La interferència en la innovació lèxica del català: anàlisi dels neologismes amb ciber- i homo-

Com es pot veure a la taula 2, en català s’han documentat 27 neologismes diferents amb el formant homo-. Si tenim en compte les repeticions d’aquests neologismes, la quantitat puja a 95, xifra que representa el 0,079% sobre el total d’ocurrències (és a dir, neologismes amb repeticions). Per al castellà, el nombre de neologismes detectats és idèntica que la del català (27) però si hi sumem les repeticions el nombre és més baix que el del català (75) i, en canvi, és més alt el percentatge sobre el total d’ocurrències (0,099%).

Aquests resultats indiquen una coincidència molt important entre català i castellà: la coincidència és total quant al nombre de neologismes i la diferència del nombre d’ocurrències no sembla que indiqui una diferència rellevant en la formació de neologismes amb homo- en català i castellà.

Taula 2. Contrast numèric de neologismes amb homo- (català i castellà)

Si centrem l’anàlisi en les unitats formades amb el nou formant homo-, és a dir, aquelles unitats en què homo- ja no significa “igual” ni “home” sinó “homosexual” podrem afinar més les semblances i diferències entre les dues llengües. A la taula 3 es presenten totes les unitats amb homo- distribuïdes en els tres significats documentats (“home”, “igual” i “homosexual”).

En la primera columna d’exemples trobem un total de 14 neologismes (els neologismes de la primera fila s’han de multiplicar per dos perquè tenim la forma catalana i la castellana), alguns dels quals només són neologismes des

Page 266

Taula 3. Distribució de les unitats amb homo- segons el significat

d’un punt de vista lexicogràfic, ja que són unitats que no representen cap novetat a la llengua i procedeixen de la fraseologia llatina (homo erectus, per exemple). Algunes d’aquestes unitats són exemples de neologismes més o menys efímers formats per analogia amb les unitats anteriors. En la segona columnaPage 267 d’exemples trobem 16 neologismes formats amb el formant tradicional homo-que significa “igual”; observem que són unitats denominatives (cap dels exemples correspon a unitats lúdiques, efímeres, etc.) i que es reparteixen en nombre igual en català i en castellà. Observem també que només la unitat homologador és compartida per les dues llengües, però convé puntualitzar que algunes de les unitats recollides com a neològiques per al català no apareixen en el castellà perquè ja surten als diccionaris de referència i, doncs, no es poden considerar neològiques (homòleg, homologable) i s’esdevé el mateix a la inversa (homofónico, homogeneizador, homosexualismo).

La tercera columna d’exemples, que és la que ens interessa per a l’anàlisi de la interferència en aquest article, és la més nombrosa (24 neologismes entre català i castellà) i el repartiment entre les dues llengües resulta totalment equilibrat: 4 unitats només documentades per al català, 4 unitats documentades només per al castellà i 8 unitats documentades per a totes dues llengües (per tant, 16 unitats). Actualment, doncs, en els textos d’àmplia difusió és el nou formant homo- el que té una rendibilitat major.

Si observem més atentament les unitats amb aquest nou formant compartides per català i castellà, veiem que el pes cau sobre la família formada per la unitat homofòbia i els seus derivats homòfob -a i homofòbic -a (per al català aquestes unitats sumen 35 ocurrències i per al castellà en sumen 25).⁴ Pensem que pot ser un bon indicador per a l’anàlisi de la (in)dependència del català la informació sobre el moment en què aquestes unitats van aparèixer per primera vegada en cada llengua i l’evolució de la seva freqüència (entre parèntesis s’ofereix la freqüència de cada exemple quan és superior a 1).

Si considerem determinant la llengua en què ha aparegut per primera vegada una unitat formada amb aquest nou homo- direm que el català no ha “copiat” el castellà i prendrem aquesta dada com a indicador de la independència del català en la innovació lèxica. Però si considerem determinant el fet que aparegui amb una certa estabilitat, direm que el castellà ha assolit una certa regularitat en la formació de neologismes amb homo- abans que el català. Per al castellà trobem una primera aparició l’any 1994 però l’estabilització es produeix a partir del 1997. Per al català, en canvi, tot i tenir-ne més ocurrències, es van alternant els anys amb presència i absència d’aquestes unitats fins l’any 2002.

