Jurisprudència del Tribunal Suprem. Primer semestre de 2016

Autor:Agustí Pou Pujolràs - Eva Pons Parera
Càrrec:Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona - rofessor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona
Pàgines:333-353
RESUMEN

El text recull les resolucions del Tribunal Suprem que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim jurídic de la llengua dictades durant el primer semestre de 2016.

 
CONTENIDO
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM
Primer semestre de 2016
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull les resolucions del Tribunal Suprem que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim jurídic de la
llengua dictades durant el primer semestre de 2016.
Paraules clau: Jurisprudència; Tribunal Suprem; dret lingüístic; llengua ocial.
SUPREME COURT JURISPRUDENCE
Abstract
The text includes new regulations that affect the uses, the linguistic rights and the legal system of the language issued
by the Spanish Supreme Court during the rst half of the year (between January and June 2016).
Keywords: jurisprudence; Spanish Supreme Court; Linguistic Law; ofcial language.
En el primer semestre de 2016 hem localitzat un gran nombre de resolucions del Tribunal Suprem (TS) que
incideixen de manera directa i indirecta sobre la llengua, però no n’hi ha que estableixin línies doctrinals
rellevants noves pel que fa al seu règim jurídic. No obstant això, s’apunten camps nous interessants, com
els límits de l’ocialitat del castellà en una relació laboral; se’n consoliden alguns, com el problema de
les diferents versions lingüístiques de la normativa europea i les dicultats interpretatives que genera, o
trobem sentències amb un contingut i una decisió regressius pel que fa al règim lingüístic, com la relativa
als distintius del personal de seguretat privada o la que desestima un recurs sobre l’absència de valoració del
català en l’accés a les professions d’advocat i procurador.
Agrupem les resolucions en els blocs següents:
1 Règim del català a l’educació
Dues resolucions, les sentències de 14 de gener i de 28 d’abril, tornen a tractar sobre aquest conicte. En
el primer cas, un recurs plantejat per la Generalitat contra la indemnització imposada per no atendre el dret
a ser escolaritzada en castellà d’una nena, que el TS rebutja per una qüestió processal. En el segon cas, el
recurrent pretén el reconeixement del dret dels seus lls a l’escolarització en castellà i al·lega la vulneració
dels articles 14 i 27.1 de la Constitució, però el Tribunal, reprenent una bona tendència doctrinal, rebutja la
lesió del dret fonamental per tal com aquest no incorpora el dret indiscriminat a obtenir en la llengua volguda
la prestació d’aquest servei públic, l’organització del qual correspon a l’Administració.
* Eva Pons Parera, professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona.
∗∗ Agustí Pou Pujolràs, professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona.
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí. «Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de
2016», Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016, p. 333-353 DOI: 10.2436/rld.i66.2016.2863.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 334
2 Nacionalitat
Recollim de nou les resolucions que fan referència a les qüestions lingüístiques en matèria de nacionalitat.
En general, atesa la línia doctrinal consolidada de l’alt tribunal, les resolucions inadmeten els recursos en
considerar que la resolució és molt casuística i que el tribunal d’instància ja ha apreciat les circumstàncies
concurrents.
3 Garanties lingüístiques en el dret de defensa
Diverses resolucions hi incideixen. La doctrina aplicada segueix el criteri que hem anat assenyalant en
aquesta crònica d’acord amb el qual només es pot apreciar una lesió del dret de defensa per motius de llengua
quan la lesió del dret de defensa hagi estat real i efectiva i no per simples irregularitats. Però esmentem
especialment la STS de 26 de gener de 2016, que fa un recorregut pel canvi que ha suposat la Directiva
2010/64/UE, de 20 d’octubre de 2010, relativa a interpretació i la traducció en els processos penals, i la
Directiva 2012/13/UE, relativa al dret a la informació en els processos penals. Arran d’aquesta normativa
europea s’ha aprovat la Llei orgànica 5/2015, de 27 d’abril, que modica la Llei orgànica del poder judicial
i la Llei d’enjudiciament criminal en el sentit de fer més extens al dret a intèrpret i de vetllar per la qualitat
de les interpretacions i traduccions.
4 La no-valoració de la llengua ocial pròpia en l’accés a les professions jurídiques
Es tracta d’una sentència rellevant no pel que diu sobre el règim jurídic de la llengua, sinó pel que no diu i pel
que declina enjudiciar. La STS de 25 de febrer de 2016 resol el recurs plantejat per l’Associació de Juristes en
Defensa de la Llengua Pròpia contra l’article 17.1 del Reial decret 775/2011, de 3 de juny, pel qual s’aprova
el Reglament de la Llei 34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador dels
tribunals. L’associació recorre contra l’absència de previsió de coneixement de la llengua pròpia en l’accés
a aquestes professions, accés que el Reglament esmentat regula de manera absolutament uniformitzadora
i centralitzada. El TS, en una resolució poc motivada, desestima la pretensió amb l’argument que es tracta
d’una competència de l’Estat.
5 Valoració de la llengua ocial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la justícia
De les dues resolucions localitzades, esmentem especialment la STS de 30 de març, relativa a la impugnació
del Reial decret 634/2014, de 25 de juliol, pel qual es regula el règim de substitucions en la carrera scal.
En aquest nou reglament encara es rebaixa una mica més la valoració de la llengua pròpia en la selecció de
scals substituts, la qual cosa el TS, tot i la gairebé nul·la argumentació, troba raonable. Aquesta orientació
no és sinó la continuïtat de la ja mantinguda en anteriors ocasions en aquest àmbit.
6 Acreditació d’idioma estranger en processos selectius
Es tracta d’una qüestió recurrent en les darreres cròniques. Les dues resolucions, les sentències de 3 i 22 de
febrer, arriben a resultats oposats i posen de manifest la rellevància que té el fet que en les convocatòries
l’Administració estableixi de manera clara què acredita un mèrit lingüístic i que el marc jurídic que regula
aquesta acreditació sigui clar, i també que el tribunal que enjudicia el conicte, en aquest cas el TS, apliqui
correctament i de manera raonable la normativa i les equivalències establertes al Marc europeu comú de
referència.
7 Diferències en les versions lingüístiques del dret europeu
La Sentència de 25 de febrer i la Interlocutòria de 5 de maig tornen a incidir en les discrepàncies que
existeixen entre les diferents versions lingüístiques de la normativa produïda a la Unió Europea i les
dicultats interpretatives que això crea en transposar-la a la normativa interna. En ambdós casos se suscita
la possibilitat de plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la UE per dissipar el dubte
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 335
interpretatiu, per bé que en la primera resolució es rebutja mentre que en la segona es planteja la qüestió. És
interessant constatar en seu judicial com la creació multilingüe del dret genera divergències lingüístiques per
errors de traducció, però també dicultats terminològiques en haver-se de traslladar la normativa europea als
diferents ordenaments interns.
8 La llengua en conictes laborals
Les resolucions de 20 de gener, 3 de febrer i 12 de maig són dictades en el marc de conictes laborals en
què d’una manera o altra hi ha implicat l’idioma. La Interlocutòria de 3 de febrer (juntament amb altres 22
resolucions més) posa  a un conicte laboral entre els professors de gallec contractats per la Xunta gallega,
que reclamaven, i els tribunals els la reconeixen, el reconeixement d’una relació d’índole laboral entre ells
i l’Administració que contractava els seus serveis. La Sentència de 20 de gener avala el reconeixement del
plus per ús d’idioma a un conjunt de treballadors que havien d’usar l’idioma matern a la feina i no se’ls
retribuïa per aquest concepte. I molt interessant és la sentència de 12 de maig, que resol un conicte entre
una empresa aèria que ordena als pilots que les comunicacions es facin en anglès i els pilots reclamen que es
pugui fer en castellà quan els interlocutors siguin castellanoparlants. Per bé que la resolució no aprofundeix
sobre la qüestió, apunta la qüestió dels límits de l’ocialitat per raó de la seguretat, de les indicacions dels
organismes internacionals competents i per l’enquadrament dins d’una relació laboral.
9 Normalització del català i competència en matèria lingüística
La Sentència de 4 d’abril desestima un recurs presentat per la Generalitat contra l’anul·lació de la disposició
que establia la llegenda del distintiu del personal de seguretat privada. Una lectura expansiva del títol
competencial de l’Estat i una interpretació totalment reduccionista de la competència de la Generalitat en
normalització lingüística permeten invalidar la disposició autonòmica i, amb això, bandejar el català dels
distintius identicatius d’aquest àmbit.
10 Marques
Finalment, la Sentència d’11 de març enjudicia un litigi sobre marques. Com s’indica en el comentari, és
difícil mantenir un paràmetre objectiu a l’hora d’acollir o rebutjar designacions per la semblança amb les
marques registrades, i més quan es fa dependre de si la designació és en una llengua o en una altra; en aquest
cas s’acull una designació italiana mentre s’havia rebutjat la mateixa denominació en castellà.
Per accedir als textos de les sentències de la base del Cendoj, primer s’ha d’obrir el cercador de la base de
dades (http://www.poderjudicial.es/search/indexAN.jsp) i després clicar l’enllaç que cada resolució ressenyada.
Per facilitar aquesta operació consignem aquesta adreça en cada resolució o bloc de resolucions. D’aquesta
manera es pot baixar el text sense haver de fer servir l’opció de copiar l’identicador de la resolució a la
casella «Texto a buscar», del mateix cercador.
1 Règim del català a l’educació
Sentència del Tribunal Suprem de 14 de gener de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1a. Ponent:
Segundo Menéndez Pérez. Ref. Cendoj: 28079130012016200083.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
L’actual recurs s’inscriu en la batalla judicial que s’inicia el mes de desembre de 2010, a partir de les demandes
d’alguns pares que, sovint sota la mateixa representació lletrada, demanen l’ensenyament en castellà per als
seus lls escolaritzats en centres públics o concertats de Catalunya. Un comentari general d’aquestes darreres
resolucions judicials es pot consultar en el darrer número de la Revista: Corretja i Torrens, Mercè, «L’impacte
de la revisió judicial i de la LOMCE en el model lingüístic de l’escola catalana: estat de la qüestió», Revista
de Llengua i Dret, núm. 65, 2016, pàg. 76-89).
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 336
La Generalitat recorre en cassació contra dues interlocutòries dictades per la Sala Contenciosa Administrativa,
Secció Cinquena, del TSJ de Catalunya, de 15 de desembre de 2014 i de 9 de març de 2015 (la segona
desestima el recurs de reposició contra la primera), en relació amb l’execució de la STS de 19 de novembre
de 2013 (vegeu-ne el comentari a la Revista núm. 61, pàg. 217-219), que va reconèixer el dret d’una alumna a
rebre l’ensenyament infantil en castellà, en considerar no conforme amb la doctrina jurisprudencial emanada
del mateix òrgan, a partir de la STC 31/2010, el sistema d’atenció lingüística personalitzada. En la part
dispositiva de les interlocutòries que són objecte del recurs s’obliga el Departament d’Ensenyament a abonar
als pares de l’alumna una indemnització de 3.000 euros, amb caràcter compensatori o substitutori, atesa la
impossibilitat material d’executar la Sentència d’instància, relativa a una petició per als nivells de P4 i P5 en
els cursos 2008-2009 i 2009-2010.
El TS suscita, i aprecia nalment, la concurrència d’una causa d’inadmissió del recurs per raó de la quantia.
