Les fundacions universitàries. Anàlisi d'algunes experiències
| Autor | Cristina Boix Serra/Joan Parés Puig |
| Cargo | Lletrats de la Universitat de Barcelona |
| Páginas | 131-164 |
Page 131
Una de les qüestions que més preocupa els gestors de les universitats públiques és, sens dubte, l'assoliment d'una forma àgil de gestió dels serveis, tant pel que íà als més consubstancials amb la vida universitària, la docència i la investigació, com a d'altres que, amb caràcter instrumental, complementen i, la majoria de les vegades, subvenen a les necessitats d'aquells.
Certament, la docència i la investigació són la finalitat última, la raó de ser de les universitats i, probablement per aquesta raó, l'ordenament jurídic s'ha preocupat per regular les formes de prestació d'aquests serveis, potser fins i tot de vegades massa, la qual cosa entenem que és una de les causes que provoquen disfuncions, algunes tan conegudes per la societat com la massificació de les aules. Potser aquí es troba la raó per la qual els gestors universitaris hagin posat la mirada en formes alternatives a la gestió burocratitzada de serveis, especialment pel que fe als complementaris. Això, òbviament, ha tingut lloc a redós de l'experiència de les administracions territorials.
No es pot entendre correctament el fenomen que ha tingut lloc en l'àmbit universitari si abans no s'analitza, encara que sigui amb la brevetat que requereix un treball d'aquesta mena, l'experiència d'altres administracions públiques i, especialment, el seu tractament per la doctrina.
El punt de partida el trobem en la concepció clàssica del dret administratiu com a dret comú de les administracions públiques espanyoles, fins a l'extrem d'afirmar que «lo contenciosa se presenta con una notable vis atractiva; diríase incluso, que en términos casi absorbentes»1 de la qual no constitueixen una excepció les universi-Page 132tats públiques.2 Aquesta situació jurídica de les administracions públiques espanyoles es prorroga fins a mitjan dels anys vuitanta, moment en què es produeix, de forma notable, una ruptura en la quasi omnímoda aplicació del dret administratiu, amb la introducció correlativa de tècniques jurídiques privades.
Amb anterioritat sorgeixen temptatives de defugir el sotmetiment de l'actuació de l'Administració pública al dret administratiu, especialment respecte a allò que s'ha anat denominant com a «gestió industrial de l'Administració», que es va concretar, de manera primerenca, en l'àmbit local amb l'Estatut municipal de 1924, i posteriorment amb la creació de l'Institut Nacional d'Indústria.
Va ser la Llei general pressupostària de 4 de gener de 1977 la que va servir de fonament perquè les administracions públiques, en especial la de l'Estat, de forma tímida al principi, però de manera més contundent des de mitjan dels anys vuitanta, van optar per fórmules de gestió jurídiques privades, fins i tot per a serveis públics amb clares funcions administratives. L'article 6 de l'esmentada Llei va ser el punt de partida per a la creació i proliferació de les societats estatals de tipologia molt diferent, l'actuació de les quals es regeix pràcticament en la seva totalitat per les normes de dret privat, llevat d'allò que disposi la pròpia Llei.3
La creació d'entitats a l'empara d'aquest precepte, a les quals atorga un ampli ventall de competències que queden llevades de l'aparell burocràtic de les administracions públiques, esdevindrà la via per a l'aplicació de l'ordenament jurídic privat a un creixent nombre de competències tradicionalment en mans d'aquelles. Això respon, en definitiva, a una posició política definida sobre aquesta qüestió a la qual no és aliena la creixent assumpció, per les administracions públiques, d'activitats mercantils i industrials a més de les administratives.
Si han estat diferents les tècniques emprades per organitzar l'esmentat traspàs de funcions,4 cal destacar, especialment, dues vies legals per assolir-ho:
-
Les lleis que amb caràcter general regulen els diferents sectors de l'activitat administrativa.
-
Les lleis de pressupostos generals de l'Estat, i més recentment les anomenades lleis «d'acompanyament» de les anteriors.
La justificació reincident per a l'adopció d'aquesta «fugida del dret administratiu» ha estat l'operativitat del principi confirmat constitucionalment de l'eficàciaPage 133 administrativa.5 Per això aquest fenomen de la «fugida del dret administratiu» en ocasions ha comportat el naixement d'una autèntica administració paral·lela, que en força ocasions duplica competències amb la mateixa Administració pública, la qual cosa ha provocat tensions innecessàries, producte d'una manca de claredat en el repartiment d'aquelles. Entenem, pel que fa a això, que bona part de l'oposició o, en el millor dels casos, indiferència, amb què els servidors públics han acollit aquesta experiència, s'hauria pogut evitar amb un correcte repartiment de «papers».
Un sector important de la doctrina6 considera que aquesta privatització en l'actuació administrativa no obeeix a cap altra raó que a una mal entesa reforma de l'Administració pública, sense que s'hagi intervingut en les causes reals de la reforma necessària, reconeguda per tots. Però cal discrepar d'aquesta afirmació, des del punt i moment en què la reforma de l'Administració pública é's, al nostre entendre, tan sols un discurs teòric, ja que els progressos pràctics s'han assolit mitjançant reformes puntuals, per sectors, i fins i tot per parcel·les concretes d'aquests, al llarg de més d'una dècada en un procés continu que, per la seva pròpia naturalesa, no pot tenir un final, perquè les necessitats de la societat són canviants, i exigeix una major qualitat en els serveis públics. Noves necessitats que obliguen els gestors públics a crear estructures noves o a modificar les ja existents, per atendre una demanda social qualitativament creixent. Els canvis no es produeixen en abstracte, ni seguint uns esquemes teòrics determinats des dels despatxos ministerials, sinó que és la pressió social la que els provoca. Això, òbviament, no pot suposar un oblit absolut de la planificació, però condicionada pels impulsos polítics com a resposta a l'esmentada pressió social.
Tanmateix l'ús de tècniques jurídiques privades és un fenomen que també té els seus defensors, entre els quals cal destacar el professor Borrajo Iniesta,7 el qual fa una exposició molt rigorosa del fenomen i manté uns arguments els plantejaments dels quals cal acceptar, encara que les seves conclusions no són compartides per la major part de la doctrina.
Efecrivamenr, entenem que és precisament l'opinió generalitzada que l'ordenament jurídic administratiu no ofereix un marc suficient per obrar amb l'eficàcia que s'exigeix a les administracions públiques, circumstància a la qual cal afegir el fet que amb freqüència les temptatives de transformació d'aquella han topat frontalment amb un excessiu formalisme dels principis garants i de control social de les administracions públiques, la qual cosa ha portat a l'esmentada «fugida» cap a fórmules jurídiques privades que, d'altra banda, no sempre han mostrat la seva eficàcia. Entenem que el que fa eficients les empreses i societats de capital privat és, justament, que les pèrdues i guanys recauen pesseta per pesseta en l'empresari; en canvi, en les empreses públiques s'acaben repetint els mateixos vicis de l'aparell burocràtic de les administracions públiques, en disposar dels inacabables fons del finançament públic. Aquesta és una realitat que hem palesat en analitzar les dues fundacions universitàries, ja que, com es podrà veure, la seva eficàcia sembla di-Page 134rectament proporcional a la seva pròpia capacitat -o possibilitat- d'autofïnança-ment.