Page 268

Taula 4. Distribució de les unitats amb el nou formant homo- al llarg dels anys

Page 269

Què podem concloure després d’aquesta primera anàlisi? Que la semblança de la regla per formar paraules amb el nou homo- entre català i castellà és molt elevada. Potser les primeres unitats que es van detectar (homofòbia, homòfob i homofòbic) tant per al català com per al castellà no eren sinó traduccions d’una altra llengua (en el català podien ser-ho del castellà però també de l’anglès, i igualment les unitats castellanes podien ser traduccions de l’anglès), però la varietat actual de paraules formades amb homo- indica l’existència de la regla en totes dues llengües. Segons la interpretació que se’n vulgui fer, podem trobar algun indicador de la dependència del català respecte del castellà (per exemple, l’estabilització del recurs sembla que es va produir abans en castellà que en català) però també en trobem de la seva independència (la primera unitat documentada en les dades analitzades és en català). Potser la lectura més neutra (i menys atrevida també) és considerar que no hi ha cap evidència definitiva de la dependència del català respecte del castellà en aquesta regla.

Les altres conclusions que podem extreure de l’anàlisi són de caràcter metodològic i les reprendrem en les conclusions finals: en primer lloc, és evident que per continuar aquesta línia d’investigació és necessari establir criteris per interpretar i valorar els indicadors; i, en segon lloc, caldrà determinar uns mínims per assegurar la representativitat de les dades. En el cas de paraules formades amb homo-, per exemple, no sembla que les dades de l’Observatori siguin encara suficients per treure’n conclusions extrapolables.

Des de l’any 1990 fins al 2007 s’han documentat 73 neologismes diferents amb el formant ciber- per al català. El nombre d’unitats comptant-hi les repeticions puja a 144, xifra que representa el 0,12% del total d’ocurrències de l’Obneo per al català. Com es pot veure a la taula 5, per al castellà s’han documentat 112 neologismes diferents amb el formant ciber-, i el nombre d’unitats comptant-hi les repeticions puja a 232, xifra que representa el 0,30% del total d’ocurrències de l’Obneo per al castellà.

Taula 5. Contrast numèric de neologismes amb ciber- (català i castellà)

Page 270

Amb aquests resultats, podem iniciar l’anàlisi afirmant que la regla per formar noves unitats amb ciber- existeix en totes dues llengües i en totes dues és rendible, si bé en castellà ho és més perquè té molts més neologismes diferents i el percentatge que representa sobre el total d’ocurrències gairebé triplica el del català (0,12% / 0,30%).

Per conèixer una mica més el funcionament d’aquesta regla observarem com es distribueixen al llarg dels anys les unitats que n’han resultat. Farem el contrast segons el nombre d’unitats però també segons el percentatge que representen cada any per a cada llengua (atès que, com ja s’ha dit en la presentació de les dades, el nombre de neologismes anuals és força variable).

Taula 6. Contrast de neologismes amb ciber- sobre el total de dades anuals

Page 271

A partir de les dades de la taula 6 hem elaborat els gràfics següents que dibuixen en forma de línies l’evolució de la regla de formació amb ciber- per a les dues llengües. En el primer es pot veure com es distribueixen les unitats amb ciber- al llarg dels anys, i en el segon s’ofereix la informació del percentatge que representa anualment sobre el total anual de neologismes.

Gràfics 1 i 2. Contrast de l’evolució dels neologismes en ciber- (nombres i percentatges)

[NO INCLUYE GRÁFICOS]

Tot i que els dos gràfics demostren una gran oscil·lació en els resultats obtinguts anualment, podem extreure dues informacions que podrien ser uns primers indicis de la dependència de la regla catalana respecte de la castellana: d’una banda, el fet que en català es comencen a documentar exemples amb ciber- dos anys més tard que en castellà i, de l’altra, que la línia més clara (que representa la del castellà) sempre (o gairebé sempre) passa per damunt de la línia més fosca, del català.