Les interlocutòries, segons l’òrgan jurisdiccional, no resolen un punt no decidit per la Sentència que executen,
ni contradiuen allò resolt per aquesta, per la qual cosa és aplicable el requisit general que exclou d’aquest
recurs els assumptes d’una quantia inferior als 600.000 euros (art. 88.2.b i 93.2.a i d LJCA, en relació
amb l’art. 87.1.c de la mateixa Llei), molt per sobre del valor de la pretensió estimada en 3.000 euros.
Tot i que la resolució comentada no reprodueix les al·legacions de la Generalitat, en el tràmit d’audiència
sobre la possible causa d’inadmissió la seva representació lletrada va qüestionar si el TSJC en execució de
Sentència podia tramitar l’incident d’impossibilitat material per qui no estava legitimat per fer-ho, a més de
la incorrecció de la indemnització xada, en no haver-se acreditat els danys, raó per la qual es tracta d’una
decisió mancada de prova i motivació.
Sentència del Tribunal Suprem de 28 d’abril de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 7a. Ponent:
Celsa Picó Lorenzo. Ref. Cendoj: 28079130072016100144.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Aquesta Sentència torna a incidir en la qüestió de la llengua de l’ensenyament a Catalunya, que ja apareixia
en el comentari anterior de la STS de 14 de gener de 2016. El Tribunal Suprem hi desestima el recurs de
cassació interposat pel pare de dos alumnes que reclama, per la via del procediment especial de protecció
dels drets fonamentals, la modicació del règim lingüístic del centre educatiu on estudien (Escola Montserrat
Vayreda de Roses, de Girona). La Sentència d’instància va rebutjar la vulneració dels articles 14 i 27 de la
Constitució, amb remissió a la STC 15/2013, basada en la STC 31/2010, i va considerar que el procediment
especial regulat en els articles 114 i següents de la Llei 30/1992 de la jurisdicció contenciosa administrativa
no resultava adequat, en la mesura que l’ensenyament és una activitat reglada pels poders públics competents
en la matèria.
En seu cassacional, el recurrent reitera la pretensió, pel que fa a «la consideración del castellano como lengua
vehicular en Cataluña junto con el catalán a n de poder hacer efectivo el derecho a recibir una educación
bilingüe», que fonamenta en els drets fonamentals dels articles 14 i 27 CE, així com en la jurisprudència
ordinària que els interpreta (amb la cita de les sentències de 9, 13 i 16 de desembre de 2010), en la línia de la
STC 31/2010. Així mateix, amb certa contradicció interna, el recurrent invoca la STC 337/1994, en dir que el
dret a disposar de la llengua de l’ensenyament no forma part del contingut essencial del dret a l’ensenyament
i que no es pot pretendre un ensenyament en una única llengua de les dues ocials, a més de la consideració
que la incorporació a l’ensenyament en una llengua que no sigui l’habitual ha de produir-se sota el pressupòsit
que els ciutadans hagin arribat a dominar-la. La representació lletrada de la Generalitat insta la inadmissió
del recurs de cassació perquè reitera la pretensió i els arguments ja formulats en la instància (amb infracció
dels arts. 88.1.d i 92.1 LJCA), si bé el TS considera que les deciències detectables en el plantejament del
recurs no tenen entitat sucient per provocar la seva inadmissió (FJ 1). Per la seva banda, el Ministeri Fiscal
rebutja la vulneració del principi d’igualtat, en no aportar-se terme de comparació vàlid; si bé, pel que fa
a l’article 27 CE, del qual cita la interpretació inclosa en la STS de 28 d’abril de 2015, considera que la
STSJ objecte del recurs ha vulnerat el dret fonamental, en no garantir el dret a l’ensenyament dels lls del
recurrent en castellà, la qual cosa es desprendria de la prova documental que acredita una diferència d’hores
d’ensenyament en català i en castellà. En el mateix sentit, addueix la STS de 12 de juny de 2012 i la STC
31/2010.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 337
Abans d’entrar a analitzar el fons de la qüestió, el TS recorda que el qüestionament de l’ensenyament a
Catalunya «en distintas proporciones en la lengua catalana y española, tanto en los ciclos obligatorios de
primaria y secundaria, como en la educación infantil» ha motivat una àmplia jurisprudència, que inclou
recursos suscitats per la via ordinària –la ponent de l’actual resolució va ser-ho també de la STS de 16 de
desembre de 2010, la segona en la línia jurisprudencial iniciada a partir de la STC 31/2010-, com també
d’altres per la via especial de protecció dels drets fonamentals, amb la cita, en aquest cas, de la STS de 17
d’abril de 1996. De fet, l’íter argumental de la Sentència actual es concreta en la cita literal de fragments de
resolucions anteriors del TS, basades en la jurisprudència constitucional, per concloure, nalment, que el
model lingüístic escolar no és contradictori amb els drets fonamentals a la igualtat i a l’educació (vegeu, en
aquest sentit, el comentari de Mercè Corretja, citat en la ressenya de la STS de 14 de gener de 2016).
En relació amb l’article 14 de la Constitució, i adduint els principis de seguretat jurídica i unitat de doctrina,
el raonament del TS es basa en la STS de 17 abril de 1997, on s’exigia, per tal que el principi d’igualtat
pugui entrar en joc, l’aportació d’un terme de comparació i s’afegien les consideracions següents sobre les
conseqüències derivades de la presència d’una segona llengua ocial, a més del castellà, en alguns territoris
de l’Estat:
«El dato de que en Cataluña exista además del castellano otra lengua española ocial y propia, es factor
suciente, para justicar que la enseñanza de esa lengua, junto con el castellano, pueda situar a los escolares
de esa tierra española en una posición distinta que a los de otras tierras españolas que no tengan otra
lengua ocial que el castellano, y no necesitados por tanto de incluir en sus sistemas educativos un objetivo
didáctico explicable en las comunidades bilingües.
Y si acaso el no expresado término de comparación fuese el tratamiento del castellano, debiera observarse
que el derecho constitucional de igualdad se reere a los españoles, referencia subjetiva en la que no se
pueden incluir, como objeto de igualación, las lenguas de uso de los mismos.
En el negado caso de que el trato de la lengua castellana no fuera el constitucionalmente adecuado, no por
ello, y sin más, se vulneraría el Art. 14 C.E ». (FJ 10 de la STS de 17 d’abril de 1997, reproduït en FJ 4 de
la Sentència ressenyada).
La mateixa conclusió negativa, quant a la vulneració de la igualtat, és refermada per la jurisprudència més
actual, representada per la STS de 19 de novembre de 2013 –a l’execució de la qual es refereix l’anterior
STS comentada de 14 de gener de 2016–, amb una doctrina reiterada per les STS de 29 de maig i 30 de juny
de 2014 –enjudiciadores de mesures cautelars–, d’acord amb la qual «el régimen lingüístico del sistema
educativo de Cataluña lo que ha de garantizar es que en la enseñanza sean vehiculares tanto el castellano
como el catalán, con las cautelas que en cuanto a la dimensión del empleo de cada una hemos aceptado, pero
sin que en ningún caso hayamos establecido la posibilidad de la utilización exclusiva de una de ellas o su
relegación a una mera condición de lengua docente, lo que excluye, por tanto, la discriminación denunciada
en el motivo » (FJ 4 de la STS de 19 de novembre de 2013, citat per FJ 5 de la Sentència ressenyada).
Pel que fa a la vulneració al·legada del dret a l’educació de l’article 27.1 CE, la resolució actual es fonamenta
igualment en la doctrina de la STS de 19 de novembre de 2013 (de la qual se cita literalment part del FJ
5), la qual reenvia a les STS de 24 de setembre de 2013 i de 9 de desembre de 2010. Els elements bàsics
d’aquesta doctrina jurisprudencial, ara reiterada, són el reconeixement de la competència de la Generalitat
per determinar el percentatge d’ús de les llengües docents, i la seva posada en pràctica; el condicionament
d’aquesta decisió per l’objectiu de normalització lingüística de la llengua catalana, al qual el TS condiciona
«un trato diferenciado sobre el castellano en una proporción razonable, que, sin embargo, no haga ilusoria
o simplemente constituya un articio de mera apariencia en la obligada utilización del castellano como
lengua vehicular», i un manament a la Generalitat d’adaptar el sistema d’ensenyament a la STC 31/2010. En
anteriors comentaris hem qüestionat que el TS pugui xar com a únic paràmetre en l’ordenació de les llengües
vehiculars l’estat del procés de normalització lingüística, atès que suposa una restricció no justicada de la
discrecionalitat de l’Administració educativa en aquest àmbit, que li ha de permetre prendre en consideració
d’altres nalitats o elements (vegeu, inicialment, la crònica del núm. 56 de la Revista, de desembre de 2011).
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 338
Finalment, és interessant destacar la conclusió que el TS extreu de la doctrina jurisprudencial esmentada,
coincident amb la Sentència de la instància, i que comporta negar que la mera invocació genèrica d’una lesió
del dret fonamental de l’article 27.1 CE permeti qüestionar el model lingüístic escolar (FJ 5). En aquest
sentit, la Sentència comentada és coherent amb la doctrina constitucional que rebutja l’existència d’un dret a
la tria de la llengua docent com a contingut propi del dret fonamental a l’educació.
2 Nacionalitat
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 18 de febrer de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1a.
Ponent: Octavio Juan Herrero Pina. Ref. Cendoj: 28079130012016200283.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
La Interlocutòria continua la línia jurisprudencial exposada en cròniques anteriors (vegeu Revista núm.
65, pàg. 224-227), consistent en la inadmissió dels recursos de cassació contra sentències de l’Audiència
Nacional en temes de nacionalitat, en considerar que es tracta de supòsits casuístics en un àmbit on existeix
una doctrina consolidada. Altres resolucions similars dictades durant el primer semestre de l’any 2016 són les
següents: dues ITS 3 de març (ref. Cendoj: 28079130012016200344 i 28079130012016200359); ITS de 10 de
març (ref. Cendoj: 28079130012016200392); dues ITS de 14 d’abril (ref. Cendoj: 28079130012016200467 i
28079130012016200463); ITS de 21 d’abril (ref. Cendoj: 28079130012016200500); ITS de 5 de maig (ref.
Cendoj: 28079130012016200552); ITS de 12 de maig (ref. Cendoj: 28079130012016200614); quatre ITS
de 2 de juny (ref. Cendoj: 28079130012016200769, 28079130012016200770, 28079130012016200737,
28079130012016200699), i ITS de 16 de juny de 2016 (ref. Cendoj: 28079130012016200848).
3 Garanties lingüístiques en el dret de defensa
Sentència del Tribunal Suprem de 26 de gener de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Cándido Conde-
Pumpido Tourón. Ref. Cendoj: 28079120012016100043.
Sentència del Tribunal Suprem de 4 de febrer de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Joaquín Giménez
García. Ref. Cendoj: 28079120012016100057.
Sentència del Tribunal Suprem de 25 de febrer de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: José Manuel Maza
Martín. Ref. Cendoj: 28079120012016100131.
Sentència del Tribunal Suprem de 11 d’abril de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Juan Saavedra Ruiz.
Ref. Cendoj: 28079120012016100299.
Sentència del Tribunal Suprem de 13 d’abril de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Alberto Gumersindo
Jorge Barreiro. Ref. Cendoj: 28079120012016100365.
Sentència del Tribunal Suprem de 13 d’abril de 2016. Sala Social. Secció 1a. Ponent: José Luis Gilolmo
López. Ref. Cendoj: 28079140012016100310.
Sentència del Tribunal Suprem de 27 d’abril de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Manuel Marchena
Gómez. Ref. Cendoj: 28079120012016100378.
