels
diversos òrgans punitius del règim franquista. En relació amb l’àmbit del treball en fosses, regulat pels articles
11-14 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, s’ha criticat que la llei analitzada, malgrat la previsió d’un
protocol, un mapa integrat de fosses per a tot el territori espanyol i les mesures d’autorització administrativa,
ponderació d’interessos i accés als terrenys en els casos d’exhumació, no disposa la plena assumpció dels
restes humanes— per part de l’Administració pública, sinó només la col·laboració de les administracions amb
16
Per això, el Ministeri de la Presidència,
en el període 2006-2010, va subvencionar —amb 19.476.000,00 €— 642 projectes de memòria, incloent-hi
destinat).17
per se com a eina per abordar el problema, es
van extingir per motius ideològics quan el Partit Popular va accedir al Govern.
D’altra banda, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, declara la il·legitimitat dels tribunals de responsabilitats
polítiques, els consells de guerra, el Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, el Tribunal
d’Ordre Públic, els jurats i la resta d’òrgans penals o administratius constituïts durant la Guerra Civil i la
dictadura franquista per imposar condemnes o sancions de caràcter personal per motius polítics, ideològics
o de creença. També declara la il·legitimitat i el caràcter radicalment injust de les resolucions dictades per
14 La Llei 52/2007, de 26 de desembre, formada per 22 articles (no distribuïts entre títols), 8 disposicions addicionals, 1 disposició
15
l’abonament de les indemnitzacions reconegudes en la Llei 52/2007, de 26 de desembre, a favor de persones mortes o amb lesions
incapacitants per la seva activitat en defensa de la democràcia (BOE núm. 276, 15/11/2008), va restringir el col·lectiu de possibles
pertangut o pertanyin a bandes o grups armats”, i hi ha hagut crítiques sobre l’abast limitat d’aquestes indemnitzacions.
16 D’acord amb l’art. 11 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre: “1. Les administracions públiques, en el marc de les seves
competències, han de facilitar als descendents directes de les víctimes que ho sol·licitin les activitats d’indagació, localització i
quals s’ignori. El que preveu el paràgraf anterior es pot aplicar respecte de les entitats que, constituïdes abans de l’1 de juny de 2004,
treball i establir subvencions per sufragar despeses derivades de les activitats que preveu aquest article.” Aquest és “un dels aspectes
més crítics” de la Llei de “memòria històrica”, atès que “privatitza l’exhumació de les fosses, la deixa en mans dels familiars i les
associacions” (López Anguita, 2019: 118), i perquè les implicacions —penals, civils i de reparació justa— només les pot assumir
l’Estat entès com un tot (Capellà, 2009: 56-57).
17 Dades extretes del detallat Informe de balanç de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, del Ministeri de la Presidència (14/2/2011).
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 155
aquells òrgans, pels seus greus vicis de fons i de forma.18 Al seu torn, l’article 4 de la Llei preveu una declaració
de reparació i reconeixement personal que pot emetre el Ministeri de Justícia, com a mesura que poden
sol·licitar els que patiren els efectes d’aquelles resolucions, que és compatible amb el fet d’exercir accions
judicials.19
No obstant això, i malgrat la derogació expressa de diverses normes d’aquell règim dictatorial
mitjançant la disposició derogatòria (bans, decrets, lleis), la llei de “memòria històrica” no proclama de
manera explícita i inequívoca la nul·litat de ple dret d’aquelles sentències condemnatòries. Per això, diversos
sectors consideren que resta pendent la plena reparació moral, política i jurídica dels milers de persones que
en foren víctimes, tal com s’ha evidenciat els darrers anys amb les discussions sobre el cas emblemàtic del
president Lluís Companys i els treballs que ho han estudiat (Cruanyes i Tor, 2015; Digón Martín, 2015).
Per tant, la Llei 52/2007, de 26 de desembre, resulta decebedora en ambdós aspectes transcendents
(actuacions en fosses i nul·litat de ple dret de sentències i resolucions franquistes), malgrat avenços concrets
en matèries diferents, com el dret d’accés als fons documentals i l’adequació de l’Arxiu General de la Guerra
Civil Espanyola. Altres mesures que també s’hi preveuen, com la retirada de simbologia antidemocràtica
de l’espai públic (article 15), sovint han estat desateses per les diverses administracions públiques que hi
Caídos,20
21
També caldrà conèixer properament l’abast efectiu de l’autorització recent de Patrimoni Nacional per encetar
monumental de Cuelgamuros, treballs que han estat sol·licitats per llurs familiars.22
Abordar les mancances i llacunes del text de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, sovint criticades, exigiria
dret de les sentències i les resolucions dels òrgans penals franquistes, establís i regulés, entre altres elements,
la retirada de condecoracions i pensions a torturadors de la dictadura i la transició; el retorn dels diners
24 la perspectiva de gènere,
i l’homenatge solemne a la memòria dels deportats als camps nazis.25 Nogensmenys, per institucionalitzar
distintes mesures previstes en la llei i disposar, mitjançant el marc institucional adequat, d’un organisme
18 Per a un exemple d’aquesta mena de processos, sobre al cas de Joan Comorera: Digón (2009) i Pagès (2009) (recull normatiu).
19 El procediment per obtenir la declaració, compatible amb l’exercici d’accions judicials ordinàries (disposició addicional 2a
reconeixement personal als qui patiren persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura (BOE núm. 277, 17/11/2008).
20
persones mortes a conseqüència de la Guerra Civil espanyola, com a lloc de commemoració, record i homenatge a les víctimes de
la contesa”. Aquest precepte, i el procediment establert per al seu compliment amb la incorporació d’una disposició addicional 6a
bis a la mateixa Llei, constitueix el fonament jurídic que ha emparat l’exhumació de les restes del dictador del Valle de los Caídos.
21 Vegeu-ne el text a:
22 S’hi inclou el cas dels dos germans Lapeña, afusellats i enterrats a una fossa comuna a Calataiud i posteriorment traslladats a
Madrid sense autorització familiar, com molta altra gent. El Jutjat de 1a Instància núm. 2 de San Lorenzo de El Escorial (Madrid)
n’autoritzà l’exhumació per interlocutòria del 2016, havent estimat la petició per via civil d’una familiar, per donar-los sepultura
digna. Anteriorment, hi havia hagut l’arxivament en via penal, tant del Jutjat d’Instrucció com de l’Audiència Provincial (Madrid),
del TC i el TEDH.
S’ha argumentat que la Llei 52/2007, de 26 de desembre, no respon a les demandes de veritat ni justícia, sinó només —i
parcialment— de reparació, i alguns autors consideren que la norma està “caracteritzada per una barreja de grans gestos simbòlics
amb escasses mesures concretes i un nombre elevat de disposicions de naturalesa soft law” i que “presenta no poques limitacions i
molts defectes i incerteses” (De la Cuesta, Odriozola, 2018: 12).
24 Sobre aquest punt, destaca la lluita de l’Asociación de Perjudicados por la Incautación del Gobierno Franquista (apigf.org).
25
arran de l’anàlisi dels llibres del Registre Civil Central, constitueix un primer avenç en aquest deure de reconeixement públic.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 156
una futura política d’estat en matèria de memòria, avui inexistent,26 per tal d’avançar en l’objectiu de l’article
1.2 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, que anuncia que:
“Mitjançant aquesta llei, com a política pública, es pretén fomentar els valors i principis democràtics, facilitar
el coneixement dels fets i circumstàncies esdevinguts durant la Guerra Civil i la Dictadura, i assegurar la
preservació dels documents relacionats amb aquest període històric i dipositats en arxius públics.”
Tanmateix, resoldre jurídicament les mancances de la normativa estatal de memòria històrica i democràtica,
tal com s’ha promogut i anunciat darrerament,27 únicament pot tenir incidència pràctica si les forces polítiques
que s’hi han compromès públicament són capaces d’acordar un pla estatal de política integral per a aquest
àmbit, amb l’actuació coordinada entre totes les administracions de l’Estat i una dotació pressupostària
limitacions, van donar lloc a un determinat balanç d’actuacions,28 però a partir del 2012, en què es destinaren
2,5 milions d’euros per a aquestes polítiques, els governs Rajoy destinaren zero euros a la partida per a memòria
governs Zapatero hi havien dedicat un total de 20 milions en sis anys, mentre que els Pressupostos generals
de l’Estat pactats entre el PSOE i Unidas Podemos, derrotats al Congrés al febrer del 2019, hi destinaven 15
un pla estratègic de treball intensiu i sistemàtic en totes les dimensions de la memòria històrica i democràtica
reparació, justícia i esclariment de crims) poden fer possible, amb una demora ja irreparable per a moltes
persones, el compliment en la societat espanyola dels deures que diversos tractats internacionals imposen a
l’Estat en aquesta matèria.
3 Altres lleis de memòria: Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià
debats parlamentaris que han comportat l’aprovació d’altres lleis sobre memòria històrica i democràtica.29
Lleis autonòmiques que han pogut cobrir llacunes de la legislació estatal comuna i que s’han traduït en
organismes i polítiques públiques de memòria, més o menys dotades de recursos, quan les majories de
govern ho han fet possible. Existeix, per tant, tota una varietat de lleis i plantejaments polítics que han de ser
objecte d’estudi, atesos els objectius declarats als seus preàmbuls (com a part d’aquestes lleis que expressen
declaracions de conviccions del legislador que, si bé manquen de valor normatiu, aporten criteris a valorar
26
atribucions de coordinació en matèria d’actuacions en fosses, va dur a terme tasques com la digitalització de documents sobre
fou suprimida i les seves funcions, traslladades, amb un grau mínim d’activitat, a una unitat de nom prou eloqüent: Divisió de Drets
de Gràcia i altres Drets. Els darrers anys, la sortida dels conservadors del Govern va propiciar primerament l’intent d’establir dins
del mateix Ministeri, a la Subsecretaria de Justícia, la Direcció General per a la Memòria Històrica, d’acord amb el Reial decret
1044/2018, de 24 d’agost (BOE núm. 206, 25/8/2018), que integrava la Subdirecció General d’Ajuda a les Víctimes de la Guerra
Civil i de la Dictadura i la Divisió de Coordinació Administrativa i Relacions Institucionals. Així mateix, en la Conferència Sectorial
de Memòria Històrica de setembre de 2018, es va anunciar la intenció que el Ministeri liderés, en col·laboració amb les comunitats
autònomes, els ajuntaments i les diputacions provincials, tot un pla d’actuacions i polítiques en àmbits com l’actualització del mapa
Presidència, Relacions amb les Corts i Memòria Democràtica i, en particular, del secretari d’Estat de Memòria Democràtica (director
general per la Memòria Històrica del Ministeri de Justícia entre el juny del 2018 i el març del 2019).
27
XII legislatura, 11/5/2017); la Proposició de llei per a la reforma de la Llei 52/2007, de 26 de desembre (122/000157, XII legislatura,
28 Vegeu-ne algunes referències dels ministeris competents a: https://leymemoria.mjusticia.gob.es/cs/Satellite/LeyMemoria/es/inicio.
29
pel que fa a la supletorietat del dret estatal envers el de les comunitats autònomes. Així, a tall d’exemple, la introducció del Protocol
d’actuació en exhumacions de víctimes de la Guerra Civil i la dictadura —Ordre PRE/2568/2011, de 26 de setembre, per la qual es
de desapareguts, “en aquells casos en què no existeixi un protocol d’actuació aprovat per la corresponent comunitat autònoma i, en
tot cas, sens perjudici de l’obligat compliment de la normativa pròpia de les CA i de les administracions locals que pugui resultar
d’aplicació”.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 157
a efectes d’interpretació), i les previsions de llurs articulats (com a part tècnica, instrumental i orgànica
de cada text legal). L’espai del Països Catalans, tal com s’havia anomenat tradicionalment, proporciona un
exemple clar de marcs jurídics propis en aquesta matèria, amb sis lleis —tres catalanes, dues balears i una
valenciana— a considerar, que, tanmateix, no exhaureixen tota la regulació autonòmica sobre la matèria
estudiada, atesa la resta de lleis que poden ser objecte d’anàlisi en articles posteriors.
