Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
| Autor | Agustí Pou Pujolràs - Eva Pons Parera |
| Cargo | Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona - Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 255-266 |
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM
Primer semestre de 2017
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull el comentari de les resolucions del Tribunal Suprem que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim
jurídic de la llengua, dictades durant el primer semestre del 2017 (del gener al juny de 2017).
Paraules clau: jurisprudència; Tribunal Suprem; dret lingüístic; llengua ocial.
JURISPRUDENCE ON SUPREME COURT
Abstract
The text includes comments about the judgments that affect the uses, the linguistic rights and the legal system of the
language given by the Spanish Supreme Court during the rst half of the year (between January and June 2017).
Keywords: Jurisprudence; Spanish Supreme Court; Linguistic Law; ofcial language.
* Eva Pons Parera, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona. evapons@ub.edu
∗∗Agustí Pou Pujolràs, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona. agustipou@ub.edu
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí. «Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017».
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017, p. 255-266. DOI: 10.2436/rld.i68.2017.3023.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 256
En el primer semestre de 2017 hem localitzat un gran nombre de resolucions del Tribunal Suprem que
incideixen de manera directa i indirecta sobre la llengua, però, igual que en els darrers períodes, no n’hi ha
que estableixin línies doctrinals rellevants noves pel que fa al seu règim jurídic.
Agrupem les resolucions en els blocs següents:
1 Requisits lingüístics en la contractació administrativa dels ens locals
La Sentència de 14 de febrer de 2017 examina la possibilitat dels ens locals de regular requisits lingüístics per
als licitadors en el marc de la contractació pública. La controvèrsia té per objecte un acord de l’Ajuntament
de Lasarte-Oria de l’any 2014 que aprova una modicació de l’ordenança reguladora de 2010. Es tracta
segurament de la resolució més destacada de la present crònica, que es projecta sobre una normativa de
contingut lingüístic adreçada a subjectes privats que exerceixen funcions públiques. El TS mostra una
voluntat de pronunciar-se sobre el fons del recurs interposat per l’advocat de l’Estat –en contra del criteri
material d’inadmissió sostingut pel TSJ del País Basc– i assenyala certs límits genèrics que condicionen
l’actuació de les administracions locals en l’àmbit indicat, sense entrar a analitzar en concret la compatibilitat
entre l’ordenança municipal i la legislació lingüística basca. La conseqüència és que, malgrat l’estimació del
recurs, amb la cassació de la sentència d’instància, el contingut de l’Ordenança es manté inqüestionat.
2 Nacionalitat i asil
La denegació de l’accés a la nacionalitat per residència per manca de coneixement sucient del castellà (o
«la lengua») motiva set recursos durant aquest semestre. Com notàvem en cròniques anteriors (núm. 67
de la Revista de Llengua i Dret, de juny de 2017, pàg. 375-376), el TS, un cop consolidada la doctrina
jurisprudencial sobre el tema (que es reprodueix, per exemple, en una de les quatre, la ITS d’11 de gener de
2017) inadmet els recursos de cassació, sense entrar a analitzar-ne els fons. Els únics elements destacables són,
doncs, de caràcter circumstancial. Així, el fet que només en una de les ITS d’11 de gener 2017, totes referides
a estrangers residents en municipis de Catalunya, consti la valoració prèvia per part del jutge del Registre
Civil del coneixement del català com un element d’arrelament. La importància que els tribunals atorguen a
l’informe del jutge encarregat del Registre per valorar el grau d’integració del sol·licitant motiva, en una altra
ITS d’11 de gener, la retroacció de les actuacions per solucionar la manca de precisió d’aquest informe.
Ressenyem dues interlocutòries en matèria d’asil, datades l’1 de febrer de 2017, en què, d’una banda, se
suscita la distinció entre els requisits de la sol·licitud de nacionalitat i els requisits de la petició d’asil; i, d’una
altra, es valora la llengua com un factor rellevant a l’hora de validar la procedència geogràca declarada pels
sol·licitants.
3 Garanties lingüístiques en el dret de defensa
Diverses sentències resolen al·legacions sobre la vulneració del dret de defensa en relació amb diferents
tipus d’irregularitats, com la falta de traducció d’alguns documents per a un acusat que desconeix el castellà,
el suposat desconeixement del castellà dels testimonis de càrrec, la presència de proves en idioma no ocial
a les actuacions o la falta de traducció d’un atestat en català per a una part que desconeix aquesta llengua. La
doctrina aplicada segueix el criteri que hem anat assenyalant en aquesta crònica d’acord amb el qual només
es pot apreciar una lesió del dret de defensa per motius de llengua quan la lesió del dret de defensa hagi estat
real i efectiva i no per simples irregularitats. També destaquem, com a paràmetre de valoració, que el TS fa
servir per apreciar la falta de lesió d’aquest dret, el temps de residència de l’acusat a l’Estat espanyol.
4 Valoració de la llengua ocial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la justícia
Les dues sentències recollides en aquest apartat contenen apunts col·laterals sobre la valoració del coneixement
idiomàtic per a l’accés a places judicials. La Sentència de 10 de març enjudicia la impugnació contra la
designació del president de l’Audiència Provincial de Barcelona, presentada per la candidata no escollida.
Entre els raonaments que fa servir el Tribunal per raticar el candidat escollit es menciona que té el mèrit
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 257
de català, per bé que no es posa en relació amb el mèrit que presenta la recurrent. Tal com s’ha comentat
en altres cròniques, en aquestes provisions de places el coneixement de la llengua pròpia serveix sobretot
per justicar l’elecció adoptada per altres motius; en canvi, quan no concorre aquest mèrit en el candidat
escollit, ni s’esmenta aquesta mancança. La segona sentència, de 31 de maig, es fa ressò de la necessitat que
el candidat escollit per ocupar una plaça de jutge en el Tribunal Europeu de Drets Humans sàpiga una de les
llengües del Tribunal i tingui coneixement passiu de l’altra. Necessitat, val a dir, que s’oblida quan es tracta
de places judicials radicades a les comunitats autònomes amb llengua ocial pròpia.