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 16 de juny de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: lberto Gumersindo
Jorge Barreiro. Ref. Cendoj: 28079120012016201439.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Tal com s’esdevé en la majoria de les cròniques de jurisprudència, diverses resolucions incideixen en o
tracten del component lingüístic del dret de defensa dels acusats. Com hem anat reportant (Revista núm. 65,
pàg. 227-229), les exigències pel que fa a la intervenció dels intèrprets i dels traductors s’orienten en un sentit
poc formalista i basat en la nalitat d’aquesta actuació, que és garantir de manera real i efectiva el dret de
defensa que conté l’article 24.1 de la Constitució, tant en les actuacions judicials pròpiament dites com en les
fases prèvies. Es considera que es produeix una lesió del dret a la tutela judicial, doncs, quan efectivament
es disminueix del dret de defensa de l’acusat per raó d’una mala pràctica en la dimensió lingüística del dret,
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 339
però no quan hi ha una simple irregularitat sense incidència material en el dret de defensa. Aquest és el sentit
de les resolucions aquí ressenyades, que no acullen les pretensions dels recurrents pel que fa als defectes de
traducció o d’interpretació que els han pogut produir una lesió del dret de defensa.
De tota manera, d’entre les resolucions destaquem la STS de 26 de gener de 2016, que recull la important
reforma processal amb relació al règim lingüístic del dret de defensa de l’acusat que ha tingut lloc per mitjà
de Llei orgànica 5/2015, de 27 d’abril, que modica la Llei d’enjudiciament criminal i la Llei orgànica del
poder judicial per transposar la Directiva 2010/64/UE, de 20 d’octubre de 2010, relativa a interpretació i a
traducció en els processos penals i la Directiva 2012/13/UE, relativa al dret a la informació en los processos
penals.
El recurrent impugna en cassació que en el judici d’instància es va vulnerar el dret constitucional amb totes
les garanties per defectes en la traducció de la llengua alemanya que va fer servir l’acusat en el judici. El TS
desestima la pretensió, atès que, tot i reconèixer algunes dicultats en la interpretació que va fer el traductor
d’alemany, no va ser rellevant per al conjunt de la seva intervenció i, a més, el tribunal va demanar uns
aclariments al nal que van dissipar els dubtes que s’haguessin pogut plantejar.
Abans d’arribar a aquesta conclusió, però, la sentència ressegueix l’abast de la reforma processal. En primer
lloc, parafraseja l’exposició de motius de la Llei de reforma esmentada, que emfasitza l’aprofundiment que es
produeix de l’article 6 del Conveni europeu de drets humans, el qual recull el dret de traducció i interpretació
de les persones que no entenguin o no parlin la llengua del procediment, i estén el dret a tot el procediment,
a les fases prèvies o a la relació amb els advocats i en els moments processals en què sigui necessari. De
manera instrumental, indica que la normativa europea que es transposa requereix a les administracions la
posada a disposició de llistes de traductors i intèrprets. Assenyalem que a Catalunya la llista de traductors i
intèrprets judicials s’ha desenvolupat per mitjà del Decret llei 8/2014, de 23 de desembre, pel qual es crea
el Registre de traductors i intèrprets judicials per a la seva actuació davant els òrgans judicials amb seu a
Catalunya.
En segon lloc, reprodueix els actuals articles 123 i 124 de la Llei d’enjudiciament criminal. El primer delimita
l’abast de l’assistència de traductor o d’intèrpret, com s’ha dit, superior a la ns ara vigent. El segon estableix
els criteris bàsics per a l’elaboració per part de l’Administració de llistes de traductors i intèrprets judicials,
les garanties per nomenar-los fora d’aquestes llistes en cas d’urgència i les garanties que han d’oferir la la
traducció o la interpretació.
En aquest sentit, la Sentència indica:
«(...) la Jurisprudencia del TEDH (asunto Kamasinski c. Austria, STEDH 19 de diciembre de 1989, asunto
Cuscani c. Reino Unido, STEDH de 24 de septiembre de 2002, asunto Hermi c. Italia, STEDH de 18 de
octubre de 2006, entre otras) ha declarado que la obligación de los Estados no se limita al nombramiento
de un intérprete, sino que se extiende a un cierto grado de control sobre la adecuación o la calidad de la
interpretación, es decir a procurar que los intérpretes o traductores sean sucientemente cualicados. A
esta nalidad obedece, precisamente, lo dispuesto en el nuevo art 124 Lecrim. Es decir, que el derecho a un
proceso con todas las garantías incluye el derecho a una interpretación dedigna y de calidad, no sólo para
que el acusado pueda ser entendido, sino también para que él pueda comprender el proceso.»
Ara bé, la garantia de qualitat no vol dir que qualsevol imprecisió o error lesioni el dret:
«(...) esta Sala debe establecer la doctrina de que para que pueda ser apreciado un motivo de recurso por
infracción constitucional del derecho a un proceso con todas las garantías derivada de un supuesto defecto de
traducción, lo determinante no es que se haya producido alguna imprecisión o error genérico en el proceso
de traducción, lamentablemente frecuentes y prácticamente inevitables, sino que la parte recurrente ponga de
relieve que este supuesto error pudo ser relevante para el fallo porque menoscabó la defensa del recurrente
al inducir a error al Tribunal o bien porque le impidió exponer debidamente su versión de los hechos o
desarrollar correctamente su defensa.»
En denitiva, la resolució exposa el nou règim, més tuïtiu pel que fa al dret a intèrpret de l’acusat, tant des
d’un punt de vista de les actuacions que abasta com des de la perspectiva de la qualitat de la intervenció del
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 340
traductor o intèrpret. Però també hi incorpora la doctrina consolidada sobre la necessitat que la irregularitat
o la deciència en la traducció sigui substancial i que produeixi efectivament la lesió del dret de defensa.
Tot seguit reportem les altres resolucions en què es fa referència a l’aspecte lingüístic del dret de defensa. Un
primer grup tracta de queixes sobre la decient assistència d’intèrpret a l’acusat en la fase policial. En la STS
de 4 de febrer, un dels recurrents en un judici penal per tràc de droga al·lega que ell parla gallec i desconeix
el portuguès, llengua emprada per la policia portuguesa quan el va detenir. El tribunal d’instància no aprecia
cap lesió de drets, atesa la semblança entre el gallec i el portuguès, i el TS ratica aquesta falta d’incidència
en l’esfera de drets del detingut, a banda que no es va recollir cap prova incriminatòria en el moment de
l’escorcoll en què es va fer servir el portuguès. En la STS 27 d’abril de 2016, relativa a un judici per diversos
delictes, inclosos dos homicidis i un assassinat, la defensa de l’acusat addueix la falta total de tutela dels drets
del detingut, entre altres per l’assistència d’intèrpret d’anglès a les dependències de la Guàrdia Civil, quan la
seva llengua era l’alemany. El TS rebutja totalment l’al·legació sobrevinguda de l’interrogatori policial, atès
que ni tan sols es va formular aquesta objecció en el moment oportú.
Un segon grup tracta de possibles lesions per deciències en el contrast i transcripció de converses
telefòniques en idiomes estrangers. La STS de 13 d’abril de 2016 resol en cassació el recurs en un judici
sobre tràc de drogues amb una gran quantitat d’acusats i d’una gran complexitat lingüística. El Ministeri
Fiscal va demanar la transcripció íntegra i traduïda de la conversa telefònica mantinguda per un dels acusats
en igbo (Biafra, Nigèria), que només constava en resum derivat de les diligències policials prèvies. El tribunal
d’instància va denegar aquesta actuació i el Ministeri Fiscal es queixa en cassació perquè es va perdre una
prova incriminatòria rellevant. Després d’una àmplia argumentació a l’entorn de la jurisprudència del TC i
del TS sobre l’admissió de transcripcions en el moment processal en què es demana, el TS aprecia la lesió
del dret de defensa de l’acusació pública i acull la pretensió del Ministeri Fiscal:
«la decisión que adoptó el Tribunal en el curso de la vista oral de denegar la reproducción de algunas de
las escuchas telefónicas generaron indefensión al Ministerio Fiscal, al privarle de unos medios de prueba
relevantes para ejercitar la acusación pública en toda su extensión, procede acceder a su impugnación y a la
declaración de nulidad de la sentencia recurrida, si bien en los términos concretos que se acaban de expresar.»
No així fa amb les impugnacions sobre la interpretació formulades per alguns dels acusats, que volien que
els intèrprets que van intervenir en el judici no estiguessin ocults (eren en una sala annexa). El TS assenyala,
encertadament, que el que s’ha de valorar és el resultat, no la persona que du a terme la interpretació.
En la segona sentència, la d’11 d’abril de 2016, la impugnació també és més processal que lingüística,
tot i fer referència a les intervencions de converses telefòniques. El recurrent al·lega que només van ser
contrastades les converses telefòniques fetes en castellà i no les fetes en àrab. El Tribunal, però, nega aquesta
circumstància i diu que ns i tot es va comptar amb la presència de la intèrpret d’àrab, però el recurrent no
hi va comparèixer. Denega, per tant, la pretensió de l’acusat que se li hagi produït lesió en el dret de defensa
per un motiu lingüístic.
Finalment, un tercer bloc fa referència a la falta de traducció al castellà d’una prova documental que consta
a les actuacions. En la STS de 25 de febrer de 2016, que resol en cassació un judici per apropiació indeguda,
la recurrent al·lega com a motiu que una prova documental no l’ha tingut en compte el jutge d’instància.
Es tracta d’un contracte en anglès que consta a les actuacions però que no s’ha traduït al castellà. El TS
desestima el motiu perquè la prova que no s’ha tingut en compte ha de ser excepcionalment important per al
cas, amb prou rellevància per poder canviar l’orientació de la decisió del tribunal jutjador:
«...la contradicción ha de referirse a un extremo esencial, de verdadera trascendencia en el enjuiciamiento,
de forma que, sustituido el contenido de la narración por el del documento o completada aquella con éste, el
pronunciamiento alcanzado, total o parcialmente quede carente de sustento fáctico».
I, segons assenyala, no és el cas. També indica que la manca de traducció hauria pogut ser al·legada com a
lesió del dret de defensa d’acusada, però en aquest cas era absurd perquè és la part acusada i condemnada la
que va subscriure el contracte esmentat.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 341
Per acabar incloem la STS de 13 d’abril de 2016 dins de les resolucions que tracten les incidències lingüístiques
al judici. La resolució que recollim qüestiona que la sentència d’instància hagi inclòs preceptes d’un conveni
col·lectiu en la part de Fets de la sentència. En fer aquesta observació, però, també indica que el fragment del
conveni reproduït era en gallec, a diferència de la sentència que ressenyem, que ho fa en castellà. La manera
com esmenta la presència del gallec és certament singular:
«Aunque los preceptos convencionales (arts. 1, 15 y 24 del convenio colectivo “para las empresas y
trabajadores/as de transporte de enfermos/as y accidentados/as en ambulancia en la Comunidad Autónoma
de Galicia: DOG nº 85, de 3-5-2013) sobre cuya interpretación discrepa el sindicato recurrente aparecen
cuestionablemente (no constituyen “hechos”, obviamente) transcritos en la declaración fáctica de la sentencia
de instancia, al aparecer allí en la lengua también ocial (art. 3.2 CE) de la Comunidad Autónoma de Galicia,
parece conveniente traerlos ahora, aquí correctamente ubicados, en la lengua ocial del Estado (art. 3.1 CE )».