En aquest apartat examinem les exposicions de motius de les lleis —catalanes, balears i valenciana—
consideracions sobre encaix jurídic que s’hi declaren, amb arguments no sempre coincidents entre les
normes a contrastar.
hi les mesures previstes per desplegar les polítiques de memòria i, en particular, els organismes competents
aportant també dades succintes sobre els resultats
pràctics obtinguts per cada Administració autonòmica. Aquest enfocament permet comparar la regulació
jurídica d’una matèria que, tot i que només consta expressament prevista a l’Estatut d’autonomia de Catalunya
(art. 54), té fonament estatutari en els preceptes sobre drets humans de l’Estatut respectiu de cadascuna de les
tres comunitats analitzades.
3.1 El cas català: de la regulació precursora a la possible refosa legislativa
El marc jurídic de Catalunya en la matèria tractada respon a les necessitats d’una de les comunitats autònomes
on més entitat i trajectòria han tingut les polítiques de memòria, per causes històriques, polítiques i de
particularitat nacional. Els darrers anys, a més, factors com la tasca de les associacions de víctimes i les
la reivindicació pel dret a la memòria. Abans d’estudiar les lleis que conformen el marc jurídic català, cal
considerar, emperò, els precedents normatius sobre determinades dimensions de la memòria històrica i
hi ha hagut a Catalunya un cert compromís
institucional amb les polítiques actives de reparació per als afectats per la Guerra Civil i la dictadura. N’ha
estat exponent principal la política d’indemnitzacions a les persones que patiren privació de llibertat per
causes polítiques durant el franquisme, mitjançant un programa d’ajuts econòmics perllongat en el temps.
L’estudi dels preàmbuls aporta elements per a una comprensió més subtil de les normes analitzades, que regulen una matèria sui
generis i força polititzada i que, en algun cas concret, com el de Llei 52/2007, de 26 de desembre, poden mostrar un cert contrast entre
l’abast d’allò que l’exposició de motius declara i el caràcter molt més limitat de l’articulat de la norma. Sobre l’interès jurídic dels
com a nació’” i a la “realitat nacional de Catalunya”), vot crític i explicatiu de la doctrina constitucional anterior.
Vegeu la llista de l’annex I d’aquest article sobre la legislació —autonòmica i central— en matèria de memòria a l’Estat espanyol.
Les variables, indicatives del prisma ideològic de cada llei de memòria, són: 1) referències a la transició, 2) esments a la Llei
de disposicions internacionals sobre drets humans i principis de justícia universal, 6) tractament dels eixos centrals —veritat, justícia,
reparació i garanties de no repetició— de les polítiques de memòria, 7) particularitats històriques de la violència bèl·lica i la repressió
franquista al territori de la comunitat autònoma, i 8) reconeixement del paper de les associacions memorialistes.
Vegeu la taula de l’annex III d’aquest article, sobre el marc jurídic de les polítiques de memòria als Països Catalans.
En relació amb el caràcter rector dels drets humans, com a principi del qual la memòria democràtica n’és exponent, vegeu
Vegeu el Decret de 14 de novembre de 1978 sobre assignacions passives a antics alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya que
14/11/1978); el Decret de 12 de març de 1979, que establia normes per a l’aplicació i reconeixement de drets passius als alts càrrecs
qual s’estableixen els requisits per regular les indemnitzacions de les persones incloses en els supòsits previstos a la Llei 46/1977, de
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 158
especialment pel que fa al reconeixement de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la postguerra,
insta el Govern a culminar el mapa de tots els llocs on hi ha fosses comunes a Catalunya i a elaborar un cens
de les persones desaparegudes a Catalunya durant la Guerra Civil i la postguerra immediata que puguin estar
enterrades de manera irregular o en fosses comunes, a més de preveure els mitjans materials i personals
generacions puguin mantenir viva una part de llur memòria. Aquesta moció anticipa els primers treballs
parlamentaris que ha generat al llarg dels anys la memòria històrica i democràtica a Catalunya (Botella
Crespo, 2007; Digón Martín 2016a, 2016b).
L’Estatut d’autonomia de Catalunya prescriu que “els poders públics han de promoure el ple exercici dels
drets reconeguts en la declaració universal de drets humans” (art. 4.1) i que “la Generalitat i la resta de
poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya” (art.
54). D’acord amb la seva norma institucional bàsica, Catalunya s’ha dotat els darrers dotze anys de tres
lleis principals i d’una determinada estructura administrativa per implementar polítiques de memòria. Les
comunes (DOGC núm. 5417, 9/7/2009), les quals van ser pioneres a l’Estat espanyol, i, posteriorment,
la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (DOGC núm. 7406,
6/7/2017). Escau analitzar-les acuradament.
52/2007, de 26 de desembre, crea aquest ens emblemàtic, aleshores inèdit arreu d’Espanya, com a entitat de
dret públic amb personalitat jurídica pròpia i capacitat d’obrar en els àmbits públic i privat en l’exercici de
les seves funcions. El preàmbul d’aquesta norma catalana, de marcat contingut ideològic, com a “declaració
d’intencions per acabar amb l’oblit” (Jimeno Aranguren, 2018: 190), exposa una succinta valoració,
matisadament crítica, sobre el període de la transició política. D’una banda, se’n reconeixen els resultats
positius, com la superació de la divisió bèl·lica i dictatorial. D’altra banda, però, es recorda que la transició
fosca l’oblit de preservar la memòria de les persones que lluitaren per la democràcia enfront de la dictadura
i la repressió, en institucionalitzar la desmemòria. Tanmateix, el text no inclou consideracions sobre la Llei
d’amnistia, tan controvertida, en contrast amb l’esment a altres esdeveniments d’aquell període (les eleccions
generals del 15 de juny de 1977 i el restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre del mateix
any; la Constitució espanyola, promulgada el 27 de desembre de 1978, i l’Estatut d’autonomia de Catalunya,
del 18 de setembre de 1979). En qualsevol cas, la llei s’emmarca essencialment en el qüestionament dels
Des d’un enfocament prospectiu, s’hi raona que la societat catalana té un deure amb el seu passat i que
el Govern de la Generalitat de Catalunya, atès l’esmentat article 54 de l’Estatut, ha d’activar una política
pública per alliberar la pluralitat de memòries i el reconeixement de persones, familiars i institucions, des
la distinció entre la democràcia i els règims totalitaris rau en el fet que la primera, en la seva grandesa, és
capaç de reconèixer totes les víctimes de la violència política. S’insisteix a reconèixer-les totes amb justícia,
incloent-hi les de la rereguarda republicana, com a tret característic del sistema democràtic, sistema que
mostra un senyal d’identitat amb les polítiques públiques de record i difusió de les persones que lluitaren
per restituir els valors i principis democràtics enfront dels règims totalitaris. És per això que es valora que
L’art. 54 de l’EAC —títol I (“Drets, deures i principis rectors”)— prescriu íntegrament que: “1. La Generalitat i els altres
poders públics han de vetllar pel coneixement i el manteniment de la memòria històrica de Catalunya com a patrimoni col·lectiu
institucionals necessàries per al reconeixement i la rehabilitació de tots els ciutadans que han patit persecució com a conseqüència de
la defensa de la democràcia i l’autogovern de Catalunya. 2. La Generalitat ha de vetllar perquè la memòria històrica es converteixi en
símbol permanent de la tolerància, de la dignitat dels valors democràtics, del rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes
les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència”.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 159
els estats amb més tradició democràtica hagin dut a terme polítiques de memòria col·lectiva amb pedagogia
el fet d’assolir una democràcia pluralista.
trajectòria de Catalunya en la lluita per les llibertats i la defensa de les institucions, “arrabassades el 1714”.
Situa l’arrel de la cultura democràtica i la lluita per les llibertats, la justícia social i l’autogovern del país en
diversos corrents heterogenis constituïts des de mitjan segle XIX (la tradició catalanista, el moviment obrer,
precedent del sistema democràtic actual, en contrast amb les dictadures de Primo de Rivera i Franco, com
a règims de repressió sociopolítica, cultural, lingüística i nacional. Per bé que s’anuncia que l’etapa que
República) i el 1980 (formació del primer Govern català d’elecció democràtica d’ençà de la Guerra Civil), no
s’exclou, emperò, el tractament de tradicions democràtiques anteriors o posteriors en la programació cultural
de la institució. Novament, hi trobem la reivindicació de les distintes tradicions i moviments democràtics
històrics.
Els arguments del text del preàmbul presenten el nexe entre memòria i polítiques públiques com un fonament
de cultura democràtica per a la ciutadania. D’aquí la importància del Memorial Democràtic, com a eina de
la Generalitat de Catalunya per implementar aquestes polítiques, amb vocació de pertànyer a una xarxa
internacional amb altres ens difusors del coneixement de valors democràtics antifeixistes; d’obrir una
oportunitat per a la recerca històrica i de difondre el coneixement dels fonaments del sistema de llibertats de
la societat i el respecte als drets humans. Tot un programa d’actuació.
que aquesta
institució, adscrita al departament que determini el Govern de la Generalitat de Catalunya, que serà el
competent en memòria democràtica, es coordini amb altres organismes de la Generalitat que fan tasques
d’estudi, difusió i commemoració en aquest àmbit, en l’exercici de les seves funcions, que comprenen: la
les víctimes directes i indirectes el període històric tractat, la recerca d’informació, la difusió del patrimoni
i dels espais de memòria (servei d’informació documental, portal informàtic, banc de dades audiovisuals i
bases de dades, exposicions), activitats formatives (jornades, cursos, seminaris, conferències) i la promoció
de la participació de les entitats memorialistes i la difusió del paper de les dones en el patrimoni democràtic
atorgar beques, subvencions i premis.40
L’entramat orgànic de la institució, regulat en la llei i desenvolupat en el Decret 145/2008, de 15 de juliol,
pel qual s’aproven els Estatuts del Memorial Democràtic (DOGC Núm. 5181 – 25/7/2008), comprèn la Junta
de Govern, encarregada de coordinar l’activitat del Memorial Democràtic, d’aprovar-ne els comptes anuals i
d’emetre l’informe anual d’activitats que ha de lliurar al Parlament de Catalunya i al Govern; la Presidència,
reservada al conseller del departament al qual resta adscrit el Memorial; la Direcció; el Consell Assessor,
igualment a una estructura molt senzilla, a diferència de bona part de la legislació posterior sobre polítiques de memòria històrica.
a l’acció cívica de recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica, i en concret, del coneixement del període
consciència, religiosos o socials, de la repressió de la dictadura franquista, de l’exili i la deportació, de l’intent d’eliminar la llengua
40 D’acord amb l’apartat d Llei 5/2017,
establiments comercials, sobre estades en establiments turístics, sobre elements radiotòxics, sobre begudes ensucrades envasades i
sobre emissions de diòxid de carboni
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 160
format per professionals de solvència reconeguda en l’àmbit objecte de la llei, i el Consell de Participació,
òrgan consultiu en què participen persones i entitats referencials del món de la memòria.
El Memorial Democràtic, d’ençà de la seva posada en marxa sota la direcció del politòleg Miquel Caminal
i Badia, que va ser-ne el primer director (2008-2011), és una institució que, en la seva trajectòria, tot i les
retallades pressupostàries que ha patit, ha desenvolupat tot un devessall d’iniciatives a favor de la memòria
memorialístic a Catalunya; promou la recerca, mitjançant subvencions i premis, i ha impulsat eines com la
Xarxa d’Espais de Memòria,41 el Cens de simbologia franquista i el Centre d’Informació i Documentació.
l’entramat institucional català en polítiques de memòria que s’ocupa principalment de l’àmbit de les garanties
de no repetició, per bé que els límits d’aquest concepte, com també dels de veritat, justícia i reparació, sovint
es desdibuixen o es confonen.
a “Llei de fosses”, és la norma central del marc jurídic català d’aquest altre eix —persones desaparegudes i
fosses— de les polítiques públiques de memòria.42
dotar de cobertura jurídica l’actuació de la Generalitat de Catalunya en aquest àmbit, des d’un enfocament
que presenta diferències amb la Llei 52/2007, de 26 de desembre, de “memòria històrica”, omesa en l’articulat
general, sobre el procés de transició política. En canvi, el preàmbul invoca la Moció 217/VI del Parlament,
atès que la “Llei de fosses” en concreta les previsions, i els articles 4.1 i 54 de l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, abans esmentats.
d’octubre, del Memorial Democràtic.