5 La llengua en conictes laborals
Les interlocutòries que recollim posen a un conicte laboral en l’àmbit de la normalització lingüística que
ja vam ressenyar en cròniques anteriors. El conicte és entre els professors de gallec contractats per la Xunta
gallega, que reclamen, i els tribunals els l’estimen, el reconeixement d’una relació d’índole laboral entre ells
i l’Administració que contractava els seus serveis. El TS ratica les decisions dels tribunals d’instància que
reconeixien aquesta relació de caràcter laboral. Encara que sigui una qüestió sense implicació jurídica directa
en el règim de la llengua, cal advertir la precarietat en què se sustentava el foment de l’aprenentatge del
gallec i el volum judicial del conicte, que amb les resolucions que aquí mencionem ja arriben a 51.
6 Marques
Recollim una resolució sobre marques, la Interlocutòria d’1 de març de 2017, que, tot i que inadmet el
recurs per falta d’interès cassacional, reprodueix passatges de la sentència d’instància en què l’idioma de la
denominació té relació amb l’admissió al Registre de Patents i Marques. Com es pot constatar i com hem
anat dient en les successives cròniques, el criteri segons el qual les denominacions en vocables en llengües
estrangeres són considerats noms de fantasia queda molt modulat en funció de les particularitats del cas
concret i de la semblança del mot en llengua espanyola i del coneixement que la societat en té. En aquest cas,
s’aprecia una percepció social diferent entre les marques en castellà i català (niños/nens) i l’anglesa «boys»
(coneguda per la societat i propera al mot castellà «chicos»).
També apuntem aquí, sobretot perquè hem referit altres litigis en cròniques anteriors en relació amb la marca
«Toro» (núm. 66 de la Revista, pàg. 352-353, i núm. 67, pàg. 380), la Sentència de 18 de gener de 2017,
que resol el judici sobre la compatibilitat entre les marques «Toro» i «Badtoro». El TS, igual que el tribunal
d’instància, aprecia que són compatibles i diferenciades per designar la mateixa categoria de productes.
7 Diferències en les versions lingüístiques del dret europeu
La Sentència del TS 16 de febrer de 2017, que només reportem en aquesta introducció, tracta un supòsit ja
analitzat en el marc d’aquesta crònica, relatiu a les dicultats interpretatives derivades de l’existència de
diferents versions lingüístiques de la Decisió marc 2008/675/JAI del Consell, en relació amb l’obligatorietat
o no d’acumular les condemnes penals imposades per tribunals espanyols i per tribunals d’altres estats
membres de la UE, habitualment en relació amb membres de bandes terroristes. El debat processal que
inclou l’actual resolució és coincident amb el de les sentències de 18 de novembre i 29 de setembre de 2015
(núm. 65 de la Revista, pàg. 232-233) i de la de 25 de febrer de 2016 (núm. 66 de la Revista, pàg. 346-347),
si bé ara el TS pretén sistematitzar i precisar, en un text de vint-i-cinc pàgines, la seva doctrina sobre el tema.
8 Documents en català en les actuacions davant del Tribunal Suprem
En aquesta introducció recollim la Sentència del TS de 18 de gener de 2017, sobre un procediment relatiu a
dret urbanístic, que en els antecedents de fet fa esment a la provisió per la qual s’envien a traduir al castellà
uns documents en català que constaven a l’expedient que enjudicia el Tribunal Suprem. Del text sembla
desprendre’s que les actuacions no es retornen al jutjat d’origen, com s’esdevé sovint, sinó que es fa en el
mateix servei de traducció del Tribunal Suprem, que proveeix la Generalitat de Catalunya.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 258
9 Associació de la llengua pròpia amb delictes de terrorisme
Només mencionem en aquesta introducció la Sentència del TS d’11 de gener de 2017, relativa a un judici
pel delicte de participació en activitats d’adoctrinament dutes a terme per l’organització terrorista ETA. En
diversos punts de la resolució es transcriuen paraules i breus passatges en eusquera emprats per l’encausat
o altres membres de la banda, i es dona la traducció al castellà. Com s’ha apuntat en altres ocasions (per
exemple, en el núm. 61 de la Revista, pàg. 224), l’encreuament de la imputació de conductes delictives i
l’eusquera constitueix una mala notícia per a la consideració social de l’idioma. Però també segurament
l’enjudiciament del delicte en la mateixa llengua dels encausats, que és la llengua ocial i pròpia de la
comunitat autònoma, seria un argument legitimador més en l’exercici de la justícia.
Per accedir als textos de les sentències de la base del Cendoj, primer s’ha d’obrir el cercador de la base
de dades (http://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp) i després clicar l’enllaç que té cada resolució
ressenyada. Per facilitar aquesta operació consignem aquesta adreça en cada resolució o bloc de resolucions.
D’aquesta manera es pot baixar el text sense haver de fer servir l’opció de copiar l’identicador de la
resolució a la casella «Texto a buscar», del mateix cercador.
1 Requisits lingüístics en la contractació administrativa dels ens locals
Sentència del Tribunal Suprem de 14 de febrer de 2017. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4a. Ponent:
Jose Luis Requero Ibañez. Ref. Cendoj: 28079130042017100071
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
L’advocat de l’Estat recorre contra la Sentència de 2 de desembre de 2014 del Tribunal Superior de Justícia
del País Basc (Sala Contenciosa Administrativa, Secció 1a), que va desestimar la impugnació estatal contra
l’Acord de 9 de juliol de 2014 de l’Ajutament de Lasarte-Oria, de modicació de l’Ordenança reguladora
dels requisits lingüístics per als contractes administratius de l’Ajuntament, aprovada inicialment l’any 2010,
per adequar-la a la normativa nova en la matèria, pel que fa a la regulació d’un tipus concret de contractes
de gestió de serveis (Llei de contractes del sector públic, refosa pel Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de
novembre, LCSP). El recurs de cassació conté un únic motiu emparat en l’article 88.1.d de la LJCA, per
infracció de diversos articles de la llei jurisdiccional i de la jurisprudència.