«La lengua también ocial (art. 3.2 CE) de la Comunidad Autónoma de Galícia» i «lengua ocial del Estado
(art. 3.1 CE)» semblen designacions d’un juridicisme excessiu per dir gallec i castellà, que persegueix
emfatitzar la principalitat del segon i la subsidiarietat del primer. A banda que l’establiment del gallec com a
llengua ocial de Galícia no la determina la Constitució espanyola, sinó l’article 5 de l’Estatut d’autonomia
de Galícia, que també l’institueix com a llengua pròpia. Sense atribuir més rellevància a aquesta nomenclatura
tan alambinada, sí que volem advertir que cal connectar aquestes designacions, que projecten una importància
explícita a la representació institucional del castellà, a la forma que sovint es fa servir per designar el castellà
amb formes tan poc respectuoses amb la diversitat lingüística com ara «nuestra lengua» (per exemple, la STS
de 10 de maig de 2016, ref. Cendoj 28079120012016100399).
4 La no-valoració de la llengua ocial pròpia en l’accés a les professions jurídiques
Sentència del Tribunal Suprem de 25 de febrer de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 6a. Ponent:
Wenceslao Francisco Olea Godoy. Ref. Cendoj: 28079130062016100061.
Interlocutòria d’aclariment del Tribunal Suprem de 7 de juny de 2016. Sala Contenciosa Administrativa.
Secció 6a. Ponent: Wenceslao Francisco Olea Godoy. Ref. Cendoj: 28079130062016800018.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
La STS de 25 de febrer de 2016 resol el recurs plantejat per l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua
Pròpia contra l’article 17.1 del Reial decret 775/2011, de 3 de juny, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei
34/2006, de 30 d’octubre, sobre l’accés a les professions d’advocat i procurador dels tribunals. El Reglament
desplega la Llei i estableix la formació i les pràctiques professionals necessàries per a l’accés a professió
d’advocat i procurador i l’acreditació de la capacitació professional a través d’una prova d’avaluació. El
precepte impugnat es refereix, precisament, a aquest darrer aspecte, i disposa que «les avaluacions per a
l’accés a l’advocacia i per a l’accés a la procura són úniques i idèntiques per a cada professió en tot el territori
espanyol». L’entitat recurrent entén que l’estipulació reglamentària no recull que en aquesta avaluació s’hagi
d’acreditar també el coneixement i domini de la llengua pròpia. A criteri seu, aquesta omissió contravé
diverses previsions de l’Estatut d’autonomia, textos internacionals i la mateixa Constitució, especialment
pel que fa al dret a la dignitat dels ciutadans. A aquesta pretensió s’oposen tant l’Advocacia de l’Estat com
els consells generals de l’Advocacia Espanyola i dels Col·legis Ocials dels Procuradors dels Tribunals
d’Espanya.
Cal advertir que, abans de recaure la sentència que ressenyem del TS, s’han dictat les sentències del Tribunal
Constitucional 170/2014, de 23 d’octubre i 193/2014, de 20 de novembre, que resolen, respectivament, els
conictes de competències plantejats per la Generalitat de Catalunya sobre diversos preceptes de la Llei i
del Reglament sobre l’accés a las professions d’advocat i procuradors dels tribunals. Doncs bé, no entrem
ara a tractar sobre els múltiples preceptes qüestionats que afectaven qüestions competencials ni tampoc ens
estendrem a valorar l’aval del Tribunal Constitucional respecte d’una norma notablement centralitzadora.
En aquest sentit, es pot seguir el contraargumentari del vot particular signat per cinc magistrats en què,
entre molts arguments, arma que s’està assistint a «un proceso de recentralización de competencias en
el Estado en detrimento de las que tanto la Constitución como los Estatutos de Autonomía reservan a las
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 342
nacionalidades y regiones». Indiquem, però, que la primera sentència declara constitucional l’article 7.5 de
la Llei, que establia el contingut únic de l’avaluació de l’accés a la professió per a tot l’Estat, i, per connexió,
la segona sentència declara constitucional des d’un punt de vista competencial l’article 17.1 del Reglament,
sobre la base que l’establiment d’un contingut únic de la prova d’acreditació «es una opción que puede
legítimamente adoptar el Estado en el ámbito de la competencia exclusiva reservada al Estado por el primer
inciso del art. 149.1.30 CE», en contra de la competència executiva defensada per la Generalitat sobre la base
de l’article 131.4 de l’Estatut d’autonomia («la competència executiva sobre l’expedició i l’homologació
dels títols acadèmics i professionals estatals»), acollida pel vot particular a les dues sentències.
Ens trobem, doncs, amb unes normes amb un caràcter centralitzador i dos enjudiciaments previs, bàsicament
de caràcter competencial, que no establien un bon precedent per al cas tractat en la sentència que ressenyem,
atès que rebutgen pràcticament totes les impugnacions de la Generalitat. Ara bé, cal advertir que el recurs
plantejat per l’entitat catalana no fa referència a una qüestió competencial, sinó al contingut substantiu de la
norma impugnada. Per tant, la raó del qüestionament que planteja la part recurrent i el tipus d’enjudiciament
que hauria de practicar el Tribunal Suprem és diferent dels arguments per a l’atribució competencial. I és
precisament aquest el principal problema argumental de la sentència: que no es fonamenta i resol entorn de
la impugnació formulada en la demanda, sinó sobre el que prèviament ha apuntat el Tribunal Constitucional
en relació amb la qüestió competencial. I aquesta falla argumental porta, al nostre entendre, a una falta de
fonamentació sobre l’objecte del recurs.
Comencem, però, pel rebuig del TS de les tres causes d’inadmissibilitat. En primer lloc, l’advocat de l’Estat
addueix, i s’hi adhereixen les altres contraparts, manca de jurisdicció per tal com s’impugna un fet negatiu
(no previsió d’acreditació del coneixement de l’idioma) i l’existència d’un enjudiciament previ per part del
Tribunal Constitucional. El TS ho rebutja perquè assenyala que el que pretén el recurrent no és un fet negatiu,
sinó la nul·litat del precepte perquè no incorpora la previsió idiomàtica. I que l’existència de la resolució
constitucional no impedeix, d’entrada, admetre la impugnació d’una disposició reglamentària. Val a dir
que aquesta darrera consideració queda desvirtuada després en la resolució del fons de la qüestió, perquè
la desestimació està bàsicament associada a l’existència de la sentència constitucional. En segon lloc, el
Consell de Procuradors al·lega la pèrdua sobrevinguda d’objecte en ser resolt per la sentència constitucional
que la prova d’avaluació és una competència de l’Estat. El TS la rebutja en la mesura que, assenyala, a
priori el precepte reglamentari pot ser impugnat amb independència del que s’hagi establert sobre les proves
d’acreditació d’accés a la professió. I, nalment, pel que fa a la falta de legitimació de l’associació, perquè no
té atribuïda la defensa d’interessos professionals, el TS indica que és sucient per haver-hi legitimació que
la disposició afecti els associats. Cal notar que, injusticadament, no es considera de manera explícita que la
defensa de la llengua en l’àmbit professional formi part dels interessos del col·lectiu.
A partir d’aquí el TS formula l’escassa fonamentació que el condueix a desestimar el recurs contra la
disposició reglamentària. En essència el Tribunal reprèn l’argumentació del Tribunal Constitucional en
les dues sentències esmentades, amb dos arguments. Primer, que la competència executiva per comprovar
l’acreditació és de l’Estat sobre la base de l’article 149.1.30 de la Constitució espanyola –i oblida, per tant,
l’article 131.4 de l’Estatut català. I segon, que l’opció del legislador estatal de fer una prova única és una
opció legítima. Aquí val la pena que reproduïm el fragment de la STC 170/2014 que fa servir el Suprem per
fonamentar la seva decisió:
«Esta opción se justica en que el proceso de evaluación surte los mismos efectos en cualquier parte del
territorio nacional. Debe tenerse en cuenta que esta evaluación culmina el proceso de capacitación profesional
y, en consecuencia, va a determinar la obtención de un título profesional ocial con este mismo alcance,
que, además, constituye requisito imprescindible para la colegiación (art. 1.4). Esta, a su vez, en virtud del
principio de colegiación única establecido en el art. 3.3 de la Ley 2/1974, de colegios profesionales, habilita
para ejercer en todo el territorio nacional.»
Una exposició immillorable sobre què vol dir la centralització sobre la base de la uniformitat: tot el que el
legislador estatal consideri important s’ha de fer idènticament igual en tot el territori de l’Estat. Però, això
establert, semblaria que el l argumental de la sentència ressenyada hauria d’entrar en la part substantiva, això
és, per quina raó l’absència de la valoració dels coneixements de la llengua ocial pròpia no és contrària a
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 343
l’ordenament jurídic i als drets dels ciutadans. O en altres paraules, per què el desenvolupament reglamentari
que s’impugna és legal tot i permetre l’accés a la professió jurídica amb un absolut bandejament de la
regulació jurídicolingüística. És l’esglaó argumentatiu lògic tenint en compte que la demanda no qüestionava
la distribució de competències entre Estat i comunitat autònoma, sinó el contingut substantiu de la norma.
Però el Tribunal ho resol amb poc esforç argumental: «ha de concluirse, sin necesidad de mayores argumentos,
que procede la desestimación del presente recurso contencioso-administrativo».
La fonamentació de la decisió sobre el que planteja la demanda, doncs, és escassa. Però, connectat amb això,
també es deixen de banda qüestions importants com la relació entre la Llei, que efectivament estableix que la
prova ha de ser única, i el precepte reglamentari impugnat, que afegeix que la prova també serà «idèntica».
Amb aquest adjectiu el reglament rebla el caràcter uniformitzador de les avaluacions d’accés i exclou altres
possibilitats, com per exemple, que la prova sigui única en el sentit que no hi hagi proves successives. Queda
sense argumentar-se, doncs, la possible extralimitació del reglament. Com també ni s’esmenta la possible
afectació de drets dels ciutadans en obviar completament el coneixement de la llengua en l’accés a l’exercici
professional.
Tampoc no es preveu l’administració de la prova en els idiomes ocials propis, fet que ha provocat que en
les primeres proves fetes tot s’hagi conduït en castellà amb exclusió de les altres llengües ocials, tot i haver-
se anunciat, per part del Ministeri de Justícia i davant les queixes, que en altres edicions es facilitarien els
exercicis en català, ara sí, en coordinació amb les comunitats autònomes, que, si volen l’ús ocial de la seva
llengua, n’han d’assumir el cost.
Finalment, advertim que la Sentència també condemna a les costes l’entitat recurrent, que demana l’esmena
del criteri aplicat per tal com en el moment de plantejar-se el recurs no era vigent el criteri que aplica la
Sala per imposar les costes. El criteri aplicat és el de venciment objectiu en el judici i l’anterior, vigent en
plantejar la demanda, era el de temeritat o mala fe de la part. En la interlocutòria d’aclariment que dicta el
TS assenyala que no entra a valorar la qüestió perquè no es tracta d’un aclariment o error material, sinó que
el que es pretén és una alteració de la part dispositiva de la sentència.
En conjunt, una sentència molt decient des del punt de vista argumentatiu, aliena a la regulació
juridicolingüística i amb una decisió molt qüestionable. Però que no deixa de ser el corol·lari de la mateixa
activitat normativa de l’Estat que relega i obvia les llengües ocials diferents de la castellana i de les
resolucions constitucionals que validen aquesta línia politicojurídica.