Les consideracions sobre història són igualment rellevants en el text del preàmbul. Més enllà d’una declaració
retòrica inicial (“El poble de Catalunya històricament ha fonamentat la seva identitat col·lectiva en valors com
la llibertat, la justícia i la igualtat, i també en el respecte a la dignitat de les persones”), s’hi denuncia el tracte
desigual de les tasques de recuperació de restes humanes de víctimes de la violència arran del cop d’estat del
les restes de la majoria de víctimes d’execucions extrajudicials i d’inhumacions clandestines, i, d’una altra
a les víctimes de la repressió republicana, amb exclusió dels ciutadans executats pel franquisme.
Aquesta diferència de tracte causa, encara, patiments addicionals als familiars d’aquestes víctimes i contradiu
el principi d’igualtat (article 14 de la Constitució). Les restes mortals dels represaliats del franquisme,
condemnats a l’oblit, es troben a fosses de localització imprecisa o desconeguda, com les fosses de soldats
republicans o franquistes, properes al front i als hospitals de campanya o militars.44 Per això, l’objecte de
la mort de desenes de milers de persones en la guerra, la violència a les rereguardes (detencions arbitràries,
tortures i execucions i inhumacions extrajudicials) i la repressió institucionalitzada mitjançant consells de
41 Mitjançant l’Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, es va crear la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya (DOGC
núm. 5576, 26/2/2010).
42
la desenvolupa reglamentàriament, i la Resolució IRP/4072/2010, de 15 de desembre, que n’aprova els protocols tècnics d’aplicació
(DOGC núm. 5784, 28/12/2010).
D’acord amb l’art. 4.1 de l’EAC, sobre drets i principis rectors: “Els poders públics de Catalunya han de promoure el ple exercici
de les llibertats i els drets que reconeixen aquest Estatut, la Constitució, la Unió Europea, la Declaració universal de drets humans,
el Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i els altres tractats i convenis internacionals subscrits per Espanya que
44
comunes a Catalunya i sobre el tractament inicial que se’n va fer (Solé Barjau, 2008; Solé i Dueñas, 2012).
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 161
guerra, sense garantia processal, durant l’extensa postguerra. S’observa, per tant, el deure dels poders públics
de donar resposta a la injustícia que pateixen els familiars de tantes persones desaparegudes. Cal afegir que
en aquests moments el deure d’investigar les condicions de les desaparicions forçades de totes les persones
que en foren víctimes deriva jurídicament de disposicions internacionals com la Convenció per a la Protecció
de totes les Persones contra les Desaparicions Forçades, que forma part del dret intern espanyol (art. 96
CE)45 i imposa a l’Estat l’obligació d’investigar les desaparicions i a actuar-hi en conseqüència. Aquesta
Convenció implica el dret a la reparació material i moral com a part de l’estatut jurídic de la ciutadania
democràtica (López Anguita, 2019: 118).
46 dota l’Administració de la Generalitat de
Catalunya d’algunes eines fonamentals per a la matèria estudiada. Primerament, el Cens de persones
desaparegudes, com a registre administratiu de caràcter públic, subjecte a la normativa de protecció de dades
de caràcter personal, que possibilita un tractament sistemàtic de les dades de les persones desaparegudes
buscades pels seus familiars.47 Constitueix un element fonamental per tal que la Generalitat substanciï
els procediments corresponents de localització de documentació (consells de guerra, expedients per
“responsabilitats polítiques”) i dades (eventualment, l’indret d’inhumació del desaparegut), acudint a
té documentades (http://fossesirepressio.cat).48
Per tal que l’Administració de la Generalitat de Catalunya disposi de prou elements de coneixement per
o d’entitats memorialistes), resulta rellevant l’assessorament interdisciplinari que li proporciona el Comitè
Dictadura Franquista, regulat en l’article 12 de la llei analitzada. És un òrgan col·lectiu en funcionament
des del 2009, amb la participació d’especialistes de prestigi en dret, història, antropologia física, medicina
forense i arqueologia; representants de les associacions de memòria històrica, i de les entitats municipalistes.
L’enfocament de la Generalitat de Catalunya sobre el treball en fosses ha de seguir els criteris d’accés als
terrenys que disposa l’article 11; exigeix la comunicació de la Generalitat a l’autoritat judicial en cas de
troballes de restes (art. 7.6),49 i pot implicar la col·laboració tècnica i econòmica, mitjançant convenis i
memòria als diferents termes municipals).
Tanmateix, el tret distintiu del model català en aquest àmbit de les polítiques de memòria és que atribueix
directament a l’Administració de la Generalitat, amb mitjans propis o aliens, els treballs de recuperació i
Llei 52/2007, de 26 de novembre, les successives convocatòries d’ajuts de la Generalitat de Catalunya per a
projectes de memòria democràtica exclouen subvencionar tasques de particulars en fosses, perquè aquestes
activitats les assumeix l’Administració pública.50 El model català s’ajusta més estrictament a les prescripcions
45
Espanya el 14 de juliol de 2009 (BOE núm. 42, 18/2/2011).
46
47 Actualment el Cens de persones desaparegudes, d’acord amb les dades de la Direcció General de Memòria Democràtica
(Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya), registra dades de més de 5.500 persones buscades per llurs familiars.
48 En temps del conseller Saura i el ministre Caamaño, al capdavant de Ministeri de Justícia entre el 2009 i el 2011, la Generalitat de
Catalunya i l’Administració general de l’Estat van subscriure un conveni per participar en el mapa estatal integrat de fosses.
49
“En el cas que, per atzar, algú descobreixi restes que puguin correspondre a les persones desaparegudes a què fa referència l’article
2.1 ho ha de fer saber, en el termini de 48 h, a l’Administració de la Generalitat o a l’Ajuntament corresponent, el qual ho ha de
comunicar al departament competent en matèria de memòria democràtica en el termini de 48 h”.
50 Així, en contrast amb l’art. 11.2 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre (“L’Administració general de l’Estat ha d’elaborar plans
restes de les persones [..] Aquestes actuacions són a càrrec de l’Administració de la Generalitat, d’acord amb les seves disponibilitats
pressupostàries”.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 162
del dret internacional humanitari i respon a l’enfocament que pot seguir previsiblement l’anunciada reforma
de la llei estatal de memòria històrica.
de la Generalitat de Catalunya sobre fosses i persones desaparegudes s’han mantingut a Catalunya, per bé
que amb pes desigual en l’agenda política del Govern català i dràstiques reduccions pressupostàries (la minva
substancial de la dotació entre el 2011 i el 2016 va minimitzar totalment la pràctica d’exhumacions). Els
darrers anys, malgrat les pròrrogues pressupostàries, s’ha produït un cert rellançament d’aquestes tasques,
de desapareguts contrastant-ne l’ADN amb els dels presumptes familiars, mitjançant treballs de camp i
de professionals especialitzats. Aquest projecte està relacionat amb l’Acord marc de col·laboració
del 2016 entre els departaments competents en memòria democràtica, salut i justícia (la col·laboració
interdepartamental, per les implicacions arqueològiques habituals dels treballs de prospecció i exhumació,
també està protocol·litzada amb el Departament de Cultura). I entronca amb el Pla de fosses, per localitzar-les
familiars, d’acord amb la normativa vigent, així com desenes de recollides de restes òssies humanes trobades
51 L’esforç de justícia, veritat i reparació subjacent al
Pla, respon tardanament, i amb múltiples limitacions tècniques i econòmiques, a la demanda que la societat
civil formula en aquesta matèria des de fa molts anys. Una perspectiva temporal àmplia (juny del 1999-febrer
del 2020) mostra que la Generalitat ha dirigit i/o coordinat l’excavació d’una cinquantena de fosses que han
52
La Direcció General de Memòria Democràtica del Departament de Justícia és la unitat administrativa de la
Generalitat de Catalunya competent en matèria de polítiques sobre desapareguts i fosses, indemnitzacions
i reconeixements a expressos polítics, assessorament a persones represaliades (i a llurs parents) i altres
activitats relacionades, com el foment de projectes de recuperació i difusió de la memòria democràtica
mitjançant convocatòries de subvencions i premis. Tanmateix, l’adscripció departamental d’aquesta unitat
públiques de memòria a Catalunya és la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del
franquisme. És destacable que aquesta Llei, exemple màxim de concisió per la seva extensió brevíssima i
de desembre, de “memòria històrica”, “quaranta-dos anys després de la mort del dictador Franco no hi ha
hagut cap llei que declari expressament la nul·litat dels judicis del franquisme”, tal com rebla el preàmbul
l’Exèrcit d’Ocupació (Auditoria de la IV Regió Militar) i que es van desenvolupar processos de repressió
pels procediments dels consells de guerra. Tanmateix, per llurs característiques, composició i actuació, els
consells de guerra, òrgans, jurats i tribunals franquistes manquen d’autèntica naturalesa jurisdiccional. Van
51 http://justicia.gencat.cat/ca/ambits/memoria/reparacio/localitzacio (així com:
desenvolupa reglamentàriament, disposen el retorn als familiars de les restes òssies de les persones desaparegudes que s’hagin pogut
trobat o a l’espai memorial que s’hi hagi habilitat. (N’és un de principal el Memorial de les Camposines, a la Fatarella, per al record
de la Batalla de l’Ebre, que acull un homenatge anual a les víctimes de la Guerra Civil.)
52 Font de les dades: Direcció General de Memòria Democràtica (Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya).
La Llei 11/2017, de 4 de juliol, consta d’un article únic (“Reparació jurídica de les víctimes del franquisme”) i dues disposicions
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 163
sancions (sovint execucions) als condemnats, vulnerant-ne els drets sense cap garantia processal.
En conseqüència, constatada en el preàmbul de la Llei 11/2017, de 4 de juliol, la nul·litat d’origen d’aquells
per la societat catalana i des d’instàncies internacionals.54 L’abundant referència a disposicions internacionals
contrasta amb la manca d’esments explícits a la normativa estatal i autonòmica vigent, genèrica i sectorial,
en el preàmbul,55 mentre que, en el vessant històric, es remarca el signe feixista del cop d’estat contra la II
República i el caire intensament repressor del poder, les institucions i les polítiques franquistes contra tot
pensament dissident. Es considera, en síntesi, que el Parlament ha d’assumir la responsabilitat històrica
d’aprovar aquesta llei de reparació dels represaliats d’aquell règim il·legítim i il·legal, que es condensa en
l’article únic següent:
“De conformitat amb el conjunt de l’ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de
dret intern, es declaren il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada
desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici
just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències
i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra, dictades per causes polítiques a Catalunya pel
règim franquista.”
llista dels processos instruïts i de les sentències adoptades d’acord amb diversa normativa franquista,56 en
què constin el número de procediment, la persona física o jurídica encausada i la condemna imposada, i a
actualitzar la llista quan es tingui coneixement d’altres processos, dels quals no s’hagi conservat testimoni
en l’arxiu dels tribunals militars a Catalunya. La llista, a data d’actualització d’1 de gener de 2020, mostra
les dades dels procediments judicials militars contra 66.644 persones físiques i quinze de jurídiques,57 amb
els números de causa, les dates de la sentència o altra resolució, les penes imposades, les referències d’arxiu,
etc. Igualment, es pot sol·licitar un document individualitzat en què la consellera de Justícia faci constar
la nul·litat de ple dret de la causa, sentència o resolució, que es lliurarà a les víctimes i/o famílies amb una
carta del president de la Generalitat de Catalunya que digui que el document de nul·litat restableix l’honor,
la dignitat i la memòria d’una víctima injustament processada pels tribunals franquistes.58
La Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, expressa un posicionament
parlamentari clar envers la il·legalitat dels tribunals franquistes i l’eterna assignatura pendent de declarar la
nul·litat de ple dret de les resolucions, les sentències i les condemnes que varen imposar, per bé que es
podria argumentar que la declaració de nul·litat requeriria una llei d’abast estatal o pronunciaments judicials
d’aplicació. No obstant això, la succinta llei comentada mostra un avenç declaratiu i simbòlic en els eixos
de veritat, justícia i, eminentment, reparació, en el marc de les polítiques de memòria a Catalunya. Alhora,
les tasques assignades a l’Arxiu Nacional de Catalunya connoten la pluralitat d’institucions i organismes
catalans d’arreu del territori amb funcions sobre memòria, que també inclou fonamentalment el Memorial
54 S’ha considerat que la nul·litat dels processos “no venia només de la manca de garanties processals i de defensa, sinó de la
il·legalitat dels tribunals”, atès que els tribunals franquistes, il·legítims, així com els procediments que els regulaven, s’implantaren
Generalitat i el Parlament (Cruanyes i Tor, 2019).