L’Advocacia de l’Estat sosté la incompetència de l’Ajuntament per regular tant la normalització lingüística
com la contractació administrativa, a més d’imputar a l’Ordenança un caràcter discriminatori, desviació de
poder i infracció per les clàusules model regulades de l’article 118 LCSP, quant al concepte de «condicions
especials». La Sentència d’instància no va pronunciar-se sobre aquestes al·legacions, atès que va desestimar
el recurs per dos motius formals: primer, perquè la demanda atacava l’Ordenança en la seva integritat, sense
concretar quins preceptes incorrien en les infraccions esmentades; i, segon, pel fet que es plantejava de forma
abstracta, tot aprotant la reforma de 2013 per atacar-la en aspectes ja presents en la redacció originària de
2010. El tribunal d’instància imposava les costes processals a l’Estat.
El debat processal de la Sentència ressenyada s’inicia amb l’anàlisi d’aquesta segona qüestió procedimental
(FJ 7 a 10), això és, la possibilitat d’impugnar un reglament, arran d’una modicació posterior, que ataqui
continguts previs a la reforma. El TS dona una resposta positiva a aquesta qüestió, després d’admetre
l’aplicació del termini general de dos mesos (art. 46 LJCA), i els arguments contraris que es podrien
fonamentar en l’existència de l’anomenada «qüestió d’il·legalitat» (art. 27 LJCA) i el compliment per l’ens
local del que preveu la legislació de règim local (art. 56). Aquesta resposta, que sembla molt lligada al cas
i poc generalitzable, es fonamenta en la «tècnica normativa» utilitzada per l’Ajuntament, que consisteix
en l’aprovació l’any 2014 d’un text complet o consolidat de l’Ordenança, i no un text separat amb els
articles reformats de l’Ordenança de 2010. Un argument que no deixa de plantejar dubtes, i que el mateix TS
«il·lustra» amb una directriu de tècnica legislativa de què s’ha dotat l’Administració estatal –de «preferència»
de l’aprovació d’una nova disposició a la coexistència de la norma originària i les modicacions posteriors–,
que en tot cas ni vincula ni és extensible a l’Administració local afectada per la impugnació. Sobre la base
d’aquest argument, cassa i anul·la la Sentència d’instància, la qual cosa permet al TS enjudiciar els temes de
fons que la Sentència TSJPB no va entrar a examinar. Tanmateix, el resultat d’aquesta anàlisi substantiva de
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 259
l’Ordenança municipal (FJ 11 a 18 de la Sentència) no té, nalment, cap efecte sobre la validesa de la norma,
en no acollir-se les imputacions formulades per l’advocat de l’Estat.
En primer lloc, el TS rebutja l’argument de l’advocat de l’Estat relatiu a la manca de competència local per
regular la normalització lingüística, i recorda que la Llei basca 1/1982, de 24 de novembre, de normalització
de l’ús de la llengua basca ja preveu els plans de normalització aprovats pels ens locals i que, en concret,
la matèria regulada per l’Ordenança qüestionada té una cobertura en el Decret basc 86/1987 (art. 18.d,
relatiu a mesures en matèria de contractació, en particular, les tendents a garantir que els serveis públics
que comporten una relació directa amb l’usuari i s’executin per tercers siguin prestats als ciutadans en unes
condicions lingüístiques similars a les que siguin exigibles per a l’administració corresponent). Escau notar
que el Tribunal refereix la STS de 21 de setembre de 1998, que conté una doctrina restrictiva sobre l’àmbit
d’actuació dels ens locals en la normalització lingüística, que utilitza el criteri de l’interès supralocal (núm.
32 de la Revista, de desembre de 1999, pàg. 290-292), però ho salva aquí atenent al caràcter concret de la
matèria regulada per l’Ordenança: «En el caso presente no se está ante una normativa generalizadora, sino
ante una Ordenanza que aborda un ámbito muy concreto y que trae su causa del régimen jurídico regulador
del uso y normalización de la lengua vasca, en concreto del artículo 18 del Decreto autonómico 86/1987,
completado con los instrumentos de actuación antes citados. Por tanto, de haber algún exceso habría que
alegarlo –e indagarlo– respecto de ese conjunto normativo que sirve de cobertura, lo que excede de la
competencia de esta Sala al ser Derecho propio del País Vasco.» (FJ 12).
Més important, per la novetat del tema dins la jurisprudència del TS, és la desestimació de la tesi relativa a la
manca de competència local per regular la contractació administrativa. Sobre aquest punt, en la Sentència es
conjuminen arguments especícs –centrats en l’abast limitat de l’Ordenança–, però també armacions dotades
d’un caràcter més general que avalen la possibilitat de les administracions d’establir exigències lingüístiques
als licitadors en el marc de la contractació pública, sempre que es tracti d’una regulació conforme amb la
normativa general sobre la normalització lingüística. Pel seu interès, en reproduïm íntegrament el FJ 13:
«DECIMOTERCERO.- El segundo aspecto general en el que se impugna la Ordenanza se reere a que,
mediante tal norma, la Corporación demandada regula un aspecto de la contratación administrativa, para lo
que carece de competencia. Tal motivo también se desestima por las siguientes razones: 1º Es obvio que al
Estado le corresponde la competencia para aprobar la legislación básica sobre contratos administrativos ex
artículo 149.1.18ª de la Constitución y que su desarrollo le corresponde a la Comunidad Autónoma [ cf. artículo
11.1.b) del Estatuto de Autonomía del País Vasco aprobado por Ley Orgánica 3/1979, de 18 de diciembre].
2º La Ordenanza impugnada no es una suerte de reglamento general de contratación local en el ámbito del
Ayuntamiento demandado. Regula un aspecto muy concreto y con la cobertura antes expuesta, de la que se
deduce un mandato para implantar ciertas medidas de normalización lingüística para la contratación de un
concreto tipo de contratos de gestión de servicios. 3º De esta forma que sus determinaciones podrían haberse
incorporado, tratándose de la gestión indirecta de servicios municipales, directamente en el clausulado de cada
pliego de condiciones administrativas particulares aplicable a cada contrato ex artículo 115 texto refundido
LCSP , luego si se ha hecho en una norma general, aplicable a esos contratos, y no contrato a contrato,
se gana en certeza y se da seguridad jurídica. 4º La consecuencia de lo dicho es que si el Ayuntamiento
está apoderado desde la normativa autonómica expuesta para adoptar medidas de normalización y debe
adoptarlas en relación a la forma de prestación de servicios, si éstos se prestasen directamente su regulación
afectaría al régimen de empleo público, pero si la gestión es indirecta, afectará a las exigencias para lograr
la adjudicación del contrato. 5º Otra consecuencia es que no es un exceso que se regule el uso de la lengua
coocial en cuanto a los requisitos de los licitadores, ni se trata de determinar si son condiciones particulares:
lo que prevé la Ordenanza es que en los pliegos se haga presente el régimen de normalización y, como se ha
dicho ya, no se ha cuestionado si la Ordenanza infringe ese régimen.»