5 Valoració de la llengua ocial pròpia en la provisió de places en l’àmbit de la justícia
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 15 de gener de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 1a.
Ponent: Pedro José Yagüe Gil. Ref. Cendoj: 28079130012016200003.
Sentència del Tribunal Suprem de 30 de març de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 7a. Ponent:
Pablo María Lucas Murillo de la Cueva. Ref. Cendoj: 28079130072016100122.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Les dues resolucions recullen elements relatius a la valoració de la llengua pròpia en l’accés a places de
cossos judicials. Com s’ha anat indicant en moltes cròniques (vegeu, per exemple, la Revista núm. 57, pàg.
318-320), la valoració de la llengua pròpia en aquest àmbit segueix criteris que l’allunyen de ser un factor
d’afavoriment real del servei públic i de foment de la llengua pròpia. En primer lloc, el coneixement de la
llengua constitueix només un mèrit en la provisió del lloc de treball judicial, no un coneixement necessari.
En segon lloc, el mèrit, malgrat algun esment legal, no acaba sent ni de lluny «preferent» ni «determinant»
i actua bàsicament només en beneci del candidat a ocupar la plaça. En tercer lloc, en alguns casos la
valoració d’aquest mèrit es passa per alt (per ex. la STS de 18 de maig de 2010, sobre el nomenament d’un
president d’audiència del País Valencià, en què de tres s’escull precisament el que no pot acreditar aquest
mèrit). I nalment i per al cas del català, la incidència de les possibilitats transformadores que implicava
l’article 102 de l’Estatut català ha estat pràcticament nul·la.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 344
En la primera resolució, la Interlocutòria de 15 de gener, la valoració del català com a mèrit pot arribar a
marcar la diferència entre els candidats ocupar una plaça judicial. El cas que dóna origen a la sentència és una
convocatòria de places de magistrats de jutjats mercantils en què el Consell General del Poder Judicial no
inclou el Jutjat Mercantil 10 de Barcelona. Un jutge especialista mercantil que no ha obtingut plaça impugna
que aquesta no s’hagi ofert en la convocatòria general, mentre que l’Advocat de l’Estat i el jutge que ocupa
el lloc, que no té l’especialització, tot i que està fent el curs per obtenir-la, s’oposen a obrir-la a convocatòria.
El TS adopta una mesura cautelaríssima mitjançant la qual força a obrir la plaça a concurs. Doncs bé, un dels
arguments del recurrent perquè la plaça surti a concurs és que, si surt en una futura convocatòria, segurament
no podrà assolir-la per tal com no té el mèrit de llengua i drets propis, mentre que l’interès del codemandat,
magistrat que ocupa la plaça, és que no es convoqui ns a la convocatòria general següent, en què ell ja
tindrà l’especialització en matèria mercantil i, a més, té el mèrit de coneixement de català i dret propi, que li
asseguraria pràcticament l’obtenció de la titularitat del jutjat.
Certament aquí veiem com pot operar el mèrit lingüístic (recordem-ho, per als jutges el nivell B2 de llengua
catalana), bàsicament en interès exclusiu de les persones que el poden al·legar i no del servei públic i d’un
mínim ús del català. La realitat és que mentre es van fent càlculs amb els mèrits, l’ús del català en els jutjats,
i molt signicativament en els mercantils, és pràcticament testimonial.
La Sentència de 30 de març de 2016 incideix sobre la valoració de la llengua pròpia en un àmbit que s’ha
vist de manera recurrent en aquesta crònica, que és l’atribució del mèrit per coneixement de llengua pròpia
en el nomenament de substituts del ministeri scal. En el cas present, la Asociación de Abogados Fiscales
Sustitutos impugna el Reial decret 634/2014, de 25 de juliol, pel qual es regula el règim de substitucions en
la carrera scal. Entre les impugnacions, es qüestiona l’article 13.1.3r.g, que estableix el següent:
«g) Lenguas coociales: El conocimiento de la lengua coocial propia de la comunidad autónoma, acreditado
mediante un título ocial expedido por el organismo público competente, se valorará hasta un máximo de
0,90 puntos. A tales efectos, se establecen tres niveles de conocimiento, básico, medio o superior, con una
valoración de cada uno de ellos de 0,30 puntos.
Sólo se tendrá en cuenta la puntuación obtenida por este mérito si la plaza solicitada corresponde a la
comunidad autónoma en la que dicha lengua tenga carácter coocial.»
Igualment, l’apartat f preveu el mateix per al «dret foral». La impugnació, segons es desprèn de la mateixa
sentència, anava en el sentit que la reducció d’1 punt a 0,90 era contrària a la seguretat jurídica que ha de
presidir aquests procediments selectius. Recordem que la STS de 19 de gener de 2011 (Revista núm. 57,
pàg. 317-318) resolia una impugnació de la Generalitat de Catalunya contra el Reial decret 1/2008, d’11 de
gener, pel qual es modica el Reial decret 326/2002, de 5 d’abril, sobre règim de nomenament de membres
substituts del ministeri scal. La norma introduïa també una rebaixa en la puntuació de la llengua com a
mèrit de 2 punts a 1 i en establir que en cas d’empat el mèrit diriment era l’expedient acadèmic. En aquella
ocasió l’alt tribunal feia un raonament que podria ser coherent si no fos perquè el punt de partida era fals:
armava que la llengua com a mèrit determinant només podia ser aplicat als scals de carrera, a diferència
dels substituts, en què «ni el coneixement del dret autonòmic ni el de la llengua pròpia de la comunitat
podien prevaler sobre l’acreditació de la formació jurídica que resulta imprescindible». El que no deia, però,
era que en el cas dels scals titulars, per als quals l’article 36 de l’Estatut del ministeri scal preveu que el
coneixement de la llengua pròpia sigui un mèrit determinant, ni tan sols se’ls valora, ni llavors ni ara, en un
clar incompliment de la llei. I concloïa el raonament amb l’argument competencial, això és, que tot i que
l’article 102 de l’Estatut d’autonomia estableix que cal acreditar «un coneixement adequat i sucient del
català», és l’Estat el competent per desenvolupar aquesta previsió.
En la resolució present el TS desestima la pretensió de l’entitat recurrent amb una argumentació molt més
succinta i per remissió a un fonament anterior sobre una altra qüestió, però que, a parer nostre, es ben
signicatiu sobre la posició del Tribunal sobre el sentit de la valoració de la llengua:
«La seguridad jurídica no es obstáculo porque mediante el diseño de los criterios de selección de quienes
vayan a ser nombrados abogados scales sustitutos se persigue escoger, en virtud del mérito y la capacidad,
a los más idóneos y no está dicho que eso exija mantener inalterables para siempre las valoraciones una vez
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 345
establecidas. Al contrario, la experiencia puede aconsejar cambiarlas. La procedencia de los cambios habrá
de juzgarse a la luz de su adecuación al objetivo buscado y de su razonabilidad y proporcionalidad. Y no
vemos razones para considerar que estos cambios sean inadecuados a tal propósito ni carentes de la necesaria
proporción.»
Mantenir l’ús del català a la Fiscalia en uns percentatges ridículs no és cap problema. Per això no hi ha cap
problema tampoc a reduir la ja escassa valoració de la llengua pròpia per al nomenament de scals substituts.
Com que l’objectiu només és que algú de la scalia tingui alguna noció de llengua pròpia, per això una altra
rebaixa en la valoració es considera raonable i proporcionada. I tot això tenint en compte que als scals
titulars no se’ls valora aquest coneixement. L’argumentari continua, doncs, no fent res més que justicar la
minimització del coneixement del català com a mèrit.
6 Acreditació d’idioma estranger en processos selectius
Sentència del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 7a. Ponent:
Celsa Pico Lorenzo. Ref. Cendoj: 28079130072016100037.
Sentència del Tribunal Suprem de 22 de febrer de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 7a. Ponent:
José Manuel Sieira Mínguez. Ref. Cendoj: 28079130072016100064.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Les dues resolucions ressenyades enjudicien dos conictes en l’acreditació d’idioma estranger en processos
selectius. En les darreres cròniques aquesta és una qüestió recurrent. Si bé fa uns anys els dubtes i errors en
l’acreditació de l’idioma en els processos selectius feia referència a les llengües ocials pròpies, darrerament
els litigis sorgeixen més entorn de la valoració dels idiomes estrangers i la mala comprensió del Marc
europeu comú de referència (vegeu la crònica de la Revista núm. 65, pàg. 231-232). Com hem dit en les
altres ocasions, cal insistir en la rellevància que té el fet que en les convocatòries l’Administració estableixi
de manera clara què acredita un mèrit lingüístic i que el marc jurídic que regula aquesta acreditació sigui
clar. Com també, com veurem tot seguit, que el Tribunal que enjudicia el conicte apliqui correctament i de
manera raonable la normativa i les equivalències establertes al Marc europeu.
En la Sentència de 3 de febrer el TS enjudicia en cassació la sentència del TSJ de Castella-Lleó que resolia
una impugnació de la resolució de la Junta de la mateixa comunitat autònoma que posava  a un procés
selectiu. Entre altres, el recurrent addueix que no se li ha valorat correctament el seu títol de francès (DELF
B2), atès que no se l’ha considerat equivalent al nivell avançat de l’escola ocial d’idiomes que establia la
base de la convocatòria. El tribunal d’instància raona i el TS ratica que el nivell requerit (nivell avançat) era
el C1, que es correspon amb el certicat DALF de francès:
«Finalmente, tampoco prospera la pretensión de reputar la posesión de un nivel B.2 en idioma francés como
incardinable en el punto 2.4.b) ya que lo previsto en tal apartado es la posesión de un nivel avanzado o
equivalente de Escuelas Ociales de Idiomas lo que, como bien, expresa la sentencia recurrida corresponde
con un C.1. conforme al Marco Común de Referencia para los Idiomas.»
No sabem en quin fonament normatiu basa el tribunal aquesta equivalència, però tant el RD 1629/2006,
de 29 de desembre, pel qual es xen els aspectes bàsics del currículum dels ensenyaments d’idiomes de
règim especial regulats per la Llei orgànica 2/2006, de 3 de maig, d’educació, com la mateixa informació
que es facilita en els webs de les escoles ocials d’idiomes, el nivell avançat de francès es correspon amb
del nivell B2 del Marc europeu comú de referència (MECR), que és el certicat que aporta el recurrent.
Com hem advertit en moltes ocasions, cal molta cura en l’establiment dels certicats que acrediten els
coneixements d’idiomes en els processos selectius. El MECR és una eina útil, però lògicament no resol de
manera automàtica els dubtes interpretatius que es puguin plantejar.
Justament la sentència següent, de 22 de febrer, resol en un sentit totalment oposat una qüestió semblant. El
fet origen del recurs de cassació és un procés selectiu al grup E de la Generalitat Valenciana de l’any 2008
en què es valora el coneixement dels idiomes de la Unió Europea. En concret, la base de la convocatòria
estableix:
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 346
«se valorará el conocimiento de lenguas ociales de la Unión Europea diferentes de la lengua española
acreditándose documentalmente mediante certicados expedidos por la Escuela Ocial de Idiomas, según
niveles especicados. Se puntuará hasta un máximo de 2 puntos, a razón de 0,40 puntos por curso o
equivalencia si se trata de ciclos de la Escuela Ocial de Idiomas. En caso de titulaciones obtenidas en el
extranjero se deberá estar en posesión de la credencial que acredite su homologación o convalidación en su
caso....»