55 La referència genèrica en el preàmbul de la Llei 11/2017, de 4 de juliol, a la “conformitat amb l’ordenament jurídic”, no es
concreta en la citació expressa de cap llei estatal o autonòmica vigent, mentre que sí que hi consten requeriments del Comitè de Drets
Humans de Nacions Unides i del relator especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició
(“fer efectiva la nul·litat de les sentències...”), com també la Declaració Universal de Drets Humans, el Pacte Internacional dels Drets
Civils i Polítics i el Conveni per a la Salvaguarda dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals.
56
57 Vegeu: http://anc.gencat.cat/web/.content/anc/noticies/Documents/20171101_actualitzacio_PC_llei_victimes.pdf
58 Informació a: http://anc.gencat.cat/ca/detall/noticia/La-llista-de-reparacio-juridica-de-victimes-del-franquisme-en-dades-obertes
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 164
Democràtic, la Direcció General de Memòria Democràtica, el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla
de l’Ebre (COMEBE), el Museu Memorial de l’Exili (MUME), la Direcció General de Patrimoni Cultural
o el Centre d’Història Contemporània de Catalunya, que coordina el projecte documental “Cost Humà de la
Guerra Civil”.59
Millorar la coordinació entre aquestes institucions i unitats administratives i actualitzar-ne el règim jurídic,
simbologia franquista, coordinació en l’accés a arxius, investigació sobre els nadons robats, etc.) constitueixen
motius de fons de la Proposició de Llei de memòria democràtica de Catalunya, de 5 de juliol de 2018 (202-
00025/12), així com també de l’Acord de Govern de 12 de setembre de 2018, pel qual s’aprova la memòria
preliminar de l’Avantprojecte de llei integral de la memòria democràtica de Catalunya, iniciativa en fase de
desenvolupament, per una política integrada i transversal de memòria. L’eventual llei integral de memòria a
Catalunya, que hauria de ser subsegüent a un ampli procés de participació60 d’entitats memorialistes, experts
acadèmics i professionals de referència, hauria de regular, entre altres elements, una millor col·laboració
institucional entre les diferents administracions públiques competents, com a requisit indispensable per
disposar d’una estratègia de treball coherent i global en la matèria.
La necessitat de col·laboració de la Generalitat de Catalunya amb altres administracions, com els ens locals
i l’Administració general de l’Estat, també abasta en especial cooperar regularment amb altres comunitats
autònomes, en els fòrums sectorials i/o bilaterals escaients. Particularment, ateses la casuística i la tipologia
de les diverses fosses comunes, escau establir, d’acord amb l’article 174.2 de l’Estatut d’autonomia de
Catalunya, convenis i altres fórmules de col·laboració sobre polítiques comunes per a projectes d’intervenció
acadèmiques. La col·laboració institucional de la Generalitat en aquesta matèria amb altres comunitats
autònomes, algunes tan properes com l’Aragó, hauria d’estar oberta al conjunt. Tanmateix, aquesta
col·laboració interautonòmica té un focus principal de relació amb la resta de comunitats del territori dels
Països Catalans, atesos els lligams culturals comuns i els esdeveniments històrics compartits, de violència
i repressió durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, d’acord amb alguns precedents de projectes
de treball en relació amb les Illes i el País Valencià.61 Examinem tot seguit la legislació sobre memòria a
ambdues comunitats.
3.2 El cas balear: dualitat legislativa i política pública comuna
La Comunitat Autònoma de les Illes Balears s’ha dotat de dues lleis complementàries per regular les polítiques
desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme (BOIB núm. 76, 16/6/2016). Aquesta llei balear, de
continguts equivalents a la llei catalana de “fosses”, es presenta en la seva exposició de motius sense esments a
a impuls legislatiu rellevant en el reconeixement de drets sobre la localització de desapareguts, però informa
que en aquesta comunitat no hi ha hagut cap desplegament normatiu de la Llei de “memòria històrica” i que
les institucions autonòmiques i locals no han assumit generalment llurs obligacions com a administracions
públiques, mentre que recorda que el Grup de Treball de Nacions Unides sobre Desaparicions Forçades i el
relator especial sobre justícia transicional, tal com ja s’ha tractat, varen considerar que les mesures de la llei
estatal no constitueixen una reparació adequada.
59 http://memoria.gencat.cat/ca/que-fem/banc-memoria-democratica/fons/cost-huma-de-la-guerra-civil
60
democratica.pdf
61 Vegeu el Protocol entre la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes Balears i el Departament de
Justícia de la Generalitat de Catalunya en matèria de memòria democràtica, signat a Palma el 28 de setembre de 2018, que preveu
fosses de la platja de sa Coma i les del Riuet i la platja de Portocristo, ses Coves Blanques i son Coletes; o bé el cas més puntual dels
les restes òssies del Sr. Vicente Santolaria, inhumades a la fossa de Tremp el 1948. Els treballs van fer possible el trasllat, a criteri dels
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 165
les desaparicions de la Guerra Civil i el franquisme, així com amb llurs familiars, des d’un plantejament
inequívoc d’assumpció de responsabilitats per part dels poders públics:
“[...] és l’Estat (entès com un tot, incloent els governs centrals i autonòmics, els ajuntaments, l’administració
de justícia i el conjunt d’administracions públiques) qui hauria d’investigar i aclarir aquests crims i, com
a part de la investigació, procedir a l’exhumació de les restes localitzades en fosses. Es recullen així les
observacions dels òrgans internacionals que constaten que un estat no pot delegar en les famílies ni en les
associacions aquesta tasca.”
El legislador balear subratlla, per tant, la responsabilitat institucional de tots els poders públics —interpel·lats
de desapareguts, enfront de la indefensió de llurs familiars. Considera que aquestes tasques no s’han de
carregar sobre els familiars ni les associacions, ateses les discriminacions entre ciutadans que suposa el
tractament desigual d’aquesta qüestió entre comunitats (hi ha governs autonòmics que sufraguen despeses de
prospecció i intervenció en fosses, mentre que d’altres subvencionen associacions; hi ha ens locals que s’hi
impliquen, però també territoris sense cap política pública sobre exhumacions, on els familiars, mitjançant
les associacions, han acudit a les subvencions estatals, aturades des del 2011).
El preàmbul de la Llei balear de “fosses” reconeix precisament la tasca de les associacions Memòria de
Mallorca i Fòrum per la Memòria d’Eivissa i Formentera en la cerca de les restes de les 2.000 persones que
calculen que van desaparèixer al territori illenc. Se’n destaca el rigor investigador, la col·laboració amb les
famílies i les accions davant les judicatures espanyola i argentina, a més dels convenis que signaren el 2010 i
el 2011 amb el Govern autonòmic per elaborar respectivament els mapes de fosses de les illes corresponents,
presentats el 2011 (no incorporats al mapa de fosses del Ministeri de Justícia).
Es calcula que hi ha 56 fosses —a cementiris i proximitats, pous i avencs— a Mallorca, Eivissa i Formentera,
i cal investigar si a Menorca n’hi ha fora dels cementiris. S’assenyala que els combatents morts en acció
i enterrats o incinerats, i els seus llocs d’inhumació protegits per l’Estat, com en altres països europeus
després de la II Guerra Mundial. Pel que fa als cossos de civils represaliats, s’indica que se n’exhumaren a
les fosses de la zona republicana, però no a la rebel. Les desaparicions, en conjunt, es van estendre al territori
de cada illa i gairebé tots els municipis tenen residents desapareguts soterrats a fosses d’arreu de les illes
(hom podia ser assassinat a una localitat i ser-hi enterrat, o bé traslladat a un altre indret d’inhumació). Per
tant, el preàmbul de la Llei balear sobre persones desaparegudes aporta xifres concretes sobre les fosses i
les persones que van desaparèixer en aquest territori, fosses que en alguns casos han estat objecte de treballs
d’excavació i d’exhumacions.62
Davant la problemàtica exposada, es proclama la necessitat d’una acció governamental urgent i coordinada,
en col·laboració amb les associacions i altres administracions, malgrat que arribi molt tard (s’han perdut
fosses aconsellen dotar-se d’un protocol interdisciplinari, coordinat amb l’estatal, que prevegi l’assistència
procediment judicial, i es preveu que el govern autonòmic, davant la troballa de restes humanes amb signes
de violència, comparegui davant la Fiscalia per denunciar aquests crims contra la humanitat. Cal remarcar
que la previsió de suport psicològic per als familiars manca en altres lleis equivalents, així com el recurs
explícit al procediment judicial i, més encara, la compareixença del Govern davant la Fiscalia.
de la Guerra Civil i el franquisme, per avançar en la reconciliació, la concòrdia, la justícia, el respecte al
62 D’acord amb el I Pla del Govern balear d’actuacions en fosses (2018), es va intervenir en 10 fosses a Mallorca i a Eivissa i se’n
9 indrets de Mallorca i Eivissa. Vegeu:
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 166
(persones desaparegudes, desaparició forçada, fossa), estableix les eines necessàries (el Cens de persones
desaparegudes, el mapa de fosses, la Comissió Tècnica –interdisciplinària— de Desapareguts i Fosses, el pla
La llei tractada assenyala com a normativa subsidiària la Llei 52/2007, de 26 de desembre, de “memòria
històrica”, i la Llei 12/1998, de 21 de desembre, del patrimoni històric de les Illes Balears. D’altra banda,
preveu que el Govern col·labori, mitjançant convenis, amb altres comunitats autònomes, el Govern central i
territori balear. Per consegüent, a diferència de la legislació catalana examinada, es manifesta expressament
la relació amb el dret estatal i la necessitat de cooperació intergovernamental i interadministrativa.
Illes Balears (BOIB núm. 48, 19/4/2018) completa la legislació balear sobre polítiques de memòria. Com a
de l’Estatut d’autonomia, permet abordar la relació amb la història de la democràcia per no repetir errors
passats; assegurar la pau, la llibertat i la convivència, i reconèixer institucionalment i socialment la memòria
de les persones i els col·lectius que, amb un gran cost humà, lluitaren per la democràcia durant la II República,
la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició, amb els quals hi ha un deute pendent.
El text condemna la dictadura franquista i presenta com a fets històrics de la repressió durant la guerra i el
Eivissa i Formentera quedaren sota comandament franquista, mentre que els republicans controlaren Menorca
i, breument, les Pitiüses). Es reporten pallisses, tortures, detencions massives i execucions sumàries, que a
la zona franquista es perllongaren amb afusellaments, més els consells de guerra de la justícia militar, sense
Igualment, es destaca el patiment de determinats col·lectius: els deportats als camps nazis, el personal
docent, víctima de depuracions, els represaliats per orientació sexual o identitat de gènere (també a l’inici de
la transició) i, en conjunt, l’oposició democràtica clandestina (política, sindical, estudiantil, veïnal, feminista,
militar, cultural i lingüística). Des d’una òptica de gènere, es condemnen la violència, les humiliacions i
els càstigs contra les dones pel fet de ser-ho i/o pel seu paper actiu en la II República. I es remarca que la
dictadura, en un context de vencedors i vençuts, discriminà el col·lectiu de víctimes del franquisme, els drets
a la justícia, veritat i reparació dels quals han estat l’objecte de la normativa recent.
Entre les consideracions jurídiques, l’exposició de motius remarca que la Llei 52/2007, de 26 de desembre,
intenta cloure el capítol dispers de reparacions i reconeixement a les víctimes i disposa que el Govern
lleis de Catalunya, Navarra, Euskadi i Andalusia, inspiradores del legislador balear, el qual, mitjançant la
principis i directrius bàsiques sobre el dret de les víctimes de violacions de les normes internacionals de
drets humans i del dret internacional humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions), o la 2004/72, de
21 d’abril (conjunt de principis actualitzats per a la protecció i la promoció dels drets humans per mitjà de
la lluita contra la impunitat), que prescriu que els estats han d’adoptar mesures contra la impunitat i l’oblit,
en favor del dret a la veritat i la memòria col·lectiva, com ara la preservació d’arxius, enfront de les tesis
revisionistes o negacionistes, atès que “el coneixement per un poble de la història de la seva opressió forma
part del seu patrimoni” (principi tercer, R. 2004/72). Finalment, l’exposició de motius subratlla que la Llei
2/2108 (en el seu article 22)64 constata i declara la nul·litat de les sentències i les resolucions que imposaren
64 Art. 22 “Reparació jurídica de les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura franquista”: “1. De conformitat amb el conjunt
de l’ordenament jurídic, que inclou normes tant de dret internacional com de dret intern, es declara la il·legalitat dels tribunals i
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 167
i tribunals mancats de veritable naturalesa jurisdiccional, en processos sense garanties processals. Aquesta
mesura coincideix amb la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme,
prèviament examinada en l’apartat sobre legislació catalana, i, per tant, suscita dubtes similars.
