Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017

Autor:Agustí Pou Pujolràs - Eva Pons Parera
Càrrec:Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona - Professor associat de filologia catalana de la Universitat de Barcelona
Pàgines:281-295
RESUMEN

El text recull les resolucions del Tribunal Constitucional que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim jurídic de la llengua dictades durant el segon semestre de 2017.

 
CONTENIDO
JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL
Segon semestre 2017
Eva Pons Parera*
Agustí Pou Pujolràs**
Resum
El text recull les resolucions del Tribunal Constitucional que afecten els usos i els drets lingüístics i el règim jurídic de
la llengua dictades durant el segon semestre de 2017.
Paraules clau: Tribunal Constitucional; jurisprudència; dret lingüístic; llengua ocial.
CONSTITUTIONAL COURT JURISPRUDENCE
Abstract
The text includes the rulings that affect the uses, the linguistic rights and the legal system of the language issued by the
Spanish Constitutional Court during the second half of the year (between July and December 2017).
Keywords: Spanish Constitutional Court; jurisprudence; Linguistic Law; ofcial language.
* Professora de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, evapons@ub.edu.
** Professor associat de lologia catalana de la Universitat de Barcelona, agustipou@ub.edu.
Citació recomanada: Pons Parera, Eva; Pou Pujolràs, Agustí. «Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de
2017». Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, (juny 2018), p. 281-295. DOI: 10.2436/rld.i69.2018.3146.
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 282
Cap al nal de la VIII legislatura es van aprovar a Catalunya un seguit de lleis que contenen disposicions
rellevants en matèria de llengua. Totes aquestes van ser objecte de recursos d’inconstitucionalitat interposats
pel defensor del poble, el Govern de l’Estat i diputats del Grup del Partit Popular al Congrés. Així, la Llei
d’acollida de persones immigrades i de les retornades a Catalunya (Llei 10/2010, de 7 de maig), la Llei del
cinema (Llei 20/2010, de 7 de juliol), el Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol), la Llei
d’educació de Catalunya (Llei 12/2009, de 10 de juliol) o la Llei de l’occità, aranès a l’Aran (Llei 35/2010,
d’1 d’octubre).
El 4 de juliol de 2017, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar diverses sentències que resolen alguns
d’aquests recursos, juntament amb l’interposat contra la Llei de la comunicació audiovisual de Catalunya
(Llei 22/2005, de 29 de desembre), que tot i ser molt anterior en el temps, es resol conjuntament amb la
resta d’impugnacions constitucionals en matèria lingüística. Anteriorment, el 22 de juny, ja s’havia resolt
un primer recurs, de menor contingut lingüístic, contra l’esmentada Llei 22/2005. En el període que abasta
aquesta crònica —el segon semestre de l’any 2017— encara no havia recaigut sentència sobre la Llei de
l’occità ni sobre la Llei d’educació.
Som, doncs, davant d’una àmplia impugnació del model lingüístic que contenen diverses lleis sectorials
i que constitueixen el desenvolupament d’algunes de les estipulacions de l’Estatut reformat el 2006. El
Tribunal Constitucional ha optat per declarar la constitucionalitat de la majoria de preceptes impugnats, si
bé en molts casos les sentències han estat interpretatives (o manipulatives) i han salvat la constitucionalitat
dels preceptes entenent-los restrictivament pel que fa al potencial normalitzador del català que instituïa
la norma. En aquesta línia, cal destacar que la Sentència del TC 31/2010, relativa a l’Estatut d’autonomia
català, ha passat a ser un referent obligat i un paràmetre rellevant de valoració constitucional. Un instrument
interpretatiu al servei d’una lectura restrictiva de la normativa lingüística portada davant de la jurisdicció
constitucional i dels tribunals ordinaris.
Sentència del Tribunal Constitucional 78/2017, de 22 de juny. Recurs d’inconstitucionalitat 8112-2006. Ple.
Ponent: Antonio Narváez Rodríguez. BOE núm. 171, de 19 de juliol de 2017.
Sentència del Tribunal Constitucional 86/2017, de 4 de juliol de 2017. Recurs d’inconstitucionalitat 3766-
2006. Ple. Ponent: Maria Luisa Balaguer Callejón. BOE núm. 171 de 19 de juliol de 2017.
El president del Govern de l’Estat i cinquanta diputats del Partit Popular varen impugnar, l’any 2006, la
Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya. Les dues demandes afecten
una part molt signicativa de l’articulat —prop de la seixantena, la primera, i més de quaranta preceptes, la
segona— d’un text legal que introduïa una regulació completa i innovadora de la comunicació audiovisual.
Onze anys més tard, i coincidint amb l’enjudiciament del conjunt de lleis lingüístiques que despleguen
l’Estatut català del 2006, es dicten aquestes sentències.
La primera resolució (STC 78/2017), en què l’advocat de l’Estat argumenta bàsicament des de la competència
exclusiva estatal sobre telecomunicacions, declara la inconstitucionalitat parcial de vuit articles de la Llei i
en reinterpreta sis més dins la part dispositiva. La segona resolució (STC 86/2017), que analitza amb més
detall els aspectes lingüístics —al costat de les atribucions del Consell de l’Audiovisual de Catalunya i
altres aspectes competencials relacionats amb la liberalització dels serveis audiovisuals—, s’ha d’entendre
emmarcada pel pronunciament previ, en virtut del qual la capacitat d’incidència autonòmica en l’àmbit de la
comunicació audiovisual resta delimitada en termes restrictius respecte del que establia el legislador català.
Això darrer condiciona l’abast real dels pronunciaments interpretatius del TC sobre les previsions relatives
a l’ús de la llengua catalana dins la Llei 22/2005, en la mesura que prèviament ja s’han vist afectats diversos
elements estructurals i conceptuals vertebradors del text legal.
Cal tenir en compte que, des de l’aprovació de la Llei 22/2005, s’han produït canvis rellevants en el marc
normatiu, que són valorats dins el fonament jurídic quart de la STC 86/2917. D’una banda, les Corts Generals
han aprovat la Llei 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (reformada per la Llei
6/2012, de 7 d’agost), que el TC utilitza ara com a cànon d’enjudiciament de la llei impugnada, en tant que
«nuevo bloque regulador básico unitario que no sólo deroga la mayoría de disposiciones estatales que, hasta
ese momento, habían sido dictadas al amparo del artículo 149.1.27º CE, sino que implica una mutación del
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 283
modelo, de concepción del sector audiovisual, que necesariamente tendrá su proyección sobre el modo
de deslindar y ejercitar los distintos títulos competenciales de Estado y Comunidades Autónomas en este
proceso constitucional»; així com també la Llei 9/2014, de 9 de maig, general de telecomunicacions, amb
novetats d’incidència menor en els temes analitzats. D’altra banda, quant a l’impacte de l’entrada en vigor
de l’EAC de 2006, que en l’article 146 introdueix una delimitació nova de les competències de la Generalitat
en matèria de «mitjans de comunicació social i serveis de contingut audiovisual», el TC remet a la doctrina
general de la STC 31/2010 (FJ 60), on «se expuso que el ejercicio de tal competencia compartida por parte
de la Comunidad Autónoma se somete inequívocamente a las bases que dicte el Estado que podrán tener
la amplitud necesaria en cada caso» (FJ 4), que en limita fortament l’ecàcia normativa com a paràmetre
d’enjudiciament.
També la norma enjudiciada ha sofert diverses modicacions des de la seva aprovació l’any 2005 (mitjançant
la Llei 11/2017, d’11 d’octubre, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; la Llei 20/2010, de 7 de
juliol, del cinema, i la Llei 12/2012, de 22 de febrer, de modicació de diverses lleis en matèria audiovisual,
entre d’altres), la qual cosa emmena el TC a apreciar la pèrdua sobrevinguda parcial de l’objecte del recurs
d’inconstitucionalitat (FJ 2 de la STC 87/2017).
En el context descrit, els recurrents qüestionen les previsions lingüístiques incloses en els articles 32.3.c,
52.1.b, 53.1.f, 86.1 i 3 i 120.2 i 3 de la Llei 22/2005 «en tanto disponen el uso “normal” del catalán (o
aranés) en los medios de comunicación públicos situando al castellano en un régimen de excepcionalidad
frente a la regla general e introduciendo, además, una medida de discriminación positiva (por motivos de
lengua y residencia o establecimiento en Cataluña) que resulta contraria a la libre circulación de servicios
y bienes y a la unidad de mercado» (FJ 6). Com a fonament general d’aquesta part del recurs, els diputats
del Partit Popular qüestionen la consideració de la llengua catalana en el marc del servei públic audiovisual
que pretén, segons armen, «el arrinconamiento de la lengua castellana a favor del catalán (y el aranés)
con el n de ir consolidando la “identidad nacional catalana” a la que por dos veces se reere la exposición
de motivos de la Ley» (antecedent primer, lletra B). Més concretament, addueixen que la consideració
del català (o de l’aranès) com a llengua «normalment» utilitzada en els articles 32 i 86 de la Llei «no se
compadecen bien con el deber de conocer y el derecho de usar el castellano como lengua española ocial
ex artículo 3.1 CE» (STC 84/1986), mentre que la Llei catalana suposa «la imposición indirecta del deber de
conocer el catalán sobre el “sujeto receptor” de la información (el público)»; i, així mateix, defensen que la
coocialitat implica paritat o equilibri entre les llengües —amb cita de la STC 337/1994— «sin que quepa la
introducción de medidas de discriminación positiva aduciendo el carácter minoritario del catalán utilizando
una comparativa (la de los medios concesionarios estatales) que no es del todo correcta».