Però, a més, en aquelles ocasions en les quals s'ha trobat fórmules jurídiques administratives alternatives, que també n'hi ha hagut, la seva aplicació pràctica, moltes vegades, ha esdevingut una autèntica odissea, a causa de la tradicional resistència del servidor públic a qualsevol canvi. També hem pogut apreciar la incidència d'aquest fet en l'anàlisi de la Fundació Josep Finestres.
Resulta clar que hi ha d'haver un important ventall de garanties dels ciutadans davant l'Administració pública, però no fins a l'extrem que impedeixi una modificació en profunditat del sistema jurídic administratiu que flexibiiitzi els procediments, i per tant, faci operatiu el principi d'eficàcia.
Part de la doctrina8 considera inconstitucional el fenomen de la fugida del dret administratiu, atès que assenyalen que quan l'article 103.1 de la Constitució espanyola es refereix al fet que l'Administració ha d'actuar amb plena submissió a la llei i al dret, s'entén que es refereix al dret administratiu. Dit d'una altra manera, existeix «una autèntica reserva constitucional al dret administratiu». No obstant això, cal oposar-, en primer lioc, que l'esmentat article disposa literalment la submissió de l'Administració a la llei i al dret, sense qualificatius. Ningú no posa en dubte, per posar un exemple, que determinats tipus de contractes de les administracions públiques es trobin sotmesos al dret privat, malgrat que part del procediment per a la seva formalització resti sotmès al dret administratiu, en virtut de la doctrina dels actes separables. Tampoc no es posa en dubte que també és al dret privat al qual cal sotmetre l'activitat comercial i industrial que porra a terme l'Administració, en espècia! quan actua en situació d'igualtat en el mercat. Per tant, la doctrina manté pacíficament que una part important de l'activirat portada a terme per les administracions públiques de «manera natural» resta sotmesa al dret privat.
En segon lloc, i seguint en aquest punt S. Martín-Retortillo,9 que malgrat estar en contra del fenomen exposat reconeix que «las garantías institucionaies que cabé derivar de la Constitución, y que resultaria» inmunes al legislador ordinària, no son tanto el sometimiento a un orden jurídica o jurisdiccionalconcreto, sinó al Derecho y al control de la Administración por parte de los Tribunales. Unos supuestos que, en principio, no tienen por qué deducirse con caràcter necesario de la marginación del derecho adminutrativo en el actuar de las Administracïones Públicas».
Diverses han estat també les temptatives de la doctrina de trobar alternatives conduents, d'una banda, a evitar l'esmentada fugida del dret administratiu i, de l'altra, a retrobar la submissió de l'Administració pública al dret administratiu, fenòmens que s'han produït com a conseqüència de la participació creixent de les administracions públiques en activitats de mercat, de manera que alguns autors formulen criteris per reordenar l'activitat de les administracions que han d'actuar sota fórmules jurídiques privades10 des del moment en què actuen en el mercat amb igualtat de condicions.
Page 135
En aqueta línia s'instal·laria, entenem, el relativisme de les fórmules jurídiques emprades, des del moment que el tipus de gestió s'ha de poder ajustar al tipus d'activitat realitzada. Això es concretaria, en el cas de les universitats, de la manera següent: malgrat que l'activitat sigui desenvolupada per una fundació privada universitària, allò que caldria modificar no és la forma fiindacional sinó els controls que sobre aquesta activitat hauria de portar a terme la universitat, a fi que per part de la Fundació també es respectin les garanties constitucionals que recauen sobre l'Administració pública. Un bon exemple d'aquesta afirmació (que serà objecte d'anàlisi posteriorment), el trobem en la contractació de professors universitaris a l'empara de l'article 11 de la Llei orgànica de reforma universitària (LORU), gestió que és realitzada per una fundació privada universitària.
Finalment, cal afirmar que, per a la major part de la doctrina, únicament és admissible la submissió al dret privat en aquells supòsits de gestió fonamentalment econòmica, en la seva vessant empresarial, i amb una situació d'igualtat en el mercat, excloent d'aquest règim les situacions de monopoli de fet, així com aquelles en què, senzillament, no existeix mercat perquè són tasques específicament administratives.
Malgrat això, i seguint en aquest punt Laguna de Paz,11 cal matisar l'afirmació anterior. L'actuació de l'Administració pública, en aquells casos en què no concorren les notes descrites anteriorment, no exclou la utilització de les entitats públiques sotmeses a un règim d'actuació jurídic privat, sempre que «no hi hagi una remissió sense condicions a l'esmentat règim, en especial els ha de ser d'aplicació la normativa contractual pública, com a mínim en els actes separables», i en general no es pot veure pertorbada la posició dels particulars respecte de l'Administració pública. Per tant, amb les cauteles que siguin necessàries, afirma la possibilitat d'estendre l'àmbit material més enllà del que la doctrina més restrictiva ha permès.
En aquesta línia, proposa Laguna de Paz la utilització de la tècnica de l'autorització prèvia de l'Administració, de la qual depengui l'empresa pública, per a la realització de les actuacions més importants, en aquest cas els interessats legítims podrien accedir al ventall de garanties i mitjans de reacció propis del dret administratiu. Cal assenyalar, però, que aquesta tècnica no pot ser utilitzada de forma general, atès que en determinats casos l'esmentada autorització no serà possible.
La universitat, una de les realitats institucionals més singulars de l'actual panorama administratiu, constitueix segons diu algun autor i determinada jurisprudèn-Page 136cia12 una autèntica administració independent -encara que aquesta afirmació no és compartida per un ampli sector de la doctrina-, dotada d'una autonomia que, consagrada per la Llei orgànica de reforma universitària (LORU), la faculta per crear estructures pròpies en el desenvolupament de determinades activitats que li han estat encomanades. Així, l'article 1.2, apartats ai cde la LORU, assigna diverses funcions a íes universitats, com ara la creació, el desenvolupament, la transmissió i la crítica de la ciència, de la tècnica i de la cultura, i les configura com el suport científic i tècnic al desenvolupament cultural, social i econòmic de la societat. Doncs bé, en aquest context, l'article 3.2 de la LORU és l'instrument legal per a la constitució d'«estructures específiques» de suport a la docència i a la investigació i, entre elles, apareix amb força creixent la creació de fundacions universitàries.