65 congruent amb els principis de veritat, justícia i reparació,66
i els valors constitucionals de convivència, pluralisme, defensa de la pau i els drets humans, informa que
l’objecte és establir polítiques públiques de memòria democràtica (per a la reparació de les víctimes i el
reconeixement de tots els que lluitaren per la democràcia), vetllar pel coneixement de la història de les
tasca d’entitats memorialistes i associacions de víctimes, rebutjar i impedir tot acte de reconeixement al
franquisme i la revolta militar i garantir que els espais de convivència ho siguin per a la cultura democràtica
i la concòrdia. Les mesures concretes que s’hi preveuen inclouen la retirada de vestigis, símbols i mencions
franquistes; l’impuls i la protecció dels espais i els itineraris de la memòria i el reconeixement democràtics, i
dels monuments de record a les víctimes; el foment de l’estudi i el coneixement del període històric esmentat;
l’impuls de les declaracions de reconeixement i els homenatges institucionals per a les víctimes; el fet de
facilitar informació sobre desaparicions forçades d’infants durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, i
la col·laboració i l’impuls davant la justícia dels casos de desaparicions forçades de la guerra i la dictadura
que afectin ciutadans balears.
transició, les víctimes dels bombardeigs, etc.; s’hi preveu un cens de víctimes de la Guerra Civil i la dictadura
franquista, resistència, exili i transició), com la creació de seccions temàtiques a arxius, biblioteques i museus,
i la garantia del dret d’accés a documents. També es preveu el Catàleg d’espais i itineraris de memòria i
preautonomista a les Illes Balears; s’estipulen els actes contraris a la memòria democràtica, com l’exhibició
de certs símbols o la celebració d’homenatges contraris a la dignitat de les víctimes, i es preveu la creació
d’un cens de símbols, llegendes i mencions franquistes que han de ser retirats o eliminats, juntament amb
l’anul·lació de determinades distincions, nomenaments, títols i honors institucionals (matèria que podria
entrar en contradicció amb les facultats del rei i del Ministeri de Justícia quant a atorgament de distincions).
Igualment, destaca la determinació del Govern balear per impulsar la inscripció de la defunció de les víctimes
en el Registre Civil (disposició addicional 2a) i investigar els delictes per desaparició forçada d’infants, amb
Organitzativament, la Comissió Tècnica de Memòria i Reconeixement Democràtics, dependent de la
conselleria competent en memòria, amb representació del món local, associatiu i acadèmic, ha d’impulsar
reconeixement democràtics o elaborar, en coordinació amb la Comissió Tècnica de Desapareguts i Fosses
institucional amb el món acadèmic i associatiu, l’ensenyament no universitari, els consells insulars, el món
local i altres administracions, així com un règim sancionador per a les infraccions de preceptes de la llei.
contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. 2. Com a conseqüència de la il·legalitat declarada
en l’apartat anterior, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes
instruïdes de caràcter penal, civil i administratiu, dictades per raons polítiques a les Illes Balears, Tribunals Populars i pel règim
franquista, incloent les sentències dels Consells de Guerra, Tribunals de Responsabilitats Polítiques, Tribunal Especial de Repressió
de la Maçoneria i el Comunisme i Tribunal d’Ordre Públic (TOP), així com expedients de depuració del magisteri”.
65
rectors i mesures”) i sis títols (I “Dret a la veritat”, II “Dret a la memòria democràtica”, III “Dret a la reparació i el reconeixement”,
IV “Garanties de no repetició”, V “Actuació i organització administrativa” i VI “Règim sancionador”), a més de 6 disposicions
66 Resolució 60/147, de 16 de desembre de 2005, de Nacions Unides —Principis i directrius bàsics sobre el dret de les víctimes
de violacions manifestes de les normes internacionals de drets humans i de violacions greus del dret internacional humanitari a
interposar recursos i obtenir reparacions.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 168
Per consegüent, a tall de síntesi, el marc jurídic de les polítiques públiques de memòria a la Comunitat
Autònoma de les Illes Balears comprèn dues lleis que, interconnectades, inclouen dues comissions tècniques
(l’una de fosses, l’altra de memòria i reconeixement) que coordinen un conjunt d’eines (censos, catàlegs,
desapareguts, impuls judicial, reparació, reconeixements, homenatges, recerca, estudi i commemoració—
pròpies d’aquestes polítiques. Tenint present la normativa estatal i internacional vigent en la matèria i els
social, i des del reconeixement al paper de les entitats memorialistes i les associacions de víctimes. Ambdues
lleis conformen un marc jurídic que regula el conjunt de dimensions de les polítiques de memòria democràtica,
pendents encara de plena implementació. Actualment, la unitat competent d’aquestes polítiques és la Direcció
General de Memòria Democràtica, integrada a la Secretaria Autonòmica de Memòria Democràtica i Bon
Govern de la Conselleria d’Administracions Públiques i Modernització del Govern de les Illes Balears.
3.3 El cas del País Valencià com a model de llei integral de memòria democràtica
A diferència dels casos català i balear, a la Comunitat Valenciana hi ha en vigor una àmplia llei integral que
regula les distintes dimensions de la matèria tractada: la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat,
Atesa l’exhaustivitat de la norma, cal abordar-la a bastament. En primer lloc, trobem al preàmbul observacions
eticopolítiques sobre els elements de la identitat d’una comunitat (com la solidaritat amb els més desafavorits
mantenir el record de la memòria de les víctimes, en la seva dignitat, contribueix a no repetir els fets més
violents i tràgics de la història, com la Guerra Civil i la dictadura, i s’anuncia com a propòsit de la llei: 1)
acomplir les obligacions de la Generalitat Valenciana amb les víctimes i llurs familiars i 2) aprofundir en els
principis i els valors democràtics. Per tant, és una norma que s’adreça de manera expressa a les víctimes i,
paral·lelament, al conjunt de la societat, amb l’aspiració de reforçar-ne els fonaments democràtics. Explicita
ambdós destinataris.
Com a marc jurídic fonamental, el text declara que la voluntat de retrobament de la ciutadania espanyola
trobà traducció jurídica en la Constitució del 1978, en articular un estat social i democràtic integrador i
establir drets fonamentals i llibertats que vinculen els poders públics i que s’han d’interpretar a la llum de la
els títols competencials de l’Estatut d’autonomia vinculats a la Llei tractada (patrimoni cultural, justícia,
ensenyament, procediment administratiu, urbanisme o expropiació forçosa). Al seu torn, es valora que la Llei
52/2007, de 26 de desembre, es va aprovar amb esperit de reconciliació i concòrdia, respecte al pluralisme i
vocació d’integració, en posar les bases de les polítiques per al coneixement de la història i el foment de la
Euskadi, Andalusia) o en tràmit són model i inspiració per a la llei valenciana de memòria democràtica.
En conseqüència, la llei tractada s’emmarca explícitament en el bloc de la constitucionalitat espanyola (la
Constitució del 1978 i l’Estatut d’autonomia del 2006, com a norma institucional bàsica de la Comunitat
Valenciana) i reconeix i es referencia en la llei estatal de memòria històrica i les lleis autonòmiques que s’estan
aprovant. Es presenta, per tant, en continuïtat expressa amb l’arquitectònica constitucional i estatutària i la
normativa sectorial d’aplicació arreu de l’Estat, de manera similar al cas balear i en contrast amb el català.
Igualment, s’anuncia que és una llei que pretén acomplir la Declaració Universal de Drets Humans i els
principis de veritat, justícia, reparació i memòria com a garantia de no repetició, eixos de l’articulat de la
norma.67
67 També s’al·ludeixen nombroses disposicions internacionals, com a fonamentació: la Resolució 2004/72, de la Comissió de Drets
Humans (ONU), sobre el conjunt de principis actualitzats per protegir i promoure els drets humans contra la impunitat (E/CN,
4/2005/102/add.1), que estableix que “el coneixement per un poble de la història de la seva opressió forma part del seu patrimoni...”;
persones contra les desaparicions forçades; la Convenció contra la Tortura i altres Tractes o Penes Cruels, Inhumanes o Degradants
directrius bàsics sobre el dret de les víctimes de les violacions de les normes internacionals de drets humans i del dret internacional
humanitari a interposar recursos i obtenir reparacions (E/CN.4/2005/59), com també l’informe del Comitè de les Nacions Unides
informe periòdic d’Espanya sobre el compliment del Pacte Internacional de drets civils i polítics.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 169
Des de la perspectiva històrica, el preàmbul recorda la particularitat que València fou capital d’Espanya
l’aixecament d’aquestes tropes generà violències per ideologia, política, creença religiosa, gènere o orientació
sexual; una guerra civil i milers de víctimes —persones (homes, dones, nadons robats) i organitzacions i
institucions represaliades— que cal reconèixer en llur totalitat: les de la violència incontrolada a la rereguarda
republicana i, en tots els seus anys, les del franquisme (“en origen, naturalesa, estructura i conducta general,
el règim de Franco és un règim de caràcter feixista, establert en gran part gràcies a l’ajuda rebuda de
l’Alemanya nazi de Hitler i de la Itàlia feixista de Mussolini. Es tracta, per tant, d’un règim il·legal en virtut
de la seva procedència il·legítima”).68
rellevants, com ara la naturalesa de les fosses comunes de la Guerra Civil al País Valencià, a diferència de la
legislació balear i catalana.
La Llei 14/2017, de 10 de novembre, es referencia per objectius en dos períodes. 1) Pel que fa a les mesures
d’acord amb el criteri de la Llei 52/2007, de 26 de desembre. 2) Quant a la recuperació dels valors de la
de l’Estatut d’autonomia (10 de juliol de 1982). La llei recorda i honora els qui lluitaren per les llibertats,
els drets i l’autonomia política del poble valencià; remarca que les administracions són les obligades a
cercar els desapareguts i regula les actuacions i els òrgans per recuperar la memòria democràtica de la
comunitat valenciana (“la memòria del passat i la pedagogia social de cara al futur són factors d’identitat
política i d’orgull per al poble valencià que denominem memòria democràtica valenciana”). Així doncs, el
record de la lluita pels drets i les llibertats abasta la defensa de l’autonomia política dels valencians i les
valencianes. Alhora, el període de referència d’aquesta llei és més extens que el d’altres lleis de memòria,
a les víctimes de la transició política.
Tècnicament, la Llei 14/2017, de 10 de novembre, destaca per la claredat expositiva i la sòlida estructura
conceptual. S’articula en sis títols i es vertebra en quatre eixos, explícits a quatre dels títols. Els eixos són
els drets a la veritat, la justícia, la memòria democràtica valenciana, i la reparació i el reconeixement. És una
norma notablement extensa69 i ben estructurada que examinem succintament, a través dels seus blocs. En
primer lloc, el títol preliminar (disposicions generals) disposa que l’objecte de la llei és regular les polítiques
de recuperació de la memòria democràtica valenciana i que els principis rectors són els de veritat, justícia,
reparació i garantia de no repetició, amb els valors democràtics de concòrdia, convivència, defensa dels
drets humans, pau, pluralisme i igualtat entre homes i dones. Estipula que l’aplicació de la llei encaixa
amb l’ordenament jurídic estatal i autonòmic i el dret internacional, “amb esperit col·laborador amb la Llei
valenciana, víctimes (directes i indirectes), treball forçós i entitats memorialistes,70 mentre que l’article 4
relaciona les mesures i les atencions adreçades a les víctimes.71 A partir d’aquesta conceptualització, es
desplega el nucli de la llei.
de víctimes —del territori de la Comunitat Valenciana i de valencians que moriren fora— públic i subjecte a
68
de Nacions Unides, de 12 de desembre de 1946.