Pel que fa al tercer argument, relatiu a la desviació de poder, el TS entén que ha de decaure a partir del
reconeixement previ de la competència local per actuar en l’àmbit lingüístic regulat (FJ 15).
Finalment, en relació amb les al·legacions de l’advocat de l’Estat relatives a la vulneració de l’article 14 de
la CE, pel caràcter discriminatori de l’Ordenança, el TS coincideix amb el tribunal d’instància pel que fa al
caràcter excessivament genèric de la impugnació, que no precisa quines previsions concretes de la norma
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 260
qüestionada pot comportar una exclusió discriminadora antijurídica de licitadors (FJ 17). És important notar
que el TS admet, a efectes de legitimar els requeriments lingüístics imposats als particulars, l’analogia entre
els serveis que són objecte de gestió indirecta i els serveis que presten les administracions directament a
través dels seus funcionaris o treballadors. Tanmateix, la nota negativa és la concepció tan restrictiva que
traspua aquesta jurisprudència quant a l’exigibilitat d’una capacitació lingüística en la llengua ocial pròpia
del territori, que es concep generalment com un mèrit i només per a llocs justicats pel tracte amb el públic
com un requisit. Aquesta concepció, que després de la STC 165/2013, de 23 de setembre (sobre la reforma de
la Llei de funció pública balear), no troba un contrapès o element de tensió en la jurisprudència del Tribunal
Constitucional, aprofundeix i legitima la desigualtat i subordinació de les llengües ocials enfront de la
llengua castellana, protegida per un deure general de coneixement, que el TS no s’oblida de recordar:
«DECIMOSEXTO.- Así en cuanto a la infracción del artículo 14 de la Constitución se está ante una infracción
genérica, sin razonar en qué medida la Ordenanza lo infringe, bien en perjuicio de los licitadores, bien de
los usuarios. Como se ha dicho ya, se está ante servicios que son objeto de gestión indirecta y también se
ha dicho que si la gestión fuese directa se estaría ante un problema referido para la cobertura de plazas de
empleados públicos. Pues bien, al caso de autos le es aplicable, por analogía, la jurisprudencia referida a ese
segundo aspecto que puede resumirse en estos términos: 1º La regla general es que puede valorarse como
mérito no eliminatorio el conocimiento de lenguas coociales diferentes al español. 2º El conocimiento del
idioma coocial en los procesos selectivos forma parte del concepto de “mérito y capacidad” del artículo
103.3 de la Constitución, si bien su exigencia debe hacerse desde el principio de proporcionalidad, lo que se
traduce en estar al tipo o nivel de la función o puesto a desempeñar. 3º Es contrario al derecho de igualdad
en el acceso a la función pública exigir un nivel de conocimiento del idioma coocial autonómico que no
guarde relación alguna con la capacidad requerida para desempeñar la función de que se trate. 4º Por tanto,
sólo para determinadas plazas cabe que sea eliminatoria la prueba de conocimiento del idioma coocial
de la respectiva Comunidad Autónoma, para así garantizar el derecho del administrado a usarlo ante la
Administración. 5º Es discriminatorio exigir el conocimiento del idioma coocial para cubrir plazas no
vinculadas directamente con la utilización por los administrados de ese idioma. Esto exige valorar en cada
caso las funciones asociadas a cada plaza y el conjunto de los empleados de un determinado servicio. Por
tanto, si no hay posibilidad de ejercer ese derecho por parte del ciudadano es cuando puede garantizarse que
alguno de los empleados hable el idioma propio de la Comunidad, siempre desde el deber constitucional de
conocer el castellano. 6º De no mediar alguna de estas circunstancias rige la jurisprudencia que considera
discriminatoria la exigencia del conocimiento de los idiomas de las Comunidades Autónomas con carácter
obligatorio, expreso o implícito.»
Una resposta negativa similar rep l’al·legació que les clàusules model regulades no inclouen «condicions
especials» en el sentit de l’article 118 de l’LCSP, quan «de nuevo lo litigioso no se ventila en el terreno de la
contratación, sino en el del régimen jurídico de la normalización lingüística» (FJ 18).
2 Nacionalitat i asil
Interlocutòria del Tribunal Suprem d’1 de febrer de 2017. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1a.
Ponent: Diego Córdoba Castroverde. Ref. Cendoj: 28079130012017200602
Interlocutòria del Tribunal Suprem d’1 de febrer de 2017. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1a.
Ponent: Diego Córdoba Castroverde. Ref. Cendoj: 28079130012017200228
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Aquestes dues resolucions inadmeten recursos de cassació en matèria d’asil. Des de la perspectiva lingüística,
però, el motiu d’interès varia. En la primera, es recull l’apreciació de l’Audiència Nacional que remarca la no
coincidència entre els requisits exigibles per acreditar la integració social en el marc del procediment d’accés
a la nacionalitat, quant al coneixement de la llengua, i els fets i les circumstàncies que cal acreditar per
fonamentar la sol·licitud d’asil, en dir: «[...] El arraigo del recurrente en España y el hecho de que entienda
y hable la lengua castellana son circunstancias ajenas a los requisitos para el reconocimiento de la condición
de refugiado y el otorgamiento de la protección internacional que solicita.» (ITS d’1 de febrer de 2017, FJ 3).
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 261
En la segona interlocutòria citada, el tribunal a quo destaca la importància de la llengua com a element de
contrast de la procedència geogràca i la veracitat del relat de persecució d’un matrimoni del Sudan. En contra
de l’opinió del Ministeri de Justícia, el fet que els sol·licitants no parlin àrab –el conicte de Darfur s’origina
per la persecució pels àrabs dels africans negres de la zona, amb el suport del govern del Sudan– i a l’hora
declarin parlar una mica d’anglès i entre ells masalit, llengua parlada en la zona fronterera entre el Sudan i el
Txad, «nos parece muy relevante, pues el aprendizaje de un lenguaje típico de la zona es un claro indicador
del lugar de procedencia». Tanmateix, es corrobora el criteri del Ministeri en el sentit de no constar acreditada
documentalment la nacionalitat d’origen, atès que el certicat matrimonial era redactat en anglès, mentre que
en el país d’origen la llengua emprada en els documents ocials és l’àrab (ITS d’1 de febrer de 2017, FJ 4).