Les fundacions d'origen públic com les universitàries, a les quals s'encomana la gestió de serveis no expressament assignats a òrgans de la pròpia universitat per la LORU o pels seus estatuts, són una realitat indefugible en el panorama universitari espanyol i van servir inicialment per efectuar una autèntica fugida de la burocratització a què estaven sotmeses les universitats.13 Cal destacar que les fórmules funda-cionals, que per la seva pròpia naturalesa no tenen cabuda en d'altres àmbits de la gestió econòmica de les administracions públiques, són molt útils al servei de les estructures «complementàries» o de «suport» de la investigació i la docència, especialment en les vessants més competitives de l'activitat que es genera en el seu desenvolupament, com veurem en analitzar les fundacions Bosch i Gimpera i Josep Finestres, creades per la Universitat de Barcelona.
D'altra banda, les fundacions, corn a entitats sense afany de lucre, corresponen correctament amb la imatge que de la universitat s'ha format la societat; imatge que, aJ seu torn, ha estat transmesa a la pròpia comunitat universitària. Així mateix, integren una innegable legitimitat jurídica, com ho va reconèixer la STC 55/1989, de 23 de febrer, !a qual admet que el dret fonamental d'autonomia universitària habilita les universitats per acruar en el seu àmbit específic, mentre la llei no ho prohibeixi, amb les úniques limitacions derivades de l'exigència d'un sistema universitari nacional, el qual requereix elements de coordinació, i del concepte d'ensenyament universitari com a servei públic. La creació d'«estructures específiques» forma part de l'esmentada autonomia universitària i la seva llibertat només queda limitada per les estructures bàsiques establertes per la LRU.
El dia 4 d'octubre de 1983 va ser constituïda la Fundació Bosch i Gimpera, mitjançant donació dinerària realitzada per una entitat financera, dotada de personalitat jurídica privada (aquesta dada és essencial, pel que després es dirà), amb l'encàrrec d'utilirzar aquesta aportació per a la promoció de la investigació i l'estu-Page 137di, mitjançant una fundació benèfica docent. Els seus estatuts, el patronat i la resta d'aspectes previstos per la Llei serien determinats per la mateixa Universitat de Barcelona.
Així, va ser possible la constitució de l'esmentada fundació privada, que restava en l'òrbita de la Universitat de Barcelona i salvava el problema jurídic que suposava l'article 1 de la Llei del Parlament de Catalunya 1/1982, de 3 de març, de fundacions privades, el qual prohibia fundar a persones jurídiques públiques. Avui aquesta circumstància ha estat modificada amb ia promulgació de la Llei 30/1994, de 24 de novembre, de fundacions i mecenatge, que empara la possibilitat que les persones jurídiques públiques puguin constituir fundacions.
La Fundació va ser creada amb l'objecte de promoure i fomentar la investigació científica, en tots els àmbits relacionats amb l'activitat de la Universitat de Barcelona, així com els estudis referits a la mateixa Universitat o d'interès específic per a aquesta. Per a la realització d'aquests objectius la Fundació pot:
-
Obtenir fons i utilitzar-los en la promoció i el finançament dels seus objectius.
-
Proposar programes d'estudi i investigació.
-
Subvencionar projectes d'estudi i investigació que puguin ser realitzats per persones o centres de la Universitat de Barcelona.
-
Concertar convenis de col·laboració entre la Universitat o els centres que la formin i organismes externs.
-
Col·laborar en l'establiment i la gestió de centres d'investigació o suport a la investigació.
-
Difondre i contribuir a la difusió dels estudis i investigacions realitzats.
Com es pot veure3 es tracta d'una entitat amb vocació universitària, que serveix de «suport» a la Universitat de Barcelona, i, al mateix temps, amb voluntat de servei a la seva comunitat. Amb la modificació estatutària de 31 de març de 1987, que va suposar l'ampliació del patronat per donar-hi entrada, fonamentalment, a la representació del Consell Social, es va confirmar aquest «obrir portes» a la societat.
La FBG constitueix un model de gestió indirecta o descentralitzada d'un ampli ventall d'activitats que, des d'una participació activa de la fundació en tot un seguit de xarxes nacionals i internacionals -que agrupen representants d'universitats i del món de la indústria- fins a la celebració de jornades, congressos i seminaris, es concreten en tres grans línies d'actuació establertes d'acord amb les dues grans vocacions universitàries, la docència i la investigació.
Per una banda, ha desenvolupat i consolidat un servei de formació que s'organitza a través del centre de formació continuada les Heures,14 situada en el Palau de les Heures, on es desenvolupen diversos programes d'educació de nivell superior propis de la Fundació: ja sigui programes de formació oberta, a mida o in com-Page 138pany,15 de formació ocupacional,16 serveis de consultoria,17 i encara d'altres (realització de seminaris, jornades, congressos, lloguer d'espais i aules, etc). Aquest centre consta de, a més d'un Consell Rector presidit pel rector de la Universitat de Barcelona, d'un Consell Assessor del qual formen part prop de 100 membres, entre els quals figuren un important ventall d'indústries, institucions i professionals de renom, i del Comitè de Formació, òrgan encarregat de l'aprovació dels cursos de postgrau i mestratges propis de la FBG, és a dir, sense titulació de la Universitat de Barcelona. La representativitat en l'estructura organitzativa d'amplis sectors socials, conjuntament amb la comunitat universitària, facilita i potencia acords de cooperació amb la indústria, institucions i associacions en benefici mutu, circumstància que es concreta en els excel·lents resultats obtinguts.19 D'altra banda, i mitjançant el centre de formació continuada, es presta el suport organitzatiu a mestratges i cursos de postgrau propis de la Universitat de Barcelona, en els quals la Fundació assumeix la gestió administrativa, la promoció i el control de qualitat.
El fonament jurídic de l'activitat docent d'una fundació universitària s'estableix, no únicament en els seus estatuts, sinó fonamentalment en l'article 28.3 de la LORU, on el legislador deixa obert el camí a les universitats per a l'organització i el desenvolupament d'ensenyaments diferents dels oficialment establerts. La Fundació Bosch i Gimpera serveix no tan sols al desenvolupament d'ensenyaments propis de la Universitat, impartits amb el seu professorat, i dels quals expedeix els corresponents títols í diplomes, sinó que desenvolupa una activitat de creació de cursos propis de la Fundació, que donen resposta a una demanda social i als quals s'incorporen com a docents tant professors universitaris com professionals amb reconeguda experiència en l'àmbit empresarial.
Una altra línia d'actuació de la FBG és la que abasta les activitats dirigides a fomentar la transferència de tecnologies generades per la Universitat cap als sectors de producció corresponents. Efectivament, la fundació va ser concebuda com un instrument de la Universitat de Barcelona per gestionar els contractes d'investigació dels seus professors formalitzats amb les empreses i d'altres institucions en el marc de l'article 11 de la LORU. Poc temps després s'incorporava a les xarxes de l'Oficina de Transferències de Resultats d'Investigació (OTRI), de creació est.ar.aJ, així com del Centre de Transferències de Tecnologia (CTT), creat per la Generalitat de Catalunya. Aquestes activitats es canalitzen mitjançant el Centre d'Innovació i Transferència de la Fundació i el seu creixement19 espectacular reflecteix l'interès de les empreses per les innovacions en el camp de la investigació -bàsica i aplicada-, com una via de renovació. Si bé el major volum econòmic obtingut pelsPage 139 contractes de transferència de tecnologia ja formalitzats correspon a projectes europeus en els quals participen professors de la Universitat de Barcelona, no són de menysprear les xifres a què s'ha arribat amb els acords realitzats entre els professors i equips d'investigació de la Universitat amb empreses privades, així com els acords formalitzats amb diferents administracions autonòmiques, locals i central.