69 La Llei 14/2017, de 10 de novembre, estructurada mitjançant els títols esmentats, està formada per 65 articles, 7 disposicions
70memòria democràtica valenciana com “la salvaguarda, el coneixement i la difusió de la història de
la lluita dels valencianes i les valencianes pels seus drets i llibertats democràtiques en el període que comprèn des de la proclamació
10 de juliol de 1982”.
71
valencianes; les minories culturals, ètniques, lingüístiques i religioses, etc.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 170
regula altres eines per al deure institucional d’investigar els fets: els mapes de localització de zones amb
preveure l’acompanyament psicològic als familiars i la col·laboració de l’ens i la conselleria competents en
memòria amb les competents en patrimoni cultural, justícia i sanitat, tot i que l’actuació administrativa es
restes (comunicació a les autoritats judicials o policials, que n’han d’informar l’ens competent en memòria),
així com el trasllat de restes i les proves bioantropològiques i genètiques, a partir d’un sistema de banc de
dades d’ADN, “dependent, si escau, de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de València”, com
a dipòsit provisional de totes les restes humanes exhumades, abans de la reinhumació. Per consegüent,
les eines clau —cens, mapes, protocols i banc de dades d’ADN— de la Generalitat Valenciana envers els
desapareguts i llurs familiars coincideixen amb les de la legislació balear i catalana.72
Contra la impunitat, el títol II —“Del dret a la justícia”— de la Llei 14/2017, de 10 de novembre, preveu que
l’ens competent (l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els Drets Humans i les Llibertats Públiques)
elabori i difongui entre els cossos de seguretat, la Fiscalia i els òrgans judicials un protocol d’informació per
competent en memòria pugui autoritzar l’Advocacia General de la Generalitat Valenciana a exercir l’acció
processal davant dels òrgans judicials pels indicis de comissió de delictes; que l’Institut assisteixi els
interessats per a l’exercici de llurs drets, i que faci un seguiment dels informes i les recomanacions del síndic
de greuges, el defensor del poble i els organismes internacionals i s’hi coordini (comitès, grups de treball,
relators especials, etc.). L’acció judicial promoguda o assessorada per la Generalitat valenciana no consta tan
i diferent del català, més desmarcat de la via judicial.
La regulació del dret a la memòria democràtica valenciana [com a garantia de no repetició] és l’objecte
del títol III, que estableix mesures per la consolidació social de valors democràtics. El capítol I (“De
la documentació relativa a la memòria democràtica valenciana i la seua preservació”) preveu protegir i
difondre els documents i les fonts rellevants en la matèria, amb dret d’accés garantit. Aquest compromís
implica expressament la cooperació amb arxius públics o privats i amb el Centre Documental de la Memòria
Històrica i l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola (art. 20 Llei 52/2007, de 26 de desembre). D’altra
banda, el capítol II (“Llocs i itineraris de la memòria democràtica”) regula els indrets emblemàtics per a les
règim jurídic protector d’aquests llocs i llur difusió i interpretació cultural interdisciplinària, que preveu la
col·laboració de l’Institut amb les conselleries d’educació, patrimoni cultural, turisme i territori, i amb altres
administracions, universitats i associacions. El capítol III (“Del moviment memorialista”) disposa al seu
torn el reconeixement, el registre públic i el foment de les entitats que treballen, com a titulars d’interessos
legítims, per conscienciar sobre la memòria democràtica i defensar els drets de les víctimes.
Altrament, el capítol V (“De la investigació, l’ensenyament i la divulgació”) del títol III preveu potenciar
sobre l’experiència de les dones. Per enfortir els valors democràtics, es determina que, basant-se en les
s’incloguin als currículums de l’educació primària i secundària obligatòria, del batxillerat i de l’educació
permanent d’adults, als plans de formació del professorat i als estudis universitaris que corresponguin, a més
de divulgar-ne el coneixement mitjançant programes dels mitjans de comunicació públics.
En conseqüència, el tractament del dret a la memòria com a garantia de no repetició aplega a la Llei 14/2017,
de 10 de novembre, diverses dimensions complementàries: la protecció, el tractament adequat i la garantia del
dret d’accés a fonts i documentació sobre memòria democràtica, el Catàleg de llocs i itineraris de memòria
democràtica, el reconeixement i la promoció de les entitats memorialistes, i el foment de la recerca sobre
memòria i la presència dels seus continguts als plans d’ensenyament i els estudis universitaris, entre altres
72 Per a un balanç sobre els treballs d’excavació de fosses i exhumacions al País Valencià —14 fosses intervingudes de les 299 que
hi ha documentades (Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de la València)— previs a la llei valenciana tractada: Mezquida
Fernández (2017).
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 171
mesures per al coneixement públic i per refermar principis democràtics a la societat. Constitueix un eix de
polítiques adreçades al conjunt de la ciutadania.
L’àmbit del dret a la reparació i el reconeixement de les víctimes l’aborda el títol IV de la Llei 14/2017,
de 10 de novembre. El capítol I (“Reparació i reconeixement”) prescriu que la Generalitat Valenciana
promogui mesures per a les víctimes i les institucions i organitzacions que defensaren la democràcia
col·labori amb entitats locals, universitats i entitats memorialistes en aquesta mena d’accions, i que faciliti
als familiars que ho sol·licitin la gestió per obtenir la declaració de reparació i reconeixement personal del
Ministeri de Justícia (Llei 52/2007, de 26 de desembre). També es preveu que la Generalitat impulsi accions
de fosses comunes.
Com a reconeixement institucional es declara el 28 de març, jorn de la mort de Miguel Hernández, dia de
record i homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura. D’altra banda, el capítol II (“Símbols,
vestigis i actes contraris a la memòria democràtica”) del mateix títol IV prohibeix l’exhibició de símbols i
actes contraris a la dignitat de les víctimes o en homenatge del franquisme. Obliga a retirar aquesta simbologia
(escuts, plaques, insígnies, nomenclàtor de carrers, etc.) de l’espai públic a les administracions i els
particulars. I preveu que es constitueixi una comissió tècnica, dependent de l’Institut, per determinar aquests
la memòria democràtica. Així mateix, s’estableix que les administracions valencianes no permetin els actes
públics d’humiliació a les víctimes i exaltació franquista. Aquest eix de continguts, de forta càrrega ètica
i simbòlica, situa les víctimes en el nucli més directe de les polítiques públiques de memòria democràtica.
Juntament amb les mesures establertes en els títols més substantius de la Llei 10/2017, de 10 de novembre,
diverses previsions de les disposicions addicionals completen, com a extens pla de treball, aquesta llei tan
distincions contràries a la memòria democràtica; que el Consell de la Generalitat valenciana actuï, també en
un any, davant del Govern central per la transferència de patrimoni documental de la Comunitat Valenciana;
que l’insti a estudiar la nul·litat de les condemnes dels tribunals penals franquistes i que li sol·liciti la creació
d’una comissió de la veritat d’àmbit estatal. També preveu la creació d’una comissió de la veritat d’àmbit
autonòmic, la col·laboració entre els departaments competents en patrimoni cultural i memòria democràtica
per a la protecció de diferents valors patrimonials, i que s’impulsi la inscripció en el Registre Civil de la
defunció de les víctimes desaparegudes.
És destacable, en particular, la previsió que l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els Drets Humans
preveu que el banc d’ADN previst a la llei, en coordinació amb bancs d’altres administracions,74 també
serveixi per a la recollida de mostres afectades pel robatori de nadons i que la Generalitat valenciana sol·liciti
al Govern de l’Estat l’adopció de mesures sobre aquesta problemàtica.
Consegüentment, la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la
convivència de la Comunitat Valenciana, es caracteritza per l’exhaustivitat i la precisió amb què aborda les
d’aquestes polítiques (en els eixos de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició). Per tant, es pot
considerar com una referència jurídica per al conjunt de normes autonòmiques en la matèria, particularment,
per a l’eventual refosa legislativa de les tres lleis catalanes en un sol text normatiu sobre memòria, per al
Principat, però també com a esquema de continguts bàsics, d’àmbit estatal, per a la futura reforma global de
A Catalunya, coincidint amb l’aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys, el Govern de la Generalitat de Catalunya
va declarar el 15 d’octubre Dia Nacional en Memòria de les Víctimes de la Guerra Civil i el Franquisme.
74 L’art. 58 de la Llei 14/2017, de 10 de novembre, preveu que, en les relacions amb l’Administració general de l’Estat i altres
comunitats autònomes, “en particular, es promourà la interconnexió dels bancs de dades, inclòs el d’ADN, per a facilitar els objectius
d’aquesta llei”.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 172
que es despleguin els continguts del títol V, sobre actuació i organització administrativa, que preveu un pla
estratègic i la posada en funcionament d’organismes com l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica, els
Drets Humans i les Llibertats Públiques, amb els seus consells (rector, assessor, de participació), així com
la col·laboració institucional amb altres administracions públiques —d’àmbit estatal o internacional— que
puguin ser-ne competents (diputacions provincials i resta d’ens locals; l’Administració general de l’Estat,
les comunitats autònomes, etc.). Sobre l’entramat institucional previst a la llei, més enllà de l’Institut,
també recau l’aplicació del règim sancionador que el títol VI regula, com a resposta a diverses infraccions
normatives (entre d’altres, excavar sense autorització, destruir fosses o incomplir la prohibició d’exhibir
elements contraris a la memòria democràtica).75 La prohibició d’enaltiment i exaltació pública del franquisme,
també prevista a l’Acord de Govern de Coalició progressista (PSOE-UP), genera polèmica per la seva difícil
delicte en el Codi penal. El tractament d’aquesta qüestió, en els vessants administratiu i penal, desbordaria
l’objecte de l’article, però cal remarcar que constitueix un dels problemes jurídics centrals en el debat sobre
l’abast de les polítiques públiques de memòria.
Actualment, la memòria democràtica constitueix un eix de l’àrea de qualitat democràtica dins de la
Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica. La Direcció General de
Reformes Democràtiques té competències d’impuls de totes les mesures que contribueixin a recuperar
la memòria democràtica. També s’han aprovat els Estatuts de l’Institut, que es preveu que properament
s’ubiqui, amb el seu centre documental, a l’antiga presó de Benalua (Alacant), indret que evoca el record
de Miguel Hernández, i s’ha anunciat que les polítiques actives de memòria de la Generalitat Valenciana
el País Valencià disposa en aquests moments d’una regulació jurídica extensa i precisa per a les polítiques
suposarà cap canvi sense l’acció decidida dels poders públics en una matèria en què ja s’ha fet tard en molts
aspectes. Igual que en els casos català i balear, no són els problemes jurídics els que frenen el compliment
dels principis —dret a la veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició— de justícia transicional, sinó
la manca de prioritat política.
4 Conclusions
D’acord amb les observacions de diverses instàncies de Nacions Unides i distintes disposicions de dret
internacional i principis de justícia universal, l’Estat espanyol, entès de manera integral (governs central
i autonòmics, diputacions provincials, ajuntaments, Administració de justícia i, en conjunt, totes les
administracions i poders públics), hauria d’adoptar una política pública global i dotada de recursos per
garanties de no repetició). Atès que l’Estat negligeix aquest deure, que inclou obligacions tan essencials com
investigar les desaparicions forçades i la resta de crims de la Guerra Civil i el franquisme per escatir-ne les
responsabilitats (d’acord amb la Convenció per a la Protecció de Totes les Persones contra les Desaparicions
Forçades), cal reconsiderar críticament el marc jurídic de les polítiques de memòria a Espanya i llur grau
d’implementació, atesos els diferents nivells competencials.
Les lleis examinades en aquest article, més enllà dels mitjans tècnics que preveuen, comparteixen com
a principi central, davant la tragèdia històrica de la Guerra Civil i la dictadura, que les discrepàncies
convicció, que el dret a la memòria democràtica constitueix una part integrant de la condició contemporània
de ciutadania i del seu estatut jurídic.