3 Garanties lingüístiques en el dret de defensa
Sentència de 12 de gener de 2017. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Joaquín Giménez García. Ref. Cendoj:
28079120012017100023.
Sentència de 18 de gener de 2017. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Luciano Varela Castro. Ref. Cendoj:
28079120012017100021.
Sentència de 3 d’abril de 2017. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Alberto Gumersindo Jorge Barreiro. Ref.
Cendoj: 28079120012017100226.
Sentència de 28 d’abril de 2017. Sala Penal. Secció 1a. Ponent:Joaquín Giménez García. Ref. Cendoj:
28079120012017100344.
Sentència de 29 de juny de 2017. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Francisco Monterde Ferrer. Ref. Cendoj:
28079120012017100509.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Les resolucions que reportem segueixen la línia doctrinal que hem anat destacant des de ja fa anys (núm.
67 de la Revista, pàg. 376-377): la intervenció de traductors i intèrprets en el procediment a que no es
produeixi indefensió de la persona encausada, que prohibeix l’article 24.1 de la CE, s’orienta en un sentit poc
formalista, de manera que la falta d’intervenció d’un tècnic lingüístic es considera rellevant quan es produeix
una lesió substantiva del dret que minvi de manera real i efectiva el dret de defensa. Les irregularitats
sense incidència en la dimensió material del dret es consideren defectes formals que no queden coberts
pel dret constitucional. Així mateix, la jurisprudència ressenyada també recull i interpreta en aquest sentit
la Llei orgànica 5/2015, de 27 d’abril, per la qual es modiquen la Llei d’enjudiciament criminal i la Llei
orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, per transposar la Directiva 2010/64/UE, de 20 d’octubre
de 2010, relativa al dret a interpretació i a traducció en els processos penals, i la Directiva 2012/13/UE, de
22 de maig de 2012, relativa al dret a la informació en els processos penals, norma que estén les garanties
lingüístiques a les diferents fases de l’encausament penal i que s’orienta precisament a fer real la comprensió
del procediment per part de la persona investigada.
A banda d’aquesta dimensió lingüística troncal del dret de defensa (comprensió del que diu la persona
detinguda i encausada), les resolucions que recollim també aporten altres aspectes lingüístics relacionats
amb el dret de defensa, com ara la falta de traducció d’algunes actuacions a que el tribunal pugui jutjar
correctament o la falta de comprensió d’altres intervinents del procediment, com ara els testimonis de càrrec.
En tots aquests casos el Tribunal sempre aplica la doctrina esmentada de la dimensió substantiva de la
pràctica o de la incidència per determinar si s’ha pogut produir una vulneració de la tutela judicial efectiva.
La resolució doctrinalment més rellevant és la Sentència de 29 de juny. En un judici de robatori amb força
a les coses, tot i que l’acusat sol·licita intèrpret de rus, se li notica només en castellà l’escrit d’obertura
del judici i el d’acusació del scal, cosa que, tal com reconeix el tribunal de cassació, incompleix l’article
123.1.d de la Llei d’enjudiciament criminal. L’acusat arma que aquesta circumstància li impedeix demanar
un reconeixement per part del metge forense com a prova per a l’acte del judici. El tribunal d’instància li
va desestimar la petició de nul·litat que va formular per aquest motiu perquè va entendre que del conjunt
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 262
d’actuacions que va fer l’acusat es desprenia que entenia sucientment el castellà i que, en tot cas, durant el
judici va estar assistit per un intèrpret.
El TS acull el relat fàctic i els arguments del tribunal d’instància i recull la doctrina sobre aquesta qüestió:
«3. Ante ello, poco se puede añadir a lo razonado por el tribunal de instancia puesto que la única indefensión
con la trascendencia constitucional que se pretende, es la indefensión material y no la meramente formal. En
este caso en principio, se podría hablar de indefensión formal por el incumplimiento del deber de traducción
que impone el citado art. 123.1.d) LECr., pero no de indefensión material que exige la efectiva privación de
algún medio de defensa o su limitación. El artículo 6 del Convenio Europeo de Derechos Humanos dentro
del derecho a un proceso equitativo, establece el derecho del acusado a ser informado en una lengua que
comprenda y de manera detallada, de la naturaleza y de la causa de la acusación formulada contra él (art.
6.3.a), así como el derecho a ser asistido gratuitamente de un intérprete si no comprende o no habla la lengua
empleada en la audiencia (art. 6.3.e). Haciéndose eco de tal precepto así como de diversas Directivas que lo
contemplan, la LO 5/2015 –en vigor desde el 28-10-2015–, introduce el nuevo art. 123 regulador de los derechos
de los imputados que no hablen el castellano o la lengua ocial en la que se desarrolle la actuación “derecho
a ser asistidos por un intérprete que utilice una lengua que comprenda durante todas las actuaciones en que
sea necesaria su presencia, incluido el interrogatorio policial, el del Ministerio Fiscal, y todas las vistas
judiciales; el derecho a servirse de intérprete en las conversaciones que mantenga con su Abogado; el
derecho a la interpretación de todas las actuaciones del juicio oral; el derecho a la traducción escrita de los
documentos que resulten esenciales para garantizar el ejercicio del derecho a la defensa, considerando que de
manera obligatoria (“en todo caso”) se deben traducir las resoluciones que acuerden la prisión del imputado,
el escrito de acusación y la sentencia; y en última instancia, el derecho a presentar una solicitud motivada
para que se considere esencial un documento.”
4. Por otra parte, y en relación con el derecho a la traducción escrita de los documentos que resulten esenciales
para garantizar el ejercicio del derecho a la defensa, se prevé la posibilidad de prescindir de la traducción de los
pasajes de los documentos esenciales que, a criterio del Juez, Tribunal o funcionario competente, no resulten
necesarios para que el imputado o acusado conozca los hechos que se le imputan, y además con carácter
excepcional, dicha traducción escrita podrá ser sustituida por un resumen oral de su contenido en una lengua
que comprenda, siempre que quede garantizada sucientemente la defensa del imputado o acusado.»