L'augment sostingut de les activitats de transferència de tecnologia, com a conseqüència de la cada cop major participació de l'empresa en la innovació tecnològica, ha afavorit un cert canvi en els objectius de la Fundació, la qual assumeix el repte de respondre a les demandes de les empreses, i no tan sols d'acostar l'oferta de la Universitat a aquestes. El resultat d'això se centra en un ambiciós projecte: crear el Centre d'Innovació les Cúpules com a eix fonamental del projecte del Parc Científic de Barcelona que està elaborant la Universitat de Barcelona, amb la finalitat no tan sols de canalitzar totes les relacions que s'estableixin entre les activitats del parc i les empreses i institucions, sinó amb l'objectiu, entre d'altres, d'assumir el repte de creació d'empreses per part dels postgraduats.
Cal assenyalar una altra línia d'activitats centrades en la promoció de creació d'escoles d'ensenyament superior per impulsar ensenyaments propis de la Universitat de Barcelona que satisfan una demanda del mercat.20
En resum, doncs, la FBG afavoreix el desenvolupament d'activitats universitàries docents i investigadores orientades a l'aplicació industrial i al servei del conjunt de la societat, tot això en la línia de les funcions per les quals ha estat creada per la Universitat de Barcelona, i del compliment dels articles 11 i 45 de la Llei orgànica de reforma universitària, establertes per estimular l'aprofitament del potencial creador de les universitats a favor del progrés social.
Atès el que estableix l'article 1.1 de la Llei 30/1994, de 24 de novembre, de fundacions i incentius fiscals a la participació privada en activitats d'interès general, les fundacions són conceptualment patrimonis afectats de forma durable a la realització de finalitats d'interès general, entenent per patrimoni, segons l'article 17.1 de l'esmentada Llei, «tota classe de béns i drets susceptibles de valoració econòmica». Doncs bé, la FBG va iniciar les seves activitats amb una dotació dinerària escassa, però amb un potencial de drets susceptibles d'explotació que, encara que difícilment quantificables, configuren un patrimoni innegable, drets nascuts des de la mateixa creació de la FBG i augmentats amb successius convenis d'ampliació amb la UB, als quals ja hem fet referència. Sobre això Juan Manuel del Valle Pascual21Page 140 entén que el potencial investigador i docent d'una universitat és un patrimoni d'indubtable valor per al mercat productiu, i tan sols amb aquests drets d'explotació una fundació universitària gaudiria d'una important dotació constitutiva.
La FBG no té patrimoni immobiliari propi. Tots els espais que necessita per al desenvolupament de les seves activitats són llogats a la Universitat o a tercers. Per altra banda, el seu patrimoni immobiliari es redueix a unes poques accions en empreses i inversions en lletres del Tresor.22
Entenem que la FBG no sembla, en principi, que hagi de sotmetre la seva activitat contractual a la legislació administrativa. De lege data, a l'àmbit territorial de Catalunya, les fundacions -i, per tant, també les universitàries- resten sotmeses aJ dret privat, i en conseqüència també el seu règim de contractació. El fet queia universitat sigui la institució impulsora i mantingui unes relacions jurídiques amb aquesta no pot suposar que li transfereixi el seu règim jurídic, si la contractació no té naturalesa pública.
Efectivament, les universitats resten sotmeses a la Llei 13/1995, de 18 de maig, de contractes de les administracions públiques (LCAP), la qual, en fixar el seu àmbit d'aplicació subjectiu, estableix que les entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia vinculades o dependents de qualsevol Administració pública (autonòmica en el cas de la Universitat de Barcelona) hauran d'ajustar la seva activitat contractual a l'esmentada Llei (article 1.3), subjecció que es condiciona al compliment conjunt de dos requisits: que les esmentades entitats hagin estat creades per satisfer específicament necessitats d'interès general que no tinguin caràcter industrial o mercantil i que la seva activitat sigui majoritàriament finançada per l'Administració pública. I les universitats satisfan una necessitat d'interès general, el servei públic d'ensenyament superior (article 1.1 de la LORU), servei públic el contingut del qual no és, evidentment, ni industrial ni mercantil, i el seu finançament és públic.
No es pot dir el mateix respecte de la FBG. Certament, si l'analitzem a la llum de l'article 1.3 de l'esmentada Llei de contractes de les administracions públiques, podem afirmar que:
-
No es tracta d'una entitat de dret públic.
-
La seva activitat és aliena a la gestió directa del servei públic de l'educació superior, ja que no intervé en la gestió administrativa o econòmica, ni en l'organització i el desenvolupament dels ensenyaments conduents a l'obtenció d'un títol acadèmic amb validesa a tot el territori espanyol (oficials), ni en la investigació, la qual se situa en els departaments universitaris constituïts per àrees de coneixement científic, tècnic o artístic. La Fundació només gestiona activitats complementàries, no exclusivament universitàries, i moltes d'elles amb un marcat accent mercantil;Page 141 dirigeix els seus esforços a obtenir una aplicació industrial dels resultats obtinguts en investigacions pròpies de la Universitat, així com a facilitar la participació docent i investigadora de la comunitat universitària per oferir respostes a les necessitats de les empreses. Aquesta activitat que posa en estreta relació la comunitat universitària (cal pensar també en els convenis de pràctiques d'estudiants en empreses) amb la societat civil genera un flux d'intercanvi cultural o científic que permet obtenir uns ingressos econòmics importants per a la Universitat i presta uns serveis que, en definitiva, reverteixen a la mateixa comunitat que els genera.
-
No obté cap mena de finançament de la Universitat de Barcelona, ni tampoc de forma majoritària de qualsevol altra Administració pública.
-
Si bé és cert que l'òrgan màxim de direcció és nomenat per la Universitat de Barcelona, cal assenyalar que, com ja s'ha dit anteriorment,23 una part important dels membres del Patronat són nomenats directament o indirectament pel Consell Social, la qual cosa dilueix el control que la Universitat hi pugui exercir.
En conseqüència, no hi concorren els requisits que simultàniament exigeix l'article 1.3 esmentat, a fi i efecte que la FBG hagi d'ajustar la seva activitat contractual a la Llei de contractes de les administracions públiques.
La Fundació Bosch i Gimpera actua en règim de dret privat i aquesta legitimitat que assisteix a qualsevol fundació ha de quedar reforçada i sense zones fosques atès l'objecte per al qual ha estat creada, és a dir, per actuar en el mercat i a un nivell competitiu, exercint un tràfic fonamentalment de caràcter mercantil.