L’Administració convocant no va valorar, però, el certicat First Certicate in English, equivalent al B2
en el Marc europeu comú de referència, perquè no es va aportar homologació o convalidació que acredités
l’equivalència amb els nivells de l’escola ocial d’idiomes. La recurrent ofereix una profusa argumentació
sobre per què no cal cap homologació del certicat, atès que l’equivalència actua directament. En aquest
sentit, addueix el Reial decret 1629/2006, de 29 de desembre, abans esmentat. Igualment aporta un certicat
del Ministeri d’Educació d’acord amb el qual l’única entitat que pot certicar el nivell és qui l’expedeix, i
n’aporta un altre de la Universitat de Cambridge en què es diu que el First equival al B2 del Marc europeu
comú de referència. Tot i això el TSJ valencià rebutja la pretensió i l’Advocat de l’Estat s’oposa també als
arguments de la recurrent. Crida l’atenció la forta censura del Tribunal Suprem als arguments del lletrat de
l’Estat: «se limita a invocar una caduca jurisprudencia que indica que las bases de una convocatoria son la
Ley que rige las correspondientes pruebas, olvidando las matizaciones que una reiterada jurisprudencia,
cuya cita se antoja innecesaria...».
El TS acull totalment els arguments exposats per la part recurrent «por cuanto no resulta razonable la
exigencia de un requisito que según la propia autoridad competente para emitir el documento acreditativa
de la homologación o convalidación de las titulaciones de idiomas obtenidas en el extranjero certica la
imposibilidad de emitir ese documento por las razones que se explicitan en el documento núm. 2 de los
aportados con la demanda que dice literalmente: “no existe ninguna instancia, nacional o supernacional
con competencia para unicar y refrendar, de manera ocial a nivel europeo o internacional, el valor de
certicados, diplomas o acreditaciones de competencias en lenguas extranjeras”. El mutuo reconocimiento
se asegurará en la medida que sigan las pautas del Consejo de Europa. Compete a las instituciones educativas
informar de la correspondencia entre las competencias que acrediten los certicados que expidan y las
recogidas en el Marco Común Europeo.»
En conclusió, dues resolucions amb arguments i resultats antagònics que posen de nou en relleu la facilitat
amb què en aquesta matèria es pot incorre en una pràctica arbitrària i la necessitat de tractar-la amb paràmetres
objectius.
7 Diferències en les versions lingüístiques del dret europeu
Sentència del Tribunal Suprem de 25 de febrer de 2016. Sala Penal. Secció 1a. Ponent: Carlos Granados
Pérez. Ref. Cendoj: 28079120012016100146.
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 5 de maig de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4a.
Ponent: Ángel Ramón Arozamena Laso. Ref. Cendoj: 28079130042016200036.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Les dues resolucions que reportem incideixen sobre un aspecte ja tractat en aquesta crònica (vegeu un cas
semblant a la STS de 18 de novembre i 19 de setembre de 2015 a la Revista núm. 65, pàg. 232-233), que
és l’existència de diferències entre les distintes versions lingüístiques de la normativa comunitària, totes
igualment autèntiques i amb el mateix valor jurídic, que pot conduir a transposicions i aplicacions diferents
en els diferents ordenaments estatals. El multingüisme que caracteritza la producció normativa de la Unió
Europea comporta la possibilitat d’interpretacions no coincidents per raó de la llengua en què està redactada
la disposició europea. Sens perjudici de l’existència de la qüestió prejudicial, com a procediment mitjançant
el qual el Tribunal de Justícia de la UE xa la interpretació vinculant de la norma europea, són els tribunals
interns, i en darrera instància el Tribunal Suprem a través del recurs de cassació, els que ordinàriament
resolen aquestes controvèrsies interpretatives.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 347
La Sentència de 25 de febrer s’emmarca en un procediment penal en què, en fase d’execució, el condemnat
demana l’acumulació de condemnes que ja havia complert a França. Una secció de l’Audiència Nacional
suscita la possibilitat de plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El
punt conictiu és si la Decisió marc 2008/675/JAI del Consell, relativa a la consideració de les resolucions
condemnatòries entre els estats membres de la UE amb motiu d’un nou procés penal, obliga o no a acumular
penes imposades per tribunals espanyols i per tribunals d’altres estats europeus. El fet, però, és que la Llei
orgànica 7/2014 de 12 de novembre, prescriu una opció contrària a l’acumulació de penes, amb la qual cosa
incorpora la norma europea en una de les opcions possibles.
El Ple de la Sala Penal avoca el cas i rebutja el plantejament de la qüestió, amb una forta divisió del Tribunal
(9 dels 20 magistrats hi formulen vot particular). Plantejat el recurs davant del Tribunal Suprem, aquest acull
les raons de la resolució objecte de la cassació i rebutja també el plantejament de la qüestió prejudicial amb
una àmplia argumentació que recorre a les solucions d’altres estats membre i als treballs d’elaboració de
la Decisió marc. Tot i que la discrepància interpretativa té molt a veure amb la formulació lingüística de la
versió castellana en relació amb altres versions ocials, aquesta qüestió no la trobem explícitament formulada
ns al vot particular que subscriuen a favor del plantejament de la qüestió prejudicial els magistrats Conde-
Pumpido i Jorge Barreiro.
Aquest vot, a banda de molts altres arguments que ara no correspon exposar, recorda la doctrina de la
Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 6 de octubre de 1982 (Sentència Cilt) sobre els
motius per plantejar la qüestió prejudicial. Algunes de les dicultats interpretatives se situen precisament en
aquest àmbit lingüístic i terminològic:
«Debe, en primer lugar, tenerse en cuenta que los textos de Derecho comunitario están redactados en varias
lenguas y que las diversas versiones lingüísticas son auténticas por igual; por tanto, la interpretación de una
disposición de Derecho comunitario supone una comparación de las versiones lingüísticas.
Debe observarse a continuación que, incluso en caso de exacta concordancia de las versiones lingüísticas,
el Derecho comunitario utiliza una terminología propia. Por lo demás, ha de subrayarse que los conceptos
jurídicos no tienen necesariamente el mismo contenido en el Derecho comunitario y en los diferentes
Derechos nacionales.»
La diferenciació entre el primer i el segon punt és important, perquè no solament ens trobem davant de
dicultats de traducció, sinó sobretot d’equivalència de conceptes i categories jurídiques, de dicultat, per
tant, d’índole terminològica.
En la segona resolució que ressenyem, la Interlocutòria de 5 de maig de 2016, el TS planteja una qüestió
prejudicial al TJUE per aclarir la interpretació d’un incís d’un precepte de la Directiva 2008/69/CE, de la
Comissió, d’1 de juliol de 2008, sobre productes tosanitaris. En concret, la versió espanyola de la Directiva
establia un termini amb l’expressió «a más tardar el 31 de diciembre de 2008». El dubte, que el TS entén
decisiu per a l’enjudiciament del cas, és si aquesta expressió permet una pròrroga del termini per motius
objectius i raonables o no. D’acord amb el que assenyala l’Advocat de l’Estat, sembla que si es contrasta amb
les versions en anglès i francès de la Directiva, es tracta d’un error de traducció, per bé que reconeix que totes
les versions tenen el mateix valor jurídic. Segons el Tribunal, tant la directiva com l’Ordre espanyola que la
transposa susciten el mateix dubte. Per això planteja la qüestió.
Encara que sigui de manera tangencial, les al·legacions de l’Advocat de l’Estat també fan un esment a un
problema que sorgeix sovint en els sistemes multilingües de creació del dret. En directives paral·leles a la que
és objecte de la qüestió prejudicial la traducció feta és diferent (i sembla que no genera el dubte esmentat) i,
en canvi, les versions en anglès i francès contenen la mateixa expressió. És a dir, tot i l’existència d’un gran
nombre de llengües ocials, bàsicament només es treballa amb algunes, que solen presentar les fórmules, per
dir-ho d’alguna manera, més «ables», mentre que en les llengües més perifèriques al treball d’elaboració
normativa la traducció fa que s’originin versions amb una formulació menys homogènia i cohesionada. La
conclusió des d’un punt de vista interpretatiu és que cal acudir per fer el contrast a les versions de les llengües
de treball bàsiques, malgrat que totes les versions tinguin, des d’un punt de vista jurídic, el mateix valor.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 348
8 La llengua en conictes laborals
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 20 de gener de 2016. Sala Social. Secció 1. Ponent: José Luis Gilomo
López. Ref. Cendoj: 28079140012016200500.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
La interlocutòria resol en cassació una conicte laboral relatiu a la percepció d’un complement salarial
per raó d’usar en el lloc de treball una llengua diferent de la llengua ocial, en el cas present la castellana.
L’origen del litigi és el conicte col·lectiu plantejat per UGT, al qual s’adhereix CCOO, per reclamar que els
30 treballadors de l’empresa Hewlett Packard que fan l’assistència tècnica telefònica per a l’empresa General
Motors adreçada a Itàlia, Grècia, Holanda i Bèlgica, i en els idiomes corresponents, cobrin el plus d’idioma
que preveu el seu conveni col·lectiu. El Jutjat Social no acull la pretensió perquè considera que la via del
conicte col·lectiu no és l’adequada per plantejar aquesta demanda, però la Sala Social del TSJ de Madrid
revoca la sentència i estima el recurs de suplicació dels sindicats.
Plantejat un recurs de cassació per unicació de doctrina per l’empresa, el TS el desestima i ratica el dret
dels treballadors a percebre el plus per ús d’idiomes. Els fonaments de la decisió són dos, en paral·lel als
arguments esgrimits per la recurrent. El primer, previ, d’índole processal i en el qual no entrem, és que
el conicte col·lectiu constitueix la via adequada per resoldre aquesta reclamació, atès que es tracta d’un
conjunt de treballadors enquadrable dins dels que poden plantejar aquesta via. El segon, referit a l’ús de la
llengua, és que aquests treballadors no estaven contractats especícament per prestar un servei amb perl
lingüístic, sinó que donaven un servei en què per dur-lo a terme calia el domini de l’idioma corresponent i,
per tant, era subsumible dins del supòsit de plus previst en el conveni. En aquest sentit, rebutja l’al·legació
de la recurrent que en una sentència que aporta de contrast es desestimava el plus de nocturnitat per a un
treballador que se’l va contractar especícament per vetllar i vigilar el son dels menors ingressats en un
centre. En aquell cas la nocturnitat era inherent en la prestació del treball, i no així en el cas que reportem, en
què l’idioma és una condició afegida a la prestació del servei.
Entenem encertat el criteri del TS. Aquesta sentència posa de relleu que en una situació jurídica en què
es produeix una gran mobilitat de treballadors i capitals, sobretot dins la Unió Europea, és fàcil per a les
empreses ubicar els serveis en els llocs amb condicions salarials menys favorables per als treballadors, però
cercant que aquests aportin, per una banda, el treball que els correspongui, i per l’altra, un útil i necessari
coneixement de l’idioma matern, però sense cap retribució per aquest motiu.