El Govern de la Generalitat defensa la constitucionalitat de la Llei en aquest punt tot recordant el caràcter
del català com a llengua pròpia de Catalunya, a més de llengua ocial a Catalunya com el castellà, d’acord
amb l’Estatut d’autonomia vigent de 1979. Cita també la STC 337/1994 (FJ 6) quan parla de la convivència
entre les dues llengües en el territori, i argumenta que la Llei 22/2005 s’insereix en el marc de respecte
al pluralisme lingüístic previst en diverses lleis estatals del sector i en l’article 25 de la Llei 1/1998, de
política lingüística, que no exclou l’ús del castellà, tal com va interpretar la Sentència citada. Similarment,
el Parlament de Catalunya destaca la rellevància jurídica reconeguda al caràcter «propi» de la llengua (STC
82/1986, FJ 2), així com les obligacions de foment i protecció derivades del seu caràcter ocial, de les quals
són expressió les mesures legalment previstes per normalitzar el català, en una situació minoritària en el
panorama audiovisual espanyol.
En el fonament jurídic sisè de la Sentència comentada, el TC formula una sèrie de consideracions preliminars
que emmarquen l’aproximació a la qüestió lingüística. S’hi destaquen el concepte jurisprudencial d’ocialitat
lingüística (STC 86/1986) i les seves implicacions en termes de drets del ciutadà davant les institucions
públiques (STC 134/1997, 253/2005 i 31/2010); l’article 3.3 CE -que adquireix un protagonisme nou dins
l’actual jurisprudència—, que «reconoce y protege la realidad plurilingüe del Estado español expresando así
el pluralismo lingüístico que se proyecta, en particular, en el ámbito de los medios de comunicación social,
incluidos los de titularidad pública»; una referència genèrica a la Carta europea de les llengües regionals
o minoritàries i també a la Directiva 2010/13/UE, de 20 de març de 2013 (Directiva de la televisió sense
fronteres), de la qual es ressalta el marge de decisió dels estats per promoure activament una o altra llengua,
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 284
tot respectant el dret europeu, i, de manera més precisa, a les referències lingüístiques incloses en la Llei
estatal 7/2010, que proclama el dret que la comunicació audiovisual inclogui «una programació en obert
que reecteixi la diversitat cultural i lingüística de la ciutadania» i habilita les comunitats autònomes per a
«aprovar normes addicionals per als serveis de comunicació audiovisual del seu àmbit competencial amb la
nalitat de promoure la producció audiovisual en la seva llengua pròpia». Dels referents normatius enunciats
se’n dedueix la preterició de l’Estatut d’autonomia —aquí en termes substantius (art. 6 i 50 EAC 2006)— en
la conguració del marc d’enjudiciament aplicable.
Tanmateix, en abordar l’anàlisi concreta dels preceptes impugnats que regulen l’ús lingüístic per part dels
prestadors de serveis de comunicació audiovisual públics, d’abast autonòmic i local (art. 32.3.c i 86.1 de la
Llei), la doctrina de la STC 31/2010 (FJ 14.a), que nega la primacia de la llengua pròpia, alhora que reconeix
la legitimitat de mesures de política lingüística tendents a corregir situacions històriques de desequilibri
d’una de les llengües ocials, s’erigeix com a cànon principal de constitucionalitat, en dir:
Si se considerase que los citados preceptos, al especicar que solo excepcionalmente se tendrán en cuenta las
características de la audiencia y que la lengua normalmente utilizada será el catalán (o la aranesa) implican la
exclusión del castellano, transcenderían del concepto de normalidad al que aludió la STC 31/2010, en cuanto
a la relación entre las dos lenguas, el catalán y el castellano en los medios de comunicación en Cataluña.
Ahora bien, los preceptos impugnados se ajustan a la doctrina anteriormente citada y admiten una
interpretación acorde con la Constitución, pues pese a las previsiones de que la lengua normalmente utilizada
por los prestadores de servicios de comunicación audiovisual públicos de Cataluña debe ser el catalán (y
el aranés en el Valle de Arán) contenida en el artículo 86.1 de la Ley 22/2005 y que deba garantizarse una
programación en la televisión local en que la lengua normalmente utilizada sea el catalán del artículo 32.3.c
de la Ley 22/2005 aceptan una lectura que no supone la vulneración del principio de paridad entre ambas
lenguas ni la preterición del castellano. Esto es, los preceptos mencionados pueden ser interpretados en el
sentido de que no signican la exclusión del castellano, ni pretenden privar al castellano de la cualidad de
lengua de uso normal por los prestadores de servicios de comunicación audiovisual públicos en Cataluña.
Aquesta interpretació conforme amb la Constitució dels articles 32.c i 86.1, que avala un ús normal del
català no excloent del castellà, la porta el TC a la part dispositiva de la Sentència. S’hi inclou expressament
l’al·lusió a la previsió legal que aquest ús pot tenir en compte les característiques de l’audiència a la qual
s’adreça, segons el TC «en atención al grado de conocimiento de las lenguas ociales en núcleos de población
especícos», precisió que no consta en text legal i que sembla poc concordant amb la nalitat normalitzadora
del mitjans públics, d’acostar la llengua catalana i promoure’n el coneixement entre els sectors de la societat
que tindrien més dicultats per accedir-hi.
Tot seguit, i pel que fa a l’article 86.3 de la Llei impugnada, que estableix obligacions lingüístiques per
als distribuïdors de serveis de comunicació audiovisual, el TC conclou —d’acord amb l’esmentada STC
31/2010— que «[l]a reserva de la mayor parte de canales a la lengua catalana (o aranesa) responde a
una realidad social en la que se constata una presencia minoritaria del catalán. La previsión de la ley
catalana no ha de leerse en términos del establecimiento de una regla de «preferencia» de la lengua catalana
sobre la lengua castellana, sino como una concreta medida de política lingüística tendente a corregir una
situación de desequilibrio del catalán respecto del español, subsanando así la posición secundaria o de
postergación que tiene aquella en los medios de comunicación, y alcanzando, dentro de los límites que
impone la Constitución, su más amplio uso y difusión en el territorio de la Comunidad Autónoma». Aquesta
conclusió segueix diverses consideracions prèvies sobre el tipus de subjectes privats obligats —que són els
distribuïdors de continguts a través de plataformes per cable, satèl·lit o ADSL, i no els productors o editors
dels productes—; l’àmbit de cobertura autonòmic; la legitimitat de la nalitat de protecció d’una llengua
ocial i l’adequació i proporcionalitat de la mesura d’acord amb la jurisprudència europea en el cas UTECA
(STJUE de 5 de març de 2009, assumpte C-222/07) i amb l’article 5 de la Llei 30/2013, de garantia de la
unitat del mercat. I, només un cop ja formulada la conclusió reproduïda més amunt, el TC al·ludeix a la
nalitat de normalització lingüística en exercici de la competència consignada en l’article 143.1 de l’EAC.
Finalment, s’impugnen altres previsions que estableixen obligacions lingüístiques per als prestadors privats
de serveis de comunicació audiovisual, subjectes a llicència prèvia (art. 37 de la Llei 22/2205). En concret,
l’article 52.1.b, en establir entre els criteris d’adjudicació «el grau d’ús del català i de foment i difusió de
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 285
la cultura catalana, i, si escau, de l’aranès»; i l’article 53.1.f, en tant que preveu que les llicències hauran de
denir els percentatges per al compliment de les obligacions relatives a la protecció de la llengua catalana i
l’ús de l’aranès i les franges horàries en què s’han d’aplicar (pel que fa a l’article 120, intitulat «Les polítiques
d’impuls del sector audiovisual», que establia criteris de priorització de les obres i continguts produïts
originàriament en català o aranès, la seva derogació per la Llei 20/2010, del cinema, deixa sense objecte
el recurs interposat). La resposta del TC destaca que es tracta de previsions que, en exercici del deure del
legislador autonòmic de garantir el pluralisme lingüístic, operen només en l’accés a l’espectre radioelèctric,
a més d’equiparar-se dins la norma amb d’altres criteris de valoració previstos, i que «en tanto criterios de
valoración, no imponen por sí mismos un determinado uso de las lenguas, ni en abstracto ni en forma de
porcentajes [...] lo que los preceptos impugnados pretenden es, lejos de dar lugar a un desequilibrio en el
régimen constitucional de coocialidad de ambas lenguas o una exclusión de los operadores que ofertan
servicios de comunicación en que el grado de uso del castellano sea superior al de la lengua catalana,
garantizar el pluralismo lingüístico en el acceso al espectro radioeléctrico y un uso equilibrado de ambas
lenguas». Amb aquestes precisions interpretatives es conrma l’adequació dels preceptes de la Llei 22/2005
als articles 3 i 20 CE.