Els contractes i convenis d'investigació, de prestació de serveis i d'assessorament que, en el marc de la LORU (articles 11 i 45), es formalitzen a tres parts, empresa-investigador-Fundació, especifiquen que la FBG esdevé la responsable en els àmbits econòmic, financer i comptable del contracte, ja que s'encarrega del servei de caixa amb la facturació i cobrament de les quantitats que ha d'abonar l'empresa, així com de la realització dels pagaments a l'equip/professor investigador, fetes les retencions i repercussions oportunes que legalment corresponguin. També es fa responsable de la comptabilitat de la investigació, facilita informació periòdica a l'equip investigador i posa a disposició seva tots els mitjans de caràcter administratiu que necessiti i, si cal, procedeix a contractar, mitjançant una relació de naturalesa laboral, a les persones necessàries per al desenvolupament de la investigació.
D'acord amb l'article 134.2 dels estatuts de la Universitat de Barcelona, els esmentats contractes generen unes quantitats per ingressar a la Universitat de Barcelona, concretades en el conveni marc subscrit entre la Universitat de Barcelona i la FBG, que fluctuen entre un 4 % i un 6 % de l'import total del contracte.
Sobre la formalització d'aquests contractes plana el problema de la compatibilitat del personal acadèmic que els subscriu, ja que l'article 45 de la LORU exigeix la compatibilitat perquè els professors universitaris, sigui quin sigui el seu règim de dedicació, puguin realitzar les activitats previstes a l'article 11 de la LORU. El Reial decret 1930/1984, de 10 d'octubre, pel qual es desplega l'article 45.1Page 142 de la LORU, estableix que la compatibilitat s'entendrà concedida automàticament quan el contracte per a l'exercici d'aquestes activitats sigui subscrit pel rector o persona en qui delegui, i en el supòsit que sigui signat pel mateix professor universitari, la compatibilitat requerirà la conformitat prèvia i expressa del departament o institut corresponent -requisit també recollit a l'article 132 dels estatuts de la Universitat de Barcelona-. Els contractes formalitzats per la Fundació Bosch i Gimpera incorporen sempre la signatura del director del departament al qual pertany el professor universitari, o la del director de l'institut. En aquells casos en què no es pot obtenir la signatura de les esmentades autoritats, la Fundació requereix la signatura del rector. La qüestió que es plantejava queda, doncs, resolta: es compleixen els requisits legals de compatibilitat dels professors universitaris.
A part de les consideracions fetes en l'anterior paràgraf, únicament cal dir sobre això que el personal, permanent o no, que s'adscriu a l'Àrea de Gerència i Administració de la FBG, és contractat amb subjecció al dret laboral i no existeixen funcionaris de la Universitat de Barcelona adscrits a la Fundació.
La Fundació elabora els seus propis pressupostos, els quals no són presentats per a la seva consolidació amb els de la Universitat de Barcelona. El funcionament econòmic d'aquesta Fundació és totalment autònom de la Universitat de Barcelona, de la qual no rep fons per al seu funcionament.
L'únic supòsit que s'ha observat relatiu al fet que la gestió de la FBG podria arribar a suposar algun cost per a la Universitat de Barcelona es redueix a una possible rescissió dels contractes laborals formalitzats en el marc dels contractes d'investigació i transferència de tecnologia, però que s'hi estableix la inhibició de la Fundació de tota responsabilitat, que trasllada a l'empresa signatària i a la Universitat de Barcelona, de forma conjunta i solidària. No obstant això, segons fonts de la Fundació, és un fet que s'ha produït en ocasions comptades, i mai no ha suposat cap cost a la Universitat, atès que una possible indemnització per incompliment contractual no atribuïble al personal contractat ha estat coberta amb fons det mateix projecte.
La Fundació Josep Finestres, també de naturalesa jurídica privada per no admetre, en aquell moment, altres opcions la legislació catalana en la matèria, es va començar a gestar al principi de 1989, en el moment en què les autoritats acadèmiques de la Universitat van acordar que un conjunt de serveis universitaris podien ser gestionats d'una altra manera que no fos mitjançant la utilització de l'aparell burocràtic de la pròpia Universitat, atès que el seu àmbit i característiques estaven molt allunyats de l'activitat pròpia d'aquella. Finalment, després de no pocs esdeveniments, va ser constituïda el dia 10 de maig de 1990.
Es pretenia integrar en aquesta Fundació serveis de naturalesa molt diferent,Page 143 com el campus esportiu, menjadors universitaris, col·legis majors, clínica odonto-lògica, clínica podològica i, en general, tots aquells que generaven un considerable volum econòmic24 i que en aquell moment actuaven, en el millor dels casos, utilitzant el sistema de gestió directa mitjançant òrgan diferenciat. Malgrat que el control pressupostari podia semblar major, la realitat ha acabat demostrant que algunes d'aquestes formes d'actuació burocratitzada han provocat més problemes de control pressupostari i comptable que la gestió mitjançant la Fundació Josep Finestres.
Congruents amb aquella voluntat expressada, els estatuts de la Fundació Josep Finestres la van organitzar com una Fundació hòlding, amb uns òrgans centrals -Patronat, president i director general de la Fundació- amb unes funcions essencialment de representació i de control intern dels anomenats «centres integrats o unitats econòmiques de producció», constituïts cadascun d'ells per una Comissió Permanent del Patronat, i per un gerent o director, que són en definitiva els autèntics gestors d'aquells serveis.
Els centres o unitats25 que integren la Fundació disposen d'una autonomia important en la gestió i administració ordinàries, fins i tot de pressupost propi que s'integra en el de la Fundació, a l'efecte simplement de la seva aprovació.
Les finalitats i objectius de la Fundació van ser descrits en els estatuts d'una manera àmplia, i és on s'observa amb més claredat el caràcter instrumental que es pretenia donar a la Fundació, dirigida a finalitats eminentment universitàries de caràcter complementari.26
S'ha de fer una primera objecció, arribat aquest moment, respecte a la composició del Patronat. Tots els seus membres eren autoritats acadèmiques de la pròpiaPage 144 Universitat, amb la qual cosa la distància necessària entre ambdues institucions -que ha estat una de les claus de l'èxit de la Fundació Bosch i Gimpera- no es va donar des dels seus inicis, sinó que s'ha produït recentment (i només en part) a través d'una modificació estatutària, cosa que ha permès l'entrada en el Patronat d'altres institucions i forces socials.
Seguint l'experiència positiva de la Fundació Bosch i Gimpera, amb data 19 de desembre de 1991 l'òrgan competent de la Universitat de Barcelona va autoritzar el Conveni marc entre ambdues institucions, així com els convenis específics de prestació de serveis de la clínica odontològica i de la clínica podològica a la Universitat.
Aquests convenis no van ser l'inici, sinó el final d'un procés de definició i adaptació d'aquests dos serveis, que ja existien abans, a la nova realitat, el qual no va estar exempt de problemes.