Interlocutòria del Tribunal Suprem de 3 de febrer de 2016. Sala Social. Secció 1a. Ponent. Rosa Maria
Virolés Piñol. Ref. Cendoj: 28079140012016200275; més 22 interlocutòries de contingut idèntic o similar.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Les resolucions que ressenyem no incideixen sobre el règim jurídic de la llengua, però hi tenen a veure en
la mesura que posen  en la via judicial a un conicte laboral sorgit en el desplegament organitzatiu de la
competència sobre normalització lingüística en la comunitat autònoma de Galícia. El fet que dóna origen
al conicte és la denúncia d’un sindicat a la Inspecció de Treball per tal com considerava que la relació que
vinculava els professors de gallec que contractava any rere any la Conselleria Cultura, Educació i Ordenació
Universitària de la Xunta de Galícia per impartir cursos a l’Administració per obtenir els certicats de
llengua gallega (CELGA) era una vertadera relació de caràcter laboral no reconeguda per l’Administració
contractant, que al·lega el caràcter administratiu de la contractació. Tant la Inspecció de Treball, com després,
en seu judicial, els jutjats socials i la Sala Social del TSJ de Galícia, com nalment el TS en cassació,
reconeixen la relació laboral, atesa l’evident dependència i alienitat de la prestació del servei efectuat, així
com la inserció de l’activitat dels professors dins una estructura de treball preestablerta i ordenada, que
xava ns i tot el règim de substitucions en cas d’incapacitat laboral d’algun d’ells. Així, s’indica:
«En la sentencia recurrida sin embargo se enjuicia el contenido efectivo de la prestación derivada de la
contratación, el nivel de control que sobre la actividad ejercía la Xunta de Galicia y la concurrencia de las
notas de dependencia y ajenidad, cuya presencia deduce derivadas del carácter de la relación efectiva entre
las partes, concluyendo además que en este caso la regulación de las condiciones en las que se desarrollaban
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 349
los cursos CELGA se incluían dentro de las actividades estructurales de la Xunta en orden al ejercicio de la
competencia de normalización lingüística que la Xunta de Galicia había asumido.»
Fins i tot destaca que la sentència objecte del recurs constata que «en ese caso la represalia fue colectiva,
porque la Xunta decidió precisamente cambiar el sistema de cursos CELGA en el momento en que las
reclamaciones de laboralidad de los profesores CELGA estaban empezando a cosechar éxitos.»
No entrem en els arguments que addueix l’Administració, que van des de l’absència de relació ns a la
inexistència de represàlia per als professors que s’havien queixat per la seva contractació irregular. Només
esmentem que un dels arguments de la Xunta és que es prescindia del servei d’alguns professors per raó de
l’ajustament econòmic. Un argument que, cal indicar-ho, servia per reduir una plantilla contractada sense els
drets que li serien propis i, alhora, reduir el pes de l’estructura organitzativa que treballa per la normalització
del gallec. Una cosa és que la normalització lingüística sigui un procés, per tant progressiu, per restituir
el coneixement i l’ús de la llengua ocial que ha sofert històricament una minorització i una altra de ben
diferent és que els treballadors que donen suport a aquest procés se’ls mantingui en una situació laboral
provisional i precària.
Sentència del Tribunal Suprem de 12 de maig de 2016. Sala Social. Secció 1a. Ponent: José Luís Gilolmo
López. Ref. Cendoj: 28079140012016100344
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
El TS es pronuncia en un conicte laboral d’arrel lingüística instat per la representació sindical dels pilots
d’aviació (Sindicato Español de Pilotos de Líneas Aéreas, SEPLA). Els pilots reclamen poder utilitzar la
llengua castellana en les comunicacions aeroterrestres –entre controladors aeris i pilots (en anglès Air Trafc
Control, ATC)– davant de dues ordres empresarials d’Air Nostrum-Líneas Aéreas del Mediterráneo que els
obliguen a parlar en anglès en totes les comunicacions ATC en tots els vols de la companyia. El recurs de
cassació s’interposa contra una decisió prèvia de la Sala Social de l’Audiència Nacional, que en la Sentència
de 16 de gener de 2015 va estimar parcialment la demanda promoguda pel sindicat de pilots, en reconèixer-
los el dret a utilitzar el castellà únicament en aquells escenaris on tots els interlocutors o oients de les
converses aeroterrestes fossin parlants nadius d’espanyol.
Malgrat la novetat en el si d’aquesta crònica, la qüestió relativa als límits que les exigències de seguretat
poden suposar a l’ús de llengües diverses en el trànsit aeri és estudiada i tractada, des de fa temps, pels
organismes internacionals i europeus amb funcions de control de la navegació aèria, que promouen l’ús
de la llengua anglesa en aquest àmbit (vegeu-ne unes referències més extenses en l’antecedent quart de la
Sentència ressenyada). En el cas examinat, l’Agència Estatal de Seguretat Aèria (AESA) va adreçar-se, l’11
de març de 2014, a la companyia Air Nostrum per sol·licitar la col·laboració de l’empresa en una iniciativa
orientada a reduir el nombre d’incidents relacionats amb l’ús simultani dels idiomes anglès i espanyol en
les comunicacions ATC. La iniciativa d’AESA es justica per la necessitat de passar d’un model de mera
recomanació a l’obligatorietat d’ús de l’anglès, atesa la probabilitat elevada que en el trànsit internacional
coincideixin tripulacions hispanoparlants i no hispanoparlants en la mateixa freqüència i la competència
lingüística operacional en anglès dels pilots (almenys des de maig de 2013). La companyia aèria, amb una
plantilla de 380 pilots, va dictar una primera ordre, el 21 de maig de 2014, que obligava a utilitzar l’anglès
en totes les comunicacions entre controladors aeris i pilots; la qual va ser matisada, el 3 d’octubre de 2014,
per una nova ordre que limitava l’obligació d’ús exclusiu d’aquesta llengua als aeroports internacionals de
Madrid, Barcelona, Palma o les Canàries.
En la demanda inicial davant l’Audiència Nacional, els pilots pretenien l’anul·lació total de les decisions
empresarials, amb el reconeixement de la facultat dels pilots d’utilitzar el castellà en territori espanyol i a
fer ús de l’anglès quan ho consideressin més adequat en funció dels interlocutors de la freqüència. Davant
l’estimació només parcial d’aquesta pretensió, el recurs de cassació es fonamenta en tres motius: en primer
lloc, es denuncia la infracció del Conveni de telecomunicacions aeronàutiques (annex 1) i del Reglament de
circulació aèria (aprovat pel Reial decret 57/2002, de 19 de gener); segonament, s’invoca la vulneració de
l’article 3.1 de la Constitució, en la mesura que la sentencia impugnada “no permite el uso del castellano
en todos aquellos supuestos en que el piloto de aerolínea de bandera española se comunica con la estación
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 350
terrestre...que encarna un poder público de la Administración General del Estado” i que “la limitación
antedicha conculca el art. 3.1 de la Constitución que, aunque no es un derecho constitucional-fundamental
del Título I, Capítulo II, sí que es un “derecho fundado en la constitución” (STC 82/1986, FJ 3) del que se ha
de predicar la obligación de su salvaguarda”; i, nalment, s’addueix també l’article 24 CE, en relació amb
l’article 1.7 del Codi civil, que obliga els tribunals a resoldre d’acord amb el sistema de fonts, que hauria estat
conculcat per la sentència impugnada en reconèixer el poder de direcció empresarial en un àmbit, com és la
regulació de l’ús de l’idioma en les comunicacions aeroterrestres, que correspon a la competència estatal.
L’enjudiciament del TS, que desestima íntegrament el recurs cassacional, es basa en la reproducció literal
dels apartats 5.2.1.2.1 i 5.2.1.2.2 del capítol 5 del llibre desè del Reglament de circulació aèria, aprovat
pel Reial Decret 57/2002, de 19 de gener, on es regula la llengua de les ATC (FJ 2). Aquesta norma preveu
actualment un ús condicional de l’anglès –la regla general és l’ús per les aeronaus de l’idioma d’ús normal
de l’estació terrestre, no necessàriament coincident amb la llengua ocial de l’Estat on es troba–, que
s’ha d’utilitzar a petició de qualsevol aeronau en totes les estacions terrestres que serveixin en aeroports
designats pels estats –a partir de les recomanacions dels organismes internacionals– i a rutes utilitzades pels
serveis aeris internacionals. Alhora, tal com consta en els fets considerats provats per l’Audiència Nacional
(antecedent quart de la Sentència), el TS pren en consideració que el tema es troba en procés de revisió, en el
marc del grup de treball creat per AESA, en el qual participen els pilots, i el Govern ha presentat un projecte
de reforma del Reial decret que pretén xar el procediment per determinar l’ús obligatori de l’anglès, en un
tema caracteritzat per l’absència de regles precises en el Conveni sobre telecomunicacions aeronàutiques. A
partir d’això, el TS reprodueix i avala les consideracions de l’AN sobre la legitimitat d’unes decisions que
responen al “deber último y esencial” de l’empresa de preservar la seguretat, sens perjudici de constatar la
necessitat d’una intervenció dels poders públics mitjançant la reforma reglamentària oportuna; i rebutja, en
aquest sentit, el motiu primer relatiu a la infracció del Reial decret vigent (FJ 3).
Pel que fa a l’al·legació de l’article 3.1 CE, tot i que el TS ratica també la matisació de la Sentència
d’instància, per al cas que els comunicants o oients siguin castellanoparlants, situa més l’accent en els factors
que permetrien excloure el dret d’ús del castellà en l’àmbit concret examinat: “en tales circunstancias,
debe ponderarse el derecho de los trabajadores afectados por el presente litigio a usar la lengua española,
poniéndolo en relación, tanto con el deber de diligencia y colaboración en el trabajo que estos tienen (art.
20.2 ET) respecto a las órdenes e instrucciones adoptadas por el empleador en el ejercicio regular de sus
facultades de dirección, como con la obligación que aquellos igualmente tienen de observar en su trabajo
las medidas legales y reglamentarias de seguridad (art. 19.2 ET), máxime si estas últimas, por depender
de autoridades u organismos internacionales con competencias sobre el tráco aéreo, y por afectar directa
o indirectamente a los terceros que utilizan ese medio de transporte, se ven necesariamente sometidos al
control y a los requisitos preestablecidos sobre las comunicaciones aéreas” (FJ 3.2). Aquesta conclusió és
raticada en l’examen del segon motiu del recurs, on de manera encara més clara el TS arma que no està en
joc en aquest conicte el fet incontestable que el castellà és la llengua ocial de l’Estat ni els drets i deures
que en deriven, d’acord amb l’article 3.1 CE (FJ 3.3).
La Sentència ressenyada és interessant, doncs, en la mesura que permet constatar certes divergències quant a
l’abast o projeccions de l’ocialitat constitucional de la llengua castellana, enfront de decisions fonamentades
en la protecció d’altres béns jurídics. Si l’Audiència Nacional armava que el dret d’ús del castellà no
es pot reconèixer com a absolut o incondicionat, però modulava les restriccions imposables en virtut de
les exigències de la seguretat, el TS sembla decantar-se per una concepció més expansiva dels límits de
l’ocialitat, si bé els termes en què es planteja el recurs de cassació no li permeten esmenar el pronunciament
judicial previ. Aquest darrer, fonamentat en un criteri problemàtic (com es determina qui és parlant nadiu
d’espanyol?), no sembla aliè a la capacitat organitzativa i de pressió del sindicat de pilots, sobretot si es té en
compte que en d’altres àmbits de les relacions laborals, i per raons merament d’ecàcia –amb un pes inferior,
per denició, a les de seguretat–, els treballadors són obligats per la seva empresa a comunicar-se en anglès.