El TS fa un repàs de totes les actuacions dutes a terme i conclou que es va respectar el dret de defensa de
l’acusat. Ressaltem la importància, en el sentit d’estendre i detallar el contingut lingüístic del dret de defensa,
de la Llei orgànica 5/2015, abans esmentada, que recull les directives europees sobre aquesta qüestió. Per tot
això el TS indica que «atendiendo a la nalidad del precepto, hemos de considerar que falta el presupuesto
inicial, es decir, que el acusado no entienda el idioma castellano. Y es que por lo expuesto, no solo el
acusado manifestó entender un poco el castellano, sino que en un acto anterior renunció expresamente a la
traducción y en otro posterior a éste, contestó sin problema al emplazamiento y requerimiento, sin aludir
a su supuesto desconocimiento de la lengua española, algo que por otra parte es normal puesto que llevaba
varios años en España donde había sido detenido varias veces e incluso condenado.»
A banda dels propis actes de l’acusat en què sembla manifestar-se que no volia reconeixement medicoforense
i que comprenia la situació en cada moment processal, també destaquem el criteri subjacent del Tribunal,
que explicita al nal, de presumpció de coneixement del castellà, atesa la residència de l’acusat en territori
espanyol, criteri que ja hem vist emprat en resolucions ressenyades a la crònica anterior.
Les altres sentències tracten sobre altres aspectes lingüístics del procés relacionats amb la tutela judicial
efectiva. La Sentència de 18 de gener de 2017, en un judici per temptativa d’assassinat i lesions, resol sense
gaires argumentacions l’al·legació de l’acusat que dos testimonis de càrrec no comprenien el castellà. El TS
no troba elements per dubtar que els testimonis comprenguessin i es fessin comprendre en espanyol.
Dues de les altres resolucions fan referència a la falta de traducció de determinades actuacions judicials que
consten a l’expedient en un idioma no ocial, de manera que no han pogut ser valorades amb correcció pel
tribunal que jutja el cas. En la Sentència de 12 de gener, en un judici per diversos delictes relacionats amb
l’assalt i robatori a una casa, es qüestiona el reconeixement de veu que fa directament el tribunal d’instància
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 263
d’una conversa mantinguda pels acusats en un idioma estranger. El Tribunal reconeix que el fet que la
conversa sigui en idioma desconegut pot dicultar el reconeixement de veu, però que l’audició repetida de
la conversa porta a concloure que la persona escoltada era l’acusat que recorre. No es tracta, doncs, d’un
reconeixement del que es diu, sinó de la veu del qui ho diu. Per contra, la STS de 3 d’abril, en un procés
per tràc de drogues, queden invalidades les converses en serbocroat per escoltes telefòniques, entre altres
motius, perquè no en consta la traducció literal: «Y no sólo porque no están propuestas como prueba por
el Ministerio Fiscal, sino porque tampoco consta traducción alguna de ellas en ninguna lengua ocial (la
mayoría, están en serbio-croata), ni transcripción fehaciente de su contenido, ni cotejo de éste, limitándose
lo transcrito en el procedimiento a lo incluido policialmente en los atestados policiales enviados al Juzgado,
en los que obran unas transcripciones no ociales, y en muchas ocasiones meros resúmenes, sin que conste
quién sea la persona que efectúa la traducción». Aquí veiem, doncs, que tot i la tendència és la conservació de
les actuacions, en aquest cas, atès que no hi ha cap traducció formal que reporti el contingut del text, s’anul·la
la prova, si bé és veritat que això no suposa un canvi substancial en el conjunt del procés.
La darrera sentència d’aquest bloc, de 28 d’abril, aborda l’al·legació d’indefensió per desconeixement del
català, llengua en què està escrit un document del procediment substanciat a Catalunya. En concret, en un
judici d’un delicte contra la salut pública, l’advocat demana al tribunal d’instància la traducció de l’atestat,
escrit en català, al castellà, traducció que se li proporciona el segon dia de judici. Davant l’al·legació
d’indefensió, el tribunal d’instància rebutja l’al·legació i el TS ratica aquest decisió. Entre els motius
pel rebuig de la indefensió, hi ha el fet que l’advocat va tenir durant quatre anys l’atestat en català i no
en va demanar la traducció ns dos dies abans del judici oral, cosa que fa sospitar al Ministeri Fiscal i al
Tribunal que es tracta simplement d’una tàctica dilatòria. La STS reprodueix la sentència d’instància en què
s’explicita de manera succinta els motius per denegar la suspensió de la vista per tal com no considerava que
es produís indefensió pel motiu lingüístic adduït:
«a) porque con carácter previo su letrado defensor no había efectuado tal solicitud de traducción, b) porque
desde el año 2012 ejerce como abogado defensor de estos dos acusados desde que pasaron a disposición
judicial en su declaración como imputados en fecha 18 de mayo de 2012 y formulando su escrito de defensa,
lo que conlleva el conocimiento del atestado redactado en idioma catalán, c) porque la Sala ofreció al inicio
del juicio al letrado la presencia de un interprete que le fuera traduciendo los documentos o folios del atestado
sobre los que precisara interrogar al acusado, lo que rehusó el letrado y d) porque la Sala puso a disposición
del letrado defensor –lo que si aceptó y utilizó– una traductora la tarde del lunes para que el letrado pudiera
obtener una traducción y aclaración de los folios y documentos que interesaba a los nes la práctica de la
prueba testical y documental, conclusiones e informes que se efectuaron al día siguiente 20 de enero de 2016.
Por lo que ninguna indefensión por este motivo pueden haber sufrido estos dos acusados ni tan siquiera
potencialmente por la denegación de la suspensión del juicio oral.»
La decisió de l’òrgan judicial d’instància i la raticació d’aquesta per part del TS són totalment justicades
per les raons transcrites. De tota manera, aquest tipus de situacions evidencien la precarietat del català
en l’àmbit judicial, que pot ser qüestionat en qualsevol moment per qualsevol de les parts. Advertim, per
exemple, que en aquest cas el tribunal jutjador, tot i l’evidència de la tàctica dilatòria de la defensa lletrada,
va proveir amb la màxima celeritat una solució a la petició del lletrat (assistència d’un intèrpret i text traduït
el segon dia de la vista).