La ferma oposició dels sindicats, juntament amb els problemes d'ordre jurídic, van provocar que la Fundació limités el seu àmbit d'actuació als dos centres integrats esmentats, clínica odontològica i clínica podològica, les quals actuaven i actuen com a autèntics serveis públics: la docència pràctica dels ensenyaments oficials respectius.
Els convenis articulen la prestació dels serveis de les esmentades clíniques directament a la mateixa Universitat, de manera que aquesta es converteix en l'autèntica creditora dels serveis esmentats i, en conseqüència, s'estableix un vincle obliga-cional entre ambdues, en virtut del qual la Fundació resta obligada a prestar aquells serveis determinats i la Universitat, a una contraprestació consistent en la cessió del dret reial d'ús de determinats béns immobles i mobles, i en el pagament d'una quantitat alçada pels serveis prestats. Així s'aconsegueix, al nostre entendre, impedir una multiplicitat de vincles obligacionals i, per tant, d'interlocutors, que han estat en altres experiències un dels motius del seu fracàs; en definitiva, els estudiants d'aquestes disciplines continuen tenint una única relació jurídica, l'establerta amb la Universitat de Barcelona, la qual es formalitza amb la matrícula. La pràctica clínica dels alumnes dels ensenyaments d'odontologia i podologia esdevé, doncs, la finalitat última d'ambdós centres integrats, essent l'activitat assistència! un simple mitjà per aconseguir les finalitats esmentades. Aquesta circumstància les distingeix clarament d'altres clíniques odontològiques í podològiques.
Els gestors universitaris no van ser insensibles a la problemàtica que podia sorgir al voltant de la «privatització» en la gestió d'aquests serveis, amb una vocació clarament pública, per la qual cosa en el mateix Conveni marc es van establir uns mecanismes de control, en especial dels aspectes pressupostaris i comptables, però sense oblidar allò més important, l'activitat docent i investigadora que s'hi desenvolupa.
Respecte al pressupost de la Fundació, direm només que està sotmès a un doble control, el que exerceix el Protectorat de la Generalitat de Catalunya -comú aPage 145 totes íes fundacions-, i el que exerceix la Universitat de Barcelona, d'intensirat similar al del pressupost de la pròpia Universitat.
El finançament de la Fundació passa per una subvenció obtinguda de la Universitat -fet determinant que marca la diferència entre la Fundació Bosch i Gim-pera i la Fundació Josep Finestres-, però també i de manera destacable pels ingressos corresponents pels serveis assistencials prestats al públic en general -bé sigui particularment o mitjançant el Servei Català de la Salut, amb el qual la Fundació ha establert un conveni de col·laboració- i pel finançament derivat dels cursos de postgrau que s'imparteixen. Sigui com sigui, com que hi ha una activitat de prestació de serveis directa a la Universitat, és a dir, respecte a les pràctiques clíniques dels estudiants, difícilment la Fundació aconseguirà un finançament totalment aliè a la Universitat, tot i que en el cas particular dels cursos de postgrau s'ha arribat a l'autosuficiència financera.
Un capítol a part mereix l'anàlisi de la problemàtica sorgida entorn del personal que havia d'exercir les seves activitats, totalment o parcialment, en la Fundació o en un dels seus centres integrats. Possiblement aquesta circumstància sigui una altra de les causes per les quals la Fundació Josep Finestres no ha assolit tot el seu desenvolupament.
El primer problema legal va sorgir en relació amb el professorat de la Universitat que havia de prestar la seva activitat docent teòrica a la Universitat, i pràctica a la Fundació, o fins i tot únicament pràctica a aquesta. Són diverses les solucions que poden trobar-s'hi; no obstant això, personalment ens inclinem per la del doble vincle, és a dir, adscripció orgànica a la Universitat i funcional a la Fundació, solució que, tot i que no està exempta de dificultats, resol globalment el problema plantejat inicialment. Certament, aquesta doble dependència no és un cas aïllat; l'exemple més conegut possiblement sigui el dels cossos d'Administració local d'habilitació nacional.
Un altre problema greu, que sense dubte va pesar en el posterior desenvolupament de la Fundació, va ser la fèrria oposició dels sindicats presents a la Universitat de Barcelona al model fundacional i, en particular, a qualsevol intent de transferència obligatòria de personal d'administració i serveis o de personal tècnic no docent a la Fundació. Finalment es va optar per no transferir personal a la Fundació i establir també una doble dependència, orgànica respecte de la Universitat i funcional respecte de la Fundació, mantenint, per tant, el seu estatus funcionarial inalterat.
Com a conseqüència del que s'ha dit anteriorment, resulta que al personal contractat directament per la Fundació li és d'aplicació el conveni col·lectiu propi,27 mentre que al personal funcionari, que continua depenent orgànicament de la Universitat, li és d'aplicació el seu propi règim jurídic. Això, com es dedueix fàcilment, comporta moltes tensions.
Page 146
Malgrat els evidents problemes amb què s'han trobat els gestors de la FJF, el cert és que avui, a més de servir l'ensenyament pràctic d'odontologia i podologia, serveix amb evident eficàcia la tasca assistencial i de recerca clínica, a uns nivells que amb anterioritat no es produïen. Només cal comparar el nombre d'atencions clíniques prestades en l'actualitat i en èpoques anteriors per constatar l'afirmació anterior.
La Fundació Bosch i Gimpera (FBG) i la Fundació Josep Finestres (FJF) obeeixen a dues voluntats diferents, i serveixen, doncs, dues finalitats molt diferents.
La primera actua en l'àmbit d'aquelles activitats complementàries de la Universitat de Barcelona, dirigides especialment a apropar-se a la realitat social, en general, i empresarial, en particular. D'una banda, la transferència de tecnologia, entesa com el resultat de la recerca universitària exportable a l'empresa; d'una altra banda, el necessari complement docent per al maneig de les eines científiques i tècniques, que permet a la societat i a l'empresa avançar en el desenvolupament tecnològic.
Contràriament, la FJF va ser creada per gestionar serveis propis de la Universitat susceptibles de produir uns determinats resultats econòmics, com els menjadors universitaris, les residències d'estudiants i les clíniques odontològica i podològica. No obstant això, ja des del seu inici va haver de reduir el seu àmbit d'actuació a les clíniques, assumint la docència pràctica d'aquests ensenyaments oficials, és a dir, col·laborant de forma directa en el servei públic de l'ensenyament superior, a la vegada que se li encomanava la gestió d'assistència clínica oberta al públic.
És obvi que el punt de partida d'ambdues fundacions és diametralment diferent i, evidentment, també ho ha estat el seu desenvolupament.
La FJF ha tingut i té dificultats per harmonitzar, d'una banda, l'ordenament jurídic administratiu que li sigui d'aplicació i, de l'altra, el dret privat que és inherent a la seva condició de persona jurídica privada; aquesta circumstància es produeix perquè és receptora d'un servei públic: la pràctica clínica dels alumnes dels ensenyaments oficials d'odontologia i podologia, a la vegada que, a més, desenvolupa activitats complementàries. Un exemple d'això es constata en analitzar el tema del personal, ja que la Fundació es nodreix de personal funcionari de la Universitat -els quals exerceixen les mateixes funcions, ara des de les clíniques, que realitzaven des del servei corresponent de la Universitat-, al costat del personal contractat per la mateixa Fundació d'acord amb la legislació laboral. Aquest fet ha estat font de conflictes i des del primer moment ha comptat amb l'oposició frontal dels sindicats operants a la Universitat, els quals han qüestionat la viabilitat del projecte.