75 La inclusió d’un marc sancionador és comuna a la majoria de lleis més recents sobre memòria, com ara: la Llei 2/2017, de 28
de març, de memòria històrica i democràtica d’Andalusia; la Llei 14/2018, de 8 de novembre, de memòria democràtica de l’Aragó;
memòria democràtica en el Principat d’Astúries, i la Llei 1/2019, de 21 de gener, de memòria històrica i democràtica d’Extremadura.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 173
fràgil, té un pilar de fonamentació en el coneixement de la història i en el fet de reconèixer la memòria dels
que lluitaren per les llibertats i els drets de l’ordenament jurídic vigent, el qual no va sorgir del no-res ni es
la cultura democràtica de la societat i els valors del pluralisme. Per això, a més del seu vessant jurídic, la
i la justícia.76
democràtica, però no va resoldre algunes qüestions clau, ja que no declarà inequívocament la nul·litat
de ple dret de les sentències, les resolucions i les condemnes dels tribunals franquistes, ni va disposar
Aquestes llacunes fonamentals, denunciades per les associacions de memòria, s’agreujaren dràsticament
en les legislatures dels anys de governs conservadors, quan la llei fou derogada de facto, en suprimir-se’n
de soca-rel l’assignació pressupostària. Igualment, l’evolució dels estudis sobre memòria i l’ampliació del
camp de demandes mostren que la llei també hauria d’abordar, amb perspectiva de gènere, més problemes
desatesos (la sostracció de nadons, la retirada de distincions a torturadors, la devolució dels diners i els béns
Mauthausen i Gusen), mitjançant una àmplia reforma legislativa, amb la participació rellevant d’actors com
les associacions de víctimes, les entitats memorialistes i el món acadèmic.
Per bé que la llei estatal de memòria històrica és la referència normativa principal per a les comunitats
autònomes que no s’han dotat de legislació pròpia sobre polítiques de memòria, només és d’aplicació
supletòria en les que sí que ho han fet.77 La proliferació de lleis autonòmiques sobre memòria és un fenomen
democràcia, atesos els pronunciaments polítics de les exposicions de motius d’aquestes lleis. Els diferents
textos legals responen a factors distintius, com ara la història i la idiosincràsia política de cada territori, però
també a la necessitat de tractar mesures que la Llei 52/2007, de 26 de desembre, no regula o no resol prou
íntegrament.
L’aproximació a la llei estatal i a les lleis autonòmiques tractades en aquest article fa palès que l’eventual
reforma i desplegament efectiu d’aquestes normes ha d’afrontar problemes jurídics complexos. En són
exemple l’exigència de garantir la igualtat de drets entre les víctimes (i llurs parents) dels vencedors i els
perdedors de la Guerra Civil, atès el tracte desigual que els uns i els altres varen rebre en el seu moment
històric, i que s’evidencia, amb una herència pràctica greu, en la manca de treballs de cerca de les restes de les
víctimes republicanes desaparegudes per part dels poders de la dictadura franquista. Així mateix, el contrast
de situació entre els ciutadans de les comunitats on l’Administració autonòmica assumeix públicament
model de l’actual redactat de la llei estatal de memòria històrica atribueix als familiars i a les associacions
banda, la declaració de nul·litat de les sentències i resolucions dels òrgans penals franquistes en la legislació
autonòmica, al costat del silenci de la llei estatal sobre aquest punt, obre interrogants quant a l’abast jurídic
efectiu —i l’eventual efecte econòmic— d’aquesta nul·litat. Nogensmenys, entre els problemes jurídics
com a delictes els actes d’enaltiment franquista o bé reconèixer, sense més consideracions addicionals, la
pura llibertat d’expressió.
Catalunya s’ha dotat de tres lleis sobre polítiques de memòria: la de creació del Memorial Democràtic,
immediatament anterior a l’aprovació de la Llei estatal de memòria històrica, el 2007; la llei que regula els
treballs en fosses comunes, del 2009, i la que estableix la reparació jurídica de les víctimes del franquisme,
del 2017. Darrerament, s’ha plantejat l’elaboració d’una llei integral de memòria democràtica catalana que
76 Reyes Mate: Memoria histórica,
reconciliación y justicia (2010).
77 Vegeu la taula annexa d’aquest treball.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 174
integri els continguts de les tres esmentades i n’actualitzi i ampliï les disposicions (per regular matèries com
la sostracció d’infants), arran d’una proposició de llei i de l’anunci posterior del Govern de la Generalitat de
Catalunya per avançar-hi.78 Tanmateix, si bé l’aprovació d’una llei integral –elaborada amb la participació de
tots els actors afectats– podria rellançar les polítiques de memòria, no en garantiria per se l’aprofundiment
complementàries de memòria), d’una banda, i del País Valencià (amb un únic text legal integral), d’una altra,
palesen, com a casos igualment vàlids, que el problema no rau tant en la pluralitat o la unicitat de les normes
que integrin el corpus legislatiu de les polítiques de memòria, sinó en si hi ha, o no, un pla de treball clar i
amb recursos com a prioritat de l’agenda política de cada govern.
La comparació entre la normativa catalana, balear i valenciana sobre polítiques de memòria, tal com s’ha
de les lleis balears i valenciana, a més dels estatuts d’autonomia respectius i la normativa internacional
sobre drets humans, esmenta expressament la Llei 52/2007, de 26 de desembre, assenyalant la necessitat
de col·laboració institucional entre totes les administracions de l’Estat. En canvi, les lleis catalanes només
es referencien de manera explícita en l’Estatut i les disposicions de dret internacional, bàsicament. Per
tant, les legislacions autonòmiques analitzades expressen concepcions diferents quant al grau d’inserció
en la normativa espanyola comuna, amb implicacions pràctiques divergents. D’altra banda, l’explicació
històrica del territori de les comunitats autònomes comparades aporta dades realment rellevants sobre
les particularitats històriques respectives durant els anys de la Guerra Civil i la dictadura franquista, amb
referències escadusseres sobre el procés de la transició.
Altrament, les lleis analitzades comparteixen tot un entramat d’eines similars (censos de persones
desaparegudes i altres víctimes, mapes de fosses comunes i repressió, protocols d’actuació arqueològica i
de simbologia franquista, centres documentals, comitès d’assessorament tècnic i consells de participació
d’associacions de víctimes i entitats memorialistes, fórmules de col·laboració amb els ens locals i el món
la interconnexió tècnica, tal com palesa la casuística de la recerca de dades de persones desaparegudes
lluny de llur localitat d’origen, que requereix creuar-ne dades gestionades per administracions diferents.
La interconnexió, com a coordinació institucional necessària, s’hauria d’articular mitjançant convenis
interautonòmics de col·laboració, acords bilaterals amb l’Administració general de l’Estat, conferències
sectorials i altres fórmules de cooperació.
A causa dels decennis perduts, en un país on mai no hi ha hagut cap comissió de la veritat ni investigacions
penals reeixides, i escau el traspàs de gran part de les persones represaliades i de llurs victimaris, és palès
que les polítiques de memòria fan tard en dimensions essencials. Tanmateix, en d’altres encara s’hi és a
temps, com ara la difusió pedagògica dels continguts de la memòria històrica i democràtica. No debades, la
institucionalització de la memòria s’adreça al conjunt de la societat. Constitueix un exponent central de la
per avançar-hi.
78 En la Resolució 546/XII del Parlament de Catalunya, sobre l’orientació política general del Govern, de 26/9/2019 (255-00008/12),
el Parlament insta el Govern de la Generalitat de Catalunya a “presentar immediatament al Parlament el projecte de llei de memòria
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 175
5 Annexos
ANNEX I. Legislació sobre polítiques públiques de memòria històrica i democràtica a Espanya
ES TATAL
− Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i s’amplien drets i s’estableixen mesures
27/12/2007).
− Llei 24/2006, de 7 de juliol, sobre declaració de l’any 2006 com a Any de la Memòria Històrica
(BOE núm. 162, 8/7/2006).
−
amb motiu de la Guerra Civil custodiats a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola i de creació
del Centre Documental de la Memòria Històrica (BOE núm. 276, 18/11/2005).
−
espanyol desplaçats a l’estranger, durant la seva minoria d’edat, com a conseqüència de la Guerra
Civil, i que van desenvolupar la major part de la seva vida fora del territori nacional (BOE núm. 68,
−
AUTONÒMICA
Catalunya
− Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme (DOGC núm. 7406,
6/7/2017).
−
5417, 9/7/2009).
−
Illes Balears
−
48, 19/4/2018).
−
i el franquisme (BOIB núm. 76, 16/6/2016).
País Valencià
− Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica i per la convivència de
Andalusia
−
Aragó
− Llei 14/2018, de 8 de novembre, de memòria democràtica d’Aragó (BOA núm. 226, 22/11/2018).
Astúries
− Llei 1/2019, d’1 de març, per a la recuperació de la memòria democràtica en el principat d’Astúries
Canàries
− Llei 5/2018, de 14 de desembre, de memòria històrica de Canàries i de reconeixement i reparació moral
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 176
de les víctimes canàries de la Guerra Civil i la dictadura franquista (BOC núm. 250, 27/12/2018),
correcció d’errades (BOC núm. 105, 4/6/2019).
Extremadura
− Llei 1/2019, de 21 de gener, de memòria històrica i democràtica d’Extremadura (DOE núm. 16,
24/1/2019).
Navarra
− Llei foral 29/2018, de 26 de desembre, de llocs de la memòria històrica de Navarra (BON núm. 250,
−
País Basc
− Llei 4/2014, de 27 de novembre, de creació de l’Institut de la Memòria, la Convivència i els Drets
La Rioja: Decret 15/2017, de 12 de maig, pel qual es crea el Consell de la Memòria Històrica
(BOR núm. 56, 17/5/2017).
Castella i Lleó: Decret 9/2018, de 12 d’abril, de la memòria històrica i democràtica de Castella
* El text del Projecte de llei de memòria històrica i democràtica de Cantàbria ha estat admès a tràmit per la
Mesa del Parlament de Cantàbria el 27 de gener de 2020 (BOPCA núm. 51/10, 28/1/2020), mentre que a
Galícia, Castella-la Manxa o Múrcia hi ha hagut sengles proposicions de llei que no han prosperat.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 177
ANNEX III. Marc jurídic de les polítiques de memòria històrica i democràtica als Països Catalans
Catalunya Illes Balears País Valencià
Legislació
Memorial Democràtic (DOGC núm. 5006,
12/11/2007).
desaparegudes durant la Guerra Civil i la
les fosses comunes (DOGC núm. 5417,
9/7/2009).
– Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació
jurídica de les víctimes del franquisme
(DOGC núm. 7406, 6/7/2017).
recuperació de les persones desaparegudes
durant la Guerra Civil i el franquisme (BOIB
núm. 76, 16/6/2016).
reconeixement democràtics de les Illes Balears
(BOIB núm. 48, 19/4/2018).
– Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la
Generalitat, de memòria democràtica i per la
convivència de la Comunitat Valenciana (DOGV
Enfocament
de fons i
declaracions
– Assumpció directa, per part de la
Generalitat de Catalunya, de les tasques
en matèria de fosses i desapareguts.
– Condemna del franquisme.
– Crítica al tracte desigual en la cerca de
restes de desapareguts d’uns i altres.
– Reconeixement democràtic de totes les
víctimes de la violència política.
transició política.
– Reivindicació de les tradicions i els
moviments democràtics per l’autogovern
(republicanisme federal, obrerisme,
catalanisme, liberalisme) i de les dues
repúbliques espanyoles.
– Declaració d’il·legalitat dels tribunals
de l’Auditoria de Guerra de la IV Regió
Militar que actuaren a Catalunya entre el
ple dret de llurs sentències i resolucions i
dels consells de guerra.
– Es declara el 15 d’octubre (execució
del president Companys) Dia Nacional
en Memòria de les Víctimes de la Guerra
Civil i de les Víctimes de la Repressió de
la Dictadura Franquista (Acord de Govern
– Es proclama que l’Estat (conjunt de poders,
governs i administracions públiques) ha
d’investigar els crims de la Guerra Civil i el
franquisme, sense delegar-ho en familiars ni
associacions.
– Condemna del franquisme.
– Crítica al tracte desigual en la cerca de restes
de desapareguts d’uns i altres.
– Es remarca la cooperació intergovernamental
i interadministrativa a tots els nivells, així com
social i acadèmica.
– S’assenyala la Llei 52/2007, de 26 de
desembre, com a subsidiària.
– Reconeixement a les associacions i entitats
de memòria i col·laboració amb les esmentades
associacions i entitats.
– Previsió que el Govern autonòmic, si escau
mitjançant els seus serveis jurídics, denunciï
davant la Fiscalia la comissió de crims contra
la humanitat, ateses les troballes de restes
humanes.
– Es destaca el patiment de col·lectius
determinats, la reivindicació lingüística i la
perspectiva de gènere.