Sentència del Tribunal Constitucional 87/2017, de 4 de juliol. Recurs d’inconstitucionalitat 6352-2010. Ple.
Ponent: Antonio Narváez Rodríguez. BOE núm. 171, de 19 de juliol de 2017.
La Sentència resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat per la defensora del poble contra la Llei catalana
10/2010, de 7 de maig, d’acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya, en relació amb els
aspectes lingüístics regulats en l’article 9, apartats segon, quart i cinquè, del text legal. Sobre la sentència
ressenyada, i pel que fa als seus efectes sobre el funcionament del servei d’acollida, s’ha publicat l’apunt del
blog d’aquesta Revista «La decisió del Tribunal Constitucional sobre la Llei catalana d’acollida».
El contingut dels apartats qüestionats de l’article 9, que el TC interpretarà segons l’apartat primer —no
impugnat— estableixen:
1. La persona titular del dret d’accés al servei de primera acollida, al llarg del procés d’integració a la societat
catalana, ha d’assolir les competències lingüístiques bàsiques en català i en castellà.
2. El servei de primera acollida ha d’oferir la formació i els mitjans necessaris per a adquirir les competències
bàsiques en llengua catalana a les persones titulars del dret d’accés al servei que no la coneguin, sempre que
sigui possible mitjançant el Consorci per a la Normalització Lingüística [...].
4. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua comuna per a la gestió de les polítiques
d’acollida i integració. També és la llengua vehicular de la formació i la informació, instrument bàsic per a
la plena integració en el país. Amb aquesta nalitat, l’aprenentatge lingüístic ofert pels serveis de primera
acollida comença per l’adquisició de les competències bàsiques en llengua catalana.
5. El servei de primera acollida, nida la formació en llengua catalana, ha d’oferir la formació per a adquirir
les competències bàsiques en llengua castellana a les persones que hagin assolit l’adquisició de competències
bàsiques en llengua catalana i que ho sol·licitin o ho requereixin.
El fonament de la impugnació és doble: d’una banda, s’al·lega la vulneració de la competència exclusiva
estatal de l’article 149.1.2 CE, en matèria d’estrangeria i d’immigració, en relació amb la interpretació per la
STC 31/2010 de les noves competències estatutàries sobre immigració (art. 138 EAC) i el seu desplegament
per la Llei orgànica 9/2009, d’11 de desembre, de reforma de la LO 4/2004, d’11 de gener, sobre drets i
llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. En aquest sentit, se sosté que l’article 9 de la
Llei catalana determina un règim de preferència lingüística i imposa un deure legal i singularitzat d’assolir una
competència en la llengua catalana que implica «la creación de un régimen especíco para los inmigrantes,
los solicitantes de asilo, los refugiados y los apátridas que lleguen la Comunidad Autónoma de Cataluña, no
compartido con los demás extranjeros que se encuentren o residan en otras partes del territorio español».
D’altra banda, s’addueix la vulneració de l’estatus ocial de la llengua castellana, interpretat també a la llum
de la STC 31/2010 (FJ 14, a i b), en considerar que el legislador català vol consagrar un desequilibri del
règim constitucional de coocialitat en perjudici del castellà, en contra també del que estableix l’article 2 ter
de la LO 9/2009, que parla del «aprendizaje del conjunto de lenguas ociales» (antecedent primer).
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 286
El Govern de la Generalitat i el Parlament van plantejar una objecció formal relativa a la manca de legitimació
activa de la defensora del poble, per manca de connexió directa del recurs amb la seva funció de defensa
dels drets i deures fonamentals del títol I de la Constitució (art. 54 CE). Aquesta al·legació és rebutjada en
el FJ 2 de la Sentència, que aplica la doctrina de la STC 137/2010, de 16 de desembre, dictada en el recurs
presentat per la mateixa institució contra l’Estatut català, relativa a la seva legitimació general. En el vessant
competencial, el Govern català assenyala que la Llei 10/2010 congura un servei assistencial, amb presència
de les dues llengües ocials, en exercici de les competències de la Generalitat sobre immigració (138 EAC),
en connexió amb les matèries de llengua pròpia i de normalització lingüística del català (art. 143.1 EAC)
i de serveis socials (art. 166 EAC), totes elles de caràcter exclusiu (art. 110 EAC). Pel que fa a l’article 3
CE, s’argumenta que l’article 9 de la Llei no crea un deure autèntic, sinó que parteix de la necessitat que
les persones immigrades que voluntàriament s’acullin al servei, i que vulguin obtenir la certicació ocial
regulada per l’article 13 de la Llei, adquireixin la competència lingüística en català, d’acord amb la nalitat
normalitzadora en un context —el de la immigració recent— en què és minoritari el seu coneixement i
ús, perspectiva des de la qual cal interpretar els diversos apartats del seu article 9 (antecedent setè). El
Parlament de Catalunya també destaca la necessitat d’adoptar mesures positives a favor del català, atesa
la dimensió del fenomen migratori i la situació existent de desequilibri lingüístic en beneci del castellà, i
indica que l’ordre seqüencial en la prestació de la formació lingüística —que començarà per l’adquisició
de les competències en llengua catalana, nalitzada la qual s’oferirà la formació en llengua castellana a
qui ho sol·liciti o requereixi (apartats quart i cinquè del precepte qüestionat)— obeeix a la metodologia
pedagògica que es considera més adequada per a assolir l’objectiu de coneixement de les dues llengües
ocials (antecedent novè).
Per la seva banda, l’advocat de l’Estat, sense qüestionar l’empara competencial d’aquesta regulació (arts.
143, 166 i 138 EAC), sosté la possibilitat d’una interpretació conforme de la Llei 10/2010 amb la doctrina
de la STC 31/2010 (declaració d’inconstitucionalitat del terme «preferent», FJ 14.b i 24), d’acord amb la
qual els apartats quart i cinquè de l’article 9 signicarien que la prioritat en la formació en català només és
aplicable als immigrants i persones retornades que ja coneguin el castellà.
La Sentència ressenyada dedica bona part de l’esforç argumentatiu a construir el marc competencial aplicable
a l’enjudiciament de la Llei catalana. El primer pas, en el FJ 3, consisteix a delimitar l’abast de l’article 138
EAC («Immigració»), en relació amb «la competència de primera acollida», d’acord amb les consideracions
interpretatives realitzades en el FJ 83 de la STC 31/2010, en el sentit que és «que la denominación que
adopta la competencia exclusiva sectorial de la Generalitat en materia de asistencia social cuando incide
sobre las primeras necesidades de integración social de la población extranjera», i que s’ha d’interpretar en
connexió amb l’article 166 EAC, sense que s’esmenti en aquest context la competència en matèria de llengua
pròpia de l’article 143.1 EAC.
Un cop establerta l’empara competencial genèrica de la regulació autonòmica, el TC dedica els FJ 4, 5 i 6 a
interpretar l’abast de la competència estatal segons 149.1.2 CE, sobre el règim d’estrangeria i la reserva de
llei (art. 13 CE) en aquest àmbit. El TC arma que li correspon a l’Estat xar l’«estatut de l’estranger», això
és aquells drets que no admeten diferència entre estrangers i espanyols, però sense que l’article 149.1.2 CE
impliqui «un título horizontal de alcance ilimitado que enerve los títulos competenciales de las Comunidades
Autónomas de carácter sectorial» (STC 31/2010, reiterada per les STCs 26/2013 i 154/2013); i, a més, també
li correspon xar aquells drets que corresponen als estrangers en la condició de tals, «no como consecuencia
de su potencial situación de necesidad social y que les puede convertir en beneciarios de determinadas
políticas sectoriales asistenciales (políticas de vivienda, de asistencial social etc.), sino como consecuencia
de la especíca y particular posición en la que se encuentra el ciudadano extranjero de cara a su integración
en la sociedad española». L’avenç argumental que introdueix la Sentència rau en dir: «Entre esos derechos
especícos del extranjero, como extranjero y no como perceptor de otro tipo de políticas públicas que
atienden a su situación de necesidad social, estaría, en su caso, el derecho al aprendizaje de las lenguas
ociales a efectos de promover la integración social del mismo» (FJ 4.b). Tot seguit, es matisa que l’anterior
reconeixement de les competències autonòmiques no és incompatible amb la reserva d’una «intervenció
social» de l’Estat en l’àmbit de l’estrangeria, en virtut d’altres títols competencials sectorials de l’article
149.1 CE i de l’exercici de la potestat subvencional (FJ 5). És a dir, segons el TC, l’Estat pot promoure la
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 287
integració social dels estrangers per una doble via: l’establiment en règim d’exclusivitat del règim jurídic
d’estrangeria i la incidència en la seva integració social per vies diverses.