És cert, però, que només són uns primers indicis i que podem mirar de portar el contrast més enllà comprovant quines unitats formades amb ciber- coincideixen entre les dues llengües i quines no coincideixen. Els següents 20 neologismes catalans tenen l’equivalent en castellà: ciber, cíber, cibercafè, ciberaddicte, ciberamant, ciberatac, cibercriminal, cibercultura, ciberdelinqüent, ciberespai, ciberespacial, ciberguerra, cibernauta, cibernàutic -a, ciberokupa, ciberpunk, ciberrealitat, cibersexe, ciberterrorisme, cibertext. Així doncs, de les 73 unitats catalanes formades amb ciber-, 20 són compartides amb el castellà i 53 són “pròpies”. Per al castellà, que en tenia 112, són 92 les unitats “pròpies”, gairebé el doble que el català. Aquesta dada pot interpretar-se com una major independència de la regla del castellà, però la quantitat de neologismesPage 272 propis del català també és un símptoma d’independència en la formació d’unitats amb aquesta regla.

Les unitats no coincidents són majoritàriament hàpax per al català (95,9%) però no tant per al castellà (76,6%); en aquests percentatges no hi intervé el biaix d’unitats que ja puguin aparèixer en els diccionaris de referència d’una llengua i no en els de l’altra. En el DIEC de 1995 apareix cibernètic -a i en l’edició de 2007 apareix també ciberespai. En el diccionari de la RAE del 2001 apareixen les formes ciberespacio, cibernauta i cibernético i no hi ha noves incorporacions en versions posteriors. És precisament per això que l’any 2001 es produeix un descens important de les dades en ciber- del castellà (vegeu els gràfics 1 i 2).

A banda del que hem vist fins ara, la informació més rellevant la podem extreure de l’anàlisi de les unitats coincidents. A continuació ens centrem en l’anàlisi de la freqüència que tenen en català i en castellà les 20 unitats coincidents, i ens fixem també en la distribució que presenten per anys, de manera que podem fer una observació de caràcter diacrònic. La taula 7 resumeix els resultats que s’obtenen: hem tipologitzat els exemples encreuant els dos paràmetres que podrien indicar més o menys dependència: a) que en una llengua aparegui abans que en l’altra, i b) que en una llengua hi hagi una freqüència més elevada que en l’altra. Així, els codis alfabètics es refereixen al primer paràmetre (A significa que en català apareix primer; B significa que apareixen el mateix any en català i castellà, i C significa que apareix primer en castellà) i els codis numèrics a la freqüència (1 significa que en català té una freqüència major; 2 significa que català i castellà tenen la mateixa freqüència, i 3 significa que la freqüència del castellà és superior).

Si ens fixem en els casos A, quan la primera aparició és en català, sembla que hi ha un equilibri entre la freqüència que presenten les dues llengües, però en realitat hi ha un desequilibri a favor del castellà perquè la freqüència superior de cibernauta per al català és simplement perquè a partir de l’any 2001 el diccionari de la RAE incorpora cibernauta i, doncs, deixa de ser neologisme per a l’Observatori de Neologia (i, per tant, deixa de ser recollit i computat). Els casos B, quan en totes dues llengües es documenta un mateix neologisme el mateix any, són escassos, però la balança s’inclina a favor del castellà per nombre de casos i per freqüència de cada cas. Finalment, en els casos C el desequilibri a favor del castellà és manifest i, com abans, tant per nombre de casos com per freqüència de cada cas.

Page 273

Taula 7. Anàlisi de les 20 unitats coincidents (català i castellà)

Podríem considerar un indicador d’independència en la innovació lèxica del català el fet que en català es documentin les primeres ocurrències d’un neologisme, sobretot si a més presenta una freqüència superior o idèntica al castellà al llarg dels anys. Això succeeix en els exemples d’A1 i A2 (6 casos en total).