En conjunt, podem concloure que el TS es mostra sempre molt cautelós a l’hora d’estimar la vulneració del
dret a la tutela judicial per motius lingüístics, atenent sempre la dimensió material del dret i considerant poc
les irregularitats de caràcter formal.
4 Valoració de la llengua ocial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la justícia
Sentència del Tribunal Suprem de 10 de març de 2017. Sala Contenciosa Administrativa.
Secció 6a. Ponent: Pedro José Yagüe Gil. Ref. Cendoj: 28079130062017100007.
Sentència de 31 de maig de 2017. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4a. Ponent: Celsa Pico Lorenzo.
Ref. Cendoj: 28079130042017100244.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 264
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Ambdues resolucions contenen mencions molt col·laterals a la valoració de la llengua en l’accés a places
jurisdiccionals, en el primer cas a la presidència de l’Audiència Provincial de Barcelona (tot i que no es diu
especícament, es pot deduir del text i de la notorietat del cas), i en el segon per seleccionar els juristes que
han de constituir la terna proposada per ocupar un lloc al Tribunal Europeu de Drets Humans.
La Sentència de 10 de març de 2017 enjudicia la impugnació del Decret que nomena el president de
l’Audiència Provincial de Barcelona, a proposta del Consell General del Poder Judicial. La part actora és
l’altra candidata a ocupar aquest lloc. Entre els diferents motius de la impugnació, destaca l’al·legació que
s’ha vulnerat la llibertat ideològica, atès que entre els motius de valoració (i desvaloració) de la candidata
hi ha la circumstància que va signar el manifest dels 33 jutges a favor d’una interpretació constitucional
favorable al dret a decidir. El Tribunal desconnecta aquest fet de la llibertat ideològica en entendre que el
nomenament d’un càrrec governatiu com aquest es regeix pel principi de discrecionalitat de l’òrgan valorador
(el Consell General) i és lògic que, en el moment que viu Catalunya es valori la neutralitat. Tot i que no sigui
estrictament objecte de la crònica, és oportú reproduir alguns dels arguments del Tribunal:
«2ª.- Por la capital y provincia a que alcanzan las funciones de ese cargo, su importancia no puede ser
ignorada. Se trata de la capital y provincia más importantes de Cataluña, donde suceden y se adoptan los
acuerdos políticos y administrativos más relevantes. Por esa razón, existen allí motivos aún más sólidos para
exigir en quién ejerza el cargo una neutralidad más rigurosa.
3ª.- La situación política y social de Cataluña, con sucesos judiciales actuales de relevancia muy notable, no
puede ser ignorada por nadie, y menos por el CGPJ, que tiene como una de sus funciones más importantes
la del nombramiento discrecional de cargos judiciales, para los cuales parece lógico haya de acudir a los
criterios que en su opinión sean los más adecuados para tan grave situación.»
Certament, el Tribunal no s’entreté ni a dissimular la naturalesa totalment política de l’elecció, que accepta i
secunda. Ni amaga la seva visió partidista de la neutralitat. És a dir, dona per bo que es rebutgi una candidata
a presidenta d’audiència per raó del que pensa i que se n’esculli un per encarar «tan grave situación» (la de
Catalunya).
A partir d’aquí enumera els mèrits del candidat escollit que recull l’Acord del Consell General, i que segons
el Tribunal constitueixen una motivació sucient per a l’elecció. I aquí és on hi ha la menció incidental
a la llengua pròpia, el català en aquest cas, en dir que el candidat escollit també aporta com a mèrit de
reconeixement el coneixement del català (el nivell B2, recordem-ho) i del dret civil propi. En coherència
amb la seva argumentació, aquests mèrits no els posa en relació amb el nivell de llengua catalana que té
l’altra candidata (segurament la comparació hauria estat incòmoda). Una vegada més, doncs, la valoració
del reconeixement de la llengua pròpia actua com a element per justicar eleccions preses per altres motius
(en aquest cas, polítics). I quan l’òrgan valorador escull candidats sense el mèrit, simplement s’omet la
referència. Així recordem les sentències d’1 de juny de 2012 i la de 18 de maig de 2010, que ens apunten una
valoració absolutament discrecional d’aquest mèrit. En les primeres, la valoració de la llengua és disponible
en funció dels equilibris i les persones candidates que el Consell General del Poder Judicial pot determinar.
En la segona, de tres candidats a presidir una audiència del País Valencià, es tria justament el que no pot
acreditar el coneixement del valencià.
Una última consideració lingüística. La Sentència reprodueix íntegrament i en català el manifest que va
signar la candidata no escollida a favor de la possibilitat jurídica del dret a decidir. Tenint en compte l’aval
del TS cap a la decisió del Consell General d’excloure la candidata, no podem deixar de veure en aquest
ús lingüístic, segons la mateixa doctrina de l’alt tribunal no pertinent dins del seu àmbit jurisdiccional, una
prova més de la inidoneïtat de la candidata a presidir l’Audiència de Barcelona. La pràctica lingüística del
Tribunal també ens diu molt de la neutralitat i l’objectivitat amb què enjudicia.
Per la seva banda, la Sentència de 31 de maig de 2017 enjudicia la impugnació de l’associació judicial
Jueces para la Democracia contra un acord del Consell de Ministres que estableix les pautes per designar
la terna de juristes proposats per ocupar la plaça de jutge titular del Tribunal Europeu de Drets Humans.
El punt combatut judicialment és la previsió que els candidats no superin 61 anys d’edat, tenint en compte
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 265
que aquest límit no és establert al Conveni europeu de drets humans. L’associació considera que vulnera
el principi d’igualtat i el dret a accedir a càrrecs i funcions públiques en condicions d’igualtat (art. 14 i 23
CE, respectivament). El TS estima la vulneració del principi d’igualtat i anul·la l’acord, malgrat dos vots
particulars, un del president de la Sala.