Contràriament, a la Fundació Bosch i Gimpera, en operar exclusivament amb serveis complementaris no essencialment universitaris, no li cal complir els principis garantistes del dret administratiu, i haurà de curar pel seu compliment, únicament, en aquells aspectes de la seva activitat que tangencialment coincideixin amb àmbits propis dels serveis públics universitaris.
El personal de la FBG no és seleccionat seguint el procediment regulat per la legislació vigent per a l'accés a places de l'Administració pública, circumstància quePage 147 si planteja dubtes respecte de la legalitat d'aquest comportament, s'haurà de tenir molt present que es tracta, no ho oblidem, d'una fundació privada que no exerceix directament cap servei públic, per la qual cosa les garanties constitucionals esmentades no sembla que puguin ser exigides amb la mateixa intensitat. No obstant això, en aquells supòsits en què pugui existir algun punt d'inflexió sobre el compliment de normes administratives i el dret privat, com és el cas dels professors universitaris que formalitzen contractes amb les empreses en el marc de l'article 11 de la LORU, la Fundació no evita la normativa vigent en matèria d'incompatibilitats i compleix els requisits legalment establerts. Així mateix, quan imparteix cursos de formació postgraduada, observa les condicions legalment imposades.
En definitiva, la FBG no estaria entre la categoria d'entitats sotmeses al dret privat, les quals són utilitzades per l'Administració pública que les ha creat per desenvolupar autèntics serveis públics. La FBG exerceix unes activitats cenyides als entorns de les funcions pròpies i exclusives de l'Administració, perquè la seva funció és atendre les necessitats operatives que es generen a la Universitat. Sobre aquesta qüestió, és paradigmàtica l'assistència que presta al professorat, respecte dels contractes d'investigació, ja que ells només s'han de preocupar de la seva tasca investigadora, a diferència del que passava abans, quan els esmentats contractes havien de ser gestionats pels mateixos professors, circumstància que provocava una escassedat de fons i un sobreesforç clarament superat amb els serveis de gestió i promoció de la Fundació. Perquè la FBG ha construït una autèntica operació de màrqueting entre la Universitat i la societat, cercant una major i millor relació entre totes dues, objectiu que no ha requerit contractar els serveis d'una empresa especialitzada, sinó que la mateixa Universitat, sense cap cost, l'ha creada i l'ha dotada de la independència necessària per fer-la operativa.
La FBG ha arribat a l'autosuficiència financera, generant uns beneficis reinvertits en la dotació fundacional, però que també reverteixen ja en favor de la Universitat de Barcelona, de tres formes:
-
Econòmica, amb ingressos dineraris directes a la Universitat, com també amb equips i béns consumibles, generats amb els propis contractes d'investigació.
-
Informació puntual, constant i actualitzada de la situació i demanda del mercat i, per tant, de les necessitats de l'empresa, que a la vegada repercuteix positivament en la nova contractació d'activitats de recerca i docència, en els termes ja vistos.
-
Contractació de personal, normalment qualificat, de suport a la tasca investigadora; de manera indirecta suposa un valor afegit per a la Universitat, ja que els treballs d'investigació no es realitzen aïllats de l'entorn universitari, i és obvi que aspectes com aquests serveixen per a altres línies de recerca.
D'aquesta manera, el pressupost anual de la FBG no és controlat per la Universitat de Barcelona, ni entenem que pugui exercir-se, ja que la Fundació no rep cap subvenció de la Universitat i gestiona uns fons respecte dels quals només ha de retre comptes al Protectorat de la Generalitat de Catalunya.
D'altra banda, les dificultats que apuntàvem de la FJF també es reflecteixen en el seu àmbit pressupostari, atès que els pressupostos de la Fundació són minuciosament analitzats pels òrgans de la Universitat de Barcelona amb competènciaPage 148 en la matèria -com anteriorment hem tingut ocasió de comentar-, La qual cosa es deu, d'una banda, a! fet que la Universitat li transfereix fons -evidentment, a fi de garantir la prestació de les pràctiques d'odontologia i podologia-, encara que també respon a l'excessiva cautela imperant en el moment de constituir la Fundació. No obstant això, es constata que no s'ha arribat a l'extrem de consolidar els pressupostos de la Fundació amb els de la Universitat. S'ha de tenir molt present que la FJF també obté un altre tipus d'ingressos, ja sigui mitjançant subvencions externes a la Universitat, o mitjançant el desenvolupament de la seva activitat d'assistència clínica, la qual cosa constitueix, en la nostra opinió, la raó actual que justifica l'existència d'aquesta Fundació, des del moment en què no ha pogut desenvolupar la resta d'activitats inicialment previstes. S'ha de ressaltar, en aquest sentit, que la gestió de les pràctiques clíniques dels alumnes per la FJF ha propiciat l'obtenció de fons aliens a la Universitat que subvenen a part del cost que generen.
Ambdues fundacions tenen en comú que són «fundacions de serveis» -que es financen fonamentalment mitjançant la prestació dels seus serveis-, i no funda-cions patrimonials clàssiques. Això suposa que, en no existir una configuració legal específica per a aquest tipus, la regulació legal de la matèria -únicament pensada per regular el funcionament de les clàssiques fundacions de base patrimonial- poc serveix en aquests casos. Això, en definitiva, ha estat un obstacle que s'ha intentat suplir amb institucions i figures juridicoprivades {especialment de caràcter societa-ri), no pensades per a la seva aplicació en fundacions.
No voldríem acabar sense tornar novament al principi d'aquest treball, ja que hem pogut constatar que quan es produeix la «privatització» de serveis prestats per la Universitat de Barcelona es produeixen més dificultats i tensions si el que es tracta de gestionar són autèntics serveis públics -i més si són preexistents-, mentre que millor sort han tingut aquells serveis de naturalesa complementària a l'activitat principal de la Universitat i que de cap manera tenen la consideració de públics, encara que tors ells es realitzen per aconseguir interessos universitaris. Així doncs, dues realitats ben diferents es donen cita: la FBG ha aconseguit oferir un resultat positiu, mentre que la FJF s'ha vist involucrada en nombrosos problemes heretats de la situació anterior i únicament de manera parcial ha aconseguit respondre als desitjós dels seus creadors.
--------------------------
[1] Sebastiàn Martín-Retortillo, «Reflexiones sobre la huida del derecho administrativo», Revista de Administració» Pública (RAP), núm. 140, maig-agosr 1996, pàg. 27.