A partir d’aquí, l’enjudiciament de la constitucionalitat de l’article 9 de la Llei 10/2010 se subjecta a un
doble tipus de control: primer, des de la perspectiva de la possible vulneració de la normativa dictada per
l’Estat en exercici de la competència prevista en l’article 149.1.2 CE (FJ 6 i 7); i, en un segon moment,
des de la perspectiva de l’article 3 CE (FJ 8 a 13). Es tracta d’una altra pauta interpretativa que es repeteix
en les sentències del període: la juxtaposició o acumulació de diversos paràmetres d’enjudiciament de les
disposicions lingüístiques impugnades.
Inicialment, la Llei orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva
integració social, s’erigeix com a cànon de constitucionalitat de la legislació catalana, i el TC —després de
descartar que la llei impugnada restringeixi el marc d’accés als serveis socials— hi observa que:
La única norma de índole lingüística contenida [...] susceptible de incidir en la regulación autonómica de la
«primera acogida» no está ubicada en el conjunto normativo que dene el estatuto jurídico del extranjero en
España —ámbito en que el legislador ha optado por no incluir ningún derecho de tipo lingüístico— sino que
se sitúa en el marco de los objetivos generales de la política migratoria jados por el Estado. En este punto,
el artículo 2 bis.2 c) LOEx insta a todas las Administraciones públicas a promover, dentro de sus respectivas
competencias, la integración social y cultural de la población inmigrante. Y en el concreto ámbito lingüístico,
el artículo 2 ter LOEx, introducido por la reforma operada mediante Ley Orgánica 2/2009, de 11 de diciembre,
señala en su apartado segundo, a los efectos de promover esa integración social, que las Administraciones
públicas deben realizar «acciones formativas… garantizando en todo caso… el aprendizaje del conjunto de
lenguas ociales.
Esta norma estatal, tendente a demandar el concurso activo de todas las Administraciones públicas, entre
ellas las Comunidades Autónomas, en la consecución de los objetivos generales de la política migratoria,
encuentra su amparo en la competencia prevista en el artículo 149.1.2 CE, pues la «integración social»,
aun estando asociada al ejercicio de competencias exclusivas de las Comunidades Autónomas, cuando se
reera concretamente a la integración lingüística de los inmigrantes, se vincula con la especíca y particular
posición en la que se encuentra el ciudadano extranjero de cara a su integración en la sociedad española. Esta
concreta circunstancia habilita al Estado a establecer, a través de la ley, deberes generales sobre tal materia
que alcancen a todas las administraciones implicadas. El artículo 2 ter LOEx se convierte, por ello y en este
punto, en parámetro de constitucionalidad de la norma impugnada. (FJ 6)
Hem reproduït aquest extens paràgraf perquè il·lustra sobre l’íter argumental de la Sentència comentada
—similar al d’altres dictades pel TC durant el mateix període— en què l’EAC de 2006 pràcticament
desapareix del cànon d’enjudiciament (en coherència amb el qüestionament que la noció de «bloc de la
constitucionalitat» dins la STC 31/2010) i és substituït per una llei estatal concreta, respecte de la qual —i
dels objectius marcats en aquesta pel legislador estatal— la intervenció autonòmica es congura amb un
caràcter vicarial o dependent.
Quant a l’apartat segon de l’article 9, el TC entén, d’acord amb la posició manifestada per l’advocat de
l’Estat, que no es pot qüestionar, atès que —interpretat d’acord amb l’apartat primer del precepte— pretén
posar a disposició els serveis del Consorci per a la Normalització Lingüística per a l’ensenyament de la
llengua catalana, sense que això impliqui excloure la formació en castellà.
Pel que fa a l’apartat quart del precepte, el fet de començar aquesta acció formativa per la llengua catalana
tampoc incompleix, segons el TC, la «pauta de política migratoria jada en artículo 2 ter.2 LOEx», ja
que un cop el legislador estatal desestima l’opció de simultanejar la formació en les dues llengües, l’ordre
establert en l’aprenentatge permet conciliar l’objectiu d’integració de la immigració amb les polítiques de
normalització lingüística, tot assegurant que els estrangers residents que vulguin beneciar-se del servei
rebran formació bàsica de català (FJ 7).
Per contra, de l’apartat cinquè de l’article 9 és declarat inconstitucional i nul l’incís que estableix que s’oferirà
la formació en castellà un cop assolida la competència lingüística en català, tot i salvant l’incís que preveu
l’oferta de formació en llengua castellana a les persones que ho sol·licitin o ho requereixin, en considerar que:
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 288
[...] La obligación, así impuesta al extranjero, de alcanzar un determinado nivel lingüístico en catalán como
condición de acceso a las acciones formativas en lengua castellana supone una infracción del marco general
jado por el artículo 2 ter.2 de la norma estatal, pues el servicio de acogida deja de «garantizar» el acceso
al aprendizaje del «conjunto de lenguas ociales», impidiendo de facto al ciudadano extranjero acceder a
la enseñanza del castellano cuando, por cualquier circunstancia particular, no haya logrado los objetivos
establecidos en el ámbito de la lengua catalana. En otras palabras, la norma indicada no «garantiza» el acceso
a las acciones formativas relativas al «conjunto» de las lenguas ociales. Asegura exclusivamente el acceso
a una de ellas, dándole la virtualidad de bloquear las acciones formativas vinculadas a la otra, apartándose,
así, injusticadamente de la pauta general jada por el Estado para alcanzar el objetivo común de integración
social del extranjero en la sociedad española (FJ 7.c).
En els fonaments jurídics vuitè a dotzè, el TC analitza de nou el precepte impugnat de la Llei 10/2010
des de la perspectiva del respecte de l’ocialitat de la llengua castellana a l’article 3 CE. Quant a l’apartat
cinquè —ja declarat inconstitucional per infracció competencial—, el TC admet la innecessarietat d’aquest
examen. La Sentència introdueix unes consideracions interpretatives generals, inèdites dins la jurisprudència
constitucional, pel que fa a la projecció del precepte constitucional sobre els estrangers, en què es distingeixen
els dos incisos que engloba:
[...] como premisa, que no todas las prescripciones normativas contenidas en el artículo 3 CE son aplicables
a los extranjeros. En particular, el apartado primero del precepto dispone que el castellano «es la lengua
española ocial del Estado» e indica, a continuación, que todos los españoles tienen el «deber de conocerla
y el derecho a usarla». De estos dos incisos, es evidente que sólo el primero despliega sus efectos sobre el
régimen lingüístico aplicable a los ciudadanos extranjeros, ya que el segundo, como taxativamente dice su
enunciado, sólo es aplicable a los españoles.
Es por ello que el régimen lingüístico de los extranjeros residentes en España asienta sus bases, no en
una norma constitucional congurada en términos de derecho subjetivo o de deber jurídico —como ocurre
en el caso de los españoles— sino en la norma objetiva que establece la ocialidad del castellano y que
se complementa, de inmediato, con lo dispuesto en el artículo 3.2 CE sobre la ocialidad de «las demás
lenguas españolas». De este modo, el régimen lingüístico de los ciudadanos extranjeros es, en términos
constitucionales, el que se deriva, con carácter general, de la ocialidad tanto del castellano, como lengua
ocial del Estado, como de las lenguas propias de las Comunidades Autónomas contempladas en los Estatutos
de Autonomía. (FJ 8)
Aquesta doctrina torna a posar l’accent en el règim d’ocialitat lingüística —amb l’omissió de qualsevol
referència al concepte de «llengua pròpia»— a l’hora d’analitzar la constitucionalitat de les normatives
protectores del català, tot sintetitzant la interpretació constitucional primigènia sobre el concepte de «llengua
ocial» (STC 82/1986, FJ 2), modulada per les precisions que afegeix la STC 31/2010:
De acuerdo con esta doctrina, la ocialidad de una lengua conlleva que todos los sujetos privados pueden
utilizarla en sus relaciones con las administraciones públicas radicadas en el territorio respectivo —que es el
de toda España en el caso del castellano y el de la Comunidad Autónoma correspondiente si de otra lengua
española se trata. Esto supone, a los efectos que ahora nos interesan, que los ciudadanos extranjeros pueden
utilizar el castellano en sus relaciones con la administración autonómica de Cataluña con la misma libertad
con la que pueden dirigirse en catalán a los órganos de la Administración del Estado radicados en el territorio
de dicha Comunidad Autónoma.