De la mateixa manera podríem considerar un indicador de dependència quan el neologisme català ha aparegut després del castellà i especialment si presenta una freqüència menor o igual, com succeeix en els exemples C2 i C3, i també el fet que el català presenti una freqüència superior quan es documenten per primera vegada el mateix any, com succeeix en els exemples B3.

En canvi, la interpretació no és òbvia quan els dos paràmetres s’oposen i la llengua que els ha documentat primer és la que té menys freqüència (4 exem-Page 274ples d’A3 i 1 de C1) i és quan torna a fer-se palesa la necessitat d’establir criteris per valorar i interpretar els indicadors.

De tota l’anàlisi dels neologismes amb ciber- podem extreure’n com a mínim les conclusions següents:

a) La regla existeix i és productiva en totes dues llengües, però sembla més productiva en castellà perquè ha format més neologismes diferents i el percentatge que representen les unitats formades amb aquesta regla sobre el total d’ocurrències gairebé triplica el del català (0,12% / 0,30%).

b) Hi ha uns primers indicis de la dependència de la regla catalana respecte de la castellana: d’una banda, el fet que en català es comencen a documentar exemples amb ciber- dos anys més tard que en castellà i, de l’altra, que la freqüència d’aquests neologismes en castellà sol ser més elevada que la dels neologismes en català.

c) En l’anàlisi de coincidència d’unitats es percep una major independència del castellà perquè de les 112 unitats són 92 les unitats “pròpies”, gairebé el doble que el català (de les 73 unitats catalanes formades amb ciber-, 20 són compartides amb el castellà i 53 són “pròpies”).

d) Les unitats que no coincideixen són hàpax en el 95,9% dels casos per al català i en el 76,6% per al castellà. Les unitats que no són hàpax i, doncs, que estan més estabilitzades a la llengua només representen el 4,1% per al català i en canvi representen el 23,4% per al castellà. Això no obstant, el català presenta una quantitat prou significativa d’unitats no coincidents amb el castellà, dada que demostra que la regla catalana té una certa independència.

e) Les unitats coincidents en general són més estables (més freqüents) en castellà que en català, i també és superior el nombre de casos en què les unitats castellanes van aparèixer abans que les catalanes. Tanmateix, en català es documenten per primera vegada algunes de les unitats coincidents amb el castellà i, fins i tot, n’hi ha que tenen una freqüència superior.

En el projecte en què s’insereix aquest treball serà on s’aniran establint els indicadors que s’han d’observar per a cada tipus de neologisme, atès que segons el mecanisme de formació de les unitats s’hauran de tenir en compte indicadors diferents. També serà allà on es determinaran els paràmetres i criteris quePage 275 han de permetre avaluar i interpretar correctament els indicadors, i on es definiran metodològicament els conceptes d’ interferència, de dependència i d’ independència aplicats a la innovació lèxica de les llengües.

No obstant això, l’anàlisi realitzada amb els neologismes formats amb homo- i amb ciber- ja ens han permès identificar el següent conjunt d’indicadors d’(in)dependència en la innovació lèxica:

1. Nombre i percentatge de neologismes diferents formats amb la regla que s’analitza. Amb aquest indicador es contrasta el pes que té la regla analitzada per al català i per al castellà. Un pes molt superior en una llengua que en l’altra s’interpretaria com un indici d’independència en la primera i de dependència en la segona. De totes maneres, cal definir quin seria el percentatge a partir del qual es pot considerar rellevant la diferència entre les dues llengües i cal també establir quin seria el pes d’aquest indicador sobre el resultat total.

2. Nombre i percentatge d’ocurrències dels neologismes formats amb la regla que s’analitza. Amb aquest indicador s’obté una informació que complementa l’anterior i que pot ajudar a fer-ne una interpretació més adequada perquè el nombre de neologismes varia molt d’un any a l’altre i també entre llengües.