I més en un sector eminentment internacional, com el de la navegació aèria, la qual cosa no impedeix, com
palesa el conicte actual, la tensió amb l’element nacional.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 351
9 Normalització del català i competència en matèria lingüística
Sentència del Tribunal Suprem de 4 d’abril de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 4a. Ponent:
Diego Córdoba Castroverde. Ref. Cendoj: 28079130032016100113
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
L’Advocacia de la Generalitat interposa recurs de cassació contra la Sentència del TSJ de Catalunya, de
data 27 de desembre de 2013, que va declarar parcialment nul·la l’Ordre INT/15/2012, de 17 de gener
de la Generalitat, per la qual es regula el distintiu de les persones vigilants de seguretat privada. El recurs
contenciós previ havia estat interposat per la Delegació del Govern a Catalunya, que actua representada per
l’Advocat de l’Estat. La controvèrsia afecta l’article 1, que regula l’obligatorietat de consignar en català
les expressions “vigilant de seguretat” i “vigilants d’explosius” en els distintius que duen les persones que
realitzen aquestes tasques, en excloure el TS del recurs –acollint l’argument de la representació estatal, sobre
la manca de connexió amb la qüestió lingüística– els articles 2 i 3 de l’Ordre.
La Generalitat fonamenta el recurs, interposat sobre la base del motiu de l’article 88.1.d de la LJCA, en
la competència lingüística derivada de l’article 6.2 de l’Estatut d’autonomia, que l’habilita per adoptar
disposicions adreçades a promoure la normalització lingüística. En aquest sentit, al·lega que la nalitat de
l’Ordre és regular l’ús del català en els distintius de les persones vigilants de seguretat privada que exerceixen
les seves funcions a Catalunya. Qüestiona també la doctrina constitucional invocada per la sentència del
TSJC, on no es reconeixia la concurrència competencial que, d’acord amb la STC 87/1997, existiria en
el present supòsit entre el títol sectorial estatal de seguretat i el títol que habilita la Generalitat per dictar
mesures de foment o normalització lingüística, inherents a l’ocialitat, les quals haurien de respectar l’Estat
en exercir la competència sobre la matèria de seguretat.
La literalitat del precepte en qüestió, en l’apartat segon, determina que «a la part superior de l’anvers del
distintiu ha de gurar-hi l’expressió en català “vigilant de seguretat”, o la de “vigilant d’explosius”, segons
correspongui, i a la part inferior ha de portar gravat el número d’habilitació». El TS rebutja la pretensió
de la Generalitat basada en la seva competència lingüística per regular aquesta qüestió. La sentència
cassacional es refereix a la interpretació expansiva que l’Estat ha fet de la seva competència sobre «seguretat
pública» en l’article 149.1.29 CE, segons la qual aquesta li atorgaria «competencia exclusiva para regular
la prestación de servicios de seguridad por empresas privadas y sobre su personal». Tot seguit, s’hi descriu
l’exercici estatal d’aquesta competència, inicialment mitjançant la Llei 23/1992, de seguretat privada, que
tenia per objecte regular la prestació a càrrec de persones, físiques o jurídiques privades, de serveis de
vigilància i seguretat de persones o béns, que segons la mateixa Llei «tendrán la consideración de actividades
complementarias y subordinadas respecto a las de seguridad pública». El Govern va aprovar posteriorment
el Reial decret 2364/1994, de 9 de desembre, que encomana al Ministeri de l’Interior, entre d’altres, la
concreció d’aspectes relacionats amb el personal de seguretat privada en matèria de formació, habilitació,
documentació, uniformitat, mitjans de defensa i exercici de les seves funcions. L’Ordre estatal que desplega
aquesta previsió (Ordre INT/318/2011, d’1 de febrer sobre personal de seguretat privada), regula en l’annex
IX la forma dels distintius d’aquest personal, en dir que «1. El distintivo será de forma ovalada y apaisada,
de 8 cm de ancho por 6 cm. de alto, en fondo blanco, conforme al modelo contenido en este anexo. En la
parte superior del anverso, gurará la expresión de “VIGILANTE DE SEGURIDAD” o “VIGILANTE DE
EXPLOSIVOS”, debiendo llevar grabado en la parte inferior el número de la habilitación. Las letras y
números serán de color rojo».
Tot seguit, dins la Sentència ressenyada, es contraposa el bloc normatiu estatal amb les disposicions
habilitadores o denidores de la competència lingüística de la Generalitat, que el TS situa en l’article 6.2
de l’Estatut d’autonomia, i en el seu desplegament per la Llei 1/1998 de política lingüística, amb cita
dels articles 9.2 (relatiu a la competència del Govern de la Generalitat per regular reglamentàriament l’ús
del català en les activitats administratives de tots els òrgans de la seva competència) i 30 (regulació de
l’ús del català en les empreses públiques de la Generalitat i de les corporacions locals, així com de les
seves empreses concessionàries). La conclusió del TS en aquest punt és que: «los vigilantes de seguridad
privada ni se trata de una actividad administrativa ni una empresa pública o concesionaria de un servicio
público, sino una actividad complementaria y subordinada respecto a las de seguridad pública prestada por
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 352
empresas privadas. De modo que la Generalitat carecía de competencia sectorial para regular la actividad
de seguridad privada y tampoco por razón de su competencia en materia lingüística podía incidir en esta
materia, ajena por completo al uso y normalización del catalán en los términos jados por la ley catalana
de normalización lingüística y mucho menos para sustituir los distintivos jados por la normativa estatal
por una regulación que pretende desplazar el uso del castellano, tal y como dispone la norma estatal al
regular los distintivos de los vigilantes de seguridad privada, por su versión en catalán”.
L’argumentació del TS palesa la contraposició entre la interpretació extensiva de què és objecte la
competència estatal, que condueix a armar-ne l’«exclusivitat» en un àmbit no previst per l’article 149.1.29
CE, però que s’hi subsumeix mitjançant un criteri de «complementarietat», davant de la reducció de la
competència lingüística autonòmica que, denida en termes materials amplis o genèrics en l’article 6.2 EAC
(i, en connexió amb aquest per l’article 143 EAC), acaba essent negada en el mateix àmbit. Aquest resultat
interpretatiu es basa en el recurs a la Llei de política lingüística, les previsions de la qual no tenen per objecte
delimitar l’abast de la competència autonòmica ni limitar-la, com sembla indicar el TS, només a l’àmbit
públic o a les entitats vinculades als poders públics. Es tracta d’una interpretació competencial errònia, que
és complementada, com a argument ad abundantiam, per l’assumpció de la posició de l’Advocat de l’Estat
quan sosté que en els àmbits on pugui existir una concurrència competencial la fórmula «almenys en català»
ha d’ésser la utilitzada per permetre que s’utilitzi també el castellà, cosa que no preveu l’Ordre qüestionada.
En resposta al segon argument de la Generalitat, el TS rebutja també que la jurisprudència del Tribunal
Constitucional o del Tribunal Suprem avali la competència lingüística per regular aquesta qüestió. La conclusió
negativa es fonamenta en la cita parcial de la Sentència del TS de 15 de març de 2000, relativa a la llengua
dels assentaments registrals, on es feia referència a la STC 87/1997 (citada erròniament com 97/1997), de
24 d’abril, tot armant que el «ente titular de una competencia sustantiva posee también la titularidad para
regular el uso de la lengua en éste ámbito material”, todo ello sin perjuicio de la coocialidad...... de las
demás lenguas españolas en las respectivas Comunidades Autónomas, de acuerdo con sus Estatutos y de los
efectos que aquella pueda producir». Però, segons el TS, «en este caso no se trata de regular la coocialidad
del uso del catalán sino simplemente de sustituir la placa identicativa de tales vigilantes, redactada en
castellano, por su versión en catalán, sin que tal previsión tenga acomodo en las disposiciones legales sobre
normalización lingüística antes reseñadas».
Així doncs, la Sentència fa valer l’ocialitat de la llengua castellana i, a partir d’una interpretació extremadament
restrictiva de la competència lingüística autonòmica, dóna la raó a l’Estat quant a la impossibilitat d’excloure
la presència del castellà en un àmbit material concret. Cal notar que la redacció de l’Ordre estatal no xa
de manera expressa que les expressions que han d’incloure els distintius del personal de seguretat privada
gurin escrites en castellà, de manera que admetria una interpretació favorable a la legalitat de la normativa
catalana. Darrerament, la tendència en la legislació estatal sectorial és la previsió expressa de l’ús obligatori
del castellà, fent així més difícil que l’ocialitat de la llengua pròpia de les comunitats autònomes es desplegui
en els àmbits materials regulats o relegant-la en tot cas a la condició de «coocial». Tot i que de vegades, com
sembla que succeeix en aquest cas, raons fàctiques –com ara la mida reduïda d’un distintiu personal- poden
acabar determinant l’exclusió de la llengua catalana.
10 Marques
Sentència del Tribunal Suprem d’11 de març de 2016. Sala Contenciosa Administrativa. Secció 3a. Ponent:
Eduardo Espín Templado. Ref. Cendoj: 28079130032016200031.
Enllaç al cercador de jurisprudència del Cendoj
Aquesta resolució, que conté un aspecte lingüístic relatiu a les marques, s’ha de posar en relació amb la
STS de 9 de desembre de 2015 (crònica de jurisprudència de la Revista núm. 65, pàg. 234). Allà es resolia
a favor de la rma Red Bull sobre l’extensió a l’Estat espanyol de la marca internacional «Toro Rosso» per
a serveis del sector de restauració i hosteleria, en contra de la posició d’Osborne, que adduïa la semblança
amb les marques «El Toro» i «Toro». La sentència que ara ressenyem es produeix arran d’un recurs del Grup
Osborne, que demana la nul·litat de les actuacions, i per tant de la sentència anterior, per vulneració dels
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Primer semestre de 2016
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 66, 2016 353
articles 14 i 24.1 de la Constitució espanyola. Seguint les al·legacions de la recurrent, el TS en rebutja la
pretensió.
Per al que aquí interessa, destaquem els criteris següents emprats pel Tribunal. Primer, que en dret de marques
no és pertinent l’apropiació de la gura o del nom genèric d’un animal; en tot cas, si hi ha incompatibilitat
entre una marca prioritària i una de pretesa, això deriva de «la concreta plasmación gráca, denominativa
o mixta de la misma ofrezca parecidos o semejanzas que induzcan a confusión». Segon, que la pretesa
vulneració del dret a la igualtat (la recurrent al·lega la STS de 12 d’abril de 2006 en què es rebutjava
«Toro Rojo» en oposició a «Toro») és difícil d’apreciar en dret marcari, atesa «la dicultad de extender
pronunciamientos concretos a otros supuestos, incluso sobre términos o grácos idénticos o muy similares,
dado que su inserción en un contexto gráco, denominativo o mixto diferente, puede alterar de manera
relevante la comparación entre marcas». I nalment, i com a conseqüència del que s’acaba de dir, el TS aprecia
una diferència entre «Toro Rosso» i «Toro Rojo», enfront de «Toro», basada en el fet «la marca solicitada
“Toro Rosso” sí es distinguible de la marca opuesta “Toro” en la medida en que aquélla es una locución
conjunta de dos vocablos en otra lengua que le otorga distintividad frente a la opuesta, congurándose tales
términos de comparación como un supuesto claramente diferente al del caso citado como precedente, a pesar
de su indudable proximidad.».
Certament la diferenciació dels dos supòsits és molt na, tant que és ben difícil voler-la mantenir amb criteris
objectius i negar que no respongui a una simple apreciació subjectiva del jutjador. Tal com s’esdevenia en el
seu moment amb l’acceptació de noms propis en el Registre Civil (situació actualment superada en molt bona
part), en matèria de marques també és difícil mantenir un criteri objectiu i raonable per vetar determinades
denominacions marcàries per semblança amb marques registrades i acceptar-ne d’altres.