De este modo, la ocialidad de las lenguas, considerada como fenómeno jurídico independiente de los
derechos y deberes lingüísticos que afectan exclusivamente a los españoles, despliega sus efectos en las
relaciones que todo tipo de ciudadanos, incluidos los extranjeros, entablan dentro del territorio nacional con
las administraciones públicas españolas —sean estatales o autonómicas—. (FJ 9)
En relació amb l’apartat segon de l’article 9, el TC conclou que no és contrari a la Constitució, en la mesura
que el seu àmbit normatiu, com a norma organitzativa, no coincideix amb el propi de l’ocialitat, sinó
amb el de l’assistència social prestada a les persones immigrades. Per consegüent, s’avala que el català es
pugui promoure en aquest àmbit, però extramurs de l’ocialitat i sense reconèixer cap virtualitat al concepte
estatutari de «llengua pròpia»:
El mencionado apartado se reere, pues, a la lengua como contenido especíco de la formación ofrecida a los
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 289
inmigrantes y no como vehículo de comunicación entre éstos y la administración autonómica [...]. Su ámbito
normativo es, así, ajeno al régimen de ocialidad que deriva del artículo 3 CE, precepto que, como hemos
señalado, no establece ninguna disposición que pueda aplicarse a los extranjeros en términos de derecho
subjetivo y que, por lo tanto, carece de proyección sobre el contenido de las acciones sociales formativas de
índole lingüística. (FJ 10)
El FJ 11 es dedica a analitzar l’apartat quart de l’article 9, pel que fa als diversos incisos que inclou. La
declaració inicial del català com a «llengua comuna de gestió» de les polítiques d’acollida i integració es
legitima a partir de la nova doctrina sobre la «normalitat» d’ús de la llengua ocial establerta en la STC
31/2010 —que divergeix de l’anterior la STC 46/1991, entre d’altres, on apareixia vinculat a l’ús de la llengua
pròpia—, que arma que «Toda lengua ocial es por tanto —también allí donde comparte esa cualidad con
otra lengua española—, lengua de uso normal por y ante el poder público» (FJ 11.a). També es considera
constitucional l’incís tercer, quant a la precedència atorgada al català com a llengua objecte d’ensenyament,
que el TC desvincula del règim lingüístic i insereix en «[el] ámbito de conguración propio de la Comunidad
Autónoma, en el ejercicio de su competencia sectorial en materia de asistencia social» (FJ 11.b). Per contra,
el segon incís de l’apartat quart de l’article 9, que estableix el català com «la llengua vehicular de la formació
i la informació» en el servei de primer acollida, és objecte d’un pronunciament interpretatiu que es porta a
la part dispositiva de la Sentència, en considerar el TC que «entra, por su ámbito objetivo de regulación, en
conicto con las exigencias derivadas del artículo 3 CE». Aquesta tensió es resol, en la línia proposada per
l’advocat de l’Estat, mitjançant la remissió a la doctrina de la STC 31/2010 sobre l’article 35 EAC, en matèria
d’ensenyament, que permet considerar que «la mera omisión del castellano no implica necesariamente su
exclusión como lengua vehicular», de manera que «el castellano no puede dejar de ser también lengua
vehicular y de aprendizaje en la enseñanza» [STC 31/2010, de 28 de juny, FJ 14 a i 24] (FJ 11.c).
En conclusió, el TC estima només parcialment el recurs interposat per la defensora del poble, de manera
que els efectes pràctics de la Sentència sobre les polítiques lingüístiques de la immigració són limitats.
Tanmateix, s’han destacat els processos argumentals de la Sentència que, seguint les línies marcades
per la STC 31/2010, dibuixen una comprensió limitada de la pluralitat lingüística, circumscrita a tot allò
que no afecti l’estatus constitucional superior del castellà. Alhora, a partir del menysteniment de l’article
143.1 EAC —autonomia lingüística—, l’acció de la Generalitat de Catalunya a favor de la normalització
lingüística esdevé desconnectada per via interpretativa del règim lingüístic, atès que el TC la vincula a
satisfer necessitats socials concretes (en el FJ 6 es diu que «el precepto impugnado no regula en ninguno de
sus apartados la lengua o las lenguas que deben utilizar o aprender los extranjeros residentes en Cataluña;
se limita a movilizar recursos propios de la administración autonómica al servicio de las necesidades de
integración de los extranjeros que vivan en aquella Comunidad Autónoma»). Tot l’anterior afecta, dins
la Sentència comentada, un àmbit particularment sensible per a la societat catalana, que és la principal
receptora d’immigració dins del conjunt de l’Estat.
Sentència del Tribunal Constitucional 88/2017, de 4 de juliol. Recurs d’inconstitucionalitat 7418-2010. Ple.
Ponent: Pedro José González-Trevijano Sánchez. BOE núm. 171, de 19 de juliol de 2017.
El Tribunal Constitucional resol el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel defensor del poble contra
algunes previsions lingüístiques del Codi de consum de Catalunya (Llei 22/2010, de 20 de juliol). Cal indicar
que la doctrina establerta en la resolució que ressenyem s’ha de complementar amb la STC de 25 de gener
de 2018, que resol l’altre recurs interposat pel Grup Parlamentari Popular del Congrés dels Diputats, que
recollirem en la propera crònica, per bé que ja podem indicar que no introdueix decisions noves sobre la
llei impugnada. Igualment, podeu consultar un comentari d’aquesta sentència a l’apunt del blog d’aquesta
Revista «Consideracions sobre la Sentència del Tribunal Constitucional relativa a les previsions lingüístiques
del Codi de consum de Catalunya».
Centrant-nos en la normativa objecte d’impugnació, l’article 128-1 del Codi de consum de Catalunya estableix
un seguit de drets lingüístics que completen i actualitzen les previsions de la Llei de política lingüística
(article 32) i de l’Estatut català (article 34). Fixa, en primer lloc, el principi de disponibilitat lingüística oral
i escrita en les relacions de consum, si bé remet el dret dels consumidors a la legislació esmentada. En segon
lloc, el punt 2 del mateix article concreta la informació i documentació que especícament els ciutadans
tenen dret a rebre en català:
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 290
a) Les invitacions a comprar, la informació de caràcter x, la documentació contractual, els pressupostos, els
resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin.
b) Les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs
característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat, i, especialment, les dades obligatòries
relacionades directament amb la salvaguarda de la salut i la seguretat.
c) Els contractes d’adhesió, els contractes amb clàusules tipus, els contractes normats, les condicions generals i
la documentació que hi faci referència o que derivi de la realització d’algun d’aquests contractes.
Tot això sens perjudici de la disponibilitat lingüística que, amb caràcter general, i se sobreentén que per a les
dues llengües ocials, s’ha establert en el primer punt de l’article.
Finalment, el tercer punt estableix un mandat de foment de l’occità en les relacions de consum a l’Aran.
El defensor del poble impugna l’article 128-1.1 i 2 sobre la base dels articles 20.1 (dret a la informació) i
38 (llibertat d’empresa) de la Constitució espanyola, i dels articles 6.2 i 34 de l’Estatut d’autonomia català.
Pel que fa al punt 1, considera, en primer lloc, que el bé protegit per la norma és només que l’usuari pugui
accedir al producte o servei utilitzant una de les dues llengües ocials; amb aquest objectiu, es pot requerir
al prestador un deure genèric d’atendre, però no una obligació concreta de correspondre en la llengua triada,
que és el que creu que fa la norma impugnada. En segon lloc, també entén que el caràcter ocial de la
llengua només ha de condicionar les relacions entre poders públics i entre aquests i els particulars, però no
entre els particulars, i en aquest sentit addueix la doctrina de la STC 31/2010. En tercer lloc, considera que
la llibertat d’expressió cobreix el lliure ús de la llengua i la llibertat d’empresa protegeix la llengua ocial
en què l’oferent vol fer l’oferta. Connectant amb aquests drets, usa l’argument recurrent que el català no té
prescrit un deure de coneixement.
Quant al punt 2 de l’article 128-1 (dret a rebre determinades informacions i documentació en català), el
recurrent creu que s’atorga un tracte preferent al català, preferència que va rebutjar explícitament el TC en
enjudiciar l’article 6.1 de l’Estatut d’autonomia, i que s’estableixen obligacions individuals d’ús del català
que són improcedents d’acord amb la falta de deure de coneixement de català.