[2] En relació amb la polèmica de la naturalesa i règim jurídic de les universitats, vegeu: J. A. Tardío Pato, «El derecKo de las universidades públicas espanotas», Editorial PPU, Barcelona, vol. II, pàg. 643 i ss.
[3] J. M. Sala Arquer assenyala, a «Huida al derecho privado y huida del derecho», REDA, núm. 75, juliol-setembre de 1992, que encara que la Llei general pressupostària hagi volgut diferenciar entre organismes autònoms (art. 4) i entitats de dret públic, que per llei han d'ajuscar les seves activitats a l'ordenament jurídic privat (art. 6), la realitat demostra que són un mateix gènere, tot i que estructurades formalment en diferents espècies. D'altra banda, l'esmentada Llei pretén englobar en un mateix gènere allò que són realitats diferents: societats mercantils estatals i les esmentades entitats de dret públic.
[4] La doctrina s'ha ocupat molt d'aquest tema. Per tots, vegeu: S. del Saz Cordero, «La huida del derecho administrarjvo; úkimas manifesraciones. Aplausos y críticas», RAP, núm. 133, 1994, pàg. 57 i ss.
[5] Article 103.1 de la Constitució espanyola.
[6] Entre d'altres, S. Martín-Retorni lo. Obra esmentada: «Reflexiones sobre ia huida...», pàg. 37.
[7] I. Borrajo Iniesta, «El intento de huir del derecho administrativo», REDA, núm. 78, 1993, pàg, 233 a 249.
[8] Entre d'altres, S. del Síb Cordero i R. Parada Vàzquez; la primera, a «La huida ...», ja esmentada utsupra. El segon, a «Derecho administratives vol. 1, Marcial Pons, Madrid, 3a edició, 1991, pàg. 28 i ss.
[9] S. Martín-Retorrillo. Obra esmentada: «Reflexiones ...», pàg. 41.
[10] Això suposaria definir materialment l'activitat de l'Administració pública (criteri teleològic material), per diferenciar allò que és activitat administrativa i que, per tant, hauria d'ajustar-se al dret administratiu, d'aquella altra activitat purament privada de l'Administració pública, la qual pot quedar sotmesa a normes jurídiques de caràcter privat.
[11] J. C. Laguna de Paz, «La renuncia de !a Administración pública al derecho administrativo», RAP, núm. 136, gener-abril 1995, pàg. 224 i ss.
[12] La SFS de 10 de març de 1988 reconeix les universitats com a administracions independents en raó de la seva autonomia, encara que aquesta sigui limitada a aquelles facultats necessàries per al desplegament de la vida pròpia de l'organització o ordenament particular.
[13] La Fundació Universirat-Empresa va ser l'any 1973 la pionera primerenca d'aquest fenomen creixent. Per a una anàlisi més detallada, vegeu A. Arias Rodríguez, «Et Régimen económico y fï-nanciero de las universidades», Estudiós Complurenses, 1977.
[14] Centre creat el 1991. Des de les 4.500 hores de docència impartides duranc el curs 1991/1992, fins a les 30.000 hores del curs 1996/1997.
[15] Cursos que donen respostes concretes a les necessitats de les empreses o institucions contractants; es dissenyen a partir de diagnòstics de les necessitats de formació de cada petició.
[16] Cursos que compleixen els requisits establerts per la normativa que els regulen, ja que la majoria són finançats mitjançant fons públics.
[17] Formació continuada, Les Heures té un col·lectiu d'experts universitaris per desenvolupar l'activitat de consultoria de processos en les organitzacions.
[18] D'acord amb els resultats que es reflecteixen en el compte d'explotació corresponent a l'any 1996, amb data 31 de desembre de 1996 la facturació va superar els 1.100 milions de pessetes.
[19] Amb un volum de contractació que ha generat l'any 1996 uns ingressos superiors als 3300 milions de pessetes.
[20] El Centre d'Estudis Internacionals creat mitjançant conveni subscrit entre el Ministeri d'Assumptes Exteriors, la Universitat de Barcelona, la FBG i la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona. La Fundació privada Centre d'Ensenyament Superior de Nutrició i Dietètica, centre adscrit a la Universitat de Barcelona. La Fundació privada Escola Superior de Cinema i Audiovisuats de Catalunya, centre adscrit a la Universitat de Barcelona. L'Escola Superior d'Ensenyaments Universitaris de Gestió Hotelera.
[21] Autor de la ponència «La contribución de las Fundaciones a la Gestión Universitària», presentada a la Jornada sobre Fundacions Universitàries que va tenir lloc a Madrid, el maig de 1997.
[22] Les inversions en empreses suposen poc més de 14 milions de pessetes i les inversions financeres temporals en lletres del Tresor no arriben als 31 milions, segons xifres obtingudes de la memòria econòmica de la Fundació corresponent a l'exercici de 1996.
[23] Vegeu, ut supra, pàg. 131.
[24] La primera pregunta que immediatament es por plantejar el lector d'aquestes pàgines és òbvia: ja que es tracta de gestionar serveis fonamentalment econòmics, per què també en aquest cas l'ús de la figura fundacional i no de la fórmula societària? La raó immediata la trobem en la Sentència del Tribunal Suprem de 10 d'octubre de 1989, en el cas Iniciatives, SA. L'allisada parida per l'Ajuntament de Barcelona, a través de la mercantil expressada, va obligar totes les administracions públiques -i també la Universitat de Barcelona- a replantejar el model i l'estratègia legal a seguir sobre aquesta qüestió. En fi, va ser el primer avís important que l'Administració pública havia de corregir el camí iniciat. Així, la noció d'ainterès públic» és present -sense dir-ho- al llarg de tot el text estatutari, a la vegada que es va fugir conscientment de qualssevol mencions que poguessin semblaí simples activitats econòmiques empresarials. Amb el temps s'ha anat veient que no calia limitar, amb la intensitat amb què es va fer, l'aspecte «mercantilista» de l'experiència fundacional. Finalment, cal afegir que la raó última va obeir, possiblement, com ja s'ha dit anteriorment, al fet que les fundacions obeeixen a la idea d'exclusió del lucre, més d'acord amb el concepte que la societat encara té de les universitats.
[25] Distinció que es feia en funció de la seva activitat. Això és, quan també es desenvolupava acrivirat docent s'anomenarien centres, en cas contrari, unitats. Aquesta distinció va caure en desús en Fracassar parcialment l'experiència.
[26] S'han de destacar aquí les següents: - Contribuir a la difusió de les activitats docents de la Universitat de Barcelona. - Concertar programes de cooperació i convenis de col·laboració amb entitats públiques i privades per a l'adquisició d'experiència practica dels alumnes de la Universitat de Barcelona. - Organitzar activitats docents complementàries per a la Universitat de Barcelona. I, finalment, potser la més important: - Establir, organitzar i gestionar centres o unitats econòmiques que serveixin de suport a les activitats de la Universitat de Barcelona.
[27] El vigent en l'actualitat és el publicat mitjançant Resolució de 4 de setembre de 1996 (DOGC núm. 2258, de 20 de setembre).