– Declaració de nul·litat de les sentències i
resolucions del franquisme.
– Es declara el 29 d’octubre de 1977
(manifestació a Palma per l’autonomia) Dia
de Record del Naixement del Moviment
Preautonomista Balear.
– Les administracions són les obligades a cercar
les restes dels desapareguts.
– Condemna del franquisme.
– Es destaca la col·laboració entre totes les
administracions, amb el Centre Documental de la
Memòria Històrica i l’Arxiu General de la Guerra
Civil Espanyola, i amb les universitats.
– S’expressa la voluntat de col·laboració amb la
– Reconeixement (i registre) d’entitats
memorialistes.
– Previsió d’acció judicial promoguda o
assessorada per la Generalitat en cas d’indicis
de comissió de delictes (acció administrativa
subsidiària/accessòria).
– Insta el Govern central a estudiar la nul·litat
de les condemnes franquistes i preveu que se li
sol·liciti crear una Comissió de la Veritat d’àmbit
estatal.
– Es reivindica els qui lluitaren pels drets i
les llibertats i l’autonomia política del poble
valencià. També perspectiva de gènere.
– Memòria democràtica valenciana: memòria
del passat i pedagogia social pel futur com a
factors d’identitat política i d’orgull per al poble
valencià.
– Es declara el 28 de març (mort de Miguel
Hernández) dia de record i homenatge a les
víctimes de la guerra i la dictadura.
Espais de
treball
d’experts i
participatius
i altres eines
i mesures
tècniques
– Consells (assessor i de participació) del
Memorial Democràtic.
– Comitè Tècnic per a la Recuperació i la
durant la Guerra Civil i la Dictadura
Franquista.
– Cens de persones desaparegudes.
– Mapes de localització (de fosses).
– Bases de dades, portal informàtic i banc
audiovisual (xarxa d’espais de memòria,
Cens de simbologia franquista, centre
d’informació i documentació).
(no directament establert a les lleis
vigents, sinó mitjançant acords
interdepartamentals).
– Llista de l’Arxiu Nacional de Catalunya
sobre processos i sentències dictades
durant el franquisme (amb número de
procediment, persona física o jurídica
individualitzades.
– Comissió Tècnica de Memòria i
Reconeixement Democràtics (amb
representants del món local, associatiu i
acadèmic).
– Comissió Tècnica de Desapareguts i Fosses.
– Cens de persones desaparegudes.
– Cens de víctimes de la Guerra Civil i la
dictadura franquista.
– Investigació de delictes de desaparició
forçada d’infants.
– Mapa de fosses.
– Declaració de les fosses com a béns d’interès
cultural.
– Catàleg d’espais i itineraris de memòria.
- Retirada de vestigis, símbols i mencions
franquistes.
– Cens de símbols, llegendes i mencions
franquistes.
– Previsió d’assistència psicològica als
familiars en les intervencions en fosses.
– Règim sancionador d’actes contraris a la
memòria democràtica.
– Inscripció de la defunció de les víctimes en el
Registre Civil.
– Consells –rector, assessor i de participació– de
l’Institut Valencià de la Memòria Democràtica.
– Comissió de la Veritat (autonòmica).
– Comissió tècnica sobre simbologia.
– Cens de víctimes (tipologies).
– Cens de nadons sostrets.
– Mapes de localització.
– Catàleg de llocs i itineraris de memòria
democràtica.
– Retirada de simbologia no democràtica
– Banc de dades d’ADN.
– Previsió d’acompanyament psicològic als
familiars.
– Facilitar als interessats la gestió per obtenir
la declaració de reparació i reconeixement del
Ministeri de Justícia (Llei 52/2007, de 26 de
desembre).
– Les administracions valencianes no poden
permetre actes d’humiliació a les víctimes.
Prohibició d’exhibir elements contraris a la
memòria democràtica.
– Règim sancionador.
– Inscripció de la defunció de les víctimes en el
Registre Civil.
Períodes
històrics de
referència de
les polítiques
regulades
Desapareguts i fosses comunes
Memorial Democràtic
del primer Govern català d’elecció
democràtica després de la Guerra Civil
(1980), principalment.
Reparació jurídica.
Desapareguts i fosses comunes
Polítiques de reconeixement democràtic
Mesures per a les víctimes
vigor la Constitució (1978).
Recuperació dels valors de la memòria
democràtica valenciana
a l’entrada en vigor de l’Estatut d’autonomia
(1982).
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 178
Aguilar Fernández, Paloma. (2008). Políticas de la memoria y memorias de la política. El caso español en
perspectiva comparada. Madrid: Alianza Editorial.
Benet, Josep. (1995). L’intent de genocidi cultural de Catalunya. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Bonet Esteva, Margarita. (2015). Principio de justicia universal: de modelo absoluto a modelo restrictivo, a
Documento Opinión, 123, 1-20
(Instituto Español de Estudios Estratégicos).
Botella Crespo, Cristina. (2007). Recull de l’activitat parlamentària sobre la recuperació de la memòria
històrica. Revista d’Activitat Parlamentària, 13
Capellà i Roig, Margalida. (2009). Situació jurídica de les fosses comunes i dels desapareguts a Espanya en
relació amb la Guerra Civil i la repressió franquista. Dins Antoni Segura, Andreu Mayayo i Queralt
Solé (eds.), Fosses comunes i simbologia franquista (p. 51-58). Catarroja: Afers.
Carballar, Olivia. (2018). Yo también soy víctima. Estampas de la impunidad en la Transición. Sevilla:
Editorial Atrapasueños.
de Guerra: expectatives. Dins Lluís Companys: vida, reivindicació i memòria d’un president (p. 221-
241) (núm. 5 de la col·lecció “Documents del Memorial Democràtic”). Barcelona: Generalitat de
Catalunya, Memorial Democràtic.
Cruanyes i Tor, Josep. (2019). Diez años de políticas de memoria en Cataluña. Dins Jordi Guixè, Jesús
Alonso Carballés i Ricard Conesa (eds.), Diez años de leyes y políticas de memoria (2007-2017). La
hibernación de la rana (p. 95-105). Madrid: La Catarata.
De la Cuesta, José Luis, i Odriozola, Miren. (2018). Marco normativo de la memoria histórica en España:
Legislación estatal y autonómica. Revista Electrónica de Ciencia Penal y Criminología, 20
Digón Martín, Raül. (2009). Joan Comorera i Solé: l’expedient del Tribunal de Responsabilitats Polítiques i
el Consell de Guerra. Dins Carme Cebrián (ed.), Joan Comorera torna a casa . Barcelona:
Pòrtic.
Digón Martín, Raül. (2015). Els processos contra Lluís Companys i Jover a la immediata postguerra. Dins
Lluís Companys: Vida, reivindicació i memòria d’un president
“Documents del Memorial Democràtic”). Barcelona: Generalitat de Catalunya, Memorial Democràtic.
Digón Martín, Raül. (2016a). Les polítiques públiques de memòria en els debats del Parlament de Catalunya
(1980-2015). Revista d’Activitat Parlamentària, 29, 89-114.
Digón Martín, Raül. (19 d’octubre de 2016b). Avenços en la reparació jurídica del franquisme. El Periódico.
franquismo y el papel del poder judicial. Mientras tanto, 109, 42-91.
Domènech i Casadevall, Gemma, Mesalles Godoy, Eulàlia, i Rueda Martí, Jordi. (26 d’agost de 2019).
Catalan Government Exhumes Mass Graves. The Volunteer.
Dossier d’Amnistia Internacional. (2012). Casos cerrados, heridas abiertas, el desamparo de las víctimas de
la guerra civil y el franquismo en España.
Dueñas Iturbe, Oriol, i Solé Barjau, Queralt. (2012). El jutge dels cementiris clandestins. Josep M. Bertran
de Quintana, 1844-1960. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal.
Elster, Jon. (2004). Closing the books. Transitional justice in historical perspective. Cambridge: Cambridge
University Press.
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 179
Espinosa Maestre, Francisco, Gil Vico, Pablo, García Márquez, José M., i Ledesma, José Luis. (2010).
Violencia roja y azul. España, 1936-1950. Madrid: Crítica.
García Bravo, Juan Carlos. (2019). Un decenio de producción legislativa de memoria histórica en el Estado
español. Dins Jordi Guixè, Jesús Alonso Carballés i Ricard Conesa (eds.), Diez años de leyes y políticas
de memoria (2007-2017). La hibernación de la rana . Madrid: La Catarata.
Garzón, Baltasar. (2010). Garzón contra el franquismo. Los autos íntegros del juez sobre los crímenes de la
dictadura. Barcelona: Público (pròleg de Carlos de Jiménez Villarejo).
Gil Gil, Alicia. (2009). La justicia de transición en España. De la amnistía a la memoria histórica (pròleg
de Kai Ambos). Barcelona: Atelier Libros Jurídicos.
Informe del Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades o Involuntàries (2/7/2014).
Informe del relator especial sobre la Promoció de la Veritat, la Justícia, la Reparació i les Garanties de No
Repetició (22/7/2014).
Interlocutòries del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència Nacional de 16/10/2008 (Diligències
Jiménez Villarejo, Carlos, i Doñate Martín, Antonio. (2012). Jueces, pero parciales. La pervivencia del
franquismo en el poder judicial (pròleg de Josep Fontana). Barcelona: Pasado y presente.
Jimeno Aranguren, Roldán. (2018). Amnistías, perdones y justicia transicional. El pacto de silencio español.
Arre (Navarra): Pamiela.
de memoria histórica. Dins Jordi Guixè, Jesús Alonso Carballés i Ricard Conesa (eds.), Diez años
de leyes y políticas de memoria (2007-2017). La hibernación de la rana (p. 109-122). Madrid: La
Catarata.
Los autos de Garzón – Varela. La memoria enterrada. (2010). Barcelona: Comanegra.
Maestre Hernández, Antonio. (2019). Franquismo, S. A. Madrid: Akal.
Martín Pallín, José Antonio. (2008). La ley que rompió el silencio. Dins José Antonio Martín Pallín i Rafael
Escudero Alday (eds.), Derecho y memoria histórica (p. 19-46). Madrid: Trotta.
embolic. Món jurídic, 285, 8-9.
Mezquida Fernández, Miguel. (2017). Excavaciones y exhumaciones de fosas de la Guerra Civil y el
Franquismo en el País Valenciano. La Linde: Revista Digital de Arqueología Profesional, 8.
Pagès i Blanc, Pelai. (2009). Les lleis repressives del franquisme (1936-1975). València: Tres i Quatre.
Pérez, Eva (coord.), Fernández, Síliva, i Simon, Gemma. (2009). Expresos polítics. Memòria sobre els ajuts
concedits pel Govern català. Barcelona: Memorial Democràtic.
Preston, Paul. (2011). L’holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Barcelona:
Editorial Base.
Reyes Mate: Memoria histórica, reconciliación y justicia. Revista
Anthropos. Huellas de Conocimiento, 228, juliol-setembre.
memoria en España desde la muerte del dictador. Dins Conxita Mir Curcó i Josep Gelonch Solé (eds.),
Duelo y memoria. Espacios para el recuerdo de las víctimas de la represión franquista en perspectiva
comparada
Raül Digón Martín
Lleis i cultura democràtica: la regulació de les polítiques públiques de memòria històrica a Catalunya...
Revista Catalana de Dret Públic, núm. 60, 2020 180
Sánchez Soler, Mariano. (2010). La transición sangrienta. Una historia violenta del proceso democrático en
España (1975-1983). Barcelona: Península.
Sauca Cano, José M. (2008). El derecho ciudadano a la memoria histórica: concepto y contenido. Dins
José Antonio Martín Pallín i Rafael Escudero Alday (eds.), Derecho y memoria histórica
Madrid: Trotta.
interposat per noranta-nou diputats del grup parlamentari popular del Congrés contra diversos preceptes
de la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya) (vot
de la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, relativa a la jurisdicció universal) (BOE
núm. 22, 25/1/2019).
Solé Barjau, Queralt. (2008). Els morts clandestins: Les fosses comunes de la guerra civil a Catalunya
(1936-1939). Catarroja: Afers.
Solé Barjau, Queralt. (2012). Prats de Lluçanès i Gurb: Les fosses comunes de la Guerra Civil exhumades
com a prova pilot per part de la Generalitat de Catalunya. Ausa, 170(25), 769-789.