En defensa de la norma lingüística, presenten les al·legacions l’advocat de la Generalitat i el lletrat del
Parlament. Els arguments són, primer, que l’article 128-1.1 és una concreció del dret d’opció lingüística i que
les al·legades llibertat d’expressió i llibertat d’empresa s’han de conjuminar amb altres valors constitucionals,
com la pluralitat lingüística de l’article 3.3 de la CE. Ens segon lloc, nega l’advocat de la Generalitat que
l’ocialitat no s’hagi de projectar sobre les relacions entre particulars, en aquest cas limitant de manera
proporcionada les llibertats esmentades. En tercer lloc, el lletrat del Parlament fa pivotar l’argumentació
sobre els límits dels drets constitucionals adduïts, que «han de ser proporcionats a les característiques socials
d’una comunitat en la qual regeix un sistema de doble ocialitat de llengües».
Pel que fa al 128-1.2, s’entén que el deure d’oferir documentació i informació en català no s’ha d’entendre
en el sentit d’excloure el castellà, tal com es desprèn de la mateixa norma, i s’assenyala que les obligacions
establertes no són obligacions individualitzades, sinó exigències administratives adreçades a les empreses
com a organitzacions considerades en el seu conjunt.
En denitiva, els lletrats catalans posen l’accent en la satisfacció del dret dels consumidors i desmenteixen
l’establiment d’una obligació lingüística individualitzada i d’exigència immediata al comerç o empresa.
Com s’ha avançat abans, la Sentència del TC 88/2017 avala la constitucionalitat de la norma impugnada,
però en força una interpretació que restringeix els drets lingüístics que el Codi de consum reconeix. Per a
això fa servir profusament la doctrina de la STC 31/2010.
L’argumentació del Tribunal Constitucional comença recordant els paràmetres sota els quals s’ha d’enjudiciar
el text normatiu impugnat: 1. Hi ha un deure general de conèixer el castellà; en canvi, aquest deure per al
català només es projecta sobre àmbits concrets; 2. Hi ha d’haver paritat de llengües ocials en relació amb
els drets d’ús dels ciutadans, i 3. En les relacions entre privats, la disponibilitat lingüística no pot signicar
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 291
la imposició a les empreses o establiments, al titular o al personal, d’obligacions individuals d’ús de manera
general, immediata i directa; 4. Consegüentment, el dret d’opció lingüística no es pot preceptuar de manera
indiscriminada en les relacions privades i, quan es produeix, cal veure si està justicat.
Aquestes prevencions del Tribunal ja fan augurar una interpretació que desactivi el dret dels consumidors. I
efectivament, recollint la doctrina sobre l’article 34 de l’Estatut, el TC nega, primer, que de l’article impugnat
es puguin derivar obligacions individuals exigibles de manera «general, immediata i directa», i segon, la
possibilitat d’establir un règim sancionador per infracció d’aquestes obligacions individuals. De fet, la
limitació de la norma fa que aquesta no pugui anar gaire més enllà del que ja preveia l’esmentat article 34.
Tot i això, cal posar en valor dues línies que apunta el Tribunal i que el separen dels arguments del defensor
del poble: per una banda, el TC admet la intervenció lingüística en les relacions entre particulars, tal com
recull la doctrina més autoritzada; per l’altra, insisteix molt en la interdicció de l’obligació lingüística
individualitzada, però res no barra el pas a l’exigència d’una obligació «corporativa» del comerç o de
l’establiment obert al públic. Aquest segon argument connecta, precisament, amb els raonaments relatius al
segon punt de l’article 128-1.
Sobre el 128-1.2, relatiu al dret a rebre en català la informació i els documents de l’empresa, comerç o
establiment obert al públic, el TC acull substancialment l’al·legació dels lletrats catalans. Dos són els
arguments per estimar constitucional el precepte. En primer lloc, que l’objectiu de promoure el català que té
la norma és legítim (addueix en aquest sentit l’article 3.3 de la Constitució espanyola) i no exclou el castellà
en establir que l’obligació s’institueix «sens perjudici de la disponibilitat lingüística», per tant, sens perjudici
de poder rebre la documentació també en castellà. I en segon lloc, que la previsió es fa «sens perjudici del
respecte ple a la legislació estatal i el marge que aquesta li deixa a la comunitat autònoma». En aquest sentit,
recorda la doctrina de la STC 147/1996, que permetia l’articulació de la normativa estatal i autonòmica en
l’establiment d’obligacions lingüístiques en l’etiquetatge. També aporta diverses normes estatals que fan
obligatori el castellà sobretot en l’etiquetatge.
Per les raons exposades queda avalada la constitucionalitat de l’obligació de facilitar en català la documentació
i la informació que relaciona l’article impugnat. Ara bé, el Tribunal, amb caràcter col·lateral al l discursiu
principal, exposa uns altres arguments més qüestionables i que, en el fons, dibuixen, al nostre entendre, la
primacia normativa del castellà.
Per un cantó, no accepta l’al·legació del lletrat del Parlament d’acord amb la qual la norma es fonamentava
en la comprensibilitat del text que s’ofereix al consumidor. Contràriament a això, el TC considera que «en
el cas dels consumidors nacionals l’obtenció d’una informació comprensible s’assoleix sempre que aquesta
es doni en castellà» per tal com «la Constitució estableix el deure de coneixement del castellà, idioma comú
de tots els espanyols». En altres paraules, mentre que l’ús del castellà respon a una necessitat comunicativa
recollida a la mateixa Constitució, el català respon a una voluntat de promoció cultural. No hi ha millor
manera de dir que una llengua és de primera i l’altra de segona.
Però per un altre cantó es deixa la porta oberta a la limitació de la competència autonòmica per dictar aquest
tipus de normativa. En efecte, el TC diu que la normativa impugnada és constitucional, primer, «en absència
d’harmonització normativa de la matèria per part de l’Estat» sobre la base dels articles 149.1, 13 i 16 de
la Constitució espanyola, i segon, si no hi ha una limitació d’aquest exercici competencial per part de la
normativa de la Unió Europea. Sense entrar a considerar aquí el fet que la normativa europea pot limitar la
legislació catalana en la mesura que el català no és ocial a la Unió perquè l’Estat espanyol no la considera
llengua ocial, podem constatar que el Tribunal, tot i acceptar la constitucionalitat de la norma, deixa en
precari la seva justicació competencial.
En essència, la llei rep la validació constitucional, però es referma una interpretació que afebleix la garantia
dels drets lingüístics, sempre en relació amb l’ús del català, que ja s’observava en sentències anteriors, com la
31/2010, però també en altres de posteriors com la STC 165/2013, de 26 de setembre, sobre l’eliminació del
requisit lingüístic per a la Llei de funció pública balear de 2012. Tot sota l’empara d’una pretesa igualtat de
tracte entre les dues llengües, quan en realitat es parteix d’una desigualtat real, però també de la desigualtat
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 292
jurídica consistent a reconèixer al castellà un deure general de coneixement per part de la ciutadania. Es
valida la norma, però se’n limiten els efectes transformadors.
Sentència del Tribunal Constitucional 89/2017, de 4 de juliol. Recurs d’inconstitucionalitat 7454-2010. Ple.
Ponent: Maria Luisa Balaguer Callejón. BOE núm. 171 de 19 de juliol de 2017.
Aquesta sentència resol el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Partit Popular contra la Llei del
Parlament de Catalunya 20/2010, de 7 de juliol, del cinema, que introdueix un sistema de quotes lingüístiques
de distribució i exhibició de lms en català. La impugnació afecta formalment els articles 17, apartat 1 a;
18, apartats 1, 2 i 3; 19, apartat 1, b; 50, apartat 2, b i c, apartat 3 b i c, i apartat 4 b i c; 51, apartat 2 a,
b i c i apartat 3, i 52, apartat d. Tanmateix, l’objecte central de la impugnació és l’article 18 de la Llei
20/2010, intitulat «Garanties d’accés lingüístic». El pronunciament del Tribunal Constitucional, formalment
de caràcter interpretatiu, és propi d’una sentència manipulativa, atès que declara la constitucionalitat del
precepte, però la condiciona a substituir el percentatge establert pel legislador (cinquanta per cent) per un
percentatge inferior, del vint-i-cinc per cent. La dicció literal del precepte legal afectat és la següent:
1. Quan s’estreni a Catalunya una obra cinematogràca doblada o subtitulada amb més d’una còpia, les
empreses distribuïdores tenen l’obligació de distribuir el cinquanta per cent de totes les còpies analògiques
en versió en llengua catalana. Aquesta obligació s’ha de respectar tant en el còmput de les còpies distribuïdes
en versió doblada com en el de les còpies distribuïdes en versió subtitulada. Les empreses distribuïdores
han de garantir aquest equilibri lingüístic en la distribució de cinema atenent a criteris de població, territori
i presència en pantalla, que s’han de desplegar per reglament. Quan el suport sigui digital, totes les còpies
distribuïdes han de tenir incorporat l’accés lingüístic en català. En l’exhibició d’aquestes còpies, les empreses
exhibidores tenen l’obligació d’exhibir el 50% de projeccions de l’obra en versió en llengua catalana atenent
a criteris de població, territori, horari i taquillatge, que s’han de computar anualment i que s’han de desplegar
per reglament. Aquesta obligació s’ha de respectar tant en el còmput de les projeccions exhibides en versió
doblada com en el de les projeccions exhibides en versió subtitulada. Les empreses distribuïdores i les
empreses exhibidores també han de garantir l’equilibri entre català i castellà en la publicitat que facin de les
obres cinematogràques afectades per aquest article.