3. Data d’aparició de les primeres ocurrències de neologismes formats amb la regla que s’analitza. Amb aquest indicador no s’avaluen encara les unitats concretes sinó la regla perquè el que es contrasta no és l’aparició d’un neologisme concret sinó dels primers token en cada llengua. Com hem dit en els casos anteriors, cal determinar el pes d’aquest indicador dins el conjunt i correlacionar-lo amb els indicadors que es basen en l’anàlisi de l’aparició de les unitats compartides entre les dues llengües.

4. Evolució de la freqüència al llarg dels anys de les ocurrències de neologismes formats amb la regla que s’analitza. Amb aquest indicador es pot observar per a cada llengua en quin moment es pot considerar que la regla s’ha estabilitzat; la noció d’ estabilització es definiria i s’avaluaria a partir de la freqüència i la sistematicitat al llarg dels anys.

5. Nombre d’unitats coincidents i no coincidents entre les dues llengües i percentatge que representa sobre el total de neologismes formats amb la regla que s’analitza. Aquest indicador permet observar quin grau d’independència presenta la regla en les dues llengües segons si forma més o menys unitats que no són presents a l’altra llengua. Així, per exemple, el fet que les unitats coincidents representi un tant per cent baix sobre el total de neologismes formats amb la regla en una llengua concreta i que, en canvi, per a l’altra llengua representi un tant perPage 276cent molt elevat indicaria que la primera és molt més independent que la segona. També en aquest cas caldrà establir el valor a partir del qual es considerarà que la coincidència és baixa o alta i, com sempre, també el pes d’aquest indicador dins del conjunt.

6. No neologicitat en una de les dues llengües de les unitats no coincidents. Amb aquest indicador es controlaria un possible error d’interpretació de l’indicador anterior: pot succeir que en una llengua no aparegui una unitat que sí que apareix en l’altra simplement perquè ja és una forma recollida en els diccionaris i, doncs, no es pot considerar neologisme lexicogràfic. Això no s’hauria d’interpretar de cap manera com un indici d’independència en la llengua que presenta aquesta unitat no coincident (com es desprendria de l’indicador anterior) sinó que, més aviat, seria la llengua que ja recull la unitat en els diccionaris la que presentaria major independència en la innovació lèxica perquè la unitat ja ha assolit el nivell màxim d’estabilització.

7. Característiques de les unitats no coincidents en les dues llengües. Aquest indicador també té com a funció matisar la interpretació de l’indicador cinquè. La importància que cal donar al fet que una llengua hagi començat a crear paraules amb una regla nova és diferent segons si es tracta d’unitats que tenen més o menys possibilitats d’estabilitzar-se en l’ús i, doncs, amb aquest indicador s’ha de controlar el valor denominatiu i expressiu de les unitats.

8. Data d’aparició de les primeres ocurrències dels neologismes coincidents en les dues llengües. Aquest indicador és aparentment un dels més eloqüents: si la situació habitual és que les primeres aparicions dels neologismes formats amb una regla es produeix sistemàticament en una llengua, resulta evident la dependència de l’altra llengua respecte d’aquesta.

9. Evolució de la freqüència al llarg dels anys dels neologismes coincidents en les dues llengües. La informació que dóna aquest indicador és complementària amb l’anterior: l’encreuament d’aquests dos paràmetres dóna una informació força evident de la dependència d’una llengua respecte de l’altra (quan les unitats han aparegut abans en l’altra llengua i, a més, estan més estabilitzades), però no la dóna quan aquests dos paràmetres entren en contradicció i la llengua que ha introduït primer una o diverses unitats no és la que més les utilitza.

Com es pot observar, els primers indicadors analitzen el funcionament de les regles (quantes unitats — type o token — han generat, quan han aparegut i com han evolucionat en freqüència al llarg dels anys), però a partir del sisè indicador ja s’observen les unitats concretes que han resultat de les regles. I tant enPage 277 els primers com en els últims és imprescindible, com s’ha anat dient, establir els criteris que han de permetre interpretar adequadament els resultats.