Per al que interessa a la crònica, la qüestió lingüística és esmentada gairebé de passada, però té una signicació
important:
«No gura como requisito en el CEDH la habilidad en una de las lenguas del Consejo de Europa y, al menos,
el conocimiento pasivo de la otra. No obstante es una exigencia razonable que deriva de la Declaración
de 19 de febrero de 2010 adoptada en la Conferencia de Interlaken (punto 8.a) y de las Resoluciones de la
Asamblea Parlamentaria 1646/2009 (punto 4.4.) y 1366/2004 (punto 3.a), tal cual reitera el Explanatory
Memorandum 2012 (punto 10).»
Efectivament, el TS veu com a «exigència raonable» l’habilitat en una de les llengües del Consell d’Europa
i el coneixement passiu de l’altra. I certament ho és, perquè per dur a terme una funció tan signicada i
delicada com la jurisdiccional és necessari conèixer les llengües en què s’ha de treballar. Una evidència,
tanmateix, que no es trasllada a l’exercici jurisdiccional a les comunitats autònomes amb llengua pròpia, en
què el coneixement de la llengua pròpia i ocial és un mèrit, a la pràctica ni tan sols preferent.
5 La llengua en conictes laborals
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 10 de gener de 2017. Sala Social. Secció 1a. Ponent: Antonio Vicente
Sempere Navarro. Ref. Cendoj: 28079140012017200020, més 4 resolucions similars.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Encara en aquesta crònica continuem donant compte de les resolucions que inadmeten els recursos de
cassació presentats per la Xunta de Galícia contra les sentències d’instància que decidien a favor dels
professors de gallec que van ser acomiadats i que reclamaven la laboralitat de la relació que els vinculava
amb l’Administració autonòmica. El volum de resolucions que han recaigut (51 resolucions en cassació) ens
aproxima a la dimensió del conicte entre els professors i l’Administració de la Xunta, que hem reportat en
les dues cròniques anteriors (núm. 66 de la Revista, pàg. 348-349; i núm. 67, pàg. 378 i 379).
Tal com hem anat indicant, aquestes resolucions no incideixen sobre el règim jurídic de la llengua, però hi
tenen a veure en la mesura que posen en la via judicial a un conicte laboral sorgit en el desplegament
organitzatiu de la competència sobre normalització lingüística en la comunitat autònoma de Galícia. El fet
que dona origen al conicte són les denúncies a la Inspecció de Treball que consideraven que la relació
que vinculava els professors de gallec que contractava any rere any la Conselleria de Cultura, Educació i
Ordenació Universitària de la Xunta de Galícia per impartir cursos a l’Administració per obtenir els certicats
de llengua gallega (CELGA) era una vertadera relació de caràcter laboral no reconeguda per l’Administració
contractant, la qual al·lega el caràcter administratiu de la contractació. Tant la Inspecció de Treball, com
després, en seu judicial, els jutjats socials i la Sala Social del TSJ de Galícia, com nalment el TS en cassació,
reconeixen la relació laboral, atesa l’evident dependència i alienitat de la prestació del servei efectuat, així
com la inserció de l’activitat dels professors dins una estructura de treball preestablerta i ordenada, que
xava ns i tot el règim de substitucions en cas d’incapacitat laboral d’algun d’ells.
Un dels arguments de la Xunta és que es prescindia del servei d’alguns professors per raó de l’ajustament
econòmic. Un argument que servia per reduir una plantilla contractada sense els drets que li serien propis i,
alhora, reduir el pes de l’estructura organitzativa que treballa per la normalització del gallec. També nega la
Xunta el caràcter de represàlia, en prescindir amb caràcter general dels serveis dels professors, cosa que els
tribunals també neguen perquè justament es prescindeix dels professors quan comencen a haver-hi reclamacions
de laboralitat. Com dèiem en la crònica anterior, una cosa és que la normalització lingüística sigui un procés,
per tant progressiu, per restituir el coneixement i l’ús de la llengua ocial que ha sofert històricament una
minorització i una altra de ben diferent és que els treballadors que donen suport a aquest procés se’ls mantingui
en una situació laboral provisional i precària i sense els drets propis de la relació laboral.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 68, 2017 266
6 Marques
Interlocutòria del Tribunal Suprem d’1 de març de 2017. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1. Ponent:
Eduardo Calvo Rojas. Ref. Cendoj: 28079130012017200480.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
La recurrent impugna la sentència d’instància que conrma la resolució de l’Ocina Espanyola de Patents i
Marques que autoritzava el registre de la marca de sabates Z boys (amb un determinat grasme) davant de
les marques també de calçats amb el sintagma «para niños buenos (o casi)» i «per a nens bons (o quasi)».
Més enllà dels raonaments de la sentència d’instància, basada sobretot en els grasmes, i del fet que el TS
inadmet el recurs per falta d’interès cassacional, apuntem aquí l’aspecte lingüístic que s’hi recull, que és el
tractament molt casuístic de les denominacions en llengües no ocials en relació amb les llengües ocials a
l’Estat espanyol.
En aquest cas, el tribunal d’instància aprecia que l’«expresión “boys” se utiliza por los castellano/catalano
hablantes sin necesidad de traducción alguna y sin identicarla con sus sinónimos en nuestras lenguas». Més
en concret, apunta que el mot es relaciona amb el castellà «chicos» (del català «nois» no en diu res). De fet,
com indica aquest mateix tribunal, «los conceptos de semejanza, similitud o relación son indeterminados,
y requieren en el juzgador una actividad dirigida a dar claridad al ámbito de incertidumbre del concepto»,
de tal manera que la qüestió de la comparació de dues marques amb paraules o sintagmes equivalents que
siguin equivalents en un altre idioma no es farà tant per l’equivalència lingüística, sinó per l’apreciació que
al Tribunal li sembla que fa el consumidor tipus. Si una marca s’associa a l’altra i es refereix a la mateixa
categoria de productes, la semblança serà un criteri obstatiu per al registre, però si no s’aprecia així, no hi ha
obstacle per a la inscripció. En la sentència de la crònica anterior vèiem que «Inspiración» i «Inspiration»
eren considerats diferenciables en la mesura que aquest segon es podia considerar vocable de fantasia.
Com s’ha assenyalat en altres ocasions, tot i ser un criteri raonable, la mateixa discrecionalitat i apreciació
casuística que requereix pot portar a solucions que poden ser contradictòries amb la mateixa percepció social
en què en principi es basa.