En el recurs interposat s’al·leguen diversos preceptes constitucionals (articles 3, 9, 14, 31.1, 38, 139, 149.1.1
i 149.1.10 CE), que en molts casos no s’acompanyen de cap justicació (en el FJ 2 s’exclouen de l’anàlisi
del TC, per aquest motiu, els articles 3, 14, 31.1 i 139 CE). Per als recurrents «el eje de la vulneración
constitucional se encuentra en el artículo 18 de la Ley del 20/2010, de 7 de julio, del cine, pues entienden que
viola abiertamente el núcleo esencial y básico de nuestros derechos constitucionales». Més concretament,
es qüestiona l’article 18 de la Llei com a norma restrictiva del lliure exercici de l’activitat econòmica i que
«vulnera la libertad de empresa al imponerse la voluntad de un poder público territorial, sobre la capacidad
de decisión del empresario, lo que conlleva de forma inevitable un perjuicio al no disponer de las mismas
oportunidades entre competidores en el seno de un mismo mercado»; nalitat que, en opinió dels recurrents,
es podria assolir mitjançant l’ús de tècniques de foment, a més d’adduir la doctrina de la STC 31/2010 sobre
l’article 34 EAC, que limita la possibilitat d’establir obligacions lingüístiques en les relacions del sector
privat. En termes competencials, els recurrents addueixen l’article 149.1.1 CE, que vinculen amb la garantia
del principi d’unitat de mercat, i també l’article 149.1.10 CE (comerç exterior), la unitat del mercat europeu
i el concepte de bases estatals dins la STC 31/2010.
La defensa de la Llei 20/2010 pel Parlament i el Govern de la Generalitat es fonamenta en arguments
similars. El sistema de quotes respon a objectius lingüístics, industrials i culturals emparats per la normativa
europea (articles 22 de la Carta de drets fonamentals de la UE, 3.3 del TUE i 167.1 del TFUE, així com
de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries), i el mateix Tribunal de Justícia de la Unió
Europea reconeix com una raó imperiosa d’interès general, apta per a justicar la imposició de requisits
a les activitats econòmiques, l’objectiu de protecció o promoció d’una o diverses de les llengües ocials
dels estats membres (STJUE de 5 de març de 2010, C-222/07, cas UTECA). Des de la perspectiva de la
llibertat d’empresa, es respecten els criteris d’adequació, necessitat i proporcionalitat, atesa la inecàcia
de les mesures de foment adoptades anteriorment (se cita, per exemple, que el 97,7 per cent del total de
pel·lícules exhibides l’any 2009 varen ser doblades o subtitulades en llengua castellana, davant d’un 2,3
per cent en català) i d’una avaluació comparativa entre la nalitat de normalització lingüística i la nalitat
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 293
de l’article 38 CE, en vista també dels criteris de exibilitat que poden introduir-se per via reglamentària.
Competencialment, es rebutja l’aplicabilitat de l’article 149.1.1 CE, atès que aquest precepte no representa
un àmbit d’exclusió del legislador autonòmic, sinó una habilitació perquè l’Estat condicioni les competències
autonòmiques mitjançant l’establiment d’unes «condicions bàsiques» —inexistents en l’àmbit controvertit—,
que han de tenir a més una relació directa i immediata amb els drets previstos a la Constitució. El fonament
competencial de les quotes establertes per la Llei impugnada es localitza en els títols sobre normalització
lingüística (art. 143.1 EAC), espectacles (art. 141.3 EAC) i cultura (art. 127 EAC), tot destacant que la
nalitat de protecció lingüística (distinta de la pròpia de les quotes estatals vigents, destinades a impulsar
la producció i la indústria cinematogràca estatal i europea), «por cuyo motivo [segons al·lega el Govern
de la Generalitat] ha de descartarse la posibilidad que las mismas pudieran vulnerar en alguna medida la
competencia reservada al Estado por el artículo 149.1.13 CE», a l’igual que l’article 149.1.10 CE.
En relació amb l’enquadrament competencial de la norma impugnada, el TC acull inicialment els arguments
adduïts pel Parlament i el Govern de la Generalitat: així, quant a la nalitat principal de les quotes regulades
de garantia i protecció de l’ús de la llengua catalana (distinta de la nalitat prevalentment econòmica
o industrial de les quotes estatals, STC 106/1987); la identicació dels articles 127 i 143.1 EAC com a
fonament competencial de la norma catalana, si bé el TC rebutja la connexió amb la matèria d’espectacles; la
impossibilitat d’incardinar les mesures previstes en l’article 18 en la matèria de comerç exterior (art. 149.1.10
CE), i la negativa a considerar l’article 149.1.1 CE com un límit de caràcter directe de les competències
autonòmiques, en vista que els recurrents no aporten «los preceptos legales concretos de una eventual
normativa estatal que servirían de parámetro para determinar la compatibilidad de la norma autonómica
con el artículo 149.1.1 CE» (FJ quart a sisè de la Sentència).
Tanmateix, l’argumentació dona un tomb en el FJ 7, on el TC cerca motu proprio la norma estatal interposada
que actuarà com a «parámetro de constitucionalidad mediato», i que identica amb la Llei 20/2013, de 9 de
desembre, de garantia de la unitat mercat, dictada amb posterioritat a la Llei 20/2010 enjudiciada. Això darrer
es justica amb l’al·lusió al «principio reconocido constantemente en la jurisprudencia constitucional que
prescribe la aplicación en estos supuestos del ius superveniens o derecho sobrevenido». En concret, l’article
5 de la Llei 20/2013 es concep dins la Sentència com «la norma bàsica especíca» (FJ 9) que «condiciona la
capacidad de intervención pública» en el marc del principi general de «libertad de acceso y ejercicio de la
actividad económica en todo el territorio nacional». El TC ha de reconèixer que l’article 5 no té un anclatge
competencial explícit dins la Llei estatal 20/2013 («lo que, sin duda, hubiera resultado oportuno con vistas a
dotar a la normativa básica del necesario rigor formal»), cosa que no li impedeix reconstruir-ne el fonament
competencial en l’article 149.1.13 CE.
L’anterior construcció interpretativa comporta una argumentació per saltum respecte del que estableix
l’Estatut d’autonomia en matèria de protecció i promoció de la llengua catalana (art. 6 i 50 EAC), en utilitzar
com a paràmetre o mesura de la legitimitat de l’article 18 de la Llei catalana dues disposicions legals dictades
per l’Estat (l’esmentat article 5 de la Llei d’unitat de mercat i l’article 3.11 de la Llei 17/2009, de 23 de
novembre —al qual el primer reenvia—, que reconeix entre les raons imperioses d’interès general «la
política social y cultural»), en relació amb normes internacionals sobre promoció de la diversitat lingüística
(Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals, adoptada l’any 2007
per la UNESCO, i Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, adoptada pel Consell d’Europa
l’any 1992) i a la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE (en el citat cas UTECA). Tot seguit, el TC
enllaça aquest conjunt normatiu amb l’article 3 CE, precepte al qual es vincula la necessitat de les accions
promocionals, en els termes següents:
De aquí se inere una razón más, derivada igualmente del Derecho convencional, para armar que el
reconocimiento de la ocialidad de una lengua en España —haciendo ahora abstracción de la situación de las
lenguas tradicionalmente existentes no reconocidas como ociales— establece un vínculo indudable con los
nes constitucionales de protección de la riqueza lingüística nacional y consiguiente deber de normalización
lingüística por las comunidades interesadas. La propia Constitución se reere a la necesidad de proteger y
respetar las distintas modalidades lingüísticas en España como parte de nuestro patrimonio cultural (art. 3.3
CE) [...] La promoción de una lengua ocial en atención a la situación de desventaja que eventualmente la
misma puede tener un determinado ámbito social, como es en este caso el de las salas de cine, puede justicar,
por tanto, acciones positivas de los poderes dirigidas a garantizar su normalización, siempre, como ser verá
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 294
seguidamente, que los medios empleados resulten proporcionados en orden a conseguir tal objetivo. (FJ 10)
A partir d’aquí, en aplicació del test de proporcionalitat establert en l’article 5 de la Llei d’unitat de mercat, el
TC avala la idoneïtat de les mesures previstes en l’article 18 de la Llei 20/2010 perquè «tienen como efecto
aumentar el porcentaje de películas que se distribuyen y exhiben en lengua catalana y son, por tanto, en
abstracto medidas idóneas y adecuadas para promover el objetivo que se pretende con su adopción, la
normalización lingüística de la lengua catalana» (FJ 11). També observa la seva necessitat, en relació amb les
al·legacions de la Generalitat —i no contradites per qui recorre— sobre l’impacte molt limitat o quasi inexistent
de les mesures prèvies de foment en termes d’increment de l’oferta cinematogràca en català (FJ 12).
Diversament, quant a la proporcionalitat en sentit estricte, el TC analitza separadament en el fonament jurídic
tretzè les mesures que afecten les empreses exhibidores i les distribuïdores. I, en tots dos casos, considera que
la proporcionalitat no és respectada, conclusió que també es fonamenta des d’una concepció determinada de
l’ocialitat lingüística. Així, pel que fa a la quota d’exhibició s’arma:
La exigencia de que un 50 por 100 de las proyecciones que realiza el exhibidor de una película doblada o
subtitulada sean de lengua catalana, desde la perspectiva de las cargas económicas y de las restricciones a la
libertad empresarial para adaptarse a las circunstancias de la demanda, constituye, a juicio de este Tribunal,
una carga excesiva. Independientemente del elevado grado de reserva que implica en una situación de
coocialidad lingüística un porcentaje del 50 por 100, la desproporción que el Tribunal aprecia deriva de las
circunstancias concurrentes, teniendo en cuenta que la ley impugnada equipara en cuanto a las obligaciones
que impone a todos los exhibidores sin establecer diferencias en función de determinadas circunstancias
particulares, como puede ser su tamaño, la existencia de una o varias salas u otras circunstancias relevantes.
Tomamos asimismo en consideración el hecho de que la obligación que se impone a los exhibidores afecta al
núcleo cardinal de la actividad que se desarrolla —la exhibición de películas en las que la lengua del doblaje
o subtitulación es un elemento determinante del propio producto ofrecido—, lo que obliga a realizar una
ponderación más matizada que aquella que procede cuando se trata de una obligación meramente accesoria a
la actividad misma, como pudiera ser el caso de aquellas obligaciones de normalización relativas al etiquetado
o la rotulación, en el que el principio formal de igualdad de lenguas puede resultar relevante para hallar la
solución. Finalmente, no puede desdeñarse que el equilibrio lingüístico establecido por la ley, aun cuando su
implantación se prevé con carácter progresivo, constituye una medida que debe cumplirse ineludiblemente
con arreglo a los criterios señalados en la propia norma, y que el reglamento a cuyo desarrollo se remite debe
respetar. (FJ 13)
Aquest judici ponderatiu es completa amb unes informacions proporcionades per la Comissió Europea sobre
els països que han optat per un sistema de quota de pantalla i en una proposta de directiva presentada l’any
2016 (de modicació de la Directiva 2010/13/UE). Tanmateix, escau notar que les dades que fonamenten
l’analogia no són homogènies internament (els percentatges oscil·len entre el 10 i el 60 per cent) ni tampoc
amb el terme de comparació, atès que no es precisa què s’entén per «quota de pantalla» en els països referits.
En tot cas, el TC s’extreu que «el porcentaje medio que resulta del contenido de estos datos gira en torno
al 25 por 100, por lo que el Tribunal considera que un régimen de exhibición con una cuota absoluta del
50 por 100 constituye una carga desproporcionada para las empresas exhibidoras vulneradora del artículo
5 de la Ley 20/2013, si bien cabe una interpretación constitucional, que se llevará al fallo, en el sentido de
que el artículo 18.1 es constitucional si se entiende que el porcentaje global de reserva establecido para las
películas en catalán o subtituladas en dicho idioma no puede exceder en su aplicación efectiva de una cifra
del 25 por 100» (FJ 13).
Pel que fa a les empreses distribuïdores, si bé el TC admet la presència d’elements diferencials que poden fer
menor la restricció derivada de la càrrega econòmica que se’ls imposa (la mateixa naturalesa de l’activitat
de distribució, les eventuals subvencions per al doblatge i subtitulació, el fet que totes les còpies en suport
digital hagin d’incloure el català —en tant que aspecte no afectat per la proporcionalitat— i l’exempció
prevista en l’apartat segon per a les obres cinematogràques europees de les quals se’n distribueixin menys
de 16 còpies), s’inclina nalment per mantenir la mateixa «interpretació» —és a dir, la rebaixa de la quota al
25 per cent— «partiendo de que en la ley impugnada la identidad del porcentaje impuesto para la exhibición
responde a una relación instrumental entre ambos» (FJ 13).
Eva Pons Parera; Agustí Pou Pujolràs
Jurisprudència del Tribunal Constitucional. Segon semestre de 2017
Revista de Llengua i Dret, Journal of Language and Law, núm. 69, 2018 295
La Sentència clou amb unes consideracions suplementàries —atès que es formulen un cop ja s’ha adoptat la
decisió interpretativa sobre la Llei 20/2010— en relació amb les al·legacions relatives a la llibertat d’empresa
i el control negatiu que correspon al TC sobre el respecte per part del legislador del nucli del dret fonamental
(art. 38 CE). En el marc del test de proporcionalitat, i en relació amb l’objectiu de les quotes de fomentar
de l’oferta cinematogràca doblada i subtitulada en català, el TC recorda la possibilitat genèrica d’establir
obligacions lingüístiques als operadors econòmics, amb referències a l’anterior EAC de 1979:
La defensa y promoción de la lengua coocial propia, la normalización lingüística es, como ya hemos
tenido la oportunidad de considerar al realizar el contraste del precepto con el artículo 5 de la Ley 20/2013,
un objetivo constitucionalmente legítimo que, por mandato del artículo 50 del Estatuto de Autonomía de
Cataluña, debe ser promovido por los poderes públicos de la Comunidad Autónoma. La propia Constitución
se reere, igualmente, a la necesidad de proteger y respetar las distintas modalidades lingüísticas como parte
de nuestro patrimonio cultural (art. 3.3 CE).
[...] Conviene recordar que de acuerdo con la jurisprudencia del Tribunal la defensa y promoción de la lengua
coocial propia se puede realizar, también, a través del establecimiento de obligaciones a los operadores
económicos. Así, en las SSTC 69/1988 i 80/1988 el Tribunal consideró constitucional el establecimiento
por parte de la Comunidades Autónomas de obligaciones lingüísticas en el etiquetado de los productos; y la
STC 147/1996 dedujo del entonces vigente Estatuto de Autonomía de Catalunya (art. 3.3) un mandato a la
Generalitat para garantizar el uso normal de los dos idiomas considerando que «a partir de la prescripción
estatal con arreglo a la cual los datos obligatorios del etiquetado ‘se expresarán al menos’ en castellano, la
Generalitat se encuentra plenamente habilitada para establecer igual necesidad por lo que hace a la lengua
catalana, si en atención a lo establecido en el art. 3 EAC [que imponía a la Generalitat el deber de garantizar
el uso normal de los dos idiomas] lo considera procedente» (STC 147/1996, de 19 de septiembre, FJ 6). (FJ
14).
A l’últim, el TC respon a l’argument dels recurrents que els distribuïdors de Catalunya, a causa de les
obligacions imposades, no disposen de les mateixes armes que els seus competidors en el mercat nacional o
estatal. Després de recordar la doctrina tradicional, en el sentit que l’article 38 CE no s’oposa a una diversitat
potencial de condicions d’exercici de la llibertat d’empresa en distintes parts del territori, resultant de
l’exercici de les competències autonòmiques, l’òrgan jurisdiccional sembla obrir la porta a una intervenció
en aquest àmbit dels òrgans centrals de l’Estat, en virtut de l’article 149.1.1 CE, mitjançant «la eventual
decisión de jar aquellas condiciones básicas que garanticen la igualdad de los españoles en el ejercicio de
los derechos y en el cumplimiento de los deberes constitucionales» (FJ 15).
A tall de recapitulació, la Sentència actual conrma la línia de la STC 31/2010, pel que fa a la devaluació
de la posició de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006 com a norma habilitada per a denir el model
lingüístic (ex article 3.2 CE). L’acumulació de paràmetres d’enjudiciament dins la Sentència comentada
(Llei d’unitat de mercat, tractats internacionals, referents de dret comparat, etc.) no amaga, en darrer terme,
un cert decisionisme en la xació del 25 per cent com el límit màxim de la garantia d’una presència del
català en l’àmbit cinematogràc. L’intervencionisme del TC en la construcció del marc d’enjudiciament
de la Llei 20/2010 —a partir d’una llei ordinària estatal posterior a l’enjudiciada— i la possibilitat oberta a
les instàncies estatals per a dictar una normativa més especíca en aquest àmbit posen en relleu els límits
estrictes en què es mou l’autonomia lingüística a l’hora de normalitzar el català en el cinema, sens perjudici
de les limitacions —no analitzades per la Sentència— que poden derivar també del dret europeu.